Capítol 4

En Brun féu mitja volta i es dirigí cap al capçaner a grans gambades. Girà tot al voltant del sortint i, aturant-se, restà bocabadat per la imatge que hi havia més enllà. L’excitació li bullia a les venes. Una cova! I quina cova! Des del primer moment en què la va veure, va saber que era la cova que havien estat buscant, però maldà per controlar les seves emocions, per tenir a ratlla les seves creixents esperances. Amb un esforç conscient, parà esment en tots els detalls de la cova i en la seva situació. Era tan intensa la seva concentració, que amb prou feines es fixà en la petita.

A més de l’avantatge de tenir uns quants centenars de metres, la boca més o menys triangular —una excavació a la roca cendrosa de la muntanya— era prou gran per assegurar un espai interior més que adequat per acomodar-hi el seu clan. L’entrada mirava cap al sud, hi tocava el sol quasi tot el dia. I com aquell que ho vol confirmar, un feix de llum en trobar una escletxa en els núvols il·luminà intensament el sòl rogenc de l’extensa terrassa que hi havia just al davant de la cova. Brun va fer un cop d’ull a l’indret per fer-ne un examen ràpid. Un bon penyal al nord i un altre de molt semblant al sud-est arreceraven dels vents. «L’aigua tampoc no és lluny», va pensar en adonar-se que, a l’oest de la cova, al peu d’un desnivell suau, hi havia un corrent d’aigua, i afegí un altre tret positiu a una llista que anava augmentant en la seva ment. Era, de bon tros, el lloc més prometedor que mai havia vist. Va avisar Grod i Creb, i va reprimir el seu entusiasme mentre els esperava per anar plegats a examinar la cova de més a prop.

Els dos homes anaren ràpidament vers el cap, seguits de la dona que anava a cercar Ayla. La dona, també, féu un cop d’ull més atent a la cova mentre assentia amb satisfacció, abans de tornar amb la noia al grup de persones que gesticulaven impacientment. L’emoció reprimida de Brun parlava per si mateixa. Sabien que havien trobat una nova cova i que Brun pensava que tenia bones condicions. Penetrant la llòbrega foscúria del cel tot cobert, semblava com si els raigs lluminosos del sol amaressin l’atmosfera amb esperança, talment com els ànims del clan, que esperava amb ansietat.

Brun i Grod empunyaven les seves llances mentre tots tres homes s’acostaven a la cova. No veieren cap senyal d’haver estat habitada; cosa, però, que no volia dir que la cova fos inhabitable. Els ocells entraven i sortien per la gran obertura, piulant i refilant mentre feien envestides i voltes. «Els ocells fan de bon averany», pensà el mog-ur. En arribar-hi, van caminar amb precaució, evitant l’entrada, mentre Brun i Grod cercaven algunes petjades i fems frescos. Els més recents ja tenien uns quants dies. Algunes petges i marques grans de queixals als ossos d’una cama, clivellada per unes poderoses mandíbules, ho deien tot: un grup de hienes havien usat la cova de sopluig provisional. Els carnívors carronyers havien atacat una daina envellida i n’havien arrossegat la carronya fins a la cova per devorar-la a estones i amb una relativa seguretat.

A fora, en un costat de l’entrada per la banda oest, s’encabia en un embull de raïmeres i de matolls una bassa, que es nodria d’un brollador; la seva eixida era un rierol que degotava pendent avall fins al torrent. Mentre els altres esperaven, Brun va resseguir el brollador fins al seu naixement, que vessava d’una roca una mica més amunt de la cova, a la seva paret escarpada, abrupta i abundant en vegetació. L’aigua lluent de fora de la cova era fresca i pura. Brun afegí la bassa als avantatges que oferia la ubicació i s’aplegà amb els altres. El lloc era bo, però la decisió dependria de la mateixa cova. Els dos caçadors i el bruixot esguerrat es prepararen per entrar en la fosca i gran obertura.

Tornant a l’extrem oriental, els homes miraren amunt cap al vèrtex de l’entrada triangular, molt per damunt dels seus caps, mentre creuaven el forat excavat a la muntanya. Amb tots els sentits en tensió, avançaven cautelosament per la cova arran de la paret. A mesura que els seus ulls s’acostumaven a la fosquedat, miraven pertot bocabadats. Un sostre alt i voltat agombolava una cambra enorme, tan gran que la seva gent hi podria caber de sobres. Avançaven resseguint l’abrupta paret i esperaven que apareguessin altres obertures que els duguessin a amagatalls més profunds. Prop del fons, un segon brollador s’escolava paret avall, i anava formant, una mica més enllà, una petita bassa que es fonia amb el terra sec i polsós. Tot just passada la bassa, la paret de la cova que feia un angle molt tancat tornava de nou cap a l’entrada. Seguint la paret occidental, van veure, amb l’ajut de la llum que anava augmentant, una fosca esquerda que es perfilava a la paret cendrosa. Amb un senyal de Brun, Creb deixà d’arrossegar els peus, mentre Grod i el cap s’acostaven a la fissura per mirar-hi. No hi veieren més que fosquedat.

—Grod! —va ordenar Brun, afegint-hi un gest que volia dir que el necessitava.

El segon de bord va sortir rabent cap enfora, mentre Brun i Creb esperaven en tensió. Grod examinà la vegetació que creixia al voltant i es dirigí després cap a un petit grup d’avets blancs. Un munt de brea dura i resinosa que vessava per l’escorça feia damunt de les soques unes taques brillants. Grod arrencà l’escorça més baldera; saba fresca i enganxosa començà a brollar per la blanca superfície descoberta en l’arbre. Va partir uns quants branquillons secs i morts que encara penjaven de les branques vives i plenes d’agulles; després, va agafar d’un replec del seu mantell una destral de pedra, tallà un branquilló verd i l’escorçà ràpidament. Amb herba resistent va lligar l’escorça i els branquillons secs a un extrem de la branca i, després d’agafar acuradament el tió encès que hi havia a la banya d’ur a la seva cintura, ho fixa tot al terra i començà a bufar. Tot seguit, rabent féu cap a la cova amb una torxa encesa a les mans.

Amb la llum que Grod mantenia per damunt dels caps i amb el pal que Brun, disposat a tot, empunyava, els dos homes entraren en la fosca esquerda. Silenciosament i lenta, avançaren per un passadís estret que girava de cop i volta al cap d’unes passes, i tornaren cap a la part posterior de la cova; però tot just després de l’angle s’obria una segona cova. L’espai, molt més petit que la cova principal, era gairebé circular i, amuntegada contra la paret distant, hi havia una pila d’ossos que brillaven amb la tremolor de la llum. Brun s’acostà per poder veure-hi millor i els seus ulls es van badar. Va maldar per mantenir-se serè, féu un senyal a Grob i tots dos, ràpidament, feren enrere.

El mog-ur esperava ansiosament recolzat en el bastó. Quan veié que tant Brun com Grod cuitaven a sortir de la fosca obertura, se’n va sorprendre. No era normal que Brun estigués tan inquiet. A un senyal, el mog-ur entrà en el llòbrec passadís després de seguir els dos homes. Quan va arribar a la petita cambra, Grod alçà la torxa. Els ulls del mog-ur s’encongiren quan veié la pila d’ossos. S’hi abalançà, colpejant el terra amb el bastó mentre s’agenollava. Remenant entre la pila, va trobar un objecte gran i oblong i, apartant a un costat la resta d’ossos, va agafar un crani.

No hi havia dubte. L’arc frontal llarg i voltat que tenia el crani l’aparellava amb el que el mog-ur duia al mantell. Va seure-hi, aixecà la calavera fins a l’alçada dels ulls i fità entre els foscos forats dels ulls, amb incredulitat i reverència. Ursus havia usat aquella cova. Per la quantitat d’ossos, es podria afirmar que els óssos de les cavernes hi havien hivernat durant molts hiverns. El mog-ur ja podia entendre l’excitació de Brun. Era el millor de tots els indicis. Aquella cova havia estat la llar del Gran Ós de les Cavernes. L’essència de l’enorme criatura que el clan lloava per damunt de totes les altres, que honorava per damunt de totes les altres, impregnava profundament les parets rocalloses de la cova. La sort i el bon averany estaven assegurats per al clan que visqués allà. Pel temps que presentaven els ossos, era evident que la cova havia estat inhabitada durant anys, esperant-los només a ells perquè la trobessin.

Era una cova perfecta, ben situada, amb un annex per als rituals secrets, que es podria utilitzar a l’hivern i a l’estiu; un annex amarat amb el misteri sobrenatural de la vida espiritual del clan. El mog-ur ja començava d’albirar les cerimònies. Aquella petita cova seria el seu feu. La recerca s’havia acabat, el clan havia trobat una llar… tot comptant que la primera cacera fos bona.

Quan els homes sortien de la cova, brillava el sol i els núvols es feien enrere, empaitats per un vent afuat que venia de l’est. Brun s’ho prengué com un bon senyal. Però tant era que els núvols s’haguessin fendit en dos tot deixant caure un diluvi de trons i llampecs; Brun s’ho hauria pres de la mateixa manera. Res no hauria pogut fer minvar la seva joia o esvair el seu sentiment de benestar. Dempeus, a la terrassa al peu de la cova, esguardà el paisatge que hi havia enfront de l’entrada. Al davant, entre una esquerda que es formava entre dos pujols, va poder veure una immensa extensió d’aigua. No s’havia adonat que n’estiguessin tan a prop, i això li valgué per aclarir el problema de la temperatura, que pujava tan ràpidament, i de l’estranya vegetació que hi havia.

La cova estava situada en uns pujols al peu d’una serralada, al cap meridional d’una península que sobresortia al bell mig d’un mar tancat a l’interior d’un continent. La península connectava per dos punts amb terra ferma. El primer dels punts era un gran istme situat al nord; però, a l’est, una llenca estreta de salines formava també un lligam amb la terra muntanyosa. Al seu torn, la salina era un canal pantanós que conduïa a un altre mar tancat, més petit, al cap nord-est de la península.

Les muntanyes del darrere protegien la llenca costanera del fred gèlid de l’hivern i dels vents violents que la glacera continental del nord ocasionava. Els vents marítims, moderats per les aigües tèbies del mar, ocasionaven una estreta zona temperada, situada al cap meridional, arrecerat, i provocaven una humitat i una calor prou altes per a un bosc espès amb arbres caducs, de fulles amples i fusta dura, els típics de les regions de baixes temperatures.

La cova estava en un lloc ideal, amb el bo i millor d’ambdós mons. Les temperatures eren més altes que qualsevol altra de les que predominaven a les zones del voltant i hi havia una bona abundància de fusta que subministraria prou llenya durant mesos freds de l’hivern. Un mar gran era a tocar, ple de peixos i de marisc, i els penya-segats tot al llarg de la platja eren la llar d’una colònia d’ocells marins que hi niaven i hi ponien. El bosc temperat era, per a un recol·lector, tot un paradís de fruits, nous, baies, pinyols, verdures i viandes. Tenien fàcil accés a l’aigua fresca dels brolladors i els corrents. Però el més important de tot era que tenien a l’abast les vastes estepes, amb tota la pastura que nodria els immensos ramats de grans animals, els quals no solament subministraven carn, sinó també vestits i estris. El petit clan podria viure d’aquella terra, i aquella terra era aclaparadorament abundant.

Brun tornà gairebé flotant cap al clan, que l’esperava. No hauria imaginat una cova més perfecta. «Els esperits tornen a ser amb nosaltres», pensà. «Potser mai no ens han abandonat, potser volien que arribéssim fins a aquesta cova, més gran, magnífica. És clar que sí! No pot ser d’altra manera! Estaven cansats de l’antiga cova, volien una nova llar, per això van provocar el terratrèmol, perquè nosaltres l’abandonéssim. Potser la gent que hi va morir, els esperits la volien al món dels esperits; i per aconseguir-ho ens han guiat fins a aquesta cova. M’han fet passar per una prova, han estat provant els meus dots de comandament. Vet aquí per què no vaig poder resoldre si havíem de tirar enrere». Brun estava content per no haver trobat cap falta en el seu càrrec. Si hagués estat altrament, hauria tornat ràpidament amb els altres per contar-los-ho.

Quan els tres homes ja eren a les envistes, no hi havia cap necessitat d’avisar que el viatge havia finalitzat. Ho sabien. De tots aquells que estaven esperant, només Iza i Ayla havien vist la cova i només Iza en podia opinar. Estava segura que Brun la prendria. «Ara no pot abandonar Ayla», va pensar Iza. «Si no hagués estat per ella, Brun se n’hauria tornat enrere sense trobar la cova. El tòtem de la noia deu ser poderós, i també de bon averany. Fins i tot ella ens duu bona fortuna». Iza mirà la noia, al seu costat, oblidant l’enrenou que hi havia causat. «Però si porta tan bona sort, per què ha perdut el seu poble?». Iza va moure el cap. «Mai no entendré la voluntat dels esperits».

Brun estava mirant també la criatura. Tan aviat com va veure Iza i la noia va recordar que fou la dona qui li parlà de la cova, i que ella no l’hauria vista mai si no hagués anat rere d’Ayla. El cap s’havia empipat quan va veure que la noia s’endinsava en el bosc tota sola; havia dit a tothom que s’esperés. Però si la petita no hagués estat tan entremaliada, hauria perdut la cova. «Per què els esperits primer la hi han conduït a ella? El mog-ur tenia raó, sempre té raó, els esperits no estaven pas empipats per la compassió d’Iza, no s’havien enfurismat perquè Ayla fos amb ells. En tot cas, l’han escollida a ella».

Brun esguardà l’home deformat que hauria d’haver estat el cap en comptes d’ell. «Tenim sort que el meu germà sigui el nostre mog-ur. Que estrany», va pensar, «no havia pensat en ell com a germà meu des de feia molt de temps, d’ençà que érem infants». Brun sempre solia pensar en Creb com a germà seu quan era jove i maldava per aconseguir l’autocontrol necessari per als mascles del clan, sobretot per a aquell que estava destinat a esdevenir el cap. El seu germà gran havia lliurat la seva pròpia batalla, contra el dolor i la vergonya de no ésser capaç de caçar, i semblava conèixer quan Brun es trobava abatut. Fins i tot llavors la dolça mirada de l’home esguerrat el podia calmar i Brun sempre se sentia més bé quan Creb seia al seu costat i li oferia el consol d’una complicitat silenciosa.

Tots els infants nascuts de la mateixa mare eren parents, però només els del mateix sexe esmentaven cadascun dels altres amb el més íntim terme de germà o germana, i només així quan eren joves o en moments especials o íntims. Els mascles no tenien germanes, així com les femelles no tenien germans; Creb era el parent i el germà de Brun; Iza només parenta i no tenia germanes.

Hi hagué un temps en què Brun es compadia de Creb, però ja feia molt que havia oblidat el seu mal, i en aquell moment el respectava com a home savi i poderós. De fet, havia deixat també de mirar-lo com a home, perquè era el gran bruixot els savis consells del qual a voltes sol·licitava. Brun no pensava que al seu germà li requés de no ésser el cap, però sovint es demanava si a l’esguerrat no li sabria greu el fet de no tenir dona i fills. A vegades les dones poden fer patir, però sovint porten benestar i goig al foc d’un home. Creb no havia tingut mai una dona, mai no va aprendre a caçar, mai no va conèixer el goig que fan les responsabilitats de la vida d’un home normal; però ell era un mog-ur, el mog-ur.

Brun no hi entenia, en màgia, i ben poca cosa dels esperits; però era el cap i la seva dona li havia donat un fill adret. Se sentia satisfet, pensant en Broud, el noi que estava alliçonant perquè un dia ocupés el seu lloc. «Me l’enduré a la propera cacera», va decidir Brun de cop i volta, «la cacera en honor a la cova. Podria ser la cacera de la virilitat. I si ateny la primera peça, podem incloure el ritual de la seva virilitat en la cerimònia de la cova. De quina manera s’enorgulliria Ebra! Broud ja és prou gran, i fort i valent. A vegades un xic massa tossut, però està aprenent a controlar el seu temperament». Brun necessitava anar de caça. El clan ja havia trobat una cova, i ja tenien prou feina a preparar-se per a l’hivern vinent. «El noi té gairebé dotze anys, més que suficient per a la virilitat. Broud podrà compartir els records per primer cop a la nova cova», pensà Brun. «Seran especialment bons. Iza prepararà el beuratge».

»Iza! I què en faré, d’Iza? I de la noia? Iza ja se sent molt lligada a ella, tot i que és tan rara. Deu ser perquè ha passat molt de temps sense nens. Encara que ara en tindrà un de propi, i ja no té cap home que la pugui mantenir. Amb la noia, ja seran dos els nens per qui s’haurà de preocupar. Iza no és precisament jove; però, estant embarassada i amb les seves arts i la seva posició, podria aportar a un home certs honors. Potser un dels caçadors la prendria per muller, si no fos per aquesta noia tan estranya. La noia tan estranya que els esperits beneeixen. Realment s’enfurismarien si l’abandonés ara. Farien tremolar la terra un altre cop». Brun va estremir-se.

«Ja sé que Iza se’n vol encarregar i va ser ella qui em va parlar de la cova. Mereix rebre honors per això, però tampoc no cal mostrar-ho excessivament. Si deixo que s’encarregui de la noia, vol dir que ja l’estic honorant, encara que la noia no és del clan. Se la deuen estimar, els esperits del clan? A més a més, la noia no té ni tòtem; com puc permetre que es quedi amb nosaltres si ni tan sols en té, de tòtem? Esperits! No els puc entendre, els esperits!».

—Creb —va cridar Brun. El bruixot va girar-se en sentir la veu, sorprès d’escoltar que Brun l’hagués cridat pel seu propi nom, i, coixejant, es va dirigir al cap, que indicava que el volia per parlar en privat—. Aquesta noia, la que Iza va recollir, ja saps que no és del clan, mog-ur —Brun es va llançar, una mica insegur per no saber ben bé com començar. Creb esperà—. Tu vas ser l’únic que va dir que Ursus hauria de decidir si la noia havia de viure. Bé, sembla que sí, però, i ara? Què en farem, d’ella? No és del clan. No en té, de tòtem. Els nostres tòtems no permetran que algú d’un altre clan presenciï la cerimònia que enllesteix una cova per a ells. Només se’ls permet a aquells els esperits dels quals hi han de viure. La noia és molt jove, sola no hauria sobreviscut cap dia més, i ja saps que Iza se’n vol fer càrrec; però què passa amb la cerimònia de la cova?

Creb ja s’esperava una conversa com aquesta i hi estava preparat:

—La criatura en té, de tòtem, Brun, i un de molt fort. Però nosaltres no el coneixem. La va atacar un lleó de les cavernes i tot el que li ha quedat són unes minses esgarrinxades.

—Un lleó de les cavernes! Pocs caçadors se n’haurien sortit amb tan poca cosa.

—I tant; va anar tota sola d’un lloc a l’altre, a punt de morir de fam, però no va morir. La posaren al bell mig del nostre camí perquè Iza la trobés. I no oblidis, Brun, que això no ho vas impedir. És molt jove per a aquesta mena de treballs —va continuar el mog-ur—, però em penso que l’han fet passar per una prova per conèixer si en té mèrits. El seu tòtem no solament és fort, sinó que és de bon averany. Tots nosaltres podem beneficiar-nos d’aquesta sort, potser ja hi hem començat.

—Vols dir la cova?

—Va ser «ella» qui la va trobar primer. Nosaltres ja estàvem a punt de tornar enrere; ens vas deixar tan a prop, Brun…

—Els esperits m’hi van guiar, mog-ur. Volien una nova llar.

—Sí, és clar que t’hi van dur; però, en tot cas, va ser a ella a qui la hi van ensenyar primer. M’ho he estat rumiant, Brun. Hi ha dos infants que no coneixen encara els seus tòtems. No n’he tingut temps, era més important trobar una cova nova. Em sembla que hauríem d’incloure una cerimònia per als tòtems d’aquests infants quan beneirem la cova. Els portaria bona sort i plauria a les seves mares.

—I això què té a veure amb la noia?

—Quan estaré pregant pels tòtems dels infants, demanaré també pel d’ella. Si el seu tòtem se’m revela, la noia podrà ésser inclosa en la cerimònia. No seria pas demanar-li gaire; a més, al mateix cop, la podrem admetre en el clan. D’aquesta manera, no hi haurà cap problema si s’hi queda.

—Acceptar-la en el clan! Ella no hi pertany, va néixer a cals Altres. Ningú no ha dit res d’acceptar-la en el clan. No pot ser, a Ursus no li agradaria. Això no ha passat mai abans! —va objectar Brun—. Jo no havia pensat pas de fer-la una dels nostres, jo només preguntava si els esperits la deixaven viure amb nosaltres fins que es fes gran.

—Iza li va salvar la vida, Brun, ara ja forma part de l’esperit de la noia, i això fa que formi part del clan. Va estar a punt d’anar a l’altre món, però ara és viva. És igual que si hagués nascut de nou, que si hagués nascut al mig del clan —Creb podia veure com el cap es desbarrava en sentir aquesta idea i s’afanyà per continuar abans que Brun en pogués dir alguna cosa—: La gent d’un clan s’aplega amb d’altres clans, Brun. No hi ha res d’estrany en això. Hi va haver un temps en què els joves de molts clans s’aparellaven per formar-ne de nous. Recordes l’última assemblea de clans? No van decidir dos clans petits unir-se per crear-ne un de sol? Els dos havien minvat molt, no havien nascut prou infants, i alguns d’aquests morien al primer any. No és pas nou que algú entri a formar part d’un clan —raonava Creb.

—És veritat que algun cop la gent d’un clan s’uneix amb un altre, però la noia no és del clan. Ni tan sols no saps si els esperits del seu tòtem t’han de parlar, mog-ur; i si ho fan, com pots saber que els entendràs? Però si jo no la puc entendre ni a ella mateixa. De veritat t’ho penses, que ho podràs fer? Descobrir el seu tòtem?

—Només puc intentar-ho. Demanaré a Ursus que m’ajudi. Els esperits, Brun, tenen la seva pròpia llengua. Si està cridada a unir-se amb nosaltres, els tòtems que la protegeixen ens ho faran entendre.

Brun s’ho rumià per un moment:

—Però fins i tot, si pots descobrir el seu tòtem, ¿quin caçador l’ha de voler? Iza i el seu fill ja seran una bona càrrega, i nosaltres no tenim tants caçadors. En vam perdre d’altres, a més de l’home d’Iza, en el terratrèmol. El fill de la dona de Grod també hi va morir i era un caçador fort i jove. L’home d’Aga ja no hi és i ella té dos infants. La seva mare està compartint el seu foc —una espurna de dolor va burxar els ulls del cap en pensar en els morts del seu clan.

—I Oga —va continuar Brun—. Primer, l’home de la seva mare va morir d’una banyegada, i tot just després també la seva mare, dins la cova. Vaig dir a Ebra que podríem fer-nos càrrec de la noia. Oga ja és gairebé una dona. Quan serà prou gran, la duré a Broud, això li agradarà. —Brun es va quedar absort per una estona, distret per altres responsabilitats—. Ja tenim prou maldecaps per als homes que resten, això sense comptar amb la noia, mog-ur. Si l’accepto en el clan, a qui podré lliurar Iza?

—A qui la volies lliurar després que la noia fos prou gran per deixar-nos, Brun? —va demanar l’home borni. Brun se’l mirà malament, però Creb continuà abans que l’altre pogués respondre—. No cal que cap caçador es faci càrrec d’Iza o de la noia, Brun. Ja ho faré jo.

—Tu!

—I per què no? Són femelles. No hi ha nois a qui alliçonar, si més no, no pas encara. És que no tinc el dret de la part del mog-ur de cada cacera? Mai no l’he reclamada tota, mai no n’he tingut necessitat, però ho puc fer. No seria més fàcil si tots els caçadors em donaven la part sencera assignada al mog-ur i així poder mantenir Iza i la noia, molt millor que si un sol caçador carregava amb totes dues? Ja havia pensat de parlar-te sobre el fet d’establir la meva pròpia llar quan trobéssim, allà on fos, una cova nova, i de fer-me càrrec d’Iza, llevat que algú altre la demani. Seria molt difícil que canviés d’idea després de tant de temps. A més, Iza m’ajuda amb l’artritis. Si el seu fill és una noia, també la prendré. I si és un noi, bé… ja en parlaríem llavors.

Brun s’ho va rumiar una estona. «Sí, per què no? Seria més fàcil per a tothom. Però, per què Creb ho vol fer? Iza prendria cura de la seva artritis sense importar-li el foc que hagués de compartir. Per què un home de la seva edat vol de cop i volta tenir problemes amb nens petits? Per què deu voler tenir responsabilitats d’alliçonar i educar una noia estrangera? Potser és això, se’n sent responsable». A Brun no li agradava la idea que la noia formés part del clan —desitjava que el problema no hagués arribat mai tan lluny—, però li agradava encara menys la idea de tenir algú vivint amb ells que fos foraster i fora del seu control. Potser el millor seria acceptar-la i educar-la amb propietat, com cal que sigui una dona. Seria millor també per a la resta del clan viure amb ella. I si Creb desitjava de veres fer-se’n càrrec, Brun no trobava cap raó per no permetre-li-ho.

Brun féu un gest de condescendència:

—D’acord, si pots descobrir el seu tòtem, mog-ur, l’acceptarem en el clan i podrà viure amb tu, si més no fins que Iza tingui el fill. —Per primer cop a la seva vida, Brun es va trobar desitjant que un infant nasqués noia en comptes de noi.

Un cop presa la decisió, Brun se sentí alleugerit. L’afer sobre què fer amb Iza l’havia estat preocupant, però ja se l’havia pogut treure del damunt. Tenia coses més importants a atendre. L’oferta de Creb no solament el deslliurava d’haver de prendre una decisió espinosa, sinó que resolia un problema més aviat personal. Per més que ho intentés, d’ençà que el terratrèmol havia mort l’home d’Iza, no se li acudia altra cosa que endur-se Iza i el fill que esperava, i fins i tot el mateix Creb, a la seva llar. De fet, ja era responsable de Broud i Ebra, i ara d’Oga. Arreplegar encara més gent crearia friccions a l’únic lloc on podia descansar i li hauria fet abaixar la guàrdia una mica. La seva dona tampoc no n’hauria estat gaire contenta.

Ebra s’entenia prou bé amb la seva parenta, però també al mateix foc? Tot i que mai no s’havia dit obertament, Brun sabia que Ebra estava gelosa de la posició d’Iza. Ebra era la dona del cap, a la majoria dels clans ella seria la dona de més alta condició. Però Iza era una remeiera que podia anar fins als seus orígens bo i traçant una línia ininterrompuda en un llinatge de remeieres dels més respectats i més prestigiosos del clan. La posició que tenia era mercès a ella i no mercès al seu home. Quan Iza va recollir la noia, Brun pensà que també l’hauria d’allotjar a ella. No se li havia pas ocorregut que el mog-ur se’n volgués responsabilitzar; no solament d’ell mateix, sinó també d’Iza i dels seus infants. Creb no era capaç de caçar, però el mog-ur tenia altres recursos.

Solucionat el problema, Brun tornà corrents cap al seu clan, que esperava impacientment algun mot del seu cap per confirmar allò que ells ja sabien. Brun donà el senyal:

—S’ha acabat el viatge, hem trobat una cova.

—Iza —va dir Creb, mentre la dona preparava un te d’escorça de salze per a Ayla—. Aquesta nit no vindré a sopar.

Iza va inclinar el cap com a contesta. Sabia que aniria a reflexionar sobre els preparatius de la cerimònia. Mai no menjava abans dels preparatius.

El clan acampava a la vora del corrent, al peu d’un suau desnivell que conduïa a la cova. Fins que no hagués estat consagrada amb els rituals corresponents, la gent no s’hi traslladaria. Tot i que seria impropi mostrar-se massa ansiós, cadascú del clan va buscar un pretext per acostar-s’hi prou per esguardar-ne l’interior. Les dones que arreplegaven d’ací d’allà insistien cada cop a fer-ho més a prop de l’obertura; i els homes, clarament, les seguien amb el pretext de vigilar-les. El clan estava tens, però animat. Fins i tot l’angoixa que havien sentit d’ençà del terratrèmol s’havia esvaït. Els agradava l’aspecte de la cova, gran i nova. Tot i que mirant era difícil d’arribar gaire lluny dins la caverna sense llum i fosca, en van tenir prou per saber que era espaiosa, molt més ampla que no pas l’anterior. Les dones assenyalaren amb delit el tranquil estanyol del brollador que hi havia just al defora. No haurien d’anar fins al corrent per collir aigua. Esperaven ansiosament la cerimònia de la cova, un dels pocs rituals on les dones gaudien d’un paper propi, i tothom es delia per traslladar-s’hi.

El mog-ur s’havia apartat de l’enrenou del campament. Volia trobar un lloc tranquil on podria pensar amb calma. Mentre caminava resseguint el curs ràpid del corrent, que s’afanyava per trobar-se amb el mar tancat, una càlida brisa arribà novament del sud i li estarrufà la barba. Només uns quants núvols allunyats malmetien la transparència cristal·lina del cel de la tarda. El sotabosc era espès i exuberant; havia de fer-se pas entre els obstacles, però amb prou feines se n’adonava: estava profundament concentrat. Un soroll que venia dels matolls dels voltants el va fer aturar en sec. Aquell era un país estrany i la seva única defensa era el bastó ferm que duia, però a la seva poderosa mà era una arma formidable per defensar-se. L’empunyà disposat a tot, atent als roncs i grunyits que sortien del dens sotabosc i als espetecs de branques que venien d’uns matolls en moviment.

Tot d’una, un animal aparegué violentament de l’espessa pantalla de vegetació, amb un cos gran i poderós sobre unes potes curtes i rabassudes. Unes protuberàncies inferiors, endiabladament esmolades, sobresortien com ullals per totes dues bandes del musell. Encara que abans mai no n’havia vist cap, recordà el nom de l’animal. Un senglar. El porc salvatge mirà l’home amb ulls de foc, féu unes tentines, vacil·là i, tot seguit, ignorant-lo i ficant el musell entre la terra flonja, girà cua vers els matolls. Creb sospirà alleugerit, i continuà després corrent avall. S’aturà en un marge arenós, va estendre el seu mantell, va col·locar al damunt el crani d’ós i s’hi assegué cara a cara. Féu els gestos habituals per demanar l’ajut d’Ursus, i va bandejar tot seguit de la seva ment tots els pensaments, llevat dels que s’ocupaven dels dos infants que necessitaven saber quins eren els seus tòtems.

Els infants sempre havien intrigat Creb. Sovint, quan seia entre el clan, aparentment perdut en les seves cogitacions, es dedicava a observar els infants sense que ningú no se n’adonés. Un dels petits era un nen fort i cepat, a penes d’un any, que en néixer havia bramat com un endimoniat i que de llavors ençà tenia el costum de fer-ho, sobretot quan tenia gana. De bon antuvi, Borg empaitava sempre la seva mare, i s’arraulia entre el pit suau fins que en trobava el mugró, bo i fent petits grunyits de pur plaer mentre s’alletava. Creb, somrient, va pensar que aquell petit li recordava el senglar que tot just havia vist, grunyint també mentre ficava el musell entre la flonja terra. El senglar era una bèstia que mereixia respecte. Era un animal intel·ligent, els cruels ullals podien danyar seriosament quan se l’excitava i les potes curtes podien agafar una velocitat sorprenent quan tenia la intenció de carregar. Cap caçador no menystindria un tòtem com aquell. «Serà escaient per a aquest nou lloc; el seu esperit s’avindrà fàcilment amb la nova cova. És un senglar», va concloure, convençut que el tòtem del noi s’havia mostrat tot sol perquè el bruixot no l’oblidés.

El mog-ur se sentí satisfet de l’elecció i parà esment en l’altra criatura. Ona, la mare de la qual havia perdut l’home en el terratrèmol, havia nascut poc abans del cataclisme. Vorn, el parent de quatre anys d’edat, era l’únic mascle en el mateix foc. «Aga necessitarà aviat un altre home», meditava el bruixot, «algú que es faci càrrec d’Aga i també de la seva vella mare. Però això és cosa de Brun. Ara haig de pensar en Ona i no pas en la seva mare».

Les noies necessitaven tòtems més febles; no podien ser més forts que el d’un mascle, si no, bandejarien l’essència fecundadora i les dones no tindrien fills. L’home pensà en Iza. El seu antílop saiga havia estat massa fort i el tòtem del seu home no l’havia pogut vèncer durant tots aquells anys… no? El mog-ur sovint li ho demanava. Iza sabia molta més màgia del que la gent podia imaginar i no era feliç amb l’home a qui havia estat lliurada. Ell no li ho retreia pas, en absolut. Ella sempre s’havia comportat correctament, però la tensió que hi havia entre ells era evident. «Bé, l’home ja no hi és», pensà Creb. «El mog-ur serà el seu proveïdor, ja que no ho pot ser el seu home».

Com a parent que era, Creb no podria mai aparellar-se amb Iza, seria anar contra la tradició, però ja feia temps que havia perdut les ganes de tenir muller. Iza era una bona amiga, havia cuinat per a ell i n’havia tingut cura durant molts anys. Seria molt millor a partir d’aleshores, al voltant de la llar, sense una hostilitat que sempre havia estat latent. Ayla ho milloraria encara més. Creb sentí una foguerada de tendresa en recordar els seus bracets allargant-se per abraçar-lo. «Això més tard», va dir-se a si mateix, «primer li toca a Ona».

Era una noia tranquil·la i alegre que sovint se’l mirava amb solemnitat, amb aquells ulls grans i rodons. S’ho mirava tot amb un interès silenciós, sense perdre’s detall, o, si més no, així ho semblava. La imatge d’una òliba es projectà en la seva ment. «Massa poderós? L’òliba és un ocell rapinyaire», va pensar, «però només caça animals petits. Quan una dona té un tòtem poderós, el del seu home ha d’ésser més fort encara. Cap home que ofereixi una feble protecció no s’aparellaria amb una dona que tingués una òliba per tòtem, però potser la noia necessitarà un home de protecció forta. Així, doncs, una òliba», va concloure. «Totes les dones necessiten homes amb tòtems poderosos. És potser per això que mai no he pres muller?», va pensar Creb. «Quina protecció pot donar un cabirol? El tòtem natal d’Iza és més poderós». Creb no havia pensat des de feia molt de temps en el seu feble i tímid cabirol com a tòtem. L’animal habitava també aquell bosc espès, «com el senglar», va recordar tot d’una. El bruixot era un dels pocs que gaudien de dos tòtems: el de Creb era el cabirol i el del mog-ur era Ursus.

Ursus Spelaeus, l’ós de les cavernes, l’impressionant vegetarià que, dempeus, era gairebé dos cops més alt que els seus cosins, amb una còrpora gegant i peluda tres cops més pesant; tot i així, normalment, el més gran dels óssos coneguts era difícil d’enfurismar. Tanmateix, una óssa nerviosa va atacar un noi indefens i esguerrat que passejava, perdut en els seus pensaments, massa a prop d’un jove cadell. Fou la mare del xicot qui el va trobar, esqueixat i ensangonat, amb mitja cara i un dels ulls arrencats, i ella qui en tingué cura fins a guarir-lo. Li amputà el braç inútil i paralitzat per sota del colze, esclafat per l’enorme força de la criatura gegant. Poc després, l’anterior mog-ur prengué el noi deformat i ple de cicatrius com a acòlit, i li va dir que Ursus l’havia escollit i que l’havia provat, que el va trobar digne i que l’animal li havia pres l’ull com a senyal que Creb estava sota la seva protecció. Li digué que hauria de dur les cicatrius amb orgull, que eren la marca del seu nou tòtem.

Ursus mai no va permetre que una dona prengués el seu esperit perquè tingués fills; només després d’una prova l’Ós de les Cavernes atorgava la seva protecció. Pocs eren els escollits; menys encara els que hi sobrevivien. El seu ull era un preu molt alt, però a Creb no li recava pas. Ell era el mog-ur. Cap bruixot no tenia el seu poder, i aquell poder, Creb n’estava segur, el tenia mercès a Ursus. I el mog-ur demanava en aquell instant l’auxili del seu tòtem.

Agafant fortament el seu amulet, l’home pregà perquè l’esperit del Gran Ós li revelés l’esperit del tòtem que protegia la noia nascuda amb els Altres. Era tota una prova de la seva capacitat i no estava gaire segur que el missatge es pogués revelar a través d’ell. Es concentrà en la petita i en tot el que sabia sobre ella. «És valenta», pensà. S’havia mostrat clarament afectuosa amb ell, sense tenir por d’ell ni de l’hostilitat del clan. «És estrany per a una noia»; les noies, normalment, s’amagaven rere les seves mares quan el veien. Era curiosa i aprenia ràpidament. Se li dibuixà una imatge en el cap, però l’apartà de seguida. «No, vaig errat, es tracta d’una femella, i aquest no és el tòtem d’una femella». Posà la ment en blanc i ho intentà de nou, però la imatge li tornà. Va decidir tirar endavant, potser arribaria a alguna cosa diferent.

Va imaginar un grup de lleons de les cavernes que ronsejaven tranquil·lament sota el sol calent de l’estiu de l’estepa oberta. Hi havia dos cadells. Un d’ells s’enjogassava entre l’herba alta i seca, ficava el nas encuriosit als caus dels petits rosegadors, i grunyia estrafent un atac. Era femella. Era ella qui esdevindria la principal caçadora del grup; era ella qui duria les peces al seu company. El cadell va saltar al damunt de la llarga cabellera d’un mascle i provà d’arrossegar-lo al jóc. Sense pensar-s’ho dos cops, va aixecar l’urpa i picà l’enorme musell del gat adult. Un toc suau, gairebé una carícia. El lleó la posà al terra i l’aguantà posant-li una grapa al damunt, tot seguit la començà a llepar amb la llengua llarga i aspra. «Els lleons de les cavernes crien els seus petits amb afecte i també amb disciplina», va pensar, sense saber per què li havia vingut aquella escena de felicitat domèstica i felina.

El mog-ur mirà de posar novament la ment en blanc, provà un altre cop de concentrar-se en la noia, però l’escena no desapareixia.

«Ursus», va dir gesticulant, «un Lleó de les Cavernes? No pot ser. Una femella no pot tenir un tòtem tan poderós. Quin home la prendrà mai?».

Cap home del seu clan no tenia un Lleó de les Cavernes com a tòtem i, de tots els clans, no eren gaires els qui el tenien. Va imaginar-se l’infant, alt, magre, de cames i braços drets, de rostre pla amb un front gran i prominent, pàl·lid i ullerós; fins i tot els seus ulls eren massa clars. «Serà una dona lletja», pensà el mog-ur amb franquesa. «Quin home hi pot haver que la vulgui?». El record del seu propi aspecte repulsiu el burxà, i la manera com les dones en fugien, sobretot quan era més jove. «Potser no s’aparellarà mai; necessitarà la protecció d’un tòtem poderós si ha de passar la resta de la seva vida sense cap home que la protegeixi. Però, ¿un Lleó de les Cavernes?». Va mirar de recordar si hi havia hagut mai una dona que hagués tingut l’enorme gat com a tòtem.

«En realitat ella no és del clan», va dir-se a si mateix, «i no hi ha dubte que la seva protecció ha estat forta; altrament ja no seria amb vida. L’hauria morta el lleó de les cavernes». El pensament va cristal·litzar en la seva ment. «El lleó de les cavernes! La va atacar, però sense matar-la… o és que no la va atacar? L’estava provant?». Aleshores, li sobrevingué un altre pensament i l’esgarrifança de la veritat li pujà espinada amunt Tots els dubtes s’esvaïren. N’estava segur. «Ni tan sols Brun ho pot dubtar», pensà. El lleó de les cavernes l’havia marcada amb quatre canals paral·leles, a la cuixa dreta, cicatrius que duria tota la seva vida. En una de les cerimònies de la virilitat, quan el mog-ur va gravar al cos d’un jove la marca del seu tòtem, la marca corresponent a un Lleó de les Cavernes no era altra que quatre línies paral·leles gravades a la cuixa!

«Els mascles, els marquem a la cuixa esquerra, però ella és femella i les marques són les mateixes. És clar!». Com és que no se n’havia adonat abans? «El lleó sabia que havia de ser difícil per al clan acceptar-ho, per això va ser ell mateix qui la va marcar, i ho va fer d’una manera tan clara perquè ningú no s’enganyés. I la va marcar amb les marques dels tòtems del clan. El Lleó de les Cavernes volia que el clan ho sabés. Vol que la noia visqui amb nosaltres. S’endugué el seu poble perquè ella hagués de viure amb nosaltres. Per què?». Un sentiment de neguit sobtà el bruixot, el mateix que havia sentit tot just després de la cerimònia celebrada el dia en què van trobar la noia. Si l’hagués pogut anomenar, n’hauria dit un pressentiment, però barrejat amb una esperança estranya i desconcertant.

El mog-ur se’l foragità. Mai abans no li havia arribat un tòtem amb tanta força; era això el que el desconcertava, pensà. «El Lleó de les Cavernes és el seu tòtem. Ell la va escollir, com Ursus ho va fer amb mi». El mog-ur mirà entre els forats dels ulls del crani que tenia al davant. Amb una profunda acceptació, es meravellà del comportament dels esperits, un cop ja els havia comprès. Tot era molt clar. Se sentia alleugerit… i aclaparat. Per què una noia tan petita hauria de menester una protecció tan poderosa?