20

En Dalmau es va amagar entre la multitud perquè l’Emma, al capdavant de la revolta amb altres seguidors radicals i joves bàrbars, no el descobrís; la veia exultant, llançada, alegre, viva, i no volia que la seva presència pogués torbar aquesta felicitat o ni tan sols esguerrar-li l’expressió de la cara. Eren davant del col·legi dels escolapis, a la ronda de Sant Pau, al barri de Sant Antoni, una de les institucions més grans de Barcelona. En aquells moments, tot i que costava de creure, pretenien cremar l’immens edifici. La gent del voltant d’en Dalmau discutia si calia fer-ho o no. Ell sabia que, amb l’Emma encapçalant la protesta, segur que hi calarien foc, però es va estimar més callar. La va observar entre els caps de la gent: anava d’un costat a l’altre; era un devessall d’energia, autoritat…, sensualitat. L’Emma conservava la voluptuositat que va empènyer en Dalmau a dibuixar-la despullada; mil vegades havia intentat esbrinar sense èxit qui li havia robat les làmines. El record de la humiliació de l’Emma en sentir que havia estat objecte de la lascívia de la gent, va transportar en Dalmau a l’època en què impartia classes nocturnes de dibuix als obrers pobres a les aules de la institució religiosa que ara tenia al davant. Formava part del tracte que havia fet amb el mestre per treure la seva germana de la presó. Ja lliure, l’Emma va substituir la Montserrat a la catequesi de les monges i després ella l’hi va recriminar, imprudentment, dreta i ensenyant l’esquena a la barricada i a una metralladora, convertint-se en un blanc fàcil. La vida d’en Dalmau es va estroncar a partir d’aquells fets, i l’escola dels escolapis representava tot el que l’havia portat a la ruïna afectiva, moral i fins i tot econòmica. Volia veure com cremava l’edifici i, com més l’observava, més ho desitjava. Havia arribat l’hora que l’Església expiés els seus pecats i pagués per la hipocresia i la mesquinesa de persones com el senyor Manel. El foc estava cridat a compensar tot el mal que els sacerdots havien infligit a la classe obrera, amb l’engany, la culpa i la por com a banderes, aprofitant la fam i la necessitat dels humils per exigir compromisos per escrit i rendicions espirituals, tal com havien fet amb la seva mare, a canvi d’un rosegó de pa i unes quantes verdures.

Amb vint-i-set anys, en Dalmau acumulava un reguitzell d’experiències vitals de tota mena: l’èxit i el reconeixement; la humiliació pública; el dolor i la misèria; l’esperança i l’amor. No obstant això, un cop acabat el Palau de la Música Catalana, s’havia vist alliberat de la voràgine creativa que es vivia en aquell recinte i feia una feina més física, enderrocant cases, amb l’única preocupació de tirar parets a terra i traslladar la runa fins a un carro de mules. El món de la ceràmica estava prohibit per a ell d’ençà que el senyor Manel va iniciar la seva croada i el va incloure a totes les llistes negres fins que va aconseguir que no el contractés ningú. En qualsevol cas, ja no quedaven gaires obres modernistes en construcció: tres que dirigia Antoni Gaudí —la Pedrera, la Sagrada Família i el Park Güell—, i una quarta, de Domènech i Montaner —l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En totes aquestes obres ja li havien negat una ocupació després que hagués hagut de deixar la feina al Palau de la Música.

Tampoc no pintava; com a molt, de tant en tant dibuixava algun retrat al carbonet per a algun veí, els seus fills o els seus amics. N’hi havia que li pagaven uns cèntims, uns altres li donaven dos ous o un crostó de pa, i els altres l’hi agraïen amb bones paraules i una mica de barra, tot i que en Dalmau ho assumia com la continuació d’aquella labor social que havia iniciat amb els quadres de la Casa del Poble. El cert era que, després de la brega que havia tingut amb l’Emma, havia perdut les ganes de pintar.

Era com si el cos se li hagués buidat. No creava, no imaginava, no fantasiejava, i les hores transcorrien en una rutina que va arribar a obligar-lo a anhelar un cop més aquell amor perdut, a reviure la immensa felicitat gaudida durant aquells dies en què tot rutllava. La mala jeia constant que l’Emma gastava amb ell el desconcertava. Va reiterar els raonaments que sempre es feia quan hi pensava: hi havia d’haver una raó més enllà de la mort de la Montserrat i de l’aparició dels nus, de la seva matusseria per no haver persistit un cop van trencar la relació, per no haver-li suplicat que no el deixés.

Que no l’estimés era una cosa, però aquell odi, aquell ressentiment… no tenia sentit, cap sentit.

—Sí, sí que en té —el va contradir un dia la Josefina quan ell l’hi va preguntar.

—Doncs no ho entenc!

—No s’ha d’entendre res, fill. Les coses són com són.

—És culpa meva? —Ella no va voler contestar. En Dalmau va insistir—: Mare, no li demano que reveli els secrets de l’Emma, només digui’m si és culpa meva.

—No —va afirmar a l’últim la Josefina—. No ho és.

I ara era allà, contemplant l’Emma, esperonant-la des de la distància que calés foc a l’edifici. Després de l’incendi de l’escola que dirigien els maristes al Poblenou, els líders republicans s’havien desentès definitivament de la vaga i d’aquella revolució que la massa clamava, la qual cosa va enervar els obrers, que es van trobar orfes de lideratge i no sabien quina direcció prendre. Amb tot, aquell mateix matí, algú, no se sabia qui, va donar l’ordre de cremar tots els convents, col·legis i temples de Barcelona: per fi la ira del poble es dirigiria contra l’Església de manera contundent.

—El coneixement us farà lliures!

El famós eslògan progressista va tornar a la boca dels republicans que eren davant dels Escolapis de Sant Antoni. En Dalmau va tremolar d’emoció davant d’una Emma, que, amb el braç ben amunt, passejava per davant de les files dels seus bàrbars arengant-los: «El coneixement us farà lliures!». Estava tot a punt per calar foc a aquell immens centre escolar que acollia dos mil alumnes. «El cremaran!», es va sentir entre la multitud. La certesa encenia els ciutadans que s’havien congregat davant del centre escolar. L’incendi dels Maristes del Poblenou no seria un fet aïllat. Se sabia que ja cremava l’església propera de Sant Pau del Camp; una densa columna de fum negre que s’alçava per sobre els terrats de les cases n’era una bona mostra, i corria la veu que als barris i suburbis annexos a la gran ciutat també s’hi estaven cremant propietats religioses.

A Sant Antoni, els revoltats havien assaltat una armeria propera i es van proveir d’una gran quantitat de fusells, pistoles i munició. Amb els consells de la Josefina al cap i la imatge de la Júlia al cor, l’Emma va rebutjar l’arma que li van oferir. També es van aixecar barricades a tots els carrers adjacents, tot i que no van caldre, ja que, incomprensiblement, un destacament muntat de la Guàrdia Civil que vigilava els Escolapis es va retirar de la zona i va deixar via lliure als incendiaris.

L’odi d’en Dalmau contra l’Església, els capellans, els monjos i les monges estava a punt d’esclatar allà mateix sota el guiatge de l’Emma i al compàs dels crits de la gent, cada vegada més estentoris. Eren una multitud d’obrers revolucionaris, dones, criatures, nois joves, tot un exèrcit nerviós, alterat, i tota mena de gent, des de trinxeraires fins a delinqüents, que esperaven l’ordre definitiva d’atacar l’edifici, però eren molts més els tafaners que contemplaven l’escena: es comptaven a milers, a peu de carrer o als balcons i terrats de les cases veïnes. La comunitat religiosa havia confiat en el veïnat una defensa que no es va produir mai, si bé un bon nombre d’aquells ciutadans s’havien beneficiat de l’escolarització gratuïta als Escolapis.

—Tu ets el pintor? —Enmig de la bullícia, en Dalmau no va sentir la pregunta fins que un home el va agafar per l’espatlla i el va sacsejar—. Sí que ho ets. És clar que ho ets!

«De què parla?», es va estranyar en Dalmau.

—Eh! —va cridar l’altre cridant l’atenció dels que l’envoltaven—. Eh! Mireu! El pintor dels quadres de la Casa del Poble on cremaven les esglésies i els capellans, com exigia en Lerroux.

—I també cridava a aixecar-los les faldilles a les monges! —va riure l’altre home.

—Doncs aconseguirem totes dues coses! —va assegurar una dona.

La gent va començar a donar copets a l’esquena d’en Dalmau, mentre el primer home que l’havia reconegut l’estirava cap al lloc on es concentraven els capitosts dels incendiaris, l’Emma entre ells.

—Dalmau? —es va sorprendre ella, i se li va acostar immediatament.

Ell va assentir arrufant els llavis, com si volgués dir-li que no la volia importunar amb la seva presència, mentre que l’home que l’havia portat fins allà continuava anunciant a la gent que en Dalmau era el pintor dels quadres de la Casa del Poble. Molts s’hi van apropar i els van encerclar.

—És el teu dia —va xiuxiuejar aleshores en Dalmau a l’Emma, sense arribar a acostar-se-li a l’orella per no molestar-la, tement una altra reacció violenta com la que havia tingut al celler de la casa en ruïnes—. No te’l vull esguerrar.

L’Emma va assentir en silenci, els llavis serrats, sospesant les paraules d’en Dalmau, fins que, per primera vegada en molt de temps, li va somriure; el mateix somriure franc i obert de feia anys.

—És el nostre dia, Dalmau —el va corregir—. Tu vas pintar aquells quadres. Mira la gent: t’aclamen. Vas fer una gran obra. Vas ser generós, molt generós, i vas donar el teu art al poble. Pocs artistes tan qualificats com tu són capaços de fer-ho.

En Dalmau no va saber reaccionar. Aquella Emma no tenia res a veure amb la dona que se li havia abraonat cridant-lo i insultant-lo les últimes vegades; ara estava alegre, eufòrica, i li parlava amb afecte… Fins i tot amb admiració!

L’Emma va endevinar els pensaments d’en Dalmau. Se li reflectien a la cara. Estava a un pas d’aconseguir l’èxit pel qual lluitava des de feia tants anys: vèncer l’Església cremant-li les propietats, i ell era allà, erigit en una mena de símbol de la lluita obrera, d’aquella mateixa lluita. Sabia per la Josefina que en Dalmau tenia una vida austera, que ja no pintava i que semblava que s’hagués buidat amb aquells tres quadres lliurats a la causa, i no obstant això la gent l’aclamava. Aquella contradicció va fer esclatar en l’Emma un calfred que es va estimar més no analitzar.

—Què espereu per cremar-lo? —va preguntar-li en Dalmau, estroncant-li els pensaments.

—Ara ho farem. Tan aviat com ens assegurin que, un cop es retiri la cavalleria de la Guàrdia Civil, es tornaran a aixecar les barricades.

—Te n’adones —va continuar en Dalmau—, que amb l’incendi dels Escolapis es cremarà part del nostre passat, precisament aquell en què vam caure en mans de l’Església i va arruïnar la nostra vida?

L’Emma anava a contestar, però finalment no va dir res.

—El foc purifica —insistí ell.

A les dues del migdia va començar l’assalt. Diversos grups de nois es van alçar contra les diverses portes de l’escola i de l’Església, on tenien munts de material per encendre-hi fogueres, mentre uns altres s’enfilaven fins a les habitacions dels pisos amb escales i començaven a llançar tota mena de mobles i objectes al carrer, que immediatament s’utilitzaven per abrivar els focs a les entrades de l’edifici sota les ordres d’un dels delinqüents més coneguts de la ciutat. Quan feia poc que havia començat l’incendi, el capità general de Catalunya en persona va anar a socórrer els religiosos i es va presentar al lloc amb un destacament de cinquanta soldats d’infanteria i dotze de cavalleria. Sense oposició per part dels revolucionaris, que no pretenien causar cap mal físic als capellans, el militar va creuar el pati fins a arribar a l’antic convent on s’havien refugiat cinquanta escolapis que ja estaven envoltats per les flames.

En Dalmau els va veure sortir en filera, encapçalats pel general, amb mossèn Jacint caminant al costat. L’home es va aturar i li va clavar una mirada d’odi. El capità general es va estranyar i també es va aturar. El sacerdot li assenyalà en Dalmau, i els seus gestos histriònics, impropis en un home que sempre havia fet gala de moderació, van ser suficients perquè en Dalmau entengués que li parlava dels quadres de la Casa del Poble mentre el militar assentia sense desviar ni un bri la seva mirada.

—Visca la república! —va cridar un dels joves bàrbars, trencant així l’encanteri.

La comitiva de capellans i soldats va reprendre la marxa. En Dalmau va buscar l’Emma amb la mirada, a prop de les fogueres, i es van parlar en silenci: a ella no l’havia vist mossèn Jacint, però, com no podia ser d’altra manera, ell s’acabava de convertir en un dels principals responsables d’aquell incendi. L’Emma el va premiar amb un somriure abans d’alçar el puny al cel i cridar alguna cosa, que, en el fragor, en Dalmau no va arribar a sentir. Ell li va contestar alçant també el puny, gest a què es van sumar tots els que l’envoltaven entre aclamacions a la república i insults a l’Església. El foc bramava i en Dalmau també. Era la seva victòria, la d’ell, la del poble.

Els religiosos es van desallotjar en tartanes i els soldats es van allunyar cap a l’edifici de la Capitania General, tot i que uns quants d’ells van abandonar la columna i es van barrejar entre els milers de persones que contemplaven el que ja començava a ser un espectacle dantesc de foc i fum negre. Malgrat les tropes amb què comptava, ben armades i entrenades, el general Santiago no va fer cap intent d’aturar els incendiaris, cosa que passava gairebé amb caràcter general a tot Barcelona i el seu voltant: les forces públiques, o bé es mostraven impassibles, o bé consideraven més prioritari vigilar bancs que no pas esglésies.

L’Escola Pia de Sant Antoni va cremar durant dos dies sencers. L’Emma, però, no va esperar ni tan sols dues hores. Va cridar als seus bàrbars, va creuar el carrer amb ells i va incendiar l’escola per a nens pobres.

—Aquest també? —va sentir en Dalmau que preguntava un dels bàrbars a l’Emma—. Aquí venen a estudiar de franc els fills dels necessitats —va argüir.

La resposta no es va fer esperar:

—Precisament per això. Cap dels nostres no ha d’estudiar amb els capellans ni educar-se en les seves doctrines, i encara menys els nens petits, tan fàcils de convèncer. Després, a través dels fills es guanyen les mares, i tot plegat, al final, és la perdició de l’obrer. Cremeu-ho!

En Dalmau, confós entre el grup de bàrbars, va assentir als arguments de l’Emma. Recordava la doctrina que mossèn Jacint havia intentat imposar-li en aquell mateix edifici que ara cremava de manera terrorífica. Va recordar també el dia en què li va tocar el cul a l’Emma mentre passejaven per la ronda de Sant Antoni i li va proposar de buscar algun lloc per fer l’amor. Ella el va sorprendre amb una negativa rocambolesca. Les seves paraules, pronunciades feia anys i en les quals en Dalmau no havia tornat a pensar, se li van aparèixer al cap com si tot just les acabés de recitar: «Quin és el sisè manament de Déu? —li havia preguntat—. No faràs accions impures. Què ordena aquest manament? Que siguem nets i casts en pensaments, paraules i obres. Escolta —va explicar després recitant les paraules de les monges—: la ira es venç retenint el cor. Fàcil, oi? I l’enveja, sufocant-la dins del pit, i aquí de vegades és on ens queda. Però la luxúria no es venç així, sinó fugint-ne». Qualsevol ensenyament que impartien capellans, monjos i mossens s’inspirava en la repressió. La llibertat i la facultat de poder decidir lliurement quedaven per al més enllà, quan la mort ja s’hagués acarnissat en la persona. Què no podien aconseguir en uns pensaments purs i innocents d’unes criatures a qui seduïen amb un plat a taula que no els podien proporcionar a casa?

—El coneixement us farà lliures! —va cridar algú del grup dels bàrbars.

En Dalmau, arrossegat pels revolucionaris, es va afegir a la gent que amb gran esvalot s’acostava a l’escola per cremar-la. La passió compartida a través de crits, empentes i ànims el va incitar a atacar un edifici que només tenia com a objectiu satisfer els interessos dels poderosos ensinistrant homes submisos i obrers pacífics.

—Tu no! —li va impedir l’Emma, que el va agafar pel braç i el va aturar mentre els altres arribaven fins a la porta i les finestres de l’escola.

—Per què no? —es va revoltar ell—. També és la meva lluita. Tant com qualsevol de vosaltres.

—Sí, sí, sí —va intentar tranquil·litzar-lo ella, però ja has vist que t’han reconegut i que t’han assenyalat als Escolapis. Et buscaran, Dalmau. No t’hauries de fer veure més. No els donis més proves. T’hauries d’amagar, o fins i tot fugir. N’hi ha molts que ja són rumb a França.

—És la nostra victòria, Emma.

Les flames de les fogueres i les teies ja devoraven les parets de l’escola per a nens pobres. L’Emma va haver d’alçar la veu per superar els crits d’alegria de la gent: incendiaris i espectadors.

—Dalmau —li va cridar a l’orella—, no t’ho prenguis malament, però et busquen i t’odien: mossèn Jacint, el teu mestre, el senyor Manel, tots els reaccionaris que s’han assabentat pels diaris dels quadres que has pintat, i ara fins i tot el capità general. Et perseguiran i no escatimaran forces, no en tinc cap dubte. Probablement ja ho estan organitzant. I això significa que la teva simple presència posa en perill molta gent que depèn de mi; no puc córrer aquest risc. —En Dalmau va remugar. L’Emma va esclafir a riure—. No t’hauries imaginat mai una situació com aquesta, oi? Et tenen per més revolucionari que a mi. Nosaltres només som una trepa incendiària, com els milers que corren per la ciutat, ja has vist que ens deixen fer i els soldats reculen, però tu, amb les teves obres i les teves arengues a la Casa del Poble, ets el líder, l’instigador de la revolta.

—Però…

—No vull que t’atrapin —va interrompre ella la seva rèplica suplicant-l’hi amb la mirada—. Has de fugir, has de córrer a amagar-te. No pots anar ni a la dispesa ni a casa la teva mare.

—I on és ella?

—S’ha amagat amb la nena a casa d’uns vells coneguts —el tranquil·litzà l’Emma—. Arrestaran tanta gent com podran, Dalmau. Estem en estat de guerra. Has de fugir! Ves-te’n cap a França ara mateix. El partit et podria ajudar si decideixes fer-ho.

—Només ho faré si veniu amb mi: tu, la nena i la meva mare.

L’Emma va callar un instant, la mirada clavada en en Dalmau, els llavis i la mandíbula tensos, immòbils. La seva cara va apassionar un Dalmau que es va haver d’esforçar per no abraçar-la en aquell moment: despentinada, sutjosa, les cendres enganxades a la suor, perlant-li el front, la cara i el cos; els ulls més fulgurants que qualsevol incendi.

—Si no pots fugir, com a mínim amaga’t. No els donis l’oportunitat de venjar-se en tu. Ho faran, Dalmau, ho faran. Ets un bon home —va afegir com a comiat, fent el gest de dirigir-se al lloc on els seus bàrbars atiaven el foc. Abans, però, es va aturar, va fer mitja volta i el va sorprendre amb un petó a la galta—. Ves amb compte, Dalmau. I si canvies d’opinió sobre França, busca’m. Em trobaràs en alguna església —va fer broma—. Òndia, qui m’ho havia de dir! —En Dalmau va sentir que l’Emma es burlava d’ella mateixa i es feia creus del que anava a fer mentre es dirigia cap als seus bàrbars agitant els braços—. Jo en una església! En una església!

Mentre l’Emma i els seus bàrbars incendiaven l’escola per a nens pobres, un altre grup calava foc al convent de les Jerònimes, situat a la vora dels Escolapis; la trentena de monges que componien la congregació va haver de fugir entre insults i vexacions per part dels veïns perquè no les va auxiliar cap regiment.

Del barri de Sant Antoni, l’Emma va saltar al del Paral·lel, on prostitutes i delinqüents comandaven els grups d’incendiaris. Allà van cremar les parròquies de Santa Madrona, la nova i l’antiga, i una escola cristiana en la qual s’educava gratuïtament més de dos-cents joves.

Els bàrbars, com molts altres grups, van continuar recorrent Barcelona. L’Emma abrivava els obrers perquè incendiessin esglésies, convents i col·legis. Van caure els convent de les Assumpcionistes i l’asil de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Aquest mateix orde era el que s’ocupava de la presó d’Amàlia, en aquella època destinada exclusivament a la reclusió de dones. Allà va ser on es van refugiar les quinze monges després d’entregar als incendiaris l’asil que incloïa escola, guarderia per a mares obreres i orfenat. També, com passava en molts casos, aquestes religioses van esperar fins a l’últim moment per abandonar les instal·lacions, convençudes que aquelles mateixes persones a qui havien ajudat no els podien causar cap mal. L’Emma va posar fi a la discussió entre la mare superiora i un jove bàrbar a qui suplicava ajut i intentava convèncer.

—Tu has estudiat aquí, Manel —al·legava la monja—. Per què ens ho fas, això? Que no t’hem tractat bé? Que no et vam cuidar i et vam alimentar?

—Sí però també el van obligar a combregar amb les seves idees —va afegir l’Emma, allunyant amb la mà un noi que escoltava el discurs de la religiosa cada vegada més captivat—. I a anar a missa. I a callar davant de la injustícia. I a deixar-se humiliar davant del ric i el poderós. I a assumir la desgràcia i la misèria amb fatalitat. I a reprimir els seus instints. —Molts bàrbars assentien el discurs de l’Emma—. Vostès no han fet res per altruisme; sempre han buscat el seu interès i han utilitzat els obrers per aconseguir-ho. Com en diuen vostès, són el seu «ramat»! Són com ovelles i les fan anar per on volen. Que cremi aquest temple de l’engany i la repressió de les llibertats de l’home! —va acabar cridant.

Les monges van haver de fugir en el moment que la gent se’ls va llançar al damunt amb teies i petroli, incitats per la crida de l’Emma. Els van permetre sortir de l’asil, com s’havia fet amb tots els religiosos que s’havien trobat als edificis eclesiàstics que en aquells moments cremaven a Barcelona. Tots els grups d’exaltats asseguraven que la revolta no era contra la gent sinó contra l’estructura de l’Església, contra totes aquelles escoles, patronats o asils que impedien el progrés de la massa obrera i de la seva educació laica, i també contra els convents, que feien la competència a les dones de classe humil en el sector de la confecció.

Els incendis van continuar a Barcelona sense l’oposició per part de les forces de l’ordre. No obstant això, sí que es van produir combats armats entre revolucionaris i soldats o guàrdies civils a les barricades que havien aixecat als carrers. Es disparava des dels terrats, després que les dones recorreguessin els edificis exigint als veïns que deixessin la porta del carrer oberta perquè els franctiradors hi poguessin accedir. Alhora, desenes de columnes de fum dels incendis enterbolien un cel llis de juliol. Moltes de les revoltes ja les encapçalaven nois que no superaven els quinze anys i que assaltaven les esglésies. Una noia de només setze anys havia dirigit un nombrós grup de dones en l’atac al convent de les Penedides, a prop de la universitat. D’allà van expulsar les monges reformades que havien adoptat el vot de clausura i que conformaven aquell orde. Els obrers que perseguien la causa política de la revolució, de la república, s’abstenien de robar qualsevol objecte de les esglésies o dels col·legis i es dedicaven a llançar-los independentment del valor que tinguessin; fins i tot els bons i els diners en metàl·lic es llançaven a les fogueres. Però no passava el mateix amb el grup de lladregots i delinqüents que actuaven pel seu compte i que rondaven pels edificis buscant-ne el botí.

Incendis. Combats aferrissats a les barricades, moltes de les quals defensaven les dones. Trets dels franctiradors. Bombes. Els primers morts. Nombrosos detinguts a les escaramusses amb l’exèrcit. Càrregues policials. El poble amagat a les seves cases. Grups de salvatges excitats. Bombers que arribaven amb els carros tirats per cavalls fent ressonar les campanes, però a qui només se’ls permetia remullar els edificis veïns, ja fossin cases humils o fins i tot fàbriques de burgesos rics, perquè el foc no hi arribés.

Barcelona s’havia convertit en una ciutat sense llei, caòtica i perillosa.

Durant una estona, en Dalmau havia estat observant a la rereguarda, d’amagat, com l’Emma dirigia el seu assalt a l’escola per a nens pobres, però algú el va tornar a reconèixer i el va assenyalar com el pintor de la Casa del Poble, de manera que els altres li van dirigir tota l’atenció: alguns s’hi van apropar, moment en què va decidir fer cas dels consells de l’Emma. Sí, havia pintat aquells quadres que ara l’elevaven a símbol de la lluita contra l’Església i n’estava orgullós: era conscient que cada pinzellada transmetia el dolor que li causava el senyor Manel; les monges del correccional del Bon Pastor, que van intentar catequitzar l’Emma; els capellans de Santa Anna, que van negar la beneficència a la seva mare; els Llucs, que van llençar el seu quadre a les escombraries; el mestre Gaudí, que li negà la feina; els obrers extorsionats i les dones que els mossens entabanaven; la mort del seu pare, injustament condemnat per l’esclat d’una bomba a la processó del Corpus, evidentment religiosa; per la seva mare… I si la seva obra havia servit d’inspiració per iniciar aquella nit de foc, l’orgull encara li creixia més. Però, en el fons, el somriure de l’Emma, la seva vitalitat i la seva eufòria, aquell petó, eren capaços d’ocultar les flames de l’incendi més gran de tots. Ja podia cremar tot Barcelona, que en Dalmau només la veia a ella.

Va caminar pels carrers de la ciutat intentant evitar les barricades en què es lluitava a trets i les partides d’incendiaris que assetjaven la ciutat. Necessitava algun lloc per amagar-se durant el temps que s’allargués el merescut càstig a l’Església. Portava al damunt prou diners per mantenir-se uns quants dies i dormir en algun asil d’obrers, si és que eren oberts, però no li va caldre. Barcelona vivia una nit inoblidable, un foc purificador. Els incendis, el dels Escolapis destacant per sobre dels altres, il·luminaven la ciutat d’una manera ben estranya: esclats de llum vermells i grocs impactant contra un cel negre. Els revolucionaris, ja fossin activistes polítics o delinqüents, havien anunciat la seva decisió de continuar tota la nit reduint convents i esglésies a cendres.

En Dalmau, perdut en el record de l’Emma, en la seva transformació, en el seu agraïment i en la seva consideració, en el petó que li havia fet, va dirigir les seves passes cap al passeig de Gràcia, on va topar obrers, captaires, que encara esperaven una mica de caritat en forma de menjar, i lladregots amatents que no volien perdre l’ocasió de robar en algun comerç. En aquella via no hi havia res que s’hi pogués cremar, i els acabalats veïns s’havien refugiat a casa seva, de manera que l’aldarull que es vivia en altres parts de la ciutat, no gaire lluny, a una o dues travessies a tot estirar del mateix Eixample de Barcelona, s’encalmava en aquella zona. En Dalmau es va aturar davant de l’illa en què competien la Casa Batlló, la Casa Lleó i Morera i la Casa Amatller. Els llums d’infinitat d’espelmes il·luminaven l’interior dels habitatges. Les finestres de molts dels pisos, obertes per combatre la calor, permetien que s’escapessin a l’exterior les notes musicals dels pianos, els cants i fins i tot les veus i els somriures de les reunions socials alienes al que passava a Barcelona. En Dalmau va continuar caminant pel passeig amb la vista alçada cap als terrats dels edificis on se celebraven festes, es tocava música i fins i tot es ballava. I aquells burgesos treien el cap pels arrambadors amb copes de xampany a la mà, assenyalaven els focs que s’alçaven sobre la ciutat i gaudien de l’espectacle.

Aquell mateix dia, a la sessió oficial a l’Ajuntament de Barcelona, els lerrouxistes van declarar que aquell espectacle de foc era una meravella. Mentrestant, en Dalmau va arribar fins a la Pedrera, l’obra en construcció de Gaudí, envoltada de bastides recobertes amb lones perquè la gent no veiés la pedra sinuosa que donava vida a una façana en moviment. En Dalmau no s’ho va pensar dues vegades: es va enfilar al primer tauló de la bastida i des d’allà va pujar al terrat, un lloc màgic de paviments ondulats, on l’arquitecte de Déu havia obert sis caixes d’escala, dues torres de ventilació, set xemeneies i quatre cúpules dissenyades amb elements geomètrics: parabòlics, helicoïdals, piramidals, cònics, tots ells recargolats, de formes complexes i indesxifrables, diferents de qualsevol exemple que es pogués trobar en la naturalesa. De totes aquelles construccions que coronaven un edifici en què la pedra es convertia en un element eteri, quatre de les caixes d’escala estaven recobertes de trencadís, però a diferència del que s’utilitzava en altres de les obres del genial arquitecte, en aquest cas es tractava de trossos de ceràmica grisa, monocroma, i al capdamunt de tot destacava una de les xemeneies rematada per un barret recobert de colls i culs d’ampolla de xampany.

En Dalmau es va moure amb molt de compte pel terrat de la Pedrera: hi faltaven les baranes, sobretot als patis interiors, per tant la seguretat era bastant precària. No obstant això, des del capdamunt, l’espectacle era esfereïdor: per un costat, les columnes de fum i les flames que s’alçaven per tot Barcelona; per l’altra, els terrats plens de gent ballant. Una jove el va saludar des d’un terrat proper en adonar-se de la seva presència: cabells rinxolats, rossos, molt clars, i vestit llançat i eteri, de fada, cobrint un cos gairebé sense pits. En Dalmau no va voler respondre; li semblava immoral l’actitud d’aquells burgesos: als carrers de la ciutat s’estava lliurant una guerra i ells bevien xampany i presenciaven el drama com si es tractés d’un espectacle de focs artificials. En comptes de deixar-ho estar, la noia va cridar dues altres amigues, incorpòries com la primera, que es van sumar a la salutació, ara frenètica, que li dirigien apostades darrere de la barana del seu terrat. En Dalmau va fer el gest de girar cua i buscar un altre racó, però justament aleshores el cel es va enrojolar amb una nova flamarada: a prop d’on eren, al carrer de Rosselló cantonada amb Muntaner, els incendiaris havien calat foc al col·legi, l’església i la residència dels germans del Sagrat Cor de Jesús. S’alçava el foc i s’alçaven les exclamacions d’estupefacció dels rics des dels terrats. A en Dalmau li va semblar que sentia alguns aplaudiments, tímids, apocats, que ben aviat es van esvair. La gent va tornar a llançar exclamacions d’esglai davant d’aquell nou incendi i els pianos es van sentir amb més ímpetu a través de les finestres obertes. En Dalmau va sospirar. Va veure com es bellugaven algunes ombres al terrat de la Pedrera; de fet, ja les havia vist una estona abans. No hi va donar importància. Aquella nit es van produir dos incendis més a l’Eixample de Barcelona: el del convent de les Dominiques, que un grup d’uns trenta nois va assaltar i en van exhumar els cadàvers, els van passejar i els van vexar abans d’abandonar-los per la ciutat, i el de l’església del col·legi de les Concepcionistes, a la rambla de Catalunya, una escola per a nenes de casa bona, tot just a un carrer de la Pedrera.

Des dels terrats, els burgesos gaudien del moment immersos en una ciutat que cremava, amb pilars de fum i foc ballant amb ells al compàs de la seva música, en una nit negra, sense cap fanal que il·luminés els carrers i sense cap llum a les cases a causa de la manca de subministrament de gas, en un escenari irrepetible, apocalíptic, una exhibició teatral que cap escenògraf hauria pogut oferir.

Aquella nit, mentre cremava el col·legi de les Concepcionistes, en Dalmau va baixar per la bastida i se’n va anar a buscar l’Emma; pressentia que era allà, en aquella escola de nenes riques. No va veure ni soldats ni Guàrdia Civil ni cap cos de policia. Es penedia d’haver-la deixat sola, per més que ella l’hi hagués demanat; l’hauria pogut seguir, a distància. Tampoc no la va trobar: l’escamot que cremava el col·legi no era el d’ella; l’encapçalava un antic regidor del partit de Lerroux. «Tu creus que estem al cas d’uns i altres?», li va contestar un incendiari a qui havia demanat per la Mestra. En Dalmau es va adonar que no podia recórrer tota la ciutat i va tornar a la Pedrera.

Dimecres es van continuar cremant convents, escoles i esglésies, i es va incrementar notablement la lluita a les barricades i als enfrontaments amb l’exèrcit i les forces de seguretat. Barcelona no tan sols cremava, sinó que estava en guerra; un exèrcit format per uns trenta mil obrers, delinqüents i joves, es revoltava sense cap mena de consignes, banderes ni líders. En Dalmau ho va sentir en boca d’aquelles ombres que amb l’arribada de l’alba es van convertir en persones com ell: obrers que s’havien refugiat en aquell edifici a mig fer. Va saber que fins i tot en algun dels pisos de sota hi havia dues famílies amb canalla. Van compartir menjar, que en Dalmau va pagar, però sobretot van comentar unes notícies que no arribaven per falta de diaris i per la censura que les autoritats aplicaven. A la resta de Catalunya es donava suport a la revolta, assegurava la mitja dotzena d’obrers que seia a terra, encara de ciment, d’un dels pisos, tot i que, per descomptat, no amb tanta fermesa com a Barcelona; amb tot, ni a Madrid ni a cap de les altres ciutats espanyoles es va arribar a declarar la vaga general, i encara menys a batallar per la república.

—Com és això? —va preguntar algú.

—Perquè les autoritats de Madrid han estat més intel·ligents que els babaus que ens dirigeixen, si és que en tenim cap, i han convençut els espanyols que aquesta és una revolta separatista dels catalans. A partir d’aquí, el poble ens titlla d’antipatriòtics; ningú no vol sentir a parlar d’independentisme, per això no hi ha hagut revoltes fora de Catalunya. Estem sols, com sempre.

—Però si ens van dir que la vaga general havia triomfat a Espanya! —En Dalmau va sentir que algú exclamava darrere seu.

—Ens van enganyar, com han estat fent des que tot això va començar.

En Dalmau va continuar amagat a la Pedrera durant el dia. «Et buscaran», li havia advertit l’Emma. Patia per la seva mare i per la Júlia, si bé estava convençut que la Josefina no hauria posat mai en perill la nena i s’amagaria fins que passés aquella bogeria. A les nits sortia, i a l’empara de la nit i d’una ciutat sense il·luminació, s’allunyava cada vegada més del centre de Barcelona a la recerca de l’Emma, guiat per les columnes de foc. No la va arribar a trobar. En un dels incendis, on un grup de dones i nenes vigilaven que els bombers no sufoquessin les brases d’una església ja esfondrada, li van dir que estava bé, que l’havien vist aquell matí mateix. Va voler creure les dues obreres que li van donar la notícia i va tornar a buscar el refugi de l’edifici en construcció de Gaudí abans que es fes de dia. No podia anar enlloc més. Els dies van transcórrer amb una lentitud exasperant i només la possibilitat de trobar l’Emma i veure-la somriure de nou l’ajudava a espolsar-se els neguits, tot i que no aconseguia esvair els que la connectaven amb ella. I si l’havien arrestat? Potser era morta… Corria el rumor d’un nombre considerable de morts, i els combats refermaven: acabaven d’arribar tropes de reforç procedents de tota aquella Espanya que en teoria els havia de donar suport: València, Saragossa, Burgos, Pamplona, Tortosa… El cert era que els soldats sortien amb la consigna que anaven a combatre un alçament separatista i així ho van fer. Divendres, 30 de juliol, el centre de Barcelona estava en calma, i a la nit es va encendre una part de l’enllumenat públic, i va circular el primer tramvia, tot i que als barris de la perifèria es continuava plantant batalla apassionadament.

Encara s’incendiaven esglésies, però ja no hi calaven foc delinqüents o obrers, aquests últims desmoralitzats, sinó nens de tot just catorze anys, contractats a set pessetes per anticlericals radicals que s’entestaven en una lluita que ja se sabia que estava perduda. Mentrestant, la gent sortia de casa seva i s’arremolinava al voltant dels edificis que encara treien fum. Alguns buscaven objectes per rampinyar-los, la majoria contemplava atònita el desastre i la destrucció, com també ho van fer els turistes que havien arribat expressament a Barcelona amb una rapidesa incomprensible, com un grup de cent setanta alemanys, que, amb la càmera fotogràfica a la mà, van passejar per la ciutat protegint-se dels franctiradors, tot i que una de les macabres visitants va rebre de rebot un tret a la cama. En Dalmau ho va presenciar, com també ho va veure qui devia ser el seu marit, que cridava el seu nom: «Cristina!». Es tractava d’una dona rossa, més petita que la majoria de les seves companyes, amb uns intensos ulls blaus que van espurnejar de dolor quan van passar pel costat d’en Dalmau, transportada enlaire pels seus companys, les càmeres que penjaven de les cintes colpejant els cossos, mentre diverses dones cridaven a fugir corrents de la zona de guerra on havien entrat.

Dissabte, l’Ajuntament, reunit amb els grans industrials de la ciutat, van acordar de reprendre dilluns, dia 2 d’agost, l’activitat als comerços, fàbriques i tallers, i per evitar més enfrontaments van pactar que pagarien als obrers els jornals corresponents a la setmana que s’havien estat cremant esglésies.

En Dalmau se’n feia creus: els pagarien el jornal d’aquella setmana! Diumenge va abandonar la Pedrera, conscient que un cop recuperada la normalitat no trigarien a presentar-s’hi els capatassos i els manobres, i deambulava pel passeig de Gràcia, on el sol d’agost afegia caliu a un ambient que fins aleshores havia estat alterat, en tensió. Semblava que tots els burgesos s’haguessin llançat a la llarga avinguda amb els seus millors vestits, protegits ara per un exèrcit victoriós. En Dalmau va veure com s’exhibien els uns davant dels altres, com se saludaven efusivament com si haguessin sortit airosos d’un conflicte bèl·lic, mentre comentaven amb gestos mesurats els successos que, entre altres noms, ja anomenaven la Setmana Tràgica. En Dalmau va tenir l’oportunitat d’escoltar algunes d’aquelles converses de carrer entre senyores enjoiades i homes amb barrets i vestits negres, barbes i bigotis poblats amb tota mena de combinacions; catòlics piadosos, ells i elles, que ara només es queixaven de l’excessiu nombre de monges i sacerdots establerts a Barcelona. Com no s’havia d’arribar a una situació com la que s’havia viscut? Era previsible! Aquells rics hipòcrites que havien comprat aquell sol que no arribava als carrerons dels humils, ara, com si no hagués passat res, pretenien comprar també les consciències dels obrers pagant els jornals de la setmana. Un gest intolerable, perquè sens dubte havien passat moltes coses que ningú no havia d’oblidar: havien cremat vuitanta edificis religiosos, entre ells trenta-tres escoles, catorze esglésies i trenta convents. Tot Barcelona es va arribar a convertir en una teia ardent.

La revolta es va saldar amb cent quatre civils morts, tant homes com dones, i centenars d’obrers ferits. Entre l’exèrcit, la Creu Roja i les forces de seguretat sumaven vuit morts i més d’un centenar de ferits.

No obstant això, malgrat els vuitanta incendis, malgrat el centenar de morts entre els alçats, i malgrat el caos, la violència i el desordre, el clero no va rebre un atac directe i ningú no va obeir la crida de Lerroux de violar monges. Van morir tres religiosos, dos d’ells per trets: un després d’encarar-se al poble amb una escopeta i un segon per intentar fugir amb els diners i els objectes de valor de la seva comunitat; el tercer capellà va morir de manera accidental, no desitjada, perquè ho va fer asfixiat a l’incendi de la seva església, amagat al soterrani sense que els revolucionaris en tinguessin cap constància.

I a aquesta realitat, la inexistència de violència contra el clero, se n’hi afegia una altra que caracteritzava la revolta: malgrat els actes d’unes masses obreres escapçades, sense cap mena de control, no es va comptabilitzar cap atemptat contra els interessos burgesos. No es va atacar cap fàbrica, ni cap banc, ni es va assetjar els palaus dels rics, excepte els dels industrials que estaven darrere de la guerra del Rif, tot i que tampoc no es van assaltar ni les seves cases ni les seves indústries.

Es parlava ja de milers de detinguts. Pensar-hi va obligar en Dalmau a mirar els carrers amb una perspectiva diferent. No va fer cap cas dels burgesos, minyones, cavalls i carruatges, ni d’un cotxe sorollós i fumejant, sinó que es va fixar en les nombroses patrulles de soldats i de la Guàrdia Civil que no abaixaven la guàrdia i escorcollaven amb la mirada qualsevol persona que no formés part d’aquell decorat idíl·lic. Es va sentir observat. Un dels obrers amb qui havia compartit el refugi de la Pedrera, i que disposava d’unes tisores bastant esmussades, li havia tallat els cabells i retallat la barba, però en Dalmau poca cosa més havia pogut fer per deixar d’aparentar el que era: un vulgar paleta que esfondrava les cases del casc antic per construir-hi una avinguda que permetria als rics accedir al port sense haver de topar amb els desventurats. I així va entendre que també el veurien els soldats i els policies, de manera que, a l’empara de tots aquells vianants, es va escapolir per un carrer lateral, pendent en tot moment de la possible existència de tropes. Va travessar la rambla de Catalunya i va continuar caminant en direcció a la universitat, des d’on podria introduir-se al barri vell i arribar fins al carrer de Bertrellans. Confiava que, un cop pacificada Barcelona, l’Emma hi fos, i potser també la seva mare i la Júlia.

L’exèrcit havia ocupat la ciutat vella. Encara s’hi enretiraven les barricades i es recol·locaven llambordes als carrers. Eren els mateixos veïns qui ho feien. En Dalmau es va afegir a un d’aquells grups a qui els soldats controlaven, una milícia jove que no només procedia del mateix estrat social que aquells contra els quals havien anat a combatre, sinó que ho feien amb l’actitud displicent de qui ja considera acomplert el seu deure. I allà, regirant les pedres com hauria pogut estar fent amb les cases que esfondrava, en Dalmau va presenciar com la policia entrava als edificis i els abandonava estirant amb violència algun detingut. Diverses vegades es va repetir l’escena mentre la majoria dels que desmuntaven les barricades alentien l’activitat, mirant-se en silenci, amb complicitat i tristesa. Podia ser un amic, un veí, un company o un familiar, però ningú no gosava oposar-s’hi; la tirania, l’odi i sobretot la venjança s’ensenyoria de la ciutat. De la primera barricada en Dalmau va saltar a d’altres i fins i tot va xerrar una estona amb alguns dels soldats: valencians. Eren dels primers reforços que havien arribat a Barcelona, perquè els havien portat per mar. Quan van entrar al port es van creuar amb un regiment que salpava cap a Melilla. Durant la Setmana Tràgica, les tropes no van defensar les esglésies, els convents i les escoles, i no obstant això es continuaven enviant reservistes al nord de l’Àfrica perquè defensessin els interessos dels rics.

—Tinc un germà al Rif —va mentir en Dalmau. Dos valencians van fer una ganyota en senyal de comprensió—. Vaig a casa la meva mare aviam si en té notícies, i si cal a consolar-la una estona.

Va travessar les Rambles amb l’aplom que li proporcionava saber que els soldats de l’altra banda del carrer, procedents de Burgos, ciutat històrica i monumental del centre d’Espanya, l’havien vist xerrar distesament amb els valencians.

—Diuen els d’allà —els va anunciar assenyalant amb el dit gros els del darrere— que aquesta nit no aneu de putes, que amb vosaltres s’avorreixen i després ells s’han d’esforçar més per alegrar-los el dia.

Va arribar a l’Ateneu Barcelonès, al carrer de la Canuda, i encara sentia els crits d’uns soldats i els altres insultant-se amb les Rambles entremig; dos soldats dels de Burgos l’acompanyaven, assetjant-lo i preguntant-li què era exactament el que els de València havien dit d’ells.

—Què passa allà? —va bramar el cap d’una nova patrulla, aquesta vegada apostada a l’entrada del carrer de Bertrellans.

—No res —va dir en Dalmau assenyalant els dos soldats que tenia al costat—, que aquests es barallen per les putes d’aquesta nit —va afegir rient sense ni tan sols aturar-se.

—Sí, home! De putes, les que us donaré jo! —va exclamar el caporal, i va impedir que els soldats continuessin seguint en Dalmau, que va tornar a riure i es va acomiadar del militar com si mantinguessin una amistat de tota la vida.

Havien detingut l’Emma. Un tal Vicenç va fer arribar l’encàrrec a la Josefina després que la policia l’arrestés; l’Emma havia donat al jove bàrbar l’adreça on s’havien refugiat la cosidora i la seva filla per si es produïa aquell contratemps. I amb el missatge li feia arribar una súplica: «Si us plau, ocupi’s de la meva filla». La Júlia continuava allà amagada, a casa d’uns vells amics anarquistes. La Josefina havia tornat al carrer de Bertrellans divendres a la nit, conscient que en un moment o altre apareixeria en Dalmau.

—Quan l’han detingut? —li va preguntar a la seva mare.

«I quina importància té això ara?», va pensar ella.

—Divendres a la nit —va contestar-li a l’últim amb desgana—. Després de l’incendi del col·legi de la Sagrada Família de Sant Andreu. L’Emma segur que sabia que havien arribat tropes de reforç —va somiquejar la Josefina—. Hauria d’haver fugit abans.

La dona li va explicar que l’endemà mateix, dissabte, havia anat a la presó d’Amàlia, i també aquell diumenge, però havia estat en va perquè no li havien donat cap mena d’informació i ni havia arribat a veure-la per fer-li arribar menjar; de fet, no podia ni assegurar que la tinguessin presonera allà.

—Saben qui soc, Dalmau. Em tracten amb menyspreu… Bé, en realitat ens menyspreen a tots plegats. Però, pel que fa a mi, soc la teva mare. No te m’has d’apropar. Estic convençuda que em vigilen. M’estranya que no hagin pujat darrere teu. Es deuen haver despistat però sé que hi són. No té cap sentit que hi hagi tot un exèrcit en un carreró tan miserable com el nostre. —En Dalmau va pensar en el caporal, en les putes i en la discussió dels soldats. Havia tingut sort—. Els veïns m’han explicat que després de l’incendi dels Escolapis, la Guàrdia Civil s’ha presentat cada dia preguntant per tu. Ahir també van venir, dues vegades, i aquest matí, a primera hora, ja trucaven a la porta.

—Malparits… —sospirà en Dalmau.

—La Guàrdia Civil et ve a buscar a tu, però a la nena també la volen. Van venir dues monges acompanyades de la Policia Municipal. Se la volien emportar a un reformatori. Filles de puta! Tant de bo les haguessin cremat a totes amb les seves esglésies i convents.

—I aquests amics amb qui l’ha deixada…

—Són camarades. Anarquistes de fiar.

—Però he sentit a les barricades que els estan arrestant a tots.

—Sí. El teu germà, per exemple, encara que diu que no va participar ni en els incendis ni en els tirotejos. Però, com a conseqüència de la revolta, les autoritats tenen l’oportunitat de desempallegar-se de tots els anarquistes i no ho desaprofitaran. He sentit que els desterraran a pobles de l’interior de l’Aragó, sense judici ni res.

—Aleshores… i els que tenen la nena a casa seva?

—No —el va tranquil·litzar—. Aquests són anarquistes vells; ja ho eren quan va passar allò del teu pare. Gairebé no surten de casa. Ja s’han oblidat d’ells.

En Dalmau va negar amb el cap al mateix temps que els seus temors es tornaven a abocar en l’Emma.

—I ara què fem? L’Emma…

—Tu, fugir.

—Però no me’n puc anar i deixar l’Emma a la presó!

—Ves-te’n d’aquí, Dalmau. Corre! Fuig ara mateix! —li exigí empenyent-lo cap a la porta—. No pararan fins que et trobin. Diuen que ets un dels líders de la rebel·lió, l’autor intel·lectual, amb les teves pintures i els teus discursos incendiaris a la Casa del Poble. Et van reconèixer als Escolapis i ara tothom assegura que t’ha vist a tot arreu, a tots els incendis! Fill: hi ha milers de detinguts, com el teu germà, ja t’ho he dit. I continuaran arrestant tantes persones com puguin. —En Dalmau va assentir amb el cap; ho acabava de presenciar—. La gent no hi cap, a les presons. Aquesta nit ja hi ha prevista una manifestació de dones per exigir l’alliberament dels presos. Potser n’hi ha que l’aconseguiran; tu, no. Si t’arresten, s’acarnissaran amb tu. Ves-te’n. Fuig. No et preocupis per res ni ningú. Deixa passar el temps. Ves-te’n, ves-te’n, ves-te’n. —La Josefina va acompanyar les seves súpliques empenyent-lo suaument cap a la porta—. Fuig a França, Dalmau. Allà hi ha molts republicans i anarquistes que t’ajudaran. No et faltarà feina. Necessites diners? Tinc… —En Dalmau la va interrompre amb un gest de les mans. No volia els diners que de ben segur necessitarien elles—. Fuig, t’ho suplico —el va acomiadar a la porta de la casa amb els ulls negats de llàgrimes, els braços caiguts als costats i una combinació d’angoixa i pressa a la cara.

—I vostè, mare, què farà? —li preguntà ell ja des del replà, on l’havia empès la Josefina.

—Treballar i tirar endavant, com sempre he fet. No serà per sempre. Passaran uns quants anys i tornaràs. Ves molt amb compte! T’estimo, fill! —va sentir darrere seu, quan ja baixava les escales.

No fugiria. No estava disposat a abandonar l’Emma i la seva mare, però tampoc no sabia què podia fer. No podia anar al pis del carrer de Bertrellans, no podia tornar a l’habitació de dispesa que tenia a prop del Palau de la Música Catalana, al barri de Sant Pere, i encara menys podia anar a la feina d’esfondrar cases com a brigadista de l’Ajuntament. Aquelles dades d’on trobar-lo estaven en poder de la policia. Tampoc no aconseguiria treballar en cap obra, el coneixien.

—Què se’n sap del teu germà?

La pregunta el va sorprendre amb l’angoixa que li produïa no saber què faria ni on viuria, ni tan sols què faria aquella mateixa nit. Els asils i els centres de beneficència estaven vigilats. En Dalmau va mirar el soldat que esperava resposta. Sense adonar-se’n, havia travessat les Rambles i tornava a ser a tocar del destacament de valencians.

En Dalmau va fer que no amb el cap. Ho va fer per la desesperació davant d’una realitat que semblava que el volgués esclafar. El soldat el va mal interpretar.

—Ho sento —el va complànyer.

Es va acostar un altre soldat.

—Què passa?

—El seu germà —va contestar el primer assenyalant en Dalmau—. Era reservista i els moros se l’han carregat.

En Dalmau es va adonar del malentès, però davant la bota de vi que li van oferir, va decidir no entrar en aclariments.

—Hauríem d’haver pelat tots els moros fa segles! —va exclamar un altre soldat.

—Això és impossible —va afegir l’altre—. A l’Àfrica n’hi ha milions.

Els valencians i un caporal, al cas de la seva desgràcia, el van acollir i l’instaren a seure al voltant d’una foguera. Les tropes dormien al ras pels carrers de Barcelona. Aleshores va saber on passaria la primera nit d’aquella època que es presentava incerta: amb els que tenien l’ordre d’arrestar-lo.

El dilluns 2 d’agost del 1909, obrers, treballadors i funcionaris es van reincorporar als seus respectius llocs de treball, on els van satisfer els jornals corresponents a la setmana que havien estat de revolució, cremant esglésies i disparant contra soldats i policies. Aquell mateix dilluns, els diaris afins al govern i que, per tant, tenien l’autorització adient per sortir al carrer, parlaven de la Setmana Tràgica i exigien una repressió dura i contundent. En Dalmau va abandonar el destacament valencià abans que els nanos que venien els diaris, fervorosos després d’una aturada de set dies, comencessin a cridar als quatre vents les notícies entre les quals s’incloïa la recerca del pintor blasfem i radical Dalmau Sala com a autor intel·lectual de les revoltes.

Per segona vegada en la seva vida, en Dalmau va sentir com els repartidors de diaris escampaven el seu nom per la ciutat. Molts d’aquells vailets havien estat els primers d’incendiar les esglésies al costat de companys de la mateixa edat, però eren persones anònimes. En canvi, tothom coneixia el seu nom: havia pintat tres quadres ben explícits i, a la Casa del Poble, alçat a força de braços al costat del piano i victorejat, havia exhortat els obrers a la lluita. I, si no havia participat més en la crema dels edificis religiosos, havia estat perquè l’Emma li havia advertit que no ho fes. Després de la Setmana Tràgica, l’Església havia pagat molt car les seves mentides i trifulgues per controlar la societat, principalment els grups de gent humil, els que s’havien de sotmetre i servir als rics i poderosos. Les pèrdues econòmiques eren espectaculars. I lluitaven precisament per allò: per la destrucció d’aquella estructura podrida. Ho havien aconseguit, va concloure en recordar com li guspirejaven els ulls a l’Emma. Va notar els llavis d’ella a les galtes i sentí una flamarada d’emoció.

L’havia de trobar. L’havia d’ajudar.

Des de les Rambles s’havia endinsat al Raval, on ja només quedaven els vestigis de les barricades, tot i que el tràfec de les llambordes amunt i avall només havia aconseguit remoure un subsol putrefacte que empudegava l’ambient. En un dels carrerons va topar diversos captaires, que, asseguts sobre el que havia estat la paret d’una casa ara en ruïnes, escuraven el contingut d’una ampolla de vi. En Dalmau va enretirar la gorra bruta i arrossinada a un d’ells, i abans que l’home se li encarés, li va oferir la seva, que l’home va acceptar després de comprovar-ne l’estat.

—No li agrada més la meva? —li insinuà el que seia al costat de l’agraciat.

En Dalmau va tenir temptacions de contestar la veritat, però va esbufegar amb els llavis mig serrats i es dirigí al nou:

—No. M’agrada aquesta —va afirmar alhora que se l’encaixava al cap i notava com la suor del captaire li xopava els cabells—, però potser les teves sabates m’anirien bé.

Aquelles sabates encara mantenien la forma del calçat; les teles que les cobrien no havien arribat a tapar-les del tot. La repugnància que li acabava de causar posar-se la gorra no va ser res en comparació amb la que va sentir quan es va calçar les sabates. En Dalmau va voler recordar que durant un temps ell va arribar a viure d’aquella manera, com un vulgar indigent, vagant pels carrers, però aquelles sensacions s’havien difuminat amb el temps; les d’ara eren reals, enganxifoses, covades, pudents.

També es va canviar la camisa de la feina, tot i que es va negar a treure’s els pantalons, per molt que els captaires l’animessin a fer-ho. Els va embrutar amb fang de l’interior de la casa en ruïnes, el mateix amb què va embetumar-se les mans, la cara, els cabells i la barba. Amb l’ampolla buida agafada amb una mà pel coll, caminant a poc a poc, com un vulgar arreplegat alcohòlic, va acabar davant de la porta de la presó d’Amàlia, la mateixa on havien tancat i violat la seva germana Montserrat. La situació havia canviat d’ençà d’aleshores, ja que ara als homes els tancaven en una penitenciaria nova: la Model, construïda feia cinc anys als suburbis de la ciutat, al costat de la caserna de cavalleria, l’escorxador i la plaça de toros de les Arenes. Potser ja no hi havia homes a la presó d’Amàlia, però hi havia tanta gent amuntegada a l’entrada com quan en Dalmau hi va accedir anys enrere amb l’advocat Fuster. Familiars i amics volien saber en quina situació es trobaven les detingudes.

En Dalmau va pressentir que entre tota aquella munió de gent apinyada hi havia la seva mare. Es va fer a un costat quan va passar el tramvia de circumval·lació, que ja circulava sense necessitat de protecció de les forces de l’ordre, i va arrambar l’esquena a un arbre que hi havia davant de la presó. Va fer lliscar el cos contra el tronc fins que va quedar amb el cul a terra. En aquella postura, va agafar l’ampolla contra el pit, com si fos un tresor, i va deixar els ulls mig clucs com si fes veure que dormia, pendent en tot moment de la porta d’entrada amb els pensaments posats en l’Emma, estudiant tota mena de possibilitats, les unes més dramàtiques que les altres.

Cap al migdia va veure la seva mare que sortia de la presó. La dona caminava lentament, amb el cap cot. En Dalmau es va aixecar de terra movent-se amb matusseria, i va pidolar parant la mà entre la gent que deambulava per la zona i apropant-se cada vegada més a la Josefina, a qui no va interceptar fins que van ser a tocar del mercat de Sant Antoni.

—Caritat, senyora —va suplicar entre murmuris. La Josefina s’hi va negar sense ni mirar-lo a la cara—. Si us plau —insistí ell, aquesta vegada sense confondre la veu.

—Què vol? —La Josefina va vacil·lar un instant abans de refer-se de la sorpresa—. Ja li he dit que no —va reiterar acompanyant les paraules amb un gest brusc.

En Dalmau va apropar la mà fins que gairebé la va tocar, insistent.

—Què en sap? —va xiuxiuejar.

—Res —va contestar ella—. Res —va afegir obrint les mans, sense amagar-se, com si li negués l’almoina—. No tinc res —insistí negant amb el cap, simulant el fàstic que li causaven la tropa de pidolaires que poblaven Barcelona—. Te n’has d’anar —li advertí en xiuxiuejos—. Tard o d’hora t’atraparan. Poc servei li faràs a l’Emma, si t’afusellen.

En Dalmau va tornar als carrers. Les nits càlides d’agost li van permetre dormir a la intempèrie com ho feien els desemparats com ell. Va viure de la mendicitat i de la beneficència, amagat darrere de la brutícia i la misèria, que, davant d’alguna detenció també de captaires, va augmentar amb un procediment que li havia explicat la Maravilles que utilitzaven els trinxeraires perquè la policia no se’ls apropés i els deixessin vagar per la ciutat furtant i rampinyant: es contagiaven la sarna. I pagaven pel contagi, va assegurar la noia amb serietat. En Dalmau no va pagar: dos talls molts superficials a les mans i a la cara, com si fossin esgarrapades que no arribessin a sagnar sinó només a aixecar la pell, que va apropar i va fregar contra les butllofes escamades d’una rodamon sarnosa i beguda, a qui primer sorprengué l’actitud d’en Dalmau, però que després va agrair amb una remor gutural fins que en Dalmau va calcular que ja li devien haver saltat prou àcars a la pell i es va alliberar dels seus braços. En quatre dies, els aràcnids van atacar i li desfiguraren la cara i les mans, i ningú que no formés part d’aquell univers inhumà de la pobresa se li apropava a menys de dos metres.

Tampoc la seva mare.

—Que ets boig! —va exclamar la Josefina dues setmanes després davant l’aspecte del seu fill, convençuda ja que en Dalmau no fugiria de Barcelona. Ell va assentir amb el cap, intentant com a mínim que la seva mare no veiés com es gratava, cosa que havia començat a fer de manera compulsiva tan aviat com va notar la picor sota la pell—. Continuo sense tenir notícies de l’Emma —es va veure obligada a reconèixer la dona, tal com repetia dia rere dia, un cop acabats els incendis; l’angoixa li havia fet efecte a la cara, en les ulleres morades, en les mans que li tremolaven i en una veu cada vegada més feble i cansada—. Li dono menjar a una de les monges que vigilen les recluses, tot i que tampoc no sé si el fa arribar a l’Emma.

Hi havia prou raons per viure amb aquella angoixa. Tot era caòtic, ningú no sabia res de ningú. La Josefina va arribar a contractar un advocat perquè s’interessés per l’Emma, però el silenci de les autoritats, emparades en l’estat de guerra, i la suspensió dels drets civils van convertir la seva gestió en una despesa tan amarga com inútil. Perquè, finalitzada la rebel·lió, la repressió per part de les autoritats no va tenir clemència. El governador es va posar en mans del Comitè de Defensa Social de Barcelona, una associació catòlica radical i conservadora que va aconsellar al polític el tancament de tots els col·legis laics de la ciutat —se’n van clausurar més de cent cinquanta—, a més de totes les societats obreres o ateneus polítics que havien influït en l’alçament contra l’Església, començant per la Casa del Poble de Lerroux. També, en el cruel exercici d’aniquilació de dissidents, adversaris, o senzillament enemics particulars, els membres del comitè van assenyalar aquelles persones que la policia calia que detingués, si es que no ho havia fet encara. Era el cas d’en Dalmau. El seu nom es publicava als diaris i corria de boca en boca, amb un Manel Bello rabiós, públicament entestat a escarnir i executar el pintor que havia estat el seu deixeble.

El Comitè de Defensa Social va animar la gent a fer denúncies anònimes i va tornar a imperar el sistema inquisitorial: «Delateu!» era la seva consigna. I això va fer que moltes persones busquessin entre els veïns i els coneguts la venjança per afronts que no tenien res a veure amb l’alçament de la Setmana Tràgica.

Per la seva banda, el mateix dilluns 2 d’agost, mentre els obrers es reincorporaven a la feina, les autoritats militars, seguint estrictes ordres de Madrid, van iniciar el primer judici sumaríssim que va finalitzar aquella jornada amb la sentència a cadena perpètua per rebel·lió militar contra un obrer que havia lluitat darrere d’una barricada. Només quinze dies més tard, després d’un altre judici fulminant, es va produir el primer afusellament al castell de Montjuïc: un desgraciat que havia agafat un fusell per lluitar pels seus drets. Les sentències a cadena perpètua, desterrament de per vida o bé execució es van anar succeint sota el guiatge dels fiscals militars ajudats per un fiscal especial del Tribunal Suprem, catòlic recalcitrant, també enviat des de la capital del regne d’Espanya.

En Dalmau se sentia impotent. Pel que semblava, ningú no el reconeixia; les crostes que se li formaven després de gratar-se li afaiçonaven la cara d’un malalt contagiós a qui no convenia apropar-se. Havia aconseguit un objectiu: bellugar-se per la Barcelona caòtica presa per l’exèrcit i les forces de l’ordre amb la llibertat d’un empestat a qui rebutjaven amb insults i escopinades. Ara bé, no tenia a qui recórrer tret de la seva mare. Tal com ella mateixa li havia fet saber, a en Tomàs i a l’advocat Fuster, amb un bon contingent de mestres laics, els havien deportat i confinat a poblacions allunyades de Catalunya com Alcanyís, Alzira, Terol, la Pobla d’Híxar, entre d’altres, de les quals no es podien allunyar més de cinc quilòmetres, i qualsevol espurna d’organització política, social o veïnal com les que havien promogut els republicans a la ciutat havia desaparegut alhora que es clausuraven les seves seus.

L’Emma s’havia convertit en el pensament únic d’en Dalmau; una obsessió que li devorava la ment més ràpidament fins i tot que els àcars la pell. Què devia fer? Es trobava bé? Com la devien tractar? La jutjarien aviat? I ell, se n’assabentaria? Els diaris que les autoritats consentien publicar s’alimentaven de les notícies sobre els judicis i les sentències, i si bé a ell no li permetien l’accés a les tavernes on es llegien en veu alta, li constava que la seva mare sí que ho feia. L’Emma era una líder dels activistes republicans. La policia ho sabia. La condemna seria realment dura si els militars la jutjaven. Només hi havia una possibilitat: que la jutgessin els tribunals civils, que encara no s’havien posat en funcionament, potser per poder determinar quins detinguts corresponien a una o altra jurisdicció.

En Dalmau coneixia la línia que separava els militars dels civils, n’havien parlat als cercles de captaires en què ara es bellugava, al voltant d’una ampolla de vi sofisticat amb alcohol etílic, tot i que s’havia de barallar per un glop que els altres interrompien a còpia de cops i picabaralles. Portar armes i haver participat en la construcció de barricades, els atacs als serveis públics o transports, o ser un dels autors intel·lectuals de la revolta, com acusaven en Dalmau i ara també Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna, implicava un delicte de sedició i, per tant, els seus actors queien en mans de la justícia de l’exèrcit, i els jutges militars s’ocupaven de jutjar-los. El saqueig o l’incendi dels convents, fins i tot els atacs a religiosos, es van tipificar com a delictes comuns, de manera que corresponia als tribunals civils condemnar-los, i d’aquests se n’esperava més clemència.

—Portava armes, l’Emma? —li havia preguntat en Dalmau més d’una vegada a la seva mare.

—No. No l’hi vaig permetre mai —li repetia la Josefina—. Ja m’ensumava les conseqüència del ban del capità general.

Tanmateix, els dies passaven sense tenir notícies de l’Emma. La inactivitat, la tristesa, la ignorància, la pena… i aquella coïssor que el torturava i que el duia a espellar-se van arrossegar en Dalmau a refugiar-se un cop més en el vi. El calmava, l’endormiscava, enfonsava l’Emma en l’oblit i fins i tot li permetia deixar de gratar-se, però el que no va aconseguir el vi va ser amagar-li les passes lentes i insegures de la seva mare cada cop que tornava a la presó d’Amàlia.

Aquell dia, en Dalmau no havia begut gaire, no cada dia disposava d’alcohol, més enllà del got que li podien donar a la beneficència. Va observar detingudament aquella dona feble: estava blanca, li tremolaven les mans i, malgrat l’agradable temperatura del mes de setembre, les gotes de suor li corrien pel front i les galtes. Tenia febre, va pensar. Una tos seca i repetitiva, forçada, com si pretengués expulsar bocins dels pulmons, li va confirmar aquella impressió: la seva mare s’havia posat malalta.

Se li va atansar.

—Mare —la va cridar. La Josefina semblava que no l’hagués sentit—. Mare —va repetir ell, topant aquesta vegada amb el rostre desconegut d’una àvia que l’interpel·lava—. No vagi a la presó, que no es troba bé.

—Hi haig d’anar…

En Dalmau la va agafar del colze i la va obligar a fer mitja volta amb delicadesa.

—Ara l’únic que ha de fer vostè és cuidar-se —li deia mentrestant. Va mirar al voltant: la presó era a unes quantes passes i algunes persones que esperaven amb posat ociós a la porta observaven amb estranyesa que un rodamon sarnós parlés i toqués una dona que semblava malalta. Potser la volia atracar, va pensar més d’un. En Dalmau va ser conscient que estava a punt d’espatllar el seu camuflatge, però no podia deixar la seva mare allà—. Acompanyi’m —l’instà empenyent-la pel colze.

—Fill… —va arribar a mussitar ella—. L’Emma…

—No s’amoïni.

En Dalmau va girar el cap. Dos homes els assenyalaven. No trigarien gaire a lligar caps. El podien delatar, però això no canviava el que havia de fer. Tot i així, va forçar el pas i va cridar «És la meva mare!» a una dona que es va apropar a interessar-se per una Josefina que cada vegada s’arrossegava més pels carrers. Va aconseguir arribar fins al carrer de Bertrellans sense que l’aturessin. Va carregar la Josefina intentant que no es donés cap cop per l’escala estreta i, quan van ser dins de casa, la va deixar amb molt de compte sobre el llit.

—No es bellugui d’aquí —li va suplicar. Ella tenia els ulls tancats.

Només va trobar aigua a la cuina, que va beure amb fruïció. Probablement la seva mare no devia ni menjar. Passava els dies a la presó i les nits enganxada a la màquina de cosir. Va seure al seu costat i, amb un nus a la gola, va reprimir les ganes de plorar: tot sortia malament. Quan li va anar a agafar la mà es va adonar de com tenia la seva: corrompuda. La va enretirar i es va aixecar d’un bot.

—L’estimo, mare —li va xiuxiuejar, maleint-se perquè no li podia fer un petó. Després va abandonar l’habitació i va netejar el lloc en què s’havia assegut i va sortir a la cuina. Sabia que tenia diners estalviats en algun lloc. Els va trobar; els tenia a l’amagatall de sempre, el mateix on ja els guardava ell quan treballava a la fàbrica de ceràmica del senyor Manel i les coses li anaven de cara, i va agafar deu pessetes. «En tindré prou?», es va preguntar. Va ampliar la xifra fins a vint i va pujar al pis de dalt, on vivia la Ramona, una vídua que tenia prou bona relació amb la seva mare. La dona només va veure un home malgirbat i li va voler tancar la porta als nassos. En Dalmau l’hi va impedir amb el peu.

—Soc en Dalmau —li va dir pel badall de la porta—, el fill de la Josefina, la del pis de sota. —Va passar un instant de silenci, tot i que en Dalmau va notar que afluixava la pressió al peu—. Em sap greu si em presento així… d’aquesta manera —va trencar-lo ell.

—Et busquen —es va sentir des de dins—, la policia ha vingut unes quantes vegades.

—Ho sé. Per això m’amago sota aquesta disfressa.

—Això és una disfressa? —va acabar preguntant la dona després d’obrir la porta i mirar-lo de dalt a baix—. Si sembles… T’has disfressat de sarnós?!

En Dalmau va decidir no contestar. Havia de marxar d’allà tan aviat com fos possible. Pressentia que, un cop descoberta la seva identitat, en qualsevol moment podia arribar la policia.

—Tingui —va dir a la Ramona, entregant-li els diners—. La meva mare està malalta. L’he deixat a casa, al seu llit. No crec que sigui res greu: fatiga, debilitat.

—Sento com treballa cada nit, sense descans —el va interrompre la dona fent que no amb el cap—. Ahir mateix li vaig dir que havia de parar. Em va preocupar el seu aspecte, la vaig veure desmillorada.

—Em sembla que tampoc menja com cal, i a sobre se li afegeixen l’angoixa i els nervis.

—Per l’Emma. Ho sé —el va tornar a interrompre—. Alguna vegada em vaig haver d’encarregar de la Júlia… —La dona es va quedar pensativa, recreant-se en l’alegria i la vitalitat que devia portar la nena a aquella casa fosca i llòbrega com totes les de la zona—. I per tu, és clar —va afegir tot d’una, avergonyida—. Per tu també.

—S’ocuparà d’ella, Ramona? —l’apressà en Dalmau, que lamentava ser tan brusc.

—D’això no en tinguis cap dubte —es va comprometre la veïna—. Són molts anys vivint al mateix edifici. La teva mare va ser la que ens va ajudar quan…

Un escàndol a l’escala va silenciar la conversa. «Cap dalt!», van sentir que cridaven. Un tropell de persones pujaven corrents; la dringadissa dels metalls i les corretges en xocar donava fe de la seva professió: policies. «L’han vist entrar!». «Correu!». Van sentir com esbotzaven la porta del pis de la Josefina amb dues puntades de peu, i hi van entrar cridant.

—Policia!

—Dalmau Sala, queda detingut!

—Fuig! —li va dir la Ramona a en Dalmau—. No tindràs cap altra oportunitat.

En Dalmau va baixar les escales de quatre en quatre. L’enxamparien tan bon punt inspeccionessin el pis i comprovessin que no hi era, va concloure. Va notar que li faltava agilitat, vestit amb els parracs, amb unes sabates que li ballaven als peus, amb la debilitat física sorgida del tipus de vida que havia fet l’últim mes. Va ensopegar i va recuperar l’equilibri recolzant-se en les parets abans de caure per les escales i no va poder evitar una torçada de turmell. Els crits van continuar a l’interior del pis de la seva mare, tot i que cada vegada es feien més clars, com si els policies ja haguessin sortit al replà. Només li quedava un tram d’escales, que baixava coixejant per culpa del dolor del turmell. L’acabarien atrapant, si no era allà mateix, al carrer.

—Ha fugit! —va sentir.

No podia fer res. Va ensopegar una altra vegada i estava a punt de rendir-se quan va sentir uns crits d’una dona que s’afegien a l’aldarull. Va reconèixer la veu de la Ramona. Va somriure i va continuar baixant, saltant els esglaons amb una única cama, amb les mans apuntalades a les parets, a banda i banda.

—Socors! Auxili! —cridava la Ramona—. Hi ha un rodamon!

Els policies van començar a pujar per les escales i en Dalmau va arribar al carrer. Confonent-se entre la gent, que més aviat s’allunyava i s’apartava del seu camí tan aviat com el veien, es va dirigir a les obres d’enderroc properes en què havia treballat i coneixia bé. Allà podria amagar-se fins que es fes fosc, després hauria de trobar la millor manera de tirar endavant la decisió que acabava de prendre davant del patiment de la seva mare. Avui la cuidaria la Ramona, segur; l’endemà, quan tornés amb les forces recuperades a la presó d’Amàlia i continués sense obtenir respostes, es tornaria a posar malalta i moriria en aquell entorn malsà i insalubre. I si no era l’endemà, seria un altre dia, o més endavant, quan arribés l’hivern i arrossegués les febres i els contagis. La solució s’havia presentat davant d’en Dalmau amb una senzillesa sorprenent: s’havia de canviar per l’Emma. Ell s’entregaria a les autoritats conscient de la sentència de mort a què el condemnaria un tribunal militar; d’això no en tenia cap dubte: com a autor intel·lectual de la revolta, el jutjaria l’exèrcit, i la sentència, atesa la gravetat de les que ja s’estaven dictant per accions menys transcendentals, era clara, moriria afusellat al fossat del castell de Montjuïc.

L’Emma, que gràcies a la tossuderia de la Josefina no havia arribat a portar mai cap arma, no la jutjarien els militars, tot i que en Dalmau tampoc no podia preveure quina seria la sentència que li imposarien els tribunals civils, per molt benèvols que fossin. Probablement, no la condemnarien a mort ni a cadena perpètua, ni tan sols la desterrarien, però ningú no li garantia que no li caiguessin quinze o vint anys a la presó. La Josefina no ho resistiria; abans moriria, per malaltia o per simple tristesa. I la Júlia… la nena creixeria sense l’afecte de la seva mare, de ben segur ingressada en un asil per a orfes a càrrec d’unes monges que venjarien en la petita els atacs de l’Emma a l’Església.

Es tractava d’una decisió ben senzilla: la seva vida a canvi de la llibertat de l’Emma. Ningú no s’hi oposaria. El senyor Manel faria tots els possibles perquè es fes realitat l’intercanvi, i aleshores tornarien a estar totes tres juntes, i la seva mare recuperaria l’afecte de la Júlia, i a més tindria al costat algú que la cuidaria molt més del que ho havia fet ell al llarg dels anys.