71

El monument feia goig, cobert per un drap de color gos com fuig. El drap n’augmentava el misteri i l’Evaristo, l’agutzil, davant seu, empetitit per tanta pedra, esperant que la gent sortís de l’església, pensava que avui sí que m’immortalitzaran en unes quantes fotos. Per fi començaven a sortir, enlluernats per la claror de maig i anaven, com en una mena de processó involuntària, fins a la placeta de l’escola i del monument. A primera fila, on hi havia la vintena de cadires, al costat de la senyora Elisenda i del Gasull, una empolainada Cecilia Báscones feia hores que s’havia reservat una cadira. Perilimfoadenitis. Al seu costat, l’etern alcalde Bringué, mudadíssim, escàs de cabells, somrient malgrat el lumbago, acompanyat pel consistori en pes i pel flamant regidor d’ensenyament, cultura i esports de Sort en representació de l’alcalde. El regidor d’ensenyament, cultura i esports de Sort no feia cara somrient perquè era una passada això de sants i beats, déu meu, segle vint-i-u. Un xicot se li va posar al costat, com si fos una autoritat. Anava a dir-li que el lloc no era per al públic normal i per això el va mirar. Es va quedar gelat de sorpresa.

—Hola —va fer el xicot.

—Arnau, què hi fas, aquí?

—He demanat autorització als superiors. No esperava veure-t’hi, la veritat.

—Obligacions del càrrec. —Cara de màrtir, el Jordi—. Com estàs?

Davant d’ells, mossèn Rella, amb la satisfacció del deure acomplert, flanquejava el senyor bisbe i feia petar secament els dits en direcció als escolanets repartint ordres contradictòries perquè es tractava que tot anés molt bé en pro de la reconciliació definitiva de totes les famílies del poble.

Quan seien a les cadires reservades, la senyora Elisenda va rebre el mòbil del Gasull i va dir on ets.

—A Brussel·les. Es pot saber què has explicat al Bedogni?

—Tu a mi no em crides. Només és per recordar-te que si vull, puc manar.

—Però si tot està a nom meu.

—Perquè sàpigues que si vull, continuo decidint. Recorda-ho. Com és que no has vingut?

—Passo de sants i de beats. —En to de protesta—: Mamà, que tinc feina!

—Era el teu pare, Marcel.

I va tornar el mòbil al Gasull, que va desconnectar i es posava a narrar, acostat a l’orella de la seva estimada, que el senyor bisbe s’ha situat al mig i porta aquella cosa plena d’aigua.

—El salpasser.

—Doncs això. I l’altre capellà ara obre un llibre.

—Quanta gent hi ha?

—Ple a vessar —va mentir el Gasull. La gentada eren ells, les autoritats, la Báscones i una trentena més de persones, menys que la delegació que va viatjar al Vaticà. Mentre tothom es preparava, 1’Arnau va xiuxiuejar a cau d’orella de son pare, com si fos el Gasull:

—Com està, la mare?

—No ho sé.

Silenci. Tots dos mirant endavant, al monument cobert amb el llençol i l’Evaristo a punt de glòria.

—Que passa res?

—No, que… Tinc entès que avui baixava a l’hospital per un problema de…

—Què té?

—Un bony al pit. Però no me’n vol comentar res.

—Ara mateix, on és?

—Jo què sé!

—No ho saps?

—Bé: segons la nota que s’ha dignat a enviar-me, deu ser a la vora de Tremp.

—Caram. Potser ens hem creuat pel camí.

—La teva mare i jo ens hem separat. No vol que la vagi a veure a l’hospital.

L’Arnau va redreçar el cap. Es va estar una estona amb la boca oberta.

—No deu ser per culpa meva, per la meva decisió…

—No. —Resposta seca—. Es veu que vol espai per maniobrar. —I mirant a una altra banda—: Quan entri en raó, tot s’arreglarà, ja ho veuràs.

El xicot anava a dir pregaré per vosaltres, però va callar a temps.

—Ara el bisbe ha demanat la presència de l’alcalde i ha agafat l’eina de dins del salpasser.

—L’aspersori.

—Exacte. Suposo que ara enretiraran el llençol.

—A mi que no em cridin…

—Ja ho saben, Elisenda, dona… A tu no et molestaran.

—Qui traurà el llençol?

—Suposo que aquesta senyora que…

—Com és?

—Baixeta, xerraire, molt pintada.

—La Báscones.

—Que no et sembla bé? —disposat a tot, el Gasull.

—Tant se me’n dóna. Què més?

—No, que ara la senyora aquesta agafa el llençol per una punta i tiba. Bé, no. L’hauran d’ajudar. L’alcalde Bringué.

L’Elisenda Vilabrú va arrufar el nas en sentir aquell cognom. Però només va dir i què més, i què més.

Ara sí que havien enretirat el llençol i el monument a 1’Oriol Fontelles i Grau va ser mostrat, amb tota la seva esplendor, a la trentena escassa de curiosos que van contemplar com, entre el granit i el marbre, en diagonal, algun dels eternament descontents havia deixat el seu missatge en esprai negre. «Fora fatxes», hi deia. I a l’Evaristo se li van posar els pèls de punta perquè estava a punt de tenir problemes i podia anar dient adéu a la foto d’honor.

—Què és, aquest silenci?

—No, que la gent… —El Gasull no sabia on mirar—. És un monument tan bonic… I aquí queda de meravella.

La senyora Elisenda Vilabrú, amb les seves mans mudes va començar a aplaudir. El Gasull s’hi va afegir. I la Báscones. I el mossèn. I dos ciutadans més. El Jordi, no: Llambregava, neguitós, a dreta i esquerra i es queixava amargament tot dient on collons m’he ficat, qui era aquest tio que ara resulta que és fatxa, tan bé que estaria jo en qualsevol altra banda i aquí fent el merda amb els capellans i els drogates que ho omplen tot de graffitis com si això fos el metro; sobretot que no em facin cap foto.

Ara aplaudia més gent, quasi tothom. Era un aplaudiment tan neulit que l’Elisenda va comprendre que el Gasull l’havia mentit sobre el nombre d’assistents. Siguin pocs o molts els que avui t’honoren, això només és el començament, Oriol estimat que estàs al cel, sia reivindicat el teu estimat nom; només és el principi, com el dia que vaig aplaudir davant del quadre acabat i vaig dir és una obra d’art.

—No ho sé —va respondre el meu amor que ets tu—. Però ha sortit de dins meu.

I aquest va ser el començament, perquè al principi era el bes primer que et vaig fer al front, davant del quadre, desprès que tu t havies passat dies besant-me amb el pinzell. Com pot ser possible que després em traïssis? Per què em vas posar entre l’espasa i la paret, pèrfid miserable meu?

Va estar a punt de posar-se a plorar mentre sentia que la gent bellugava les cadires i que el mossèn deia no sé què sobre el gran dia i l’emoció que ens embarga. Ho veus, Déu? Ja és beat: he guanyat jo. Quan vulguis, ja em puc morir. Mentrestant, amor meu, em dedicaré a compensar-te, encara que Déu no ho vulgui.

Delicadament, la senyora Elisenda Vilabrú va palpar la mitja creu que duia penjada al pit i va pensar l’amor que mou el sol i les estrelles.