8

Dues nits abans, la Maravilles i en Delfí deambulaven per la plaça de Catalunya i el carrer de Rivadeneyra pidolant caritat als curiosos que s’aturaven als voltants del cafè restaurant Maison Dorée, enlluernats pels cotxes de cavalls que esperaven la sortida dels seus propietaris. Els trinxeraires no eren els únics: com ells, n’hi havia molts que assaltaven la gent o esperaven qualsevol distracció per furtar-los la bossa. També hi havia captaires que no eren joves, homes i dones malrobats de totes les edats, que, després de demanar caritat a les cases del passeig de Gràcia o de fer un plat de sopa en alguna de les moltes institucions de beneficència a càrrec de l’Església, provaven sort en aquell aplec de rics.

El cert era que només els més atrevits s’apropaven a la porta del temple, protegit per la Guàrdia Civil i la Municipal, ateses les personalitats que hi havia a l’interior, o als cotxes de tir, amb els seus cotxers aparentment distrets, xerrant i fent broma entre ells, però que no dubtaven a fer espetegar el fuet amb habilitat així que algun espavilat els rondava.

La Maravilles acabava de proposar al seu germà que marxessin d’allà i se n’anessin a buscar algun racó per passar-hi la nit, quan un cambrer va aparèixer per la porta de servei acompanyant un jove ben vestit que es deixava arrossegar a batzegades. La trinxeraire va agafar en Delfí del braç i el va frenar.

—Espera —li ordenà.

—No, no, no —es va queixar l’altre en dirigir la mirada al mateix lloc que la seva germana i veure-hi en Dalmau—. Estic cansat, anem a dormir.

—Tu ves-te’n si vols —va replicar la Maravilles.

En Delfí no ho va fer.

En Dalmau va inspirar amb ganes l’aire de la nit i es va enfrontar a totes les mirades reprovadores. La fresca nocturna va ser insuficient per espavilar-lo.

—Es troba bé? —es va interessar el cambrer que havia tingut la consideració d’evitar tractar-lo com un borratxo qualsevol.

—No —va respondre en Dalmau, la llengua pastosa i el regust de vòmit a la boca.

—Vol un cotxe de punt? —li preguntà l’altre fent com si anés a avisar-ne un.

—No… gràcies —va aconseguir articular en Dalmau.

L’home es va acomiadar i va desaparèixer a l’interior del local. En Dalmau va fer com si estigués una estona pensant; les rialles i les burles amb què l’havien acomiadat del Maison Dorée encara li coïen en l’amor propi. L’estómac se li regirà una vegada més i li va venir una arcada. «Burgesos fills de puta», va renegar al mateix temps que es dirigia fent tentines cap a les Rambles. Necessitava beure. La Maravilles i en Delfí el van seguir de petja. Van creuar l’avinguda i es van endinsar al Raval. Després, els trinxeraires van veure que entrava a la primera taverna que va trobar al carrer dels Tallers. La Maravilles es va plantar a fora; en Delfí, després de remugar unes protestes inintel·ligibles, se’n va anar a un portal i s’hi va arrupir amb la intenció d’adormir-s’hi. No va durar-hi ni cinc minuts; una prostituta vella el va treure d’allà amb quatre coces després de tornar d’un servei. Mentrestant, en Dalmau havia ocupat una taula solitària i el taverner ja li havia servit la primera beguda: absenta. La Maravilles coneixia aquell licor verd que podia arribar a crear al·lucinacions; alguna vegada l’havia tastat. Tal com es trobava en Dalmau, no aguantaria dos gots abans de caure inconscient, si més no si els bevia sense diluir-los amb aigua i sucre, com semblava que fes. En Delfí va trobar un altre portal, una mica més enllà. La prostituta vella passejava la mirada de l’un a l’altre.

—Eh! —va cridar a la Maravilles—, aviam si m’espantes la clientela.

—Si són clients teus, no els vindrà de nou —va replicar la trinxeraire.

Dos vianants que passaven pel carrer van riure en sentir la resposta. La prostituta va examinar la Maravilles de cap a peus: bruta i malgirbada, amb capes de roba esparracada per damunt i esquinçalls de tela embolicats als peus com si fossin sabates. Petita, prima, cadavèrica.

—Tens una llengua molt llarga —li recriminà pensant que, vella com era, ni tan sols la podria seguir.

—A diferència de tu, jo no la faig servir per mamar-la als homes.

—Tu mateixa —va conformar-se la vella. Després va fer que no amb el cap i va escopir—. Juro per Déu que algun dia et veuré aquí mateix, mamant-la a un sifilític —sentencià.

La Maravilles va mirar als ulls de la vella prostituta, tèrbols, buits de sentiment, ni tan sols ira, i va callar. En acabat, es va tornar a fixar en el que passava a l’interior de la taverna. Un altre got. El primer se’l devia haver begut en Dalmau d’un sol glop. Una dona, borratxa, pintada com una pepa, de metes immenses escanyades sota d’una cotilla que pugnava per rebentar i amb un gran monyo enravenat damunt del cap, va seure a la seva taula, al seu costat. El taverner li va servir vi sense que en Dalmau hagués demanat cap copa ni acceptat la seva presència. La Maravilles es va empipar i es va apropar a la porta instintivament. El taverner no va ser tan clement com la prostituta: tal com la va veure, va agafar un garrot que tenia damunt del taulell i es dirigí a la trinxeraire, que va fugir cames ajudeu-me perseguida per les riotes de la vella meuca.

—Fot-li, Mateu —incità ella al taverner, que no va arribar a creuar la porta del seu establiment.

Quan la Maravilles es va atrevir a tornar a la porta de la taverna, la dona del monyo ja tenia agafada la mà d’en Dalmau i li parlava, tot i que ell no semblava que li dediqués cap atenció; ella tampoc no podia sentir el que deia. Un altre got d’absenta. La Maravilles va veure com bevia, un glop, dos…

—La «copera» no el deixarà —li va dir a l’esquena la vella. La Maravilles es va girar—. La «copera» —va indicar la prostituta assenyalant amb la barbeta cap a la dona de la taverna—. Els borratxos són la seva especialitat. Per això en Mateu l’admet allà dins; els ploma en un batre d’ulls i en acabat es reparteixen el botí. Si aquell és amic teu… només has d’esperar. Quan li hagin buidat les butxaques, el fotran al carrer.

Com si li fes cas i hagués decidit esperar, la Maravilles va recolzar l’esquena contra la façana de l’edifici des d’on es veia la taverna, justament al costat del portal on esperava els seus clients la vella prostituta, que es va veure sorpresa per la gosadia de la noia d’instal·lar-se tan a prop d’ella.

—Què tens amb aquest? —li preguntà assenyalant amb la barbeta l’interior de la taverna. La trinxeraire no va contestar—. Tant és —va continuar l’altra—, ben aviat no tindràs res a veure.

Aquesta vegada la Maravilles sí que va reaccionar, i es va girar cap a la vella exigint una explicació. L’altra va tornar a assenyalar amb la barbeta, aquesta vegada cap a l’entrada del carrer dels Tallers, on es veien dos homes vestits amb frac i acompanyats per dos criats.

—Mira, ja venen els seus amics —va advertir la prostituta.

Era un home gran i un altre de jove. La Maravilles va reconèixer el de les patilles tofudes que li confluïen al bigoti. Era l’amo de la fàbrica on treballava en Dalmau i on el pintor l’havia dibuixat. Al jove no l’havia vist mai: Amadeu, va sentir que l’anomenava el de les patilles. No van trigar a arribar a la seva altura; van treure el cap per la porta de la taverna i van reconèixer en Dalmau.

—És aquí! —va cridar el mestre als dos criats—. Tu ves a buscar el cotxe, i tu et quedes amb mi —els va organitzar.

Tots dos van obeir. El primer es va girar i va córrer cap a les Rambles i l’altre va entrar a l’establiment amb el senyor Manel. La Maravilles s’hi va atansar aprofitant que el taverner estava pendent d’aquells dos senyors i va veure com la «copera» desapareixia entre les altres taules. Es va preguntar si ja devia haver plomat en Dalmau. El criat i l’Amadeu el van aixecar i el van carregar com si fos un pes mort; en Dalmau no responia. L’altre, el de les patilles, atenia les reclamacions del taverner, que exigia que li paguessin els gots d’absenta servits, més dels que havia consumit en Dalmau, a més d’un flascó sencer de vi.

—No pagui, senyor Manel —li recomanà l’Amadeu—. En aquestes tavernes no fien. Es paga al comptat, got a got.

—Els senyors… —va intentar defensar-se el taverner.

—Escolti’m —l’interrompé el senyor Manel, buscant la bitlletera a l’interior del frac—, m’estranya que, en tan poca estona, aquest jove pugui haver begut tot el que vostè diu, però no l’hi discutiré. Quant li dec?

Mentre el ceramista pagava, la Maravilles va enganxar l’esquena a la paret. El cotxe de cavalls va arribar i es va aturar davant de la porta de la taverna. La trinxeraire va quedar a l’altura de la roda posterior, encaixonada.

—On viu en Dalmau? —va preguntar l’Amadeu.

—Pel barri vell —va contestar el senyor Manel—, però no sé exactament on.

—On el portem, doncs? —va inquirir l’Amadeu sota l’atenta mirada del cotxer des del pescant.

El mestre va meditar una estona.

—A casa meva! —va ordenar a l’últim.

Van carregar com un pes mort en Dalmau al cotxe. Van pujar el senyor Manel i l’Amadeu, els criats ho van fer als estreps posteriors, i el cotxer va arriar els cavalls. La Maravilles es va posar de puntetes perquè la roda no l’esclafés i va seguir el cotxe amb la mirada. Després, en silenci, es va dirigir a les Rambles.

—Eh! —la va cridar la prostituta vella—, que et deixes el noi!

En Dalmau es va deixar caure al llit i va tancar els ulls intentant expulsar el mal de cap que li va esclatar pel simple fet d’incorporar-se. Va sentir veus apagades, fora de l’estança on es trobava. Va començar a recordar: la festa, el ridícul, la taverna, una dona… La memòria se li aturava allà. Va respirar diverses vegades i va obrir els ulls, sense moure’s: l’habitació estava pobrament il·luminada a través d’un celobert. Era petita i sòbria. El llit i un rentamans sobre una calaixera petita, i en un racó, una cadira de fusta i boga amb un piló de roba ben doblegada al damunt. La seva? Es va adonar aleshores que anava despullat. No hi havia res més a la cambra. La llum venia d’un pati interior i tot just il·luminava una habitació interior, sense finestres. En Dalmau va decidir incorporar-se, però es va marejar. El cap es va tornar a convertir en una bomba a punt d’esclatar, cosa que gairebé va passar en el moment que es va obrir la porta i va entrar la llum, l’aire i el soroll, tot de cop i volta. La vida li acabava de donar un cop de puny.

—Ja ha despertat el senyor?

Va trigar a reconèixer la veu i la immensa presència de l’Anna, la cuinera del senyor Manel i la senyora Cèlia. Desconcertat, va pensar que potser era a casa seva.

—Sí —es va avançar l’Anna a la seva pregunta—, has dormit a casa del senyor Manel Bello. Es veu que no sabia on portar-te i si t’hagués deixat sol no hauries pogut fer ni una passa. —Escoltant la cuinera, en Dalmau va recordar la seva nuesa i va fer el gest de tapar-se. L’altra va riure i li assenyalà l’entrecuix, ocult sota el llençol—. Tant presumir d’això i d’allò, i ara resulta que la tens tan escarransida com tots…

—Per l’amor de Déu, Anna! —es va queixar tornant a tancar els ulls—. De qui és l’habitació?

—D’una de les minyones. Han hagut de compartir llit perquè tu poguessis dormir la mona.

La cuinera va esperar.

—Em sap greu —es va disculpar en Dalmau amb la veu ronca—. Quina hora és?

—Les onze tocades. El senyor ha dit que no et molestem. Et portaré un tassó de brou, et revifarà.

I així va ser: tot i que només flairar-lo sentia nàusees, el caldo el va reviscolar i en Dalmau es va llevar, es va rentar amb l’aigua de la ribella i es va vestir amb la roba de la nit anterior. Tot i evitar el frac, que l’Anna tenia penjat en algun racó, es va sentir incòmode; la camisa i els pantalons li picaven, semblava que li esgarrinxessin la pell. Va sortir de l’habitació i es va trobar a la zona de la casa reservada al servei: habitacions per a les minyones, trasters, el rebost i la cuina, on va anar de cap.

No hi va arribar, però. L’Úrsula el va sorprendre a mig camí i el va mirar amb menyspreu. En aquell moment, com si rebés una estocada, en Dalmau va rememorar la calamitosa escena de la vigília. Quan va tenir la noia al davant, va lligar caps.

—Vas ser tu —la va acusar—. Vas ser tu qui va organitzar el discurs. Tu!

—Et vaig avisar, terrissaire —l’interrompé ella secament, assenyalant amb l’índex a l’altura del ventre.

—Tu sabies que tinc aversió a parlar en públic, el teu pare… o mossèn Jacint… Un d’ells t’ho devia comentar.

—No em vas fer cas —insistí l’altra.

—Ets una… —En Dalmau va callar, la indignació no va poder amb la prudència.

—Què? Què és el que soc?

L’Úrsula va canviar radicalment el to de veu: ara era mel·liflu. La jove se li va atansar amb una guspira als ulls.

—Estàs com un llum! —exclamà en Dalmau retrocedint un pas.

L’altra es va aturar.

—T’estimes més continuar amb la guerra?

—Que et bombin! —li etzibà, fart tant d’ella com de la conversa.

No va anar a la cuina. Tampoc no va recollir el frac. No es va acomiadar de l’Anna. Va sortit d’aquella casa amb un cop de porta.

En Dalmau va caminar fins a la fàbrica de rajoles. Va beure aigua d’una font. Feia gairebé vint-i-quatre hores que no havia menjat res, i el brou, i sobretot la discussió amb l’Úrsula, li havien obert la gana, per això es va aturar a una parada d’entrepans. En va demanar un de llonganissa, però quan va anar a pagar es va adonar que estava escurat, no tenia ni un cèntim. La imatge de la dona dels pits grossos i el monyo alzinat que fins aleshores havia tingut en la nebulosa de la borratxera de cop i volta va cobrar vida, i ho va fer tan clarament que en Dalmau fins i tot va poder sentir com el tocava, com el grapejava. Va donar per fet que els diners es devien quedar allà. El venedor se’l va mirar amb recel en veure que buscava i rebuscava a les butxaques, i va enretirar l’entrepà que li allargava.

En Dalmau li contestà arrufant els llavis i les espatlles.

—Me’l canvia per un corbatí? —va intentar fer broma traient la tira rebregada de la butxaca.

El de la parada no es va immutar.

—No —va contestar—. Però per les sabates sí.

—No crec que li vagin bé —es va acomiadar en Dalmau.

A la porta d’entrada de la fàbrica, va encarregar a en Paco que li portés alguna menja per picar al taller; després va alçar el cap, respirà fondo i es va encaminar al despatx del senyor Manel.

—Volia… —va titubejar després de picar a la porta, obrir-la un pam i treure el cap pel badall—. Volia disculpar-me.

—Entra —l’insistí el mestre, indicant-li una de les cadires de cortesia que tenia davant de la taula, ell assegut al darrere.

En Dalmau no tenia ganes de mantenir la conversa que veia a venir, però sabia que no podia eludir-la: la mereixia. Per això va aguantar la mirada del mestre Manel i es va desfer en excuses abans que l’home el comencés a sermonejar.

—Em sap molt de greu el que va passar, de debò… Però vostès prou que sabien que jo no sé parlar en públic —es va defensar en Dalmau tan bon punt es va asseure.

—No haver-ho fet —li replicà el senyor Manel—. Ningú no t’obligava a sortir a pronunciar el discurs.

—Em van animar a fer-ho, em van aplaudir, em van pressionar… —es va justificar ell.

—Anaves ben torrat, fill.

—No era conscient de tot el que havia begut. I després, amb els nervis d’haver de parlar allà dalt, davant de tota aquella gentada… Ho sento molt —va concloure, incapaç de trobar res més a dir.

El silenci es va instal·lar entre tots dos. En Dalmau es va passar la llengua pels llavis encara ressecs. Va acotar el cap, va agafar aire, el va tornar a aixecar i es va adonar que el senyor Manel tenia algunes coses a dir-li.

—Has d’evitar beure en aquests actes. Quantes vegades t’he dit que la imatge és molt important? Anar ben vestit, comportar-se com cal, aquestes coses són les que marquen l’èxit, sí, també per als artistes. Com pot ser que no t’adonessis que no estaves en condicions de fer cap discurs?

—Em van pressionar per pujar a l’estrada… —va dir en Dalmau. «La seva filla, per exemple», li hauria agradat afegir—. Es van burlar de mi, senyor Manel, a consciència. Em van tractar…

—No t’ho miris així… —l’interrompé el mestre.

—… com el que soc. Un obrer, fill d’obrers, que viu al barri vell de la ciutat, i que no es mereix cap consideració ni respecte.

Es va fer un altre silenci, però aquesta vegada cap dels dos no el va trencar. En Dalmau pensava que ja havia dit prou. Per la seva banda, el senyor Manel veia com els seus arguments trontollaven davant la posició del seu deixeble. No podia negar-ho: ell mateix havia vist que la gent l’assenyalava i es mofava d’ell. La mateixa Cèlia s’havia rabejat desvergonyidament de l’escarni del noi!

—Intenta controlar l’alcohol —li repetí, com a últim consell—. Vindràs a dinar a casa? —li va acabar proposant en un to de sentiment de culpa.

En Dalmau es va escudar en tota la feina pendent, tot i que en realitat faria el possible per no tornar a veure aquell escurçó que el mestre tenia per filla. L’Úrsula havia aconseguit humiliar-lo. En Dalmau va anar al seu taller, on havia anat la vigília per canviar-se de roba i evitar que la seva mare el veiés vestit amb un frac i tot el conjunt. Mentre s’afanyava a posar-se la roba de carrer que hi havia deixat, li va venir la imatge de la Irene, la noia angelical amb qui havia ballat i begut. Què devia pensar ara d’ell? Se li va nuar l’estómac en veure’s vomitant als peus de la senyora de negre. La Irene no devia voler saber-ne res. Tots devien haver rigut a costa seva, segur; potser encara reien. Va sospirar i va intentar oblidar-ho tot. Es va sentir molt més còmode amb la seva camisa, els pantalons i les sabates velles. S’acabava de cordar la brusa de feina que es posava per treballar al taller, quan en Paco li va pujar el dinar: sopa de col amb pa, i botifarra amb seques saltades amb cansalada. Va pagar el compte que el vell vigilant li va presentar amb els diners que tenia desats al taller. Va tastar la sopa de col. La seva mare en preparava una d’exquisida, amb formatge gratinat que es fonia amb l’escalfor; aquella no duia formatge. La seva mare… Si ella s’assabentés del que havia passat… No havia anat a dormir a casa. No era la primera nit ni seria l’última. Ell li deia que dormia al taller o al pis d’algun amic; ella assentia amb el recel marcat en cadascuna de les seves faccions. De vegades, quan es trobaven a casa, ella intentava establir una conversa sobre els nous costums, «vicis» es va atrevir a qualificar-los un dia, que li estaven consumint rostre i cos, però en Dalmau no li havia donat mai peu a continuar per aquell camí. «Mare, soc prou grandet per saber el que faig».

La Josefina li preparava l’esmorzar si es despertava a casa i, asseguda a la vora d’ell, desviava la conversa cap a qualsevol tema que no fes empipar en Dalmau i fes que se n’anés davant de la seva insistència. També li donava dinar i sopar, si apareixia a les hores que tocava. «Que bé que cuina la mare», va pensar en Dalmau després de xarrupar una altra cullerada de sopa de col. Va mirar el flascó de vi que acompanyava el menjar i va notar una petita queixa de l’estómac i del cap. Va dubtar si beure’n, però després de prendre dues cullerades de sopa més, se’n va servir i va fer-ne un bon glop. «Entra bé —va pensar—. Molt bé», va concloure al cap de dos gots. Les imatges de la nit anterior se li van aparèixer en cascada al cap: l’Úrsula, la Irene, el mestre, la senyora de negre, el públic atent a un discurs que no arribava, les rialles…, les befes! En un altre racó del cap suraven unes altres ombres: la de la seva mare, la de l’Emma… Va enretirar el dinar a un costat i va agafar el llapis i els papers que tenia escampats damunt la taula. Va examinar un dels esbossos. Aquelles rialles… Va esquinçar el paper. Va ser com una catarsi. En pocs minuts estava capficat en la feina. Dissenyava una col·lecció de rajoles amb motius florals per fabricar en sèrie. A parer d’en Dalmau, la dificultat d’aquella tasca era que ja hi havia molts models amb motius similars. Havien de ser diferents, li havia dit al mestre, calia prescindir de les fulles d’acant, va posar com a exemple, i buscar alguna cosa nova, moderna. El senyor Manel va fer una ganyota en sentir el qualificatiu. «Li agradarà», va prometre en Dalmau.

S’inspirava en els llibres francesos de què disposava el senyor Manel. No entenia l’idioma, però les pàgines estaven farcides de dibuixos amb tots els detalls i amb això ja en tenia prou. Va passar el dia inclinat damunt de la taula de dibuix fent proves i més proves, incloent-hi les flors o parts d’aquestes en dibuixos geomètrics, combinant-los, acolorint-los…, fins que, com sempre, en Paco li va haver d’advertir que era tard. Va deixar les flors i els esbossos i es va fixar en el cavallet amb el quadre que estava pintant protegit amb un llençol. Podia continuar pintant-lo, però no es va sentir amb prou força. Va decidir sortir: per sort, guardava diners al taller, ben amagats, per a casos d’emergència com aquell. Quan va traspassar la porta, es va aturar: no se sentia amb ànims de tornar a casa. Tampoc de buscar l’Amadeu o en Josep o qualsevol d’aquells joves burgesos en algun dels cafès o restaurants on ara devien estat preparant la nit. No estava segur de com el rebrien; s’imaginava que, d’ençà de l’episodi de la nit anterior, ell devia haver estat al centre de les seves converses. Era inevitable: les burles devien haver estat cruels.

Així doncs, va deambular pel barri de Sant Antoni. Dues vegades va passar per davant de la fonda d’en Bertran; el rumor de les converses arribava fins al carrer. La cara de l’Emma es va obrir pas des d’aquell racó del cervell on l’havia confinat. Un lleu mareig, com si els seus sentiments haguessin fugit de sobte del seu cos i l’haguessin deixat buit, el va obligar a aturar-se al carrer. «Imbècil», es va insultar. Havia tingut la felicitat a la punta dels dits i l’havia deixat escapar. L’Emma apareixia de manera recurrent en els seus records. De vegades el portava a una nostàlgia opressiva, que l’encongia i li impedia respirar amb normalitat; d’altres el duia a la ràbia: encara desconeixia qui havia robat els nus, i allò li feia mal i el posava frenètic. Li havia de dir a l’Emma que ell no els havia venut. No se’l creuria, segur que l’odiava, però ell necessitava explicar-l’hi. No obstant això, s’havia fet fonedissa; ni els trinxeraires, que tenien ulls per tota la ciutat, no havien aconseguit trobar-la. Amb l’Emma en la memòria, va decidir entrar en una altra fonda, més humil que Can Bertran. Al cap de dues hores, abandonava el local cantussejant i amb el pas tort; l’acompanyaven l’operari d’una fàbrica de gas i un pouaire amb qui havia compartit taula rodona, escudella amb la seva carn d’olla, diversos flascons de vi i copes d’anís en excés. Tots tres es van perdre pel barri vell. Era l’única manera de difuminar la imatge de l’Emma.

L’ensopegada al Maison Dorée va ser el punt d’inflexió a la vida d’en Dalmau, que va buscar en la nit i l’alcohol un refugi a la seva soledat. Les sospites que tenia sobre com el devien considerar tots aquells burgesos que s’havien rigut d’ell es van veure confirmades pocs dies després en un cafè cantant del Raval, quan va topar-ne alguns, amants del llibertinatge, que presumien de la seva condició i s’exhibien gastant tots els seus diners en locals com més sòrdids millor, abans de tornar a la comoditat i al luxe dels seus palauets i pisos de l’Eixample. Durant un temps, ell mateix havia format part d’aquell espectacle, ara ho feia amb obrers o, senzillament, sol.

Es trobava en un local que quedava darrere de les Drassanes, una taverna de mala mort a la qual s’accedia per un passadís tenebrós que sortia del carrer del Cid. A l’interior, una barra, taules i un escenari diminut des d’on artistes vells i fracassats intentaven cridar l’atenció d’un públic que estava més per les partides de cartes il·legals que es jugaven en un dels racons del cafè, per les dones que passejaven d’una taula a l’altra buscant clients disposats a satisfer una mica de diners, o per la conversa o l’alcohol. La música, per tant, només era un soroll infernal que s’havia de vèncer elevant el to de veu. Barcelona era plena de locals com aquell, on el sexe, el joc i l’alcohol, quan no la morfina o l’opi, atemptaven contra la família i la virtut de la gent, promovent la criminalitat i el vici, a parer i declaració de les autoritats que, malgrat tot, no podien fer res contra caus de vici com aquell.

Devia ser de matinada quan es va presentar el grup de joves rics, amb fracs que revelaven que venien d’algun concert, potser del teatre o d’alguna festa que pretenien allargar a la nit. En Dalmau els va mirar i li va semblar veure que es reien d’ell, que algú l’assenyalava.

Ell seia en una taula heterogènia: tres obrers sense ocupació, del morro fort, possiblement anarquistes, pensava ell; una dona tocada del bolet que algun dia va ser rica i que es feia dir d’una manera diferent cada vegada que la presentaven, i dos bohemis pobres com una rata, artistes sense èxit que, malgrat tot, eren capaços de pontificar sobre qualsevol tema de conversa, la qual cosa generava unes discussions amb els anarquistes que fins i tot espantaven les prostitutes que s’hi apropaven. Diverses ampolles de licor buides, la majoria a càrrec d’en Dalmau, eren el testimoni de tot el que havien ingerit fins aleshores.

En Dalmau observava els burgesos. Més rialles, més converses, descarades, displicents a jutjar per uns gestos que no es prenien la molèstia d’amagar. La ira es va anar encenent en ell a mesura que creuava la mirada amb algun d’ells. Un jove, amb barba i bigoti incipients, es va permetre fins i tot brindar amb ell des de la distància.

—Veniu amb mi? —va preguntar en Dalmau als seus acompanyants.

—A on? —va inquirir un dels anarquistes.

—A donar una pallissa a aquella colla de marietes.

Els tres obrers es van aixecar de la taula abans fins i tot que ho fes en Dalmau. La dona va cridar, nerviosa, i se’ls afegí. Els altres dos no van gosar abandonar les seves cadires. Tots quatre, amb la dona al darrere, es van dirigir cap al grup de burgesos, que eren set o vuit. No els van fer cap pregunta, no hi va haver desafiaments ni increpacions; senzillament s’hi van abalançar sense dir ni una paraula. En Dalmau va fer el mateix, imitant els seus companys.

Els joves no es van apartar. Tampoc no anaven tan beguts com en Dalmau i els seus amics, que aviat van perdre el coratge quan la matusseria dels seus moviments van posar de manifest que l’atac era absurd i precipitat.

En Dalmau no havia participat mai en cap batussa. Va fallar flagrantment en el primer cop de puny que va intentar amollar a un dels seus contrincants, i l’empenta el va portar a caure de morros sobre dos més, que no van fallar en el càstig: dos cops de puny seguits a la panxa i un altre a la cara que el van tombar a terra i ja no se’n va aixecar. Els obrers no van sortir menys mal parats. Animats pels crits i els saltirons de la boja, van encertar alguns cops, però en van rebre molts més, sobretot quan hi van intervenir l’amo i dos pinxos que vigilaven les taules de joc; el primer a bastonades, els altres dos, alts i grossos, imponents, senzillament a cops de puny.

La picabaralla no va durar ni dos minuts. Van expulsar els obrers i la dona a empentes, a en Dalmau el van agafar pels pantalons i l’americana, el van alçar enlaire i el van llançar al carreró, com si fos un sac de deixalla. Els anarquistes el van ajudar a alçar-se, brut, enfangat.

—Continuem en un altre cafè? —va proposar un d’ells quan en Dalmau va aconseguir finalment fermar els dos peus a terra.

La boja va aplaudir d’alegria. En Dalmau va contestar girant en rodó i vomitant tot l’alcohol ingerit.

A aquelles nits de disbauxa que en Dalmau rematava dormint en algun hostal, al taller de la fàbrica, fins i tot al carrer, però difícilment a casa, avergonyit pel que diria la seva mare o, pitjor encara, pel que no diria —de la seva mirada reprovadora, potser del seu plor silenciós—, s’hi va anar sumant el cansament i un esperit, torbat i anguniós, que no va passar desapercebut al senyor Manel: no només per les ulleres, la pal·lidesa i l’aspecte descurat del seu deixeble, sinó per l’escassa qualitat de les seves propostes professionals. El mestre es va assabentar de la batussa al cafè cantant. L’Úrsula, que n’estava al corrent perquè els fets s’havien convertit en el succés que estava en boca de tothom en tertúlies i reunions de joves d’alta estirp, no va trigar a comentar-ho durant un dinar, fent-se la ingènua i la innocent, mostrant-se escandalitzada davant del que, sarcàsticament, qualificà de «murmuris amb tota seguretat falsos i tendenciosos». A tot plegat el mestre hi va afegir el coneixement que tenia sobre en Dalmau, que si bé complia amb la feina de disseny a la fàbrica, havia incomplert els terminis de lliurament de dos projectes que li havia encarregat a part de la seva feina de dibuixant de rajoles: el cartell de les festes patronals d’un barri de Barcelona, i un ex-libris. Finalment, va decidir parlar-hi.

—Passo per un mal moment —es va excusar en Dalmau.

El mestre el va agafar de l’avantbraç i el va atraure cap a ell mentre passejaven per la fàbrica.

—M’agradaria ajudar-te —li oferí—. Crec que si reprenguessis la teva educació religiosa amb mossèn Jacint, Déu et mostraria un camí diferent del que estàs agafant ara.

«Déu!». Era complicat parlar de Déu amb el mestre.

—Senyor Manel, no sé quins són aquests camins que m’ensenyaria el Senyor, només sé que són els seus amics i els fills dels seus amics els que, amb menyspreu i humiliació, m’han abocat als que segueixo ara. Han jugat amb mi. Primer em van animar a entrar al seu cercle i després m’han enfonsat.

—Però… —El mestre no va trobar paraules per expressar-se.

—No —va tallar-lo en Dalmau amb fermesa—. Va ser culpa meva. Vaig ser ingenu. Un imbècil. Això és el que veig reflectit a la cara de la meva mare cada vegada que evitem parlar-ne.

—No et torturis, fill. Ets un mestre. Un geni. Superes tot això, t’ho ben asseguro, però has de rectificar; no continuïs maltractant el teu cos i el teu esperit. Deixa’t de laments i treballa, i si a més ho fas de la mà de Jesucrist, millor. Triomfaràs a la vida.

Arran d’aquella conversa breu, el senyor Manel es va entestar a protegir aquell noi a qui havia ajudat a créixer; a més, se sentia en part responsable de la seva situació, per haver-lo promogut, per haver-lo presentat en societat quan segurament encara no estava preparat. A partir d’aquí, la pressió perquè anés a casa seva a dinar i a compartir més moments amb la família Bello va ser tan forta que en Dalmau va acabar cedint malgrat la promesa que s’havia fet de no veure mai més l’Úrsula; de totes maneres, va concloure, li preocupava ben poc el que li pogués fer la noia i, comptat i debatut, probablement la situació seria més incòmoda per a ella que per a ell.

—Els teus pares i el mossèn ja saben que m’has acariciat la polla? —li va dir a cau d’orella quan va tornar al pis del passeig de Gràcia.

—Cap d’ells no et creuria —va contestar ella sense precaucions.

En Dalmau va mirar a banda i banda. No hi havia ningú prou a prop que els pogués sentir.

—Vols que ho provem?

—Només ets un pobre borratxo —va dir ella entre dents però mostrant un somriure encisador—. Un terrissaire que va estar a punt de tocar el cel per caure en el fang com el que és: un gos. Un ressentit amb els que són més que tu. Endavant. Fes-ho.

—Ho faré —afirmà en Dalmau, delerós per deixar en evidència aquella llenguda.

—Sorprèn-me —el reptà ella, sense cap mena de temor.

En Dalmau es va contenir. Era conscient que, després, tant si se’l creien com si no, una acusació com aquella suposaria l’acomiadament de la fàbrica del senyor Manel. I si perdia la feina, la seva vida s’ensorraria sense remissió.

—En Dalmau m’ha dit que us volia explicar una cosa —el va reptar l’Úrsula quan els altres es van atansar al menjador amb la senyora Cèlia al capdavant.

—Ah, sí? —va preguntar mossèn Jacint, agafant en Dalmau del braç, amb aquella delicadesa vigorosa amb què només sabien fer-ho els mossens.

—No… No, no. Era un acudit. Si vol, que l’expliqui ella.

Mentrestant, tots anaven agafant lloc a taula.

—Filla? —l’instà el senyor Manel després de posar-se el tovalló a la falda.

—No goso, pare —es va excusar la noia simulant vergonya—. És… és una mica atrevit.

—Dalmau! —va saltar la senyora Cèlia—. No et convidem a aquesta casa perquè perverteixis la nostra filla!

—Estimada… —va intervenir el senyor Manel.

—Senyora Cèlia… —va dir alhora el religiós.

L’Úrsula i en Dalmau no es van enfrontar directament, com si no s’atrevissin, però les mirades creuades van generar un flaix a través del qual la noia el desafià una altra vegada, orgullosa, altiva, irreverent… En Dalmau va contenir la respiració. Havia estat extraordinari! Aclaparador! Va tancar els ulls per retenir aquell segon. L’havia de pintar. Havia de poder traslladar aquelles sensacions a una tela. La capacitat de transmetre… Feia temps que no pintava. Encara no havia arribat a destapar el quadre que descansava al cavallet. Va recordar que una vegada havia pintat els ulls d’un dels nois que malvivien a la fàbrica, després va esquinçar la seva obra perquè va arribar a creure que el noi l’havia enganyat. Els ulls de l’Úrsula no mentien: la irreverència era real.

—Què hi dius, noi?

Era mossèn Jacint qui li feia la pregunta. Havia perdut el fil de la conversa.

—Suposo que l’Úrsula ha mal interpretat les meves paraules —va dir intentant defugir el tema.

—Explica’ns l’acudit —va replicar la mare.

—No m’agradaria causar-li a vostè la mateixa impressió, senyora Cèlia. Estic convençut que la seva intel·ligència no la portaria a aquest error —va aprofitar per insultar la seva filla—, però entengui que no vulgui córrer aquest risc.

Els homes van assentir, i si la senyora de la casa esperava una disculpa, no la va tenir.

Preocupat pel seu estat d’ànim, el senyor Manel no li va donar treva. A les invitacions de casa seva hi va afegir l’obligació d’acompanyar-lo a les visites que regularment feia el mestre a clients potencials.

—I la meva feina? —es va queixar en Dalmau—. Els dissenys…

—De moment tenim prou dissenys propis de rajoles per treballar més d’un any si calgués. M’agradaria que coneguessis un altre vessant d’aquest negoci: vendre. Evidentment, jo no m’encarrego de les vendes —va aclarir com si no es volgués rebaixar a aquell nivell—, però és totalment imprescindible mantenir viu el contacte amb els que decideixen a qui compren i a qui no. De què ens serveix elaborar les millors rajoles si després no som capaços de col·locar-les al mercat?

El senyor Manel va esperar la reacció d’en Dalmau, que ho va acceptar sense gaire entusiasme, com si tot el que l’allunyés del seu taller fos una contrarietat. No obstant això, el mestre necessitava en Dalmau perquè s’impliqués més en el negoci, no només en el disseny i en la creativitat. Les seves dues filles no comptaven; uns possibles marits encara menys, ja que l’objectiu era que els que es casessin amb les seves filles aportessin molt més del que elles tenien, mai que haguessin de dependre de la fàbrica del sogre per sobreviure i, pel que feia al petit, a l’hereu, encara li faltaven molts anys per poder ni tan sols apropar-se a una obra. Davant d’aquesta situació i la possibilitat sempre present que al senyor Manel li passés alguna cosa, l’única aposta vàlida era la d’aquell fill d’un anarquista condemnat a mort a qui pràcticament havia afillat.

En Dalmau coneixia les obres modernistes, els seus arquitectes i els seus equips, sobretot molts dels capatassos que en repetides ocasions havien presenciat com ell s’agenollava i treballava en la col·locació de les rajoles i ceràmiques; la gran majoria d’aquells encarregats el tenien per un expert en aquestes tasques. D’altra banda, la fama que havia assolit després de pintar els trinxeraires i de certs treballs excel·lents, ja fos en la ceràmica o en el disseny, i que li havien obert aquelles portes, s’havia esvaït després del paperot que havia fet a la festa de les senyores de negre i la baralla al cafè cantant. No havia fet res per defensar el seu prestigi, per reivindicar el seu nom com a artista, i encara menys per continuar sovintejant aquells que, com bé deia el mestre, decidien a qui comprar i a qui no; la seva deriva personal el va dur a viure les nits i a suportar els dies. Potser el senyor Manel percebia aquella deixadesa, la seva apatia, i pretenia burxar-lo perquè tornés a sentir-se atret per un món al qual, d’altra banda, ell mateix, si no fos per pur interès econòmic, tampoc no s’aproparia en excés.

Així doncs van tornar a visitar el Park Güell, que Gaudí estava construint. Es tractava d’un solar immens, unes quinze hectàrees, que l’industrial Eusebi Güell, mecenes de Gaudí, pretenia urbanitzar i vendre per parcel·les —seixanta en tenia previstes— perquè hi residissin membres de la burgesia. El parc s’ubicava lluny del centre de la ciutat, més amunt de Gràcia, i el senyor Manel i en Dalmau van endinsar-s’hi en cotxe de cavalls per recórrer-ne els camins; el fabricant de rajoles en un silenci pregon davant l’exhibició creativa que Gaudí els oferia fins i tot en simples avingudes.

El parc havia canviat d’ençà de l’última vegada que en Dalmau l’havia visitat amb el seu mestre. Totes aquelles idees que Gaudí manifestava i que es tenien pels somnis d’un boig il·luminat s’havien anat fent realitat. En Dalmau va demanar al cotxer que s’aturés i va baixar del carruatge per apropar-se als testos de pedra, instal·lats al capdamunt de les columnes irregulars, es podria dir que oscil·lants, com construïdes per un nen, de més de dos metres d’alçada, que s’alineaven a tots dos costats d’un pont. Sense ni tan sols demanar permís al senyor Manel, va deixar el camí i va baixar sota el pont. Es va aturar allà, davant de les columnes inclinades que sostenien la carretera per mitjà de voltes i que formaven un porxo pel qual es podia transitar. Les columnes eren totes diferents, salomòniques les unes, cilíndriques les altres, de diferents seccions, algunes amb reforços, totes construïdes de pedra sense desbastar, rústica. En Dalmau es va empetitir davant del moviment i la crida a la naturalesa que sentia l’observador quan hi deambulava entremig; una perspectiva canviant, inimaginable, diferent des dels diferents angles en què el visitant es podia posicionar.

Va tornar al cotxe amb la sensibilitat exacerbada. Va pujar i es va asseure una altra vegada al costat del mestre, que va ordenar al cotxer que continués i els portés a l’entrada, on esperava trobar Gaudí. Si els camins i ponts l’havien entusiasmat, els dos edificis alçats a tots dos costats de la porta d’entrada li exaltaren l’esperit: la consergeria i la casa del guarda, tots dos de complexes cobertes ondulades, acolorides, sense línies rectes en la composició, amb insòlites asimetries als elements.

Trobarien Antoni Gaudí a la sala hipòstila, els van anunciar a la consergeria.

Més enllà de l’entrada arrencava una escala monumental de dos ramals, separats per una font d’aigua que portava a la sala hipòstila, que al mateix temps suportava la coberta sobre la qual Gaudí havia dissenyat un teatre obert, diàfan, un lloc en què els futurs habitants del parc poguessin desenvolupar tota mena d’activitats. La sala hipòstila estava formada per vuitanta-sis columnes estriades, d’origen dòric, que acabaven en un sostre voltat irregular, com unes onades que corrien a ser cobertes pel trencadís ceràmic que tant utilitzava el genial arquitecte. Els espais entre columnes permetien instal·lar parades de mercat perquè els habitants de la urbanització tinguessin un lloc per anar a comprar sense necessitat de baixar fins a Barcelona.

En aquest lloc es van trobar el ceramista i l’arquitecte, envoltat dels seus ajudants, entre els quals es va barrejar en Dalmau un cop va haver saludat Gaudí. Els dos homes van parlar del Park Güell i de l’obra que culminaria la urbanització: l’església, una capella que es construiria al lloc més elevat del parc, des d’on protegiria els habitants. Si el senyor Manel era devot cristià, Gaudí, l’arquitecte de Déu, ho era tant com ell; un home de missa, confessió i comunió diàries.

—No m’imagino com serà aquesta església després de veure els edificis de l’entrada i la Sagrada Família —va reconèixer el senyor Manel mentre l’arquitecte li assenyalava el lloc exacte, per sobre d’ells, on s’alçaria el temple.

En Dalmau no va arribar a sentir la resposta de Gaudí, que va agafar el mestre Manel del braç i li parlà a cau d’orella, però sí que va veure que tots dos reien i que el seu mestre aprofitava per parlar de l’objecte de la seva visita.

—Confio que en aquesta obra comptis amb mi per a les rajoles i els treballs de ceràmica —li va demanar—. No saps prou com m’agradaria col·laborar en la construcció de la casa de Nostre Senyor.

Gaudí va assentir. Ara bé, segons li havia explicat el senyor Manel quan van ser al cotxe de tornada a Barcelona, l’únic que en realitat havia obtingut aquell dia va ser el compromís de proporcionar-li gratuïtament les restes i els esquerdills de ceràmica de la fàbrica perquè l’arquitecte els aprofités per al trencadís amb què recobria part de les seves obres.

Aquell mateix dia, al tard, encara amb la genialitat de Gaudí marcant-li les sensacions, en Dalmau va enretirar el llençol que cobria el cavallet, va guardar el quadre inacabat al costat dels altres que anava amuntegant al taller, i en va posar un de blanc, com si amb aquest acte fes públic que pretenia afrontar una nova obra. Es va enretirar, va seure a la seva taula, va agafar un full i va començar a esbossar aquells ulls de mirada irreverent que flotaven en el seu record i als quals volia donar vida a través d’aquella tela.

No ho va aconseguir. Va dibuixar i estripar diversos esbossos, alguns dels quals amb tan pocs traços que un espectador ignorant ni tan sols hauria estat capaç d’endevinar l’objectiu de l’artista. I com més pugnava i fracassava, més revivien en la seva memòria les columnes inclinades que sostenien la calçada; les cobertes ondulades dels edificis d’entrada al parc; les finestres irregulars; la imponent sala hipòstila amb el sostre reblert de voltes desiguals… Sí, allà, entre les obres, s’havia sentit alterat, i ara el tenallà una sensació que li pesava a la mà quan havia de dibuixar, que la feia lenta, imprecisa, vulgar.

—Por? —es va preguntar en veu alta—. No puc tenir por. És ridícul!

Va estripar l’últim esbós. «Només estic impressionat. És això. Sí. Tinc el cap a una altra banda. És lògic. És difícil alliberar-se de la impressió que creen els genis».

Va marxar del taller. Va llançar uns quants cèntims a dos vailets que buscaven l’escalfor dels forns en aquell final d’any fred, s’acomiadà d’en Paco, es va cenyir l’abric, la gorra calada fins a les orelles i va caminar fins al Raval, tan cruel com acollidor, per perdre’s un cop més en la nit barcelonina. Un tropell d’imatges li ballava al cap: les senyores de negre; Gaudí; la seva mare; més senyores de negre; el mestre; la Irene, etèria, delicada; l’Úrsula, perversa. I per damunt de totes, l’Emma. Sempre l’Emma… «On ets? Què se n’ha fet de tu?». Dues copes…, potser tres, i totes aquelles visions l’abandonarien, com si volguessin escapar de la borratxera.

L’Anna, la cuinera del senyor Manel, els va premiar aquell dia amb un estofat de vedella: carn de la pota de l’animal tallada a daus i rossejada amb cansalada. Amb el suc que es treia d’aquesta cocció s’hi sofregia la ceba tallada. A tot plegat se li afegia un bon raig de vi blanc i una picada d’all, julivert, sal i pebre. Els dies que en Dalmau menjava a la cuina, li havia captivat la manera com es cuinava aquest plat. Un cop ficat tot a la cassola, es deixava que s’anés coent a foc lent; l’Anna ho tapava amb paper d’estrassa fixat a les parets de la cassola amb pasta de farina i al damunt hi col·locava una cassoleta amb aigua. En Dalmau va preguntar per què hi posava la cassoleta i ella li va contestar alguna cosa del vapor que produïa l’aigua i que queia sobre el paper. En Dalmau insistí a saber per què, i l’altra va arronsar les espatlles: «Perquè sempre s’ha fet així», li contestà.

Amb cassoleta o sense, l’estofat era exquisit. En Dalmau menjava, atenia la conversa del senyor Manel, i suportava els silencis i els murmuris de la senyora Cèlia, sovint més expressius que les paraules del seu marit, convençut com estava que aquella dona l’odiava. La manera com l’escrutava jutjant com anava vestit, sense dissimular, amb cara de fàstic, anunciaven sense equivocació el que opinava d’ell, dels seus orígens, de la seva família. Els comentaris mordaços que aprofitava per llançar a la mínima de canvi, posant en dubte la seva cultura, malauradament escassa llevat del que estigués relacionat amb la ceràmica, el dibuix i determinades arts, eren freqüents.

—Toca vostè cap instrument, Dalmau? —li preguntà un migdia que la conversa a taula va girar entorn del nou programa del Liceu—. Musical, em refereixo —va afegir amb un toc repel·lent.

En Dalmau va pensar una estona, la senyora Cèlia atenta a ell, el mestre amb els ulls gairebé tancats, potser avergonyit, i l’Úrsula exultant davant del repte.

—Ah! Sort que ha especificat que era musical, senyora Cèlia, perquè sovint toco el pedal de la màquina de cosir de la meva mare, que fa un brunzit monòton, tan avorrit com ho són alguns concerts d’aquests on van els entesos —va respondre en Dalmau. La dona es va enrigidir, ofesa. En Dalmau, en canvi, li va seguir donant la satisfacció que ella pretenia—: Els altres, els musicals, no. A casa meva no ha entrat mai cap instrument o aparell que no sigui la màquina de cosir. Érem pobres, sap? No recordo ni una flauta. Tot i que de vegades sí que xiulàvem. Això sí.

Un cop superades aquestes situacions de tensió, en Dalmau aprofitava els moments en què el senyor Manel i la senyora Cèlia es dirigien a l’Úrsula per fixar-se en ella per damunt de la coberteria de plata i cristalleria fina; el rajoler simulava interès quan, en el fons, el que buscava era que el reptés una altra vegada amb la mirada, encara que fos amb la intenció d’avergonyir-lo. Retenia la primera sensació de feia dies, la que el va portar a intentar traslladar aquella supèrbia a un quadre, però cap dels esbossos no el satisfeia. Era conscient que a aquells dibuixos que ara menyspreava els faltava aquell color tènue en què estaven cridats a destacar; la perspectiva d’un quadre; el rostre d’alguna dona que els emmarqués, però el problema de fons era que ni tan sols encertava en el simple esbós, l’objectiu, el motiu central.

El senyor Manel havia continuat sol·licitant la seva presència quan anava a visitar les obres. De la mateixa manera que el va acompanyar al Park Güell de Gaudí, va acudir a la Casa Lleó i Morera que Domènech i Montaner transformava a la mateixa illa del passeig de Gràcia en què Puig i Cadafalch havia reformat la Casa Amatller. En tots dos casos es tractava d’edificis antics construïts a l’empara de la reforma de Cerdà després de l’esfondrament de les muralles de Barcelona, abans que el nou art, el modernisme, arribés a la ciutat. Construccions funcionals, serioses, arquitectònicament correctes, però sense cap circumstància destacable que no fos el seu emplaçament immillorable. Contra aquesta uniformitat i avorrida regularitat urbanística projectada per un enginyer de camins com era Cerdà, que a més havia estat imposat per Madrid, era contra la que s’havien alçat els arquitectes de Barcelona i molts dels propietaris immobiliaris i inversors catalans.

Fins i tot l’Ajuntament va modificar els seus criteris, ja que, després de l’Exposició Universal de 1888, va dictar una nova regulació de les ordenances de l’edificació en què s’assumia la possibilitat que hi hagués elements decoratius a les façanes, als coronaments, a les tribunes… L’austeritat del segle XIX va deixar pas al luxe i a l’ornamentació, a la singularitat, de manera que, a l’atzar d’unes indústries que tant enriquien la burgesia com empobrien els seus treballadors, moltes de les persones adinerades van voler reformar aquells edificis monòtons que no arribaven a tenir cinquanta anys per adaptar-los als nous temps, i, per damunt de tot, a aquell corrent de fantasia artística.

Això era el que passava amb la Casa Lleó i Morera en què Domènech i Montaner estava projectant una de les millors obres de la ciutat en arquitectura i decoració, entenent aquesta última no com un àmbit d’actuació independent, un afegit, sinó com a part integrant del mateix edifici. Absort, en Dalmau el va sentir parlar de la comunió de llum, color i formes als interiors de l’obra arquitectònica. I, per aconseguir-ho, comptava amb els millors artistes del moment: Arnau, Juyol, Serra, Rigalt, Bru, Homar. Eren els grans noms i cadascun d’ells treballava en la seva especialitat: mosaics, ceràmiques, escultures, fustes…, tots dirigits i controlats pel gran arquitecte. Domènech i Montaner apostava per un eclecticisme modernista i per la profusió d’elements decoratius en façanes i interiors, però, a diferència de Gaudí, que recargolava pedres, en la seva obra s’advertia un ordre, un seductor equilibri estètic.

No era el mateix que transitar pel passeig de Gràcia, com tantes vegades havia fet en Dalmau al llarg de la seva vida, i contemplar els edificis. Amb aquestes visites, el jove aprofundia en les raons, els motius, la passió amb què aquells mestres, tots, arquitectes i artistes, afrontaven els seus projectes. Domènech i Montaner era un erudit. Un home culte d’una profunda formació que preferia evitar els dinars i sopars per gaudir de la soledat i cultivar la lectura. Polític, escriptor, articulista, historiador, professor, arquitecte, pròcer de la societat catalana; tots aquells mèrits i aquelles qualitats concorrien en una persona que dissenyava amb el mateix entusiasme el detall d’un moble o d’un penell que un desguàs o una xemeneia.

Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner. Dos genis. Tots dos fascinants, atrevits, agosarats en la seva obra. L’un explosiu; l’altre equilibrat. L’un superbiós; l’altre serè. Dalmau es comparava amb tots dos, sense trobar virtuts pròpies que es poguessin assemblar a les de cap d’ells. No tenia cultura ni era agosarat. En realitat, només era el fill d’un matrimoni d’anarquistes, de dos obrers, que va tenir la fortuna de destacar en el dibuix i que el seu mestre es fixés en ell i l’apadrinés. Aquell fill de l’anarquisme i de la pobresa, ensuperbit per dos èxits, s’havia atrevit feia poc a flirtejar amb la supèrbia, i la gent rica, a part de no permetre-l’hi, l’havia humiliat en públic. Va esbossar un ull al paper que tenia al davant i el va jutjar sense clemència: era vulgar. Els genis aconseguien mostrar el seu art en l’objecte més insignificant, fins i tot en un picaporta. Va intentar pintar una altra vegada l’ull de l’Úrsula. Una altra vegada. I una altra. Va estripar uns papers, i en va rebregar uns altres.

Va decidir passar a altres objectes: les flors, per exemple, que sempre havia plasmat d’una manera magistral. Aquell dia, no li van agradar. Ni tampoc els cossos que va dibuixar tot seguit. Era com si li haguessin robat la màgia.

—Què són aquestes mirades, terrissaire? —li preguntà l’Úrsula un dia, després de dinar, en un moment en el qual es van quedar tots dos sols.

A la llum de l’aranya que penjava del sostre damunt la taula coberta d’unes estovalles verdoses, prodigiosament brodades amb elements florals i dissenyades pel mateix mestre, refulgien els coberts i les copes, però, com si jugués amb ell, l’Úrsula li havia estat amagant la mirada al llarg de tot el dinar.

En Dalmau va fer els possibles per dissimular el sobresalt i la va mirar de cap a peus: la filla gran del senyor Manel Bello semblava haver-se alliberat de l’influx reaccionari dels seus pares. Lluïa un vestit morat clar, violeta, de faldilla llarga que fregava el terra, tot ell adornat amb brodats i puntes negres gràcils i delicades que multiplicaven per mil els moviments de la noia, com si ella mateixa, obeint els dictats del modernisme, de l’art nouveau francès en què es fixava la moda femenina, pretengués ser etèria. El seu tòrax, entallat per una cotilla que escanyava el ventre i elevava els pits, s’alçava sobre la seva cintura de vespa.

—Em continues mirant. —L’Úrsula el va rescatar dels seus pensaments.

La mitja rialla insolent que es va dibuixar als llavis va molestar en Dalmau, però en realitat aquella era l’Úrsula que ell buscava. La volia veure orgullosa, insolent. La necessitava imperiosa.

Amb extrema delicadesa, en Dalmau va fer lliscar un dels seus dits, de dalt a baix, per la cintura de la noia.

Ella va intentar dissimular una esgarrifança. Després va alçar la barbeta i el va reptar amb uns ulls arrogants. En Dalmau va sentir un calfred a l’espinada. Com podia una noia tan jove expressar tanta duresa? L’Úrsula va agafar el dit d’en Dalmau que havia recorregut el perfil del seu ventre, ara quiet en una de les cuixes, i el va posar damunt del pubis. Eren a l’entrada de la saleta de música, a la vista de qualsevol que passés. El va estirar cap a l’interior de la sala i es van refugiar darrere d’una porta. Allà, l’Úrsula va introduir la mà als calçotets d’en Dalmau. Ell li va voler veure els ulls: continuaven sent freds i durs.

En Dalmau va intentar donar-li plaer, encara que fos per damunt d’aquell vestit morat guarnit amb puntes. Volia comprovar si li canviava l’expressió, si es convertia en una jove explosiva, anhelant, però l’Úrsula es va mantenir hieràtica.

—Deixem-ho estar, o trencaràs la joguina —li advertí en Dalmau passat un temps que ella s’havia limitat a acariciar-li el penis erecte, mentre ell no deixava de parar l’orella i mirar al passadís.

L’Úrsula el va travessar un cop més amb la mirada.

—El meu putxinel·li —va apuntar amb decisió—. No n’he trencat mai cap.

Va aconseguir dibuixar els ulls de la noia, però no va ser al seu taller ni a la taula de treball, a les làmines de paper o en un quadre. Ho va aconseguir al cap de dues nits, borratxo, en un d’aquells antres amagats al racó més sòrdid de la ciutat; un d’aquells en què s’arribava enretirant les deixalles i esquivant cossos estesos a terra. Es va cansar de la companyia, ja que de fet ni tan sols no sabia qui eren. Li va repugnar la vella que, amb l’alè podrit, se li va atansar perquè la convidés a beure. Balbucejava, escopia les paraules; tenia la mà enganxifosa. Li va pagar una copa d’aiguardent amb dàtils confitats, però no va permetre que se li assegués al costat. A la meuca li va importar ben poc i se’n va anar fent tentines en direcció a la taula veïna amb el licor a la mà. La música grinyolava i en Dalmau es va trobar malament. Li molestava l’aire estantís, el fum i la fortor. La respiració se li accelerà i es va endur la mà al pit com si amb aquell gest pogués aturar el cor que li punyia. Allà va notar el quadernet que sempre portava a la butxaca de l’americana i el va treure.

Li va costar fixar la mirada. Va agafar el llapis i amb la poca claror del local, va dibuixar, i va reconèixer l’Úrsula, la seva supèrbia, la irreverència. «Terrissaire!», li cridava aquell ull tot just esbossat. Algú va treure el nas per damunt de la seva espatlla amb curiositat. Ell el va allunyar bruscament i va caure un got a terra. Els vidres i el líquid van esclatar a prop dels peus d’en Dalmau i va esquitxar el curiós. L’home es va queixar, però en Dalmau no era capaç de dedicar-li atenció. «Cambrer! —va cridar ell alçant la mà amb el llapis com si fos una batuta—. Una altra copa!». Va esbossar el contorn de la pupil·la. Era fàcil! Fluïa! Cada petita taca que puntejava a l’interior de l’iris l’insultava. Ella era allà, en una senzilla màcula que no superava un punt. Es va aixecar, amb l’impuls va fer caure la cadira, va agafar la copa i se la va emportar als llavis per empassar-se el licor abans d’anar-se’n. No obstant això, a última hora va rectificar; va deixar el got sobre la taula amb un fort cop, i el contingut va saltar i va regalimar. Es va disculpar amb un murmuri, tot i que no tenia ningú al costat. Va guardar el quadernet i va buscar l’aire fred de la nit. Quan anava a entrar al carreró, va ensopegar sense voler amb un captaire.

—Imbècil! —li va cridar l’home.

En Dalmau va tornar a disculpar-se. Aleshores va sentir la necessitat de tornar a casa seva.

Al matí, després de rentar-se, va seure a la taula de la cuina amb el dibuix a les mans. La seva mare, mentre li servia l’esmorzar, va veure la llibreta, rebregada i amb taques d’humitat, i va fer un posat estrany. En Dalmau no se’n va adonar, estava massa abstret en el dibuix. El que no havia pogut pintar durant dies ho havia aconseguit en un tres i no res sota la inconsciència vaporosa que li proporcionava l’alcohol. El llapis havia volat sense esforços, amb una tècnica tan àgil i lleugera com profunda en el seu contingut.

—Li agrada, mare? —va preguntar mostrant-li el dibuix.

—Com és ella? —va indagar la Josefina després d’agafar el quadern i d’examinar-lo un moment.

—No ho pot endevinar?

—A través de l’esbós d’un ull? —La mare va riure—. Només soc una costurera, fill.

En Dalmau la va mirar. El que ella acabava de dir no era cert. Era molt més que una costurera: era la seva mare, encara que últimament no l’estigués tractant amb l’afecte que es mereixia. Encara no havia acabat aquell pensament quan la Josefina ja estava asseguda darrere de la màquina de cosir. En Dalmau sospirà quan la sonsònia del pedal va inundar l’estança. Va deixar el dibuix damunt la taula. No podia continuar: l’Úrsula s’havia evaporat. No obstant això, ahir a la nit… «Ahir a la nit anaves begut!», es va recriminar.

—Mare —va cridar.

Ella era a l’habitació del costat, al dormitori on aprofitava la poca llum que entrava per la finestra per cosir, va aixecar breument el peu del pedal, com si el convidés a parlar. En Dalmau va aprofitar el moment de silenci i va dir:

—Gràcies per l’esmorzar.

—A tu, Dalmau, per recordar-te de mi i tornar a casa.

—No digui aquestes coses, mare!

—Dalmau, ves amb compte. Ja sé que no m’has de donar explicacions, ets tot un home, però no et deixis portar pel vici; ets jove, tens tota una vida d’èxit al davant, no la desaprofitis com tants i tants desgraciats que no troben ni un motiu per fer el pas següent.

El silenci, fins i tot el de la màquina, es va fer a les dues estances i va ocupar tota la casa. En Dalmau va fer el gest de voler dir alguna cosa, però la Josefina se li va avançar i va començar a treballar un cop més. Ell es va aixecar i es dirigí al dormitori de la seva mare. No cosia. Feia anar el peu amunt i avall sobre el pedal de ferro forjat i plorava amb la roba blanca arrugada a les mans, fora de l’abast de l’agulla.

En Dalmau li acaricià els cabells. La Josefina es va quedar asseguda. Després li agafà el cap i el va estrènyer contra ell. Feia massa temps que no l’agafava així i l’estrenyia contra el seu ventre.

—No plori, sisplau.

—Dalmau —va somiquejar ella—, vaig lluitar molt al costat del teu pare. El vaig perdre, i també la teva germana. —La Josefina va alçar el cap i va recuperar cert aplom—. La vida no ha estat generosa amb mi. En Tomàs acabarà igual qualsevol dia. Només em quedes tu. T’ho prego, no ens fallis. Quin sentit hauria tingut la meva existència, la del teu pare i la de la teva germana, la nostra lluita? Vam aconseguir que estudiessis, que adquirissis aquests coneixements que t’havien de garantir la llibertat, cosa que nosaltres no vam tenir, reclamant els nostres drets amb bombes i revolucions. Utilitza bé la teva llibertat, Dalmau, és l’únic llegat del teu pare.

En Dalmau la va abraçar amb la respiració mig tallada i el cor encongit. Era culpa seva. Feia temps que no li dedicava ni una engruna d’atenció, més enllà de deixar-li algunes monedes sobre la taula de la cuina. Les poques vegades que anava a dormir a casa ho feia a unes hores intempestives i en un estat lamentable. Segur que ella s’adonava de la pudor que feia ell, de la porqueria i l’aspecte d’una roba que rentava cada quinze dies en un dels safarejos públics del port; de l’escàndol que de vegades organitzava per arribar fins al seu dormitori, begut, ensopegant amb els pocs mobles que s’interposaven al seu pas. Potser algú li havia fet algun comentari. A la gent li encantava xafardejar. Què sabia la seva mare dels seus vicis? «Tens tota una vida d’èxit», li havia dit. «Ves amb compte», li havia advertit també.

Aquell dia no va anar a treballar. Va enviar el noi dels encàrrecs a comunicar-ho al senyor Manel amb una propina de dos cèntims i cap excusa per traslladar al mestre, i a mig matí va convèncer la seva mare per sortir de casa. Aviat seria Nadal. A la família d’en Tomàs Sala no l’havien celebrat mai, però una cosa era ser anarquista i anticlerical, i una altra de ben diferent era mantenir-se al marge de la festa que es vivia a Barcelona.

En Dalmau i la seva mare, ella agafada amb orgull de bracet del seu fill, van passejar per uns carrers de la ciutat vella on s’havien instal·lat multitud de mercats i parades ambulants. Les botigues de sempre apareixien, per la seva banda, engalanades per atraure els compradors que transitaven entre la cridòria dels venedors que oferien els seus productes: a les Rambles es venien torrons i fruites del temps; al carrer de Corts, quincalla. La Josefina va fixar-se ens uns didals i unes tisores. «Que vol que n’hi regali?», li oferí en Dalmau. Ella s’hi va oposar, somrient. A la gran plaça de la Constitució que s’obria entre els magnífics edificis de l’Ajuntament i de la Reial Audiència, que segles abans havia estat del General de Catalunya, s’instal·lava un mercat amb tota mena de figuretes per a pessebres i decoració de Nadal. Mare i fill es van afegir a la gentada que es desplaçava entre les parades amb admiració. La Verge Maria, el nen Jesús, sants, àngels, pastors… Milers de figuretes de fang cuit s’exposaven als barcelonins. En Dalmau hi va reconèixer dissenys i modelatges finament treballats, i es va interessar per l’autor; la seva mare escoltava amb atenció les explicacions del venedor com si presenciés una conferència.

Van tocar les dotze del migdia i en Dalmau es va entestar a convidar la seva mare a dinar. Van anar al carrer de Lancaster, al Raval, entre el de l’Arc del Teatre i el del Comte d’El Asalto, a la taverna del Tall de Bacallà, un local humil especialitzat en aquesta mena de peix, i on per uns cèntims servien un tall de bacallà fregit o en salsa, al gust del comensal, a més de pa i vi.

En acabat van tornar a recórrer els carrers atapeïts de vianants en direcció al passeig de la Indústria, on venien galls dindis vius, i després cap a la rambla de Catalunya, on feien el mateix amb les aus de corral i de caça. La llum del dia s’esmorteïa en una tarda de desembre que es feia fosca i freda. Encara no s’havia encès l’enllumenat públic de la rambla de Catalunya, així que alguns venedors utilitzaven quinqués o espelmes amb què intentaven il·luminar les parades del carrer.

—Comprem un pollastre? —li proposà en Dalmau a la mare, més atent als grans edificis que s’alineaven a banda i banda del passeig que en el mercat que s’estenia rambla amunt.

La pregunta, innocent, va esclatar inesperadament a les orelles de la Josefina. I si l’Emma hi tenia una parada? No era cap ximpleria pensar que el seu cap participés en una fira d’aviram.

—Anem —instà al fill.

En Dalmau se la va mirar amb cara d’estranyesa.

—Què hi ha?

—Estic cansada, fill. Anem cap a casa, sisplau.

La Josefina no el mirava; tenia la vista posada en les ombres, en el formiguer de vianants que els envoltava, escrutant-los. En Dalmau li va seguir la mirada.

—Si vol segui vostè una estona, i jo l’aniré a buscar —insistí sense deixar de fixar-se en les parades.

—Fa fred, Dalmau —l’interrompé ella—. No vull seure. Me’n vull anar a casa.

—D’acord, vostè mana —va cedir en Dalmau.

La Josefina va respirar. No l’hi podia dir, l’hi havia promès a l’Emma: la noia estava embarassada del paleta. L’Emma se n’havia anat a viure amb l’home amb qui mantenia relacions. Feia temps que li havia parlat de l’Antoni, potser sense l’entusiasme amb què la tenia acostumada quan se sincerava amb ella, però no sense un bri d’afecte i d’il·lusió que no li passà inadvertit. Després, li comunicà l’embaràs. Abans que conegués el paleta, i fins i tot després que comencés a festejar-hi, la Josefina havia mantingut l’íntima esperança que l’Emma tornés i fos capaç de redreçar la vida del seu fill. Ho havia pensat moltes vegades, quan l’esperava en va a les nits o el sentia que tornava begut. I aquella possibilitat es refermava davant les ulleres morades amb què el seu fill es despertava l’endemà, en sentir la seva veu rogallosa, segada, o en constatar que es bellugava feixugament, de vegades com si tingués el cos fortament adolorit. En Dalmau necessitava una bona dona al costat. Però la seva il·lusió s’havia esvaït encara no feia un mes, quan l’Emma la va anar a visitar embarassada de mesos. La jove li havia demanat que, a en Dalmau, no n’hi digués res, i la Josefina s’estimava aquella noia; després de quedar òrfena també de pare, ella l’havia apadrinat com una filla.

—Mare! —En Dalmau la va agafar del braç—. Aquella d’allà no és la…?

La Josefina va forçar la vista. Eren a l’altre costat de la rambla, però sí, ho era. Ja havien passat per allà. Devia haver quedat amagada entre la gentada. «Mala sort!», va pensar. Només quedaven tres o quatre parades per acabar el carrer i justament allà hi havia l’Emma, visiblement embarassada, amb un pollastre penjant de la mà, atenent una parella. Un vell seia al seu costat, damunt d’una caixa de llistons.

—Emma! —va cridar en Dalmau.

La noia es va girar en sentir el seu nom i va veure primer la Josefina, que va obrir els braços en senyal d’impotència, fent-li entendre que la trobada havia estat fortuïta. Tot seguit la mirada va topar amb la d’en Dalmau, que va tornar a cridar el seu nom:

—Emma!

Un grup de gent es va creuar entre ells. En Dalmau va intentar obrir-s’hi pas per dirigir-se a la parada de pollastres. Un avi contra el qual va xocar es va empipar. «Ves amb compte, nano!», li recriminà. En Dalmau no li va fer cas. Dos joves van sortir en defensa del primer i es van encarar amb en Dalmau en comprovar que no cedia. Ell ni tan sols no els va mirar quan es van interposar al seu pas, la vista clavada on havia vist l’Emma, ara la tapava encara més gent que passejava en un sentit o l’altre, s’aturava davant de les caixes dels venedors o comprava provisions per al Nadal. Es va desesperar en perdre-la de vista. «Com a mínim demani disculpes», li exigí un dels homes que el retenien. «Perdó», va admetre ell al mateix temps que intentava desprendre’s dels altres. El van deixar anar. Va córrer i va ensopegar amb més gent i, a batzegades, va arribar fins a la parada de pollastres. Només hi era el vell, assegut a la caixa.

—I la noia? —preguntà en Dalmau.

L’home el va mirar des de sota.

—La Cristina? —va preguntar en Maties.

—No, la Cristina, no. L’Emma! Aquesta noia es diu Emma.

El vell li mostrà les cinc dents negres i tortes que li quedaven.

—Perdoni que li porti la contrària —li va dir—, però es diu Cristina. L’hi ben asseguro. La conec des de fa anys, des que va néixer. És la meva neboda.

—La seva neboda? N’està segur?

—Oi tant.

—I on és ara?

—La coneix?

—A l’Emma, sí. A la… la Cristina, ha dit? No…

—Aleshores, per què l’hi hauria de dir?

—Hauria jurat que era ella —va comentar en Dalmau a la seva mare, que ja s’havia apropat a la parada, on el pollastrer atenia des de la caixa, sense aixecar-se, una dona que preguntava per una de les seves aus.

—Jo també, fill, jo també —va mentir la Josefina.

Aquella nit en Dalmau va tornar a sortir a sopar. De poc va anar que no discutís amb la seva mare a causa de l’Emma. El fet d’haver-la vist, o això continuava creient, va fer que oblidés la cruesa amb què la Josefina havia escapçat els seus desitjos en altres temps. Per què l’havia d’oblidar? Era el que ella sempre li aconsellava.

—Per què? —insistí en Dalmau—. Expliqui-m’ho, mare.

La Josefina va guardar silenci. Per un moment, a la fira d’aviram, havia fantasiejat que en Dalmau i l’Emma tornessin plegats. Immediatament, però, havia assumit la impossibilitat dels seus desitjos. L’Emma estava embarassada i, a més, havia fugit. Semblava una declaració prou evident: no volia ni veure el seu fill. Era la seva decisió i calia respectar-la.

—Ja li vas fer prou mal —va al·legar la Josefina finalment.

—Però mare!

«Tenia tota la raó!», es recriminava en Dalmau mentre sopava l’habitual escudella amb carn d’olla a la taula rodona d’una fonda. Els comensals que seien al costat s’havien anat substituint a mesura que transcorria el temps; de fet, ell tampoc no els donava conversa. S’asseien, a la dreta o a l’esquerra, i li feien preguntes que ell no contestava. N’hi havia que insistien. En va. En Dalmau s’arronsava quan s’imaginava aquelles hienes a què la seva mare es referia explicant-li les seves nits als cafès cantant…, o en alguna casa de barrets o estès al carrer de qualsevol manera. I va beure, perquè el vi i el licor l’ajudaven a enterrar les preocupacions, però el record de l’Emma li va venir al cap. Ell no li volia fer cap mal, com l’havia de perjudicar si sempre l’havia estimat? De sobte es va adonar que aviat faria dos anys de la mort de la Montserrat. Dos anys! I amb aquell record sobtat li’n va venir un altre, més dolorós; havia fallat a les tres dones de la seva vida: la seva mare, la seva germana i la xicota. A l’única que semblava no haver decebut era a aquella trinxeraire, la Maravilles, que de tant en tant se li apareixia en el lloc i el moment més inesperats, ja fos al matí, a la llum radiant que solia il·luminar el passeig de Gràcia, com si els rics haguessin comprat per a ells tot el sol, ja fos a altes hores de la matinada, al carreró més fosc i pudent de la ciutat vella. La Maravilles era capaç de mostrar un somriure en aquell rostre malaltís, demacrat i sutjós. Un somriure que en Dalmau recompensava amb unes monedes. Tenia una imatge borrosa, gairebé lacerant, d’aquella trinxeraire i el seu germà ajudant-lo a caminar en la nit; ni tan sols no recordava a on l’havien portat. Això era tot el que tenia: una arreplegada que li somreia i l’ajudava quan estava begut. Va sospirar. Va mirar l’home que tenia assegut a la dreta i va deduir, per la manera d’anar vestit i per l’estat de la seva brusa, que es tractava d’un obrer, un operari d’alguna fàbrica en què es treballava amb màquines i oli de greixar. Xarrupava sorollosament la sopa. S’havia presentat quan s’havia assegut, això sí que ho recordava, però no el seu nom.

—Jo em dic Dalmau —va anunciar com si no haguessin transcorregut diversos minuts des d’aleshores.

L’home va deixar la cullera a mig camí de la boca, regalimant sobre l’escudella.

—Dalmau —va repetir ell, pensarós—. Arribes tard a la conversa, noi.

I va tornar a xarrupar la sopa.

Aquella nit, lluny de la fonda, entre el fum, la música, els crits i la fortor d’algun tuguri desconegut per més vegades que l’hagués visitat, quan l’alcohol havia ofegat culpes i consciència, va treure el quadernet i va dibuixar l’obrer que engolia la sopa a la seva dreta, aconseguint l’efecte que la cullera tremolés a la mà dibuixada.

Va tornar a la rambla de Catalunya, a la fira d’aviram, l’endemà mateix: al vell esdentegat, assegut a la caixa, l’acompanyava una noia grassa i poc agraciada, que era impossible de confondre amb l’Emma.

Un ull i una cullera. Un obrer. Una casa. Una bagassa. Un escriptor fracassat. Un amic. Una altra casa. Una flor… pansida. Un altre amic. Realment eren amics? Tots aquells dibuixos i molts més van anar omplint les pàgines del quadernet d’en Dalmau al ritme de copes i brindis i records perduts. Va beure més i va arribar el dia que va portar una ampolla d’aiguardent al taller. «Treballo millor», es va excusar a si mateix. I era veritat: la imaginació volava, la creativitat s’exaltava; al cap de dos gots d’aiguardent desapareixien la timidesa i els recels, i no es veia coartat per la personalitat i les obres mestres de genis com Gaudí, Domènech i Montaner, Casas o Nonell.

I quan arribava el migdia i el senyor Manel el convidava a dinar a casa seva, els efectes de l’alcohol havien minvat i es podia comportar amb correcció fins que reincidia amb dues copes de vi amb el dinar. Aleshores al·legava que estava cansat i excusava l’abaltiment que duia al damunt. «És que em costa molt dormir». «La meva mare està malalta i l’haig de vetllar», mentia. Es va afegir a les migdiades que ja feien el senyor Manel i mossèn Jacint quan aquest últim es presentava a dinar; el mestre la feia a la seva habitació, el religiós en una de les butaques d’una saleta annexa al menjador on ningú entrava a torbar-li el descans i que quedava a la penombra després d’ajustar les persianes. El mossèn no molestava en Dalmau; queia en un son profund així que encreuava les mans damunt la panxa i tancava els ulls. Qui sí que ho feia era l’Úrsula, i en aquells moments que la casa entrava en un estat d’ensopiment —la senyora Cèlia asseguda a la tribuna que sobrevolava el passeig de Gràcia, capcinejant amb una labor que li relliscava de les mans, els altres dormint, el personal descansant—, la noia arrencava en Dalmau del seu descans i l’estirava fins a algun racó en què se sentien sols.

—El meu putxinel·li —li xiuxiuejava l’Úrsula abans d’arrambar-lo contra la paret.