Capítol 8

-Em sap greu dir-t’ho —digué Ebra, tot fent el gest habitual de tristor—, Iza ha tingut una nena.

Però la nova no fou rebuda amb tristesa. Brun se sentia alleugerit, encara que no ho hauria admès mai. L’arranjament del bruixot —el fet de fer-se càrrec de la seva parenta—, sobretot d’ençà que Ayla havia estat admesa al clan, rutllava molt bé i el cap estava decidit a no canviar-ho. El mog-ur estava duent a terme una feina ben lloable d’alliçonar la nouvinguda, molt millor del que ell s’esperava. Ayla aprenia a comunicar-se i a comportar-se segons els costums del clan. Creb no solament estava tranquil, sinó que, a més, es mostrava molt content. En la seva avançada edat, per primer cop a la vida, havia començat a conèixer els plaers d’una família acollidora i afectuosa. El fet que el fill d’Iza fos noia assegurava la seva unió.

I per primer cop d’ençà que s’havien instal·lat a la nova cova, Iza podia respirar lliurement i sense angoixa. Estava contenta que el part hagués anat tan bé, tot i ésser ella tan gran. Havia assistit moltes dones que havien tingut més dificultats que no pas ella. Moltes havien estat a punt de morir i, de fet, algunes no sobrevisqueren, ni tampoc els nadons. Sempre li havia semblat que els caps dels nadons eren massa grans per als conductes de les dones. El seu neguit per l’actual part no havia estat tan gran com la seva preocupació pel sexe de l’infant. Aquesta inquietud pel futur no havia passat desapercebuda a la gent del clan.

Iza descansava ajaguda al seu jaç. Uka embolcallà l’infant amb uns bolquers fets de suau pell de conill i el lliurà als braços de la seva mare. Ayla no s’havia bellugat. Es mirava Iza amb delerosa curiositat. La dona la mirà també i la saludà amb la mà.

—Vine aquí, Ayla. Vols veure el petit?

Ayla s’hi acostà tímidament:

—Sí —va fer. Iza descobrí l’infant perquè la noia el veiés.

La minúscula rèplica d’Iza tenia una petita tofa de borrissol al cap i el bony occipital del darrere es feia més perceptible, sense el cabell que aviat hi creixeria. El cap del nadó era d’alguna manera més rodó que el dels adults, però igualment gran, i el front s’inclinava afuadament cap endarrere des de la serralada marró de les celles, encara poc espesses. Ayla allargà la mà per tocar les galtes suaus del nounat, i el petit, instintivament, es tombà cap a la noia, bo i fent petits xarrups.

—És bonica —va dir Ayla, amb els ulls meravellats pel miracle del qual havia estat testimoni—. Que vol dir-nos res, Iza? —va demanar la noia, mentre el petit agitava els punys closos en l’aire.

—No encara, però aviat ho farà i tu m’hauràs d’ajudar a ensenyar-la —va respondre Iza.

—Oh, i tant que ho faré. Li ensenyaré a parlar. Com tu i Creb ho heu fet amb mi.

—Ja sé que ho faràs, Ayla —va dir la nova mare, cobrint un altre cop el petit.

La noia restà a la vora, com si protegís Iza, que descansava.

Ebra havia embolcallat el teixit placentari amb la pell que havia posat a terra abans del part i ho entaforà tot en un racó amagat, fins que Iza s’ho pogués endur i ho colgués en un lloc que només ella coneixeria. Si el nadó hagués nascut mort, l’haurien enterrat al mateix temps i ningú no hauria esmentat mai el naixement. Ni la mare no hauria mostrat tampoc el seu dolor obertament, encara que amb això hagués pogut despertar compassió i afecte.

Si el petit hagués nascut viu però deforme, o si el cap decidia que no podia ésser admès per qualsevulla altra raó, el deure de la mare hauria estat més greu. Llavors seria obligada a prendre el seu fill i enterrar-lo o abandonar-lo a camp obert, exposat als elements i als carnívors. Rarament permetien a un nounat deforme de continuar amb vida; si, a més, era femella, gairebé mai. Si el nadó era mascle, sobretot quan es tractava del primogènit, i si la dona volia el seu fill, podia, a discreció del cap, romandre amb la seva mare els set primers dies de vida, a fi de provar la seva capacitat per sobreviure. Aquell infant que sobrevisqués als set dies —tradició del clan que tenia la força d’una llei— havia de ser anomenat i acceptat.

Els primers dies de la seva vida, Creb havia estat penjant d’un fil. La seva mare amb prou feines havia sobreviscut al part. El seu home, a més, era el cap i la decisió de si el petit podria o no restar amb vida depenia només d’ell. La seva decisió, però, fou presa més aviat en consideració a la dona que no pas al petit mateix, el cap deformat i els membres paralitzats del qual indicaven a bastament els danys que havia causat el part difícil. La mare estava massa feble i havia perdut molta sang, havia atès ben bé els límits de la mort. El seu home no li podia demanar que fos ella qui disposés de la criatura; estava massa feble per fer-ho. Si la mare no ho podia fer o si moria, la responsabilitat cauria damunt la remeiera. Però la mare de Creb era llavors la remeiera del clan. Així, doncs, el petit pogué restar amb la seva mare, encara que ningú no esperava que fos possible.

La llet de la mare es feia esperar molt. Quan el petit s’aferrà a la vida contra tota previsió, una altra dona, nodrissa, es compadí de la pobra criatura i alimentà Creb bo i donant-li el pit, el primer alè de vida. I en aquestes circumstàncies tan precàries, el mog-ur començà a viure, el més sagrat dels homes, el més destre i poderós bruixot de tot el clan.

L’esguerrat i el seu germà s’acostaren a Iza i al petit. A un senyal peremptori de Brun, Ayla s’aixecà i s’apartà, però restà mirant d’esquitllentes. Iza s’inclinà, descobrí la seva filla i l’alçà per ensenyar-la a Brun, amb compte de no mirar cap als homes. Aquests examinaren l’infant, que plorava fortament perquè l’havien tret del costat càlid de la mare i l’havien exposat a l’aire fred de la cova. Els dos homes paraven el mateix esment a no mirar la dona.

—La nena és normal —anuncià Brun amb un gest ple de gravetat—. Ha de romandre amb la mare. Si encara viu després del dia assignat, serà acceptada.

Iza no temia en absolut que Brun volgués refusar la seva filla, però se sentí més alleugerida en sentir la declaració formal del cap. Tanmateix, sentia encara una punxada neguitosa. Desitjava que la seva filla no hagués de ser infeliç perquè la seva mare no tingués cap home. Al capdavall, ell havia existit, havia viscut quan ella estava segura d’estar embarassada, raonava Iza, i Creb era, de fet, com la seva parella, al cap i a la fi ell se’n faria càrrec. Iza foragità tots aquests pensaments.

Durant els propers set dies, Iza romandria aïllada, confinada a les fites del foc de Creb, llevat dels viatges necessaris per a la seva salut i per colgar la placenta. Ningú del clan no reconeixeria oficialment l’existència de la filla d’Iza mentre ella continués isolada, llevat d’aquells que hi compartien la mateixa llar. No obstant això, altres dones hi anaven per dur-li menjar, de manera que ella hi pogués restar. Això permetia que es fessin breus visites i llambregades no gens oficials a la petita. Passats els set dies, i fins que Iza deixés de sagnar, estaria sotmesa a una maledicció femenina modificada. Els seus contactes es reduirien al de les dones, els mateixos que tenia durant la menstruació.

Iza esmerçà el seu temps alletant i tenint cura de l’infant i, quan se sentí un xic recuperada, començà a reorganitzar un lloc per a cada cosa: per menjar, per cuinar, per dormir i per als seus remeis, tot plegat dins dels límits que marcaven les fites de Creb, el seu territori dins la cova compartit amb tres femelles.

Gràcies a la posició especial del mog-ur dins la jerarquia del clan, el bruixot gaudia d’un indret molt afavorit: prou a la vora de la boca de la cova per poder beneficiar-se de la llum diürna i del sol de l’estiu, però no tant com per patir-hi la cruesa de l’hivern. La seva llar tenia, a més, una característica afegida, per la qual Iza se sentia particularment agraïda a Creb. Un aflorament de roca que ocupava tota la paret donava encara més protecció contra els embats del vent. Fins i tot amb la barrera contra el vent i amb un foc constant vora l’obertura, el fred atacava altres llocs més exposats. El reumatisme i l’artritis del vell empitjoraven a l’hivern i s’agreujaven amb la humitat de la cova. Iza s’assegurà que el jaç de Creb, afaiçonat damunt d’una flonja capa de palla i d’herba, ocupés un racó protegit.

Una de les poques tasques a què estaven obligats els homes, a part de caçar, era la construcció d’una barrera contra els vents: un munt de pells esteses al llarg de l’entrada i apuntalades amb estaques enfonsades al terra. Una altra consistia a empedrar l’espai que envoltava la boca de la cova, bo i arreplegant rocs del corrent, a fi d’evitar que les pluges i la neu convertissin l’entrada en un aiguamoll. El sòl de cada una de les llars individuals s’havia acomodat amb terra i s’hi havia posat una estora teixida per seure-hi i per poder-hi servir el menjar.

Prop del jaç de Creb hi havia dues fosses poc fondes i cobertes de palla i pells, i les que estaven més arran, les usaven com a abrigall els homes que hi dormien. Al costat de la pell d’ós de Creb hi havia la d’Iza, d’antílop, i una altra de nova, blanca, de lleopard de les neus. L’animal havia estat voltant prop de la cova, ben avall del seu amagatall habitual, als cimals de les muntanyes. Goov ostentava el mèrit d’haver mort la peça i havia lliurat la pell a Creb.

Molta gent del clan vestia amb pells o s’ornava amb una banya o un ullal de l’animal que simbolitzava el seu tòtem protector. Creb pensà que el lleopard de les neus seria escaient per a Ayla. Tot i que no era el seu tòtem, es tractava d’una bèstia similar, i sabia, a més, que no era pas oportú que els caçadors encalcessin un lleó de les cavernes. L’enorme felí rarament s’allunyava de les estepes i amenaçava poc el clan, situat en una cova en un vessant boscos. No estaven gens disposats a caçar el carnívor gegant sense una bona raó. Iza tot just havia acabat d’adobar la pell i de fer un calçat a la noia abans de reincorporar-se a les seves tasques. Ayla estava encantada amb això i cercava qualsevol excusa per posar-s’ho i sortir a fora.

L’Iza s’estava preparant un te de santònic per facilitar el flux de la llet i apaivagar les doloroses rampes de l’úter i emmotllar-lo al seu lloc normal. Havia recol·lectat i assecat les fulles llargues i amples i les flors verdoses anticipant-se un any al part. Esguardà l’entrada de la cova, per cercar Ayla. La dona tot just s’havia canviat la bena de cuir absorbent que usava durant el cicle menstrual i d’ençà del part, i desitjava d’anar al bosc del voltant per colgar-ne allò brut. Cercava la noia perquè donés un cop d’ull a la criatura mentre ella seria fora.

Però Ayla no estava vora la cova. Caminava arran del corrent, cercant còdols petits. Iza havia comentat que necessitava més pedres per cuinar, abans que el corrent es gelés, i Ayla pensà que li plauria si li’n portava uns quants. La noia estava de genolls damunt d’un areny pedregós, prop de la riba, buscant les pedres que tinguessin la mesura adient. Va alçar la vista i veié una taca petita de pell blanca sota uns matolls. Apartant els arbustos despullats, va trobar un conill jove que jeia de costat. Tenia una pota trencada i una crosta de sang seca.

L’animal ferit, panteixant de set, era incapaç de moure’s. Es mira la noia amb uns ulls nerviosos quan aquesta allargava la mà per acaronar-li la pell suau i càlida. Un cadell de llop, que tot just aprenia a encalçar les seves preses, havia agafat el conill, però aquest havia aconseguit de fugir-ne. Abans que el jove carnívor envestís novament la víctima, la seva mare va udolar, cridant-lo. El cadell, que en realitat no tenia pas gana, se’n tornà amb curtes gambades en sentir la imperiosa crida. El conill s’havia entaforat entre la brossa, congelat i desitjant de no ésser vist. En el moment en què se sentí prou estalvi per córrer de nou, no tenia forces, i restà ajagut prop de l’aigua fluent, morint-se de set. La seva vida gairebé s’estava apagant.

Ayla agafà el càlid i pelut animal i l’abraçà amorosidament entre els seus braços. Ja havia sostingut l’infant d’Iza, embolcallat amb una suau pell de conill, i, en aquell moment, aquell conillet li semblava el nadó. Llavors, seient al terra pedregós, va veure la sang i la cama, torçada d’una forma molt estranya. «Pobre petit, té ferida la pota», pensà la nena. «Potser Iza la hi pot curar; ja ho va fer abans amb la meva». Oblidant la seva tasca de buscar còdols per cuinar, s’aixecà i portà l’animal ferit a la cova.

Quan Ayla hi arribà, Iza feia una becaina, però es desvetllà en sentir les passes. La noia acostà el conill a la remeiera i li ensenyà les ferides. Iza, algun cop, s’havia compadit d’animalons semblants i els havia aplicat algun remei, però mai no se n’havia endut cap a la cova.

—Ayla, els animals no formen part de la cova —féu Iza.

Les esperances d’Ayla s’esvaïren. Amanyagant el conill contra el seu pit, abaixà el cap tristament i començà a sortir, amb els ulls plens de llàgrimes. Iza s’adonà de la decepció de la noia:

—Bé, ja que l’has dut, deixa’m que li doni un cop d’ull —va dir. Ayla s’animà tot d’una i li donà la bestiola ferida.

—Aquest animal està mort de set. Vés a portar-li una mica d’aigua —gesticulà Iza. Ayla ràpidament agafà una bóta i abocà el líquid transparent en un tassó, i el portà tot seguit, ple a vessar. Iza estellava un tros de fusta per fer-ne una canya. Al terra hi havia retalls recents de cuir per poder encanyar el conill.

—Agafa la bóta i vés a collir més aigua, Ayla; ja gairebé no en queda. Després mirarem de guarir-lo. Primer hauré de rentar la ferida —manava la dona mentre atiava el foc i hi posava més pedres. Ayla engrapà la bóta i corregué cap al bassal. L’aigua havia revifat l’animal i, quan la noia tornà, rosegava unes llavors i uns grans que Iza li havia donat.

Creb es quedà palplantat quan tornà més tard i veié que Ayla tenia el conill entre els braços mentre Iza nodria l’infant. Veié la canya a la pota de l’animal i clissà en l’esguard d’Iza una expressió, com si digués: «Què hi podia fer?». Mentre la noia estava tota captivada amb la seva nina de debò, Iza i Creb començaren a parlar amb gestos muts:

—Com és que ha portat un conill a la cova? —va demanar Creb.

—Estava ferit. Me l’ha dut perquè el guarís. No sabia que nosaltres no portàvem animals a casa. Però no ho ha fet amb mala voluntat, Creb, em penso que té l’instint d’una remeiera. Creb… —Iza va fer una pausa—, volia parlar-te d’ella. No és pas una noia atractiva, ja ho saps.

Creb es mirà la noia:

—És simpàtica, però tens raó, no és atractiva —va admetre—. I això què té a veure amb el conill?

—Quina possibilitat tindrà d’aparellar-se? Cap dels homes que tingui un tòtem més fort que el d’ella no la voldrà. Podria triar la que més li plagués. Què li passarà quan es faci dona? Si no s’aparella, no tindrà cap posició.

—Ja hi he pensat, però què hem de fer?

—Si es feia remeiera, gaudiria de la seva pròpia posició —va suggerir Iza—, i, per a mi, és com si fos la meva filla.

—Però no és de la teva nissaga, Iza. No ha nascut de tu. És la teva filla qui continuarà la teva nissaga.

—Ja ho sé, ara en tinc una, de filla, però per què no puc ensenyar Ayla, també? No la vas anomenar tu quan jo la sostenia entre els braços? No vas anunciar el seu tòtem al mateix temps? Això fa que sigui la meva filla, no? Ha estat acceptada, ara pertany al clan, no trobes? —preguntava Iza fervorosament, afanyant-se tot seguit a continuar, abans que Creb respongués negativament—. Crec que té un talent natural per a això, Creb. Demostra un interès, sempre m’està demanant coses quan estic enfeinada en els meus remeis màgics.

—És la persona que fa més preguntes de totes les que he conegut —va tallar Creb—, i sobre totes les coses. Haurà de saber que no és gens correcte fer tantes preguntes —afegí.

—Però, mira-te-la, Creb. Troba un animal ferit i el vol guarir. Això és senyal que tenim una remeiera, o no n’he vista mai cap.

Creb restà en silenci, consirós.

—El fet d’acceptar-la en el clan no fa que ella no sigui una altra, Iza. Ella va néixer amb els Altres, com podrà aprendre tots els teus coneixements? Ja saps que no pot compartir els nostres records.

—Però aprèn ràpidament. Ja ho has vist. Mira que ràpid ha après a parlar. Estàs ben admirat de tot el ja ha après. I té bones mans, un bon tacte. M’aguantava el conill mentre li encanyava la pota. Semblava que la bestiola confiés en ella —Iza s’inclinà cap endavant—. Nosaltres dos ja no som joves, Creb. Què li passarà quan partirem cap al món dels esperits? Que vols que sempre s’estigui arrossegant de foc en foc, com un llast, sempre la dona de més baixa condició?

Creb s’havia neguitejat per la mateixa cosa, però, incapaç d’arribar a cap conclusió, ho havia deixat córrer.

—N’estàs segura, que podràs ensinistrar-la, Iza? —va demanar-li, ple de dubtes.

—Puc començar pel conill. Puc deixar que se n’ocupi, explicar-li com. Estic segura que pot aprendre’n, Creb, fins i tot sense els records. Jo l’ensenyaré. No hi ha pas gaires malalties i ferides diferents, encara és prou jove, les aprendrà, no li calen els records per a això.

—M’ho haig de rumiar, Iza —féu Creb.

La nena bressolava el conill i li cantussejava. Es mirà Iza i Creb que parlaven i recordà que sovint havia vist com Creb gesticulava bo i invocant els esperits, perquè assistissin els remeis màgics d’Iza. Va portar l’animaló pelut al bruixot.

—Creb, demanaràs als esperits que el conill es posi bé? —digué després de deixar-lo a terra.

El mog-ur es mirà aquella carona seriosa. Mai no havia demanat als esperits que s’ocupessin de guarir un animal i se sentí una mica ridícul. Tanmateix no tingué pas el valor de negar-li-ho. Mirà al seu voltant i féu tot seguit uns ràpids gestos.

—Ara segur que es posarà bé —gesticulà Ayla amb decisió. Llavors, en veure que Iza havia acabat d’alletar l’infant, demanà:

—Que puc agafar la nena, mare? —El conill era un càlid i tendre substitut, però no li ho semblava tant si podia agafar una criatura de debò.

—Molt bé —digué Iza—. Vés-hi amb compte, fes-ho com t’he ensenyat.

Ayla bressolava la petitona i li cantussejava, talment com havia fet amb el conill.

—Quin nom li posaràs, Creb? —va demanar.

Iza també en tenia curiositat, però mai no li ho hauria demanat. Vivien compartint el seu foc, depenien d’ell, i tenia tot el dret de posar un nom a l’infant que havia nascut a casa seva.

—Encara no ho he decidit. I has d’aprendre, Ayla, a no fer tantes preguntes —advertí Creb, malgrat que estava content que ella confiés en la seva mestria com a bruixot, encara que fos amb un conill. Es tombà cap a Iza i afegí:

—Suposo que no farà cap mal que es quedi l’animal fins que millori la seva pota, és una bestiola inofensiva.

Iza féu un gest d’assentiment i sentí una foguerada interior de benestar. Estava segura que Creb no s’oposaria al fet que comencés a ensinistrar Ayla, encara que mai no en donés un vist-i-plau explícit. Tot el que Iza necessitava saber era que ell no l’aturaria.

—M’agradaria saber com s’ha empescat aquest so —va dir Iza, per canviar de tema, en escoltar el cant d’Ayla—. No és desagradable, però és estrany.

—Una altra de les diferències entre el clan i els Altres —féu Creb, amb els aires d’un savi que descobreix els seus coneixements a un estudiant meravellat—, com el fet de no tenir els records o com els sons estranys que la noia acostuma a fer. Però ja no els fa tan sovint, d’ençà que ha après a parlar correctament.

Ovra arribà a llar de Creb amb el sopar. La seva sorpresa no era menor que la de Creb quan va veure el conill. I augmentà quan Iza deixà que la jove agafés el petit i veia com Ayla recollia del terra el conill i el bressava, com si fos un altre infant també. Ovra mirà d’esquitllentes Creb, cercant una resposta, però l’home semblava no haver-se’n adonat. Amb prou feines es podia esperar a contar-ho a la seva mare. «Fixa-t’hi, fa de mare a un animal». Potser la noia no estava bé del cap. Que es pensava que la bèstia era una persona?

No gaire després, Brun hi entrà i indicà a Creb que volia parlar amb ell. Creb ja s’ho esperava. Anaren cap al foc de l’entrada, allunyats de les dues llars.

—Mog-ur —començà el cap, vacil·lant.

—Digues.

—He estat rumiant, mog-ur. Ha arribat l’hora de celebrar una cerimònia d’apariament. He decidit de lliurar Ovra a Goov i Droog està d’acord a prendre Aga i els seus fills i deixarà que Aga també visqui amb ell —va dir Brun, sense saber ben bé com encetar el tema del conill que hi havia al foc de Creb.

—Em preguntava quan et decidiries a aparellar-los —va respondre Creb, sense fer cap comentari sobre el tema que, n’estava segur, Brun volia discutir.

—Volia esperar. No em podia permetre de tenir dos caçadors apartats mentre la caça era bona. Quan penses que serà el millor moment? —A Brun li costava molt de no mirar dins les fites del territori de Creb i el bruixot prou que es divertia amb el desconcert del cap.

—Aviat hauré de posar un nom a la nena d’Iza; després podríem celebrar la unió —oferí Creb.

—Ja els ho diré —féu Brun. Aixecà un peu, i després l’altre, mirant ara al sostre, alt i voltat, adés al terra, ara cap al final de la cova, després cap a fora, a qualsevol lloc que no fos el d’Ayla, amb el conill entre els braços. La cortesia requeria que s’abstingués de mirar la llar de qualsevol altre home, però per assabentar-se del tema del conill, òbviament l’hauria de mirar. Intentava de trobar la millor manera d’abordar el tema. Creb esperava.

—Com és que hi ha un conill al teu foc? —digué Brun ràpidament. Estava en desavantatge i ho sabia. Creb, pausadament, es girà i esguardà la gent que hi havia dins dels límits del seu domini. Iza sabia molt bé què estava passant. Però estava ocupada amb el nadó, desitjant de no veure-s’hi barrejada. Ayla, la causa del problema, no s’assabentava de res en absolut.

—És un animal inofensiu, Brun —defugia Creb.

—Però, per què hi ha un animal a la cova? —replicà el cap.

—Ayla el va dur. Té una pota trencada i vol que Iza la guareixi.

—Ningú no havia portat abans un animal a la cova —féu Brun, frustrat per no trobar un argument de més pes.

—Però quin és el mal? No s’hi estarà gaire temps, només fins que li millori la pota —va respondre Creb, raonant amb calma.

Brun no podia trobar una bona raó per insistir que Creb es desempallegués de l’animal mentre el bruixot estigués disposat a quedar-se’l. Era dins la seva llar. No hi havia cap costum que prohibís que hi hagués animals dins la cova. Tal cosa no s’havia produït abans. Però això no era pas l’origen del seu neguit. S’adonà que el veritable problema era Ayla. D’ençà que Iza l’havia recollit que hi havia hagut un munt d’incidents relacionats amb ella. Tot el que ella feia era inusual, i encara no era més que una criatura. Amb què s’hauria d’enfrontar quan fos més gran? Brun no tenia experiència, cap regla per poder-la encaminar. No obstant això, no sabia com contar a Creb els seus temors.

Creb podia sentir el desassossec del seu germà i mirà de donar-li una altra raó perquè el conill pogués restar a casa seva.

—Brun, el clan que alberga l’assemblea ha recollit a la seva cova un cadell d’ós de les cavernes —li recordà el bruixot.

—Això és diferent, es tracta d’Ursus. Ho fan per a la cerimònia de l’Ós. Els óssos de les cavernes vivien a les coves molt abans que la gent, però els conills no hi viuen pas.

—Però, tot i això, el cadell és un animal que van dur a una cova.

Brun no tenia cap resposta i els raonaments de Creb semblaven dur a alguna conclusió. Però, per què, en primer lloc, la nena havia de dur un conill a la cova? Si no hagués estat per ella, el problema mai no hauria començat. Brun s’adonava que la base ferma de les seves objeccions s’enfonsava com en arenes movedisses, de manera que ho deixà córrer.

El dia anterior a la cerimònia del nom fou fred però assolellat. El vent havia bufat fort i a Creb, darrerament, li feien mal els ossos. Estava segur que s’acostava una tempesta. Volia gaudir dels darrers dies de bonança abans que les neus caiguessin de veres i decidí de caminar pel viarany que hi havia vora el corrent. Ayla estava amb ell, i provava el seu calçat nou. Iza l’havia fet tallant grollerament retalls circulars de pell d’ur, adobant-ho tot plegat amb els pèls suaus que s’hi havien deixat i fregant-ho després amb greix per fer-lo impermeable. Va perforar les vores, com si es tractés d’una bossa, i va capgirar la pell a l’alçada dels turmells de la noia, per aconseguir més escalfor.

Ayla n’estava molt contenta, del calçat, i anava aixecant els peus, estarrufant-se mentre caminava arran del vell. La seva pell de lleopard de les neus anava per dins de l’abrigall i es tapava el cap amb una pell suau i peluda de conill, capgirada, que li cobria les orelles, lligada sota la barbeta amb la part que un cop havia servit per cobrir les potes de l’animal. Corria amunt i avall d’alegria i després se’n tornava i caminava novament al costat del bruixot, alentint la seva marxa, cofoia d’igualar-se al pas arrossegat del seu company. Durant un moment, s’endinsaren en un silenci confortador, cadascú absort en els seus pensaments.

«Em pregunto quin nom li puc posar a la filla d’Iza», pensava Creb. S’estimava la seva parenta i en volia triar un que li plagués. «Cap que vingui de part del seu home». Pensar en aquell amb qui Iza s’havia aparellat li deixava un regust a la boca. Els cruels càstigs que la dona havia rebut l’irritaven, però els seus sentiments anaven molt més enrere. Recordà com l’home l’escarnia quan era un noi, dient-li «dona» perquè no podia caçar. Creb suposà que només el temor al poder del mog-ur havia estat capaç de tallar les befes. «M’alegro que Iza tingui una noia», va pensar. «Un noi hauria estat massa honor per a aquell home».

Sense el flagell d’aquella espina, Creb fruïa dels plaers de la seva llar com mai no hauria pensat que fos possible. Ser el patriarca de la seva petita família, ser-ne el responsable, sustentar-los, tot plegat li donava el sentit de virilitat del qual mai no havia gaudit. Notava en els homes una mena de respecte diferent i trobà que tenia un major interès en les seves caceres, ara que tenia a compte seu una part d’ells. Abans estava més absort en les cerimònies de caça; en aquell moment, però, tenia altres boques a nodrir.

«Segur que Iza és més feliç també», es deia a si mateix, pensant de quina manera la dona el cobria d’afecte i d’atencions, cuinant per a ell, preocupant-se’n, avançant-se a totes les seves necessitats. D’alguna manera, ella era la seva dona, si més no, la que més s’hi havia acostat mai. Ayla era el goig constant. Les diferències innates que li havia descobert l’atreien molt; ensenyar-la era com l’estímul que sent tot mestre davant d’un brillant i voluntariós però inusual deixeble. El nou infant l’intrigava també. Després dels primers cops, va poder dominar el nerviosisme que sentia quan Iza li plantava la nena a la falda i observava els moviments esvalotats de les seves mans i dels seus ulls bellugadissos, meravellat de pensar com una coseta tan petita i poc desenvolupada podia créixer fins a esdevenir una dona adulta.

«El nadó assegura que la nissaga d’Iza no s’estronqui», pensava, «una nissaga digna de la seva categoria». La mare havia estat una de les més cèlebres remeieres del clan. La gent d’altres clans algun cop havia vingut a veure-la, per portar-li els seus malalts, si els era possible, o se’n tornaven amb els remeis. Iza gaudia del mateix prestigi i la seva filla tenia totes les condicions per adquirir una eminència semblant. Mereixia un nom que servés tota la seva antiga i distingida ascendència.

Creb pensava en la nissaga de la remeiera i recordà la dona que havia estat la mare de la mare d’Iza. Sempre havia estat amable i afectuosa amb ell, en tenia cura molt més que no pas la seva pròpia mare d’ençà del naixement de Brun. Era també famosa per la seva mestria amb els remeis, fins i tot havia guarit aquell home que havia nascut amb els Altres, com Iza havia fet amb Ayla. «Quina llàstima que Iza mai no la conegués», pensà. Llavors, s’aturà.

«És clar, que sí! A la nena li posaré el seu nom», pensà, complagut per la seva inspiració.

Amb la decisió presa sobre l’afer del nom, començà a parar esment en la cerimònia de l’apariament. Pensà en el jove que era el seu més devot acòlit. Goov era tranquil, seriós, i a Creb li agradava. El seu tòtem, l’Ur, era prou fort per al d’Ovra, el Castor. Ovra treballava dur i rarament se l’havia de renyar. «Ella farà del seu home un bon company. Res no impedeix que li doni fills; i Goov és un bon caçador, prou bé que la sustentarà. Quan esdevindrà el mog-ur, la seva companya compensarà que els seus deures no el deixin caçar».

«Arribarà a ser un mog-ur poderós?», es demanava Creb. Va negar amb el cap. Per més que s’estimés el seu acòlit, s’adonava que mai no tindria la destresa que ell mateix sabia que posseïa. El cos esguerrat que el privava de les activitats normals, com ara caçar o aparellar-se, li donava tot el temps per concentrar els seus dots mentals, ben respectats, a fi de desenvolupar el seu celebrat poder. Per això ell era el mog-ur. Era l’únic que dirigia les ments de la resta dels mog-urs a l’assemblea de clans, a la cerimònia sagrada per excel·lència. Malgrat que amb els homes del seu clan havia dut a terme una simbiosi entre les ments, no es podia pas comparar amb l’harmonia d’ànimes que havia assolit amb les ments ensinistrades dels altres bruixots. Pensà en la propera assemblea, encara que hi mancaven molts anys. Les assemblees de clans tenien lloc un cop cada set anys i l’última s’havia celebrat un any abans que s’ensorrés la cova. «Si encara visc per la propera, serà per a mi l’última», pensà tot d’una.

Creb tornà a parar esment en la cerimònia de l’apariament, la qual també havia d’unir Droog i Aga. Droog era un caçador experimentat i ja feia molt de temps que demostrava la seva habilitat. La seva habilitat com a artífex era encara més gran. Era tan tranquil i seriós com el fill de la seva dona, ja morta, i tant ell com Goov compartien el mateix tòtem. Eren també semblants en altres coses i Creb assegurava que era l’esperit de Droog qui havia creat Goov. «És una pena que l’altre món cridés la dona de Droog», va pensar. Hi havia hagut entre la parella un sentiment que, probablement, mai no es donaria amb Aga. Però tots dos necessitaven nous companys i, a més, Aga ja havia demostrat ser més fèrtil que la primera dona de Droog. Era, doncs, una unió lògica.

Un conill que travessà rabent el viarany despertà Creb i Ayla de les seves meditacions. Això provocà que la noia recordés el conill que havia deixat a la cova, però de seguida pensà novament en allò en què tota l’estona havia estat pensant: la filla d’Iza.

—Creb, com és que la nena s’estava dins d’Iza? —preguntà la noia.

—La dona s’empassa l’esperit del tòtem de l’home —féu Creb distret, encara absort amb els seus pensaments— i lluita amb l’esperit del tòtem d’ella. Si el de l’home venç el de la dona, n’hi deixa una part perquè una nova vida comenci.

Ayla mirà al seu voltant, meravellada per l’omnipresència dels esperits. No en podia veure cap, però si Creb deia que hi eren, ella ho creuria.

—Qualsevol esperit d’un home pot entrar dins d’una dona? —demanava tot seguit.

—Sí, però només un de més fort el pot vèncer. Sovint, el tòtem del company d’una dona demana a un altre esperit que l’ajudi. Llavors, es pot permetre que l’altre esperit hi deixi la seva essència. El més normal és que sigui el mateix esperit del company de la dona el qui més s’hi esmerci; és el que està més a prop, però sovint necessita ajut. Si un noi té el mateix tòtem que el de l’home de la seva mare, vol dir que és afortunat —explicà Creb acuradament.

—Només les dones poden tenir nens? —va demanar, animada amb la conversa.

—Sí —féu el vell.

Així, una dona s’ha d’aparellar per tenir un fill?

—No, algun cop s’empassa un esperit abans d’aparellar-se. Però si no té cap home en el moment que neix el petit, l’infant podrà ser malaurat.

—I jo, que puc tenir fills? —preguntà amb il·lusió.

Creb pensà en el poderós tòtem de la noia. El seu principi vital era massa fort. Encara que un altre esperit ajudés, seria probable que el seu tòtem mai no fos vençut. «Però ja ho descobrirà ella mateixa», pensà.

—Encara no ets prou gran —mirà de defugir el bruixot.

—I quan seré prou gran?

—Quan seràs una dona.

—I quan seré una dona?

Creb començà a pensar que la noia no acabaria mai de fer-li preguntes.

—El primer cop que l’esperit del teu tòtem es bati contra un altre esperit, sagnaràs. Això voldrà dir que està ferit. L’esperit que haurà lluitat contra el teu et deixarà part de la seva essència a fi de preparar el teu cos. El teu pit es desenvoluparà i notaràs també altres canvis. Després, l’esperit del teu tòtem lluitarà amb regularitat contra altres esperits. I quan de nou arribarà el temps perquè treguis sang però no en quedi, voldrà dir que l’esperit que t’hauràs empassat ha vençut el teu i que una nova vida ha començat.

—Però «quan» seré una dona?

—Potser quan hauràs superat el cicle de totes les estacions uns vuit o nou cops. És llavors que la majoria de les noies esdevenen dones, encara que algunes ja ho són als set anys —va replicar.

—I això quant de temps és? —insistia.

El pacient i vell bruixot va fer un signe amb la mà:

—Vine aquí. Vejam si t’ho puc explicar —digué, bo i collint del terra un pal i agafant d’una bossa un ganivet de pedra.

No estava pas segur que la petita el pogués entendre, però, si més no, apaivagaria els seus dubtes.

Els números eren una abstracció difícil perquè la gent del clan els pogués comprendre. La majoria no anava més enllà del tres: tu, jo i un altre. No era pas un problema de la intel·ligència. Per exemple: Brun sabia immediatament quan faltava un dels vint-i-dos membres del seu clan. Només havia de pensar en cada individu, i ho podia fer ràpidament, sense ser-ne conscient. Però transformar aquell individu en un concepte anomenat «u» demanava un esforç que pocs podien atènyer. «Com una persona pot ser “u” i una altra, al mateix temps, també “u”, si es tracta de gent diferent?», era la primera pregunta que feien normalment.

La incapacitat del clan per sintetitzar i per abstreure s’estenia a altres àrees de la seva existència. Tenien un nom per a totes les coses. Coneixien el roure, el salze, el pi, però no en tenien pas el concepte genèric. No coneixien el mot «arbre». Totes les menes de sòl, cada mena de pedra, fins i tot les menes de neu tenien un nom. El clan depenia de la seva memòria abundant i de la capacitat d’anar-la augmentant —a penes oblidaven res. El seu llenguatge era ple de color i descripció, però quasi absolutament mancat d’abstracció. La idea era quelcom estrany a la seva natura, als seus costums, a la manera com havien evolucionat. Depenien del mog-ur per no perdre de vista les poques coses que havien de ser comptades: el temps entre assemblea i assemblea, l’edat dels components del clan, el temps que havia de durar l’aïllament després d’una cerimònia d’apariament i els primers set dies en la vida d’un infant. Aquest era un dels aspectes més poderosos de la seva màgia.

Creb va seure, aguantant el seu bastó fermament tasconat entre el peu i una pedra:

—Iza diu que potser ets una mica més gran que Vorn —començà Creb—. Vorn ja ha enllestit l’any del part, l’any de caminar, l’any de l’alletament i l’any del deslletament —explicava, mentre fendia una incisió al bastó per cadascun dels anys que enumerava—. En faré una marca més per tu. Així de gran ets tu, ara. Si agafo la meva mà i la faig coincidir amb cada una de les marques, les cobriré totes amb una sola, de mà, veus?

Ayla es mirava les incisions ben concentrada, i allargava els dits de la mà. Llavors, tota contenta, va fer:

—Tinc tants anys com aquests! —va dir, mostrant-li tots els seus dits estirats—. Però abans de quants podré tenir un fill? —va demanar, molt més interessada en la reproducció que no en el càlcul.

Creb va quedar parat. Com li havia estat possible a la noia de captar la idea tan ràpidament? Ni tan sols li havia demanat quina relació tenien les marques amb els dits o amb els anys. Li ho havia hagut de repetir tants cops a Goov abans que ho pogués entendre. Creb fendí tres incisions més i hi féu coincidir tres dits. Amb només una mà, ja havia estat prou difícil quan ell mateix ho havia après. Ayla es mirà l’altra mà i immediatament allargà tres dits, amb el polze i l’índex amagats.

—Quan en tindré tots aquests? —preguntà, estenent altre cop els vuit dits. Creb assentí amb el cap. L’actitud de la noia l’havia deixat completament perplex; era un concepte que a ell mateix li havia costat molts anys copsar. Abaixà la primera mà i deixà enlaire només els tres dits.

—Ja seré prou gran per tenir un fill amb tots aquests anys —gesticulà amb certesa, segura de la seva deducció. El vell bruixot estava absolutament bocabadat. Era impensable que un infant, que una petita com aquella pogués arribar a la solució d’una manera tan simple. N’estava tan aclaparat que s’oblidà de donar l’aprovació a la predicció.

—Això és probablement massa aviat. No crec que sigui amb aquests anys, o potser sí —va dir, tot fent dues incisions més al bastó—. Tal vegada caldran més anys. No hi ha manera de saber-ho amb seguretat.

Ayla arrufà una mica les celles, allargà primer l’índex i després el polze:

—Com puc saber quants anys? —va demanar.

Creb se la mirà suspicaçment. Estaven atenyent un terreny on fins i tot ell tenia dificultats, ja s’estava penedint d’haver començat. A Brun no li agradaria que la noia posseís una màgia tan poderosa, una màgia reservada només als mog-urs. Però també li picava la curiositat. Podia la noia capir uns coneixements tan avançats?

—Agafa les dues mans i posa els dits damunt totes les marques —va ordenar. Després que amb molt de compte Ayla fes coincidir tots els dits amb les marques, Creb en féu una més i hi posà el seu dit petit.

—He posat damunt aquesta marca el dit petit de la meva mà. Després que els hagis col·locat tots, hauràs de pensar en el primer dit de la mà d’una altra persona i després en el següent de la mà d’una altra persona. Ho entens? —va fer, observant-la amb atenció.

L’infant amb prou feines parpellejava. Es mirà les mans, després la del vell i, llavors, reaccionà amb una ganyota de felicitat, que Creb va entendre de seguida. Ayla, sacsejant el cap amb decisió, afirmava que ho havia comprès. Llavors començà a saltironar, amb uns bots que gairebé ultrapassaven la capacitat de comprensió del bruixot.

—I llavors, la mà d’una altra persona i després la d’una altra, veritat? —va demanar.

L’aclaparament era excessiu. Li rodava tot el cap. Creb, amb dificultat, podia comptar fins a vint. Els números situats més enllà del vint entraven en un entorn boirós i infinit anomenat «molts». L’home, poques vegades i després de profundes meditacions, havia entrevist el concepte que Ayla comprenia amb tanta facilitat. Va fer un gest amb el cap, com si pensés en veu alta. Tot d’una va capir l’abisme que separava la ment de la noia de la seva pròpia, i això el va colpir. Va maldar per refer-se’n.

—Digue’m, com es diu això? —va demanar, per canviar de tema, bo i enlairant el pal que havia fet servir per a les marques. Ayla s’ho mirà, intentant de recordar-ho.

—Salze —va dir—, crec.

—Molt bé —va respondre Creb. Li va posar una mà a l’espatlla i, fitant-li els ulls, va fer—: Ayla, serà molt millor que t’estiguis d’explicar a ningú tot això —va dir, tot tocant les marques del bastó.

—D’acord, Creb —contestà, adonant-se com era d’important per a ell. La noia havia après a entendre les seves accions i les seves expressions millor que ningú, tret d’Iza.

—Ja és hora que ens en tornem —féu ell. Volia estar-se sol per poder pensar.

—Hem de marxar ara? —li pregà—. Encara fa bo.

—Sí, ens n’hem d’anar —va dir, aixecant-se amb l’ajut del bastó—. I no és pas correcte de fer preguntes a un home quan ja ha pres una decisió, Ayla —va renyar-la amablement.

—Sí, Creb —va respondre, assentint amb el cap cada cop que aprenia alguna cosa. La noia caminava en silenci al costat de l’home, quan tornaven cap a la cova, però aviat la vigorositat de la seva joventut esclatà i començà novament a córrer amunt i avall. Se’n tornava corrent, agafava pals i rocs i en deia a Creb els noms o els hi demanava, si no els recordava. Ell responia d’esma, incapaç d’atendre pel caos que aclaparava la seva ment.

Les primeres llums de l’alba dispersaven la foscor que embolcallava la cova, i l’aire, fred i sec, deixava al seu pas l’olor de la neu. Iza jeia al seu llit, panxa enlaire, mirant els contorns familiars de la cova que, a mesura que la llum s’acreixia, s’anaven perfilant gradualment. Havia arribat el dia en què la seva filla seria anomenada i acceptada com a ple membre del clan, el dia en què seria reconeguda com a ésser vivent i real, humà. Desitjava que l’obligat aïllament amainés, tot i que, fins que no deixés de sagnar, la relació amb la resta de la gent es veuria encara limitada només a les dones.

Així que s’iniciava la menstruació, les noies havien de separar-se del clan mentre durés el primer període. Però si això s’esdevenia durant l’hivern, les joves restaven totes soles en algun indret situat rere la cova i, a la primavera, haurien de fer el mateix durant un altre dels períodes menstruals. Viure així, soles, era espantós i perillós per a una dona jove i desarmada, acostumada a la protecció i a la companyia de tot el clan. Era una prova que marcava el pas de la joventut a la maduresa, semblant a la prova dels mascles, quan havien de caçar la primera peça, amb la diferència que elles no celebraven cap cerimònia que les fes retornar a la congregació. I tot i que les noies feien servir un foc per foragitar els animals carnívors, sabien que algunes potser no tornarien mai: algun cop, grups de caçadors o recol·lectors n’havien trobat més tard les restes. Les mares gaudien del dret de visitar-les un cop al dia per dur-los menjar i animar-les. Però si la noia desapareixia o moria, la seva mare tenia prohibit d’esmentar-ho fins que haguessin transcorregut un mínim de dies.

Els combats que els esperits duien a terme dins dels cossos de les dones en una lluita elemental per produir la vida eren un profund misteri per als homes. Mentre una dona sagnava, l’essència del seu tòtem era poderosa: vencia, derrotava algun dels principis essencials dels mascles i expulsava l’essència fecundant. Vet aquí la raó per la qual els tòtems femenins havien de ser menys poderosos que els masculins, malgrat que un tòtem feble podia adquirir puixança de la força vital que residia en les femelles. Les dones es basaven en aquesta energia vital, eren elles qui produïen una nova vida.

En el món físic, un home era més gran, més fort, molt més poderós que una dona, però en el temible món de les forces invisibles les dones estaven dotades d’un poder més puixant. Els homes creien que l’aparença física de les dones, més petites, més febles, era allò que els permetia de dominar-les a fi d’equilibrar la balança i que cap dona mai no s’havia d’adonar de tot el seu poder, altrament la balança s’alteraria completament. Els estava prohibida tota participació en la vida espiritual del clan, perquè continuessin ignorant el poder que posseïen.

A les cerimònies de la virilitat, els joves eren avisats de les nefastes conseqüències que es podrien esdevenir si una dona arribava a entreveure els rituals esotèrics dels homes, i es contaven llegendes del temps en què les dones eren les úniques que controlaven la màgia que les comunicava amb el món dels esperits. Els homes n’havien llevat la màgia, però no el poder. Molts joves es miraven les dones amb uns altres ulls des que coneixien les seves possibilitats. I assumien les seves responsabilitats masculines amb molta seriositat. Calia protegir, sustentar i dominar una dona totalment; altrament, el trencadís equilibri entre les forces físiques i les espirituals es veuria alterat i la continuïtat de l’existència del clan destruïda.

Atès que les forces d’una noia eren molt més poderoses durant la menstruació, calia aïllar-la. Havia de romandre amb les dones, no podia tocar cap menjar destinat als homes i passava el temps realitzant tasques banals, com ara arreplegar llenya o adobar les pells que només havien de vestir les dones. Els homes no feien cap esment de la seva existència, i la ignoraven completament, àdhuc deixaven de renyar-les. Si l’esguard d’un home topava amb ella, era com si fos invisible; mirava a través d’ella.

Semblava un càstig cruel. La maledicció de la dona semblava la maledicció mortal, la més greu de les condemnes infligides a aquells membres del clan que cometien algun crim seriós. Només el cap podia ordenar a un mog-ur que invoqués els mals esperits i que pronunciés dita maledicció. Un mog-ur no podia pas negar-s’hi, tot i que era perillós per al mateix bruixot i per al clan. Un cop maleït, els membres del clan deixaven de parlar amb el criminal i de fer-ne esment. Era ignorat, bandejat. Deixava d’existir, talment com si hagués mort. La dona i els parents ploraven la seva mort, no compartien els àpats amb ell. Alguns abandonaven el clan i mai més no els tornaven a veure. La majoria, simplement, deixaven de menjar, de beure i, així, acomplien la maledicció en què ells mateixos creien.

Ocasionalment, la maledicció mortal s’imposava només durant un període limitat de temps, però, sovint, fins i tot això era fatal per a aquell criminal que es negava a viure mentre durés la maledicció. Però si sobrevivia a l’esmentat període, era de nou admès com a ple membre del clan, fins i tot recuperava el seu estatus anterior. Havia pagat el seu deute a la societat i el seu crim era oblidat. Tanmateix, els crims eren escassos i els càstigs d’aquesta mena s’acomplien rarament. Encara que la maledicció de la dona la bandejava parcialment i temporal, no deixaven d’agrair aquesta treva periòdica, que les deslliurava de les contínues ordres i dels ulls vigilants dels seus homes.

Iza enyorava el contacte directe de què podria gaudir després de la cerimònia del nom. S’avorria tancada dins de les fites del foc de Creb i mirava delerosa la llum brillant del sol que penetrava per la boca de la cova, els darrers dies abans de les neus de l’hivern. Es delia esperant que Creb, amb un senyal, anunciés que estava llest i que tot el clan ja es trobava aplegat. Els noms sovint es posaven abans de l’esmorzar, poc després de l’eixida del sol, quan els tòtems encara estaven a prop després de protegir el clan durant la nit. Quan ell la va cridar fent signes, s’afanyà per unir-se al clan i plantar-se davant del mog-ur, mirant al terra i descobrint el seu infant. Va enlairar la petita, mentre el bruixot, mirant per damunt del caparró, féu els gestos que invocaven els esperits perquè assistissin la cerimònia. Llavors, amb un moviment de la mà, començà.

Enfonsant un dels dits al bol que Goov sostenia, el vell dibuixà, amb la pasta vermell ocre, una línia des del punt on les celles del nadó s’ajuntaven fins a la punta del nas.

—Uba, el nom de la noia és Uba —digué el mog-ur. La nena, despullada i envestida pels embats del vent, que colpejava enllà de l’assolellada entrada de la cova, plorava, amb energia, i ofegava els murmuris d’aprovació que feia el clan.

—Uba —va repetir Iza, bo i amanyagant la seva tremolosa filla entre els braços. «És un nom perfecte», pensà, complaguda d’haver conegut Uba, el nom de la qual duia la seva petita. Els membres del clan desfilaven davant la nena, cadascú repetint el nom per familiaritzar-s’hi, ells i els seus tòtems, amb aquell afegitó novell. Iza, acuradament, mantenia el cap cot, de manera que, sense voler, no pogués mirar cap dels homes que passaven per conèixer la seva filla. Després, va embolcallar la criatura amb càlides pells de conill i la ficà dins del seu abrigall, a tocar de la pell. Els plors del nadó deixaren de sentir-se en començar a alletar-lo. Iza tornà a ocupar el seu lloc entre les dones a fi de preparar els rituals de l’apariament.

Per a aquesta cerimònia, i només per a aquesta, es feia servir el groc ocre com a ungüent sagrat. Goov havia atansat el bol amb el bàlsam groc al mog-ur, que el sostenia fermament entre la cintura i el monyó del seu braç. Goov no podia fer d’acòlit en el seu propi apariament. Es col·locà davant de l’home sagrat i esperà que Grod portés la filla de la seva dona. Uka esguardava amb un aiguabarreig d’emocions: orgullosa perquè la seva filla havia fet una bona tria i dolguda en veure que abandonava la llar. Ovra, vestida amb un nou mantell, caminava mirant al terra, seguint de prop Grod, amb el rostre púdicament acotat. Era evident que no se sentia malaurada amb la tria que li havien fet. Va seure davant Goov, amb les cames encreuades i amb els ulls abaixats.

Amb una gesticulació protocol·lària i silenciosa, el mog-ur s’adreçà de nou als esperits. Llavors, enfonsant el dit mitger en la pasta groc burell, va dibuixar el signe del tòtem d’Ovra damunt la marca del de Goov, per simbolitzar la unió d’ambdós esperits. Enfonsant de nou el dit a l’ungüent, va pintar la marca de Goov damunt la de la noia, va resseguir-ne el perfil i el desdibuixà després, en una demostració del domini masculí.

—Esperits dels Urs, tòtem de Goov, el teu símbol ha vençut l’esperit del Castor, el tòtem d’Ovra —va gesticular el mog-ur—. Tant de bo Ursus permeti que sempre sia així. Goov, acceptes aquesta dona?

Goov respongué tocant l’espatlla d’Ovra i li indicà que el seguís fins a un lloc recentment limitat amb petites fites, la nova llar de Goov. Ovra s’aixecà i seguí el seu home. La dona no tenia cap opció ni cap pregunta, perquè ja l’havia acceptat. La parella romandria isolada, tancada a la llar catorze dies, i durant aquest temps haurien de dormir separats. Acabat l’aïllament, els homes celebrarien una cerimònia dins la petita cova, a fi de consolidar la unió.

Per al clan, l’apariament entre dues persones era un afer absolutament espiritual, que s’iniciava amb una declaració adreçada al clan sencer, però que enllestien amb el ritual secret que incloïa només els homes. En aquesta societat primitiva, el sexe era una cosa tan natural i lliure com dormir o menjar. Els infants n’aprenien, així com aprenien altres habilitats i costums, en observar els adults i jugaven a jocs sexuals de la mateixa manera que imitaven altres activitats des de ben petits. Sovint, un noi que atenyia la pubertat, però que encara no havia participat en la seva primera cacera i es debatia entre els límits de la infantesa i la maduresa, penetrava una noia, fins i tot abans que aquesta hagués iniciat la menstruació. Els mascles penetraven els hímens de ben joves, encara que s’espantessin una mica si hi havia vessament de sang. Si això s’esdevenia, la noia era ignorada ràpidament.

Qualsevol home podia prendre una dona sempre que volgués apaivagar el seu desig, amb l’excepció, que ja era una llarga tradició, de les seves parentes. Normalment, així que s’establia una parella, continuaven, més o menys, essent fidels l’un a l’altra, per cortesia a la possessió d’un altre home. Tanmateix, era molt pitjor per a un home el fet de reprimir-se que el de prendre la dona més propera. I una dona no s’estava pas de fer gestos subtils i graciosos que eren entesos com a suggeriments per l’home que s’hi sentís atret, i el convidava, així, a avançar-s’hi. Per al clan, la formació d’una nova vida consistia en l’omnipresència de l’essència dels tòtems, i tota relació entre activitat sexual i naixement estava més enllà de la concepció.

Va celebrar-se una segona cerimònia per unir Droog amb Aga. Tot i que la parella s’apartaria del clan, tret dels altres membres de la llar, la resta d’aquells que compartirien el foc de Droog eren lliures d’entrar-hi i sortir-ne quan ho desitgessin. Així que la segona parella va entrar dins la cova, les dones s’aplegaren al voltant d’Iza i de la seva filla.

—Iza, la teva nena és perfecta —féu Ebra entusiasmada—. Haig de confessar que estava una mica preocupada quan vaig saber que t’havies quedat embarassada després de tant de temps.

—Els esperits em protegien —va dir Iza—. Un poderós tòtem va ajudar-me a concebre un infant ben sa, un cop jo vaig haver cedit.

—Tenia por que el tòtem de la noia fos nociu. Sembla tan diferent i el seu tòtem és tan poderós que l’infant hauria pogut sortir deformat —comenta Aba.

—Ayla té sort i em porta bon averany —s’afanyà a respondre Iza, mirant si Ayla ho havia sentit. La nena es mirava Oga, que aguantava el nadó, i, somrient amb satisfacció, s’estava prop d’Uba, com si fos seva. No s’havia adonat del comentari d’Aba, però a Iza no li agradava pas que aquella mena de pensaments es ventilessin obertament:

—Que potser no ens ha dut a tots bona sort?

—Però no n’has tinguda prou, perquè no ha estat un nen —insistia Aba.

—Jo desitjava una nena, Aba —féu Iza.

—Iza! Com pots dir una cosa així! —Les dones estaven aclaparades. Rarament admetien que preferien una noia.

—No la culpo pas —saltà Uka en defensa d’Iza—. Tens un noi, en tens cura, el nodreixes, el puges i després, tan aviat com es fa gran, se te’n va. Si no es mata en una cacera, es mata d’una altra forma. La meitat es maten quan encara són ben joves. Al cap i a la fi, Ovra viurà uns quants anys més.

Totes les dones van compadir-se de la mare que havia perdut un fill a la cova anterior. Totes sabien com havia patit. Ebra, molt delicadament, va canviar de tema.

—Em demano quants hiverns passarem en aquesta cova.

—La caça ha estat bona i tot el que hem recol·lectat, que ha estat molt, ja està ben desat. Tenim una bona pila de menjar emmagatzemat. Avui sortiran els caçadors, potser serà l’últim cop. Espero que hi hagi prou lloc a la sitja per poder-ho congelar tot —digué Ika—. I sembla que s’estan impacientant. Val més que els preparem alguna cosa per menjar.

Les dones, de mala gana, van deixar Iza i se n’anaren a preparar els àpats del matí. Ayla va seure al costat d’Iza i la dona va agafar-la de la cintura amb un braç, mentre amb l’altre sostenia el nadó. Iza se sentia bé, contenta d’estar-se a fora, en un dia animat i fred, assolellat, el primer dia d’hivern; contenta perquè havia nascut el seu fill, que era sa, i perquè havia estat una nena; contenta perquè Creb havia decidit de sustentar-la, i per la cova; i contenta per la noia esprimatxada, rossa i estranya que seia al seu costat. Va mirar-se Uba i després Ayla. «Les meves filles», pensava la dona, «i totes dues són les meves filles. Tothom sap que Uba esdevindrà una remeiera, però Ayla ho serà també. N’estic ben certa d’això. Qui ho sap, potser algun dia serà una gran remeiera».