Capítol 9

«L’Esperit de la Neu Eixuta i Lleugera va prendre l’Esperit de la Neu Congesta per muller i, passat un temps, va néixer la Muntanya de Gel al nord llunyà. L’Esperit del Sol odiava aquell infant lluent, que s’estenia per damunt la terra a mesura que creixia i foragitava la seva escalfor de manera que cap herba no hi pogués créixer. El Sol decidí de destruir la Muntanya de Gel, però l’Esperit del Núvol de Tempesta, parent de la Neu Congesta, descobrí que el Sol volia matar l’infant. A l’estiu, quan el Sol era el més poderós, l’Esperit del Núvol de Tempesta lluità contra ell a fi de salvar la vida a la Muntanya de Gel».

Ayla seia amb Uba a la falda, bo i esguardant Dorv, que contava la famosa llegenda. N’estava tota captivada, encara que ja coneixia la història de memòria. Era la que més s’estimava, mai no se’n cansava. Però la trapella que tenia agafada entre els braços, d’un any i mig i que ja caminava, estava molt més interessada en els cabells llargs i rossos d’Ayla i els estirava amb les seves mans rabassudes. Ayla es desembulla-va els cabells, i feia que Uba els deixés anar dels seus punys closos, sense treure els ulls de sobre el vell que s’estava a la vora del foc i relatava el conte tot fent-ne una representació acurada, mentre el clan esguardava amb atenció.

«Uns dies era el Sol qui guanyava la batalla i abatia el gel fred i resistent, que es convertia en aigua i feia que la Muntanya de Gel minvés. Però després era el Núvol de Tempesta, i cobria la faç del Sol per tal d’evitar que l’escalfor fengués massa la Muntanya de Gel. Tot i que la Muntanya de Gel passava gana i disminuïa a l’estiu, a l’hivern, però, la seva mare li duia la menja que el seu home havia portat i la nodria fins que es refeia de nou. Cada estiu el Sol maldava per destruir la Muntanya de Gel, però el Núvol de Tempesa evitava que el Sol fengués tot el que la mare, en nodrir l’infant, havia guanyat l’hivern anterior. A l’inici de cada nou hivern, la Muntanya de Gel era una miqueta més gran del que havia estat l’hivern anterior. S’alçava cada cop més, s’estenia i cada any ocupava més terra.

»I a mesura que anava creixent, un gran fred es plantava darrere seu. Els vents brumien, la neu s’arremolinava i la Muntanya de Gel es va estendre, avançant a pleret, fins allà on la gent vivia. El clan s’estremí i va córrer a arrupir-se vora el foc, mentre queia la neu damunt d’ells».

Fora de la cova, el vent xiulava entre els arbres despullats i sense branques, i afegia efectes sonors al relat, i Ayla va sentir, espinada amunt, un calfred d’esgarrifança.

«El clan no sabia què fer-ne. “Per què els esperits dels nostres tòtems han deixat de protegir-nos? ¿Quin greuge hem fet que s’hagin enfurismat amb nosaltres?”. El mog-ur decidí de marxar tot sol per trobar els esperits i parlar-los. Va ser fora durant molt de temps. Molta gent s’inquietava tot esperant que tornés el mog-ur, sobretot els més joves.

»Però Durc fou el més impacient de tots. “El mog-ur no tornarà mai més”, va dir. “Als nostres tòtems no els plau el fred, se n’han anat. Nosaltres hem de marxar també”.

»“No podem abandonar la nostra llar”, va dir el cap. “Aquest és el lloc on sempre ha viscut el clan. És la llar dels nostres avantpassats. És la llar dels esperits dels nostres tòtems. Ells no se n’han anat. No són feliços amb nosaltres, però encara ho seran menys sense aquest indret, lluny de la llar que ells coneixen. No podem marxar i abandonar-los. On aniríem?”.

»“Els nostres tòtems ja ens han abandonat”, va replicar Durc. “Si trobàvem una llar millor, ells se’n tornarien. Podem anar cap al sud, tot seguint els ocells que volen fugir del fred a la tardor, i cap a l’est, la terra del Sol. Podem marxar allà on la Muntanya de Gel no ens pugui haver. La Muntanya de Gel avança a poc a poc; nosaltres podem córrer com el vent. Mai no ens encalçaria. Si restem aquí, morirem de fred”.

»“No. Hem d’esperar el mog-ur. Tornarà i ens dirà què hem de fer”, ordena el cap. Però Durc no escoltava el seu consell. Pledejava i discutia amb la gent i va influir damunt uns quants. Aquests van decidir de marxar amb Durc.

»“Quedeu-vos-hi”, pregava la resta. “Resteu fins que torni el mog-ur”.

»Durc no en feia pas esment. “El mog-ur no trobarà els esperits. Mai no tornarà. Nosaltres marxem ara. Veniu amb nosaltres a trobar un nou indret allà on la Muntanya de Gel no pugui viure”.

»“No”, responien ells. “Nosaltres esperarem”.

»Les mares i els seus homes van plànyer la partença dels joves, nois i noies, segurs que estaven condemnats. Van esperar el mog-ur, però després de passar molts dies i en veure que el mog-ur no tornava encara, començaren a dubtar. Començaren a demanar-se si no hauria estat millor de partir amb Durc.

»Llavors, un dia, el clan va veure que un animal estrany s’hi atansava, un animal que no tenia por del foc. La gent estava espantada i meravellada. Mai abans no havien vist un animal com aquell. Però quan hi arribà ben a prop, s’adonaren que no era pas un animal, era el mog-ur! Anava cobert amb la pell d’un ós de les cavernes. A la fi havia tornat. Va contar al clan tot el que havia après d’Ursus, l’Esperit del Gran Ós de les Cavernes.

»Ursus ensenyà a la gent a viure en coves, a vestir la pell dels animals, a caçar i recol·lectar a l’estiu i servar el menjar a l’hivern. La gent del clan sempre recordava allò que Ursus els havia ensenyat i, tot i que la Muntanya de Gel ho intentava, mai no va poder foragitar el poble de la seva llar. Tant se valia el fred i la neu que la Muntanya de Gel els pogués enviar, la gent no es mouria pas, no s’apartarien del seu camí.

»Finalment, la Muntanya de Gel es rendí. S’enfurismà, però deixà, per sempre més, de lluitar contra el Sol. El Núvol de Tempesta s’empipà per la decisió de la Muntanya de Gel i refusà d’ajudar-la mai més. La Muntanya de Gel abandonà aquelles terres i se’n tornà a casa seva, al nord, i el gran fred marxà amb ella. El Sol, ple de goig per la seva victòria, anà a la caça de la Muntanya, i la perseguí fins a la seva llar del nord. No trobant enlloc on amagar-se i fugir d’aquella gran escalfor, la Muntanya va ser derrotada. Per molts, molts anys no hi hagué hivern, només els llargs dies d’estiu.

»Però la Neu Congesta va plànyer la pèrdua del seu infant i el dolor la va afeblir. La Neu Eixuta i Lleugera volia un altre fill de la seva muller i demanà al Núvol de Tempesta que l’ajudés. El Núvol de Tempesta es va compadir del seu parent i decidí d’ajudar la Neu Eixuta i Lleugera nodrint i revifant la seva muller. Va cobrir novament la faç del Sol, mentre la Neu Eixuta i Lleugera, acostant-se a la Neu Congesta, la ruixà amb el seu esperit perquè ella se l’empassés. De nou va lliurar una altra Muntanya de Gel, però la gent recordava allò que Ursus els havia ensenyat. La Muntanya de Gel mai no va poder foragitar el clan de la seva llar.

»I què s’esdevingué de Durc i d’aquells que marxaren amb ell? Alguns conten que els llops i els lleons se’ls cruspiren i d’altres que van negar-se en aigües profundes. D’altres, encara, diuen que quan arribaren al país del Sol, aquest s’emprenyà perquè Durc i la seva gent volien les seves terres. Els llançà una bola de foc des del cel perquè els devorés. Van desaparèixer i mai més ningú no els va veure».

—Ho veus, Vorn? —Ayla va sentir que deia Aga al seu fill quan s’acabava la llegenda de Durc—. Sempre has de fer cas de la teva mare i de Droog i de Brun i del mog-ur. Mai no ens has de desobeir ni abandonar el clan, si no, tu també desapareixeràs.

—Creb —va dir Ayla a l’home que seia al seu costat—. Creus que Durc i la seva gent van trobar un nou indret per viure-hi? Va desaparèixer, però mai ningú no el va veure mort, oi? Potser va sobreviure, no?

—Ningú no el va veure mort, Ayla, però caçar és molt costós quan només disposes de dos o tres homes. Potser durant l’estiu van poder caçar prou animals petits, però els grans, els que necessitaven per emmagatzemar i poder passar l’hivern, això ja és molt més dur i perillós. I segur que van haver de passar molts hiverns abans d’atènyer la terra del Sol. Els tòtems volen un lloc on viure. Segurament devien abandonar la gent que vagava sense llar. Tu no voldries pas que el teu tòtem t’abandonés, oi?

Ayla, inconscientment, va agafar el seu amulet:

—Però el meu tòtem no ho va fer, fins i tot quan estava sola i sense llar.

—Això era perquè t’estava provant. Et va trobar una llar, veritat? El Lleó de les Cavernes és un tòtem poderós, Ayla. Ell et va escollir, va decidir de protegir-te sempre perquè ell t’havia escollit, però tots els tòtems són més feliços amb una llar. Si tu li fas cas, ell t’ajudarà. Et dirà què és allò que està ben fet.

—I com ho sabré, Creb? —va demanar Ayla—. Jo mai no he vist l’esperit d’un Lleó de les Cavernes. Com t’ho fas tu per saber que un tòtem t’està dient alguna cosa?

—No pots veure l’esperit del teu tòtem perquè forma part de tu, dins teu. Tot i això, ell et parlarà. El que has de fer, només, és aprendre a escoltar. Si has de prendre alguna decisió, ell t’ajudarà. Et farà algun senyal si fas la bona tria.

—Quina mena de senyal?

—És difícil d’explicar. Normalment és alguna cosa especial o inusual. Pot ser una pedra que mai no hagis vist abans o una arrel amb una forma especial que tingui per a tu algun significat. Has d’aprendre a entendre amb el cor i amb el cap, no amb els ulls i les orelles. Llavors ho comprendràs. Només tu entendràs el teu propi tòtem, ningú no t’explicarà com. Però quan haurà arribat el moment, hi trobaràs un senyal que el teu tòtem haurà deixat per a tu, posa’l al teu amulet. Això et portarà sort.

—Tu tens senyals del teu tòtem al teu amulet, Creb? —féu la noia, esguardant la bosseta de cuir, grollera, que penjava del coll del bruixot. Va deixar que l’inquiet infant s’aixequés i fes cap a Iza.

—Sí —va assentir ell—. En tinc un que és una dent d’ós de les cavernes, que vaig trobar quan vaig ésser escollit acòlit. No el vaig pas trobar en unes barres, sinó que jeia als meus peus, damunt d’unes pedres. No el vaig veure en seure-hi. És una dent perfecta, no està gens podrida ni desgastada. Era el senyal d’Ursus que confirmava que jo havia pres una bona decisió.

—El meu tòtem em donarà senyals també?

—Ningú no ho pot saber. Tal volta, quan hauràs de prendre decisions importants. Ja ho sabràs quan serà el moment, sempre que duguis amb tu el teu amulet, de manera que el teu tòtem pugui trobar-te. Mira de no perdre mai el teu amulet, Ayla. Se’t va donar quan es va revelar el teu tòtem. Conté la part del teu esperit que ell va reconèixer. Sense això, el tòtem del teu esperit no sabrà com tornar quan viatja. Es perdrà i mirarà de trobar la seva llar al món dels esperits. Si perds el teu amulet i no el trobes de seguida, moriràs.

Ayla va estremir-se, i va arrapar-se a la bosseta que penjava del seu coll amb una corretja resistent, mentre es demanava quan seria que el seu tòtem li donaria un senyal:

—Creus que el tòtem de Durc li va donar algun senyal quan va decidir de partir per trobar la terra del Sol?

—Això no ho sap ningú, Ayla. No forma part de la llegenda.

—Jo crec que Durc fou valent en intentar de trobar una nova llar.

—Potser fou valent, però era un ximple —va respondre Creb—. Va abandonar el seu clan i la llar dels seus avantpassats i va córrer un gran risc. I per què? Per trobar alguna cosa diferent. No estava satisfet si hi restava. Alguns joves es pensen que Durc fou valent, però quan es fan grans i més savis, n’aprenen.

—Em penso que m’agrada perquè ell era diferent —va dir Ayla—. És la llegenda que més estimo.

Ayla va adonar-se que les dones s’aixecaven per començar a preparar l’àpat i corregué a ajudar-les. Creb negava amb el cap, arran de la conducta de la noia. Cada cop que creia que Ayla realment estava aprenent a acceptar i comprendre els costums del clan, sempre deia o feia alguna cosa que el deixava astorat. No era pas que s’equivoqués o fes alguna cosa malament, simplement no actuava com el clan. Hom suposava que la llegenda es contava a fi de demostrar la follia de voler canviar els antics costums, però Ayla admirava la temeritat del jove de la història que volia alguna cosa nova. «Que potser sempre haurà de tenir idees contràries al clan?», es demanava el vell. «Tanmateix, ha après ràpidament», va admetre Creb.

Hom esperava que les noies del clan, quan tenien set o vuit anys, s’encaminessin segons les maneres de les dones adultes. Moltes, en arribar a l’edat, s’apariaven poc després. D’ençà dels gairebé dos anys que ja feia que l’havien trobada —sola, quasi morta de fam, incapaç de trobar ella mateixa el menjar—, havia après no solament com trobar el menjar, sinó com preparar-lo i conservar-lo. Era capaç de dur a terme moltes altres habilitats importants i, encara que no era tan destra com les dones més grans i amb més experiència, si més no, s’havia adaptat finalment com les més joves.

Sabia escorxar i adobar les pells i fer-ne embolcalls, abrigalls i bosses, que podien servir per tot de coses diferents. Sabia retallar corretges de totes les amplàries, tot fent una llarga espiral d’una única pell. Les cordes que trenava dels pèls llargs dels animals, dels tendons o d’escorces fibroses i d’arrels, eren fortes i resistents o primes i fines, segons l’ús. Els coves, estores i xarxes que teixia amb herbes dures, amb arrels i amb escorces, eren excepcionals. Sabia fer destrals desiguals d’un nòdul de sílex o del resquill que extreia d’una peça de tall esmolat i les feia servir de ganivet i de rascador, i ho feia tan ben fet que fins i tot Droog en quedava parat. Sabia enformar bols buidant trossos de soca i després els deixava ben polits. Sabia fer foc giravoltant un pal afuat entre els palmells contra un altre tros de fusta, fins que un tió caliuejat arribava a encendre l’esca seca; cosa més fàcil de dur a terme si dues persones s’alternaven en la tasca feixuga i difícil de mantenir en constant moviment el pal afuat sota una ferma pressió. Però el que era encara més sorprenent, era que anava assimilant els coneixements medicinals d’Iza amb el que semblava un instint natural. «Iza tenia raó», pensava Creb, «la noia està aprenent sense els records».

Ayla tallava llesques de nyam i les posava en un cassó, que bullia damunt d’un foc de cuina. Després de separar-ne les parts fetes malbé, no en restava gaire de cadascun dels nyams. El fons de la cova, on s’emmagatzemaven, era fred i sec, però, així que avançava l’hivern, els vegetals començaven a estovar-se i a podrir-se. La il·lusió que Ayla sentia perquè arribés la propera estació prengué forma uns pocs dies abans, quan va veure un rajolinet d’aigua damunt la capa compacta de gel que cobria el corrent, un dels primers indicis que aviat s’esberlaria. Amb prou feines sabia com esperar la primavera, amb els seus rebrots verds i novells i amb la saba dolça de l’auró, que traspuava i brollava dels talls fets a l’escorça. L’arreplegaven i la bullien en grans cassons de pell fins que esdevenia un xarop espès i viscós o cristal·litzava en sucre i, llavors, la conservaven en contenidors d’escorça de bedoll. El bedoll tenia també una saba dolça, però no tant com la de l’auró.

No era pas l’única que estava neguitosa i avorrida amb el llarg hivern, tancada dins la cova. De bon matí, aquell dia el vent havia canviat de direcció, bufant des del sud durant unes hores, i portava l’aire calent del mar. De l’àpex de la boca triangular de la cova penjaven uns caramells per on començà a regalimar l’aigua fosa. Es glaçaren novament quan baixà la temperatura, i les sagetes lluents i punxegudes, que havien estat creixent tot al llarg de l’hivern, s’allargaren i s’espesseïren quan el vent virà bo i portant, un altre cop, les fredes ràfegues de l’est. Tot i això, l’alè càlid de l’aire féu creure a tothom que l’hivern finia.

Les dones xerraven i feinejaven, movent les mans, en la conversa, amb una gesticulació nerviüda, mentre preparaven el menjar. Cap a la fi de l’hivern, quan les provisions dels queviures minvaven, combinaven les reserves amb les menges cuinades, encara que ho menjaven per separat, tret de les ocasions especials. Sempre hi havia més festes a l’hivern —cosa que ajudava a trencar la monotonia del seu aïllament—, i així que l’estació arribava a la seva fi, els banquets eren sovint més magres. Però tenien prou menjar. La carn fresca de la caça menor o d’algun cérvol xaruc que els caçadors aconseguien de portar al bell mig d’una borrufada era sempre benvinguda, tot i que no era pas indispensable. Tothom podia gaudir d’un mos de carn seca per dur-se a la boca. Les dones encara tenien l’humor d’escoltar rondalles i Aba els contava la història d’una dona.

«… però el petit era deformat. La mare se l’endugué quan el cap ho va ordenar, però ella no podia suportar d’abandonar-lo a la mort. S’enfilà en un arbre amb l’infant al damunt i el lligà a les branques més altes, de manera que ni els gats no hi poguessin arribar. Quan la mare el va abandonar, el petit plorava i, a la nit, estava tan afamat que udolava com un llop. Ningú no podia dormir. Plorava dia i nit, i el cap estava emprenyat amb la mare, però mentre el petit cridés i udolés, la seva mare sabia que encara era viu.

»Arribat el dia del nom, la mare s’enfilà novament a l’arbre de bon matí. El seu fill no solament encara era viu, sinó que la deformitat li havia marxat! Era normal i adret. El cap no havia volgut que l’infant formés part del clan, però així que va veure que el nadó encara era viu, li va haver de posar un nom i acceptar-lo. Quan va fer-se gran, el noi va esdevenir un cap i va estar sempre agraït a la seva mare per haver-lo posat allà on res no li podia fer mal. Fins i tot després d’apariar-se sempre li duia la seva part de cada caça. Mai no la va maltractar ni la va escridassar, sempre la va tractar amb respecte i honor», va concloure Aba.

—Quin nadó podria sobreviure els primers dies de vida sense menjar? —va demanar Oga, mirant-se Brac, el seu fill adret que tot just s’havia adormit—. I com podia el seu fill esdevenir el cap si la seva mare no era la dona del cap ni de cap home que algun dia pogués arribar a ser-ho?

Oga estava orgullosa del seu fill i Broud ho estava molt més de la seva dona, que li havia donat un fill tot just després d’haver-se apariat. Fins i tot Brun relaxava la seva dignitat estoica davant el seu fill, amb els ulls endolcits mentre aguantava l’infant que assegurava la continuïtat del liderat del clan.

—Qui seria el proper cap si no hagués arribat a tenir Brac, Oga? —va preguntar Ovra—. Què hauria passat si no hagués tingut cap fill, només filles? Potser la mare era la dona del segon al comandament i alguna cosa li devia passar al cap —sentia una mica d’enveja per la dona més jove que ella. Ovra no havia tingut encara cap fill, tot i que ja era tota una dona, i s’havia apariat amb Goov abans que Oga i Broud ho fessin.

—Bé, tant se val, com és que un infant que ha nascut deformat pot fer-se normal i adret? —replicava Oga.

—Imagino que aquesta història se la va empescar una dona que havia tingut un fill deformat i que desitjava que fos normal —féu Iza.

—Però és una història antiga, Iza. Fa moltes generacions que es conta. Potser molt de temps enrere passaven coses que ara són impossibles. Com ho podem saber amb seguretat? —deia Aba, defensant la seva rondalla.

—Algunes coses podrien ser diferents temps enrere, Aba, però em penso que Oga té raó. Un nadó que neix deformat no pot fer-se normal tot d’una, i no és pas probable que pogués resistir fins al dia del nom sense menjar. Però és una vella història. Qui ho sap. Hi pot haver alguna cosa de veritat, en tot això —va concedir Iza.

Quan el menjar estigué a punt, Iza el portà a la llar de Creb, mentre Ayla, agafant la rabassuda petitona, marxà rere la dona. Iza estava més prima, no pas tan forta com abans, i era Ayla qui carregava Uba la major part del temps. Hi havia un vincle especial entre les dues. Uba seguia la noia a tot arreu i Ayla no semblava cansar-se mai de la petita.

Acabat l’àpat, Uba anà amb la seva mare, per menjar, però aviat es posà nerviosa. Iza començà a tossir, fet que inquietà encara més la petita. A la fi, Iza donà a Ayla l’infant gemegaire i agitat.

—Pren-me la nena. Mira si Uga o Aga li volen donar de menjar —féu Iza irritada, atacada per una tos de gos.

—Et trobes bé, Iza? —digué Ayla, amb un esguard preocupat.

—Passa que sóc una dona gran, massa gran per tenir un infant com aquest. M’estic quedant sense llet, res més. Uba té gana; l’últim cop va ser Aga qui la va alletar, i em penso que tot just ara acaba de nodrir Ona i segurament no li’n deu restar gaire, de llet. Oga diu que té llet de sobres, porta-li la nena a ella, aquesta nit.

Iza va adonar-se que Creb se la mirava amb atenció, però aquest va desviar els ulls així que Ayla marxà amb la petita cap a Oga.

La noia es fixà molt en com havia de caminar, mirant de portar el cap acotat, segons el costum, així que s’atansava a la llar de Broud. Sabia que la més petita errada provocaria la ira del jove. Estava segura que cercaria qualsevol excusa per escridassar-la o colpejar-la, però ella no volia pas que el noi li digués de tornar-se’n amb Uba per haver fet alguna cosa. A Uga li agradava d’alletar el fill d’Iza, però, amb Broud al davant, no hi havia cap conversa. Quan Uba es va haver atipat, Ayla se l’endugué. Llavors va seure bressant l’infant, cantussejant a mitja veu, suaument, cosa que sempre semblava apaivagar-lo fins que s’adormia. Ja feia molt de temps que Ayla havia oblidat la llengua que parlava quan va arribar per primer cop, però encara cantussejava quan agafava l’infant.

—Sóc una vella que s’està fent irritable, Ayla —deia Iza mentre la noia ajaçava Uba—. Era massa gran quan vaig lliurar la nena i la meva llet ja se m’està assecant. Encara no puc desmamar Uba, no ha passat pas un any d’ençà que camina, però no hi puc fer res. Demà t’ensenyaré a fer els menjars especials per als infants. No voldria pas donar Uba a una altra dona si ho puc evitar.

—Donar Uba a una altra dona! Com pots fer això, la nena és nostra!

—Ayla, jo no la vull abandonar, però és que la nena ha de tenir prou menjar i jo no l’hi puc donar. No podem portar-la ara a una dona, ara a una altra, perquè l’alletin quan jo no tingui prou llet. L’infant d’Oga és encara molt petit, vet aquí perquè en té tanta, de llet. Però així que Brac es faci gran, ella tindrà la llet justa per a les seves necessitats. Com Aga, no li’n quedarà pas gaire a menys que sempre tingui un fill a qui alletar —va explicar Iza.

—Tant de bo la pogués alletar jo.

—Ayla, potser ets tan alta com una dona, però encara no ho ets pas, una dona. I no demostres cap senyal que ho hagis de ser aviat. Només les dones poden ser mares i només les mares poden tenir llet. Començarem a donar a Uba menjars normals i veurem com li van, però necessito saber què puc esperar de tu. Els menjars dels infants s’han de preparar d’una manera especial. Tot el que li donarem haurà de ser tou; les seves dents de llet no poden mastegar bé. Els grans s’han de moldre molt abans de cuinar-los, la carn seca s’ha de triturar perquè se la pugui empassar i s’hi ha de barrejar una mica d’aigua, com si fos una pasta, i a la carn fresca li haurem de treure els nervis més durs i la barrejarem amb verdures. Encara en queden, de glans?

—N’hi havia un munt, l’últim cop que ho vaig mirar, però els ratolins i els esquirols n’han robat i molts ja estan podrits —digué Ayla.

—Porta els que puguis. En traurem l’amargor i els moldrem per barrejar-los amb el menjar. Els nyams també se li assentaran bé. Que saps on paren aquelles culleretes de petxina? Seran prou petites per a la seva boca; haurà d’aprendre a menjar amb elles. M’alegro que l’hivern s’estigui acabant, la primavera ens durà més varietats… per a tots nosaltres.

Iza va observar la preocupada concentració que hi havia al greu rostre de la noia. Més d’un cop, sobretot aquell darrer hivern, havia estat molt agraïda a Ayla pel seu ajut voluntariós. Es preguntava si li havien donat Ayla quan estava prenyada de manera que pogués ser una segona mare per a l’infant que havia de tenir després, tan tard. Era alguna cosa més que l’edat el que estava consumint Iza. Tot i que dissimulava qualsevol indici de la seva salut malaltissa i mai no esmentava el dolor que tenia al pit o la sang que algun cop escopia després d’un atac de tos especialment greu, sabia que Creb s’havia adonat que es trobava més malalta del que ella mateixa deia. «S’està fent gran, també», pensà Iza. «Ha estat un hivern dur per a ell. S’ha passat molt de temps tancat a la seva petita cova, amb només una torxa per escalfar-se».

La llarga i abundant cabellera del vell bruixot estava ja tota argentada. La seva artritis, juntament amb la cama esguerrada, el feien passar per una dolorosa prova cada cop que caminava. Les seves dents, rosegades d’haver-les usat tants anys per agafar coses en comptes del braç que havia perdut, havien començat a fer-li mal. Però feia molt de temps que Creb havia après a viure amb patiment i dolors. La seva ment era tan poderosa i perceptiva com sempre i estava preocupat per Iza. Mirava la dona i la noia, que discutien sobre com preparar el menjar de l’infant, i veia de quina manera el cos d’Iza s’havia esquifit. La seva cara estava magra i els ulls se li havien enfonsat en dues balmes profundes que emfasitzaven les seves celles marrons i prominents. Tenia els braços prims i el cabell se li feia gris, però era la seva contínua tos el que més el preocupava. «M’alegro que l’hivern s’acabi», pensà. «Necessita l’escalfor i el sol». Per fi l’hivern va deixar d’aferrar la terra amb les seves gèlides urpes i els càlids dies de primavera arribaren amb torrents de pluja. Molt després que el gel i la neu haguessin marxat de l’elevació de la cova, els bancs de gel, baixant des del cim de la muntanya, sondrollaven per tot el corrent desbordat. El desguàs causat pel sobreeiximent d’aigües va convertir el terra amarat que hi havia davant la cova en una pica pantanosa i llisquent plena de llims. Només els rocs que empedraven l’entrada mantenien la cova raonablement seca mentre l’aigua subterrània es filtrava per dins.

Malgrat tot, el fanguissar no podia obligar el clan a restar dins la cova. Després del llarg confinament de l’hivern, frisaven per donar la benvinguda als primers raigs calorosos del sol i a la suau brisa del mar. Abans que les neus s’haguessin fos completament, ja havien començat a trepitjar descalços la fredor del fang o a arrossegar els peus calçats amb unes botes ben calades, que ni tan sols una doble capa de neu havia pogut mantenir seques per dins. Iza estava més enfeinada a guarir els refredats durant els calorosos dies de primavera del que ho havia estat durant l’hivern.

A mesura que l’estació avançava i el sol s’embevia la humitat, el ritme de vida del clan s’accelerava. L’hivern lent i tranquil, ocupat a contar històries i safareig, a fer estris i armes i en altres activitats sedentàries per matar el temps, va deixar pas al tragí de la primavera. Les dones sortiren a recol·lectar les primeres arrels i els primers rebrots i els homes s’exercitaven i es preparaven per a la primera i gran cacera de la nova estació.

La nova dieta va resultar molt profitosa per a Uba, que ja només mamava per costum o per l’escalfor i seguretat que hi sentia. Iza tossia menys, tot i que estava feble i tenia poca empenta per vagarejar camp a través, i Creb començà un altre cop a ranquejar vora el corrent amb Ayla. La noia s’estimava la primavera molt més que qualsevol altra estació.

D’ençà que Iza s’havia d’estar reclosa a la cova la major part del temps, Ayla havia agafat el costum de passejar-se pels vessants dels turons bo i cercant plantes per renovar la farmaciola d’Iza. Iza es preocupava en veure marxar la noia tota sola, però les altres dones estaven enfeinades recol·lectant menjar i les plantes medicinals no sempre creixien als mateixos llocs on creixien les que collien per als àpats. De tant en tant, Iza sortia amb Ayla, sobretot per ensenyar-li noves plantes i per identificar les conegudes, com a primer pas perquè més tard sabés on cercar-les. Encara que era Ayla qui carregava Uba, els escassos passeigs cansaven Iza. De manera que, a contracor, la dona va deixar que la noia anés sola cada cop més.

Ayla s’adonà que li plaïa la solitud que trobava en recórrer l’indret tota sola. Experimentava una sensació de llibertat pel fet d’apartar-se del clan, sempre a l’aguait. Sovint, també, acompanyava les dones a recol·lectar; però, sempre que podia, s’afanyava a enllestir les seves tasques a fi de tenir temps per marxar sense ningú més pels boscos. Arreplegava no solament les plantes que coneixia, sinó també tot allò d’inconegut perquè Iza li pogués explicar de què es tractava.

Brun no hi oposava obertament cap mena d’objecció. Entenia que era necessari que algú anés a cercar les plantes perquè Iza tirés endavant els seus remeis màgics. Ell també sabia que Iza estava malalta. Però la impaciència que mostrava Ayla de marxar tota sola el trastornava. A les dones del clan no els agradava pas d’estar soles. Sempre que Iza havia anat a cercar el seu material especial, ho feia amb reserva i amb por, sempre se’n tornava tan ràpidament com li era possible si havia marxat sola. Ayla mai no eludia els seus deures, sempre es captenia amb correcció, no hi havia res que ella fes que Brun pogués titllar d’erroni. Era més aviat el sentiment, la sensació que la seva actitud, que el seu punt de vista, els seus pensaments eren, no pas erronis, sinó diferents allò que enrabiava Brun. Cada cop que la noia marxava, sempre tornava amb els replecs del seu abrigall i amb el cove ben plens i, com que les seves incursions eren necessàries, Brun no podia fer-hi res.

Algun cop, Ayla portava alguna cosa més que plantes. La seva idiosincràsia, que tant havia sorprès el clan, havia esdevingut un hàbit. Tot i que havien començat a acostumar-s’hi, el clan encara se n’astorava, quan la noia tornava amb un animal ferit o malalt per nodrir-lo i curar-lo. El conill que havia trobat poc després que nasqués Uba fou només el primer d’un llarg reguitzell que hi anà arribant. Tenia una mena d’encant per als animals, era com si sentissin que ella els volia ajudar. I un cop establert el precedent, Brun no se sentí pas amb ànims de canviar-lo. L’únic cop que Ayla va topar amb una prohibició fou quan portà un cadell de llop. Els animals carnívors que podien competir amb els caçadors estaven més enllà dels límits. Més d’un cop, quan anaven a l’encalç d’algun animal, quan potser ja l’havien ferit i finalment atrapat, a l’últim moment un carnívor més ràpid els l’havia arrabassat. Brun no permetria pas que la noia ajudés un animal que algun dia pogués robar al clan alguna peça.

Una vegada, mentre Ayla estava agenollada arrencant arrels, un conill, que tenia una de les potes posteriors un pèl torta, va saltar d’entre els arbustos i començà a ensumar-li els peus. La noia restà totalment immòbil, i, llavors, sense fer cap moviment sobtat, va allargar la mà per acariciar l’animal. «Ets tu el meu conill Uba?», va pensar. «T’has fet gran i sa, t’has fet un conill home. Has après a ser més prudent? Hauries de tenir por de la gent, ja m’entens. Si no, acabaràs ben rostit», continuava tota sola mentre amanyagava la suau pell del conill. Alguna cosa va espantar l’animal, que va sortir corrent i va fugir ràpidament cap endavant. Després, d’un salt, va fer una mitja volta i va prendre el camí per on havia vingut.

—Ets molt ràpid, no entenc com ningú et pot agafar. Com pots girar cua d’aquesta manera? —va dir, rient, després de la veloç retirada del conill. Tot d’una, va adonar-se que era la primera vegada que reia en veu alta des de feia molt de temps. Reia molt rarament des que es trobava amb el clan, perquè això només comportava esguards de desaprovació. Aquell dia, Ayla va trobar moltes coses agradables.

—Ayla, aquesta escorça de cirerer està feta malbé. Ja no la podem fer servir —va gesticular Iza un matí—. Quan surtis avui, per què no me’n portes una de nova? Hi ha un flotó de cirerers prop de la clariana, cap a l’oest, passat el corrent. Saps quins vull dir? Agafa l’escorça de dins, és la millor en aquesta època de l’any.

—Sí, mare, ja sé on són —va contestar.

Era un bell matí de primavera. Els últims safrans, blancs i porpra, s’arraulien arran dels graciosos i llargs tanys dels jonquills, grocs i brillants. Una catifa esclarissada d’herba, verda i renovada, que tot just començava a mostrar les seves minúscules fulles enmig del terra humit, acoloria, amb una fina capa d’aquarel·la, la verdor damunt la fosca i fèrtil terra de les clarianes i els turons. Clapes de verd puntejaven les nues branques d’arbres i matolls, amb els seus rebrots que maldaven per recomençar la vida novament, i l’ament dels salzes s’espargia damunt dels altres com el seu fals embolcall. Un sol benigne encoratjava els nous orígens de la terra.

Un cop lluny dels ulls del clan, els moviments estrictament controlats i el greu posat d’Ayla es van relaxar, i caminava amb un baladreig deslliurat. Va baixar per un desnivell gradual i pujà per l’altre vessant, somrient inconscientment per la llibertat que sentia en moure’s amb naturalitat. Examinava tota la vegetació que l’envoltava amb una negligència aparent, que contradeia l’actiu tragí de la seva ment mentre classificava i destriava les plantes per a futures referències.

«La belladona ja comença a brollar», pensava mentre creuava el clot ple de fang on, la tardor anterior, havia collit les baies porpra. «De tornada arrencaré unes quantes arrels. Iza diu que les arrels són bones també per al reumatisme de Creb. Tant de bo les arrels noves de cirerer puguin curar la tos d’Iza. Em penso que està millorant, però està tan magra. Uba s’està fent tan gran i tan pesada que Iza no la pot pas carregar. Potser m’enduré Uba la propera vegada, si puc. Estic molt contenta de no haver-la hagut de donar a Oga. Ara ja comença a parlar. Serà divertit quan serà una mica més gran i podrem sortir totes dues plegades. Fixa’t en aquell salze. Que en són, d’estranys, ara que siguin així de joves, i que després, en créixer, siguin verds. El cel és ben blau, avui. Puc ensumar el mar en l’aire. M’agradaria saber quan anirem a pescar. L’aigua ja deu ser prou calenta per anar-hi a nedar aviat. Per què a ningú no li agrada nedar? El mar és salat, no és pas com el corrent, però m’hi sento tan lleugera. Amb prou feines sabré com esperar-me per anar a pescar. Em penso que el que més m’estimo són els peixos del mar, però també m’agraden els ous. El vent és ben bo, allà dalt del cingle. Un esquirol! Mira com corre damunt aquell arbre! Tant de bo jo pogués córrer damunt els arbres».

Ayla va caminar pel bosc del vessant fins a mig matí. Llavors, adonant-se tot d’una que es feia molt tard, girà cua decididament vers la clariana, on colliria l’escorça de cirerer que volia Iza. A mesura que s’hi acostava, va escoltar activitat i, de tant en tant, unes veus, i va entreveure els homes a la clariana. Començava ja a passar quan, de sobte, va recordar l’escorça de cirerer i, per un moment, va romandre indecisa. «Als homes no els agradarà de veure’m per aquí», va pensar. «Brun s’empiparia i ja no em deixaria marxar sola mai més, però Iza necessita l’escorça. Potser no s’hi estaran molta estona. De totes maneres, què hi deuen estar fent?». Silenciosament, s’hi atansà a poc a poc i s’amagà rere un arbre gran, espiant per entre l’embull de matolls despullats.

Els homes estaven practicant amb les seves armes a fi de preparar-se per a la cacera. La noia recordà haver-los vist que feien noves llances. Havien tallat arbres prims, joves i flexibles, però forts, n’havien tallat les branques i n’havien esmolat un dels extrems socarrimant-lo damunt del foc i rascant després la part abrusada fins a fer-ne una punta amb un ferm rascador de sílex. L’escalfor havia endurit la punta de manera que no es pogués estellar ni desgastar. La noia encara s’encongia sempre que recordava la commoció que li havia causat quan va tocar una de les llances de fusta.

Les dones no toquen les armes, li van dir, o qualsevol eina que es fes servir per fer-les, tot i que Ayla no sabia trobar la diferència entre un ganivet emprat per tallar el cuir i fer una fona o un ganivet emprat per tallar el cuir i fer un mantell. La llança acabada de fer, ofesa pel seu contacte, havia estat cremada, amb molta irritació per part del caçador que l’havia feta, i tant Creb com Iza l’havien alliçonat llargament, i l’havien sermonejat per tal d’infondre-li el sentiment d’abominació del seu acte. Les dones estaven horroritzades pel fet que una noia volgués saber aquelles coses i la mirada de Brun no admetia cap dubte de la seva opinió. Però, sobretot, Ayla va odiar el malvolent esguard que va veure al rostre de Broud, mentre li queia al damunt la pluja de retrets. El noi s’hi recreava veritablement.

La noia esguardava inquietament rere la pantalla de matolls els homes que practicaven al camp. A més de les llances, els homes tenien altres armes. Tret d’una infinita discussió entre Dorv, Grod i Crug sobre els avantatges de la llança o els del garrot, la majoria d’homes practicaven amb la fona i el llaç amb boles. Vorn també hi era. Brun havia decidit que ja era hora de començar a ensenyar al noi les primeres nocions de la fona i Zoug les hi estava explicant.

De tant en tant, els homes s’enduien Vorn amb ells al camp de pràctiques des que tenia cinc anys, però la major part del temps el nen practicava amb la seva minúscula llança, clavant-la a la terra tendra o a les arrels corcades d’un arbre, a fi d’aprendre a sentir l’arma entre les mans. Sempre li agradava de veure-s’hi inclòs, però aquest era el primer cop que hom li ensenyava el difícil art de fer servir la fona. Havien clavat una estaca al terra i, no gaire lluny, hi havia una pila de còdols llisos que havien arreplegat al llarg del marge del corrent. Zoug ensenyava a Vorn com prendre a la vegada els dos extrems de la corretja de pell i com posar un còdol a la menuda panxa del mig d’una fona ben agafada. Zoug en feia servir una de vella, abans que Brun li demanés de començar a ensinistrar el petit. El vell pensava que encara es podria usar si la feia més curta per tal d’ajustar-la a la petita alçada de Vorn.

Ayla mirava i es trobà que ella també atenia a les lliçons. Es concentrava en les explicacions i demostracions de Zoug, amb molt més esment que no pas el noiet. Al primer intent de Vorn, la fona es va fer un garbuix i la pedra va caure. Li costava molt d’aprendre l’habilitat de saber girar la fona, fins a aconseguir la velocitat de la força centrífuga necessària per llançar la pedra.

Broud, dempeus, estava en un costat, esguardant. Vorn era el seu protegit i això feia que Broud fos l’objecte de la seva devoció. Era Broud qui havia fet la llanceta que el nen duia pertot arreu, fins i tot al llit, i era també el jove caçador qui va ensenyar a Vorn com agafar una llança entre les mans, qui en discutí l’equilibri i l’estocada amb ell i qui el va tractar d’igual a igual. Però, en aquell moment, Vorn adreçava la seva admiració i la seva atenció al vell caçador i Broud se’n ressentia. Hauria volgut ser l’únic que ensenyés al noi totes les coses i s’emprenyà quan Brun li demanà a Zoug que ensinistrés el nen en l’ús de la fona. Després de molts intents fallits per part de Vorn, Broud va interrompre la lliçó.

—Ep, deixa’m que t’ensenyi com es fa, Vorn —féu Broud, sense parar esment en el vell.

Zoug es va fer enrere, llançant una mirada penetrant al jove arrogant. Tothom s’aturà i començà a mirar, mentre Brun esguardava enutjat. No li agradava el tractament desdenyós que Broud feia servir envers el millor tirador del clan. Li havia dit a Zoug que entrenés el nen, no a Broud. «Una cosa és mostrar un cert interès pel nen», pensava Brun, «però està anant massa lluny. Vorn ha d’aprendre del millor home i Broud sap que la fona no és pas el seu fort. Haurà de saber que un bon cap necessita l’habilitat de cadascun dels seus homes. Zoug n’és el més destre i tindrà temps per ensinistrar el nen quan la resta anirem de cacera. Broud s’està convertint en un despòtic; és massa orgullós. Com li puc donar un més alt comandament si no demostra tenir més seny? Cal que sàpiga que ell no és tan important només perquè serà el cap, només “perquè” serà el cap».

Broud va prendre la fona al petit i agafà una pedra. La va ficar a la bosseta de la fona i la llançà vers l’estaca. Va caure abans d’arribar al blanc. Aquest era el problema més típic que els homes del clan tenien amb la fona. Havien d’aprendre a compensar la limitació de les articulacions dels seus braços, que els impedia de recórrer l’oscil·lació d’un arc sencer. Broud s’empipà per haver errat i se sentí una mica ridícul. Va cercar una altra pedra i s’afanyà a llançar-la, per demostrar que ho sabia fer. Era conscient que tothom se’l mirava. La fona era més curta del que ell hi estava acostumat i la pedra es desvià molt cap a l’esquerra, i va caure novament abans d’arribar a l’estaca.

—Estàs ensenyant a Vorn o ets tu qui necessites unes quantes lliçons, Broud? —gesticulà Zoug escarnint-lo—. Puc clavar l’estaca una mica més ençà.

Broud va maldar per contenir-se: no li agradava pas ésser l’objecte de les burles de Zoug i s’estava empipant per haver fallat novament després d’haver-se pres l’assumpte tan a la valenta. Trià una altra pedra, aquest cop mirant de compensar, però la va llançar més enllà de l’estaca.

—Si esperes que acabi la lliçó del noi, m’agradarà molt de donar-te’n una altra a tu —digué Zoug, mostrant un sarcasme punyent en les seves paraules—. Sembla que la necessites. —El vell orgullós se sentia totalment justificat.

—Com pot aprendre Vorn amb una fona tan vella i feta malbé com aquesta? —va respondre Broud, defensant-se amb un rampell d’ira i llençant amb enuig la tira de cuir al terra—. Ningú no pot llançar una pedra amb aquesta cosa tan gastada i vella. Vorn, et faré una fona nova. No voldran pas que aprenguis amb la fona d’un vell que l’ha gastada del tot. Aquest, fins i tot, ja no pot ni caçar.

Zoug es va enutjar de debò. Ésser apartat de la jerarquia dels caçadors en actiu era sempre un cop per a l’orgull d’un home i Zoug s’havia escarrassat a perfeccionar la seva habilitat amb aquella complicada arma, a fi de servar-ne una part. Zoug havia estat una vegada el segon en el comandament, com ho era el fill de la seva dona, i el seu orgull era especialment trencadís.

—És millor ser un «home» vell, que un nen que es pensa que és un home —va contestar Zoug, recollint la fona dels peus de Broud.

Atacar la seva virilitat era més del que Broud podia suportar, allò passava de la ratlla. No es pogué contenir més i va donar una empenta al vell. Zoug, a qui havien agafat desprevingut, va perdre l’equilibri i va caure estrepitosament. Restà assegut allà on havia caigut, amb les cames estirades i mirant amunt, els ulls esbatanats de sorpresa. Era l’última cosa que s’hauria esperat.

Els caçadors del clan mai no es barallaven físicament entre ells. Aquesta mena de càstigs es reservaven només per a les dones, incapaces d’entendre altres retrets més subtils. Les forces exuberants del jovent es desfogaven en combats de lluita supervisats o en competicions com ara les curses o el llançament de llança o amb les fones i el llaç amb boles, que a més servien per millorar-ne la pràctica. La destresa a l’hora de caçar i la disciplina eren la mesura de la virilitat dins del clan, que depenia de la cooperació per poder sobreviure. Broud també estava tan sorprès de la seva imprudència com Zoug i, tan aviat com va adonar-se del que havia fet, s’enrojolà amb torbació.

—Broud! —El mot eixí dels llavis del cap amb un crit contingut.

Broud va aixecar els ulls i s’empetití. Mai no havia vist Brun tan enfurismat. El cap s’hi atansà, plantant els peus fermament a cada passa; reprimia tota gesticulació i estava totalment controlat.

—Aquesta exhibició infantil de geni és imperdonable! Si no fossis ja a l’últim lloc dels caçadors, t’hi posava. En primer lloc: qui t’ha dit que t’hi podies ficar, en les lliçons del noi? T’ho he dit jo o Zoug, que entrenessis Vorn? —El cap treia foc pels ulls—. Tu mateix t’anomenes caçador? Si ni tan sols no pots dir que siguis un home! Vorn sap controlar-se millor que tu. Una dona té més disciplina. Ets el futur cap: és així com penses governar els homes? Et penses que podràs controlar un clan quan tu mateix no saps controlar-te? No n’estiguis pas tan segur, del teu futur, Broud. Zoug té raó. Ets un nen que es pensa que és un home.

Broud estava empegueït. Mai no l’havien avergonyit tan durament, i menys davant dels caçadors, i de Vorn. Volia fugir i amagar-se, mai no aconseguiria de treure-s’ho del cap. Més s’hauria estimat d’enfrontar-se a l’escomesa d’un lleó de les cavernes que a l’enuig de Brun: Brun, que rarament mostrava el seu enuig, que rarament en tenia motius. Un esguard penetrant del cap, que manava amb una dignitat estoica, amb un govern competent i amb una disciplina invulnerable, era suficient per fer que qualsevol membre del seu clan, home o dona, corregués a obeir-lo. Broud acotà el cap submisament.

Brun mirà cap al sol i llavors féu un senyal per començar a passar. La resta de caçadors, que incòmodament havien esguardat els cruels retrets que Brun havia engegat, se sentiren alleugerits de poder marxar. Van col·locar-se rere el cap, que alleugeria el pas en el camí de tornada a la cova. Broud tancava la marxa, amb el rostre encara tot envermellit.

Ayla s’agemolia immòbil, arrapada al seu amagatall, amb prou feines gosava respirar. Estava garratibada per la por que la poguessin enxampar. Sabia que havia estat testimoni d’una escena que a cap dona no se li hauria permès de veure. Broud mai no hauria estat castigat d’aquella manera davant d’una dona. Els homes, tant se valia quina fos la raó, mantenien una germanor solidària davant les dones. Però aquell episodi havia esbatanat els ulls de la noia i li havia mostrat una part dels homes que mai no hauria sospitat que existia. Ells no eren pas els totpoderosos, els que tenien tota llibertat d’acció per regnar impunement, tal com ella havia cregut. Ells també havien d’obeir ordres i també se’ls podia renyar. Tan sols Brun semblava l’única figura omnipotent que, sobirà, governava. No entenia que Brun estava sota obligacions que el collaven molt més que no pas a la resta: les tradicions i els costums del clan, els insondables i imprevisibles esperits, que governaven les forces de la natura, i el seu propi sentit de la responsabilitat.

Ayla continuà amagada molt de temps després que haguessin marxat els homes del camp de pràctiques, perquè temia que hi poguessin tornar. Quan, finalment, s’atreví a sortir de darrere de l’arbre, encara tenia por. Tot i que no havia comprès del tot les implicacions de la nova visió que tenia de la natura dels homes del clan, una cosa sí que n’havia entès: havia vist Broud tan submís com qualsevol dona, i això li agradava. Havia après a odiar el jove arrogant que la blasmava despietadament, que l’escridassava per la més mínima infracció, sense que ella pogués saber si de veres havia errat o no, i era a ella a qui, sovint, carregava els neulers del seu caràcter voluble. Res d’ella no semblava agradar-li, per més que la noia s’hi escarrassés.

Ayla travessà la clariana bo i pensant en l’incident. Quan s’estava atansant a l’estaca, va veure la fona que encara era al terra, allà on Broud, enfurismat, l’havia llençada. Ningú no havia recordat recollir-la abans de marxar. Se la mirà, amb por de tocar-la. Era una arma, i el respecte que sentia per Brun la va fer tremolar només de pensar que es pogués emprenyar amb ella com ho havia fet amb Broud. Va fer memòria del reguitzell d’incidents de què havia estat testimoni, i el fet de veure la flàccida tira de cuir li recordà les instruccions que Zoug li havia donat a Vorn i els problemes d’aquest. «És realment tan difícil? Si Zoug me n’ensenyés, me’n sortiria?».

Estava horroritzada de la temeritat dels seus pensaments i mirà al seu voltant per tal d’assegurar-se que estava tota sola, tement fins i tot que el que pensava, algú ho pogués escoltar si la veia. «Broud no sap fer ni això», recordà. Va pensar en com Broud havia intentat de tocar l’estaca i en els gestos de menyspreu de Zoug cada cop que aquell fallava, i un breu somriure li va brollar dels llavis.

«Es posaria furiós si veiés que me’n surto sabent que ell no pot?». Li encantava el fet de pensar a superar Broud en tot. Mirant al seu voltant novament, va esguardar esporuguida la fona, i, després, ajupint-se, la va recollir. Va tocar la pell dúctil del teixit de l’arma, i, tot d’una, pensà en el càstig que li cauria al damunt si algú la veia amb una fona entre les mans. Gairebé ho volia deixar córrer, i mirava ràpidament en la direcció que havien pres els homes en marxar. Però els seus ulls van topar amb el munt de pedres.

«Ho sabria fer bé? Oh, Brun es posaria furiós amb mi, no sé què seria capaç de fer, i Creb diria que sóc dolenta. Ja ho sóc, de dolenta, només per haver tocat aquesta fona. Què pot tenir de dolent tocar un tros de cuir? Només perquè es fa servir per llançar pedres. I Brun, que em pegaria? Broud ho faria. Li encantaria que ho toqués, ja tindria una excusa per pegar-me. No estaria pas furiós si sabés el que he vist. Estant ja tan empipats com estan, s’enutjarien encara més si ho intentés? Els dolents són dolents, oi? M’agradaria saber si jo podria tocar aquesta estaca amb una pedra».

La noia estava subjecta al fet de voler llançar amb la fona i al fet de saber que tenia prohibit de fer-ho. Estava malament. Sabia que estava malament. Però ho volia intentar. «Quina diferència hi haurà en una malifeta més? Ningú no ho sabrà mai, només hi sóc jo, aquí». Va esguardar de nou al seu voltant amb mala consciència. Llavors, féu cap a les pedres.

Ayla n’agafà una i mirà de recordar les instruccions de Zoug. Amb molt de compte, n’anivellà els dos caps i els aferrà fermament. La corba que feia el cuir penjava flàccidament. Se sentia matussera, insegura, sense saber com ficar la pedra al clot ben teixit. La pedra va caure molts cops, tan aviat com la noia bellugava la fona. Es va concentrar, mirant de visualitzar les exhibicions de Zoug. Ho intentà de nou i gairebé ho aconseguí, si no hagués estat per la fona que penjava i la pedra que queia al terra de nou.

En el següent intent, va atènyer una certa velocitat i va poder llançar el còdol unes quantes passes. Feliç, va anar a cercar una altra pedra. Després d’uns quants esforços fallits, va tirar una segona pedra. Els següents intents no van ser reeixits, però, després, una altra pedra va volar sense tocar el blanc, encara que a prop de l’estaca. Començava a treure’n l’entrellat.

Quan la pila de pedres es va acabar, anà a arreplegar-ne més, i després ho féu un tercer cop. Al quart viatge, ja era capaç de tirar la majoria de les pedres sense que li caiguessin tan sovint. Ayla va mirar al terra i hi va veure tres còdols. N’agafà un, el ficà a la fona, la féu girar per damunt del cap i gità el projectil. Va escoltar un «clac» així que el roc tocà de ple l’estaca, rebotant, i la noia va saltar estremida d’emoció per l’èxit.

«Ho he aconseguit! He tocat l’estaca!». Havia estat pura casualitat, un cop de sort, però això no feia pas minvar la seva alegria. El següent roc, el va llançar ben lluny, però va caure molt per darrere de l’estaca, i l’últim va caure al terra només a unes quantes passes. Tanmateix, ho havia aconseguit un cop i estava segura que seria capaç de repetir-ho.

Va començar a arreplegar les pedres i s’adonà que el sol s’apropava, per l’oest, a l’horitzó. Tot d’una recordà que el que havia d’estar fent era collir escorça de cirerer per a Iza. «Com és que s’ha fet tan tard?», pensà. «He estat aquí tota la tarda? Iza deu estar preocupada. I Creb també». Va guardar ràpidament la fona en un replec del seu abrigall, va córrer cap als cirerers, en va tallar l’escorça exterior amb el seu ganivet de sílex i en va extreure, tot rascant, unes fines i llargues tires de la capa de càmbium. Llavors va tornar corrent cap a la cova tan ràpidament com va poder, alentint, però, la marxa a mesura que s’atansava al corrent, per estrafer el posat acurat propi de les femelles. Es temia que ja tindria prou problemes per haver estat fora durant tanta estona; no volia donar cap més raó a l’enuig general.

—Ayla! On paraves? He estat ben angoixada. Ja em pensava que t’havia atacat alguna bèstia. Estava a punt de demanar a Creb que anés amb Brun a cercar-te —va escridassar-la Iza així que la va veure.

—He estat voltant, mirant tot el que havia començat a brollar, i també allà baix, a la clariana —féu Ayla, amb sentiment de culpa—. No m’havia adonat que ja fos tan tard —era la veritat, però no tota la veritat—. Té, l’escorça. La belladona ja comença a créixer allà on va brollar l’any passat. No m’havies dit que les seves arrels eren també bones per al reumatisme de Creb?

—Sí, però el que es fa és amarar l’arrel i després aplicar-la com si fos una rentada, per alleugerir el dolor. Amb les baies es pot fer un te. El suc de les baies espremudes és bo també per als tumors i les inflamacions —contestà la remeiera, bo i responent a la pregunta de forma automàtica. Llavors, s’aturà—. Ayla, el que vols és distreure’m amb preguntes sobre remeis. Prou saps que no hauries d’haver estat fora tant de temps, preocupant-me d’aquesta manera —féu Iza. El seu enuig, ara que sabia que la nena estava sana i estàlvia, li havia fugit, però volia assegurar-se que Ayla no marxés un altre cop tota sola durant tant de temps. Iza es preocupava sempre que Ayla marxava.

—Ja no ho faré més sense dir-t’ho abans, Iza. Només que s’ha fet tard sense que jo me n’hagi adonat.

Mentre feien cap a la cova, Uba, que havia estat cercant Ayla tot el dia, la va veure. Va córrer cap a la noia amb les seves cames rabassudes i garrelles i va ensopegar al davant. Però Ayla, d’una revolada, la va poder agafar abans que caigués i la va alçar ben amunt, gronxant-la.

—Me la podré endur algun cop, Iza? No estaríem fora gaire estona. I li podria començar a ensenyar algunes coses.

—Encara és molt petita per poder entendre. Tot just comença a parlar —digué Iza. Però veient que totes dues eren tan felices juntes, va afegir—: Suposo que te la pots endur de tant en tant perquè et faci companyia, si no vas gaire lluny.

—Oh, que bé! —va dir Ayla, fent a Iza una abraçada amb la nena entre els braços. Va enlairar l’infant i va riure sorollosament, mentre Uba se la mirava amb els ulls guspirejant d’estimació—. Oi que serà divertit, Uba? —va dir després de posar la nena al terra—. La mare et deixarà venir amb mi.

«Què li passa a aquesta nena?», pensava Iza. «Feia molt de temps que no la veia tan excitada. Hi deu haver estranys esperits en l’aire, avui. Primer, els homes que se’n tornen aviat i que no seuen a xerrar com de costum, sinó que cadascú se’n va al seu foc i amb prou feines s’adonen de les dones. Em sembla que no els he vist pas barallats. Fins i tot Broud ha estat amable amb mi. Després, Ayla s’està fora tot el dia i torna plena d’energia, abraçant tothom. No ho entenc».