22

Només les dones de ca de Ventura, el Manel Carmaniu, cosí germà de la Ventura, i uns sorruts padrins Esplandiu d’Altron, amb els rebrecs de la cara carregats d’odi callat, les dones de ca de Misseret, altives ara que ja no hi tenien res a perdre després de la mort del Rafael, la Felisa de ca de la Maria del Nasi, que tenia l’home no se sabia on, fugint per cames, el Cassià Mauri, el seu cunyat de pensament esmussat, una cosina dels Bringué de ca de Feliçó i mossèn Aureli Bagà, que no sabia on mirar i pensava Déu meu, quan acabarà tot això, i en Pere Serrallac, que a més d’enterramorts dels petits cementiris de tots els pobles del vessant de ponent, feia molt poc que havia obert un negoci de làpides, pedres, escultures industrials, teules, lloses per a llenat i per a enllosats que de moment no anava gaire bé perquè donava molta feina de papers i poc marge de beneficis. Qui m’havia de dir que acabaria obrint negoci, jo que m’he passat la vida predicant la bona novajo de la frateco universala. Només dotze persones acompanyaven el Ventureta que s’havia mort d’una bala a l’ull. Molta gent del poble xiuxiuejava que hi hauria anat però no volien passar per davant dels quatre homes del Targa, plantats al revolt xic, uniformats de falangista, sense prohibir el pas a ningú però escorcollant amb la mirada l’ànima de tothom qui s’acostés al cementiri i apuntant-se’n el nom i el rostre a la memòria mentre el senyor Valentí era a Sort, a Tremp o a Lleida explicant el que realment havia passat i que no fessin cas dels diu que diu. Que Déu, si existeix, els ho tingui en compte, cagondéu. I alguna gent s’estava a casa, escoltant l’aire i pensant en el fons ja els està bé, tot i que el Ventura no era ni de la FAI ni de. Alguna cosa devia haver fet; amb el seu passat, calcula. Quin passat? Ves, el contraban. Com tu. Sí, però ell va començar molt abans; un gat vell, sí. És clar. I és una pena, perquè era un nen, però ja veuràs com ara la gent anirà dreta, així. En això tens raó. Se’ls han abaixat els fums. I diu la Bibiana de casa Gravat que la senyora Elisenda era al llit, amb una migranya irresistible. Pobra dona. Pobra? Pogués plorar jo amb els seus ulls. Doncs a mi m’havien dit que no hi era, que ahir se’n va anar a Barcelona La tenim aquí a l’altre cantó de la plaça i no sabem mai on és.

—No sé per què collons l’enterren per l’església.

—Home…

—No, no. El mossèn s’hi hauria de negar. Lo Ventura és un descregut.

—Mira, potser millor que.

—Una cosa és lo pare i una altra el fill, o la dona.

—No, no. Jo trobo que… Si se’m gira el vent ho aniré a denunciar, ves que et dic.

El mossèn ho va resoldre tot en llatí i a cap dels presents no se li va acudir de demanar-li una cerimònia més llarga perquè només estaven per la pena que és tanta que el cor no m’hi abasta. Abans que les dones valentes i els pocs homes animosos desapareguessin del cementiri camí de les seves vides desesmades, el Pere Serrallac s’acostà a la Ventura que lluïa uns ulls durs com el diamant i li va dir a cau d’orella que estic fent una creu de pedra per al teu fill; de la meua butxaca. I quan ací es pugui respirar, tindrà la seua làpida regal de la casa. I ella li va contestar sense mirar-lo que Déu t’ho pagui, Serrallac, i se’n va anar també camí de la seva vida amarga, camí de la denúncia a la guàrdia civil, de l’acusació al Valentí Targa, de les llargues esperes en un banc de fusta de la caserna, dels resultats de les minucioses investigacions de la policia que concloïen que el noi havia estat víctima desgraciada d’algun malfactor dels que s’amagaven pel bosc i prou d’acusar impròpiament aquelles persones contra les quals té algun greuge. O per què es pensa que vostè i la seva família tenen prohibit absentar-se del poble sense permís?

—És lo senyor Valentí, que odia el meu marit. Per la Malavella.

—Que vol anar a la presó per calúmnies? Eh?

I la Ventura ja no sabia on anar a reclamar si no era a Déu; per això va agafar la capelleta de sant Ambrós, que li tocava per torn, i se’n va anar a l’església i la va abandonar a l’entrada, a la serena. Potser el sant no en tenia cap culpa, però Déu totpoderós, sí. Va fer el senyal de la creu i a partir d’aquest moment ja no s’hi va parlar mai més.

El Serrallac, després d’haver tapat la rasa i haver picat la terra amb la pala plana, sabent que estava sol, va furgar en una gaveta vella que tenia vora el mur i en va treure uns pensaments frescos, de color groc de vida i blau intens de cel i els va plantar a la terra acabada de remoure sabent que al senyor Valentí, si aquest li cridava l’atenció per aquella manifestació floral inapropiada, li havia de dir que escolti, que jo em passo tot lo dia al taller, no sé si m’entén. Però no va poder evitar una esgarrifança de pànic quan va sentir que la porta rovellada s’obria i no era el vent. Es va alçar i es va trobar amb la dona del mestre que en comptes d’acusar-lo d’apologia del terror amb pensaments grocs i blaus, també duia un ramell de flors de bosc, acolorides, precipitades, però garbellades amb delicadesa. Per la cara que feia, també s’havia pensat que estaria sola. Es va ajupir davant de la tomba i per dins pensava Ventureta no he vingut abans perquè hauria estat mal vista per les dones valentes que avui t’han portat aquí. Però et deixo aquestes flors i perdona’m, perdona’m, perdona’m.

—Catorze anys —va fer en Serrallac, acusador.

—És un assassinat.

—Vostè diu açó?

—Me’n vaig del poble —va dir ella.

—I el seu marit?

Però ella ja s’havia incorporat per marxar. Va mirar en Pere Serrallac i li va dir gràcies per posar-li aquests pensaments tan bonics.

Llavors s’hi va repensar, furgà a la seva bossa i en va treure un bitllet.

—Si us plau —va dir—, que no li faltin flors… mentre li durin aquests cèntims.

Però el Serrallac li va refusar els diners amb un gest expeditiu i va assegurar que de flors no li’n faltarien, a la criatura. Ella va fer una cosa que de lluny podria semblar un somriure i va dir vostè és un bon home. I va posar la mà damunt la panxa inflada, com si fos un canonge venerable.

—On se’n va?

—Ningú no ho ha de saber. No m’estimen, aquí.

—Contra vostè no tenen re. Suposo.

—Creu-t’ho. —El va assenyalar de sobte—: Em puc posar en contacte amb vostè, si em fes falta?

—Em pot escriure al taller. Millor. Carta comercial.

Del fons d’una butxaca va fer aparèixer paperets arrugats i bruts. El retrat de Bakunin amb les primeres frases de Dieu et l’État al darrere, com una oració fervorosa, traduïdes a l’esperanto, un calendari caducat, una foto del seu fill i la dona i una dotzena d’albarans rebregats. Amb les seves mans botides de tanta pedra, va passar albarans delicadament fins que va sortir una targeta. La va donar a la Rosa sense dir paraula.

Ella va fer una ganyota d’agraïment i se’n va anar cap a la porta. En Pere Serrallac la va seguir amb la vista. Llavors es va adonar que a l’entrada del recinte hi havia el taxi de l’Evarist de Rialb amb una maleta pesant al sostre i per dintre va desitjar sort a la dona del mestre que se n’anava sense haver tingut temps de remullar els peus al Emano.