13

Aquella nit, l’Emma va veure com la Josefina somreia mentre esmicolava un rosegó de pa, del qual es ficava alguna engruna a la boca, poques, i la majoria anaven a la de la Júlia, xopades de llet. Aquella nit la va sentir cantussejar i tot, quan ho feia. Sopaven tard, quan havien acabat de menjar l’Anastasi i la seva família, amb l’esperança que s’haguessin dissipat, o confós amb la fortor dels carrers i les cases, les aromes dels menjars que la Remei preparava per als seus. Tan bon punt es feia fosc, el perdonavides no trigava a sortir de casa per anar a treballar en algun antre de vigilant, o simplement a beure; la seva dona recollia les cassoles, desava zelosament les sobralles del menjar, si en quedaven, i es retirava. Amb anterioritat, una vegada tips, els dos salvatges que el matrimoni rellogat tenia per fills es feien fonedissos per les escales i els replans, on cridaven, corrien i es barallaven fins que queien morts de cansament; de vegades tornaven a casa, i de vegades l’Anastasi o algun veí els trobava adormits en un racó.

La Josefina i l’Emma esperaven que la Remei tanqués la porta del seu dormitori per seure amb la nena a la taula de la cuina. El cas és que no acabava mai de desaparèixer del tot la flaire dels menjars anteriors, que les perseguia fins al llit en forma de malson, recordant a totes dues dones, nit rere nit, el destret en què es trobaven. No tenien prou diners. Cosint a mà, la Josefina no arribava a cobrar ni una desena part del que guanyava abans que li prenguessin la màquina, i l’Emma continuava cobrant les tres míseres pessetes de jornal que li pagaven al centre republicà. Robava menjar a la Fraternitat i es barallava per les restes que quedaven als platets dels clients. L’ajuda solidària que el partit distribuïa a través de les associacions s’esgotava en els obrers i les famílies que ni tan sols treballaven. La crisi econòmica s’agreujava; la tecnologia aplicada als processos industrials deixava sense feina milers de persones; la immigració del camp havia portat a Barcelona una massa obrera ingent sense qualificar, que s’oferia a treballar per uns sous cada vegada més baixos, i la gent es posava malalta, i fins i tot es moria de gana. La Josefina i l’Emma havien de fer front al lloguer del pis del carrer de Bertrellans; l’Anastasi no hi contribuïa amb l’excusa dels diners que el jutjat li havia pres per culpa seva, i elles, quan comptaven les monedes que dia a dia esgarrapaven al pa i a la roba per poder pagar al propietari, tremolaven espantades davant la simple possibilitat d’acabar rondant pels carrers amb la petita Júlia a coll.

Per fi, el dia que acabaven d’aplegar les vint-i-cinc pessetes que els costava la casa respiraven tranquil·les. «Un mes més», es deien en silenci. Amb els ingressos restants ben just si podien malviure: llet aigualida i sense nata; verdures i llegums passats, pa sec i carns d’aquelles que l’Emma sabia que havien estat adulterades —un parell de vegades va demanar socors a l’oncle Sebastià, que li va procurar carn barata de certa qualitat de mal grat, ja que així ell perdia el guany que n’hauria tret venent-la a d’altres a un preu més alt; la seva cosina, la Rosa, també la va ajudar moltes vegades d’amagat del seu pare, però la seva família també patia la crisi, i eren moltes boques per alimentar—, i tot això sempre amb la incertesa i l’angoixa que poguessin agafar una malaltia, el cas de la nena era el més preocupant, o tenir un accident o un imprevist al qual no poguessin fer front.

Malgrat tot, aquella nit la Josefina somreia. «Ha trobat feina en una obra important al passeig de Gràcia», havia explicat a l’Emma abans de sopar, estant totes dues al dormitori, assegudes al llit i amb la Júlia voltant de quatre grapes entre elles, esperant el seu torn mentre l’Anastasi i els seus fills cridaven i discutien tot sopant. «Mira què m’ha donat —va afegir i, talment com si fos un tresor, va obrir la mà i li va ensenyar unes quantes monedes que tenia al palmell—. Ens ajudarà. Ha promès que ens ajudarà». L’Emma va rememorar el moment en què l’esquena d’en Dalmau es va perdre al replà fosc: la Josefina va reaccionar, com si les amenaces de l’Anastasi haguessin deixat de ressonar per tota la casa, dins del seu cap, i fins i tot en el seu ànim, i la seva voluntat, ara ja lliure d’aquell segrest a què les sotmetia el perdonavides mitjançant la violència, va córrer darrere seu.

—Dalmau! —es va sentir a l’escala—. Espera’t, fill!

Quan va tornar, poc més d’una hora després, l’Emma es va veure obligada a foragitar tots els pensaments amb què havia estat especulant des de la reaparició d’en Dalmau davant la voràgine d’emocions que assaltaven la Josefina. La dona reia i plorava, tot barbotejant.

—Ho sabia —va asseverar una vegada i una altra—, sabia que en Dalmau era viu. —La Josefina va agafar la mà a l’Emma i després la va abraçar—. Està bé. I no pren drogues ni alcohol —li va dir a cau d’orella, sanglotant.

«Li va pegar!», es va estremir l’Emma. I li va robar el poc que tenia. «I si recau?», es va preguntar, perquè sabia que això era el que solia passar: la gran majoria requeien en la droga. No l’hi podia dir! Així que es va limitar a assentir i tornar-li l’abraçada.

—Treballa. Diu que només va a treballar a les obres. Que ja no pinta. Millor, que no pinti! Va ser la pintura, el que el va fer anar a mal borràs. Tota aquella gent que tenia al voltant el van fer canviar.

Ara la Josefina s’havia separat una mica de l’Emma, però la tenia agafada pels braços mentre continuava parlant del seu fill, exultant i esperançada. «La pintura també m’ha destrossat a mi», es va plànyer l’Emma per a si mateixa. Aquells nus que van córrer de mà en mà a la fonda de Can Bertran, i després… on més devien haver circulat? Va sentir una punxada a l’estómac, com cada vegada que s’imaginava desitjada per homes bruts i lascius davant d’aquelles poses tan summament sensuals en què en Dalmau l’havia retratat. Només era una nena, ingènua i enamorada.

—Se’n sortirà! —va pronosticar la Josefina, compartint aquell desig amb l’Emma.

—És clar que sí —la va animar la noia, guardant-se l’escepticisme—. I tant.

«La Josefina li devia haver explicat res d’ella durant l’hora que havien estat enraonant?». «Li devia haver preguntat res, ell?». L’Emma va recordar la mirada entre afligida i curiosa amb què en Dalmau s’havia acomiadat.

—Diu que li agradaria enraonar amb tu. Arreglar les coses —va afegir llavors la Josefina, com si li endevinés els pensaments.

—Josefina… —va saltar l’Emma, per aclarir la situació.

—No t’amoïnis. Ja li he dit que no. Et va fer molt mal, i tu no ets la seva mare, no has de perdonar-lo sense condicions.

L’Emma va visualitzar mare i fill junts, xerrant, reconciliats.

—Si vol que me’n vagi perquè ell pugui tornar aquí amb vostè… —li va proposar.

—Em moriria, si em prenguessis aquesta nena. —La Josefina va somriure i va amanyagar la menuda, que jugava amb un retall de roba sobre el llit—. No, filla —va afirmar tota seriosa—. En Dalmau es recuperarà… Hi confio i ho desitjo, però sigui el que sigui el que li ofereixi el destí, el seu lloc ja no és aquest.

La Josefina va deixar passar un instant en silenci. L’Emma havia vingut a substituir la seva família, i havia ocupat el lloc de la seva filla morta, va reconèixer arronsant els llavis, i la Júlia… Què en podia dir, de la nena? En Dalmau era un home, lliure, sense lligams. Era ell el qui havia de trobar el seu lloc fora d’aquella casa. No permetria que l’Emma i la Júlia sortissin perjudicades sense motiu.

—Aquesta llar —va dir en veu alta, continuant el fil dels pensaments— és la que ens correspon a nosaltres, i el nostre objectiu no ha de ser altre que tenir cura d’aquesta preciositat. Que en Dalmau ens ajudi a tirar endavant és el seu deure; haurem de tenir molta sort, si volem resoldre el problema de l’Anastasi. No m’imagino pas com ens en podrem desempallegar… —Va brandar el cap abans de canviar d’estat d’ànim radicalment, obligant-se a mostrar-se alegre altra vegada—. A més, tampoc no m’imagino dormint amb ell en aquest llit —va dir de broma.

«No ens podrà ajudar pas gaire, en Dalmau, si amb el jornal de paleta també ha de cobrir les seves necessitats», va pensar la jove, encara que va callar per no desanimar-la.

Aquella nit, havent sopat, quan la Josefina ja respirava tranquil·lament al llit, l’Emma es va incorporar, procurant no trencar-li el son. No podia adormir-se, amb les idees que li saltaven sense control d’en Dalmau a la Josefina, de la droga als nus, a l’Antoni i altra vegada a en Dalmau, a les seves il·lusions compartides, al seu amor…, a la Montserrat. Tenia la sensació que pararia boja! A més, la possibilitat, la qüestió que realment l’angoixava, treia el cap tímidament per darrere de cada una d’aquelles imatges que la mantenien desperta: l’havia de perdonar? De cap manera! Potser davant la convicció que ell s’havia mort com a conseqüència de la morfina, l’Emma havia aconseguit enterrar odis i rancúnies, i els records d’aleshores ençà s’havien perfilat a partir de retalls de felicitat, però ara que sabia que era viu, dubtava entre tornar a l’odi o perdonar-lo. Va sacsejar el cap com si volgués allunyar d’ella qualsevol pensament.

—Tu ets l’única raó de la meva vida —va xiuxiuejar llavors per sobre de la barana del bressol on la Júlia dormia.

També havia costat que la nena s’adormís. Ella ho atribuïa a la tensió que havien viscut aquell dia; la Josefina, quan l’hi havia pres de les mans per bressolar-la, va dissentir. «No menja prou ni prou bé», va afirmar. Els neguits que fins llavors l’havien escomès es van esvair davant de la possibilitat apuntada per la Josefina. Necessitaven més menjar, més recursos per criar la seva filla, i li semblava que sabia on els podria aconseguir. Va escoltar la respiració de la Júlia en plena nit, tranquil·la, pausada, i llavors la va acaronar una estona, i el neguit que uns i altres li havien provocat es va anar dissipant al ritme amb què el tou dels seus dits passava suaument per sobre de la delicada pell de la seva filla.

—Tu ho ets tot per a mi —va repetir abans de tornar a estirar-se al costat de la Josefina.

Les dues dones, amb la nena, van sortir de casa d’hora; les campanes de Santa Anna acabaven d’anunciar les sis del matí. Així com elles sopaven després de l’Anastasi i la seva família, a l’hora d’esmorzar els torns eren a l’inrevés: primer menjaven elles, mentre el pinxo recuperava el son perdut la nit abans. Es van acomiadar al carrer. La Josefina va fer pessigolles a la Júlia, que, després de retorçar-se al coll de la seva mare, la va premiar amb una riallada tan meravellosa que fins i tot va alegrar l’ambient d’aquell carreró endormiscat. L’Emma es va dirigir a la Fraternitat i la Josefina anava a veure l’intermediari de la roba blanca. Portava poques labors, i sabia que només n’hi donarien uns quants cèntims, no més. La costura era l’ofici més mal pagat de Barcelona: centenars de dones treballaven de franc als convents, on estaven recloses, i les monges rebentaven els preus, però si a sobre es cosia a mà, era impossible treure’n un jornal decent. El cistell de la Josefina, que abans de vegades anava ple fins dalt de peces molt elaborades, ara es gronxava, lleuger, al seu braç.

L’intermediari no la va sorprendre. Una misèria. A més, va rebutjar un coll mal cosit d’una camisa. Des que no tenia màquina, l’home repassava escrupolosament les labors de la Josefina. «No tens bé la vista ni les mans», deia per justificar aquell rigor desmesurat. De vegades ella l’hi discutia, però aquell dia no: tenia el cap a Santa Anna, on es proposava d’anar després de desar-se, sense ni tan sols comptar-los, els cèntims que l’intermediari li havia donat.

—Com saps que no t’he enganyat? —li va preguntar l’altre, davant del que ell interpretava com una mostra de displicència.

—Ens has estat enganyant a totes tota la vida —li va engaltar la Josefina—. Vols dir que ara et vindrà d’uns cèntims més o menys?

Sense esperar resposta, es va girar en rodó i es va encaminar a l’església de Santa Anna.

—Busco mossèn Pere —va anunciar al capellà que ocupava la planta baixa de l’edifici de la rectoria, a tocar de l’exquisit i gràcil claustre gòtic, quadrat, de deu arcades a cada costat.

La rectoria i el claustre s’interposaven entre l’església antiga, una part de la qual es remuntava al segle XII, i la nova, que estaven construint en aquella època, més gran, en un intent d’emular les esglésies de Santa Maria del Pi i de Betlem, i que s’allargava fins a les Rambles. L’entrada s’havia previst pel carrer de Rivadeneyra.

El capellà al qual la Josefina es va adreçar la va inspeccionar de cap a peus abans de respondre-li. Ell no feia de porter; era allà per ocupar-se de les urgències dels malalts. Fos com fos, no li va suposar cap molèstia informar aquella dona a qui no havia vist mai a l’església.

—Mossèn Pere és força vell. Està jubilat. Ja no atén les parroquianes, encara que no crec que tu ho siguis.

—Soc amiga de mossèn Pere —va replicar la Josefina, evitant qualsevol referència a la seva condició de feligresa.

—No sabia que mossèn Pere…

—Si us plau, doni-li l’encàrrec que ha vingut la Josefina Port, la… la mare d’aquella nena que va salvar d’un pervertit. Ell ja sabrà qui soc.

El capellà va atendre la petició de la Josefina: va enviar un escolanet amb l’encàrrec; mossèn Pere era estimat i respectat a Santa Anna, i el religiós, encara escèptic, no es va voler arriscar a acomiadar una dona que, efectivament, pogués ser amiga seva. «El trobaràs al claustre», li va anunciar al cap d’uns minuts, quan el nen va tornar corrent, esbufegant fort.

La Josefina el va veure dret, repenjat en un bastó, al fons d’una de les galeries. Se n’hi va anar, dubtant de si mantenir el posat seriós que havia adoptat des que havia entrat al recinte del temple. Al final, a un parell de passes d’aquell capellà que li semblava molt més vell del que el recordava, va esbossar un somriure.

—Mossèn —el va saludar.

—Josefina —es va limitar a respondre ell.

El religiós la va convidar a passejar al seu costat, seguint el claustre quadrangular. La primavera es copsava a les plantes i als arbres, pocs en aquell espai exigu, quatre o cinc, però florits en tota la seva esplendor. Durant uns minuts van caminar en silenci, fins que el mossèn va aclarir allò que en aquell moment calculava la Josefina.

—Nou anys.

—Sí —va confirmar ella.

Era el temps que havia transcorregut d’ençà que el 7 de juny del 1896 la processó de Corpus que havia sortit de l’església de Santa Maria del Mar va patir un atac amb bomba. Hi van morir dotze persones i mig centenar van resultar ferides. La vida de la Josefina es va esfondrar arran de la detenció d’en Tomàs i de gairebé tots els seus companys anarquistes que la podien haver ajudat. En Tomàs fill tenia setze anys, en Dalmau, catorze, i la Montserrat, dotze, i la Josefina es va trobar sense diners, sense amics, sense intermediaris que li proporcionessin roba per cosir i tractada com una dona menyspreable per bona part de la societat que l’envoltava. Els seus fills van respondre. En Dalmau fins i tot es va plantejar de deixar els estudis a la Llotja. La Josefina va dubtar, però llavors el senyor Manel el va contractar a la seva fàbrica. La Montserrat també va aconseguir feina al tèxtil, i en Tomàs ja estava empleat al taller d’un llauner. Tanmateix, a banda del sou d’en Tomàs, els altres dos jornals eren molt minsos, propis de nens, destinats a complementar els ingressos dels pares, i no a mantenir una família.

Fou mossèn Pere qui, en aquelles dates, va presenciar des de fora de Santa Anna que un home obès, relativament ben vestit, donava un entrepà de cansalada a una nena que en aquell moment girava cap al carrer de Bertrellans. La nena se li va atansar, l’home en va partir un bocí i la nena hi va clavar mossegada àvidament, tement que allò no fos veritat, i que l’hi poguessin prendre. L’home en va partir un altre tros i la va temptar, li va parlar amb veu dolça i es va anar endinsant en un portal fosc d’un edifici. La nena no va dubtar ni un instant. Es va engolir sense mastegar el mos que ja tenia a la boca i va fer el gest de seguir-lo cap a l’interior. Aleshores la mà del capellà va engrapar el bocí que, com si fos un esquer, sobresortia del portal i el va estirar fins a arrencar-lo de les mans de l’home que estava amagat a l’ombra.

El pervertit va sortir, sorprès, i en topar amb la cara encesa del religiós va fer un crit i va intentar escapar-se, però mossèn Pere el subjectava pel braç i el va aturar. Alguns curiosos es van començar a apinyar al voltant de la parella. El capellà va cridar la nena, li va donar el tros que acabava d’agafar i, després de prendre a l’home el que restava de l’entrepà, també l’hi va donar.

—Segur que ella el necessita més que tu, oi que sí? —va etzibar al depravat—. A fe de món que et sobra greix… I males intencions. —L’altre va gemegar i va adoptar un posat penedit. Mossèn Pere no li va consentir aquella astúcia, el va sacsejar i el va escridassar davant d’un grup de veïns que anava creixent en nombre—. Que ni se t’acudeixi atansar-te a aquesta església ni als carrers del voltant! Fixeu-vos-hi bé! —va advertir a la gent que l’encerclaven, molts d’ells parroquians coneguts—. No és altra cosa que un brètol amb intencions de forçar nenes innocents com ella. —Va assenyalar amb la barbeta la Montserrat, que, sense adonar-se de res, estava absorta cruspint-se l’entrepà de cansalada—. Si el torneu a veure per aquí, feu-lo fora a puntades de peu!

—No caldrà que el tornem a veure! —va cridar un dels presents, abraonant-se contra l’obès.

La gent el van seguir i el van empaitar pel carrer de Bertrellans entre cops de puny, puntades de peu, insults i escopinades.

Va ser mossèn Pere qui va acompanyar la Montserrat a casa seva, i qui va enraonar amb la Josefina. Li va explicar el que havia passat; ella es va posar a tremolar, imaginant que algú pogués haver violat la seva filla en un portal fosc, humit i pudent, i, un cop recuperada la serenitat, va prometre que prendria mesures. Ja havia parlat a la nena dels homes dolents, li va assegurar, però hi insistiria més.

—Té gana —l’havia avisat el mossèn.

—I qui no? —havia respost ella.

—L’Església ajuda les famílies en la seva situació. Tenim recursos.

—Vostè no em coneix —el va interrompre la Josefina.

—Sí —la va sorprendre el religiós—. Ets la dona d’un dels anarquistes detinguts per la bomba de Corpus.

—Aleshores, què hi fa, aquí, amb mi? —va inquirir ella, astorada.

—No crec que el teu marit en fos responsable. No crec que ni tan sols ho fessin els anarquistes. La bomba va esclatar a la cua del seguici, no a la capçalera, on desfilaven les autoritats. Per què haurien de matar ciutadans humils? —La Josefina va assentir. Aquests eren els arguments que utilitzaven els anarquistes. Ningú no havia reivindicat l’atemptat—. De tota manera… —va continuar el capellà—, encara que ell hi hagués pres part, tots som fills de Déu.

—Els anarquistes no creiem en Déu. No podem ser fills seus —va oposar la dona amb un cert to sorneguer.

—Però passeu gana, igual que els que sí que hi creuen.

En sentir-ho, la Josefina va assentir, i va rumiar un moment.

—Mossèn —va dir després amb veu serena—, el meu marit és pres a Montjuïc, i l’estan torturant amb crueltat. Probablement el condemnaran a mort. Ell no va posar la bomba, però sí que sempre ha lluitat contra l’Església. Vostè creu que jo, la seva dona, em podria aprofitar de la seva caritat mentre ell alça la bandera llibertària darrere dels murs d’aquell maleït castell, encara que li vagi la vida?

Mossèn Pere va assentir amb un gest de comprensió.

—Si canvies de parer o algun dia em necessites, no dubtis a venir a veure’m —li va proposar, abans d’encaminar-se cap a la porta.

—Gràcies pel que ha fet per la meva filla, pare —li va agrair ella, que el va acompanyar fins al replà—. I també per la proposta d’ajuda —li va reconèixer, quan ell ja baixava les escales.

El fet cert és que l’endemà, un dels intermediaris de roba blanca que ja l’havia despatxat més d’una vegada, i a qui la Josefina va anar a suplicar un cop més, li va omplir el cove fins dalt de tot, sense explicacions de cap mena. Ella no va preguntar, però en silenci va pensar en aquell home que havia anat a casa seva el dia abans. Aquell dia va treballar gairebé les vint-i-quatre hores, com si hagués de recuperar el temps perdut. Cosint a mà des de l’albada amb l’escassa llum del sol que es negava a escolar-se entre els edificis amuntegats dels pobres i de nit amb la que li proporcionaven les puntes d’espelma de parafina el preu de les quals regatejava enèrgicament amb els drapaires que venien articles usats pels carrers.

—La Montserrat es va morir —va dir ara la Josefina a mossèn Pere, com si reprengués l’interès del capellà per la nena a qui havia defensat nou anys enrere.

—Sí, ho sé —la va sorprendre el religiós—. La teva filla era molt coneguda en aquest barri —es va explicar. Tots dos van guardar silenci un instant—. Vaig resar per ella —va confessar tot seguit.

La Josefina va arronsar les espatlles.

—Mossèn, no creiem en una vida en el més enllà. No serveix de res resar per algú que ha mort.

—Bé… —va admetre l’altre mostrant-li uns ulls vidriosos, ja cansats—, si la Montserrat no existeix en un més enllà, no li haurà fet nosa que resi per ella, i si realment existeix, no li haurà anat malament, no creus?

La Josefina es va permetre de somriure.

—Si fos com vostès prediquen, la meva filla seria a l’infern.

—Déu és clement. Tant com per ajudar-te a tu, també —va afegir el sacerdot, donant-li peu perquè revelés el motiu d’una visita que no podia pretendre altra cosa que demanar-li ajut.

La seva neta, la Júlia passava gana, li va explicar la Josefina, arrogant-se aquest parentiu. Tenia tot just un any, i estava desnodrida. Es posaria malalta o, com a molt, creixeria esquifida com la majoria dels fills dels obrers. Ella tornava a cosir a mà, i la mare de la nena guanyava una misèria. No tenien diners i necessitaven ajuda, sí. Estaria disposada a complir les exigències que l’Església plantejava per accedir a la beneficència de Santa Anna?, li va plantejar el capellà. La Josefina va assentir amb el cap; faria el que calgués, lliuraria la seva ànima al diable, si existís, per tal d’aconseguir aliments per a la petita. Això no obstant, no va dir res, conscient que el que mossèn Pere li podia demanar era l’únic que no estava disposada a fer.

—T’ajudaré —li va prometre mossèn Pere—, perquè, si no, mai no compliries els requisits que es demanen en aquesta parròquia.

—Vostè sap que no em convertiré —el va avisar la Josefina—. Per què ho fa, doncs?

—Perquè, deixant de banda les vostres opinions sobre l’Església, el Senyor vol que tu, com tants d’altres, sigueu conscients que nosaltres, els seus vicaris a la Terra, els seus sacerdots, som bones persones.

Mossèn Pere va inscriure la Josefina al padró de pobres de la parròquia i va convèncer la Junta de Beneficència, que s’encarregava d’examinar els necessitats, de la idoneïtat de la dona per rebre ajuda atès que no es tractava d’un problema de ganduleria ni de mendicitat, casos que la parròquia rebutjava, sinó que aquella dona era una obrera que, treballant en la costura, no arribava a cobrir les seves necessitats ni les d’una neta petita que tenia a càrrec seu, va mentir el religiós, evitant de parlar de la mare.

Fet això, mossèn Pere va lliurar a la Josefina una targeta a l’anvers de la qual constava el seu nom i l’adreça, mentre que al davant s’hi indicaven les obligacions que la titular assumia per rebre l’ajuda. La Josefina les va llegir amb deteniment abans de signar. «No blasfemar ni armar escàndols». Dins seu van ressonar els insults que tant en Tomàs com la Montserrat havien proferit contra l’Església; ella mateixa havia insultat i atacat sense pietat les dones crèdules que es posaven en mans de capellans i religiosos, i l’Emma també ho havia fet amb vehemència tota la seva vida, i ara encara amb més rancúnia i més fúria, si era possible, després de la humiliació patida en l’última trobada amb el senyor Manel. Els seus morts només la molestarien les nits que no podia agafar el son, però l’Emma…, com reaccionaria quan sabés el que havia fet? La Júlia necessitava menjar!, es va excusar abans de saltar al segon compromís que s’establia a la targeta: «No freqüentar cases de begudes, de joc ni similars». Una exigència vana, ja que ella no hi anava. En tercer lloc s’obligava a «respectar els capellans i altres autoritats» i, per acabar, s’havia de «portar com una persona honrada i cristiana». Notant que mossèn Pere l’observava, la Josefina va rellegir en silenci el que li semblava la sentència de mort dels seus ideals, de la seva lluita, de tot allò en què creia juntament amb la seva família.

En el moment que va alçar la mirada de la targeta, amb els ulls humits i les llàgrimes pugnant per brollar, mossèn Pere va desviar la seva, com si no volgués presenciar la humiliació d’una dona honesta i coherent amb els seus principis, que ara es veia obligada a rebaixar-se per l’amor que professava per aquella neta que passava gana.

—Tant te l’estimes? —li va preguntar en un murmuri el religiós, atrevint-se a mirar-la, ara.

Les llàgrimes ja queien lliurement pel rostre de la Josefina, que va intentar contestar, sense aconseguir articular les paraules, així que es va escurar la gola.

—Amb tota l’ànima —va poder dir al final—. Necessito veure-la riure. La Júlia té dret a viure feliç i contenta, com la nena que és. Em moriria, si li passés res.

Mossèn Pere va assentir, conscient que sols un sentiment tan intens podia portar una anarquista com la Josefina a renunciar a les seves creences. «Signa», la va instar, tement que una reacció visceral no la’n fes desistir i la nena no rebés l’ajuda que tant necessitava. La Josefina va respirar fondo diverses vegades, va prémer els llavis i, després d’assentir en agraïment envers al capellà, va signar la targeta amb el pols ben ferm, tant com ho era la culpa que sentia davant la memòria del seu home i de la seva filla per aquella traïció.

Amb aquest document, la Josefina s’havia de presentar cada divendres a les dotze del matí a l’església, als claustres superiors de la parròquia, on després de passar el rosari i escoltar el sermó del capellà juntament amb gairebé un centenar més de pobres admesos a Santa Anna, rebria un val per bescanviar a les botigues del barri per un pa de tres lliures de primera qualitat, mongetes i arròs. En ocasions assenyalades també es repartien vals per a carn, carn de gallina i llet.

El primer divendres que la Josefina es va reunir amb un centenar més d’indigents al segon pis del claustre de l’església de Santa Anna, entatxonada allà dins, amb la fortor de suor, alcohol i brutícia escometent-li els sentits, tots impacients esperant que el capellà enllestís les eternes admonicions, la dona va córrer amb els vals a canviar-los per pa i verdures a les botigues, i aquella nit, quan l’Emma li va preguntar pel menjar, fent escarafalls d’incredulitat, ella es va limitar a atansar-li la targeta per sobre de la taula.

—Què vol dir això? —va prorrompre la jove, enrabiada, després de donar-hi una simple ullada—. Portar-se com una cristiana i respectar…!

Però va callar. La Josefina ni tan sols la mirava. Animava la Júlia amb tota mena de ximpleries i pallassades a menjar l’espès puré de mongetes tendres amb arròs i pa que havia preparat. «Aquesta nena bonica —cantussejava— creixerà forta i sana, i serà la més guapa i la més llesta del barri».

—Menja, vida meva —va insistir a la petita, peixent-li una altra cullerada sense girar-se cap a la seva mare expressament, per no haver de veure-la plorant.

La Josefina havia renunciat a tota una vida de lluita, alhora que havia traït la memòria del seu marit i de la Montserrat, tots dos assassinats per defensar uns principis que ella sempre havia assumit com a propis. S’havia lliurat a l’Església, als capellans. I tot per alimentar la seva nena, la seva filla!

—Segueixo sense creure en Déu —va confessar a l’Emma amb un somriure aquella nit, després de deixar la nena al bressol, saciada, i acomodar-se al costat de la finestra, on va encendre una espelma per continuar cosint.

—N’estic segura —va replicar l’altra, ja estirada al llit; a l’estança tampoc no hi havia espai per a res més—, però acceptem l’almoina de l’Església, ens humiliem davant seu. Les obligacions que consten en aquesta targeta…! Sempre hem mantingut que aquest era el primer pas per caure a les seves xarxes.

La Josefina va parar de cosir i es va quedar en silenci uns segons.

—És veritat —va reconèixer al cap d’un moment.

—Disculpi’m —li va demanar l’Emma a l’instant girant-se cap a ella des del llit—. No tinc dret a recriminar-li res. Li agraeixo…

—Vivim temps molt difícils, filla —la va interrompre la Josefina—. Saps què? No em sap greu haver-ho fet. El somriure d’aquesta nena està per sobre de qualsevol sacrifici.

«Sacrifici». L’Emma va fer veure que dormia, s’estava ben quieta i respirava amb calma, malgrat que aquella paraula no parava de ressonar-li dins del cap fins a atordir-la: sacrifici. La Josefina li havia assenyalat el camí, enormement allunyat de la commiseració que sentia fins ara. No n’hi havia prou de conformar-se. No n’hi havia prou de plànyer-se de la situació o de la fortuna. S’havia de lluitar. Enganyar, si calia. Havien d’utilitzar totes les armes que tinguessin a l’abast. Va obrir un ull i, entre les pestanyes, va observar a contrallum la Josefina cosint amb l’escassa claror de l’espelma.

—Gràcies —va xiuxiuejar.

—A vosaltres —va respondre la Josefina, sense desviar l’atenció de la labor que cosia—. Sense la vostra estima no hauria superat la pèrdua d’en Dalmau.

L’endemà, l’Emma era al passadís on s’obria la porta del despatx d’en Joaquín Truchero esperant que ell mateix o el seu ajudant, en Romero, amb qui ja havia enraonat, la fessin passar. La Fraternitat bullia d’activitat, i d’homes que anaven i venien, que llegien, alguns en veu alta per als altres, o que, enfervorits, discutien de política.

Va ser el mateix líder republicà qui va atendre l’Emma. Va obrir la porta del despatx, que es badava cap endins i, esbossant un somriure, amb una mà posada sobre el pom i l’altra amb el palmell obert, la va convidar a passar. Ho va fer sense apartar-se, ocupant, doncs, la meitat de l’espai que quedava sota la llinda amb la suposada excusa d’aguantar-li la porta oberta. L’Emma es va haver de posar de costat per passar-li pel davant i, així i tot, els pits van tocar lleument en Truchero, que va eixamplar el somriure.

—Feia temps que no enraonàvem —va comentar el jove després de saludar-la i convidar-la a seure en una de les dues cadires situades davant de l’escriptori.

L’Emma es va asseure i va quedar sorpresa en veure que ell es limitava a repenjar-se de natges a la vora de la taula, amb les cames una mica estirades cap a les d’ella. Ara no podia moure les seves sense tocar una mica les d’ell. Des d’allà, des de la posició de domini que li atorgava aquella altura sobre la jove i enmig d’un silenci que pretenia dissimular amb una estúpida mímica facial —arrufant els llavis, assentint i somrient—, la va escrutar com si examinés un objecte tret a subhasta. Instintivament, ella va procurar amagar les mans, amb la pell enrogida i tallada de tant rentar plats i tasses, però no va poder. No sabia què fer-ne ni on amagar-les. En Truchero ho va clissar i es va redreçar encara més en aquella postura arrogant, com si es complagués en la incomoditat de la noia. L’Emma patia per si, amb la tensió, li sortia llet dels pits; encara complementava l’alimentació de la nena amb l’alletament. Mans de criada, llet a la camisa…, que lluny que estava d’aquella jove captivadora que enardia la gent amb els seus discursos!

—M’arriben notícies de tu per mitjà del teu cap —va començar a dir ell.

Ella no l’escoltava. Dissimuladament, es va mirar les mans i es va sentir lletja. Com devia portar els cabells? No s’atrevia a tocar-se’ls. I la roba? D’ençà que s’havia mort l’Antoni gairebé no havia parat gens d’atenció al seu aspecte. La Júlia, la Josefina, l’Anastasi, la necessitat, la gana…

—Què volies? —va acabar el discurs en Truchero.

Ella no estava pel que deia, i es va fer un silenci entre tots dos. L’altre va moure les mans, animant-la.

—Què? —va fer l’Emma.

—Deia que què vols. Per què m’has vingut a veure?

Si tan lletja estava, va rumiar ella, com és que aquell home la mirava d’aquella manera? Tot el seu ésser vessava luxúria. Es va tornar a mirar les mans, ara sense dissimular, les va obrir i girar per sobre del ventre. Va fer espetegar la llengua, tot fent que no amb el cap.

—No són mans de burgesa —es va plànyer.

—No —va corroborar ell—, són les mans d’una obrera, una treballadora —va afegir amb orgull, com si estigués a punt d’encetar un míting.

L’Emma es va posar dreta. Igualava en Truchero en alçada. Potser no tenia unes mans boniques, però en aquell instant, sabent-se desitjada, va sentir el seu cos per primera vegada en molt de temps, un cos nou d’ençà que havia nascut la Júlia, ferm i voluptuós. Li va baixar una esgarrifança per l’esquena, que li va excitar uns impulsos arraconats des de la mort de l’Antoni. No desitjava en Truchero… O sí? Feia temps que només gaudia del sexe ella sola i en silenci, de pressa, gairebé sense plaer. No hi volia aprofundir, ara, però en tot cas, va intuir que el podia dominar, que aconseguiria doblegar aquell home a la seva voluntat, i que li faria satisfer els seus desitjos.

—D’una obrera, sí. —Els seus cossos estaven atrapats entre la taula, on ell encara estava repenjat, i la cadira d’on l’Emma s’havia aixecat. Es flairaven—. Una obrera que està cansada d’un sou de tres pessetes al dia…

—Això tindria solució —la va interrompre l’altre amb una veu melosa, posant-li una mà a la cintura.

Ella va somriure de tan ridícul que resultava aquell to en un home que l’arma que més emprava era l’energia de la seva veu. En Truchero va mal interpretar aquell somriure i va fer baixar la mà cap a la natja d’ella. L’Emma ja s’ho veia venir, era evident i, malgrat tot, va haver de reprimir una lleu esgarrifança.

—Què vols? —va preguntar ell, engrapant-li fort el cul.

—Vull feina de cuinera a la Casa del Poble —va exigir ella—, amb un bon sou.

—Encara no està acabada —va al·legar ell, excitat i panteixant—. T’hauries d’esperar.

L’Emma li va agafar la mà i se la va treure del cul amb ulls sorneguers.

—En aquest cas, tu també t’hauràs d’esperar.

—Però…

L’Emma es va separar del jove, esquivant la cadira.

—Segur que hi ha moltes coses per preparar, encara que la cuina no estigui oberta. Diuen que falta un any, si fa no fa, oi?

—Correcte —va confirmar en Truchero—, però ja hi ha gent que se n’ocupa: mestres d’obres, proveïdors… No hi ha prou feina per pagar un sou d’aquesta categoria. Per què no aspires a alguna cosa més senzilla?

L’Emma li va fer un somriure burleta, va estirar el coll i va alçar la barbeta amb seguretat, com advertint a en Truchero que el que digués podia contrariar les seves expectatives. Els seus pits, generosos i turgents, sobresortien per damunt d’un ventre pla i uns malucs arrodonits que emmarcaven un pubis d’on el republicà no apartava els ulls. Es va sentir poderosa, enormement poderosa.

—Això és el que vull —va afirmar—. Si no hi ha prou feina a l’obra de la cuina de la Casa del Poble, posa’m a treballar en altres feines. Sé que el partit està preparant revoltes. —Ell va tenir un ensurt—. Ho sap tothom que volta per aquí fora! —li va etzibar ella abans de continuar—. Sempre necessitareu gent que organitzi, que controli i que ajudi, i saps que els companys em tenen en consideració d’ençà dels mítings i les classes que vaig fer per a obreres. Tu em pagues un bon sou per totes dues feines i jo no et decebré en l’una ni en l’altra. Sé cuinar bé, és la meva feina, i pel que fa a l’activisme… ja em coneixes.

En Truchero se li va atansar un pas, i l’Emma en va recular un altre. Ell es va aturar.

—Això que em demanes… —va començar a dir, procurant assossegar la respiració.

—Si tu no n’ets capaç, em puc adreçar a altres líders del partit. Molts em van oferir ajuda, quan feia mítings —el va amenaçar—. I val a dir que es mostraven molt afectuosos.

Pel cap d’en Truchero van desfilar noms i imatges de camarades, alguns amics, altres no, que no dubtarien ni un segon a satisfer l’Emma.

—Ja miraré a veure què hi puc fer —es va comprometre llavors.

—No —es va sorprendre l’Emma, replicant-li—, no miris què pots fer, fes-ho!

La jove el va premiar amb un somriure suggeridor a tall de comiat i va sortir del despatx deixant-lo desconcertat. Tan bon punt va tancar la porta, els genolls li van tremolar, i de poc que no cau. Es va repenjar a la paret i va enfilar pel passadís a correcuita, allunyant-se de la possibilitat que en Truchero obrís la porta i la veiés en aquell estat. Va tombar una cantonada i, ja fora de perill, es va deixar anar a la paret, marejada, tremolant. Què havia fet? S’havia comportat com una vulgar prostituta, igual que la grossa fastigosa que li havia pres la feina amb el gallinaire perquè havia permès que li pessigués el cul. En Truchero també ho havia fet! No, es va esmenar al mateix temps que picava fort a la paret amb el palmell. No era una puta. Va pensar en la Júlia; era hora de donar-li el pit. Va respirar fondo, unes quantes vegades, i es va encaminar a la guarderia de la Fraternitat. «Sacrifici», es va repetir uns quants cops. No, no s’havia venut, com ho feien les putes. Ella, senzillament, s’havia immolat per la seva filla, per la Josefina. Què podia oferir si no el seu cos? Els seus encants eren les úniques armes que tenia per lluitar. I què era el cos? Quina importància tenia el sexe per a qui no el considerava un pecat?

En Dalmau ni tan sols va aprofitar les tres nits a què tenia dret a l’asil del Parc, i al tercer dia es va traslladar a un alberg per a obrers que l’Ajuntament havia inaugurat a finals de l’any 1904 al carrer del Cid, al Raval. En Joan, el capatàs, li havia aconseguit una plaça a l’establiment, dotat amb setanta-cinc llits pels quals els hostes desemborsaven quinze cèntims per nit. L’alberg estava destinat exclusivament a obrers, i l’obligació de pagament, ni que fos una quantitat ínfima, gairebé simbòlica, com eren aquells quinze cèntims, n’allunyava els captaires i desemparats. Els obrers tenien dret a llit, dos llençols, dues flassades a l’hivern i tovalloles, ja que disposaven de lavabos amb sabó i, fins i tot, un servei de banys gratuït. A l’alberg s’hi podia entrar des de les set fins a les nou del vespre, quan un metge comprovava la salut dels hostes, i l’hora de sortida era de sis a vuit del matí.

A diferència de l’asil del Parc, on es barrejaven tota mena de persones necessitades, amb el consegüent rebombori, disputes i baralles, a l’alberg del Cid els obrers hi anaven per descansar i poder afrontar la jornada següent amb prou forces. Hi imperava un cert ordre que ells mateixos imposaven i, sobretot, el silenci que calia per poder agafar el son una vegada s’apagaven els llums.

No gaire lluny de l’alberg, en un carreró que sortia del mateix carrer del Cid, hi havia la taverna immunda on en Dalmau, acompanyat d’un exèrcit de quatre anarquistes i una boja, tots borratxos, s’havien llançat sobre un grup de burgesos joves que es burlaven d’ell després de l’escàndol del Maison Dorée. En Dalmau va reviure la pallissa que aquells joves sans i forts li havien clavat. «Imbècil!», es va dir. També allà, al centre del Raval, va tornar a les flaires i l’ambient del carrer de Bertrellans. Humitat i clavegueres trencades. Fortor. Terra i terres empestats. Mainada pàl·lida i escanyolida, desnodrida…, trista. Tos crònica i estossecs forçats, gairebé agònics, que en el silenci nocturn sorgien de desenes de cambres pregonant la tuberculosi: la mort.

Ja la primera nit, entre les discussions dels veïns que s’escolaven per les finestres obertes i els roncs dels obrers, en Dalmau va sentir insomne aquells macabres recitals tísics. Igual com les pudors, eren els mateixos sorolls que inundaven el carrer de Bertrellans des que era petit. Ara bé, en aquells anys ell feia cas omís de fresses i batusses, i dormia bé, mentre que ara estava despert, donant voltes a com podia resoldre el problema amb el pinxo que reclamava un deute de vuit-centes pessetes a la seva mare. La Josefina l’hi havia confirmat en la conversa que van mantenir fora de la casa. No sabia quina quantitat, va reconèixer, però efectivament a l’Anastasi li havien embargat tot el que tenia: una bossa amb diners, tots els béns… i quatre gallines, el va sorprendre afegint amb una riallada. El fet que la mare el perdonés era un consol, per a en Dalmau, però aquella situació l’angoixava: era impossible aconseguir aquella suma. I les amenaces que el pagès havia llançat a l’Emma… A l’Emma! La seva mare li havia aconsellat que, si la volia recuperar, s’esperés, deixés passar el temps, demostrés que era un home de bé, no un drogoaddicte, i treballés fins que li pogués oferir un futur. Malgrat tot, ell va preguntar, preguntar i preguntar. «Deixa-la en pau! —li va engegar la Josefina, farta de sentir-lo—. Si hi insisteixes, només faràs que t’avorreixi».

I entre les amenaces del perdonavides, les estretors de la mare i la renúncia obligada que ella li havia exigit envers l’Emma, un darrer motiu de neguit se sumava a aquells moments en què el turmentava l’angoixa: el senyor Manel. Havia humiliat l’Emma. El malparit havia permès que la noia es postrés davant seu, amb el genoll sagnant, i que li supliqués, tal com li havia explicat la seva mare amb llàgrimes als ulls. També s’havia mostrat cruel amb ella. Al ric ceramista no li calia per a res embargar la màquina de cosir ni els objectes de la casa. Certament, en Dalmau no havia arribat a amortitzar el crèdit que el senyor Manel li havia concedit per deslliurar-se de l’exèrcit, però per aquell Déu amb què tots els beats s’omplien la boca podia jurar que els beneficis que la seva feina havia proporcionat al mestre multiplicaven per mil el deute pendent. L’havia explotat!, com feien tots els burgesos i industrials rics amb els menys afavorits. Ho havia fet tant que fins i tot li va arribar a insinuar que li perdonaria el deute. Quina culpa tenien elles de la mort de l’Úrsula? Cap. Podia entendre que el senyor Manel l’odiés a ell com a causant d’aquella desgràcia, però actuar tan cruelment amb les persones que ell s’estimava només era una mostra de la mesquinesa que s’amagava rere aquella pàtina de caritat cristiana amb què es disfressaven els rosegaaltars. El seu antic mestre havia causat mals i perjudicis a la seva família, els havia maltractat i portat a la ruïna, i això el cremava per dins i el feia estar neguitós i ressentit, i cada vegada que el ceramista se li esmunyia entre els seus pensaments, l’odi creixia i esclatava dins seu.

En Dalmau no bevia. Evitava dinar i sopar a les fondes, que tot i ser assequibles eren més cares que les cases de beneficència. Anava al menjador d’obrers de Santa Madrona, al carrer de Calàbria, al costat del Paral·lel, on les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül regentaven un restaurant a preus encara més barats. Allà sopava en silenci i frugalment, estalviant fins a l’últim cèntim per donar-lo a la mare; després comprava el que menjaria per esmorzar i per dinar l’endemà a peu d’obra, ho guardava en una cassola, baixava pel Paral·lel, fent cas omís de la bullícia i l’animació, arribava al carrer del Cid i, després de saludar el metge —que com que el coneixia ja no l’examinava— i els altres obrers que ja eren allà dins, se n’anava al llit. De vegades, però, continuava passejant fins al port i es perdia en la contemplació dels vaixells amarrats o ancorats que l’omplien a vessar amb els centenars de pals drets dirigits cap al cel, ballant al so d’una simfonia diferent, com si es barallessin entre ells per expressar la seva personalitat.

Aquells vaixells de fusta de tota mena i tota mida que, aparentment desemparats, responien a l’impuls de les onades i els vents que bufaven al port, cada qual a la seva sort, recordaven a en Dalmau les peces que conformaven el mural de vidre de la Casa Batlló: totes diferents, vidres i rajoles, cada una formant part imprescindible d’una obra mestra que componia alguna cosa similar a aquell espectacle fascinant de pals en moviment, que guanyaven presència a mesura que es feia fosc i la vista de l’horitzó només es veia torbada per un exèrcit d’agulles negres que grataven el cel.

La feina en aquella obra màgica i les estones que es trobava amb la mare per donar-li els diners que havia estalviat del jornal constituïen els dos moments en què en Dalmau sentia certa felicitat. Les corbes i la lluïssor gairebé encegadora de les rajoles grosses que serien les escates del drac, que ell admirava quasi amb reverència, conscient de l’art que constituïa el seu disseny i la seva fabricació, com també la feina de col·locar-les amb cura i delicadesa donant-los una aparença diversa malgrat que les peces fossin iguals, el distreien de les preocupacions, igual com ho aconseguia el somriure i l’agraïment de la Josefina quan rebia la seva ajuda. En aquells moment xerraven, i ella li parlava de l’Emma, fins que la realitat, impertinent, li tornava a recordar el perdonavides i les seves amenaces.

Havia de fer-hi alguna cosa, per resoldre aquella situació sorgida arran de la venjança del mestre en les persones de la Josefina i l’Emma. Enfilat al capdamunt de la bastida, amb el passeig de Gràcia i els burgesos als peus, més a prop del sol dels rics i d’una brisa que des del mar portava totes les olors d’aquella ciutat tan injusta amb els humils, en Dalmau veia l’edifici on vivien el senyor Manel i la seva família, una illa de cases més enllà, al mateix passeig de Gràcia, a l’altura del carrer de València, la següent una vegada es travessava el pont que superava les vies del tren. Era tard. En Joan, el capatàs, va anunciar la fi de la jornada, i els companys d’en Dalmau van començar a baixar per la bastida precipitadament.

—No baixes? —li va preguntar en Demetri, un company que es va haver de penjar al buit per evitar en Dalmau, que estava ajupit sobre una fusta.

Necessitava pensar, tranquil, sol, en silenci.

—No —va respondre, alhora que l’ajudava a tornar a posar un peu sobre la fusta—. Hi ha dues o tres escates d’aquestes —va afegir assenyalant unes rajoles d’un color blau lluent que s’anava degradant sobre el llom del drac per convertir-se en verd, vermell o ocre, totes iguals, de la mateixa forma i mida, corbades, superposades— que no han quedat ben agafades a l’obra —va mentir, acompanyant l’engany amb un moviment per pitjar l’última escata que havia col·locat ancorada amb uns ganxos a una base diferent a cada peça, amb la qual cosa Gaudí corregia la sinuositat i l’ondulació del llom del drac—, i em fa por que no saltin i s’emportin més peces darrere seu. Les he d’aguantar una mica més i esperar una estona; no em fa res quedar-me.

En Demetri, membre actiu de la Societat Obrera de Paletes de Barcelona, malgrat que d’ençà de la vaga general del 1902 i amb la crisi econòmica els sindicats com aquell havien perdut gairebé tota representativitat, va arrufar les celles i el front abans de respondre:

—D’acord, però vull que tinguis en compte que ens ha costat penes i treballs aconseguir una jornada de vuit hores. Hi va haver companys que van morir o van veure morir de gana els seus fills petits. Això serà una excepció, però tu compleix la jornada. Ara no engeguis a rodar el que hem aconseguit. Encara que no et faci res treballar més hores, aquí s’acaba quan hem complert l’horari, ho has entès?

En Dalmau va assentir i li va demanar que, un cop a baix, comuniqués el problema al capatàs, i va insistir que no es preocupessin, que se n’aniria de l’obra tan bon punt estigués segur que les escates estaven ben agafades. I, sense esperar una resposta que li va arribar en forma de gruny, va fer veure que posava tota l’atenció en aquelles rajoles que suposadament ballaven.

Al cap de poca estona l’obra va quedar deserta, i una mica més tard, el passeig de Gràcia es va anar buidant de senyors i senyores que caminaven, cotxes de cavalls i venedors ambulants. Les botigues van tancar i els captaries que perseguien la gent suplicant caritat es van situar ara davant dels portals de les cases riques per ocupar un bon lloc per a quan els criats repartissin les sobres dels àpats dels seus amos. En Dalmau va presenciar el declivi de l’artèria més important de la ciutat, amagat dalt de tot de la bastida que envoltava la Casa Batlló, des d’on gaudia d’una perspectiva privilegiada.

Els fanals del passeig es van començar a encendre, igual que els llums de l’interior de les cases i els pisos de la gran avinguda, abans i tot que s’hagués fet fosc del tot. En Dalmau es va sentir agredit, com si hagués de prendre partit en la lluita entre la resplendor rogenca del sol que es ponia i la lluïssor blanca dels llums de gas; dos mons oposats, l’un natural i l’altre artificial. Va apostar pel sol, capaç de jugar amb la foscor que va assolar Barcelona després de pondre’s del tot. Va dirigir l’esguard cap a la casa del mestre. La tribuna voladissa sobre el passeig de Gràcia, allà des d’on la senyora Cecília i les seves filles estaven a l’aguait de tot el que passava al passeig, al mateix temps que es deixaven veure, cofoies, per sobre de la gentada, estava il·luminada. En Dalmau va prémer els llavis i va brandar el cap pensant en l’Úrsula. Van començar malament, molt malament, però de mica en mica es van anar… Agafant estima? S’estimaven? L’Úrsula no havia estat una mala persona; era capriciosa, com solen ser les filles consentides dels burgesos rics, però potser no havia estat dolenta. I sí, certament, l’Úrsula s’havia mort per culpa seva; de vegades, a la nit, la noia se li presentava en somnis per recordar-l’hi. Tanmateix, el dia que va morir, intentava excusar-se en Dalmau, ell estava drogat i la morfina li entelava el cap. Ell no li havia proporcionat la droga aquella tarda, i durant les seves relacions mai no li havia donat morfina. Malgrat tot, de tant en tant, l’Úrsula se li feia present per atiar uns remordiments dels quals en Dalmau no aconseguia desfer-se.

Al contrari, el seu pare, el senyor Manel, que sempre havia tingut la consideració d’en Dalmau, al final es va comportar d’una manera cruel i mesquina amb l’Emma i la Josefina. No es mereixia que li tingués gaire respecte. Si el feia responsable de la mort de la seva filla, la seva desaparició i suposat traspàs haurien d’haver posat punt final al succés luctuós. En comptes d’això, i ja pensant que era mort, el senyor Manel s’havia llançat sobre un parell de dones indefenses com un vulgar carronyaire.

Amb la mort de l’Úrsula al cap, en Dalmau va repassar aquells dies i va concloure que mai no havia arribat a plantejar-se si entre ells hi havia res més profund que el sexe o les escapades nocturnes al Paral·lel. Les escapades nocturnes! Una idea li va repicar al cap i va anar agafant cos durant les hores en què va estar amagat a la bastida, mentre es repetia que el senyor Manel no mereixia gens de respecte després de venjar-se en l’Emma i la Josefina. Més tard, quan els llums de cases i pisos es van afegir al sol i es van apagar, va baixar sense fer soroll, no sense haver comprovat abans que el recorregut del sereno que vigilava la zona l’havia dut a la part més allunyada, des d’on el va sentir cantar l’hora a crits: «La una de la matinada!».

Va travessar el pont del tren sobre el carrer d’Aragó i es va encaminar a l’edifici del qui havia estat el seu mestre. Va topar algunes persones que no es van fixar en ell, i al cap d’unes passes era davant de la porta de servei, petita, que donava a les portes de darrere de les botigues de la planta baixa, a alguns serveis comuns, i a aquella escala que pujava fins a la cambra dels mals endreços i les eines de la immensa terrassa de què gaudia el senyor Manel. Va inspirar fondo, al moment de fer girar la maneta de ferro forjat de la porta. Hauria d’estar tancada per impedir que la gent es colés per aquell passadís, ja que més enllà l’accés no era permès als vianants, però en Dalmau sabia que sovint la porta era oberta. Hi havia empleats de les botigues que sortien més tard, i que no tenien clau per tancar; fins i tot recordava una noia que vivia a la mateixa botiga on treballava, un establiment dedicat a la venda de teles cares, i que n’entrava i en sortia com si allò fos casa seva. El porter de l’edifici, que juntament amb la seva família ocupava un pis diminut a l’àtic, no estava disposat a trencar el descans per baixar cada dos per tres a comprovar si la porta de servei al carrer estava tancada.

I no ho estava, com va comprovar en Dalmau en fer girar la maneta. Va tancar darrere seu i es va dirigir a la porta que donava a l’escala que pujava a la petita cambra. Havia passat força temps d’ençà de la mort de l’Úrsula, però tret d’alguna incidència especial, no hi havia cap motiu perquè ningú s’hagués fixat que faltava el duplicat de la clau que, efectivament, era al forat que hi havia sota un dels esglaons, on la van deixar el dia de l’última escapada al Paral·lel. Amb la clau a la mà, en Dalmau va dubtar: obrir aquella porta significava violar el domicili del seu antic mestre, encara que la imatge de l’Emma agenollada suplicant ajuda li va venir al cap i li va fer esvair tots els dubtes. La va ficar al pany, va obrir, va tornar a tancar i va enfilar escales amunt. Un instant després era al pati que servia de terrassa al senyor Manel. Les façanes interiors de les cases de l’illa s’alçaven sobre seu, encaixonant-lo sota un trosset d’aquell mateix cel estelat que feia una estona havia contemplat, infinit des de dalt de la bastida, com si cada vegada que s’atansava al senyor Manel, perdés una mica de llibertat. Va caminar amb pas decidit cap a l’edifici, per donar sensació de normalitat a qualsevol que pogués estar mirant des de les finestres de les cases que envoltaven el pati, per bé que hi va veure pocs llums encesos, i encara menys moviment a dins dels habitatges.

La façana corresponent al pis del senyor Manel que donava a la terrassa constituïa una galeria construïda amb fusta en tota la longitud i fins a l’altura dels malucs d’un home i d’allà cap amunt, suportava una meravellosa vidriera on s’alternaven nimfes etèries gaudint d’incomptables elements vegetals. La vidriera, una obra d’art, s’havia creat seguint les tècniques modernistes: el joc de llums i colors no era resultat de la pintura sobre el vidre, sinó que es creava mitjançant la combinació de fragments d’aquest material de diferents tons, de manera que l’emplomat perdia el caràcter de simple suport per convertir-se en un element estètic de notable relleu. Amb la foscor, en Dalmau només va poder intuir les figures, però recordava com si el tingués gravat a la retina l’impressionant joc de llums i colors que es produïa quan el sol l’il·luminava.

Tots els grans arquitectes modernistes feien ús de les vidrieres: Domènech i Montaner havia evolucionat des dels vitralls gòtics amb motius historicistes del cafè restaurant de l’Exposició Universal de 1888 fins a l’esplendor estilística, jugant amb la llum, el color i la textura del vidre als vitralls de la galeria de la Casa Lleó Morera, amb galls, gallines, ànecs i ocells en un entorn de verdor que es perdia en un fons de muntanyes blaves. Puig i Cadafalch continuava una mica aferrat a l’historicisme, i Gaudí, a qui recriminaven no haver concedit gaire importància als vitralls en algunes de les seves obres, ara els emprava a la Casa Batlló de manera magistral, canalitzant-ne els efectes lluminosos, fins i tot sobre la ceràmica, per crear una sensació de moviment en les pedres.

La clau d’una de les portes de la galeria continuava amagada, igual com ho estava la d’accés a les escales, a sota de la cornisa que coronava el mur perimetral de la terrassa. Era evident que ni el senyor Manel ni la seva dona no havien sospitat res de les sortides nocturnes de l’Úrsula, i ningú s’havia preocupat per aquells duplicats. En Dalmau va respirar el silenci i la quietud de la casa una vegada va haver tancat la porta de la galeria. La coneixia perfectament. L’estança següent era el menjador. El va travessar amb compte, en la penombra que creaven alguns llums encara encesos dins la casa; sabia quins eren: les espelmes de la capella, que la família no apagava mai.

Damunt la taula del menjador descansaven dos canelobres de plata grans, d’aspecte pesant. En Dalmau no va saber calcular si per aquelles peces li donarien les vuit-centes pessetes que necessitava per liquidar el deute de l’Anastasi, més el que pogués quedar per pagar del seu propi deute al jutjat, atès que la màquina de cosir i els objectes embargats a la seva mare i destinats a ser venuts en subhasta pública no arribarien a cobrir l’import reclamat. Es proposava dirigir-se a Pequín per negociar amb Don Ricardo. Si deixava de banda tots els degenerats amb qui arran de la seva addicció a la morfina havia tractat en la seva davallada als inferns, i que no volia tornar a veure mai més, no coneixia ningú al mercat negre a qui es pogués adreçar per vendre un objecte robat. Malgrat tot, era conscient de la duresa amb què Don Ricardo regatejava els preus: ho havia presenciat mentre li pintava el retrat. Era un home sense escrúpols a qui poc importaven les circumstàncies dels qui volien fer negocis amb ell. En Dalmau va ser testimoni de veritables espolis, per bé que en aquelles situacions, considerant que el que venia era tan lladre com el qui comprava, no li va importar gaire que per un collaret de maragdes es pagués menys del que li havia valgut a ell un frac de segona mà.

Don Ricardo no seria gaire més generós amb ell, de manera que va descartar els canelobres. Necessitava un objecte d’un valor molt superior a la quantitat que ell havia de menester. Va rumiar uns moments, els imprescindibles per adonar-se que aquella resplendor titil·lant que trencava la foscor d’aquella llar era la solució al seu dilema. El senyor Manel no solia fer ostentació de les seves riqueses, i això que en tenia, i moltes. Potser es vantava d’alguns quadres de pintors religiosos que adornaven casa seva, però més pel seu valor artístic i per l’admiració que professava pels autors que no pas pel preu que n’havia pagat. Ara bé, a casa seva hi havia un objecte del qual Manel Bello no podia deixar de sentir-se orgullós: un reliquiari de plata massissa en forma de creu amb nombroses pedres precioses encastades: diamants, robins, safirs i maragdes. Al centre dels braços de la creu s’obria el receptacle rodó recobert amb quars transparent, a l’interior del qual, segons deia el senyor Manel, reposaven les relíquies de sant Innocenci. En Dalmau es va dirigir a la capella. La casa continuava en silenci, encara que de tant en tant algun soroll el trencava de forma intempestiva: un estossec, un espetec d’una fusta, un crit d’algun borratxo al carrer… Quan ho sentia, en Dalmau s’aturava, sense saber ben bé per què. Què faria si algú el trobava allà parat? Després, quan la casa recuperava la calma, ell reprenia les passes cap a la llum. «Incalculable!», va recordar que li havia dit el mestre un dia que en Dalmau li havia preguntat pel valor d’aquella obra d’art quan ell l’hi va ensenyar sense permetre-li tocar-la.

«Té més de mil anys», li va assegurar en una altra ocasió. «El bisbe me l’ha demanat per a la catedral», en va presumir en un dinar davant de tota la família. «Li he promès que el tindré en compte en el meu testament». Només en Dalmau va clissar el tic de ràbia que per un segon, o potser dos, va contraure el rostre de la senyora Cèlia quan es va assabentar del destí del reliquiari.

Pesava. Força. I era més gran del que en Dalmau recordava. Era un objecte sagrat. Va bufar i es va dir que Déu no existia. Allà mateix, a la capella, va fer servir uns draps brodats blancs que eren a sobre de l’altar per embolicar-hi la creu. La va agafar i es va girar per fugir. Era la primera vegada a la seva vida que robava alguna cosa, però el senyor Manel els havia humiliat i arruïnat. Amb aquesta creu, l’assumpte quedaria saldat. Va sortir i, a la penombra del passadís, va percebre com ressaltava el color blanc; més ressaltaria, doncs, en la foscor de la nit, va comprendre abans de continuar. Així que va tornar enrere, va deixar la creu i va obrir un armari on hi havia penjades les casulles que feia servir el capellà, mossèn Jacint generalment, per oficiar la missa. En va trobar una de color negre, i va vestir-hi la creu. En sortir de la capella es veié enfrontat novament a la quietud i el silenci. La casa feia bona olor: de ceres i perfums. Va inspirar fondo. La claror que emetien les espelmes amb prou feines si arribava a il·luminar els altíssims sostres enteixinats. El possible sentiment de culpa pel delicte que ara cometia es va esfumar davant la riquesa que es palpava en aquella casa. Una màquina de cosir i quatre estris que totes les persones que vivien allà haurien rebutjat. Aquell era el dany que el senyor Manel havia volgut infligir a la seva mare, perquè a ell ja el donaven per mort, i l’embargament dels béns de l’Anastasi tan sols havia estat una casualitat. El fet cert era que l’únic de valor que hi havia a casa de la Josefina era la màquina de cosir.

Va escopir en direcció a la capella; l’Església i els seus adeptes, laics o religiosos, tan sols li havien causat problemes, a ell, a la seva família i als qui estimava. Tot seguit es va dirigir a la terrassa sense adoptar les precaucions que havia pres en entrar. Caminava de pressa, fent cas omís dels cruixits de la nit, fins que, al passadís de les habitacions principals, on dormien els membres de la família, un soroll metàl·lic continuat va retrunyir en el silenci i ell va fer un bot i va anar a parar d’esquena a una de les parets. Va dubtar de si sortir corrent, però amb la creu als braços li costaria i despertaria tots els habitants de la casa. No es decidia; quan ja començava a suar, el soroll metàl·lic es va transformar de mica en mica en el raig d’un líquid. En Dalmau va expulsar l’aire que havia retingut als pulmons: el senyor Manel estava orinant en un petit orinal. Va somriure i va continuar fins a la terrassa, amb la sensació que la pixada del mestre havia fet tremolar tot l’edifici fins als fonaments.

No li va costar gaire sortir de la casa ni baixar fins a la planta baixa; amb el propòsit de desfer-se’n, es va endur les claus duplicades que feia servir amb l’Úrsula per escapar-se. La porta de servei al passeig de Gràcia continuava oberta i, després de treure-hi el nas i comprovar que el sereno no rondava per allà, va intentar confondre’s amb les façanes i es va encaminar en direcció al port. Devien ser les dues de la matinada, i quedava molta nit encara, prou per arribar al barri de Pequín i esperar que es fes clar, quan Don Ricardo l’atendria. Avançava amb compte, atent a serenos i policies, apartant-se dels portals a l’interior dels quals hi podia haver algun captaire amagat. Els carrers estaven gairebé deserts, i els vianants procuraven no trobar-se; ningú no volia tenir una mala topada. Malgrat tot, un parell d’indigents borratxos li van barrar el pas i el van seguir un bon tros, un per cada costat, demanant-li diners, i preguntant-li què portava amagat sota aquella flassada negra, intentant tocar-la i estirant-li la jaqueta perquè s’aturés. Al final, el silenci d’en Dalmau els va fer empipar, i en lloc de caminar al seu costat se li van plantar al davant, impedint-li continuar. Ell es va veure reflectit en aquells dos desventurats que s’embarbussaven i escopien l’alcohol artificial i barat amb què els enverinaven cada nit. Havia passat pel mateix. Devia haver encalçat algun vianant, també? No se’n recordava, però podria molt ben ser. El que sí que sabia del cert era que aquells dos no aguantarien drets ni una empenta de no res.

—Do… Dona’ns això! Negre. Això… negre… que portes —va dir un, embarbussant-se, agafant una de les puntes de la casulla.

Mentre el borratxo estirava la tela, en Dalmau va fer girar la creu i li va etzibar un cop a la barbeta amb el braç més llarg. No li va voler picar gaire fort, però, així i tot, l’home va fer tentines cap enrere i va caure d’esquena a terra.

—Tu també en vols? —va preguntar a l’altre, que es va apartar d’ell i es va afanyar a tocar el dos amb pas insegur, deixant el seu company estès al bell mig del carrer.

«Així és la nit», va rememorar en Dalmau abans de continuar. Havia estat molt més fàcil del que s’havia temut mentre aquells dos l’importunaven. La creu era com una arma. En realitat… en Dalmau va canviar la manera com portava el reliquiari i el va agafar com si fos una escopeta amagada a sota de la casulla negra. La poca visibilitat va aconsellar a d’altres noctàmbuls, aquests sí més malfactors que borratxos, sobretot quan ja s’anava acostant a Pequín, de no atansar-se a aquell tipus que caminava amb pas ferm, sense fer cas de possibles perills, amb un objecte que semblava una escopeta.

La fila de barraques davant del mar dormia tranquil·la. El primer que el va rebre va ser el gos rater, que curiosament no el va bordar. A l’instant, un esbirro va treure el cap de la barraca de Don Ricardo.

—Què hi fas aquí, pintor? —va inquirir quan se li va haver acostumat la vista a la foscor.

—He de veure Don Ricardo.

—A aquestes hores? Que no hi toques? Què portes aquí? —va afegir, assenyalant la creu—. Una escopeta?

—Si fa no fa. El puc esperar? —va preguntar en Dalmau fent un gest amb el cap en direcció al recambró sense portes on va viure l’agonia de la seva curació.

L’esbirro va somriure.

—Ets a casa teva —hi va accedir.

L’Emma es va arranjar la roba interior, va procurar allisar-se el vestit passant-s’hi la mà a correcuita, i després es va arreglar els cabells. En Truchero, amb la bragueta dels pantalons ja cordada, li va allargar una pinta que es va treure de la butxaca interior de l’americana. Ella la va rebutjar i tan sols es va sacsejar la cabellera amb els dits. Havia estat una trobada ràpida, gairebé urgent, com les altres dues que havia tingut amb el jove republicà: sempre al seu despatx, amb la porta barrada per dins, i després d’enviar en Romero a complir algun encàrrec que mai no donava per enllestit abans de comprovar que l’accés tornava a ser franc; ells fornicant en un sofà vell de dues places situat a tocar d’una paret, solitari, absurd, sense altra funció aparent que la d’acollir-los en els seus jocs amorosos.

—Ets preciosa —la va adular en Truchero, alhora que, amb un sol dit, estirat, li acaronava un dels pits per sobre de la roba—. Una deessa: Atena, Cíbele… Hispània!

—Deixa’t de rucades, Joaquín —li va recriminar ella apartant-li el dit. L’altre va reaccionar amb una ganyota semblant a les que fan els nens petits abans d’arrencar a plorar—. Ja n’hi ha prou per avui —va fer, dirigint-se cap a la porta.

—En vull més. —Va intentar aturar-la a mig camí.

—Necessito anar al lavabo —es va excusar l’Emma en to decidit—. No et preocupis, que segur que ens tornarem a veure —va dir amb sornegueria.

Es va netejar la vagina tan bé com va poder. En Truchero no volia fer servir preservatius: «Et vull notar, sentir, vull tocar el teu interior sense que s’interposi res entre nosaltres —adduïa—, i aquesta caputxa…». No tardaria gaire a convèncer-lo i obligar-lo, va celebrar l’Emma. Ho va saber el primer dia que se li va lliurar, en el moment en què se li va mostrar del tot nua, al despatx. Ell ho va exigir, però quan l’Emma es va alçar sobre si mateixa, orgullosa del seu cos, el rostre del republicà es va desmuntar i ella va presenciar com queien, l’una rere l’altra, totes les màscares rere les quals ell s’ocultava per fatxendejar amb la vanitat i l’arrogància que mostrava en el tracte diari. En Truchero la va acariciar com ho hauria fet un nen, amb devoció més que amb luxúria, i li va recórrer el cos tocant-la amb delicadesa, fins que de sobte tot va anar de pressa, com si el jove dirigent s’hagués despertat d’un son i s’hagués adonat que d’un moment a l’altre es podia presentar algun dels líders del partit al despatx.

Aquell dia l’Emma va acabar al mateix lavabo on ara es netejava. No havia estat tan traumàtic com s’afigurava. No va sentir cap mena de culpa, ni tan sols fàstic; en Truchero era un jove sa, net i fins i tot atractiu, encara que la veritat és que ella estava segura, convençuda, que ho havia de fer després de la postura que havia adoptat la Josefina davant l’Església, perquè, per si no n’hi havia prou amb aquella mostra d’entrega i amor, una nit, al cap de dues setmanes, en Dalmau es va presentar a casa de la seva mare acompanyat de l’advocat Fuster, amb les vuit-centes pessetes que l’Anastasi els reclamava, i cinc-centes més per tancar definitivament als jutjats el deute contret amb el senyor Manel.

«D’on has tret aquest dineral? Què has fet, fill?», l’interrogava la Josefina xiuxiuejant a l’entrada del dormitori, al passadís, apartats de les negociacions que el lletrat mantenia amb l’Anastasi, tots dos asseguts a la taula del menjador, perquè sortís de casa seva i signés uns documents pels quals reconeixia no gaudir de cap crèdit sobre la Josefina i en Dalmau. «Res, mare —es va entestar ell a sostenir una vegada i una altra—. No pateixi».

L’Emma assistia a la conversa des de dins de l’habitació, amb la Júlia a coll, com si fos un escut protector, com si la presència d’en Dalmau suposés un atac. Sens dubte havia canviat. Tenia gairebé dos anys més que ella, és a dir que en devia tenir uns vint-i-tres, però semblava que en tingués deu més pel cap baix. Duia la mateixa roba vella que portava el dia que va reaparèixer per sorpresa després d’haver-lo donat per mort, i estava tan prim com aleshores, o potser més, li va semblar a l’Emma. Encara duia els cabells llargs, i també la barba, que li penjava esclarissada i desfilada per sota de la barbeta, i malgrat que se’l veia net —l’Emma sabia per boca de la Josefina que a l’alberg hi havia banys—, tant la seva mirada com el seu cos traspuaven una sensació de tristor i d’abandonament que va fer que la noia s’estrenyés més la nena sobre el pit.

Va censurar la postura d’en Dalmau, que es continuava negant a satisfer la curiositat d’una Josefina per la imaginació de la qual ella sabia que desfilaven desenes d’hipòtesis sobre l’origen d’aquells diners, i cap de bona.

—Per què no ens vols dir d’on has tret aquestes mil tres-centes pessetes? —va interrompre bruscament la discussió entre mare i fill.

A en Dalmau se li van il·luminar els ulls pel simple motiu que l’Emma li hagués adreçat la paraula.

Havia robat. En Dalmau els va explicar les circumstàncies del robatori, i va acabar admetent que li feia pànic la idea que l’Anastasi arribés a complir les amenaces proferides contra l’Emma. «Em sé defensar jo sola!», va replicar ella sense pensar, provocant fins i tot una ganyota d’indignació en la Josefina.

—Gràcies, en qualsevol cas —va acabar concedint.

Per això, el dia que l’Emma es va despullar davant d’en Truchero per primera vegada, l’actitud de la Josefina i del seu fill van atenuar els sentiments de repulsió i de vergonya que l’assaltaven a mesura que es desprenia de la roba, escrutada amb lascívia per un home amb la respiració accelerada, ara continguda. En Dalmau havia robat per ella, va pensar mentre es treia les mitges davant d’en Truchero. Va continuar amb el vestit de flors que duia, fresc, lleuger, i després amb la roba interior. Les mans li suaven i li tremolaven. Li faltava treure’s la cotilla per quedar-se despullada del tot. En Truchero li havia promès tres-centes pessetes al mes, el salari mínim que cobrava un cuiner de segona amb la manutenció inclosa, per una feina a la Casa del Poble. Tres-centes pessetes al mes! I les cobraria des d’aquell mateix dia, va afegir; el dia que es despullaria, va callar ella. Ajudaria en el disseny i les obres de la cuina fins que la inauguressin i l’obrissin als companys, i mentrestant, com que no hi havia gaire feina, la van designar l’enllaç entre els escamots de joves bàrbars republicans que es dedicaven a l’activisme als carrers i els líders del partit. S’ocupava de transmetre les ordres, propostes i queixes entre uns i altres.

Va tancar els ulls pensant en la Júlia i en el futur que li podria oferir amb aquells diners mentre es treia la cotilla amb una poca traça que li hauria agradat poder evitar. En el moment que va deixar caure aquella peça de roba a terra, l’humit i calorós estiu de Barcelona se’ls tirava al damunt, però l’Emma va sentir un corrent glaçat que la va fer estremir en mostrar-se del tot nua. Va respirar fondo un parell de vegades i va obrir els ulls amb l’impuls de la sentència de la Josefina: «El somriure d’aquesta nena està per sobre de qualsevol sacrifici».