10

—Mestre, mestre…

Quan va sentir que el cridaven, en Dalmau es va aturar al pont que creuava per sobre la línia del ferrocarril que travessava Barcelona pel carrer d’Aragó. Uns quants metres per sota, encaixonats entre uns murs de contenció sòlids, circulaven els trens. La Maravilles i el seu germà, els dos trinxeraires que entraven i sortien de la seva vida, havien aparegut davant d’ell com per art d’encantament. En Dalmau els va examinar tal com havia fet tantes vegades; no s’acostumaria mai a la dimensió de misèria i brutícia que portaven al damunt.

—Ja l’he trobat! —va exclamar la noia.

En Dalmau va fer que no amb el cap. Venia de dinar a casa del senyor Manel i havia begut. Després, mentre els altres feien una becaina en una cambra o l’altra, l’Úrsula se li havia tirat al damunt. Aquesta vegada es van refugiar en un quarto dels mals endreços ubicat a la terrassa extensíssima que donava al celobert per darrere de l’edifici. Des d’allà, per una escala accessòria, s’arribava a una zona complexa d’instal·lacions comunes de l’immoble, a les rebotigues de la planta baixa, i a una porta de servei petita que anava a parar directament al carrer.

L’Úrsula va fregar el seu membre erecte, com sempre feia. En Dalmau havia aconseguit que evités la brusquedat, i quan ejaculava, ella emetia una exclamació de fàstic i apartava la mà per no tacar-se. Ell no quedava mai plenament satisfet.

—Quant de temps seràs capaç de mantenir-te en la teva renúncia al plaer que el teu cos et demana cada vegada que em toques?

—Terrissaire impertinent i cregut.

Eren els mateixos insults de sempre, però el to havia perdut acritud, i fins i tot la seva mirada, la que havia consternat en Dalmau perquè no la podia reflectir en una tela, s’endolcia de tant en tant.

Ell li va prémer el pitram, per damunt del vestit i dels brodats que li guarnien l’escot, segons la noia es deixava.

—Que no t’agrada? —li va preguntar en Dalmau. L’Úrsula no va contestar—. Sí, oi? Doncs no et pots ni imaginar com t’agradaria si et mossegués el mugró.

—Calla, porc!

Però en Dalmau notava que, quan es trobaven sols —cada vegada més sovint—, l’Úrsula feia un petit pas endavant; tancava els ulls i s’abandonava a un plaer que, tal com s’entrava a casa del senyor Manel Bello i la seva dona Cèlia, se substituïa per la culpa i el pecat, com si al visitant li arranquessin l’alegre capa que portava del carrer i el vestissin amb una altra, fosca, negra, pesant. I en Dalmau no podia negar que gaudia amb aquell joc; era conscient que algun dia l’Úrsula se li entregaria i els ulls suplicarien. Fantasiejava amb aquell moment i aquells ulls que imaginava indefensos, submisos, humits, excitats, suplicants.

Amb el record d’aquella sensació, dolça i desafiadora alhora, es va tancar l’abric per protegir-se del fred d’un dia ennuvolat del mes de febrer d’aquell any de 1904, i va tornar a fixar-se en la Maravilles.

—Què has trobat? —va preguntar distret a la noia, furgant ja la seva butxaca, buscant-hi uns cèntims per aviar els trinxeraires.

—Aquella noia que buscaves. L’Emma…

—Tàsies —la va ajudar en Dalmau, tot d’una despert.

—Aquesta.

—Maravilles —la va reprendre ell després d’uns moments en què va recordar les vegades que l’havia enganyat per obtenir uns quants cèntims—, quantes vegades m’has dit el mateix i…

—Aquesta vegada, sí! —l’interrompé la captaire, acostant-s’hi.

Va passar un tren per sota i en Dalmau no va poder sentir el que la trinxeraire deia; el sotragueig i el xerric van rebotar als murs de contenció i es van elevar fins a ells i els edificis propers com si sorgissin d’una veritable caixa de ressonància. No obstant això, s’ho va poder imaginar davant de la intervenció d’en Delfí, a qui la Maravilles assenyalava instant-lo a parlar.

—Sí que l’hem trobat —va corroborar l’altre.

«Què ha de dir el noi, sempre sotmès a les ordres de la seva germana?», va pensar en Dalmau. Malgrat tot, va cedir, perquè al cap i a la fi va pensar que tampoc no perdia res per intentar-ho una altra vegada.

—Si no ho heu encertat —va cedir sense gaires expectatives—, us prometo que no us penso donar ni un cèntim més.

—I si ho hem encertat? —el va desafiar la Maravilles.

—Us recompensaré.

La trinxeraire va reprimir un somriure; no volia que en Dalmau pogués imaginar fins a quin punt havien jugat amb ell. En canvi va assentir amb seriositat, com si efectivament arrisqués les seves almoines a la possibilitat d’un nou error. Però la contingència no existia, senzillament perquè sempre havia sabut on era l’Emma. Es pensava que li havia perdut la pista el dia que va desaparèixer de la casa on compartia llit amb la Dora, però la va localitzar amb el venedor de pollastres i la va seguir fins a la Fraternitat Republicana i després a la casa del paleta. De tant en tant, el dia que les seves malifetes els portaven fins a les rodalies d’on es podia trobar l’Emma, es preocupava de renovar les seves notícies. Al capdavall, quina diferència hi havia entre dormir a prop de les cases riques de l’Eixample, que fer-ho en aquell barri en què vivien l’Emma i el paleta? En un lloc o l’altre s’havien de refugiar en un portal fins que algú els en feia fora a cops de peu en plena nit, de vegades un veí, de vegades algú més fort que ells i que els robava l’aixopluc. Va deduir que l’Emma havia perdut la feina amb el venedor de pollastres perquè va veure el vell amb una altra noia. No sabia a què es dedicava, si és que treballava, però sí que continuava vivint amb el paleta. «I per què ara sí que l’hi diem?», li va preguntar en Delfí després que ella li revelés els seus plans. «No veus que està embarassada de mesos?», replicà la Maravilles. L’altre va assentir. «Per això. Com vols que el mestre vulgui una dona que està embarassada d’un altre?». Que què hi guanyava ella?, es va demanar la trinxeraire després que el seu germà l’hi preguntés. «Diners», li contestà bruscament només perquè l’altre callés, però la pregunta era allà: què hi sortia guanyant que no fossin diners? Res. Ja no es podria apropar a en Dalmau si no era per demanar-li almoina, o si el rajoler anava begut, fent tentines, i queia a terra en plena nit. Aleshores, quan en Delfí es distreia, sí que el tocava: li acariciava les galtes i li passava la mà pels cabells. Ell balbucejava incoherències, i sovint vomitava i es recuperava. De vegades, apareixia una prostituta o algun lladregot que els apartava a manotades per robar en Dalmau. Però ell poques vegades portava diners després de recórrer els tuguris de la nit, tot i que una vegada li van prendre les sabates, i una altra, la gorra i l’abric. Ella no hi guanyava res, en efecte, però volia que en Dalmau veiés aquella dona a qui tant semblava que estimés amb aquella panxa enorme que li havia fet el paleta. A més, era la mateixa que un dia li va negar un rosegó de pa: s’ho mereixia.

En Dalmau va tremolar tan bon punt va veure l’Emma, sotjant-la darrere d’un arbre amb els trinxeraires, apostat davant d’on la Maravilles li havia assegurat que vivia: un edifici degradat, fosc, de renda barata, construït perquè els obrers hi visquessin amuntegats, com es desprenia de la cridòria que s’escapava de cadascun dels pisos, com una macabra caixa de música. En Dalmau es va esgarrifar en veure aquell ventre que semblava que estigués a punt d’esclatar, però no tant per la seva mida sinó per l’aspecte de l’Emma, amb la roba esquinçada i una cara demacrada i trista. Tot en ella clamava desgràcia i mala fortuna.

—T’ho he dit! —es vantà la Maravilles—. Ara va a portar el dinar a l’obra on treballa el seu marit. És paleta. Ho fa cada dia. Veus aquella escudella i el pa?

En Dalmau assentí estúpidament, paralitzat per una barreja de tristesa i sorpresa. Va notar una flamarada que semblava que li volgués devorar les vísceres alhora que dues llàgrimes li lliscaven per les galtes: aquella no era la noia amb qui havia compartit amor, il·lusions, alegries i moments de plaer irrepetibles; la que havia pintat nua amb gran delit. Es va estremir en veure-la caminar sense gràcia, pesadament, com un ànec, amb les cames obertes pel pes i el volum que suportaven.

—La seguim? —proposà la Maravilles.

En Dalmau va fer que no amb el cap, ocultant les llàgrimes. Seguir-la només el portaria fins a aquell marit a qui li portava el menjar, i no el volia conèixer encara que sentís un impuls contrari. Mentre ell vacil·lava, l’Emma s’allunyava. Devia passar fred amb aquell abric ratat i obert que li penjava a banda i banda de la panxa, insuficient per abraçar-li la cintura. En Dalmau va sentir el fred: el notava instal·lat a les entranyes, una sensació que s’havia abalançat sobre ell en veure l’Emma. Per un moment es va preguntar què portava al ventre, si un nen o una nena, i immediatament es va maleir. Quina importància tenia el sexe del fill del paleta? Ell l’havia deixat escapar: no havia insistit quan era el moment; no l’hi va pregar prou. Després no es va atrevir a fer res per recuperar-la i el dia que es va decidir i va entrar a Can Bertran preguntant per ella després de l’exposició dels dibuixos dels trinxeraires, com si l’amor hagués hagut d’esperar el seu èxit, l’Emma ja no hi era.

Per la manera que tenia l’Emma de balancejar-se, la va poder reconèixer encara en la distància. L’horitzó gris i fosc cap a on s’encaminava augmentà la seva angoixa i la tristesa. El cel pesava. Tot l’oprimia. Va buscar recolzament amb la mà, marejat, al tronc de l’arbre. Va agafar aire amb la boca, notava que n’hi faltava i se sentia enfebrat. Tremolava, espantat. Com havia permès que l’Emma acabés en aquell estat?

Aquella tarda no va anar a treballar. Va pagar generosament la Maravilles i el seu germà, a qui va enviar a la fàbrica amb l’encàrrec que digués que havia anat a les obres de la Casa Lleó i Morera. El senyor Manel ho celebraria, ja que Domènech i Montaner continuava amb obres magnífiques que requerien gran quantitat de ceràmica. Ell, per la seva banda, va recórrer les tavernes del Raval, amb la imatge de l’Emma que el perseguia, demacrada, caminant com un ànec, grassa, però sempre la tenia al davant. A mitja tarda es va lliurar a una meuca; havia de fugir de l’Emma.

—Para, para! —va cridar quan l’altra, ja despullada, va intentar excitar-lo amb les mans. El penis continuava flàccid—. Deixa’m!

Encara veia caminar l’Emma amb aquell vaivé de dona a punt de parir, dirigint-se a un horitzó gris, caminant cap al seu marit.

—Pren això —va sentir que li deia la puta.

En Dalmau estava estirat al catre d’una habitació que feia pudor. Li va semblar que a fora plovia. Les gotes repicaven sobre un sostre metàl·lic que hi devia haver al celobert on donava la finestra de l’habitació i componien una simfonia lúgubre. La prostituta, una d’aquelles dones que amagava l’edat darrere les empremtes de la seva professió, vestida amb una bata blava descolorida, va seure al marge del llit, que va protestar amb un grinyol eixordador. La dona tenia una xeringa a la mà. En Dalmau sabia què hi havia a dins: morfina. Molts en consumien, tots en deien meravelles.

—Dona’m el braç —li demanà ella. En Dalmau va vacil·lar—. Oblidaràs totes les penes que no et deixen viure —li prometé.

Ell va allargar el braç. L’Emma continuava allà, al lluny, torturant-lo. Va notar una punxada al bíceps i, al cap d’un instant, el van assaltar les nàusees i una sequedat rugosa se li instal·là a la boca. La dona va intentar tranquil·litzar-lo mentre es regirava al llit, suat, amb arcades constants i la bilis esclatant-li a la gola.

—Tranquil —li xiuxiuejava a l’orella mentre l’acariciava—. Passarà ràpid. Tranquil. Respira… Tranquil.

Al cap d’una estona, el malestar va afluixar i, a poc a poc, en Dalmau va recuperar la calma. Les gotes sobre el sostre metàl·lic van deixar de repicar impertinents i amenaçadores per sonar compassades i cadencioses. La puta li va semblar atractiva: una ballarina jove que es despullava amb una sensualitat extrema. La bata blava va surar en l’aire, lleugera, etèria, abans de caure a terra, de la mateixa manera que ell flotava al llit. No va sentir el que deia la dona i, no obstant això, parlava; va percebre les seves paraules en l’aire, a frec de pell, afectuoses i melindroses primer, exigents després.

En Dalmau es va despertar al llit, a casa seva. No recordava res… Com hi havia arribat? La bata blava, la dona, el sexe i el camí de tornada se li van anar mostrant lentament, com si ell mateix dibuixés aquells successos en un quadre i la tela anés guanyant color. El cor li bategà amb força i es va endur les dues mans al pit: li feia mal. Va estar quiet patint aquell dolor punyent. No obstant això, l’angoixa es va esvair al cap de pocs minuts. Es va tocar el braç, on una minúscula crosta deixava constància de la punxada. La va gratar. Morfina. Va esperar una estona per si tornava la sensació d’angoixa i el dolor, però no. Es trobava bé. Va seure al llit amb recel, li feia por marejar-se. Fins i tot aquella sensació va desaparèixer, així que es va aixecar i va allargar les mans davant d’ell per convèncer-se. Va acompanyar aquesta acció amb un saltiró i quatre passes. «Collonut!», va exclamar interiorment. No havia tingut temps de beure gaire licor, només una mica de vi, i tenia el cap clar, més que mai. «Potser tenen raó aquests que canten les meravelles de la morfina», va pensar abans que el record de l’Emma, el motiu pel qual l’havia consumit, li esclatés a la cara.

—Mare! —va cridar sortint de l’habitació.

La Josefina li preparà un bon esmorzar: pa sec, cansalada i un bol de llet, sense cafè; no en tenia, es va excusar. També va deixar de costat la màquina de cosir i va seure al seu costat, contenta perquè veia que menjava; no acostumava a tenir tanta gana els dies que dormia a casa. A més, parlava amb la veu serena en comptes de tossir i escurar-se la gola per expulsar els miasmes de la nit.

—Ahir vaig veure l’Emma —va confessar entre cullerada i cullerada. La Josefina va notar que l’estómac se li arronsava—. Està embarassada, gairebé a punt de parir, diria. I en un estat realment deplorable. Em sembla que aniré a oferir-li ajuda, potser diners.

—No!

En Dalmau va retrocedir un pas i va xocar contra alguna cosa que va estar a punt de fer-lo caure. La seva mare li havia dit el mateix: «No!». Una advertència que va obviar en rodó. L’Emma només l’havia deixat entrar en aquell casinyot exigu, els ulls encara oberts de bat a bat, la parla balbucejant, quan els nens que corrien pel passadís se li van tirar al damunt davant la curiositat aclaparadora de les dues dones assegudes que els cuidaven. «No cometis aquest error —li havia aconsellat la seva mare—. L’Emma és orgullosa. No ho acceptarà». I ho va encertar: l’Emma es va recuperar de la sorpresa de la seva visita i va aixecar la barbeta. En Dalmau va somriure. Ella no.

—Què vols?

Les seves primeres paraules van ser més dures que una clatellada. «Si dius que el seu estat és tan deplorable l’últim que voldrà l’Emma serà que la vegis», li advertí la Josefina. L’Emma va intentar ocultar la bata esquinçada amb què es bellugava per la casa amb un xal que portava a les espatlles. De poc va servir. Va alçar encara més la barbeta, pretenent amb el gest que en Dalmau no abaixés la vista als peus, embolicats amb uns mitjons vells de l’Antoni que els feien immensos. Els nens els envoltaven.

—Passa —li oferí de mala gana.

«L’únic que en trauràs serà humiliar-la». Però ell havia discutit aferrissadament els arguments de la Josefina. Havia passat prou temps, al·legà. I si ja estava amb un altre… «Per què? —li havia preguntat la mare—. Deixa-la. Oblida’t d’ella». Només la volia ajudar, insistí ell, per l’amor que s’havien professat, per l’estima que encara li tenia. L’Emma ja hauria oblidat els problemes que van tenir. Segur. «Fill —sentencià la dona—, el dolor i la ira, com molts altres sentiments, no s’obliden, només s’arraconen, i reneixen amb tanta o més força amb una simple guspira capaç de tornar-los a encendre».

—Com estàs? —preguntà en Dalmau a l’Emma.

Ella va riure amb sarcasme assenyalant-se la panxa i la casa.

—Que no ho veus? Has vingut per a això? Per riure’t de com estic i com visc? No en vas tenir prou arrossegant-me despullada per Barcelona amb els teus dibuixos?

—No va ser culpa meva. No vaig tenir res a veure amb els dibuixos… —va intentar excusar-se en Dalmau abans que l’Emma l’interrompés.

—Això és veritat, la culpa va ser meva, per deixar que em dibuixessis…

—Vull dir que me’ls van robar.

—… i per confiar en tu —va concloure l’Emma.

En Dalmau se sentia desarmat.

—No… Jo… Et vull ajudar. M’he assabentat que… Daixò… No res, que creia que et podria donar una mica de diners. M’han dit que…

—No sé què t’han dit, però no necessito res teu.

—Hi insisteixo. M’agradaria…

L’Emma el va interrompre aleshores amb la negativa que la mare ja li havia advertit: «No!».

El que la Josefina no havia tingut oportunitat d’advertit al seu fill era que si una dona amb el caràcter de l’Emma se sentia ferida i humiliada, abans de plorar, abans de mostrar-se vulnerable, es regiraria com una lleona. La dona havia compadit en Dalmau mentre cosia.

Ell no havia escoltat els seus consells i l’Emma ara el maltractaria.

—Emma —insistí en Dalmau recuperant el pas que abans havia perdut. Ella, en canvi, no es va moure; es va quedar quieta, el cap alt, desafiant-lo—. Sempre t’he estimat. No… Mai no et vaig voler fer mal! T’estimo. Encara t’estimo. —L’Emma el deixava parlar—. Podríem tornar a… —En Dalmau desvià la mirada cap a la panxa de la noia i va entendre l’abast de la bestiesa que estava a punt de dir. Va obrir els braços en un gest de disculpa—. Vaig ser ben imbècil de no insistir, de no perseguir-te, de no agenollar-me davant teu. Vam tenir problemes. L’alcohol… La mort de la Montserrat… Ho hauríem pogut arreglar. Ens estimàvem prou per superar-ho tot, i jo… M’has de creure: encara t’estimo.

—Cabró! —l’insultà l’Emma; el mateix que li havia cridat davant d’una vaqueria després que en Bertran l’acomiadés de la fonda, quan es va plantar a la fàbrica de rajoles i no hi va trobar en Dalmau—. Cabró! —va repetir amb ràbia, estrenyent els punys, pugnant perquè el dolor li rebentés a la boca i no als ulls amb un mar de llàgrimes.

Des del dia que l’havien acomiadat de la fonda pels nus, tot s’havia precipitat i la seva vida s’havia esfondrat. Sí, estimava l’Antoni i aquell fill que havia de néixer, però malvivien. Passaven gana! El paleta s’aprimava perquè ella pogués alimentar una criatura a qui no podien oferir cap futur. Embarassada, no aconseguia trobar cap feina. Hi va haver qui es va compadir d’ella: «Què saps fer, noia?». «Cuinar», hauria pogut contestar, o vendre gallines malaltes robades al llatzeret i fer discursos revolucionaris a les dones perquè reneguin dels capellans, de l’Església i, si convé, fins i tot dels seus homes. Prenyada i inexperta, ni tan sols qui estigués disposada a ajudar-la es va atrevir a oferir-li feina. L’Emma havia acabat recorrent a la Fraternitat Republicana i trucant a la porta d’en Joaquín Truchero. El jove polític continuava prosperant de la mà de Lerroux, el líder indiscutible del proletariat català.

—Què vols? —li preguntà a tall de salutació des de darrere de l’escriptori, només alçant un segon la mirada dels papers que llegia, sense convidar-la a seure.

L’hostilitat amb què en Truchero va rebre l’Emma havia anat creixent al mateix ritme que ho va fer la seva panxa, de la mateixa manera que la luxúria amb què abans la mirava s’havia convertit en això: un escàs segon d’atenció abans de menysprear la seva presència i tornar a submergir-se en la documentació que examinava en aquells moments.

—Què vols? —va repetir el jove davant del silenci de l’Emma.

—Necessito feina —contestà ella amb tot l’aplom que va arreplegar.

—Mig Barcelona necessita feina. —Amb aquestes paraules, en Joaquín Truchero va afrontar la mirada amb la de l’Emma, que va pressentir a l’instant la duresa amb què continuaria el seu discurs—: Però la gran majoria d’aquesta mitja Barcelona està formada per homes que han de mantenir les seves famílies, les dones i els fills. Contracten dones a baix preu per substituir els homes a les fàbriques a mesura que es van mecanitzant, i els nens moren de gana. És el teu home qui, després d’haver-te deixat prenyada, t’hauria de mantenir… O no és prou home per fer-ho?

L’Emma va ser incapaç de replicar. La decisió amb què havia entrat i havia expressat aquella primera frase s’havia ensorrat, i va passar el que tant havia temut: se li van escapar les llàgrimes. Ella, que havia plorat tan poc a la seva vida, queia ara en el plor davant del problema més trivial, la complicació més fútil. «No t’amoïnis —va intentar tranquil·litzar-la l’Emília al passadís de les cases—, ja és normal que les embarassades plorin per tot; sembla que en el moment que més reivindiquem la nostra naturalesa de dona, que és quan tenim fills, és també quan menys traça tenim, estem més febles i no n’encertem ni una. Com vols que després ens respectin tota aquesta colla de malparits que l’única cosa que saben fer és vantar-se d’un tros de carn que se’ls posa dur de tant en tant… I mai el temps suficient?».

—No aconseguiràs res amb aquestes llàgrimes —la va portar un altre cop a la realitat en Joaquín Truchero—. Veig que la gran Mestra és una ploranera com tantes dones, que només sap queixar-se. Jo ja l’hi vaig advertir, a en Lerroux i als altres —li etzibà.

L’Emma va continuar sense reaccionar, com si aquell pes que li penjava del ventre la mantingués paralitzada, físicament i anímicament. I plorava, immòbil, a peu dret. No ho podia impedir!

—Emma, ja no et queden arguments per continuar enredant la gent —va continuar en Truchero—. A hores d’ara, tothom sap que el teu pare va morir a Montjuïc; tots saben de sobres que la que tu anomenes «germana» també va caure a la vaga general de fa dos anys, i tots s’han cansat de córrer amb tu i les altres dones i un grapat de nens davant de la Guàrdia Civil. Ja n’hi ha prou. S’ha acabat. Ara actua com aquestes dones, com aquestes a qui els fas classe. Aprèn d’elles. No ploren. Els seus homes treballen i elles fan el que calgui. T’imagines que totes vinguessin a la Fraternitat quan tenen problemes?

Després d’aquella filípica, en Joaquín Truchero havia tornat a centrar-se en els papers i donava així per acabada la conversa. L’Emma s’havia quedat un moment al mateix lloc, fins que li va girar l’esquena i va sortir de l’estança en silenci.

I ara apareixia en Dalmau a casa seva, en aquella habitació miserable, i ho feia amb una descàrrega de vanitat, refregant-li els diners a la cara, menyspreant-la amb la seva almoina…

L’Emma va tremolar, ja l’havien humiliat prou.

—Cabró! —va repetir.

—Calma’t —li va demanar en Dalmau, allargant el braç per agafar-la pel colze.

Ella es va espolsar el contacte amb un moviment violent.

—Fot el camp, desgraciat! —va cridar—. No et vull tornar a veure en la puta vida —va continuar cridant-li a l’esquena mentre en Dalmau marxava intentant no ensopegar amb els nens que corrien pel passadís—. Oblida’t de mi! No existeixo per a tu. En mala hora ens vam conèixer! Malparit! No et vull veure…!

L’Emma el va seguir fins a la porta i després fins al carrer, cridant, insultant-lo. En Dalmau es va girar i ho va tornar a intentar:

—T’estimava i t’est…

—Ves-te’n a la merda! Tant de bo et moris amb els teus diners i les teves putes burgeses! Cabró…!

—Emma —li cridà l’atenció la Pura, que l’havia seguit. Ella es va girar sufocada, irada cap a l’altra, com si hagués de continuar la diatriba—. Ja no hi és, filla —s’avançà la dona—. Calma’t. Ja se n’ha anat —afegí assenyalant l’esquena d’en Dalmau.

La Josefina va accelerar el pedal de la màquina de cosir; el trepitjava àvidament. En Dalmau era ben ingenu. Podia ser un geni; dibuixava i pintava com a tal, però en sabia ben poc, de la vida. Tenia un bon cor, també, tot i que influenciable. No era un lluitador. No li aniria bé aquella visita. No. Pretenia recuperar l’Emma, aquella era la veritat. Fins i tot embarassada d’un altre! Quina bogeria! Ell ho havia negat. L’afecte…, l’amor sentit en un passat, havia intentat justificar-se. Mentida! Ella era la seva mare, i li havia vist les segones intencions tan clarament com si les hagués anunciat com ho feien aquells homes que es penjaven cartells del coll fins als peus, per davant i per darrere, i els passejaven pels carrers de Barcelona. En Dalmau vivia en un món fantàstic, el d’un artista acostumat a fer realitat els seus somnis plasmant-los en teles o en peces de ceràmica. La Josefina va desplaçar malament el puny de camisa que cosia en aquell moment. Va voler rectificar i el fil se li va encallar. Li va costar aturar la màquina i van continuar unes quantes puntades més. Acabava d’esguerrar una peça. Es va posar les mans a la cara i va plorar. Com també ho feia l’Emma, sola a casa, abatuda al llit, les mans i els braços protegint la panxa del perill desconegut. Com en Dalmau, que caminava anhelant qualsevol ajut que l’ajudés a oblidar. No s’hauria imaginat mai aquell comportament, una reacció tan irada per molt que la seva mare l’hi hagués advertit. Aquella no era la seva Emma. Havia canviat. La misèria, l’embaràs, segurament aquell paleta… potser la maltractava. Sí, devia ser això; es notava. L’Emma estava amargada i qualsevol esperança que pogués tenir en Dalmau, encara que fos de comptar amb la seva amistat, d’assolir un perdó que necessitava, s’havien esvaït. Sí, necessitava ajut per poder oblidar.

I el va trobar aquella nit, després d’intentar en va idear algun nou model de rajola que calmés els requeriments del senyor Manel. No ho va aconseguir malgrat que havia acompanyat els seus esforços amb bones dosis d’aiguardent; els seus pensaments estaven amb l’Emma, enredats en la tristesa i la desgràcia que destil·lava el seu aspecte, i la seva creativitat havia quedat enterrada sota el rancor amb què l’havia tractat, com larvada per no molestar la noia, encara que estigués lluny, encara que ignorés l’obra d’en Dalmau. Ni tan sols no va parar per sopar; un cafè cantant enclavat en una de les desenes de carrerons de la Barcelona vella va satisfer els seus desitjos. Com a molts altres antres, s’hi consumia morfina, de tant en tant algú fumava una xixa d’opi, i també es consumia heroïna, un opiaci més modern que molts metges receptaven per curar l’addicció a la morfina. D’aquí el nom que li havia posat l’empresa farmacèutica alemanya que la comercialitzava: heroïna, que segons deien no era tan addictiva com la morfina, tot i que, pel que havia sentit dir en Dalmau, no semblava que substituir una droga per una altra comportés cap benefici per a l’addicte.

La morfina no estava tan estesa per Barcelona com ho podia estar a París, Londres, Berlín o a moltes de les grans ciutats americanes, però es consumia amb tanta regularitat que era habitual que als informes mèdics que feien públics els metges municipals es consignessin diligències per intoxicacions morfíniques. Al principi, en Dalmau havia pensat dirigir-se a una drogueria i comprar una ampolleta de morfina; sabia que els adroguers venien tots aquells productes relativament barats, però s’ho va replantejar per la inexperiència i la possibilitat que un error en la dosi o a l’hora d’utilitzar-la li poguessin causar algun mal. Per aquest motiu va acabar decidint anar al Cielo Negro; segur que allà hi trobaria l’Adolfo López, un poeta que escrivia versos al dictat de la morfina, submergit en aquell estat de placidesa i creativitat que tantes vegades havia convidat en Dalmau a sumar-s’hi.

El poeta es qualificava de modernista; no havia tingut mai diners per pagar-se les consumicions del cafè cantant, tot i que de morfina normalment no n’hi faltava. En Dalmau sentia certa admiració per aquell home de cabells esclarissats i llargs, grisos i bruts, de levita rosegada, camisa i corbata que havien cedit el color a les llànties, i bombí deforme.

—Fill —havia pontificat el poeta una vegada que en Dalmau va seure a la seva taula, la de sempre, la del racó al costat de la tarima—, això del modernisme en la literatura és una cosa bastant senzilla: es tracta d’agafar un munt de paraules estranyes, sonores i complicades, d’aquestes que la gent normal no domina, i ajuntar-les. «Opalescent!», per exemple. Què et sembla? —En Dalmau va somriure com si fos una broma—. Doncs aleshores parles de l’opalescència de…, sempre és millor que sigui alguna cosa que no pot tenir color: la brisa, per exemple. «Murmurava la brisa opalescent…» —va posar com a exemple—, i després atribuir a coses inanimades adjectius que mai no se’ls podrien aplicar: «… entre els arcbotants cansats dels palaus de l’Arcàdia…» —va cantar com si estigués ja component.

—Això no té cap sentit —li va dir en Dalmau.

—I això quina importància té? És una simple qüestió d’estètica. Això és el que es busca: la bellesa. No es tracta de transmetre idees. Això era abans. Ara el que es busca… —el poeta va agitar les mans en l’aire— és la bellesa… fins i tot en la mort. L’única cosa que importa és això: l’art. L’art per l’art. No existeix institució, ni territori, ni autoritat, ni sentiment, que ens imposi ni una sola lletra.

En Dalmau ho havia pensat en el silenci que es produïa quan l’altre desapareixia després de punxar-se amb la seva agulla rovellada. Que potser no passava una cosa semblant amb aquesta arquitectura que l’impactava tant? Una barreja indescriptible d’estils arquitectònics en alguns casos, aquest eclecticisme de Domènech i Montaner o de Puig i Cadafalch, com si es tractés de triar paraules complexes i sonores i ajuntar-les, o pintar de colors el vent, un petó o un somriure, empresa tan fantàstica com l’entossudiment de Gaudí per dotar de moviment les pedres. L’art per l’art; aquella era l’actitud que tant repudiava el senyor Manel. L’art havia de tenir un objectiu, assegurava el mestre: enfortir el país, defensar el catolicisme. Per als reaccionaris era impossible entendre un art que busqués l’esperit en si mateix i no en valors aliens.

«No es pot petrificar l’art», anunciava el poeta a en Dalmau. I en cada ocasió en què seien junts, un amb un got de licor, l’altre amb la seva morfina; un, vell i bohemi, fracassat; l’altre jove, en un moment àlgid de creativitat; tots dos melancòlics, s’unien en una comunió espiritual que acostumava a acabar amb els dos homes agafats, fent tentines al llarg dels carrers oberts en la nit.

En Dalmau havia pintat un retrat del poeta, i l’home, orgullós i agraït, l’havia clavat a la paret de darrere la seva taula, la de la cantonada, al costat de la tarima, aquella on es va dirigir en Dalmau el dia que l’Emma li havia abocat tota la seva ràbia. A l’escenari, una jove vestida amb un vestit groc i grans pics negres, adornat amb farbalans a les faldilles, els cabells recollits amb una pinta i unes castanyoles a totes dues mans, pugnava per captar l’atenció d’un públic que xerrava, reia, jugava, bevia i cridava, indiferent a l’art flamenc que la ballarina pretenia transmetre al ritme d’una guitarra i les cobles d’un cantaor de veu rogallosa.

Al costat del poeta, dues dones i un gitano de cabells llargs i negres, i barba poblada, que es presentava com a oncle de la nena que ballava. «Mala gent», li havien advertit alguna nit a en Dalmau, que ara arrossegava una cadira des d’una altra taula per seure.

—Hola —va saludar quan va ser al costat de l’Adolfo.

El poeta va riure i li va donar uns copets a la cuixa amb afecte. El gitano va respondre amb un grunyit; probablement era l’únic del local que estava pendent del futur de la ballarina que talonejava tarima aquí i allà. Les dones ni tan sols s’havien adonat que havia arribat el rajoler: viatjaven amb la mirada perduda. L’Adolfo va aixecar la mà per cridar al cambrer, però en Dalmau l’hi va abaixar.

—No —li va dir—. Avui no vull alcohol.

No van caldre més explicacions.

—Estaves destinat —va revelar el vell ensenyant les dents corcades, una de les quals semblava que li ballés a les genives com ho feia la gitaneta de groc—. Els genis com tu no poden conformar-se amb un món de sensacions limitades. Veuràs que allà —va afegir donant un copet a la xeringa que tenia damunt la taula— tot és infinit.

Aquella nit en Dalmau va aprendre a punxar-se. En realitat, era senzill clavar l’agulla a la cama o al braç. Podia fer-ho a la vena, però era més complicat. Millor clavar-se l’agulla directament a la cuixa, a través dels pantalons. Una injecció com a màxim.

—Equival a aquest volum. —El poeta li va ensenyar la xeringa—. Jo de tu, no superaria aquesta injecció diària, si és que recorres a la morfina cada dia, que tampoc no cal —li va explicar després—. Si et mantens en aquest consum, assoliràs el que es diu el punt de l’opi. Gaudiràs de la droga sense caure en la intoxicació crònica ni en els trastorns que desencadena l’abstinència, un risc que has de tenir present.

De l’única cosa que era conscient en Dalmau era que volia oblidar aquella Emma que l’havia estat martiritzant tot el dia. Quan es va veure amb la xeringa a la mà, com un ganivet, va vacil·lar.

—No cal que la clavis amb força, com si volguessis matar algú, tot i que una mica d’ímpetu sí que el necessites —li aconsellà el poeta després de preparar-li la injecció i indicar-li on s’havia de punxar: pel costat, a la cuixa.

I en Dalmau se la va clavar. Va menysprear el dolor amb les dents serrades. Després va injectar el líquid i va esperar en silenci que fes efecte i el transportés a un univers en què l’Emma no existís.

Si l’alcohol l’havia ajudat a deixar-se estar de complexos i havia contribuït que recuperés el domini en els dibuixos i les pintures, la morfina va guiar la mà d’en Dalmau cap a la genialitat. Les formes, els colors, les ombres, l’esperit, l’impacte vital que sorgia del quadre… En Dalmau allargava les jornades laborals i, després de treballar en la ceràmica o en els diferents encàrrecs comercials que li feien, pintava en la tranquil·litat de la fàbrica en silenci. De vegades l’enxampava l’alba allà mateix, abatut en una cadira, fins i tot a terra, després que la seva energia i la voràgine creativa minvés al ritme amb què ho feien els efectes de la droga.

S’havia retrobat amb la pintura i no li costava veure reflectides en la seva obra aquelles qualitats que fins feia un temps tan envejava dels grans mestres del modernisme. De mica en mica, els quadres s’anaven acumulant al taller: alguns aparentment inacabats, simples estudis, de concepció agosarada; d’altres acabats, la majoria lúgubres, foscos, resultat dels apunts que prenia en les seves sortides nocturnes als cafès concert, als teatres i als prostíbuls, tan diferents d’aquells nus de dones que havia esbossat als seus quaderns. Aquells que volia entreveure en les noies que gaudien del sol i que els rics havien comprat per als seus pisos del passeig de Gràcia tres anys abans.

També va aprendre a entendre els edificis modernistes als quals continuava anant assíduament, unes vegades per lliurar o supervisar com col·locaven les peces ceràmiques que subministrava la fàbrica del mestre Manel, unes altres per mantenir el contacte amb arquitectes i mestres d’obres per tal d’aconseguir noves comandes. La construcció començava a patir una terrible crisi econòmica qui estava deixant a l’atur paletes, fusters, guixaires, ferrers i tots els que vivien dels oficis que hi estaven relacionats, però això passava en edificis econòmics, en les obres vulgars. A Barcelona, els rics cada vegada eren més rics i s’alçaven monuments destinats a immortalitzar-los mentre els humils morien de gana.

Domènech i Montaner continuava construint la Casa Lleó i Morera a la mateixa illa que la Casa Amatller, al costat de la qual l’industrial del tèxtil Josep Batlló havia contractat Gaudí perquè també reformés un edifici antic. Les bastides ja cobrien la façana d’una edificació que, segons els comentaris que arribaven a orelles d’en Dalmau, estava destinada a convertir-se en el palau de la fantasia. Tres edificis en una mateixa illa, a la mateixa façana del passeig de Gràcia. Els tres arquitectes insígnia del modernisme. Tots tres diferents. Tots tres uns genis.

A més de la Casa Batlló, que tot just es començava a construir, Gaudí continuava treballant amb el Park Güell, la Torre del Bellesguard i la Sagrada Família. Puig i Cadafalch construïa la Casa Terrades, a la Diagonal, i el palau del baró de Quadras, al mateix carrer, a escassa distància de l’altra. I Domènech i Montaner aixecava la Casa Lleó i Morera, i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Totes eren obres magnífiques, i en Dalmau, que anava de l’una a l’altra, s’extasiava amb cada detall que aquells mags del disseny hi anaven afegint: coronaments, tribunes, gàrgoles, columnes, estàtues, fustes, rajoles, mosaics, ferros, vitralls… El jove pintor i ceramista vivia una època d’exacerbació de la sensibilitat. Estava convençut que controlava aquell punt de l’opi que li havia dit l’Adolfo López. Havia comprat una xeringa amb agulla de plata que anava amb un estoig de níquel, adquiria la morfina en una drogueria de la ciutat vella, a la plaça Reial, a prop de l’Ajuntament, i només s’injectava en el moment de pintar, de crear una obra, fins i tot les que esperava el senyor Manel o els mateixos clients. Fins aleshores, no havia superat mai la dosi que el vell poeta li havia recomanat.

Després, quan no estava sota els efectes de la droga, l’única possibilitat de controlar-la, d’acariciar la capsa de níquel a la butxaca sense extreure-la per més que el seu cos reclamés una altra punxada, saber-se superior a una força devoradora de tal magnitud, l’inclinava cap a una actitud orgullosa i en certa manera arrogant. Bevia poc; potser un aiguardent o dos quan l’Emma li apareixia a la consciència per recriminar-li una altra vegada la seva desgràcia, tot i que el fet d’haver deixat enrere les borratxeres perpètues li havia aportat un equilibri i una serenor de les quals feia temps que no gaudia.

El senyor Manel es mostrava gratament satisfet amb la seva feina i amb la nova disposició del seu deixeble davant la vida. Mossèn Jacint el felicitava, i fins i tot la senyora Cèlia es va permetre dedicar-li algun somriure escadusser en dues ocasions. I entre aquells burgesos que el tenien en consideració hi havia l’Úrsula; les relacions amb ella s’havien anat consolidant. En Dalmau consentia que el considerés el seu putxinel·li, com ella es vantava sovint; al cap i a la fi, només era un joc. Lluny quedava ja la humiliació a la festa de les senyores de negre, i fins i tot aquell anhel per pertànyer a una classe social que no li corresponia. De vegades pensava com hauria estat la seva vida al costat de la Irene Amat, la rosseta hereva de l’imperi tèxtil. No aconseguia imaginar-s’ho. No obstant això, sí que estava obsessionat amb aquella noia de mirada turbulenta de qui esperava una humiliació que sabia que arribaria. Ella, per la seva banda, intentava mantenir-se altiva, petulant, dominant el seu putxinel·li, tancant el seu esperit al pecat i experimentant amb ell el que mai no s’atreviria a proposar ni tan sols a un dels seus iguals. L’arrossegava d’una banda a l’altra de la casa, un pis immens amb moltes habitacions, principals i de servei, armaris més grans que algunes de les estances on vivien els obrers, trasters, una cambra freda i fins i tot una capella; un habitatge de passadissos llarguíssims que anaven des de la façana que donava al passeig de Gràcia fins a l’oposada que s’obria al pati interior de l’illa, i d’allà a la coberta de la construcció que formava aquella terrassa immensa i enjardinada que disposava d’un quarto dels mals endreços on acostumaven a gaudir de més intimitat. No obstant això, per arribar fins allà dalt calia travessar la terrassa, a la vista indiscreta de qui pogués haver-hi darrere dels vitralls que componien la façana posterior de l’edifici.

Cada vegada que s’amagaven, en Dalmau intentava portar l’Úrsula a un nivell superior. En una ocasió, mentre la noia el magrejava i el besava sense entregar-se, en Dalmau va notar que els llavis de l’Úrsula s’aturaven un segon afegit sobre els seus. Va provar-ho amb la llengua i els va llepar. L’Úrsula es va deixar fer. En Dalmau va repetir i ella va obrir la boca una mica, amb timidesa, suficient perquè ell li introduís la llengua. «Quin fàstic!», es va queixar aquell dia, però la següent vegada va obrir la boca amb desig. Al cap d’una setmana, en Dalmau va arribar a acariciar-li directament, sense blondes ni sedes ni cotilles pel mig, un mugró excitat. L’Úrsula es va quedar immòbil, esperant. «Que reses?», li va preguntar ell just abans de proporcionar-li una dolça pessigada que la va fer gemegar de plaer.

Aquella mateixa setmana, en Dalmau havia repetit injecció en un mateix dia. Treballava en unes rajoles i no acabava d’encertar-ho, no n’estava satisfet, i això li creava angoixa i neguit. «No passarà res», es va dir palpant la capsa de níquel a la butxaca de la bata. Només era un error, una ensopegada, però quan va arribar el moment que l’Úrsula va sentir una descàrrega elèctrica que li recorregué tot el cos i la va posar en tensió, alerta, després que ell li toqués els pits i li llepés els mugrons, en Dalmau ja es punxava assíduament dos cops al dia.

Un vespre, després d’un sopar amb convidats, tots dos amagats al traster de la terrassa, on van poder accedir a l’empara de les ombres i la foscor darrere els vitralls, una falta de llum que els assegurava d’alguna manera que ningú no els observava, es van abraçar i magrejar fins que en Dalmau va ejacular.

—Podria sortir per aquí —va proposar ell—. M’estalviaria tornar al pis i acomiadar-me.

—I jo podria fer-ho amb tu —el sorprengué l’Úrsula.

—Sortir amb mi al carrer? Tots dos sols? Sense que no ens controli ningú?

—Sí.

—Això és una bogeria, Úrsula.

—Que no ho és, també, el que estem fent? Espera’m aquí —li ordenà deixant-lo amb la paraula a la boca.

Van gaudir de la nit del Paral·lel, la dels obrers, en Dalmau vestit com qualsevol d’ells, amb la seva americana, la camisa sense coll ni corbata i la gorra; l’Úrsula disfressada amb roba vella d’antigues criades que havia anat quedant a la casa i que, com que no era de ningú en concret, estava a disposició del personal del servei les comptades vegades que sortien a festejar amb els seus pretendents. A un vestit marró fosc, tan arrossinat com anodí, i a unes sabates negres rosegades de mig taló, l’Úrsula hi afegí un barret que li cobria mitja cara.

—Podries coincidir amb ta mare i no et reconeixeria pas —va afirmar en Dalmau així que la va veure.

No va ser una nit comptada, i en les repetides ocasions que van fugir del pis del passeig de Gràcia, quan l’Úrsula simulava dormir a la seva habitació, es van dirigir al Paral·lel, on van ballar barrejats amb la gent a locals concorreguts; van anar al teatre, i fins i tot al cinema; van passejar entre les barraques de fira i de circ que s’havien instal·lat en aquella via de disbauxa i perdició, especialment entre les que hi havia al voltant del Teatre Circ Espanyol. Van presenciar combats de boxa i van veure figures de cera; faquirs que treien foc i es travessaven el cos amb espases, homes forçuts, contorsionistes, gossos ensinistrats, mags i ventrílocs. L’Úrsula va esborrar el somriure perenne que il·luminava la seva cara davant de la visió dels éssers deformats que també s’exhibien a les barraques: dones barbudes o amb quatre cames; homes amb dos troncs i dos caps o amb cames i peus gegantins, com elefants; uns altres amb els ossos tan fins com agulles; nenes que caminaven com els gossos, de quatre grapes…

En Dalmau es veia obligat a restringir aquelles sortides nocturnes que l’Úrsula li pregava cada vegada que anava a dinar. Algun dia la descobririen; entrarien a la seva cambra i s’adonarien que a sota de les mantes només hi havia coixins.

—I la teva germana —va preguntar en Dalmau—, no s’ensuma res?

—L’última vegada que la meva germana va entrar a la meva habitació va sortir-ne plorant amb la marca del llom d’un llibre gravat a la galta. S’ho pensarà dos cops abans de tornar-hi. Jo no entro al seu dormitori, ella no ha d’entrar al meu.

—I els teus pares?

—Quan surto de casa, ells ja s’han retirat a les seves estances. El meu pare no entraria mai a la meva habitació, abans l’hi demanaria a la mare, i ella… Podria cremar-se la casa abans de sortir al passadís sense anar vestida, pentinada i arreglada convenientment.

—El servei no dirà res? —insistí en Dalmau, preocupat.

—El servei no es mou de la seva zona —replicà l’Úrsula amb menyspreu—. Ningú no ens descobrirà. No podem anar més amb compte: prenem mesures, vigilem que no hi sigui el sereno…, fins i tot tenim les dues claus.

Era veritat. Ho feien tot amb molta discreció, fins al punt que la clau que obria la porta del petit quarto que anava a parar a l’escala per on s’escapaven, la continuaven deixant a dins d’aquella cambra, perquè, si algú hi anava, l’hi trobés, amb la porta tancada, que ells s’encarregaven d’obstruir amb una altra còpia de la clau que amagaven en una ranura que hi havia sota un dels graons. Tot i així, en Dalmau tenia greus problemes per negar-se a la voluntat de la noia. Cada migdia que ell anava a la casa del senyor Manel, l’Úrsula hi insistia amb el mateix afany amb què buscava sexe.

—A la nit —li deia ell—. Aquesta nit vindré, i passarem una bona estona al nostre traster i després anirem al Paral·lel.

I aleshores els ulls de l’Úrsula guspirejaven. Continuava anomenant-lo «el meu putxinel·li», però enrere quedava l’arrogància amb què l’havia tractat fins aleshores. En Dalmau ja no esperava aquella humiliació amb què havia somiat. L’Úrsula era una altra dona: alegre, disposada, entregada, i en Dalmau s’hi trobava bé, amb ella.

Aquella nit la filla del mestre va arribar al seu primer orgasme a l’interior del traster. En Dalmau la va masturbar per damunt de la roba interior, xopa per sota les faldilles alçades. Ella va reprimir els gemecs mentre els dits del noi li acariciaven la vulva. «Oh!», repetia. Va intentar separar-se d’ell, penedida, però en Dalmau no la va deixar anar. Els gemecs d’ella van continuar. L’Úrsula es vinclava endavant, agafant-se la panxa, fent batzegades; gemegava i panteixava i emmudia. Va ser incapaç de reprimir del tot un crit de plaer, que va sonar com l’udol d’un gat en la foscor i el silenci de l’immens pati d’illa, quan va conèixer l’èxtasi per primera vegada.

—Déu del cel —va xiuxiuejar després—, què ha estat això? —I es va amagar de la mirada d’en Dalmau, com si se sentís culpable—. Ningú no m’havia parlat de… —va dir a la seva esquena—. Bufa! No m’imaginava que el meu cos pogués arribar a sentir amb tanta intensitat. Cap de les meves amigues no coneix aquesta bogeria.

—Els l’ensenyem? —va fer broma ell.

—Mai no he compartit les meves joguines —replicà ella agençant-se.

Poc després, l’Úrsula ballava amb fluïdesa, rient, entre desenes de parelles que es movien en una de les moltes sales del Paral·lel.

No obstant això, en aquell temps en Dalmau ja havia començat a caure a les urpes de la morfina. Les punxades perdien eficàcia: l’eufòria durava menys estona; la creativitat es distreia. I entre dosi i dosi, tremolava, tenia calfreds i nàusees, febre; li costava respirar i li feien mal les cames i l’esquena. Per això va decidir augmentar les dosis, doblant el nombre d’injeccions. D’aquesta manera compartia amb la droga no només la pintura i la seva feina a la fàbrica, sinó tota la seva vida, incloent-hi les visites a arquitectes i mestres d’obres. En Dalmau es presentava serè i calmat sota els efectes de l’opiaci, però amb la sensibilitat exaltada fins al punt que sentia que els edificis li queien al damunt, les rajoles l’enlluernaven, les superfícies vidriades de la ceràmica llambregaven destacant-ne els colors; aquí i allà un reflex blau, vermell, groc… li cridava l’atenció d’una manera ininterrompuda, i ell es rendia a aquell martelleig sensitiu amb plaer, satisfet perquè algunes d’aquelles peces havien estat idea seva. Però si la ceràmica li colpejava els sentits, les decoracions profuses el confonien, i les formes ondulades de façanes i cobertes, escales i baranes, el marejaven com si ell mateix hi llisqués al damunt sense parar. Aquell estil de construir, decorar, pintar i fins i tot escriure, aquell afany per impactar en les persones, ja fos encorbant ferros on fins aleshores havien estat rectes, ja fos recargolant les paraules per atrevir-se a acolorar Déu, creava una angoixa en en Dalmau que només era capaç de combatre superant aquell apogeu de màgia.

I això ho resolia pintant. Ho feia cada dia amb més passió, amb més atreviment. Ocultava les seves obres al senyor Manel —les desava en una gran carpeta que cada vegada era més plena—, i amb la ceràmica intentava reprimir aquells impulsos que el portaven a jugar amb la llum, amb els colors i amb unes figures més lànguides i etèries, per no espantar el seu mestre.

Aquell dia el senyor Manel li va comunicar que havia d’anar amb la seva dona a un dinar a casa d’algú important per a una celebració, i ell no hi va dedicar cap atenció.

—Ves tu a dinar a casa —li va pregar—. Hi haurà mossèn Jacint, però ja saps que les nenes no li fan gaire cas; li prenen el pèl. Potser si hi ets tu, es comportaran millor.

Tal com el mestre li havia assenyalat, davant l’absència dels pares, mossèn Jacint va passar a ocupar el lloc de cap de família, i l’escolapi, lliure de la mirada reprovadora de la senyora Cèlia, va aprofitar per beure molt més vi del que s’atrevia a prendre sotmès a aquella vigilància. Ni tan sols no va arribar a la saleta on feia la migdiada; es va adormir a la mateixa taula, sobre el plat buit de les postres. La germana de l’Úrsula va riure i va sortir del menjador amb el caganiu de la família. Una de les minyones va entrar-hi a desparar la taula i a oferir cafès, però l’Úrsula li va demanar silenci, es va endur el dit índex als llavis i li va assenyalar amb un moviment de cap el religiós, que dormia.

—De moment deixeu-lo —va dir a sota veu—. No entreu més, ja us avisaré quan es desperti —va ordenar. La minyona va sortir del menjador de puntetes i aquesta vegada va ser l’Úrsula qui va riure en direcció a en Dalmau—. I si ens enganya? —va plantejar.

—Dorm com un angelet —va sentenciar en Dalmau, rialler.

Tot seguit va servir una copa de vi a la noia. Tret d’algunes celebracions, l’Úrsula de vegades bevia mitja copa de vi diluïda en aigua en presència del seu pare, en una mena d’acte de rebel·lia de tots dos contra la mare, que es queixava i deixava anar algun esbufec de protesta. «Jesucrist bevia vi —la va fer callar un dia el senyor Manel—, i va escollir el vi per oferir-nos una part del seu sacrifici». «La teva filla no és Jesucrist —replicà la senyora Cèlia—. Només és una nena i el vi li pot fer perdre el sentit… I, de retruc, la virtut i la decència —afegí amb el front arrufat».

En Dalmau no havia viscut aquella conversa, però sí que, tal com la senyora Cèlia havia advertit al seu marit, va veure com els ulls de l’Úrsula feien pampallugues al cap de dos glops comptats d’aquella primera copa. Mossèn Jacint continuava roncant, sense mostrar cap incomoditat per quedar-se adormit a la cadira del menjador. En Dalmau va servir dues copes més de vi i, mentre la noia bevia la seva, ell va esbossar al quadernet una caricatura del mossèn que va fer que l’Úrsula s’ennuegués i esclatés a tossir tan aviat com va mostrar-li la pàgina per sobre la taula. El religiós només es va regirar una mica abans de tornar a roncar. En Dalmau va assenyalar la noia i va començar a fer gargots en un nou full. L’Úrsula es va servir ella mateixa una altra copa.

—Ui! —va exclamar després de vessar un reguerol de gotes de vi sobre les estovalles roses adomassades i abans de fer un generós glop de vi.

No s’havia acabat aquesta copa quan en Dalmau li va mostrar la seva cara dibuixada al quadernet. Les espatlles, a diferència de com vestia l’Úrsula en aquell moment, apareixien nues; per sota de la línia que formaven amb el naixement del coll no hi havia res. Ella va obrir les mans en senyal d’incomprensió.

—Falta tot! —es va queixar.

—Però jo no ho veig —va al·legar ell.

L’Úrsula va beure més i va simular confusió en retreure la barbeta, encongir el coll i mirar-se el vestit que li cobria els pits.

—És tot aquí sota —va balbucejar.

—Sí, però amagat.

En Dalmau va servir dues copes més.

—Uuuui —va cantar ella passant el dit per damunt de les estovalles esperant que caiguessin aquelles últimes gotes impertinents del decantador de vidre treballat.

Van brindar entre somriures mentre mossèn Jacint, aliè a tot, continuava roncant.

—Vols que et dibuixi així, ocultant la teva bellesa? —Després de totes les vegades que ella l’havia utilitzat com la seva joguina, a l’Úrsula ja només li quedava superar dos reptes: entregar la seva virginitat, una virtut que defensava amb tenacitat, i mostrar-se despullada davant d’en Dalmau més enllà del que es pogués entreveure mentre ell l’acariciava—. No et vols veure com la deessa que ets?

I la sorpresa se la va endur en Dalmau quan l’Úrsula va fer lliscar un dels tirants pel braç i va forçar el vestit fins a deixar un dels pits en l’aire. En Dalmau va mirar cap al mossèn, assegut a tocar de la noia. Ella se’n va adonar i els ulls se li incendiaren.

—Som-hi —l’instà col·locant-se la roba al seu lloc.

Va escurar amb un sol glop el vi de l’enèsima copa i va estirar en Dalmau cap a l’estudi del seu pare. Tan bon punt van creuar el llindar de la porta, l’Úrsula va intentar obrir-la amb la clau, però no l’encertava i al final va haver de fer-ho en Dalmau.

—No sé si aquest és el lloc adequat… —va plantejar ell, en contemplar la quantitat de teles amb imatges de sants, esglésies i escenes bíbliques que els envoltaven.

La noia li seguí la mirada.

—Ha! —va exclamar l’Úrsula de cop i volta. Es va situar al costat del quadre d’una marededeu alletant el nen Jesús i es va alçar els pits amb les mans—. Veus? És el mateix. —Va riure—. No ens hem de preoc…, preoccccc…

—Preocupar —la va ajudar ell.

—Això, sí.

En Dalmau va buscar un full de paper en blanc, de grans dimensions, i el va disposar damunt d’un quadre que ja descansava en un cavallet, tapant l’esbós d’algun màrtir gairebé esquarterat que el mestre devia estar pintant. Tot seguit va disposar tot el necessari per dibuixar la noia al carbonet, potser un toc de pastel. Tenien poc temps i tampoc no havia fet cap estudi de la model més enllà de l’esbós que acabava de dibuixar al quadernet.

—Ajuda’m amb la cotilla —va sentir que li demanava l’Úrsula, asseguda a terra, embolicada en la seva pròpia roba.

—Ara vinc —contestà ell.

Va buscar la capsa de níquel a la butxaca, en va treure la xeringa, la va carregar de l’ampolleta que també duia a l’americana, i es va punxar a la cama sense que la noia no tingués ni temps de girar el cap i veure’l.

Després va haver de lluitar amb la cotilla, amb el vestit, amb travetes i botonets, a més d’una Úrsula borratxa que no col·laborava gens. Al final la noia es va quedar vestida amb una única camisa de lli transparent. En Dalmau va seure en una butaca baixa, blana i còmode, i des d’allà la va observar. Ella es va aixecar de terra agafant-se a la pota d’una taula, es va treure aquella última peça amb dificultats i va tremolar visiblement en presentar-se davant d’en Dalmau totalment nua.

Ell també es va aixecar i va passar al costat d’ella per dirigir-se al cavallet.

—Ets preciosa —va voler adular-la. Li acaricià una galta amb el revers dels dits. Després també va fregar, amb el dors de la mà, un dels mugrons de la noia, que va reaccionar i es va endurir. En Dalmau se separà d’ella i l’observà nua per primera vegada: jove i excitant, però el seu objectiu era pintar-la, potser després gaudirien del plaer que l’Úrsula havia descobert dies enrere—. Bé —va afegir un cop va ser davant d’una làmina en blanc, amb el carbonet a la mà dreta—. Mou-te.

L’Úrsula el va mirar espantada.

—Què vols que faci? —balbucejà alçant i bellugant airosament els braços enlaire. Els va aturar i va riure estúpidament de la seva broma.

—Vull que et mostris com la deessa que ets —li demanà en Dalmau—. Que em captivis amb la teva sensualitat. Que em facis patir perquè no et puc tocar…

«Vull que l’aire es fongui quan frega el teu cos; que les olors s’esvaeixin davant del desig que emana de l’entrecuix». «Vull que el temps s’aturi per fi, rendit a l’eternitat de la teva bellesa». «Vull…». En Dalmau dubtava de si s’estava dirigint a aquella noia que s’entestava a complaure’l amb postures forçades, a l’estil de les models grolleres de les postals pornogràfiques que es venien als carrers, o si estava parlant amb l’Emma, com feia uns quants anys, quan la dibuixava. La morfina el traïa en aquells moments i li feia rememorar l’Emma.

—Vull que la nit s’il·lumini perquè l’univers sencer contempli la reina de la passió.

L’Úrsula es va quedar quieta, intentant entendre el que en Dalmau li demanava. Aquelles mateixes paraules, però, van crear en el seu dia que l’Emma alcés la vista al cel i reptés les infinites estrelles arquejant l’esquena i acariciant-se per exhibir-se, jove, bonica, immortal: la reina de la passió. L’Emma… En Dalmau va sentir fred, i va tremolar. Els efectes de la morfina desapareixien més aviat que mai. Era com si el record de l’Emma hagués absorbit la droga en un instant, i el mateix feia amb el cor, els sentiments, com si li recriminés que busqués en una altra el que havia estat seu i només seu. En Dalmau va tornar a regirar les butxaques.

—Què més…? Què vols que faci? —li preguntà l’Úrsula amb la veu pastosa—. No t’agrada?

En Dalmau no li dedicà atenció. De sobte, va sentir la urgència d’escapar. Va omplir la xeringa fins que la morfina va sobreeixir i es va tornar a punxar a la cama. L’Úrsula se’l mirava, abstreta en els seus moviments. En Dalmau es va adonar que la dosi havia estat excessiva i va haver de buscar un lloc on seure, a la butaqueta. Allà, amb els ulls tancats, va esperar que les nàusees passessin. I mentre pugnava per allunyar l’Emma dels seus records, l’Úrsula es va atansar a la xeringa que havia quedat damunt de la taula, al costat de l’ampolleta. «Morfina», va poder llegir malgrat l’estat d’embriaguesa. Un remei innocu, va pensar. La seva mare l’utilitzava aquells dies que plorava postrada al llit, queixant-se perquè es pensava que es moria pels terribles mals d’esquena que patia esporàdicament. La senyora Cèlia també tenia una xeringa; l’hi havia donat el doctor Ramírez, el metge de família. L’Úrsula hi era present el dia que va ensenyar la seva mare a fer-la servir per no haver d’anar a casa d’ell cada vegada que l’assetgés el dolor. «Escolta bé les explicacions del doctor, filla —havia instat la senyora Cèlia a l’Úrsula—, per si mai necessito que m’ajudis». I alguna vegada sí que ho va necessitar. En alguna ocasió l’Úrsula havia tingut temptacions d’injectar-se les gotes que quedaven a la xeringa… Era molt fàcil. Va agafar la xeringa d’en Dalmau, la va omplir fins dalt, al màxim, com ho havia vist fer a ell, i, sense vacil·lar, se la va clavar a la cuixa i s’injectà lentament la droga.

En Dalmau va utilitzar diverses làmines de paper que substituïa amb urgència sobre el quadre del màrtir esquarterat que pintava el mestre. Dibuixava compulsivament. Davant seu, l’Úrsula tremolava, panteixava, suava, queia a terra i s’arrossegava de quatre grapes fins que aconseguia aixecar-se. La noia patia: no podia respirar, l’aire no li arribava als pulmons. Va intentar parlar. No ho va aconseguir i va demanar ajut allargant un braç tremolós. L’Úrsula no va arribar a distingir nítidament aquell pintor que la dibuixava frenèticament. Qui era? Què hi feia allà? Un Dalmau superat per la morfina, per la seva banda, tampoc no va ser capaç d’interpretar la peremptorietat i la transcendència dels gestos de la noia.

En canvi, va contemplar la suor que amarava el cos de l’Úrsula com la brillantor que acompanyava les deesses. Va veure que tremolava, sí, de passió continguda, i va panteixar amb ella perquè l’univers sencer li feia l’amor. «Continua així», l’esperonava. «Bé, molt bé!», va exclamar quan ella va caure de quatre grapes. La va dibuixar. «La reina de les bèsties!». «Continua. Busca’m. Mira’m». Aquells ulls que el van hipnotitzar, i que no va aconseguir plasmar fins que l’alcohol li marcà el camí, no van aconseguir ara fer-li arribar el missatge de mort que s’anava fixant a les pupil·les de la noia. I en el seu lloc, el desmai que va provocar en l’Úrsula la falta d’aire, l’apatia, la immobilitat, va quedar reflectida en els dibuixos d’en Dalmau, com la mostra més gran de sensualitat i voluptuositat a què podia accedir una dona que es recargolava a terra agonitzant, amb la mirada perduda, buida, arraulida, tremolant, abraçant-se…

El carbonet va pintar en negre l’agonia de la jove despullada, estesa als peus d’en Dalmau, i va continuar fent-ho durant molta estona després que l’últim alè sorgís com un fil prim que es va trencar per separar-la dels vius.

—Magnífic —mussitava en Dalmau procurant que les seves paraules no trenquessin el traç màgic del carbonet sobre el paper—. Sí. Fantàstic!

La porta es va rebentar a la tercera envestida i es va obrir amb un cruixit que va trencar el silenci tètric que regnava a l’interior de l’estudi del senyor Manel. El mestre va ser el primer a entrar-hi. Darrere hi anava mossèn Jacint, persignant-se, i la senyora Cèlia, cridant histèrica en veure el cos de la seva filla nu i desmanegat a terra. El personal del servei es va amuntegar al llindar de la porta espanyada sense gosar entrar; una de les minyones va tapar els ulls del fill petit del matrimoni, l’altra ho va intentar sense èxit amb la germana de l’Úrsula.

En Dalmau seia en aquella butaca baixa i còmoda, trastocat, amb la mirada fixa en un punt indeterminat i envoltat d’un escampall de dibuixos a terra. El mestre va mirar la filla i després a ell.

—Què has fet, desgraciat? —va exclamar abans d’agenollar-se al costat del cos de la noia i buscar-li el pols al canell.

—És viva? —va preguntar amb un fil de veu la senyora Cèlia.

—No ho sé —contestà l’espòs—. Què sé jo! —Va deixar el canell i li va donar uns copets a les galtes—. Filla, per l’amor de Déu, respon! Úrsula!

—És viva? —insistí la senyora Cèlia, immòbil, dreta al costat del cos de la filla.

—Com vols que ho sàpiga? —va esclatar el mestre—. No noto res. Úrsula! —Li va sacsejar la cara—. No sé què haig de notar!

—El pols —intervingué mossèn Jacint.

—No ho sé. No el trobo… No sé si ho faig bé. No sé si el busco al lloc que toca. I si fos molt feble?

—Aneu a buscar un metge! —va ordenar el religiós als que s’amuntegaven a la porta.

—Ja l’han anat a buscar, mossèn.

—Belluga-la, Manel —l’instà la dona—, belluga-la, a veure si recupera el…

El mestre va sacsejar la seva filla, que va acabar mostrant una nuesa íntegra. La senyora Cèlia li va tapar els pits, com si fossin els seus els que haguessin estat exposats; després va examinar l’estudi, va trobar el que buscava i va cobrir el cos de la filla amb un llençol dels que utilitzava el seu marit per protegir les pintures. No la cobria del tot. La dona, d’una manera maquinal, va abaixar el llençol d’una estrebada per ocultar-li les cames, però aleshores va deixar enlaire les espatlles i uns pits incipients. I quan va fer el tomb a la noia i va estirar el llençol en el sentit contrari per tapar-li les espatlles, les cuixes van aparèixer per sota. Semblava que es dirigís a repetir l’operació, però en canvi va esclatar a plorar.

Mossèn Jacint es va agenollar al costat del cap de la noia, i amb el crucifix alçat en una mà, va començar a resar.

—I els sants olis? —va fer la mare entre plors—. No li hauria d’administrar l’últim sagrament?

—Un cop morta ja no es pot —va interrompre el religiós les seves oracions per contestar a la senyora Cèlia.

—I qui diu que sigui morta? No ho sé, si és morta! —va cridar el senyor Manel arrancant-se un manyoc de pèls de la patilla que s’ajuntava amb el bigoti espès—. No soc metge. I si encara li queda un bri de vida? Qui ens assegura que la meva filla no és viva?

—Doncs si no ho sabem —insistí la senyora Cèlia—, administri-li els sants olis, mossèn.

—No els tinc aquí —es va queixar l’altre.

—Doncs corri a buscar-los!

En aquell moment i sense intercanviar cap paraula, l’Anna, la cuinera, es va agenollar amb dificultat sobre els dos homes i va col·locar un mirallet net per sota del nas de l’Úrsula. La majoria dels presents va contenir la respiració que ells mateixos esperaven que entelés el mirall. Va transcórrer algun minut, molta més estona de la que una persona podria aguantar sense respirar, i el mirall no es va entelar. La cuinera va fer que no amb el cap i va lliurar el mirall al senyor Manel a tall de prova de la mort de la filla. Li va costar alçar-se de terra, obesa, entre els dos homes, davant del cadàver de la jove. Ningú no va fer res per ajudar-la. Va respirar fondo quan ho va aconseguir, i inconscientment va anar a recolzar-se en un dels braços de la butaca on en Dalmau encara seia inconscient de tot el que l’envoltava.

—Desgraciat! —li escopí.

Una de les minyones va anar a buscar un altre llençol i va acabar de cobrir el cos de l’Úrsula. Mossèn Jacint continuava resant i la senyora Cèlia plorava agafada a una veïna que ja s’havia presentat a la casa en sentir l’enrenou i els crits. El senyor Manel es va girar per mirar en Dalmau i va observar l’entorn; es va fixar en els dibuixos.

—Reculli’ls! —va escridassar a una de les criades.

Després va veure la morfina. Va aixecar l’ampolleta i va tancar els ulls abans de llançar-la amb força contra la paret i rebentar-la.

—Fill de puta. —Va engrapar en Dalmau per la camisa i el va alçar de la butaca. No va aconseguir aixecar-lo i mantenir-lo davant de la seva cara com pretenia: era un pes mort—. Què li has fet a la meva filla, desgraciat?

Posseït per la ràbia, amb les galtes enceses i escopint les paraules, el senyor Manel va intentar mantenir en Dalmau vertical amb una sola mà per poder-li estomacar la cara amb l’altra. La camisa es va estripar i el jove va relliscar, es va donar un cop contra el braç de la butaca i va caure a terra. Només va gemegar.

—Bastard fastigós! —l’insultà el mestre mentre li clavava cops de peu a la panxa—. Canalla! Heretge! Com he pogut confiar en tu? Et mataré!

I li etzibà una altra puntada de peu, i moltes més. Algú va intentar impedir-ho, potser un altre veí que acabava d’arribar, però una dona l’agafà per l’espatlla i ho va impedir. Un cop feta aquesta excepció, ningú no va reaccionar, i van permetre aquella pallissa a un Dalmau, que es va arronsar instintivament i es va tapar el cap, fins que el senyor Manel, derrotat, es va posar les mans a la cara i va caure de genolls.

Van traslladar en Dalmau a la caserna de la Guàrdia Municipal del carrer de Rosselló, on el van empresonar un cop els serveis d’assistència de l’Ajuntament de la ciutat es van endur el cadàver de l’Úrsula a l’hospital de la Santa Creu, i es presentessin la policia i el jutge, amb un metge forense, a alçar l’atestat corresponent. Els curiosos congregats al carrer es van allunyar respectuosament per deixar pas a la llitera. Després van arremolinar-se al voltant dels agents que empenyien un Dalmau emmanillat, que, si bé semblava una mica més despert, era evident que continuava sota els efectes de la sobredosi de morfina que s’havia injectat.

—Per què el tenen tancat?

La pregunta, apocada, tímida, havia sorgit de la boca de la Josefina, que seia a la punta d’un pedrís encastat a la paret de la caserna, la que quedava davant dels escriptoris dels agents. L’ambient estava carregat de fum de tabac i de suor de les desenes de persones que hi passaven. El soroll era constant, com una remor que no s’hagués d’interrompre mai; entraven els uns i sortien els altres, i l’enrenou no s’aturava. Malgrat el xivarri, en Tomàs va sentir la pregunta de la seva mare. No era la primera vegada que l’hi feia des que a la tarda, ja feia unes quantes hores, s’havia assegut en aquell pedrís per quedar-se amb l’esquena dreçada, impertèrrita, com si amb aquella postura reclamés un dret que els policies estaven obligats a concedir-li.

—Ja l’hi he dit, mare —contestà el fill intentant fer-ho amb dolcesa—. En Dalmau no ha fet res de dolent. Tard o d’hora l’alliberaran.

—Aleshores, per què triguen tant?

«Perquè són uns fills de la gran puta», va estar temptat de contestar-li, com també ho havia estat les anteriors vegades que la Josefina li havia preguntat el mateix. Ella ho sabia. Havia lluitat, havia conegut la supèrbia dels poderosos. Però un cop més la va observar allà asseguda, a la punta del pedrís, bellugant les mans sobre la falda com si cosís.

—És la paperassa, mare. No trigaran —afegí acariciant-li els cabells.

No podien tardar. Algú que havia presenciat la detenció d’en Dalmau al passeig de Gràcia i que el coneixia havia difós la notícia, que, de tan dolenta que era, va arribar a les orelles de la Josefina en menys d’una hora. La dona va anar de seguida a buscar en Tomàs, el germà gran, l’anarquista, que va tornar a buscar l’ajuda de l’advocat Fuster. Encara no havia passat una hora i mitja que tots tres ja estaven a la caserna del carrer de Rosselló. En Tomàs i la seva mare van seure al pedrís; en Fuster va començar a anar d’un funcionari a l’altre, interrogant-los, exigint, somrient als uns i fingint seriositat als altres.

—Haig d’anar als jutjats —els va dir a l’últim—. Allà és on es porten totes les diligències.

—Quanta estona hi seràs? —va preguntar en Tomàs.

—No ho sé. Hauré de mirar què és el que tenen, i els exàmens que han fet al cadàver, i les proves, i tot i tot…

L’advocat, de cabells curts i blancs, havia tingut l’oportunitat de comprovar totes les diligències, serioses, urgents i escrupoloses, que, atesa la personalitat de la morta i el seu pare, s’havien fet per part del jutjat i dels òrgans que hi tenia adscrits.

—No trigaran, senyora Josefina —va afegir-s’hi el lletrat un cop va ser a la caserna, entrada ja la nit i seient al seu costat per acompanyar-la—. El seu fill —va repetir un cop més— no ha comès cap delicte, i ells ho saben. El metge forense ha examinat detingudament el cadàver de la noia i no ha trobat cap senyal de violència ni maltractament. No hi ha blaus, no hi ha marques, ni ferides. Fins i tot ha mort verge. Tampoc hi ha cap signe que hagués estat forçada. La causa de mort per asfíxia és habitual en aquesta mena de situacions i la punxada de morfina a la cama és notòria i evident. En Dalmau no ha fet res de dolent. I posat el cas que hagués estat ell qui l’hagués punxat, això no constitueix cap delicte. La noia anava beguda i, pel que sembla, es va injectar una quantitat de droga important; alguna cosa va fallar en la seva naturalesa. No és la primera vegada. El jutge ja ha decretat la llibertat d’en Dalmau: n’he vist la resolució.

—Aleshores, per què no el deixen anar? —mussità la Josefina.

Al cap d’una hora més d’espera van entendre la raó de la tardança. El senyor Manel, demacrat, ullerós i amb la roba rebregada, es va presentar a la caserna del carrer de Rosselló. L’acompanyaven dos oficials de la Guàrdia Civil, militars, aliens a la Guàrdia Municipal. Va travessar l’entrada amb pas ferm, sense mirar ningú, va dirigir-se a la zona dels escriptoris i va desaparèixer darrere d’una porta.

—A on va? —preguntà en Tomàs a en Fuster.

L’advocat va moure el cap en senyal d’incomprensió, i no va trigar ni un minut a inquirir a un policia que era allà per atendre el públic.

—A on va aquell home? —va preguntar en Fuster. L’altre va arronsar les espatlles—. Vull veure el meu client ara mateix —exigí.

—No pot —va dir el guàrdia en to rotund.

—Tinc dret a veure el meu client. Aquells dos guàrdies civils i el pare de la noia morta deuen ser amb ell…

—No necessàriament.

—El vull veure ara mateix!

En Fuster no va fer cap cas de la nova negativa per part del policia i va intentar superar la zona per creuar la porta. Dos agents se li van llançar al damunt i el van immobilitzar. El lletrat no va barallar-s’hi.

—Soc advocat! —va cridar—. I exigeixo veure el meu client.

Cap dels dos policies no va afluixar la presa.

—Escoltin… —En Tomàs se’ls va apropar abaixant la veu—. Vostès saben qui soc, oi? —A la pregunta, un d’ells va assentir, els altres no—. Em dic Tomàs Sala. Fa temps que estic net i per això gaudeixo de llibertat, però els juro per tots aquests sants en què creuen vostès que, com no ens acompanyin a la cel·la on és el meu germà i el posin de seguida en llibertat, no pararé fins que aquesta caserna voli pels aires amb vostès a dins. De fet, ja hi ha alguns companys fora, esperant les meves instruccions —va mentir, tot i que sí que era cert que diversos anarquistes s’havien presentat davant de la caserna per saber què havia passat.

Els dos policies que no sabien qui era en Tomàs van interrogar amb la mirada el tercer, que va reaccionar i va deixar anar l’advocat.

—Darrere de vostès —els instà aquesta vegada, un cop lliure i després d’agençar-se la roba.

Van arribar justament quan els dos agents de la Guàrdia Civil arrossegaven en Dalmau per un passadís des de la cel·la comuna.

—A on el porten? —va cridar en Fuster corrent per interceptar-los.

—Què pretenen fer amb ell? —va afegir en Tomàs.

Els guàrdies civils van vacil·lar mentre els tres policies de la caserna de Rosselló es quedaven a l’expectativa.

—L’anem a interrogar —va al·legar amb insolència un dels guàrdies civils.

—No hi ha cap motiu per fer-ho —replicà l’advocat Fuster—. El jutge n’ha ordenat la llibertat sense càrrecs. —En sentir-ho, un d’ells va fer el gest de replicar—. Immediatament! —exigí l’advocat.

Un dels agents va deixar anar el braç d’en Dalmau, va agafar en Fuster pel coll i el va estavellar contra la paret; l’advocat va obrir la boca per agafar aire.

—Tant és un com tres, imbècil! —va escridassar-lo el guàrdia civil.

—No sortiran vius d’aquí, malparits! —els amenaçà en Tomàs.

En Fuster va intentar mantenir la calma quan el guàrdia civil va afluixar la pressió a la gola.

—Ara també maten els advocats? S’adonen què voldria dir això? Tots els lletrats de Barcelona, republicans o monàrquics, de dretes o d’esquerres, se’ls llançarien al damunt.

Es va fer un silenci entre els presents en aquell passadís fosc i pudent. Només la respiració agitada d’en Dalmau, que tremolava i alternava el pes d’un peu a l’altre en un ball constant, trencava la tensió.

—Es faran responsables vostès d’aquesta tragèdia? —insistí l’advocat dirigint-se ara als tres guàrdies municipals de la caserna. Dos d’ells van fer que no amb el cap, el tercer va ocultar la mirada—. Marxem, aleshores —sentencià en Fuster estirant un dels braços d’en Dalmau.

No va aconseguir emportar-se’l. El senyor Manel l’hi va impedir agafant-lo de l’altre braç.

—Et mataré —li escopí a la cara, sacsejant-lo—. Pagaràs pel que has fet a la meva filla. Juro per Déu que no pararé fins a veure’t mort, a tu i a tots els teus.

—Ja pot començar per mi, beat fastigós —el reptà en Tomàs empenyent-lo.

Els guàrdies civils es van regirar, en Tomàs i en Fuster també. Els policies de Rosselló es van interposar entre els dos grups.

—Marxin —van exigir a en Tomàs.

L’advocat no s’ho va pensar dues vegades i va empènyer els germans al llarg del passadís mentre els policies formaven una barrera davant dels agents de la Guàrdia Civil. La Josefina va saltar del pedrís en veure aparèixer el seu fill. Va intentar abraçar-lo, però en Dalmau la va rebutjar. Amb la claror de la planta baixa, se li veien els ulls inflamats, injectats de sang, la roba bruta i estripada; suava a raig i estava pàl·lid, amb tots els músculs en tensió, a punt de rebentar.

—Les meves coses! —va cridar, sense fer cap cas de la seva mare, ni del germà ni de l’advocat—. On són les meves coses?

—Ara les vaig a buscar —s’oferí en Fuster.

—Ves cap a fora, germà —li oferí en Tomàs agafant-lo pel colze.

En Dalmau va rebutjar el seu ajut amb un gest brusc.

—Fill, sisplau —li suplicà la mare.

—Les meves coses! —insistí en Dalmau deixant els altres i dirigint-se on era en Fuster, que parlava amb un policia.

—Té abstinència —comentà en Tomàs a la Josefina—. Opi, morfina…? Vostè en sabia res, mare?

—Per què les mares ho hem de saber tot? I tu, que ho sabies, Tomàs?

—Hi havia una ampolleta de morfina! —es va sentir cridar en Dalmau davant de l’escriptori de la policia, regirant inútilment els seus efectes personals—. On és? Qui la té?

—La meva filla, la té. —Era el senyor Manel qui parlava, ja al pis superior—. Aquesta ampolleta que tant busques és la que li ha causat la mort.

En Dalmau va ser incapaç de mirar el mestre a la cara. En canvi, va agafar els seus efectes personals de qualsevol manera i se’ls va posar a les butxaques. Va arreplegar l’abric i la gorra, i va abandonar ràpidament la caserna, sense acomiadar-se de ningú.

—Fill… —va intentar aturar-lo la Josefina inútilment.

Cap dels tres no va seguir en Dalmau un cop va sortir de la caserna del carrer de Rosselló.

—En el seu estat, no val la pena intentar res. No farà cas a ningú fins que aconsegueixi punxar-se —va argumentar en Tomàs.

—I després? —xiuxiuejà la Josefina, com si no s’atrevís a preguntar-ho en veu alta.

En aquell moment, el senyor Manel i els dos guàrdies civils van discórrer per davant d’ell en direcció a la sortida.

—L’acompanyo en el sentiment —aprofità la Josefina per donar les condolences al mestre Manel.

—Vostè? —va preguntar l’altre amb sornegueria, aturant-se davant de la dona—. Ha estat el seu fill qui…

—No —l’interrompé ella—. Ha estat vostè —afegí. El mestre arrufà les celles—. Sí, ha estat vostè el que amb les seves adulacions i els seus interessos ha permès que un bon nano es torcés. Vostès, els rics, disposen de les persones a la seva voluntat, se n’aprofiten, les maregen i després es queixen. Potser vostè ha perdut una filla, i em sap greu de debò, però, què m’ha deixat a mi? Un espantall que vagarà per la misèria fins que mori tirat en qualsevol racó.

—Això és el que espero i desitjo, senyora —sentencià el senyor Manel Bello.