3

L’Emma va estar un instant amb la boca oberta i les mans a mig camí del lloc on les volia dirigir, que ja no sabia on era. Eren ben poques les vegades que es quedava muda, sense resposta, sorpresa. Va reaccionar per fi i va agitar les mans en veure en Dalmau.

—Que t’has tornat boig? —L’Emma va veure que en Dalmau arrufava els llavis i desviava la mirada—. Et vaig advertir que això no funcionaria —va continuar—, que la Montserrat no ho admetria mai, que preferiria continuar a la presó, per més que allà la violessin, abans que anar a classes de catequesi amb unes monges. Ella mateixa t’ho va assegurar! I la teva solució va ser dir-li que no ho havia de fer, que ja estava tot arreglat. Suposo que t’has adonat que no he volgut insistir en com pensaves arreglar-ho, però no em vaig imaginar mai que em vinguessis amb… una proposta com aquesta!

—Ho sento —s’excusà en Dalmau—. Ho sento, amor meu, però que no recordes el que li feien allà dins? —No va continuar. Els ulls vidriosos de l’Emma li van indicar que sí, que ho recordava—. No ploris, si us plau —li pregà amb la veu agafada.

—Que no plori? —va dir amb els ulls negats de llàgrimes—. Com vols que no ho faci?

L’Emma va veure com ell se li acostava amb la intenció d’abraçar-la. Se’n va allunyar i li girà l’esquena. En acabat, tots dos es van quedar quiets i en silenci al pati del darrere de la fonda, probablement recordant la mateixa escena: el matí que tots dos havien anat a buscar la Montserrat a la presó. L’Emma va esperar al carrer que els germans sortissin.

La van portar a casa. L’Emma va omplir de petons la seva amiga un cop va ser fora, però la Montserrat només va respondre amb una breu abraçada. Va intentar parlar amb ella camí del carrer de Bertrellans. L’amiga només va fer que sí i que no dues vegades, amb cansament, com si aquelles respostes escarides l’esgotessin.

Tot i que ho va dir a sota veu, l’Emma va sentir com en Dalmau proposava a la seva mare portar-la a l’establiment de dutxes del carrer d’Escudellers.

—Per quatre rals es podrà rentar.

La Josefina ni tan sols se’l va escoltar.

—Porta aigua —es limità a ordenar-li.

En Dalmau va obeir i les dues dones es van tancar amb la Montserrat a l’habitació que compartien mare i filla.

L’Emma no va poder desviar la mirada mentre la Josefina despullava la seva filla, que es va deixar fer, ronyosa i pudent, silenciosa i trastocada. Totes dues noies havien comparat moltes vegades els seus cossos, joguinejant, subjugades per la sensualitat que emanava de la seva bellesa, de la seva joventut, de la seva necessitat de viure. Quant de temps havia passat des que havien empresonat la seva amiga? Tres mesos? Potser una mica més?

L’Emma es va tombar. No ho va fer per evitar veure un cos descarnat i ple de blaus, amb els pits penjant com si en aquell temps haguessin exhaurit la seva vitalitat, sinó per vergonya que la Montserrat la veiés a ella, tan esplendorosa. S’havia posat el millor vestit que tenia per anar-la a buscar a la presó, com si es tractés d’una festa, i precisament el tall de roba l’hi havia regalat una amiga d’uns retalls sobrers de la fàbrica on treballava. Després la Josefina es va encarregar de la confecció. «Que burra!», es va insultar. Es va intentar controlar les llàgrimes, d’esquena a totes dues.

—Agafa l’aigua —l’instà la Josefina, després d’escoltar els cops dels artells del seu fill contra la porta—. Dona-li aquesta galleda i que en porti més —va afegir assenyalant un cubell després que l’Emma deixés a terra el rentamans que havia portat en Dalmau.

A partir d’aleshores en Dalmau va anar fent viatges carregat amb aigua, ara el rentamans, ara la galleda. L’Emma va ajudar la Josefina. Ella li donava els draps nets, probablement els que havia de cosir, perquè l’altra rentés la seva filla, amb delicadesa, cantussejant en veu baixa. L’Emma va voler reconèixer aquella cançó de quan eren nenes, de quan el seu pare i el de la Montserrat eren vius, abans del procés de Montjuïc que va portar els dos companys anarquistes a la mort per un delicte que no havien comès. Va taral·lejar en silenci la musiqueta. La Montserrat continuava amb la mirada perduda, de peu dret, nua, estossegant, l’aigua que li relliscava pel cos castigat i formava un bassal sobre les rajoles del dormitori. L’Emma aprofitava els draps bruts per eixugar el mullader. Agenollada, amb la mirada a terra, també va rentar els peus de la seva amiga.

—Emma —la va alliberar la Josefina—, ves amb en Dalmau a comprar un bon remei per a la tos. Compreu també pa del dia i els ingredients per fer una bona escudella: costella de vedella… Tu ja saps què cal. No t’hi miris pels diners —afegí—, la Montserrat ara necessita alimentar-se.

En Dalmau va agafar prou diners i, acompanyat de l’Emma, van sortir a comprar costella de vedella, com la Josefina havia indicat, ben magra. L’Emma escollia: descartava el tall d’algunes peces i demanava el d’altres. «Perquè està mig podrida, tot i que ho emmascaren amb productes de tota mena», va contestar a la pregunta d’en Dalmau. Van comprar també una gallina a octaus, i tota mena de carn de porc: orella, morro, espinada… Espatlla de conill, i peu, cua i coll de xai. Un os de pernil i de vedella. Botifarra negra i blanca. Patates i seques. Llard. Col, api, pastanaga, porro, xirivia i arròs. Ous i julivert. Alls, farina i pa. Tot seguit van entrar a una farmàcia i en Dalmau va demanar la millor medicina per a la tos.

Els van vendre un xarop fet de bromoform i heroïna.

—La combinació del bromoform, que és un sedant —els va explicar el farmacèutic—, i l’heroïna li calmarà la tos. No en tinguin cap dubte! —va afirmar davant de la cara d’incredulitat de l’Emma mentre feia girar el flascó de xarop a les mans.

—Jo sé que hi ha remeis que es fan amb morfina… —va al·legar en Dalmau, també sorprès.

—L’heroïna és un derivat de la morfina. És més eficaç. Ja ho comprovarà.

L’home no es va equivocar. Quan van tornar a casa, la Montserrat dormia, neta, amb la camisa i els llençols blancs. La Josefina al costat, a tocar de la finestra, cosia amb els ulls gairebé tancats. Els accessos de tos que torbaven el son de la Montserrat van desaparèixer així que la seva mare li va donar una bona dosi de xarop. Després, desviant la mirada al seu fill, defugint-lo, es va dirigir a la cuina per preparar l’olla.

—Per què aquesta actitud si…? —va començar a preguntar en Dalmau.

—Se sent responsable… —es va avançar l’Emma abans que acabés la pregunta—. I avergonyida.

—Avergonyida? —l’interrompé en Dalmau, estranyat.

—Sí —afirmà l’Emma amb convicció—. Avergonyida per les atrocitats que ha patit la Montserrat. Avergonyida per aquest cos que va parir ella i que estima més que el seu propi, profanat per una colla de lladres, malparits i fills de puta. Curiós, oi? Les dones som així de burres.

Sí, podien avergonyir-se d’una cosa que no era ni de bon tros culpa d’elles, però tampoc no calia afegir-hi l’obligació de suplantar la Montserrat i anar a les monges del Bon Pastor a rebre catequesi, com li acabava de proposar en Dalmau. L’Emma plorava d’esquena al seu xicot al pati del darrere de la fonda. Per què ho feia? Per la Montserrat o per ella mateixa. La seva amiga s’anava recuperant… físicament, perquè espiritualment la seva consciència semblava haver esborrat de la seva vida els traumes que havia patit a la presó; tot i que eren allà, l’Emma els percebia cada vegada que es trobava amb ella, és a dir, gairebé diàriament. Es quedaven a casa i xerraven, o sortien a passejar, a prendre un cafè o un refresc al Paral·lel si disposaven de cèntims. La Montserrat no tenia feina; a la seva antiga fàbrica no li deixaven posar-hi ni un peu, i als altres tallers on va recórrer tampoc no la van voler contractar. El seu nom havia entrat a les llistes dels indesitjables: les llistes negres. A partir d’això, la lluita de classes, els industrials, la burgesia i sobretot l’Església i el clergat s’havien convertit en veritables obsessions per a ella, com si d’aquesta manera pogués realment oblidar el seu passat recent i el seu present fosc.

Per molt que l’Emma intentés que la conversa amb la seva amiga fos més banal, acabava derivant sempre cap a l’explotació de l’obrer, o la resignació que propugnaven els capellans i amb què ensopien el poble i desviaven l’atenció del veritable culpable de les seves misèries: el capital. Ella estava d’acord amb les seves idees, sempre havia estat així, havien lluitat plegades en manifestacions i vagues, però la vida era alguna cosa més, i de mica en mica, aquella obsessió les va anar allunyant fins que pràcticament es van deixar de veure. La Josefina pregava a l’Emma que fes costat a la seva filla, que estigués amb ella, però la Montserrat havia buscat refugi en el seu germà Tomàs i el moviment anarquista. Després de l’èxit electoral dels republicans, aquell any 1901, va ser el primer en què els anarquistes van gaudir de llibertat a Barcelona. Es van reagrupar, van tornar alguns exiliats, i van començar a traçar els seus projectes. Van aparèixer nous diaris de tendència llibertària, un d’aquests, finançat per Ferrer i Guàrdia i anomenat La Huelga General, mostrava explícitament quina era la seva línia d’actuació: la vaga general com a màxima expressió de la lluita de classes.

L’Emma es va mocar, va prémer els llavis i va fer que no amb el cap.

—Ho sento. Perdona’m —va xiuxiuejar en Dalmau posant-li les mans a les espatlles.

—Perdonar-te? —es va queixar ella alliberant-se un cop més del seu contacte—. Com vols que em senti jo ara? Dius que, si no va a l’asil, la tornaran a engarjolar.

Això era el que li havia advertit mossèn Jacint després d’afirmar que el mestre Manel no admetria gaires més excuses ni retards.

—I si no em presto a fer el que volen i ella torna a entrar a la presó? —va continuar l’Emma. En Dalmau va murmurar alguna cosa que no va arribar a entendre’s i aleshores ella el va empènyer amb ràbia… En Dalmau va aguantar—. Què passarà aleshores? Serà culpa meva que la tornin a tancar?

—No… —Ell l’entenia, i entenia també la responsabilitat que estava dipositant sobre les espatlles de la seva xicota, però no se li acudia cap més solució.

—Sí que ho serà! —va rebatre l’Emma—. Sí que ho serà —va repetir, i es va tapar la cara amb les mans i va esclatar en plors un altre cop—. Sí que ho serà —va somicar.

En Dalmau va intentar defensar-se. Tampoc per a ell no era agradable la situació que s’havia creat, ni el favor que li estava demanant a l’Emma.

—No m’ataquis més, si us plau, Emma. Prou! Jo vaig aconseguir la llibertat d’una noia obligada a prostituir-se i violada a la presó. Ella mateixa m’ho va suplicar! La meva mare també m’ho va demanar, i tu. Vaig fer servir l’únic recurs que un desgraciat com jo pot tenir a l’abast. Ja sabia que la meva germana no cediria, per això li vaig mentir, i també al mestre Manel i a mossèn Jacint. I ho tornaria a fer, que ho entens? Tornaria a actuar exactament igual —va concloure amb rotunditat.

—Amb idèntiques conseqüències.

—No —es va afanyar a replicar—, perquè si ho repetís, això que t’estic exposant ara t’ho hauria exposat anteriorment. La Montserrat és la teva amiga, entre vosaltres us dieu germanes. La meva mare és la teva mare. Si quan la Montserrat es negava a sortir de la presó per no anar a catequesi t’hagués demanat ajut perquè jo no tenia cap altra opció per alliberar-la i superar la seva tossuderia, i t’hagués demanat que la suplantessis davant de les monges, hauries deixat que es podrís a la presó?

L’Emma va respirar fondo.

—Ho sento —va afegir en Dalmau eixugant-li amb el dit les llàgrimes que li lliscaven per les galtes. L’Emma s’ho va deixar fer—. Em sap greu haver-t’ho plantejat amb tanta cruesa, però ets l’única que pot ajudar la Montserrat. S’ha tornat boja. Desprèn odi.

L’Emma va observar en Dalmau i va entendre que el seu esperit pugnava entre les tres dones que l’envoltaven. Ella mateixa, la Montserrat i la Josefina. Aquell era l’home que estimava i en aquell moment va fer seves les preocupacions d’ell en tota la seva dimensió. En Dalmau era una bona persona. Es va recriminar la seva duresa i alguna cosa es va regirar al seu interior, amb força, amb insistència. I tenia raó: si l’hi hagués proposat quan la Montserrat encara estava empresonada, si la llibertat de la seva amiga hagués depès d’ella, l’hauria suplantat, sens dubte.

Un esbós de somriure va aparèixer a la boca de l’Emma. Va agafar en Dalmau de la mà i el va estirar fora del pati.

—Seu —li oferí assenyalant una de les taules que hi havia a l’aire lliure, al solar que feia partió amb la fàbrica de sabons. Amb la nit, la canícula estiuenca s’havia encalmat i una brisa agradable refrescava l’ambient.

L’Emma el va deixar allà i va tornar amb un flascó de vi negre, dos gots i les sobralles de confitura de préssec del vespre. La família Bertran s’afanyava a netejar i a posar en ordre un establiment on en aquell moment només quedaven ocupades mitja dotzena de taules. Ella va seure davant d’en Dalmau i va servir un bon raig de vi als gots. En Dalmau va fer-ne un glop.

—Beu —el va animar amb una ganyota graciosa de la boca.

Ell la va mirar desconcertat.

—Que em vols emborratxar?

—Si et veig riure ja en tinc prou —va dir l’Emma. En Dalmau no va canviar l’expressió—. Si per aconseguir-ho cal que t’emborratxis… —Va assenyalar en Bertran, que feia la caixa del dia—. Disposo de tot el vi que calgui.

—No és moment de fer grans celebracions.

—Tu beu —insistí ella, i es va endur el seu got als llavis per empassar-se’n la meitat. En Dalmau va acabar imitant-la—. Ara acaba-te’l —li proposà tornant-se a avançar.

En Dalmau també s’hi va sumar. Un altre got. Aquesta vegada se’l van beure al mateix temps, després de brindar en l’aire. Un més. Es van acabar el vi.

—Avui ens emborratxarem —va comentar l’Emma a en Bertran a l’hora d’omplir el flascó.

El fondista va assentir amb el cap. Després li va dir que faria fora els romancers que encara xerraven a les taules, que apagaria els llums i que s’encarregués ella de tancar.

—Ja et fies de mi? —va afegir l’Emma amb un somriure.

—No tinc cap més remei.

I va caure un altre flascó. En Dalmau va intentar parlar: del mestre Manel, de mossèn Jacint, de la seva germana, la mare… L’Emma no l’hi va permetre.

—Tu calla i beu —l’exhortava en cada intent d’ell de badar boca—. No vull sentir parlar de res. Emborratxem-nos, Dalmau. Estem sols. Aprofitem-ho. Gaudim del moment. Bevem… i clavem un bon clau.

Feia gairebé un mes que no tenien relacions sexuals. Les últimes que havien tingut, amb l’esperit i la desgràcia de la Montserrat sempre present, flotant entre ells, no van arribar a satisfer ni l’un ni l’altre.

—Vols dir? —va dubtar ell.

—Beu!

Van actuar amb la matusseria pròpia dels beguts. A les fosques, a l’interior de la fonda, ni tan sols no van poder desvestir-se entre ells. Drets, ensopegaven i queien; ajaguts en una manta a terra, van ser incapaços de treure unes peces de roba que semblava que es volguessin enganxar per totes bandes. Van riure.

—Alça el cul! —l’instà ella—. Si no, no et puc treure els pantalons —va barbotejar com si estigués fent un esforç titànic.

—Si ja el tinc aixecat! —va protestar en Dalmau alçant encara més la pelvis.

—Aleshores… què estic estirant?

—L’americana —li aclarí en Dalmau deixant caure el cul a terra amb una rialla—. El coi d’americana!

Van continuar barallant-se amb la roba i sense arribar a despullar-se del tot, l’Emma va aconseguir atrapar el penis d’en Dalmau: flàccid.

—Què és això? —es va queixar.

Amb el dit polze i l’índex d’una mà, va agafar el penis per la pelleringa de la punta, la va estirar i el va agitar com si es tractés d’un drap que s’estigués escorrent a l’aire.

—Eh! —exclamà en Dalmau.

—Vinga! Aixeca’t, noia —animà ella directament el membre—. Amunt!

D’alcohol n’hi havia molt, però de joventut i passió encara més, així que el penis va respondre i es va endurir, com la humitat que va xopar l’entrecuix d’ella. Van follar. Ho van fer sense protecció, sense preocupar-se de l’ejaculació que en Dalmau va abocar a l’interior de l’Emma, que li va provocar un orgasme llarg i profund.

Estesa a terra, a sota d’ell, l’Emma va aixecar les cames per damunt dels malucs d’en Dalmau, les va encreuar i les va prémer per acompanyar-lo en el seu èxtasi. Va inspirar fondo, i va somriure mentre ell grunyia i panteixava. Va buscar la seva mirada i el va trobar amb els ulls tancats, les parpelles tenses, serrades amb força. L’estimava. I aleshores va saber que estava descarregant en ella tots els seus problemes i aquesta certesa la va complaure.

Es tractava d’un edifici titànic, imponent, com tots els que construïen els ordes religiosos per damunt de l’avinguda de la Diagonal. Ocupava tota una illa de cases entre la travessera de Gràcia i el carrer de Buenos Aires. Al costat de l’asil de les monges del Bon Pastor, un correccional per a nenes, s’alçava l’asil Duran, el corresponent per a nens delinqüents, també entre la travessera de Gràcia i el carrer de la Granada. Més amunt hi havia el convent de les Dames Negres.

L’Emma sabia que una mica més enllà, seguint la Diagonal, hi havia la fàbrica de ceràmica on treballava en Dalmau. A l’alba va buscar la roba i les sabates velles que tenia, es va vestir intentant ocultar els seus encants, tot i que difícilment ho podia aconseguir amb la calor que amenaçava la jornada i la camisa lleugera que va haver d’escollir, i va acabar enviant la seva cosina Rosa a la fonda per avisar que faria tard.

Les monges del Bon Pastor es dedicaven a evangelitzar les joves extraviades; formulaven un quart vot pel qual es comprometien a salvar les seves ànimes. Les nenes i les noies es dividien en tres categories: les que encara no s’havien viciat; les desemparades que es consideraven recuperables pel Senyor, i les realment extraviades o definitivament perdudes. Es tractava de categories estanques, de manera que a l’interior de l’asil no hi havia cap contacte ni relació entre els diversos grups. A l’asil s’hi allotjaven prop de dues-centes cinquanta nenes i joves. La despesa corresponent a un centenar d’elles els la satisfeia l’Ajuntament de Barcelona, que ja feia anys que havia encarregat a la comunitat religiosa la tasca de gestionar el reformatori i correccional de dones de la ciutat. I les altres despeses es cobrien gràcies a la generositat dels fidels i a les moltes donacions que aconseguien les religioses, entre elles les del piadós Manel Bello.

L’Emma va estirar la cadena que penjava a un costat de la porta reixada, via d’accés als patis que envoltaven l’asil. Una portera va sortir d’una caseta que hi havia al darrere i, a través de la reixa, li va preguntar què volia.

Què volia? No havia arribat a planificar aquells detalls. Era allà per en Dalmau, sí, més per en Dalmau que per la Montserrat. Tot i que per ella també, al capdavall era la seva amiga. Entenia la seva reacció: aquella obsessió per la política. Li havien tacat l’ànima, l’havien destrossat com a dona. Diverses vegades, en el silenci i la foscor de la nit, amb la seva cosina dormint neguitosa al llit que compartien —la Rosa sempre es regirava com si es barallés amb el son—, l’Emma havia intentat posar-se en el lloc de la Montserrat; la volia entendre, potser participar del seu dolor, alleugerir-l’hi. Aleshores, amb el cor encongit, s’imaginava ella mateixa en mans de tots aquells depravats, violant-la, forçant-la a fer tota mena d’actes indignes i humiliants. Sovint se li escapaven les llàgrimes quan recordava el cos brut, prim i arrossinat de la seva amiga. Va arribar a tenir malsons que la despertaven amb el cor accelerat i amarada de suor. Va tenir la sensació d’entendre-la, tant a ella com al seu germà. En Dalmau no havia tingut alternativa; amb tota la bona voluntat s’havia ficat en un embolic sense solució. L’Emma també havia pensat en la Josefina. La dona s’havia comportat com una mare amb ella. No era just que patís més del que ho havia fet fins aleshores.

—Què vols, noia? —l’apressà la portera.

L’Emma va esbufegar mentre l’altra la inspeccionava de dalt a baix.

—Em dic Montserrat —va dir escurant-se la gola—, Montserrat Sala, i vinc de part del senyor Manel Bello, el ceramista, el de la fàbrica de…

—Ho sé —l’interrompé la portera quan l’Emma assenyalava en direcció a la fàbrica de rajoles—. Fa temps que t’esperem —li va recriminar.

Va obrir la porta, la va deixar passar, va tancar i la va comminar a seguir-la fins al gran edifici.

—Així que tu ets l’anarquista.

L’afirmació venia d’una monja de mitjana edat i faccions severes, amb hàbit blanc i toca negra, que la va rebre envoltada d’imatges sagrades, en un despatx sobri, fosc i amb olor de ranci.

—Sí —va contestar ella amb aplom, a peu dret davant de la taula; a l’altre costat seia la monja.

—Sí…, reverenda mare superiora —la corregí l’altra.

L’Emma va trigar un instant a assumir-ho, tot i que sabia que havia d’obeir. Si no ho feia, la seva presència allà no serviria de res.

—Sí…, reverenda mare superiora —va repetir abaixant el to de veu i la mirada en senyal de submissió. Va somriure per dins; si això era el que volien, no les decebria.

—Estàs disposada a aprendre la doctrina cristiana i a resar, estimar, imitar i abraçar Déu Nostre Senyor?

—Sí, reverenda mare superiora.

—Estàs disposada a servir-lo tota la vida i a renunciar a Satanàs i a la seva obra: el pecat, i per tant a viure en el si de la santa mare Església catòlica, romana i apostòlica?

—Sí, reverenda mare superiora —va repetir.

La monja va estar un instant en silenci, examinant l’Emma com si intentés accedir al seus pensaments. Al cap d’una estona, sense fer cap gest, va continuar:

—En aquest asil lluitem contra la corrupció del maligne en les dones, a través de l’ensenyament de les arts i els oficis femenins, a més de la instrucció religiosa. El correcte seria que visquessis aquí com les altres, però el senyor Manel no em va dir que haguessis d’aprendre cap ofici, ni tampoc que haguessis d’entrar interna, cosa que comportaria una despesa afegida. Per tant, vindràs cada nit a…

—Reverenda mare, no… —es va queixar l’Emma.

—Superiora.

—Superiora —va repetir la noia.

—Reverenda mare superiora —insistí la religiosa.

—Reverenda mare superiora —va dir l’Emma, fent esforços per no perdre la paciència.

—Això és, Montserrat. I no m’interrompis quan parlo.

—Però és que a les nits no puc —insistí l’Emma sense fer cap cas de l’advertència. La mare superiora la va interrogar amb la mirada—. Des que…, bé, vaig sortir de la presó i no em van donar feina a cap fàbrica. L’he trobat en una fonda i és de nit, precisament a l’hora que em diu, que és quan hi ha més moviment…

—Servir Déu no té horaris…

—No podria ser als matins? A primera hora? Necessito la feina, reverenda mare superiora. Ajudo la meva mare que és vídua i treballa de cosidora a casa.

—Aprendre un ofici i treballar és imprescindible per seguir el bon camí —va comentar la superiora com si es tractés d’una classe magistral—, aquest és, com he dit, el procediment escollit per aquest orde. No serem nosaltres les que t’impedirem treballar.

Aleshores va interrogar la monja que havia acompanyat l’Emma al despatx un cop la portera l’havia introduït a l’edifici, i que guardava silenci, sense moure’s, unes passes enrere. L’altra devia consentir amb un gest, perquè la superiora va accedir.

—Dilluns, dimecres i divendres seràs aquí a les sis en punt del matí. Sor Agnès et donarà les instruccions.

No la va acomiadar. L’Emma va notar com sor Agnès l’agafava del braç i l’estirava en direcció a la porta del despatx.

—Gràcies reverenda mare superiora. —Aquest cop l’Emma la va encertar.

Aquella mateixa nit, a la sortida dels Escolapis, l’Emma va agafar amb tendresa la mà d’en Dalmau en veure com s’esforçava per reprimir les llàgrimes i superar el nus que li escanyava la gola i que no el va deixar parlar fins que va poder gargamellejar un succint «gràcies».

En Bertran, per la seva banda, es va queixar que aquelles tres hores setmanals podien coincidir amb les que utilitzaven per anar a comprar. Diverses vegades a la setmana l’Emma havia d’acompanyar l’amo de la fonda a la plaça. L’Emma tenia els sentits del gust i de l’olfacte exacerbats —en Dalmau hi hauria afegit el del tacte—, cosa que la facultava especialment per reconèixer les mercaderies adulterades, un negoci que proliferava a la Barcelona d’aquells temps. La carn s’emmascarava amb nievelina, un derivat de la sosa, tot i que en aquest cas no hi havia problema, perquè l’oncle de l’Emma, el que treballava a l’escorxador, s’ocupava de subministrar-los-la; era una carn que, segons el tiet Sebastià, provenia d’animals sans, sacrificats sota estricta vigilància veterinària, mai procedent d’animals morts o malalts, com es venien a molts altres comerços de la ciutat. L’Emma no va discutir mai la qualitat de la carn que aportava l’oncle Sebastià, malgrat que de vegades el regust bategués amb força i li despertés el dubte.

El pa, tot i que era més car que en la majoria de les grans ciutats europees, es blanquejava amb sulfat de barita; el sucre molt es barrejava amb pólvores de carbonat de calç; els dolços i la pastisseria s’elaboraven amb sacarina i es carregaven amb guix; el cafè en gra es fabricava artificialment; la xocolata es barrejava amb midó i fins i tot es venia a un preu inferior al que costava el cacau de què suposadament estava feta; la cervesa es clarificava amb perdigons i se substituïa el llúpol per estricnina; el vinagre es fabricava amb àcid acètic i de vegades fins i tot amb sulfúric; a la llet se li afegia aigua i es desnatava abans de vendre, i mil artificis més es feien per obtenir un benefici més alt en el mercat de l’alimentació.

Però entre tots els aliments el que més es falsificava era el vi. Catalunya, com tot Europa, patia la plaga de la fil·loxera, un insecte que el 1901 ja havia exterminat tota la vinya catalana i començava a atacar la valenciana i la d’altres regions d’Espanya. L’escassedat de raïm a Catalunya havia suposat l’auge del vi valencià, principalment, així com d’aquells procedents d’altres llocs on encara no havien arribat els estralls de la plaga.

El preu del vi es va disparar en un país en què constituïa un aliment de primera necessitat, alhora que excitava l’audàcia i l’enginy dels entabanadors, els uns per aigualir-lo i afegir-hi clorur sòdic; els altres, més sofisticats, optaven directament per obtenir vi artificial. Només necessitaven qualsevol líquid fermentat, aigualit per aconseguir més volum, i barrejat després amb alcohol industrial alemany, barat, fins a tenir el grau buscat. Finalment, el beuratge s’acoloria amb vermell i fucsina. La gent el bevia, i fins i tot n’hi havia que el lloaven. A en Bertran no li feia res servir-lo segons en quines ocasions o segons a quins comensals, sempre que a ell no l’hi cobressin com a bo. Una cinquena part de les mostres de vi que arribaven als laboratoris municipals, estaven sofisticades o adulterades.

I l’Emma era allà per tastar sucres i vins, i evitar que enganyessin el seu amo. També li agradava cuinar. De fet, les filles d’en Bertran li canviaven encantades el seu lloc a la cuina —on havien d’atendre els fogons, preparar els aliments, aguantar l’escalfor, la tensió, les olors i per damunt de tot els crits i les ordres de la seva mare— per la feina de cambrera que l’Emma feia als dominis del pare: el menjador. Després les tres joves assumien les tasques més ingrates, com fregar el terra, els plats i netejar les taules i la cuina.

En Bertran necessitava l’Emma i no va tenir més opció que cedir i acceptar els arguments de la noia; ja anirien a comprar els altres dies.

—Què n’has de fer d’on sigui jo a aquelles hores? —va replicar al seu amo bruscament, tot i que de seguida va rectificar i va buscar la seva complicitat—: Col·laboro amb un ateneu obrer de Gràcia, i a aquella hora és quan arriben els fills petits de les treballadores; m’han demanat que els vagi a donar un cop de mà.

En Bertran va sacsejar el cap, va fer espetegar la llengua i la va amenaçar que hauria de recuperar el temps perdut a la nit.

—Ja! I si vols vaig a dormir amb tu també —va concloure l’Emma—. Dedico més hores al teu negoci que les que demanen a les fàbriques de filatures. Potser no te n’has adonat —va ironitzar—, però els obrers lluiten per jornades de vuit hores; n’hi ha que fins i tot les han aconseguit, els paletes, per exemple, aquest mateix any.

En Bertran va decantar el cap.

—Són temps difícils, Emma, ja ho saps.

Era cert. El Desastre del 1898, com s’anomenava a la derrota que va suposar la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines i, conseqüentment, del mercat ultramarí, va suposar el tancament de moltes fàbriques tèxtils a Catalunya: prop del quaranta per cent dels treballadors del sector es van quedar a l’atur. A més, a la província de Girona, la mecanització introduïda en una indústria rica i artesanal com era el suro, amb més de mil dues-centes fàbriques distribuïdes al llarg de dos-cents municipis, va significar l’acomiadament de prop de deu mil operaris. La majoria dels desocupats, els del tèxtil i els del suro, van emigrar a Barcelona, però, un cop allà, es van trobar que, amb la mecanització de les fàbriques tèxtils que sobrevivien, les empreses substituïen la mà d’obra masculina per la femenina, més hàbil amb la maquinària i molt més barata. A la capital catalana, per tant, s’hi anaven acumulant milers de treballadors sense feina, poc qualificats i la majoria analfabets.

Aquell era el gran enemic d’anarquistes i republicans: la ignorància. «L’obrer té l’obligació d’instruir-se i combatre la ignorància», resava una de les màximes en voga. Els anarquistes van sostenir l’enfrontament entre la raó científica i el teisme per concloure que Déu i l’home eren antagònics. L’Església educava en els valors del conformisme i la resignació retallant d’aquesta manera la llibertat de les persones i la seva capacitat de raciocini. L’educació de l’obrer que el fes lliure i judiciós era imprescindible per aconseguir l’anhelada revolució social.

Va ser una època en què van proliferar les escoles adscrites als ateneus obrers. Per la seva banda, l’anarquista Ferrer i Guàrdia pretenia obrir l’Escola Moderna, en la qual es proposava substituir l’estudi dogmàtic de les ciències naturals per l’estudi raonat. I els republicans, encapçalats per Lerroux, es van abocar a crear escoles a les cases del poble i a les fraternitats, a les quals calia afegir les escoles públiques municipals.

En qualsevol cas, l’educació de la infància i la joventut barcelonines es trobava majoritàriament en mans dels grans ordes religiosos, amb les seves escoles magnífiques i monumentals, que humiliaven aquelles escoles privades ubicades en algun pis d’un edifici, sense instal·lacions ni recursos, i en què un únic mestre impartia classes a una vintena d’alumnes heterogenis, d’edats i coneixements diversos.

Si en Dalmau havia tingut la sort d’estudiar a l’escola de la Llotja de Barcelona, l’Emma ho havia fet en un ateneu obrer, en el qual li van ensenyar a llegir i a escriure, a comptar i a sumar, a cuinar, a cosir, a brodar i poca cosa més, abans que comencés a treballar, primer a l’escorxador, amb l’oncle, durant poc temps, i després a la fonda d’en Bertran.

Ara, amb les monges del Bon Pastor, en especial amb sor Agnès, no li quedava més opció que reconèixer l’esperit i la dedicació de les religioses per cuidar i ensenyar oficis a aquelles noies, algunes normals, d’altres esgarriades; unes virtuts de les quals ja li havia parlat en Dalmau referint-se als escolapis:

—Cobren a alguns alumnes —li havia explicat—, però això ho fan per poder ensenyar gratuïtament els altres. Hi ha prop de sis-cents estudiants que van als Escolapis gratuïtament, la gran majoria fills d’obrers o treballadors, en qualsevol cas, gent humil que viu aquí, al barri de Sant Antoni o al Raval.

—Però a aquests els ensenyen religió —es va queixar l’Emma.

—Sí, és clar —va respondre ell arronsant les espatlles—. No els ensenyaran a ser anarquistes. Són capellans. Ensenyen religió.

Aquesta era la resposta que li havia donat mossèn Jacint quan en Dalmau li va mostrar la mateixa objecció en les converses que mantenien.

—És clar —va accedir l’Emma.

—Sis-cents nens de famílies humils amb pocs recursos són molts nens, Emma. Els maristes i els salesians també n’acullen amb la mateixa condició —afegí en Dalmau—. No els cobren.

—És clar —va repetir l’Emma. Van callar una estona—. Que ens estem tornant cristians? —va dir fent broma amb una ganyota—. Soc cristiana per la gràcia de Déu —va recitar aleshores amb una seriositat fingida el precepte que sor Agnès li havia ensenyat des del primer dia—. Què vol dir «cristià»? —va continuar elevant la veu—: Home de Crist —va contestar ella mateixa—. Què entens per «home de Crist»? Home que té la fe de Jesucrist, que va professar en el baptisme, i s’ofereix en el seu sant servei.

En Dalmau va etzibar una manotada a l’aire abans d’interrompre-la.

—No. No té res a veure amb això. Però hi ha molts… moltíssims religiosos dedicats a l’ensenyament, a la beneficència i a la sanitat. Ho fan gratuïtament. Pels pobres. S’entreguen a aquesta causa, com ho fa mossèn Jacint. Això se li ha de reconèixer.

—I renegar dels nostres principis proletaris? —l’interrompé ella bruscament—. Els nostres pares van morir defensant aquests ideals! On quedaria la lluita obrera?

Durant els mesos que quedaven de l’any 1901, l’Emma va continuar anant a classes a l’asil de les monges del Bon Pastor. Es llevava abans de l’alba per poder arribar-hi a les sis en punt. La portera li franquejava el pas; ja no l’acompanyava. L’Emma escoltava l’avalot que produïen les internes; de vegades n’havia topat alguna, o les havia vist a les finestres quan s’acostava a l’edifici, però així que hi entrava, sor Agnès, sempre puntual, la portava a una habitació allunyada de sorolls i corredisses per continuar amb el seu procés d’evangelització. Ningú no havia dubtat que fos la germana d’en Dalmau. Tampoc no tenien cap motiu per fer-ho.

—Llegeix —la comminà la monja després de saludar-la i lliurar-li el catecisme.

—Quin és el senyal del cristianisme? —va obeir ella—. La Santa Creu. Les nacions, els regnes i els pobles tenen els seus senyals que els distingeixen. Els cristians som la nació santa, el regne de Jesucrist i el poble de la seva adquisició, i tenim com a distintiu el senyal de la Santa Creu. Aquesta és la gloriosa divisa que des del començament del cristianisme van adoptar els cristians.

—Ho entens? —li va preguntar sor Agnès.

És clar que ho entenia! Però, en canvi, va contestar un sí apocat.

«Repeteix. Repeteix, repeteix, repeteix. Que ho entens? Continua llegint».

—Per què? Perquè és figura de Crist crucificat, que en ella ens va redimir. Si el poble cristià s’hagués dirigit per la prudència humana, no hauria pres com a distintiu la imatge de Jesucrist crucificat al Calvari, sinó la de Jesucrist glorificat al mont Tabor; però aquest poble que va néixer al peu de la creu i que s’havia d’alimentar dels seus fruits va escollir, guiat d’una prudència divina, aquesta mateixa creu que representant Jesús crucificat li està predicant sempre l’amor immens d’un Déu que mor per salvar-lo.

—Repeteix-ho.

—Repetir, repetir, repetir! Tota l’estona que faig el mateix.

L’Emma va observar que en Dalmau feia una arrufada de nas, com si es compadís d’ella. Percebia que des que s’havia començat a queixar, en Dalmau evitava qualsevol comentari sobre els escolapis. No els lloava, com feia abans, per abocar-se a l’educació dels humils, però tampoc no els criticava, com ella feia amb les monges del Bon Pastor.

Un altre dia, una altra sessió:

—Què vol dir persignar-se? Fer una creu amb el dit índex i l’anular de la mà dreta, des del cap fins als pits i des de l’espatlla esquerra fins a la dreta, invocant la Santíssima Trinitat. En el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, Amén. Després d’haver-nos persignat, fent tres creus sobre aquelles tres parts del nostre cos en què l’ànima exerceix principalment les seves operacions, i armat amb elles per defensar-nos del món, del dimoni i de la carn, ens persignem, fent des del front fins als pits i des de l’espatlla esquerra fins a la dreta, una creu gran que les abraça totes; i així és com si ens acabéssim d’armar per fer les baralles de la nostra salvació sota la protecció de la Santíssima Trinitat, en nom de la qual ens persignem.

—Repeteix-ho.

—És una hora sencera, Josefina. Una hora sencera repetint, aprenent de memòria el catecisme.

La mare d’en Dalmau i la Montserrat havia interromput la costura, però continuava asseguda darrere de la màquina, des d’on agraïa a l’Emma el calvari que patia per la seva filla. L’Emma volia veure la seva amiga, xerrar-hi, encara que fos de política, veure-la, tocar-la, riure. Si era possible, recuperar una amistat que li costava molt cara. El problema era que la Montserrat no apareixia. Continuava amagada amb en Tomàs, en cases d’anarquistes, preparant la revolució. «Ves a saber amb qui conviu! —es queixava aleshores la Josefina—. Ja saps com són els anarquistes. Com em costava controlar en Tomàs». L’Emma ho sabia: eren bastant promiscus. Defensaven l’amor lliure, el sexe com a exponent de l’instint natural en contraposició a la moral burgesa repressora i a la institució familiar en què la dona ocupava una posició secundària, sempre subjugada, esclavitzada a l’home, asseguraven molts d’ells. La família no és res més que el reflex de l’autoritarisme estatal a un nivell més personal; un petit estat, i com a tal reprovable, amb les seves normes estrictes i la seva moral sexual inhibida. El matrimoni, la monogàmia i la fidelitat, fins i tot la gelosia, només eren instruments repressors de les persones en mans de l’Església i de les autoritats. No feia ni un any, l’estiu anterior, un grupet d’aquests les havien convidat a banyar-se despullades a la platja de la Barceloneta, al capvespre. L’Emma i la Montserrat van discutir la possibilitat. «Jo tinc xicot», va al·legar l’Emma. «No l’hi diguis», li aconsellà la seva amiga. Hi van anar, però només a espiar.

—Repeteix amb mi: Quin és el sisè? No faràs accions impures. Què ordena aquest manament? Que siguem nets i casts en pensaments, paraules i obres.

Passejaven per la ronda de Sant Antoni en direcció a la Universitat i en Dalmau li acabava de passar la mà pel darrere, de manera gairebé imperceptible.

—Podríem buscar algun lloc… —li xiuxiuejà a cau d’orella—. Potser a casa del teu oncle.

L’Emma gairebé va deixar anar una riallada quan el va veure aturar-se, girar-se i mirar-la amb els ulls completament oberts després de recitar-li el sisè manament; el tenia fresc en la memòria, aquell mateix matí l’havia repetit una vegada i una altra. No obstant això, no va arribar a riure; se sentia massa aclaparada per la situació.

—Però què et passa ara? —li preguntà en Dalmau, que va intentar abraçar-la.

Ella el va defugir.

—No ens hem de tocar —el va advertir—. Que potser a tu no t’ensenyen els manaments de Déu aquells escolapis? Escolta: la ira es venç retenint el cor. Fàcil, oi? I l’enveja, sufocant-la dins del pit, i aquí de vegades és on ens queda —va sentenciar—. Però la luxúria no es venç així, sinó fugint-ne. —L’Emma va fer un pas enrere per donar més força a les seves paraules—. És tan bruta aquesta passió, que embruta tot el que toca, i perquè no ens embruti, cal que no ens toqui.

—No parles seriosament, oi? —En Dalmau va intentar fer un somriure.

—Del tot.

I el va convidar a continuar passejant, separats, sense que les mans es freguessin.

—Quin final té tota aquesta farsa? —va inquirir ella unes passes més enllà, ja davant de la Universitat de Barcelona, un edifici de façanes i línies sòbries, magnífic per dins segons li havien explicat a ella, format per un cos central i dos laterals, tots dos rematats en torres, i que allotjava la Facultat de Lletres, la de Dret i la de Ciències, a més de l’Escola Superior d’Arquitectura i l’Institut Balmes.

En Dalmau no va saber què contestar. Podien descobrir la impostura de l’Emma o detenir la Montserrat en alguna de les moltes batudes que es feien contra els anarquistes. Ell no podia fer res, però era conscient que, en un cas o l’altre, a més de les conseqüències per a les noies, probablement lleus en el cas de l’Emma per la senzilla suplantació d’una persona, el mestre Manel es venjaria en ell.

—Em batejaran? —va preguntar finalment l’Emma.

—No! —exclamà ell.

—Aleshores?

La resposta va arribar el dia 16 de desembre. Aquell dia, la massa obrera de les principals fàbriques i indústries metal·lúrgiques de Barcelona va declarar la vaga. Foneries de ferro, serrallers, calderers, paletes, courers, llauners i altres oficis relacionats, reclamaven un augment salarial i la reducció d’una hora de la jornada laboral, deixant-la en nou en comptes de deu, per combatre els estralls que causava l’atur i poder contractar, així, un nombre més gran de treballadors.

Els vaguistes es van dividir en piquets de trenta persones aproximadament i es van llançar a recórrer la ciutat per obligar a tancar els díscols. Al cap d’un dia, a primera hora d’un matí tempestuós que anunciava el fred de l’hivern ja proper, la Montserrat es va presentar a la fonda d’en Bertran, que la va veure entrar, la va reconèixer i la va deixar passar, més preocupat pels altres vint-i-nou que assetjaven la porta, cridant consignes i acoquinant la gent.

No va caldre que arribés fins a la cuina; les dones que eren allà van sortir a la sala alertades per l’enrenou. L’Emma es va sorprendre davant de la presència d’una Montserrat molt exaltada. Feia mesos que no veia la seva amiga.

—Vinga, companya! —va animar la Montserrat a l’Emma, amb el puny tancat enlaire, entre les taules—. A la lluita!

Molts dels obrers que eren al local van victorejar la Montserrat. N’hi va haver que es van aixecar bruscament. Plats i copes es van bolcar i van caure a terra. Mitja dotzena dels metal·lúrgics que eren a fora, xops per la pluja, van entrar. En Bertran va suplicar amb la mirada a l’Emma que tragués d’allà la seva amiga. La cridòria de l’interior de la sala va anar augmentant. Un home fort i corpulent va obligar uns quants comensals a aixecar-se de les taules. Un d’ells, el més escarransit però malcarat, s’hi va encarar. La dona d’en Bertran, conscient del perill de la situació, va empènyer l’Emma cap a la seva amiga.

L’Emma va dubtar, però la dona li va pregar sense miraments:

—Ves amb ella o destrossaran el local!

L’escarransit malcarat va sortir disparat per una empenta i va caure amb gran terrabastall sobre una taula. Les rialles es van confondre amb més insults contra capellans i burgesos.

La Montserrat mantenia el puny enlaire, però sense tensió, els ulls mig clucs clavats en l’Emma; no li havia passat inadvertida la seva apatia. Va abaixar el braç.

La dona d’en Bertran la va tornar a empènyer, aquesta vegada amb més força.

L’Emma va fer que no amb el cap en direcció a la seva amiga, separada d’ella per dues taules buides, sense entendre del tot què passava. Aquell mateix matí, abans que toquessin les sis, havia corregut aterrida, amb la ciutat il·luminada intermitentment pels llampecs de la tempesta, cap a l’asil de les monges del Bon Pastor. «Quines virtuts proporcionen els sagraments juntament amb la gràcia? Bàsicament tres, teologals i divines. Quines són? Fe, esperança i caritat». Era capaç de repetir-ho sense dubtar! Sor Agnès l’hi havia inculcat tot just feia unes hores en una habitació mal il·luminada i freda on l’Emma tremolava perquè tenia la roba xopa enganxada al cos. Tot això ho feia per en Dalmau i la Josefina, però també per la seva amiga, també per ella, i tant que sí!, perquè es pensessin que l’estaven evangelitzant i no la tornessin a tancar. I ara tenia la Montserrat allà, eufòrica, resplendent de vida, que la convidava a apuntar-se a la lluita obrera.

L’Emma encara notava els baixos de les faldilles humits, després d’haver-se eixugat a l’empara del foc de la cuina. Li molestaven. Continuaven fregant-li les cames i recordant-li la correguda que havia hagut de fer fins a l’asil. De què servia tot aquell esforç si després la Montserrat encapçalava els piquets vaguistes? «Fe, esperança i caritat». Va riure i va fer que no amb el cap.

—No —contestà a la Montserrat.

—T’has aburgesat? —es va burlar l’altra, cosa que va atraure l’expectació dels més propers a elles al menjador.

L’Emma es va assenyalar amb les mans obertes al mateix temps que es mirava amb expressió de menyspreu.

—Vols venir a rentar els plats amb mi? —li va preguntar a tall de resposta—. D’aquí a uns minuts n’hi haurà una pila —va afegir amb un gest que incloïa totes les taules.

—Queda’t a fregar! —la menyspreà la Montserrat. Després va tornar a alçar el puny—. Vaga! —va cridar.

Els membres del piquet es van sumar a la crida de la Montserrat i van abandonar tumultuosament el local, i el van deixar en un silenci que es va allargar un instant fins que en Bertran el va tallar:

—Recolliu el que ha caigut a terra! —ordenà a les dones.

La vaga dels metal·lúrgics no va aconseguir doblegar la patronal. Van transcórrer dues setmanes i els carreters, els fusters i els estibadors de carbó del port es van afegir a l’aturada. Els actes violents se succeïen: un patró va rebre a trets el piquet que intentava tancar el seu taller, i hi va haver tres ferits. Els piquets coaccionaven i fins i tot agredien els qui no se sumaven a la convocatòria. A començaments de gener del 1902, la Guàrdia Civil va carregar a cavall contra tres mil obrers, entre els quals moltes dones, reunits en un lloc conegut com la Mina, al costat del riu Besòs. Nombrosos ferits i quaranta detinguts. La filla petita d’un obrer de la metal·lúrgia va morir d’inanició. Els vaguistes no tenien diners per alimentar les seves famílies. El seguici fúnebre va superar les tres mil persones.

A finals de gener, les societats de resistència obrera demanaven a la gent una donació de deu cèntims setmanals per ajudar els vaguistes i els familiars.

La Montserrat, que fins aleshores s’havia abocat en cos i ànima a la lluita, dormint si calia al carrer, vigilant, va començar a tornar a aparèixer per casa de la seva mare. Arribava de nit, a sopar, i després se’n tornava a anar. En Dalmau guanyava un bon sou i a la noia li constava que fins i tot disposava d’estalvis. A casa de la Josefina no hi faltava mai menjar. Primer s’enduia les sobralles per alimentar els companys, però al cap d’uns dies fins i tot s’hi va presentar amb algun d’ells.

En Dalmau intentava no ser en aquells sopars i allargava la feina fins ben entrada la nit. Estava al cas de la insolència que havia tingut la seva germana amb l’Emma, que havia decidit deixar d’anar a l’asil de les monges per ser evangelitzada.

—Que es foti! —va exclamar davant d’en Dalmau referint-se a la Montserrat.

I allò era el que en Dalmau temia que passaria. Mossèn Jacint li va retreure que la seva germana hagués deixat d’anar a catequesi. I el mateix va fer el mestre Manel:

—Vaig donar la meva paraula d’honor al capità general, fill —li advertí—. Si la teva germana no compleix, haurà de tornar al centre penitenciari.

—No li serveix la meva entrega personal? Puc fer molt més, mestre. No en tindria prou? La Montserrat no es troba bé… La presó va ser un mal tràngol i no s’ha recuperat del tot. De vegades… de vegades no vol sortir de casa.

El mestre assentí amb els llavis serrats, no del tot convençut.

De moment, estava sana i estàlvia, va pensar en Dalmau mentre es dirigia a casa seva passada la mitjanit. Semblava que el mestre Manel s’havia empassat les seves excuses, o, com a mínim, les havia acceptat. I si ell no ho denunciava, ni l’exèrcit ni la policia es preocuparien d’anar a detenir la seva germana: problemes més greus es veien obligats a afrontar.

Tan bon punt va obrir la porta de casa seva, l’assaltà el cansament. Li acostumava a passar: ja havia sopat i volia anar-se’n al llit. En Paco, el porter, li anava a buscar el sopar a una fonda propera, i l’hi pujava al taller, gairebé sempre seguit dels dos marrecs que havien fet de la fàbrica casa seva, per si pescaven res, cosa que sempre passava. Aquella nit, però, va topar la seva mare i la seva germana, que l’esperaven a la primera habitació que trobaves quan obries la porta: la cuina, menjador i sala d’estar.

—És veritat el que la mare m’ha dit? —va inquirir improvisadament la Montserrat, que ni tan sols va saludar el germà.

En Dalmau va esbufegar mentre es treia l’abric.

—Suposo que sí —va contestar seient a la taula on ja eren elles dues—. Si la mare t’ho ha explicat…

—És cert que l’Emma m’ha suplantat davant les monges?

En Dalmau va mirar la Josefina.

—Se m’ha escapat —s’excusà ella—. No podia permetre que continués dubtant dels principis de l’Emma. Era com si l’estigués insultant tota l’estona.

—I no em retracto d’aquests insults, mare! Que em faria cristiana, jo? —va exclamar la Montserrat en el to més despectiu possible.

—No és només això —la interrompé en Dalmau amb un esbufec. Ni tan sols la sorpresa de la trobada i el neguit posterior davant de les paraules de la seva germana havien aconseguit que el seu cos respongués amb força; de fet, que la Montserrat estigués al corrent de tot plegat el va relaxar contundentment—. També jo vaig prometre que em convertiria, i que donaria classes de dibuix amb els capellans, als Escolapis, aquí al costat. —Va assenyalar cap enrere amb el dit polze—. I ho faig. I aguanto els sermons de mossèn Jacint… No és mal home —afegí—, però els aguanto per tu.

—Per mi? —va esclatar la Montserrat—. Tu i l’Emma…, fins i tot la mare!, creieu que ho heu fet per mi? Sotmetre’m al xantatge dels capellans i els burgesos? L’escòria de la societat! Abans m’hauria quedat tancada! Ja t’ho vaig advertir quan m’ho vas proposar a la presó.

En Dalmau la va mirar i no la reconeixia. La ira li encenia la cara; els ulls pretenien traspassar-lo. Tots ells ho havien donat tot per ella, però la seva generositat no era ni tan sols agraïda. La lluita obrera, un odi visceral cap als burgesos i els catòlics encegava la seva germana.

—És possible —sentencià amb gravetat—. Tu em vas demanar que et tragués d’allà dins, te’n recordes?

La Montserrat va fer el gest d’intervenir-hi, però en Dalmau la va aturar posant-li una mà sobre la seva damunt la taula. Aquell gest d’afecte va sorprendre la jove i va permetre continuar a en Dalmau:

—Ho sento, possiblement em vaig equivocar. Segur —va reiterar al mateix temps que s’aixecava i es dirigia cap a la seva cambra—. Bona nit. Ah! —va afegir abans de tancar la porta de la seva habitació—. És probable que et vinguin a detenir una altra vegada. L’Emma ja no va a les monges.

—Doncs que detinguin l’Emma! —va sentir que cridava la Montserrat mentre ell es ficava a la seva habitació sense finestres—. No és ella qui no ha complert? —va udolar, trastornada.

Ni l’una ni l’altra no es van buscar. En Dalmau confessà a l’Emma la discussió que havia tingut amb la seva germana. Buscava en la seva parella la comprensió i l’afecte que li havia negat la Montserrat. Estava convençut d’haver fet el que tocava; la seva germana l’hi havia suplicat amb llàgrimes als ulls, la seva mare l’hi havia exigit i el neguit propi l’hi havia demanat, i l’únic que havia aconseguit havia estat menyspreu.

—Serà desagraïda! —es va queixar l’Emma—. Cada matí que he passat repetint bestieses sobre Déu, la punyetera Verge Maria i tots els sants, i ni tan sols no és capaç de donar les gràcies. I dius que a sobre m’ho retreu?

No obstant això, les dues dones es van trobar.

Les vagues de determinats oficis continuaven, però els del metall no aconseguien les seves reivindicacions. La patronal es mantenia ferma en la seva negativa a cap concessió malgrat les advertències per part d’alguns polítics d’esquerres que allò podia derivar en un bany de sang. La situació es va tornar insostenible i el diumenge 16 de febrer de 1902 es van celebrar a Barcelona més de quaranta mítings solidaris. Només en un, celebrat al Teatre Circ Espanyol, al Paral·lel, hi van assistir més de tres mil persones i hi havia representades trenta societats obreres.

En totes aquelles reunions els anarquistes van advocar per la vaga general. L’endemà, 17 de febrer, cent mil treballadors van paralitzar Barcelona. Aquell mateix matí es van produir els primers enfrontaments amb la Guàrdia Civil, que van deixar el resultat de diversos morts i ferits. De nou, els piquets formats per dones brandant banderes vermelles van ser els més actius, i van aconseguir el tancament de fàbriques i comerços. Els transports es van aturar, els diaris es van deixar de publicar, l’escorxador va tancar i els vaguistes van impedir l’accés de qualsevol mercaderia a la ciutat. Els militars van assumir tot el comandament, van declarar l’estat de setge, i els soldats van fer seus els carrers armats amb màusers i metralladores. Can Bertran va tancar. I els col·legis. La fàbrica de ceràmica del senyor Manel Bello també, i el mestre i la família, com molts altres burgesos i industrials acabalats, van abandonar Barcelona per refugiar-se a les residències d’estiu al Maresme o a Camprodon. Malgrat el tancament, en Dalmau anava cada dia a la fàbrica. En Paco l’hi obria amb discreció. I, aleshores, dibuixava i pintava, envoltat d’un silenci estremidor i gairebé a les fosques per no cridar l’atenció dels piquets. Dibuixava la seva germana, va fer mil retrats de la Montserrat.

Durant aquells dies, el poble va alçar barricades als carrers amb sacs de sorra, mobles vells, algun carro, llambordes… Al cap de tres dies d’esclatar la vaga, l’Emma s’havia parapetat darrere d’una barricada, aixecada a prop del mercat de Sant Antoni, al costat de centenars de vaguistes; en coneixia molts, del barri, de la fonda, gent que estava farta de les seves condicions laborals. «Burgesos, reflexioneu!», es cridava amb el puny enlaire. Aquesta era la proclama que apareixia als milers de cartells enganxats a les parets de Barcelona.

Plovia i ho feia amb ganes.

El rumor que una unitat de soldats es dirigia cap allà va fer que la gent es dividís: els uns van córrer a reforçar, encara que fos amb la seva presència, la barricada, l’Emma entre ells; els altres es van enretirar fins a una distància que van considerar prudencial des d’on van continuar cridant, tot i que les seves arengues se sentien tenyides per la por. No obstant això, abans que arribessin els soldats ho va fer un piquet de dones anarquistes entre banderes vermelles regalimant, que enarboraven i agitaven amb vigor perquè la tela xopa onegés al vent. L’Emma va localitzar la Montserrat, que encapçalava el grup de llibertàries; se la veia sufocada i alterada, donant ordres, amb la veu rogallosa de tant cridar.

La Montserrat i l’Emma es van trobar darrere de la barricada. Totes dues xopes. La roba enganxada als cossos i els cabells a les cares, i les gotes de la pluja lliscant-los avall.

—Què hi fas aquí? —li va etzibar la Montserrat a la cara—. Estaries millor a l’església resant.

—Si jo no hagués anat a l’església, tu ara no series aquí. Desagraïda.

—No t’haig d’agrair res. No et vaig demanar res, no et dec res. Que no ho entens?

—Que fàcil és dir-ho ara, fora de la presó d’Amàlia. No vas ser tu qui li va demanar al teu germà que et tragués d’allà? No l’hi vas suplicar plorant?

Discutien sense miraments davant del grup de dones que havien acompanyat la Montserrat, que es va veure obligada a reforçar el seu lideratge després de les paraules de l’Emma:

—Vaig entrar a la presó per defensar la mateixa causa per la qual lluitem ara. No vaig estar mai disposada a sortir-ne perquè el meu nom, la meva lluita o els meus ideals s’arrosseguessin de la teva mà o de la del meu germà per un convent, un asil o una església.

Algunes dones van assentir amb murmuris i l’Emma va intentar reconèixer en elles les que les acompanyaven en altres ocasions, però no ho va aconseguir. Totes eren noves, llibertàries aguerrides.

—Em van detenir i empresonar per anarquista —va continuar la Montserrat—. Si hagués mort a la presó ho hauria fet per això, com el meu pare. Orgullosa de les meves conviccions! De la revolució!

Les afirmacions de la Montserrat van arrencar els víctors de les seves companyes. Les banderes vermelles van tornar a onejar. Algú va empènyer l’Emma per allunyar-la del grup, com si fos l’enemic, una renegada que no pogués continuar darrere d’aquella barricada. La Montserrat la va perseguir amb la mirada i la va assenyalar amb el dit.

—No tenies cap dret a suplantar-me!

L’Emma, ara empesa per més llibertàries, intentava no perdre de vista la Montserrat, espantada davant l’odi i la ràbia que destil·lava la que havia estat la seva millor amiga. I encara ho era, si més no en el cor de l’Emma. Ella l’estimava i no havia tingut mai la intenció de perjudicar-la.

—Ets una traïdora que es doblega i se sotmet als capellans i als burgesos, al capital —va continuar l’altra, sense compassió.

Uns trets van interrompre la diatriba de la Montserrat. Procedien dels terrats, dels franctiradors que havien disposat els vaguistes i que intentaven tocar els soldats que s’apropaven per l’altre extrem del carrer.

—Traïdora! —va tornar a cridar la Montserrat, assenyalant l’Emma.

Els militars van muntar una metralladora davant dels revolucionaris a prou distància perquè les armes velles i obsoletes dels vaguistes no poguessin fer blanc en ells. Un oficial va intimar els rebels perquè desallotgessin la barricada i deixessin lliure el carrer. Les dones anarquistes, ajupides darrere d’aquella palissada tan precària, van enarborar la banderes i les van fer onejar amb passió per damunt dels caps, en clara contestació a les exigències dels soldats.

Un estol de vaguistes que fugia de la barricada i que corria a buscar un lloc segur va arrossegar l’Emma. Ella no volia perdre de vista la Montserrat. Va ensopegar i es va trobar sola al carrer, la majoria de la gent va quedar darrere d’ella, allunyada; les anarquistes amb les banderes vermelles i alguns vaguistes parapetats al davant, i més enllà, els soldats. La Montserrat continuava dreta, d’esquena a la barricada, mirant-la.

L’Emma va obrir els braços, les llàgrimes li lliscaven per les galtes.

Va sonar un altre tret, buit, des d’un dels terrats. Un vell que es resguardava en una porteria va cridar l’atenció a l’Emma i li indicà que corregués a amagar-se amb ell. Dues de les anarquistes, per la seva banda, van instar amb gestos la Montserrat perquè s’ajupís i busqués recer al costat de la barricada. Cap de les dues no va fer cas.

—Germana! —va cridar l’Emma.

—No! —va contestar l’altra, de peu, implacable—. No soc la teva germana!

—T’estimo!

—Amagueu-vos! —va advertir una de les dones.

—A terra! —va cridar l’altra.

Massa tard.

Una ràfega de metralladora va escombrar el carrer. Els trets continuats, que van reverberar a les parets dels edificis, van sonar mil vegades més forts i secs que els dels franctiradors. L’Emma va veure com el cap de la seva amiga se sacsejava violentament cap endavant, com si volgués escapar del cos que el subjectava, mentre la cara li esclatava. Després la Montserrat va caure a terra, inerta, on la seva sang vermella i brillant es va diluir amb els bassals de la pluja.