41

Prové del llatí baptismus, que al seu torn prové del grec baptisma o baptismós, immersió, loció. Tal és, germans, el símbol d’aquest sagrament: rentar, purificar l’ànima que arriba morta per mor del pecat original. Per això, tot el que puguem dir de l’acte baptismal és que consisteix en un rentat del cos, que prefigura i representa el rentat que s’està operant en l’ànima del neòfit. Ja ho definia així sant Tomàs d’Aquino quan en deia ablució externa del cos executada amb la prescrita forma de les paraules. Sacramentum regenerationis per aquam in verbo.

—Mossèn…

—Sí. Només, per acabar, vull recordar que és veritat de fe definida ja a Trento, que la recepció del baptisme és d’absoluta necessitat per a la salvació tot i que, la Santa Mare Església, comprensiva i compassiva, distingeix tres espècies de baptisme per la manera com és subministrat el sagrament: a saber…

—Mossèn.

—És un instant: a saber, baptisme d’aigua (o fluminis), baptisme de desig (o flaminis) i baptisme de sang (o sanguinis).

Sang de la teva sang, Oriol. Tu et perpetues i jo a través de tu.

—Mossèn, que…

—Sí. A veure: quin ha de ser el nom de la criatura?

—Sergi —va dir la Mertxe.

Oriol, va pensar l’Elisenda, que n’era la padrina. Per mi es dirà sempre Oriol. Estimat, ja tens un nét. Sang de la teva sang. A veure si així ja em pots perdonar. Saps que el doctor Combalia diu que potser m’estic tornant diabètica? Demà he de baixar a… Jo, sóc jo la padrina, és clar.

—Doncs faci el favor d’acostar-se, senyora, amb aquesta animeta assedegada que demana l’ingrés a l’Església dels Justos.

La senyora Elisenda es va atansar a la pica baptismal amb el nét del falangista Oriol Fontelles en braços. El mateix nas. La mateixa ganyota de la boca, encara més que no el Marcel. Com és que la gent no se n’adona? Poden ser tan cecs? O és que ningú no recorda la cara del meu secret…

—Sergi, jo et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.

Quan mossèn Rella deia Sergi s’estava referint al Sergi Vilabrú (dels Vilabrú-Comelles i els Cabestany-Roure i dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm, suposat i teòric besavi de la criatura) i Centelles-Anglesola (dels Centelles-Anglesola emparentats amb els Cardona-Anglesola per la banda Anglesola, i dels Erill de Sentmenat, perquè la mare de la mare és filla de l’Eduardo Erill de Sentmenat, que d’aquí a cinc mesos patirà una angina de pit, sí, pel merder de Maderas Africanas. O potser per allò que ja s’està coent, l’escàndol de la Banca de Ponent, sí). O sigui que mossèn Rella va dir Sergi, jo et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. De fet, va dir Sergi, ego te baptizo in nomine Patris et Filii et Spiritu Sancti.

—Amén —van contestar les vuitanta-tres persones que s’havien aplegat en aquella cerimònia íntima a la parròquia de Sant Pere de Torena on havien hagut de pujar perquè a la Vilabrú li agrada xeringar el personal i fer-nos trepitjar merda de vaca, tan normal que hauria estat batejar-lo a la catedral de Barcelona. Doncs no, toca’t l’ou com balla, perd tot el dia, agafa el cotxe i empastifa’t les sabates a Torena. Sí, amén, havien contestat els vuitanta-tres convidats somrients. Als vuitanta-tres convidats els importava un rave el Sergi/Oriol. El vint-i-sis per cent eren allà per ser vistos per la senyora Elisenda, que feia de padrina del seu primer nét per més que no fos de la seva sang. Un altre vint-i-mig per cent volia que el senyor Marcel Vilabrú i Vilabrú els veiés allà, al bateig del seu primer fill i que en vinguin molts al darrere, senyor Vilabrú. No arribaven al dinou per cent (exactament, el 18 punt set), els que els interessava ser clissats per la família Centelles-Anglesola i Erill ja sigui en conjunt, ja sigui per alguna de les seves branques: política (accés privilegiat a informació sobre la situació exacta al Sàhara), econòmica (aquella inspecció d’un inspector capullo que no entenia com anaven les coses perquè era massa jove i tenia molts pardals al cap. Cony, que m’està regirant tot el despatx), sentimental (sí, estimo la Begoña Centelles-Anglesola Auger, que és cosina germana de la Mertxe tant per la banda Centelles-Anglesola com per la banda Auger, ja que els Auger són Erill dels Erill Casasses, però infinitament més guapa i inaccessible que la Mertxe. No, verge, no. Em consta que no. Però tio, és igual). Potser el grup més compacte d’aquest bloc eren les amigues de la Mertxe, totes molt i tal, sí, i pensant que valenta, la Mertxe; és que és tan bast, això de tenir un fill. Del trenta-quatre punt vuit restant, la meitat eren família directa i obligada i la resta casos diversos, entre els quals un d’especial, el Jacinto Mas que, per raons de feina, estava cantat que hi havia d’assistir perquè l’endemà havia de portar la senyora al metge i de ben segur, a visitar algun bisbe o canonge desprevingut; des que no carda amb el malparit del Quique Esteve que se m’està fent santa. Però el Jacinto Mas era l’únic dels presents, ja que l’advocat Gasull estava covant una grip al llit, ell, és a dir jo, és a dir l’u punt dos per cent dels assistents al bateig del Sergi Vilabrú (dels Vilabrú-Comelles i els Cabestany-Roure i dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm, suposat i teòric besavi de la criatura) i Centelles-Anglesola (dels Centelles-Anglesola emparentats amb els Cardona-Anglesola per la banda Anglesola, i dels Erill de Sentmenat, perquè la mare de la mare és filla de l’Eduardo Erill de Sentmenat, que tres setmanes després de l’angina de pit tindrà un infart que me’l matarà, pobre, en ple escàndol de la Banca de Ponent) que sabia que el pare de la criatura, el Marcel, no era fill de la senyora sinó tret d’un hospital de tísics de la vora de Feixes vés a saber per quina raó. En Jacinto Mas ho sabia tot, de la mestressa: defectes i virtuts, temors i alegries, moments de feblesa i enrabiades. Fins i tot en sabia la gran mentida. I fins fa poc ella era noble, justa i elegant. I a ell mai no li havia costat servir-la: servir-la com un esclau perquè ella és la deessa. T’estimo, Elisenda. Sinó que ara, cada vegada més, vas buscant qualsevol motiu per renyar-me. Ja no tot és molt bé, Jacinto, ho estàs fent molt bé, sinó per què t’atures aquí?, alerta, no frenis així, com és que no m’has avisat que em descuidava l’abric, no sé en què penses, Jacinto, carai. I alguna badada meva sense importància, sí. Però jo t’estimo igual: et fas vella, Elisenda, i no t’adones que jo també tinc el meu cor. Que potser per a tu tinc la mateixa importància que el cotxe? Mira, no sé per quina raó vas adoptar aquella criatura en un moment de desori, en ple festival del maquis, i per què vas anar a buscar-la allà a Feixes. Si hi ha d’haver alguna raó, jo l’esbrinaré. No m’agrada que tinguis secrets amb mi després de tants i tants anys d’arreplegar els vòmits de la família. Sobretot els de la criatura. Amén.

Un cop acabada la cerimònia del bateig tothom va sortir al solet benefactor de l’entrada de l’església, amb el somriure posat segurament perquè estaven contents que el Sergi Vilabrú (dels Vilabrú-Comelles i els Cabestany-Roure i dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm, suposat i teòric besavi de la criatura) i Centelles-Anglesola (dels Centelles-Anglesola emparentats amb els Cardona-Anglesola per la banda Anglesola, i dels Erill de Sentmenat, perquè la mare de la mare és filla de l’Eduardo Erill de Sentmenat, de qui, un cop enterrat, van fer córrer la veu que d’infart, res, que era un suïcidi) hagués entrat a formar part d’una manera tan decidida, sense ni un plor, de l’Església militant.