64

Sempre que anava a passar un cap de setmana a la platja, el senyor Marcel Vilabrú agafava el quatre per quatre del garatge de Pau Claris i el llançava per l’autopista amb el pilot automàtic mentre acabava de repassar assumptes amb la Carmina fent servir el sense mans. Mai, però, en obrir la porta una dona desconeguda no se li havia instal·lat al seient del costat. En veure-la entrar, va pensar moltes coses. Primer de tot en l’eta i el grapo, però de seguida ho va rebutjar perquè ja fóra al maleter d’un cotxe, encaputxat i comptant els sotracs per explicar-ho a l’hora del brindis i de lamentar el pagament del rescat, a la policia. Però sobretot el que va sentir va ser irritació professional perquè pagava una picossada mensual en concepte de seguretat personal i una dona se li havia instal·lat al cotxe tan panxa. I els dos escortes devien estar buscant-lo a l’oficina, fent servir aquells aparells de sord per donar-se més importància i clavar-te cinc-cents euros més a la factura mensual Aquestes coses va pensar tot i que havia arribat al cotxe rumiant la manera de plantejar definitivament al Barça la cessió de l’exclusiva per a l’equipament complet del primer equip amb un tracte que els faria enviar a dida la matussera Naiqui dels sants pebrots.

—Què hi fa vostè, aquí?

Era una dona pleneta, amb els ulls vius i agradables. Amb un bon clau, segur. I amb aquell posat indefinible, entre fatalista i humil, de la gent tossuda.

—He d’explicar-li una cosa.

—Baixi del meu cotxe immediatament o crido els de seguretat.

—Els seus segurates deuen estar baixant la rampa; es veu que l’han perdut.

—I vostè com sap que…

—Cinc hores esperant-me a la recepció de Brusports il·lustra molt.

Una acomiadada. La dona d’un operari acomiadat. Un enllaç sindical dels collons. Una antiga empleada que vol reclamar per la conya aquella de les gomes que provocaven asma.

—Si volia parlar amb mi, haver demanat hora a recepció.

—Impossible. Té uns filtres molt bons, senyor Vilabrú.

—Què vol? —Posat, to i gest d’impaciència i autoritat.

Els dos segurates sords ja eren al costat del quatre per quatre, amb cara d’amoïnats. Un d’ells es va ajupir i va mirar per la finestra.

—Ens havien dit que… —Va mirar la dona desconeguda amb un aire interrogatiu molt professional. Al senyor Vilabrú—: Tot bé?

Una cosa que molestava el senyor Marcel Vilabrú i Vilabrú era que els dos goril·les es pensessin, i fessin córrer, que ell lligava amb dones tan limitades com aquella desconeguda obstinada. Aleshores va sonar, anèmic, el tema de l’Obertura de la gran Pasqua Russa de Rimskij i ell va posar la cara de resignació que confegia cada vegada que sonava el tema de l’Obertura de la gran Pasqua Russa de Rimskij quan era davant d’una dona i va dir digues, Carmina.

—Ikea diu que sí.

—I Bedogni? —despert, de sobte.

—Volant cap a Estocolm.

—Anul·la’m la reserva d’Antibes. Vull ser a Estocolm aquest vespre.

—Li recordo que el dilluns ha de ser al Vaticà.

—Ho tinc present. Si cal, hi aniré directament. Ah, i excusa’m amb la Natalie. —Va observar com els escortes s’apartaven per no sentir la conversa. L’antiga empleada reivindicativa continuava asseguda i quieta al seient del copilot—. Que ja li trucaré. Que li portin un ram de flors ben… No sé, tu mateixa. Com es diu allò… Dàlies. Li agraden molt. Que hi hagi dàlies.

Va pitjar el botó de desconnexió sense acomiadar-se de la tal Carmina i sospirà. A l’escorta que tenia més a prop:

—Me’n vaig a l’aeroport.

Sense mirar la desconeguda va dir senyora, estic molt enfeinat. Vol fer el favor de sortir del cotxe? Ella, com a resposta, li va passar un sobre gran, relativament gruixut. El Marcel el va agafar, encuriosit i temorós. Xantatge. Un xantatge davant dels nassos dels segurates. Amb quina dona l’havien enxampat i com?

—És la còpia d’una carta que li va enviar el seu pare quan vostè va néixer, fa cinquanta-set anys. L’original el tinc jo. —Va obrir la porta del copilot—: A dins hi ha una targeta meva. Amb telèfons i tot això.

—És una broma?

—Si us plau, llegeixi la carta i cregui’s el que hi diu. En parlarem després, si m’ho permet.

El Marcel Vilabrú, encuriosit, va estripar el sobre. A dins, uns folis en ordinador: «Estimada filleta meva que no sé com et dius», va llegir de biaix, sense treure els folis del sobre. I va mirar la dona:

—Em sembla que s’equivoca. El meu pare no va tenir cap filla.

—No: és el seu pare que l’escriu a vostè encara que li digui filleta. Ja ho entendrà, suposo…

Va sortir del cotxe. Encara amb la porta oberta va dir truqui’m quan l’hagi llegida.

El vol fins a Copenhaguen va ser rapidíssim. No va menjar ni va atendre la possibilitat de prendre una copa de xampany ni res per l’estil. En comptes de repassar el material i la documentació d’Ikea —al capdavall, s’ho sabia de memòria— va llegir dues vegades la carta del famós mestre Fontelles a la seva filla que segons una tia desconeguda i mig flipada, era ell. I va estar mirant fixament per la finestreta. A la sala VIP de l’aeroport de Copenhaguen va tastar distretament uns cacauets que li van posar al davant i va rellegir, ara en diagonal, les nombroses pàgines d’aquella estranya carta. Va remirar la targeta d’aquella dona: nom, adreça electrònica, i telèfon. I una adreça de Sort.

De sobte es va deixondir, agafà el grapat de folis i anà cap a la trituradora de paper. Els va fer passar un per un, fent gemegar de dolor els records de l’Oriol; a última hora es va guardar la targeta d’aquella dona. En Marcel Vilabrú, la filleta meva que no sé com et dius, va agafar amb determinació i força la cartera on duia la documentació de Saverio Bedogni i d’Ikea i sortí de la sala VIP en el moment que una veu suau i enamoradora anunciava l’avió cap a Estocolm.

Roma, encara més venint d’Estocolm, era el caos, el soroll, el desordre, la circulació arriscada i imaginativa, els crits i les deu mil esglésies dels set turons. La mamà havia tingut el tacte d’ubicar-los en hotels diferents i per tant, el Marcel Vilabrú va haver de trucar a l’hotel on s’hostatjava la senyora Elisenda i va anunciar que es presentaria a la suite de la seva mare abans de sopar. Es veu que ella havia reservat taula al mateix hotel, signore Vilabrú, i que pensava sopar sola o amb el Gasull, que era una altra manera de sopar sola. En un taxi suïcida es va traslladar a l’hotel de sa mare, al costat del Vaticà. Començava la fosca i li Cupolone ja estava il·luminat.

La senyora Elisenda, asseguda al sofà de la suite, quieta, remenant els records, les mans juntes sobre la faldilla, al cap de molta estona va dir Romà, fes el favor de llegir-me immediatament aquests papers.

—Mamà, que els vaig destruir.

—Idiota.

—No. Així només ho pots saber per boca meva. —Al Gasull—: Ens deixes sols, un moment?

—Romà, no te’n vagis.

En Gasull, agafat com sempre entre dues fidelitats, a mig alçar-se, va mirar el Marcel com una fera acorralada. Ja no tenia edat per a allò. El Marcel va fer un gest de tu mateix i el Gasull va tornar a seure amb un sospir no d’alleujament sinó de dolor perquè, a part de l’artritis del genoll dret, sabia que ara hi hauria calamarsada.

—Segons tot això, el teu sant Oriol Fontelles era un maqui comunista i costa poc d’imaginar que era el teu amant.

—Són invencions. Ganes de fer mal.

—No és que hi entengui gaire… —va prosseguir el Marcel sense fer cas del comentari—:… però si el Fontelles no és el que oficialment és, no se’l pot beatificar demà, oi?

Dos segons per pensar una nova tàctica, desesperada, de trinxera:

—Et preguntes sobre detalls de la vida d’un home que va morir màrtir i no vols ni saber si realment va ser el teu pare o no.

—Tant se me’n dóna.

—Què? —ferida, escandalitzada.

—Això. Que me la bufa, mamà. —En un to més enèrgic, abans que ella pogués replicar—: Estic disposat a muntar un escàndol. En record del que tu em vas muntar fa dotze anys justos.

—Per favor, Marcel, tingues…

—Tu no hauries de ser aquí —va dir secament al Gasull—, o sigui que calla. —A l’Elisenda—: Demà no beatificaran el teu sant.

—Molt bé. Què vols a canvi?

—Tot.

Silenci. En Romà Gasull estava a punt d’infart i la senyora Elisenda, per segon cop en la seva vida va pensar Oriol, que malament que ho he fet, que el teu propi fill em vol matar de pena com em vas matar tu quan m’apuntaves amb la pistola espantada i tots els teus secrets al descobert. I això que té els teus ulls i la mateixa corba del nas. O és que sou una raça maleïda que només ha nascut per fer créixer la meva desgràcia? Va obrir els ulls, perplexa, com si hi veiés:

—Què vol dir, tot?

—Ja ho saps. Tot. Tu et pots retirar a Torena a resar avemaries a sant Fontelles.

Si no fos cega, si tingués uns quants anys menys, si el Romà no fos allà, hauria bufetejat el seu fill.

—Em vols matar, oi?

—No, mamà, per Déu! L’únic que passa és que tinc cinquanta-set anys i vull manar sobre el que és meu sense haver-te de demanar permís per a res. Per a res! Mira si és senzill.

—Molt bé. Després de la beatificació signaré una escriptura de renúncia. —Inclinant el cap, al Gasull—: Tingues-ho a punt per a demà.

—És un error, Elisenda.

Mare i fill van dir calla i no t’hi fiquis, en l’únic cosa en què van estar d’acord. I encara van acordar que, amb la compensació econòmica que fes falta, la Mertxe agafés un avió des de Barcelona i volés al Vaticà amb vestit llarg i fosc. Estrictament per a la cerimònia, Mertxe, de debò. Davant de l’argument del Gasull, la Mertxe exVilabrú Centelles-Anglesola i Erill va dir d’acord, només la cerimònia, i va indicar a l’advocat de la família el número del compte corrent on calia ingressar l’argument.

—Què passarà, amb Ikea? —va fer la senyora Elisenda, quan tot va haver acabat.

—Mamà, que t’acabes de retirar.

—Fins demà després de la beatificació, no.

El Marcel va moure el cap, admirat per aquell caràcter de la mamà i li va explicar que Bedogni i Brusports compraven el quaranta-cinc per cent de tres societats filials perquè el tronc principal era cooperativa.

—Val la pena?

—A curt, mitjà i llarg termini. Gran operació. —Amb una ombra d’humor, la filleta meva que no sé com et dius, va reblar—: La Gran Operació.

—De debò no vols saber si l’Oriol era el teu pare?

—No. Adéu, fins demà.

—Adéu, fill. Que Déu et maleeixi.

Els ulls rebregats de no haver dormit, va tancar amb delicadesa la porta del despatx de l’alcalde i va seure a la cadira del davant. L’estança feia pudor de tabac fred i d’alguna traça lleugera d’alcohol. Va picar amb els dits damunt de la taula, la mirada acompanyant el pensament ben lluny i es va disposar a esperar amb paciència perquè la decisió ja estava presa.

En Valentí Targa no va trigar més de cinc minuts a arribar, pensant que des que la Pom de Flors ha arribat a Torena està intractable, dones, dones, qui cony em mana de posar-me-les a casa si sé que m’han de portar problemes. L’alcalde duia un abric precipitat, anava sense afaitar i amb cara què collons vols ara.

—El mestre.

El Valentí Targa, sense llevar-se l’abric, va seure a la seva cadira. Es notava tant que l’havien arrencat del llit.

—Què li passa, al camarada Fontelles?

—Vés a inspeccionar el cap de casa de l’escola i veuràs què li passa. —L’Elisenda Vilabrú va agafar aire ranci del despatx, avançà la cadira i recolzà els braços a la taula. Les seves paraules estaven enfarinades d’odi i de pena.

—Ens ha enganyat a tots i això no ho puc consentir de ningú.

—De què m’estàs parlant?

—Mata’l.

—Que no… Que tu i ell no…

—Mata’l.