Les dues fulles de la porta s’obren amb fermesa. Un grup de cinc homes molt seriosos disfressats de manera grotesca entren a l’estança de santa Clara. El del mig del grup, que duu una banda d’ambaixador més ampla que els altres, se’n va cap a la dama negra. L’advocat Gasull s’inclina i xiuxiueja a cau d’orella de la dama. Ella aixeca la mà escardalenca amb aplom i l’ambaixador la besa. L’advocat Gasull està nerviós, de peu dret, i no sap ben bé què fer. L’ambaixador se li encara pensant no sé si és un familiar directe de la senyora o què. Intercanvien salutacions genèriques. La dama negra percep, amb desgrat, els flaixos d’un parell de fotògrafs que immortalitzen el moment. Un dels ajudants diu que el senyor bisbe ja ha arribat i que si de cas ja el retrobaran a la recepció oficial posterior. L’ambaixador filosofa sobre l’alegria i l’orgull que els embarga tots mentre un ajudant li posa a la mà un got amb suc de fruita. La dama negra fa que sí amb el cap i no aconsegueix arrencar un somriure del seu interior que només té pressa perquè tot s’esdevingui d’una vegada, que tot arribi abans de morir-se. El nét s’ho contempla, cautelós, des de la vora de la balconada. Així que veu que l’ambaixador demana tabac a un dels ajudants, ell treu un cigarret, per fi tranquil·litzat.

Mentrestant, en Marcel Vilabrú està parlant amb l’agregat de l’ambaixada sobre les nul·les possibilitats comercials del Vaticà pel que fa als esports de neu. Està molt simpàtic, molt amable, perquè vés a saber si aquest home és enviat més endavant com a ambaixador a un país on, a més de fer-hi fred, hi nevi i hi hagi muntanyes.

L’ambaixador pregunta a la dama sobre el grau de parentiu amb l’interfecte i ella diu que, en rigor, ells no són parents directes. Però, des de sempre, ells són les úniques persones properes, l’única família coneguda que tenia. I és clar, diu l’ambaixador. Ja se sap que a la guerra passen moltes coses i es destrossen moltes famílies, intervé el Gasull, per donar un cop de mà a la dama. I és clar, repeteix l’ambaixador mirant el familiar directe o que, que és l’únic que el pot mirar als ulls, quina angúnia.

Un home de cabells curts, indignats i blanquinosos, s’acaba d’endur, per on han vingut, el grup de russos que són polonesos després d’intercanviar unes paraules seques amb el guia. Alguns dels polonesos es giren i miren els del grup de mossèn Rella, com si fossin a les portes de Treblinka i diguessin el darrer adéu als éssers estimats.

L’home jove fa continuar pel corredor els que se salven de l’extermini, un cop completat el grup. No poden avançar gaire de pressa per causa de moltes varices i el corredor no s’acaba mai. De tant en tant, un quadre fosc i mal il·luminat, probablement de poc valor, que ningú no es mira.

—Les varices anastomòtiques són les de tipus aneurismal.

—Es diguin com es diguin, em tenen ben fregida.

Al final del nou corredor, després d’una curiosa ziga-zaga, el guia els fa entrar al forn crematori que és una sala ara sí ben il·luminada, amb molt poques cadires que ja estan ocupades pels polonesos que es veu que hi han arribat abans per una ruta secreta. Al mig, en unes taules de fusta rústica, de mides medievals, antipasti per als invitati.

Que de pressa que passa el temps quan un voldria que aquell gloriós dia durés tota una vida. Ja feia estona que s’havien endut les coses per picar i les engrunes de conversa i de sobte, quan ja fa molt que s’ho han dit tot, se senten alliberats per I’ uixer que obre la porta des de fora (al Vaticà, les portes de doble batent s’obren amb una solemnitat especial) i els avisa que si són tan amables de seguir-lo, que té l’honor de mostrar-los el camí. Llavors és quan l’ambaixador diu allò de que de pressa que passa el temps quan un voldria que aquell gloriós dia durés tota una vida.

La dama no li contesta perquè té l’ànsia agafada als pulmons. S’aixeca per dissimular la torbació que l’ha envaïda amb l’entrada de I’ uixer tan cerimoniós i educat i espera que la resta de la família l’escorti i que el seu fill l’agafi pel braç. Tan majestuosa, que l’ambaixador comprèn per fi que si en aquella sala hi ha alguna autoritat, és ella.

El grup del mossèn Rella entra a la basílica. Mossèn Rella explica al senyor Guardans que creure en la infal·libilitat del Summe Pontífex en la canonització d’un sant, està en discussió. Sant Tomàs diu que hem de creure piadosament que la infal·libilitat assisteix al decret pontifici en canonitzar i són majoria els teòlegs que el segueixen. Però en general s’opina que la certesa del fet d’aquella infal·libilitat és de fe teològica; no consta a la Sagrada Escriptura i per tant no és de fe divina; ni ha estat definit per l’Església i, per tant, no és de fe eclesiàstica.