35

Cel de primavera net, intens, brillant, amb estrelles com punxes, explicant al Jaume Serrallac que el seu missatge de llum era tan antic i llunyà que no es podia entendre. Però el Serrallac no estava pel clam de les estrelles. Va mirar aquella constel·lació que semblava una lletra ema sense saber que Cassiopea va ser la causant de la desgracia familiar per culpa del seu orgull quan va proclamar que la seva filla Andròmeda era més bella que les nereides. Precisament, que les nereides! Quina gosadia. I ara estava estampada, immòbil, al cel gèlid, junt amb el seu marit Cefeu, i al costat d’Andròmeda i del seu enamorat salvador Perseu. Tanta passió, tants càstigs, tants destins tallats a ganivet damunt del cap d’en Serrallac. Però ell mirava al cel i fumava en calma l’últim cigarret, amb el cap posat en la puta millor manera de demanar un segon crèdit per tapar els forats ocasionats per la reparació del camió. Va sentir una esgarrifança de fred i es va apujar fins al coll la cremallera del jersei gruixut.

La bombeta anèmica d’aquell cantó de la plaça estava apagada, com aquells dies llunyans, quan ell era una criatura, que partides de maquis o paquets espaordits, homes, dones, nens amb ulls de por, trenes gelades, tremolor de fugitiu, feien el camí clandestí de l’escola i hi descansaven unes quantes hores en el seu periple cap a la incertesa. En Serrallac no ho va arribar a saber mai. Ell, des del pupitre de l’esquerra, el que tocava a la paret, mirava els mapes que l’ajudaven a somiar i s’imaginava remant Amazones amunt, per aquella cinta blava envoltada de verd, i en arribar a la zona marronosa i blanca, a les fonts de l’Amazones, llançant un crit tan fort que el sentirien de tot América, des de l’estret de Bering fins a la Terra del Foc.

—Digues, Jaumet.

—No, que… L’Amazones, me mareja…

—Per què, digues.

—No, que quantes vegades és lo Pamano. O quantes vegades és la Noguera.

L’Oriol mirava els ulls blaus del Jaume Serrallac buscant-hi la seva veritat. Potser era l’únic nen que sempre estava rumiant; era l’únic que en un altre lloc i en un altre moment acabaria estudiant coses grans; però a Torena el Jaumet, si son pare no feia un cop de cap, estudiaria dalla, herba, vaca, ovella i amb una mica de sort, cria d’animals de tir, que dóna força i té molt de futur, ara que totes les mules i els ases estan requisats per les guerres. O potser es quedaria a fer làpides i llenes amb son pare, el Serrallac de les pedres.

—L’Amazones és… més de mil vegades el Pamano.

—No. —Admirat, rendit, el Jaumet Serrallac.

—Sí.

En tota la freda tarda el Jaumet no va dir res més perquè tractava d’imaginar-se mil pamanos junts i tota la Vall d’Àssua se li convertia en un riu tan impossible com l’amplitud llegendaria del mar. Ell estava somiant aquestes coses mentre damunt del seu cap, a les golfes, dues nenes amb trenes miraven de fer callar la por perquè cap alumne innocent no tornés a casa dient que les rates i els ratolins del cap de casa de l’escola esternuden com nenes amb els ulls plens de por i amb trenes rosses.

En Serrallac no ho va arribar a saber mai, perquè a més de somiar mapes del món, començava a ajudar el seu pare a tallar pedra amb l’escoda i admirava el Ventureta, abans que el matessin, perquè era capaç d’anar i venir de la Coma Alta en cinc quarts justos. Però ara la bombeta estava apagada no perquè cap mestre emboscat la descargolés quan convenia sinó perquè el Pòrtules és un incompetent que a més d’un sou segur, té poca feina, la fa malament i ningú no se n’exclama. Va envejar-lo perquè tenia sou de funcionari i en canvi ell havia de viure amb l’ai al cor, les lletres del camió encara no pagades i l’arbre de lleves fet a miques per haver-se entestat a pujar amb tanta càrrega per l’infernal camí de Pujalt.

Llavors es va obrir el portal de casa Gravat i ell, que acabava de llençar la burilla a terra, es va quedar immòbil al pedrís, ocult per la fosca, mirant com una silueta femenina sortia a fora amb alguna cosa a la mà. La senyora Elisenda. La senyora Elisenda amb un bolic de roba a les mans. El va llançar just damunt del toll que hi havia tocant a la paret. La roba va fer xaf, i es va quedar immòbil, com si estigués infinitament cansada, amarant-se de fang. La senyora Elisenda va entrar i tancà la porta i en Jaume Serrallac va dir-se que era millor no moure un pèl perquè encara no s’havia acabat tot. Com si els déus anessin seguint el seu pensament, es va tornar a obrir la porta de casa Gravat i una figura blanca en va sortir. Un home nu i descalç, que va entomar la fredor de les nits de finals d’abril a Torena, va ofegar un renec, agafà la roba, que sucava, i mirà de posar-se els calçotets, foscos pel fang, i buscava amb ràbia, buscava entre la roba i llavors es va tornar a obrir la porta i un braç enèrgic va llançar al mig de la plaça un parell de sabates que van sonar irònicament buides i va tornar a tancar i l’home nu va renegar encara més però es precipità a recollir-les. Llavors li va veure la cara a la llum de les estrelles mítiques: era aquell imbècil que feia el tifa a les pistes, i que diu que tenia tant d’èxit amb les jovenetes de Barcelona. El tio merdes i la senyora Elisenda? Hòstia. I a casa Gravat. Hòstia de déu. Quasi com una constel·lació, la senyora Elisenda la distant i el tifa de les ulleres de sol.

En Jaume Serrallac es va convertir en esgrafiat de la paret de la seva pròpia casa per evitar que aquell home descobrís la seva presència. I es va emprenyar perquè qui tenia alguna cosa per amagar, si de cas, era el monitor dels pebrots i no ell que estava fent l’última pipada al pedrís de casa seva, la dona i la nena ja al llit. Tot i així, no va moure un pèl perquè tothom a Torena feia anys que havia aprés la lliçó que amb la gent de casa Gravat millor no tenir-hi tractes de cap mena. El monitor i la senyora Elisenda. Fort. La senyora Elisenda, la gata maula que havia comprat mig terme municipal i l’havia revenut diuen que a preu de fortuna i que sempre està a la vora de capellans, de canonges i del bisbe de la Seu, resulta que es fa espolsar el presseguer per un esquiador.

—No m’ho crec.

—Ho he vist amb els meus propis ulls. En pilotes, al mig de la plaça.

—Impossible. La senyora Vilabrú…

—La senyora Vilabrú té cames com tothom. I qui té cames, hi té lo junyent.

Era una mena de declaració de principis del Jaume Serrallac mentre feia l’últim glop del perfumat a casa Rendé en companyia del malparit de les assegurances, que es negava rotundament a acceptar que una ruptura d’arbre de lleves fos un accident i no una avaria.

—Ho sé de bona tinta: m’ho ha jurat un desgraciat que viu al davant de casa seva, un que fa làpides i coses de pedra.

—Però si és impossible.

—Doncs no ho és: la senyora Elisenda Vilabrú carda amb jovent i els fa anar en pilotes pel poble.

—En pla orgia?

—No ho sé: jo et dic el que m’han dit. Ni tan sols no hi he estat mai, a Torena: jo faig assegurances, no sé si m’entens.

—Sí, però això que dius és molt greu.

—El que m’ho ha dit hi viu just al davant. Vull dir jo que.

—Orgies pel poble, senyor delegat.

—No m’ho crec.

—Faci-ho investigar.

—Vostè no és ningú per dir-me què he de fer. Això és algú que li vol mal. Ella és una dona molt, molt…

—Jo li he dit el que sé de bona tinta. De boníssima tinta.

—Com a delegat em veig en l’obligació de demanar-li que s’instrueixi una investigació, senyor.

—Si és tan greu com diuen… —Cops preocupats amb el llapis damunt la taula.

—Estic convençut que és una exageració. Algú que la vol enfonsar. Tot quedarà clar en la investigació, senyor.

—Tireu-la endavant. Discreció, prudència, reserva, tacte i circumspecció, senyor delegat.

La senyora Elisenda va tancar la porta i s’hi va repenjar, com si volgués impedir que els rumors que començarien a córrer a partir d’aquell moment entressin a casa Gravat. Va percebre com el Quique s’empassava un renec. I llavors va sentir els primers cops. Tal com t’ho dic, amb els pantalons a mig posar es va posar a picar a la porta de casa Gravat amb una sabata, enmig del silenci i a dir obre o te’n penediràs, i a cridar, i uns segons abans que s’obrissin tres o quatre llums de les cases que donaven a la plaça, la senyora Elisenda va obrir la porta, va tibar el Quique pels cabells i el va fer entrar. I no vaig veure res més, això que m’hi vaig passar estona, però és tal com t’ho estic dient i que em mori si m’ho invento.

—Ara escolta’m. —El Quique encara duia les sabates a la mà i panteixava de ràbia. Ella, sense tombar-se va dir gràcies, Carmina, te’n pots tornar al llit, està tot controlat.

—És que… Té una trucada, senyora.

—A aquestes hores?

—Diu que és urgent.

—Molt bé, ja hi vaig.

—Què. Què he d’escoltar. —El Quique s’estava calçant i s’espolsava el fang de la camisa, enrabiat.

—No m’agrada repetir les coses. Si dius res de tu i jo a qui sigui, et faré matar. Parlo de debò.

—Ui, quina por.

—Tu prova-ho. Tinc mitjans per fer-ho.

—Senyora, que diuen que…

—Gràcies, Carmina. —Encara sense girar-se—: He dit que te’n pots anar al llit.

Quan el Quique es va haver acabat de vestir, la senyora Elisenda va tornar a obrir la porta i el Quique, abans de sortir, va escopir a terra, impotent i va dir mirant-la als ulls em vaig follar el teu estimadet fill li va encantar. Maricó perdut. Si vols saber-ne més detalls, truca’m.

La senyora Elisenda va tancar la porta darrere de la seva història amb el Quique i quan es va tombar va veure la Carmina, en camisa de dormir, espantada, a la porta del rebedor i, sense ni mirar-la, mentre se n’anava cap a la sala va dir Carmina, demà a primera hora fas la maleta i te’n vas d’aquesta casa.

—Però…

—Trobaràs diners aquí damunt.

—Senyora, que jo…

La senyora ja havia entrat a la sala i estava agafant l’aparell que hi havia al relleix de la xemeneia.

—Digui.

—Senyora Vilabrú?

—Sóc jo.

—El seu oncle.

—Què li passa?

El superior de la residència li va explicar que lamentava molt haver-li de dir que semblava que aquell cop anava de debò, que el pobre home havia tingut un atac i que estava mig paralitzat i no es movia i…

—Què diu, el metge?

—Que tenim mala peça al teler, senyora.

—Molt bé. D’aquí a una hora sóc a la residència.

—No, si l’hem portat a l’hospital i…

—He dit que d’aquí a una hora sóc a la residència.

Es va estimar més conduir ella, anar sola, plorar de ràbia, sentir-se dèbil a soles, desfogar-se, cridar dintre del cotxe mentre enfilava el port del Cantó. Quan va arribar a la residència annexa al Palau Episcopal, mossèn Llavaria, desconcertat, ja l’estava esperant.

—Li acaben de donar l’extremunció. No passa d’aquesta nit. —Mirant d’esquitllentes l’edifici—: Però és que… el tenim a l’hospital.

La senyora Elisenda va pujar fins a l’habitació que ocupava l’oncle August, seguida pel responsable de la casa. Quan va ser dins de la cambra es va girar i va dir amb veu gèlida mossèn, voldria estar-me una estona sola, si és que em pot respectar el meu dolor.

L’home es va apressar a tancar la porta, sense entendre gaire res. La senyora Elisenda va fer una composició de lloc: el llit encara desfet, el bastó inútil de l’oncle repenjat a la paret, un llibre de jocs matemàtics obert damunt la taula, amb un llapis esmolat fent de punt de la pàgina de solucions, com qui hi tindria el Kampio. Al primer calaix va trobar el que buscava: una carta a mig redactar, adreçada al bisbe de la Seu i al nou postulador de la causa de beatificació del venerable Oriol Fontelles i Grau, mort per causa de la seva fe, en què, amb una lletra molt vacil·lant però entenedora, mossèn August deia em veig en l’horrible disjuntiva d’haver de decidir entre dos mals i la meva consciència no ho pot resistir. Faci el que faci em condemno. Si callo, perquè sóc còmplice d’un engany; si parlo, perquè trenco el secret sagrat. Sóc massa dèbil per enfrontar-me amb aquesta situació i per això, aconsellat pel meu confessor, us vull advertir, benvolgut monsenyor, que tinc raons profundes per creure que la causa de beatificació del venerable Oriol Fontelles no pot tirar endavant. I punt. Una carta a mig fer, encara sense comiat ni salutacions inicials però amb els noms dels destinataris. Un esborrany ple de dubtes.

Quan al cap d’un quart mossèn Llavaria va picar a la porta tímidament, ella va dir endavant amb veu trencada. Estava asseguda i s’eixugava els ulls. El mossèn va compadir-se del dolor de la senyora i va callar.

—Fóra tan amable d’indicar-me com s’arriba a l’hospital?

Ja al carrer, mossèn Llavaria va acabar de donar instruccions a la senyora i quan aquesta tancava la porta del cotxe va treure el cap per la finestra i va dir mossèn, vostè sap qui és el confessor del meu oncle?

—El confessor?

Ella esperava la resposta, a punt d’engegar el motor.

—Per què ho vol saber?

—Per agrair-li tot el que ha fet pel meu oncle.

—Jo sóc el seu confessor.

—Moltes gràcies, mossèn. El vindré a visitar d’aquí a uns dies per mostrar-li la meva gratitud.

Va engegar el motor iva deixar el secretari de la residència encara més desconcertat que quan hi havia arribat.

El pitjor era la mirada. Pitjor que la ranera, que la lleu tremolor de l’espatlla, que la sensació de mort imminent que es respirava a la cambra. La mirada. L’estava mirant fixament, amb els ulls una mica tancats, com si l’estigués odiant.

—No reconeix ningú —li va assegurar el doctor—. La ciència ja no hi pot fer res.

Sí que em reconeix. M’està mirant i m’està enviant a l’infern i això fa una mica de basarda. Però sàpigues que la finalitat és bona, que no ets ningú per dir-me què he de fer i jo he decidit que tothom ha de saber que l’Oriol va ser un màrtir i que vull honorar la seva memòria. Que no t’hi vas entusiasmar tu, a la primeria, tu i mossèn Bagà? Jo ara ja no puc tirar enrere. Absolutament impossible. Per res del món. A més, li vaig dir a Déu que ho aconseguiria. I si no ho vols entendre, m’és igual: tot això ho faig per amor al meu amor i et juro que arribaré fins al final.

—Oncle, que em sentiu?

M’està maleint. Jo no sóc dolenta, oncle; tu et penses que sóc dolenta, però jo sempre faig les coses a fi de bé. Fa tres dies em vaig confessar i estic neta. Quasi. No ets ningú per jutjar-me, no ets ningú per mirar-me així.

—Segui, senyora. També ha de pensar en vostè.

No paro de pensar en mi. Oncle, per què ets tan dur? Que no ho entens, que ja no puc tirar enrere? Et creus que ho saps tot i no en saps ni la meitat. Que no ho entens? Les coses han anat així i si la vida m’ha ensenyat res, és que els fets que han passat no es poden canviar per desitjos: s’han d’entomar. Això és ser fort. I si hi ha algú que vulgui jutjar-me perquè no he fet altra cosa que guardar la memòria del meu pare, del meu germà i fer justícia al meu amor, que miri primer si està net de culpa perquè tothom té coses per amagar. I no em parlis més de perdó. No sóc jo qui hauria de perdonar. Són el meu pare i el meu germà. I el meu amor. Sí, el meu amor, oncle, què passa. Tu mai no entendràs què és estimar bojament una persona. Mai no entendràs que encara que faci tants anys, cada nit penso en l’Oriol malgrat tot el que va passar i que tu ni sospites. Em sento l’ànima rosegada. Cada nit hi penso, oncle. Tu no saps el que és la passió ni què som capaços de fer per passió. Jo m’he enriquit perquè vaig viure uns quants moments abraçant l’Oriol: bé s’ho valia, oncle. Aquells pocs instants clandestins van ser el meu cel mentre van durar. La resta de decisions, que cada dia em fan més rica, no tenen cap valor, oncle. En canvi, guardar la memòria de l’Oriol perquè sigui honorat per sempre, sí que és important. Contra qui sigui. Contra Déu i tot, oncle, i que Déu em perdoni. I juro que mai més no em trauré aquesta cadeneta amb la creu, fins a la meva mort, oncle August.

—Senyora Vilabrú.

—Ell?

—Mossèn August és mort.

La mirada de mossèn August encara era la mateixa: plena d’odi, fixa, amb els ulls entreoberts, mirant-la, acusant-la de tots els mals, que injust que ets, oncle August.

—Que li podrien tancar els ulls?