0

La fressa va ser mínima. Com si algú acaronés la porta. Es va obrir silenciosament i una mà enguantada va agafar el pom per dins perquè no fes soroll. La porta es va tancar amb un bleix inaudible. Algú, fosc, es movia per la fosca del pis. Els ulls del Iuri, avesats a la nit, el van seguir en silenci. El nouvingut va entrar a l’estudi. Havien deixat la persiana alçada i ell es va cagar en tot. A l’altra banda del vidre, els flocs de neu provocats per l’inesperat front d’aire polar que enfredoria el paisatge com si fos una tomba feien més silenciós el panorama nocturn. Ni la remor del riu, no se sentia. Es va estimar més no abaixar la persiana perquè ningú, mai, en cap circumstancia, havia de saber que ell havia entrat aquella nit en aquell pis.

Amb un sospir d’enuig el nouvingut va seure davant de l’ordinador, va deixar la cartera a terra, al costat de la cadira i engegà l’aparell. Va observar que la taula estava en un ordre impecable i sabia que això li facilitaria la feina. El Iuri, silenciosament, havia seguit l’intrús fins a l’estudi i l’observava, encara més silenciós, des de la porta. La llum blavosa de la pantalla va omplir l’estança i el nouvingut va desitjar que ni des del carrer solitari ni des de l’altra banda del pis no es percebés aquella claror tènue i freda. Enganxat en un marge de la pantalla, un post-it deia «Bon dia! El menjar és a l’armari de damunt la nevera. Gràcies per tot!». Va començar a revisar carpetes. Es va treure la capsa de disquets de la butxaca de la parca i començà a copiar arxius amb paciència. En algun lloc de l’edifici algú va tossir i cell va calcular que eren els veïns de sota que tornaven d’algun sarau, emboirats, avorrits, cansats, remugant entre dents que ja no tenien edat per a segons què. Un cotxe amb una marxa reduïda segurament per culpa de la neu, va ferir el silenci de la nit. Per què van tan a poc a poc els ordinadors quan tens pressa. Per què fan tanta fressa, si diuen que són silenciosos. Llavors va sonar el telèfon i ell es va immobilitzar, va apagar l’ordinador tot i que estava a mig treballar, es va quedar immòbil, com una pedra, i una gota de suor li va relliscar pel nas. No la va eixugar perquè ell no existia. Cap moviment a l’altra banda del pis.

—Ara no m’hi puc posar. Deixa el missatge després del senyal.

—Tu, que no podré vindre al matí perquè m’ha sortit un altre carregament de lloses a Tremp i la filla se m’ha quadrat. No pateixis, que passaré al migdia, abans de dinar. Adéu. Molta sort i un potxó. Et vindré a visitar. Ah, i tens raó: sí que se sent, la cantarella del Pamano.

Bip, bip. Adéu. Una veu d’home, amb el deix d’aquelles muntanyes, enrogallada pel tabac i el cafè amb gotes que parlava, amb confiança, de l’endemà. El desconegut va esperar uns segons que s’obrís alguna porta. Res. Ningú. Per sort per a ell, el Iuri havia decidit no delatar-se i continuava amagat en la seva immobilitat. Quan es va haver dissipat el record de la fressa del telèfon, quan va ser capaç de tornar a sentir els flocs de neu com es dipositaven dolçament damunt de les formes de tot, llavors el desconegut es va permetre respirar lleument i tornà a engegar l’ordinador.

El Iuri va abandonar la porta de l’estudi sense saber ben bé què fer i de moment es va amagar a la sala d’estar, pendent de qualsevol remor que li vingués de l’estudi.

L’intrús va tornar a la feina. De seguida va omplir cinc disquets amb els arxius de carpetes que duien les inicials O. F. i alguns més per si de cas. En acabat, va buidar tots aquests arxius a la paperera de l’ordinador. Es va assegurar que no quedava cap traça d’aquells documents ni de similars. Llavors va introduir un nou disquet amb el virus, el va treure i apagà l’ordinador.

Va encendre la lot i se la va posar a la boca per tenir les mans lliures. A l’arxivador de la taula no li va costar gens buidar les tres carpetes que li interessaven. Eren papers, fotos, carpetes de dossiers. Ho entaforà tot a la seva cartera i tancà l’arxivador. A terra, al costat de la paret, una maleteta vermella. La va obrir. Com si algú se n’anés de viatge. La va remenar amb cura: res que li interessés. La va tancar i la deixà tal com l’havia trobada. Abans de marxar se li va ocórrer regirar tots els calaixos per si de cas. Papers en blanc, blocs, quaderns escolars. I una capsa. La va obrir i una glopada de suor se li va concentrar de sobte al front. Li va semblar sentir un sospir de pena a l’altra banda de l’habitatge.

Quan tancava la porta del pis sabia que no havia deixat cap rastre de la seva presència, sabia que havia trigat una mica més de quinze minuts a fer la feina i que com més lluny el sorprengués l’aurora, millor que millor.

Així que es va trobar sol, el Iuri va entrar a l’estudi fosc. Semblava que tot estava com sempre però ell sentia una angúnia aquí a dins. Com una sensació rara de no haver estat a l’altura de les circumstàncies.