15

Encara que per posició, per historial, per patrimoni i per tarannà en Marcel Vilabrú fos la persona que s’especialitza a fer patir els altres, trencar cors, absorbir voluntats, aconseguir fidelitats, tot sense moure ni un dit, i com qui diu sense proposar-s’ho, va cometre l’error d’enamorar-se de la persona equivocada. Es deia Ramona, era de família de menestrals del barri de Sants, estava entusiasmada amb els atacs al poder que havien començat els estudiants de Nanterre, va assumir interiorment què volia dir revolució, i va proposar al Marcel d’anar a veure-ho in situ. Ell acabava aquell any la carrera de Dret i havia patit el Civil i el Mercantil més del que era normal. Ella provenia de Filosofia i estava cursant una cosa que vagament podria qualificar-se entre segon i cinquè. Cap dels dos no tenia cap intenció d’exercir la carrera per la qual s’havien preparat, la Ramona perquè havia decidit que seria escriptora i en Marcel perquè no havia decidit res.

—Quilomètric, motxilla, fruita seca i xocolata.

En Marcel no va gosar dir-li que el mai no havia viatjat així perquè aquells ulls, aquella boca, aquella manera de no sé com és que m’agrada tant i va dir que bé, quilomètric, motxilla, fruita seca i xocolata. Va advertir a la mamà que se n’anava a veure les pistes de Saint-Moritz amb el Quique ara que ja no hi havia afluència de gent, va comprar el silenci del Quique que immediatament en va anar a informar l’Elisenda, que també el va premiar, va compra els dos quilomètrics, es va comprar una motxilla d’alta muntanya, dos quilos de nyoca i trenta preses de xocolata i se’n va anar a l’estació de França amb la seva estimada.

En l’absència del fill, el Quique va passar dues nits al pis de la senyora Elisenda a Barcelona, amagat en una mena d’oasi diferent de les trobades furtives de Torena. La condició estricta del secret era l’única que no havia variat des del començament de la seva relació entortolligada i inesperada, que durava de feia onze anys quan ell era un xicot ben plantat i amb les idees clares i dinou anys a l’esquena i ella li doblava l’edat amb escreix. Ara el Quique continuava essent un home ben plantat de trenta anys amb les idees clares i la senyora havia passat de la cinquantena. I ningú no coneixia aquella relació. O millor, la senyora Elisenda es pensava que ningú no coneixia aquella relació i per això era tan important qualsevol esforç dedicat a mantenir-ne el secret. Els agradava jugar a aquella clandestinitat absoluta perquè ella no podia arriscar-se que ningú pensés el que no havia de pensar. Ni el personal de servei, ara que la Bibiana ja era morta, no havien de saber que la senyora Elisenda tenia els únics orgasmes de la seva irregular vida sexual en aquells instants que els dos amants s’havien d’amagar fins i tot de la seva pròpia mentida.

Mentrestant, París va ser una festa. En Marcel i la Ramona no van sortir de l’habitació de la fonda de rue Guisarde més que per menjar alguna cosa, prendre aire i tornar a capbussar-s’hi. No els va quedar gaire clar cap on queia el cartier latin, però van arribar a albirar el Sena, algun dels ponts i la silueta de la torre Eiffel. Al seu historial constava, a partir d’aquell moment, que ells hi havien estat. A primera línia de foc.

En el tren de tornada, el, vacil·lant, una mica empegueït, o molt empegueït, va anar confessant a una perplexa i progressivament indignada Ramona que ell no era el que semblava, que no s’esverés, però que ell no, i ara, on vas, però que la seva família diríem que era addicta al règim, que la morenor de la seva pell no era natural sinó de l’esquí; que era la segona vegada que agafava un tren, i que la primera havia estat en el trajecte d’anada; que als estius se n’anava a esquiar a l’Argentina, que era escandalosament ric i que si, tot i això, encara el continuava estimant.

Quan el tren començava a agafar velocitat a la sortida de l’estació de Perpinyà, la Ramona ho va aprofitar per baixar en marxa, els ulls plorosos, el somni fet miques, la il·lusió trencada, i en Marcel, desolat, ja no va poder baixar perquè el tren s’havia embalat prou i va cridar Ramona, Ramona, desesperadament, diverses vegades, i es va convertir en un gratíssim espectacle per als seus desconeguts companys de vagó.

El dia que la senyora Elisenda Vilabrú, vídua de Vilabrú, va fer cinquanta-tres anys, dos mesos i cinc dies, va decidir que havia de fer un retoc a la seva vida i va fer comprar un bitllet cap a Fiumicino. Aleshores ja era una dona respectada en tots els àmbits on això era important. S’hi havia posat de tan joveneta i havia aprofitat tant el temps que era difícil esbrinar què la feia tan atractiva per als qui ostentaven el poder, si la seva habilitat natural o el fet de posseir, per herència familiar, una de les grans fortunes en terres i en comptes corrents. O potser era l’escrupolosa educació a les teresianes que li van ensenyar que per llei de vida havia d’entrar en un món on no s’havia d’esverar si topava amb persones sense moral i sense principis i havia de tenir clar que en aquell món l’única cosa que no s’hi perdonava era la falta d’educació. Els bons contactes iniciats a San Sebastián, la seva habilitat natural, el seu encant, la seva rigidesa quan calia hi van fer la resta i la van convertir en imprescindible en el món dels negocis i dels contactes polítics adequats que afavorien els negocis. Potser el més espectacular era que havia posat la primera baula —o potser la segona— al negoci de la neu, s’havia avançat als més agosarats apostant fort per la indústria del material esportiu, havia entès que més important que tenir un gènere bo el que calia era tenir una marca bona i va gastar molts diners (contra l’escepticisme dels seus assessors, entre els quals en Gasull) a posseir un bon disseny de marca quan encara faltaven dècades perquè això fos habitual. I va aconseguir el prestigi que donen els productes esportius Vilabrú que per raons de disseny de marca van passar a dir-se Bru: esquís, pals, botes, raquetes, pales, guants, ulleres, crema de cacau i pantalons, anunciats per Karl Schranz; raquetes de tennis, boles de tennis, xarxes de tennis, cadires d’àrbitre de tennis, canelleres de tennista, niquis, camises, venudes amb el suport del somriure de Gimeno, Rod Laver i Newcombe, estics d’hoquei herba i hoquei patins, pilotes de voleibol, xarxes de voleibol, pilotes d’handbol i bàsquet, pilotes de futbol de vàlvula i sabatilles marca Brusport, les més lleugeres. I les magnífiques pales de tennis taula que s’exportaven a la Xina, Suècia i els Estats Units perquè oferien lleugeresa, precisió i fiabilitat extraordinària d’impacte. Ho va aconseguir ella sola perquè ningú més, del seu entorn, no creia en aquella estratègia. És que li agradava navegar a contracorrent, només agafada a la inseguretat d’una simple intuïció. De fet, tota la seva vida havia estat allò i ho continuaria essent. A més, i sense immutar-se, havia creat societats, les havia presidides i les havia fet engreixar de beneficis només amb el seu olfacte i amb el consell, sempre des d’una posició més conservadora i tímida, de l’advocat Gasull, un home no gens brillant, la gran qualitat del qual era la d’estar quasi permanentment ben informat.

Llengües perverses asseguraven que l’Elisenda Vilabrú tenia sempre un ambaixador personal al Consejo de Ministros. Les llengües perverses de vegades estaven quasi tan ben informades com l’advocat Gasull. Era cert que, sovint, entre els agraciats pel general Franco hi havia aquell advocat, aquell alt funcionari, aquell terratinent que havia rebut una injecció econòmica en forma de compra d’accions en moments oportuns per part de la senyora Elisenda. A més, ella, com una formiga, no va deixar de comprar, vessant a vessant, grans extensions de terreny, prioritàriament al Pallars, que era on volia demostrar el seu triomf, però també allà on es donés l’oportunitat. Diuen que la meitat de Doñana era seva. Amb tot això, es considerava culpable de no haver dedicat gaire temps a l’educació del seu fill. Ara, quan ella feia els cinquanta-tres anys, dos mesos i cinc dies, en Marcel estava a punt d’acabar la carrera de Dret i s’havia convertit, amb un esforç titànic, en un perfecte dropo. La senyora Elisenda se’n sentia responsable però no podia fer gaire cosa més que recollir els plats trencats del fill quan hi havia tempesta i sermonejar-lo des d’una distancia autoritària que el Marcel, amb un posat humil, mirava de passar-se pel forro dels collons.

Per la mateixa raó que semblava que volgués comprar el Pallars sencer, la senyora Elisenda mai no va ni pensar a abandonar casa Gravat. Encara que el poble, que no era pobre però que feia llàstima de veure, no fos presentable, ella continuava vivint a casa Gravat des d’on mantenia llargues conferencies amb Barcelona o Madrid, comprava i venia amb precisió freda i duia el compte dels sobranys que pujaven en drets, de les vaques estimbades, de les tones de llana facturades després de la xollada i de tots els papers que l’administrador desplegués a la taula del menjador que era on despatxaven un cop la setmana i només un cop o dos l’any es deixava caure, amb un mocador perfumat al nas, pel bullici de ca de Padrós que era on es generava tanta riquesa. Viure a casa Gravat, eixamplar les antigues quadres per convertir-les en cotxeres, netejar-ne la façana esgrafiada, fer-se posar un televisor i sortir a la balconada que donava a la plaça a escampar el seu perfum de nard era la seva manera de fer afusellar els culpables que no havien sucumbit al seu Goel i encara eren vius; mostrar-los sense escarafalls la seva riquesa obscena, i mirar cap a l’horitzó com si ca de Feliçó no existís, com si ca de Ventura estigués enderrocada, com si els Gassia de ca de Misseret, que es multiplicaven com conills, fossin com els còdols de la plaça; era la seva manera de dir que la guerra ni s’havia acabat ni s’acabaria mai perquè ella sabia guardar la memòria dels morts de la família. Malgrat tot, per comoditat, s’havia fet arreglar el pis immens de Pedralbes on passava el menor temps possible però que li era molt pràctic. Atenia, doncs, de manera metòdica, precisa, els seus negocis, ja fos a Torena, a Barcelona o de camí, dins del cotxe, amb la qual cosa el Jacinto Mas, sempre al volant, era una de les persones més ben informades sobre la senyora. Però és que també era de les més fidels perquè ella em mira amb aquells ulls que m’estan dient molt bé, Jacinto, ho estàs fent molt bé; en tu confio, en les teves mans diposito els meus secrets perquè tu ets, Jacinto, el paladí de la meva seguretat. Si sabessis com t’estimo, Jacinto, diuen sempre els seus ulls; però la barrera de la societat i les seves classes s’interposa entre els nostres amors immortals.

La vida religiosa intensa de la senyora Elisenda tenia llacunes. Quan els homes de casa van ser assassinats i va fugir a San Sebastián, amb la Bibiana en una mà i l’altra al darrere, va refredar la seva devoció fins al punt de deixar d’anar a missa de manera ostensible. Era la seva manera de castigar Déu per no haver estat a l’altura de les circumstàncies. Però quan va tornar a Torena i va passar el que va passar, quan sincerament ja podia dir que li havia arribat l’hora del descans, llavors retornà a la parròquia de manera regular amb gran alegria de mossèn Aureli Bagà que per altra banda es va convertir en confident dels pecats inevitables de la senyora. Des que va tornar a les formes de devoció establertes, ni un sol diumenge no va faltar a la cita obligada. Sempre va seure en el mateix banc del davant; sempre, en els últims bancs, vora l’entrada de l’església, en Jacinto Mas, braços plegats, vigilava que tothom fes bondat. Mai, cap diumenge, a ningú, ni tan sols a la Cecilia Báscones, se li va acudir de prendre-li el lloc. A l’església de sant Pere de Torena va fer la primera comunió en Marcel tot i que tenia l’oferta de fer-la a la catedral de la Seu d’Urgell i fins i tot a l’església dels jesuïtes de Sarrià que mantenien unes excel·lents relacions amb l’ICAIC Sant Gabriel. I cada diumenge, en sortir de missa, posava un bitllet plegadet a les mans de mossèn Aureli quan aquest sortia, apressat, a saludar-la i a fer veure que saludava els altres feligresos. Un cop o dos al trimestre, ella li preguntava quin era l’estat del Procés i mossèn Aureli Bagà, que sempre temia la pregunta, havia de fer un viatge a la Seu per interessar-se per l’estat exacte del Procés, s’interessava per l’estat del Procés i després edulcorava una resposta que la senyora Elisenda sempre rebia en silenci. En aquells moments de tràngol, mossèn Aureli Bagà concloïa que es guanyava de sobres els donatius generosos de la senyora Vilabrú.

Un cop al mes, qui venia a celebrar la missa a la parròquia de Torena era l’ancià canonge August Vilabrú i la seva neboda Elisenda oïa la missa amb la mateixa unció. Mossèn August, a qui els noranta i tants anys castigaven amb tanta duresa que li impedien captar a primer cop de pensament la qüestió de les propietats ergòdiques dels processos aleatoris valorats en espais mètrics compactes i els ulls se li envermellien davant del paper i les fórmules li feien pampallugues i hauria volgut tenir una trentena menys d’anys per poder ser testimoni del nou camí de la matemàtica, es captenia de manera callada, arrossegant uns ulls tristos, de gos de caça.

Encara que la senyora Elisenda pecava tres o quatre cops la mesada, considerava que mossèn Aureli Bagà no n’havia de fer res i per tant no treia el tema durant les confessions. A més, cada cop pecava més al pis de Pedralbes que al poble, perquè no volia que ningú, a Torena, sentís els seus crits d’ànsia. Ningú. Ni les bones famílies addictes a Franco com ca de Birulés, casa Savina, ca de Majals o ca de Narcís, no tenien l’honor de gaudir de la seva intimitat. I la Cecilia Báscones la que menys, per impresentable. La senyora Elisenda havia decidit que no volia tenir amics a Torena. A Torena, hi vivia per recordar a uns quants individus que ella havia guanyat. I per poder anar un cop al mes al cementiri, plogués o nevés. I per aguantar la mirada de Déu des de més a la vora.

Va examinar el bitllet d’avió amb deteniment, com si allà hi hagués la solució als seus problemes. Si més no, havia decidit que li tocava a ella fer jugada.

Va sortir de Torena de matinada. Durant l’inacabable viatge fins a l’aeroport de Barcelona, despatx amb l’advocat Gasull i un cop a l’aparcament li demanà que la deixés sola amb el Jacinto. Aquest va obrir el vidre de separació, dilatà els narius per embriagar-se amb la sentor de nard i ella li donà instruccions al clatell. El Jacinto les va assimilar mirant-la pel retrovisor i, com sempre, va entendre perfectament què era el que ella disposava que havia de fer per solucionar l’espectacle lamentable que el Marcel estava oferint amb allò d’aquella puta hippy.

—Quan torni no vull cap foc encès.

—Tots estaran apagats.

—Gràcies, Jacinto.

Una mena d’espasme al cor, sempre que ella deia molt bé, Jacinto, ho estàs fent molt bé. Però es va limitar a respondre que tingui bon viatge, senyora.

Havia tornat en un tren nocturn, cansada, trista i sobretot, amb la dignitat esquerdada perquè malgrat la seva indignació, cada cinc minuts pensava ara s’obrirà la porta i entrarà el Marcel i li diré que ets un fill de puta perquè això s’avisa, però si vols podem parlar-ne, eh? Però el Marcel no apareixia per la porta del vagó perquè en aquests moments estava recitant a la mamà, la impressió que li havien causat, per catàleg, les noves pistes de Saint-Moritz, i la senyora Elisenda, que ja tenia el bitllet de Fiumicino a la ma escoltava pacient, pensant amb qui deus haver estat, qui t’ha xuclat l’enteniment fins al punt de muntar tot aquest xou si tu ets incapaç de moure’t per no haver de bellugar-te.

Quan la Ramona va estar disposada a considerar precipitada la seva reacció i a opinar que quin mal hi ha a ser milionari, per l’amor de Déu, i estava a punt de trucar al Marcel, el Jacinto Mas va trobar el pis d’estudiants i va tenir una conversa molt interessant amb la Ramona, ella asseguda al seu llit, ell a peu dret, amb un cigarret a la boca que li feia aclucar els ulls, repassant la cicatriu de la cara amb el dit, com feia sempre que pensava, i mirant de tant en tant la barreta d’encens que fumava solitària damunt una tauleta de nit rescatada dels Encants.

—Tu mateixa.

La Ramona el va mirar. Estava desconcertada. Com si endevinés el seu neguit, el Jacinto es va treure un sobre voluminós de la butxaca i el va deixar damunt del llit, al costat de la Ramona. Ella no va moure la mà cap al sobre tot i que, segons calculava el Jacinto, se’n moria de ganes.

—Això i el lloguer del nou pis durant dos anys.

Ara la Ramona va agafar el sobre i el va obrir. El Jacinto ja sabia que havia guanyat la partida. La noia va passar els dits pel plec de bitllets, admirada.

—Hi són tots —la va tranquil·litzar el Jacinto Mas—. Tots els que t’he promès. —Va avançar una mà—: Compta’ls, vinga…

La noia va treure el feix i els va comptar, descaradament. L’home va esperar que ella acabés. Llavors va dir sense mirar-la, fent cassoleta amb una mà perquè no hi havia cendrers a la vista, que si per casualitat m’assabento que has fet algun moviment tendent a facilitar que en Marcel i tu us pugueu veure, ni que sigui per la facultat o per on sigui, et vindré a buscar, t’arrencaré els diners, et denunciaré per estafadora i et trauré del pis pel balcó. Ho vols més clar?

La Ramona no el va mirar. Duia els cabells deixats anar que quasi li tapaven la cara i el Jacinto va considerar que aquella noia feia el seu goig i que començava a estar fins als collons d’haver de dedicar-se a passar la baieta per allà on el Marcel es complicava la vida. M’ha entès, aquesta mossa?

—Vostè és el pare del Marcel?

Què més voldria. Imagina’t quines nits, quins esgarips, quant de cel a tocar.

—Sí.

Van tancar el tracte i el mateix Jacinto la va ajudar a fer la maleta i la va portar al pis nou que era un pis vell del Raval, ple de poca llum i d’olors estranyes però prou gran per posar-hi totes les barretes d’encens del món. Mira que hauria estat bonic acabar essent milionària.

En Marcel no la va poder localitzar al seu pis d’estudiants, la va plorar desconsoladament durant uns mesos, no la va veure més per cap aula, claustre o bar de cap facultat i la va convertir en santa perquè havia fet passar la ideologia davant de la temptació de la vida fàcil. A partir d’aleshores, sempre que algú li preguntava per les seves vivències al maig del seixanta-vuit, ell contestava lúgubrement que van ser molt profundes i es negava a aportar més detalls. No va tornar a agafar mai més un tren. No va tornar a veure mai més la Ramona ni va saber si va arribar a ser escriptora.

Tota l’estança tenia aquell aire impol·lut perquè la netedat física és símbol i avantsala de la netedat de l’esperit. El crucificat, pàl·lid, exsangüe, clavat a la paret, força amunt, que no fes nosa, presidia tots els tractes que es lligaven en aquella sala silenciosa. La taula, envernissada fins a la sacietat, semblava un mirall. En una banda, ella, asseguda, amb els documents davant seu, la seva signatura encara amb la tinta tendra.

—Si realment l’Institut accelera o ajuda a accelerar la causa del Procés de manera substancial —va dir assenyalant la paperassa amb les celles— sa Illustríssima no podrà imaginar mai la magnitud de la meva gratitud.

Monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, doctor en Dret, doctor en Sagrada Teologia, professor de Dret Romà, professor de Filosofia i de Deontologia, rector del Patronat de Santa Isabel, Prelat Domèstic de Sa Santedat Pau VI, Acadèmic ad honorem de la Pontificia Accademia Teològica Romana, Consultor de la Sacra Congregazione di Seminarii ed Università, Fundador i President General de l’Opus Dei, Membre del Colegio de Aragón, Doctor honoris causa per la Universitat de Saragossa, Gran Canceller de la Universitat de Navarra, Fil Predilecte de Barbastre, Fill Adoptiu de Barcelona, Fill Adoptiu de Pamplona, Gran Creu de Sant Raimon de Penyafort, Gran Creu d’Alfonso X el Sabio, Gran Creu d’Isabel la Catòlica, Gran Creu de Carles III amb distintiu blanc, Gran Creu de Beneficència i Marqués de Peralta, va acotar el cap humilment i va dir, amb aquella veu tan afable, que qui més interessat que jo perquè el Procés es resolgui de manera satisfactòria. Va separar les mans, com per fer una abraçada fraternal a la taula, la senyora Elisenda Vilabrú, l’obsequi generós i la documentació aportada i signada, i va anunciar ho encarregaré personalment a monsenyor Alvaro del Portillo.

—I sobre el silenci a la meva petició personal d’ingrés a l’Institut?

Monsenyor va ajuntar les mans i segué, a l’altra banda de la taula. Amb el silenci, ella va poder sentir, molt apaivagat i llunyà, el caos circulatori de Roma. Mirà el seu interlocutor als ulls, com dient-li contesta que no tinc tot el dia. Com si l’hagués entès, l’altre va respondre:

—Encara que la seva vida social sigui cristianament exemplar, vostè, estimada senyora, té un aspecte de la seva vida privada que pot provocar escàndol. I ai d’aquell de qui prové l’escàndol, perquè més li valdria…

—No puc provocar cap escàndol —el va interrompre contenint la indignació— perquè ningú no pot conèixer aquest aspecte de la meva vida privada. —Amb un cert menyspreu—: Sa Il·lustríssima com ho ha pogut saber?

Monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, doctor en Dret, doctor en Sagrada Teologia, professor de Dret Romà, professor de Filosofia i de Deontologia, rector del Patronat de Santa Isabel, Prelat Domèstic de Sa Santedat Pau VI, Acadèmic ad honorem de la Pontificia Accademia Teològica Romana, Consultor de la Sacra Congregazione di Seminarii ed Università, Fundador i President General de l’Opus Dei, Membre del Colegio de Aragón, Doctor honoris causa per la Universitat de Saragossa, Gran Canceller de la Universitat de Navarra, Fill Predilecte de Barbastre, Fill Adoptiu de Barcelona, Fill Adoptiu de Pamplona, Gran Creu de Sant Raimon de Penyafort, Gran Creu d’Alfonso X el Sabio, Gran Creu d’Isabel la Catòlica, Gran Creu de Garles III amb distintiu blanc, Gran Creu de Beneficència i Marqués de Peralta, va somriure i es va estimar més mirar cap a les cortines del fons.