20

Per no sentir tant la soledat, va decidir traslladar les seves quatre coses a l’escola. Va convertir la cambra de material en una habitació austera, quasi de monjo, perquè per a ell havia començat el temps de la penitència per la seva covardia. Un catre al racó, un armari farcit de corcs i un pupitre desballestat que li feia de taula de treball era tot el que tenia. Cadira, havia d’anar a buscar la seva de l’aula, i fred, tot el que volia. I quan ho va tenir tot en ordre no es va sentir satisfet perquè cada dia pensava en la Rosa de manera obsessiva i anava a dinar a ca de Marés i amb el cafè, en silenci, prenia una copeta d’anís amb el Valentí, i la gent els deixava sols a la taula de les autoritats i mentre tots dos hi eren, no hi havia converses al local; només mirades de reüll i pressa per marxar. I un dia el Valentí li va dir que sentia molt allò de la seva dona i l’Oriol, com a resposta, es va acabar el glop d‘anís de la copa i va fer petar la llengua. Per distreure’l de la seva pena el Valentí li va explicar que he sentit a dir que l’exèrcit es retira de la zona i se’n va cap a l’Aragó.

—Tot i els atemptats?

—Des de llavors que això és una bassa d’oli. Encara que a França les coses van malament per al gloriós Reich.

L’Oriol no va dir res. Pensar li costava massa esforç.

Aquella mateixa tarda, el Cassià de ca de la Maria del Nasi, l’únic membre de la família que podia circular perquè no hi tocava prou (el Josep Mauri estava fugit i la Felisa, amargada i emmudida per la pena, vivia sola amb els padrins, uns republicans insalvables a la seva edat) va picar als vidres de l’aula i li va fer senyal que tenia carta. Els grans encara estaven repassant la llista d’afluents, amb el mapa de la península posat al bell mig de la pissarra i els petits feien còpia. L’Oriol va sortir de l’aula i agafà la carta de mans del carter improvisat, amb l’ai al cor, i tornà a l’aula amb la intenció d’obrir immediatament aquell sobre. No duia remitent però hi va reconèixer la cal·ligrafia de la Rosa. Mata-segells de Barcelona. Se la va ficar a la butxaca i feia veure que se n’oblidava mentre preguntava al Ricard de ca de Llates de quin riu era afluent l’Alagón.

No va poder obrir-la fins que tots els nens van ser fora i llavors, a la vora de l’estufa, trencà, nerviós el sobre. Al quadern, l’Oriol havia conservat també el sobre mal estripat, al costat de la carta brevíssima que la Tina havia rellegit cent vegades:

Que cruel, pensava la Tina. I de manera distreta va mirar cap al doctor Zhivago que, enfilat damunt l’ordinador, estava absort contemplant el paisatge quasi primaveral ple de llum i d’il·lusions que s’albirava per la finestra. Què deu estar fent l’Arnau, ara. Ajuntant les mans i posant els ulls en blanc i resant com nosaltres mai no li hem ensenyat a fer. O cantant. O potser està maleint-se els ossos per haver-se ficat en un infern del qual li costarà molt sortir. O res d’això. Com l’enyoro. Llavors va pensar en el Jordi i va haver de reconèixer que ella hauria fet el mateix que la Rosa si hagués tingut el coratge de la Rosa.

L’Oriol, amb les mans tremoloses, va tornar la carta dins del sobre mal trencat i, de primer impuls, va estar a punt d’obrir la trampa de l’estufa i cremar-la. Però s’hi repensà i se la guardà a la butxaca perquè li feia massa mal. Al lavabo de l’escola, sempre fred i amb una olor àcida que empestava i li foradava els narius, es va passar cinc minuts mirant-se al mirall escrostonat, per buscar la manera d’entendre una situació que no tenia trellat. Feia quinze dies que la Rosa se n’havia anat. No havia pogut resistir la mort del Ventureta. No havia pogut resistir que el seu marit fos considerat per tothom com el braç dret del Valentí Targa, com la seva eminència grisa. No va poder resistir que la gent afirmés que el mestre cometia el crim nefand de fer servir els nens per delatar els pares. Que els agafava a l’hora del pati i, amb aquella suavitat que gastava, tan falsa, els feia parlar del que volia. Fins i tot que va arribar a saber qui hi havia amagat a ca de Llovís. I d’això no se’n pot acusar les criatures, pobres angelets que ben prou que fan de no morir-se del pànic. Tampoc no va poder resistir quan, per segon dia consecutiu, a la Marçana del forn se li havia acabat el pa quan ella hi arribava. El pa i la conversa. I les dones que hi havia per allà callaven o recordaven la pressa que tenien i la deixaven sola, ridícula, al pintoresc poblet de Torena, a la Vall d’Àssua, a la vora de Sort, a la comarca del Pallars Sobirà, amb tres o quatre centenars d’habitants censats més vint-i-un traïdors rojos separatistes que havien triat l’exili i trenta-tres morts durant la creuada contra el marxisme dels quals, dos com a herois: el jove Josep Vilabrú i el seu pare Anselm Vilabrú, propietari de mig terme municipal, passats per les armes per un escamot de faieros quinze dies després del pronunciament feixista. I encara que entre el seu cultiu hom distingís l’abundància de sègol, d’ordi i de blat per al gasto, a l’hora que la Rosa anava a comprar el pa, ja no n’hi havia. Ni n’hi hauria mai més. Per això també se’n va anar del poble. I potser també per les mirades tendres de la senyora Elisenda de casa Gravat al seu marit.

—Me’n pagarà mil.

—Ni que te’n pagués un milió. Tu no li pots fer un retrat!

—Per què, no?

—És un assassí.

—Ara és l’època d’abaixar el cap. Ja l’aixecarem.

—Una cosa es abaixar el cap i l’altra… Però és que no et fa fàstic?

Es va sentir el toc de morts que venia de sant Pere. La Rosa s’enrigidí però no es va bellugar d’on era. L’Oriol va deixar el got de llet damunt de la taula, assenyalà la panxa de la Rosa i va insistir en veu baixa que no vull que ens matin com a aquell xiquet.

—Covard.

—Sí. Em fa por morir.

—Si hi penses bé veuràs que la mort no fa tant de mal com sembla.

L’Oriol no va contestar i la Rosa es va aixecar i va abandonar la cuina. Al cap d’una estona l’Oriol va sentir algun sanglot reprimit que venia de l’habitació. Va allunyar el got de llet, com si li fes venir basques, i es va posar a pensar, mirant fixament enlloc i amb moltes ganes de ser d’una altra manera. Va aixecar el cap: la Rosa sortia de l’habitació tota arreglada, amb un vestit sever.

—On vas, ara?

—A l’enterrament.

—Fóra més prudent que…

—Aprofita-ho per anar a retratar el teu amo.

—He de baixar a Sort a la reunió de mestres —va contestar ell, ferit. Però ella havia sortit sense esperar a sentir la resposta. L’Oriol, en aquell moment, no sabia que no hi parlaria mai més.

La Rosa se’n va anar de Torena el dia abans de Nadal, el dia que enterraven el Ventureta, quan tothom era a la feina, quan l’Oriol era a Sort en una reunió de mestres de les valls convocada pel delegat de Falange Española que els volia animar a apuntar-se en bloc a Falange, camarades. La Rosa se’n va anar com els fugitius, sense avisar, sabent que s’enduia, amb el senatxo i la maleta plens, totes les il·lusions i tots els que bonic que hauria pogut ser. I ho va fer perquè era una dona forta que no volia que el seu fill visqués amb un feixista. Tenia tota l’esperança dins la panxa.

No sabia ben bé per què, però la Tina conservava aquella carta com un tresor dins dels quaderns perquè feia palès fins on la infelicitat pot trepanar la carcassa de les persones i anihilar-les. I això que la Rosa tenia l’esperança dins la panxa, no com jo que l’he perduda en un monestir ple de corrents d’aire.