46

Després dels enterraments del Santiago i del Valentí Targa, amb el Marcel un altre cop a l’internat, l’Elisenda Vilabrú es va asseure a pensar davant del retrat que li havia fet l’Oriol. Com havia promès al governador civil, l’endemà de la inesperada mort de l’alcalde de Torena ja hi havia un voluntari per substituir-lo en la seva tasca pública. En Pere Cases de ca de Majals es va presentar voluntari agafat per l’orella per la senyora Elisenda i va fer un discurs breu i molt emotiu en el qual elogià les virtuts del seu antecessor, l’alcalde Valentí Targa i va prometre una gestió de continuïtat; es va voler emmerdar aventurant les possibilitats de cases noves a la baixada de Torre però una mirada de la senyora Elisenda advertint-li que ja en parlarien, del que s’havia de fer a Torena, que ella tenia plans, li va fer canviar àgilment el rumb del discurs i va acabar dient que ell sempre estaria al servei del municipi, de la província i d’Espanya, i amb els ulls brillants va dir vivaspaña, ai, viva Franco i arribaspaña.

Una cosa solucionada. Ara, don Nazario Prats.

—Ja li vaig dir el dia de l’enterrament del meu estimat espòs que vull la part que li corresponia.

—La part de què?

Al Govern Civil de Lleida havien hagut de canviar l’ordre de les audiències del governador perquè una senyora, guapa perquè sí però amb poca paciència, havia irromput al despatx de don Nazario parlant de denúncies i de la seva amistat amb el ministre Navarrete i don Nazario l’havia fet passar i fa dues hores que xerren. Apunta’t el nom d’aquesta senyora perquè deu ser important.

—La part que li corresponia per l’embarcament de trenta tones de llet en pols americana cap a l’illa de Malta amb un preu d’esgarrifança.

—Tinc un problema, senyora…

A part que des que és vídua està més bona, no ho sé. Me la tiraria aquí mateix.

—Quin?

—Agustín Rojas Pernera.

El dimecres dia trenta de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a les onze del matí, al despatx del governador civil de Lleida, el Caudillo a la paret, al costat de José Antonio, i unes cortines fosques al balcó que feien més elegant l’espai, la senyora Elisenda Vilabrú va demostrar, i espero que no calgui tornar-hi, que el que ella deia anava a missa sempre. Davant la mirada inquieta de don Nazario va agafar el telèfon i va demanar connexió directa amb el ministre Navarrete i al cap de dos minuts un astorat governador civil de Lleida sentia com la dama deia hola, Ricardo, com estàs. Sí, gràcies. Sí, una mort inesperada, pobre Santiago. Precisament et volia comentar… Sí, d’un assumpte que va deixar a mig lligar, sí. Sí. Un obstacle greu. Sí. Agustín Rojas Pernera, delegat de zona per a la província de Lleida del Sindicato Vertical. Doncs m’està perjudicant. D’acord: si es mostra receptiu no tinc inconvenient que no salti. Gràcies, Ricardo. Què fa, la Felisa? Que bé. Jo també us enyoro. Mira que ha passat temps des de San Sebastián, però jo encara us duc al cor. La setmana que ve vindré a Madrid, sí. Espero notícies. Adéu, Ricardo.

Va penjar, va mirar el rellotge i després el governador don Nazario Prats. Llavors va dir d’aquí a mitja hora ens diran que tot està solucionat. El seixanta per cent per a mi. Sense la meva intervenció, vostè s’hauria quedat sense res.

La mà tova i suada del governador damunt de la taula, on, a part d’un cendrer bastant ple, només hi havia un magnífic rellotge de plata sostingut per dos elefants enfurits que alçaven la trompa desafiant amb arrogància el pas del temps.

—Quants ministres coneix, senyora Vilabrú?

—Ministres i futurs ministres. D’acord amb el seixanta-cinc per cent?

Al cap de mitja hora el delegat per a la zona de Lleida del Sindicato Vertical, don Agustín Rojas Pernera trucava desolat a don Nazario i li deia hombre, amigo mío, quin terrible malentès. És clar que el que és teu és teu. És clar que la senyora de Vilabrú té dret en justícia. Aquesta tarda tot solucionat: només em quedaré la comissió del tres per cent de… Però la senyora Elisenda, que escoltava per l’altre aparell, va dir Agustín, això no és el que t’han ordenat. Ni comissió ni res o faig una denúncia en regla davant del teu ministre.

Ni comissió ni res. I el setanta per cent per a ella. A partir d’aquell trenta de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a punt de fer els quaranta anys, l’Elisenda Vilabrú va saber que havia trobat l’estil, el to i la manera per tirar endavant a la vida si és que estava disposada a tot, Amb cautela de bon caçador, va esperar uns quants mesos per si saltava la llebre del tal Dauder. Quan es va assegurar que tot estava tranquil, es va dedicar a lligar tots els caps de la Tuca Negra.

—Pago al comptat —va dir.

El problema per a l’Ignasi de ca de Parache era que si la senyora Elisenda comprava sense discutir gaire el preu, era perquè hi veia guanys que ell no sabia albirar i això el posava negre. Va vendre un bon bocí de la Tuca a contracor, amb una ganyota de malfiança. Tres propietaris més van fer la mateixa ganyota però també van parar la ma. El que feia cinc era el Rafel Agullana, el cosí dels Burés, el Burot, que li deien, que feia anys que vivia a Lleida.

—No.

—T’ho pago bé.

—Què hi vols fer? Una muntanya no serveix per a res. —Vestida de negre aquesta dona encara fa més goig.

—Jo t’ho compro.

—Anem a mitges, en això que vols fer. Sigui el que sigui.-Quaranta anys? No crec que hi arribi. Quina elegància.

El despatx del Burot era potser no tan gran però més ben il·luminat que el del governador, i amb cinc rengleres de llibres destinats a no ser oberts mai. Ella va passar el dit per la taula com qui hi busca un rastre de pols. Va mirar el Burot als ulls i aquest li va aguantar la mirada. Es podria dir que van anar a mitges però no en allò que deia ell. Va ser un procés molt calculat. No deixis mai de fer el que hagis de fer si creus que ho has de fer. Al despatx d’advocat de l’Agullana, davant de la Paeria de Lleida, ella va somriure a la seva víctima, es va aixecar i va mirar per la finestra de la balconada, es va treure una cadena del coll i la va guardar a la bossa mentre observava els estols de coloms i llavors, sense avís previ, es va tombar cap a ell i es va descordar la brusa negra. La roba interior també era negra. Amb un moviment molt destre va alliberar un pit blanquíssim i el mugró el va assenyalar. El Burot va empassar-se l’ensurt i va obrir uns ulls com síndries i no va poder apartar la vista d’aquell mugró rosat. Al cap de molta estona, l’Agullana va mirar cap a la porta, tornà a mirar el pit, la porta, alçà un braç assenyalant-la com per dir que… però ella li va dir en veu baixa no la tanquis, així és més divertit i ell es va amorrar al mugró perquè ja no podia més i ella el va acaronar dolçament perquè sabia que cada passada suau de la mà per la calba incipient de l’Agullana era una hectàrea per a ella.

Van sentir els copets fluixets a la porta quan ella estava esforçant-se per treure l’altre pit al combat. Amb un gest autoritari que corroborava que ja el tenia a la butxaca, indicà a l’Agullana que fes el que havia de fer i ell va dir passa, Carme. Ella es va tirar la jaqueta al damunt i ocultà el desordre amb el dossier de documents.

La Carme li va portar la carpeta de sortides i ell es va maleir els ossos perquè li havia ordenat que la hi entrés així que la tingués llesta. Un cop la secretària fora, l’Elisenda deixà el dossier damunt la taula. Exhibia el pit masegat i esperava.

—No venc —va dir L’Agullana. I ella es va posar a riure amb tanta seguretat que l’Agullana es va espantar.

—Tens més llocs on explorar —li va dir, assenyalant-se.

—Aquí és impossible. No em concentro.

La senyora Elisenda va obrir la bossa i en va treure una clau amb la placa del número i el nom de l’hotel. Es va arreglar la brusa, es va aixecar i mentre se n’anava sense tombar-se, el va informar:

—D’aquí a mitja hora.

A l’habitació beneïda de l’hotel, en Rafel Agullana va viure la tarda més ardorosa de la seva vida conquerint no el cap de Montsent ni el bony d’Altars sinó el cos llegendari fins llavors inabastable de la senyora Elisenda de casa Gravat de Torena i allò bé valia el bosc de Pardiner i la baixada Grossa pagades a bon preu. I més hi hauria posat, si ho hagués tingut, que en Rafel Agullana era un home de rauxes i mentre premia els pits de l’Elisenda es creia que era l’amo del món, dels dos hemisferis, del prestigi que s’estava treballant aquella dona singular, i si alguna cosa tenia de dolent allò era que les coneixences no se’l creurien.

Quan tornaven a ser al despatx per formalitzar l’operació, l’Agullana es va mig espantar i va tornar a dir que no podia vendre, que ho havia de comentar a la dona, abans.

—No. Tu m’ho vens ara o seré jo la qui ho comentaré a la teva dona.

—Jo també puc parlar.

—Jo no tinc marit a qui puguis anar amb la cançoneta.

L’operació es va tancar aquella mateixa tarda i fins i tot des d’allà mateix ja es van citar amb el notari.

Quan ella va abandonar el despatx, en Rafel Agullana va haver d’estar-se un quart d’hora mirant cap a la porta, alterat, els ulls fitant molt lluny, pensant què havia fet bé, què havia fet malament, què havia valgut la pena i, sobretot, què havia passat, aquella tarda.

L’escenificació va ser impecable. Els havia convocat a casa Gravat, a terreny propi. El servei, a les ordres de la Ció, la successora de l’enyorada Bibiana, es va passar dos dies traient la pols inexistent. Es va fer portar el mapa en relleu que havia fet fer al Valentí amb l’excusa, que va agradar al Cadastre, de la importància que tenia el coneixement exhaustiu de la morfologia de la zona ara que la presència del maquis, així entre nosaltres, no es pot dir que estigui solucionada i va llogar un cartògraf eixerit i amb ganes de progressar. També va visitar el celler en companyia de la Ció per comprovar que ningú no s’hagués begut els cinc Chateau-neuf, va fer parar cinc habitacions per a hostes per si de cas i, quan només faltaven tres dies, va seure vora la llar de foc apagada a esperar l’arribada dels suecs.

La senyora Elisenda mirava lluny, com si tingués el paisatge tan estimat al davant quan el cartògraf explicava els límits exactes de la propietat de tota la muntanya de la Tuca Negra fins a aquesta canal, va dignar-se comprovar els papers quan l’advocat Gasull, molt nerviós perquè s’estrenava en els afers internacionals de la senyora, mostrava als compradors tots els títols de propietat, va tornar a mirar a l’infinit quan l’advocat va exposar les condicions de pagament i se sentí feliç, completa, justificada, quan herr Enqvist comunicà que consideraven raonable aquell preu. A part de consolidar-se, en el moment de la signatura de compravenda, com una de les grans fortunes del país, va tenir prou habilitat per seguir la tàctica que havien intentat inútilment l’Ignasi de ca de Parache i el Rafel Agullana i que potser abans no se li havia acudit:

—Digue’ls que estic disposada a renunciar a bona part del preu a canvi d’una participació en el negoci.

—Saps què hi volen fer?

—Una estació d’esquí.

—Que és la ruïna. Aquests senyors es pensen que aquí la gent té tirada a l’esquí com a Suècia.

—Limita’t a exposar-los la meva proposta —va dir al jove advocat mentre somreia als suecs—. De pensar i decidir ja me n’encarrego jo.

Mentre prenien el te, que els suecs van lloar pel seu aroma i color, van parlar de tot menys del que havien acabat de tancar: la venda de tota la muntanya de la Tuca Negra i la participació de la senyora Elisenda Vilabrú Ramis a títol personal, amb un bon pessic a l’accionariat de la Frölund-Pyrenéerna Korporation. El lletrat Gasull, amb una galeta a la mà, es desvivia per fer d’intèrpret. Ella va estar encantadora tan aplomada, tan segura malgrat la seva joventut, que no en té ni quaranta, però tan gèlida, tan de pensar i de decidir ja me n’encarrego jo, tan distant, tan deessa, que ni s’adona que sóc al seu davant disposat a fer qualsevol cosa per ser-li útil. Fins i tot, Déu me’n guard, estaria disposat a transgredir la llei per ella. Trenta-nou anys i ja és una reina. Allà on vagi és una reina. Reina meva. Sempre et seré fidel.

La trucada de la directora de l’Internat va ser un veritable destorb. Quan herr Enqvist i herr Ahnlund estaven ponderant la possibilitat de quedar-se a dormir a casa Gravat i l’endemà ja es farien arribar taxis que els portarien cap a l’aeroport, va i truca la senyora Pol una mica esverada pel comportament esquiu, estrany, en definitiva preocupant del seu fill. No fa re, no treballa, no vol jugar i es passa el dia mirant per la finestra, en definitiva, no fent res.

—I què em recomana?

—Que el vingui a buscar ara mateix.

—Perdoni, però ara jo…

—Hem de veure… Que se l’estimava molt, el seu pare, en definitiva?

—Sí, és dar.

—Potser això l’afecta més del que és previsible.

—Potser sí. Per què no m’hi deixa parlar?

—Ara no és aquí. Estic sola al despatx.

Per corroborar les paraules de la directora, l’Elisenda va sentir una tos d’home a l’altra banda del fill telefònic.

—Molt bé —va dir, amb aire cansat—. Ja me n’ocupo.

Quan va tornar a la sala, amb un cop d’ull es va fer càrrec de la situació: els suecs es quedaven i el Gasull tenia pressa.

—Gasull.

L’advocat va immobilitzar el gest d’agafar el barret.

—M’hauria de fer un favor urgent i molt important.

Els ulls del lletrat Gasull es van il·luminar pensant quina podia ser la nova missió que Ella li encomanava.

—No, només t’ho deia per si tu havies vist res.

—Jo no sé res.

Uns altres deu quilòmetres en silenci. El Fiat Balilla d’en Gasull anava tirant sense esverar-se, fent patir les ballestes de la suspensió amb els clots que l’advocat no podia evitar. El Marcel va tornar a seure bé al seient del darrere:

—Vull viure a Torena —va dir.

—Perdó?

—Que vull viure a Torena. Al col·legi, m’hi avorreixo, i a Barcelona també.

—A veure si has nascut per pagès —va gosar fer broma el Gasull.

—I què.

—No, re. Però a quina escola aniries, Marcel?

—A la del poble. Per què m’has preguntat si la mamà invita senyors a sopar?

—Senyors i senyores, vull dir.

—Per què ho vols saber?

—Perquè… —Un clot molt oportú els va sacsejar i li va donar temps per pensar una mica la resposta—. Perquè… Perquè treballa massa. Jo ja li dic que hauria d’anar a dormir d’hora però…

—La mamà no treballa massa. Més aviat penso que no treballa gaire.

El Gasull va llambregar el nen pel mirall retrovisor. No volia que la conversa s’espatllés.

—Per què?

—Només parla per telèfon i parla amb gent a la sala.

—Hi ha maneres i maneres de treballar. Vols una gasosa?

—Sí.

El cotxe va frenar a l’entrada de les Franqueses. Mentre el nen bevia amb deler i mirava endavant, travessant el cos invisible del Gasull, aquest va voler fer-lo aterrar:

—Què passa? Que estàs trist pel teu pare?

—Psé. Per què?

—Diu la senyora Pol que potser…

—La senyora Pol és estúpida.

—Per què?

—No em fa cap pena que el pare sigui mort. No m’estimava.

—Això no ho saps.

L’advocat Gasull, prou jove per no haver-se de preocupar encara, es va emocionar en pensar que, segons com, estava fent més de pare de la criatura que no ho havia fet el senyor Santiago. Estava fent de pare del fill d’Ella.

—I tant, que ho sé. Em mirava de manera rara. —El Marcel va fer un glop de la gasosa—: Per què no anem a Torena?

—No. Avui no va bé que hi hagi nens, allà. Estan treballant.

—I què?

—La mamà ha dit que et porti a Barcelona i et portaré a Barcelona. Suposo que no la vols disgustar.

—Em sembla que la mamà no sap que existeixo.

Al lletrat Gasull li va saber greu que de sobte hagués passat un àngel pel bar de les Franqueses perquè la frase ressentida del nen es va captar perfectament, tan nítidament que es va pensar que era ell qui l’havia proferida.