6

En Bertran no es va voler allargar en més explicacions sobre el motiu pel qual havia decidit prescindir dels serveis de l’Emma.

—Mira, noi —li va dir per posar fi a la seva insistència—, si vols saber més coses, hauries de preguntar-l’hi a ella, no trobes?

I això és el que va decidir fer en Dalmau quan es dirigia cap a casa de l’Emma. Aquesta vegada no s’havia amagat per espiar-la i havia entrat a la fonda amb tanta decisió com neguit per la posició que ella pogués adoptar. Volia compartir el seu èxit amb l’Emma, demanar-li perdó. No permetria que el rebutgés com va fer després de la mort de la Montserrat. Estava decidit a agenollar-se al seu pas, a arrossegar-se si calia, a prometre-li el cel…, l’univers sencer! Havia entès que triomfar li servia de ben poc si no tenia al seu costat la persona que estimava.

Els afalacs, les magnífiques crítiques publicades als diaris, el reconeixement; tot plegat havia fet créixer l’amor propi d’en Dalmau. I la vacil·lació amb què fins aleshores havia intentat fer front als seus problemes amb l’Emma s’havia esvaït.

Va pujar els graons de dos en dos i va picar a la porta. Ningú no va respondre, malgrat la seva insistència, així que va baixar al carrer i va esperar al portal, tal com l’Emma havia fet per acomiadar-se dels seus cosins feia poc més d’una setmana. No obstant això, a diferència d’aleshores, no va ser la Rosa qui va aparèixer en primer lloc, sinó que ho van fer els dos germans.

—Hola. Sabeu on…?

En Dalmau no va arribar a formular la pregunta. Un dels cosins de l’Emma li va etzibar un cop de puny a la cara. El germà li’n clavà un altre al ventre després que en Dalmau trontollés. No el van deixar caure a terra quan es va doblegar. L’havien enxampat desprevingut i en Dalmau va ser incapaç de reaccionar davant de l’allau de cops que li van caure al damunt. Recolzat a la façana de l’edifici només es va poder arronsar i cobrir-se el cap i la cara amb les mans i els braços, mentre els germans l’apallissaven al crit de cabró, indecent, proxeneta, satíric, viciós, brivall… Es va formar una rotllana al voltant i la gent mirava sense intervenir-hi. Algú va cridar a viva veu la Guàrdia Municipal. No hi havia cap agent a prop i la caserna més propera quedava lluny, al carrer de Sepúlveda.

—Que algú aturi aquests bèsties! —va exigir a crits una dona.

—L’anem a ajudar? —va proposar en Delfí a la germana.

—Però què dius! —La Maravilles s’hi va negar—. Encara rebrem una bufetada d’aquestes i ens mataran.

Va ser l’arribada providencial de la Rosa la que va posar fi a la pallissa. La jove es va interposar entre en Dalmau i els germans, i els va haver de sacsejar per despertar-los de la ceguera de violència en què havien entrat.

—És un desgraciat que enganya les nenes per pintar-les despullades! —va denunciar un dels germans dirigint-se a la gent—. Ho ha fet amb la nostra cosina.

—I després ven els dibuixos als bordells! —afegí l’altre.

Es van alçar murmuris de desaprovació.

—Ben fet, aleshores! —es va sentir entre la rotllana.

—Els haurien de matar, aquests delinqüents!

Per evitar que el mal no fos pitjor, la Rosa va empènyer en Dalmau cap dins del portal. Els seus germans la van seguir.

—No t’acostis a aquest cabró —li ordenà un d’ells.

Ella intentava interposar-se, però en Dalmau, amb la cara ensangonada i els llavis esberlats, la va allunyar.

—No sé de què parleu —va aconseguir articular.

Els dos germans van fer el gest d’abalançar-s’hi una altra vegada. La Rosa va cridar i en Dalmau va aguantar amb fermesa. Si al carrer l’havien agafat desprotegit, ara no estava disposat a abaixar el cap. Havien parlat de l’Emma, d’uns nus, de dibuixos i bordells! I ell no entenia res del que li deien.

—Jo no vendria mai de la vida un dibuix de la vostra cosina! —va protestar, furiós i desconcertat.

La Rosa es va tornar a avançar, però sense arribar a protegir en Dalmau amb el seu cos. Els seus germans van frenar.

—La gent els té i els ha comprat en un bordell —va dir un.

—Però tu sí que la vas pintar despullada —l’acusà l’altre.

—Sí —va reconèixer en Dalmau—, però això és art. Ella va voler posar per a mi. I els dibuixos li agradaven. No té res de dolent. Sempre…

—Doncs els han venut a un bordell.

—No entenc res… —En Dalmau va empassar-se la saliva, gairebé segur del que anava a dir—: No. Els tinc jo al meu estudi. No els ha vist mai ningú. Jo no ho hauria permès.

—Has destrossat la vida de l’Emma —li recriminà un dels germans—. La gent la considera una meuca qualsevol.

—On és? —va inquirir en Dalmau amb la veu ferma.

Els germans li van escopir als peus i el van amenaçar de matar-lo si tornava a fer mal a l’Emma, abans de deixar-lo amb la Rosa, que tampoc va poder donar-li notícies de la seva cosina. Des que el seu pare l’havia fet fora de casa, no en sabia res, va reconèixer. En Dalmau no va voler que el curés. Es va eixugar la sang i va agafar un tramvia per arribar com més aviat millor a la fàbrica de rajoles, on el malestar es va tornar en angoixa quan va comprovar que, efectivament, els nus de l’Emma havien desaparegut de les carpetes on guardava els seus treballs. Una suor freda li recorregué el cos fins al punt de provocar-li uns marejos que el van obligar a repenjar-se en la taula de treball.

Qui li havia robat aquells dibuixos? Qui ho hagués fet havia de tenir accés al seu taller. Va pensar en en Paco… No li va semblar viable, si bé la temptació dels diners que devien haver pagat al bordell per aquells quadres podia haver estat molt forta. Va recordar que un dels nens que vivien a la fàbrica li va parlar un dia dels problemes del vigilant amb algun familiar. La necessitat sempre havia estat un esperó, quan no una excusa, per robar. I si no havia estat en Paco, qui podia haver-ho fet? Aconseguir les claus de la seva habitació tampoc no era tan difícil: estaven penjades en uns ganxos dins un armariet a la petita cambra des de la qual l’home vigilava. Però molt sovint el vell estava ocupat en altres tasques. I el que en Dalmau no podia ni plantejar-se en aquells moments era fer públic que li havien robat uns nus de la seva xicota, o més aviat de la que ho havia estat, la que evidentment no tornaria a ser-ho mai després de les humiliacions que devia haver hagut de suportar per culpa seva. L’Emma el devia tenir per un canalla, un miserable que s’havia aprofitat del seu amor i de la seva entrega. En Dalmau sospirà. Una plantofada en un estat d’embriaguesa encara podia passar, però perdonar que hagués venut els seus nus… Els Llucs com el mestre no consentien els nus de dones, i encara menys d’una noia, de la xicota. Si revelava que els hi havien robat, afegiria un problema més als que ja tenia amb el senyor Manel: un cop abandonada l’evangelització dels escolapis i animat per l’exposició de dibuixos, el mestre havia tornat a insistir en la seva conversió. No passava dia que no aprofités per animar-lo a fer-ho. «Tindràs un futur brillant entre els Llucs», presagiava. «Apropa’t a Jesús, Ell t’omplirà». «La llum de Nostre Senyor et guiarà la mà; la teva obra serà espiritualment magnífica».

Al llarg del dia, en Dalmau va especular sobre la identitat del lladre. Ningú no podia haver furtat els dibuixos mentre ell era a l’estudi; se n’hauria adonat. Però hi havia tanta gent treballant a la fàbrica de rajoles, que si no feia pública l’existència del robatori era impossible assenyalar ningú en concret. Va buscar mirades i va trobar recels que abans no havia percebut; va intentar interpretar actituds, però, a banda de detectar unes relacions en què no s’havia fixat mai, tancat com estava al seu taller, no va detectar-hi res que pogués fonamentar una mínima sospita.

Va tornar a casa ja de nit, decebut pel poc èxit de les seves indagacions. Sota un cel brillant i estrellat, en una nit d’estiu meravellosa, en Dalmau va caminar amb pas feixuc. Una fiblada de dolor li recorria el cos cada vegada que pensava…, que imaginava l’Emma despullada en postures atrevides, passant de mà en mà, atiant la lascívia dels homes a través d’aquells dibuixos en què ell havia abocat tota la seva destresa, mentre ella s’hi entregava i hi confiava plenament. Ara els podia recordar tots, un a un. I si ell patia amb tanta intensitat, se li feia encara més difícil sospitar fins a on devia arribar el dolor de l’Emma després de ser violada la seva intimitat i tacada la seva honra. Què devia fer? En què devia treballar, ella, ara? No tenia ningú llevat de l’oncle i els cosins, i a ell i la seva mare, i cap d’ells no l’estava ajudant.

L’havien atacat per robar-lo, va mentir a la seva mare per justificar els cops de puny dels cosins de l’Emma. Eren uns quants, va afegir l’endemà quan va repetir les explicacions al mestre Manel, assegurant-li que estava bé i que volia treballar. Necessitava fer-ho, va pensar. No obstant això, al migdia, va rebutjar la invitació del mestre de dinar a casa seva i va sortir a enfrontar-se a una ciutat que se li va presentar immensa. Des de les rodalies de la fàbrica, lleugerament elevades sobre el mar, en Dalmau va observar Barcelona: el port, el barri vell, l’Eixample, les viles que la gran urbs havia annexionat. Tramvies que anaven i venien, trens que creuaven la ciutat: el de Sarrià que ho feia pel centre del carrer de Balmes; el de Madrid pel d’Aragó; el de França… Cotxes de cavalls i tartanes. Bicicletes, a cabassos, i algun automòbil escadusser. Mig milió de persones vivien, treballaven i es bellugaven sense descans i això creava una confusió i un desconcert insuperables per a qui pretengués trobar una persona entre totes elles: l’Emma.

Algú n’havia de tenir notícies, algú bé havia de saber on s’allotjava. Aquell migdia, en Dalmau va recórrer el barri de Sant Antoni: el mercat, la presó, els Escolapis, on mossèn Jacint insistia que tornés a les seves classes. Va arribar al Paral·lel, mirant, escrutant els obradors de les botigues, les taules i les barres dels cafès, i qualsevol escletxa de qualsevol negoci per si casualment l’Emma hi treballava.

A partir d’aquell dia, tan bon punt acabava la jornada, al migdia o a la tarda, es dedicava a buscar l’Emma. Va trobar alguna amiga i fins i tot les companyes que havia tingut la Montserrat però que també la coneixien. Una li va dir que li havia semblat veure-la per l’Eixample, una altra per Sants, però cap no li va aportar informació que li permetés aproximar-se a ella. Va recórrer mig Barcelona, mirant i remirant, preguntant, apropant-se amb angoixa a les fileres de captaires que pidolaven a la porta dels habitatges particulars, no fos cas que l’Emma es trobés entre ells, o als que feien cua per rebre un plat de sopa als nombrosos asils i cases de la caritat de la ciutat.

Una tarda, quan passejava per un carreró de Gràcia, amb la mirada posada en les botigues i els negocis, el van assaltar la Maravilles i en Delfí. «Ja era hora», li havia dit aquest a la seva germana després de seguir en Dalmau durant dies. «Per què no li diem on és? Potser ens dona un premi». La Maravilles i el seu germà sabien on vivia i dormia l’Emma, i també la nova feina que tenia amb en Maties i les gallines. «Ens donarà més que un premi —assegurà la nena—. Tu estigues callat, que encara la cagaràs com de costum», va sentenciar.

—Mestre! —el va cridar la trinxeraire.

—Maravilles! —es va sorprendre en Dalmau—. Què hi fas aquí?

—És casa meva. No recorda que vivim al carrer? —va respondre la nena. En Dalmau assentí amb els llavis serrats, com si ho lamentés—. I vostè? Què hi fa?

—Busco una noia —li va sortir gairebé sense pensar.

—Ah —assentí la Maravilles.

Van estar una estona en silenci. Ella esperant que n’hi digués més coses i ell dubtant, sense saber què fer. Aquells nois efectivament vivien als carrers. I eren una bona colla. Si s’entestaven a trobar l’Emma, podien resultar molt eficaços.

—Creus que tu i els teus amics em podríeu ajudar? Per molt que ho intento no aconsegueixo trobar-la.

Va pagar generosament la Maravilles. La noia bé necessitava diners per donar als altres trinxeraires, el va enganyar.

—Més de deu mil començaran a buscar-la!

—Potser no seran tants —va parlar per primera vegada en Delfí.

—I tu què saps, tros de suro? —li replicà ella a l’instant—. Si no saps comptar.

—Però n’hi ha molts que no són amics nostres —insistí ell.

—Per això serveixen els diners, burrot! —El noi volia contestar, però la reacció de la germana el va fulminar—: Calla!

Va passar una setmana i en Paco va avisar en Dalmau que la Maravilles i el seu germà l’esperaven a la porta de la fàbrica. En Dalmau va deixar tot el que estava fent i va sortir corrents a trobar-los. L’havien trobat. Sí. Emma Tàsies. Així li havia dit que es deia el noi que l’havia reconegut en un forn del carrer de la Princesa, al barri vell. La seva cara era idèntica a la del dibuix que li havia fet arribar en Dalmau, així que no en tenien cap dubte. Van agafar un tramvia per arribar-hi abans. Els altres viatgers van mirar amb menyspreu els nens bruts i malgirbats i se’n van allunyar. La del forn no era l’Emma. El trinxeraire que l’havia descobert, semblant a en Delfí, va insistir que sí que ho era. «Tàsies?». L’altre va arronsar les espatlles davant de la pregunta d’en Dalmau, que va buscar una explicació en la Maravilles. «Com que no sap escriure, potser se li ha oblidat l’altre nom —va intentar excusar-lo—, però s’hi assembla!, o no?». Era guapa; aquesta era la seva única semblança. «No pateixis, mestre. La trobarem —el va animar en Delfí—. Buscarem per tots els racons».

El van entabanar tres vegades més.

—No es diu Emma Tàsies! —va cridar en Dalmau en l’última engalipada davant d’un torrent d’obreres que sortien de la fàbrica de filatures—. Ni s’assembla en res al dibuix que et vaig donar!

—És clavada, clavada, al dibuix! —va cridar la Maravilles—. I es diu Emma Tàsies —va afegir—. T’ho asseguro. És la que busques. Pregunta-l’hi.

Per un moment en Dalmau va seguir la dona que li havien assenyalat la Maravilles i el seu germà, que li havien assegurat que aquest cop sí, que aquest cop ja l’havien trobat, però es va aturar, va fer que no amb el cap i es va preguntar quina bestiesa estava fent quan es va girar cap a la trinxeraire amb el front arrufat.

—Per què m’enganyes? Que t’he tractat malament, jo?

—No. —Les llàgrimes van brollar dels ulls de la Maravilles. La noieta no plorava mai, no recordava la darrera vegada que ho havia fet de petita, però sabia simular-ho. El seu estil de vida li exigia despertar la compassió i la llàstima—. No t’enganyo —va balbucejar—. Es diu Emma Tàsies. Ella m’ho ha dit. A mi. Aquesta vegada a mi. T’ho prometo! I s’assembla a la del dibuix. És veritat, no t’enganyo… Per què m’havia de dir una mentida?

La que sortia de la fàbrica de filatures ni tan sols no era guapa. Era una noia grollera, va pensar en Dalmau quan va tornar al seu taller. Potser era bona persona, una treballadora humil que, com totes les altres, portava marcats a la cara l’esforç i la duresa a què les sotmetien els capatassos dia rere dia, però no s’assemblava gens a l’Emma. En Dalmau va sospirar; li va dir a la Maravilles que deixés estar la cerca. La nena s’hi havia negat i entre plors i sanglots li va prometre que trobaria la seva xicota. En Dalmau sabia que ho havia de fer ell: era impossible que l’Emma hagués desaparegut. Algun dia tindria notícies seves… Continuaria buscant-la, malgrat que dubtava que servís de gran cosa, que ella arribés a perdonar-lo; tot i així, ho havia d’intentar.

Al taller estava de feina fins al capdamunt. La fàbrica rebia comandes per a les cases modernistes que s’estaven construint. Arrambadors com el de les fades. Rajoles de sèrie com aquelles japoneses que havia dissenyat en Dalmau. Però no només això, l’exposició de dibuixos i la seva repercussió als diaris havia posat el seu nom en boca de la gent. Un productor d’oli li va encarregar el disseny d’un cartell publicitari per als seus articles; un fabricant de caramels, el d’una nova caixa. En Dalmau rumiava com fer-ho. Es va apropar als cartells i les obres dels grans modernistes: Casas, Rusiñol, Gual, Utrillo, De Riquer, Llaverias…

El disseny per al fabricant dels caramels el va resoldre amb certa rapidesa: una caixa plana de perfil ondulant i cantells arrodonits, en què apareixien les cares somrients de dos nens amb tirabuixons, tot plegat molt ornamentat i amb molt color. El cartell de l’oli li costava més. Per a desgrat del mestre Manel, va agafar com a referent i model un exemplar de la revista en què s’anunciava un sanatori per a sifilítics del passeig de la Bonanova, una zona allunyada del centre de la ciutat. Aquell anunci l’havia pintat Ramon Casas, bohemi i mestre com n’hi havia pocs.

Cada vegada que mirava aquell cartell, en Dalmau se sentia més petit. A l’anunci hi apareixia una dona que, malgrat tenir una primor malaltissa, continuava mostrant una bellesa que, com la seva vida, s’escapava darrere la mirada perduda en una flor que aguantava a la mà a l’altura dels ulls. La serp negra enredada en un mantó que no arribava a cobrir l’espatlla nua ni part d’un pit, sentenciava qualsevol esperança de cura que pogués tenir l’espectador. Ho deia tot! Una malaltia tan sòrdida com la sífilis s’expressava amb una sensibilitat i un art inigualables. Li costava pensar que pogués aconseguir una cosa semblant. No es tractava d’abocar el dolor per la mort de la Montserrat i la ruptura amb l’Emma en els dibuixos d’uns miserables com els trinxeraires; ara tocava transmetre un altre missatge, l’adient perquè la gent comprés un oli determinat.

I mentre treballava en la ceràmica i de tant en tant tornava a embadalir-se en el cartell de la clínica per a sifilítics amb l’esperança que se li ocorregués alguna cosa que anés més enllà de la simple proposta d’unes dones comprant oli, la presència d’en Dalmau es multiplicava en sopars, festes i reunions. Les invitacions acostumaven a arribar-li a través del senyor Manel i ell hi assistia de la mà del mestre, que també organitzava banquets a casa seva per vantar-se del seu deixeble i empleat. Ell havia estat el seu professor a la Llotja; ell el va recomanar tot i que el pare fos un anarquista condemnat per les bombes de la Processó del Corpus de Barcelona, el 1896; ell li havia ensenyat a la fàbrica els secrets de la ceràmica; ell l’havia salvat de l’exèrcit; ell l’aconsellava; ell havia ajudat la família quan havia passat el trist episodi de la seva germana, pobreta, perquè malgrat la seva lluita revolucionària no es mereixia la mort; ell havia organitzat l’exposició. Ell, ell, ell… Ell el va portar al seu sastre, un jove apegalós, perquè li confeccionés dues americanes i dos pantalons pels quals en Dalmau va pagar un preu que li va semblar exorbitant. Després el va acompanyar a comprar-se un abric i sabates, i camises, i mitjons i roba interior. Allà es va acabar de deixar el que li quedava del racó que havia fet amb els dibuixos dels trinxeraires, meravellosos però poc productius pel preu de sortida que el Cercle Artístic de Sant Lluc havia fixat prèviament. Al cap i a la fi, el que corresponia a un pintor novell, va opinar el mestre, o sigui que calia restar-hi comissions, despeses i mil conceptes que en Dalmau no entenia i va confiar a l’experiència del seu mentor.

El que no va consentir va ser portar barret: continuaria amb la seva gorra. A més, portava camises sense colls ni punys per respecte a la seva mare, aferrada dia i nit a la màquina de cosir. Tampoc no es va posar corbata, tot i que de fet no tenia coll on lligar-la. Amb aquesta fila, en Dalmau es movia en l’entorn dels Llucs vestint més com ho feien els enemics del Cercle, els bohemis, que com ho feien els que el rebien, els seus amfitrions: amb levita o frac negres, ells; amb vestits de seda, enjoiades i enravenades dins les cotilles, les dones.

Una pluja de gotes daurades, denses i espesses, sobre un fons fosc en què apareixien les siluetes de diverses dones, esveltes i sensuals. L’oliaire va estar encantat amb el nou anunci dels seus productes que havia dissenyat en Dalmau i no només li va pagar de bon grat la suma pactada, sinó que, després, va organitzar un sopar a casa seva al qual no va convidar el mestre Manel.

—Entre nosaltres —li parlà amb sinceritat aquella nit—, sé que és el teu mestre i m’imagino que li deus tenir respecte, com ha de ser, i fins i tot afecte, però el trobo una persona excessivament retrògrada per tenir-hi una conversa o passar una vetllada agradable. Les poques vegades que he coincidit amb ell no ho he aconseguit mai. La Verge, Jesucrist, les bombes dels anarquistes, els bohemis, els catalanistes… No sap parlar de res més! Ordre, moral i bons costums. Et demano discreció —afegí.

L’oliaire es deia Francesc Serrano, i el seu domicili, una mansió de tres plantes en un passatge estret i tranquil entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, va resultar per a en Dalmau un dels màxims exponents del modernisme, en què l’arquitectura de sostres alts i decorats amb cassetons i ceràmiques brillants, entre les bigues de fusta vista i els terres de parquet —policromats els uns, amb magnífics mosaics els altres— s’unia al mobiliari i a la decoració dels elements més insòlits.

En Dalmau ho havia sentit a dir d’alguns crítics d’aquell corrent que, per una altra banda, tant l’atreia. Els artistes, els pintors i els escultors, sobretot els bohemis, s’havien rebel·lat contra la burgesia, a qui menyspreaven i ridiculitzaven. Ja no pintaven, escrivien o esculpien el que atreia al públic, sinó que treballaven l’art per l’art i, en comptes d’abonar-se als gustos de la gent, els imposaven. Les obres d’art s’havien transformat en simple mercaderia.

Els arquitectes havien arribat tard a aquell corrent, però, quan ho van fer, s’hi van afegir encara amb més èmfasi que els pintors, si això era possible. No només projectaven i construïen els edificis, sinó que ara dissenyaven aquells treballs que abans es podien haver considerat secundaris i que quedaven a criteri dels mestres artesans: balustrades, reixats, panys, picaportes… Però, a més a més d’ocupar-se d’aquests elements accessoris, també ho feien del mobiliari, de la vaixella, dels gerros i de la resta de la decoració de la casa. Incloïen també tapissos, catifes, vaixella, cristalleria i coberteria… En tot hi intervenia l’arquitecte modernista; n’hi havia que estenien la seva influència fins als vestits de les senyores de la casa.

Els barcelonins rics pretenien així comparar-se amb els europeus decadents que durant el segle anterior havien omplert les seves mansions amb multitud d’objectes exòtics i valuosos, adorns de tota mena, època i procedència amuntegats en entorns gairebé opressius. Però el que al capdavall aconseguien aquells burgesos modernistes era construir una casa completa que els lliuraven gairebé amb el servei inclòs, fruit tota ella no pas de l’esperit culte, intel·lectual, col·leccionista, curiós o fins i tot aventurer dels seus amos, sinó de l’exclusiu gust d’un arquitecte.

Així l’hi van anar ensenyant a en Dalmau la filla de l’oliaire i dues comensals amigues d’ella, que abans de seure a taula li van fer un recorregut per tota la casa, dormitoris inclosos, on els treballs de fusteria en panells, llits, armaris, cadires i taules mostraven un talent semblant al dels grans ebenistes del modernisme: Homar, Puntí, Busquets… Les velles motllures i els relleus del segle XIX s’havien substituït per composicions més lleugeres en què es combinaven els colors clars del freixe, l’amboina o la noguera amb els foscos de la caoba o el roure. La metal·listeria en la lluminària, els vitralls entre la fusteria i sobretot els treballs de marqueteria en làmines de fusta, metalls, nacre o carei, omplien aquell ambient de perfecció. En Dalmau va fer lliscar els dits per damunt dels caps de dona que decoraven en marqueteria el capçal del llit de la filla de l’oliaire.

—Ha de ser meravellós dormir cada dia sota una obra d’art com aquesta —va comentar mentre aprimava els ulls per distingir les diferents capes de fusta que componien aquells dibuixos.

Les noies, d’uns vint anys, van acollir amb esbossos de somriures i mirades de complicitat el comentari, i en Dalmau es va adonar que la frase es podia mal interpretar.

—Em referia a…

—Ja sabem què vol dir —la interrompé una d’elles amb murrieria; tot seguit el va agafar de bracet i el va conduir cap a l’escala que els tornava al menjador.

Aquella nit, després de sopar, i davant la mirada empipada de la filla de l’oliaire, que no entenia per què el seu pare no li permetia sortir de nit i en canvi sí que ho autoritzava al germà gran, en Dalmau va acabar visitant, de la mà d’aquest últim i d’altres joves amb qui es van trobar, dos locals de luxe; en un d’aquests l’encarregat li oferí un corbatí perquè era obligatori entrar amb corbata. En un primer moment va intentar oposar-s’hi, però l’alcohol que ja havia begut, i la insistència d’algunes dones que s’havien anat afegint al grup a mesura que transcorria la vetllada, el van dur a rendir-se i a permetre que fins i tot hi juguessin; que li posessin i traguessin el corbatí una vegada i una altra, girant-lo o redreçant-lo, per després observar-lo amb una mirada crítica, ben bé com si jutgessin un quadre. I quan una donava la seva aprovació, n’apareixia una altra que l’estirava i el desfeia entre rialles, crits i simpàtiques disputes per obtenir el favor d’aquell que els havia estat presentat com un artista jove i prometedor.

A en Dalmau li costava recordar quin camí havia seguit fins que va despertar-se en un pis de la rambla de les Flors, despullat i tombat en un sofà, com també ho estaven dos joves més que dormien sobre el llit amb les cames i els braços estesos. Es va fregar els ulls fins que se li van humitejar i va desaparèixer la sensació que tenia tot de sorreta enganxada a les còrnies. No era capaç de reconèixer els seus companys d’habitació, si més no en aquella posició, i no tenia cap intenció d’aixecar-se per examinar-los amb més deteniment. El cap semblava que li havia d’explotar davant d’un nombre inacabable d’imatges que es reproduïen com si volguessin recordar-li què havia fet i qui era: llums, taules, músics, balls, dones, copes… Tots els elements se li presentaven en tromba com si pretenguessin assaltar a la força el seu cervell. Va canviar de posició: l’estómac se li va regirar.

—Bon dia, artista —el va sorprendre una dona des del darrere.

En Dalmau volia contestar, però les paraules se li van encallar en una gola resseca.

—Ja s’ha despertat el mestre? —es va sentir una veu diferent.

Per l’estança passejaven dues noies mig nues, ocupades a trobar la indumentària que els faltava entre una estesa caòtica de peces de roba, ampolles i tota mena d’objectes.

—Té —li va dir una d’elles a en Dalmau llançant-li uns calçotets.

—Com saps que són els meus…? —va preguntar mentre intentava atrapar-los al vol, en un gest maldestre i frustrat.

—Que com ho sé? —l’interrompé la noia per acabar de formular la pregunta—. Perquè te’ls vaig treure jo —afegí amb un somriure.

En Dalmau va fer un esforç per reanimar-se. Aquell somriure… Un flaix dolorós al cap n’hi va retornar la imatge, ella asseguda cama aquí cama allà damunt d’ell. En aquell moment li van ploure al damunt els pantalons i la camisa. Després l’americana.

—Vols el corbatí? —es burlà la noia amb l’expressió cansada, sostenint, entre l’índex i el dit polze, una tira de tela tan atrotinada com l’aire que es respirava en aquella habitació.

En Dalmau va aprofitar per examinar la dona amb més detall: una cotilla cenyida al tors li mantenia els pits ferms i altius, però ell els va recordar lliures d’aquella peça, caiguts. No s’atreviria a apostar per la seva edat: en qualsevol cas, el seu cos mostrava l’estigma d’una vida en mans dels uns i dels altres. La jove es va adonar de l’interès d’en Dalmau, i va prémer els llavis alhora que arquejava les celles. «Això és el que hi ha», li va voler dir amb aquell gest.

En Dalmau va buscar les altres pertinences, es va vestir i va comprovar que no li quedava ni un cèntim de les pessetes que, per precaució, havia agafat per a aquella nit i que segurament s’havia malgastat en alcohol i dones, i va abandonar aquell edifici vell amb les dues noies.

—No esperes els teus amics? —li preguntà una d’elles.

Al final, s’havia atansat al llit. Si haguessin anat vestits potser encara els hauria reconegut; despullats era incapaç de saber qui eren.

—No —va contestar—. No m’agradaria destorbar-los d’un son tan agradable.

Aquell matí, en Dalmau va passar per casa seva i va respirar amb cert descans quan va comprovar que la seva mare no hi era; va pensar que devia estar comprant o lliurant i recollint material per cosir. Es va rentar, va tenir dubtes d’encendre la cuina per preparar-se un esmorzar més contundent, però s’ho va repensar; a l’últim va menjar un tros de pa dur i mitja ceba, i va sortir en direcció a la fàbrica de rajoles. El contrast entre la penombra, la humitat i l’olor insana dels carrers del barri vell de Barcelona, i el sol de finals d’estiu, encara baix, joguinejant amb les ombres del passeig de Gràcia, anunciant un dia esplèndid per als afortunats que hi vivien i gaudien d’aquell entorn, li va crear, un cop més, una sensació de neguit que li pessigà l’estómac.

Instintivament, va buscar l’Emma entre la gent que es desplaçava d’un lloc a l’altre de l’artèria principal de la ciutat. No la va trobar, ni tampoc es va desviar del seu camí. Aquella nit li havia estat infidel. L’estómac se li arronsà. Tot i que en defensa seva va intentar excusar-se: era una justificació, encara que fos mínima, que s’hagués deixat endur per l’alcohol? Eren prostitutes, insistí com si estigués donant explicacions a un tercer. No hi havia hagut amor, però era la primera vegada que se n’anava al llit amb una altra dona, i això li regirava les entranyes.

No obstant això, aquella sensació de culpabilitat es va anar diluint a mesura que la feina, l’èxit, els reconeixements públics i les festes van envair la vida i la rutina d’en Dalmau. Va dissenyar rajoles, arrambadors i peces de terrissa. Va dibuixar i va pintar: quadres, cartells, algunes vinyetes que li encarregà un diari, i fins i tot dos ex-libris. Va conèixer personalment Ramon Casas, que aquell any havia acabat dotze pintures que decoraven l’anomenada sala de la Rotonda del Cercle del Liceu. Les obres tenien la figura femenina i la seva relació amb la música com a protagonista i motiu respectivament. El talent de Casas es reflectia en una pintura lleugera, diluïda, d’execució ràpida, en una sèrie que els entesos en la matèria no van dubtar de qualificar de zenit de la pintura modernista. També li van presentar Rusiñol, i Picasso, el jove pintor que era poc més gran que ell i del qual n’hi havia parlat el mestre, amb qui va coincidir en un dels seus intermitents viatges a Barcelona.

Però si hi havia un àmbit en què el modernisme feia eclosió era en el de l’arquitectura i la decoració. Europa i Amèrica vivien l’art nouveau i les seves varietats, però només Barcelona era capaç de bolcar aquell concepte de manera massiva i unànime en les seves construccions i comerços. La nova situació d’en Dalmau, com a pintor i ceramista de renom, li va permetre accedir a les construccions acompanyant arquitectes, mestres d’obres, ceramistes, fusters, marbristes, ferrers, i tota la cohort que envoltava els veritables artífexs d’aquelles meravelles.

La Casa Lleó Morera i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Domènech i Montaner. La Casa Terrades, de Puig i Cadafalch. La Torre Bellesguard i el Park Güell, de Gaudí. En Dalmau va tenir accés a totes aquelles obres, fins i tot hi va arribar a treballar, com li agradava fer, quan es tractava de col·locar les rajoles o les ceràmiques del senyor Manel Bello; va escoltar els plantejaments dels grans mestres i, amb el neguit de qui creu que no està preparat, va presenciar com naixia la màgia. Domènech i Gaudí competien en edificis monumentals. El primer afrontava la construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el segon posava tots els esforços en la Sagrada Família. Antoni Gaudí era extremament vanitós, orgullós, místic; l’arquitecte de Déu. Domènech, en canvi, i a pesar del seu caràcter irascible, era un home de seny, culte, un veritable humanista. Puig i Cadafalch, el petit de tots tres, deixeble de Domènech, arquitecte i matemàtic, també era regidor de l’Ajuntament de Barcelona.

I malgrat aquesta competició arquitectònica que, a parer d’en Dalmau, els hauria de buidar d’idees i absorbir-los tota la creativitat que era capaç de generar el seu enginy, els tres grans arquitectes també s’esmerçaven a fer feines menors, en el que es podria considerar la simple decoració d’establiments comercials. Gaudí i Puig i Cadafalch van col·laborar en la decoració d’un dels principals cafès de Barcelona: el Torino, al passeig de Gràcia, inaugurat el setembre d’aquell mateix any, el 1902. Gaudí va dissenyar la sala del fons del restaurant, Puig i Cadafalch, l’entrada. Domènech, per la seva banda, rehabilitava i decorava l’Hotel España amb l’ajut de grans mestres com l’escultor Eusebi Arnau, el marbrista Alfons Juyol i, per damunt de tot, el pintor Ramon Casas, que va il·luminar el menjador de l’establiment amb un mural de sirenes que semblava que flotessin entre els comensals.

Les comandes arribaven amb fluïdesa a la fàbrica de rajoles del senyor Manel, en la qual s’estava al corrent dels projectes dels arquitectes. Domènech pretenia cobrir tots els pavellons del nou gran hospital amb ceràmica. Paviments, parets i sostres es revestirien amb rajoles; les sales dels pacients, amb colors agradables, tranquil·litzadors; els espais exteriors i altres dependències, amb tons més metàl·lics i colors que reflectissin el sol de Barcelona, i formes que busquessin l’art absolut; si a l’interior s’utilitzaven rajoles llises d’un mateix color, amb la qual cosa es garantia la higiene perquè en facilitava la neteja i desinfecció, a l’exterior, als pinacles, als coronaments, a les sortides d’aire i als mateixos revestiments de les façanes i els sostres, s’abandonarien les formes tradicionals, escapant de les línies rígides per fer ondular i surar l’argila cuita. El nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau seria amb tota la seguretat una exhibició de modernisme i un homenatge a la ceràmica i al seu disseny; els seus proveïdors, per tant, tindrien uns bons ingressos garantits.

—No com aquest arrogant d’en Gaudí —es va queixar el mestre a en Dalmau, mentre parlaven de com anaven les coses a la fàbrica.

—Què vol dir? —s’estranyà en Dalmau.

—Doncs que, mentre els uns respecten la nostra feina i ens encarreguen peces i dissenys, i confiem que ho continuïn fent, Gaudí es dedica a recollir la brossa de les fàbriques i els tallers per recobrir les obres amb això que ell anomena trencadís, un mosaic d’esquerdills de ceràmica, vidre i porcellana, encaixats de qualsevol manera.

En Dalmau coneixia aquella tècnica ideada per Gaudí. Li agradava. Aquell batibull de peces de rajoles trencades sorprenia. De vegades neguitejava, però no deixava mai de meravellar: el color, la disposició, fins i tot la possibilitat d’especular d’on procedia una peça o l’altra, en un intent en va per conèixer-ne la història.

—És una tècnica nova, modernista… —En Dalmau va voler defensar el gran arquitecte.

—Fill —va intervenir el mestre Manel—, el trencadís és simplement una variant del zellige, que ja utilitzaven els moros al nostre país fa molts anys. La qüestió és que Gaudí està obsessionat amb l’economia, el seu discurs sempre hi gira al voltant, a l’ús adequat dels recursos, a economitzar. Ha recuperat aquesta tècnica i ha aconseguit que les fàbriques li regalin les sobralles inútils, i així n’abaixa els costos.

Com en altres ocasions, en Dalmau no va voler discutir amb el mestre. Potser el trencadís naixia o no dels moros; moltes de les construccions modernistes es basaven en l’arquitectura i l’ornamentació àrab. El que en tot cas era innegable era que la ceràmica aplicada a les façanes dels edificis, trencada o sencera, estava canviant l’aspecte de l’entorn. La pedra i el totxo, grisos, uniformes, tristos, es convertien, gràcies a un revestiment de rajoles, en façanes lluminoses, innovadores, colpidores, molt més del que ho eren les composicions clàssiques i ensopides que adornaven els passejos de les grans ciutats.

Passaven els mesos i en Dalmau, consagrat a la seva feina després de perdre qualsevol esperança de trobar l’Emma, dissenyava obres i rajoles, pintava i visitava les construccions modernistes, i com més sentia parlar els grans mestres arquitectes i els artesans que, com ell amb la rajola o la ceràmica, feien realitat els somnis d’aquells genis treballant la fusta, el ferro o el vidre, més derivava la seva pintura cap a les propostes del seu ídol Ramon Casas. Va deixar definitivament enrere qualsevol influència del simbolisme dels Llucs, tan arrelat en la pintura del seu mestre, i va intentar captar a través de les pintures la fugacitat del moment, en colors diluïts, en obres exemptes de grans contrastos policroms en què pretenia jugar amb la indefinició en les línies; la realitat, fins i tot la quotidiana, tal com la percebia l’artista en un únic instant. La llum. En Dalmau perseguia aquesta fascinant llum crepuscular: la que cau en el moment que el dia i la nit es barallen entre si per aconseguir la realitat i tot sembla desdibuixar-se.

Però malgrat els èxits que obtenia amb les rajoles i tantes altres feines, en Dalmau amagava els seus quadres, fins i tot al mestre, temorós que poguessin comparar-lo amb els grans i les crítiques destrossessin les seves obres. Necessitava aprendre, absorbir aquelles idees meravelloses del modernisme, impregnar-se de l’esperit del que era nou. Més d’una vegada es va plantejar viatjar a l’estranger, tal com havien fet i feien la majoria dels pintors cèlebres. Disposava d’uns quants diners gràcies als encàrrecs que li feien, però també tenia una mare lligada a una màquina de cosir, i un crèdit considerable que havia de tornar al seu mestre per alliberar-lo d’anar a l’exèrcit, tot i que, en el fons, confiava que el senyor Manel li perdonés aquell deute com gairebé li havia insinuat més d’una vegada, quan els clients mostraven satisfacció i pagaven amb generositat el que ell havia creat.

Poca gent anava a visitar la Josefina d’ençà de la mort de la Montserrat, i l’Emma, després de la ruptura amb en Dalmau, només l’anava a veure de tant en tant. En Tomàs vivia pendent de la lluita obrera, que aspirava a deixar enrere el fracàs de la vaga general de començament d’aquell any. El germà gran d’en Dalmau no havia conviscut mai amb cap altra família que no fos la lluita política i, per tant, no reconeixia com a seva l’obligació de cuidar i atendre la mare; això sempre ho havia fet la Montserrat i, en última instància, en Dalmau, el preferit. Allò no volia dir que algun dia, esporàdic, es presentés al pis del carrer de Bertrellans, però exceptuant aquelles visites gairebé anecdòtiques, només alguna veïna o una vella amiga passava per casa de la Josefina per interessar-se per ella, prendre un cafè, treure-la de la màquina de cosir i xerrar uns minuts.

La companyia que en Dalmau feia a la seva mare tampoc no era gaire considerable, ja que acostumava a dinar a la fàbrica, on en Paco li portava algun plat de la fonda mentre ell continuava treballant, o ho feia a casa del mestre, on la senyora Cèlia i la seva filla Úrsula s’entestaven a molestar-lo amb males cares i menyspreus durant els dinars que el marit i pare, respectivament, pretenia que fossin agradables. Les nits, quan no les dedicava a pintar al seu estudi, en Dalmau les perdia en una taverna o un restaurant en tertúlies d’artistes com ell, alguns de reputats, d’altres de fracassats; escriptors, una minoria llegits pel públic, gairebé tots ells vanitosos, un tret del caràcter que en Dalmau va comprovar que s’intensificava en relació inversa a l’èxit de les seves obres; dramaturgs; poetes; escultors; periodistes; bohemis escurats a l’espera que algú els convidés a un plat de sopa i a un tall de carn, i joves burgesos que se sentien atrets per un món canalla en contrast amb aquell que vivien còmodament a l’empara dels seus pares i les seves fortunes als grans immobles de l’Eixample. De vegades, un cop feta la tertúlia, el grup ja més reduït i entrada la nit, es lliuraven a l’alcohol i a les dones, sovint prostitutes, o sigui que eren poques les vegades que en Dalmau arribava a casa i trobava desperta la mare.

La veia als matins, quan ella deixava la seva feina a casa i li preparava l’esmorzar. Parlaven poc. En Dalmau preveia que rebria si establien conversa, i la Josefina ja estava cansada d’advertir-li que el rumb que estava prenent la seva vida no era el correcte.

—Tinc èxit, mare —replicà ell una vegada—. La gent em coneix… Valoren les meves obres, em conviden i volen estar amb mi.

—Aquest èxit l’hauries de posar al servei dels altres, del poble, dels obrers —l’interrompé ella—, de la lluita.

—Mare… —En Dalmau va intentar esquivar el tema—. Què pretén? Que regali els meus quadres a les societats obreres?

La Josefina no hi va insistir. Estimava el seu fill. Per aquella mateixa raó tampoc no li parlava de les visites de l’Emma. La primera vegada que la va topar va ser un dia que anava a portar els punys de camisa que havia cosit i a recollir nous encàrrecs. La noia no havia volgut pujar a casa. En canvi, sí que van passejar per la ciutat vella, per carrerons on el sol no entrava, humits, bruts i estantissos, les seves veus sovint silenciades pels crits de la gent o la fragor de les fàbriques i els tallers que encara continuaven atrapats en l’atapeït entramat urbà de la Barcelona medieval. L’Emma confessà a la Josefina totes les circumstàncies que l’havien portat a la situació en què es trobava: la suplantació de la Montserrat davant de les monges; la responsabilitat que li atribuïen en la seva mort. «Tranquil·la —li va dir la Josefina—, tu no hi vas tenir res a veure. Tu l’estimaves». Pel que feia a en Dalmau, li va començar explicant la borratxera i la clatellada, i va acabar amb els nus que s’havien venut al prostíbul. La Josefina feia que no amb el cap i sospirava.

—El que em va fer més mal és que no insistís a disculpar-se, que no fes més per la nostra relació. La primera vegada jo estava massa enrabiada, encara em feia mal la cara! —va exclamar l’Emma. La Josefina la va mirar i va veure un rostre que reflectia dolor—. Després va passar allò dels nus. Com l’hi puc perdonar? —va preguntar, dolguda—. Ara treballo venent gallines amb un vell esdentegat que pobre d’ell que em toqui el cul —va afegir per trencar la tensió que s’havia produït.

Ho va aconseguir, perquè la dona va esbossar un somriure abans de tornar a negar amb el cap.

—En Dalmau ha canviat, filla —va reconèixer—. Temo que s’està convertint en un d’ells, d’aquests contra els que tant hem lluitat. Si cregués en el més enllà, li demanaria a son pare que si us plau el corregís, però no crec en una altra vida, o sigui que pateixo pensant que la del meu marit es va entregar en va, assassinat per uns ideals dels quals son fill acabarà renegant.

L’Emma es va agafar amb força del braç de la Josefina i van continuar caminant una estona en silenci.

—No li parli de mi —li demanà la noia en tombar la cantonada del carrer de Bertrellans.

La Josefina l’hi va prometre que no ho faria i a més ho va complir. Cada vegada que el seu fill esmentava l’Emma, ella canviava de conversa, fins que un dia, davant de la seva insistència, es va veure obligada a utilitzar arguments més contundents:

—Com pots estar pensant en la més mínima relació amb una noia els nus de la qual han corregut per tot Barcelona?

Una suor freda va amarar l’esquena d’en Dalmau en adonar-se que la seva mare ho sabia.

—La van insultar. —La Josefina va interrompre els seus pensaments—. Li van dir puta, i van ser molts, molta gent; n’hauries de ser conscient: la van humiliar i el seu oncle la va fer fora de casa seva, com una gossa.

—I vostè com ho sap, tot això? —li preguntà.

—Fill —va dir la Josefina, cansada—, la gent és cruel. N’hi ha prou que corri la brama perquè tots s’afanyin com hienes a escopir-te-la a la cara. La brega que vas tenir amb els cosins al carrer, el comentaris a Can Bertran, la seva desaparició…

En Dalmau no va insistir.

Per la seva banda, l’Emma va donar a la Josefina l’adreça de la casa on dormia perquè la pogués trobar en cas de necessitat.

—Per a qualsevol cosa, Josefina —va afegir—. No ho dubti ni s’ho pensi dues vegades. El que necessiti. De debò —insistí amb èmfasi—. Ja sap que me l’estimo com una mare —va acabar dient abans de fer-li un petó tendre a la galta i d’empènyer-la amb delicadesa cap al carrer, per evitar així que hagués de veure el dolor que patien totes dues en les llàgrimes que els lliscaven per les galtes.

Conscient, doncs, de quina era la posició de la seva mare sobre el tema, en Dalmau li va amagar el frac, la camisa amb coll i punys, rígids, tots blancs, el corbatí negre i les sabates de xarol que s’havia comprat per assistir al ball que se celebraria a la Maison Dorée, un dels locals de més prestigi de Barcelona, a la plaça de Catalunya. Dos d’aquells burgesos rics a qui agradava afegir-se a les tertúlies dels artistes, Josep Paria i Amadeu Fabra, van intentar convèncer-lo perquè hi assistís, ometent-li, en un principi, l’obligació de vestir de gala. En aquell ball, li van assegurar els joves, no hi hauria les dones amb qui acostumaven a finalitzar les seves nits llicencioses. Allà hi hauria les seves pròpies germanes i moltes de les senyoretes de l’alta societat de Barcelona a qui els seus pares, excepte en ocasions especials com aquella, no deixaven sortir de nit.

—Totes et volen conèixer! —va exclamar l’Amadeu.

—Els hem parlat molt de tu, de la teva feina, de les teves pintures —va afegir en Josep—. Es moren de ganes de xerrar una estona amb tu.

En Dalmau va fer que no amb el cap. No s’imaginava en un ball al costat del mestre, la senyora Cèlia, l’Úrsula i tots els rics i prohoms de Barcelona i les seves famílies.

—Han vist els teus dibuixos als diaris i coneixen els teus cartells —insistí el primer—. La meva germana petita, per exemple, guarda la capseta per a caramels que vas dissenyar com un tresor; ara la fa servir per desar-hi els seus secrets.

En Dalmau no es deixava convèncer: aquella festa no li venia gens de gust.

—Dalmau —va tornar a reprendre la paraula l’Amadeu—, allà hi haurà els teus clients naturals. Qui et contracta perquè els facis la publicitat? Els industrials. A qui vendràs els teus quadres el dia que decideixis fer-ho? Als obrers? Et convé ser-hi, conèixer aquella gent, establir-hi amistat.

—No sé ballar —va ser tot el que se li va ocórrer dir a en Dalmau, tan afalagat com convençut de la raó d’aquell últim argument.

En aquella època, ja ben entrat l’any 1903, un grup de dones catòliques, evidentment entre elles la senyora Cèlia, havien abanderat la causa contra la blasfèmia. Republicans i anarquistes, gran part de la massa obrera, blasfemava, als carrers i a les tavernes, als tallers i a les fàbriques. I la majoria ho feien no per simple barroeria, de forma irreflexiva, sinó per convicció: juramentaven sabent que d’aquella manera insultaven els catòlics i la seva religió. Aquelles dones, encotillades i vestides de negre rigorós, alarmades perquè Déu, la Verge i els sants no caiguessin ni un minut en la boca bruta de tant sacríleg, es van mobilitzar i van aconseguir prop de dotze mil signatures que van presentar davant de les autoritats perquè s’adoptessin mesures de repressió contra la blasfèmia. Algunes fàbriques van dictar reglaments interns en què es prohibien els juraments, i fins i tot es va acomiadar treballadors per incórrer en una falta greu. La nit que en Dalmau es va posar el frac al taller per no mostrar-se a casa seva se celebrava l’èxit d’aquella iniciativa tan piadosa.

En Dalmau va baixar pel passeig de Gràcia, il·luminat a la nit com no ho estava cap altra avinguda de la ciutat. Caminava incòmode, tant pel vestit de segona mà que s’havia comprat, temorós de la dinerada que s’hauria deixat si hagués anat a la sastreria del senyor Manel o a qualsevol altra, com per les mirades que li dirigien els pobres i necessitats que feien cua davant de les cases riques per rebre les sobralles d’alguna menja, o aquells altres que buscaven un recer per passar-hi la nit, que es presentava freda i inclement. Se li atansà un trinxeraire i li demanà almoina. En Dalmau va arrufar els llavis davant del noi sutjós i escardalenc i li va donar dos cèntims. Feia temps que no veia la Maravilles, va pensar just abans que l’encerclés un grup de quatre trinxeraires més que van reaccionar al reclam de la seva generositat.

—Ja li he donat uns cèntims a un dels vostres. —En Dalmau se’ls va intentar treure del damunt—. No us puc donar monedes a tots —va afegir, però la canalla el va seguir pel passeig, entorpint-li el pas, pregant-li, estirant-li els faldons del frac—. Prou! —va acabar cridant en Dalmau, nerviós per l’assetjament dels pidolaires—. Voleu que truqui a la Guàrdia Municipal? O al sereno?

Encara no havia acabat la frase que la criaturada va marxar en estampida. En Dalmau es va quedar immòbil, un cop creuat el carrer d’Aragó i les vies del tren que hi corrien, que va superar pel pont del baixador. A la dreta s’alçava la Casa Amatller, una mica més a baix la Lleó Morera, que construïa Domènech i Montaner, i ell acabava d’amenaçar uns pobres nens desvalguts que avisaria la policia. Es va sentir miserable. Tot per vuit cèntims més, dos per cap, quan malgastava els diners en un frac, encara que fos usat. Malgastava el sou en alcohol i dones. La contribució al ball d’aquella nit li havia costat bastants calés i, malgrat tot, tenia el puny estret quan es tractava de donar caritat. Va buscar amb la mirada els nanos, però ja havien fugit. Potser l’estaven mirant, amagats als caus on dormien. Va respirar l’aire de la nit i va dedicar atenció als sorolls que la caracteritzaven: una dona que taral·lejava una cançó en un pis amb la finestra oberta, les ferradures de les peülles d’un cavall sobre l’empedrat, les corredisses dels mateixos trinxeraires quan s’escapaven. Es tractava de sons independents, perceptibles, de vegades diàfans, que no es confonien entre ells com passava durant la bullícia del dia.

Li va costar reprendre el camí, tot i que ho va fer lentament. Tenia la nostàlgia agafada a l’estómac. Aquells sorolls els havia sentit moltes vegades quan buscava l’Emma. Què se n’havia fet, d’ella?, es va preguntar. Tot d’una era molt conscient de fins a quin punt li havia fallat. Feia més d’un any que la Montserrat havia mort. I el mateix temps, per tant, que s’havia trencat la relació amb l’Emma, i ell, resignat, havia permès que el seu record es diluís en festes i feina, fins que en moments com aquell tornava fuetejant-li la consciència. «Així era ella —va confessar a la nit—, temerària i arrauxada». Per què no havien de ser també els seus records? Un error, dos… La por de ser rebutjat. La supèrbia o la covardia que li va impedir perseguir-la la nit que ella es va negar a contestar les seves disculpes. Ho havia d’haver fet aquella mateixa nit, o l’endemà, o un altre dia. Tot plegat havia posat fi a la felicitat d’en Dalmau, potser fins i tot a la seva joventut.

Amb aquests pensaments es va trobar davant de la Maison Dorée, un cafè restaurant de moda que es trobava a la cantonada de la plaça de Catalunya amb el carrer de Rivadeneyra, un carreró que donava a l’església de Santa Anna, des de la qual, amb dues passes, s’arribava al de Bertrellans, on vivia amb la seva mare. La gent vestida de gala que baixava d’una llarga processó de cotxes de cavalls i els nombrosos curiosos que s’arremolinaven apareixien il·luminats en contrast amb la zona en la penombra. En Dalmau es va obrir pas entre la multitud i es va esmunyir per la porta abans que baixessin els ocupants d’un cotxe de punt. Va mostrar el tiquet que el mestre Manel li havia donat a canvi d’una quantitat que va entendre que es destinava a la beneficència, i es va barrejar amb la gent que ja omplia els dos pisos que, amb el soterrani on s’ubicaven les cuines i els serveis, conformaven un local decorat a l’estil modernista tot i que una mica recarregat, barroc, que disposava de mobles clàssics francesos i pintures murals de cèlebres artistes catalans: De Riquer, Vancells, Urgell i Inglada, Riu i Dòria… En Dalmau les va contemplar entre les fileres de columnes de ferro que acabaven en arcs amb motius florals, i per damunt dels caps de la gent i les columnes de fum de pipes i cigars. No era la primera vegada que era allà. En aquell cafè restaurant s’hi celebraven algunes de les més cèlebres tertúlies de la ciutat —polítiques, artístiques, literàries i fins i tot taurines—, i ell s’hi havia afegit alguna vegada, com a simple oient, incapaç de discutir amb els qui mostraven tenir una extensa cultura.

Va passejar entre els convidats amb una copa de xampany que un cambrer li havia posat a la mà. Allà s’hi havia citat la flor i nata de Barcelona: burgesos i industrials amb les dones i les filles, com li havien anunciat en Josep i l’Amadeu; militars amb uniformes de gala amb unes pitreres que lluïen infinitat de medalles. En Dalmau ironitzà per dins demanant-se si n’hi devia haver cap que premiés la vergonyosa rendició i la pèrdua de Cuba i les Filipines. També hi havia alguns polítics, com l’alcalde de la ciutat, sacerdots, membres del capítol, fins i tot el bisbe, pel que va sentir en passar pel costat d’un grup que parlava de Sa Eminència. I per descomptat, aristòcrates, un munt, personatges rics i monàrquics, que havien estat beneficiats amb els títols de comte, marquès o vescomte a cop de talonari a les taules de restaurants com aquell: uns aristòcrates moderns que rivalitzaven amb els que ostentaven títols nobiliaris arrelats a la història de Catalunya i en les gestes bèl·liques dels seus avantpassats. La senyora Cèlia es fonia en la seva presència, i en Dalmau s’ensumava que la dona hauria estat disposada a sacrificar bona part del seu patrimoni per obtenir alguna d’aquelles distincions. Pel que feia al senyor Manel, el seu mestre, estava més interessat en l’Església i en la seva pintura que no en la societat, tot i que no per això la menystenia. En Dalmau era conscient que ell li devia molt; sí, el seu mestre s’enriquia amb ell, però eren ben pocs els humils que resultaven escollits per abandonar la misèria a què estaven condemnats. I a ell l’havia triat una persona que l’havia tractat, sinó com un pare, sí com un tutor, de vegades estricte, com ho era últimament respecte a les sortides nocturnes d’en Dalmau i l’aspecte deplorable amb què es presentava a la fàbrica.

—Però si els meus treballs continuen sent excel·lents! O no és així? —s’havia encarat en Dalmau amb el seu mestre l’últim matí que aquest li havia recriminat les seves incipients conductes dissolutes.

El senyor Manel es va quedar atònit davant del to i les paraules del seu oficial més ben valorat.

—Sí —s’havia limitat a contestar abans de fer mitja volta i tancar-se al despatx.

Passat el matí, quan en Dalmau va calcular que era l’hora que el mestre plegaria per anar a dinar a casa, el va anar a veure i es disculpà pel seu comportament.

—És una vida nova per a mi, senyor Manel —havia afegit després—, massa captivadora. Potser m’està seduint. Tindré en compte els seus consells, no pateixi.

La música, un vals, el va tornar al moment present. En Dalmau es va distreure una bona estona observant les anades i vingudes de les parelles a la pista de ball. N’hi havia que semblava que flotessin i giravoltaven amb agilitat; d’altres seguien el ritme més aviat amb poca traça. Va comprovar un cop més que l’aptitud no tenia res a veure amb l’edat: n’hi havia de joves i bastant ineptes, i al seu costat, parelles de vells que es bellugaven amb elegància. Quan l’orquestra va atacar una segona peça, en Dalmau va decidir pujar al primer pis, on la gent bevia i xerrava en grups reduïts. Allà hi va trobar en Josep i l’Amadeu, i tants altres joves burgesos a qui coneixia de la nit. I era veritat: amb ells hi eren les germanes i les amigues. Noies espectaculars, amb ganes de divertir-se i conèixer tot allò que els estava vetat a l’interior dels pisos fastuosos on les tenien tancades mentre no arribava un marit que tingués el vistiplau dels grans i es considerés adient per a elles i per als interessos de la família.

En un moment, en Dalmau es va convertir en el centre d’atenció de moltes d’elles, que, esforçant-se per conservar les bones maneres, el van atabalar amb preguntes sobre els seus dibuixos i la seva vida. «Fill d’un anarquista?», va gosar plantejar una, cosa que creà un silenci sobtat que en Dalmau va trencar amb naturalitat.

—Sí —va reconèixer—. El meu pare el van condemnar en el procés de Montjuïc per l’atemptat del Corpus. I va morir.

«El van executar?». «Al garrot vil?». «I vostè, també és anarquista?». Alguns dels joves que estaven amb elles van intentar interrompre la curiositat morbosa de les noies i, mentre els uns i els altres discutien, en Dalmau va veure l’Úrsula de reüll, a poques passes d’un altre grupet, com si estigués més pendent de la conversa del grup on era ell que no pas del que es deia al cercle on era ella. Per un instant, va sospesar la possibilitat que hagués compartit amb alguna d’aquelles amigues la seva primera experiència sexual al traster amb ell.

—Anem a ballar!

La proposta gairebé unànime de les noies el va tornar a la realitat.

—Els anarquistes no en sabem, de ballar —va intentar excusar-se en Dalmau.

—Hauria de deixar estar la política, en reunions com aquesta —li recriminà una d’elles.

—Sí —va dir l’altra—, aquí ballen tots els homes amb dues cames… que no portin sotana.

El van arrossegar al pis de sota entre rialles, i ell va ballar, amb matusseria. El xampany i l’entusiasme de les seves parelles el van enganyar fins a fer-li creure que agafava el ritme dels valsos: «Un, dos, tres; un, dos, tres», li cantaven elles estirant-li el braç i fent-li posar dreta l’esquena per marcar el compàs. En Dalmau es deixava portar per aquella cadència que indefectiblement es descomponia amb una ensopegada o una trepitjada que les noies minimitzaven mossegant-se els llavis. Aquestes noies no s’arrambaven com passava quan festejava amb l’Emma en algun envelat del barri. Aquestes ballaven separades, rectes com un fus, distants i, no obstant això, algunes d’elles irradiaven un desig i una lascívia que torbaven en Dalmau. Les dibuixava despullades en la seva imaginació. El carbonet corria pel paper delineant els contorns joves i virginals. Alguna vegada va arribar a tremolar tot ell. Hauria jurat que elles estaven al cas dels seus pensaments, que fins i tot s’enrojolaven en una mostra de flirteig, que, malgrat la inexperiència, dominaven a la perfecció.

Irene. Així es deia la rossa amb cara angelical, de faccions perfectes, pell blanca sense cap taca, sensiblement més baixa que en Dalmau i de mans i pits menuts. El seu aspecte era tan delicat que a en Dalmau li va fer l’efecte que es tractava d’una joguina que s’havia de tractar amb una delicadesa extrema. Amb ella va ballar més que amb les altres. Amb ella va posar més atenció en les trepitjades. «Amat», li va dir a cau d’orella en Josep un moment que van decidir descansar i sortir a la terrassa del segon pis a prendre la fresca, tots amb una copa de xampany a la mà. «És la filla d’un dels màxims industrials del tèxtil», l’informà perquè tingués més referències. «I diria que li agrades», va afegir amb presses abans que la jove s’aproximés. En Dalmau va xerrar amb la Irene, una mica allunyat dels altres; ella, esplendorosa, sentint-se observada com la vencedora d’una baralla soterrada. Van riure. Van tornar al pis de sota i no es van separar. Van brindar. Van beure i van donar mil voltes a la pista de ball entre una multitud que no van veure, com si només hi fossin ells dos.

En cert moment de la vetllada, un cop va acabar una peça musical, l’orquestra, elevada damunt d’una tarima, es va enretirar a un costat per fer lloc a un grup de senyores, entre elles la senyora Cèlia, que s’hi van enfilar amb més o menys dificultat. Es va demanar silenci; les copes de xampany van dringar pregant atenció a la concurrència. La pista de ball es va atapeir amb els que van baixar del segon pis. Enxubat entre ells, sentint l’escalfor del cos de la Irene, ara sí proper, en Dalmau va calcular que allí hi podia haver perfectament quatre-centes persones, potser més.

—Excel·lentíssim Senyor Capità General —va cantar una d’aquelles senyores vestides de negre—, Eminència —afegí saludant el bisbe amb un imperceptible moviment de cap—, Excel·lentíssim Senyor Alcalde de Barcelona…

La dona va anar esmentant totes les autoritats que hi havia presents a la festa fins que, després de saludar el comú, va agrair la generositat dels barcelonins en una causa tan altruista com la beneficència i la caritat amb els més necessitats, i a continuació es va perdre en una llarga diatriba contra la blasfèmia. En Dalmau va deixar d’escoltar més o menys quan l’oradora saludava els membres del capítol catedralici. Mirava la Irene de reüll; tenia l’expressió seriosa, com si combregués amb tot el que es deia des de la tarima. En Dalmau va especular sobre la seva edat. Devia tenir entre divuit i vint anys. Pel seu aspecte, qualsevol podria dir que no passava dels setze, però allò no encaixava amb el grup d’amigues amb què es movia ni amb les llibertats que es prenia, beure, ballar, amb tota seguretat sota l’observació i la vigilància dels seus pares, que ja devien estar al corrent de la vida d’en Dalmau més que ell mateix. Divuit, va concloure, sense tenir-les totes. El debat intern que tenia sobre l’edat d’aquell àngel va impedir que veiés com l’Úrsula circulava entre la gent i s’apropava a un noi d’aspecte impol·lut malgrat les hores de ball transcorregudes, i parlava amb ell, assenyalant la tarima. El jove va somriure i després assentí. Va parlar el bisbe. Va parlar l’alcalde. I quan semblava que l’acte ja s’acabaria i es reprendria el ball, el jove es va plantar damunt la tarima d’un salt. La gent es va sorprendre i va guardar silenci.

—Senyores i senyors —va dir amb desimboltura, la veu greu i forta—, els joves som conscients de la importància d’aquest acte i dels esforços dels nostres pares i superiors per oferir-nos un món molt més pacífic, just i apuntalat en els principis de la religió catòlica, per això, en representació de tots nosaltres, el gran artista Dalmau Sala s’ha ofert per pujar a aquesta estrada per tal de dirigir-los unes paraules d’agraïment.

En Dalmau no el va sentir: continuava embadalit amb el nas recte de la Irene, potser una mica arromangat, un punt, just el necessari per suavitzar la duresa d’aquelles línies mediterrànies de les dones llatines. I quan anava a fixar-se en els llavis, aquests es van girar cap a ell en un somriure meravellós.

—Que bé! —exclamà la noia—. Que amagat que ho tenies!

En Dalmau li va tornar el somriure i va arronsar les espatlles!

—Què vols dir?

Va callar davant dels aplaudiments dels que l’envoltaven, que van obrir la rotllana fins a deixar-lo al centre. La majoria el felicitaven, sense que ell n’entengués el motiu. El jove de la tarima havia desaparegut amb un altre salt i s’havia esvaït entre la multitud; el seu lloc l’ocupava ara una de les senyores de negre que s’havia avançat fins al marge de la tarima.

—Dalmau Sala! —el va cridar des d’allà—. Pugi, fill, pugi —l’incità agitant endavant i enrere els dits d’una mà—. L’esperem.

—Per què? —va demanar en Dalmau.

—T’has ofert a parlar en nom de tots nosaltres —contestà l’Amadeu, ja al seu costat.

—Una bona tàctica per guanyar-te l’admiració de tota aquesta gent —li xiuxiuejà en Josep—. Et felicito —afegí mentre l’empenyia per l’esquena cap a la tarima, com si es tractés del seu agent o del seu representant.

La gent havia obert un passadís que portava directament a la senyora de negre, que continuava allargant-li la mà. En Dalmau es quedà paralitzat durant uns moments i en Josep va haver de donar-li una segona empenteta. Els congregats l’animaven, la dona de negre el cridava, i ell es va girar per observar la Irene, que li somreia. En Josep, la gent, la senyora de negre, el somriure de la Irene, tot el va arrossegar fins a aquella tarima, on va pujar mentre notava com li tremolaven les cames. No volia parlar en públic.

—Moltes de nosaltres… —va començar la senyora de negre—. Moltes de nosaltres… —va repetir en un intent que tothom callés— vam estar presents en la seva cèlebre exposició dels dibuixos dels trinxeraires al Cercle Artístic de Sant Lluc. Fins i tot n’hi va haver alguna que va adquirir una d’aquestes obres. —Es va girar cap a una dama que havia accedit amb ella a la tarima i que assentí des del darrere, on s’havia reagrupat amb les altres senyores de negre, barrejades amb els músics—. És un honor per a nosaltres comptar avui amb la seva presència aquí, pel seu ajut i el seu suport a la causa contra la blasfèmia. Són vostès, els artistes de renom, els que la gent segueix i imita, els que més exemple de respecte i prudència en la parla han de proporcionar a la societat. Té vostè la paraula —el va convidar la dona, va fer dues passes enrere i es va reunir amb les altres senyores.

«Té vostè la paraula!». En Dalmau no volia tenir la paraula! Parlar en públic no havia estat mai el seu fort. Va sentir que li suaven les mans i l’esquena. Plantat allà, sol, amb una filera de músics i de dones de negre al darrere, centenars de persones que el miraven al davant, atentes, expectants, va sentir que se li regirava l’estómac. Va escurar-se la gola, amb l’única finalitat de guanyar temps, perquè es considerava incapaç d’articular ni un mot. Aleshores va veure com refulgien les medalles dels militars i les joies de les senyores, les sotanes impecables dels capellans i els vestits de seda de les dones; va veure la Irene, els seus ulls verds clavats en ell. Es va sentir avergonyit, ridícul en aquell frac de segona mà que ara va entendre que li anava gran a les espatlles i estret de cintura. Tots s’hi devien estar fixant.

—Vinga! —va sentir que deia algú del públic.

—Llança-t’hi —el va animar algú altre.

No podia. Va tornar a escurar-se el coll. Aquesta vegada va tossir. Fins i tot li tremolava la gola.

—No diu res —es va sentir en to burleta.

El pànic va atrapar els dits d’en Dalmau, que es van crispar entrellaçats per davant del ventre. Les rialles es van barrejar amb el mareig per tot l’alcohol consumit. I allà continuava, com un estaquirot, paralitzat, les gotes de suor que li corrien per les temples.

—Digues alguna cosa, noi —el va animar amb afecte un avi que era a prop de la tarima.

—Un senzill gràcies —li aconsellà un altre home.

—No diu res —repetí el d’abans.

Les rialles van augmentar.

No havia passat ni un minut. Etern. Havia de fer alguna cosa. Però el cos no li responia. Tampoc no volia mirar el públic; allà hi havia la Irene.

—S’ha quedat mut —va dir algú.

—I quiet, com un model.

Va sentir que esclafien a riure.

—Moltes gràcies —va poder dir a l’últim amb la veu trèmula.

Va fer l’efecte que només l’havien sentit l’avi i l’home que li havia donat consell feia un moment. La majoria dels assistents tornava a tancar-se en grupets per fer-la petar. Els cambrers van reaparèixer amb safates carregades de copes de xampany.

—Música! —es va exigir des de la pista.

—Que se’n torni a pintar! —va cridar algú.

En Dalmau va notar tota la ingesta de xampany regirada a l’estómac, com un onatge. En dues ocasions va notar un reflux amarg a la boca. La primera arcada va coincidir amb les burles d’un grup de joves, la següent va ser justament quan la dona de negre l’agafava amb delicadesa de les espatlles per emportar-se’l d’allà. En Dalmau es va girar quan va sentir el contacte de les mans i va vomitar sobre els baixos del vestit i les sabates de la senyora. A la sala es van alçar tota mena de comentaris i mostres de fàstic. Mentre dos cambrers ajudaven la senyora de negre a netejar amb uns tovallons el vòmit del seu vestit de seda i puntes, un altre convidava en Dalmau a abandonar el lloc per la sortida de servei, a través del soterrani, fugint per darrere dels músics. Els va deixar fer.