Capítol 10

-Digues, què vols? —gesticulà Zoug impacient. Feia massa calor tot i no ser encara al ple de l’estiu. Zoug tenia set i estava incòmode, suava sota un sol calent mentre, amb un rascador esmussat, treballava la pell d’un enorme cérvol que s’assecava. No tenia pas ganes que l’interrompessin, i menys encara que ho fes la noia lletja i de cara plana que s’havia assegut a la vora amb el cap acotat esperant una resposta qualsevol.

—Li agradaria a Zoug una mica d’aigua? —féu Ayla, aixecant els ulls avergonyida perquè ell li havia tocat l’espatlla—. Aquesta noia ha estat al brollador i ha vist els caçadors com treballaven sota la calor del sol. Aquesta noia ha pensat que potser els caçadors tenien set, ella no volia pas interrompre —va dir segons la manera adequada d’adreçar-se a un caçador. Li va oferir un tassó d’escorça de bedoll i li allargà la bóta fresca i xopa feta de l’estómac d’un boc muntanyenc.

Zoug va assentir amb un grunyit, amagant la sorpresa que li havia causat la sol·licitud de la noia, mentre aquesta abocava l’aigua freda al tassó. No havia pogut enxampar l’esguard de cap dona per dir-li que volia aigua i tampoc no tenia ganes d’anar-la a cercar ell mateix. La pell ja estava gairebé seca. No fóra bo continuar treballant-la, el resultat final no seria tan dúctil i flexible com voldria. Va seguir amb els ulls la noia, que deixava la bóta a la vora, en un lloc ombrívol. Llavors Ayla va treure un feix d’herbes fortes i d’arrels remullades en aigua i es disposà a entreteixir un cove.

Tot i que Uka, d’ençà que ell s’havia traslladat amb el fill de la seva dona a la llar, era sempre respectuosa i amatent als seus precs, sense vacil·lar, rarament s’anticipava a les seves necessitats, tal com ho feia la seva dona abans de morir. Els primers serveis d’Uka s’adreçaven a Grod, i Zoug trobava a faltar les petites i especials atencions d’una muller fidel. Zoug, de tant en tant, es mirava la noia que seia al seu costat. La noia no deia un mot, concentrada en la seva feina. «El mogur l’ha sabut ensenyar bé», pensava. No s’adonava que la noia l’observava d’esquitllentes mentre ell estirava, tibava i rascava la humida pell.

Cap al vespre, el vell seia tot sol davant la cova, mirant al buit. Els caçadors eren fora. Uka i dues dones més havien anat amb ells i Zoug havia menjat amb Ovra a la llar de Goov. Mentre mirava la jove, que ja era tota una dona i apariada, no semblava que haguessin passat tants anys des que era un infant als braços d’Uka; Zoug va pensar en el pas del temps, que li havia pres la força per caçar amb els homes. Havia sortit de la llar poc després de menjar. Estava al bell mig de les seves cogitacions quan va veure que la noia se li atansava amb un bol de vímet entre les mans.

—Aquesta noia ha collit més gerd del que hem pogut menjar —va dir després d’ésser reconeguda pel vell—. Té encara gana el caçador i, així, no haver-lo de desaprofitar?

Zoug va acceptar el present de tan bon grat que amb prou feines ho va saber dissimular. Ayla va seure, reposadament, a una distància avinent, mentre Zoug assaboria les baies dolces i sucoses. En acabar, li tornà el bol i la noia marxà ràpidament. «No entenc per què Broud diu que és una descarada», va pensar, en veure com marxava. «No li veig res de dolent, tret que és ostensiblement lletja».

L’endemà, Ayla tornà a portar aigua del fresc brollador mentre Zoug feinejava i, a la vora, va plantar tots els materials que feia servir per teixir el cove. Més tard, quan Zoug va acabar d’enseuar el dedins de la suau pell de cérvol, el mog-ur hi va arribar ranquejant.

—Quina feina més xafogosa la d’adobar pells sota el sol —va dir.

—Estic fent més fones per als homes i en vaig prometre una per a Vorn, també. El cuir d’una fona ha de ser molt flexible. Cal treballar-lo constantment mentre s’asseca i el sèu s’ha d’absorbir del tot. Per tant és millor fer-ho sota el sol.

—Segur que als caçadors els agradarà de tenir-ne —va remarcar el mogur—. És bo saber que ets tu l’expert, pel que fa a les fones. Us vaig veure tots dos, a tu i Vorn. Pot estar content que siguis tu qui l’entreni. És un art que costa d’aprendre. I n’hi ha d’haver un altre, d’art, per saber-les fer.

Zoug va somriure, agraït per les lloances del bruixot.

—Demà les tallaré. Ja sé quina ha de ser la grandària de les dels homes, però n’hauré d’ajustar una per a Vorn. Una fona s’ha d’adaptar al braç per a una millor precisió i empenta.

—Iza i Ayla estan preparant la perdiu que vas dur l’altre dia com a part del mog-ur. Iza està ensenyant la noia a preparar-la com a mi m’agrada. Vols menjar aquesta nit a la llar del mog-ur? Ayla volia que t’ho demanés i a mi em plauria molt la teva companyia. De tant en tant a un home li agrada de parlar amb un altre home i jo només tinc que femelles a casa meva.

—Zoug menjarà amb el mogur —contestà el vell, obertament complagut.

Tot i que les festes de costum eren habituals i sovint dues famílies compartien un àpat, sobretot si tenien algun lligam, el mogur rarament convidava d’altres al seu foc. Tenir un lloc de la seva propietat era encara una cosa ben nova per a ell i li agradava de relaxar-s’hi en companyia de les seves dones. Però coneixia Zoug des que era adolescent i sempre li havia agradat i l’havia respectat. L’agraïment que va veure al rostre del vell va fer que pensés que li ho hauria d’haver demanat abans. S’alegrà que Ayla ho hagués esmentat. Al capdavall, era Zoug qui li havia dut la perdiu.

Iza no estava acostumada a la companyia. Es preocupava i s’angoixava, i arribava a excedir-se. El coneixement que tenia de les herbes, el sabia aplicar com a condiment tan bé com amb els remeis. Tenia un toc subtil i coneixia combinacions compatibles que realçaven la flaire dels àpats. El menjar fou deliciós, Ayla estigué especialment correcta amb la seva discreció i el mogur estigué satisfet de totes dues. Després que els homes s’atipessin ben bé, Ayla els serví un te de camamilla i menta que Iza sabia que provava per fer la digestió. Amb dues dones a punt per anticipar-se a cadascun dels seus desitjos i amb una petitona rabassuda i feliç, que grimpava tant a la falda de l’un com de l’altre, i els estirava les barbes riallera, tot fent que se sentissin joves de nou, els dos vells van relaxar-se i començaren a parlar d’antics temps. Zoug, que sabia apreciar el seu entorn, estava una mica envejós de la llar feliç que el vell bruixot podia anomenar com a seva i el mog-ur sentia que la seva vida no podia ser més dolça.

L’endemà, Ayla va veure que Zoug mesurava una tira de cuir per a Vorn i parà molta atenció mentre el vell li explicava per què els extrems s’havien d’afuar d’aquella manera, per què no havien de ser ni massa llargs ni massa curts i va veure que ficava un còdol, que havia estat en remull, al bell mig de la corba, de manera que el cuir s’estirés prou per fer-hi un clot. Quan l’home recollia els trossos sobrers, després d’haver tallat moltes més fones, la noia va dur-li una mica d’aigua.

—Zoug farà servir els trossos que han sobrat per a alguna altra cosa? El cuir sembla tan suau —digué la noia.

Zoug se sentia efusiu davant l’atenta i admirable noia.

—Ja no faré servir més aquestes tires. Que t’agraden?

—Aquesta noia n’estaria molt agraïda. Crec que alguns trossos són prou llargs —gesticulà amb el cap acotat.

L’endemà, Zoug trobà a faltar que la noia no fos al seu costat treballant i portant-li aigua. Però havia enllestit la seva feina, havia acabat les armes. La va veure marxar cap al bosc, amb el seu cove nou lligat a l’esquena i amb el seu bastó per furgar a la mà. «Deu anar a collir plantes per a Iza», pensà. «No entenc Broud, en absolut». Zoug no estava gaire pel jove. No havia oblidat, però, l’escomesa que en va rebre en començar l’estació. «Per què el noi sempre l’està molestant? La noia és treballadora, respectuosa, un honor per al mog-ur. És afortunat de tenir-la a ella i Iza». Zoug recordava la bella nit que havia passat amb el gran bruixot i, encara que mai no ho esmentava, sabia que havia estat Ayla qui havia demanat al mog-ur de convidar-lo a compartir l’àpat amb ells. Va veure com la noia alta, de cames rectes, desapareixia. «Quina pena que sigui tan lletja», pensà, «algun dia podria fer d’un home un bon company».

Després de fer-se una nova fona amb les tires de Zoug, per substituir-ne la vella que, a la fi, s’havia fet malbé, va decidir de cercar algun indret separat de la cova per practicar-hi. Sempre tenia por que algú la pogués enxampar. Va caminar riu amunt, al llarg del corrent d’aigua que fluïa prop de la cova. Llavors començà a pujar una muntanya, arran d’un rierol —un afluent—, avançant lentament a través del dens sotabosc.

Es va haver d’aturar davant d’una paret de roca escarpada, damunt la qual el rierol es desbordava en una cascada escumosa. Les roques que sobresortien, el contorn desigual de les quals s’assuaujava amb un espès coixí de gerda molsa verda, separava l’aigua precipitada, que rebotia de roca en roca i queia fins a petits i llargs corrents xipollejants, mentre creava una cortina boirosa, i queia novament. L’aigua s’assossegava en un estany escumós que omplia una conca rocallosa i poc fonda al peu del sallent, abans que continués baixant fins a trobar el curs més gran del riu. La paret presentava una barrera que corria paral·lela al corrent, però, així que Ayla començà a recórrer la seva base de tornada cap a la cova, l’inclinat precipici s’alçava en un pendís escarpat però superable. Al cim, el terra s’anivellava. La noia va continuar fins a arribar al curs superior del rierol i el començà a resseguir, riu amunt novament.

El liquen humit, verd grisenc, drapava els pins i els avets roigs que cobrien l’alta elevació. Els esquirols s’enfilaven pels arbres alts i es llançaven a través de la gespa que creixia per sota la molsa bigarrada, que encatifava tant el terra com les pedres i les soques caigudes, formant una contínua capa que anava del groc clar fins al verd fosc. Davant seu, la noia podia entreveure brillants feixos de llum que es filtraven a través dels boscos perennes. A mesura que anava resseguint el rierol, els arbres es desatapeïen, es barrejaven amb uns quants arbres caducs i amb arbusts, que s’obrien després en una clariana. En deixar enrere el bosc, va anar a parar en un pradell que topava amb la roca marró grisenca de la muntanya, escassament coberta d’una vegetació suspesa que s’enfilava fins a atènyer-ne el cimal.

El rierol, que serpejava per un costat del prat, trobava el seu naixement en una deu gran que brollava d’una paret rocallosa, prop d’un nombrós grup d’avellaners, tots anivellats contra la roca. La carena de la muntanya estava crivellada per un seguit de fissures i caients per on es filtrava la fosa glacial, que apareixia novament en forma de dolls nets i espurnejants.

Ayla va travessar el pradell i en va beure molta d’aigua freda. Llavors s’aturà per examinar les avellanes, encara verdes i enramades en grups de dos o de tres, revestides amb les seves closques verdes i punxegudes. N’agafà unes quantes, les espellofà i en va partir la clofolla tendra amb les dents va aparèixer un fruit lluent, blanc, a mig fer. Sempre s’estimava més les avellanes verdes que les madures, les que queien al terra. El sabor li va fer venir gana i començà a arreplegar-ne uns manolls i a ficar-los dins del cove. Mentre inspeccionava, va trobar una obaga rere del fullatge espès.

Cautelosament, va apartar les branques i va veure una petita cova amagada rere els avellaners. Va empènyer a un costat els matolls, hi va donar un cop d’ull i, llavors, hi entrà, deixant anar les branques d’una embranzida. El sol pigallava una de les parets amb un joc de llum i ombres i n’il·luminava tènuement l’interior. La cova tenia una profunditat de dotze peus i la meitat d’amplària. Si aixecava la mà, gairebé podia tocar el sostre de l’entrada. El sostre feia baixada suaument a mitja fondària, i s’inclinava amb més força fins al terra sec i brut del fons.

No era més que un petit forat al vessant de la muntanya, però prou gran perquè una noia s’hi mogués balderament. Va trobar, prop de l’entrada, un amagatall de nous podrides i fems d’esquirol i va entendre que la cova no havia estat habitada per cap bèstia major. Ayla començà a dansar tot fent un cercle, contenta de la seva troballa. La cova semblava feta exclusivament per a ella.

Torna enrere i va mirar per tota la clariana. Després, va grimpar una mica per la roca nua fins a arribar a una vora estreta que anguilejava tot l’aflorament. Més enllà, al bell mig de la fenedura de dos turons, hi havia l’aigua que espurnejava del mar interior. Avall, va poder besllumar una figura minúscula prop de la línia argentada d’un corrent. La noia es trobava, gairebé, dreta al damunt de la cova del clan. Baixant novament, va caminar resseguint el perímetre de la clariana.

«És senzillament perfecte», pensà. «Puc practicar en aquest camp, hi ha aigua a la vora i, si plou, em puc aixoplugar dins la cova. També hi puc amagar la meva fona. Així no passaré ànsia perquè Creb o Iza la puguin trobar. Hi ha avellanes i, més endavant, n’hi puc portar amb vista a l’hivern. Els homes no pugen fins aquí dalt per caçar. Aquest serà el meu propi indret». Va córrer d’ací d’allà de la clariana, mirant de trobar còdols llisos per provar la seva nova fona.

Ayla pujava al seu refugi cada cop que en tenia oportunitat. Va trobar una drecera més directa, encara que més escarpada, que la conduïa igualment al seu pradell i sovint sorprenia pasturant moltons salvatges, camusses o espantadissos cérvols. Però els animals que sovintejaven aquella alta pastura aviat s’acostumaren a ella i només s’apartaven a la banda oposada de l’herbosa clariana quan la noia hi arribava.

Quan tocar l’estaca amb una pedra va perdre l’incentiu —a mesura que anava millorant la seva destresa amb la fona—, Ayla va escollir uns blancs més difícils. Va observar les instruccions que Zoug va donar a Vorn, per després fer-ne servir els consells i la tècnica quan practicava tota sola. Per a ella era com un joc, una cosa divertida de fer. I per fer-ho més interessant, comparava els seus progressos amb els de Vorn. La fona no era pas l’arma favorita del nen, li semblava el giny d’un vell. L’entusiasmava molt més la llança, l’arma essencial dels caçadors, i havia aconseguit de matar algunes preses de moviment lent, com ara serps i porcs espins. No practicava de la mateixa manera com ho feia Ayla i, per tant, li resultava més difícil. Això va donar a la noia un sentiment d’orgull i d’èxit, quan va saber que era millor que el noi, i un canvi sobtat en la seva actitud… un canvi que no va passar desapercebut a Broud.

Les femelles havien d’ésser dòcils, servicials, modestes i humils. El jove tirànic va prendre com una ofensa personal el fet que la noia no s’inclinés una mica quan ell s’hi atansava. Tal cosa amenaçava la seva masculinitat. L’observava, mirant de trobar allò que en ella era diferent, i no li costava gens de bufetejar-la a fi de veure en els seus ulls un breu rampell de temença o perquè s’hi agemolís.

Ayla intentava d’actuar correctament, feia tot allò que ell ordenava tan de pressa com era possible. Ella no s’adonava que caminava amb massa desimboltura, resquícies inconscients de les seves passejades pels boscos i els camps; que mostrava un orgull en el seu capteniment, per aprendre una difícil habilitat i per saber-la dur a terme millor que ningú; i una confiança creixent en el seu posat. No sabia per què la maltractava molt més a ella que no pas a la resta. El mateix Broud no sabia tampoc per què se sentia tan molest amb ella. Era quelcom d’indefinible, i la noia no ho hauria pogut canviar més del que hauria pogut canviar el color dels seus ulls.

En part era pel record que el jove tenia dels rituals de la seva virilitat, quan la noia li va prendre el protagonisme, però la causa real era que ella no pertanyia al clan. No havia nascut amb el sentit de submissió heretat d’ençà d’innombrables generacions. Ella era una dels Altres: fresca, una casta més jove, més vital, més dinàmica, que no podia ésser controlada per unes tradicions de mira estreta i amb un cervell que gairebé no era més que memòria. El cervell d’Ayla seguia un rumb diferent, el seu front, ample i reblert, que allotjava els lòbuls frontals d’una intel·ligència avançada, li donaven una manera diferent d’entendre les coses. Era capaç d’acceptar la novetat i d’emmotllar-la a la seva voluntat, de transformar-la en idees impensables per al clan i, per natura, la seva mena estava destinada a substituir l’antiga i agònica raça.

D’alguna manera profunda i inconscient, Broud sentia els destins oposats d’ambdós. Ayla era alguna cosa més que una amenaça per a la seva masculinitat, era una amenaça per a la seva existència. L’odi que en sentia era l’odi del vell pel nou, de la tradició per la innovació, de la mort per la vida. La raça de Broud era massa estàtica, massa invariable. Havien atès el cim de la seva evolució, ja no hi havia més lloc per al desenvolupament. Ayla formava part del nou experiment de la naturalesa i, tot i que mirava de captenir-se segons ho feien les dones del clan, només era un recobriment, una façana superficial assumida per sobreviure. De fet, la noia ja havia trobat la manera de respondre a un neguit profund que maldava per expressar-se. I, tot i que mirava de totes les maneres possibles de plaure l’altiu jove, interiorment començà a rebel·lar-s’hi.

Un matí especialment dur, Ayla anava cap al bassal per beure-hi. Els homes, tots plegats, eren al vessant oposat de l’entrada de la cova, bo i fent plans per a la propera cacera. La noia estava contenta, perquè sabia que Broud seria fora per una bona estona. Seia amb un tassó entre les mans, arran de l’aigua mansoia, absorta en els seus pensaments. «Per què sempre es porta tan malament amb mi? Per què sempre m’està picant? Treballo tant com qualsevol altre. Què hi fa que m’escarrassi tant? Cap dels altres homes no l’ha pres amb mi com ell ho fa. L’únic que vull és que em deixi tranquil·la».

—Uix! —va cridar sense voler quan un mastegot de Broud li va caure al damunt per sorpresa.

Tothom s’aturà i començà a mirar-la. Llavors, ràpidament, desviaren la vista. Una noia que ja era gairebé una dona no havia de cridar tan fort només perquè un home la bufetejava. Ayla es tombà cap al seu botxí, amb el rostre envermellit de pura ràbia.

—Vet-la aquí mirant res, seient sense fer no res, gandula! —gesticulà Broud—. T’he dit que ens portessis te i no m’has fet ni cas. És que t’ho hauré de dir dos cops?

Una onada d’ira li va pujar a les galtes. Se sentí humiliada pel seu xiscle, avergonyida davant el clan sencer i furiosa perquè Broud n’era el culpable. S’alçà, però no amb el posat ràpid i normal per obeir les seves ordres. Lentament, insolentment, començà a caminar, llançà a Broud un esguard ple de ràbia freda abans d’anar a cercar el te i va escoltar una remor del clan expectant. Com gosava comportar-se amb aquell desvergonyiment?

Broud va esclatar d’ira. Va córrer a engrapar-la, la va girar i va deixar anar el puny contra la seva cara. Va caure als seus peus i continuà amb un altre cop formidable. Ayla es cobria, es protegia amb els braços mentre ell la colpejava un i altre cop. S’esforçava a no amollar ni un sol crit, tot i que el silenci no era pas normal sota aquell abús. El furor de Broud augmentava amb la seva pròpia violència. El que ell volia era sentir la noia cridar i li llançava una pluja de cops inútils, l’un rere l’altre, en la seva ràbia incontrolada. Ella es mossegava la llengua, encoratjant-se contra el dolor, es negava obstinadament a donar-li la satisfacció que ell cercava. Al cap d’una estona, ja no hauria pogut xisclar.

Tènuement, sota la tèrbola confusió, va adonar-se que els cops havien cessat. Sentí que Iza l’ajudava a aixecar-se, es recolzà pesadament en la dona i entrà, ensopegant, en la cova, gairebé inconscient. Onades de dolor la desbordaven mentre anava i tornava d’una inconsciència entumida. S’adonava només vagament dels emplastres freds i alleujadors i Iza li aguantava el cap perquè pogués empassar-se un beuratge amarg, abans que s’adormís sota els efectes de la droga.

Quan va desvetllar-se, la pàl·lida llum de l’alba amb prou feines perfilava els objectes familiars de la cova, dèbilment emparada per la lluor somorta dels tions afeblits de la foguera. Mirà d’incorporar-se. Cada múscul i cada os del seu cos es rebel·laven a tot moviment. Un gemec va brollar dels seus llavis i, un moment després, Iza seia a la seva vora. Els ulls de la dona parlaven amb eloqüència, plens de dolor i neguit per la noia. Mai no havia vist ningú estomacat tan brutalment. Ni tan sols el seu home, en els pitjors moments, havia colpejat Iza tan cruelment. Estava segura que Broud l’hauria morta si no l’haguessin obligat a aturar-se. Havia estat una escena que Iza mai no hauria pensat que arribaria a veure i que no voldria veure mai més.

Quan va tornar el record de l’incident, Ayla se sentí corpresa de temor i odi. Sabia que no hauria d’haver estat tan insolent, però de cap manera no s’hauria esperat una reacció tan violenta. Què va ser el que el va dur a un rampell de còlera com aquell?

Brun estava enfurismat, amb aquella ira, quieta i freda, que feia caminar el clan pausadament i evitar-lo tot el que els era possible. Desaprovava l’atreviment d’Ayla, però la reacció de Broud l’havia colpit. Tenia tot el dret de castigar la noia, però Broud havia ultrapassat el càstig de bon tros. Fins i tot no va respondre a les ordres del cap perquè s’aturés. Brun el va haver d’apartar arrossegant. I encara pitjor: havia perdut el control amb una femella. Havia permès que una noia l’empenyés cap a una efeminada exhibició de ràbia incontrolada.

Després del rampell desmesurat de Broud al camp de pràctiques, Brun estava segur que el jove no perdria mai més el control, però havia demostrat una rebequeria pitjor que la d’un infant, pitjor perquè Broud tenia la poderosa còrpora d’un adult. Per primer cop, Brun començà a dubtar seriosament del seny de Broud, d’aquell que hauria d’esdevenir cap, cosa que va ferir l’home estoic molt més del que va voler admetre. Broud era més que el fill de la seva dona, més que el fill de la seva llar. Brun estava segur que havia estat únicament el seu esperit qui l’havia creat i se l’estimava molt més que a la vida mateixa. Va sentir la falta comesa per Broud amb una fiblada de culpabilitat. La culpa devia ser seva. En alguna cosa havia errat, no l’havia educat correctament, no l’havia alliçonat correctament, l’havia afavorit massa.

Brun s’esperà molts dies abans de parlar amb Broud. Volia donar-se temps per rumiar-s’ho tot amb calma. Broud passava el temps en un estat de nerviosa agitació, a penes abandonava la seva llar, i gairebé se sentí alleugerit quan, finalment, Brun el va cridar, tot i que el cor del jove bategava estrepitosament mentre caminava rere el cap. No hi havia res al món que temés més que la còlera de Brun, però fou justament la manca d’aquesta còlera allò que el va fer comprendre.

Amb una gesticulació senzilla i amb un to de veu tranquil, Brun contà a Broud exactament allò que havia estat pensant. Acceptava tota la responsabilitat de les faltes de Broud i aquest se sentí més avergonyit que mai al llarg de la seva vida. El jove va poder comprendre tot l’amor de Brun i tot el seu dolor, d’una manera que mai no havia experimentat abans. No veia enlloc el cap orgullós que Broud sempre havia respectat i temut, sinó un home que l’estimava i que se sentia profundament desil·lusionat. I Broud se’n penedia.

Llavors, Broud va veure als ulls de Brun un esguard resolut. A Brun gairebé se li partia el cor, però abans calia respectar els interessos del clan.

—Un altre rampell, Broud, només que tregui el cap un lleu indici d’aquesta mena d’exhibicions i deixes de ser el fill de la meva dona. Et correspon heretar el meu càrrec, però, abans de confiar el clan a un home que no sàpiga controlar-se, renegaré de tu i et maleiré amb la mort. —La faç del cap no mostrava cap mena d’emoció en continuar—. Fins que no vegi en tu cap signe de maduresa, no tindré l’esperança que puguis arribar al comandament. T’estaré vigilant, però també vigilaré la resta de caçadors. Hauré de veure alguna cosa més que un domini del teu caràcter, hauré de saber que ja ets un home, Broud. Si em veig obligat a escollir un altre com a cap, la teva posició anirà a parar a l’últim lloc, per sempre. He parlat amb claredat?

Broud no s’ho podia creure. «Renegat? Maleït amb la mort? Escollir un altre com a cap? Per sempre més l’home de més baixa condició? Ho deu dir de broma». Però les barres serrades de Brun i el seu esguard ple de determinació no admetien cap dubte.

—Sí, Brun —assentí Broud. La seva cara estava pàl·lida.

—No direm res de tot això als altres. Els costaria d’acceptar aquesta decisió i no vull causar un neguit innecessari. Però no dubtis gens que faré tal com he dit. Un cap sempre ha d’anteposar els interessos del clan als seus propis. És la primera cosa que has d’aprendre. Vet aquí per què l’autocontrol és tan important per a un cap. La supervivència del clan està sota la seva responsabilitat. Un cap té menys llibertat que una dona, Broud. Ha de fer moltes coses que no voldria fer pas. I si cal, fins i tot ha de renegar del fill de la seva dona. M’entens?

—Ho entenc, Brun —contestà Broud. No estava molt segur d’haver-ho entès. Com podia tenir un cap menys llibertat que una dona? Un cap pot fer el que li plagui, manar tothom, tant els homes com les dones.

—Ara vés-te’n, Broud. Vull estar tot sol.

Passaren molts dies abans que Ayla pogués aixecar-se i molts més abans que la coloració porpra que cobria el seu cos es fes d’un groc malaltís i marxés finalment. Al principi, passava tanta ànsia que tenia por d’atansar-se a Broud i fugia només de veure’l. Però quan es va recuperar del tot, començà a notar un canvi en ell. Deixà de picar-la, deixà d’empipar-la, la defugia amablement. Un cop oblidat el dolor, la noia pensà que la pallissa havia pagat la pena. Va adonar-se que, de llavors ençà, Broud l’havia deixat totalment en pau.

La vida era més fàcil per a Ayla sense aquell constant turment. No s’havia adonat de la pressió a la qual estava sotmesa fins que va desaparèixer. En comparació, se sentia alliberada, tot i que la seva vida continuava estant limitada com la de la resta de les dones. Caminava amb entusiasme i algun cop arrencava a córrer tota excitada o saltironava de pur goig, amb el cap ben amunt, agitava lliurement els braços i reia en veu alta. Els seus moviments traïen tot el seu sentiment de llibertat. Iza sabia que era feliç, però la seva actitud era singular i comportava esguards de desaprovació. Breu: estava massa exultant. No era pas adient.

El fet que Broud defugis la noia era també evident per al clan i tema d’especulació i de sorpresa. Arran d’una conversa que escoltà casualment, Ayla començà a entrellucar que Brun havia amenaçat Broud amb unes terribles conseqüències si aquest la picava de nou, i se’n va convèncer del tot quan el jove, fins i tot quan el provocava, la ignorava. D’antuvi la noia es mostrava una mica indiferent, cosa que li va permetre, per pròpia inclinació, desfermar-se, però després decidí dur a terme una campanya de subtil insolència. No es tractava pas de la descarada desobediència que havia causat la pallissa, sinó de petites coses, de bromes insignificants calculades per enutjar-lo. Ella l’odiava, volia tornar-s’hi i se sentia protegida per Brun.

Era un clan petit i, per més que ell intentés de defugir-la, en el curs de les quotidianes accions del clan hi havia moments en què Broud havia de dir a la noia què calia fer. Ayla va prendre per costum el fet de respondre-li amb calma. Si creia que ningú no els estava mirant, aixecava la vista i el fitava amb la ganyota peculiar que només ella era capaç de fer, mentre s’adonava de com el noi maldava per controlar-se. Anava, però, amb compte quan algú era al voltant, sobretot si es tractava de Brun. No desitjava pas de despertar la còlera del cap, però començà a menystenir la ira de Broud i a oposar la seva voluntat a la del jove a mesura que avançava l’estiu.

Només quan casualment va enxampar-li una mirada plena d’odi virulent, començà a demanar-se si el seu capteniment era o no assenyat. El seu hostil esguard era tan malvolentment intens, que gairebé semblava un mastegot físic. Broud li donava tota la culpa de la seva insostenible situació. Si la noia no hagués estat tan insolent, no se li hauria escapat aquell rampell de fúria. Si no fos per ella, no tindria el dogall al coll d’una maledicció mortal. La seva felicitat exultant l’irritava per molt que intentés dominar-se. Era absolutament obvi que amb la seva actitud es mostrava escandalosament irreverent. Per què els altres no se n’adonaven? Per què permetien que continués així? L’odiava molt més profundament que abans, però anava amb compte de no demostrar-ho davant de Brun.

La lluita que els dos mantenien havia esdevingut subterrània, però duta a terme amb una intensitat ferotge, i la noia no era tan subtil com creia. Tot el clan era conscient d’aquella tensió i es preguntava per què Brun ho permetia. Els homes, seguint l’exemple del cap, optaren per no immiscir-s’hi i fins i tot per permetre a la noia de tenir més llibertat de la que normalment hauria gaudit. Però, amb això, el clan s’anava incomodant, tant els homes com les dones.

Brun no aprovava l’actitud d’Ayla. No li passaven pas per alt tots aquells estratagemes que la noia creia subtils i tampoc no li agradava que Broud la deixés fer. La insolència i la rebequeria eren prohibides per a tothom, sobretot per a les dones. El colpia de veure com una noia s’enfrontava a un mascle. A cap dona del clan no li hauria passat pel cap. Estaven satisfetes amb el lloc que ocupaven. La seva situació no era producte d’una educació cultural, ans el seu estat natural. Comprenien, amb un profund instint, la seva importància dins l’existència del clan. Els homes eren tan incapaços d’aprendre les seves habilitats com elles d’aprendre a caçar. No en tenien pas els records. Per què una dona havia de maldar i d’esforçar-se a canviar el seu estat natural? Que potser s’esforçaria a deixar de menjar, a deixar de respirar? Si Broud no estigués del tot cert que es tractava d’una femella, ben segur que hauria pensat que, per les seves accions, era un mascle. Fins i tot ja havia après les habilitats de les dones i, àdhuc, demostrava una aptitud per a la màgia d’Iza.

Per més que l’enutgés, Brun optà per no immiscir-s’hi, ja que podia veure que Broud maldava per autocontrolar-se. El desafiament d’Ayla estava ajudant Broud a ensinistrar el seu temperament, un ensinistrament vital per a un futur cap. Malgrat que havia considerat seriosament la possibilitat de trobar un nou successor, Brun s’interessava per tot allò que atenyia el fill de la seva dona. Broud era un brau caçador i Brun s’enorgullia del seu coratge. Si arribava a controlar la seva única i evident falta, Brun creuria que Broud podria esdevenir un bon cap.

Ayla no era del tot conscient de la tensió que l’envoltava. Aquell estiu era de bon tros el més feliç que recordava. S’aprofitava de la seva llibertat eixamplada per passejar tota sola, collir herbes i practicar amb la fona. No evitava pas de fer tot allò que li manaven —no li ho haurien permès—, però un dels seus deures era anar a cercar plantes per a Iza, cosa que li donava l’oportunitat d’apartar-se de la llar. Iza no acabava mai de recuperar del tot les seves forces, encara que la tos havia amainat amb l’escalfor de l’estiu. Creb i Iza estaven preocupats per Ayla. Iza estava segura que les coses no anaven com haurien d’anar i decidí d’acompanyar la noia en un dels seus passeigs i aprofitar l’avinentesa per parlar-ne.

—Uba, vine aquí, la mare ja està a punt —va dir Ayla, agafant la criatura i assegurant-se-la a la cintura amb la corretja. Van caminar vessant avall i creuaren el corrent, en direcció a l’oest, bo i seguint, bosc a través, el solc d’un animal, que, pel seu ús ocasional, s’havia eixamplat fins a esdevenir un viarany. Quan arribaren a un prat obert, Iza s’aturà i mirà al seu voltant. Llavors es dirigí cap al peu d’unes flors altes, cridaneres, grogues, que semblaven àsters.

—Això és ènula, Ayla —digué Iza—. Normalment creix als prats i a les clarianes. Les fulles són grans i ovalades, amb unes puntes afuades. Per damunt són d’un verd fosc i per sota, peludes. Veus? —Iza estava agenollada, amb una fulla a les mans mentre explicava—. El nervi del mig és gruixut i carnós. —Iza el partí per mostrar-l’hi.

—Sí, mare, ja ho veig.

—És l’arrel allò que aprofitem. La planta brolla cada any de la mateixa arrel, però és millor collir-la al segon any, al final d’estiu o a la tardor, quan l’arrel està llisa i sòlida. Talla-ho a bocins petits i agafa’n els que et càpiguen a les conques de les mans, bull-ho al tassó petit d’os, que estigui ple més de la meitat. S’ha de refredar abans de beure-ho, unes dues tasses al dia. Lleva la flegma i és especialment bo per a la infecció pulmonar que fa escopir sang. També va molt bé per fer suar i treure l’aigua. —Iza usava el seu bastó per furgar i exposar una arrel i seia al terra, i gesticulava ràpidament mentre explicava—. L’arrel es pot assecar i també moldre en pols. —N’arrencà unes quantes i les ficà al cove.

Van fer cap a un pujol i llavors Iza s’hi aturà novament. Uba s’havia adormit, segura en la seva confortable intimitat.

—Veus aquestes plantetes amb les flors groguenques i en forma d’embut, que tenen porpra al mig? —feia Iza assenyalant una altra planta.

Ayla tocà una planta d’un peu d’alçada:

—Aquesta?

—Sí. Això és jusquiam. Molt aprofitable per a una remeiera, però no s’ha de menjar mai. Pot ser molt perillosa, molt verinosa, si es menja.

—Quina és la part que es fa servir? L’arrel?

—Moltes parts. Les arrels, les fulles, les llavors. Les fulles són més grans que les flors i brollen una rere l’altra, alternativament, a banda i banda de la tija. Fixa-t’hi bé, Ayla. Les fulles són d’un gris pàl·lid i apagat, amb unes puntes punxegudes, i fixa’t en els pèls llargs que creixen pel mig. —Iza tocava els pèls fins, mentre Ayla esguardava de ben a prop. Llavors, la remeiera en va agafar una fulla i la va rebregar—. Ensuma —manà. Ayla olorà. La fulla tenia una flaire fortament narcòtica.

—L’olor marxa quan la fulla està seca. Després sortiran unes llavors petites i marrons. —Iza furgà i en va arrencar una arrel gruixuda, en forma de nyam, ondulada i amb una superfície marró. En migpartir-la va eixir un color blanquinós de l’interior—. Les diferents parts es poden fer servir per a diverses coses, però totes són bones per al dolor. Se’n pot fer un bon te, és molt fort, no se n’ha de prendre massa, o, si no, per aplicar-ho a la pell. Atura els espasmes musculars, calma i relaxa, fa venir son.

Iza va collir unes quantes plantes i després s’atansà fins al peu de la malva brillant que hi havia a la vora i va agafar les flors roses, porpra, blanques i grogues de les tiges altes i senzilles.

—La malva és bona per apaivagar la irritació, per a la inflamació de la gola, per a les esgarrinxades i per als talls. Amb les flors es fa un beuratge que pot alleugerir el dolor, però pot adormir una persona. L’arrel és bona per a les ferides. Jo vaig fer servir la malva per a la teva cama, Ayla. —La noia es tocà les quatre esgarrinxades paral·leles que tenia a la cuixa i va pensar on seria en aquell moment si no hagués estat per Iza.

Van caminar plegades una estona, gaudint de l’escalfor del sol i de la cordialitat de la seva amistat, sense parlar. Però els ulls d’Iza estaven constantment escodrinyant la zona. L’herba del prat, que arribava a l’alçada del pit, era daurada i havia granat. La dona esguardà el prat ple de sements, tot vinclat pel pes de les llavors madures, que ondulaven suaument pel càlid oreig. Llavors va veure alguna cosa i travessà resoludament les altes tiges. S’aturà a una banda plena de sègol, la sement del qual tenia una coloració entre negre i violeta.

—Ayla —digué, assenyalant una de les tiges. Això és sègol que no ha brollat de forma normal per una malaltia de les llavors. Però hem tingut sort d’haver-ho trobat. D’això, se’n diu sègol banyut. Ensuma-ho.

—És fastigós, sembla peix podrit!

—Però hi ha màgia en aquestes llavors malaltes i són molt bones per a les dones embarassades. Si la dona passa molts treballs en el part, això pot ajudar que el nen surti abans. Fa venir contraccions. I també pot provocar un avortament. Pot fer que una dona perdi el seu fill, i això és important, sobretot si ha tingut problemes amb anteriors parts o si encara està alletant. Una dona no ha de tenir els seus fills gaire seguits, és molt dur per a ella, i si perd la llet, qui nodrirà el seu nadó? Molts petits moren al part o en el seu primer any de vida. Una mare ha de tenir cura d’aquell que sobrevisqui i que té l’oportunitat de criar-se. Hi ha d’altres plantes que ajuden a perdre un fill no previst si li cal. El sègol banyut només n’és una. També és bo per després del part. Ajuda a expulsar la sang vella i a col·locar un altre cop els òrgans al seu lloc. Té mal gust, no tan dolent com la seva olor, però va molt bé si es fa servir assenyadament. Massa podria causar rampes, vòmits, fins i tot la mort.

—És com el jusquiam, que pot ser dolent o bo —comentà Ayla.

—Això sovint és veritat. Molts cops les plantes més verinoses es poden fer servir per als millors i més forts remeis, si se sap com emprar-les.

En el camí de tornada cap al corrent, Ayla s’aturà i va assenyalar una herba amb unes flors porpra i blavenques, d’un peu d’alçada, aproximadament.

—Allò és hisop. El te és bo per a la tos quan estàs refredada, veritat?

—Sí, i fa que qualsevol te tingui bon gust. Per què no n’agafes una mica?

Ayla collí de soca-rel unes quantes plantes i n’arrencà les fulles mentre caminava.

—Ayla —féu la dona—. D’aquestes arrels brollen plantes cada any. Si tu les arrenques no hi haurà cap planta l’estiu vinent. És millor que només en treguis les fulles si no n’has de fer res, de les arrels.

—No hi havia pensat —va dir Ayla penedida—. No ho tornaré a fer.

—I encara que facis servir les arrels, és millor que no arrenquis totes les que hi hagi en un mateix lloc. Mira de deixar-ne sempre algunes perquè hi puguin créixer.

Van girar cua cap al torrent i, quan van arribar en un lloc pantanós, Iza va assenyalar una altra planta:

—Això és jonc odorant. Sembla una mica l’iris, però no és pas el mateix. Les arrels, un cop bullides, calmen les cremades i, mastegades, poden apaivagar el mal de queixal, però hauràs d’anar amb compte quan les donis a una dona embarassada. Algunes dones han arribat a perdre l’infant després d’haver-ne begut el suc, tot i que jo no he tingut mai gaire sort quan ho he donat amb aquest propòsit. Pot ser bo per a un ventre trastornat, sobretot per al restrenyiment. Fixa’t en la diferència que hi ha amb aquella que creix allà —assenyalà Iza—. D’això, se’n diu bulb i la planta també té una olor forta.

S’aturaren i restaren sota l’ombra d’un auró de fulles amples, vora el corrent. Ayla n’arrencà una fulla, la va enrotllar fins a donar-li la forma d’una cornucòpia, va doblegar-ne l’extrem de sota, el va posar sota el polze i, llavors, l’enfonsà al corrent per beure un glop fresc. Va portar a Iza un altre glop al tassó improvisat abans de llençar-lo.

—Ayla —començà la dona després d’empassar-se l’aigua—. Hauries de fer tot el que et diu Broud, ja m’entens. Ell és un home, té tot el dret a manar-te.

—Ja faig tot el que em diu —va contestar a la defensiva.

Iza va negar amb el cap:

—Però no ho fas com ho hauries de fer. El desafies, el provoques. Algun dia te’n sabrà greu, Ayla. Broud serà el cap. Has de fer tot allò que els homes diuen, tot. Tu ets una dona i no pots escollir.

—Per què els homes han de tenir el dret a manar les dones? Què els fa millors? Fins i tot no poden tenir fills! —gesticulà amargament, rebel·lant-s’hi.

—Les coses són com són. Les coses són com sempre han estat en el clan. Tu ara pertanys al clan, Ayla. Ets la meva filla. T’has de comportar com ho faria qualsevol noia del clan.

Ayla va abaixar el cap, es va sentir culpable. Iza tenia raó, la noia provocava Broud. Què li hauria passat si no l’hagués trobada Iza? Si Brun no hagués permès que hi restés? Si Creb no l’hagués feta del clan? Es va mirar la dona, l’única mare que ella recordava. Iza es feia gran. Estava prima i cansada. La carn dels seus braços, abans musculosa, penjava dels ossos i els seus cabells castanys eren gairebé grisos. Al principi, Creb també li havia semblat vell, però no havia canviat a penes. Era Iza, qui semblava vella, més vella que Creb. Ayla estava preocupada per Iza, però així que deia alguna cosa, la dona la tallava.

—Tens raó, Iza —digué la nena—. No m’he comportat amb Broud com calia. Miraré d’esforçar-me a complaure’l.

La petitona que Ayla carregava començà a bellugar-se. Va badar tot d’una els seus brillants ulls.

—Uba gana —va dir. Llavors es ficà a la boca un puny rabassut.

Iza mirà cap al cel:

—S’està fent tard i Uba té gana. Millor que comencem a passar —gesticulà.

«Tant de bo Iza tingués prou forces per poder-me acompanyar més sovint», es deia Ayla a si mateixa mentre s’afanyaven cap a la cova. «Així podríem passar més temps plegades, i sempre aprenc moltes coses quan vaig amb ella».

Tot i que Ayla intentava de complir la seva promesa per complaure Broud, va trobar que la seva decisió era difícil de dur a terme. S’havia acostumat a no fer-li cas, sabia que ell li ho demanaria a una altra o que ho faria ell mateix si ella no es movia ràpidament. Els seus ulls foscos no li feien cap por, no temia pas la seva figura. Deixà de provocar-lo a posta, però la seva impertinència havia esdevingut també un costum, arran d’haver estat tant de temps esguardant-lo de fit a fit, en comptes d’acotar el cap; ignorant-lo en comptes d’anar a corre-cuita a executar les seves ordres. Era automàtic. El seu desdeny inconscient irritava molt més el jove que no el fet d’intentar empipar-lo. Sentia que ella no el respectava. No era respecte el que ella havia perdut, era la por.

El temps en què els freds vents i les neus abundants obligarien el clan a arrecerar-se dins la cova s’estava acostant. Ayla odiava veure com les fulles canviaven de color, tot i que el brillant espectacle tardorenc l’enlluernava i que la copiosa collita de fruits i nous mantenia enfeinades les dones. Ayla tenia poc temps per pujar al seu refugi secret enmig d’aquest batibull, a fi de desar-hi una provisió de la collita de la tardor, però el temps s’escolava tan ràpidament que amb prou feines se n’adonà fins que no s’acostà la fi de l’estació.

El tragí finalment es calmà i, un dia, va lligar-se el cove, va agafar el seu furgador i va pujar un cop més fins a la seva amagada clariana, portava al cap de collir avellanes. En arribar-hi, es va treure el cistell de l’esquena i es ficà a la cova per agafar la fona. Havia fornit la seva casa de nines amb uns pocs complements que ella mateixa havia fet i amb un jaç de pell. Va agafar un tassó d’escorça de bedoll de damunt d’un tros pla de fusta que recolzava sobre dues grans pedres, damunt de la qual també hi havia uns quants plats de conquista, un ganivet de sílex i uns pocs rocs que feia servir per partir les nous. Llavors va treure la seva fona del cove de vímet tapat on l’amagava. Després de fer un glop a la deu, va córrer arran del rierol, cercava còdols.

Va fer uns quants llançaments de pràctica. «Vorn no encerta el blanc tan sovint com jo ho faig», pensà, contenta amb si mateixa cada cop que les pedres tocaven allà on apuntava. Al cap d’una estona, se sentí cansada de l’exercici, deixà la fona i els últims còdols a un costat, i començà a collir les nous escampades pel terra, sota els arbusts gruixuts i nuosos. La noia pensava com era de meravellosa la vida. Uba es feia gran i bonica i Iza semblava que estava molt millor. Els mals i els dolors de Creb eren sempre menys severs durant els càlids estius i a ella li encantaven les passejades lentes i pausades que feia amb ell vora el corrent. Practicar amb la fona havia esdevingut un joc que li plaïa molt i en el qual s’havia fet ben destra. Ja era, com qui diu, massa fàcil de tocar l’estaca o les pedres i les branques que escollia com a blanc, però encara hi trobava una excitació pel fet de jugar amb l’arma prohibida. Però el millor de tot era que Broud ja no la fastiguejava més. Mentre omplia el cove amb nous, pensava que absolutament res no podria arribar a malmenar la seva felicitat.

El vent bellugadís arreplegava les fulles seques mentre queien dels arbres. El seu company invisible les feia giravoltar fins que queien suaument al terra. Cobrien les nous encara escampades sota aquells arbres que les havien dut a la maduresa. Els fruits que no havien estat collits per al proveïment hivernal penjaven madurs i voluminosos d’unes branques desposseïdes del fullam. Les estepes de l’est eren un mar daurat de sements, arrissat pel vent que estrafeia les ones coronades d’escuma de l’aigua grisa del sud. I els últims dolços penjolls de raïm molsut i rodanxó, feixucs de suc, frisaven per ser collits.

Els homes seien tot fent la rotllana acostumada, planejaven una de les últimes expedicions de la temporada. Havien estat discutint sobre la incursió proposada des de bon matí i havien enviat Broud perquè avisés alguna dona que els portés aigua. Va veure Ayla asseguda prop de la boca de la cova, envoltada de pals i de corretges esteses. Estava bastint unes carcasses, de les quals penjarien carrassos de raïm perquè, un cop assecats, esdevinguessin panses.

—Ayla! Porta’ns aigua! —cridà Broud, marxant tot seguit.

La noia estava lligant una cantonada complicada, recolzava al seu cos la carcassa inacabada. Si es movia en aquell precís moment, s’esfondraria tot i hauria de tornar a començar. Va tenir un moment de dubte, va mirar si hi havia alguna dona al voltant i, llavors, amb un escarafall, s’aixecà lentament i anà a cercar alguna bóta.

El jove va maldar per dominar la còlera que ràpidament li pujava, en veure l’evident escarafall de la noia per haver-lo d’obeir, i, debatent-se amb la seva fúria, va buscar una altra dona que volgués respondre a les seves ordres amb la celeritat adient. Tot d’una, va canviar d’idea. Va mirar novament Ayla que tot just s’aixecava i va estrènyer els ulls. «Quin dret té a ser tan insolent? Que no sóc un home, jo? No té l’obligació d’obeir-me? Brun mai no m’ha dit que havia de suportar aquesta manca de respecte», va pensar. «No pot condemnar-me amb la maledicció mortal perquè li mani de fer allò que tothom sap que ha de fer. Quina mena de cap deixaria que una femella el desafiés?». Alguna cosa va esclafir dins de Broud. «El seu atreviment ha anat massa lluny! I no permetré que el porti més enllà. Ella m’“haurà” d’obeir!».

Aquests pensaments li vingueren mentre, en un tres i no res, amb tres gambades, cobria la distància que el separava de la noia. En el moment en què ella s’alçava, el seu puny fort la va engrapar i la va tombar. L’esguard d’astorament d’Ayla es convertí ràpidament en un de ràbia. Va mirar al seu voltant i veié Brun que esguardava, però va poder llegir al seu rostre inexpressiu que no en rebria pas cap mena d’ajut. La ira que hi havia als ulls de Broud va transformar la seva ràbia en por. El jove havia copsat aquell llamp de ràbia i això va excitar l’odi visceral que sentia per ella. Com gosava desobeir-lo!

Ràpidament, Ayla va esquivar el següent cop i fugí esperitada. Va córrer cap a la cova per agafar-hi la bóta. Broud anà a cercar-la, amb els punys tancats, maldava per mantenir la seva fúria dins uns límits raonables. Va mirar-se els homes i veié el rostre impassible de Brun. No hi havia cap incitament en la seva expressió, però tampoc el contrari. Broud veia com Ayla corria cap al bassal per omplir-ne la bóta i després aixecava la pesada bufeta per carregar-la a l’esquena. No li havia passat per alt ni la ràpida reacció ni l’esguard de temor de la noia, quan aquesta va entendre que ell la colpejaria de nou. Això provocà que el noi pogués controlar-se una mica. «He estat massa feble amb ella», pensà.

Quan Ayla passà arran de Broud, vinclada pel pes de la bóta plena d’aigua, el noi li engegà una empenta que gairebé la tombà un altre cop. Ayla treia foc pels queixals. Es redreçà, li llançà una ràpida mirada plena d’odi i alentí la marxa. De nou anà al seu encalç. La noia s’ajupí, va rebre el cop a l’espatlla. Tot el clan els mirava. La dura mirada de Brun la burxava molt més que no ho havien fet els punys de Broud. Va recórrer la curta distància, s’hi agenollà i començà a abocar aigua en un tassó, amb el cap ben acotat. Broud caminava lentament, temia la reacció de Brun.

—Crug diu que el ramat fa cap al nord, Broud —digué Brun tot d’una així que Broud tornava a ser amb el grup.

Tot havia anat bé! Brun no estava emprenyat amb ell! «És clar, per què ho havia d’estar? He fet el que calia. Què n’ha de dir ell, d’un home que està alliçonant una femella que s’ho mereix?». L’alleujament de Broud fou gairebé perceptible.

Quan els homes van acabar de beure, Ayla tornà a la cova. La majoria de la gent havia reprès allò que estava fent, però Creb encara era a l’entrada i se la mirava.

—Creb, Broud ha estat a punt de donar-me una altra pallissa! —gesticulà la noia, tot corrent cap a ell. Va mirar el vell que tant s’estimava, però el seu somriure va fugir en veure en el mog-ur un esguard que mai no havia vist abans.

—T’ho has ben guanyat —va dir ell, amb una severa mirada d’enfadat. La mirava fermament. El vell li va donar l’esquena i va anar ranquejant cap a la seva llar. «Per què està tan furiós amb mi?», pensà la nena.

Cap al tard, Ayla s’atansà tímidament al vell bruixot amb la intenció d’abraçar-lo, un gest que sempre havia arribat al seu cor. L’home no va respondre, ni tan sols la va refusar. Tan sols esguardava el buit, fred i distant. La noia es va fer enrere.

—No m’atabalis. Vés a fer alguna cosa útil, noia. El mog-ur està meditant, no té pas temps per a femelles insolents —va fer amb un gest abrupte i impacient.

Els ulls d’Ayla s’ompliren de llàgrimes. Se sentia ferida i, tot d’una, va tenir por del vell bruixot. Aquell no era el Creb que coneixia i estimava. Aquell era el mog-ur. Per primer cop d’ençà que havia arribat al clan i que hi vivia, va entendre per què tothom mantenia certa distància, respectava i temia el gran mog-ur. Ell l’havia abandonada. Amb una mirada i uns quants gests li havia transmès la seva desaprovació i un sentiment de rebuig, el més fort que ella havia sentit mai. L’home ja no l’estimava. Ayla volia abraçar-lo, dir-li que l’estimava, però tenia por. Marxà, arrossegant els peus, a cercar Iza.

—Per què està Creb tan enfadat amb mi? —va demanar.

—Ja t’ho vaig dir abans, Ayla, has de fer tot el que et diu Broud. Ell és un home, té tot el dret de manar-te —digué Iza amablement.

—Però, jo ja «faig» tot el que em diu. Mai no l’he desobeït.

—Però t’hi resisteixes, Ayla. Prou saps que ets una insolent. No et comportes com una noia educada. Això és indigne per a Creb… i per a mi. Creb pensa que no t’ha criat correctament, que t’ha donat massa llibertat, que com que amb ell has fet la teva voluntat, també ho fas amb tothom. Brun no està content de tu, i Creb ho sap, això. Escampes la boira tot el dia. Això ho fan sols els nens, però no les noies que ja són gairebé dones. Fas aquells sorolls amb la boca. No t’aixeques de seguida que et diuen de fer alguna cosa. A ningú no li agrada el que fas, Ayla. Creb s’avergonyeix de tu.

—Jo no sabia que fos tan dolenta, Iza —gesticulà Ayla—. No ho volia ser, només que no hi pensava.

—Però hi hauries de pensar. Ets massa gran per comportar-te encara com un infant.

—Però això és perquè Broud ha estat sempre tan cruel amb mi i tot aquest temps no ha deixat de picar-me.

—No vol dir res que ell hagi estat cruel o no, Ayla. Ell pot ser tan cruel com vulgui, en té tot el dret. És un home. Et pot picar tot el temps que vulgui, tan fort com vulgui. Arribarà un dia en què serà el cap, Ayla, l’has d’obeir, has de fer tot el que ell et digui i quan t’ho digui. No tens alternativa —va aclarir Iza. Va mirar el rostre afligit de la nena. «Per què li resulta tan difícil?», es demanà. Iza sentia tristesa i compassió per la noia que tenia dificultats per acceptar la realitat—. És tard, Ayla, vés al llit.

Ayla va anar cap al seu jaç, però passà molta estona abans que s’adormís. Estava agitada, donava voltes i va dormir malament quan finalment la son la va vèncer. Es desvetllà ben aviat, agafa el cove i el pal furgador i se n’anà abans d’esmorzar. Volia estar tota sola, pensar. Va pujar fins al seu prat secret i va agafar la fona, però no tenia pas ganes de practicar-hi.

«Tota la culpa és de Broud», pensà. «Per què sempre m’atabala? Què li he fet, jo? Mai no li he agradat. Tant se val que sigui un home, per què han de ser millors els homes? Tant me fa que hagi de ser el cap, ell no és pas tan important. No és pas tan bo amb la fona com Zoug. Jo puc ser tan bona com ell, de fet, ja sóc millor que Vorn. Ell falla molt més que no pas jo. Fins i tot falla quan Zoug l’està ensenyant».

Empipada, va començar a llançar pedres amb la fona. Una de les pedres va caure en un bosquet d’arbusts i va fer que un porc espí sortís del seu cau. Rarament es caçaven aquesta mena d’animalons nocturns. «Tothom en va fer una festa, quan Vorn va caçar un porc espí», va pensar. «Jo també podria, si volgués». L’animal pujava lentament per un turó arenós, prop del rierol, amb les pues esteses. Ayla va ficar una pedra al clot de la seva fona de cuir, apunta i gità el roc. El lent porc espí era un blanc senzill. El va abatre.

Ayla anà corrent vers la criatura, contenta amb si mateixa. Però quan el va tocar, va adonar-se que el porc espí no estava pas mort, només estabornit. En podia sentir el cor que bategava i en veure la sang, que rajava de la ferida que tenia al cap, va tenir tot d’una l’impuls d’endur-se l’animaló a la cova per curar-lo, com havia fet amb tants d’altres animals ferits. Ja no estava pas contenta, se sentia fatal. «Per què l’he hagut de ferir? No el volia pas ferir, jo», pensà. «No me’l puc endur a la cova. Iza esbrinaria que l’han ferit amb una pedra, ha vist molts animals que han estat morts per la fona».

La nena es mirà l’animal ferit. «Ni tan sols en sé, de caçar», pensà. «Fins i tot quan mato un animal no me’l puc endur a la cova. Què n’he tret, de practicar tant amb la fona? Si Creb ara ja està furiós amb mi, com es posaria si ho sabia? I què em faria Brun? Se suposa que no puc tocar cap arma, i encara menys fer-les servir. Que potser Brun m’expulsaria?». Ayla se sentia culpable i tenia por. «On aniria? No puc abandonar Iza, ni Creb ni Uba. Qui em cuidaria? No me’n vull anar», va pensar, tota plena de llàgrimes.

«He estat dolenta. He estat molt dolenta i Creb està molt enutjat amb mi. Me l’estimo i no vull que m’odiï. Ai, per què està tan enutjat?». Les llàgrimes queien galtes avall de la malaurada noia. S’ajagué al terra, sanglotava al bell mig del seu dolor. Quan es va desfogar, s’assegué i es netejà el nas amb el revés de la mà, sacsejava ara i adés les espatlles a cada nou sanglot. «No vull ser dolenta mai més, mai més. Oh, seré tan bona, ara. Faré tot el que digui Broud, sigui el que sigui. I mai més no tornaré a tocar una fona». I per afermar-se en la seva decisió, va llençar la seva fona sota un matoll, s’afanyà a agafar el cove i començà a baixar cap a la cova. Iza, que l’havia estat buscant, la va veure arribar.

—On eres? Has estat fora tot el matí i tornes amb el cove buit?

—He estat rumiant, mare —féu Ayla, mirant Iza amb una greu seriositat—. Tenies raó, he estat dolenta. Però ja no ho seré mai més. Faré tot el que vulgui Broud. I em portaré bé, no escamparé la boira ni res d’això. Creus que Creb em tornarà a estimar, si jo em porto molt i molt bé?

—I tant que sí, Ayla —va contestar Iza, amanyagant la noia. «Un altre cop aquest mal seu, que humiteja els seus ulls quan creu que Creb no se l’estima», pensava la dona, mentre es mirava els ulls inflats de llàgrimes d’Ayla. Ho sentia molt per la noia. «Senzillament: a ella li costa molt més. Però potser tot anirà millor a partir d’ara».