55

La va deixar a la porta mateix, després de fer-li un petó que ella va considerar que era massa breu, potser perquè darrere d’ells, el monjo porter feia veure que s’interessava per la pantalla del seu ordinador ple de misteris monacals. L’Arnau va tancar la porta suaument darrere seu i ella va baixar els quatre graons, desolada, despullada del seu fill, me l’han canviat, me l’han convertit en un home suau, resignat. Però és feliç. I encara es diu Arnau. Ni tan sols no es diu Arni. A l’esplanada de la basílica es va deixar enlluernar per la ridícula llum de la tarda i tota la seva pena li va caure al damunt com si s’hagués estat esperant, arraulida a la porta del monestir, que ella en sortís per abraonar-s’hi sense compassió. Durant l’hora llarga de l’entrevista, havia aconseguit apartar la visió obsessiva de la gossa borda de la Joana i del malparit del Jordi mentint-li i humiliant-la. Durant una hora s’havia dedicat a intentar esbrinar si realment l’Arnau era un home feliç o ho feia veure. Fins i tot amb l’hàbit de novici estava guapo. Els cabells més curts, sense la barbeta, però amb els mateixos ulls i la mateixa manera de parlar en veu no gaire alta, amb una autoritat que li venia d’ella no sabia on.

—Estàs trista.

—Encara no he acceptat de perdre’t.

—No m’has perdut. Sóc aquí. Pots venir a veure’m de tant en tant.

—T’he perdut.

—I si hagués anat a estudiar a Boston o a Cambridge?

—Estaries més a la vora. Ara hi ha una barrera que…

Va assenyalar les cadires de fusta negra, aquella taula inútil, el petit locutori on parlaven, la imitació matussera d’un Mir que podia ser qualsevol racó de Montserrat, penjada davant seu. De fet no sabia què volia expressar, però era clar que allà no era lloc per sentir-se com a casa. Havia anat a veure el fill i es trobava fent visita.

L’Arnau li va agafar les dues mans i la va mirar als ulls:

—Mare, no hi ha cap barrera.

—Segur que reses perquè em converteixi.

Ho va dir amb acidesa i tot seguit se’n va penedir. Ell, però, va començar un somriure, el va deixar a mig fer mentre pensava i va respondre amb aquell aplom que ella mai no havia gastat, que jo no sóc ningú per voler fer canviar la teva manera de veure les coses. Si prego per tu és perquè continuïs sent tan bona persona com sempre.

Maleït monjo que tenia totes les respostes més liberals, tolerants, intel·ligents, coherents i tranquil·litzadores a mà, com si ho tingués tot ben estudiat i ben apamat. Com si tingués la vida tota dibuixada en el mapa de la Veritat i només calgués desdoblegar-ne una part per consultar-la en cas de dubte. I sempre una resposta, sempre una resposta, mai un dubte perquè jugava a l’equip de Déu.

—Ja m’agradaria, creure en Déu. Quin descans, si pogués creure-hi…

L’Arnau era massa llest per respondre. Va callar, segurament, perquè l’entenia. Ella va prosseguir:

—Però això de Déu és un enigma irresoluble.

—Per a mi, no. Enigma vol dir proves, buscar la solució, resoldre el problema… Per a mi Déu és un misteri i només el puc afrontar amb la fe.

—No et calen proves?

—La fe es nodreix de fe, no de proves.

—I tu ets fill meu?

—Tinc entès que sí.

Va callar perquè realment no sabia què dir. Però el silenci la incomodava. I encara la va enutjar més adonar-se que a l’Arnau el deixava tan tranquil. Ho va voler esberlar com fos:

—Passes fred?

—No.

—Però et fa falta roba? Mengeu de manera decent?

—Què fa, el Jordi?

—El teu pare no sap que he vingut.

—I per què no ho ha de saber?

—Perquè no vinc de casa. —Amb una irritació que no va saber contenir—: No pensis coses rares. Saps que l’han fet regidor de l’ajuntament?

—Sí. Vaig rebre carta fa uns quants dies.

Li ha faltat temps per explicar-ho. T’ha dit res més? T’ha dit que em fa el salt?

—Per la dimissió del Porta; ell era el sisè de la llista i mira.

—Li fa il·lusió?

—Suposo. Ara el veig poc. —Per canviar de tema—: Mengeu bé?

—Molt bé. No pateixis per això.

—Pateixo per la teva salut.

—A la comunitat hi ha vuit monjos de més de vuitanta anys.

—Tota la vida entre aquestes parets, et vols estar? Fins als vuitanta anys? Fins que et moris? —Sabent que començava a jugar brut—: I el món? I els invents, el progrés, el paisatge, les pel·lícules, les necessitats dels pobres, el teu progrés personal? —Després d’una pausa malèvola—: I les dones?

L’Arnau li va tornar a agafar les mans i li va dir mare, no és cap sacrifici: sóc feliç, estic tranquil i m’agradaria que no et fessis més mal de cor per mi: tens un fill feliç, carai. No totes les mares ho poden dir.

—He vingut en mala hora?

—No, i ara. Només faltaria. D’aquí a tres setmanes hi haurà una festa per… si voleu venir-hi…

—Una festa de quin tipus?

—Bé, que… Una celebració de l’Eucaristia per a familiars deis monjos de la Comunitat. Ja sé que…

D’aquí a tres setmanes jo estaré ingressada i m’estaran rescatant de les urpes de la mort a base de quimioteràpia o alguna cosa així.

—Rebrem algun tipus d’invitació?

—Si no voleu venir, no…

La Tina va mirar la paròdia del Mir de la paret. Després, amb els ulls fitant el quadre:

—Qui diu que no volem venir?

—És que la Missa i tot això…

Tinc por, Arnau. Tinc por de morir.

—Sabem comportar-nos. No pateixis.

—Per què estàs trista?

L’autoritat moral del fill. Ara és el fill el que mana sobre tu i vol saber per què estàs trista. I tu, com qualsevol fill, no li explicaràs que tens un problema de parella i un altre de pit, encara ben bé no saps en quin ordre. I la identitat d’un mestre maqui penjada de diverses mentides que vols desemmascarar no saps del tot per què, segurament per salvar-te, per sentir-te menys culpable. I la vida és complicada perquè tinc ganes de dir-te que estic malalta i em fa por estar-ho. Però no t’ho vull dir perquè no vull que resis per mi, perquè no vull que es barregin les oracions i la quimioteràpia; per coherència, Arnau, m’entens? Per aquella coherència que de sobte el Jordi no té. El silenci em mata perquè per ganes, no pararia d’anar-te dient estic malalta, m’han d’extirpar el pit dret i espero que no hi hagi seqüeles; la doctora diu que no, que no en quedaran, que he estat de sort i jo em pregunto si fer-te extirpar un pit és estar de sort.

—Coses.

La Tina es va acostar a l’Arnau i li va acaronar el clatell. Va mirar-se’l. No li feia cap il·lusió veure’l vestit de negre, amb l’hàbit de novici. Cap il·lusió. Més aviat li produïa una sensació de derrota però no va dir res perquè tampoc no el volia ferir.

Quan havia demanat per ell al germà porter, aquest s’havia estranyat en nom de la Comunitat perquè es veu que no són hores de visita i ella va dir que era de fora, quina bestiesa, tothom és de fora, a Montserrat. I que tenia una cosa urgent per comentar amb el seu fill i que fessin el favor i el germà porter va desaparèixer de manera discreta i va tornar de manera encara més discreta i sense dir res la va fer passar en una saleta despersonalitzada decorada amb un inútil ànim personalitzador. A la paret, un racó desconegut de la muntanya, amb tons ocres i verds, que imitava un Mir però que estava signat per un tal Cuscó. O Cussó. En aquell indret se sentia una flaire especial, difusa, que no sabia definir. Es va esperar cinc minuts, sola, pensant vés a saber on l’han hagut d’anar a buscar, amb una casa tan immensa. A l’hort, a la sagristia, a la biblioteca, a la cuina, tot a mil quilometres. Llavors va obrir-se la porta que donava als locutoris i unes passes es van acostar a la seva saleta. Un monjo… No, l’Arnau. L’Arnau amb un hàbit negre i els cabells curts, sans, poderosos, per curts. Sense la barbeta. El fugitiu que s’havia refugiat en un monestir. L’Arnau disfressat de monjo. Déu meu. I les mans blanquíssimes com dos ocells de l’alba, amagant-se entre tanta roba negra, i un somriure reposat i deia mare, què fas, que passa res? Llavors ella el va abraçar sense dir res perquè la visió de l’Arnau vestit de monjo era massa forta per a ella. I no en podia parlar al Jordi. Tanta cosa a dintre acaba fent mal.

—No estic trista. Més aviat, cansada. Saps que estic acabant el llibre?

—De què anava?

Decepció. No se’n recorda. No viu gens la meva vida.

—Doncs de cases, pobles i cementiris del Pallars.

—Oi, que bé. En portaràs un per al Monestir?

—El portaré per a tu. M’està costant més del que preveia… Els textos, els peus de fotos… I coses que vaig descobrint. Però vaig fent.

Llavors va sonar una campana dins les dependències, una campana el so de la qual, des dels locutoris quasi no es percebia. Però ella va notar com l’Arnau es posava en guàrdia i al cap de vint segons, de manera molt hàbil ja l’havia feta aixecar-se i l’acompanyava cap a aquella mena de rebedor on hi havia el germà porter, el seu ordinador, els seus secrets, les seves ulleres i el seu somriure molt similar al de l’Arnau. Quan, desconcertada, ja era a les escales, va sentir la veu de l’Arnau dient què fa el Iuri Andrèievitx?, en el mateix to que abans li havia preguntat què fa el Jordi. Llavors va entendre que l’Arnau era irrecuperable per a la seva vida i que, d’una sola tacada, estava perdent fill, home, gat i amb una mica de mala sort, pit i vida. I les escales grises, el fred de l’esplanada, la llum de capvespre i la seva desolació. Va fer una fotografia d’aquella llum per fixar en algun lloc aquella mena de tristesa que no es podia abastar amb paraules.

El tren cap a Saragossa no sortia fins a les deu de la nit. Tenia temps de sobres per anar a plorar a qualsevol racó considerar-se la dona més desgraciada del món. Feia tants anys que no havia entrat en una església que li va estranyar veure’s buscant la pica de l’aigua beneita. La sentor de cera cremada, les restes de l’encens litúrgic, la penombra i el silenci. Va anar a seure en un extrem discret d’un banc de bastant endavant. Quatre badocs contemplaven algun altars laterals. Una ombra fosca posava un rètol que anunciava que s’havien acabat les visites al camerino i, de manera inesperada, l’altar es va començar a omplir d’escolans sense mans que sense encomanar-se a Déu van començar a cantar el Virolai. La Tina, encara que se sentia cansada, el va escoltar amb atenció: cantaven amb contundència, amb una perfecció una mica monòtona, sense màcules, sens vacil·lacions, no com ella. Va pensar que després de molts anys de no trepitjar cap església hi havia tornat a entrar de manera sistemàtica per assistir a concerts i hi havia retrobat signes, símbols, eslògans, logos, imatges i olors que la cridaven de molt lluny i als quals podia respondre amb un certa indiferència. Però aquell vespre no se sentia gens indiferent perquè tornava a veure l’església com l’enemic que l’havia robat el fill que ja no tenia. Aquesta vegada hi entrava com a enemiga. Déu, tu i jo estem barallats. Per això no et parlo, com la Ventura.

Quan es va despertar, la basílica era a les fosques i va sentir una esgarrifança de fred. De reüll, va mirar al voltant, esverada. Estava sola, s’havia adormit en aquell racó i… Es va aixecar d’una revolada i anà cap a la porta. Estava tancada. Pànic. Què es fa quan hom queda tancat a l’interior d’una església? Es podia posar a cridar, que la seva por ressonés a les voltes i es multipliqués, que l’Arnau passés per un moment de ridícul quan li diguessin la teva mare és una impresentable, caratsus, mira que deixar-se tancar. Va mirar el rellotge. Ja eren les nou del vespre i ella era l’única mostra de vida en aquella nau. Llavors va agafar el mòbil i, d’esma, trucà al número de casa. Però es deixondí així que va sentir la veu del Jordi dient digui, digui, Tina? Ets tu?, i va penjar. No volia que el Jordi sabés que havia anat a veure l’Arnau. No volia que la seva veu ressonés en aquella nau fosca; li hauria fet por. No volia que el Jordi sabés que s’havia deixat tancar en una església, no volia que el Jordi sabés que havia entrat en una església. No volia que el Jordi l’ajudés. No volia el Jordi per a res.

Les poques bombetes enceses, de llum esmorteïda, encara feien més patents les ombres. Va seure en un banc, inquieta per la foscor que deixava darrere seu, però resignada a esperar encara no sabia què. Al cap d’una estona llarga es va adonar que estava plorant però no perquè li coguessin els ulls sinó de pura desolació. Se li va acudir que potser podia posar-se a resar, demanar ajut a Déu, però de seguida va entendre que una pregària en aquell moment difícil fora una invocació obscena. És clar que els creients vivien molt millor que ella. Els creients en qualsevol cosa, ni que fos una idea política. Ella només feia classes i fotografies i creia en allò que podia ser impressionat en una pel·lícula, ja fos matèria, record o sentiment. Però no creia en gaires coses més. En l’educació com a concepte abstracte, potser. I des de feia uns quants mesos no creia ni en el Jordi, el seu gran amor que de sobte s’havia convertit en el seu gran odi. O no: en la seva gran indiferència. No, indiferència, no: en el seu gran menyspreu. Adonar-te que has perdut la confiança en algú que has estimat sense reserves, és com si aquesta persona decidís morir-se als teus braços sense el teu consentiment. Per tant, no podia pregar, no podia aprofitar l’estona en aquella església basilical que ara tenia a la seva disposició. Només podia reconèixer, baldada per la pena, que el seu fill i el seu home havien triat altres amors i havien rebutjat el seu.

Feia mesos que la Tina no havia estat tanta estona en silenci, pensant-se. Mesos. Exactament des del moment que la Renom li havia dit que havia vist el Jordi a Lleida quan havia de ser a la Seu, tancat, reunit, treballant. Des del dia que sabia que el Jordi li mentia, havia estat incapaç de quedar-se quieta molta estona perquè llavors tots els dimonis li inflaven el cap. Sort que ara tenia el llibre per acabar i la vida de l’Oriol Fontelles per desentranyar. Sort que tenia traça a evitar els moments de reflexió. Fins al dia triomfal que s’havia deixat tancar, com una tòtila, a l’església basilical del monestir de Montserrat i no havia pogut evitar que tota la misèria que arrossegava passés per davant dels seus ulls com en una irònica i cruel desfilada de models.

A quarts de deu de la nit, quan hauria de ser a l’estació de Sants, va sentir fressa darrere seu i un llum tènue que s’encenia. Mirà enrere. Era a dalt al cor. Hi havia moviment al cor. I si es posava a cridar? Per un atavisme incontrolat, s’amagà rere una columna i guaità cap al cor. Els monjos hi anaven entrant i, pel que ella podia veure, segurament, s’anaven situant cadascun d’ells en un lloc determinat.

La Tina Bros, per primer cop a la seva vida, va assistir a un rés de les Completes. Van cantar una cosa breu, austera, no sabia què i va pensar que una d’aquelles veus era de l’Arnau. Ho va trobar molt bonic i de cap manera hauria volgut trencar aquella màgia donant-se a conèixer. Quan van haver enllestit, en menys de mig minut el cor va quedar buit i fosc i ella va mantenir a la memòria aquell moment tan agradable. Fins llavors no va pensar en el tren però ja era massa tard. «Com un lladre entraré a la teva llar, oh, Jahvè, i com un lladre en sortiré a l’alba», va llegir en un llibre de salms que hi havia abandonat en un moblet adossat a una columna. Com un lladre em passejaré per la meva vida i per la vida dels altres si em deixen.

La nit va ser gèlida però va poder dormir malgrat la por i la incomoditat del banc. Quan es va esmunyir entre els primers visitants, i va parpellejar agredida per la llum exterior, els ossos mòlts, es va adonar que malgrat l’enlluernament, el dia era emboirat, cobert de la boira freda de primers de març, el millor paisatge per ser somiat perquè el llençol de la boira recobreix pietosament els detalls, les anècdotes, els defectes i et deixa només amb el concepte i el somni. Quan torni de Saragossa, es va dir davant l’abisme de boira, vindré un altre cop a Montserrat i li diré que ens hem separat, fill, tot i que ton pare encara no ho sap, i no em demanis detalls perquè no te’ls penso donar.

La Tina va mirar enrere, cap al monestir. Odiava posar-se melodramàtica, però se li va acudir que podria ser que no el veiés mai més. T’estimo, Arnau. No estic obligada a entendre’t però sí a acceptar-te. El monestir del seu fill. En va fer una foto trista. A part haver perdut el tren de Saragossa, no havia recuperat cap fe.