4

En Dalmau intentava no separar-se de la seva mare a la vetlla de la Montserrat; tampoc no hauria pogut fer-ho. No volia parlar amb ningú; explicar una altra vegada el que havia passat, tornar a sentir condols, laments i desgràcies, com si el patiment dels altres pogués ser capaç de consolar ni un bri de la pèrdua de la seva germana. El cadàver de la Montserrat era al menjador, de cos present, tot i que la caixa era tancada tant per l’olor que desprenia com per les esquinçades que havia deixat la bala al seu pas per un dels ulls i part del nas. En plena vaga general no havien aconseguit un servei funerari que estigués disposat a dissimular els mals i a maquillar-la perquè la Josefina es pogués acomiadar d’ella. Que irònic!, s’havia repetit en Dalmau.

Allà, a l’interior del pis, també als replans i a la mateixa escala, per molt estreta que fos, fins i tot al carrer, s’hi congregaven en Tomàs i uns quants camarades; la majoria de les dones de les banderes vermelles de la barricada, alguns parents llunyans, veïns, amigues i companyes de la fàbrica. L’ambient era tens: havia corregut la veu entre tots ells que els militars havien matat la Montserrat aprofitant que discutia amb una amiga i que s’havia posat a tret.

«Amb qui?», va preguntar algú. Moltes van xerrar. «Una noia que es diu Emma». «La xicota del germà». «És clar que la coneixeu: la seva amiga íntima, la de tota la vida, que eren com germanes». «Diuen que això va ser l’última cosa que li va dir: “Germana”». «Qui a qui?». Preguntes i respostes, suposicions que van acabar convertint-se en fal·làcies corrien escales amunt i entraven al pis fins a emmudir-se poc abans d’arribar als peus de la Josefina, que, de negre rigorós, seia impertèrrita en una cadira al costat de la caixa que contenia el cadàver de la seva filla i que els seus altres dos fills no li havien permès veure.

«Imprudent!». «Jo vaig empènyer aquella noia perquè se n’anés de la barricada, però ella es va quedar parada al mig del carrer, com si desafiés la Montserrat». «Jo també la vaig empènyer». «Allà on era ella no la podien arribar a tocar les bales dels soldats!». «Per allà al darrere diuen que ho va fer expressament». «Li tenia enveja». «Qui?». «Aquella noia!». «Filla de puta».

L’Emma, que havia passat la nit fent la vetlla a casa dels Sala, al costat de la Josefina, en Dalmau i en Tomàs, no va poder entrar-hi quan va tornar d’arreglar-se a casa seva i de posar-se un vestit negre que li havia deixat una veïna per a l’enterrament previst per al matí. Ja no plovia, tot i que el cel gris amenaçava de tornar a descarregar. Barcelona apareixia totalment enfangada, bruta, i els carrers feien més pudor que de costum per la pluja, el clavegueram i els pous negres, que estaven desbordats i l’aigua s’estancava al subsol.

L’Emma caminava de bracet de la seva cosina Rosa, i totes dues van decidir no donar cap importància als murmuris que sentien quan passaven pel carrer de Bertrellans, on ja hi havia unes quantes persones esperant. Les dues noies es van interrogar amb la mirada. No podia ser, es van dir l’una a l’altra en silenci, segur que ho havien sentit malament… No es podien referir a ella.

—Ens permet? —va haver de demanar la Rosa a una dona que els impedia pujar al segon pis de l’edifici.

A l’escala no hi cabien dues persones de costat; quan es creuaven els veïns, un d’ells havia d’enganxar l’esquena a la paret perquè l’altre pogués passar.

La dona no es va bellugar.

—Perdoni —insistí la Rosa—, hem de pujar. Ens permet?

—No —va remugar la dona.

—És que ella és…

La Rosa va assenyalar l’Emma, que pujava darrere d’ella.

—Ja sabem qui és. La meuca responsable de la mort de la nostra camarada.

Després va escopir en direcció a l’Emma, però l’escopinada va encertar el maluc de la seva cosina.

—Què fa? S’ha tornat…? —va dir l’Emma, atònita.

Dues dones més van treure el cap per davant de la primera abans que l’Emma acabés la pregunta. Totes enfurismades, les cares crispades d’ira. «Fot el camp». «Ves-te’n». «No t’hi volem, aquí!». «Assassina!».

Les van escopir, escridassar i insultar. Cada vegada eren més les cares que treien el cap a l’escala. Quan les van intentar agredir, la Rosa va recular, espantada, i totes dues van estar a punt de caure escales avall. Van abandonar l’edifici corrents.

—Fora d’aquí! —van insistir els que s’esperaven al carrer, quan elles ja es pensaven que s’havien salvat de les llibertàries.

—Això que diuen és mentida! —va intentar defensar-se l’Emma, la cara d’un vermell tan encès per la ràbia que sentia com el de les anarquistes que les havien assetjat—. Jo no hauria fet mai mal a la Montserrat. Era la meva amiga.

Si alguns dels que eren al carrer semblaven disposats a escoltar-la, no va passar el mateix amb quatre dones que van aparèixer per la porta disposades a acabar el que s’havia iniciat a l’escala. Sense previ avís, es van abalançar sobre la Rosa i l’Emma i les van començar a apallissar amb cops de mans i peus. No les va ajudar ningú a defensar-se. L’Emma ho va intentar en va, la Rosa també, i van aconseguir tornar-s’hi en algun moment, però quan van veure que sortien més dones de la porteria, van decidir fugir corrent.

L’aldarull produït a les escales i al carrer no es va arribar a sentir al segon pis, on la gent, un cop perduda la circumspecció, xerrava en veu alta mentre esperava el moment de sortir cap al cementiri.

—I ara què fem? —va preguntar la Rosa a la seva cosina.

—No em perdonaria mai que la Josefina hagués de presenciar un conflicte el dia que enterren la seva filla. Val més que ens n’anem.

S’havia passat tota la nit plorant. Patint, preguntant-se una vegada i una altra quina part de culpa tenia ella en la mort de la seva amiga Montserrat. «No hi tenies dret», li havia recriminat. «Traïdora!», l’havia insultat. I l’Emma, amb els ulls oberts i plorosos en el silenci de la nit, intentava excusar-se que ho havia fet per ella, per la Montserrat, però ara tot de dones, llibertàries, lluitadores com ho havia estat la seva amiga, i com ho era ella mateixa, la condemnaven sense miraments. I era veritat que, si ella no hagués estat allà, si no s’hagués quedat plantada al mig del carrer, si no hagués intentat convèncer la Montserrat, aquelles bales no li haurien rebentat el cap. I si no l’hagués suplantat davant de les monges, no haurien discutit mai. No s’hi hauria d’haver ficat. Aquesta afirmació va començar a martellejar-li al cap com si estigués aprenent el catecisme amb les monges: no hi hauria d’haver intervingut.

Però al final, amb un sentiment de culpa tan immens com incontrolable, l’Emma va decidir acomiadar-se de la seva cosina Rosa i de la comitiva d’anarquistes que acompanyaria la Montserrat al cementiri un cop allunyats del carrer de Bertrellans.

—On vas? —li preguntà la Rosa.

Havia de fer una cosa, va contestar ella, per la seva amiga morta. La Rosa va entendre que no li proporcionaria més explicacions i la va deixar marxar en direcció al correccional de les monges del Bon Pastor.

Un cop a la porta, li van dir que sor Agnès estava ocupada fent classe a les internes.

—Doncs vull veure… —va dubtar en el tractament, però no era el moment de barallar-se amb la portera—. A la reverenda mare superiora.

—La reverenda mare superiora té altres compromisos.

—Digui-li que és important, molt important, que porto un missatge urgent del senyor Manel Bello, el de les ceràmiques —l’interrompé l’Emma—, el de les rajoles —va insistir.

—Sí, en aquesta institució tothom sap qui és el senyor Manel. Espera aquí.

—Espero que sigui important —li va dir la mare superiora quan la va rebre en aquell despatx que feia olor de vell, asseguda darrere la taula—. No puc perdre el temps.

—Vinc a apostatar! —va etzibar-li l’Emma.

La religiosa va dissimular la seva sorpresa i va deixar passar uns segons.

—No ho pots fer —va argumentar després.

—És clar que puc! No vull ser cristiana! —L’Emma tenia les galtes enceses—. Soc anarquista! No crec en Déu, ni en la Verge, ni en…

—Filla —va intentar controlar-la la monja davant d’una situació que veia que se li podia escapar de les mans—, no pots apostatar perquè no ets cristiana, no estàs batejada.

El to reposat de la superiora, la raó que li havia proporcionat després que l’Emma recordés aquella paraula que sor Agnès li havia esmentat com un dels seus màxims pecats per a l’Església, «apostatar», la va fer vacil·lar, un segon, i prou. Era el seu discurs!

—No vull tenir res a veure amb vostès —insistí.

—Entesos.

—Vull que estripin el paper on van apuntar les meves dades personals.

—No tenim cap interès a mantenir-lo. El cremarem al foc mentre resem per tu.

—No vull que resin per mi! —exclamà l’Emma.

—Déu ens ensenya…

—Déu no ens ensenya res! Déu no existeix! —va cridar l’Emma a raig amb la pretensió que la sentís tot el correccional—. Déu se l’han inventat vostès, bruixes, per sotmetre totes aquelles dones que tenen allà dins, perquè treballin de franc per a vostès, perquè serveixin les classes benestants i s’aixequin les faldilles i es dobleguin davant dels senyors, perquè no discuteixin ni lluitin contra la misèria…

—La Montserrat ja se n’anava —la va interrompre la superiora, dirigint-se a un grup de monges que s’havien aplegat al costat de la porta del despatx, alertades pels crits. L’Emma va intentar traspassar-la amb els ulls—. Filla —insistí la monja en el tractament afectuós—, o te’n vas ara o et detenim i truquem a la policia. No t’ho passaràs bé. He entès el teu missatge. Ves-te’n amb la pau de Déu.

—Sant tornem-hi amb Déu! —va negar l’Emma amb el cap—. Visca la revolució! —va cridar amb el puny alçat mentre discorria entre les monges—. Aquest és l’enterrament que t’ofereixo. Montserrat, amiga…, germana! —murmurà ja encaminada a la sortida—, el meu particular.

La comitiva va creuar el barri antic i el Raval en direcció al cementiri del sud-oest, el de Montjuïc, carregant un taüt sense crucifix a la tapa. La gent s’enretirava i es treia el barret del cap quan passava; n’hi havia que s’equivocaven… o no, i també es persignaven, un gest que en molts casos recriminaven alguns dels companys del dol. «No era cristiana!», va etzibar un d’ells a una dona. «Reserva’t els conjurs per als teus morts!», va cridar una altra a un vell.

En Dalmau caminava darrere del taüt, carregat a les espatlles d’en Tomàs i d’alguns companys, agafant la mare, ara de l’avantbraç, ara de la cintura, per suportar el seu pes; feia la sensació que la Josefina volgués deixar-se caure a terra mentre arrossegava els peus darrere de la seva filla morta. Ell també ho va desitjar: caure allà mateix estès i que el taüt que els precedia fugís de la seva vista, com si així pogués remetre el dolor.

Des que havien sortit de casa, després de la complexa operació de baixar la caixa per les escales, en Dalmau havia buscat l’Emma amb la mirada. No es podia separar de la seva mare. No la va veure. Potser anava al darrere, tot i que no n’entenia la raó. La seva xicota havia de ser allà, al seu costat, com a part de la família. Va preguntar a la seva mare, però ella no li va contestar. Va mirar enrere repetides vegades. Va preguntar a una de les amigues de la seva germana, de la fàbrica, que a mig camí se li va apropar davant la inquietud que mostrava amb aquelles mirades. No hi era, li va comunicar la noia després d’enretirar-se a un costat, deixar passar la comitiva sencera i tornar al capdavant. En Dalmau no va trobar cap motiu que expliqués l’absència de l’Emma, si no era… si no era que li havia passat alguna cosa, una indisposició sobtada. L’havia vist afectada de debò aquella nit en què havien vetllat el cadàver, un cop les autoritats els l’havien lliurat; ni tan sols no havia volgut parlar amb ell. De fet, després de conèixer les circumstàncies en què havia mort la seva germana, només havien intercanviat les paraules imprescindibles per organitzar l’enterrament. L’Emma no parava de plorar, i quan no ho feia, es mantenia en un estat d’introspecció que en Dalmau va voler respectar. Però si s’havia posat malalta… Va prémer els llavis i va brandar amb el cap quan la seva mare va ensopegar i va recordar a qui havia de dedicar l’atenció.

El camí fins al cementiri, a la falda de la muntanya, davant del mar, era llarg. Un cop passades les drassanes, havien de superar una zona d’horts i fer el tomb per una carretera de sorra estreta, entre el mar i el penya-segat —el Morrot, anomenaven aquella zona—, part de la muntanya fins que s’arribava al cementiri. En Dalmau no havia trobat transport per al taüt. Oficialment la vaga ja s’havia acabat; l’aparició de tocadors d’orguenet a l’Eixample es va convertir en l’exemple de la tornada a la normalitat, i a les tonades d’aquells músics de maneta s’hi va afegir la circulació dels tramvies, conduïts i protegits per l’exèrcit, la tornada a la feina dels descarregadors de carbó, l’accés d’aliments a la ciutat i la sortida al carrer dels diaris, l’obsessió del capità general com a símptoma públic de pau social.

Botigues, comerços, fàbriques i indústries es van anar afegint a aquesta tendència. Els treballadors van desistir de la seva postura, perquè no havia deixat de ser això: una actitud, una exhibició de dignitat. No hi va haver cap reivindicació econòmica o laboral durant la vaga. Va ser com una festa, i de fet és en el que es va convertir el tercer dia, quan els obrers van celebrar el seu triomf amb balls i grans festes. Els de la metal·lúrgia, que havien estat els que havien iniciat la vaga amb les seves demandes, van tornar als seus llocs de treball sense haver obtingut concessions. Una setmana de vaga general. Les autoritats van elogiar el civisme dels vaguistes! Una setmana en la qual no es va aconseguir res, tret d’uns quants morts, que segons qui els comptés anaven des d’una dotzena fins a més d’un centenar, a banda de molts ferits i centenars de detinguts.

La vaga va comportar la clausura de les societats obreres i l’estat d’excepció a Barcelona durant més d’un any, així com l’arribada de més tropes i reforços a la policia en previsió de noves aturades; això sí que ho havien demostrat els obrers, la capacitat d’alçar-se en vaga general, potser l’únic que havien aconseguit després d’aquella setmana de caos. Però si alguna cosa va demostrar realment aquella aturada va ser la separació definitiva del moviment anarquista i la massa obrera; els llibertaris havien fracassat estrepitosament amb una crida que no havia aconseguit res. Els obrers ja no seguirien les consignes dels llibertaris, i encara menys es creurien les seves promeses sobre una societat idíl·lica. No, aquell lideratge en la lluita pels drets del proletariat l’encapçalaven ara els republicans.

El discurs de la decepció i el pessimisme va ser precisament el to que van adoptar les paraules d’en Tomàs abans d’enterrar la seva germana a la fossa comuna del cementiri, a l’espai lliure, separat de la zona destinada als catòlics. En Dalmau va notar al cos les convulsions del plor silenciós de la seva mare; li hauria agradat acompanyar-la en el dolor, però un sentiment més urgent el va dur a ignorar l’arenga dels anarquistes. Fins a quin punt ell era culpable d’aquella mort? Sabia que l’Emma i la Montserrat s’havien discutit a la barricada. L’espetec de les palades de sorra sobre la tapa del taüt li van regirar l’estómac. Va reprimir una arcada. La seva mare el va mirar i ell va mantenir-se ferm. S’havia negat a concedir importància —que el seu germà Tomàs sí que l’hi donava— a la discussió que havien mantingut les dues noies i que va acabar amb un tiroteig que va tocar la Montserrat de ple.

—Insinues que l’Emma va buscar la mort de la Montserrat? —va preguntar en Dalmau al seu germà, tots dos a l’hospital de la Santa Creu, a la porta del dipòsit de cadàvers, esperant que els tornessin el cos de la seva germana.

—El que et dic és que la teva noia va ser una estúpida actuant com ho va fer —va dir en Tomàs.

En Dalmau va obrir les mans en senyal d’impotència. No volia barallar-se amb en Tomàs en moments com aquells.

—Em vas enganyar —va continuar en Tomàs—, com ho vas fer amb la Montserrat, quan vas dir que no calia tota aquella cançoneta de l’evangelització de la nena, i després vas enviar-hi l’Emma…

—T’hauria agradat que la continuessin violant a la presó? —va replicar en Dalmau.

—Qui t’assegurava a tu que no hauria sortit per altres mitjans?! —va arribar a cridar-li just davant del dipòsit—. La gent surt de la presó, Dalmau. No era imprescindible sotmetre’s a un pacte amb el diable com el que vas signar tu… en nom de la teva germana.

—La violaven! —insistí ell amb els punys tancats.

—Potser fins i tot hauria sortit abans del que vas aconseguir tu, si el recurs d’en Josep Maria Fuster hagués prosperat. I ho podia haver fet! La presó preventiva no tenia cap sentit. La nena no havia comès cap delicte greu.

—L’havia recorregut? —es va sorprendre en Dalmau.

—Evidentment! Diverses vegades…

—Doncs a mi no me’n va dir res.

—En Josep Maria no vol donar mai esperances a les famílies. Està cansat i dolgut que després, si les coses van mal dades, l’hi retreguin. Vas ser tu qui ens va amagar les teves intencions. Si no ho haguessis fet, potser ella ara encara seria viva.

En Tomàs va insistir, tot i que en aquell moment no li va fer cas. Ara sí. Ara li rosegava la possibilitat que el plantejament del seu germà pogués tenir alguna cosa de certa.

Una altra palada de sorra. I una altra. Dos enterramorts bruts i esdentegats tancaven la tomba mirant de reüll els afligits, sospesant-ne la generositat, les possibilitats de rebre alguna propina. No n’hi va haver.

El comiat del dol va ser un calvari per a la Josefina, que, no obstant això, va aguantar estoicament les encaixades, les condolences, i les consignes i els ànims llibertaris, fins i tot alguna aclamació inoportuna amb el puny tancat al cel en record de la Montserrat. La causa anarquista li havia arrabassat un marit i una filla. Es va assabentar de la mort del seu home, en Tomàs, per les cartes de companys també exiliats, i el va plorar des de la distància, després de jurar al cel el seu compromís amb la lluita obrera, i de cridar a favor de la revolució. Quan la filera de gent ja havia passat per davant d’ella i els seus fills van fer el gest d’emportar-se-la d’allà, la Josefina va alçar el puny al costat del cap, sense superar-lo, i va taral·lejar «La Marsellesa» esforçant-se per aguantar-se dreta davant la fossa on descansava la seva filla, lluitant contra les tremolors que percebia a les cames i als braços, sobretot al que gairebé no aconseguia mantenir alçat. En Dalmau i en Tomàs, i alguns altres que encara no havien encaminat les seves passes cap a la sortida, van guardar silenci; l’emoció eriçava la pell i nuava les goles, incapaces d’afegir-se a l’himne, com si amb la seva intervenció envaïssin la intimitat de mare i filla.

Quan la Josefina va acabar, va deixar caure el braç amb desànim i va assentir en direcció als seus fills. En Dalmau es va negar a deixar que la mare tornés a casa caminant; de fet ell mateix se’n veia incapaç: li fallaven les cames, se sentia cansat, abatut per la mort de la seva germana, que ara, enterrada, se li presentava amb una crueltat que no havia sentit fins aleshores, com un dany irreparable…, un dolor incommensurable que es barrejava amb la inquietud per l’absència de l’Emma. Va proposar que uns quants pugessin a un òmnibus petit, tirat per cavalls, que anava fins a les Rambles. En Tomàs s’hi va negar.

—El carro encara viatja conduït i protegit per l’exèrcit —va al·legar amb menyspreu.

—Millor —va replicar en Dalmau, ja fart de tant recel polític—, no ens costarà diners. Quan el porten els militars és gratuït.

En Bertran havia obert la fonda, però l’Emma no hi era.

—No ho sé —va contestar l’home a les preguntes d’en Dalmau—, em pensava que era amb vosaltres a l’enterrament.

Més tard, no va obtenir cap resposta als crits que va fer al pis de l’oncle. «Emma?», va cridar atansant els llavis a la porta. Silenci. Hi va tornar. No res. On podia ser? En Dalmau era conscient que l’Emma havia passat una nit terrorífica vetllant la seva amiga, sotmesa a un plor i un desconsol constants. «Potser ha buscat la soledat», va pensar mentre tornava a la fonda.

—Si apareix per aquí, faci-m’ho saber amb algun vailet —va demanar a en Bertran.

Tot seguit se’n va anar a la fàbrica de rajoles. Havia deixat la mare asseguda darrere la màquina de cosir.

—Tinc feina —l’havia acomiadat ella.

—No vol que em quedi? —li va preguntar en Dalmau.

—No. Ves a veure què passa amb l’Emma. No et preocupis per mi.

Ell també tenia feina, molta. Barcelona vivia una època molt dura per als obrers i treballadors. L’atur i la pobresa tenallaven gran part de la població. Les institucions de beneficència, la gran majoria en mans de l’Església, no donaven l’abast. Al cap de l’any es repartien milers d’àpats als necessitats, i es recollien i mantenien també milers de persones de qualsevol edat i sexe en asils i cases de caritat. Els estralls que la crisi econòmica causava en la classe treballadora i els desocupats eren funestos.

No obstant això, al costat de tota aquella misèria, s’alçava una classe industrial i burgesa adinerada que pugnava per aparentar, per alçar-se per damunt dels seus adlàters. L’esfondrament de les muralles que encerclaven Barcelona a mitjan segle XIX i que marcaven l’inici de l’espai a partir del qual no es podia construir per raons militars —fins on arribava una bala de canó— va dotar la ciutat d’una immensa superfície verge. L’ordenació de tota aquella àrea la va fer un enginyer militar, Ildefons Cerdà, mitjançant un plantejament amb uns estrictes criteris uniformes —provincià, segons molts arquitectes, intel·lectuals i artistes—, simple i anònim.

Un cop assumit el plantejament de les quadrícules regulars en què Cerdà va dividir l’Eixample, els arquitectes es van rebel·lar: havien de ser els edificis els que destaquessin, els que, de manera monumental, prodigiosa, caracteritzessin aquell nou espai on havien anat a viure els rics. El modernisme, el reflex constructiu del moviment de l’art nouveau que es vivia a la totalitat del món occidental, va suposar un nou llenguatge en l’arquitectura de Barcelona.

Aquell any del 1902 hi havia en marxa tres grans projectes a càrrec de dos dels grans arquitectes del modernisme. Domènech i Montaner va assumir el repte de construir el nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, així com la Casa Lleó Morera, a la mateixa illa del passeig de Gràcia on s’alçava la Casa Amatller, de Puig i Cadafalch, el mateix arquitecte que aquell any iniciava les obres de la Casa Terrades, a la Diagonal, un edifici immens per a tres germanes, que es va acabar rematant amb tres torrasses còniques acabades en punxa. En aquella època, Gaudí, el tercer mestre del modernisme, no treballava a l’Eixample; ho feia al Bellesguard, al Park Güell i a la Sagrada Família.

Però al costat d’aquests tres grans noms hi havia molts altres professionals que també anaven deixant una empremta inesborrable i meravellosa a l’Eixample, que pretenia lluitar contra la vulgaritat a través de l’arquitectura. Vilaseca construïa a la rambla de Catalunya i al carrer de Roger de Llúria; Bassegoda, al carrer de Mallorca; Domènech i Estapé, també a la rambla de Catalunya; el prolífic Sagnier, al carrer de Balmes, a Diputació, a Pau Claris i a la rambla de Catalunya; Romeu, al carrer d’Aribau… I tants d’altres que vivien el modernisme a través d’unes obres que havien de ser el màxim exponent mundial d’un estil màgic.

Tot aquest procés constructiu aportava una càrrega de feina ingent per a la fàbrica de ceràmica del senyor Manel Bello, i en Dalmau Sala, que n’era el primer oficial, era qui s’ocupava de desenvolupar els encàrrecs més importants. La fàbrica havia obert, però el mestre Manel encara no havia tornat del refugi que la família havia buscat a Camprodon.

Intentant allunyar del seu cap l’enterrament del matí, en Dalmau es va posar la bata, va seure i es va inclinar sobre els dibuixos que tenia damunt la taula. Els que mostraven la cara de la Montserrat, els que havia dibuixat durant la vaga general. Els va recollir amb delicadesa, i les llàgrimes que no havien sorgit durant l’enterrament li brollaven ara lliurement dels ulls. Els va enrotllar i els va desar amb molta cura al costat de les altres obres particulars que tenia emmagatzemades al despatx. Va tornar a seure. Va inspirar, es va eixugar les llàgrimes i es va mocar. Va agafar un llapis i va dibuixar sense ganes una figura femenina.

Els havia arribat l’encàrrec d’un arrambador exclusiu en què havien d’aparèixer diverses dones; l’haurien de muntar al tram de l’escala que portava al pis principal d’un edifici en construcció a la rambla de Catalunya. Figures lànguides, estilitzades, vaporoses i transparents que acompanyarien en el seu ascens a qui utilitzés l’escala. Una dona idealitzada, moderna, que trencava amb qualsevol model anterior. «Que diferents de l’Emma… i de la Montserrat!», va pensar en Dalmau. Va traçar una línia, i una altra, i encara una altra. Va començar una altra vegada. No ho va aconseguir. De tant en tant els ulls se li entelaven i la mà li tremolava en ser conscient que no tornaria a veure la seva germana mai més. Quantes vegades li havia fallat! L’hauria d’haver pintat nua tal com ella li havia demanat. Va deixar córrer el record, i la va veure jove i esplendorosa, riallera, alegre. La Montserrat s’hauria agradat, s’hauria delectat del seu cos de dona, però ell no ho havia fet… com tantes altres coses, petiteses aleshores i ara irreparables. Es va esforçar per donar vida a les fades.

Un dels oficials va entrar al taller a buscar carbonets i va donar una ullada als dibuixos.

—Són bons —el va felicitar.

No ho eren, en Dalmau ho sabia: pecaven de mediocritat, eren vulgars.

En Paco li va pujar el dinar. Arròs amb pollastre, que no va tocar fins a mitja tarda, ja fred i grumollós. Tot i així, va beure vi. Va demanar-ne un altre flascó a un dels nens que rondaven per la fàbrica i se’l va acabar. Abans del capvespre, en Bertran li comunicà que l’Emma havia tornat a la feina. Més tard, a la fonda, esperant que l’Emma acabés la jornada, en Dalmau en va prendre uns quants gots més. L’Emma només havia tret el cap per la porta de la cuina abans de tornar a les seves tasques; en Dalmau no hauria estat capaç d’afirmar si l’havia saludat o no.

Per la seva banda, en Bertran li oferia les seves condolences amb una empatia que intentava mitigar servint-li vi al got. Després se n’anava al seu lloc de control i el deixava sol a la seva taula, envoltat d’altres taules ocupades per comensals loquaços que parlaven de la vaga a crits. L’alcohol i la vaga. Els records. Aquella descàrrega de metralladora de la qual els havien parlat. Algú fins i tot va simular l’espetegadissa de les bales en ser disparades. Una tremolor va recórrer el cos d’en Dalmau en pensar que una d’elles havia rebentat la cara de la Montserrat. Això sí que ho havia vist. En Tomàs i ell la van reconèixer al dipòsit, pàl·lida i desfigurada. Va beure i va fer un senyal a en Bertran perquè li’n portés més.

—No has vingut a l’enterrament, què t’ha passat? —etzibà en Dalmau a l’Emma quan va aparèixer a la sala.

La noia es va fixar en el flascó de vi buit.

—Que no ho saps? —va preguntar amb un matís d’incredulitat a la veu.

—No —confessà ell.

Ella va fer una ganyota i va deixar de contestar a unes preguntes que naixien pastoses de la boca d’en Dalmau. Cap dels dos se sentia amb ànims de manyagues ni petons.

—Vens a fer un tomb? —li oferí ell.

L’Emma va arronsar les espatlles; va seguir les passes del noi després d’acomiadar-se d’en Bertran i sortir de l’establiment. Van caminar en silenci, ella embolicada en un mocador negre que la protegia del fred de l’hivern, ell amb l’americana i la gorra de sempre. Amb les mirades perdudes i el cap cot, es van dirigir al Paral·lel, on la gent es barrejava amb els soldats que encara vigilaven que no hi hagués disturbis. Els cafès eren oberts, els venedors ambulants cridaven, i els teatres i els espectacles de varietats tornaven a atraure uns espectadors que durant la setmana s’havien quedat sense diversió.

Van entrar a un cafè bulliciós. No hi havia taules lliures i es van acomodar a la barra entre parroquians que xerraven i bevien. L’Emma va demanar un cafè amb la llet molt molt calenta, i en Dalmau, després d’un moment de dubte, es va inclinar per continuar amb el vi. Semblava que el passeig l’hagués revifat, però s’enganyava. El primer glop d’aquell alcohol disfressat de claret li va caure a l’estómac com una pedra roent i va tornar a emboirar-li la ment i a entorpir-li la parla i els reflexos. L’Emma es va adonar de la seva matusseria, abans fins i tot que es dirigís a ella.

—M’ho penses explicar? —va dir ell—. Et vaig estar buscant després.

En Dalmau va elevar la veu per superar l’enrenou, però ho va fer molt més del necessari. L’home que era al costat de l’Emma, a la barra, es va girar.

—Totes les camarades de la teva germana, fins i tot els veïns que eren al carrer, em van culpar de la seva mort —va dir l’Emma.

Ell va intentar alçar el cap, sorprès, i gairebé es va marejar amb el gest. Va fer un altre glop mentre buscava la resposta. L’Emma es va plantejar si recriminar-li el seu estat o treure’l d’allà, portar-lo a passejar a la fresca, però li reconfortava la tassa de cafè amb la llet bullent que estrenyia amb totes dues mans. No. Si en Dalmau volia beure, era cosa seva.

—No és veritat que la culpa fos teva —va replicar ell, finalment, intentant que l’alcohol no li espatllés la resposta—. Ja ho saps. L’única culpa recau en la meva germana: ella va ser la que va anar a aquella barricada… Nosaltres vam fer el que ens tocava, oi que sí? La vam alliberar i li vam guardar les espatlles. La Montserrat va tenir moltes més opcions a partir d’aquell moment… i va escollir l’equivocada. Per què no m’ho vas dir al funeral en comptes d’anar-te’n? —va preguntar al final, alçant la veu.

Que se n’havien anat, havia dit? Si les havien colpejat, insultat i escopit, les havien fet fora, a ella i a la Rosa. L’Emma va fer que no amb el cap, com si no valgués la pena contestar. Durant una estona, després d’abandonar el correccional de les monges del Bon Pastor, abans que retornés el fibló del retret, s’havia sentit alliberada per haver fet front en nom de la Montserrat a totes aquelles mentides i aquella sonsònia inacabable de dogmes religiosos. No sabia si explicar-ho a en Dalmau, tot i que tenint en compte l’estat etílic en què es trobava, va considerar que era millor no fer-ho. Segur que el senyor Manel, rosegaaltars com era, s’enfurismaria, però a ella no li importava. Ja era hora que en Dalmau abandonés aquell burgès catòlic i reaccionari; segur que la vida li aniria millor per altres rumbs. L’hi explicaria en un altre moment.

—Per què? —En Dalmau la va fer tornar dels seus pensaments.

—Per què, què? —va preguntar ella a la vegada, impacient.

—Per què no em vas dir el que creies sobre els teus sentiments de culpa? Jo…

L’Emma s’ho va repensar un moment.

—Digues el que vulguis, però la culpa hauria sigut meva si l’haguessin tornat a engarjolar per negar-me a anar a les monges. T’ho vaig dir. Però la seva mort també ha estat culpa meva. Si no hagués insistit a parlar amb ella a la barricada, si hagués previst el perill que això comportava… El que és evident és que jo vaig tenir la culpa que els trets la toquessin.

—No!

Aquesta vegada el crit d’en Dalmau no va provocar només que el mateix home de feia una estona es girés, sinó que ho van fer molts més.

—Sí, Dalmau —va afirmar l’Emma, fent cas omís dels curiosos—. Va ser culpa meva.

«També teva», li hauria agradat recriminar-li ella; si en Dalmau no hagués cedit a les exigències del senyor Manel; si ell no li hagués proposat suplantar la Montserrat…

—Vas fer bé —va intentar calmar-la amb la veu pastosa i la mirada tèrbola, fugissera, aliena totalment al dilema que vivia l’Emma en aquell moment—. L’estaven violant. —Aquesta vegada va parlar amb xiuxiuejos, neguitós, intentant evitar que els altres tinguessin constància de la deshonra de la seva germana—. L’estaven violant. Tu la vas veure, la vas netejar…

Després de la tensió d’aquell llarg dia, l’Emma va notar que defallia davant del record de la imatge de la seva amiga despullada, a peu dret a l’habitació, regalimant. Va negar amb el cap, com ho va fer mentre netejava el terra i eixugava els peus de la Montserrat. No, no era només que l’haguessin violat, la qüestió anava més enllà d’això.

—Per què fas que no? —li va preguntar ell després de fer un nou llarg glop de vi.

—No hauríem d’haver intervingut en la vida de la Montserrat.

—Què vols dir? —En Dalmau intentava enfocar la mirada, però el vi li enterbolia la visió.

—Exactament això: que ens n’hauríem hagut de quedar al marge. Ella no ho volia. T’ho va dir…

—La violaven! —va repetir ell, com si no fos capaç de dir res més.

—Ella et va dir que no volia anar-hi, que no estava disposada a sotmetre’s a les exigències del teu mestre. Que preferia…

—Morir? —la va interrompre en Dalmau—. Viure com una meuca?

L’Emma va encongir les espatlles i va arrufar els llavis.

—Sí —va decidir replicar amb el rostre de la seva amiga viu en la memòria abans que les bales li rebentessin el cap. Ara ho veia: la decisió, l’entrega, el sacrifici… La lluita! La Montserrat no hauria permès que aquell esperit aburgesat, protector, els arrossegués a aquella paròdia—. Preferia morir, sí! —va esclatar l’Emma—. Preferia que la forcessin que no pas que violessin el seu esperit lliure. Preferia…

—Ximpleries! —En Dalmau va estavellar el got de vi a terra i, amb les mans lliures va aferrar l’Emma pels avantbraços i la va sacsejar amb violència. El cafè amb llet va saltar de la tassa i va deixar la noia xopa—. La meva germana no hi tocava!

—Deixa anar la noia! —li ordenà l’home del costat.

A part del cambrer que servia darrere la barra, ja eren uns quants els que s’havien aglutinat al seu voltant.

—La Montserrat sabia prou bé el que feia —va continuar l’Emma, sense compassió ni cap por—. Més que nosaltres.

—Deixa-la anar! —els homes van tornar a exhortar en Dalmau.

—Digue’ls que ens deixin en pau —li va demanar ell, assenyalant els que els envoltaven.

L’Emma es va capbussar en els ulls envermellits d’en Dalmau. Va adonar-se que l’alcohol li silenciava la consciència. «La violaven, la violaven, la violaven», aquesta seria la seva excusa per no anar més enllà.

—Dalmau —li va dir ella amb la veu pausada. Ell la va deixar anar davant del seu to—. Tots dos en som culpables.

—No —s’hi va negar ell—. Si tu vols sentir-te’n responsable, és cosa teva. Jo no. No m’acusis de…! —Va callar davant de la presència de la gent—. No t’atreveixis a culpar-me! —la va amenaçar amb violència, alhora que un parell d’homes de la vora estaven a punt de tirar-se-li al damunt.

—Vas begut. Deixa’m en pau. Ves-te’n. —L’Emma va interrompre la seva intimidació per intentar calmar els ànims dels parroquians que la volien defensar.

—Ben fet, noia! No et perds res —va dir un d’ells.

Algú va riure.

—És un borratxo —va afegir un home ben vestit, que va empènyer en Dalmau cap a la sortida.

—I una merda! —es va regirar ell, intentant agredir l’home amb matusseria.

L’altre ni tan sols no es va molestar a esquivar el cop, que es va quedar curt. Més rialles i befes.

—Dalmau! —va decidir intervenir l’Emma.

—Calla! —En Dalmau, embriagat, va llançar un altre cop de puny, i aquesta vegada sí que la va encertar, però va ser la cara de l’Emma, que s’apropava a ell. Fins i tot borratxo, es va adonar de la transcendència del que acabava de fer i no va poder articular cap paraula.

—No et vull veure més, Dalmau. Oblida’t de mi! —va cridar l’Emma, posant-se les mans a la cara.

En Dalmau no va poder replicar. Se li van llançar al damunt, i al segon cop de puny que li van amollar va caure a terra. Van esperar que intentés aixecar-se i el van atonyinar a cops de peu. Després el van obligar a abandonar l’establiment gatejant, entre escopinades, rialles i crits… i les llàgrimes desconsolades de l’Emma.

En Dalmau feia temps que no veia l’Emma. Havia anat a la fonda a disculpar-se pel cop de puny, per haver-se emborratxat, i per haver discutit sobre la responsabilitat en la mort de la seva germana. Havia anat a veure-la perquè l’estimava i la trobava a faltar, però en Bertran no l’hi va permetre.

—No vol saber res de tu —afirmà—. Sempre has estat benvingut en aquesta casa, Dalmau. No em vinguis ara amb problemes.

Va esperar que sortís de la feina, però sempre anava acompanyada. Sabia que de tant en tant anava a xerrar i a fer companyia a la Josefina; i va ser la seva mare qui li va demanar que no la seguís.

—Està molt afectada per la mort de la Montserrat —li va dir la Josefina després d’aixecar-se de la màquina de cosir i creuar fins a la cuina per preparar cafè. En Dalmau va notar cansament en els moviments de la seva mare—. No… no et vol veure. No la molestis, si us plau. Saps que per a mi és com una altra filla. Ja he patit prou, Dalmau. Dona-li temps.

—Però el que va dir… —va començar ell.

—Sé què va dir —el va interrompre la mare—. M’ho ha explicat. Sé què pensa. I sobretot, què sent.

—Em va culpar de la mort de la Montserrat! —La Josefina no va replicar—. Suposo que no hi està d’acord, mare.

—Jo no soc ningú per jutjar, fill, però el sentiment de culpa, com tots els sentiments, és incontrolable, no sap de raons. Ella se sent culpable. El temps li mostrarà unes altres perspectives que avui estan amagades pel dolor. Igualment, ets tu qui ha de sentir-se culpable o no. El que diguin els altres tant és.

En Dalmau ho va intentar una altra vegada, a casa de l’oncle de l’Emma. La seva insistència va acabar topant amb un dels cosins, un que, com el pare, treballava a l’escorxador carregant a les espatlles quarts de bestiar oberts en canal. Ella no el volia veure. Els perquès d’en Dalmau van acabar fent sortir de polleguera el cosí, i va haver de recular dues passes, demanar-li que es calmés i escapar abans no rebés.

Des d’aleshores s’havia abocat a la feina. I no per això va desistir de parlar amb l’Emma. Va buscar la seva cosina, va rondar pels voltants de la fonda, es va apropar a les seves amigues, fins que una tarda va topar de nassos amb ella. La noia el va esquivar. En Dalmau no es va atrevir a aturar-la però li va suplicar uns minuts. «Perdona’m», li va pregar. L’Emma ni tan sols va contestar. La va seguir uns metres amb la mateixa pretensió: aconseguir el seu perdó. No li va treure ni un paraula, ni un sol gest. I des d’aleshores, en Dalmau va anar afluixant i refugiant-se en la feina per trobar-hi la pau que li faltava quan pensava en ella. El que sí que va deixar de fer va ser anar als Escolapis malgrat les súpliques de mossèn Jacint i una mica més de pressió per part del mestre Manel.

—No estic en condicions —es va excusar—, potser més endavant.

—I la catequesi? —es va preocupar el mestre.

En Dalmau no s’ho va pensar.

—La meva germana va ser anarquista i atea des que va néixer. De què li va servir acostar-se a Déu? Va ser precisament llavors que va morir.

El senyor Manel va tenir la temptació de parlar-li de la seva germana, de la Montserrat. Després de tornar a Barcelona un cop finalitzada la vaga, el primer amb què va ensopegar va ser amb una carta de la mare superiora de les monges del Bon Pastor en què li explicava tot el que havia passat amb la Montserrat, ometent reproduir, escrivia la monja, els juraments amb què es va acomiadar la noia. Després una de les minyones de la casa li va notificar la mort a trets darrere d’una barricada. «Quin càstig més gran després de l’insult i la blasfèmia!», va intervenir el mestre Manel alhora que es persignava. Ho va comentar amb mossèn Jacint, que va llegir la carta amb deteniment, i tots dos van decidir no aprofundir en el dolor d’en Dalmau.

—Lamento de tot cor la mort de la teva germana —li va dir el mestre la primera vegada que es van trobar a la fàbrica, quan en Dalmau encara no havia deixat d’anar als Escolapis—. Fes arribar el meu condol a la teva mare i a la família.

I ara era en Dalmau qui posava en dubte la misericòrdia divina. Manel Bello va decidir no discutir. La seva germana ja havia pagat la seva gosadia, i pel que feia a en Dalmau, potser no es convertiria, però l’arrambador de les fades havia estat elogiat per arquitectes i ceramistes, i havia fet créixer la reputació de la seva fàbrica de rajoles. Ja tindria temps d’acostar-lo a l’Església.

En Dalmau va lliurar la feina sense estar-ne gaire convençut. La trobava vulgar, no li transmetia cap sensació especial. A diferència dels dibuixos japonesos, destinats a sèries, l’arrambador era una obra única, de manera que, en comptes d’utilitzar la tècnica de la trepa i de les seves múltiples plantilles de paper encerat, es va fer servir la de l’estergit: un paper amb el dibuix fet per en Dalmau a mida real, perforat en els relleus. Aquest paper es va col·locar damunt de les rajoles i s’hi van escampar pólvores de carbó per sobre perquè el dibuix hi quedés marcat. Després, només calia pintar-les a mà alçada i tornar a posar les peces al forn.

Les rajoles, quan ja estaven en l’última fase de construcció, es van transportar a un edifici de la rambla de Catalunya, un passeig arbrat amb un bulevard central, paral·lel al passeig de Gràcia, que molta gent considerava el carrer més prestigiós de Barcelona. El vestíbul era ampli i d’una alçada que ben bé devia superar els cinc metres, amb unes portalades de ferro forjat i vidre que donaven accés a un pati de carruatges. A partir d’allà, regnava el modernisme que imperava en l’arquitectura de l’època: mosaic a terra i marbre a l’escala que pujava al principal, el pis noble, on vivien els amos de l’edifici. Aquells pisos gairebé sempre estaven dotats d’una tribuna que sobrevolava els carrers just a sobre del portal i que constituïa un mirador privilegiat de l’atrafegada vida ciutadana. A l’arrancada de l’escala, en Dalmau es va fixar en l’escultura de pedra blanca d’una dona de línies senzilles, però no per això menys colpidores, que simbolitzava la volatilitat i donava pas a una magnífica balustrada amb motius florals. Un cop superat el pis principal, l’escala perdia sumptuositat quan arribava als pisos de lloguer, fins a esgotar-la del tot als esgraons de rajola de l’àtic, on vivien els porters. La resta del vestíbul, una exhibició de fustes nobles treballades, en els plafons de les parets, en la cabina del porter, en els cassetonats del sostre; llums de ferro forjat formant filigranes; una gran vidriera de colors que s’alçava entre la caixa de l’escala i el celobert de l’edifici. I entre tot el conjunt, encarat a la balustrada, l’arrambador que havia dissenyat en Dalmau: unes fades etèries que acompanyaven i transportaven el visitant al pis principal. Aquelles dones, de reflexos metàl·lics com a conseqüència de la cocció de les pintures, competien en color i en sensació visual amb tots els altres elements decoratius, alguns dels quals eren obres dels millors mestres en les arts industrials que existien a Barcelona.

En Dalmau es va treure l’americana, es va arremangar i va col·laborar en la col·locació de l’arrambador com si fos un operari més, controlant cada detall, intervenint-hi si calia. Sabia com fer-ho. Després va observar la seva obra un cop instal·lada. Les felicitacions no van aconseguir modificar la seva opinió inicial: els faltava alguna cosa, i segurament no era una qüestió de bellesa ni art, sinó que més aviat li feia la impressió que els seus sentiments, l’atenció, l’amor havien estat sempre allunyats d’aquella obra; que aquella vegada no s’havia produït aquella comunió imprescindible entre creació i artista. La Montserrat, l’Emma, la seva mare fins i tot havien segrestat els seus sentiments i les seves emocions. Això no va impedir que en Dalmau celebrés l’èxit de les fades amb el seu mestre, l’arquitecte, molts professionals més i l’amo de la casa de la rambla de Catalunya que s’estava construint, un industrial relacionat amb la banca, que era el que els pagava a tots, i que també va assumir el compte corresponent al sopar opípar de què van gaudir al restaurant Gran Hotel Continental.

—No portes corbata —li recriminà el senyor Manel donant un cop d’ull a la indumentària d’en Dalmau quan el senyor Jaume Torrado, l’amo de l’edifici, li proposà celebrar l’ocasió al restaurant Continental, un dels preferits de la burgesia barcelonina.

—Seria difícil, mestre —contestà en Dalmau—, la meva camisa no té coll per dur corbata.

—Però sí que portes americana —es va sentir que deia el senyor Jaume al darrere—, suficient perquè ningú no negui l’entrada a l’artífex de l’obra d’art que hem col·locat avui a casa meva. Diuen els grans artistes i arquitectes —afegí posant la mà sobre l’espatlla d’en Dalmau en un gest que a ell li semblà excessiu i una mica incòmode— que el domini del dibuix és la base imprescindible per desenvolupar aquesta mena de feines. Tens dibuixos per ensenyar?

—Sí que en té, sí —va fer el mestre Manel, vantant-se dels dibuixos com si fossin seus.

—Seria interessant veure’ls —manifestà el banquer.

—Quan vostè vulgui —continuà intervenint el senyor Manel en el seu paper de protagonista—. La meva fàbrica i les col·leccions estan a la seva disposició.

Va ser un passeig breu fins a la rambla de Canaletes, on s’ubicava el Gran Hotel Continental fent xamfrà amb la plaça de Catalunya. En Dalmau es va quedar una mica endarrerit del grup i va seguir com per inèrcia aquell animat grup de professionals. Pensava en els dibuixos. I tant que en tenia! Molts! I pintures també. I més d’una vegada s’havia atrevit a treballar trossos d’argila que modelava i feia coure al forn. Totes les peces estaven emmagatzemades al seu taller. El mestre les coneixia i les alabava, i l’animava prometent-li que algun dia exposaria públicament, i es revelaria com l’artista que era i duia a dins. Havia de treballar, l’exhortava: treballar, treballar i treballar. En Dalmau no discutia amb el mestre Manel, però no creia tant en la feina a preu fet, com sovint s’exigia a la fàbrica de ceràmica, sinó en aquelles tasques, per molt dures i complicades que fossin, de vegades simples i senzilles, en què trobava satisfacció.

La vigília, després de comprovar per enèsima vegada l’arrambador que transportarien i instal·larien l’endemà, en Dalmau s’havia tancat al seu taller. Allargava el moment de tornar a casa; no es volia enfrontar al martelleig de la màquina de cosir. Va cridar a en Paco que li anés a buscar alguna menja per sopar. El vell no va contestar, i en lloc seu es va presentar un d’aquells nens que malvivien a la fàbrica.

—Ha hagut de sortir una estona —contestà el minyó a la pregunta d’en Dalmau—. L’ha vingut a buscar la seva germana. Una urgència. Un familiar, em sembla. Estava molt preocupat, l’home.

En Dalmau va observar la cara bruta del marrec, els cabells embullats, encarcarats per la ronya, els ulls apagats, enfonsats. Era menut i escanyolit, com tots els nens mal alimentats del carrer.

—No et moguis d’aquí —li ordenà.

El nen es va quedar quiet. En Dalmau va agafar paper i va començar a dibuixar aquella cara. Va intentar plasmar la seva mirada, la tristesa…, no, potser no era tristesa sinó desencant, desengany, desil·lusió amb la vida, amb el món, amb els homes i amb aquell Déu que el mestre l’obligava a visitar cada diumenge.

Ara, la llum elèctrica del restaurant, ampli, que feia brillar els daurats dels adorns i les pintures de les parets, i que es reflectia en els nombrosos miralls que hi havia al local, va enlluernar en Dalmau i va xocar amb la penombra de la llum de gas amb què havia dibuixat el vailet i en què recreava els seus records. Van seure en una taula llarga; eren més d’una dotzena. Joc de taula de fil, vaixella de porcellana, coberteria de plata, cristalleria fina, cambrers més ben vestits que alguns dels comensals, entre ells en Dalmau, que va acabar assegut a l’extrem oposat de l’espai de la taula on es van acomodar el banquer i el mestre, entre el secretari del senyor Torrado, un home compungit i taciturn, i l’ajudant de l’arquitecte, un estudiant d’arquitectura més gran que en Dalmau, que no s’estava de lloar constantment l’obra del senyor Manel.

En Dalmau es va sentir aclaparat per tot el luxe que l’envoltava, tot i que no tan sorprès com s’havia quedat la nit anterior el minyó a qui havia premiat amb una moneda de deu cèntims després de dibuixar-lo. El nen la va agafar i va fer el tomb a la taula per veure el dibuix d’en Dalmau: uns ulls, només això, uns ulls petits, sense celles ni parpelles… Una línia solitària, corba allà on hi devia haver la barbeta i on acabava, pretenia emmarcar els ulls en un rostre sense gaire definició.

En Dalmau va evitar la conversa que va intentar entaular l’estudiant que tenia assegut a mà dreta, i es va refugiar en la mateixa actitud reservada de qui tenia a l’altre costat. Va mirar el plat que tenia al davant, el tovalló, els coberts de plata, una col·lecció, per què tants?, la cristalleria… La nit anterior el nen havia tancat el puny amb la moneda dins com si tingués por que algú l’hi pogués robar; deu cèntims, un tresor! L’enrenou va esclatar a les orelles d’en Dalmau i el va fer aterrar dels seus records tan aviat com es va servir el primer vi, un Schloss Johannisberg, un blanc alemany que tot just va tastar, amb les conseqüències de l’última borratxera encara vigents, i la cita que havia preparat per aquella mateixa nit aclaparant-lo. Bisque d’écrevisses à la française. Una sopa de peix, li va semblar reconèixer a en Dalmau per la flaire del primer plat que es va servir. «Crancs de riu», l’informà el secretari en veure que examinava el contingut de la cullera. Era bona.

«Em tornarà a dibuixar?», li havia preguntat el marrec.

En Dalmau no havia pres mai sopa de crancs de riu. El vailet esperava la resposta amb un somriure a la boca.

«I aquest somriure?», li va preguntar en Dalmau. El menut li va ensenyar el puny on tenia presonera la moneda. En Dalmau s’havia equivocat amb els ulls: ara brillaven. Es va sentir enganyat. Havia enraonat i havia fet broma amb aquell marrec moltes vegades; es deia Pere, si no ho recordava malament… o Maurici? No els diferenciava. «No, no crec que et torni a dibuixar», li va contestar.

El vailet va esborrar el somriure i va fer espetegar la llengua, queixós de la seva sort.

«Vostè el que vol són nens que no riguin per dibuixar-los?», li va preguntar de sobte.

Després de la sopa va venir un saumon du Rhin i en Dalmau es va atrevir a beure una mica més de vi blanc. Quan va arribar el moment de fer servir els coberts, va imitar el secretari. La situació política; la vaga general; el descontentament dels obrers; la crisi econòmica; l’ascens dels republicans i la desafecció dels anarquistes, aquells eren els temes de conversa a la taula quan van donar pas al tercer plat: filet de boeuf à la Richelieu. Vedella rostida amb vi, porc i tomàquet, tot acompanyat de llegums i verdures, i de vi negre, també francès, Château d’Yquem; els burgesos rics de Barcelona no bevien vins espanyols. «Nens que no reien». Era allò el que volia?, es va preguntar amb la copa de bordeus a la mà. Li havia contestat que sí. Potser necessitava persones tristes com ell, que compartissin aquelles emocions que ara li esclafaven l’ànim; el món de les fades i de les dones subtils i gràcils feria els seus sentiments.

«Conec molts trinxeraires», li havia proposat el vailet. En Dalmau va fer que sí amb el cap. «Però a mi també em pagarà algun cèntim, oi?». En Dalmau va tornar a assentir.

Més tard, quan el nen va sortir del taller, en Dalmau va estripar el dibuix dels ulls.

De postres, pinya o pastissos que es podien escollir d’un carro daurat que els cambrers van atansar a la taula. Ell en va triar un de xocolata. Xampany Moët et Chandon, vins dolços i licors per a qui en va voler, i cigars havans. En Dalmau en va agafar un i se’l va guardar a la butxaca de l’americana perquè no fumava. També va tastar el xampany i va sentir com li esclataven les bombolles a la boca i contra el paladar. Era una sensació nova, massa fresca, massa múrria per al seu esperit, que va esborrar del tot la imatge d’aquell nen d’ulls tristos que tant l’havia commogut, i que, a estones, li havia sobrevingut al llarg de tota la vetllada.

Vint-i-set pessetes per cobert. El preu del sopar li va rondar al cap durant tot el trajecte des del Continental fins a la fàbrica. Ja s’havia fet de nit i el passeig de Gràcia apareixia il·luminat. Sol durant el dia, llum a la nit, com si es tractés d’un món diferent, d’una ciutat diferent de la que s’estenia més avall de la plaça de Catalunya, bruta, pudent, humida i fosca, sempre fosca. Amb tot, aquella ciutat fosca era la que havia acollit un bon grapat de comensals amb ganes de gresca, ja fos en una taverna on les dones cantessin i ballessin al voltant d’un piano, o directament a un bordell. En Dalmau es va excusar quan algú del grup el convidà a acompanyar-los.

Vint-i-set pessetes. L’hi havia retret el secretari del banquer després d’atendre el seu senyor per pagar el compte. Després d’indicar-li que el que hi havia a la sopa eren crancs i d’algun monosíl·lab aïllat com a resposta de les altres preguntes que li havien fet, allò de les vint-i-set pessetes va ser l’única cosa que va dir aquell home, i ho va fer amb rancor, com si en Dalmau i l’estudiant d’arquitectura, que eren els que l’escoltaven, no tinguessin dret a un dispendi semblant. «Ho arribo a saber —es va burlar l’estudiant— i torno algun plat». Després va esclafir a riure esperant que en Dalmau s’afegís a la broma, però no ho va fer. Es va limitar a fer una ganyota. Que no era veritat?, va tenir temptacions de replicar. Vint-i-set pessetes representaven nou dies de feina d’un peó. Les més de tres-centes pessetes que li havia costat el convit al banquer sumaven una cinquena part del que el mestre li havia deixat en préstec per lliurar-se d’anar a l’exèrcit. Dotze anys de la seva vida valien cinc vegades el que costava el sopar; no, realment no tenia dret…, però que bo que era tot!

Les pessetes, el record d’aquelles aromes i aquells sabors exquisits i l’Emma, a qui li hauria agradat explicar-li aquell sopar, el van acompanyar al llarg de tot el camí. Ella, que servia menjar a la gent i que s’estimava més la feina de la cuina abans que el tragí de la sala, l’hauria escoltat embadalida, interrompent-lo, preguntant amb interès de tant en tant. «Sopa de cranc de riu! Xampany francès! Dius que pica?», li hauria preguntat. Se li va encongir el cor només de pensar que ja no la tenia al costat. Encara no es podia creure el que havia passat. La situació havia estat dramàtica: la detenció de la Montserrat, les monges, la seva mort; tot allò els havia portat a una tensió insuportable. Però aquella nit se sentia optimista: només calia esperar un temps i hi tornaria a insistir. En Dalmau va somriure, i l’angoixa que li havia oprimit el pit es va esvair davant de la visió de l’Emma i ell passejant agafats de la mà.

Eren quatre vailets. Els va trobar esperant al costat del reixat d’entrada a la fàbrica de rajoles: els dos de la casa i una altra parella. En Paco no els havia deixat entrar, li havien dit. No li va estranyar. Ell tampoc no els ho hauria permès. Els nous: un nen… i una nena? No els distingia.

—Els deixarà passar, Dalmau? —va sentir que li preguntava el vigilant, que acabava d’aparèixer a l’altre costat del reixat.

—Sí —va afirmar després de dubtar un instant.

—Però ja coneix les regles…

—Jo me’n faig responsable, Paco —va afirmar ell.

—Si no li fa res, l’acompanyaré.

—Només en vull un al meu taller. No vull que els altres m’emprenyin. Distregui’ls vostè per aquí.

Van creuar el pati gran on se situaven les basses i els eixugadors i van arribar als magatzems, la zona on es refugiava en Paco. Dos llums d’oli van permetre a en Dalmau examinar els trinxeraires: esparracats, menuts i desnerits. Un dels nous era una nena, sí. Delfí i Maravilles, els va presentar en Pere o en Maurici. Eren germans, li van dir. En Dalmau va intentar calcular l’edat, però no ho va a aconseguir. Deu, dotze… vuit?

—Maravilles? —En Dalmau va assenyalar la nena—. Vindràs amb mi a dalt. Els altres…

—Què li farà? —va cridar el germà.

—Només la vol dibuixar, ja t’ho he dit —va dir un dels nois de la casa.

—Sí, només faré això —va ratificar en Dalmau—: dibuixar-la. No et preocupis que no li passarà res…

—No la despullarà, oi? Perquè si no…

—No. I és clar que no! —va respondre en Dalmau, ofès.

—Perquè, si no, ha de pagar molts més diners —va acabar el germà la frase interrompuda.

—Cabró!

El trinxeraire va saltar amb una agilitat sorprenent per esquivar el garrot amb què el vigilant pretenia castigar-lo.

La nena va seguir en Dalmau fins al pis superior.

—Si et fa alguna cosa, tu crida! —l’instà en Delfí, a una distància prudencial del garrot que en Paco continuava brandant.

En Dalmau va augmentar la llum de gas del seu despatx i va fer lloc perquè la noia pogués posar per a ell. Els ulls de la captaire saltaven d’un objecte a l’altre: els llapis, els pinzells, els quadres, les rajoles. La seva mirada s’aturava un segon escàs en cadascun d’ells, com si calculés el seu valor i les possibilitats que tenia de robar-los.

—Posa’t allà —li assenyalà en Dalmau, triant el lloc en què la llum era més intensa.

La Maravilles va obeir sense deixar de mirar a tot arreu menys a en Dalmau, que, al contrari de la nena, tenia la vista clavada en ella. Li hauria agradat dir que tenia una cara si més no agradable, però no era així. Era tan prima que se li marcaven els ossos, i els ulls se li enfonsaven en unes conques morades; neguitosos com estaven, en Dalmau no va poder arribar a veure’ls clarament. La crosta d’una ferida relativament grossa es barrejava amb el naixement dels cabells a prop de la templa, uns cabells tallats de qualsevol manera. En Dalmau va respirar fondo i, per un instant, va atraure l’atenció de la Maravilles. Estava bruta. Feia pudor. Vestia amb parracs, molts, els uns sobre els altres, de diverses tonalitats, totes fosques. Els peus els portava recoberts d’esquinçalls de tela embolicats com si fossin unes sabates. Li havia de parlar? Potser era millor dibuixar-la sense conèixer-la, però, no obstant això, la curiositat el va vèncer.

—Quants anys tens?

Ella va contestar sense mirar-lo:

—En Delfí diu que nou, però… —La noia va arronsar les espatlles—. De vegades diu vuit, o deu. És burro.

Assegut davant del cavallet, en Dalmau ja començava a fer el primer esbós sobre una làmina de paper generosa, de prop d’un metre d’alçada per mig d’amplada. Dibuixava al carbonet, amb pastels de colors ja preparats.

—I els teus pares, quina edat diuen…?

Abans que l’altra li clavés la mirada per primera vegada, en Dalmau es va adonar de l’error d’una pregunta feta sense pensar, en un intent per trencar la tensió creada pel recel de la nena.

—Pares? —va replicar ella amb una ironia carregada de tristor.

En Dalmau li va veure els ulls: grossos i foscos en unes còrnies macilentes, solcades aquí i allà per venetes vermelles.

—Que no tens un germà?

—Això diu ell.

En Dalmau, submergit en la seva tasca, va assentir amb el cap i un escarit murmuri.

—Intenta no bellugar-te tant —li pregà.

Li hauria agradat continuar, però al cap d’un parell d’hores i malgrat haver fet nombrosos descansos, la Maravilles havia degenerat en una model nerviosa, frenètica, incontrolable.

Tots els trinxeraires amb els quals va tractar en Dalmau s’assemblaven entre ells: prims, demacrats, recelosos i desconfiats, espontanis i impulsius. Desmemoriats i molt poc intel·ligents, algun d’ells clarament totxos, mandrosos, però, sobretot, egoistes, molt egoistes.

La Maravilles, que va haver de tornar uns quants dies més a l’estudi fins que en Dalmau va posar fi al seu retrat, compartia aquelles característiques, tot i que, potser pel fet de ser dona, potser per tenir-ho encara més difícil que els homes en aquell món de misèria i delinqüència on es movien, comptava amb una intel·ligència desperta que anava molt més enllà dels esporàdics moments de lucidesa dels seus companys d’aventures.

Per això, ja la mateixa primera nit, la Maravilles va desplaçar en Pedro en la seva feina de captar trinxeraires perquè en Dalmau els pintés. En Paco li va explicar després que els quatre nanos havien discutit i que van estar a punt d’estomacar-se fins que la noia va posar fi a la baralla.

—Si arribo a saber que vas dient que busques gent —li advertí a en Pere—, els diré a tots que ens estàs enganyant. —La discussió es va aturar—. I em creuran —va afirmar ella—, ja t’ho asseguro. Tu vius aquí molt calentonet i tranquil, però jo he mamat la merda de tots aquests carrers fastigosos. Saps què fem als que ens enganyen com tu?

En Pere no va dedicar gaire temps a sospesar l’amenaça.

—Molt bé —va cedir—, però ens hauràs de donar una part dels diners.

La nena va esclafir a riure.

—Els diners són meus —va sentenciar.

Ni tan sols el seu germà s’hi va oposar.

Així doncs, va ser la Maravilles qui va presentar a en Dalmau els següents trinxeraires destinats a completar la sèrie de deu retrats que s’havia fixat com a objectiu. El mestre Manel se’n va assabentar i es va plantar, enfurismat, al seu despatx. En Dalmau, després d’assegurar-li que no afectava la seva feina diària, és més, que considerava que el beneficiava perquè li concedia un equilibri i una serenor que no sentia des de la mort de la seva germana —va optar per ometre el tema de la separació de l’Emma per evitar preguntes incòmodes—, li va mostrar el dibuix al carbonet i pastel de la Maravilles.

El senyor Manel va contemplar una bona estona l’obra i, finalment, va assentir amb el cap. Va arrufar la boca entre les grans patilles que confluïen en les puntes del bigoti i va tornar a assentir.

—Li has pres l’ànima a la nena i has sabut pintar-la amb un estil magistral —va afirmar.

Amb el consentiment del senyor Manel, en Dalmau va continuar dibuixant els trinxeraires. Tots van ser com la Maravilles: inconstants, un feix de nervis… o abatuts. Va haver de deixar-ne alguns per inútils després de la primera sessió o al cap d’un parell. Els uns cridaven i saltironejaven, els altres senzillament s’adormien. N’hi va haver que pretenien barallar-se amb en Dalmau; la Maravilles va saltar en la seva defensa, i també els que van intentar robar —el que fos, des d’un senzill esbós, un dibuix, fins a alguna de les bates desades als penjadors, o fins i tot una figureta de fang o una rajola brillant; algun d’ells va aconseguir una peça i va sortir corrent sense ni tan sols esperar la propina per haver posat per a l’artista.

Després molts tornaven, a la nit, i s’amuntegaven al reixat de la fàbrica. En Dalmau els contemplava amb el cor trencat. Hi havia els lladregots. Tornaven! També el que se li havia llançat al damunt, i el que s’havia adormit a terra. I els pertorbats, com si no es recordessin de l’escàndol que havien creat feia un dia, una setmana o un mes. I els amics de tota la colla. Un exèrcit de canalla desnonada a la recerca d’algun rosegó de pa, uns cèntims o un racó a prop dels forns per dormir a recer de la seva escalfor.

Durant uns quants mesos, a les nits, quan acabava la feina amb les rajoles i la ceràmica, en Dalmau va anar robant les ànimes d’aquella mainada expulsada de la humanitat, amb què donava vida a uns fulls de paper que cridaven el seu dolor, les angoixes, la desesperança…, la seva misèria.

Al cap de dos retrats, el mestre Manel va anar diàriament al despatx d’en Dalmau per contemplar el desenvolupament d’aquells dibuixos en negre, amb uns quants, molt pocs, traços pintats en pastel, en composicions que, malgrat certa ambigüitat, indefectiblement submergien els sentiments de l’espectador en l’immens pou de tristesa en què l’artista convivia amb els seus models.

—Es fa difícil sortir d’un forat tan profund —li reconegué el mestre una vegada, bocabadat mentre recuperava la respiració, com si efectivament s’hagués enfonsat en aquell pou.

«Una meravella». «Fantàstic». «Una obra d’art». Un retrat darrere l’altre, els afalacs es multiplicaven a la boca del mestre Manel.

—Farem una exposició; la teva primera exposició pública —va donar per fet un dia, incloent-se ell mateix en el projecte—, al Cercle Artístic de Sant Lluc.

Després n’hi va demanar un parell per ensenyar-los a la institució i així anar aplanant el camí.

El Cercle Artístic de Sant Lluc, als membres del qual anomenaven «els Llucs», havia nascut a Barcelona com un moviment escindit del Cercle Artístic de Barcelona. Els Llucs no estaven d’acord amb l’esperit bohemi que havien portat des de París pintors del prestigi de Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Una visió hedonista i irreverent de la vida, molt allunyada de l’esperit catalanista, conservador i catòlic que imperava en la mentalitat dels Llucs.

En Dalmau admirava Casas i Rusiñol, màxims exponents de l’avantguardisme i per tant del modernisme català en la pintura, però no per això prescindia dels artistes i sobretot dels arquitectes que estaven adscrits al cercle dels Llucs, aquell que, a través dels seus propis estatuts fundacionals, vetava el nu femení en les obres dels seus socis: Bassegoda, Sagnier, Puig i Cadafalch i Gaudí, l’arquitecte que infonia moviment a les pedres. Com no es podia considerar modernista Gaudí?

—La diferència —li havia comentat mossèn Jacint en una de les converses que havien mantingut als Escolapis—, és que els Llucs no són radicals com aquests descreguts admiradors del desordre i la llibertat parisenca.

—Aleshores, mossèn —va replicar en Dalmau amb cert vigor—, segons vostè, la Sagrada Família o la Casa Calvet de Gaudí no són avantguardistes i revolucionàries? Els edificis de Puig i Cadafalch o de Domènech i Montaner no són modernistes, encara que no siguin bohemis sinó persones d’ordre?

—El veritable modernisme —va intervenir finalment l’escolapi— es troba en la pietat, en la religiositat amb què els Llucs afronten l’art, no en l’esperit d’aquells que es fan dir modernistes senzillament per renegar de la seva història i els seus costums, i adoptar com a vàlid tot allò que és nou, allò desconegut, sovint sense plantejar-s’ho.

En Dalmau va callar, no tenia ganes de discutir aquella visió gairebé mística de l’art amb algú amb qui dia a dia simpatitzava cada vegada més.

En qualsevol cas, els companys del mestre al Cercle van acceptar amb entusiasme la proposta d’exposar els retrats d’en Dalmau. Es tractava de la visió suggeridora, segons va qualificar un d’ells quan es van mostrar els dibuixos a la Junta del Cercle, de la misèria d’una Barcelona que, d’altra banda, vivia instal·lada en la banalitat i els plaers. Aquella exposició podia remoure algunes consciències.

—Hauries de tornar amb mossèn Jacint —va aprofitar el mestre per insistir després de donar-li la bona notícia—. La teva carrera pot dependre molt d’això. Al Cercle he dit que estaves en procés d’evangelització; si no hagués estat així, dubto que haguessin consentit l’exposició d’un ateu.

En Dalmau es va desempallegar del mestre amb un remuc que sonava a confirmació, però no tenia cap intenció de reiniciar la seva evangelització. Durant els últims mesos la seva vida girava entorn de la feina a la fàbrica de rajoles i als dibuixos que feia a les nits, sempre acompanyat de la Maravilles i el trinxeraire que hagués escollit per a l’ocasió.

Veia poc la seva mare. Arribava de matinada, quan la dona dormia. Després, quan es llevava, intentaven enraonar durant l’esmorzar, però la cadira buida que abans ocupava la Montserrat els silenciava. Va saber que l’Emma la continuava visitant assíduament, potser amb la intenció de substituir la filla perduda. No havia deixat de pensar en l’Emma ni un sol dia, de repassar mentalment la plantofada, la borratxera, el menyspreu i la humiliació, les violentes advertències del cosí… Havia intentat veure-la i desitjava tornar a fer-ho. Percebia que els seus sentiments per ella es refredaven, tot i que de sobte, les fiblades tornaven a revifar el record de la noia. En aquells moments preguntava per ella a la seva mare, que acostumava a defugir parlar-ne. «S’ha de deixar passar el temps», sentenciava la Josefina abans de donar per acabada la conversa i reposar el peu contra el pedal de la màquina de cosir. En Dalmau no sabia mai si ho feia pel record dolorós de la Montserrat o per la seva situació amb l’Emma.

De vegades, als matins, creuava el Raval per passar a la vora de Can Bertran. La multitud de carreters que traginaven al voltant del mercat de Sant Antoni, els carros parats davant de les indústries, els cavalls, els venedors ambulants, els treballadors, els desocupats, els captaires i els trinxeraires que es bellugaven d’una banda a l’altra, la bullícia d’una ciutat viva, semblava que li proporcionessin certa protecció, tot i que insuficient a parer d’en Dalmau, que sempre s’acabava apostant a una distància prudencial de la fonda. De tant en tant, veia l’Emma, sempre atrafegada. En Dalmau tenia dubtes: algun cop s’havia dirigit a la fonda, però al final acabava retrocedint. No s’hi va arribar a acostar mai del tot, perquè quan estava a punt de fer-ho li venien al cap el clatellot i el despectiu «Oblida’m!» amb què ella se n’havia acomiadat. «Imbècil!», va remugar en ple carrer, sense pensar que algú podia sentir-se al·ludit. Va mirar al seu voltant. No, tot i que dos homes continuaven caminant negant amb el cap. Com es penedia ara del comportament que havia tingut! Potser era l’Emma qui no havia oblidat. La mare no li havia dit mai si ella mostrava un mínim interès per ell. Potser es continuava sentint responsable de la mort de la Montserrat i també el culpava a ell. Potser era massa d’hora, potser la seva mare tenia raó i el millor era deixar passar el temps…

Alguna vegada, quan en Dalmau enfilava el camí de la fàbrica, una parella de trinxeraires, un nen i una nena, sortia del seu cau i rondava per la zona.

—Qui era? —va preguntar ella un dia.

—Aquella, l’alta, la guapa, la del vestit de flors i el davantal blanc —va contestar ell, el seu germà.

—N’estàs segur?

—Segur. Així que la veu, corre a ficar-se al portal. No te n’has adonat? —va preguntar en Delfí.

La Maravilles sí que se n’havia adonat, però ho volia sentir en boca del seu germà, assegurar-se’n.

—Si fins i tot tremola —va insistir ell—. Treu una mica el cap quan ella és al pati, i així que la dona entra a la casa, surt de l’amagatall. Si es veu d’una hora lluny! Som-hi —l’exhortà el noi.

I, pràcticament com cada dia, van córrer darrere d’en Dalmau per trobar-se’l com qui no vol la cosa més amunt del barri de Sant Antoni.

—Que em seguiu? —els va preguntar els primers dies.

—Sí —contestava la Maravilles.

I en Dalmau sempre els comprava alguna cosa de menjar en alguna de les parades dels molts venedors ambulants que rondaven la ciutat amb els seus carros i crits.

Un dia, en comptes de sortir a perseguir en Dalmau, la Maravilles va anar fins al pati del darrere de la fonda.

—Una mica de pa, bona dona —va pregar a l’Emma allargant la mà per damunt del muret que tancava l’espai.

—Si vols pa —li contestà l’Emma sense deixar de feinejar—, vine quan hagi passat l’hora de dinar i ajuda’m a rentar els plats, i aleshores te’n donaré.

—Tinc gana —insistí la nena amb una descaradura impròpia de qui demanava almoina.

Aquesta vegada l’Emma sí que la va mirar. La Maravilles va aguantar-li la mirada i també l’examinà. Realment era guapa, bonica i polida. I jove i sana. Una sacsejada d’enveja va tenallar la trinxeraire. Ella tenia uns pits diminuts que es confonien amb les costelles, que li sobresortien; era escassa de cul i tenia el ventre enfonsat… No tenia cap de les corbes sensuals d’aquella dona. Quant de temps feia que no veia la seva cara reflectida en un mirall? No sabia ni tan sols si era guapa. En Delfí li deia que no, que era lletja com un d’aquells peixos xatos que de vegades veien a les peixateries, però que allò al carrer no comptava. I era veritat, allà només valia l’audàcia, la rapidesa, la decisió, l’enginy… La bellesa en una noia només servia perquè s’hi fixessin els altres i la violessin o la prostituïssin, o totes dues coses.

—Podràs aguantar fins al migdia —va repetir l’Emma, traient la Maravilles dels seus pensaments.

—Només un rosegó —va intentar ella.

—Al migdia.

—Si us plau.

—Que no m’has sentit? —va contestar l’Emma, que començava a impacientar-se—. Al migdia.

Al migdia era quan en Dalmau anava a dinar a casa del mestre. Des que s’havia posat en marxa l’exposició dels dibuixos dels trinxeraires, l’hi convidava sovint. Ja tant hi feia la corbata. Menjava a la taula gran, amb la família i mossèn Jacint els dies que el mateix religiós es convidava, que eren molts; de vegades, fins i tot feia la migdiada alhora que el mossèn, en una saleta a part, fosca, mentre el senyor Manel es retirava a fer-la a la seva habitació. De tant en tant compartia taula amb altres comensals: familiars o amics del matrimoni, però eren escasses aquestes cites. La senyora Cèlia ni li dirigia la paraula ni ocultava la seva animadversió. L’Úrsula, la filla gran, va intentar tornar a practicar aquell sexe ingenu i reprimit de la primera vegada, per això va buscar l’excusa d’ensenyar a en Dalmau a utilitzar els coberts i se’l va tornar a emportar al traster. No el va deixar ni parlar; s’hi va abalançar i el besà, li agafà les mans i les dirigí un cop més cap als pits i a l’entrecuix, sempre per sobre de la roba. Després va buscar el seu penis, i allà, mentre la noia s’aferrava al membre erecte d’en Dalmau, gaudint del plaer prohibit, ell va desplaçar la mà que tenia sobre el pit, la va lliscar ràpidament a través de l’escot i va extreure a l’aire un dels pits.

—Què fas?! —va arribar a cridar l’Úrsula apartant-se d’ell amb brusquedat alhora que lluitava per tornar a ficar el pit entre la roba—. Què t’has cregut?

En aquell moment, en Dalmau va fer el gest de pessigar-li l’entrecuix i la noia va fer un salt enrere. Va xocar contra una escombra i una galleda, que van rodolar amb gran terrabastall.

—La meva germana és morta —li va recordar en Dalmau quan ella, atordida i sufocada, obria la porta per escapar del traster—, ja no em pots fer xantatge.

—No em subestimis, terrissaire de mer… —L’Úrsula va reprimir a temps l’insult—. Te’n recordaràs de mi —l’amenaçà abans de tancar amb un cop de porta.

Com a mínim, respecte de l’exposició dels dibuixos d’en Dalmau al Cercle Artístic de Sant Lluc, l’amenaça no va tenir efectes, ja que es va celebrar a la seu social de la institució al carrer de Boters, i va ser tot un èxit. Mossèn Jacint va concedir, amb la seva presència, certa credibilitat a la promesa del mestre Manel sobre el procés d’evangelització d’aquell nou pintor, que va rebre felicitacions, preguntes i persecucions per part dels Llucs, els familiars i el nombrós públic que havia estat convidat a la inauguració. La presentació va anar a càrrec del senyor Manel, a qui acompanyaven dos membres del cercle. En Dalmau no volia parlar en públic i havia demanat al mestre que ho fes per ell. «Em poso molt nerviós —li confessà—. Em tremola la veu i les paraules em queden atrapades a la gola». «No ets polític», li va dir el mestre, que li va estalviar aquella responsabilitat però no la de passejar-se entre els assistents després del discurs. Homes respectables amb bigoti, amb les puntes encerades alguns, gairebé tots tofuts, com el del senyor Manel, que confluïa a les patilles, i barbes de tota mena: quadrades, a l’estil madrileny; punxegudes; mosques, de vegades simples taques de pèl per sota del llavi inferior… Ells li presentaven les seves dones o les filles, totes ben vestides i perfumades; les mares, enjoiades. En Dalmau es va sentir aclaparat. Responia als uns i, quan no havia acabat d’explicar-se, ja havia d’anar a saludar més enllà; tot plegat mentre una dona li confessava la compassió que li despertaven aquells trinxeraires dels dibuixos, «fills de Déu com nosaltres», afegia gairebé plorant. De cop i volta apareixia algú important i el mestre Manel se l’enduia a banda, però al cap d’una estona la gent el tornava a envoltar.

També hi va acudir la premsa especialitzada, que es va afegir a les lloances. «El pintor d’ànimes», va avançar allà mateix el titular que utilitzaria en l’edició de l’endemà, un dels periodistes, recordant a Dalmau el comentari del senyor Manel i la possible influència que havia exercit el mestre en aquell home que l’havia entrevistat gairebé de la seva mà. «L’idealisme amb què aquest jove pintor retrata la misèria —va manifestar un altre crític davant d’una audiència subjugada— concedeix fins i tot certa honorabilitat als nens que apareixen als quadres».

Els Llucs estaven eufòrics. En les seves constants trifulgues públiques amb els bohemis, en Dalmau havia arribat per guanyar una batalla. Encara no feia dos anys, la mateixa premsa havia criticat l’obra exhibida a Els Quatre Gats, una cerveseria barcelonina elevada a centre de culte de l’art modern, per un pintor jove: Pablo Ruiz Picasso. Desequilibri en els dibuixos, inexperiència, badades, titubejos… es va dir aleshores de la seva obra. Picasso s’havia convertit per als bohemis en la jove promesa de la pintura i, no obstant això, la seva pròxima exposició al costat de Ramon Casas l’any següent a la Sala Parés, també de Barcelona, ni tan sols va merèixer els comentaris dels periodistes experts en art.

—I a tu et qualifiquen de pintor d’ànimes —el felicità, inflat d’orgull, el mestre Manel.

El grup que envoltava en Dalmau va esclatar en aplaudiments. El pintor no sabia què fer amb les mans ni on fixar la mirada; ho va fer cap a terra, i la va passejar amb rapidesa per homes i dones, assentint, murmurant agraïments, sense saber si havia d’aplaudir ell també. Ho va fer. Va picar de mans quan un parell de persones es van fer a un costat per deixar passar una dona vestida amb una senzillesa extrema: un vestit de tela florejada que, si no hagués aparegut cenyit amb delicadesa a la cintura, no hauria estat res més que una túnica folgada, sense ni tan sols folre, que li penjava sense cap gràcia de les espatlles.

No va caldre que en Dalmau observés les seves cares per percebre el rebuig que la Josefina va despertar en aquells burgesos envanits. Quan ja n’hi havia uns quants que deixaven el grup, en Dalmau va alçar la veu:

—La meva mare —la va presentar agafant-la de l’avantbraç i acostant-la al senyor Manel—. Mare, el meu mestre.

El senyor Manel la va saludar amb elegància i algunes dones que s’havien separat del grup van tornar amb actitud curiosa i un cert interès mesquí per veure de prop la que seria, sens dubte, objecte de xafarderia i befa en les seves tertúlies: la mare de l’artista.

La Josefina, que va fer cas omís dels elogis cap a en Dalmau en què es recreava el senyor Manel, va mirar sense vergonya aquelles dones.

—Ensenya-me’ls —demanà després al seu fill, assenyalant els quadres.

Van passejar per la sala d’exposicions, amb el mestre al costat i les mirades dels altres assistents sobre ells. La Josefina va seguir les explicacions del senyor Manel i d’en Dalmau de bracet del seu fill, orgullosa, sentint-se observada.

En Dalmau va trobar a faltar que no els acompanyés l’Emma. Si fos allà li agafaria la mà, li explicaria els dibuixos, qui era qui, com li havia costat dibuixar-los, què li havia robat un, què li havia cridat l’altre… I ella riuria, i compartirien aquell triomf. Potser ara, un cop feta l’exposició, seria possible el retrobament.

—El que has de vigilar —va xiuxiuejar la Josefina a l’orella d’en Dalmau estroncant-li els pensaments—, és que cap d’aquests burgesos no confongui la teva ànima.