48

Per no temptar la sort, van canviar el lloc de trobada: una pensió trista de la Pobla on tots dos eren del tot desconeguts. Ella, un cop havia deixat l’abric en una cadira, va mirar per la finestra i sense tombar-se va dir t’estimo tant que m’agradaria viure… no ho sé, casada amb tu. Sense haver d’anar d’amagat.

—Ja saps que no pot ser —resposta seca.

—Si ens poguéssim divorciar.

—Amb la república podíem fer-ho. Són els teus, els que ho han prohibit.

—Els meus?

Ara ella el va mirar. S’hi va acostar intentant desvelar el secret d’aquella mirada tan diferent de la del pintor que la feia sentir-se nua i recoberta amb una pell suau de marta. Però hi va trobar gel. Se’n va anar cap a l’armari.

—Que no són els teus, també?

L’Oriol no va respondre però li va aguantar la mirada.

—M’agradaria estar casada amb tu —va insistir ella.

—A mi, no.

Silenci. Ella es va immobilitzar davant del mirall aquós de l’armari. Dues Elisendes contemplant-lo esgarrifades. L’Oriol va seure al llit.

Saludo a Franco, Arriba España. Torena de Pallars a 26-10-1944. Continuación. Ha sido descubierto por nuestros servicios, en las cercanías de Toulouse, el cadáver del desaparecido José Pardines (del informe anterior) en avanzado estado de podredumbre. No: de descomposición. El forense capitán Aurelio Cordón certifica la incrustación de bala en zona cerebral frontal con lo que deducimos que el tal Pardines fue descubierto por los bandoleros entre los que lo habíamos infiltrado. No llegó a decirnos; no llegó a darnos; no llegó a facilitarnos, ara, ningún tipo de información.

—Què et passa? —va fer ella, encara desorientada.

—Si vols un terreny, denuncia el seu propietari.

—No t’entenc.

Quan li va explicar el que li havia ensenyat el Targa, sí que ho va entendre. Tres segons per reaccionar:

—Són uns terrenys que la CNT havia confiscat al meu pare.

L’Oriol es va quedar callat, una mica desorientat.

… que me llegaron voces todavía no confirmadas de la posible relación entre Eliot y un tal Ossian escrito tal como lo escribo. Creo que sería bueno; sería magnífico; sería prudente investigar los antecedentes del susodicho Ossian y si es natural de estos valles, si trabaja aquí oculto bajo una personalidad legal o si es un guerrillero o un republicano huido.

—Jo t’estimo i no vull perdre’t per res del món.

—Ets amiga de l’alcalde, oi?

—No. Si de cas, tu. Sempre esteu junts.

—El Targa no confia en mi perquè no vull aprofitar-me de la situació.

—El Targa aplica la llei i la fa complir. No és cap delinqüent.

—Excepte quan mata nens.

—Si vols denunciar-lo, ja saps què has de fer. —Uns instants per asserenar-se—: Ja en vam parlar prou, no?

—Que el justifiques?

—No. És un barroer. Però hauries d’haver vist com estava Torena abans que ell vingués.

Ho va dir amb passió, mentre es descordava la brusa.

L’Oriol va pensar de seguida que si li responia que Torena abans del Targa tenia més gent viva, alló hauria estat el trencament. I ell volia veure què hi havia sota aquella brusa. Per tant, va callar i va aparcar la discussió. Fins i tot va pensar que podia haver estat una temeritat haver-la iniciada. La brusa, vinga.

Sobre los temores de la comandancia militar y de este servicio de información de que la suerte del conflicto bélico europeo derivado del desembarco aliado de junio pasado vaya a una mayor; no: redunde en una mayor desorientación en zonas de frontera, debo manifestar con orgullo, que en las zonas montañosas bajo mi control civil, no se detectan movimientos sospechosos dentro de lo que la prudencia recomienda afirmar debido a que es imposible el control total de una zona tan ingente y de accesos tan difíciles.

—T’estimo —li va dir, de cor i a contracor. I ella va somriure, més asserenada.

Van fer l’amor, però amb una minúscula esquerda entre tots dos. Ell sabia que, passés el que passés, no podria prescindir mai més dels besos, de la veu, de l’aroma d’aquella dona i es va sentir miserable.

Referido a uno de los últimos informes donde se me preguntaba sobre mi seguridad personal, todavía es pronto para prescindir de la guardia personal cuando estoy en el pueblo porque hay gente cobarde que no acepta el restablecimiento del orden donde antes hubo caos, asesinatos, venganzas y odio. No aceptan la paz que les he regalado y no entienden que para preservarla, nos vemos obligados a actuar de manera enérgica, poniendo el pensamiento en las palabras de nuestro Caudillo que nos ordenó que no nos temblara el pulso en el momento de restablecer los valores de Patria y Religión, y atendiendo. No: y en atención a. No: y atendiendo a las consignas salidas, no, com es diu, emanadas por los responsables de Falange Española, cuya representación humildemente tengo. Ostento.

Després, ajaguts al llit, amb un pam de silenci entre tots dos, van estar callats massa estona. Es van acomiadar en silenci. L’Elisenda va sortir de l’habitació sense mirar enrere. El retorn a casa, silenciosa, sense dir ni una sola paraula al Jacinto, mirant endavant, fixament, com si tingués pressa a arribar. I el Jacinto pensant avui s’han discutit. Avui no han cardat. S’han discutit abans de cardar. Llavors li va arribar l’alenada de nard i mira pel retrovisor. La senyora estava plorant en silenci. Déu meu, què li ha fet aquest desgraciat, la senyora pot plorar i jo no sé fer res per evitar-ho.

Aunque sea un asunto desagradable y de gravísimas consecuencias si se supiera; si trascendiera socialmente, me veo en la necesidad de comunicarle que cal, que es preciso retomar la vigilancia discreta del camarada Oriol Fontelles en sus desplazamientos fuera del municipio de Torena por parte de gente desconocida para él. No sabe, señor, cómo me gustaría poder concluir que mis temores respecto al susodicho camarada eran falsos; no: infundados.

L’Oriol s’havia quedat assegut al llit, mirant cap al mirall, enyorant la presència de l’Elisenda, preguntant-se si era prou assenyat això de perdre el cap per una dona que en altres circumstancies segur que hauria tingut a l’altre costat de la trinxera. Preguntant-se si estava posant en perill totes les Grans Operacions del món amb la seva frivolitat. Frivolitat. No, passió. Passió compartida. Es va aixecar del llit i va notar que la fragància del nard encara no s’havia esvaït de la cambra.

El cotxe no s’atura davant de casa Gravat sinó davant de l’ajuntament. L’Elisenda convertida en valquíria, alta, decidida, cabells negres, pell emmorenida, va pujar els dos graons de l’accés i es planta al despatx del Valentí, que en aquell moment estava escrivint porque consideran que la romanalla; los restos de la guerrilla se acabarían de golpe y porrazo; de golpe, si realmente el ejército fuera más expeditivo. Tanto el susodicho capitán Fez como otros oficiales presentes, manifestaron que el mando es demasiado débil con los insurgentes. Ojo.

—Ara m’escoltaràs amb molta atenció.

L’Elisenda va asseure’s davant de la taula, va abandonar l’abric i la bossa a terra, va posar els colzes damunt de l‘escriptori i va deixar que el Valentí amagués els seus secrets dins de la carpeta de cuiro. Li va notar aquell rictus de bou a punt de ser escorxat i això li va semblar bé. Quan el bou per fi la va mirar amb ulls tristos i humits, ella va dir sense cridar que encara no has aprés que hi ha coses que no has de comentar amb ningú, ni amb el teu millor amic, si és que en tens cap. Després d’un silenci massa llarg, l’Elisenda es va impacientar:

—Què?

—Per què ho dius, tot això?

—Com és que l’Oriol Fontelles sap que jo he comprat part de la Tuca?

—Com és que tu saps que l’Oriol Fontelles sap que tu…

—Contesta.

—Jo… —En Valentí Targa va remenar per damunt de la taula buscant una excusa, va obrir la carpeta, en va treure els papers confidencials, els va tornar a desar i encara no havia trobat la resposta.

—Molt bé. Com que no saps què vol dir secret, t’hauré de destituir d’alcalde.

—No pots fer-ho. L’exèrcit no et deixaria.

—Et sorprendries del que em deixen fer els militars.

—Encara no he acabat la meva feina. En Josep Mauri és viu.

—Si tu no el vas a buscar…

—Els contrabandistes són molt cautelosos. Però estic encerclant-lo. Ho juro pel més sagrat del nostre acord.

—Només serveixes per matar.

El Valentí es va aixecar, irat, mirant l’Elisenda.

—Tu em vas voler per a aquesta feina, no?

—Exacte, però no per anar esbombant les coses. A tu et perdrà la llengua.

El Valentí, ja que estava dret, va fer unes passes per treure’s de sobre la incomoditat d’aquella dona al davant, la puta posseïdora de tots els seus secrets; la puta autora del seu increïble enriquiment, de la meva puta felicitat i del meu collons d’ànsia.

—Com és que el Fontelles sap…

—M’ha vingut a veure indignat per la injustícia que li faig al Manel Carmaniu.

—Li has explicat que vol dir confiscació?

—Jo no li he d’explicar res. Ets tu que no has de parlar d’aquestes coses. —Ara va alçar mesuradament el to de veu—: Perquè ningú no les ha de saber.

—Exageres. Conec així de pobles on es… bé, on es redistribueixen les riqueses: ara ens toca a nosaltres, és el nostre temps.

—És el teu temps. Però recorda i no oblidis mai que sempre és el meu temps i el temps de la meva família. Sempre. Ara, abans i d’aquí a cent anys. Tu limita’t a posar ordre ara, que per això et pago. T’he dit mil vegades que de pensar ja me n’ocupo jo.

—Com si jo fos un imbècil.

—Demà aniré a veure el general Yuste i li parlaré de tu.

—M’ho he de prendre com una amenaça? —per fi immòbil, davant de la senyora.

… que quizás sería conveniente que usted en persona tuviera unas palabras con el general Yuste para explicarle que no son ciertos los rumores que empezaran a correr sobre mi puta persona; sobre mi persona y mi supuesta falta de patriotismo o también sobre inventadas acciones tendentes a mi enriquecimiento personal, yo que he dado la vida por el glorioso Alzamiento y el glorioso Movimiento. Esta campaña que sin duda empezará, está orquestada por individuos desafectos, envidiosos de mi adhesión entusiasta y incon, e incondicional al Régimen y al Caudillo desde el primer instante y sin macula de restricción mental alguna. Collons.

La Bibiana va obrir-li la porta. De seguida va notar que havia plorat. De seguida l’Elisenda va percebre que la Bibiana havia notat el rastre de les seves llàgrimes. Va somriure i va dir que no tenia gana, que avui no soparé. La Bibiana va respondre molt bé, senyora i va pensar vigila, nena, Elisenda, que lo món és ple de punxes.

Que Dios; no: Dios guarde a su excelencia por muchos años. Fechado en Torena de Pallars el día ventei; venti; 26 de setiembre de mil novos; nuevescientos cuarenta y cuatro, noveno Año Triunfal. Firmado y rubricado por el camarada Vale T rga S, alcalde de To na y Jefe Local del Movimiento. Viva Franco. Viva la revolución nacionalsindicalista. Arriba España.