16

—M’encanta!

La Josefina s’hi va acostar per examinar-lo de prop. La Júlia, que acabava de fer els tres anys, la va seguir amb murrieria. En Dalmau va somriure davant l’atreviment de la nena, com també ho van fer la senyora Magdalena, la dispesera, i la Gregòria, una jove atractiva que encara no tenia els vint anys, companya d’en Dalmau al taller de mosaics de Maragliano. Es tractava d’una noia tranquil·la i serena; una treballadora minuciosa, de dits llargs i àgils que li permetien dominar les tessel·les petites amb una eficàcia que cap dels seus companys era capaç d’igualar. Aquests mateixos dits eren els que en Dalmau acariciava amb delicadesa per damunt de la taula d’una cafeteria, mentre passejaven agafats de la mà pel parc, o gaudien d’algunes de les moltes diversions que oferia la ciutat.

En Dalmau havia convidat la seva mare i la Gregòria a la seva habitació per mostrar-los el quadre que exhibiria a la V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. La Josefina va imaginar que la jove devia ser capaç de dibuixar en la memòria cadascun dels traços d’aquella obra a mesura que el seu fill l’havia anat pintant, i que l’expectació mostrada només era una cortesia cap a ella, però va guardar silenci. La Gregòria era catòlica —devota segons li va arribar a confessar en Dalmau—, casta, silenciosa i prudent, cosa que a la Josefina li produïa urticària perquè es tractava de l’estereotip de dona tan denigrat per la doctrina anarquista. No obstant això, el seu fill havia renascut i les sensacions que transmetia aquell quadre ho acreditaven, de manera que ella també callava, i admetia la ignorada influència que aquella dona, malgrat les seves creences, podia haver exercit sobre en Dalmau.

Amb aquells pensaments, la Josefina es va deixar acaronar pel devessall de llum primaverenca que entrava a l’habitació de la dispesa, la qual cosa ja era per si mateix un espectacle per als qui, com ella i la petita Júlia, vivien enclotats en edificis vetustos i carrerons estrets, aliens a aquell sol mediterrani que s’abocava gairebé de manera impúdica a la resta de la ciutat. En Dalmau havia enretirat amb solemnitat el llençol que cobria l’oli en el moment que les tres dones i la nena es van alinear, també amb certa cerimònia, davant del quadre. El sol va colpejar les ombres acolorides que es bellugaven en una miríada de grisos de diverses tonalitats, segons la tècnica dels grans impressionistes francesos i assumida pel seu pintor predilecte, Ramon Casas, que consistia a no fer servir el pigment negre per enfosquir els colors.

En Dalmau la coneixia i l’havia estudiat, però el cop de mà de Maragliano durant l’any que havia trigat a pintar el quadre d’ençà que va decidir tornar-s’hi a posar, va ser decisiu. El genovès es va comportar com un veritable mestre, de vegades més il·lusionat en l’obra que el mateix autor. Obtenir un gris de la barreja del negre era una senzilla qüestió de mesura; pretendre-ho amb vermells, verds i blaus es convertia en un exercici de creació, d’entendre la llum, de buscar la mirada profunda molt més enllà de les tècniques convencionals.

I en Dalmau havia recuperat la màgia, i ho havia aconseguit de manera gradual, sense traumatismes, a mesura que el seu esperit s’acomodava a la vida, a l’alegria dels companys, al somriure de la Gregòria, al mestre Maragliano i al Palau de la Música, als ànims de la Josefina, que diumenge rere diumenge l’incitava a tornar a pintar, i fins i tot a la petita Júlia, a qui la seva mare ja portava a dinar, com si fos la seva neta, com si es tractés d’una òrfena apadrinada. «Fes-me un dibuix», li va demanar la nena en un d’aquests dinars. En Dalmau va desviar la vista cap a la seva mare, que va arronsar les espatlles com si allò no anés amb ella, tot i que al mateix temps s’afanyava a demanar a un cambrer que li portés paper i llapis. En Dalmau va trigar a complaure la nena i a entregar-li el dibuix un cop acabat. El va examinar, i la cara de la Júlia el va fer caure de ple en tot de records caòtics on apareixien l’Emma i la joventut compartida amb ella. La nena no s’assemblava gaire a la seva mare, les faccions dures del pare paleta destacaven per damunt de qualsevol herència materna, i això era el que havia plasmat en Dalmau al paper: una còpia fidel a la realitat. Però el dibuix vivia, transmetia perspectives més enllà dels seus simples traços. En Dalmau va tancar els ulls i va agrair la seva fortuna: la seva mà tornava a ser capaç de captivar.

Va despertar d’aquest estat de somni en notar que el paper li volava de les mans: la seva mare. La Josefina ho havia pressentit. Va examinar la cara de la Júlia i després de fer que sí, el va entregar a la nena.

—Té, Júlia. Que bonica que has quedat!

Després, mentre la nena proclamava la seva il·lusió amb una llarga exclamació, va mirar el seu fill: no parlaven de l’Emma.

En Dalmau alguna vegada li havia preguntat per ella. «Ja no m’afecta sentir parlar d’ella», assegurava. La seva mare, però, no li contestava. No en parlaven.

El quadre que presentaria a l’Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques, i que ara tots contemplaven en silenci, extasiats, en aquella habitació assolellada, reflectia la vida al taller de Maragliano: diverses persones, de tots dos sexes, treballaven sobre una taula allargada en un gran mosaic inacabat que representava cinc fades que joguinejaven a la vora del riu, en una platgeta. Dues d’aquelles figures etèries, volàtils, apareixien ja acabades, com el riu o el terreny. En Dalmau havia triat l’hora que el sol es ponia a Barcelona, creant un contrast entre les tonalitats dels mosaïcistes i el seu entorn de treball amb la llum que desprenia la sorra de la platgeta i la pell clara de les fades. Tampoc no havia estat la seva intenció presentar-se a un certamen d’aquella categoria, on concorrerien grans mestres catalans modernistes com Casas, Rusiñol o Utrillo, espanyols del prestigi de Zuloaga, De Beruete o De Regoyos, i d’altres d’un bon nombre de països europeus: Portugal, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, França, aquest últim amb una significativa representació de l’impressionisme francès, una mostra de la pintura que tant havia influït en el modernisme i que no s’havia exhibit mai a la ciutat. Per primera vegada en la història, els barcelonins es podrien aturar davant una mostra conjunta d’obres d’Édouard Manet, Claude Monet, Camille Pissarro, Auguste Renoir o Alfred Sisley, entre d’altres.

Nou-cents autors amb un total de més de dues mil obres, entre les quals, contra qualsevol esperança que pogués tenir en Dalmau —perquè en l’organització de la fira hi tenien una participació activa molts Llucs, com el senyor Manel Bello—, s’hi havia colat El taller de mosaics, títol que en Dalmau havia donat al seu quadre. Si ho havia aconseguit havia estat gràcies a la insistència del mestre Maragliano, que, a través del secretari general de la Junta d’Admissió i ànima d’aquella exposició com de moltes altres anteriors, Carles Pirozzini, amic nascut a Barcelona però fill d’un italià, va obtenir l’acceptació del quadre del seu empleat amb un valor d’adquisició de quatre-centes pessetes.

La Josefina va sortir de l’habitació d’en Dalmau en el moment que la Júlia va començar a córrer ara cap aquí ara cap allà.

—Vol un cafè? —li oferí la senyora Magdalena mentre l’acompanyava a la cuina.

En Dalmau i la Gregòria es van quedar davant del quadre. Ell la va agafar de la cintura i la va estirar cap a ell. La noia es va deixar besar a la boca i es va girar però sense obrir-la, uns petons que tot i ser casts no deixaven de ser pecat; allò era el màxim a què la parella havia arribat en unes relacions mediatitzades pel mossèn amb qui es confessava la Gregòria a l’església de Sant Miquel del Port, la que corresponia al barri de la Barceloneta, en terra guanyada al mar, al costat del port. I era allà, al carrer de Ginebra, on vivia la Gregòria amb la família: el seu pare, un funcionari de Correus; la seva mare, que treballava en una petita fàbrica de xocolata embolicant les rajoles a mà; tres germans, dues noies i un noi, tots més petits que ella, i una àvia, la mare de la seva mare, que s’entestava a assumir les tasques domèstiques creant més problemes que proporcionant ajuda efectiva.

En Dalmau era conscient que la religió suposava un problema en un idil·li que no s’acabava de fiançar precisament per aquest motiu. Al començament, ella havia intentat atreure’l cap a l’Església; a la tercera discussió va deixar d’intentar-ho i com a molt el que feia era mostrar les seves creences en actituds com aquella. A en Dalmau li recordava l’Úrsula dels primers dies, la que mantenia els llavis serrats, però amb una gran diferència: en aquella època en Dalmau pretenia vèncer la resistència de la noia; ara, si bé les relacions eren insatisfactòries en el pla sexual, se sentia feliç acompanyat d’aquella noia serena de dits llargs i àgils que li havia donat suport amb fermesa i confiança en el seu retrobament amb la pintura.

Estava convençut que si hi insistia, amb afecte, amb delicadesa, venceria les prevencions i el sentiment de pecat que el mossèn de Sant Miquel predicava al púlpit i al confessionari, i la Gregòria se li entregaria; ho intuïa en com sospirava o en la momentània agitació del pit les vegades que l’agafava de la cintura o que el seus cossos, per casualitat o amb intenció, es fregaven més enllà del que calia com els passava als balls, als tramvies plens a rebentar de passatgers, o en alguns espectacles, en el moment que el públic els empresonava a l’entrada o a la sortida. No obstant això, ell no hi insistia: havia de ser ella que fes el pas; no li volia crear cap mal, i encara menys que un dia l’hi pogués retreure, tal com havia passat amb l’Emma.

Mentrestant, l’any transcorregut des que havia entrat a treballar al taller de Maragliano havia significat per a en Dalmau tornar a embeure’s de la creativitat i la màgia d’un gran arquitecte com Domènech i Montaner i dels mestres de les arts aplicades, com li havia passat a la Casa Batlló de Gaudí. La Gregòria li insuflava part de la serenor i l’equilibri que a ella li sobraven; el Palau de la Música el sadollava de colors, formes, reflexos, metàfores… Encara no havia sonat cap música tret dels xiulets o la cantarella dels paletes i altres operaris, quan en Dalmau ja ballava al so de mil sensacions que continuaven espurnejant al seu interior un cop acabada la jornada. Domènech i Montaner preveia que s’obrís el Palau en un termini inferior a l’any. Ara bé, les obres de decoració superaven de llarg les que eren estrictament de paleta.

El mestre d’arquitectes havia tornat al maó vist, vermell, tal com va fer a l’Exposició Universal de 1888, recuperant la tradició a través d’un material propi de Catalunya, de la terra; no obstant això, allà on no n’hi havia, fluïa la fantasia en pedra, ceràmica, vidre o ferro. En Dalmau i la seva colla havien recobert la doble columnata del balcó principal de la façana amb mosaics, en una combinació de colors, formes geomètriques i vegetals, diferents a cada fust, com les columnes de l’altra façana, de les dues que donaven al carrer, i les de l’auditori als tres nivells; en canvi no era així amb les columnes de pedra del vestíbul i de les dues grans escales, que presentaven motius florals, sempre diferents i del mateix material, sota uns sostres voltats i unes parets recobertes amb ceràmica.

L’auditori en el qual es treballava sense descans, i que estava previst que tingués un aforament aproximat de dues mil persones, suposava una incògnita per a en Dalmau. L’espai estava dissenyat exclusivament per fer-hi concerts, sense necessitat, per tant, de tramoies, de manera que acabava en una paret corbada per darrere de l’escenari, a la vista del públic, on també treballaven els empleats de Maragliano. El fons d’aquesta paret estava formada per un trencadís de trossos de ceràmica de tons vermellosos, sobre la qual se superposarien els busts de divuit figures de joves intèrprets femenines, una orquestra de muses, cadascuna amb un instrument musical diferent, tret d’una d’elles, que representava la veu humana, el cant, totes creades per l’escultor Eusebi Arnau. Pel que feia a la resta del cos d’aquestes figures, de cintura cap avall —les cames, els vestits i els peus—, Domènech i Montaner havia decidit que ho fossin només en dues dimensions, a través de mosaics dissenyats per l’italià Maragliano. Faldilles de colors i motius hidràulics en representació de diverses èpoques, llocs i països. D’altra banda, els instruments que portaven aquestes muses també tenien un significat de pes. N’havia triat de relacionats amb el folklore més proper, com la gaita gallega, les castanyoles andaluses, el tambor basc, o el flabiol i el tamborí catalans, però també n’hi havia d’altres més llunyans com la pandereta zíngara o la flauta de Pan llatinoamericana. Al costat d’aquests instruments més tradicionals, se n’hi representaven de més antics: l’arpa, la lira o la cítara; o d’altres més moderns que aquests i que es van anar perfeccionant fins que es van introduir a les orquestres com el violí, el triangle o la flauta travessera.

El caos era absolut en aquella construcció que un dia seria una gran sala de concerts: moviment, pols, crits, ordres i soroll, molt, d’infinitat de martells i màquines.

—No m’imagino com quedarà tot això —va comentar en Dalmau al mestre mosaïcista en un descans, tots dos aturats davant la paret de tanca on es treballaven els vestits i les cames de les muses, sota l’espai destinat a l’òrgan, de cara a la platea, com si fossin dos intèrprets dalt de l’escenari.

Els menestrals dels diversos tallers artístics que col·laboraven amb Domènech i Montaner anaven d’una punta a l’altra sense fixar-se els uns en els altres: ebenistes, ceramistes, ferrers, escultors, però sobretot, a l’interior, vidriers.

—Fixa’t —contestà l’italià amb la seva veu melodiosa, assenyalant-li els laterals de la sala—: No hi ha parets. Estan obertes a l’exterior. És… com una caixa de vidre. Els operaris cobriran tots aquests forats amb vitralls emplomats. És el primer edifici d’aquestes característiques que es construeix a tot l’Estat, amb obertures tan importants en l’estructura, i especialment a Catalunya, on l’habitual és que l’edifici descansi en les parets, exactament el contrari. La llum entrarà per tots aquests finestrals, fins i tot per aquells d’aquell racó d’allà —va afegir assenyalant el fons superior del segon pis—. A aquesta il·luminació lateral, s’hi sumarà la zenital, la que entrarà des del capdamunt per una claraboia immensa que s’instal·larà al sostre. —Va aixecar el cap enlaire i es va fixar en un forat que esperava la col·locació d’una lluerna—. N’he vist el disseny i reconec que em costa definir-la. Esperem a veure-la un cop estigui instal·lada. Serà una meravella!

Aquest era l’esperit que bullia dins d’en Dalmau: el de la creativitat i la imaginació desbordant, el de la constant sensibilitat en tot el que feia, en tot allò que tocava o mirava, buscant aquell detall que caracteritzava la decoració d’en Domènech i Montaner, intentant evadir-se de l’aclaparadora visió de conjunt de les coses, del mateix món; un monstre incontrolable que se li abalançava a sobre: els carrers, el port, la multitud…, per descobrir el somriure en la boca d’una noia que se li apropava en sentit contrari i que feia ombra a tots els que l’envoltaven, deixant els altres fora de la vista, o la pintura escrostonada d’una barca que feia saltar el seu nom: La Concòrdia, va aconseguir llegir en Dalmau, tot i que el patró de l’embarcació n’havia repintat les lletres amb poca perícia. Els detalls, els detalls. En acabat, com passava amb l’obra de Domènech, es podia alçar la mirada i enfrontar-se a un univers anàrquic, caòtic, com corresponia a la unió del somriure d’una noia amb el nom mal pintat d’una barca de pesca. I era allò el que pretenia ser el Palau de la Música: un regne de mil detalls que anhelava trobar l’ordre en l’emoció i la sensibilitat de l’espectador.

I era això, precisament, el que volia plasmar en Dalmau a la seva obra, en la seva vida, fins i tot. Creia haver-ho aconseguit al seu quadre El taller de mosaics, en què la conjunció dels detalls acabava mostrant a l’espectador un resultat meravellós, segons deia el mestre Maragliano i algun altre entès a qui mostraven el quadre. A més, que no l’hi havien admès a l’exposició al costat dels grans mestres del món de la pintura? Això va ser el que el va animar quan, acompanyat de la Gregòria, es va veure engolit, empetitit, davant la magnificència del Palau de Belles Arts de Barcelona, un edifici monumental de maó i ferro vist, com era habitual en les construccions efímeres de les fires, aixecat per a l’Exposició Universal de 1888, situat davant del Parc de la Ciutadella, el lloc per on passejaven els diumenges entre els arbres, les fonts i les flors, però també a tocar del dispensari on havia acabat moltes de les seves nits d’alcohol i morfina, amb l’asil a la vora: tres dies de refugi cada dos mesos.

El Palau conformava un edifici rectangular, format per tres espais, amb una torre a cada angle. A la planta baixa, la immensa nau central, que tenia el doble de superfície que les laterals, i amb prop de dos mil metres quadrats, s’enlairava diàfana fins a una gran claraboia a trenta-cinc metres d’altura. Les naus laterals de la planta baixa es dividien en sales d’exposicions que donaven a la gran sala central, mentre que, al pis superior, aquelles mateixes sales acabaven en una balconada perimetral que s’obria sobre la gran sala. El palau s’havia concebut per acollir-hi exposicions temporals i permanents, concerts, tot i que la seva acústica no era la ideal, mostres de tota mena de productes, congressos, mítings, festes i activitats d’oci per als barcelonins.

En Dalmau i la Gregòria es van aturar un instant sota la balconada que sostenien les columnes que donaven accés a la sala central. A mà dreta i a mà esquerra, la secretaria i les oficines; al capdavant, l’espai obert ja carregat d’obres que esperaven que les pengessin al seu lloc d’exposició, gairebé totes embalades: la majoria pintures i escultures, però també mobles, mosaics, llums, plafons, arquilles, vidrieres, altars i xemeneies, portes… Al fons de la sala un òrgan magnífic, obra d’Aquilino Amezua, i les escales nobles que portaven al pis superior.

A en Dalmau li va semblar que el quadre que tenia a les mans deixava de pesar de sobte i es convertia en una càrrega lleugera, com si hagués perdut consistència davant de la magnitud d’obres signades per grans mestres. Li va semblar reconèixer alguns pintors i escultors, fins i tot arquitectes com Puig i Cadafalch, xerrant i passejant pel lloc, ja que la majoria d’ells formaven part de les diverses comissions encarregades de l’organització del certamen. Tots aquells genis se saludaven i reien, despreocupats, mentre l’estómac d’en Dalmau es recargolava i tot ell se sentia intimidat. El seu quadre es va anar empetitint fins que es va convertir en un simple full de paper que exigia que el rebregués, en fes una bola i la llencés a la primera paperera que trobés.

—En què els puc ajudar? —La pregunta va sorgir d’una dona ja gran, de maneres pausades i cabells blancs, que es dirigí a ells i s’alineà al seu costat, davant de la sala central, com si fos la primera vegada que la veia—. Impressiona, oi? —afegí.

En Dalmau i la Gregòria van assentir amb el cap alhora.

—Porten un quadre per a l’exposició? —insistí la dona al cap d’uns segons.

En Dalmau reaccionà.

—Sí, sí.

La senyora Beatriu, que era com es deia, els va atendre amb una cortesia exquisida a les oficines ubicades a l’esquerra del vestíbul.

—Dalmau Sala, oi…? Sí… El tinc a les llistes… Un quadre: El taller de mosaics… Exacte… És aquest…? No, no cal que el desembali.

La senyora Beatriu va treure del calaix de la taula un formulari que va començar a omplir amb lletra preciosista. El nom, l’adreça, el títol del quadre… —Quatre-centes pessetes, oi? —va voler confirmar la dona abans d’anotar-hi el preu—. Descrigui’m el quadre en quatre paraules —demanà a en Dalmau—. Amb això n’hi ha prou —l’interrompé amb un somriure en veure que l’artista s’estenia en detalls.

La dona va fer el registre d’entrada de l’obra, que va numerar i emmarcar convenientment, i va donar a en Dalmau el document que acreditava la seva titularitat.

—Sort —el va acomiadar després oferint-li la mà—. No tots ho poden aconseguir, però personalment m’agradaria que un pintor jove i català com vostè guanyés algun dels premis del jurat.

—Tant de bo —va dir en Dalmau amb un somriure.

—He sentit bons comentaris sobre la seva obra en boca d’alguns membres del comitè d’admissions —li confessà amb un xiuxiueig la senyora Beatriu, abans de picar-li l’ullet—. Confiï en vostè.

Amb aquest afalac, en Dalmau va viure amb esperança els dies que quedaven fins a la diada de Sant Jordi, data assenyalada per a la inauguració de la mostra. Maragliano li confirmà les paraules de la senyora Beatriu: la seva obra havia causat bona impressió a diversos membres del jurat. La Gregòria l’animava, reia i fins i tot es va permetre especular amb el que podrien fer si guanyaven una d’aquelles distincions.

—El millor premi és el del rei, de sis mil pessetes. T’imagines Dalmau? Sis mil pessetes! I si a més venguessis el quadre, que segur que el vens, quatre-centes més. Una fortuna!

Aleshores als ulls de la noia, generalment plàcids, brillava una il·lusió desbordant que en Dalmau intentava aplacar: no era possible que ell, al capdavall un principiant, se situés per damunt dels grans mestres.

—Bé —va cedir la Gregòria després de pensar uns segons—, però existeixen prop de trenta premis diferents.

—En tenim prou amb un de mil pessetes, entesos? —va fer broma en Dalmau.

—El guanyaràs. Ja ho veuràs. He resat perquè…

Un gest adust en la cara d’en Dalmau frenà les paraules de la noia.

La seva mare també l’animava els diumenges durant els dinars, un ànim que fins i tot va poder trobar en les paraules de la petita Júlia, que havia ensenyat el seu retrat a l’escola de la Casa del Poble, i tots els nens, tots, tots, tots, volien que en Dalmau els en dibuixés un, i ella els havia dit que… I la Josefina esborrifava els cabells de la nena amb un somriure, apropava la cara per fer-li un petó a la galta, encara que la menuda lluitava per evitar que no la interrompés.

—Hi ha una nena que es diu Maria, i a aquesta sí que l’has de pintar. Però a en Gustau no, eh?

I la Josefina mirava el seu fill, que feia veure que estava atent a la nena, i tots dos reien. No. No parlaven de l’Emma, tot i que en aquell moment a la Josefina sí que li hauria agradat que ell insistís com ho feia abans. Anhelava que aquell nou Dalmau, el mateix que en l’últim aniversari s’havia presentat somrient al pis del carrer de Bertrellans amb una vella màquina de cosir com a regal, reiniciés la relació amb l’Emma i deixés de banda aquella noia catòlica que la treia de polleguera.

Un parell de diaris van citar El taller de mosaics amb crítiques que coincidien a celebrar el retorn d’en Dalmau Sala, el dibuixant que va arribar a pintar les ànimes dels trinxeraires, i que després d’una sèrie de desafortunades experiències vitals sorprendria ara el públic de la ciutat amb una obra magnífica que destacava per sobre de les altres i que, segons aquells entesos, comptava amb probabilitats reals de triomfar a la mostra.

Mentrestant, en Dalmau va continuar abocat al Palau de la Música, al trencadís de la paret i als mosaics que formaven els cossos de les muses esculpides d’Eusebi Arnau. Feinejava al costat dels altres menestrals que treballaven sota les ordres de Maragliano, entre els quals hi havia la Gregòria, agenollada a terra i concentrada en la col·locació de les tessel·les d’una de les dames de la música, abstracció que en Dalmau va aprofitar per observar-la des de l’extrem oposat de l’hemicicle, on ell s’ocupava dels vestits de la deessa que tocava la flauta travessera. Amb els cabells castanys recollits en una cua de cavall perquè no li fessin nosa, la noia mostrava el perfil d’una jove atractiva, de trets tan delicats com serens. Era prima, de pits menuts i corbes difuses, si més no a sota dels vestits folgats que acostumava a portar. «En qualsevol cas —va pensar en Dalmau en aquell mateix moment—, no és una dona voluptuosa, abassegadora, atrevida». La Gregòria era pausada, prudent, minuciosa…

En Dalmau notava que la relació amb ella havia canviat des del moment que ell va presentar el quadre a l’Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques. El suport que havia rebut per part de la Gregòria mentre pintava el quadre, l’admissió al certamen, l’entrega de l’obra, els comentaris, les possibilitats d’èxit havien reforçat el lligam amb ella, si és que aquelles relacions castes es podien considerar com a tals. El cert era que tots aquells successos també havien fet canviar en Dalmau: tornava a pintar, la màgia li havia tornat als ulls i a les mans, al seu esperit. Les sensacions eren de nou aclaparadores i tot plegat no era fruit dels efectes de l’alcohol ni de la morfina, sinó d’un equilibri en la seva vida en què aquella noia, que continuava abstreta, agenollada als peus d’una musa que tocava el violí, havia tingut un paper imprescindible.

En Dalmau va sentir un remolí de tendresa que li va fer posar la carn de gallina. Li hauria agradat creuar l’escenari, agafar-la, alçar-la enlaire i portar-la a algun lloc amagat per fer-li l’amor, amb afecte, sense espantar-la. Va intentar esvair aquestes fantasies en un moment que la Gregòria, cansada d’estar en la mateixa posició, va tancar els ulls i va llançar el cap i les espatlles enrere per arquejar l’esquena i desencarcarar el cos; la visió dels pits de la noia, ferms al davant, com si desafiés la mateixa deessa a qui intentava donar vida a la paret de l’hemicicle, va desconcertar completament en Dalmau, que va veure com el seu desig esclatava sense control.

Es va girar i es va ajupir a la gatzoneta davant de la seva pròpia musa, la de la flauta. «La Gregòria és catòlica», va lamentar aleshores. Aquest era el gran abisme que s’obria entre ells. Els seus pares també eren catòlics, «massa», segons li havia fet entendre la noia, que no s’havia atrevit a presentar-los en Dalmau. Si tot es desenvolupava d’acord amb les expectatives del ceramista, i tornava a pintar, i triomfava, o si més no era reconegut i podia viure del seu art, i arribava el moment de formar una família, de tenir dona i fills, i casa pròpia, i… volia que fos amb la Gregòria, però com podria superar les íntimes conviccions religioses de la noia? Ell no estava disposat a assumir la religió catòlica, ni tan sols en un gest d’hipocresia, amb engany, sota reserva mental, i li constava que ella tampoc no prescindiria de les seves creences; la religió acompanyava la Gregòria com un halo que flotava al voltant d’ella, que inspirava les seves paraules i sobretot la seva manera d’actuar rutinària: la culpa, el perdó, la misericòrdia dels altres, i aquella generositat divina capaç de convertir els errors i els pecats en anècdotes.

En Dalmau no aconseguia imaginar com es desfaria aquell entrebanc que impedia una relació plena entre ells, però sí que pressentia que l’exposició seria un punt d’inflexió en les seves vides, per això quan el dia de Sant Jordi no es va inaugurar el certamen perquè les obres que venien de Portugal i el Japó s’havien retardat, va sentir una fonda decepció. Amb tot, en Dalmau, com els altres artistes, tenia permís per accedir al palau i controlar el seu quadre, cosa que va fer acompanyat de la Gregòria. El taller de mosaics s’exposava a la sala vuitena, a la planta principal, en una de les sales d’exposicions que donaven al gran saló de festes. Ramon Casas i Santiago Rusiñol exposaven a la sala quarta; en Dalmau va poder veure a través de la porta oberta els més de vint quadres dels pintors modernistes que omplien les parets, però no es va atrevir a entrar-hi. Ja ho faria el dia que s’inaugurés l’exposició, a la qual dedicaria hores, dies sencers probablement, a contemplar aquelles obres mestres, com també les dels impressionistes francesos, a la sala onze, cosa que desitjava amb un interès fora mida.

La Gregòria va estrènyer la mà d’en Dalmau quan va entrar a la sala que els corresponia i va descobrir El taller de mosaics destacant entre gairebé quaranta quadres penjats a les parets i diverses obres d’escultura al centre, entre les quals una d’esculpida en marbre que es titulava Retrat, d’Eusebi Arnau, el mateix escultor de les muses del Palau de la Música en què tots dos treballaven. A diferència de la sala on exposaven Casas i Rusiñol, restringida a ells dos, a la vuitena ho feien trenta-dos pintors i sis escultors, per tant eren uns quants els artistes que rondaven per allà, i van ser uns quants també els que es van dirigir a en Dalmau quan van observar que es plantava davant d’aquell quadre de tons grisos obtinguts sense utilitzar el negre, trencats de cop i volta per la llum que brollava d’un mosaic a mitges.

«Gran obra». «Et felicito, nano». «Li hauries d’haver posat un preu més alt». Els elogis i els comentaris van aclaparar en Dalmau, que no sabia què contestar a uns artistes ja consagrats. «Ja m’ho havia dit el mestre Maragliano». «Premi segur!».

Quatre dies més tard, el dissabte 27 d’abril, es va inaugurar oficialment la V Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. En Dalmau va haver de demanar un dia de festa a Maragliano; la Gregòria s’hi va apuntar, tot i que va fer càlculs dels diners que perdria per aquella jornada i va haver de pensar com ho excusaria davant dels seus pares en el moment d’entregar-los els diners que guanyava.

—Tu digue’ls una mentida —va bramar en Dalmau ja de camí al Palau de Belles Arts, com si la veu nasqués del mateix infern i fos el diable qui el temptés.

—Dalmau! —va replicar ella—. A tu t’agradaria que et digués mentides?

—Per què ho hauries de fer?

—Perquè si dic mentides a uns, bé que en puc dir als altres, no?

Ell va fer que no amb el cap.

—No et preocupis per aquests diners. Tinc la sensació que després d’aquesta exposició les coses canviaran per a nosaltres —va dir en Dalmau. Tots dos anaven de bracet. La Gregòria el va mirar i no va dir res—. Arreglarem el que s’hagi d’arreglar —la va voler animar ell—. Ens en sortirem.

Prop de mig miler de persones s’aplegaven davant del Palau de Belles Arts mentre a les escales d’accés s’hi succeïen els discursos de les autoritats. En Dalmau els escoltava sense cap mena d’interès, impacient perquè s’obrissin les portes i fos el públic qui jutgés la seva obra. Necessitava veure la reacció de la gent anònima, no la de la seva mare ni la de la seva xicota ni la dels crítics o els artistes; volia examinar les expressions de persones estranyes, intentar captar les possibles emocions que els provoqués la visió d’El taller de mosaics.

Finalment, els parlaments es van acabar i les portes es van obrir als assistents. En Dalmau i la Gregòria es van fer a un costat al capdamunt de les escales; la gent passava per davant seu.

—Que no entrem? —es va estranyar ella.

—La meva mare m’ha dit que vindria. L’entrada costa una pesseta, però jo tinc tres invitacions de cortesia.

Va ser la Josefina qui els va trobar. La dona es va haver d’esforçar tant per pujar les escales com per no desairar la Gregòria; cada dia li coïa més que aquella beata suplantés l’Emma. Va fer un petó al seu fill encara panteixant per l’esforç i oferí la mà a la noia amb cert desgrat. En Dalmau va esperar una estona que la seva mare recuperés l’alè, preocupat perquè s’ofegués tant per un simple tram d’escales. «Quantes vegades es devia haver de parar per arribar fins al pis del carrer de Bertrellans?», es va preguntar quan les dues dones el van seguir i van accedir al Palau de Belles Arts, un edifici que havia cobrat vida amb el públic que es desplaçava per les sales, aturant-se aquí i allà, davant de quadres i escultures, xiuxiuejant, assenyalant, acostant-se i allunyant-se, buscant perspectives abans de caure abstrets davant d’una obra d’art. El sol s’esmunyia per la claraboia i els laterals i inundava de llum el lloc.

En Dalmau va respirar fondo: aquell espai que fins aleshores havia estat pràcticament mort, vibrava ara a través d’unes obres d’art que impactaven l’espectador amb els seus colors i composicions. No, no era la gent; eren les obres les que parlaven, les que en sentir-se contemplades naixien com a éssers vius i independents, dipositàries de les mil emocions que els artistes hi abocaven, i que ara rebentaven per traslladar-les als homes i dones cridats a jutjar-les. La màgia de l’art! S’apropaven a la sala vuitena, a la planta principal del palau, i en Dalmau va tenir la sensació que veia sortir per la porta comentaris, elogis, colors i llum. Potser es referien als seus grisos, els que tant li havia costat aconseguir, o a la llum del mosaic. Quanta gent devia estar contemplant El taller de mosaics?

Ningú.

En Dalmau no va superar el llindar de la porta d’accés a la sala d’exposicions. Un forat a la paret s’obria allà on hi havia hagut penjada la seva obra. La gent mirava estranyada aquell buit absurd entre tota la munió de pintures.

—On és? —es va atrevir a preguntar la Gregòria.

—El què? —inquirí la Josefina.

En Dalmau s’endinsà a la sala amb el pas vacil·lant, fins a situar-s’hi al bell mig; des d’allà va giravoltar sobre si mateix per examinar totes les obres que penjaven a les parets.

En aquella sala no hi era.

—El deuen haver reubicat en un lloc millor, més representatiu —va al·legar la Gregòria, convençuda, davant del desconcert que mostrà en Dalmau.

—Segur —va apuntar la Josefina.

En Dalmau es va dirigir cap a un bidell que vigilava des d’una cantonada. Les dues dones van veure que assenyalava el forat de la paret alhora que interrogava el vigilant, que per la cara que feia poca cosa devia saber, un desconeixement que no obstà perquè en Dalmau assenyalés el forat cada vegada amb més insistència.

—Deu ser en un emplaçament excel·lent —insistí la Gregòria—, el quadre s’ho mereixia.

La Josefina es va limitar a assentir, amb la mirada posada en el seu fill que es dirigia a elles.

—Anem a les oficines! —les va instar en passar pel seu costat, sense ni tan sols aturar-se.

La senyora Beatriu els va rebre amb el cap cot, vacil·lant, la seva elegància, educació i cortesia de dies anteriors perdudes en negatives i excuses:

—Jo no en sé res —repetia una vegada i una altra.

—Com que no en sap res? —cridava en Dalmau—. I el meu quadre? On és?

—No pot haver desaparegut —intentava reconduir la discussió la Gregòria.

—Què se n’ha fet del meu quadre? —insistia en Dalmau.

La Josefina els veia discutir. Es mossegava el llavi inferior i tancava els ulls cada vegada que sentia cridar el seu fill i negava amb el cap quan pensava que havien tornat a pecar d’ingenus en un món que no era el seu. S’imaginava el pitjor, però no s’afigurava qui podia ser. Es va mirar: duia el mateix vestit de tela florejada que anys abans havia portat a la primera exposició d’en Dalmau, la dels trinxeraires; no en tenia cap més. La Gregòria també havia tirat de la roba dels diumenges, la de missa, suficient per tant per a ella, qui pot exigir més que Déu? I en Dalmau… portava una americana vella i apedaçada, amb la seva camisa i els seus pantalons i la gorra i les sabates; una indumentària que la seva mare li havia demanat mil vegades que substituís per roba nova, però ell s’hi negava amb l’excusa que era còmoda, com si li tingués afecte.

—Si volen passar per aquí, si us plau?

La invitació els va venir de l’esquena. Un home, alertat pels escarafalls, els feia senyals perquè el seguissin. En Dalmau el va reconèixer: Carles Pirozzini, el secretari general de l’exposició, de rostre afable i un bigoti blanquinós, que, malgrat revelar els prop de seixanta anys que tenia, encara aconseguia elevar-se per damunt de les comissures dels llavis en dues puntes amb les quals acostumava a joguinejar.

Van creuar el vestíbul des de les oficines fins a la secretaria general, just a l’altre costat. En Pirozzini els va convidar a seure darrere d’una taula. Cap dels tres no ho va acceptar i es van quedar a peu dret. El secretari general va decidir imitar-los.

—La seva obra, senyor Sala… —va començar a dir l’home abans de perdre la valentia amb què havia iniciat el discurs—. Aquest… Com es deia? El taller de mosaics, oi? —va continuar.

En Dalmau i la Josefina no deien ni piu, la Gregòria, en canvi, va confirmar el títol.

—Bé, sembla que… —Va tornar a dubtar—. Resulta que l’han llençat a les escombraries —va confessar d’una tirada.

En Dalmau es va enrojolar, amb els punys tancats, tremolant de ràbia. La Josefina va haver d’auxiliar la Gregòria, que gairebé es va desmaiar.

—Què vol dir…? —va aconseguir articular en Dalmau encara fent-se creus del que acabava de sentir—. Que l’han llençat a les escombraries?

—Doncs això. No és cap metàfora, ni tan sols una burla; l’han llençat a les escombraries per immoral.

—Immoral? Qui l’ha llençat? —va saltar en Dalmau.

—Seguin, si us plau —insistí en Pirozzini.

Aquesta vegada sí que ho van fer, tot i que més que seure es van desplomar a les cadires que els havia preparat el secretari; en Dalmau entre les dues dones.

—Miri… —va començar a dir en Pirozzini abans que en Dalmau l’interrompés.

—Qui?

—Els Llucs —va contestar el secretari—. Van al·legar que hi havia unes quantes noies despullades al quadre, i que això era obscè i poc adient en una mostra com aquesta. Que consti que jo no hi estic d’acord.

En Dalmau va pensar en les noies del mosaic, algunes inacabades, d’altres nues ballant al costat del riu. Ho havia d’haver vist a venir.

—Qui dels Llucs? —En Dalmau no va donar al secretari l’oportunitat de contestar—. El senyor… —va decidir deixar-lo sense tractament—. En Manel Bello —va acabar afirmant.

—Sí —confirmà en Pirozzini.

—Fill de puta.

—Vigili aquest vocabulari —li cridà l’atenció el secretari, ja assegut darrere la taula, les mans agafades per davant del pit—. Miri, no combrego amb els Llucs ni amb les seves idees excessivament conservadores, però no ha estat vostè l’únic que ha patit la censura per part dels membres del cercle artístic. Sense anar més lluny, també han llençat a les escombraries, per deshonesta, una petita escultura de bronze d’una dona nua… Sap qui n’era l’autor? —En Pirozzini va deixar que passessin els segons, amb en Dalmau i les dues dones consternades davant seu—. Auguste Rodin. —L’home va esperar uns segons per veure la impressió que creava la seva revelació: cap—. Auguste Rodin! —va exclamar a l’últim—. Un geni de l’escultura, innovador en els conceptes, com els impressionistes francesos, un mestre molt per damunt de qualsevol dels membres del Cercle de Sant Lluc. Doncs una de les seves escultures també se n’ha anat al rec.

—I això se suposa que ha de ser un consol? —es regirà en Dalmau.

En Pirozzini va estrènyer els dits entrellaçats fins que es van tornar blancs i va sospirar.

—No, senyor Sala. No és cap consol. Vostè va pintar un gran quadre i això s’ha de reconèixer. Jo mateix em vaig plantejar comprar-lo per a la meva col·lecció particular, i ho hauria fet, però la situació és aquesta. Vostè és un home jove. Podrà repetir…

—Vostè sap que no és per les noies despullades. Això és cosa d’una venjança personal del… Manel Bello.

Li costava anomenar-lo sense el tractament que havia utilitzat tants anys abans amb el mestre.

—Ho desconec.

—Els denunciaré.

—No aconseguirà res. S’embolicarà en plets, i qui sap com acabaran. Vostè va cedir un quadre a l’exposició per un preu de quatre-centes pessetes. Això és el màxim que podria reclamar. La institució no té cap obligació amb vostè, seria com si l’hi hagués comprat, ho entén? Si després l’han llençat a les escombraries o l’han penjat a l’habitació d’un prostíbul, poc li pot importar.

El silenci es va fer a l’estança que servia de secretaria fins que la Josefina el va trencar:

—Ells sempre guanyen, fill.

En Pirozzini va desviar un moment la mirada cap a la Josefina, després la va tornar a centrar en en Dalmau.

—Tinc autorització per oferir-li cent cinquanta pessetes pel seu quadre.

—En valia quatre-centes! —va exclamar en Dalmau.

—Accepta-les, fill —li aconsellà la Josefina—, accepta-les i oblida’t de tota aquesta colla de… —va buscar la paraula abans de deixar anar un improperi. Li va costar trobar-la—: pocavergonyes?

La Josefina la va dir clavant la mirada en el secretari, que va assentir, admetent la bondat del vocable. La Gregòria continuava muda, encara pàl·lida.

—Però mare…

—No s’acostumen a pagar els preus de sortida —va afegir el secretari.

—Accepta aquests diners, Dalmau. Aquest no és el nostre món.

Per segona vegada en la seva vida, en Dalmau havia tingut l’esperança que sí que ho fos. El senyor Manel! Li va estranyar que l’acceptessin al certamen; ara en sabia el motiu. El senyor Manel l’esperava. Si no hagués estat per les fades nues del riu, hauria trobat una altra manera d’humiliar-lo. Quantes il·lusions perdudes, al costat del quadre i de l’estàtua de Rodin! Va girar el cap i va mirar la Gregòria. La noia continuava amb el cap cot, la vista clavada a les faldilles. La dringadissa de les monedes va fer que aixequés el cap i mirés el secretari: comptava els diners i els ordenava en petites piles sobre la taula, com si en Dalmau ja hagués acceptat l’acord. Va interrogar en silenci la seva mare, que va tornar a fer que sí amb el cap. «Agafa’ls», li va dir amb els ulls. I si no ho feia? I si s’aixecava, escopia a aquell home i se n’anava? Es va regirar a la cadira, neguitós. En Pirozzini continuava fent piles. Per què no? Per als organitzadors era un almoina. Per a ell, un insult.

—No cal que continuï compt…

La mà de la Josefina sobre l’avantbraç va estroncar-li el discurs. Va arrufar els llavis cap a ell i després li va fer un somriure.

—Els obrers no tenim dret a renunciar als diners —va argüir ella.

El secretari va deixar de comptar. La Gregòria va aixecar la mirada. En Dalmau va escoltar la seva mare, atent, reflexionant sobre les seves paraules.

—Deixa els gestos de dignitat per als rics i els necis. Si no vols aquesta quantitat, en aquesta època de crisi hi ha molts necessitats que cal ajudar. Camarades que ho estan passant malament, que no tenen feina, però que tenen fills i no els poden alimentar.

En Dalmau va entregar els diners a la Josefina a les mateixes escales del palau.

—Guardi’ls —li exigí amb el posat seriós.

No li va donar l’oportunitat de replicar i va acabar de baixar amb presses les escales, disposat a deixar les dues dones allà.

—Dalmau… —el va cridar la Gregòria.

Ell es va girar.

—Són els de la teva corda —va respondre a la seva crida—. Els que han llençat el quadre a les escombraries són els que després van a missa, com tu, i es confessen i combreguen, i es consideren millors persones que els altres. No es pot estar a tot arreu, Gregòria.

La noia plorava quan en Dalmau es va encaminar amb decisió cap al barri vell. La Josefina va dubtar, però el desconsol de la noia la va portar a estirar-la per enretirar-la del mig del pas, així la gent no les havia d’esquivar com havia passat fins aleshores. En acabat, va guardar silenci.

—Creu que ho diu seriosament? —va preguntar entre sanglots la noia al cap d’una estona.

—Sí —es va sincerar la Josefina—. En Dalmau no cedirà en els seus principis.

—I ho haig de fer jo?

La Gregòria no va obtenir resposta.

En Dalmau va entrar en una taverna i va demanar un vi. Després de la seva estada a la barriada de Pequín, havia estat molt de temps sense fer ni un glop, fins que la mateixa estabilitat i la serenor que li havien permès tornar a pintar i a gaudir de la vida el van persuadir que beure amb moderació als àpats o a les sortides amb la Gregòria no el tornaria a fer caure al pou de la drogoaddicció i l’alcoholisme. No necessitava més estímul per poder crear que el que respirava al Palau de la Música. Es va endur a la boca un vi repugnant, segurament artificial, sofisticat, que va engolir amb un únic glop.

—Un altre —va demanar malgrat tot, fent lliscar el got cap al cambrer que era darrere de la barra.

Va sopar en una fonda on no acostumava a anar, amagant-se d’una Gregòria que potser l’estava buscant, tot i que era improbable que els seus pares la deixessin sortir sola quan ja començava a fer-se de nit, i dubtava que ella fos capaç de dir mentides encara que fos per salvar la seva relació. Es va concedir una ració generosa de cargols amb allioli després d’un primer plat de cigrons a la catalana, cuits amb una picada d’avellanes, all, julivert i ous durs. La cassola de caragols li va durar prou temps perquè s’entretingués a rumiar i a furgar l’interior de la closca amb un bastonet llarg fins a extreure’n l’animal i sucar-lo amb l’allioli que li havien servit a part. Se’ls menjava sense cap pressa i la rutina de furgar, estirar, sucar i menjar, una vegada i una altra, amb els dits tacats de la salsa i les diferents herbes aromàtiques amb què torraven els cargols, el va transportar mentalment fins a la Gregòria i en Manel, a la religió i a aquella societat que un cop més li acabava de robar el futur i les il·lusions. Es va endur un cargol a la boca. Tenia vint-i-sis anys i es va sentir vell, com si se li hagués escapat el temps destinat a triomfar, a donar-se a conèixer com a artista i a gaudir dels elogis que alguns havien fet en contemplar la seva última obra, El taller dels mosaics. Tot se n’havia anat en orris per uns pits joves i dos pubis innocents esbossats en un racó del quadre. Tant li feia que una escultura de Rodin hagués passat pel mateix tràngol que el seu quadre. Va menjar un altre cargol, el va acompanyar amb un tros de pa sucat amb l’oli i la picada d’all i julivert que pràcticament sobreeixien de la cassola, i va beure un glop de vi.

En Rodin era famós i les seves obres eren valorades mundialment, tret pels extremistes com els Llucs; aquella punyalada no perjudicaria el francès, però en canvi a ell… Ningú no s’havia queixat de la desaparició del quadre, i tots, modernistes o no, els Llucs o els bohemis, formaven part dels diversos jurats de l’exposició. No només es tractava del senyor Manel. L’incident amb l’obra de Rodin fins i tot el devia conèixer l’operari més insignificant, per tant el fet que aquell quadre d’en Dalmau hagués acabat al mateix lloc que l’escultura del mestre francès també devia de ser públic i al senyor Manel segur que li havia faltat temps per malparlar davant de tothom sobre l’obra deshonesta d’en Dalmau. I malgrat tot, ningú no l’hi havia advertit, ningú no havia aixecat la mà en defensa seva. L’únic que potser ho hauria fet, el mestre Maragliano, feia dues setmanes que era al seu taller de Madrid. La realitat era aquella: ell era un simple obrer, abans ceramista, ara mosaïcista, que no tenia cabuda entre els grans.

I a tot plegat calia afegir-hi la Gregòria. En Dalmau va observar el cos recargolat del mol·lusc empalat. La seva relació havia estat semblant: recargolada, encotillada per la religió, destinada a… Va somriure mirant-se el cargol i se’l va ficar a la boca: destinada a ser devorada per la realitat. Déu no existia. Es tractava d’una ficció sostinguda per persones com el senyor Manel, que aprofitava la ignorància del poble per aconseguir els seus objectius: dominar-lo. Va beure un altre glop de vi. En aquest cas no va deixar anar el vas mentre es reafirmava que l’Església només era una màquina immensament rica i poderosa que gastava el mateix joc del senyor Manel, controlant les persones, exigint-los obediència, imposant-los la seva moral arcaica i els seus preceptes, perforant-los les consciències amb el pecat per amenaçar-los amb el foc etern, robant-los la llibertat personal i individual. Era impossible continuar amb la Gregòria: la noia representava totes aquelles atrocitats.

Va beure més vi mentre el punxó per treure els cargols se li trencava a l’altra mà. Quina colla de malparits! Menjacapellans de merda! Rosegaaltars! No, el seu lloc no era allà, al costat dels que anaven per la vida de la mà de déus i verges, però no per això havia de desistir. Es va animar.

Va acabar de menjar els cargols i la salsa, la picada i el pa, que va escurar fins que a la cassola no hi va quedar ni una engruna, i va demanar un flam de postres. Li’n van servir un bon tros aromatitzat amb vainilla. Un cafè. Sense copa. «No», va contestar. No volia licor. Un altre cafè, més fort si podia ser.

El dinar i el cafè li van apaivagar la gana i li aclariren la ment del vi que havia consumit des que havia abandonat el Palau de Belles Arts, prou per tornar a casa seva, seure a la taula de l’habitació que tenia llogada i, il·luminat amb una espelma, començar a traçar els esbossos d’esglésies en flames. Les gàrgoles, éssers monstruosos que espantaven i advertien al devot de la maldat de tot el que passava a l’exterior de les parets que acollien el temple, cobraven vida i trencaven els finestrals per portar el foc i el vici a l’interior dels llocs sagrats.

L’albada va despertar en Dalmau amb el cap caigut sobre tota la pila de papers on plasmava i començava a formar-se la seva nova visió de l’art: una pintura reivindicativa, allunyada del concepte burgès del mer plaer. Pintaria per a les classes obreres. Representaria a les seves obres la realitat de la lluita del poble, començant per atacar l’Església, posant de manifest els seus abusos, els que acabaven d’esberlar-li els seus somnis. Això és el que havia decidit, i això va ser el que unànimement li van manifestar les desenes d’operaris que treballaven a la sala de concerts del Palau de la Música, aquell mateix matí, quan en Dalmau, encara encarcarat perquè havia dormit qui sap si dues hores assegut en una cadira, caigut damunt la taula sobre la qual dibuixava, va accedir al pati de butaques del palau per dirigir-se a la paret de tancament en què els menestrals de Maragliano encara treballaven el trencadís i els mosaics.

Arribava amb retard. Ni tan sols no havia tingut temps d’esmorzar, de manera que tampoc no va tenir l’oportunitat d’escoltar els lectors de diaris de tavernes i fondes que compartien en veu alta amb els altres parroquians els articles dels diaris progressistes. En una de les notícies del dia parlaven de l’escultura de Rodin, que havia acabat a les escombraries al costat d’un quadre d’en Dalmau Sala, el jove pintor català que amb el seu art feia ombra als mestres del Cercle Artístic de Sant Lluc. Tant era així que, amb el pretext d’uns pits i uns pubis indecorosos en les miniatures d’unes fades, els Llucs havien aconseguit el seu objectiu arterós d’excloure la seva obra del domini públic. Les crítiques eren accelerades. Els periodistes, els republicans o llibertaris, s’acarnissaven amb els membres de l’entitat artística i les seves normes retrògrades que prohibien el nu femení i fomentaven el concepte d’una religió intransigent i reaccionària.

Però si en Dalmau no havia arribat a sentir aquells pregoners moderns, sí que ho havien fet molts dels operaris que treballaven la fusta o el ferro, el vidre, o la ceràmica del Palau de la Música, i molts d’ells, propers a l’art, es van sentir insultats i es van solidaritzar amb aquell ceramista que formava part de la seva classe. «No t’ensorris, nano! —l’animà un ebenista, ja gran, que el va aplaudir amb timidesa». Uns altres que treballaven al pati de butaques es van aixecar o es van girar on era en Dalmau i es van afegir als aplaudiments. «Continua pintant». «No permetis que guanyin ells». I en un instant, va retrunyir a la sala de concerts un sonor aplaudiment sorgit de la gran majoria dels artesans i els manobres que es bellugaven per les bastides i treballaven en les petites voltes de ventall, en els arcs de la sala, en les biguetes atapeïdes del sostre, combinades amb voltes de ceràmica, a l’espera de la gran claraboia; dels que s’escarrassaven en els vitralls artístics de les cortines de vidre alçades com a parets; dels que ho feien als llums de ferro forjat, als capitells de les columnes, o als paviments enrajolats o hidràulics; i dels seus mateixos companys mosaïcistes.

—El primer aplaudiment d’aquest auditori! —va sentir que li cridava algú.

—El primer èxit —va assegurar l’altre.

En Dalmau es va aturar abans de pujar a l’escenari on s’havia d’incorporar amb el seu equip i va passejar la mirada per tots aquells artistes dels oficis que feien gran el modernisme, assentint, amb la gola agafada i els ulls humits, i aplaudint al mateix temps. Aquella gent era el seu públic, no el burgès que pagava una pesseta per accedir a una exposició; ells, i els obrers de les fàbriques i els dependents dels comerços. A ells els havia de dedicar la seva obra. Quantes vegades l’hi havien dit! La seva mare, l’Emma, fins i tot la Montserrat abans de morir: l’artista que fa de la seva feina un ofici es fon amb les classes capitalistes. Es tractava de doctrines llibertàries, republicanes, progressistes. L’art pertany al poble i s’ha de difondre i gaudir gratuïtament; l’obra d’art no s’ha de convertir en un bé econòmic del qual gaudeixin en exclusiva els rics; ha de néixer del poble, de la immensa capacitat creativa de la seva gent, no d’artistes professionals. L’Emma li havia demanat tres quadres per a la Casa del Poble i ell els hi havia negat. Si bé era cert que aleshores encara no pintava, quan va estar en disposició de fer-ho va crear una obra per a rics i burgesos a qui va posar un preu de quatre-centes pessetes. En Dalmau no sabia que en Vicenç, el capitost dels joves bàrbars, i fins i tot en Truchero, havien recriminat a l’Emma l’incompliment del pintor, acusacions de les quals ella defugia al·legant que el que no van arribar a pactar va ser un termini d’entrega i que, si algun dia arribaven, no seria mai tard.

En el seu recorregut visual per l’auditori, en Dalmau va topar els seus companys i, entre ells, la Gregòria, que aplaudia amb una energia que amenaçava de fer-li malbé aquelles mans tan delicades. Plorava. Les llàgrimes li lliscaven per les galtes des d’uns ulls envermellits, per damunt d’unes ulleres moradenques, testimonis d’una nit d’insomni. En Dalmau es va aturar un moment en ella i es va preguntar si hi havia una solució per a tots dos.

—Podem continuar igual. Per què hem de canviar? Hem estat feliços fins ara.

Aquesta va ser la resposta que li va donar la Gregòria a l’hora de dinar, asseguts tots dos en una fonda, després que ella s’apropés a en Dalmau i li plantegés amb la veu afectada que havien de parlar. Ell no va evitar la trobada; en Dalmau no havia aconseguit esvair l’estima que tenia a aquella noia, fins i tot l’amor que sentia per ella, i encara li creava unes sensacions incontrolables al seu interior: angoixa quan la veia plorar; esperança per l’alegria i les ganes de viure; desig, molt desig, però com podia continuar com si res si…

—Tot ha canviat, Gregòria.

—No…

—Sí.

La noia el va mirar implorant, els ulls encara irritats; no havia ni tocat el menjar. En Dalmau no podia reprendre una relació que ara entenia que era una hipocresia.

—Odio l’Església! —va exclamar de cop i volta—. Odio els capellans i els beats com el meu antic mestre! I penso lluitar contra ells. Els humiliaré, els atacaré i em burlaré del seu déu, les seves verges i els seus sants sempre que en tingui l’ocasió. Estaries amb mi en aquests condicions? Tindria el teu suport? Renunciaries a les teves creences? Apostataries? Deixaries la teva família per mi?

Les llàgrimes van tornar a lliscar per les galtes de la Gregòria. En Dalmau sabia que no ho faria. No eren només les seves conviccions, profundes i viscerals, sinó que a més crearia un disgust a uns pares a qui reverenciava. La família de la Gregòria era el model d’institució controlat per l’Església. Si bé la feina del pare a Correus i el de la mare empaquetant rajoles de xocolata els excloïa de la categoria de pobres de solemnitat, el nombre de components i les seves mancances, una família que, a més a més d’ells i la Gregòria, tenia tres fills petits que no treballaven i l’àvia, els atorgava la condició de «família necessitada», la qual cosa els donava accés a ajuts i cupons de menjar. La Conferència de Sant Vicenç de Paül, que tenia un local a la parròquia de Sant Miquel del Port, era la institució encarregada de proporcionar aquests ajuts, tant com l’assistència mèdica que procurava a la Casa dels Socors que tenia oberta al passeig de Colom.

Les germanes petites de la Gregòria assistien de franc al col·legi per a nenes que la Conferència tenia al carrer de Sevilla de la Barceloneta, tot i que les altres alumnes havien de pagar. Gestionaven el centre les Filles de la Caritat Franceses. El mateix passava amb el germà, que anava a l’escola de Montserrat, al costat del col·legi de nenes, gestionat també per les monges franceses i finançat per la conferència de Sant Vicenç de Paül.

A part d’en Dalmau i de la seva feina amb Maragliano, tot en l’existència de la Gregòria girava entorn de l’Església, la religió i la família. No, no apostataria. La noia va callar i així es va mantenir, quieta, joguinejant amb una cullera, ploranera, la mirada fixa en algun punt de les estovalles, sense tocar el menjar, fins que en Dalmau va decidir que ja havia acabat, va pagar el compte de tots dos, i es van encaminar al Palau de la Música, en silenci, sense tocar-se.

Aquella tarda, quan va plegar de la feina, en Dalmau se’n va anar cap a la seva habitació sense entretenir-se més de l’estrictament necessari en salutacions i algun comentari sobre el que havia passat amb el seu quadre a l’exposició de Belles Arts. El cap li bullia amb escenes que necessitava esbossar, reflectir-les sobre paper per després desenvolupar-les, perfeccionar-les i ocultar-les a la possible curiositat de la dispesera en una carpeta, per decidir un dia si es mereixien constituir el tema de l’obra que tenia intenció d’executar. I a això es va dedicar mentre s’allargava la llum natural de finals d’aquell mes d’abril del 1907. No havia begut, ni tan sols s’ho havia plantejat. Les ombres li van indicar que tenia gana i, quan ja recollia i guardava els seus esbossos per anar al Restaurant d’Obrers de Santa Madrona, la senyora Magdalena va trucar a la porta i la va obrir sense esperar resposta, com era habitual en ella.

—Dalmau, tens visita —li anuncià amb un somriure d’orella a orella, abans de fer-se a un costat per deixar entrar la Gregòria.

Va sortir de l’habitació i va tancar la porta, convençuda que la integritat i l’honestedat de la jove, degudament contrastada des que flirtejava amb en Dalmau, no la portaria mai a tacar el bon nom de casa seva.

—Què fas…?

La Gregòria no el va deixar acabar i se li va llançar al damunt, i el va besar apassionadament a la boca, obrint-la, buscant la seva llengua, tot amb la matusseria i la ingenuïtat d’un primer petó. Ell la va rebutjar.

—Què pretens, Gregòria?

—T’estimo —li contestà ella—. No permetré que em deixis.

Aleshores va començar a desbotonar-se el vestit.

—No —va intentar frenar-la ell.

La peça, llisa, folgada, com les que sempre portava, primaveral, de tela fina, se li esmunyí fins als peus en un instant. La Gregòria evitava creuar la mirada amb la d’ell.

—No —repetí en Dalmau, aquesta vegada sense convicció, absort en la cotilla que ella ja es descordava amb aquells dits àgils que semblava que ballessin amb vida pròpia. Els pits se li van presentar com sempre els havia imaginat: petits, ben formats, ferms, de mugrons rosats en unes arèoles netes que gairebé es confonien amb la pell. Quan en Dalmau va aconseguir desviar la seva atenció d’aquells pits verges, la Gregòria se li mostrava ja completament nua al centre de l’habitació, terriblement bonica, jove, desitjable.

Ella s’hi va apropar i el va abraçar. En Dalmau va adonar-se que la noia tremolava, tot i que va intentar apaivagar els nervis ocultant el cap a la base del coll d’ell.

—T’estimo —va sentir que li confessava contra la pell, la respiració accelerada.

En Dalmau no sabia què fer amb les mans, les tenia immòbils als costats. No. No era allò el que volia d’ella, tot i que… Tot i que en aquell moment l’hauria arrossegat fins al llit i li hauria fet l’amor amb tota la passió que portava reprimida d’ençà que havien iniciat unes relacions en què el sexe, sense deixar de flotar entre dues persones en l’esplendor de la seva vida, no es va arribar a materialitzar mai.

—Vull viure al teu costat —va sentir que afirmava la jove abans de buscar la seva boca en un nou petó.

En Dalmau es va estremir en notar el fregadís dels pits, de la panxa, de les mans lliscant-li per l’esquena. No ho podia fer! La Gregòria no renunciaria mai als seus principis i, si estava disposada, n’havien de parlar. Allò només era una fugida a la desesperada, exclusivament amb l’objectiu de superar una situació traumàtica, sense pensar en l’endemà, una decisió totalment inconscient i absurda que només els portaria problemes; la coneixia, sabia com era.

—No! —li xiuxiuejà en Dalmau amb urgència.

La Gregòria continuava intentant introduir la llengua a la boca d’ell. En Dalmau la va allunyar. Va haver d’utilitzar més força de la que li hauria agradat.

—No continuïs —li va demanar.

—Per què?

—No vull que sigui així…

—M’estic entregant a tu —l’interrompé la noia obrint els braços en creu, exposant-se. Ara tremolava tota ella, avergonyida. Les llàgrimes se li van barrejar als ulls amb un rampell de còlera—. No és prou per a tu? —el va desafiar.

—No, no, no. Vesteix-te —li ordenà en Dalmau, i es va dirigir a la porta—. Distrauré la senyora Magdalena, que encara entrarà i t’enxamparà així.

Quan va tornar a la seva habitació, amb un cafè que havia demanat a la dispesera i que els va mantenir uns quants minuts ocupats a la cuina, la Gregòria ja se n’havia anat. El seu comiat va quedar manifest damunt de la taula, en forma de dibuixos estripats, rebregats, alguns esbocinats, d’altres ratllats amb fúria. «Desgraciat!», havia escrit en un que mostrava l’esbós d’una església en flames.