9

L’Emma es va perdre entre la multitud així que va veure en Dalmau i la seva mare. «Agafi el pollastre —urgí a en Maties llançant-li l’animal—, i vostè no em coneix, recordi-ho: no existeixo!». Només amb dues passes ja havia aconseguit confondre’s amb la gent; aleshores, ajupida, va treure el nas entre tot de caps i espatlles per veure com arribava en Dalmau a la caixa del venedor de pollastres. Va veure com un feia que no i l’altre l’hi rebatia. La Josefina continuava aturada a l’altre costat de la rambla de Catalunya, amb la mirada ara en el fill, ara en els vianants, evidentment buscant-la. Es va allunyar una mica més i es va acariciar la panxa; la tranquil·litzava. Per què havia fugit? Havia estat un acte reflex, inconscient. Va mirar enrere. En Dalmau no la seguia. Es va aturar al costat del portal d’un edifici i va respirar fondo, sorpresa pel ritme accelerat del cor. Estava convençuda que podia tornar a la parada de pollastres i enfrontar-s’hi, a aquell passat que es pensava que havia deixat definitivament enrere. Sempre havia estat conscient que un dia o altre es trobarien, però cada vegada que aquesta possibilitat li venia al cap, rebutjava considerar-la. I ara, un cop feta realitat, havia corregut a amagar-se.

L’última vegada que havia tingut notícies d’en Dalmau havia estat en aquella taverna on el lector de diaris va parlar del seu incident a la festa del Maison Dorée; els moments que estava amb la Josefina evitaven parlar d’ell. El dia de la taverna va declarar el seu amor al paleta. Aturada davant de la façana de l’edifici, va somriure recordant com s’havia ennuegat l’Antoni; després, amb matusseria, com sempre, com era ell, no va saber què dir, i ella va haver de resoldre els balbucejos del paleta fent-li un petó a la boca que la concurrència va celebrar.

Això havia passat feia mesos, abans que en Dalmau la veiés a la fira d’aviram de Nadal. Després de saber com li anaven les coses a través del diari, tot va ser més fàcil per a l’Emma, que es va acomiadar de la dispesera i es va traslladar a casa de l’Antoni. Quan la dona la va interrogar pel seu futur, va estar a punt de contestar-li que se n’anava amb un home, a viure en pecat, cansada de rosaris, prevencions i culpes, que se n’anava perquè no suportava més estar sempre a l’aguait pendent d’evitar el diable, que aparentment s’amagava amatent a qualsevol racó d’aquella casa, però en comptes d’això l’enganyà dient-li que havia arribat a Barcelona un familiar i que se n’anava a refugiar amb ell. Després la dona va permetre que l’Emma li fes un petó, el primer en tot aquell temps, i l’Emma va notar que li lliscaven per les galtes unes llàgrimes que no eren impostades. Com tampoc no ho eren totes les altres que va vessar la Dora, la seva companya de llit, a qui va abraçar amb força.

—No me’n vaig de la ciutat —la va voler tranquil·litzar.

En acabat va estar a punt de fer broma amb els pèls de conill amb què es despertava cada dia i que havia arribat a odiar, però es va retenir a temps. Les relacions entre la seva amiga i el barreter no anaven per bon camí: havia aparegut algun pèl impertinent d’aquells animals en bombins, barrets de copa i fins i tot en gorres, i no era la primera vegada. Després de la delació per part d’algun company que es feia dir amic seu, el mestre barreter va reprendre en Joan Manuel i l’altre va traslladar el seu malestar a la intimitat amb la Dora. Evitava apropar-s’hi gaire, com si fos una empestada.

—Ja no em fa petons ni em toca —s’havia queixat la noia una d’aquelles nits de confessions entre amigues.

L’Emma li va estar a punt de dir que canviés de xicot, que oblidés algú que preferia els bombins a ella, per més pèls de conill que aportés a la seva convivència; que busqués algú com l’Antoni, afectuós i atent, però un bèstia al llit, un monstre que aportava tanta por com plaer, perquè l’Emma no s’acostumava a tenir a sobre, ni a sota, tanta immensitat desfermada. Es va notar humida només de pensar-hi; la portava a l’èxtasi una vegada i una altra. Hi havia moments que desitjava, gairebé necessitava, que li frenés aquell frenesí: se sentia morir, les forces esvaïdes, incapaç de seguir el seu ritme, de suportar el seu pes, i l’apartava, i ell li preguntava tot preocupat si li havia fet mal. Mal? «No vulguis portar-me més enllà de les estrelles», contestava ella.

—Ets treballadora, seriosa quan cal i jovial de tant en tant; jove i guapa —va decidir replicar aquell dia a la Dora després del record de la seva pròpia felicitat. Per què no havia d’aconsellar a la Dora que ella també la busqués? No li venia de gust lluitar per un sòmines com el barreter—. Busca algú que no estigui disposat a canviar-te per un barret.

No va servir de res. La Dora va plorar, com ho va fer després, en el comiat. L’Emma li va prometre que no s’oblidaria d’ella, que es veurien amb freqüència, però que havia d’arreglar les coses amb en Joan Manel. Sí. Si allò era el que ella volia… Sí, segur. Sí, sí, sí… Va haver de repetir mil vegades. Després, amb les seves escasses pertinences i un nus a la panxa, va caminar fins al carrer de Trafalgar, on va agafar el tramvia que portava a Sant Andreu. Va baixar a l’altura del Clot i des d’allà, amb un duplicat de les claus que l’Antoni li havia donat, es va dirigir a la nova casa, d’una única estança, però, per a ella, un palau.

Era el mes de maig del 1903. La temperatura era agradable; el cel lluïa un blau intens i el sol brillava, tot i que cap dels seus rajos no penetrava al celobert de l’edifici, on l’Emma es va trobar amb dues dones assegudes sense cap vergonya al passadís on s’acorruaven les quatre casetes. Un munt de nens esvalotats ensopegaven entre ells, tancats en aquell lloc terriblement estret i curt. Era impossible que tots fossin fills seus.

—Ens n’ocupem per uns cèntims —li aclarí una d’aquelles dones, que va deixar a un costat la labor que estava brodant, en veure la seva expressió d’estranyesa—. Em dic Emília. Ella és la Pura —va afegir assenyalant l’altra dona.

—Als matins sempre surts disparada, abans que arribi la canalla —la va sorprendre la que li havia dit que es deia Pura.

L’Emma devia fer una cara tan astorada que totes dues van riure.

—Oooooh! —va panteixar l’Emília, que va tancar els ulls, es va posar la labor al pit i es va encongir com si l’inundés el plaer.

L’Emma es va posar vermella quan es va adonar que la sentien. Eren les que de vegades parlaven a través de les parets! Va intentar alliberar-se d’elles entrant a la casa, però no encertava la clau del pany. La mà li tremolava i un dels nens li estiregassava les faldilles.

—Continua! Sí! Sí! Sí! —afegí la Pura.

—Aquesta cridava més que tu… —li va comentar l’altra assenyalant la seva companya—, la nit que el seu marit la buscava.

—Redeu, quins temps! —es lamentà l’al·ludida, eixugant-se la suor del front.

Totes dues van deixar anar una rialla carregada de nostàlgia.

—No t’emprenyis —insistí una.

—No, dona. Som inofensives.

L’Emma va deixar d’intentar-ho i aleshores la clau va entrar. No la va girar, es va recolzar d’esquena a la porta de la casa de l’Antoni i es va girar cap a elles: dues dones maltractades per la vida.

—En el fons, et tenim enveja —va afirmar l’última.

—No ho saps prou, noieta!

L’Emma va somriure.

—Crido molt? —va preguntar.

—A mi em sembla poc, tenint aquest paleta al damunt…

—Tu continua cridant —l’interrompé l’altra—, a veure si els nostres homes recorden per a què serveix el que els penja entre les cames.

Totes tres van riure. L’Emma es va presentar. Aquella nit va cridar i panteixar sense escrúpols, amb flaixos dels rostres de l’Emília i la Pura barrejats amb el de l’Antoni i els escassos objectes d’aquella ínfima casa. Havia parlat amb elles una bona estona i va arribar a palpar l’enveja que li havien advertit. Una conversa trista disfressada per la ironia i el sarcasme de dues dones fartes de viure. No devien ser tan grans, però se sentien velles, lletges, inútils com a dones.

—Aprofita ara el moment, Emma, amb totes les ganes —li aconsellà l’Emília amb recança, mentre la Pura assentia—, perquè cada vegada que et dones a un home, ell et roba un pessic de la teva joventut i de la teva bellesa per regalar-l’hi un dia a una altra.

Era la seva joventut robada la que en Dalmau entregava a les noies burgeses?, es va preguntar l’Emma quan va sentir l’Antoni que respirava pausadament al seu costat, ocupant pràcticament tot el llit. Va fer espetegar la llengua en la foscor. El primer que farien quan els sobrés una pesseta, va pensar oblidant en Dalmau, seria comprar un llit més ample. No hi cabien tots dos allà: ell dormia espatarrat i ella de costat, al marge. Va esmunyir la mà fins al pit del paleta, va joguinejar uns moments amb els pèls llargs, els va enredar als dit, els va estirar amb força i en va arrencar uns quants. L’Antoni no es va moure ni un dit. Ella sospirà i s’arrambà a ell, empenyent-lo, per no caure a terra.

Va fer amistat amb l’Emília i la Pura. Xerraven i s’ajudaven. La primera estava casada amb un adober i tenia tres fills vius dels sis que havia parit, uns joves que anaven i venien, dormien o no, i apareixien quan tenien gana o es trobaven en un destret. La Pura, per la seva banda, estava amb un treballador d’una fàbrica de paper de la vora. Les dues nenes que els sobrevivien eren menors que els fills de l’Emília i encara s’amuntegaven al costat d’ells a l’habitació que era la seva llar. La quarta de les casetes disposades cara a cara al passadís l’ocupava un vidu brut, vell i malcarat que vivia de trastejar aquí i allà; l’home rellogava l’habitacle a famílies senceres amb qui convivia.

L’any 1903 s’havia desencadenat a Barcelona una important conflictivitat laboral. Tintorers, fusters i forners van lluitar pels seus drets i van aconseguir part de les seves reivindicacions. L’Emma treballava amb el pollastrer, però un cop venuda la poca mercaderia de què disposaven, corria a unir-se a les dones i a la canalla que acompanyaven els seus homes. Els fusters van ser els qui més van trigar a aconseguir un acord. Lluitaven per la jornada de vuit hores, un dret que ja tenien altres oficis com els paletes, i no van dubtar a utilitzar la força en el moment que els patrons els van substituir per esquirols.

Va ser semblant a quan, al costat de la Montserrat, van bolcar el tramvia a les Rambles. En aquest cas es tractava d’un carro que transportava fustes que no portaven el segell adient de la societat obrera dels fusters.

Els guàrdies que acompanyaven el transport van fugir, com el carreter, tan bon punt van topar amb un piquet que els va aturar a l’altura de la cantonada dels carrers de Llúria amb Provença. Amb altres dones, l’Emma va córrer entre els fusters. Uns van desenganxar les mules i les van allunyar del vehicle. L’Emma va aconseguir fer-se un lloc al costat de la caixa del carro, voluminosa i llarga, suficient per carregar-hi tots els taulons. També pesava força. L’Emma va trobar que fins i tot era més pesant que el tramvia, potser perquè no tenia la Montserrat al costat.

—Empenyeu! —va sentir que els animaven.

Algú es va recolzar per darrere d’ella, més alt, els braços per damunt de les seves espatlles.

—Empenyeu més fort! —li va cridar al costat de l’orella aquell home.

Ella obeí. «On ets, germana?», pensava amb els ulls negats, sentint la Montserrat al seu costat. Va udolar de satisfacció i orgull quan el carro va començar a balancejar-se.

—Mira’m! —va cridar al cel quan el carro va bolcar.

Les fustes es van escampar amb gran estrèpit. Els vaguistes van trigar poc a llançar-hi unes teies enceses al damunt i el foc il·luminà el capvespre. Ella va tornar a mirar el cel. La Montserrat no hi era! Ni tampoc a l’infern. No era enlloc perquè la seva vida s’havia acabat, va pensar sense poder evitar les llàgrimes.

—Bravo —la va felicitar l’home que havia empès per darrere d’ella.

L’Emma es va empassar els mocs i va assentir.

Aquella mateixa nit, amb l’Antoni i altres paletes acompanyant part dels vaguistes, es van colar en dues obres de la construcció, com feien molts altres companys per tot Barcelona, i van desmuntar i destrossar els elements de fusteria que hi havia.

—Mestra —va sorprendre l’Emma un home ja gran—, la vols?

I li oferí una destral. Només demanaven treballar vuit hores al dia, i millores salarials per tenir aliment per als seus fills, va pensar ella mentre agafava l’eina pel mànec. Era feixuga. En canvi, els contractistes…, quant guanyaven els contractistes?

—Aaaaaah! —va cridar. I va descarregar la destral sobre el marc de fusta d’una finestra preparat per col·locar-hi el vidre.

I els burgesos que encarregaven o finançaven aquells edificis, quants diners tenien? Estava a punt de cridar una altra vegada per tornar a etzibar una segona destralada, però la fulla de la destral s’havia quedat incrustada a la fusta. Va estirar-la en va. Els homes van esclafir a riure, però abans que l’Emma rondinés, l’Antoni va agafar el mànec amb una mà i la va arrencar.

—Clava-li un altre cop —l’animà donant-l’hi.

No va arribar a fer-ho perquè van alertar que arribava la Guàrdia Civil. Van abandonar l’edifici i la policia els perseguí a la nit. Van córrer en la foscor amb les peülles dels cavalls i els crits dels genets retrunyint darrere dels vaguistes. L’Emma va fugir amb l’Antoni, ben agafada a la seva mà, que no va deixar ni un segon. Van continuar corrent fins i tot quan ja no se sentien els perseguidors. Els altres s’havien dispersat pels carrers de la ciutat. Quan es van quedar sense alè, van abandonar la correguda: es van vinclar endavant i van recolzar les mans sobre els genolls, esbufegant, intentant respirar. Van girar el cap per mirar-se i van esclafir a riure entre estossegades. Eren a prop del mar, i van continuar caminant lentament fins a la platja, en aquells moments solitària.

—Rebel·la’t! —va cridar l’Emma assenyalant la lluna, que llambrava sobre un mar negre en calma.

L’Antoni la va abraçar per les espatlles i la va atraure cap a ell, tots dos davant del mar, a peu dret a la sorra, només unes passes més enllà d’on acabava aquell riu de plata que la lluna dibuixava sobre les aigües.

—No pot… —va xiuxiuejar ella—, no pot ser que la lluna visqui al marge de tot el que passa en aquesta ciutat, de tanta injustícia… —va continuar. L’Antoni la va estrènyer—. No hauria de mostrar tanta bellesa quan hi ha infants que moren de gana.

—La bellesa també és per a nosaltres —es va atrevir a replicar l’Antoni—. Això els rics no ens ho podran arrabassar mai.

—I què en fem? Els la donem als nens per menjar?

El paleta va callar. Li va voler fer un petó, però ella li apartà la cara.

Els fusters van aconseguir la seva jornada de vuit hores a canvi que molts vaguistes perdessin la feina. Els patrons ja no comptaven més amb ells i els substituïen pels esquirols que els havien donat suport durant la crisi. Això passava en pràcticament tots els rams de la indústria i dels oficis. Al cap d’uns mesos, després d’una vaga dels operaris d’una companyia de gas, només seixanta treballadors dels més de quatre-cents que l’havien secundat van continuar a l’empresa.

Mentre la seva vida personal s’establia al costat del seu paleta en un entorn feliç si bé socialment convuls, i la seva ocupació laboral continuava lligada al venedor de pollastres, la seva activitat dins del partit republicà, fora del seu suport a vagues, mítings i qualsevol manifestació que defensés els drets dels obrers, havia derivat significativament cap al món de les dones. Continuava amb les classes nocturnes, i els dirigents, encapçalats per Lerroux, havien inclòs la causa de l’educació dels nens, obrers i dones analfabetes com un dels grans objectius del partit, en pugna directa i declarada contra les institucions eclesiàstiques, que, segons ells, pretenien aconseguir el control de la societat per mitjà de les seves grans escoles, i la seducció i l’engany dels seus alumnes amb doctrines deistes.

A partir de la fundació de la Fraternitat en un edifici proper a la Universitat de Barcelona, van anar naixent multitud de fraternitats als diversos barris de la ciutat, no tan importants com la que havia creat Lerroux però sí molt més grans i, per descomptat, més actives que els prop de la mitja dotzena d’antics casinos republicans. Aquestes entitats havien entrat en decadència i la seva activitat es limitava a organitzar enterraments laics, a escarnir l’Església amb motiu de les seves festivitats, i a organitzar un dinar anual per celebrar la Primera República proclamada feia trenta anys, però que amb prou feines havia durat dos anys encara no abans que es restaurés la monarquia borbònica, record del qual vivien alhora que sucumbien amb agonia uns vells nostàlgics.

No obstant això, davant de l’auge i l’èxit electoral dels nous republicans, van créixer centres de fraternitat que havien d’allotjar escoles, cooperatives i consultoris mèdics i jurídics. Al costat de les institucions van proliferar les agrupacions de caràcter social, de cooperació als barris, de defensa, d’hospitalitat.

L’Emma havia triomfat com a mestra i oradora; la seva sinceritat i la seva dialèctica, planera, directa i apassionada, van arribar a commoure unes masses obreres necessitades de dirigents en moments de canvis convulsos. L’èxit la va envoltar de companys gelosos, disposats a perjudicar-la perquè no els fes ombra; ella ho va percebre, però també la va posar en contacte amb altres dones que encapçalaven moviments dedicats a lluitar per l’alliberament de la dona i la plena igualtat en els seus drets. Totes aquestes dones la van buscar a la Fraternitat, i l’Emma les va acollir amb hospitalitat i interès, principalment perquè la majoria de les activistes defensaven la laïcitat de l’Estat, com passava a França, i basaven la seva acció en un anticlericalisme que coincidia amb les seves idees. «Feministes», es deien. No obstant això, no va trigar a adonar-se del gran abisme que s’obria entre elles. Es tractava de dones cultes, viatgeres, petites burgeses algunes d’elles, d’altres mestres o estudiants universitàries, escriptores, i fins i tot una metgessa… Totes rebels, radicals.

Li van parlar de la llibertat de consciència, d’una ètica civil allunyada de postulats religiosos, de la igualtat de sexes i de la fraternitat universal. Dominava la dialèctica, i quan van saber que feia classes a obreres, es van esplaiar en els principis de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, on moltes duien a terme les seves activitats.

—S’ha de fer créixer l’energia espiritual dels nens…

—I respectar-ne la individualitat alliberant els seus potencials espirituals.

—El nen ha d’abandonar qualsevol posició egoista; se’ls ha d’educar en la cooperació.

—Sí, és imprescindible posar la seva individualitat al servei de la col·lectivitat.

«Esperit, individualitat, cooperació…». Si ella només ensenyava a traçar i a enllaçar lletres a dones desafortunades! «La lletra a s’escriu així», deia, i dibuixava a la pissarra el que ella anomenava «la closca» entre dues línies horitzontals, iguals que les que elles tenien als seus quaderns. Tot seguit, traçava una línia de biaix en direcció a la línia superior, d’allà un altre traç recte fins que tocava la inferior, i el tercer traç era una cua, un altre cop cap amunt, en diagonal. «Tres línies, veieu?», els deia. I ho repetia. I elles la imitaven. Quina potència espiritual hi havia en aquelles indicacions?

—Se’ls ha d’educar en el respecte mutu als drets de l’altre sexe.

—Això…

—Sabeu per què la i porta un punt? —va decidir intervenir l’Emma. Aquelles dones havien de saber qui era ella, els seus orígens humils, tot i que la mateixa roba que duia ja la diferenciava. Potser l’havien sentit parlar alguna vegada: era la del pare anarquista, que havien torturat i matat en el procés de Montjuïc—. És que m’ho ha preguntat una alumna, la Jacinta —va mentir davant de la sorpresa de les feministes—, i no he sabut què dir-li.

Les altres van dubtar.

—Per diferenciar-la —va afirmar una a l’últim.

—De què?

—De la u. Si la i no portés punt, la u només serien dues is juntes.

Aquesta vegada va ser l’Emma qui va pensar.

—I coneixeu alguna paraula que porti dues is juntes? —insistí a l’últim.

Les altres van fer una ganyota. No va obtenir cap resposta.

—Si no existeix cap paraula amb dues is juntes, per què cal diferenciar-la de la u?

—Tampoc no és tan important, això. —Una mestra va ventar l’aire amb la mà—. Només és un punt.

—Ui! Això expliqueu-ho a la Jacinta. És una bona persona, però pesada com n’hi ha poques.

I les va deixar, al·legant que tenia coses a fer i convençuda que allò del feminisme, per molt atractiu que fos, la superava. Probablement, va pensar al cap d’una estona, ja relaxada, aquelles dones no havien tingut la intenció d’humiliar-la, però la seva superioritat intel·lectual era tanta que, encara que no ho volguessin, se situaven per damunt de les altres. I això quan no eren aquestes altres les que es doblegaven inconscientment. O no? O realment els agradava vantar-se del seu coneixement cultural? L’Emma no va saber contestar a la pregunta. El que sí sabia era que els rivals de les feministes no eren les dones, sinó els homes, els mateixos republicans com en Joaquín Truchero, que s’omplien la boca de drets i llibertats, però que temien una dona lliure, una dona que s’allunyés dels seus deures familiars tradicionals i que qüestionés la seva posició de submissió a l’home.

En qualsevol cas, el creixement del nou partit republicà necessitava l’acció de les dones, o sigui que l’objectiu de l’Emma no es va centrar només a fer arribar l’educació a un nombre determinat d’obreres analfabetes, sinó que es va proposar lluitar contra la passivitat femenina. L’Emma havia d’exaltar l’esperit femení, despertar el seu interès per l’educació.

Així la va instruir Joaquín Truchero en una reunió que van mantenir al seu despatx:

—Busca les dones, totes les que se’ns escapen del control del partit. Amb les obreres i les operàries de fàbriques i tallers ja hi tenim contacte; estan al cas de la nostra organització i de la nostra lluita, la viuen com els homes. Què t’haig d’explicar? Ja saps com són: te les trobaràs als mítings, van a les teves classes. Però encara hi ha treballadores lluny del nostre camp d’acció a qui no aconseguim arribar tan fàcilment. —L’Emma va esperar que el jove líder republicà, que havia fet una pausa, continués amb el discurs—. Em refereixo a les obreres de l’agulla —va continuar al·ludint a les que dedicaven la vida a la costura, com la Josefina— i a les minyones que serveixen a les cases, desenes de milers de dones a qui no arriben les organitzacions, els sindicats i les associacions obreres. No estan organitzades, no tenim cap control ni influència sobre elles.

L’Emma va pensar en les paraules d’en Joaquín. Tenia raó: coneixia moltes dones d’aquelles.

—Ja faig classes aquí a la nit —va al·legar—. Això que em proposes no és com anar a un míting de tant en tant. Significaria una tasca constant, diària. No puc deixar la meva feina per dedicar-me al partit. De què viuria?

—Aquí no cobrem. Ja ho saps —va afirmar l’altre, categòric—. De totes maneres… —Darrere la taula on seia, en un despatx petit, en Joaquín l’examinà amb aquella mirada lasciva que tant l’incomodava. Pel que havia dit fins aleshores, l’Emma s’hauria esperat qualsevol proposta inadequada que li reportés alguns diners complementaris, però mai les paraules que va sentir—: Tu treballes venent pollastres i gallines per les cases… —va adduir, i l’Emma no va poder amagar la sorpresa que en Truchero estigués al corrent de la seva ocupació—. Quina gran oportunitat per entrar a les cases burgeses i arribar a tota aquesta massa d’obreres domèstiques, no trobes?

Li va dir que sí, sorpresa, alterada, sense pensar-s’ho. Volia sortir d’allà i evitar preguntes sobre la seva feina com a venedora ambulant de pollastres; a més, necessitava alliberar-se de la seva opressió impúdica, buscar l’aire de l’exterior com si li pogués netejar aquella pàtina de brutícia que havia deixat sobre la seva pell la mirada obscena del jove. Va sospirar en veure’s fora del despatx. «També sap com s’ho fa en Maties per aconseguir les gallines?», es va preguntar mentre notava la fresca purificadora. El somriure amb què l’havia acomiadat en Joaquín resultava indesxifrable per a la noia: una mescla de desig i burla, de condescendència i de satisfacció.

En va parlar amb l’Antoni i amb les seves noves amigues del passadís, l’Emília i la Pura, i va decidir afrontar aquell nou repte tal com li havia proposat el republicà: aprofitant el seu accés a les minyones de les cases burgeses. Es calculava que hi havia unes vint mil dones dedicades al servei domèstic a Barcelona, la gran majoria procedents de la mateixa ciutat i del territori català, de pagès i dels pobles. Les edats d’aquelles dones anaven des dels quinze anys fins als cinquanta, tot i que el grup més nombrós era d’edat semblant a la de l’Emma: vint anys. Noies joves que esperaven casar-se algun dia i alliberar-se de servir a les cases dels rics per fer-ho per als seus homes en habitatges miserables, qui sap si compartits, amb lavabos comunitaris, sense aigua potable, sense llum de gas, i sense cap mena de comoditat.

Aquelles noies eren com l’Emma. No vivia ella, també, en un casinyot d’un passadís al costat d’un home bo però pobre? Va concloure que la gran majoria d’aquelles dones devia estar disposada a lluitar, a aprendre, a desprendre’s de pressions religioses, de culpes i pecats, per afrontar vides noves en llibertat. No va ser així. Totes es van negar a escoltar-la. S’amagaven, avergonyides, acoquinades, com si el simple fet de parlar de llibertat, de cultura i de drets socials fos una falta. Treballaven més hores que en la indústria: estaven pendents dels seus senyors dia i nit; el servei domèstic estava expressament exclòs de la jornada laboral de dotze hores. No gaudien de festius, com sí que tenien la majoria dels treballadors. La llei del descans dominical encara s’estava debatent al Parlament de Madrid, havia sentit l’Emma a la Fraternitat; tota una paradoxa per a una anticlerical com ella: les normes religioses que des de l’edat mitjana exigien el descans el dia del Senyor havien estat derogades el segle anterior, però aquella mateixa societat no n’havia promulgat cap que establís festius per als assalariats.

Les criades no estaven incloses en cap dels preceptes laborals que, per mal o per bé, regulaven les relacions entre empresaris i treballadors; no disposaven de cap protecció. Ni sindicats obrers ni partits polítics es preocupaven de les criades. Ningú no feia res per a elles! L’Emma no va trigar a entendre que en Joaquín li havia encarregat una tasca impossible. No existia cap organització que agrupés totes aquelles dones. Accedien a la seva feina mitjançant les recomanacions entre senyores benestants —«és una bona noia, neta, de fiar»— quan no era per la intermediació de l’Església, sempre present, que disposava d’escoles on les joves aprenien a servir, a obeir i a témer Déu, com el col·legi de Maria Immaculada, amb prop de mil alumnes, aquell on les monges de la Sagrada Família li havien proposat d’anar el dia que es va refugiar a l’asil del Parc després que l’oncle Sebastià la fes fora de casa.

Es deien Mari Cruz, Cristina, Coloma, Estel·la, Susanna, Violant, Remei…

A una l’havia forçat el senyor de la casa. «Però m’ha donat cinc pessetes, i em va demanar perdó! El senyor Marcel·lí en persona! A mi. Em va demanar perdó, a mi…».

—No parlis tant amb les minyones —li recriminava en Maties.

—Hi parlaré tant com vulgui.

«I no el penses denunciar?», s’exaltà l’Emma davant d’aquella nena de disset anys, de cara rodona, fresca com una rosa, com també ho eren les formes d’un cos jove. «Va ser culpa meva —va declarar ella—. El vaig seduir, tot i que va ser sense voler —va aclarir ràpidament—. El senyor Marcel·lí és un home… Amb les seves debilitats…». L’Emma va esperar, impacient, ja amb la mosca al nas pel que sabia que vindria després: «Això és el que em va dir mossèn Joan». Ho havia encertat. «El bon cristià sap perdonar!», va alçar la veu la jove en el moment que l’Emma va fer una ganyota i li girà l’esquena.

No les havia de jutjar, es va retreure mentre rentava la roba de l’Antoni i la seva en un safareig a prop del rec Comtal: un antic aqüeducte romà convertit en canal de reg que naixia al riu Besòs i que discorria per darrere de l’església de Santa Maria del Mar. El safareig era, com la gran majoria dels que hi havia a Barcelona, un negoci privat en què el propietari llogava piques per rentar i proporcionava sabó. Es tractava d’una mena de bassa rectangular, d’obra, amb més de mig centenar de banques, totes ocupades per dones que, colze a colze, rentaven, xerraven, cridaven, reien o cantaven mentre ficaven les mans en aigua gelada i fregaven les peces sobre uns taulells inclinats de fusta estriada. En llocs com aquell es reunien, obligades, la gran majoria de les dones de Barcelona de cases que no disposaven d’aigua corrent i, per tant, tampoc de safareig. «Són ignorants», li va dir la dona que rentava al seu costat, després que l’Emma hagués comentat el seu fracàs amb les minyones. «A més, tenen por —replicà ella—. Els he arribat a dir que jo els podia ensenyar a llegir i a escriure». On i quan volien que ho fes?, es queixaven les que hi mostraven algun interès. No sortien mai de casa dels senyors i, si tenien una tarda lliure, festejaven amb els seus xicots en un banc del parc o anaven al Paral·lel, i quan disposaven d’alguns diners, a part dels que estalviaven per a l’aixovar que aportarien als seus matrimonis, se’ls gastaven.

«Has anat mai al cine? —li preguntà una d’aquelles noies de poble. No, l’Emma no hi havia anat mai. L’altra va somriure amb murrieria—. El bisbe i els capellans condemnen els cines perquè són a les fosques i t’hi pots fer petons».

«Només petons? No has fet mai…?». L’Emma no sabia ni com plantejar-ho. «Què?», l’instà la noia a continuar. «No t’ha tocat mai?», va preguntar l’Emma finalment, retractant-se de les seves intencions inicials de parlar d’una bona refregada.

—A aquesta no li tornem a vendre una gallina —li va retreure en Maties, després que la minyona, tan empipada com avergonyida, els fes fora de mala manera, amenaçant-los d’avisar la senyora, «o la policia!», va cridar mentre baixaven per l’escala.

—No, la policia, no! Ves a la parròquia! —replicà l’Emma també cridant-la sense fer cap cas de les queixes d’en Maties—. Queixa’t al mossèn i que sigui ell qui et fiqui mà! Serà la mà de Déu!

No aconseguia captar-les. Els seus propis xicots: obrers, botiguers, filadors, adobadors o teixidors, molts dels quals republicans, alguns fins i tot simpatitzants anarquistes, l’hi vetaven. «És millor que aprenguis a cosir i a cuinar —li van explicar a l’Emma que els demanaven—, coses de la casa, dona, això és el que importa, coses de la mainada».

Després de les vagues dels primers mesos de l’any, al juny es va encruelir la lluita laboral. Els descarregadors del carbó van aturar l’activitat i els patrons els van substituir per esquirols. Arran d’aquest fet s’hi van sumar els carreters, que van córrer la mateixa sort. Sabaters, torners, serradors van augmentar la conflictivitat laboral. Per això, quan a meitat de juny els paletes van decidir anar a la vaga per reclamar millores salarials, es van trobar amb una ciutat militaritzada.

Més de trenta mil treballadors, catorze mil dels quals eren paletes, van viure la vaga de l’estiu del 1903. Va ser un salt qualitatiu per a l’Emma. Els paletes, ja fossin oficials o peons, eren el col·lectiu que més recorria a la violència en la defensa de les seves reivindicacions. Els piquets eren habituals, i els grups més petits, que passaven desapercebuts per a la policia però que actuaven amb tanta o més duresa, es multiplicaven. L’Emma va acompanyar el seu paleta a clausurar obres. Els esquirols s’acoquinaven davant dels vaguistes; havien repartit llenya i fins i tot algun esquirol d’ells havia mort. Però la Guàrdia Civil i els regiments militars que havien anat arribant a Barcelona actuaven amb tanta duresa com ells. Les càrregues de cavalleria, amb els sables dels guàrdies colpejant la gent, se succeïen, i van començar a aparèixer les armes, com en la vaga general de feia gairebé un any i mig, en què havia mort la Montserrat.

L’Antoni i l’Emma van viure un d’aquells intercanvis de trets entre vaguistes i forces de l’ordre al voltant d’una obra. El paleta va obligar la noia a protegir-se darrere d’una muntanya de sacs de sorra.

—Avui és l’últim dia que m’acompanyes —li va dir alçant la veu per fer-se sentir entre els crits i els insults dels companys.

—Ha! —L’Emma va riure—. No ha nascut l’home…

—Tens raó —l’interrompé ell, agafant-li el rostre amb aquelles mans poderoses i espatllades—. No ha nascut —va repetir—, però… jo vull que neixi.

L’Emma va vacil·lar un segon, després va captar-ho i va empal·lidir abans que la ràbia la fes enrojolar: aquelles bruixes! Li havien promès que no dirien res! No havien pres precaucions quan feien l’amor, i l’Emma no estava disposada a fer-se més dutxes vaginals. Com no s’havia de quedar embarassada d’aquell vigor convertit en home? Però no el volia preocupar més en un moment en què ni treballava ni cobrava jornals. De moment, mentre no fos evident, no calia explicar-l’hi; ho faria quan tot s’hagués solucionat; però l’Emília i la Pura no van trigar ni quatre dies a interpretar els senyals d’un embaràs que l’Emma va acabar confessant.

—Males putes! Em van prometre que no dirien res.

L’Antoni li va demanar que callés posant-se un dit als llavis.

—No t’has d’arriscar —insistí.

Quan va tornar a casa, l’Emma va recórrer el passadís esquivant els nens, però sense mirar les dues amigues, com sempre assegudes a les cadires, amb les mans ocupades apedaçant encàrrecs de roba. Elles van fer veure que tampoc no la veien, immerses en les seves tasques. L’Emma va obrir la porta i, quan anava a entrar, es va girar i van parlar totes tres a la vegada. Cap d’elles no va acabar la frase:

—Us vaig demanar que no diguéssiu res!

—Et podrien disparar!

—La teva mare no t’hauria permès anar-hi!

Totes tres es van mirar. Fins i tot va semblar que la canalla es calmava instants abans que una rere l’altra somriguessin.

Era el primer dilluns del mes d’agost, un dia que el sol d’estiu semblava no voler lliurar la ciutat a la nit, i l’Emma parlava amb diverses dones al safareig. L’hi havia indicat la dona que rentava al costat d’ella a l’establiment del rec Comtal després de sentir el poc èxit que havia tingut amb les criades: «Moltes bugaderes d’Horta venen els dilluns a buscar la roba de les cases riques de l’Eixample. Són una altra mena de dones. Dures. Independents».

Tot Barcelona coneixia les bugaderes que els dilluns i divendres recorrien la ciutat amb voluminosos farcells de roba carregats a les espatlles. A començament de setmana recollien la roba bruta; a final, la tornaven neta perquè els diumenges els burgesos poguessin canviar-se de roba interior.

Els paletes continuaven en vaga i ella havia treballat tot el dia amb el venedor de pollastres. Necessitaven diners per al lloguer i per al menjar, però en Maties tampoc no disposava de més gallines per vendre. «És que no n’hi ha més», li respongué després d’escoltar les seves súpliques. L’Antoni va continuar sense permetre que l’acompanyés, de manera que un cop acabades les existències d’animals i fins que arribés la nit i anés a fer les classes de lletres i números els dies que tocava, l’Emma necessitava dedicar-se a alguna causa; la casa li queia al damunt, no podia netejar més, no havia de cuinar, i la canalla que corria a càrrec de la Pura i l’Emília la treien de polleguera. Per això se n’havia anat a veure les bugaderes.

—Sempre és bo aprendre els números i saber llegir —va dir una d’elles davant de l’hostal, la més gran de les sis dones que en aquell moment esperaven l’arribada de les altres, i que va intervenir en veure el gest de menyspreu d’una nena davant de les propostes de l’Emma—. Si no sabem llegir i tampoc sumar, al final les senyores ens enganyen amb la bugada i els diners, i no guanyem el mateix.

La nena va canviar d’actitud, les altres es van acostar per escoltar bé el que els havia de dir l’Emma, i ella va sentir un calfred en adonar-se de l’interès que aquelles dones humils tenien per aprendre. Sí. Tal com li havien dit, eren molt diferents de les minyones.

El municipi d’Horta quedava per sobre de Barcelona, en una vall amb un gran nombre de rieres i mines d’aigua, que els seus veïns van saber aprofitar per oferir a la gran ciutat i als burgesos, rics o no, la possibilitat de rentar-los la roba a preus assequibles. Escassejaven els edificis amb aigua corrent, tant com els que haguessin previst la instal·lació d’un safareig, tot i comptar amb aquest servei. Les dones d’Horta sí que ho havien fet i van convertir el seu poble, aleshores en procés d’annexió a Barcelona, en una gran bugaderia que controlaven elles mateixes. Centenars de dones, algunes propietàries dels seus negocis, d’altres familiars contractades, moltes simples assalariades, rentaven tota la setmana, de sol a sol o fins i tot a les nits, i els dilluns i divendres recorrien prop de set quilòmetres fins a arribar a la ciutat, a peu, amb la roba carregada en carros si els podien pagar; després les repartien o les recollien per les cases carregant-se els farcells al coll o al cap. Establien el seu punt de reunió a la plaça de la catedral, en un hostal a prop de la casa dels Canonges, justament on l’Emma parlava amb elles en aquell moment, i un cop ja hi eren totes tornaven plegades cap a Horta.

L’Emma va mirar les desenes de carros junyits a mules que esperaven els farcells de roba bruta que s’anaven amuntegant a les caixes a mesura que les dones tornaven a la plaça de la catedral carregades amb les comandes. Tot seguit va mirar com se n’anaven, exhaustes després d’un dur dia de feina recorrent la ciutat. Els esperaven set quilòmetres de pujada i probablement començarien aquella mateixa nit a separar la roba per famílies. Eren dues-centes, potser tres-centes dones o més, que avançaven en fileres llargues i desordenades, entre desenes de carros carregats de roba, a qui els ciutadans obrien pas. Davant d’aquest èxode, l’Emma va tenir la sensació que Barcelona es buidava. Un dia pujaria també ella a Horta a concretar la seva proposta; això era el que havien convingut amb la dona gran.

La vaga de paletes continuava el dia que l’Emma va decidir anar a veure la Josefina. Feia temps que no la visitava. La va esperar a l’hora que sabia que acostumava a anar a portar les seves labors, a buscar-ne alguna de nova i, en el seu cas, a comprar alguna cosa de menjar. La va abordar al carrer. Es van saludar com si es saludessin mare i filla, i al cap d’una estona de passejar, l’Emma li anuncià el seu embaràs. Cap de les dues no va poder reprimir les llàgrimes. Després van parlar de l’Antoni, de la casa del passadís, del fill que vindria… L’Emma es va sincerar i li confessà els seus somnis: tenir fills, molta feina i sobretot lluitar i lluitar pels drets dels obrers i de les dones. «I el matrimoni?», s’interessà la Josefina. La jove va arronsar les espatlles; no n’havien parlat. «Doncs no ho deixis de banda —li aconsellà—, que es comprometi». Van evitar esmentar en Dalmau, tot i que va flotar entre elles al llarg de la trobada, en què l’Emma li va acabar preguntant per les obreres de l’agulla: creia que anirien a les escoles republicanes? La mare d’en Dalmau va rememorar amb nostàlgia els dies que ella també havia lluitat per objectius com aquell. L’educació s’alçava com un dels més importants, i ella mateixa era producte d’aquest afany: filla d’obrers sense qualificació, analfabeta, havia après els números i les lletres ja casada, amb els fills al ventre; no obstant això, l’exili i la mort del seu marit van estroncar il·lusions i esperances, i van lligar la Josefina a l’agulla i al fil, per lluitar exclusivament per la seva família. Després en Dalmau li regalà la màquina de cosir…

—No crec que aconsegueixis gaire cosa entre les costureres —va assegurar, a pesar de tot—. Ja saps que fins i tot treballem il·luminades per espelmes, de nit, per uns jornals miserables. Ni n’hi haurà cap que tingui temps… ni forces. Entre camisa i camisa, entre puny i puny, han d’atendre la seva prole, el marit, la casa: àpats, neteja. Som esclaves, Emma, i les esclaves es queden en la ignorància. Les minyones viuen millor que nosaltres! Elles disposen d’habitació i menjar a la casa dels seus senyors.

Tampoc no hi havia cap sindicat que protegís les costureres. No tenien cap organització que les agrupés i representés. Disperses, sense cap identitat comuna i incapaces de lluitar unides, es trobaven a mercè de la voluntat d’intermediaris i industrials, que les explotaven i en fixaven els preus i les condicions laborals com els plaïa.

Amb tot, van desfer el camí i la Josefina la va acompanyar fins a la vora del local on l’intermediari repartia la roba per cosir, i la rebia ja enllestida.

—Que no sàpiguen que t’he portat jo —li va pregar a la noia assenyalant-li des de la distància el lloc exacte—. Em quedaria sense feina.

La cautela…, fins i tot la por en boca de qui l’Emma havia admirat per la seva honestedat, la seva fortalesa i la seva tenacitat, es van convertir en el guió de les converses que va mantenir amb dues costureres.

Una va riure amb sarcasme. «Estudiar? Que estàs de broma?». La segona, prima i ullerosa, demacrada, anava a contestar-li, però un accés de tos l’hi va impedir. Després li va costar parlar, com si la respiració i la paraula no anessin a la una. Bronquitis, tuberculosi? L’Emma sabia que aquelles dues eren les principals malalties que assolaven les obreres de l’agulla, assegudes hores i hores en ambients infectes com els que s’alçaven del subsol putrefacte de Barcelona. Aquella noia envellida va esbossar un somriure colpidorament trist. «M’agradaria, però tinc pressa», li va dir abans d’allunyar-se fent passets breus i lents per un carreró ben fosc del barri vell. Quan ja només va ser un esbós en la distància, es va aturar i es va canviar de braç el cove que carregava feixugament amb la roba per cosir.

L’Emma no la va tornar a veure. La resta del dia no va poder esborrar del pensament el somriure desconsolat d’aquella costurera. La va imaginar amb els fills; segur que en tenia. Ells la consumien, i també el marit. Qui sap si també una mare, o un sogre vell, o algun familiar invàlid o malalt; n’hi havia molts que havien de malviure la seva agonia de la mà de la caritat i de les atencions d’algun parent. Que abnegades! I ella que les intentava convèncer perquè estudiessin. Va fer que no amb el cap i es va aturar abans d’entrar a l’aula de la Fraternitat on ja l’esperaven algunes de les seves alumnes. Feia bé? Quin dret tenia ella a interferir en la vida d’aquelles persones, a fantasiejar amb un camí meravellós que la realitat, cruel, els impedia transitar?

Va obrir la porta i els aplaudiments de la seva mitja dotzena d’alumnes, totes dretes, la van sobresaltar.

—Què…?

—Felicitats! —van cridar les dones a l’uníson.

Damunt de la taula hi havia un paquet embolicat amb una tela.

—És per a mi? —va preguntar l’Emma apropant-s’hi.

Unes van contestar que sí, d’altres van assentir amb el cap, totes il·lusionades, radiants. Ella el va obrir. Roba de nadó. De lli. Blanca. Delicada. Una camisa i un faldar. Feien una olor dolça i fresca, d’alguna planta aromàtica, d’espígol, li va semblar. Se li van escapar les llàgrimes. Les seves alumnes no disposaven de gaires més recursos que les cosidores o les bugaderes. Les llàgrimes li van permetre treure el garbuix de sentiments viscuts aquell dia: la Josefina, l’esclat d’alegria i els petons amb què va intentar ocultar un desencís reprimit quan va sentir que l’Emma tindria un fill d’un altre home que no era en Dalmau. La noia ho havia notat, sí, de la mateixa manera que havia sentit la presència opressora d’en Dalmau sobre seu. Comunicar-li l’embaràs a la Josefina comportava una mena de ruptura definitiva amb el seu passat. Després es va enfrontar a la realitat d’altres dones: les cosidores. La que va riure amb tristesa davant la seva proposta i la que va veure la seva resposta interrompuda per la tos. No havia volgut intentar-ho amb més dones. El dubte i l’angoixa l’havien acompanyat fins a la Fraternitat, i ara rebia un regal que li va fer flaquejar les cames. Es va abraçar a les seves alumnes i va plorar.

Hi havia zones al municipi d’Horta que no eren sinó un fangar perfumat: una barrija-barreja de terra i aigua ensabonada. No hi havia clavegueram i les bugaderes desaiguaven als carrers. Malgrat que l’Antoni li havia demanat que agafés un tramvia per arribar fins a Horta, i que ella li prometés que així ho faria després d’acceptar de la seva mà uns cèntims que va imaginar que eren els estalvis del paleta, va decidir pujar caminant; es trobava bé, forta i sana, i des del Clot, on ells vivien, tampoc no hi havia tanta distància.

Un cop a Horta va preguntar per la Montserrat, que així es deia la bugadera vella que havia parlat a favor seu davant de l’hostal. El nom li va rememorar la seva amiga, la germana que havia perdut sense que arribessin a perdonar-se. Una fiblada de culpa se li instal·là a l’estómac: la Montserrat havia mort, i ella era feliç.

La bugadera va acompanyar l’Emma a buscar les seves companyes més velles, les mestresses del negoci, per les cases baixes, de dues plantes com a molt, la majoria emblanquinades, amb patis, horts i grans safarejos. L’Emma va constatar la duresa d’aquella feina: començava a les quatre de la matinada i passaven pena per tenir-la enllestida a la nit. Va veure com rentaven la roba blanca i la de color en piles diferents. «La més bruta a part», li van dir. «Generalment, els bolquers dels nens», va afegir una altra assenyalant amb la barbeta cap a un ventre inflat. En altres cases emblanquinaven la roba, prèviament rentada, amb aigua calenta, lleixiu i cendra de fusta, i en altres ja l’estenien en terrats, horts o al camp al llarg del qual hi havia les cases del poble disseminades.

Es van reunir al costat del safareig gran i l’Emma els va parlar de la importància de l’educació i dels drets de les dones, obviant les implicacions anticlericals. Elles tenien els seus negocis, i les que no els tenien, compartien els projectes i els principis de les primeres; en certa manera, havien superat l’atàvica submissió a l’home, als marits i als pares, però l’Emma tampoc no podia saber si s’havien alliberat de Déu i dels seus representants a la terra. Va trobar una audiència predisposada i va prometre que el partit s’ocuparia que a Horta, ja fos en un ateneu o en una fraternitat, poguessin accedir a l’ensenyament, convençuda que el temps aniria segregant les que estaven disposades a forjar el seu destí de les que el confiaven als designis divins.

Al cap de gairebé tres mesos d’aturada, els paletes van perdre el pols de la vaga; no van aconseguir cap de les reivindicacions i es van veure forçats a tornar a la feina. També van fracassar els treballadors del gas i els dels tramvies, entre altres oficis. Les patronals van mantenir una ferma oposició a la lluita obrera. La Guàrdia Civil i l’exèrcit van reprimir amb duresa les mobilitzacions. Les autoritats van reclutar un batalló d’enginyers de l’exèrcit per substituir els vaguistes en aquells serveis indispensables en la vida diària de la gent, però potser el més contundent va ser l’oposició del governador civil de Barcelona, que va amenaçar d’aturar i processar per sedició, sota la temuda jurisdicció militar que tant de mal havia fet en processos com el de Montjuïc, els treballadors que van iniciar una vaga que no tenia a veure amb un objectiu econòmic, la qual cosa va posar el punt final a les aturades solidàries entre oficis i a qualsevol altre intent de vaga general. Tot plegat no va desembocar només en el desengany de molts treballadors, que es van reincorporar a les seves feines, arrossegant els altres, sinó al desmantellament del poder sindical i de les estructures amb què els assalariats comptaven per a la defensa dels seus drets.

L’Emma va tancar amb força els punys i els llavis per no cridar i caure en el plor després de rebre la notícia per part de l’Antoni. La cosa no es quedava allà: el paleta havia estat un dels caps visibles de les revoltes obreres i els contractistes ara evitaven donar-li feina.

—No em faltarà feina —assegurà, malgrat tot, a l’Emma.

No li’n faltaria, és clar que no, però l’Emma sabia la mena de feines a què podria optar a partir d’aquell moment: obres sense cap mesura de seguretat. D’altres, il·legals. Jornades interminables. Treballs perillosos per a uns salaris ridículs i insignificants que els altres rebutjaven.

—A mi tampoc no me’n faltarà —va prometre ella.

—Tu t’has d’ocupar del nen. Has de…

—Jo valc tant com tu! —es va rebel·lar l’Emma.

—No —la va contradir l’Antoni—. Vals molt més. Cuida’t…, sisplau.

Tanmateix, no va ser capaç de trobar cap feina complementària a la venda de pollastres amb en Maties. Estava disposada a deixar les seves activitats polítiques: els mítings, les classes nocturnes i els esforços per convèncer les dones que acudissin a les escoles republicanes. Tal com va prometre, va aconseguir de Joaquín Truchero una mestra que anava a Horta a fer classes a les bugaderes que ho volguessin. Ella mateixa hi va ser el dia que van inaugurar l’aula en un ateneu, a la segona o la tercera filera, per darrere de totes les personalitats del partit que van anar a l’acte. No li va importar; allà, al costat d’altres noies, hi havia la nena que li havia fet una ganyota a la porta de l’hostal de la plaça de la Catedral. Va continuar treballant, en aquest cas amb les planxadores. Si la majoria de les bugaderes professionals eren de fora de Barcelona; les planxadores, en canvi, tenien els seus establiments a la ciutat, a l’Eixample mateix, allà on vivien els rics. Era també una feina dura, en què les dones utilitzaven durant hores unes planxes massisses de ferro forjat que escalfaven amb la brasa del carbó, i estava tan mal pagada com la de les bugaderes, però amb una diferència transcendental que va interessar a l’Emma: les planxadores es consideraven mal pagades per la competència que els feien des de diversos convents, en què les monges utilitzaven les dones i les nenes que hi tenien acollides per planxar i rebentar preus, atesa la mà d’obra barata que feien servir.

Aquella era una de les causes per les quals els republicans i els anarquistes abanderaven l’anticlericalisme: la competència deslleial que en certs oficis se’ls feia des de convents i monestirs.

Però ni tan sols en cap d’aquests convents no hauria trobat feina l’Emma; se li notava l’embaràs i la rebutjaven sense contemplacions. Ho va intentar aquí i allà. Fins i tot es va reunir amb la Dora per veure si podria anar a esquilar pèl de conill. «L’última embarassada que va treballar amb nosaltres —li advertí la seva amiga negant enèrgicament amb el cap—, va avortar un nen… pelut!». La noia continuava tenint relació amb el barreter, li va explicar després, però abans de trobar-se amb ell es treia tota la roba a l’habitació i, despullada, espolsava bé tota la roba, es raspallava mil vegades els cabells que a més cobria amb un mocador, i se sotmetia a una minuciosa inspecció abans de sortir al portal on ell l’esperava.

—Ni un pèl! —va afegir després d’explicar amb gestos irats tot el que havia de fer per veure el seu xicot—. De debò, si en troba un en un bombí o en una gorra, no serà pas meu.

—No seria més pràctic que fos ell qui s’espolsés els pèls abans d’anar a la barreteria?

L’altra va esbufegar abans de contestar:

—Sí, però com que soc jo qui porto els pèls diu que… si tinc intenció de continuar amb ell, ja sé el que em toca.

Aquest era l’estat d’ànim que tenia l’Emma el Nadal del 1903 quan es va instal·lar al costat del venedor de pollastres a la fira d’aviram de la rambla de Catalunya. En aquell moment no va pensar mai que la Josefina i en Dalmau passejarien per allà i la descobririen. Va intentar explicar-ho a en Maties després que mare i fill desapareguessin i passés una bona estona, però van acabar discutint.

—A mi se me’n fum que aquest paio hagués estat el teu xicot! Jo el que vull és que treballis, i en comptes d’això, darrerament l’únic que fas és crear problemes amb tot aquest embolic de les escoles i l’ensenyança. I a sobre, quan més vendes hi ha, que és per Nadal, i al mateix preu que els altres, em deixes tirat mitja tarda.

—No ha estat mitja tarda!

—Tant és. Ni un minut més!

Dues dones examinaven els pollastres.

—No puc tornar —va anunciar l’Emma en veu baixa per no espantar les compradores, convençuda que en Dalmau tornaria. Ho pressentia… Ho sabia!—. Esperarem que acabi la fira, entesos?

—No esperarem res, noieta —l’amenaçà el vell sense cap mena de precaució—. Si demà no ets aquí a primera hora, a mi ja m’has vist prou.

Les dones van deixar d’interessar-se per la mercaderia i van dedicar atenció, descaradament, a la disputa.

—No estic parlant de demà —replicà l’Emma—. Em refereixo a ara mateix. Me n’haig d’anar i no podré tornar a la fira.

—Si te’n vas, no cal que tornis, ni a la fira ni després.

—Maties, sisplau.

—No.

—Paga’m la meva part d’avui —li exigí l’Emma, enfadada.

L’home va remenar dins la bossa i li donà els diners sense ni tan sols mirar-la. Tot seguit va fer el gest de dirigir-se a les clientes.

—Senyores —es va avançar l’Emma—, jo de vostès no compraria aquestes gallines, estan malaltes. Per què no els expliques d’on les treus? —va interrogar a l’últim el vell abans de girar-li l’esquena.

Es va penedir d’aquella reacció mil i una vegades abans d’arribar a casa. No era el moment de rebel·lar-se. L’Antoni treballava molt per sobre de les vuit hores que tant els havia costat aconseguir als paletes i no cobrava ni la meitat del que li pagaven abans per una jornada normal. Tornava esgotat, decebut. L’Emma percebia que aquell homenot, agradable per naturalesa, s’havia d’esforçar ara per esbossar un somriure; l’Antoni no sabia dissimular. I ella ni tan sols imaginava com podria explicar-li que havia perdut la seva feina per evitar un antic xicot de qui tampoc li havia parlat, ella, que exaltava els obrers als mítings. Ella, que li havia preguntat a una minyona si el seu promès la tocava. Però havia tingut por, un pànic incontrolable. «Mira que ets estúpida!», es va insultar. Necessitaven aquells diners per menjar. El lloguer de la caseta del passadís s’emportava gairebé tots els quartos que guanyaven. L’Emília i la Pura l’ajudaven a disfressar les patates i les bledes, a enganyar la vista i el sabor, li deien. «Les mateixes patates d’ahir; un plat diferent el d’avui».

—Això sí que és crear coses noves —exclamà amb sarcasme una d’elles agitant els braços enlaire—, no el que fa Gaudí a la Sagrada Família. M’agradaria veure com s’ho fa aquell boig per combatre la fam d’un nen que fa una setmana que s’alimenta del mateix pa dur i de les mateixes patates.

Aquella nit l’Emma no va revelar res al paleta; el va rebre afectuosament, es mostrà sol·lícita, i li oferí una sopa de patates i ceba que va aconseguir cuinar amb un os de vaca rebullit d’una altra sopa anterior que havia fet la Pura per a la seva família. Donava poc gust, possiblement cap, però veure’l surar a l’olla aixecava els ànims, la va convèncer la seva amiga en el moment d’entregar-l’hi. L’endemà arreglaria les coses amb en Maties. Es disculparia. I si en Dalmau apareixia per la fira de pollastres, li parlaria de l’Antoni, i del seu fill, i de la felicitat al costat d’un home com aquell.

Es va presentar a casa del venedor de pollastres a la matinada, quan el sol pugnava per filtrar-se entre un bromós i atapeït ambient humit. Feia molt de fred i l’alè de l’Emma es convertia en bafarades. L’abric, que gairebé no li tancava per damunt de la panxa, era totalment insuficient per protegir-la de la inclemència del temps; potser després, quan el sol il·luminés, li faria servei. En Maties li va oferir recer en una casa que disposava d’una estufa de carbó. L’Emma va trigar a recuperar-se.

—Perdona’m —li va dir abans fins i tot de treure’s la bufanda—. Perdona’m. Estava alterada. En el meu estat…

En Maties la deixava parlar. Li oferí un cafè amb llet. Ell bevia anís, i assentia, com si l’entengués.

L’Emma va continuar disculpant-se:

—Aquell noi era un xicot que vaig tenir… I no estava preparada per parlar-hi.

Uns cops a la porta de la casa van interrompre el discurs. En Maties es va alçar i va fer passar una noia grassa, tan enfredorida com l’Emma.

—Et presento la Roser —li va dir agafant de la mà la nouvinguda i fent-la passar a dins.

—Hola —la saludà l’Emma amb un mal presagi, que es va veure confirmat així que l’altra va fer un crit histèric i s’espolsà la mà del vell, que li havia pessigat el cul.

—Maties! —el va renyar la noia amb falsa vergonya.

L’Emma va dubtar un instant. Es pensava que havia controlat la lascívia d’aquell vell xaruc, es pensava que el tenia lligat al seu desig, però ara apareixia una noia grassa que es deixava tocar el cul. Va respirar fondo i va redreçar el cos. No ho pensava consentir! Però aleshores va veure la seva panxa d’embarassada i la matusseria li va pesar més que la seva angoixa per perdre la feina.

—Cabró! —es va acomiadar passant pel mig de tots dos, empenyent-los amb ràbia.