Notes de l’autor
Barcelona és, sens dubte, una de les ciutats del món que ofereix un nombre més gran d’edificis d’estil modernista, diversos dels quals han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’origen d’aquest conjunt arquitectònic tan notable es troba en les característiques especials del desenvolupament urbà de la capital catalana, així com en la riquesa d’una classe social que frisava per adscriure’s a un moviment tan creatiu i imaginatiu com va ser el modernisme.
En aquesta novel·la, valent-me d’en Dalmau Sala, he volgut mostrar al lector una visió àmplia d’un estil que es va desenvolupar al llarg de tres decennis, amb grans arquitectes i artesans com a artífexs d’allò que avui admirem, malgrat que durant anys va ser un estil denigrat, criticat i, de vegades, fatalment destruït o mutilat. He procurat ajustar la ficció al calendari real en què van ser executades totes aquestes construccions, encara que en algun cas, i per donar una referència completa al lector, m’he permès de modificar algunes dates, com poden ser la de construcció del conjunt escultòric de la façana del Palau de la Música Catalana, que és posterior al moment en què es menciona a la novel·la.
Això no obstant, al costat d’aquesta magnificència en la construcció d’edificis, i fins i tot en la manera de pensar d’una part considerable de la burgesia barcelonina, coexistia la misèria característica de la revolució industrial. Al mateix temps que els uns empenyoraven el seu patrimoni en una competició per la sumptuositat, la massa obrera, tremendament empobrida i explotada, començava a prendre consciència del seu poder polític més enllà de postulats anarquistes i d’unes accions terroristes que identificaven Barcelona com «la ciutat de les bombes».
Les vagues, les manifestacions i les reivindicacions socials van ser una constant que els rics observaven des de les seves noves talaies modernistes. És sorprenent el paper que van tenir les dones en aquesta lluita obrera; unes dones els drets de les quals distaven molt dels dels homes, i que ni tan sols havien obtingut el de sufragi en cap dels seus vessants, però que, al mateix temps, encapçalaven les manifestacions portant-hi els seus fills petits, per impedir així els trets i les càrregues policials contra els marits i pares. Arran d’això neix l’altra protagonista de la novel·la: l’Emma, que personifica aquest esperit de lluita, embrió d’uns moviments molt més rotunds, que amb el temps farien que Espanya esdevingués una república, a la qual es va posar fi amb una guerra i amb la posterior dictadura, que va durar quaranta anys.
L’anticlericalisme es va convertir en una de les doctrines principals defensades pels republicans i els polítics d’esquerres a la primera dècada del segle XX, i, en mans d’una gran figura tan controvertida com va ser Lerroux, que de manera grollera propugnava la destrucció de l’Església, va esdevenir un argument idoni per exaltar i incitar les masses a la rebel·lió.
En aquesta tessitura, la defensa dels interessos econòmics de certs grups d’industrials adinerats que va abocar Espanya a una guerra sagnant contra els berbers del Rif, així com el comerç humà que va suposar el reclutament de pares de família en lloc de joves solters, en benefici exclusiu de les companyies d’assegurances i els seus accionistes, van irritar els obrers fins al punt que van declarar una reeixida vaga general, que, a Barcelona i en una part de Catalunya, va degenerar en la Setmana Tràgica, sis dies en el decurs dels quals a la ciutat es van cremar vuitanta esglésies i un bon nombre d’edificis religiosos.
Segons l’opinió majoritària dels estudiosos d’aquest succés luctuós en la història de Barcelona, el moviment incendiari no va tenir cap lideratge ni cap coordinació política. Ens pot costar de creure que la gent limités la violència als edificis religiosos, però és el que realment va succeir, sense que això excusi o resti transcendència a la devastació. Però el fet cert és que no es va atacar cap propietat d’una burgesia que, segons la documentació de l’època, va observar aquells esdeveniments des d’una certa distància, entre festes i balls, i que va decidir pagar els sous dels treballadors d’aquella setmana de revoltes com si s’hagués treballat.
Ni l’exèrcit ni la policia ni la població no van defensar les propietats de l’Església; hi ha testimonis que afirmen que les tropes protegien els bancs mentre els revolucionaris cremaven esglésies. No cal dir que es van produir excepcions i que, en alguns llocs, l’exèrcit, els carlistes o els veïns —com els de Sarrià— van defensar els seus temples, com va passar amb l’església de Santa Maria del Mar, entre d’altres.
És difícil esbrinar les raons per les quals la turba desorganitzada, víctima de la injustícia social, sumida en la pobresa, no va adreçar les seves reclamacions i la ràbia també contra la classe social que els explotava, però certament va ser així, i van respectar el seu patrimoni, les seves cases, les seves indústries i els seus establiments comercials. Valgui un exemple: en un dels incendis, els revolucionaris van permetre l’actuació dels bombers només per mullar la paret contigua de la fàbrica d’un empresari conegut i ric, a fi d’impedir que les flames que devoraven l’església es propaguessin al seu immoble.
També van respectar la vida dels clergues. No consta la violació de monges, tal com Lerroux arengava les masses amb vehemència, i la mort de tres capellans —sense que això no excusi tampoc aquells decessos— va ser deguda a unes causes determinades, una d’elles gairebé accidental, però es podria afirmar que no van respondre a un odi dirigit específicament contra l’estament religiós ni que es generalitzés en actes que atemptessin físicament contra ells, buscant la seva mort o el linxament, més enllà, malauradament, de la violència, la coacció, els insults i les vexacions, els robatoris i la força que es va utilitzar per desallotjar-los, unes agressions absolutament deplorables que efectivament es van produir.
Potser aquesta manca generalitzada d’homicidis en l’estament clerical, en uns esdeveniments que sí que en van causar entre el poble menut, va pesar en la balança amb què la justícia civil de Barcelona, l’ordinària, diferent de la militar, que depenia del govern de Madrid, va afrontar els processos contra els incendiaris detinguts. L’Emma, la nostra protagonista, va ser declarada innocent, igual que prop de dos mil incendiaris que van comparèixer davant la jurisdicció civil, encara que a la novel·la s’avança la data en què aquests tribunals van iniciar la labor. Els militars, al contrari, van dictar, entre d’altres, disset penes de mort, de les quals se’n van executar cinc, i cinquanta-nou sentències de cadena perpètua.
És possible que la causa immediata de la revolta que va originar la Setmana Tràgica s’hagi de cercar en la reacció de la classe obrera davant la guerra del Rif, però tampoc no es pot afirmar que aquest fos l’únic motiu. El gran poeta Joan Maragall, amant de Barcelona i de Catalunya i defensor dels seus valors, es va sentir profundament afectat davant d’una revolta que va estudiar i analitzar, pensaments que va plasmar en tres articles que han fet història (un d’ells, en què demanava clemència i apostava pel perdó, no va sortir publicat). Sense ànim d’aprofundir en arguments tan erudits i, per tant, exposant-ho a tall de referència, Maragall va qualificar les classes dirigents de Barcelona de covardes i egoistes, i va instar l’Església a acostar-se més als obrers i a col·laborar en la creació d’una societat més justa.
Les causes i les conseqüències de la Setmana Tràgica depassen, de molt, l’àmbit d’una novel·la i d’aquestes notes, però, sens dubte, van contribuir al declivi d’un moviment artístic de la transcendència del modernisme. El liberalisme va ser acusat de fonamentar ideològicament les revoltes. L’individualisme, la imaginació exuberant i la genialitat van cedir la primacia al dirigisme, i la llibertat creativa es va veure fortament restringida. Tal com assenyala Dalmau molts anys després, quan torna a Barcelona i visita els palaus d’exposicions de la falda de Montjuïc: «Ens dirigim a veure els assassins del modernisme».
Vull agrair a la meva editora, Ana Liarás, la seva ajuda en aquesta novel·la i la seva confiança en el projecte, com també a totes les persones que hi han col·laborat i n’han fet possible la publicació. El meu reconeixement, com sempre, a Carmen, la meva dona, sense el suport de la qual no hauria escrit aquesta obra, i que roman al meu costat per més difícils que siguin les vivències, així com als meus fills i persones estimades que també m’han acompanyat en aquest camí.
Barcelona, abril del 2019