Capítol 18

La Dona que Caça es va guanyar definitivament el títol durant l’hivern que començà el seu desè any. Iza es va sentir íntimament satisfeta i lleugerament tranquil·litzada quan s’adonà dels canvis que anunciaven en la noia l’inici de l’adolescència. L’amplada dels malucs i l’augment dels dos pits, que variaven la silueta del cos pla i infantil, asseguraven a la dona que aquella inusual filla seva no estava, al capdavall, condemnada a una infància perenne. Els mugrons arrugats i el naixement del pèl púbic i de l’aixella van precedir el primer flux de la menstruació. Era el primer cop que l’esperit del seu tòtem lluitava contra un altre.

Ayla va entendre llavors que era possible que mai no tingués un fill, ja que el seu tòtem era massa fort. Ella volia un nadó. Des que havia nascut Uba que volia tenir el seu propi fill per estimar-lo i tenir-ne cura. Però ella acceptava les proves i les restriccions imposades pel poderós Lleó de les Cavernes. Sempre li havia agradat envoltar-se dels nadons i dels nens del clan mentre les seves mares estaven ocupades, i sentia una punxada de remordiment quan els portaven a qualsevol altra perquè en tingués cura. Però a partir d’aquell moment, si més no, era una dona i no una criatura més alta que una dona.

Tenia un sentiment empàtic d’identificació amb Ovra, que havia perdut molts fills, si bé això havia estat a l’inici dels seus embarassos i amb escassa dificultat. El tòtem Castor d’Ovra era bastant ferotge, també. Semblava destinada a romandre estèril. Ja des de la cacera del mamut, i, especialment, des que Ayla esdevingué físicament adulta, les dues joves es feien companyia mútuament. Aquella dona tranquil·la no parlava gaire, era de natura reticent, justament a l’inrevés d’Ika, que tenia un caràcter obert i amical.

Però Ayla i Ovra desenvoluparen un enteniment l’una amb l’altra que madurà lentament, i n’esdevingué una amistat íntima que s’estengué a Goov. L’estima entre el jove acòlit i la seva parella era palesa a tothom. Això convertí Ovra en objecte de més gran compassió: com que el seu home comprenia i acceptava la seva incapacitat de donar-li un fill, sabien que ella desitjava tenir-lo encara més.

Oga tornava a estar embarassada, amb gran il·lusió de Broud. S’hi havia quedat després de deslletar Brac, que tenia tres anys. Semblava com si hagués d’ésser tan prolífica com Aga i Ika. Droog estava segur que el fill de dos anys d’Aga sabria fer les eines que ell necessitava, perquè l’havia vist un dia picant dues pedres l’una contra l’altra. Havia trobat una pedra de martell de la mesura de la maneta gruixuda de Groob i el deixava jugar a prop seu quan treballava, trencant trossets de sílex imitant els artesans. La filla de dos anys d’Ika, Igra, prometia ser tan ferma com la seva mare, una noieta alegre i grassona que sabia agradar a tots. El clan de Brun creixia.

Ayla passà els primers dies de la primavera apartada del clan. Era la seva acostumada maledicció de dona, i es va estar a la seva petita cova de l’alt pendís. Després de la molt més traumàtica maledicció de mort, això va ser com unes vacances. Aprofità el temps perfeccionant els arquets i afinant les seves habilitats per disparar, oblidades després del llarg hivern, si bé es recordava sovint a si mateixa que ja no li calia mantenir-ne el secret. Malgrat que no tenia problemes per aconseguir-se aliment, també esperava les seves visites diàries d’Iza en un lloc prèviament acordat prop de la cova del clan. Iza li portava més menjar del que podia consumir, però, sobretot, li feia companyia. Era difícil passar les nits sola, però li ho feia més fàcil pensar que l’ostracisme era restringit i de curta durada.

Sovint s’estaven juntes fins al vespre i Ayla havia de fer servir una torxa per tornar. Iza mai no aconseguí vèncer el seu nerviosisme per la pell de cérvol que Ayla s’havia fet mentre era «morta», de manera que la jove decidí deixar-la a la seva cova. Ayla va aprendre les coses que una dona aprèn de la seva mare tal com ho feien totes les altres noies. Iza li va donar les tires de cuir tou i absorbent que es portaven lligades i li explicà els senyals que havia de fer quan enterrés les tires xopes de menstruació en un forat profund al terra. Va aprendre la posició que havia d’adoptar si un home decidia alleugerir amb ella les seves necessitats, els moviments que havia de fer i com netejar-se després. Ayla ja era una dona, i podia ser requerida per acomplir totes les funcions d’un membre adult del clan. Varen comentar moltes coses interessants per a les dones, algunes ja li eren familiars pel seu aprenentatge mèdic. Varen parlar del part, del nodriment i del tractament de les contraccions. Iza li explicava els gestos i signes considerats seductors pels homes del clan i les maneres com una dona podia ajudar un home a desenvolupar el desig d’alleugerir les seves necessitats. També tractaren de les responsabilitats d’una dona aparellada; Iza li transmeté tot el que la seva mare li havia dit a ella, però interiorment dubtava que aquella noia tan lletja necessités mai tants coneixements.

Hi va haver un tema que Iza mai no va tocar: moltes dones, quan esdevenien dones, tenien els ulls posats, generalment, en un home jove en particular. Per bé que ni l’opinió d’una noia ni la de la seva mare no es tingués directament en compte en aquest afer, una mare, si s’avenia amb el seu marit, li podia parlar dels desitjos de la seva filla. L’home, si així ho decidia, els podia fer saber al cap, de qui depenia la decisió. Si no hi havia més consideracions a fer, i sobretot si el jove en qüestió havia demostrat interès per la noia, el cap podia permetre que els seus desitjos fossin tinguts en consideració.

En aquest cas, el tema del cònjuge no es va tractar entre Iza i Ayla, encara que era quelcom força interessant entre una jove núbil i la seva mare. No hi havia joves solters al clan, i Iza estava segura que, encara que n’hi hagués hagut, no haurien volgut Ayla més que cap altre home del clan la volia per segona muller. Ella mateixa no mostrava interès per cap d’ells, ni tan sols havia pensat en un marit fins que Iza proposà el tema de les responsabilitats d’una dona aparellada. Després, però, sí que hi pensà.

Un matí assolellat de primavera, poc després d’haver tornat, Ayla va anar a omplir un bot d’aigua a la bassa de la font prop de la cova. Ningú no havia sortit encara. S’agenollà i s’inclinà per submergir el bot; llavors s’aturà de cop. La llum del sol del matí, en lluir sobre l’aigua quieta, la convertia en un mirall polit. Ayla contemplà l’estranya cara que la mirava des de la bassa: mai no havia vist la seva imatge abans. L’aigua, prop de la caverna, era quasi sempre en forma de rierols o de torrents, i no mirava mai la bassa fins després d’haver submergit el recipient que volia omplir, un cop remoguda la superfície tranquil·la.

La noia estudià la seva cara. Era bastant quadrada, amb un maxil·lar ben definit, unes galtes encara arrodonides per la jovenesa, els ossos ben col·locats i el coll fi. La barbeta era lleugerament clivellada, els llavis gruixuts i el nas recte i ben cisellat. Els ulls, d’un blau gris clar, protegits per les pestanyes grosses, una mica més fosques que els cabells daurats que li queien en ones suaus fins més avall de les espatlles, lluents amb espurnes de llum al sol. Les celles, com les pestanyes, en arc per sobre els ulls sobre el front llis, recte i alt, sense cap signe de protuberàncies a la línia de les celles. Ayla s’enretirà rígida i corregué cap a la cova.

—Ayla, què et passa? —digué Iza. Era obvi que hi havia quelcom que preocupava la seva filla.

—Mare! He mirat la bassa. Sóc tan lletja! Oh, mare, per què sóc tan lletja? —va ser la seva resposta apassionada. Començà a plorar entre els braços de la dona. No recordava haver vist mai ningú fora de la gent del clan. No tenia altres paràmetres de mesura. Els altres havien crescut acostumats a ella, però ella es veia diferent de tots els que l’envoltaven, anormalment diferent.

—Ayla, Ayla —la calmà Iza, mentre sostenia la jove que plorava als seus braços.

—No sabia que fos tan lletja, mare. No ho sabia. Quin home em voldrà mai? Mai no tindré marit, mai no tindré un fill, mai no tindré ningú. Per què haig de ser tan lletja?

—No sé si ets tan lletja, Ayla. Ets diferent.

—Sóc lletja! Sóc lletja! —Ayla apartà la cara. No volia ser consolada—. Mira’m: sóc massa alta, més alta que Broud i que Goov. Sóc quasi tan alta com Brun! I sóc lletja. Sóc alta i lletja i mai no tindré marit —digué, gesticulant entre renovats sanglots.

—Ayla! Ja n’hi ha prou! —manà Iza, sacsejant-li les espatlles—. No pots canviar el teu aspecte. Tu no vas néixer al clan, Ayla, vas néixer entre els Altres i ets com ells són. Això no ho pots evitar, cal que ho acceptis. És cert, potser mai no tindràs marit. No té remei, això, i ho has d’acceptar, també. Però no és cert que sigui una desgràcia. Aviat seràs una remeiera, una remeiera de la meva categoria. Encara que no tinguis marit, no seràs una dona sense posició o sense valor.

»L’estiu que ve hi ha l’assemblea de clans. Hi haurà molts clans, allí; aquest no és pas l’únic clan. Potser trobaràs un marit en un dels altres clans. Potser no serà un home jove o amb una posició alta, però un marit. Zoug pensa molt bé de tu; ets afortunada que un home et tingui tant de respecte. Ja ha donat un missatge a Creb perquè el porti. Zoug té parents en un altre clan; li ha dit a Creb que els comuniqui el seu respecte per tu. Pensa que podries ser una bona esposa per a algun d’ells i vol que et tinguin en consideració. Fins i tot ha dit que et prendria ell mateix si fos més jove. Recorda això: aquest no és l’únic clan, aquests no són els únics homes del món.

—Zoug va dir això? Malgrat que sóc tan lletja? —interrogà Ayla amb una mirada esperançada.

—Sí, Zoug ho va dir. Amb la seva recomanació i amb la meva posició, estic segura que hi haurà algun home que et prendrà, encara que siguis tan diferent.

El somriure tremolós d’Ayla s’esvaí.

—Però això no voldrà dir que me n’hauré d’anar? 1 viure en un altre lloc? No vull deixar-vos, a tu, Creb i Uba.

—Ayla, jo sóc vella. Creb no és cap jovenet, tampoc, i d’aquí a uns anys Uba serà una dona aparellada. Què faràs, llavors? —preguntà Iza—. Un dia, Brun passarà el govern a Broud. No crec que hagis de viure en aquest clan quan Broud sigui el cap. Penso que seria millor que te n’anessis, i l’assemblea de clans pot ser la teva oportunitat.

—Suposo que tens raó, mare. Em sembla que no voldria viure aquí quan Broud sigui el cap, però em repugna pensar en el fet de deixar-te —digué, frunzint les celles. Després obrí els ulls i afegí—: Però l’estiu proper encara és un any lluny, no m’haig de preocupar per això fins llavors.

«Un any», pensà Iza. «Ayla, filla meva. Potser hauries de tenir la meva edat per saber com passa de ràpid un any. No em vols deixar? No saps prou bé com t’enyoraré. Si hi hagués algun home en aquest clan que et volgués. Si Broud no hagués de ser el cap».

Però la dona no deixà conèixer els seus pensaments a Ayla, que s’eixugava els ulls i tornà enrere per agafar aigua. Aquesta vegada evita mirar la bassa quieta.

Més tard, aquella mateixa tarda, Ayla, a la vora del bosc, mirava la cova des dels matolls. Hi havia gent fora, treballant o parlant. Girà els dos conills que penjaven de les seves espatlles, es mirà la fona que duia col·locada al cinturó i l’amagà en una arruga del vestit; després la desembolicà i se la posà altre cop a la cintura, perquè es veiés bé. Tornà a mirar cap a la cova, amb moviments neguitosos.

«Brun va dir que ho podia fer», pensà. «Van fer una cerimònia, així, doncs, ho puc fer. Sóc una caçadora, sóc la Dona que Caça». Ayla alçà la barbeta i sortí de l’amagatall del fullatge.

Durant un moment llarg i congelat, tothom, fora de la caverna, s’aturà i es mirà aquella dona jove caminant cap a ells amb dos conills penjats per sobre les espatlles. Tan aviat com superaren la sorpresa i s’adonaren de les seves males maneres, desviaren la vista. El rostre d’Ayla s’encengué, però continuà caminant en línia recta amb ferma determinació, ignorant les mirades subreptícies. Se sentí millor un cop arribà a la cova, després de passar pel colador de les mirades sorpreses, i s’alegrà de ser a l’interior fresc i ombrívol de la cova. Allà dins era més fàcil d’oblidar els curiosos.

Els ulls d’Iza s’obriren, també, quan Ayla s’acostà a la foguera de Creb, però aviat es recobrà i evadí la vista dels conills. No sabia què dir. Creb era assegut a les seves pells d’ós i, aparentment, meditava, perquè no semblà que l’hagués vista. La veié arribar a la cova, però quan s’atansà a la foguera, ell ja havia disfressat la seva expressió. Ningú no va dir res quan posà els animals a la vora de la llar. Un instant després, Uba corregué cap a ella, sense preocupar-se d’amagar les seves reaccions.

—Els has caçat de veritat tu sola, Ayla? —preguntà.

—Sí —respongué Ayla.

—Semblen ben grassonets, aquests conills. Que ens els menjarem per sopar, mare?

—Bé, doncs… em sembla que sí —contestà Iza, encara insegura i intranquil·la.

—Ja els pelaré jo —digué Ayla amb rapidesa, traient-se el ganivet. Iza l’observà per un moment, després s’avançà i li prengué l’eina de les mans.

—No, Ayla, tu els has caçats, jo els pelaré. —Ayla es féu enrere mentre Iza pelava els conills, els remullava i els posava al foc ràpidament. Se sentia tan incòmoda com Iza.

—Ha estat un bon àpat, Iza —comentà més tard Creb, evitant encara tot esment directe de la caça d’Ayla. Però Uba no se n’estigué pas.

—Eren uns conills molt bons, Ayla, però la propera vegada per què no proves de caçar alguna perdiu? —va dir. Uba compartia la predilecció de Creb per aquelles aus grasses de potes emplomades.

Quan Ayla tornà a portar les seves peces a la cova, ja no hi va haver un ensurt tan gran, i, aviat, veure-la sortir a caçar es convertí en quelcom quasi rutinari. Amb un caçador a casa, Creb reduí la part que prenia dels altres caçadors, excepte quan es tractava dels animals grans que només caçaven els homes.

Va ser una primavera enfeinada per a Ayla. La seva porció de feina entre les dones no minvà malgrat que anés a caçar, i també calia recollir les herbes d’Iza. Però a Ayla li agradava sentir-se plena d’energia i més feliç del que mai podia recordar. Era feliç de poder caçar sense secrets, feliç d’estar al clan altre cop, i feliç de ser ja una dona, s’alegrava de l’amistat íntima que desenvolupava amb les altres dones.

Ebra i Uka l’acceptaven, si bé les altres dues dones velles mai no podien oblidar que era diferent. Ika sempre havia estat una amiga i les actituds d’Aga i de la seva mare havien canviat totalment des que salvà Ona d’ofegar-se.

Ovra s’havia convertit en una confident, i Oga se li estava apropant malgrat Broud. L’ardor adolescent que Oga havia sentit per aquell home s’havia refredat, variant a un hàbit diferent al llarg dels anys que duia patint els seus arravataments insuportables. Però l’odi manifest de Broud envers Ayla havia crescut des que fou acceptada com a caçadora. L’assetjava constantment, intentant que ella reaccionés. La persecució esdevingué un estil de vida que ella s’havia acostumat a patir: ja no l’afectava. Començava a pensar que ja no seria capaç de molestar-la més.

La primavera era ben florida el dia que es decidí a caçar perdius per al plat favorit de Creb. Pensà a cercar noves plantes per començar a engrandir la farmaciola d’Iza mentre era fora. Passà el matí rastrejant els paratges del voltant; després es dirigí a una ampla prada prop de les estepes. Va fer caure una parella d’aus de vol baix amb dues pedres de les ràpides. Busca després entre les mates altes un niu amb alguns ous. A Creb li agradaven els ocells farcits amb els seus propis ous, guarnits amb un niu de verdures comestibles. Va fer un crit de goig quan el trobà, i amb molta cura embolicà els ous amb molsa tendra i se’ls guardà en una bossa ampla del seu vestit. Estava encantada. Plena d’una joia exuberant, corregué a través de la prada amb rapidesa, i s’aturà, sense alè, ai cim del pujol cobert amb l’herba nova.

Es va asseure al terra per comprovar que els ous estiguessin intactes i extragué un bocí de carn seca per fer un mos. Observà un lluent pardal de bardissa de pit groc que piulava alegrement en una branca alta, després s’enlairà sense deixar de xiular mentre volava. Una parella de pardals de cap daurat feia sonar la seva cantarella en un to descendent mentre voltaven per sobre els arbustos de móres que vorejaven un camp obert. Un altre parell d’ocells de testa negra i plomall gris, anomenats segons el seu reclam de «tit-ti-ti», anaven i venien al seu niuet dins el forat d’un avet al costat d’un rierol que s’esmunyia entre l’espessa vegetació al peu del pujol. Els petits i vivaços reietons es burlaven dels altres, portant branquillons i molsa seca a la cavitat d’una antiga pomera retorçada, mostrant la seva juvenil fecunditat amb un estol de pollets rosats.

Ayla fruïa d’aquests moments de solitud. Escalfant-se al sol, se sentia relaxada i satisfeta, i no pensava en res en particular, excepte en la bellesa del dia i en com era de feliç. Restava absolutament inconscient, no s’adonava de res del que passava al seu voltant fins que una ombra caigué sobre el terra, davant seu. Espantada, alçà el cap i topà amb el rostre lluent de Broud.

Es llevà d’un salt quan el va veure, però això el disgustà. Era més alta que ell, i no li agradava haver d’aixecar la vista per una dona. Li indicà que s’abaixés i es disposava a fer-li una forta reprensió. Però mentre s’abaixava, la mirada innocent i serena que cobria els seus ulls el va irritar encara més. Va desitjar descobrir una manera de fer-la reaccionar. A la cova, si més no, podia fer-li fer quelcom per veure-la saltar a les seves ordres.

Mirà en rodó; després observà aquella dona asseguda als seus peus que esperava, amb submisa postura, que ell l’escridassés i se n’anés. «És pitjor que abans que es tornés dona», pensà. «La Dona que Caça, com ho havia pogut fer, allò, Brun?». Va veure les perdius i pensà en les seves mans buides. «Fins i tot la mirada dels seus ulls és lletja. Se’n riu perquè ha caçat aquestes perdius i jo no he aconseguit res. Què li puc fer? No hi ha res per aquí que li pugui fer portar. Espera, és una dona, oi? Hi ha quelcom que li puc fer».

Broud li féu un senyal i Ayla obrí els ulls. Allò era inesperat. Iza li havia dit que els homes només volien allò de les dones que consideraven atractives, i ella sabia que Broud la considerava lletja. Broud no s’havia perdut la gran sorpresa d’Ayla; la seva reacció l’encoratjà. Repetí el signe, amb imperiositat perquè assumís la posició per tal que ell pogués alliberar les seves necessitats. La posició de la relació sexual.

Ayla sabia el que esperava. No tan sols Iza li ho havia explicat, també havia vist membres adults del clan ocupats en aquesta activitat. Tots els nens ho havien vist, perquè no hi havia restriccions sobre això, al clan. Els nens aprenien la conducta dels grans, i el comportament sexual era una més de les activitats que s’incloïen. Sempre l’havia intrigat. Es preguntava per què es feia, però no la molestava quan un noi s’apropava a una noia imitant els adults.

De vegades no era simplement imitació. Moltes joves eren perseguides per nois adolescents que no havien sortit encara dels llimbs dels encara no homes per a la seva primera cacera, i, de tant en tant, un home, atret per una jove coqueta, la prenia malgrat que no fos ni de bon tros adulta.

Molts joves, però, pensaven que no era digne d’ells jugar amb antigues amistats de la infantesa.

Ayla no tenia companys de la seva edat, a excepció de Vorn, i des dels primers temps, Aga havia desencoratjat la seva associació, de manera que no s’havia desenvolupat, entre ells, cap intimitat. A Ayla no li agradava Vorn especialment, qui, a més, imitava la manera en què Broud la tractava. Malgrat l’incident del camp de pràctiques, el noi encara idealitzava Broud i no tenia gens de ganes de jugar a les parelles amb Ayla. No hi havia ningú més que pogués fer-ho, de manera que mai no n’havia tingut l’experiència. En una societat on aquestes relacions tenien tanta importància a la vida quotidiana, Ayla encara conservava la seva virginitat.

La jove se sentia confosa; sabia que havia d’obeir, però estava nerviosa i Broud s’estava divertint, content que se li hagués ocorregut allò: a la fi havia enderrocat les seves defenses. L’excitava veure-la tan perplexa i espantada. Se li apropà mentre ella s’aixecava i després començà a agenollar-se. Ayla no estava acostumada a tenir un home del clan tan a la vora. La respiració pesada de Broud l’aterrí. Dubtà.

Broud s’impacientà, li donà una empenta i s’enretirà la roba, exposant les seves parts excitades. «Què espera? Tan lletja com és, hauria d’estar agraïda; cap altre home no la voldria», pensà enfadat, mentre li agafava la roba i creixia la seva necessitat.

Però quan Broud la tocà, quelcom canvià. No podia fer-ho! Senzillament no podia. La raó l’abandonà, ja no importava que l’hagués d’obeir. Es posà dempeus i començà a córrer, però Broud era molt més ràpid que ella. L’atrapà, l’ajagué i li pegà a la cara, i li trencà el llavi amb el seu puny tancat. Això començava a animar-se. Molts cops se n’havia desdit quan volia castigar-la, però en aquell moment no hi havia ningú que el pogués parar. Hi havia, a més, raons justificades: l’havia desobeït obertament.

Ayla estava frenètica, intentà aixecar-se, però li tornà a pegar. Estava reaccionant envers ell d’una manera que mai no hauria esperat, i això li causà una excitació més gran. Ensenyaria a aquesta dona insolent. Li pegà una vegada i una altra i se sentí força satisfet en veure-la rebaixar-se quan ell s’incorporava per deixar-li anar un altre cop.

Li voltava el cap i la sang li brollà del nas i de l’angle de la boca. Intentà posar-se dreta, però ell la premé contra el terra. Lluità contra ell, colpint-li el pit amb els punys, però no aconseguí cap altre efecte en el seu cos musculós que enorgullir-lo encara més amb la seva resistència. Mai no s’havia sentit tan estimulat: la violència feia créixer la seva passió, i el desig donava més força als seus cops. S’enfebrí en l’esforç i tornà a esclafar-la.

Quasi va perdre la consciència quan ell li acostà la cara, li arrencà la roba i li obrí les cames. La va forçar amb violència i ella cridà de dolor. Això el va complaure. L’envestí repetidament, la féu cridar moltes vegades. La intensitat de la seva excitació li donà més urgència, i el va fer arribar a extrems insuportables. Amb un embat final, que li va fer alliberar un nou crit, expulsà tota la seva escalfor.

Broud li caigué al damunt per un moment, exhaust. Després, respirant encara amb dificultat, s’apartà. Ayla sanglotava intermitentment. Les ferides obertes de la cara, coberta de sang, coïen amb la sal de les seves llàgrimes. Tenia un ull gairebé tancat i morat i les cuixes tacades de sang amb un fort dolor interior. Broud s’aixecà i se la mirà: se sentia bé, mai no havia gaudit tant forçant una dona. Recollí les seves armes i s’encaminà a la cova.

Ayla restà bocaterrosa una bona estona després de deixar de sanglotar. Finalment, s’aixecà. Es palpà la boca, notà les nafres i la sang als dits. Li feia mal tot el cos, per dins i per fora. Va veure la sang entre les cames i les taques a l’herba. «És el meu tòtem que torna a lluitar?», es preguntà, «No ho crec, no és el temps. Broud em deu haver ferit. No sabia que em pogués fer mal per dins, també. Però a les altres dones no els fa mal; per què Broud em fa mal a mi? És que estic mal feta?». Lentament, s’aixecà i caminà cap al rierol, es dolia a cada passa. Es rentà, però no aconseguí aturar el dolor puixant ni el mal de cap que tenia. «Per què ha volgut Broud fer-me això? Iza diu que els homes alleugeren les seves necessitats amb les dones atractives, i jo sóc lletja. Per què un home fa mal a una dona que li agrada? Però a les dones també els agrada, si no, per què fan els gestos per atreure els homes? Oga mai no es queixa quan Broud li ho fa, cada dia, ben sovint, de vegades».

De sobte Ayla s’horroritzà. «Oh, no! 1 si Broud m’ho fa fer un altre cop? No vull tornar. No puc tornar. On puc anar? A la meva petita cova? No, és massa a prop, i no m’hi puc estar, a l’hivern. Haig de tornar, no puc viure sola, on més puc anar? I no puc abandonar Iza, Creb i Uba. Què faré? Si Broud ho vol, no el puc defugir; cap de les altres no ho intentaria, ni tan sols. Què em passa? No ho havia volgut mai, quan era una nena, per què he esdevingut una dona? N’estava tan contenta… ara no m’importaria ser una nena tota la vida. Però mai no tindré un fill, de tota manera. De què serveix ser una dona si no es pot tenir un nen? Sobretot si un home et pot fer una cosa així. De què serveix, de tota manera? Quin sentit té?».

El sol ja s’ajeia quan baixà el pujol per recollir les perdius. Els ous, protegits amb tanta cura, estaven esclafats i tacaven el davant del seu vestit. Mirà enrere, vers el riu, i recordà com era de feliç observant els ocells. Li semblava que ja feia molt de temps, en una altra època, en un altre lloc. S’arrossegà fins a la cova, temia fer cada passa.

Mentre Iza veia desaparèixer el sol rere els arbres, a l’oest, la seva angoixa creixia. Va resseguir un tros tots els camins dels boscos veïns i de la serra que s’enfilaven fins a l’estepa. «Una dona no ha de sortir sola; no m’agrada que Ayla vagi a caçar», pensà Iza. «A veure si l’ha atacat un animal. Potser està ferida!». Creb també estava preocupat, però procurava dissimular-ho. Fins i tot Brun començà a estar neguitós quan es féu fosc. Iza va ser la primera a veure-la, caminava cap a la cova des de la serra. Anava a escridassar-la per haver-los fet preocupar a tots, però s’aturà abans del primer gest.

—Ayla! Estàs ferida! Què t’ha passat?

—Broud m’ha pegat —respongué amb el rostre opac.

—Però, per què?

—L’he desobeït —digué la jove mentre entrava a la cova en direcció a la llar.

«Què pot haver succeït», es preguntà Iza. «Ayla no ha desobeït Broud en tots aquests anys. Per què s’ha de rebel·lar contra ell ara? I per què ell no m’ha dit que l’havia vista? Sabia que jo estava preocupada, i és aquí des del migdia, per què ha trigat tant Ayla?». Iza va fer una mirada ràpida vers el foc de Broud i el veié que mirava Ayla més enllà de les pedres del límit, en contra de totes les bones maneres, amb una rialla complaguda al rostre.

Creb havia captat tota l’escena: la cara nafrada i desfigurada d’Ayla, el seu esguard desolat, Broud l’observava amb arrogància des del moment en què ella havia entrat. Sabia que l’odi de Broud havia crescut amb els anys: la seva plàcida obediència semblava afectar-lo pitjor que la seva rebel·lió de nena, però quelcom havia passat aquell dia, perquè Broud havia adoptat un capteniment dominant enfront d’ella. Perceptiu com era Creb, no pogué endevinar-ne la causa.

Temorosa d’abandonar la llar l’endemà, Ayla s’entretingué amb l’àpat del matí tant com va poder. Broud l’esperava, estimulat pel pensament de la intensa excitació del dia abans i estava preparat. Quan li féu el senyal, quasi saltà d’espant, però es forçà a adoptar la postura. Intentà reprimir els crits, però el dolor els hi arrencà dels llavis, provocant mirades curioses dels qui rondaven pels voltants. No varen poder entendre ni per què cridava de dolor ni el sobtat interès de Broud per ella.

Broud gaudia amb el seu domini sobre Ayla i la sotmetia sovint, malgrat que molts es preguntaven per què escollia la dona més lletja, a qui odiava, abans que a la seva pròpia i formosa muller. Al cap d’un temps, ja no va ser més dolorós, però Ayla ho continuava detestant, cosa que donava gust a Broud. L’havia posada al seu lloc, havia guanyat la superioritat sobre ella i havia trobat, finalment, una manera de fer-la reaccionar cap a ell. No importava que la seva resposta fos negativa: ho preferia. Volia veure com s’acovardia, la seva por, i com s’esforçava a obeir. Només de pensar-hi ja l’estimulava. Sempre havia tingut un fort impuls, però en aquell temps era més actiu que mai. Cada matí que no sortia a caçar, l’esperava, i la tornava a forçar a la tarda i, de vegades, també al migdia. Algun cop, de nit, s’apropava també a la seva dona per alleugerir-se. Era jove, tenia força salut i plena potència. Com més intensament l’odiava, més plaer en treia.

Ayla va perdre la seva llum. Restava deprimida, malhumorada, no responia a cap altra cosa. L’única emoció que sentia era un odi feridor cap a Broud i el seu acuit diari. Com una glacera gegantina que absorbeix tota la humitat del seu voltant, la seva aspra i dolorosa frustració eixugava tots els altres sentiments seus.

Sempre s’havia mantingut neta; es banyava i es rentava els cabells al rierol per no agafar polls, portant fins i tot palanganes grosses plenes de neu a la vora del foc, que sempre cremava, per tal de tenir aigua fresca tot l’hivern. Però en aquell moment la cabellera li penjava flàccida, plena de nusos greixosos i duia la mateixa roba dia rere dia, sense preocupar-se de netejar les taques o d’airejar-la. Es desentenia de les seves tasques fins que els homes, que mai no l’havien renyat, l’escridassaven. Va perdre l’interès en les medicines d’Iza, no parlava mai, excepte per contestar preguntes directes, rarament anava a caçar i sovint tornava amb les mans buides quan sortia. El seu abandonament sumí en la tristesa a tots els de la llar de Creb.

Iza era al seu costat, disgustada, no comprenia el canvi dràstic d’Ayla. Sabia que era a causa de l’inexplicable interès que li demostrava Broud, però el perquè d’aquell efecte curiós era superior al que la dona podia entendre. Vigilava Ayla, l’observava constantment, i quan la jove començà a trobar-se malament als matins, tingué por que algun esperit maligne la posseís i estigués dominant-la.

Però Iza era una remeiera experimentada, i fou la primera a adonar-se que Ayla no mantenia l’aïllament personal requerit per les dones quan els seus tòtems lluitaven; així doncs, observà la seva filla adoptiva de més a prop. No podia creure el que sospitava, però quan hagué passat una altra lluna i l’estiu s’apropava a la seva època de més gran calor, Iza se’n convencé. Un vespre, quan Creb era fora de la llar, va fer un senyal a Ayla.

—Et vull parlar.

—Sí, Iza —respongué Ayla, mentre sortia de les seves pells i s’apropava pel terra al costat de la dona.

—Quan va ser l’últim cop que el teu tòtem va lluitar, Ayla?

—No ho sé.

—Ayla, vull que facis memòria. Han lluitat els esperits dintre teu des que van caure les flors?

La noia s’esforçà a recordar:

—No n’estic segura. Potser un cop.

—Era el que em pensava —afirmà Iza—, et trobes malament als matins, oi?

—Sí —afirmà amb el cap. Ayla pensava que la seva malaltia provenia del fet que cada matí que Broud no sortia a caçar, l’esperava, i ella ho trobava tan desagradable que es deixava l’esmorzar i, alguna vegada, també el sopar.

—Tens els pits endurits!

—Una mica.

—I més grossos també, oi?

—Em sembla que sí. Per què ho vols saber? A què treuen cap totes aquestes preguntes? La dona se la mirà seriosament.

—Ayla, no sé com ha passat, quasi no m’ho crec, però estic segura que és cert. —Què és cert?

—El teu tòtem ha estat vençut, tindràs un fill.

—Un fill? Jo? Jo no puc tenir un fill —protestà Ayla—. El meu tòtem és massa fort.

—Ja ho sé, Ayla. No ho entenc, però tindràs un fill —repetí Iza.

Una ombra d’admiració s’apoderà dels ulls freds d’Ayla.

—És cert? Pot ser cert? Tenir un fill, jo? Oh, mare, que bonic!

—Ayla, no estàs aparellada i no crec que cap home del clan et vulgui prendre, ni com a segona dona. No pots tenir un fill sense un marit, podria ser desafortunat —afegí Iza amb excitació—. Seria millor que prenguessis quelcom per perdre’l. Em sembla que el vern t’aniria bé, ja saps què vull dir, aquella planta de baies blanques que creix per sobre del roure. És molt efectiu i, si es fa servir amb compte, no és perillós. Et faré un te amb les fulles i unes quantes baies, només. Ajudarà el teu tòtem a expulsar la nova vida. Et farà trobar una mica malament, però…

—No, no! —Ayla bellugava el cap vigorosament—. Iza, no. No vull prendre vern. No vull prendre res per perdre’l. Vull un fill, mare. N’he volgut un des que va néixer Uba, però mai no hauria pensat que el podria tenir.

—Però Ayla, i si el nen és desafortunat? Potser fins i tot deforme.

—No serà desafortunat, no el deixaré. T’ho prometo, tindré cura de mi mateixa per tal que sigui sa. No em vas dir que un tòtem fort donava fills forts un cop havia estat vençut? I el protegiré bé quan hagi nascut; no permetré que li passi res. Iza, haig de tenir aquest fill, és que no ho veus? El meu tòtem pot no tornar a ser derrotat mai més. Aquesta pot ser la meva única oportunitat.

Iza mirà la jove als ulls: era la primera espurna de vida que li havia vist des que Broud li havia pegat quan sortí de cacera. Sabia que havia d’insistir que Ayla prengués la medicina; no estava bé que una dona sense parella tingués un fill si es podia impedir. Però Ayla volia tenir-lo tan desesperadament, que podia caure en una depressió pitjor si l’hi feien perdre. I qui sap si tenia raó i aquella era la seva única oportunitat.

—Molt bé, Ayla —accedí—, si tant el vols, serà millor que no ho diguis a ningú encara, prou que ho sabran.

—Oh, Iza —va dir, i féu una abraçada a la dona. El miracle del seu embaràs l’omplia de goig i un somriure se li dibuixà al rostre. Es posà dempeus d’un salt, carregada d’energia. No podia quedar-se quieta, havia de fer alguna cosa.

—Mare, què estàs cuinant per a aquesta nit? Deixa’m ajudar-te.

—Brou d’ur —contestà la dona, sorpresa per la sobtada transformació de la noia—. Pots tallar la carn, si vols.

Mentre les dones treballaven, Iza s’adonà que quasi havia oblidat com podia ser de dolça Ayla. Les seves mans volaven mentre parlava i treballava. Ayla tornà a mostrar interès per la medicina, tot d’una.

—No sabia res del vern, mare —va fer Ayla—, coneixia el sègol banyut i el jonc dolç, però no pensava que el vern pogués fer perdre un fill a una dona.

—Sempre hi haurà coses que no t’he explicat, Ayla, però ja les coneixeràs. I sabràs com provar-les, sempre seràs capaç d’aprendre’n més. La tanarida també serviria, però pot ser més perillós que el vern. Es fa servir tota la planta, flors, fulles i arrels; després es bull. Si poses aigua fins aquí —assenyalà amb el dit una marca en una olla de medicina— i la bulls fins que en quedi una tassa així —aixecà un bol d’os— ja estarà bé. Amb una tassa n’hi ha prou. Les flors del crisantem, de vegades, també van bé; no són tan perilloses com el vern o la tanarida, però no sempre són efectives, en canvi.

—Això seria millor per a dones que tendeixen a perdre els fills amb facilitat. És preferible usar quelcom més fluix, si funciona, i serà menys arriscat.

—Tens raó, Ayla. Hi ha una cosa més que et cal aprendre. —Iza mirà en rodó per veure si Creb encara era fora—. Cap home no ho ha de saber mai, això: és un secret conegut només per les remeieres, i no totes el saben. Val més no dir-ho a cap dona, tampoc. Si el seu marit li ho preguntés, li ho hauria de dir, però ningú no ho preguntaria a una remeiera. Si mai el conegués cap home, el prohibiria, ho entens?

—Sí, mare —assentí Ayla, sorpresa pel secret d’Iza i força encuriosida.

—No crec que mai et calgui conèixer-ho, però ho has de saber per ser una remeiera, de tota manera. De vegades, si una dona té un part molt difícil, és millor que no tingui més fills. Una remeiera li pot donar el medicament sense dir-li mai el que és. Hi ha altres raons per les quals una dona pot no voler un fill. Algunes plantes tenen una màgia especial, Ayla: tornen molt fort el tòtem d’una dona, tan fort que és capaç d’aturar una nova vida des del començament.

—Coneixes màgia per impedir l’embaràs, Iza? Pot el tòtem d’una dona dèbil tornar-se tan fort? Qualsevol tòtem? Fins i tot si un mog-ur fa un encantament per enfortir el tòtem d’un home?

—Sí, Ayla. Per això un home no ho ha de saber mai. El vaig fer servir jo mateixa després d’aparellar-me. No m’agradava el marit i volia que ell em donés a un altre home. Vaig pensar que si mai tenia cap fill, no em retindria —confessà Iza.

—Però vas tenir un fill, vas tenir Uba.

—Potser després d’un llarg temps la màgia perd força. Potser el meu tòtem no volia lluitar més o potser volia que tingués un fill, no ho sé. Res no serveix per sempre. Hi ha forces superiors a qualsevol màgia, però funcionà molt de temps. Ningú no entén els esperits completament, ni tan sols el mog-ur. Qui es podia pensar que el teu tòtem seria vençut, Ayla? —La remeiera mirà de banda a banda ràpidament—. Bé, doncs, abans no vingui Creb… saps quina és la vinya groga amb les fulles i les flors petites?

—El fil d’or?

—Sí, aquella. De vegades se l’anomena herba estranguladora perquè mata la planta en la qual creix. Deixa-la eixugar, aixafa’n un grapat així a la palma de la mà, bull-lo en aigua suficient per omplir una tassa d’os fins que la cocció tingui el color del farratge madur. Beu-ne dos glops cada dia que l’esperit del teu tòtem lluiti.

—No és també una tisana per a les picades i les mossegades?

—Sí, això et dóna l’excusa per tenir-lo a mà. Però la tisana es fa servir per la pell, fora del cos, mentre que per donar força al teu tòtem te l’has de beure. Hi ha quelcom més que pots prendre mentre el tòtem lluita. L’arrel de sàlvia d’antílop, seca o fresca. Fes-la bullir i beu-te’n l’aigua, un bol cada dia que estiguis aïllada —continuà Iza.

—No és aquella planta amb la fulla ratllada que va bé per a l’artritis de Creb?

—Sí, aquella mateixa. En conec una de diferent, però mai no l’he feta servir. És la màgia d’una altra remeiera: vàrem intercanviar coneixements. Hi ha un tipus de nyam que no creix per aquí, però t’ensenyaré com es distingeix del que tenim nosaltres. Talla’l a bocins, bull-lo i xafa’l fins a formar una pasta. Després deixa-ho eixugar i desfés-ho en pols. Triga molt, però mig bol d’aquesta pols barrejat amb aigua per fer-ne una pasta altre cop, te’l pots prendre cada dia que no estiguis aïllada, quan els esperits no lluitin.

Creb va entrar a la cova i va veure les dues dones en conversa animada. De seguida va veure la transformació d’Ayla: estava animada, atenta, pensativa, somrient… Ja li devia haver passat, allò, pensà mentre s’esmunyia al costat de la llar.

—Iza —féu en veu alta per atraure la seva atenció—, és que m’haig de morir de gana?

Les dones se sobresaltaren i se sentiren un xic culpables, però Creb no se n’adonà. Estava tan content de veure Ayla treballant i xerrant animada que no va veure Iza.

—Aviat hauré enllestit, Creb —anuncià Ayla somrient mentre corria per abraçar-lo. Allò el va fer sentir millor del que s’havia sentit durant molt de temps, de manera que s’instal·là a la seva catifa just quan Uba entrava a la cova.

—Tinc gana! —exclamà la nena.

—Sempre tens gana, Uba —rigué Ayla enlairant-la i fent-la voltar.

Uba estava encantada. Era el primer cop que Ayla tenia ganes de jugar amb ella en tot l’estiu.

Quan acabaren de sopar, Uba s’assegué a la falda de Creb. Ayla cantussejava en veu baixa mentre ajudava Iza a netejar; Creb sospirava constantment: allò sí que semblava una llar. «Els nois són importants», pensà, «però em sembla que prefereixo les noies. No cal que sempre siguin fortes i valentes i no els importa acomodar-se a la falda per adormir-se. M’agradaria que Ayla fos encara una noieta».

Ayla es despertà el matí següent envoltada amb una càlida resplendor de pressentiment. «Tindré un fill», pensà, i s’arraulí entre les seves pells. De sobte, sentí ganes d’aixecar-se. «Em sembla que baixaré a la riera aquest matí, haig de rentar-me els cabells». Sortí del llit, però una sensació de basca s’apoderà d’ella. «Val més que mengi quelcom sòlid, a veure si se me’n va. Cal que m’alimenti si vull que el meu fill neixi sa». No li passà, però quan duia una estona dreta, tornà a menjar i se sentí millor. Encara estava meditant sobre el miracle del seu embaràs quan abandonà la cova en direcció al rierol.

—Ayla —la cridà Broud en to de burla. Se li apropà i li féu el senyal. Ayla s’espantà. Se n’havia oblidat, de Broud. Tenia coses més importants en què pensar, com per exemple, abraçar nadons calentets. «És millor acabar tan aviat com sigui possible», pensà, i pacientment assumí la posició per tal que Broud alleugerís les seves necessitats. «Espero que s’afanyi, vull baixar a la riera per rentar-me els cabells».

Broud se sentí desanimat. Faltava alguna cosa. No hi havia en ella cap resposta, i en trobava a faltar l’excitació de forçar-la contra la seva voluntat. L’odi evident, l’amarga frustració que ella mai no havia aconseguit de suprimir abans, ja no hi eren. Ja no el rebutjava, sinó que actuava com si ell no hi fos, com si no sentís res. I no ho sentia: la seva ment era en un altre món i ja no notava ni l’envestida, ni les reprensions, ni els cops aguts. Era només una altra cosa que li calia acceptar i s’hi resignava. Havia recuperat la seva serenitat calmada i continguda.

La diversió de Broud era dominar-la, no el plaer de l’experiència sexual. Va sentir que ja no era estimulat, i li costà mantenir l’excitació. Després de diversos intents d’assolir el clímax, es féu enrere i aviat se’n desdigué. Era molt humiliant. Ella semblava com una pedra per la seva manca de resposta. «És tan lletja, al cap i a la fi ja li he dedicat prou temps. Ni tan sols sap apreciar l’honor de l’interès que li demostra el futur cap del clan».

Oga el va rebre, contenta que la inexplicable atracció per Ayla hagués passat. No havia estat gelosa: era un assumpte del qual no pagava la pena sentir-se’n. Broud era el seu marit, i no demostrava pas que volgués despatxar-la. Tot home podia alleugerir les seves necessitats amb la dona que li semblés, allò no era res d’extraordinari. Era, només, que no podia entendre per què demostrava tant d’interès per Ayla quan, per alguna estranya raó, ella no en fruïa gens.

Malgrat tots aquests raonaments, Broud estava irritat per la indiferència d’Ayla. Havia cregut trobar una manera de dominar-la, de trencar la seva muralla de reserva d’un cop per sempre, i havia descobert el plaer que això li proporcionava. De manera que es determinà a trobar una altra forma de sotmetre-la una altra vegada.