26

Mertxe Centelles-Anglesola i Erill.

—Què?

—Que Mertxe Centelles-Anglesola i Erill.

En Marcel va seure a la butaca amb el got de whisky a la mà. Va rumiar, com si aquell nom li evoqués altres moments. A la sala immensa del pis de Pedralbes on de fet s’havia instal·lat, quan no era a Torena, des que s’havia matriculat de primer de Dret, de sobte només es va sentir el tic-tac del rellotge de paret, de so més noble, de fusta més exòtica, de maquinària més sòlida que la del rellotge de paret de casa Gravat a Torena. Un tic-tac molt pausat, perquè el temps, per a un rellotge tan important, lliscava més a poc a poc.

—Qui és?

—La petita dels Centelles-Anglesola. Que tenen aquella casa a Viladrau, a la vora dels Dilmés.

—Ah, sí. I quan dius que vindrà?

—Aquesta tarda.

—Dóna-li records. No hi podré ser.

—No. Tu seràs aquí.

—Que t’he dit que no puc, mamà!

La senyora Elisenda Vilabrú es va aixecar i se’n va anar cap a la balconada. Amb veu més baixa, mirant cap a fora, cap a Barcelona, cap a l’amuntegament de cases llunyanes on la gent, feta un puntet, transitava carretejant les seves vides a les espatlles, va repetir, infinitament cansada que tu seràs aquí, i estaràs per ella.

En Marcel va fer un glop de whisky. Mai, en tota la seva vida, no se li havia acudit que era possible contradir els desitjos de la mamà. Si més no, obertament. Calien les argúcies de la guerrilla per mirar de fer la seva. I de vegades no s’hi podia fer res. Aquell cop va optar per la fugida endavant:

—Que m’hi pretens casar? —Tot el sarcasme del món al glop de whisky que va fer.

L’Elisenda es va tombar cap al seu fill. Tic-tac lent. El xiscle insòlit d’un camàlic en aquell elegant carrer de quietud. De rerefons, el gemec d’una ambulància llunyana que transportava una vida a mig trencar. Distant, com un decorat de cortina, la ciutat bategant.

—Vull que us conegueu.

—Tinc novia.

—Ah, sí? —Va saber posar un tel d’ironia al to—: Primera notícia.

Abans de dinar, en Marcel ja havia reconegut davant de la mamà que no, que de fet no tinc novia, és una amiga.

—En tens moltes, d’amigues d’aquestes.

—Què hi ha de mal?

—Re. Però arriba un moment que punt i a part. No pots ser un adolescent tota la vida. Que ja tens vint-i-sis anys.

—Encara no els he fet.

—Fa dos anys que vas acabar la carrera. Ja és hora de pensar en coses de profit.

Havia d’arribar. Tot a la vida té un límit i el Marcel sabia que el seu límit per anar fent la viu-viu seria el dia que la mamà li digués ja és hora de pensar en coses de profit i li parlés de punts i a parts i que ja està bé de divertir-se. Era un moment dur i el Marcel es va ajudar amb un altre whisky: el segon?, el tercer? I va acotar el cap amb un cert sentiment de resignació. Vejam la proposta de la mamà. El quart.

El punt i a part que la senyora Elisenda havia disposat per al seu fill consistia a conèixer la Mertxe Centelles-Anglesola i Erill, casar-s’hi, ajuntar patrimoni, donar-li néts, i ser molt feliços, i en Marcel es va sentir com els reis o els hereus dels reis però sense els avantatges de la corona.

—O sigui que no em caso amb qui vulgui, sinó per raons d’estat.

—Amb qui et voldries casar, doncs? —L’Elisenda va esquivar l’amargor del to de la pregunta.

—No em vull casar. Sóc prou gran per decidir-ho.

—Vols dir?

—Ja tinc vint-i-sis anys.

Mamà i fill en silenci. Ella, a l’entrada de la balconada; ell, amb el got buit a la mà.

Amb vint-i-sis anys havia tingut temps més que de sobres d’esbravar-se, de conèixer la vida, de tastar etcèteres. La mamà li va dir que si no ho has fet és perquè ets idiota. I si ho has fet, ja n’hi ha prou, ara a centrar el cap, a casar-te i a venir cada dia a treballar al meu costat o al costat del Gasull, ja s’ha acabat de passar-te el dia planejant noves instal·lacions i nous traçats de pistes negres. Tu ets advocat i has de fer feina aquí a Barcelona, a les oficines. I cada dia.

Magnífic. Magnífic. El fet d’escoltar el tic-tac del rellotge el va tranquil·litzar una mica i va evitar que llancés un exabrupte contraproduent. Tancament d’una etapa. Per uns moments, mentre decidia que ja n’hi havia prou de whiskies que tot just era migdia, se li va acudir pensar en la rebel·lió: no, fora, prou, ça suffit, s’ha acabat, dat i beneït, finitto, finish, mamà, em planto, sóc un home lliure i em casaré quan em roti amb la tia que em roti i punt. I vindré a treballar quan em trobi amb ànims per poder fer-ho. Això no es pot forçar. Que bonica que és la rebel·lió, el Che i tal. Per abans d’obrir la boca per proferir el primer no, l’àngel del bon seny li va passar pel davant la pancarta de les conseqüències immediates d’un acte d’aquesta mena i li va fer tanta mandra la vida, que es va estimar més esperar a la tarda, imagina’t que aquesta tal Mertxe sigui una tia que. No?

Així que la va veure, li va agradar. Guapa, llesta, ben feta, resplendent, simpàtica, discreta, guapíssima, molt viva, un àngel, Mertxe, és d’aquelles per les quals potser faria bogeries més que guapíssima, quina veu tan bonica i que elegant tot i el seu castellà nasal, pijo i tal. Emmorenida d’esquí. Beatriu. Laura. Teresa.

En Marcel no va arribar a saber mai amb quin pretext s’havia presentat la Mertxe tota sola a casa d’ells. No li va fer falta perquè de seguida s’hi va entusiasmar i no li van fer falta pretextos. La va convidar al cine, la va convidar a agafar els esquís i a passar el cap de setmana a Torena, no em diguis que no t’agrada esquiar!!!!! Per uns moments tot el pla saltava pels aires, com si s’estigués queixant del gènere a la mamà: jo em pensava que com que estàs tan morena. No? La mamà no deia res i la Mertxe Centelles-Anglesola i Erill va haver de deixar clar que no, que és de platja, és que aquest desembre l’he passat a les Canàries i a mi de seguida m’agafa. Quina sort, va dir la mamà, mirant de recompondre la situació. La crisi momentània es va resoldre perquè ell li va dir que entre pista negra i pista negra passaria per la zona familiar i l’ajudaria a habituar-se als esquís i tal.

—Que li ho ensenyi el Quique, que és la seva feina.

—No, ni parlar-ne.

Ell no, ni parlar-ne sec d’en Marcel va fer descobrir dues coses a la senyora Elisenda. Primera, que si en Marcel no es refiava del Quique era perquè el Quique li havia donat motius perquè no se’n refiés, cus que es passen els dies esquiant i xerrant de dones, suposo. Si el Quique no era de fiar per a un barrilaire com en Marcel, volia dir que això és una cosa que vull aclarir al més aviat possible. I segona, que a en Marcel li importava la Mertxe i per tant, com sempre, ella l’havia encertada triant la Mertxe Centelles-Anglesola i Erill, dels Centelles-Anglesola emparentats amb els Cardona-Anglesola per la banda Anglesola, i dels Erill de Sentmenat, perquè la mare de la Mertxe és filla d’Eduardo Erill de Sentmenat, el de Maderas Africanas, el que és president del consell d’administració de la Banca de Ponent. Sí, pensava ell, d’acord, però quins llavis i quins ulls. Que elegant.

—Per què el Quique no? —va burxar la mamà.

—Que no està de baixa?

—Sí, però no serà eterna.

La senyora Elisenda havia captat, només amb quatre mirades i quatre gestos, que el seu fill estava enamorat fins a la clenxa. En canvi, en Marcel va amagar l’entusiasme per la noia davant de la mamà i la senyora Elisenda ho va comprendre i no va voler ser cruel amb ell. Es va fer la distreta, va absentar-se dos o tres cops, va informar que la Mertxe tenia vint-i-dos anys i com qui diu casa oberta a París, i va proposar, de manera que semblés que ho proposava en Marcel, que sortissin a passejar plegats, no sé, al centre, a veure la Rambla i tal, no? I en Marcel llavors va advertir que feia mil anys que no havia anat a passejar per la Rambla i va pensar què pensarà la Mertxe de mi, i es va sentir desolat perquè per primera vegada en sa vida se sentia petit davant d’una dona que no fos la mamà, se sentia indefens i amb ganes d’haver-li de demostrar coses, com si fos la mamà. L’Elisenda, contra els cànons, els va proposar mig com qui no vol la cosa, que se n’anessin a París uns quants dies i quan tornessin, ell ja es podria incorporar a la feina. París. L’enlluernament era tan intens que ni llavors no se li va acudir pensar en la Ramona que havia de ser escriptora. En Marcel, en comptes de protestar per la imposició materna va pensar t’imagines uns quants dies a París amb la Mertxe. Havia abaixat la guàrdia, estava indefens. En Marcel Vilabrú i Vilabrú (dels Vilabrú-Comelles i els Cabestany Roure per part de Vilabrú i dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm per part de Vilabrú), aquest cop, s’havia enamorat de qui tocava.

Quan la parelleta va abandonar el pis camí de la Rambla, o camí d’on els portés el vent de l’entusiasme, la senyora Elisenda va fer una trucada al Ministerio de Industria per resoldre una qüestió, que només podia resoldre el ministre en persona, sobre la importació de la maleïda maquinària per fer pilotes, que no em dóna la gana de comprar-les fetes a deu vegades el seu preu. Si de cas, en vendré a altres fabricants. Vull fer pilotes, Enrique. Espero noticies, eh? Ah, aquesta nit sopo a Madrid. Amb qui? Amb el Fontana. I va penjar mentre el ministre encara somreia al telèfon, recordant aquella tarda encisada amb la senyora Vilabrú i el seu perfum de no sé què però que embruixa i sentia enveja pel Fontana dels sants collons. L’Elisenda va informar en Gasull de la seva gestió, i com que li sobraven unes hores, va fer cridar el Jacinto que li tingués el cotxe a punt. Es va treure la cadeneta del coll, la va besar i la guardà a la capseta de vori. Per uns moments enyorà la Bibiana però se la va apartar del cap perquè els vius no poden estar sempre per tots els seus morts. Molt bé, Jacinto, així m’agrada.

Però durant el trajecte fins al centre, no li va fer cap comentari al clatell. Cap. No va piular. Quan no estava donant ordres era senyal que estava pensant, sí. Si estava pensant és que havia de pensar. Si havia de pensar és perquè tenia un problema. Jo voldria solucionar-li tots els problemes però no em deixa. Només em deixa actuar per netejar les vomitades del seu fill estúpid. Només. Jo que donaria la vida per. Jo que he donat la vida per. Jo que.

—Atura’t aquí, Jacinto.

Al mig de la plaça de Catalunya. Això vol dir que no vol que jo sàpiga on va.

—Vine d’aquí a una hora. No, dues.

Ara agafarà un taxi i anirà al piset del fill de puta del Quique Esteve.

—Sí, senyora.

El Quique va amb homes. I amb dones. Amb qualsevol cosa que es bellugui. Ho sap, senyora?

La senyora Elisenda va baixar del cotxe i va tancar amb suavitat. Va esperar que el Jacinto desaparegués de la vista i llavors va cridar un taxi i li va dir al piset del fill de puta del Quique Esteve, de pressa.

—Quina sorpresa. —La va fer passar—. La veritat és que no t’esperava.

—Estava fent coses per Barcelona i mira.

—Molt bé. Però i si no m’hi arribes a trobar?

—I si estaves amb una altra?

El Quique va tancar la porta amb suavitat i la va fer abandonar el rebedor.

—Per què em mires així?

Per diverses raons. Primera, perquè feia tretze anys que eren amants i si bé al començament ell era un simple instrument de la senyora per desfogar la ràbia que tenia contra tot el món, a poc a poc hi va anar agafant afició només trencada per algunes setmanes de distanciament provocades per una confessió massa fogosa, sempre en una església diferent, sempre amb capellans desconeguts i no perquè lluités contra el pecat, sinó perquè mirava de posar un dogal a la seva debilitat; no pot ser que un nen guapet com el Quique. No pot ser. Però era. Segona, perquè es portaven més de vint anys i això, que al començament era divertit i tot, cada vegada es feia més difícil de comportar perquè jo em faig vella i ell encara és un home amb un somriure sense cap cabell blanc. Tercera, perquè fins feia poc, fins que no va entrar la Mertxe a casa seva, vivia en una mena de cotó fluix pensant que la compensació econòmica que li oferia impedia qualsevol tipus d’infidelitat; a més, ell sempre estava a punt quan ella el requeria. Quarta, perquè en adonar-se que ara tocava casar el fill, de cop i volta es va sentir àvia i molt ridícula i va entendre que seria raonable sentir-se gelosa del Quique. Cinquena, perquè tot plegat era complicat: per què havia de sentir-se gelosa del Quique si no l’estimava i sabia que ell més que estimar-la l’obeïa. Cosa que venia corroborada per les escassíssimes expressions d’afecte que s’havien intercanviat durant aquells tretze anys. Sisena, perquè encara que no s’estimessin, el tracte era de dedicació exclusiva. I setena, perquè estava convençuda que, si regirava el pis, hi trobaria un parell d’amants i no estava disposada a passar per aquella humiliació.

—Vols inspeccionar el pis? Eh? Vols veure quantes dones Iii tinc amagades? Eh?

—Sí.

—Doncs endavant.

Amb un to que volia dissimular un disgust que ella no sabia si era inventat o no, el Quique va dir mai no hauria imaginat que em tinguessis tan poca confiança. Va obrir els braços referint-se al pis i va dir tot teu.

La senyora Elisenda Vilabrú i Ramis, que al vespre havia de sopar amb el ministre Fontana per recordar-li que volia una resposta immediata de monsenyor Escrivà de Balaguer sobre el tema del Procés; que rebria amb indiferència les mostres educades de llagoteria del ministre al qual havia de recordar que li fes memòria a monsenyor Escrivà que el seu oncle mossèn August Vilabrú, tot i que estava molt atrotinadet, el pobre, encara era viu i feia uns quants dies li havia recordat a ella l’anècdota de la prelatura domèstica de monsenyor Escrivà, a la qual mossèn August Vilabrú havia contribuït tant, perquè el papa Pau més aviat desconfiava de monsenyor; que seria fins i tot capaç d’indicar al ministre Fontana que fóra convenient pensar a canviar el governador civil de Lleida perquè és un home sense cultura, sense sentit de l’educació i m’ha fet la punyeta tant com ha pogut quan li he insinuat que vull ampliar pistes i això que hi tinc tot el dret (i el ministre Fontana obriria la llibreteta de compromisos i amb aquella lletra menuda de formiga, hi escriuria el seu recordatori perquè ell el que no volia era fallar a aquella gran dama. I per deixar clar que estava al seu costat, tocava l’ase mentre deia ja sabem com és, el García Ponce. Li asseguro que m’hi interessaré); que després de sopar amb el ministre Fontana citava els germans Garrigues a la suite de l’hotel per mirar d’activar de manera contundent la desaranzelització de les tres tones de material esportiu que ella volia col·locar a Mèxic, Colòmbia, Costa Rica i Xile; que probablement l’endemà, abans de tornar a enclaustrar-se a casa Gravat, s’entrevistaria amb l’ambaixador argentí per ajudar-lo a recapacitar i a fer possible que la raqueta Brusport Champion gamma alta per a América Llatina es digués Guillermo Vilas sense pagar ni un peso a l’erari públic argentí sinó rebent, en justa compensació, una quantitat que sa excel·lència i jo podem deixar estipulada avui mateix en benefici d’ambdues parts (i si l’ambaixador no ho veia clar li diria que la raqueta passaria a dir-se Falkland i adéu comissió sucosa), va fer una passa endavant al menjador del piset del Quique que ella mateixa finançava, amb el cor fent-li bum bum, i pensant si hi trobo algú ploraré però estic disposada a destapar-li totes les amants que té amagades als armaris.

—Tu mateixa —va continuar en el mateix to ferit el Quique mentre se n’anava cap a la cuina—. Mentre mires a sota els llits, et preparo un cafè.

L’Elisenda, l’amant furtiva, va mirar al seu voltant. Cap indici. Estava desolada per l’espectacle però ho havia de fer. Cap indici. Les sis copes, dues d’eslàlom, una del supergegant de Sèstrieres i una altra de descens a l’Internacional de la Tuca Negra on el Quique se la va jugar a tomba oberta contra el mateix Magnus Enqvist i va poder arrancar-li vuit dècimes d’or només perquè es coneixia el terreny, la neu i l’aire atès que, si no era a Barcelona cardant, estava trepitjant pista com un possés. En comptes d’anar cap a l’habitació del Quique a mirar sota el llit i enxampar-hi aquella puta de la Mamen, es va asseure al sofà, davant de les copes. El Quique va sortir de la cuina. S’eixugava les mans amb un drap dubtós:

—Ja has fet la ronda? Llits? Armaris? Ja esta?

Ella va desviar la mirada. A les palpentes va agafar un cigarret de la tauleta, de la capsa de cuir que ella li havia regalat l’endemà de la nit dels cinc orgasmes seguits. Encara faltaven deu anys llargs per convertir-se en una exfumadora militant. El Quique se li va asseure al costat li va posar la mà damunt l’espatlla, suaument, com anhelaven fer-ho des de feia tants anys l’advocat Gasull, el Jacinto Mas i un parell de ministres. L’Elisenda encara mirava enllà de la paret del davant.

—Què tens? —va fer ell amb veu més seductora—. Per què em punxes així?

—M’és impossible saber si m’ets fidel. —Ara sí que es despullava, la senyora Elisenda, amb tota la vergonya del món, implorant fidelitat a un monitor guaperes.

—No compta, la meva paraula?

—No. La veritat és que no.

—Doncs sàpigues que sóc el teu amant lleial de cap a peus. Quin sentit tindria enganyar-te?

Van callar. A la cuina, la cafetera començava a protestar, com si no estigués d’acord amb la declaració del Quique, l’amant lleial. Llavors el Quique va entendre que calia reaccionar, va dir perquè sàpigues que sóc un home fidel, que sóc el teu amant lleial, va agafar la senyora i la va fer alçar amb una brusquedat calculada, li va treure la jaqueta i li va arrancar la brusa mentre ella es desfeia el ganxet de les faldilles.

La Mamen Vélez de Tena (la senyora del Ricardo Tena d’Export-Import, SL), amb qui Elisenda Vilabrú, tres anys més jove, mantenia una amistat basada en les mútues confidències, sotjant, esverada, per l’escletxa de la porta de l’habitació, va veure com el Quique, l’home com cal, deixava que la cafetera ronqués i tibava la faldilla de la puta de la Vilabrú i la feia desaparèixer amb aquella feresa que a la Mamen la feia esgarrifar i es despullava en un tres i no res i la tombava amb delicadesa al sofà. Es va fixar que el molt marrà, amant lleial, es col·locava de manera que ella, des de l’escletxa de la porta, ho pogués contemplar, i el David de Miquel Àngel va muntar aquella vídua calenta de cinquanta-cinc anys ben bons, mai no hauria dit que la Vilabrú fos capaç de fer-s’ho amb aquesta bèstia de Quique, mai. Com més santes, més reputes. Sempre havia pensat que l’Elisenda estava per damunt d’aquestes coses i va i folla amb el Quique i vés a saber amb qui més la molt. La Mamen Vélez de Tena es va sentir excitada, molt excitada per aquell espectacle i sobretot per aquell secret que acabava d’esgarrapar al destí, la puta de la Vilabrú, quan se sàpiga això, quin escàndol. I quines ganes que hi posa. La molt mosqueta morta, com esbufega. Té unes cames molt boniques per tenir la meva edat, les coses com siguin. Quin cul, el Quique, Déu meu, Senyor. David. Apol·lo. Narcís.

El Quique, l’amant lleial, va fer viatjar la senyora Elisenda molt lluny, tan lluny que quan van acabar ella es va estar una estona nua, asseguda al sofà, mirant per la finestra però pensant en encara més lluny, fumant un cigarret calmat mentre el Quique entrava a la seva habitació i no sé què hi feia i quan ella aixafava la burilla al cendrer, va mirar cap a l’habitació i amb una veu ronca va cridar m’hauràs d’anar a comprar una brusa nova. Quique? Sents? Que he d’agafar l’avió.

De la cuina arribava l’olor enganxifosa i trista del cal rebullit i cremat.