5

L’Emma recorria el menjador amb una safata carregada de plats bruts que acabava de retirar de les taules. Anava a poc a poc, parant atenció, pendent que les muntanyes de gots i plats no fimbressin en excés. No obstant això, quan va passar pel costat d’una taula on seien quatre obrers, un d’ells li etzibà una forta palmellada al cul. La noia va trontollar i la platerada va sortir disparada endavant. Els gots, els plats i les escudelles van estavellar-se a terra amb gran estrèpit i la majoria van acabar esmicolats. L’Emma no es va fixar en el cataclisme; es va posar les mans a les natges i, ruboritzada, es va girar i es dirigí als comensals de la taula.

—Qui ha sigut? —va cridar—. Com goses?

Els homes que estaven asseguts a la taula reien pels descosits. En Bertran va arribar corrents.

—León! —va cridar a l’obrer, un habitual de Can Bertran; treballador en una fàbrica de mobles, un fanfarró busca-raons—. No vull bregues al meu local! Som en un establiment seriós.

—Seriós? —va clamar l’operari, que va desenroscar un paper gran i el va ensenyar a en Bertran.

L’Emma va veure com el seu cap empal·lidia. Després aquell home es va alçar, es va endossar el paper al pit i, estès gairebé fins als genolls, va girar en rodó perquè els altres de les taules també ho poguessin veure. Els xiulets, els aplaudiments i les insolències i grolleries que van brollar de la boca d’aquells obrers barroers que anaven a dinar per uns quants cèntims es van amuntegar a les orelles de l’Emma en reconèixer-se despullada en el dibuix, en actitud provocadora, totalment obscena. Li van tremolar les cames i es va marejar. El món girava al seu voltant i ella va deixar de sentir el tumult. Es va desplomar a terra, però un dels homes de la taula d’en León la va atrapar.

—Despulla’t —va cridar algú.

—Les faldilles, aixeca’t les faldilles!

L’home que havia impedit que caigués la va subjectar per la cintura amb una mà, mentre amb l’altra li magrejava els pits amb lascívia.

—Bravo!

—Ensenya’ns les mamelles! Les de veritat! —va animar l’altre.

En Bertran estava paralitzat. Va ser la seva dona, l’Ester, i una de les seves filles, atretes per l’escàndol, les que van alliberar l’Emma de les urpes de l’obrer.

—Emporta-te-la! —va ordenar la mare a la filla—. A la cuina. Corre!

—No! —van lamentar diversos clients a la vegada.

—Que es despulli com en el quadre.

—Puta!

—Dona’m això —va exigir la cuinera a en León.

—I un rave —es va negar l’altre arrambant el dibuix—. Que jo m’hi he deixat uns bons cèntims.

—D’on ho has tret? —va reaccionar aleshores en Bertran.

—On l’he comprat, vols dir. Al bordell de la Joana —va cridar fent escarafalls—. En venien més, molts més, però a mi em va agradar aquest.

I mentre el tornava a exhibir girant en rodó i excitant la parròquia, l’Emma va tenir la sensació de tornar a defallir definitivament en sentir l’afirmació d’en León, just abans d’entrar a la cuina: no només n’hi havia més, sinó que els venien en un bordell.

—Ja n’hi ha prou! S’ha acabat —exigí en Bertran—. Això és un establiment…

—Seriós? —l’interrompé en León creant noves rialles—. Tens treballant-hi una dona que posa nua a… —L’obrer va haver de pensar les paraules—. Que posa despullada com una meuca! —va acabar cridant.

—Hi ha d’haver alguna explicació —va adduir l’Ester, que, abans de seguir les passes de l’Emma, va ordenar a l’altra filla que recollís la trencadissa de terra.

No hi havia cap explicació. O si més no, una que pogués haver calmat l’Ester, ella i el marit, amos modestos d’una fonda, però sempre pendents d’arribar a aquell graó, per baix que fos, de la burgesia de la ciutat. Catalans, per tant, i catòlics, per descomptat. «Et vas deixar pintar així? —es va estranyar la dona després que l’Emma assentís a totes les seves preguntes, ajupida a terra, amb el rostre enfonsat entre les mans—. Però quines relacions tenies amb el teu xicot? Ja heu… tingut relacions?».

Les dues filles Bertran escoltaven atentes, bocabadades, el pare també estava pendent, des de la porta de la cuina, controlant al mateix temps la sala.

—Ho sento, ho sento, ho sento… —plorava l’Emma.

Una de les filles va intentar consolar-la i es va ajupir per passar-li el braç per les espatlles. La seva mare la va agafar amb certa violència, la va aixecar i la va obligar a recular unes passes.

—Ho sentim nosaltres, Emma —va dir aleshores—, però hauràs de deixar aquesta casa.

En Bertran va fer un bot. La mirada que li dirigí la dona va ser suficient perquè evités pronunciar-s’hi. Les filles es van mirar estranyades. L’Emma es descobrí la cara i va mirar l’Ester.

—Em fa fora? —va preguntar a poc a poc, atònita.

—Evidentment —va contestar l’altra amb duresa—. Aquí no podem permetre indecències com aquesta. Arregla-li el jornal, Bertran —va afegir dirigint-se on era el seu marit—. Vosaltres ocupeu-vos de la cuina. I tu recull les teves coses i ves a cobrar. Calla —va remugar al costat ja del seu marit, mentre tots dos sortien de la cuina. La clientela s’havia calmat i se sentien els murmuris habituals entre algun crit i de tant en tant una rialla—. Sé que és dur fer-la fora —va continuar la dona—, però no es tracta només d’aquest dibuix… o dels que puguin venir. No t’adones que l’Emma ha desplaçat les teves filles a la cuina? Elles estan més còmodes lluny dels fogons, xerrant amb la gent, fent el ximple i flirtejant. De cambreres sempre en trobarem, millors o pitjors, però bones cuineres, no, i cal aprofitar l’ocasió. Els hem d’ensenyar tot el que sabem, qui em substituirà si mai em passa res? Qui es farà càrrec del negoci quan siguem vells?

—Però el seu oncle… La carn de l’escorxador… —va dubtar en Bertran.

—En Sebastià ho entendrà perfectament. Creus que li agradaria que la gent continués venint per aquí amb els dibuixos per dir puta a la seva neboda i tocar-li el cul? Ja veurem si no la fa fora ell també de casa seva.

—És anarquista, gairebé tant com ho va ser el seu germà, i ja saps com pensa aquesta gent sobre el sexe i totes aquestes llibertats.

—Sí, sí, és clar —va replicar l’Ester amb displicència—. Fins que els toca rebre a ells. Anarquista o no, se sentirà humiliat per això de la noia.

En Bertran sospirà, i assentí.

Va sortir per darrere, per una portella que hi havia al muret del pati. En Bertran no havia descomptat la trencadissa de la liquidació del seu jornal. L’home, prim, neguitós, va evitar mirar-la als ulls. Va serrar els llavis i li desitjà sort. Com si li haguessin arrencat part del seu ésser, de la seva vida, de la seva rutina, l’Emma es va trobar immersa en el batibull d’uns carrers i una gent que no semblava que tinguessin cap interès en la seva desgràcia. Va esquivar un carro tirat per una mula vella, ranquejant, i al ritme de molts altres que anaven i venien, es va allunyar de la fonda. Tot se li feia hostil. No era l’hora de tornar a casa. Què hi faria allà tancada? L’oncle Sebastià devia estar dormint després d’una jornada nocturna a l’escorxador. Va tremolar només de pensar en la idea d’explicar al seu oncle i als seus cosins la raó d’aquells dibuixos. La Rosa ho sabia; l’hi havia explicat en la confiança i la intimitat que es basteix en un reduït llit compartit. Una suor freda se li arrapà a l’esquena en pensar en el seu oncle i els seus cosins observant-la despullada. Per què? Per què els havia venut en Dalmau? Tant l’arribava a odiar? Es va aturar al mig del carrer, les mans tancades amb força, clavant-se les ungles als palmells. «Desgraciat!», va dir entre dents. La gent que caminava darrere d’ella la va haver d’esquivar. Al llarg d’aquell mateix carrer, potser d’algun altre proper, en Dalmau l’havia estalonat demanant-li disculpes. Què es pensava? Que un cop de puny com el que li havia etzibat es podia oblidar com si res no hagués passat? No, ni tan sols atribuint-lo a l’alcohol que havia begut aquella nit. I després hi havia la Montserrat. L’Emma no aconseguia desprendre’s del seu sentiment de culpa, i la imatge de la barricada i el crani de la seva amiga rebentat pels trets la perseguia a les nits. Però en Dalmau no volia assumir cap responsabilitat, ni tan sols la derivada d’haver-li plantejat el conflicte de suplantar la seva amiga a la catequesi. «Traïdora!», l’havia insultat la Montserrat abans de morir. En Dalmau hauria d’haver rectificat la seva actitud i insistit mil i una vegades per obtenir el seu perdó, i, en comptes d’això, va desaparèixer després d’uns quants intents ingenus. I ara els dibuixos. No entenia com havien acabat aquells nus en un bordell. La gent l’havia vist despullada, provocativa, luxuriosa. Recordava cada sessió de pintura: l’amor, la passió, la fruïció… Al cap d’una estona de caminar abstreta, amb els ulls vidriosos, es va trobar a poques passes del reixat de la fàbrica de rajoles. Va intentar recordar si en cap moment havia decidit anar-hi conscientment i es va respondre a si mateixa que no.

En Dalmau no hi era, li va contestar un vell esdentegat. Per què el volia veure?, l’interrogà l’home. «Per què?», va pensar ella. Per escopir-li als peus. Per esgarrapar-li la cara i clavar-li un cop de peu als ous. O dos!

—Per res —va contestar a l’últim—. Deixi-ho córrer.

—Està preparant una exposició amb el mestre. Diuen que és molt bona i… —Però l’Emma ja s’allunyava del reixat—. Vols que li digui que has vingut? Com et dius?

L’Emma, d’esquena al vell, va dubtar un instant, i sense ni girar el cap va contestar a la pregunta:

—No, no s’amoïni. No em coneix. Ja tornaré.

I es va dirigir cap a Sant Antoni a través dels mateixos descampats, i dels mateixos carrers sense empedrar i les voreres al costat de les quals s’alçaven cases humils d’un o dos pisos, tallers i vaqueries, o granges de llet de cabra o de burra; els mateixos carrerons per on havia pujat sense adonar-se de res.

—Cabró —va mussitar per sota el nas davant d’una lleteria—. Cabró —va repetir una mica més fort—. Cabró! —va acabar bramant al cel, plantada al bell mig del carrer—. Cabró!

Una vaquera li va recriminar els crits amb un rebuf quan l’animal que munyia es va bellugar amb nerviosisme. Un parell de dones vestides de negre van murmurar assenyalant-la i, per darrere d’elles, amagats entre les cases, la roba estesa i els trastos i les deixalles amuntegades, la Maravilles i el seu germà, en Delfí, van creuar mirades de complicitat. Havia estat fàcil robar del taller d’en Dalmau els dibuixos d’aquella noia que la Maravilles va reconèixer de seguida que la va veure a la fonda. En Dalmau no mantenia cap ordre i quan pintava els trinxeraires entrava en un grau tan fort de concentració que, tret del paper o el carbonet i els pastels que tenia a les mans, la Maravilles li hauria pogut robar fins i tot una sabata, o la camisa que duia posada.

Vendre’ls al bordell de la Joana encara va ser més fàcil. L’encobridora no era, com ja es veia a venir pel seu ofici, una persona culta i sensible, però amb tot va contemplar els dibuixos amb actitud respectuosa, com si descobrís alguna cosa que anés molt més enllà de la lascívia que pretenien originar les fotografies de nus femenins que tant de moda s’havien posat amb la popularitat de les càmeres de retratar. Aquell respecte no els va significar, però, un preu superior, com els va assegurar en Benet, el trinxeraire que els va parlar de la mirada estranya de la puta i en qui la Maravilles havia confiat la missió de vendre els dibuixos.

—I per què no tu o jo? —es va queixar el germà.

—No vull que en Dalmau pugui saber mai que hem sigut nosaltres.

—Per què?

—En Dalmau hi confia, en nosaltres. Potser fins i tot ens ha agafat afecte. Que no ho veus? Ens compra menjar en alguna paradeta i, de tant en tant, ens dona una propina. Està enfadat amb aquella noia, això es veu a primer cop d’ull, però també enamorat. Si no, no l’hauria espiat. I si arregla les coses amb ella, segur que nosaltres li farem nosa.

—Ah. —En Delfí va estar una estona pensant—. I si en Dalmau troba en Benet, i ell li explica que els hi hem donat nosaltres?

La Maravilles va espantar els dubtes amb una ventada de mà a l’aire.

—L’única cosa que pot explicar en Benet són els pocs dies que li queden amb aquesta tos sanguinolenta que l’obliga a escopir gargalls per tots costats.

La Maravilles estava disposada a seguir l’Emma, que, després d’haver insultat a crits en Dalmau i escopit als peus d’una de les vaqueres, havia reprès el camí i s’allunyava carrer avall.

—Deixa que se’n vagi —li proposà en Delfí.

Però la Maravilles no ho pensava fer. Volia saber què era el que passava amb aquella noia. Segur que algun dia li serviria d’alguna cosa… per a bé o per a mal d’en Dalmau.

L’oncle Sebastià ho sabia; havia anat a dinar a Can Bertran quan l’Emma ja se n’havia anat i la ràbia li havia anat augmentant a mesura que esperava que la noia tornés a casa. L’Emma se’l va trobar colèric, agressiu, probablement begut com en donava fe l’ampolla d’anís mig buida que hi havia sobre la taula del menjador i el baf que va exhalar amb les seves primeres paraules.

—Què has fet, desgraciada? —va bramar l’home. L’Emma va recular fins a la porta de la casa. Ell la va seguir, ruixant-li la cara amb gotes de saliva i alcohol mentre cridava—. Tothom t’ha vist despullada! Marrana! Puta! Així t’he educat jo? Què diria ton pare si et veiés?

L’Emma va xocar amb l’esquena contra la porta tancada. El nas de l’oncle Sebastià va quedar a un centímetre del seu; la fortor que procedia de la seva boca i la suor del cos la van marejar. Escoltava la seva respiració; sentia l’escalfor de l’aire que exhalava. Estaven sols a la casa; els seus cosins encara eren a la feina. L’estomacaria. L’Emma va tremolar i va tancar els ulls, temorosa que la forcés, endut per la fúria i l’alcohol, però l’home va parar d’escridassar-la. Van transcórrer uns quants segons i ella va continuar sense poder enfrontar-se amb la visió de la figura de l’oncle. No va poder contenir la tremolor frenètica dels genolls. Estava a punt de caure a terra, quan un so eixordador va ressonar per tota la casa: el cop de puny que l’oncle Sebastià etzibà a la porta. L’Emma va començar a desplomar-se a terra, amb l’esquena lliscant contra la porta. L’home va etzibar dues puntades de peu just al costat d’ella. La noia va sentir l’espetec de la fusta que es trencava i es va arraulir encara més. L’oncle va tornar a la taula i es va servir una altra copa d’anís.

L’Emma es va quedar asseguda a terra, repenjada a la porta, amb els genolls a l’altura dels pits, les cames protegint-la, encongida. Des d’allà va veure com l’oncle s’acabava la copa d’un glop abans de servir-se’n una altra.

—Demà et buscaré un bon home capaç d’oblidar aquests dibuixos i el teu comportament mesquí, i t’hi casaràs. Serà difícil trobar ningú que accepti que a la seva dona ja l’hagin vist i desitjat la meitat dels homes de Barcelona, però em sembla que sé d’algú que…

—No. —La mateixa Emma es va sorprendre quan es va sentir a ella mateixa—. No em casaré amb ningú.

En Sebastià va beure de la copa, aquesta vegada només va ser un glop, cosa que inexplicablement tranquil·litzà l’Emma.

—T’hauria de clavar una pallissa —la va amenaçar—, però vaig prometre al meu germà que, si depenia de mi, ningú no et faria mal, i m’hi incloc. Si no estàs disposada a obeir-me, te n’hauràs d’anar d’aquesta casa. Ja tens prou edat per fer-ho, o sigui que em considero lliure del compromís que vaig adquirir amb ton pare.

Un cop dites aquelles paraules, una llarga filípica en boca d’un escorxador, l’oncle Sebastià es va deixar caure en una de les cadires de la taula.

—No pateixi, demà mateix… —va dir l’Emma.

—Demà, no. Avui. Ara.

—Però la Rosa… i els cosins… —va balbucejar l’Emma—. M’agradaria acomiadar-me d’ells.

—Doncs els esperes al carrer i te n’acomiades allà.

L’Emma encara portava el farcellet amb les escasses pertinences que havia recollit a la fonda: una escudella, coberts, dos davantals i un tovalló. Ara li tocava fer el mateix en el que havia estat casa seva des que havia mort el pare. Alguns vestits. El de flors, fet amb la tela que li havia regalat la Montserrat. Unes sabates i els dibuixos que en Dalmau li havia fet de petita. Els va estripar tots. Dels seus pares només conservava unes ulleres amb els vidres ratllats, i una estilogràfica amb un tap d’or que havia estat del seu pare i que l’Emma cuidava com un tresor. No se la va voler emportar.

—Faci’m el favor de guardar-me-la, oncle —li va demanar deixant-la damunt la taula i carregada amb el farcell a l’esquena—. Espero venir a buscar-la algun dia, però, si no és així, que se la quedi el cosí gran —va afegir. L’home no va contestar—. Gràcies per tot —va dir a l’últim—. Sàpiga que entenc la seva decisió.

L’Emma es va inclinar per fer-li un petó a la coroneta, com tantes vegades havia fet, però en Sebastià va enretirar el cap.

—Ho sento —reiterà l’Emma dirigint-se a la porta.

—Si no et caso ni et faig fora, ni apareixes en públic amb la cara feta un cromo per les hòsties —va sentir que deia l’oncle quan ja estava a punt de tancar la porta—, la gent creurà que la meva Rosa és igual de promíscua que tu. I això no ho consentiré mai.

L’Emma, amb un peu ja al replà, va assentir amb el cap i va desaparèixer.

La Rosa va plorar quan es van trobar al portal, i ella li va explicar tot el que havia passat.

—Ells no ho entendran —li advertí la Rosa sobre l’actitud dels seus germans, i no s’equivocava. No van trigar gaire a aparèixer, quan l’Emma ja s’acomiadava de la seva cosina.

—Rosa, suposo que tu no has posat per a aquell fill de puta, oi? —va ser la primera reacció d’un d’ells, que va travessar la seva germana amb la mirada, les mans tancades en punys, en tensió.

—Ja t’ho vaig dir —va intervenir l’altre germà—, que això de tolerar que l’Emma es fiqués al llit a casa nostra amb aquest fill de la gran puta no portaria res de bo.

—Em sap greu —s’excusà l’Emma davant dels cosins.

Va acabar fent-los a les galtes el petó que el pare d’ells no li havia permès que li fes al cap. En qualsevol cas, tots dos els van rebre incòmodes, ansiosos per posar fi a aquella reunió que alguns dels veïns que pujaven o baixaven per les escales ja havien observat amb recel. «Que passa res?», els va preguntar un d’ells.

Passaven moltes coses. L’Emma estava pràcticament escurada, només disposava d’unes quantes pessetes entre la liquidació de la feina i el que tenia estalviat. Amb això podria llogar una habitació en alguna casa, però a totes les que coneixia de les seves amigues i que havia repassat amb la Rosa, una a una, li podia passar el mateix que amb l’oncle Sebastià: que esbrinessin allò dels dibuixos i la fessin fora o… La Rosa no gosava dir-ho, i a l’Emma no li va caldre sentir-ho. Es podien aprofitar d’ella prenent-la per una dona fàcil, com a mínim. Només feia unes hores que havia temut que el seu propi oncle la forcés. No l’hi va voler confessar a la seva cosina i es va sentir injusta amb l’home que l’havia acollit a casa seva. Però si era així amb un familiar a qui respectava i en qui confiava, què no havia de témer d’un estrany.

De sobte es va adonar que, llevat de la lluita obrera, de les corredisses davant de la Guàrdia Civil i els crits i insults contra els burgesos, la seva vida havia transcorregut en una relativa calma. Amb la Rosa i els cosins ja a dalt, l’entorn se li va tornar a presentar hostil, tal com li havia passat aquell matí quan va deixar Can Bertran. Estava sola. Necessitava una feina. Necessitava diners. Necessitava una casa seriosa on no la coneguessin i on pogués menjar i dormir. Necessitava refer la vida que se li havia anat escapant de les mans des que havien detingut la Montserrat, i que l’havia abocat a on es trobava ara, sola enmig de la ronda de Sant Antoni, un carrer transitat de gent, mules i carros, el capvespre d’un malaurat dimecres de mitjan juliol del 1902.

Va sentir sonar els dos quarts a la campana de la parròquia de Sant Pau del Camp: dos quarts de vuit. La Rosa li havia dit que havia de ser abans de les vuit a l’asil municipal del Parc. S’hi podia accedir entre les vuit i les deu del vespre, però van convenir que seria millor presentar-s’hi a primera hora, no fos cas que es quedés sense llit i sense sopar. I allà mateix va agafar el tramvia de circumval·lació que envoltava la ciutat vella i que la deixaria a prop de l’asil, a l’altre extrem, al carrer de Sicília. Va aconseguir seure en un banc entre dos soldats, que, amb una cortesia excessiva, una mica impostada, li van fer lloc. No va trigar a entendre-ho: a poc a poc, la van anar comprimint per banda i banda. Aquella seria la seva vida a partir d’aleshores. Va sospirar sonorament i, en acabat, va remenar el cos amb violència i va sacsejar les espatlles.

—M’equivoco o el banc s’ha encongit? —va dir amb sornegueria a una banda i a l’altra, causant els somriures dels altres viatgers i la vergonya dels soldats, que es van apartar als costats per obrir espai.

Al Paral·lel, el tramvia no va deixar de tocar la campana per no atropellar la multitud que deambulava entre cafès, fondes, venedors ambulants, teatres, cabarets, cinemes i atraccions. La gent era reticent a apartar-se amb la urgència que pretenia el tramviari, i molt sovint hi havia accidents, sobretot als carrers estrets. La Guillotina va ser l’apel·latiu que van rebre els tramvies per la facilitat amb què segaven el cos i la vida dels barcelonins, tot i que al de circumval·lació també l’anomenaven la Carrossa dels Pobres, ja que eren moltes les famílies humils que els diumenges hi pujaven per passejar, mentre els rics ho feien en els seus carruatges.

L’Emma va baixar del tramvia a l’altura del Parc, una extensió de terreny que feia dos segles s’havia utilitzat com a fortalesa després que Barcelona caigués en la guerra de Successió entre els partidaris de Felip V de Borbó i els de l’arxiduc Carles d’Àustria. A mitjan segle XIX, el govern va cedir la fortalesa a la ciutat, i les autoritats es van afanyar a enderrocar les estructures militars que rememoraven la derrota. Allà s’hi havia celebrat l’Exposició Universal de 1888, i ara, a la llum del capvespre d’aquell mes de juliol i a la fresca de la brisa marina, l’Emma es va creuar amb els barcelonins que passejaven distrets per les diferents avingudes: la dels d’álbers, la dels til·lers o la dels oms; es recreaven en les zones enjardinades a l’estil anglès, amb cedres gegants i multitud de magnòlies, o acudien a refrescar-se a la gran cascada, un monument d’alçada considerable, en semicercle, al qual s’arribava per una avinguda flanquejada per eucaliptus.

Una fiblada d’enveja va sacsejar l’Emma: havia gaudit d’aquell entorn amb en Dalmau. Havien corregut i rigut, s’havien abraçat i besat amb passió, i després ella havia descansat ajaguda sobre la gespa d’algun dels molts jardins mentre en Dalmau es perdia en els seus dibuixos: esbossos dels que passejaven, de vegades burlescos o satírics, que entretenien l’Emma; de vegades també pintava arbres o una simple flor. D’això no feia gaire temps i, no obstant això, que lluny semblava que quedés tot.

Va apressar la marxa per fugir de la nostàlgia, va creuar el parc i va arribar al carrer de Sicília. Allà s’alçava l’asil del Parc, un establiment municipal que disposava de dispensari públic, a més de llits en naus separades per a homes, dones, nens i malalts psiquiàtrics. A més del personal mèdic i administratiu, d’un mestre i dels treballadors subalterns per a la neteja, cuines i altres tasques, l’asil el governaven catorze monges que pertanyien a l’orde de la Sagrada Família, a les quals auxiliava un capellà.

Aquells dies, l’asil l’ocupaven gairebé un centenar de nens, vuitanta homes i quaranta dones, i uns setanta idiotes o dements. La particularitat del refugi radicava en el fet que homes i dones només s’hi podien quedar tres nits, durant les quals els donaven un llit, un plat de sopa al vespre i esmorzar al matí —durant el dia havien de sortir del centre—, i no podien sol·licitar un nou alberg fins que no haguessin passat dos mesos.

L’Emma es va aturar en veure la gent que s’esperava al carrer. Va tenir dubtes i va estar a punt de girar cua, però sabia que no hi havia cap lloc per a ella fora d’allà. Va respirar fondo. N’havia parlat amb la Rosa: necessitava una mica de temps, com a mínim aquells tres dies escassos de refugi a l’asil, per fer una elecció correcta. Es va apropar a la cua que esperava davant dels baixos de l’edifici. No va trigar a adonar-se que aquella filera de persones, algunes ferides, sagnant, un parell de dones que bressolaven entre els braços els cossos tremolosos de nens amb febre, vells incapacitats i diversos borratxos que no es podien aguantar drets, no buscaven un llit per dormir, sinó que pretenien que els atengués l’assistència gratuïta municipal, que tenia instal·lat un dispensari als baixos de l’asil.

Va buscar l’entrada del centre i va donar el seu nom a un administratiu que rebia la gent darrere d’un taulell alt. Aquell era l’únic requisit. Li van indicar el camí cap a la sala de les dones, també a la planta baixa de l’edifici, on s’ubicava l’alberg nocturn. Allà, entre diverses dones que se li havien avançat i que ordenaven les seves pertinences sobre els llits que s’acorruaven en una nau, va trobar dues monges que la van interrogar. Què l’havia portat fins allà? Tenia família? Feina? Què sabia fer? Religió? L’Emma va esquivar les respostes concretes, tret la de la religió, en què, a instàncies d’una de les monges, les va sorprendre recitant d’una tirada part del catecisme que sor Agnès li havia gravat en la memòria a l’asil del Bon Pastor. Aquella nit, les monges es van preocupar que li servissin més ració de sopa de l’habitual. Va poder jeure en un llit per a ella sola, amb els llençols vells i aspres però nets, des d’on va sentir els roncs, la tos i els plors de prop de quaranta dones. N’hi havia de mendicants, sí, era fàcil reconèixer-les, però també va veure dones i joves com ella, persones a qui l’atzar havia portat fins a aquell lloc, i amb qui, si bé no hi va parlar, els va tornar un esbós de somriure amb el que pretenien reconèixer-se en la desgràcia. Malgrat tot, malgrat la multitud que l’envoltava, amb la foscor l’Emma va tenir la sensació d’encongir-se al llit molt més enllà de la posició fetal en què s’havia refugiat. Va tocar la seva soledat, ho va poder fer, era com un mur que s’havia alçat al seu voltant, i va notar com les llàgrimes començaven a lliscar-li per les galtes. Va intentar evitar-les. Era una dona forta, sempre l’hi havien dit i ella havia fet ufana d’aquesta condició. Va lluitar uns minuts contra el plor: va prémer les parpelles i els llavis, i el cos se li enrigidí, en tensió. Els sanglots sorgien sufocats.

—Deixa’t anar, noia —va sentir que li deien des del llit del costat—. T’anirà bé. A ningú no li importa que ploris ni ningú t’ho recriminarà. Totes hem passat i continuem passant pel mateix.

L’Emma va intentar recordar la cara de la dona. No va poder. No li va costar seguir, però, el seu consell, i va plorar com no recordava haver-ho fet, ni tan sols quan va morir el seu pare.

L’endemà les monges li van recomanar una casa seriosa del carrer de Girona, per damunt del carrer de Corts. Podia dir que hi anava de part seva. També li van oferir feina com a minyona en una altra casa, ja que el dia anterior els havia dit que sabia cuinar. O, si no, la podien recomanar perquè l’admetessin al col·legi de Maria Immaculada per al servei domèstic. Allà hi havia més de vuit-centes noies que aprenien a servir i que després es col·locaven en cases de famílies benestants.

El llit del carrer de Girona li interessava. En canvi, allò de servir com a minyona en una llar burgesa, per a ella, que era lluitadora anarquista, quedava lluny de les seves intencions, per més necessitada que estigués. El seu pare es regiraria a la tomba i la Montserrat també, sens dubte. A més, per entrar en aquell col·legi on ensenyaven a cuinar i a servir, i sobretot a obeir la dona de la casa i a Déu per damunt de tot, calia un document de bona conducta emès pel capellà de la parròquia a la qual pertanyia la futura criada. A les monges les havia pogut enganyar amb una mica de catecisme, però no aconseguiria mai res d’un capellà.

—L’hi agraeixo, reverenda mare superiora —s’excusà l’Emma—, però ja he servit en alguna casa, i aquest cos… —Es va mostrar de dalt a baix amb les mans obertes—. Aquest cos m’ha portat molts problemes. Els senyors de les cases…, els fills… M’entenen? —L’entenien—. Creuen que tenen més drets que el de ser atesos a taula. Ho reconec: no em vull convertir en la incitació al pecat. Qui sap si d’aquí a uns quants anys, el dia que hagi perdut la frescor, ja podré treballar en una casa tranquil·lament.

—Prou que ho veig, filla —va afirmar la superiora d’aquella dotzena de monges, que també escrutava l’Emma de dalt a baix.

La casa era modesta però correcta. Com era d’esperar, en ser recomanada per les monges, es tractava del pis d’una vídua piadosa que duia el dol al damunt, que augmentava els ingressos rellogant habitacions que li sobraven. Per tres pessetes al mes, l’Emma podia compartir llit amb la Dora, una noia simpàtica, de tracte agradable i somriure fàcil, delerosa de casar-se per sortir d’aquella habitació en què gairebé no hi cabien si totes dues es posaven dretes alhora. El defecte de la companya d’habitació era que tenia enganxada al cos l’olor de conill. L’Emma el coneixia de la fonda, però la Dora superava aquell tuf amb escreix perquè es dedicava a esquilar pell de conill i es passava tot el dia amb les pells dels animals a les mans. Per més que intentés desfer-se’n, al matí es despertava amb el llit ple de pèls i, durant una bona estona, un cop llevada, la Dora es dedicava a enretirar-los dels cabells embullats de l’Emma mentre es desfeia en excuses. Tampoc hi havia manera de ventilar l’habitació, ja que l’única finestra que tenia donava a un asfixiant pati interior on l’aire fresc no arribava i a sobre s’hi acumulaven les mil olors dels altres pisos que hi donaven, com si estiguessin allà tancats a pressió esperant que algun ingenu els permetés ficar-se a casa seva i empastifar-la. D’altra banda, la vídua no aprovava que mantinguessin la porta de la seva cambra oberta. Seria, segons deia la vella amb una veu més ferma de l’habitual, com una invitació als homes que òbviament excitaria els seus desitjos carnals, cosa que va recalcar amb un cop de bastó al terra de mosaic hidràulic.

L’Emma no podia obrir la finestra d’aquell cau, i potser de tant en tant sortia al carrer amb pèls de conill entre els cabells, però no li va costar trobar en la Dora una amiga a qui s’arraulia a les nits per tranquil·litzar la seva ansietat i enganyar l’angoixa. Aquella relació la va animar. La seva situació desesperada la va portar a oblidar en Dalmau, l’oncle Sebastià, la cosina Rosa, la Josefina i tots els que l’havien envoltat fins aleshores. Havia pagat un mes per avançat a la vídua i només disposava de diners per alimentar-se amb frugalitat durant aquell mateix període. No es va atrevir a comptar les monedes, però sabia que era així. Necessitava trobar una feina, i s’hi va esforçar amb afany des de primera hora del matí sense limitar-se a la cuina, tot i que les seves primeres temptatives van ser a fondes, restaurants, cerveseries, cellers i tavernes, totes inútils perquè o bé li negaven la feina o bé pretenien aprofitar-se d’ella i li oferien una misèria. La crisi econòmica del moment no tenia clemència i treia a la llum el pitjor dels qui tenien feina per oferir.

Va provar-ho en botigues de brodats i puntes de coixí, de barrets, de comestibles, i fins i tot de carruatges. Res. Ho va intentar, infructuosament, en comerços de vanos, paraigües i para-sols; en xocolateries, sabateries i ganiveteries. Al final va aconseguir que la contractés un matalasser que tenia un magatzem al carrer de Bailèn a prop de la plaça de Tetuan, i durant unes nits els pèls de conill que s’enganxaven a la Dora es van barrejar amb els milers de fils de llana que va aportar l’Emma. Totes dues reien als matins. Una esquilava pells de conill, l’altra passava la jornada batent la llana. Aquesta era la feina de l’Emma: agafar un bastó de freixe prim de metre i mig de llarg, doblegat en un angle agut a l’extrem més fi; amb aquesta punta s’enlairava la llana fins que s’anava separant i aflonjant, i finalment s’estenia sobre la tela del matalàs i es cosia, una feina que el matalasser o la seva dona feien indistintament. Durant alguns dies, l’Emma va viure asfixiada entre muntanyes de llana marronosa que no parava de bastonejar, alçant una polseguera irrespirable, fins que una tarda, abans d’acabar la jornada, ella amb la vista posada en la vara que subjectava enlaire, envoltada de manyocs de llana i núvols de pols davant del pit, el matalasser la va empènyer per l’esquena i la va fer caure de morros sobre el piló de llana que batia.

La Dora li havia preguntat per aquell home i ella li havia contestat que semblava una persona honesta. «No te’n refiïs», li havia advertit, i ella, sense pensar-hi gaire, fent broma, va contestar que normalment tenia un bastó a la mà, així que, si se li acostava, ja sabria el que li esperava. Però i ara? On era la vara? Es va atribolar amb el matalasser al damunt, tots dos submergits en la llana, ell desbocat, lluitant per magrejar-li els pits amb una mà mentre amb l’altra li intentava aixecar les faldilles, al mateix temps que la petonejava i li mossegava el coll, les orelles, les galtes, els llavis.

No podria amb ell. Era un home gros i fort després de tota una vida batent la llana, transportant matalassos d’un lloc a l’altre. L’Emma va intentar trobar una sortida, malgrat que s’ofegava entre els fils de llana. Va buscar el bastó a les palpentes —ja tenia una de les mans de l’home a l’entrecuix— però no el va trobar. No hi era. Les mans només palpaven llana i més llana. Va voler cridar. Va tossir. «I la dona?», es va preguntar. Va intentar desempallegar-se del cos que la tenia presonera, però li va ser impossible. Va cridar, aquesta vegada la gola sí que va respondre, i ell la va bufetejar amb violència, repetidament, més del necessari, ja que la va continuar estomacant quan l’Emma ja havia callat.

—No. Si us plau —va plorar la noia ja rendida—. Si us plau. No, no…

Va notar que el matalasser pugnava per abaixar-se els pantalons, sense separar-se d’ella, reptant damunt del seu cos.

—No, no…

L’Emma va notar el penis erecte ja nu i va intentar defensar-se una vegada més. L’home la va agafar pels canells i li va desplegar els braços formant una creu.

—Si us plau —insistí ella quan tots dos es van mirar als ulls.

—Ja veuràs com t’agrada. —El matalasser va somriure—. T’agradarà tant que en voldràs més.

L’Emma va enfonsar els punys a la llana com si això l’aconseguís calmar, mentre l’home, ara encamellat, maldava per esquinçar-li la camisa i deixar-li els pits al descobert.

—M’ho demanaràs! —afirmava al mateix temps, els ulls vidriosos, la cara encesa—. Voldràs repetir!

Va ser un impuls. Tal com el matalasser va obrir la boca per continuar amb la seva fatxenderia, l’Emma es va incorporar com va poder i li va introduir a la boca una de les boles de llana que espremia en un puny. L’home, sorprès, va atrapar el braç de l’Emma amb la mà i el va enretirar. En aquell moment ella introduí una segona bola amb l’altra mà.

—No! —va insistir l’Emma empenyent la llana amb els dits fins al fons de la gola.

Ell es va defensar. Ella, la ràbia multiplicant les seves forces i la voluntat, va aguantar els embats d’ell ara amb una mà ara amb l’altra, sempre tapant-li la boca, impedint que expulsés la llana. Va rebre cops, pocs, perquè després d’uns segons de baralla rabiosa, el matalasser va començar a patir la falta d’aire i, per fi, es va desplomar. L’Emma el va deixar anar i es va allunyar d’ell tossint entre la llana i la polseguera que havien aixecat. A l’home li van venir arcades i va aconseguir treure’s de la boca les boles de llana abans de vomitar. L’Emma continuava distanciant-se d’ell quan va trepitjar el bastó de freixe. El va agafar. El va observar d’esquena a ella i va veure que encara tenia convulsions. Cabró! Li va ficar el bastó entre les cames, imaginant que encara hi devia tenir el membre pansit, i així que l’extrem del bastó el va sobrepassar, el va estirar enrere amb una estrebada. L’udol del matalasser li indicà que la vara s’havia clavat en algun lloc de l’entrecuix. El va deixar anar i es va dirigir cap a la sortida. De passada, es va cobrar de la caixa de la botiga els jornals, més el cost de la camisa esquinçada.

—Temo que això et passarà en qualsevol feina que vagis —va sentenciar la Dora després de sentir un cop més el relat de l’Emma, totes dues al llit—. Ets massa bonica. —Va fer espetegar la llengua—. Si fins i tot jo mateixa, alguna nit, he tingut temptacions…

—Ai, calla! —va cridar l’Emma, allunyant-la en broma.

Jeien totes dues al llit, l’una encarada a l’altra, compartint coixí, alè, escalfor, olors, pèls de conill i fils de llana. Van riure.

—No —va insistir la Dora quan va tornar el silenci—, ho dic de debò…

—Això de les temptacions? —va preguntar l’Emma.

—No, dona, no. Això dels problemes que tens. Si tens un xicot que et ve a buscar a la feina, t’espera rondant per fora, fumant un cigarret, i així que surts et fa un petó i t’agafa del braç com si fossis propietat seva, i això ho veuen tots els que treballen amb tu, i els de la taverna del costat, i fins i tot el babau de la merceria que sempre està tafanejant darrere l’aparador, aleshores et respecten, perquè saben que, si es passen de la ratlla, el teu home anirà a passar-hi comptes. Però tu… —La Dora la va mirar un instant—. Tu ets una bellesa, i no hi ha ningú que et protegeixi. La gent acaba sabent que no tens família, que vius en una habitació compartida i que ni tan sols hi ha cap xicot. Que ningú no està per tu ni pel que et puguin fer.

Tampoc no era del tot certa l’afirmació de la Dora, tot i que l’Emma ho ignorava. La Maravilles i en Delfí la vigilaven de tant en tant. L’havien seguit fins a l’asil del Parc. «Com saps que va allà?», va preguntar el trinxeraire. «Una dona amb un farcell, que se’n va de casa seva i que agafa la carrossa dels pobres, si no té cap lloc on anar va a l’asil del Parc, m’hi jugo el que vulguis». «I si resulta que sí que té un lloc?». «Aleshores ens costarà més trobar-la», interrompé la Maravilles al seu germà. Van travessar tots dos la ciutat vella a peu. La Maravilles va fer un somriure a en Delfí després de confirmar que ho havia encertat de ple. També van veure com es traslladava al carrer de Girona. I com pentinava infructuosament els carrers de Barcelona buscant feina. Van presenciar com sortia de la matalasseria amb la camisa esquinçada. «Aquest matalasser sempre ha sigut un malparit», va comentar la Maravilles.

—I què hi puc fer jo? —va replicar l’Emma a la seva amiga—. Em disfresso? Em tapo la cara?

—Com una monja, vols dir? No, no és la solució. És més pràctic, i més divertit, que et busquis un xicot.

En Dalmau li va esclatar al pensament com un llamp. No havia deixat de pensar en ell, de manera contradictòria. De vegades li assaltava la nostàlgia dels dies feliços, i aquell amor que creia que havia quedat enrere semblava que li esgarrapés la consciència per reviure amb unes llàgrimes silencioses. No obstant això, majoritàriament eren el menyspreu i la ràbia els que li feien rememorar el noi: els dibuixos d’ella despullada; el torbament per com els havia utilitzat, que encara la feia tremolar; la Montserrat… El cert era que no hi havia insistit prou, i les vegades que ho havia fet, encara era massa aviat, quan la còlera li impedia fins i tot mirar-lo a la cara. Després ell tampoc no va tornar a buscar-la. No insistí a demanar-li perdó, a disculpar-se per la plantofada, a donar-li la raó respecte de la seva responsabilitat en la mort de la Montserrat. I ella no havia pogut demanar-li una explicació pels nus. En Dalmau s’havia amagat, i això era el que més l’havia decebut. Si ja no l’havia anat a trobar, ara seria gairebé impossible que la trobés, perduda com estava en una gran ciutat com Barcelona.

Ja no la buscaria, es va resignar l’Emma. En Dalmau s’havia refugiat en la seva feina. «Dels meus tres fills —li havia dit un dia la Josefina—, el més gran i la petita han heretat el caràcter del seu pare: lluitadors, temeraris; en Dalmau, en canvi, és un artista, bo, molt bo, amb un cor enorme, però un somniador».

No havia tornat a visitar la Josefina, això sí que li sabia greu. Algun dia l’aniria a veure a casa seva. En canvi, l’Emma sí que tenia notícies d’en Dalmau. En una taverna on de vegades prenien l’esmorzar amb la Dora abans que cadascuna se n’anés a la feina va sentir que havia fet fortuna amb les pintures dels trinxeraires. A les cafeteries i a les tavernes sempre hi havia algú que llegia el diari en veu alta perquè tot el gruix de gent analfabeta estiguessin al dia de l’actualitat. Aquell lector espontani va llegir un dia la crònica de l’exposició del Cercle Artístic de Sant Lluc, i va citar els quadres d’una jove promesa barcelonina, de nom Dalmau Sala, «l’artista que pinta l’ànima dels seus models», va llegir amb èmfasi.

«Les pinta de tristesa», s’havia lamentat l’Emma en aquell moment, alçant la tassa de cafè en una mena de brindis al sol.

No va trobar xicot, tampoc no el buscava ni el pretenia per molt que el discurs de la Dora l’hagués deixat amoïnada. Amb qui sí que es va trobar va ser amb el vell Maties, el proveïdor ocasional de pollastres i gallines de Can Bertran, carregat com sempre amb una cistella d’aus de corral. Va ser un matí a prop del baixador del ferrocarril que comunicava amb Madrid, inaugurat recentment al passeig de Gràcia, entre Aragó i el mateix passeig. Era un edifici modernista alçat al mig del carrer i semblava quedar engolit entre els que el flanquejaven, molt més alts. Per això, la gent el comparava amb un simple urinari públic. En Maties xerrava amb un dels cotxers dels carruatges de cavalls que, en filera a la sortida del baixador, esperaven els passatgers del tren; l’Emma intentava travessar el carrer d’Aragó per aquell punt, ja que la via del tren, en una rasa mig soterrada però a cel obert, dificultava més el pas que els carrers que la creuaven com si fossin ponts.

La noia va intentar esquivar el vell. En Maties no havia aconseguit vendre ni una gallina ni un pollastre a la fonda de Can Bertran. Tal com es presentava amb el cistell de l’aviram a la casa de menjars, en Bertran cridava l’Emma perquè examinés les bèsties. Ella les mirava, les ensumava i les descartava. Amb el temps, el vell s’ho va prendre a broma i de tant en tant apareixia a la fonda i buscava directament l’Emma, a qui perseguia per la cuina i el pati del darrere intentant convèncer-la que portava bona mercaderia. «Aquests són bons», t’ho prometo. En Bertran els deixava fer i reia de la tossuderia d’en Maties i de la tenacitat de l’Emma. «Acaben d’arribar de Galícia, dona’ls un cop d’ull com a mínim». De vegades l’Emma queia en el parany i s’atansava a ensumar la mercaderia, arronsava el nas, feia cara de pomes agres i es jurava que a ella que no la tornaria a ensarronar. «Que delicada, la senyoreta Emma!», acostumava a recriminar-li en Maties quan renunciava a l’assetjament i prenia un vi amb en Bertran.

L’Emma va accelerar el pas per creuar per davant del baixador del ferrocarril; potser va ser precisament allò, els moviments àgils d’una dona amb presència, el que va fer que els cotxers desviessin la mirada cap a ella com si l’aire càlid i encalmat, pesant, de finals d’estiu, s’hagués esvalotat sobtadament.

—Senyoreta Emma! —va sentir que la cridava el vell.

L’Emma va dubtar. En Maties coneixia en Bertran. Segur que havia tornat a la fonda i sabia tot el que havia passat, fins i tot potser havia vist el dibuix.

—Senyoreta Emma! —va repetir el vell alçant el to de veu.

La gent la va mirar.

—Crec que la criden —li indicà una dona assenyalant amb l’índex l’esquena de l’Emma, que va acabar aturant-se i es va girar.

—Què vols? —li preguntà en un to de cansament.

L’altre no va contestar fins que no va ser al seu costat.

—Ara que ja no estàs amb aquell escarransit d’en Bertran, et volia felicitar, noia. —L’expressió de l’Emma va ser suficient perquè el vell fes primer un somriure, mostrant les poques dents negres que li quedaven, i després es va explicar—. No vas fallar mai. A tot arreu acabo convencent la gent. Uns calerons per sota mà i es fa passar bou per bèstia grossa. Però tu no em vas demanar mai ni cinc.

—Les teves gallines no són bones —es justificà l’Emma.

—Però tampoc no són dolentes —es va defensar ell, fent callar amb una de les mans la rèplica de l’Emma—. No s’ha mort mai ningú ni hi ha hagut malalts per les meves gallines i pollastres. Ben cuinats, ningú no es queixa. Creus que continuaria venent pel carrer si hagués passat res? La gent ja sap que no són de primera qualitat, per això el preu és més econòmic. Qui vendria una gallina bona per la meitat del seu valor?

L’Emma només podia donar-li la raó. D’ençà que havia deixat la fonda i la casa del seu oncle havia hagut d’acceptar aliments que fins aleshores havia rebutjat. «Ves-te’n al Continental, a la Maison Dorée o a qualsevol d’aquests restaurants d’etiqueta si aspires a qualitat de primera. Per què et penses que et dono menjar per sis cèntims», li va retreure un hostaler el dia que l’Emma es va queixar d’unes verdures florides. En aquell moment va tenir temptacions de contestar que hi havia fondes que sí que ho feien, tot i que tampoc no ho podia afirmar de Can Bertran. Sí, ella acompanyava el seu amo a comprar, però el cert era que ho feia per impedir que li venguessin gat per llebre. Moltes vegades l’Emma desconeixia la procedència dels aliments que bullien o es rostien a la cuina de l’Ester.

—I quan tu no estaves al cas —la va treure dels seus pensaments el vell Maties—, en Bertran em comprava dues gallines. —L’Emma va obrir els ulls tant com l’hi van permetre les parpelles i les celles. El vell va tornar a ensenyar la mitja dotzena de dents negres i tortes amb un somriure—. T’ho juro!

—No! —va exclamar ella.

—Sí! —la contradigué l’altre.

—Quin cabronàs, en Bertran. Aleshores… Tot era una pantomima? Que vostè em perseguís per la cuina i el pati, que jo m’hi negués… I tot perquè després el malparit comprés igualment les gallines.

—No —s’hi va oposar en Maties—. Li hauria regalat les gallines al teu amo a canvi que em deixés perseguir-te com en aquells dies. —L’Emma va tornar a sorprendre’s—. T’has parat a pensar quantes jovenetes, guapes com tu, consenten que un vell xaruc i esdentegat se’ls acosti a menys de tres passes?

L’Emma va fer que no amb el cap.

—Em volia fer la cort?

—No, no, no —assegurà en Maties—. Com volies que fes la cort a una deessa? Si respiro una mica l’aire que exhales, jo ja estic content.

L’Emma va inclinar el cap subtilment i va riure.

—Carrincló, però bonic —va acabar reconeixent-li.

—A les deesses els agrada el cafè? —va inquirir en Maties. L’Emma va fer cara d’estranyada—. L’orxata? —Aquesta vegada va rebufar sonorament—. Els gelats, doncs?

«Sí senyor», va pensar l’Emma. Els gelats li agradaven.

Era una bogeria, però en Maties la va convèncer. No necessitava cap xicot que l’anés a buscar ni estar sempre amb mil ulls per si algun desgraciat la intentava violar. I, per una altra banda, des que havia fugit de la matalasseria, no trobava feina.

—Però tu no em tocaràs el cul, oi? —li va preguntar després de sospesar l’oferta. La cara rebregada del vell es va entristir notòriament—. Suposo que no era aquesta la teva idea! —va exclamar. L’altre va obrir les mans amb ingenuïtat, com si l’Emma li hagués descobert les intencions ocultes—. Ves-te’n a pastar!

—Et juro que no et tocaré mai —va prometre ell abans que ella girés cua.

L’Emma l’examinà de dalt a baix: el vell era un sac d’ossos.

—I jo et juro que com no compleixis la teva paraula, et tallaré els collons i…

—Crec —la interrompé el vell arronsant les espatlles i agitant dramàticament amb pànic les dues mans— que amb això n’hi ha prou per allunyar de mi qualsevol pensament inapropiat.

—Sí, exacte! Millor que els pensaments també els espantis! Perquè com vegi que baveges fantasiejant amb mi, et tallaré…

—Ho sé, ho sé —la va tornar a interrompre ell—. Ni mirar-te!

Així va ser com van tancar l’acord. En Maties li pagaria una tercera part dels beneficis que obtinguessin de cada gallina o pollastre que venguessin.

—Anirem separats? —s’interessà ella.

—Què et penses? Que t’he contractat per la teva bellesa? —va ironitzar el vell—. Fa temps que aquesta cistella pesa massa per a mi —va al·legar mentre la sospesava i l’hi allargava perquè l’agafés—. Anirem plegats, tu amb la cistella i el teu somriure i… —Va voler simular les formes arrodonides del cos de l’Emma amb les mans a l’aire, però va callar davant la barbeta alçada i la mirada que la noia li dirigí—. I jo aportaré l’experiència.

No els va costar treure’s del damunt les quatre gallines que duien a la cistella. Dues eren gallegues, de les denominades «primes», tot i que el dia que van arribar a Barcelona eren de les «grasses», es va queixar en Maties; una altra era una gallina russa, també prima, i l’última era de Cartagena. N’hi va haver tres que les van vendre a les mateixes cuineres de les cases dels burgesos rics a qui assaltaven camí del mercat; d’aquesta manera el servei obtenia també algun benefici entre el preu real de l’animal i el d’en Maties, que el vell fixava sempre segons el comprador i que apujava una mica més de la meitat. Per la seva banda, en Maties no tenia cap inconvenient a falsificar un rebut on constava el preu de mercat. «Per una gallina russa de les primes —escrivia amb la mà trèmula en un tros de paper d’estrassa—, tres pessetes. M. Pollastrer». Ho firmava amb un gargot i l’intercanviava per les dues pessetes que en aquest cas havia fixat per a la gallina.

L’última de les gallines, una altra gallega de les primes que havien estat grasses, la van endossar directament a una senyora ben vestida a qui acompanyava la seva criada, que somreia a en Maties davant les lloances que l’Emma feia de l’animal. Al final la va convèncer mostrant-li els ulls nets i les plomes de la gallina. «Dues pessetes», va dir, però des de darrere en Maties la va corregir:

—Dues pessetes i mitja! I vostè guanya pesseta i mitja, senyora.

Amb aquella venda van posar punt final al matí. En Maties la va convidar a dinar, però ella s’hi va negar, adduint que allò no formava part de la seva feina. En Maties va assentir, tot i que, si bé li va donar la raó, es va permetre recordar-li que encara li quedava molt per aprendre. Aquesta vegada va ser l’Emma qui va assentir. Tenia moltes preguntes per fer. Menjaria amb ell, però en una fonda, no consentia que la portés al seu domicili. Això no li havia ni passat pel cap, al·legà el vell. Es van dirigir a peu cap al Parc, on justament hi havia l’asil que havia acollit l’Emma la primera nit que havia passat fora de la casa de l’oncle Sebastià.

Cap al sud, en una línia circular conformada per les vies de tots els trens i tramvies que transitaven per la zona, el Parc feia frontera amb una zona terriblement caòtica que s’obria al mar. Allà s’hi ubicaven, sense aparent ordre ni concert: l’estació de França, anomenada així pel destí dels trens que sortien d’allà; una plaça de toros, la de la Barceloneta, un barri humil de carrers disposats en un tramat quadricular guanyat al mar; el port i les seves moltes instal·lacions; el dipòsit; la duana; el Pla de Palau; la Llotja de contractació; els molls i els seus magatzems per a les mercaderies; dues fàbriques de gas; un cementiri…

Van dinar en una gran fonda de les anomenades «de taula rodona». Hi havia unes taules immenses, que no tenien necessàriament aquesta forma, a les quals s’anava asseient la gent a mesura que arribava i quedava algun lloc lliure. El menú era el mateix per a tothom, el del dia; el preu també, econòmic, sis cèntims, i amb això compartien el dit d’engrut acumulat a les taules i a terra, el greix que semblava que flotés en l’ambient i unes olors que l’Emma va ser incapaç de reconèixer.

El vell i la seva nova treballadora van trobar un parell de llocs, a banda de mirades desvergonyides, murmuris i algun xiulet o proposta deshonesta, entre desenes de mariners, estibadors, ferroviaris i tota mena d’obrers, gent basta majoritàriament. En Maties va alçar la mà i els va saludar talment com un guerrer victoriós. La queixa de l’Emma es va veure silenciada pels víctors i els aplaudiments, i després cadascú es va dedicar al que els ocupava: menjar, com més millor.

—Per què has saludat?

En Maties li va repetir en certa manera el discurs de la Dora. Li va assegurar que tenia les coses clares, que era conscient que ella no li pertanyia. Tampoc no pretenia mostrar-se com el seu xicot. No obstant això, com que allà hi havia gent que el coneixia i que el respectava, era d’esperar que també ho fessin amb ella.

Els van servir una sopa amb un dit de greix surant.

—Saps quantes gallines i plumífers arriben anualment a Barcelona? —es va llançar a parlar en Maties després que l’Emma es conformés amb la seva explicació. Ella va fer que no amb el cap mentre s’enduia a la boca una cullerada carregada amb un tros d’alguna cosa sòlida—. Quatre milions!

—Això és una pila de gallines —va afirmar ella.

—Sí. I pràcticament totes arriben en tren, i d’aquestes, la gran majoria ho fan a l’estació de França, aquí al darrere. —Va assenyalar cap enrere amb el dit polze.

L’Emma va esperar. Continuava menjant sopa i el que portés a dins. En Maties també ho feia, però, mentre intentava parlar amb la boca plena, el brou se li escapava entre les genives esdentegades.

—D’aquests quatre milions de gallines, prop de vint-i-cinc mil no passen la revisió dels veterinaris. —El vell es va empassar dues cullerades sense parlar, es va eixugar la boca amb la màniga de la jaqueta i va mirar l’Emma fixament a la cara—. Tu creus que hi ha prou veterinaris a Barcelona per controlar quatre milions de gallines que arriben en caixes des de França, Itàlia o Rússia? —va preguntar, alhora que arronsava les espatlles—. La qüestió és que, en matèria de volateria, a Barcelona no hi ha cap escorxador com els que existeixen per a la carn. Les gallines, les oques, els ànecs i les perdius arriben en trens. Quan baixen dels vagons, els veterinaris els donen un cop d’ull. Les que estan bé es destinen a les botigues o als mercats; les que ells creuen que estan malament les internen en un llatzeret que hi ha a prop de l’estació. Es un solar deixat de la mà de Déu, on s’amunteguen gàbies que ningú no neteja, i on les aus, si no estan malaltes, aviat es contagien de les que ho estan. —En Maties va tornar a menjar la seva sopa. L’Emma gairebé l’havia acabat—. Ha! —va continuar el vell després d’engolir més cullerades—, els veterinaris tornen als seus amos una part de les gallines, les que s’han curat, cosa que és impossible allà dins. Unes altres moren, és clar, després de viatges com aquests, qui no es moriria, i per acabar n’hi ha uns quants milers més que acaben sacrificades perquè es considera que no és rendible guarir-les i alimentar-les. El cert és que no hi ha ningú disposat a gratar-se la butxaca per fer-ho. Entre tot aquest desconcert és on entrem nosaltres. Uns calerons aquí i allà, i ningú no troba a faltar unes quantes gallines. No hi ha cap control! Mentre les autoritats puguin fer constar als seus informes que han sacrificat no sé quants milers de gallines perquè estaven en mal estat, ningú no se’n preocupa més, i la ciutadania està tranquil·la perquè tenim qui vigila el que mengem.

—Ha! —va fer l’Emma, afegint-se per experiència pròpia a la ironia d’en Maties.

El que la noia s’havia imaginat era poca cosa comparat amb el que es va trobar després quan, en acabat de dinar, en Maties la va portar al llatzeret, ubicat entre les vies del ferrocarril que portava a França per Mataró i el que ho feia per Granollers. Desenes de gàbies apilades sense netejar, infestades d’excrements, en què es comprimien aus que a ella li van semblar totes moribundes. En Maties caminava pels passadissos de terra on s’estenia la rastellera de gàbies, acompanyat d’un ancià tan brut com les gallines que havia de cuidar, i que de tant en tant girava la vista cap a l’Emma amb curiositat. En Maties i aquell home van triar quatre gallines, que van ficar primer en un sac i després van carregar a la cistella que l’Emma transportava.

—Aquestes estan vives —va dir en Maties amb un somriure—. Vigila que no s’escapin.

El vell va pagar al vigilant del llatzeret i va convidar l’Emma a casa seva.

—Només al pati —li va prometre per convèncer-la.

Es tractava dels baixos d’un edifici de dues plantes en un dels carrerons que desembocaven a la plaça de toros de la Barceloneta. En Maties disposava allà d’un petit celobert que compartia amb la casa contigua; ell era l’únic que tenia accés al lloc, de manera que les parets eren plenes de gàbies, netes i immaculades, en algunes de les quals cloquejaven les gallines.

—Tanca les gallines a les gàbies. Cadascuna en una de diferent. Omple d’aigua els abeuradors i posa’ls menjar.

El vell va anar examinant les altres gallines, assentint amb un murmuri de satisfacció en algun cas, espetegant la llengua en senyal de contrarietat en algun altre, i quan tot va estar en ordre i les noves adquisicions van estar acomodades, va treure les monedes que havien cobrat al matí, i van passar comptes.

Gairebé dues pessetes va ser el que li va tocar a l’Emma.

Fora de la casa d’en Maties, la noia va caminar alegrement per la façana marítima de la Barceloneta. Les barques ja havien tornat i s’havia de parar si més no un instant per observar aquell espectacle que durant el dia, amb els pescadors a la mar, no es podia percebre: milers de barques de fusta de totes les mides i de totes les classes s’amuntegaven al moll. Un bosc atapeït de pals desarborats que impedia veure-hi entre ells. Més enllà, els grans vaixells. Sens dubte, va pensar l’Emma abans de tornar a enfilar el camí cap a la casa on compartia habitació amb la Dora, podria creuar el port de punta a punta, sense mullar-se, saltant d’una embarcació a l’altra.

Aquella nit la noia va aportar al llit compartit alguna ploma i una història que apassionà la Dora.