EPÍLEG

Barcelona, abril del 1932

El tren exprés va entrar a Barcelona arrossegant-se, prou a poc a poc perquè l’Emma pogués contemplar la plaça de braus de la Barceloneta, encara sencera, però en un estat d’abandó patent. Va somriure en veure-la, i va recordar que molt a prop hi havia el llatzeret dels pollastres, allà on en Maties obtenia la mercaderia per vendre a preus baixos als carrers de la ciutat. En Dalmau se li va atansar i la va agafar per la cintura en silenci, afegint-se a una nostàlgia que el sotragueig del tren, ara lànguid, semblava que volia avivar. Havien transcorregut vint-i-tres anys d’ençà que van embarcar en una barca que, costejant el litoral català, els va dur sense incidents a França.

Al país veí els van acollir amb hospitalitat, fins que van arribar a París, on en Dalmau, acompanyat de l’aura d’autor intel·lectual i, fins i tot, de capitost de la revolta que va desembocar en la Setmana Tràgica de Barcelona, fou tractat com un veritable heroi pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola. A França, com a Itàlia i a molts altres països, es duien a terme mobilitzacions de protesta contra els successos que es produïen a Espanya, principalment contra la detenció de Ferrer i Guàrdia, màrtir de l’ensenyament i instigador, com en Dalmau, de la crema d’esglésies i convents. Ni les pressions polítiques, ni els diaris, ni les gairebé cent cinquanta manifestacions, alguna de fins a seixanta mil persones, que van recórrer els carrers de París encapçalades per líders anarquistes i socialistes, espanyols o francesos, entre els quals sempre hi eren l’Emma i en Dalmau, no van obtenir la clemència per a Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat el dia 13 d’octubre de 1909, mentre reivindicava a crits tant la seva innocència com l’Escola Moderna.

Aquell dia, infaust per a la llibertat, ho va ser encara molt més per a l’Emma i en Dalmau, que es van fer càrrec en tota la seva cruesa de quin hauria estat el seu destí si no haguessin fugit d’Espanya. Aquella nit la mort els va visitar disfressada de capellà i de guàrdia civil, de burgès i de soldat, per recordar-los que no desistia del seu propòsit, que els esperava a Barcelona. Poc després, abans que acabés l’any 1909, el 18 de desembre, les autoritats espanyoles signaven un tractat de pau en virtut del qual posaven fi a la guerra del Rif: les tropes berbers eren autoritzades a viure a les possessions espanyoles sota l’administració de Madrid. Les xifres oficials parlaven de prop de dos mil morts i milers de ferits entre el contingent de reservistes espanyols que van haver d’abandonar a la seva sort dones i fills. Aquell martiri garantia, però, l’explotació de les mines per part dels grans empresaris. Els obrers havien acabat pagant un impost de sang.

L’Emma va agafar fort la mà que en Dalmau li tenia posada a la cintura. Eren molts els incidents, les alegries i les desventures que havien viscut d’ençà que havien fugit de la Ciutat Comtal, però la sensació més dolorosa que els escometia vint-i-tres anys després, i que piconava els seus records al ritme lent d’una màquina de tren que arribava a l’estació de França de Barcelona, era que els rics havien aconseguit el que volien: les mines de l’Àfrica a canvi de la destrucció d’una ciutat, la misèria de milers de famílies obreres i el desterrament de molts altres, que es van veure obligats a fugir de la seva terra, a abandonar les arrels.

Aquella ferida no es va tancar mai, ni al cor de l’Emma ni al d’en Dalmau, ni tampoc en la societat barcelonina. Tanmateix, tots dos van tenir sort: l’Emma va bolcar tota la seva energia en les organitzacions d’ajuda als refugiats, que eren molts i estaven molt necessitats. En Dalmau no va trigar gaire a trobar feina en una fàbrica de ceràmica, per bé que, malgrat l’alta consideració en què el van tenir els francesos tan bon punt va demostrar la seva professionalitat i la qualitat de la seva feina, a poc a poc es va anar centrant en una sola activitat, la pintura. París superava qualsevol de les fantasiés més agosarades que havia tingut a Barcelona, quan considerava la Ciutat de la Llum com un paradís al qual no podria accedir mai. París era el centre de l’univers creatiu. Per mitjà dels seus patrons al món de la ceràmica, que també mantenien interessos en el de la pintura, va establir contacte amb un prestigiós marxant d’art que no solament el va promoure entre una clientela sempre oberta a nous artistes, sinó que també va influir en la seva pintura. No van ser els consells d’un mestre com el senyor Manel: el retorn al classicisme i a l’enaltiment religiós com a objectiu artístic. Monsieur Léon Vaise, que és com es deia el seu marxant, li va demanar que s’inspirés en la modernitat, la llibertat i la ruptura que suposava el cubisme, i que tenia en el seu compatriota Picasso un dels exponents més destacats.

En Dalmau va recordar el dia que el senyor Manel el va comparar amb Picasso, aquell jove que, segons deia, no havia triomfat a Barcelona, i que ara era un mestre a París. Va seguir el consell de monsieur Vaise i es va sentir transgressor en prescindir de línies, perspectives, volums i, fins i tot, colors.

—Un dia vam cremar esglésies —va comentar l’Emma en una ocasió, ja convertida en la seva dona, davant d’una obra seva—, però aquesta ha estat la teva revolució creativa.

Perquè, si la convulsió de l’arquitectura modernista barcelonina en Dalmau l’havia viscut com un treballador de la ceràmica, i la pintura com un obrer que comminava els seus a l’alçament violent, el fet de sumar-se a moviments tan avantguardistes com el cubisme, trencadors de tendències i tradicions, li va semblar revolucionari. En aquest cas, vivia en primera persona l’autoria i l’explosió d’un nou moviment artístic.

En Dalmau venia les seves obres, i es va convertir en un pintor cotitzat. La Primera Guerra Mundial va portar la família a Nova York, on va acabar de consolidar fama i prestigi, encara que, de seguia que es va signar l’armistici, va tornar a París. Allà, a més de pintar, va aprofitar l’experiència i els coneixements que tenia sobre ceràmica per crear escultures, peces úniques, modernes, atrevides, fantàstiques. Va flirtejar amb el surrealisme i amb l’art abstracte, però va tornar a la figura humana i a la natura, que va interpretar amb atreviment i amb tons molt vius, molt allunyat de les tenebres del modernisme de la primeria de segle amb què envoltava els seus personatges.

El tren finalment es va aturar a l’estació de França, un complex ferroviari restaurat recentment que no tenia res a veure amb la vella terminal que recordaven l’Emma i en Dalmau. S’havia transformat en una imponent estructura de ferro forjat coberta, en part recta en part corbada, amb tres grans cúpules. Estava dotada de vidrieres translúcides que deixaven entrar la llum, tant a través de les tres arcades immenses de la façana principal com per les laterals, que il·luminaven els sumptuosos materials amb què s’havia construït: marbres de colors als paviments, sòcols i pilars; capitells de bronze a les columnes; decoració de pa d’or; vidres bisellats i fustes nobles.

L’Emma i en Dalmau van baixar del compartiment i van esperar al costat de la porta del vagó, repassant amb la mirada tota aquella esplendor. Ell amb la barba i els cabells esclarissats, com li havien quedat d’ençà de la primera estada a Pequín, prim i amb la cara picada per efecte de la sarna, però ben dret, amb americana folgada, camisa sense coll ni corbata, i la gorra que sempre duia; ella, amb mitja cabellera i vestida còmoda: faldilla i una brusa que permetien fantasiejar amb el cos que encara amagava una dona que, tot i passar de llarg dels quaranta anys, semblava que l’haguessin forjat amb ferro durant la joventut. «Així va ser», hauria respost ella a qui pogués atrevir-se a plantejar-ho. Al cap d’una mica va comparèixer el revisor acompanyat d’un parell de mossos de corda i tres homes ben vestits.

—El senyor Dalmau Sala? Soc en Pere Sabater, galerista —es va presentar un d’ells, i li va allargar la mà—. Han tingut bon viatge?

—Sí, moltes gràcies —va contestar en Dalmau.

Tot seguit, sense amagar un cert malestar, va saludar els altres dos: un conseller republicà de l’Ajuntament i un representant de la Generalitat de Catalunya. Durant els preparatius per a la visita a l’exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, en Dalmau havia rebutjat expressament totes les invitacions que li havien fet arribar des de partits polítics, sindicats i administracions públiques. Tant ell com l’Emma volien que fos un viatge privat, breu, i sense compromisos oficials. Ben poca cosa els unia a Barcelona. Tant la Josefina com en Tomàs havien mort feia anys. I no solament això, sinó que els esdeveniments que havien passat a Espanya els disgustaven.

Després de fugir a França, van estar en contacte amb la Josefina, a qui enviaven diners perquè pogués viure còmodament. Malgrat que pugui semblar estrany, Don Ricardo no els va buscar mai, potser perquè no va arribar a tenir notícia de la seva existència o perquè es va estimar més oblidar la humiliació infligida per l’Emma i en Dalmau. La salut de la dona, que amagava al seu fill les xacres pròpies de l’edat i d’una vida de treballar de valent en unes condicions poc saludables, i els seus consells en el sentit que encara no es deixés veure per Barcelona, ja que malgrat l’amnistia dictada per a una part dels encausats pels fets de la Setmana Tràgica, la situació d’en Dalmau no era clara, ja que l’Església i el senyor Manel Bello continuaven insistint que el castiguessin fins a la fi dels temps, van convèncer en Dalmau, que es va conformar a estimar la seva mare des de la distància, amb l’esperança que algun dia es podrien tornar a reunir. Però va arribar la Gran Guerra, i poc després Espanya va caure sota el control d’una dictadura militar, la del general Primo de Rivera, que es va allargar fins al 1930, i durant la qual era impossible ni tan sols plantejar-se de travessar la frontera. La Josefina no va superar aquella època, va morir anys abans que caigués la dictadura, abans que el rei Alfons XIII fugís del país i es proclamés la República a Espanya.

En Tomàs, per la seva banda, va aconseguir escapar del desterrament a què l’havien condemnat sense ni tan sols un judici, i al cap d’uns quants anys, passada la Gran Guerra, es va presentar a París, on va rebre l’estima i l’ajuda del seu germà. Va continuar aferrat a l’anarquisme, i es va dedicar a la causa amb més intensitat, si això era possible, que a Barcelona. Aquest ímpetu va fer que un dia caigués sota les potes d’un cavall de la policia, que el va trepitjar i el va deixar ferit tan greu que no va superar les intervencions quirúrgiques a què el van sotmetre.

En Dalmau va pensar que a en Tomàs li hauria agradat viatjar amb ells a Barcelona. Un any abans de la visita, Espanya havia deixat de ser oficialment catòlica. L’Església va perdre el poder i les noves autoritats van garantir a en Dalmau la seva seguretat i la inexistència de cap causa penal oberta contra ell en cap de les jurisdiccions, incloent-hi la militar. Ara bé, el tracte que en Dalmau va rebre per part dels republicans no tenia res a veure amb el que aquells mateixos polítics donaven a la massa obrera. Tots dos seguien amb gran interès i molta preocupació el que passava a Espanya per mitjà de la premsa. L’Emma més que ell. I les notícies no eren tranquil·litzadores. Els republicans, així que van arribar al poder, actuaven amb la mateixa fermesa, de vegades sota la mateixa legalitat i tot, que els governs monàrquics, en les lleis obsoletes dels quals es basaven per tractar amb duresa els humils, i en ocasions dictaven lleis encara més repressores de les que ja hi havia per a desesperació de tots els qui havien lluitat per aconseguir la República.

D’ençà de la Setmana Tràgica, Barcelona havia duplicat la població fins a un milió de persones, que eren les que tenia el 1930. Els immigrants van arribar en massa a la Ciutat Comtal a l’època de la prosperitat que hi hagué arran de la neutralitat d’Espanya a la Gran Guerra, una falta de bel·ligerància que va atreure gent, comerç i, sobretot, una riquesa extraordinària per a la burgesia industrial catalana. Més endavant, els treballs de construcció i urbanització de la zona de Barcelona que havia d’acollir l’Exposició Internacional del 1929 van absorbir bona part d’aquella mà d’obra, i de molta altra que arribava d’arreu del país. Eren tants els immigrants que feien cap a Barcelona que milers d’ells van ser retornats per la força als seus llocs d’origen. Però va acabar la guerra, i l’exposició, i a això s’hi van afegir els efectes tardans del crac als Estats Units de l’any 1929, amb la qual cosa l’atur a Barcelona, en el moment que es va promulgar la República, era devastador, sense subsidis per als desocupats, i això va portar famílies senceres a la pobresa i la misèria.

L’Emma es pensava que els nous governants d’un país que havia aconseguit expulsar el rei i anul·lar el poder de l’Església declarant-se aconfessional advocarien pel poble, per aquells obrers amb qui ella mateixa havia arribat a compartir desgràcies i il·lusions, però no va ser així; els republicans van actuar de manera repressora envers els necessitats, que van acabar apostant per l’anarcosindicalisme i la violència als carrers. Durant l’any 1931, a Barcelona es van declarar cent cinquanta-cinc vagues, una de les quals, la de llogaters, va tenir l’Emma, i fins i tot en Dalmau, amb l’ai al cor. Així com a la primera dècada del segle, quan tots dos vivien a Barcelona, les condicions de l’habitatge ja eren precàries, vint anys després, amb més de mig milió de persones acabades d’arribar, van passar a ser insuportables. L’especulació immobiliària va assolir extrems insospitats: es van arribar a demanar trenta pessetes al mes per una barraca de nou metres quadrats, sense llum ni aigua.

Així les coses, grups d’obrers es van posar d’acord per no pagar els lloguers. Els primers desnonaments es van impedir per la força. La solidaritat tornava a imperar entre els treballadors, i si a algú efectivament el feien fora de casa seva, els altres l’ajudaven. Tanmateix, va transcórrer l’any i les autoritats van recórrer a la Guàrdia d’Assalt, una força policial nova, lleial a la República, per procedir a executar unes ordres de desnonament en què, després de vèncer qualsevol mena de resistència popular, llençaven els mobles al carrer, per les finestres, per destrossar-los, i així fer que els desnonats no poguessin tornar a ocupar l’habitatge. La policia, ara republicana, treia de casa seva les famílies dels obrers que no podien pagar. L’any 1932, quan l’Emma i en Dalmau van arribar a Barcelona, la vaga dels llogaters havia finalitzat amb molt poc èxit per als treballadors, fracassos que calia estendre a la majoria dels rams de producció, com el dels agricultors catalans, que aquell mateix any van perdre el noranta per cent de les més de trenta mil demandes de revisió dels contractes de parceria, en sol·licitud que els reduïssin els fruits que havien de pagar als terratinents. Els jutges que van aplicar lleis incoherents a favor dels grans propietaris van enfonsar les esperances i il·lusions dels treballadors del camp.

Aquella no era la Barcelona per la qual havien lluitat l’Emma i en Dalmau.

—Disposem de transport? —va preguntar en Dalmau al galerista.

—Tenim un automòbil esperant a la porta —va contestar en Pere Sabater.

—Senyor Sala… —El conseller de l’Ajuntament va intentar cridar la seva l’atenció—. L’alcalde i els altres membres del consistori se sentirien molt honrats si vostè i la seva esposa assistissin a un dinar al…

—No m’interessa —el va tallar en Dalmau bruscament.

—Però l’alcalde… —va insistir l’altre.

—La Generalitat… —va intervenir el representant de la institució.

—Dalmau —va dir l’Emma, fent-los callar tots dos—, no em trobo bé —va mentir per evitar que el seu marit deixés anar algun exabrupte.

—Ja ho veuen, senyors —es va acomiadar en Dalmau agafant l’Emma pel colze i indicant al galerista que els guiés.

Es van allotjar a l’hotel España. Van rebutjar altres ofertes, potser més còmodes o luxoses que els va proposar el galerista, i en Dalmau va escollir l’establiment on confluïa la feina de diversos dels grans artistes de la Barcelona modernista: Domènech i Montaner, l’arquitecte del Palau de la Música Catalana, amb Eusebi Arnau, Alfons Juyol i altres cèlebres artesans del vidre, la fusta i el marbre, però sobretot aquell espai on Ramon Casas havia pintat el menjador de les sirenes, en el qual aquella mateixa nit, després d’un nostàlgic passeig per les Rambles, van sopar sota els fanals en forma de flor que penjaven del sostre. Després de la vida a París o a Nova York, de conèixer el món, el cubisme, les noves tendències i les dràstiques ruptures estilístiques, en Dalmau i l’Emma van haver de fer un esforç perquè el sopar en aquell restaurant un pèl opressiu i recarregat no asfixiés els seus desitjos de reviure aquells anys tan difícils per a tots dos, de recrear-se en una fortuna per la qual havien lluitat aferrissadament.

—Ens hem fet vells —va sentenciar l’Emma en un moment de silenci.

—Vella, tu? Si no arribes als quaranta!

L’Emma li va premiar aquesta amable mentida amb un somriure.

—Aquesta nit farem l’amor com quan érem joves —va reblar.

—Dalmau!

—Això és Barcelona, amor meu, recorda-ho! —li va dir agafant-li la mà per damunt la taula.

L’Emma ho recordava. Com no se n’havia de recordar! A Barcelona havia lliurat el seu cos per poder tirar endavant. Una esgarrifança li va baixar per l’esquena. L’hi havia confessat a en Dalmau, que no va trigar a posar-li dos dits sobre els llavis perquè no continués parlant de l’Expedito. Al començament, a l’Emma li va costar retrobar-se amb la sexualitat i el desig. En Dalmau mai no li va donar presses, i així, a poc a poc, es va imposar un amor que va desterrar d’ella fins a l’últim vestigi de vergonya.

L’Emma va agrair a la fortuna el caràcter d’en Dalmau, el seu afecte i la seva paciència, i de mica en mica va tornar a gaudir del seu cos i del sexe, i les vegades que rememorava aquells tristos episodis es van anar espaiant tant que gairebé els va oblidar… fins a aquell dia. Sí. Eren a Barcelona.

I aquella nit van fer l’amor, i l’Emma, decidida a deixar enrere definitivament qualsevol complex, a vèncer les rèmores d’aquella ciutat, va sorprendre en Dalmau amb un erotisme i una voluptuositat apaivagats per l’edat i la rutina.

—Si em promets més nits com la d’avui —va comentar en Dalmau mentre es canviava per baixar a esmorzar i comprovava el seu aspecte davant d’un mirall de peu—, ens quedarem a viure aquí.

L’Emma va notar que s’enrojolava. «Imbècil», es va insultar per aquell pudor sobtat d’adolescent, encara que el record de la seva impetuositat, de quatre grapes a sobre d’ell, llepant-lo, xumant-lo, acaronant-lo, esgarrapant-lo, exigint-li sexe fins que ell li va haver de suplicar que parés, la va fer sufocar. Es va girar perquè en Dalmau no la pogués veure. La veritat és que la nit abans s’havia sentit dona. Més dona! Molt dona! A Barcelona!

—No he fet res fora del normal —va protestar quan anava al bany, abans que ell no tingués temps de dir-hi res—. Deu ser que tu sí que t’has fet vell —li va cridar, ja des de dins.

Devia ser vell, va pensar un parell d’hores més tard, després d’entrar a la galeria d’art d’en Pere Sabater, al carrer de la Diputació de l’Eixample. Aparentment, l’Emma es va solidaritzar amb els seus sentiments, ja que se li va penjar del braç, amb la respiració una mica alterada i una tremolor imperceptible que l’obligava a estrènyer-lo fort. Era una sala àmplia i diàfana, i allà dins, alguns il·luminats per focus zenitals i d’altres en una mitja penombra calculada, hi havia penjats desenes de quadres i dibuixos d’en Dalmau, alguns de signats i d’altres no, tots els que havia fet quan treballava a la fàbrica de ceràmiques d’en Manel Bello, tots els que havia guardat en carpetes, satisfet o decebut amb la seva feina, els que en Paco, el vell porter esdentegat, li va assegurar que ell mateix havia destruït als forns de la fàbrica juntament amb les altres pertinences seves, després de la malaurada mort de l’Úrsula.

L’Emma i en Dalmau sabien a què s’enfrontarien. En Pere Sabater, el galerista de Barcelona, havia enraonat amb Léon Vaise, el seu marxant i ara amic i home de confiança.

En un lloc preeminent de la galeria, un quadre ben il·luminat, potser en excés a parer d’en Dalmau, ja que matava la llum que desprenien les fades de la platja: El taller de mosaics. Era l’obra que li van assegurar que havien llençat a les escombraries, juntament amb l’escultura de Rodin, abans de la inauguració de l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1907. Vint-i-cinc anys després reapareixia. L’Emma es va quedar extasiada davant de la pintura. No la coneixia; en aquella època no es parlaven, i en Dalmau mantenia una relació casta amb la Gregòria.

—Diferent de l’estil d’ara, però esplèndid —va comentar.

Tots dos, juntament amb el galerista, eren davant del llenç. La galeria estava tancada al públic. Només una secretària, a l’entrada, els acompanyava allà dins.

—Està segur que té títol de propietat? —va inquirir en Dalmau, malgrat que en Léon ja l’hi havia assegurat diverses vegades a París.

—Sí —va respondre en Sabater—, el de l’Exposició del 1907. L’hi van vendre per dues-centes pessetes.

En Dalmau va somriure amb cinisme. Tots aquells cabrons miserables, gasius i avars que ni tan sols van ser capaços d’adquirir per als museus de Barcelona les obres dels mestres impressionistes, havien fet negoci amb el seu quadre!

—A mi me’n van pagar cent cinquanta —li va recordar una vegada més a l’Emma—. I totes les altres obres? —va preguntar al galerista.

Encara que també l’hi havien dit a París, ho volia sentir allà, de boca d’en Sabater.

—Tret del quadre de la trinxeraire —va respondre assenyalant el dibuix emmarcat de la Maravilles—, adquirit en una exposició que es va celebrar a casa dels Llucs, totes les altres obres consten com a incloses en una subhasta judicial dels seus béns que es va efectuar arran de l’impagament d’un préstec per alliberar-se del servei militar. En consta una relació a l’acta de la subhasta, un per un, fins al dibuix més petit. Ho vol comprovar? —li va proposar, allargant-li un lligall.

En Dalmau no en va fer cas. A París, en Tomàs li havia explicat que, segons l’advocat Fuster, les cinc-centes pessetes no van arribar per liquidar el plet, amb els interessos i les múltiples costes processals, i que el jutjat va acabar subhastant tots els béns embargats, però que ningú no s’havia imaginat que entre els béns hi pogués haver totes aquelles pintures i dibuixos.

L’Emma sí que va agafar els papers que els donava el galerista, però ho va fer més aviat per fingir que els llegia atentament i permetre que en Dalmau s’atansés sense companyia al dibuix de la trinxeraire que havia esmentat en Sabater. Sabia el que significava aquella obra per a ell: el començament d’una vida, afortunada a temporades, sinistra en altres, però d’allà, d’aquell dibuix, havia nascut un motiu que amb el temps ell havia recuperat: Dalmau Sala, el pintor d’ànimes. Des de darrere, l’Emma va veure com arronsava les espatlles, com si un calfred li hagués fet estremir tot el cos en veure la captaire. Havien tornat a parlar de la Maravilles al tren que els duia a Barcelona:

—Sense la seva intervenció —va reconèixer l’Emma—, no sé pas com hauríem acabat; em va avisar que el fill de puta de Pequín et pensava vendre… encara que també va ser ella qui va robar els meus nus.

—Sí, era un personatge realment contradictori, incoherent… —va comentar en Dalmau, donant una manotada a l’aire—. Si no els hagués venut, però, ara estarien exposats a la galeria on anem, i no m’han dit pas que hi siguin.

—Et penses que em sabria greu? —se’n va burlar l’Emma—. Estava maca. M’hauria agradat conservar-los. Creus que encara deu ser viva?

—La Maravilles?

—És clar.

—No. Segur.

En Dalmau li va respondre amb els pensaments posats en la Maravilles. Devia haver mort, sens dubte. Els desnonats per la fortuna, com tots aquells milers de marrecs que corrien pels carrers de Barcelona, no estaven destinats a tenir una vida llarga.

Ara, veient el dibuix de la trinxeraire, que havia fet quan era jove, intentant fugir del dolor per la mort de la seva germana i per la ruptura amb l’Emma, en Dalmau es va girar cap a ella i el galerista Sabater lentament, com si el pes dels records li impedís moure’s amb més energia. L’Emma li va ensenyar els papers vells i esgrogueïts del jutjat.

—Aquí consta la màquina de cosir —va apuntar, assenyalant amb el tou d’un dit una de les pàgines de la llista.

En Dalmau va donar a entendre amb un gest de la mà que no volia verificar cap document que li recordés els moments tràgics que van viure en aquella època.

—I ara volen —es va adreçar al galerista— que reconegui l’autoria de totes les obres i dibuixos que no estan signats.

—I una navalla petita —va dir l’Emma, que no estava al cas de les paraules del seu marit.

En Dalmau es va oblidar del galerista, va somriure amb tendresa i va desviar l’atenció cap a la seva dona.

—I també la ploma amb el tap d’or. La del meu pare…

Se li va esquerdar la veu, i en Dalmau la va abraçar per sobre de les espatlles. No van ser dies bons, aquells en què el jutjat els va embargar i es van veure obligades a compartir el pis amb l’Anastasi i la seva família.

En Pere Sabater va deixar passar uns segons abans de tornar al tema que els havia portat fins allà.

—Efectivament. Volen que vostè reconegui l’autoria d’aquelles obres —va explicar—. La cotització canvia, si es produeix el reconeixement.

—Totes les obres figuren en aquesta llista —va apuntar l’Emma—. El seu valor: insignificant, s’indica en aquest paper. Ni tan sols hi van consignar una quantitat, per baixa que fos.

—Exacte —va afirmar en Sabater, sense poder dissimular la vergonya. Estava davant d’un dels millors pintors del món, negociant l’autentificació d’uns quadres i uns dibuixos que en Manel Bello s’havia apropiat per un valor insignificant—. En aquella època —va intentar excusar-se— no se’ls va donar cap valor.

—I nosaltres què hi guanyem? —va inquirir l’Emma, fent cas omís de les paraules del marxant.

—Demanin —els va instar ell—. Estic disposat a escoltar ofertes.

—No —s’hi va oposar en Dalmau—. L’oferta la farem a en Manel Bello en persona. A ell i a tota la seva família. Aquí. Citi’ls i després avisi’ns. Som-hi —va dir, adreçant-se a l’Emma—, que Barcelona ens espera.

S’havien arruïnat. Per això Manel Bello necessitava vendre totes aquelles obres. Segons li va explicar en Léon que li havia confessat el galerista, el mestre no va saber adaptar el negoci quan va acabar el modernisme i, per tant, l’eclosió de la ceràmica als edificis. Les rajoles encara es feien servir, però no de la mateixa manera que les emprava l’arquitecte i mestre d’obres modernista. A allò va afegir-se una pèssima gestió per part del seu gendre, un jove vanitós que es va pensar que la modesta fàbrica de rajoles era comparable a una gran empresa i que va invertir el poc que quedava en projectes inviables que van fracassar l’un rere l’altre mentre la senyora Cèlia i el seu fill, un noi que no tenia cap intenció d’abandonar la vida que feia de burgès inútil, consentit i mandrós, malbarataven fins a l’últim ral. En Manel Bello va confiar en el seu gendre, i fins i tot en la seva dona, que a instàncies de la filla el defensava com si fos un il·luminat, i va resar tant com va poder perquè la situació econòmica de la família millorés, fins que un dia es va aixecar del reclinatori i es va trobar en la fallida més absoluta. I en aquesta situació, l’obra d’en Dalmau que tenia emmagatzemada, incapaç d’esquinçar una tela o un paper, per molt que l’autor fos un enemic acèrrim seu, podia valer molt diners, potser no tant com les pintures actuals, però sempre hi hauria col·leccionistes o amants de l’art disposats a adquirir quadres o dibuixos de les primeres èpoques del famós pintor Dalmau Sala. En urnes de vidre, com si fossin incunables, s’exposaven a la galeria d’en Sabater uns quants dels petits quaderns on en Dalmau dibuixava les taules dels cafès cantant i que guardava al taller quan els acabava, abans que l’acomiadessin; algun dels quaderns era un estudi permanent dels ulls d’una noia, que no aconseguia plasmar amb tota la força i intensitat, fins i tot la maldat, que transmetien, pensava llavors. Va fer espetegar la llengua quan va recordar la fi de l’Úrsula. L’Emma el va mal interpretar. Tots dos anaven al seient del darrere de l’automòbil que en Sabater havia posat a la seva disposició: un Hispano Suiza ampli, luxós, semblant als grans cotxes clàssics europeus. En Dalmau havia ordenat al xofer que els portés a la plaça d’Espanya, el lloc on s’havia fet l’Exposició Internacional del 1929, juntament amb la plaça de braus de les Arenes. Ella li va agafar la mà per sobre de la llustrosa tapisseria de pell.

—Nostàlgic? —li va preguntar.

Ell va rumiar la resposta: no, no era nostàlgia. Frisava per veure les construccions que havien substituït les modernistes, i sobre les quals tant havia llegit, una tendència estilística —el noucentisme— que ja començava a despuntar quan acabaven les obres del Palau de la Música, i el millor lloc per a allò era la falda de la muntanya de Montjuïc, on s’havien bastit diversos palaus que van culminar amb els erigits per a l’exposició internacional celebrada feia tres anys.

—Ens dirigim a veure els assassins del modernisme.

—Amor meu… —va replicar l’Emma, estrenyent-li la mà—, tu també has assassinat alguns estils pictòrics, no? S’ha d’evolucionar.

—És cert —va respondre en Dalmau—, però no crec que tornar a la monumentalitat, a l’arquitectura que persegueix la bellesa pública, fins i tot la manifestació del poder i que, per tant, se sotmet als dictats polítics, sigui comparable al cubisme o al surrealisme, les màximes expressions de la independència de l’art i la llibertat interpretativa de l’artista. En el noucentisme i els corrents semblants que s’estenen per tot Europa, les institucions assumeixen la promoció d’un art públic, l’art urbà, i ho fan d’acord amb la seva ideologia, que una vegada més intenten imposar al poble.

—Abans —el va tallar l’Emma—, aquest art, aquest urbanisme estava en mans de només uns quants: els rics.

—Però hi ha una gran diferència entre ells i la llibertat.

—T’has tornat massa lliure, tu! —li va recriminar ella de broma—. No deu ser tan dolent —va insistir.

—Deu ser com una punyalada a la meva joventut. Jo vaig créixer mamant modernitat, fantasiejant amb el color i amb les pedres en moviment.

Per a en Dalmau va ser efectivament un cop a aquella Barcelona que havia estimat. Un conjunt d’edificis grandiosos, regulars, amb cúpules, columnes i torres a les cantonades. Monumental, impressionant, però d’una bellesa freda, allunyada.

—La Setmana Tràgica va consolidar aquest moviment —va comentar en Dalmau, quan tots dos ja eren fora de l’Hispano Suiza, contemplant aquells edificis—. Aquí, a l’entrada que dona a la plaça, Puig i Cadafalch, que va evolucionar cap a aquest corrent arquitectònic, va alçar quatre grans columnes representatives de les barres de la senyera. —L’Emma va mirar cap a on assenyalava el seu marit—. El general Primo de Rivera va fer que les enderroquessin. Lluites polítiques entorn de l’art urbà. El que et deia.

—Dalmau —li va dir ella al cap d’una estona de passejar per aquella zona—, t’imagines tots aquests grans espais, necessaris per a les exposicions i, per tant, la prosperitat de la ciutat, dissenyats pels modernistes que tant admires? —Ell la va esguardar bocabadat—. Sí, aquests edificis d’allà, per exemple —va insistir ella assenyalant els dos grans palaus que s’obrien a banda i banda del passeig que pujava fins al Palau Nacional, que en aquell punt coronava el turó—. Aquest, el de l’esquerra, en mans de Gaudí, i el de davant l’adjudiquem a Domènech i Montaner. Tot recarregat, sinuós, farcit de decoracions, de rajoles, de ferros retorçats, de… de… de culs d’ampolla de cava! Seria impossible una sola exposició!

En Dalmau ho va intentar: veure aquelles construccions bastides per mans modernistes. Feia que no amb el cap, rebutjant una imatge rere l’altra.

—Bé —va intentar sortir de la dificultat en què l’havia posat la seva dona—, cap problema, el de Gaudí no estaria acabat, encara.

Tots dos es van posar a riure. Van acomiadar el cotxe que els esperava i van decidir de tornar a l’hotel passejant per aquell Paral·lel on tantes nits havien transitat. Els grans arquitectes mencionats per l’Emma havien mort feia pocs anys, i el modernisme havia desaparegut, deixant pas als edificis oficials, els del règim.

Van arribar a la part final del Paral·lel, on la via es confonia amb el port i les seves instal·lacions. El carrer continuava sent canalla. El van imaginar al capvespre: teatres, espectacles, bordells… Ara, tret dels bars i els restaurants, tot estava tancat, amagat de la llum intensa de la primavera mediterrània. Però així com els establiments semblava com si no volguessin viure el dia, els obrers sense feina que hi transitaven no tenien cap inconvenient a mostrar el seu malestar. La tensió tenallava la ciutat. L’Emma i en Dalmau van observar que molts d’aquells anarcosindicalistes duien pistoles. Els tirotejos a Barcelona eren constants. La gent discutia amb vehemència, amb els rostres torçats per la ràbia. Aquí i allà tenien lloc petits mítings: líders exaltats que bramaven i cridaven a la vaga i a la lluita obrera.

—Hauries de ser-hi tu —va apuntar en Dalmau a la seva dona.

—Et sap greu això dels edificis modernistes i vols venjança? —va respondre ella.

En Dalmau se li va arrambar sense parar de caminar.

—Sí —va admetre—. Ja t’he dit que allò va formar part de la meva joventut.

—I la meva era lluitar, i ara… ja em veus: passejant tranquil·lament com una burgesa de bracet d’un pintor famós arreu del món —va dir l’Emma de broma.

A l’hotel no hi havia notícies d’en Sabater. Van dinar una altra vegada al restaurant de les sirenes, i després van agafar el cotxe per visitar tots aquells llocs on en Dalmau havia treballat de ceramista.

—Temo que tindràs una decepció —va presagiar l’Emma.

Els noucentistes i els nacionalistes catalans no van ser tan comprensius amb el moviment que els precedia com ho havia estat l’Emma. Els edificis modernistes havien perdut la pàtina brillant que els conferien les rajoles i altres elements artístics, i ara es confonien, grisos i foscos, amb la resta de la ciutat. No hi havia lloc per a concessions a un art que ja no representava el moviment català. Les construccions de Gaudí es comparaven amb pastissos de nata, xocolata i tota mena de caramels i dolços, donant lloc a multitud de vinyetes satíriques, com una en què la Casa Batlló es fonia cap per avall, o un nen que demanava una mona de Pasqua tan gran com la Pedrera, també comparada amb un hangar o un parc zoològic.

El Palau de la Música Catalana, un dels llocs on en Dalmau va experimentar amb més força la intensitat de la imaginació, la creativitat i la llibertat artística, ara era anomenat el «Palau de la Ferralla Catalana». Grans intel·lectuals deien que era horrible i d’una qualitat ínfima, i afirmaven que era impossible concentrar-se en la música estant envoltat d’aquell gran conjunt ornamental. Altres el van denunciar de vulgar a més no poder, el titllaven d’anàrquic i afirmaven que era una obra que no representava la Catalunya moderna.

—Política —es va plànyer aquella nit en Dalmau, després d’ordenar al xofer que girés cua. Va dir que ja no volia veure res més, que els portés a la costa, on van passejar per la platja i van sopar en una fonda a la mateixa sorra, tan modesta com exquisida.

—D’una platja com aquesta vam sortir cap a França —va recordar l’Emma mirant l’horitzó després de ficar-se a la boca un bon bocí de peix.

—La mare… —va recordar ell—. I la Júlia. Encara era petita.

Tots dos van recordar aquella nit en silenci. La Josefina s’havia mort, i la Júlia ja era una dona, casada amb un parisenc amb qui havia tingut dos fills, i treballava d’advocada defensant obrers i gent humil; «causes perdudes», a parer del seu marit, però no pas per a en Dalmau i l’Emma, que veien en ella la continuadora de la seva lluita.

—Les vam passar magres. —L’Emma va trencar el silenci—. Però avui no em canviaria per cap altra dona del món. T’estimo.

—Jo també. —En Dalmau se li va girar de cara—. Jo també t’estimo —va repetir mirant-la als ulls.

L’Emma els va repassar tots amb la mirada, dreta al bell mig de la galeria d’en Pere Sabater, de nou tancada al públic. El seu marit, amb l’americana folgada, la camisa sense coll i la gorra posada. En Dalmau no li havia fet saber quant volia demanar a en Manel Bello per reconèixer la seva obra, ni tan sols si ho faria, i l’Emma no l’hi va preguntar. Aquella nit, després d’arribar a l’hotel gairebé de matinada i trobar l’encàrrec del galerista, que els citava per a l’endemà al matí, ella va comprendre la importància que tenia aquella reunió per al seu marit.

No era la simple signatura d’unes teles o uns dibuixos. Tampoc no era pels diners. Aquell era l’home que l’havia ajudat de petit, que l’havia portat a l’escola de la Llotja i li havia donat feina a la seva fàbrica, però també era el que li va exigir la catequització de la Montserrat. Potser si hagués estat més generós i no s’hagués erigit en un fanàtic religiós que frisava per fer mèrits davant del seu Déu, convertint els altres, la Montserrat i ella no haurien discutit en aquella barricada, i la germana d’en Dalmau no s’hauria mort. Segur que no. Després va arruïnar la Josefina embargant-li tot el que tenia. També va ser ell qui va aconseguir que acomiadessin en Dalmau de les obres on treballava, i que diguessin que havia llençat el seu quadre a la brossa per obscè. Era l’home que la va humiliar a ella el dia que s’hi va presentar suplicant ajuda. Va ser qui va criticar públicament, amb un furor injustificable, les obres que en Dalmau va regalar a la Casa del Poble. I qui no va dubtar a pagar el que fos per lliurar-lo a la justícia militar, i amb això, a una mort més que segura.

En Dalmau tenia davant seu el mestre, el senyor Manel Bello, vell, consumit, aferrat a un bastó, amb un vestit negre que ara li anava balder i unes patilles blanques i esclarissades que maldaven per continuar unides al bigoti.

En Dalmau no el va saludar, ni tampoc a la senyora Cèlia, ella ben dreta, amb un vestit passat de moda, igual que quan s’entestava a dur els polissons que la feien semblar un caragol i dels quals l’Emma i en Dalmau es reien, amb la Montserrat. Era com el retrobament dels personatges d’una tragèdia, es va estremir l’Emma en recordar la seva amiga. La senyora Cèlia, que superava el marit en alçària i corpulència, feia pudor de vell, d’usat. Al seu costat, la filla i el gendre que els havien arruïnat, tots dos altius, i el fill petit, el burgès dissolut, un home que ranejava la trentena amb ulleres i aspecte cansat, a qui de ben segur havien obligat a sortir del llit perquè els acompanyés a la cita, com demostrava amb uns sospirs i uns badalls que ni tan sols feia l’intent de dissimular.

—Bé… —va intentar encetar la negociació el galerista.

En Dalmau el va fer callar fent un gest amb la mà, i va continuar en un silenci incòmode en què l’Emma, tanmateix, li va semblar que creixia, i es va sentir forta. Es va apropar al seu marit, fins a situar-se al seu costat. En Dalmau escrutava la família del qui havia estat el seu mestre com si examinés un entorn que es disposava a pintar; l’Emma coneixia aquell procés màgic. La gent callava. En Dalmau omplia els llocs com feia ara en aquella galeria, i la seva personalitat sobreeixia fins i tot per les escletxes de la porta del carrer, que estava tancada. Era un geni! El senyor Manel va abaixar els ulls i la senyora Cèlia va perdre l’aplom. Els altres, simplement es van arronsar. «Agenolleu-vos davant d’ell», va estar temptada d’exigir-los a crits.

L’Emma va inspirar fondo. Volia introduir aquell ambient dins del seu cos, assimilar-lo, assaborir-lo, i llavors la veu d’en Dalmau va trencar l’encanteri.

—Vull la ploma amb el tap d’or que van embargar a casa de la meva mare —va exigir.

—D’això deu fer més de vint anys! —es va escandalitzar el galerista.

—La té —el va interrompre en Dalmau amb serenitat. Estava segur que el senyor Manel no se n’havia desprès després d’adjudicar-se-la a la subhasta.

Ell va assentir, i l’Emma va serrar les barres i es va eixugar els ulls. No permetria que aquells indesitjables la veiessin plorar. La ploma del seu pare, la que havia de regalar al seu marit. L’Antoni no en va gaudir. «No sap escriure», va recordar la mentida amb què es va excusar davant del seu oncle.

—Una ploma? —va saltar el fill del senyor Manel, interrompent-li els pensaments—. Per això tanta molèstia?

—Només una ploma? —es va estranyar en Sabater, també.

—No —va dir en Dalmau, i a la galeria es va fer el silenci de nou—. També vull els dibuixos que no estan exposats.

El senyor Manel va alçar el cap, recuperant una mica de la vitalitat que havia perdut, i va clavar uns ulls aquosos en en Dalmau.

—Quins dibuixos? —va exclamar el gendre—. Que potser tenim més obres d’aquest personatge? Per què a mi ningú no me n’ha dit res?

Ningú no li va contestar. La senyora Cèlia va trigar a reaccionar, i va ser per negar enèrgicament amb el cap.

—Ja no existeixen —va al·legar el senyor Manel, que parlava per primera vegada.

—Sí que existeixen. Sé on els té guardats.

—On són? —va tornar a intervenir el gendre.

—Calla —li va etzibar la senyora Cèlia, que tot seguit va travessar amb la mirada el seu marit—. Els tens guardats?

El senyor Manel no va respondre.

—Sortirem amb el primer tren cap a la frontera, per després continuar cap a París —els va comunicar en Dalmau—. Si abans que sortim em porten a l’hotel el que els he demanat, els signaré el reconeixement de totes aquestes obres —va continuar dient, alhora que passejava la mirada pel que era part de la història de la seva vida—; en cas contrari, no disposaran de cap altra oportunitat.

—I acabaran com indigents, als carrers —va afegir l’Emma, recordant l’amenaça que un dia li havien fet a ella mateixa quan va anar a suplicar-los clemència.

No va parlar ningú més. En Dalmau va agafar l’Emma pel colze amb suavitat i es va disposar a sortir de la galeria. Però aleshores es va aturar.

—Senyor Manel… —li va cridar l’atenció utilitzant el tractament que li donava quan treballava per a ell. Va esperar que l’home gran el mirés, i va continuar—: jo mai no vaig voler fer mal a la seva filla. Si, per les meves circumstàncies personals, no vaig ser capaç d’expressar-ho llavors, pot tenir la certesa que he patit el dolor per la seva mort durant tota la meva vida, igual com ho lamento ara. Senyora Cèlia —es va acomiadar d’ella, també, tocant-se la vora de la gorra.

El tren sortia de l’estació de França. L’Emma i en Dalmau se n’anaven de la ciutat que continuava sent hostil, lliurada a la revolució, al pistolerisme, a la lluita, la destrucció, i a una misèria consentida per l’egoisme i l’avarícia dels poderosos.

—Joan Maragall, un dels millors poetes catalans —va comentar en Dalmau, amb la mirada perduda a fora de la finestra—, va dir de Barcelona després de la Setmana Tràgica que era una ciutat sense amor. I ho continua sent —va sentenciar.

L’Emma, asseguda davant d’en Dalmau, al compartiment del tren, ni tan sols va contestar, atònita, atemorida fins i tot, davant dels dibuixos que tenia agafats ben fort entre les mans, i en els quals sortia l’Úrsula en diferents moments de la seva mort. Alguns eren simples ratlles, esbossos gairebé inintel·ligibles. Altres eren d’una precisió que, coneixent el final de la noia, li van semblar macabres. Aquest era el pagament que havia exigit en Dalmau, a més de la ploma amb tap d’or que amb orgull s’havia ficat a la butxaca interior de l’americana després que l’Emma l’hi regalés amb els ulls humits.

—Per què aquests dibuixos? —es va atrevir a preguntar-li, ara.

Ell va tardar a respondre.

—L’Úrsula va morir per culpa meva —va dir llavors amb la veu trencada, després d’escurar-se la gola un parell de cops—. El seu patiment impregna aquests papers, una agonia que no vaig ser capaç de veure i que, drogat, vaig confondre amb… amb l’erotisme que tu m’oferies quan posaves nua. —Va guardar silenci un instant, en què el sotragueig del tren va inundar el compartiment—. Per molt estrany que et pugi semblar —va alçar la veu, amb la gola ja neta—, tu formes part d’aquests dibuixos, i jo no podia permetre que els tinguessin en poder seu, el vell i la seva família.

L’Emma estava astorada, amb els ulls clavats en en Dalmau.

—No me n’havies parlat mai.

—Et molesta, que no te’n parlés?

Ella va fer que no amb el cap.

En Dalmau va somriure i va contemplar amb afecte la cara de la seva dona, fins que l’espurneig de la joia que ella portava clavada a la solapa el va distreure: una libèl·lula modernista; el cos llarg i esvelt de l’animal en or, i les ales d’esmalt translúcid, tot puntejat amb diminutes pedres precioses de colors. En Dalmau l’hi havia regalada la tarda anterior, després que el joier insistís debades perquè adquirissin una peça amb un disseny més actual. El ceramista es va perdre en els reflexos de la libèl·lula, que pretenien retenir-lo a prop d’aquesta ciutat on l’art, la creativitat i la fantasia més desbordant jugaven entre elles per bastir uns edificis i crear unes obres d’un valor que un dia la humanitat acabaria reconeixent.

Barcelona quedava enrere, i, amb ella, una part de la vida de tots dos.