21

Amagat entre les fileres dels alts canyissars que creixien al costat de la via del tren que anava a França, en Dalmau vigilava el pas dels qui transitaven pel camí de Pequín. Sabia que en un moment o altre passaria per allà davant. Se li van atansar uns quants gossos, van ensumar entre les canyes, que aquells dies estaven florides, van grunyir i van bordar una estona, però tots van acabar reculant i fugint quan en Dalmau va donar un parell de cops de peu a terra; no volia que els atragués la fortor que desprenia l’estrany sarnós, i els seus amos, si en tenien, pensarien que devia ser alguna rata.

Aquella nit havia trobat refugi entre els enderrocs de les cases a mig derruir; ja no existia el celler on s’havia amagat amb l’Emma. No va aconseguir adormir-se. Sense deixar de gratar-se la cara, els braços i els engonals, els racons del cos afectats per la sarna, el neguit el mantenia despert, rumiant com podria tirar endavant aquell pla benintencionat però que, com més anava, més complicat li semblava. No es podia presentar simplement en un quarter de la policia ni davant de cap altre estament oficial, perquè el detindrien i no aconseguiria la llibertat de l’Emma. Ni tan sols podia voltar per Barcelona: així com fins aquell dia la sarna li havia estalviat les mirades, ara, revelada la seva estratègia, el podrien identificar des d’uns quants metres de distància. Era evident que necessitava un intermediari, i l’elecció d’aquesta persona no era gens fàcil. La Casa del Poble estava tancada, i no coneixia l’adreça particular dels líders republicans, i això en el cas que cap d’ells estigués disposat a ajudar-lo. La seva mare ja l’havia avisat que tots els que havien tingut un cert paper en la causa obrera ara es desvinculaven de qualsevol responsabilitat en la revolució que havia culminat en la Setmana Tràgica. Tots tret d’en Ferrer i Guàrdia, l’anarquista, que aquell 31 d’agost havien detingut quan intentava fugir a França, acusat d’instigar aquells successos. Al llarg de la nit va decidir que la millor manera que se li acudia de proposar el projecte de bescanvi era fer-ho per mitjà de la premsa, els mateixos que l’havien posat en boca de tothom i al mateix nivell que Ferrer i Guàrdia: com a líder de la revolta. Per això era allà, amagat entre els canyissars, esperant que passés la Maravilles, atent al camí que anava de Pequín a Barcelona, la ciutat d’on havia fugit com un animal ferit amb la primera claror que no arribava a esquinçar la foscor, arrossegant-se i amagant-se quan veia el més ínfim moviment.

L’ajudaria, la trinxeraire? Li semblava arriscat refiar-se de la noia, o més aviat li semblava una bogeria, sobretot quan el que estava en joc era la seva pròpia vida i la llibertat de l’Emma. En Dalmau va tornar a pensar en les possibilitats que tenia, i totes passaven per tornar a Barcelona, on, amb tota seguretat, el detindrien. S’havia de posar en mans de la Maravilles. L’última vegada l’havia ajudat, i ara no hi havia diners en joc, ja que el senyor Manel no havia ofert cap recompensa per ell; potser l’exèrcit no l’hi havia permès, fent gala d’aquella supèrbia espanyola que rebutjava qualsevol col·laboració, ja que donaven per fet que un dia o altre els militars el capturarien. Encara que no hi havia la possibilitat de guanyar-se quatre monedes, era probable que la noia li donés un cop de mà, mal que ell no l’hi pogués agrair de cap manera. La pobresa d’ella li va recordar que no havia menjat res des de feia més d’un dia. Per enganyar la gana va rosegar unes fulles de les canyes, fins que va notar la boca seca i aquell gust se li va fer repugnant. El sol era al zenit: era migdia. Feia poc que havia arribat la tardor, però encara feia calor, fins i tot allà, a pocs metres del mar, on bufava una brisa refrescant. Va dubtar de si sortir de l’amagatall i anar a Pequín a buscar menjar, però tampoc no es refiava de Don Ricardo; no li estranyaria gens que el lliurés a les autoritats a canvi de diners o de prebendes. No, el delinqüent obès tampoc no semblava una bona alternativa.

La Maravilles no va passar per allà en tot el dia. Quan ja s’havia fet fosc, en Dalmau va travessar la via del tren per dirigir-se al cementiri del Poblenou, que era a prop, per camins de terra, sense altra llum que la d’una lluna immensa, la resplendor de la qual semblava que volia insuflar una mica d’ànims en el caminant. Sabia que allà s’alçava un altre assentament de barraques, tan miserables com les de Pequín, però esperava trobar-hi alguns desnonats de la vida com ell. Va aconseguir que tres captaires asseguts al voltant d’unes brases li donessin un rosegó de pa, que no es va atrevir a mirar, i que es va empassar procurant no fixar-se en el gust que tenia. L’aigua per beure era bruta i calenta. «Això mata fins i tot la sarna!», va dir rient el que li va allargar un got escantellat ple d’aquell líquid. No li van oferir un glop de l’ampolla d’alcohol que compartien; ell tampoc no els ho va demanar, i quan els altres ja estaven endormiscats, es va retirar al canyissar.

L’endemà al matí, en Dalmau va estar a punt de deixar passar la trinxeraire, sorprès en veure la persona que acompanyava la noia. Al final va sortir d’entre les canyes.

—Em pensava que el teu germà era mort —li va engaltar, sense saludar, assenyalant en Delfí.

Cap dels dos trinxeraires aparentment no es va sorprendre del seu aspecte.

—Per què? —va preguntar la Maravilles amb indolència.

—Tu m’ho vas dir.

—No —va rebatre ella—. És aquí. Tu —va dir, girant-se cap a en Delfí—. T’has mort?

El noi va respondre fent la cara de beneit que tan bé coneixia en Dalmau, com si allò no anés amb ell. En Dalmau va brandar el cap: una mentida més, sense solta ni volta. Va tornar a dubtar de si demanar ajut a una noia boja que tan aviat matava el seu germà com el feia reviure, però ara ja no es podia fer enrere, ja s’havia descobert.

—Doncs m’alegro que no s’hagi mort —va dir—. M’has d’ajudar —va demanar tot seguit a la Maravilles.

Es van observar mútuament. La Maravilles, amb la vista clavada en els abscessos de la sarna i les rascades que s’havia fet en Dalmau, i ell, constatant que el decurs del temps continuava maltractant aquells milers de vailets abandonats a la seva sort, que tenien per llar tota la ciutat. La Maravilles continuava sense créixer ni engreixar-se, ni mostrava cap senyal de vitalitat.

—Què hi guanyarem? —va intervenir en Delfí—. Què tens? Sabem que et busca tot Déu.

Això sí que despertava l’interès del trinxeraire, com set anys enrere, quan a la fàbrica de ceràmica el va avisar que pintar la seva germana nua li sortiria més car.

—No tinc res —en Dalmau va obrir les mans, fent palesa, amb aquest gest, la seva pobresa—, però una vegada s’hagi arreglat tot tal com espero, la meva mare i la meva… xicota —es va atrevir a dir, cosa que a la Maravilles li va fer venir un calfred— us pagaran bé. Segur.

—Segur?

La seva xicota. «La meva xicota, la meva xicota, la meva xicota», repetia en Dalmau en veu alta. Li agradava sentir-ho. Donaria la vida per l’Emma, i no tenia por; al contrari, n’estava orgullós. La Maravilles va complir, i en Dalmau va poder apaivagar l’angoixa que el tenallava d’ençà que li havia demanat el favor. A més d’aigua i menjar, poca i gairebé podrida, i un remei de sofre per a la sarna i tot, «sempre hi ha algú que en té», li havia dit, li va procurar un parell de fulls de paper i una punta de llapis, prou perquè en Dalmau escrivís una nota adreçada al director de La Vanguardia. Era un dels diaris autoritzats pel govern per sortir al carrer. I el rotatiu la va publicar l’endemà a primera plana, compartint protagonisme amb una gran esquela que anunciava la mort d’un noble, un baró, un prohom de la ciutat, un personatge de tal importància que el bisbe de Barcelona atorgava mil dos-cents dies d’indulgència per cada acte de pietat o de caritat cristiana que es practiqués en sufragi de l’ànima del difunt. Si una persona feia dos actes de pietat, va pensar en Dalmau, podia aconseguir dos mil quatre-cents dies d’indulgència. I si continuava sumant… potser ell i tot es podria salvar! Va somriure amb cinisme. Vuitanta esglésies cremades i continuaven igual! Va tornar a somriure, però ara amb tristesa. I al costat d’aquell magnífic obsequi diví a canvi d’unes oracions en record d’un noble que devia tenir interessos al Rif, una guerra que havia estat l’origen de la Setmana Tràgica, en Dalmau va llegir el seu oferiment a l’exemplar que li va llançar la Maravilles, que ignorava el contingut de la carta que li havia lliurat en Dalmau per al director del diari: «El pintor Dalmau Sala, perseguit com a autor intel·lectual de les últimes revoltes, en les quals ha participat activament, proposa lliurar-se a les autoritats a canvi de la llibertat d’una republicana detinguda: la Mestra». Després, al terme d’un resum tan breu com inexacte de les vides i les obres d’en Dalmau i l’Emma, l’articulista es perdia en consideracions, ja fossin a favor o en contra del bescanvi, que tindria lloc a la mateixa redacció del diari, sempre que les autoritats, a criteri dels periodistes, els de La Vanguardia i els d’altres rotatius convidats, consideressin que es donaven les condicions i les garanties suficients perquè en Dalmau no fos detingut abans d’arribar a la seu del diari, i que l’Emma quedaria en llibertat sense càrrecs una vegada ell s’hagués lliurat.

En Dalmau ja tenia publicat l’anunci. Ja no hi havia possibilitat de retractar-se, per bé que tampoc no ho hauria fet. Per primera vegada des de feia molt de temps se sentia ple, viu, més i tot que quan havia regalat els quadres a la Casa del Poble. Ara es lliurava ell mateix per l’Emma, la persona que havia estimat tota la seva vida, per molt turbulentes que haguessin estat les seves relacions. Ella li havia fet un petó. L’hi havia fet després de rebutjar-lo mil vegades, i així com ell mai no havia arribat a creure que els seus insults fossin sincers, sí que va notar l’amor i el perdó en aquell petó: un lleu contacte a la galta que el portaria al patíbul. Juntament amb la imatge de l’Emma, li va venir al cap la de la seva mare. La Josefina segurament no estaria d’acord amb aquella decisió, es va dir, però ell, al llarg dels anys, només li havia causat que problemes. Li havia arribat a pegar. En canvi, l’Emma havia aportat estabilitat econòmica a la vida de la seva mare i, sobretot, una il·lusió per viure: la Júlia. «Perdoni’m, mare», va resar ja de nit, encara dins del canyissar, on havia obert una clariana per encreuar precàriament unes quantes canyes i lligar les seves fulles per formar una petita tenda de campanya, sota la qual es podia asseure a esperar les notícies que li havia de portar la Maravilles.

De tant en tant el pas del tren, amb el corrent d’aire que aixecava i la tremolor del terra i les canyes, li desmuntaven aquell recer.

L’intercanvi proposat per en Dalmau es va sumar a la disputa que havia sorgit entre l’opinió pública entorn de la conveniència de ser indulgents amb els detinguts. Hi havia qui propugnava l’amnistia; d’altres clamaven per la repressió, tant o més dura que la que ja s’exercia. La gent, esperonada pels diaris, discutia aquelles possibilitats, tant com la d’alliberar una coneguda activista republicana a canvi del lliurament d’aquell que els catòlics ultramuntans consideraven un dels principals inductors de la revolta contra l’Església. La premsa contrària al bescanvi afirmava que l’Estat no podia cedir i, malgrat que va fer esglaiar burgesos i autoritats, fins i tot va reproduir els quadres d’en Dalmau que incitaven els obrers a cremar edificis religiosos i a violar les monges. El senyor Manel Bello, assetjat pels periodistes, va declarar, però, que si depengués d’ell, deixaria anar tots els republicans empresonats per poder detenir i jutjar els qui s’havien aprofitat de la ignorància i la necessitat dels obrers per llançar-los contra l’Església d’una manera tan astuta i violenta. L’antic mestre del pintor feia recaure, doncs, tota la culpabilitat de la Setmana Tràgica en en Dalmau; ni tan sols Lerroux, que sí que havia enardit públicament les seves hordes perquè cremessin esglésies i violessin monges, era considerat culpable de res, ja que continuava a l’exili.

Aquella va ser la postura que es va imposar amb el transcurs dels dies, després de les pressions dels alts dignataris eclesiàstics enfront d’un capità general sota el comandament del qual es continuaven celebrant judicis sumaríssims, amb condemnes a mort, algunes commutades per cadena perpètua i d’altres executades als fossats del castell de Montjuïc. En Dalmau va tenir coneixement de totes aquelles circumstàncies gràcies als diaris, encara que fossin endarrerits, que la Maravilles li portava juntament amb l’aigua i el menjar, i el remei a base de sofre que aconseguia als dispensaris municipals quan feia veure que hi acompanyava algun trinxeraire sarnós que assegurava que es volia curar, i que després es quedava ella. Allò era l’únic que suposava una alegria per a en Dalmau: l’efecte beneficiós del sofre sobre els àcars. La picor s’anava apaivagant, mal que no el seu neguit; no podia continuar gaire més temps sota aquella tenda de campanya improvisada. Els gossos, que abans s’espantaven, ara ja s’atrevien a atansar-se-li, avesats a la seva presència. Algun de tafaner fins i tot havia tret el morro entre les canyes.

La qui no s’hi acostumava era la Maravilles. La trinxeraire se sentia enganyada. El dia que en Dalmau li va lliurar la nota per al diari, i ella es va interessar per un contingut que no sabia llegir, el pintor li va contestar que a la nota delatava alguns jerarques de l’Església. «Escapa’t tan bon punt l’hagis donat al conserge de la porta», la va exhortar en Dalmau. L’advertència era debades: la noia sempre fugia després d’atansar-se més del convenient a algun ciutadà respectable. I així ho va fer en aquella ocasió. L’endemà es va assabentar per la veu de la canalla que venia diaris que en realitat havia estat la portadora de la sentència de mort d’en Dalmau.

La Maravilles no era aliena al que succeïa. Sabia què eren els judicis militars, i li constava que s’hi dictaven unes condemnes duríssimes. L’espai de davant del tribunal, entremig de la gran quantitat de públic que s’hi movia inquiet, era un bon lloc per estar a l’aguait de qualsevol distracció: una cartera, alguna peça de roba, potser una bossa… La gent discutia, es barallava, plorava o clamava, i no estava gaire pendent de vigilar les seves pertinences. Allà, a més de furtar, la Maravilles s’assabentava de tot el que passava en relació amb els consells de guerra. També sabia que els militars buscaven en Dalmau; deien que ell havia organitzat tot l’enrenou contra les esglésies. Ella no s’ho havia cregut en cap moment, però ho agraïa a qui ho hagués fet, en Dalmau o qui fos, ja que havia guanyat força diners rapinyant en temples i convents, uns diners que perdia amb la mateixa facilitat amb què els aconseguia o que li robaven altres trinxeraires, que els apostaven absurdament o, simplement, els canviaven per alcohol i capricis ridículs.

Això no obstant, ara no es podia ficar al cap que en Dalmau volgués lliurar la seva vida per l’Emma, la jove que no li va voler donar ni un bocí de pa el dia que ella l’hi va demanar. «Busqueu-me l’Emma!». «Busqueu-me l’Emma!». Les súpliques d’en Dalmau li ressonaven al cap. La Maravilles el va enganyar fins que l’altre va desistir d’aquella dèria. I després, al cap d’un temps, li va ensenyar la noia, que estava prenyada d’un paleta. No hauria d’haver espantat el cavall perxeró quan passava per sota de l’obra. Si el paleta no s’hagués mort, ara l’Emma segurament estaria carregada de fills i no tindria el més petit interès per en Dalmau. Fos com fos, a què podia aspirar, ella, amb en Dalmau? Sabia perfectament que a res, però l’empipava veure’l encaterinat, enamorat d’una altra dona. La ràbia, la ira i l’enveja es barrejaven en ella en un remolí de sentiments, l’un desagradable i l’altre encara més, que li feien pegar o insultar a qui tenia a la vora. Era talment com quan en Delfí xerrava i reia amb una altra trinxeraire, o quan el sentia refregar-se amb alguna d’elles de nit, sospirant i panteixant. Imbècil! Era un imbècil, però era seu, era el seu imbècil.

I en Dalmau moriria per aquella dona. La seva intenció de sacrificar-se era una cosa a la qual la Maravilles no podia posar remei. En Dalmau l’havia enganyat sobre el que havia escrit al paper. Si li hagués dit que el seu contingut tenia com a finalitat la llibertat de la dona del paleta, no s’hauria ofert a dur-lo al diari. Ella no podia evitar que els militars executessin en Dalmau, però tampoc no estava disposada a consentir que aquella mort beneficiés la puta de la seva xicota. Abans guanyaria diners ella, i que a la noia l’executessin els militars o la llencessin als gossos: s’ho mereixia.

Amb aquests pensaments al cap, la Maravilles va passar de llarg el cementiri del Poblenou i va deixar enrere el lloc on s’amagava en Dalmau sense dir res. En Delfí, un parell de passes enrere, va assentir, encara que es va mantenir en silenci. Un xic més endavant, la trinxeraire va llençar a terra, amb ràbia, els diaris que duia, el menjar i una altra dosi de sofre per tractar la sarna. En Delfí va tornar a assentir, aquest cop amb entusiasme.

—Et torno a vendre el pintor —va oferir la Maravilles a Don Ricardo, ja a Pequín, amb l’estufa perdent fum a dins de la barraca, l’altre igual d’obès, escarxofat a la butaca, amb la flassada sobre les cames malgrat el bon temps que feia, i el retrat, amb els colors ja enfosquits, darrere seu.

—Hauries de treballar aquí amb mi, mala peça —va respondre Don Ricardo—. Tens una virtut que poca gent té: saps vendre la mateixa mercaderia dues vegades. I més cara! —va dir rient.

El delinqüent obès era conscient del valor que tenia en Dalmau. L’exèrcit o les autoritats potser no pagarien res per ell, ja en tenien prou de lucrar-se personalment amb diners públics i no els volien destinar a fer tripijocs per detenir fugitius. Ara bé, l’Església, el beat a qui en Dalmau va robar la creu amb les relíquies de… «Quin sant era?», va pensar. Tant se valia… Aquell missaire pagaria una fortuna pel pintor, com molts altres rosegaaltars que l’únic que volien era fer un escarment públic perquè l’Església tornés a assumir el control de la societat, i espantar els fidels amb el pecat i el foc etern, una hipocresia de la qual Don Ricardo havia obtingut substanciosos beneficis cada vegada que un d’ells volia oblidar la seva dona, vella, tan grassa com pudorosa, antipàtica i frígida, per recrear-se amb una nena de vuit o deu anys, verge, neta i innocent.

—I què passa amb aquella noia per qui es vol bescanviar el teu pintor? —va preguntar Don Ricardo, tot i que ja s’afigurava quines eren les intencions de la Maravilles.

—No és el meu pintor, és el teu.

Don Ricardo va arronsar les espatlles.

Ella el va imitar.

—L’altra no entra al tracte —va afegir tot seguit.

—Et donaré el deu per cent del que en tregui —va proposar a la trinxeraire, després d’assentir pel que feia al destí de l’Emma.

El regateig va concloure amb el vint per cent i amb un parell d’esbirros que van acompanyar en Delfí als canyissars.

—Pintor —es va sentir al camí, allà on en Delfí va assenyalar que s’amagava en Dalmau—, el meu cap t’espera.

Feia estona que el gos rater s’havia ficat entre les canyes i bordava.

En Dalmau no va contestar. Dubtava de si ajupir-se per intentar fer festes a l’animaló i calmar-lo o si engegar-li una puntada de peu.

—No ens obliguis a entrar —el va amenaçar el segon esbirro—. Serà pitjor per a tu.

En Dalmau coneixia totes dues veus: uns deixos, tons i accents que el van traslladar a una època que surava, turbulenta, a la seva memòria. Passat el desconcert inicial, no va trigar gaire a adonar-se que la Maravilles l’havia tornat a vendre, i es va maleir per haver ensopegat amb la mateixa pedra. Va analitzar les possibilitats que tenia: fugir amb el gos darrere seu, bordant i mossegant-li els turmells. Sabia que qualsevol d’aquells dos sequaços l’atraparia en dues gambades; estaven forts, ho sabia, ho havia patit en carn pròpia. I on aniria? Quin amagatall tenia? El buscaven pertot arreu.

—Què vol Don Ricardo? —va preguntar, quan va sortir d’entre les canyes.

Un d’ells es va arronsar d’espatlles i va alçar les mans amb els palmells cap amunt, en senyal d’ignorància.

—Això no és assumpte nostre —va contestar l’altre.

—Però tu saps que t’aprecia, oi? —va afegir el primer, amb una nota de cinisme a la veu, empenyent-lo fins que el va posar entre tots dos, i llavors van enfilar pel camí cap a Pequín—. Ets el seu pintor preferit!

L’Emma va entrar a la sala de justícia escortada per dos policies. Duia la mateixa roba amb què l’havien detingut feia més d’un mes i mig, però tot i que estava rebregada, es notava que l’havien rentat. Va accedir al tribunal neta, pentinada, ben dreta, altiva, orgullosa, sabent-se escrutada pels periodistes, el públic, els jutges i el jurat, fins i tot pel fiscal i el seu advocat, del partit republicà, amb el qual havia pogut mantenir una conversa el dia abans.

—Digui-l’hi a la Josefina —va demanar a l’home. Aquell advocat era la primera persona de confiança amb qui podia parlar. L’Emma estava al corrent de la proposta d’en Dalmau, i no hi estava disposada—. Digui-li que busqui el seu fill i que el convenci que no ho faci. No em penso canviar per ell. Que fugi… Que s’ocupi de la meva filla i que fugi a França. Ho ha entès bé? —va insistir—. No em penso bescanviar per en Dalmau Sala. Digui-ho a la seva mare!

Era el primer judici que afrontaven els jutjats ordinaris, com si els jutges de Barcelona estiguessin responent pel seu compte a la proposta llançada per en Dalmau i haguessin decidit avançar-se a qualsevol resolució que poguessin adoptar les autoritats dirigides des de Madrid. L’Emma va buscar la Josefina entre el públic. La va trobar, ja recuperada de la malaltia, asseguda, ben dreta, una mica blanca i amb els cabells recollits, més grisos, però aparentment ferma, disposada a escoltar la sentència, si és que la dictaven aquell dia. Des de la distància, l’Emma volia trobar en ella la resposta a l’encàrrec que li havia transmès per mitjà de l’advocat, però la dona va romandre hieràtica, impàvida.

Els jutges van ordenar silenci. El relator va donar lectura a l’acusació, i en acabat van cridar l’Emma perquè declarés. Ella va respondre negativament a totes les preguntes que li va fer el fiscal, i va confirmar les de la defensa davant dels membres d’un jurat popular que no tenien cap problema a somriure a l’encausada. «No els has de regalar la teva llibertat», la va convèncer l’advocat, pels escrúpols que mostrava l’Emma a mentir. Havia cremat esglésies i escoles! Sí! «No és covardia, negar els fets, és ser llest. Que els demostrin ells», va insistir.

A continuació van fer pujar a l’estrada els testimonis, diversos religiosos i dos veïns dels edificis per on havien passat les joventuts bàrbares a les ordres de l’Emma. Cap d’ells no va ratificar les acusacions que havien formulat davant del jutge instructor i la policia. «Potser…», «No ho puc assegurar…», «En aquell moment em va semblar…», «La policia em va pressionar…». Dubtes i retractacions, i cap d’ells no va assenyalar l’Emma. El fiscal va ensenyar al tribunal algunes denúncies contra ella, fruit de la campanya «Delateu!» promoguda pels catòlics reaccionaris, i que relataven detalladament els successos en què havia participat al llarg de la Setmana Tràgica, però els jutges no van acceptar aquelles delacions anònimes com a proves. «Si algú vol denunciar aquesta dona —va posar fi a la discussió el president del tribunal—, que comparegui aquí i ho faci». Seguidament es va quedar en silenci prop d’un minut que es va fer molt llarg, com si efectivament esperés que el fiscal aportés algun d’aquells testimonis. No va passar, i el judici va quedar enllestit en un parell d’hores. El jurat ni tan sols es va retirar a deliberar.

—Innocent! —va declarar el portaveu, després de simplement mirar-se entre tots ells.

Una part del públic va esclatar en aplaudiments. Els periodistes van córrer cap a les seves redaccions per donar la notícia. L’Emma va agrair a l’advocat del partit la seva tasca, interrompent el que ell li volia dir, i va córrer cap a on l’esperava la Josefina, ja dreta.

—I la Júlia? I la nena? —va demanar.

La sort que va tenir l’Emma va ser la mateixa que van tenir la gran majoria dels detinguts que van acabar sent jutjats davant dels tribunals civils de Barcelona. Per desesperació dels fiscals del govern, prop de dues mil persones van ser posades en llibertat després d’uns judicis en què els religiosos, malgrat una primera declaració en contra, es negaven a col·laborar per no exacerbar els ànims dels obrers contra l’Església; els testimonis es retractaven davant la pressió de la gent que assistia als judicis, i jutges i jurats simpatitzaven amb els acusats. Barcelona responia així a la duresa de les sentències dictades en els procediments militars. «La ciutat aplaudeix la revolució!», es va arribar a dir en un diari radical.

Que potser no era veritat? Els rebels havien respectat la vida dels religiosos, igual que respectaven també els béns dels burgesos i els ciutadans. Cap edifici civil, comercial o industrial no va ser atacat ni arrasat per les flames. Fins els mateixos burgesos van contemplar, passius, entre festes i balls, l’incendi d’unes esglésies i uns convents que ningú no va córrer a defensar: ni l’exèrcit, ni la policia, ni els fidels. Més tard, els mateixos ciutadans donaven la culpa d’aquells fets a l’excés de religiosos instal·lats a la ciutat, perquè Espanya, i Barcelona tant o més que altres poblacions, havien anat acollint les comunitats expulsades d’altres països: França, Cuba, Puerto Rico o les Filipines.

I davant de tot això, el govern de Madrid instava el governador civil de Barcelona a aprofitar la conjuntura de la Setmana Tràgica per posar fi de la manera que fos als anys d’anarquia que havien caracteritzat la ciutat i alliberar així Espanya del càncer que suposava el terrorisme a la Ciutat Comtal.

Dues visions radicalment oposades. Dues maneres d’impartir justícia enfrontades: la de Madrid a través de l’exèrcit, dura, implacable, inclement; la dels tribunals de Barcelona, comprensiva, flexible, clement.

L’Emma, acompanyada de la Josefina, va sortir pel seu propi peu del jutjat entre les felicitacions de la gent.

—I ara, què passarà amb el bescanvi proposat pel pintor Dalmau Sala? —li va preguntar un periodista, amb un petit quadern i un llapis a les mans.

La Maravilles no va sentir la resposta que l’Emma va donar al periodista, ja que ella s’havia estat fent la mateixa pregunta tot el matí: què passaria si l’Emma era declarada innocent? Com havia fet en un gran nombre de judicis militars, la trinxeraire no es va voler perdre el judici civil en què es dirimia la responsabilitat de la dona que estimava en Dalmau, un procés anunciat per tots els diaris que sortien al carrer, i va estar tot el matí movent-se entre la gent que s’havia quedat a fora del tribunal.

Les coses canviaven radicalment amb l’Emma absolta, va pensar la Maravilles. En Dalmau no voldria morir. Si no podia ser bescanviat per aquella dona, per què s’hauria de lliurar i sotmetre’s a la justícia militar? La Maravilles va comprendre que els seus actes havien complicat la vida al pintor: ara que l’intercanvi per aquella dona perdia tot el sentit, en Dalmau seria lliurat igualment per Don Ricardo. I, sens dubte, això seria culpa seva.

—Sap on és en Dalmau? —va sentir la Maravilles que l’Emma preguntava després d’alliberar-se del periodista.

Les seguia, gairebé sense precaucions. Les dues dones caminaven despreocupades, gaudint d’una llibertat amb què unes hores abans ni tan sols no haurien fantasiejat.

—No —va sentir que admetia la Josefina—. Es va disfressar de captaire i fins i tot va agafar la sarna perquè no el detinguessin, però em va haver d’ajudar… i es va descobrir. Tot va ser per culpa meva. A partir d’aquell moment, no n’he sabut res més, fins que va sortir als diaris allò del bescanvi.

La Maravilles va estar temptada de ficar cullerada en la conversa i tranquil·litzar aquella mare confessant-li que al seu fill gairebé li havia marxat del tot la sarna. Això li va semblar observar, amagada rere la mampara negra amb laca escrostonada on encara s’intuïen delicats adorns orientals, rere la qual també es va amagar la primera vegada que va portar en Dalmau en presència de Don Ricardo, el dia que l’hi va vendre com una desferra humana. No volia que en Dalmau sabés que ella l’havia traït; volia que es pensés que era cosa d’en Delfí.

—On pot ser?

Era la Josefina, qui ho havia preguntat, encara que també podia haver estat l’Emma, o totes dues alhora.

«Al mar», va estar a punt de contestar-los. Sí, era allà on Don Ricardo amagava les seves pertinences més valuoses quan estaven en perill imminent. Una simple barca de pescadors, de les que pescaven a la platja, portada per un parell de mariners lleials al traficant, que s’allunyava de la costa i es perdia de vista; al cap d’uns dies la rellevaven, o no. Era impossible que el trobessin, tal com va quedar demostrat quan Don Ricardo va fer arribar al senyor Manel la proposta de lliurar en Dalmau per cinc mil pessetes en or i, a instàncies del burgès, la policia es va presentar a Pequín creient que l’hi trobarien sense haver de sotmetre’s al xantatge del delinqüent.

No hi hagué cap traïció.

Ningú no va parlar.

Els escorcolls no van aportar cap prova en absolut.

No hi van trobar res.

—Digui als de l’Església —va dir Don Ricardo amb veu somorta al comissari que havia dirigit aquell fiasco— que el preu ha pujat a set mil cinc-centes pessetes en or.

—No siguis tan ambiciós —va replicar el comissari—. Què en faràs, si no ens el vens a nosaltres?

—Ja hi ha uns quants republicans francesos interessats pel pintor —va mentir el delinqüent—. Recordi: set mil cinc-centes pessetes en or.

El preu va pujar a deu mil quan algú, s’assegurava que mereixedor de tot crèdit, va enganyar el senyor Manel Bello i els seus amics retrògrads del Comitè de Defensa Social i els va indicar el lloc exacte on Don Ricardo tenia amagat en Dalmau. Aquesta vegada s’hi va presentar l’exèrcit i tot, en una operació per sorpresa que va desgavellar la vida a totes les barraques de Pequín, i que va ser del tot infructuosa.

La Maravilles sabia que els catòlics havien assumit el pagament de les deu mil pessetes en or. El senyor Manel Bello va posar de la seva butxaca gairebé una tercera part de la quantitat total; la resta va ser sufragada generosament per altres beats acabalats. Aviat podrien jutjar l’home que, amb els seus quadres blasfems, havia incitat a la rebel·lió la massa obrera, llançant-la contra l’Església. Déu necessitava, o més ben dit, reclamava, aquell rescabalament públic.

—En Dalmau sabrà que t’han alliberat i no s’entregarà.

Le paraules de la Josefina, ja al carrer de Bertrellans, van sonar més com una esperança que no com una certesa.

—No, no s’entregarà —hi va coincidir l’Emma—. La meva innocència apareixerà a tots els diaris, i en Dalmau ho veurà.

—Sí que s’entregarà.

La Maravilles va aclucar els ulls quan les dues dones es van girar cap a ella. «Ja està fet», va pensar la noia. En Dalmau no havia de morir. La trinxeraire va prémer els llavis: en Dalmau era l’única persona que, de vegades, li produïa un pessigolleig, i d’altres vegades, si el veia patir, era com si li esgarrapessin l’estómac, com quan tenia gana de dies. Es pensava que sabia què era; sospitava el que significaven aquelles sensacions, però mai no s’havia atrevit a dir-les en veu alta; ben just si les havia mussitat amb un xiuxiueig entretallat alguna nit en què, quan en Dalmau estava enganxat a la droga, l’havien trobat estès al carrer, inconscient, i ella havia gosat ajupir-s’hi al costat per tocar-li lleument els cabells. No, no podia deixar morir en Dalmau, per molt que quedés en mans de l’harpia que no li havia donat ni un rosegó de pa. Perdia molts diners, això si l’obès no els matava abans, a ella i el seu germà, i es quedava la seva part: dues mil pessetes en or valien la desaparició de dos captaires pels quals ningú no preguntaria ni es preocuparia mai. Dues mil pessetes! Impossible! La Maravilles sabia que Don Ricardo no les hi pagaria, i que potser els mataria; el traficant n’era conscient, però també estava segur que la Maravilles no actuava pels diners, sinó empesa per la gelosia, encara que no s’atrevís a confessar-ho: només volia fer mal a la xicota del pintor. Si l’Emma estava en llibertat, no tenia cap sentit que en Dalmau morís. Va somriure abans d’obrir els ulls i mirar aquelles dues dones que la interrogaven des d’una distància prudencial, la mateixa que la majoria de la gent mantenia davant de la seva roba, la brutícia i la fortor que feia.

—Què has dit? —va preguntar l’Emma—. Parlem del mateix?

—Parlem d’en Dalmau, sí. I no és que es vulgui entregar ell, sinó que el vendrà Don Ricardo, el de Pequín. Bé, crec que ja el té venut. Només l’ha d’entregar. Avui, demà…

L’Emma es va tapar la cara amb les mans.

—I tu com ho saps, tot això? —li va preguntar la Josefina.

La Maravilles no va contestar. No podia apartar els ulls de l’Emma, que sanglotava entre les mans. El cos se li sacsejava. Una llàgrima va rodolar per la galta bruta de la trinxeraire, cosa que la va sorprendre.

—Respon —li va exigir la Josefina. La Maravilles no ho va fer—. Per què ens hauríem de refiar de tu?

—Perquè la meva ànima, si és que mai n’he tingut cap, me la va robar el seu fill. Se’n recorda?

La Josefina va fer uns ulls com unes taronges. L’Emma es va treure les mans de la cara. La Maravilles va esguardar totes dues dones i va haver de gargamellejar abans de continuar adreçant-se a l’Emma:

—Mai no he tingut tanta enveja d’algú com el dia que vaig veure aquells dibuixos en què sorties nua. Em vaig mirar en un mirall que hi havia i… —La Maravilles va aprofitar aquell moment per tornar a examinar-se el pit, inexistent, i l’estómac, les cames, tot indefinible, tapat amb parracs. Al rostre se li va dibuixar una ganyota difícil d’interpretar—. Des de llavors t’he odiat, tant que et vaig humiliar i et vaig prendre en Dalmau. —La noia no havia tingut mai una conversa tan llarga, i encara menys amb persones normals, que solien fugir d’ella o espantar-la a cops de bastó. En canvi, aquelles dues dones estaven atentes. Es va sentir com si per primera vegada a la vida estigués fent alguna cosa que valia la pena, i això li va donar una seguretat de la qual mai no havia gaudit—. Guanyes tu —va concloure—. Te’l torno. No vull que es mori. T’has d’afanyar i anar amb molt de compte. L’amaguen al mar… Saps on és Pequín, oi? Si no, procura saber-ho de seguida.

No va permetre preguntes i, com si tot d’una se li hagués exhaurit la vitalitat, va fer mitja volta i les va deixar allà.

El terrabastall del tren que passava en direcció a França va silenciar els trets. L’Emma no va atorgar gens d’importància a les persones que la podien haver vist des dels vagons; una dona es va aixecar i tot del seient quan la va veure al costat de les vies, amb els braços estirats endavant, en tensió, aguantant la pistola amb totes dues mans. L’Emma va tenir l’oportunitat de somriure-li al mateix temps que premia el gatell de la Browning semiautomàtica que no havia disparat mai. En passar el tren, amb la primera passatgera probablement ja absorta en un altre paisatge, l’Emma va buidar el carregador contra els canyissars. Set cartutxos. Set rascades a les canyes. Després de superar el primer retrocés de l’arma, que la va sorprendre, no li va semblar difícil. Va treure el carregador i el va tornar a omplir amb poca traça. Tenia prou cartutxos? Ella mateixa es va recriminar la pregunta, perquè tampoc no tenia la intenció de penetrar a trets en aquell poblat de barraques. El pla que havia ordit ara li semblava impossible. Pequín era un niu de lladres, n’havia sentit a parlar molt, d’aquell lloc. Com s’havia d’encarar amb tots aquells delinqüents per molt armada que anés? Una suor freda li va cobrir tot el cos; l’acer de la pistola li va congelar la mà. Es va barallar contra la respiració, que se li accelerava, i es va obligar a inspirar aire profundament, una, dues, tres vegades. En Dalmau moriria si no el rescatava. No obstant això, es va sentir sola i atribolada per la por. Es va penedir d’haver rebutjat la proposta que li havia fet la Josefina abans que la dona la veiés sortir corrents cap a Pequín:

—D’aquí un parell d’hores, només que faci córrer la veu —va proposar la mare d’en Dalmau—, crec que podria aplegar una vintena de dones, o trenta, potser una mica grans, com jo, però foguejades en la lluita obrera, que ens acompanyarien a alliberar-lo.

—L’hi agraeixo, però si muntem una manifestació, serà com una crida perquè actuïn l’exèrcit o la Guàrdia Civil, i tal com estan les coses, no crec que fossin gaire benèvols. Si ells encara no l’han pogut trobar, no veig per què ho hem d’aconseguir una colla de dones. En Dalmau desapareixeria, potser per sempre. Val més moure’s amb discreció.

—Armada amb una pistola?

—No és un canó! —va dir de broma l’Emma, mirant de rebaixar la tensió que es palpava al pis del carrer de Bertrellans, amb l’arma i els cartutxos damunt la taula. En acabat va demanar a la mare d’en Dalmau que anés a buscar la seva filla.

—Llavors —va insistir la Josefina assentint amb el cap a la seva petició—, almenys demana ajuda als teus companys, els joves bàrbars. Segur que et faran costat!

—No sé on són. Vostè n’ha vist al judici? —La Josefina va fer que no amb el cap—. Deuen estar detinguts o fugats, però la veritat és que tampoc no vull comprometre ningú. Aquell delinqüent es voldrà venjar en tothom qui m’ajudi. No tinc dret a ficar-hi ni tan sols els bàrbars. Ho he de fer jo. Jo sola.

Sola.

Així és com se sentia ara. Va bufar, va alçar l’arma i la va apuntar al tronc d’un arbre, a dos metres encara no. Va disparar. Va fallar. Va cloure els ulls i va haver de fer un esforç per no plorar. S’havia de posar en marxa: era capitana dels joves bàrbars, es va recordar per donar-se ànims. Havia lluitat en infinitat de llocs, contra la policia i la Guàrdia Civil a cavall, contra genets que amenaçaven amb els llargs sabres desembeinats; havia encapçalat marxes i assalts, exposant-hi la vida. Tanmateix, el camí cap a Pequín es va convertir en una sendera sens fi en el moment que l’Emma s’hi va enfrontar, amb la pistola amagada a sota d’un abric que duia penjat al braç dret. Amb tot, es va posar ben dreta i es va omplir els pulmons de l’aroma d’un mar que allà, una mica allunyat de la ciutat, semblava més salobre. Va escrutar l’horitzó, que a mesura que avançava la tarda perdia el blau lluent del Mediterrani, cercant-hi barques de pescadors, i en va albirar unes quantes. Alguna d’aquelles devia ser la presó d’en Dalmau. Necessitava veure’l una altra vegada. Eren molts els errors que havien comès tots dos. Ara sabia que havia estat la trinxeraire qui havia venut els quadres dels nus. O això havien entès tant ella com la Josefina de les seves paraules: «Et vaig humiliar i et vaig prendre en Dalmau. Guanyes tu. Te’l torno». Ara sentia com el seu cos reaccionava amb repulsió davant el simple pensament de tenir relacions amb un home, però parlaria amb en Dalmau i l’hi explicaria, li diria que no havia pogut fer altra cosa que lliurar el seu cos per poder alimentar la seva filla. I ell l’hauria d’entendre. Segur que l’entendria! En Dalmau estava disposat a sacrificar la vida a canvi de la seva llibertat! Va tremolar en una successió de sacsejades que li van recórrer el cos de dalt a baix, fins a rebentar-li al pit, insuflant-li tanta vida que li costava respirar. Es va aturar un instant, va buscar l’aire fins a recuperar el control, i la intrepidesa que l’havia abandonat i li va tornar davant la possibilitat d’un futur al costat d’en Dalmau. El principal era alliberar-lo, encara que ell la pogués rebutjar. Ell estava retingut allà, negociaven amb ell com si fos una vulgar mercaderia, i tot això li passava per causa d’ella, per haver intentat defensar-la.

Els gossos la van sortir a rebre a prop de les primeres barraques de Pequín. No els va fer cas, però als amos la visitant no els va passar per alt. Algunes dones van treure el nas pel que pretenien ser finestres: simples forats als taulons de fusta podrida, amb prou feines mig tapats amb trossos de roba. Un parell d’homes van sortir de les cabanes.

—Busco Don Ricardo —els va engegar l’Emma.

Tots dos, alhora, van assenyalar amb la barbeta una de les barraques més grans, coronada amb una xemeneia que tacava l’aire amb un torterol de fum negre. En Dalmau els havia parlat d’aquella xemeneia quan la Josefina i ella el van obligar a explicar-los d’on havia tret les mil tres-centes pessetes amb què es van desempallegar de l’Anastasi i del jutjat. L’Emma havia anat recordant trossos d’aquella explicació: els esbirros, l’obès sempre assegut en una butaca enmig d’un basar d’objectes robats…

—Què vols?

La pregunta havia sorgit de boca d’un home malcarat. Un gosset rater va acompanyar aquella rebuda tan eixuta amb uns lladrucs aguts. L’Emma va prémer els llavis abans de contestar. La Josefina li havia preguntat, sense poder dissimular la preocupació del seu rostre: «Com ho faràs?». «Com sempre», havia respost ella, sense sospitar que el que es proposava no es podia comparar amb una batussa al carrer, per molt violenta que fos. «S’hi arriba, s’insulta i es lluita. No sé cap altra manera de fer-ho».

L’Emma es va esforçar perquè la veu li sonés segura, decidida, i ho va aconseguir:

—Vull veure Don Ricardo.

—Per a què? —va inquirir l’home, mentre la repassava de dalt a baix amb lascívia, centrant-se en els seus pits, més que no pas en la jaqueta que duia penjada al braç, i que amagava la pistola.

—Això ja l’hi diré a ell —va respondre amb serenitat, prement lleument un dit sobre el gallet, a punt per disparar a la més petita amenaça.

Va semblar que el tipus s’ho rumiava, mentre el gosset ensumava les cames a l’Emma. Altres gossos rondaven per allà, com també uns quants nens, que s’hi van acostar amb curiositat. L’home no la devia considerar perillosa, perquè va escopir un bri d’herba que tenia entre les dents, va assenyalar la barraca d’on sortia la xemeneia que treia fum i, amb un moviment de la barbeta, li va indicar que el seguís.

—Don Ricardo! —va cridar l’home tot just entrar per la porta—. Aquí hi ha una puteta que vol parlar amb vostè.

El traficant va fer un senyal i l’esbirro es va enretirar a un costat per deixar passar l’Emma, que es va atansar a Don Ricardo evitant la seva mirada com si li fes por, o potser li feia por de veritat?

—Què em vens a oferir? —va preguntar l’obès, examinant l’Emma de cap a peus, com havia fet el seu empleat a fora de la barraca, amb una certa expressió de luxúria—. Ja tinc prou dones que…

Don Ricardo no va acabar la frase i li va mudar l’expressió, amb l’ensurt de veure la pistola que li va ensenyar l’Emma, amb què el va apuntar abans de fer el tomb a la butaca on estava assegut, amb la manta damunt dels genolls. Tan sols va trigar un instant a situar-se darrere seu, per davant del retrat que n’havia pintat en Dalmau, amb el respatller de la butaca entre tots dos, i pressionar-li la pistola sobre el clatell.

—Quiets! —va cridar—. Digues a aquest cabró que s’aturi! —va exigir al traficant, prement l’arma encara més fort.

No va caldre que ell donés cap ordre. L’esbirro es va aturar i va alçar les mans enlaire en adonar-se de la pistola que apuntava al seu patró. Això no obstant, els crits de l’Emma van atraure un parell d’homes més, i una dona i tot, que va sortir d’una altra estança de la mateixa barraca, sens dubte la cuina, ja que duia un davantal sobre la roba i tenia les mans cobertes de farina.

Tots quatre es van aturar en filera davant de l’Emma i l’obès. El gosset rater, l’únic dels que eren a fora que havia entrat a la barraca, corria d’un cap a l’altre. Els nens treien el nas per la porta.

—Què vols? —va inquirir la dona.

—Suposo que mamar-me-la, Teresa —va contestar Don Ricardo, provocant un somriure en dos dels homes—. En venen moltes com tu, per aquí, però t’hauràs d’agenollar davant meu, si vols…

—Vull en Dalmau Sala —el va interrompre l’Emma.

Havia entrat una altra dona, a la barraca, i després un altre home. L’Emma va girar el cap un instant per mirar darrere seu: no hi havia portes ni finestres, i tampoc no va advertir cap moviment. El retrat pintat per en Dalmau la va distreure un segon, i quan va tornar a centrar l’atenció en els esbirros que estaven en fila davant seu, li va semblar que ara n’hi havia més, i els va notar més a prop. No va poder evitar que la mà amb què subjectava la pistola li tremolés.

—Feu alguna cosa! —va ordenar Don Ricardo als seus homes—. Té més por que vosaltres, imbècils!

—Ja saps fer servir això, maca? —va fanfarronejar un dels esbirros, avançant un pas amb precaució—. Et podries fer mal —va afegir, allargant la mà, demanant-li l’arma.

L’Emma encara tremolava. Ara ho notava als genolls i tot. Se li havia accelerat la respiració i li va començar a baixar una suor freda per l’esquena. Li va semblar veure una munió de gent borrosa davant seu.

—Preneu-li la pistola! —va bramar Don Ricardo.

El crit va espantar l’Emma. De sobte se sentia com quan era petita, quan s’enfrontava a la policia muntada per protegir els homes a les vagues i manifestacions. Aquests desgraciats que ara l’assetjaven no feien més por que els genets amb els sabres desembeinats. En un instant se li va aclarir la visió i va abastar la gent que hi havia allà entre un univers de trastos que semblava que li queien a sobre: roba, mobles, coberteries, figuretes, ferralla… Entre els esbirros va brillar un reflex, i ella va pressentir el perill imminent.

La detonació els va paralitzar a tots.

L’Emma, que havia desplaçat uns centímetres el canó de la pistola fins a situar-lo darrere del lòbul de l’orella dreta de Don Ricardo, va disparar. El traficant va fer un bram quan la bala li va destrossar l’orella i n’hi va arrencar un tros, a ran del cap.

—El mataré! —va amenaçar l’Emma.

—Tots quiets! —va cridar la dona a qui Don Ricardo havia anomenat Teresa—. Enrere! Enrere! —va ordenar als presents acuitant-los amb la mà perquè s’enretiressin.

—El mataré —va repetir l’Emma, i va agafar l’obès pel coll de la camisa per incorporar-lo i tornar a encanonar-lo pel clatell, ja que s’havia desmaiat després d’haver-se posat la mà a l’orella, en un intent va per estroncar la sang que en rajava.

—No ho farà, mestressa —va afirmar un dels esbirros.

—Sí que ho farà —el va contradir la dona, amb la mirada clavada als ulls de l’Emma, reconeixent-hi la decisió que ara, passats els moments inicials de por i indecisió, dominava el seu esperit—. Sí que ho farà —va repetir gairebé per a si mateixa, la dona del traficant.

L’Emma li va aguantar la mirada, carregant-hi tota la fredor de què fins llavors havia pogut fer gala en les mil vicissituds de la seva vida, per confirmar a aquella dona la seva resolució de tornar a prémer el gallet, i ara directament al clatell del marit. Ignorava si seria capaç de fer-ho. Des del primer tret al canyissar havia comprès que no era el mateix llançar-se a lluitar al costat dels seus joves bàrbars, entre crits i aclamacions d’ànim, que enfrontar-se tota sola a tot un exèrcit de delinqüents com els que ara tenia al davant, però ja no hi havia res a fer. La vida d’en Dalmau i la seva depenien exclusivament del seu valor.

—Porteu en Dalmau Sala —va exigir l’Emma.

Els esbirros, desmaiat com estava Don Ricardo, van interrogar amb la mirada la seva dona.

—Porteu-lo! —va insistir, i va aconseguir que la dona assentís amb el cap, i que un parell d’homes sortissin corrents a buscar-lo—. Els altres, fora d’aquí, també.

Els esbirros van obeir de mal grat.

—Deixa’m que el curi —va demanar la Teresa assenyalant Don Ricardo, que sagnava profusament.

—Com més aviat em porteu en Dalmau i ens n’anem d’aquí, abans el podreu curar. Si tardeu gaire, es dessagnarà.

—En aquest cas, moriràs.

—Ja ho sé.

La dona va córrer cap a la porta de la barraca, va apartar els gossos i els nens, i va apressar a crits els seus homes perquè s’afanyessin a portar en Dalmau. L’Emma va respirar fondo, unes quantes vegades. El silenci que ara imperava a la barraca feia minvar la tensió viscuda davant dels esbirros de Don Ricardo. Acabava de reconèixer que era conscient que podia morir. I la Júlia? Què li passaria, a la seva nena? Va observar la sang que rajava, abundant, del cap del traficant. «De pressa! —hauria volgut cridar—, afanyeu-vos, fills de puta!». Malgrat tot, va aguantar en el paper de dona serena, un engany que va estar a punt de fracassar en el moment que un esbirro va fer entrar en Dalmau a la barraca amb una empenta. El noi va ensopegar, va fer caure a terra uns quants objectes i va estar a punt de caure ell, també.

L’Emma va trigar uns segons a reconèixer-lo. La Josefina ja l’havia avisat del seu aspecte: semblava un indigent sarnós. Aparentment, la sarna s’havia curat, però la realitat superava qualsevol expectativa que l’Emma s’hagués format, encara que això no va impedir que un terrible calfred li sacsegés tot el cos: estava així per ella, per la causa, pels drets dels obrers i per la lluita contra les mentides de l’Església.

—Emma —va dir. Movia el cap com si es volgués despertar d’un malson, amb la barba llarga, els cabells llardosos i escabellats, i tot ell brut—. Què hi fas, aquí?

—T’he vingut a buscar.

—Com has sabut…?

—No és hora de conversar. Hem de sortir d’aquí.

En Dalmau va fer el tomb a la butaca de Don Ricardo, com si ell no hi fos, com si no existís, i es va atansar a l’Emma. Va intentar agafar-li les mans, però no va poder. Ella no l’hi va permetre: empunyava la pistola. Va pensar de fer-li un petó, però no va gosar. Es van mirar un instant, en què els ulls de tots dos van recuperar la lluïssor d’una esperança que els havia abandonat.

—Dalmau —li va dir l’Emma, premiant-lo amb el somriure més dolç que era capaç de fer en aquell moment—, hem de fugir d’aquí.

—I com ho fareu? —es va interessar amb ironia la dona de Don Ricardo.

—Tu m’hi ajudaràs —va decidir l’Emma en aquell mateix moment. No havia pensat com fugiria d’allà, però la supèrbia de la dona li va donar una idea—. Acosta’t.

La Teresa va obeir i l’Emma va deixar anar el marit, a qui subjectava pel coll de la camisa, i que es va aclofar com un sac ple de plom sobre la butaca. Tot seguit, d’una revolada, va posar la pistola al cap de la dona.

—Avisa’ls que no ens segueixin ni ens facin la guitza, o tu seràs la primera de morir. Lliga-li les mans a l’esquena —va demanar a en Dalmau, assenyalant una de les moltes cordes que hi havia al basar.

—Obeïu —va ordenar la dona a tots els que s’havien tornat a amuntegar dins la barraca, mentre en Dalmau li lligava les mans—. No ens seguiu ni intenteu res; penseu en els meus fills. Em necessiten. Truqueu a un metge i cureu el meu marit —va afegir quan l’Emma ja l’empenyia cap a la porta, amb en Dalmau al davant, obrint camí.

Aleshores ja fosquejava. Encara no feia fred, però la foscor queia ràpidament. La gent es va apartar al seu pas.

—No feu res! —va cridar la Teresa a la gent de Pequín que esperava a fora de la barraca.

Només el rater es va atrevir a desobeir les ordres de la dona de Don Ricardo, i es va posar a saltar i a bordar per davant d’ells.

—Coi de gos! —es va queixar l’Emma, que caminava amb la pistola apuntant el cap de la dona.

—De tot el que es belluga per aquí —va comentar en Dalmau, que ara caminava al darrere, atent a la gent que es quedava enrere—, és de les poques coses de les quals et pots refiar. Si se’ns atansa és que no morirem.

—Això t’ho penses tu —va replicar la dona de Don Ricardo—. El meu marit us perseguirà fins que us trobi i us arrencarà la pell de viu en viu, encara que sigui l’últim que faci a la vida. En sou conscients, oi?

Ni l’un ni l’altre no va contestar. Van apressar el pas fins que van deixar de sentir les mirades de la gent darrere seu. Tenien pressa; no hi havia cap garantia que els de Pequín fessin cas a la dona de Don Ricardo, o que ell no es recuperés i decidís enviar gent a buscar-los. Un cop van haver perdut de vista el barri de Pequín, en Dalmau es va atansar a l’Emma, que ara apuntava la dona per l’esquena, empenyent-la amb el canó tan bon punt l’altra alentia el pas.

—Gràcies, Emma —li va dir amb un murmuri—, però com és que estàs lliure? —va demanar amb la veu presa per un sentiment d’astorament, alegria i gratitud davant la seva presència i pel que havia fet per alliberar-lo.

—M’han absolt…

—Però si estaven dictant sentències de mort i de cadena perpètua —la va interrompre.

—Això era als jutjats militars. Els civils posaran en llibertat la gent. Sembla que els ciutadans de Barcelona no volen reviure la Setmana Tràgica.

La conversa els va distreure prou perquè la Teresa alentís el pas i la distància entre uns i altres s’hagués reduït sensiblement, en un intent de guanyar temps, potser confiada que la gent de Pequín prendria la iniciativa i els perseguiria en la foscor. L’Emma la va empènyer amb el canó de la pistola.

—Mou-te! —li va ordenar.

—I ara, què fem? —va continuar en Dalmau—. Jo no puc tornar a Barcelona, em detindran. Però tu ets lliure. No has de sacrificar-te per mi…

L’Emma el va agafar pel braç. L’escalfor de la seva mà el va cremar per dins. El va estirar perquè s’endarrerís prou perquè la Teresa no sentís el que li volia dir.

—La Josefina ens amagarà al Poblenou, amb uns amics, a la casa on és la Júlia —li va dir a cau d’orella—. En això hem quedat. Confio que ens esperi pel camí.

—I després?

—Ja ho decidirem.

Van continuar caminant i no van enraonar més de l’imprescindible, per bé que cada vegada que en Dalmau es girava cap a l’Emma, topava amb un somriure que li transmetia mil emocions més que les que expressaven les paraules. Ell va reconèixer en aquell somriure la noia amb qui havia ordit somnis de futur i tota mena de fantasies. Procurava tornar-l’hi, intentava contestar de la mateixa manera a les sensacions de plaer que li omplien el cor, però se sentia matusser, i ella somreia encara més veient com s’hi esforçava.

Quan s’atansaven als afores del Poblenou, una ombra es va abraonar sobre l’Emma, que va desviar la pistola per disparar.

—No ho facis! —La veu va sonar darrere seu, i tots dos la van reconèixer a l’instant: la Josefina.

—Esperi’s! —va ordenar en Dalmau, adreçant-se a la seva mare. L’últim que volia era que la Teresa la veiés i afegís una altra persona als plans de venjança del seu marit.

Sense perdre ni un segon, va empènyer la muller de Don Ricardo cap al canyissar, fins a prop de les vies del tren. Allà va esquinçar el davantal que duia la dona, en va fer unes quantes tires llargues i en va agafar una per emmordassar-la.

—En Ricardo us matarà —el va tornar a amenaçar ella, girant el cap bruscament per impedir que la fes callar.

—Avui ha estat a punt de morir ell —va apuntar en Dalmau, barallant-s’hi per emmordassar-la—. No ens subestimeu, perquè potser sereu vosaltres, els que morireu primer.

Al final se’n va sortir, i va tapar la boca de la Teresa amb el retall, que li va lligar per darrere del cap, la va obligar a asseure’s a terra i li va lligar els peus amb dues tires de tela més. Les va estrènyer fort per comprovar que aguantarien, es va posar dret i la va contemplar asseguda, emmordassada i lligada de mans i peus. En acabat, tan sols li va donar una empenta a l’espatlla amb el peu, fins que l’altra va caure lentament a terra cap a un costat, entre les canyes.

—No passis ànsia, que algú et trobarà demà al matí. Aquí només hi venen a ensumar gossos de tota mena —es va permetre de bromejar, recordant el munt de gossos que s’havien ficat per allà els dies que havia estat amagat entre les canyes.

Quan va tornar al camí va veure l’Emma parlant amb la Josefina.

—Se m’ha escapat la nena —comentava la dona—. Quan us ha vist, no l’he pogut retenir.

Però l’Emma ja no estava per ella: plorava i omplia de petons la seva filla.

—Mare! —va exclamar en Dalmau, quan la va tornar a veure—. Anem? —va instar a totes dues dones—. M’ha dit l’Emma que ens amagaria a casa…

—Canvi de plans —el va tallar ella.

En Dalmau va alçar les celles.

—Sí —va anunciar la mare—. En Carmel, el fill dels meus amics, us portarà a França, o tan a prop com pugui, amb una d’aquelles barques —va dir assenyalant una línia d’embarcacions encallades a la platja.

—Però… —volia replicar en Dalmau.

—No hi ha però que valgui. Us n’aneu ara mateix. La teva vida corre perill, i la teva també, després del que has fet —va afegir adreçant-se a l’Emma, alhora que assenyalava cap al canyissar—. Aquest malparit de Don Ricardo és capaç de trobar-te al Poblenou, a Barcelona o a Madrid més fàcilment que tota la policia junta. No teniu alternativa, fills. Us vull veure dalt de la barca d’aquí a cinc minuts. —La Josefina va veure que dubtaven—. Us he portat roba d’abric i per a tu alguna cosa decent per vestir-te i calçar-te. També menjar i els estalvis que teníem.

—No penso deixar-la aquí, mare —va dir en Dalmau, tot decidit—. No em puc arriscar que es quedi sola a Barcelona, sense cap protecció.

La Josefina es va escurar la gola.

—Jo ja soc massa gran per fer un viatge tan llarg. El meu lloc és aquí, ja ho sabeu. A més, he d’esperar en Tomàs. Segur que tornarà, i m’hi ha de trobar.

—Però vostè… —va intervenir l’Emma amb la veu enrogallada—, de què viurà? Amb qui…?

En Dalmau va assentir davant de les paraules de l’Emma.

—Ha de venir amb nosaltres…

—No! No us amoïneu per mi. Sé on amagar-me. Els meus amics anarquistes m’acolliran a casa seva durant un temps. I més endavant, quan la cosa estigui més tranquil·la i aquesta gentussa ja no es recordi de nosaltres, viuré amb la Ramona. Mentre em cuidava vam arribar a la conclusió que era absurd que dues dones soles visquessin en pisos diferents. Vindrà amb mi. I en últim cas, compartirem llit i rellogarem una altra vegada la teva habitació. Jo ho veieu: només us heu de preocupar per vosaltres.

Ells continuaven dubtant.

—Aneu! —els va instar la Josefina mentre es dirigien cap a la platja. Va agafar l’Emma pel braç. Li va prendre la Júlia de sobre—. Veus aquell senyor de la barca? —va dir a la nena assenyalant en Carmel—. Ves-hi corrent per començar a preparar-ho tot.

Després va fer afanyar en Dalmau, també perquè anés a ajudar a empènyer la barca cap dins de l’aigua. En Dalmau va dubtar. L’Emma va somriure i va fer que sí amb el cap.

—Filla —li va dir la Josefina una vegada van estar soles—, no has fet mai res de dolent. No t’has de penedir de res. De res. I tampoc no tens res per amagar, ni al meu fill ni a ningú. Ets una gran dona, i sempre t’has de sentir orgullosa del que has fet, per la teva filla i per mi.

—I si ell no ho entén, Josefina? Els homes són gelosos i possessius, encara que diguin el contrari.

La Josefina va assentir amb el cap.

—Som amos dels nostres actes, Emma. Sovint les dones ens sacrifiquem sense vantar-nos-en, sense aspirar a compensacions, ni tan sols a comprensió. Sembla que és el nostre destí —va afegir amb desencant—. Ho has de decidir tu. L’únic que et vull dir és que no t’has de culpar ni d’avergonyir mai de la teva vida. Sigues feliç. D’una manera o altra, tindreu el món als vostres peus; tu decidiràs. I si algú no t’entén, tant si és el meu fill com algú altre, aparta-te’n, que no et mereix.

—Mare… —En Dalmau se’ls atansava. La barca ja es gronxava a l’aigua.

—Promet-me que mai no et penediràs del teu passat —va instar la Josefina a l’Emma en veu baixa—. Emma! —va sil·labejar en silenci quan ja tenia en Dalmau al costat.

—Mare? —es va estranyar ell, veient que no li parava atenció.

La Josefina se li va girar de cara perquè ell la pogués abraçar.

—L’hi prometo —va mormolar l’Emma en aquell moment.

—Què dius? —va preguntar en Dalmau.

—No res, fill, no res —va contestar la Josefina per ella, mig ennuegada, amb els braços oberts per acomiadar-se d’un fill que pressentia que no tornaria a veure mai més.

En acabat, tots tres es van trobar a la platja sense saber com expressar la infinitat de pensaments que els semblava que s’havien de comunicar. La lluna ja llambrejava sobre un mar en calma, i llavors van veure passar pel camí, al trot ràpid, diversos cotxes de cavalls.

—El senyor Manel —va comentar en Dalmau, en reconèixer el carruatge amb què tantes vegades havia anat.

—Sí, de poc no ens enxampen —va assentir l’Emma.

—Saps… —va dir en Dalmau quan l’Emma se li va apropar i el va tornar a agafar pel braç. La Josefina, darrere seu, es va eixugar les llàgrimes que li pujaven als ulls—. És com veure una vida que passa per davant teu. Aquell home em persegueix per posar-hi fi.

—Doncs tindrà una bona decepció —van sentir de boca de la Josefina—. No perdeu el temps, no fos cas que girin cua i al final us enxampin.

En Dalmau es resistia a deixar de mirar aquella filera de cotxes que l’anaven a buscar.

—Dalmau… —L’Emma se li va arrapar—. Aquí es queda la teva altra vida. A la nova, tindràs el món als teus peus —va afegir mirant la Josefina i arrufant la boca en un somriure tens.

No van demanar ajuda a la Josefina en el moment de l’última empenta a la barca abans de pujar-hi d’un bot: la dona plorava un tros enllà; ella tampoc no es va voler atansar a la platja quan la barca ja surava.

—Mare… —la va cridar en Dalmau.

La Josefina va fer que no amb el cap.

—Aneu!