12

El tercer home va fer un senyal amb el braç esquerre. Sabia que els altres només el podien veure si retallava la seva silueta contra la neu i per això s’havia col·locat al mig del prat nevat. Però també sabia que si els seus companys el veien, els enemics, si hi eren, també. En tingué constància quan la bala li va destrossar mitja cara. Encara no havia tingut temps d’abaixar el braç esquerre. Damunt del paisatge nadalenc de la blanca neu de les cinc de la tarda del sis de desembre de mil nou-cents quaranta-tres, es va formar una taca fosca de la sang del primer maqui caigut a la vall d’Isil en la lluita contra el feixisme. I els seus companys no van contestar amén sinó que van mastegar un renec perquè el coronel Nerval els havia assegurat que fins al sud d’Isavarre no hi tenien instal·lada cap post de vigilància. El segon home va fer un senyal al tinent I va desaparèixer en la foscor. El tinent Marcó va entendre que anava a veure qui els aturava la progressió. Mirà els seus homes, una trentena de voluntaris mal afaitats, amb la determinació als ulls i sense cap ganes d’ autocompadir-se. Per uns moments es va sentir orgullós de comandar aquella secció i barrejava aquest sentiment amb la por i va tenir un record dolorós pel Paco, que era l’home que havia pintat de fosc la neu del prat de l’altra banda de la carretera i el segon home ja li estava xiuxiuejant que camí lliure, me’ls he carregat, només dos soldats.

I les tres patrulles van travessar el riu, van passar per davant de la post de vigilància que segons el malparit del Nerval no existia i que estava formada per dos soldats morts, dos màusers, una capsa de municions i una carmanyola plena de cigrons congelats. Dos maquis van confiscar les escopetes i un tercer la capsa de municions, tot sense fer soroll, quasi d’esma, i ningú no va tenir ni una mirada de compassió pels dos soldats degollats tan joves, perquè el seu objectiu era arribar fins on el primer home devia tenir els peus glaçats de tant esperar-los.

—Què era, el tret? —va fer aquest, picant els peus contra terra perquè no se li congelessin.

—Tenies soldats a menys de cent metres.

—S’ha sentit per tot arreu. Aviat tindrem un camió aquí. Deuen ser a Borén. O més a prop.

—Doncs és qüestió d’aprofitar-ho.

—I el pont?

—Que hi vagin els tres artificiers. Podran treballar amb calma, t’ho asseguro. —A tots els altres homes—: Desplegueu-vos i prepareu les granades. —I com la mare que acomiada el nen que se’n va cap a l’escola, amb la bufanda tapant-li el coll i el nas, la motxilla dels llibres i les il·lusions a l’esquena i li recomana que vigili en baixar de la vorera, el tinent Marcó va xiuxiuejar a tot l’escamot—: I compte amb el foc creuat.

No un, sinó tres. Tres camions carregats de soldats. O sigui que tenien tropes més amunt d’Esterri. Ells, que havien passat la tarda a les bordes esperant la fosca, no n’havien detectat ni l’olor. Lentament però de manera inexorable, els camions avançaven, l’un darrere de l’altre, com les processionàries, il·luminant feblement la cinta blanca de la carretera estreta, amb una metralladora dalt de la cabina del primer dels vehicles, mirant sempre cap al nord, cap a l’enemic invisible i el comandant cagant-se en la mare que va parir el maquis, si em deixessin fer a mi, ho acabava en un dia.

El tinent Marcó va deixar passar el primer camió i els seus homes estaven frenètics i alterats perquè això volia dir guerra a mort i no una simple emboscada i fugir corrents, i més d’un va pensar què hi faig, aquí, morint de por, de fred i de mort, i de cua d’ull observaven el tinent que mantenia els ulls negres i brillants fixats en la carretera en el moment que passava el segon camió i, quasi enganxat a ell, el tercer i llavors va donar el senyal i cinc granades van saltar cap a dins la caixa del tercer camió i un parell més van entrar-hi per la cabina. Al cap de tres o quatre segons, un seguit d’explosions, crits, foguerades i renecs van pintar la nit de dolor i el camió es va entravessar al camí impedint els altres dos de recular, com si el seu xofer, amb els braços amputats per la granada, hagués estat un estrateg venut al maquis.

Els dos encarregats de la metralladora, ran de carretera, a un crit del tinent Marcó, van començar a escombrar cap als altres dos camions, d’on baixaven soldats que, tot i que corrien per salvar-se en la blancor de la neu, anaven directes cap a la mort perquè no s’adonaven d’un dels principis bàsics de l’emboscada que és el de calcular els teus moviments per preveure i forçar els de l’enemic de tal manera que fins i tot impressiona confirmar com segueix, fil per randa, els passos que nosaltres volem que segueixi i així els tenim la partida guanyada perquè som nosaltres els qui movem les fitxes del tauler i nosaltres semblem una mica uns déus i ells, doncs això, unes processionàries. Fins i tot l’Aureli Camós, d’Agramunt, que havia lluitat a l’Ebre amb l’exèrcit republicà i que en tornar a casa havia estat reenganxat pels franquistes, amb dos germans a l’exili i només vint-i-tres anys a la memòria, va baixar del camió i es va estavellar contra el seu destí tràgic. I el comandant empipat del primer camió es va adonar massa tard que allà a la punta del comboi, la metralladora no li servia per a res perquè si escombrava cap enrere es carregaria els seus propis soldats i es va cagar en la mare del maquis i va córrer també a buscar la mort entre la neu blanca, tal com estava escrit en els manuals elementals de l’emboscada.

Vint-i-tres homes morts, cinquanta-dos fugits per la neu, pels barrancs, per l’aigua glaçada de la Noguera, per la ignomínia, vuitanta fusells, dues metralladores, tres caixes grosses de munició, un radiotransmissor, cent granades, una navalla de l’exèrcit suís tacada de sang i l’orgull de l’exèrcit franquista furtats per l’escamot del maquis i incorporats a l’exèrcit d’alliberament contra el feixisme. I vint parells de botes confiscades. Un quart d’hora de trets, crits i confusió, sota la mirada gèlida del tinent d’ulls negres com el carbó, deu minuts per recollir el botí i tota una vida per desaparèixer enfilant-se per les bordes de Risé i encara més amunt, a buscar el Pic de Pilàs i carenant, ja de matinada, amb raquetes als peus, amb la claror acusadora, arribar esdernegats a la ratlla de França pel Mont-roig. Però no tots van pujar cap a la muntanya amb la sensació del deure complert. Un dels escamots, amb el tinent, es va quedar apostat a la cova, a observar la reacció de l’enemic.

El general Sagardía. El mateix general Antonio Sagardía Ramos, excap de la 62 Divisió del Cos d’Exèrcit de Navarra, que amb un esforç meritori havia aconseguit el renom de carnisser del Pallars, que era de visita extraoficial a la zona on va fer-se famós, veient l’estesa de cadàvers mutilats va fer petar la boca fastiguejat i va dir al tinent coronel que li feia els honors, que la culpa era del comandant incompetent que jeia davant seu, sense un ull i sense cap vida però amb la seva estrella a la gorra, que s’havia deixat ensarronar en la més elemental de les emboscades guerrilleres. I van i a mi em passen a la reserva.

El resultat era el que preveia el maquis: doblar els efectius en aquella vall i minvar-los en altres llocs. Quan el gruix de les forces d’inspecció retornaven amb els morts i amb alguns del soldats dispersos per la por, quan el camió que portava el personal era damunt del pont d’Àrreu, el tinent d’ulls de carbó va dir ara! Un dels seus homes va disparar enlaire una bengala de fum i al cap de vint segons el pont amb dos jeeps i un camió volava amb aquella alegria. El tinent Marcó sabia que a partir d’aquell moment la vida seria molt dura per a les partides de maquis que actuaven des d’Isil fins a Collegats, entre altres coses perquè se’ls congelava la via de sortida pel port de Salau i havien de fer marrades llargues però prou segures per Espot, els Estanyets i el Montsent.

—Una pintura és una mariconada.

—És una manera de distreure’m. La feina de l’escola és rutinària.

—I què? T’ha volgut enredar?

—Perdoni?

—Si la senyora Elisenda t’ha insinuat sexe.

Si la senyora Elisenda li havia insinuat sexe… L’última sessió va arribar com tot el que fa mal arriba a la vida i l’Oriol, després d’haver canviat els tons de les arrugues del vestit, i després de contemplar aquells ulls vius que havien crescut dins de la tela i després d’adonar-se que si allà no hi havia foc poc n’hi faltava, va llançar un sospir mentre netejava el pinzell amb un drap i mirava els ulls de la tela i deia em sembla que no hi puc fer més. Ja he acabat, Elisenda. I l’Elisenda es va aixecar ràpidament i anà cap a la tela i la va contemplar durant un minut llarg en silenci, de tal manera que l’Oriol tenia al davant aquells ulls que havia aconseguit que foradessin les ànimes i darrere seu el perfum que el transportava no sabia on. Amb les mans fines i suaus, que exhalaven aroma de nard, va aplaudir davant del quadre.

—És una obra d’art —va dir, emocionada.

—No ho sé —va respondre l’Oriol, cautelós—: Però ha sortit de dins meu.

Pocs segons abans que l’Oriol morís embriagat, un corrent elèctric intensíssim li va recórrer l’espinada perquè ella li va posar la mà damunt l’espatlla i no la va enretirar. I sense avís previ es va inclinar, mostrant el començament de les sines i li va fer un petó callat al front.

—T’estic molt agraïda —va dir—. És un retrat extraordinari. T’hi hauries de dedicar.

Si la senyora Elisenda li havia insinuat sexe. Déu meu. La senyora Elisenda no m’ha insinuat sexe, jo no paro de pensar en els seus ulls i la Rosa està cada dia més agra perquè s’adona d’alguna cosa, les dones això ho capten amb no sé quines antenes. Déu meu. Potser no hauria d’haver acceptat aquella feina i m’hauria d’haver limitat a l’escola i a dir a l’Elvira Lluís, la Cèlia Ventureta i el Jaumet Serrallac, que eren els grans de la classe que els pares encara no havien tret de l’escola per anar a dallar herba, que no, que el sujeto és España, que mai un sujeto no pot anar amb una preposició, ho entens, Jaume, ho enteneu? Si diem España crece con amor al Caudillo, con amor no és el subjecte.

—Però és la paraula més important —va tossir l’Elvira.

—Què vol dir España crece con amor al caudillo, senyor Oriol?

—Bé, això és l’exemple del llibre. En posarem un altre: El trigo crece con amor al agua.

—Què és, trigo?

—Blat. Forment, que dieu aquí.

—Bé, això ja s’entén més. I el sujeto deu ser lo trigo. Eh?

—La senyora Elisenda no m’ha insinuat sexe ni res. És una senyora.

—Ja l’aniràs coneixent. Per cert, t’ha pagat?

—Religiosament. Però què vol dir, que ja l’aniré coneixent?

Va remenar la tasseta de cafè buida i va deixar la cullera al platet. Tenia ganes de tornar a casa i temia tornar-hi i enfrontar-se amb la mirada plena de retrets muts de la Rosa, que ni tan sols havia somrigut quan li havia portat els diners del quadre.

—Li recordo que l’Elisenda és una senyora casada.

—Una senyora casada amb un bala perduda que es passa el dia… En fi.

L’Oriol es va aixecar i el senyor Valentí es va sorprendre que l’altre prengués la iniciativa. Això el va irritar. Amb un gest sec el va fer tornar a seure. Es va inclinar per damunt de la tauleta fins a posar la cara davant de la de l’Oriol de manera que aquest li pogués sentir sense problemes l’alè agrejat i va dir jo sí que m’he tirat la teva senyora Elisenda. I t’asseguro que no és res de l’altre món.

Quan l’Oriol anava a respondre indignat que vostè què s’ha cregut, un dels homes del senyor Valentí, el dels cabells arrissats, va entrar a ca de Marés i anà directament a la taula de l’alcalde i, amb excitació, li va xiuxiuejar alguna cosa, que l’Oriol no va poder entendre. D’una revolada, el Valentí Targa es va aixecar i va fer el mateix gest sec d’abans però que ara volia dir segueix-me i l’Oriol va contestar és que he de tornar a casa, que la Rosa.

—Deixa-ho estar tot i segueix-me —va dir, com Jesucrist—. I abriga’t.

El de les celles peludes va aturar el cotxe al costat del cementiri de Sort, davant d’un cobert on hi havia una vintena de taüts afilerats. Del cotxe, van baixar-ne tres falangistes uniformats i l’Oriol, que sense adonar-se’n, havia agafat els gestos del grup. Els soldats de guàrdia els van saludar i els van deixar entrar. En un racó, un cos ajagut a terra, amb un vague uniforme militar, un ull obert, implorant alguna victòria impossible i l’altra meitat de la cara convertida en una massa sangonosa. Amb la punta del peu, el Valentí va fer que el cadàver quedés panxa enlaire. L’Oriol, al seu costat, tremolant, sense voler mirar amb detall aquell rostre de la mort, no va poder més i se’n va anar a un racó a vomitar. El Valentí el va observar uns instants, es va guardar el comentari i s’ajupí al costat del cadàver del maqui.

—Mireu això —va dir sense tombar-se.

L’Oriol s’hi va acostar, amb un mocador a la boca, pàl·lid i amb les cames a punt de fer-li figa. Els altres els van envoltar. El Valentí estava tibant la solapa de la jaqueta del mort. Al trau lluïa una insígnia metàl·lica. La va treure de la solapa i se la guardà al palmell. Era una campana de color vermell. L’Oriol la contemplà en silenci, sense saber què volia dir tot plegat.

—Aquest maqui era de la partida del tinent Marcó —va dir al grup—. Porten una campaneta per riure’s de nosaltres. Els mana l’Eliot.

—Qui és, l’Eliot —va dir el del bigoti més fi.

—Un anglès que es coneix la zona pedra a pedra i que sembla que li agrada jugar amb nosaltres. Amb l’exèrcit. —Com envejant-lo—: És molt bo.

L’Oriol va mirar l’estesa de soldats morts i es va sentir desolat. El senyor Valentí Targa, com si els estigués alliçonant, va prosseguir dient que aquests tals Eliot i Marcó eren llestos, però que ell ja els coneixia la manera de moure’s. Si l’exèrcit em volgués fer cas…

Es va guardar la insígnia de la campaneta a la butxaca, va assenyalar cap als soldats morts i va dir ara sabran si tinc els pebrots al seu lloc. Fins ara només era un joc.

Els altres es van mirar en silenci, sense acabar-ho d’entendre. L’Oriol va pensar que si el fet que l’alcalde i els seus falangistes es carreguessin dos veïns del poble perquè es deia que havien participat en la mort dels Vilabrú, i un parell més per anarquistes i republicans, no era més que un joc, quina cara tindria l’horror a partir d’ara.