54

El coronel Silván va baixar del cotxe negre i de rostre ferreny, es va calar la gorra militar i va prendre possessió de la plaça Major de Torena amb el mateix gest que li agradava fer a l’alcalde Targa: amb les mans als malucs, mirant a tot arreu, girant sobre si mateix, aixecant lleument els talons tres o quatre vegades amb les puntes dels peus a terra. Gest d’amo. Malgrat el seu metre seixanta, era l’amo. Malgrat els cabells blancs i la veu més aviat de falset, era l’amo. L’alcalde, amb l’uniforme falangista complet, com els seus homes que eren allà, l’estava esperant a l’escala de l’ajuntament. El coronel va entrar a l’edifici seguit del seu assistent i del Valentí Targa. Al despatx de l’alcalde, el militar va aturar-se de sobte, sorprès. El retrat del Targa. Va estendre una mà enrere i l’assistent li proporcionà una faria i foc. Escrutà, en silenci, aquella mirada viva del Targa del retrat mentre feia les primeres pipades. Sense fer cap comentari, avançà fins al mig de la sala, es tragué la gorra, que li recollí l’assistent i s’abocà damunt dels mapes que hi havia a la taula de reunions al voltant de la qual dos tinents cartògrafs i el mestre falangista Fontelles, també d’uniforme, estaven quadrats, esperant ordres. El coronel Silván, sense mirar-los, els va fer senyal de descans i va fer un gest de què, què passa, aquí.

—Dos pastors han avisat aquesta alcaldia de la presència d’individus sospitosos per la ruta vella dels contrabandistes.

—I els pastors com són? —picant a terra, amb la sola de la sabata, impacient.

—Afectes al règim.

—Quina és, la ruta dels contrabandistes?

—La que carena la serra d’Altars i va cap al nord —va assenyalar un dels cartògrafs—. Va marcar amb un llapis vermell dues creus a la vora del pic del Montsent.

—Però la ruta dels contrabandistes és pel port de Salau.

—Després de la guerra, la cosa ha canviat —va intervenir el Targa—, Salau està molt vigilat.

—No hi ha res vigilat.

Ara el coronel, donant-se una mica d’importància, els va confiar, a ells i a l’espia del maquis falangista Fontelles, que com collons vol l’alt comandament que es vigili tanta puta frontera plena de neu, torb i fogony. Ni hi ha prou soldats ni guàrdies civils ni cap maqui no està per jugar a fer el…

—I els individus sospitosos? —Ara intervenia el Judes Fontelles, per evitar ser recordat com un que sempre calla—. Bé van ser vistos.

—Enviarem patrulles al lloc on han estat detectats. I que pentinin fins a Sant Maurici. —Es va mirar el mapa amb deteniment—: És un trajecte llarguíssim! Per què entren per allà? —Girant-se cap a l’assistent—: Quinze dies de patrulles. —Als presents—: En cap moment no podem abaixar la guàrdia per Salau. Ens passem el puto dia pentinant la muntanya, com perruqueres.

—És clar, és clar —dit en veu baixa, pels comprensius assistents.

—Què ens recomana que fem, coronel? —delerós, el Targa, de retre un servei a la Pàtria, al Caudillo, a l’exèrcit i al coronel Silván, que era un dels pocs militars d’alta graduació que era amic dels falangistes i per tant el podia promocionar dins de Falange gracies al fet que era germà de l’ heroic camarada Silván, presente, i del camarada Silván jefe de zona de la provincia de Lleida i, sobretot, fill del camarada Silván, el d’allò del José Antonio.

—Res. Que els facinerosos es confiïn. L’exèrcit pentinarà la zona fins a finals de mes. Perquè després hem de…

—Que potser l’exèrcit es retira del Pallars?

Si hom és espia professional que ha seguit cursos intensius de l’emaïcinc britànic o ni que sigui una tanda d’instruccions d’ús ben detallades per una persona amb experiència, el primer que t’adverteixen sempre és que, quan estàs en el paper de doble, de cap manera pots fer preguntes directes i importants, perquè tots els presents callaran i durant aquell silenci tan feixuc, et miraran i, segons els reflexos, trauran les pistoles de les fundes i no sabeu el que costa prospectar nous agents.

Tots els presents: Valentí Targa, alcalde de Torena, coronel Silván, comandant en cap del destacament de l’exèrcit al Pallars, sorgit de la primera agrupació de la seixanta-dosena divisió del Cos d’Exèrcit de Navarra, caporal Benicio Fuentes, assistent del coronel Silván, i els dos tinents cartògrafs adscrits a la segona agrupació de la seixanta-dosena en servei especial a requeriment del comandament de la primera agrupació del mateix Cos d’Exèrcit, van callar i, enmig d’un silenci feixuc, van mirar el falangista Judes Fontelles i les paraules enverinades que li acabaven de sortir de la boca. De moment no van desenfundar.

—Per què ho pregunta… camarada…

—És el mestre Fontelles, un…

—Ja ho sé, ja ho sé. —A l’Oriol—: Per què? —Una nova pipada a la faria, ja molt escurçada.

—Per… —Es va imaginar que ell era Viriat i els altres, els romans i va dir en veu alta i amb orgull per anar-me preparant, si es dóna el cas, senyor, per tal d’imbuir l’esperit combatiu en tot el cos de mestres de la zona. Imagino que els puc arribar a convertir en uns bons informants, coronel.

El coronel va llançar la faria a terra i la va trepitjar:

—Sap que això que ha dit, camarada Fontelles, no és cap disbarat?

Va estendre la mà enrere i l’assistent li retorna la gorra. Llavors sortí de l’alcaldia amb les mateixes presses amb què hi havia entrat. Com era fama entre els afectats, la reunió que havia presidit el coronel Silván havia durat el temps just d’una faria.

En Valentí Targa estava eufòric perquè, en acomiadar-se, el coronel li havia imposat el palmell amistosament a l’espatlla i això es podia interpretar molt positivament. Molt. En tornar a la sala, on el falangista Fontelles mirava detingudament els mapes, li va venir xerrera. Amb el dit assenyalà el poble de Torena damunt de la taula.

—Aquí —va dir.

—Aquí, què?

—Aquí em faré una casa. Estic fins als ous de viure a dispesa.

—Per què no vius a Altron?

—No em parlo amb els de casa.

En Valentí Targa no va explicar al camarada Fontelles el sistema que havia fet servir per adquirir el terreny perquè no volia posar-se de mala llet amb el mestre. Era una esplanada temptadora vora Arbessé, amb vista a tota la Vall d’Àssua i somiava construir-hi una mansió com casa Gravat, també amb criades silencioses, amb el quadre seu penjat a la paret de la sala de rebre, amb un rellotge de paret de fusta noble que quan digués les hores semblés una catedral. I faria pujar la Pom de Flors a ocupar-la i a fer-hi de senyora si és que aconseguia convèncer-la que anés a viure en un poble tan allunyat de la plaça d’Urquinaona. I com a casa Gravat, uns esgrafiats a la façana, una cosa molt fina: a la dreta Déu Pare Omnipotent i la Falange, una dona que porta un escut amb l’efígie de José Antonio; a l’esquerra, el Caudillo, la Mare de Déu del Pilar patrona de l’exèrcit i uns soldats valerosos. I tu em faràs els dibuixos previs. Per cert, que si penses quedar-te a Torena per molt de temps, ara és l’hora de pensar a fer-t’hi una casa. Ja esta dit i no penso insistir.

A les onze de la nit, des de la finestra de la casa del mestre, l’Oriol va fer els llums que deien al far que demano entrevista terreny neutral urgent perill. I va confiar que al far hi hagués algú disposat a agafar una pulmonia per la resistència. Ningú, que ningú no passi per la serra d’Altars, que ningú no vingui a l’escola en quinze o vint dies. Que s’obrin noves rutes. Que pot ser que l’exèrcit es retiri del Pallars durant l’estiu.

—N’estàs segur?

El tinent Marcó es va fregar la barba i el mira amb els ulls envermellits de dormir poc.

—No. Però se’n parla.

—Vinga, que t’explicarem com funciona aquesta radio.

Dos homes silenciosos van obrir el paquet que portaven i el van dipositar amb compte al terra de les golfes de l’escola. Una caixa de ferro, unes agulles, uns auriculars i un perill més.