62

Els Vilabrú Ramis i els Vilabrú Cabestany, és a dir, els Vilabrú d’on prové la senyora Elisenda i els Vilabrú d’on provenia el seu marit Santiago, eren les dues branques franquistes dels Vilabrú. Per la banda de la senyora Elisenda, eren els Vilabrú de Torena, els Vilabrú Bragulat, i per la banda del seu marit Santiago eren els Vilabrú-Comelles, que ja feia tres generacions que vivien a Barcelona i que freqüentaven cercles monàrquics i conservadors des de començament de segle, sobretot per l’empelt Comelles que eren familiars dels Aranzo de Navarra, aquella família de qui es deia que eren carlistes abans que existís el carlisme. Sí. Sí. No, justament per la banda Roure, sí. Per la banda Cabestany tinc entès que eren gent més aviat tebiona, de veure-les venir. Però els Roure eren parents dels Roure; cosins germans. Imagina’t. Els uns que es fan de la CEDA i els altres d’Esquerra Republicana, i per Nadal menjaven plegats la sopa de galets.

—La gent rica no es mata per aquestes coses.

—Fins que esclata una guerra. Llavors la gent rica desapareix i queden els seus odis. Potser no es maten, però maten.

—Ho dius per la senyora Elisenda?

—Tot el poble sap que les tres persones que van participar en l’execució dels Vilabrú de Torena van morir en mans de l’alcalde Targa.

—I què?

—Com si ella s’estigués venjant.

—Ho pots demostrar?

—No, tot i la coincidència. Més aviat tinc entès que ella i el Targa s’odiaven a mort. No ho sé, jo era massa jove… i estava per altres coses. Però la gent ho comenta en veu baixa. I mira… —El Jaume Serrallac va callar una estona. De sobte, com si el record li hagués vingut com un glop—: Jo vaig ser dels últims que va veure viu el mestre.

—Què?

—Sí. Em van fer anar a buscar-lo a l’escola al vespre, abans de sopar.

—Qui?

—El Targa. Ei, tu, bordegot, vine, com te dius.

—Jaumet.

—De quina casa?

—De ca de Lliset.

—El de les pedres?

—Sí, senyor.

—Vés a l’escola i li dius al mestre que vingue ara mateix. Que faigue via.

—I què més? Eh?

—No ho recordo. Trets. Es veu que un escamot de maquis va assaltar el poble. La gent es va tancar a casa. No ho sé. És que jo era molt… I quan podia haver sabut tot això… estava per…

A la Tina li va semblar que pensava una cosa trista. Llavors en Serrallac es va decidir a no recordar més.

—És que a mi, la joventut em va enxampar quan era massa jove.

Sense poder-ho evitar, la Tina, malgrat l’atenció que prestava al Serrallac, estava pendent dels mínims gestos del Jordi, tres taules més enllà. Ara el Jordi es va eixugar els llavis amb el tovalló, es va aixecar i en comptes d’anar a dir-li Tina, parlem-ne, n’estic penedit, n’estic etcètera, va anar al taulell a pagar i va marxar de casa Rendé sense tombar el cap, com si mai no hagués estat el seu marit. Es va haver de reprimir per no anar-li al darrere a dir-li Jordi, on vius, ha trobat un lloc, et falta roba, vols un formatge, no deixis de menjar verdura, d’aquí a quinze dies has d’anar a l’homeòpata, apunta-t’ho…

Al matí, ella havia anat a buscar el Jaume Serrallac perquè li tornés els últims papers de l’Oriol i perquè hi digué la seva. En el fons volia que li parlés dels odis de Torena.

El Serrallac l’havia fet passar al despatxet. Al fons de la nau, algú picava amb força una vida damunt d’una llosa, Com que els cops regulars no el deixaven pensar, es va aixecar de sobte i va sortir del despatxet.

—Cesc, ja tornaré a la tarda! —I després de consultar un paperet que s’havia tret de la butxaca, va tornar a cridar—: A les tres vindran a buscar les llambordes per la placeta de Tírvia!

Va ficar el cap al despatxet i va dir-li t’invito a dinar. Quan el cotxe del Serrallac va entrar a la vall de Cardós, la Tina li va preguntar on anem i li va dir a una fonda d’Ainet que s’hi menja de conya. A la fonda d’Ainet, vaja. Llavors, ella va saltar de seguida, mira, Jaume, a qualsevol lloc, però a la fonda d’Ainet, no.

El Serrallac va aturar el cotxe a la vora de la carretera i la va mirar. Es veia ben clar que ella no li volia donar explicacions.

—Et sembla bé, a casa Rendé?

—Perfecte.

El Serrallac va fer girar cua al cotxe i va conduir de tornada fins a Sort. Com si casa Rendé estigués relacionada amb Déu, així que hi van entrar, la primera persona que la Tina hi va veure va ser el Jordi, que feia encara no vint-i-quatre hores que era el seu exmarit, sol, en una taula del mig i li va venir al cap el primer dinar aquí mateix, a la mateixa taula, fa vint anys, quan tu i jo érem feliços. Tant per tant, ens podíem haver quedat a la fonda d’Ainet.

—Passa re? —el Serrallac a punt per canviar de restaurant.

No passava res. Van anar a la taula del fons. En desfilar per davant del Jordi ni es van saludar i la Tina va pensar que tothom s’adonava que no es parlaven, com tothom s’havia adonat, feia vint-i-tres anys, que s’agafaven la mà per primera vegada pel carrer. Llavors la Tina va pensar que el Jordi es deu estar pensant que el Serrallac és el meu amant, perquè ell deu pensar sempre així i es va mirar el Serrallac amb ulls crítics però el va trobar francament massa vell. I ara el Jordi se n’anava sense mirar-la. Mira que ets idiota de preocupar-te’n. Si té llit com no ha de tenir sostre. Què? Perdó?

—Que ets una dona trista…

—Jo?

El Serrallac va mirar el plat que els acabaven de portar. Sense demanar permís, va cobrir de la intempèrie una mà de la Tina amb la seva manassa boteruda i rasposa i la hi va deixar uns segons, com si s’adonés que la Tina necessitava una cosa així. Abans que la iniciativa hagués de passar a la Tina, va enretirar la mà.

—Aquesta girella fa una pinta excel·lent —va declarar, assenyalant el plat.

És clar que sóc una dona trista, però la tristesa mai no m’ha tret la gana i així estic d’ufanosa.

—El meu marit era aquí, fa un moment.

—Caram, i com és que no…

—Encara no fa un dia que ens hem separat.

—Em sap greu. —Mirant-la—: Per això estàs trista.

—No ho sé. Com és que saps tantes coses dels Vilabrú?

—En la meva feina… sabem moltes coses de les famílies però poques de les persones.

La Tina va començar amb la girella mentre el cambrer els deixava al davant una amanida monstruosa.

—Digues més coses dels Vilabrú.

El Serrallac se serví un bon got de vi iva continuar explicant que em refereixo als Vilabrú franquistes, els tres germans, i la Vilabrú exiliada, la germana petita que havia heretat la sang Roure i s’havia casat amb un Vila Abadal, parent dels Trias, però no dels fatxes sinó dels normals. Els conec perquè tots han pujat per Torena un dia o un altre. Els que es van enriquir van ser els tres germans franquistes. I de tots tres, el més inútil, deien, era el Santiago. Bàsicament es dedicava a cardar. Per això, després de passar unes setmanes terribles i avorrides a Torena així que havien tornat de l’exili de San Sebastián, ell va fugir a Barcelona, al costat de les seues putetes estimades i al costat de totes aquelles dones casades o no a qui els agradava que ell els fes la clenxa al mig.

La riallada de la Tina amb la boca plena va tenir un resultat catastròfic.

—Ja t’he dit que ets mig poeta —va dir mentre es netejava amb el tovalló.

—Els escultors de làpides hem heretat dels enterramorts un cert gust per la filosofia barata. Però de poesia… només en sé els versos que copio en algunes lloses.

Va atacar l’amanida com si es tractés del seu pitjor enemic. Quan va tornar a tenir la boca lliure, va concloure:

—En resum: una família amb molts diners. I la senyora Elisenda, a més, és una de les primeres fortunes del país.

—En canvi, no s’ha mogut de casa Gravat.

—Ha viatjat més que tu i jo i tot el poble junts.

—No, vull dir que hi viu.

—Què té de dolent? Jo també visc a Torena. —Va rebuscar un cigarret dins d’un paquet rebregat i la va mirar, seriós. Obrí la cremallera de la seva cartera i en va treure un sobre amb molt de gruix. El va passar a la Tina—: Els papers del mestre són de debò?

Mai no havia vist menjar tan de pressa, la Tina.

—I tant, que són de debò.

—Doncs quina puta merda. Perdó.

—Sí, és una puta merda.

—Ha passat massa temps. Ja no li importa a ningú.

—A mi.

—A tu no et va ni et ve.

—A mi m’ha arribat la carta que un home va escriure fa cinquanta anys.

—Passa-la al fill del mestre i llestos.

El Serrallac va furgar dins la seva cartera i en va treure una targeta de Marbres Serrallac, S. L. Al darrere hi havia una cosa escrita.

—L’adreça del Marcel Vilabrú.

La Tina va agafar la targeta. El to de veu del Serrallac la va mig molestar quan va prosseguir dient així, què? Aniràs allà i li diràs miri, senyor Vilabrú, vostè no és fill de sa mare sinó de sa mare. I ell et dirà oi, que bé. Eh? Així, hi aniràs? Sense cap prova?

—Més o menys. Ja improvisaré.

—M’agradaria que algú m’estimés amb aquesta convicció que gastes.

—Estic de baixa d’estimar.

—Doncs per què ho fas?

—No ho sé. Potser perquè la mort no tingui l’ultima paraula.

El Serrallac va fer una pipada llarga i va somriure, remenant el cap. La Tina el va observar estranyada, quasi ofesa:

—Què passa? Que no estàs mai trist, tu?

L’ultima vegada que el Serrallac es va entristir va ser feia un parell d’anys, que va veure un reportatge a la televisió sobre el cementiri de Gènova, el Zentralfriedhof de Viena i el Père-Lachaise de París. I vaig dir prou. Perquè jo coneixia i treballava per als cementiris de Sort, Rialb, tot el Batlliu, la Vall d’Àssua, Tírvia, i també els de les tres valls, i cap, cap d’ells no es podia comparar amb el de Torena. Però és que ara, havent vist el que havia vist per la televisió, m’havia deprimit. I vaig pensar que era ben bèstia guanyar-se la vida gravant el nom i la mida exacta de la vida de les persones.

—També feu altres coses.

—Sobretot, fem altres coses. Però a mi el que m’agrada són les làpides.

—En el llibre ja ho dic: si fa no fa, la ratlla de Gerri marca el final de les cases amb teulada i el començament de les cases amb llosat.

—No és exacte però no sé què té a veure amb els meus problemes.

—Que també és el final dels cementiris amb nínxol i el començament dels cementiris a terra.

—El nínxol s’escampa cap al nord. També em guanyo la vida fent làpides per a nínxols. Més fines; marbre negre polit. —Pausa—: Quan sortirà, el llibre?

—M’agradaria que fos abans de… Bé, abans.

—Estàs plena de misteris.

Estic sola perquè no tinc ningú amb qui parlar de la por de tornar a cal metge, de la distància educada de l’Arnau, de les traïcions del Jordi. No tinc amigues. És així de senzill. I davant meu l’única persona que em pregunta sobre les meves zones d’ombra: un picapedrer mig jubilat que ha enllosat les cases i els llosats de mitja comarca i que ha fet certificats de vida i mort a la pedra.

—Tothom té misteris, no t’amoïnis.

—I tant, que m’amoïno. Una dona jove com tu… ha de… No ho sé. Jo… Saps?

Abans que acabés dient alguna inconveniència que els pogués deixar en situació incòmoda, la Tina el va tallar:

—Quan surti el llibre te’n regalaré un exemplar.

—Doncs jo et regalaré una làpida —va reaccionar en Serrallac.

Es van posar a riure ben fort, jo desmaiada de por per la brometa i l’amo Rendé, des del taulell, va pensar aquest Jaume deixa’l córrer, quin paio, lligant amb la mestra grassona.