17

Si la Josefina esperava l’oportunitat de poder esmentar l’Emma en alguna conversa amb el seu fill, i intentar rectificar així la postura que havia mantingut fins llavors, demanant-li que l’oblidés, no passava el mateix respecte a en Dalmau en els moments en què totes dues dones coincidien a la cuina, a la nit, quan la Júlia ja dormia i elles procuraven evitar que les derrotessin el cansament i l’apatia, que podien convertir la convivència en una rutina insuportable.

—No seria capaç d’iniciar una relació amb cap home, Josefina, i encara menys amb el seu fill —va arribar a afirmar l’Emma per evitar qualsevol suspicàcia per part de la mare quan li explicava les vivències d’en Dalmau, unes experiències que tampoc no volia conèixer, però que escoltava fent veure que li parava atenció, veient la il·lusió amb què ho explicava la Josefina; totes dues necessitaven aquest optimisme, encara que fos a costa de recordar a l’Emma uns moments molt llunyans en què es pensava que la vida li somriuria eternament.

La Josefina sabia a què es referia l’Emma quan s’avergonyia de si mateixa. No l’havien acomiadat de les cuines de la Casa del Poble ni havia tornat a tenir problemes amb el menjar, cosa que només significava que l’Emma s’havia sotmès. Més d’una vegada, la dona havia intentat convèncer-la que no s’havia de martiritzar: fos el que fos el que passava en aquelles cuines, ho feia per la seva filla, per tirar endavant, per sobreviure, com tantes altres dones ho havien fet i ho farien al llarg d’una història en què l’únic que hi havia de permanent era la violència i l’egoisme dels homes. L’Emma no li responia, encara que sí que ho feia de nit, a les fosques, quan es regirava neguitosa al llit, o quan l’assetjaven els malsons i es posava a cridar. Quina altra solució tenia la noia? Vivia per la seva filla, i per somriure amb ella havia deixat de fer-ho amb l’altra gent. Era una dona fastiguejada, incapaç de fantasiejar amb l’amor. Treballava exclusivament per la Júlia, i per poder acaronar el rostre de la nena i omplir-la de petons, i alhora que li deia mil paraules boniques, havia d’amagar al fons de tot de les entranyes les carícies, els petons i els abusos amb què la humiliaven a ella.

Aquella nit la Josefina li va explicar el que havia passat amb El taller de mosaics i les cent cinquanta pessetes que li havia donat en Dalmau perquè les hi guardés.

—Amb aquests diners, el que tenim estalviat i la meva feina cosint —li va proposar després—, potser et podries plantejar de canviar de feina.

—Una altra vegada aquell fill de puta del Manel Bello —va etzibar l’Emma—. Em passarà el mateix a qualsevol lloc on vagi a treballar. A Barcelona només es jutja una violació a l’any! —va repetir com una cantarella, per tornar al tema del mestre—. En Manel Bello! Els catòlics s’han llançat als carrers —va afirmar—. Lluiten activament.

Totes dues ho sabien. Des de finals de l’any anterior, el 1906, els catòlics havien afegit a les pietoses processons i romiatges religiosos amb què volien donar fe de les seves creences, els mítings i les concentracions públiques, com si fossin membres d’un partit polític. Van iniciar les protestes per defensar els seus drets davant d’un projecte de llei del govern liberal que consideraven perjudicial per als seus interessos, però a partir d’aquí, la lluita als carrers es va generalitzar. Que potser ells no eren igual de capaços que els seus enemics?, es preguntaven els mitjans de comunicació catòlics. D’altra banda, l’anticlericalisme creixia: la pobresa i la crisi econòmica; les doctrines liberals i progressistes, i l’exemple de França, que l’any 1906 havia establert definitivament la separació entre l’Estat i l’Església, atiaven la rancúnia entre els qui veien en l’Església l’origen de tots els seus mals.

Dels aldarulls als temples o a les processons es va passar a la lluita. No feia ni tres mesos, al gener, s’havien aplegat milers de fidels en un míting a la plaça de braus de les Arenes. L’Emma els va esperar a la sortida, juntament amb un grup de joves bàrbars i altres activistes republicans seguidors de Lerroux.

La baralla va esclatar tan bon punt acabà l’acte, i es va estendre pels carrers adjacents a la plaça. Una batalla campal en què, a més de la lluita cos a cos, una vegada més es van fer servir pedres, garrots, ganivets i pistoles i tot. La policia, alertada per la possibilitat que hi hagués avalots, tant en un bàndol com a l’altre, atesa la presència de carlistes ultraconservadors i combatius a les files catòliques, va carregar indistintament contra tots plegats. Enmig d’aquell fragor, cavalls al galop, corredisses, batusses, crits i trets, l’Emma es va barallar cos a cos amb altres dones, que van substituir el recolliment que ostentaven a les misses, oficis i rosaris per una impetuositat i un valor enardit en la defensa d’unes creences realment profundes. Havia deixat la pistola a casa a precs de la Josefina. «Lluitaràs —li havia dit ella—, i si mor algú i la policia t’enxampa amb l’arma, la sentència serà molt dura. La Júlia et necessita».

Més tard, quan l’Emma va sortir a lluitar als carrers, sense la pistola, la Josefina, com tantes altres vegades, va desviar l’atenció vers la Júlia, amoïnada per com acabaria si li passava res a la seva mare; en més d’una ocasió, l’Emma li havia demanat que si mai es produïa aquesta situació, es fes càrrec de la nena. La Josefina li assegurava que ho faria, però es guardava per a si mateixa que es trobava cansada, que veia com la vellesa se li tirava al damunt, i que en aquella visió no hi cabia una nena que ni tan sols hauria arribat a la pubertat, i això l’espantava molt. En canvi, l’Emma afrontava la lluita obrera amb una vitalitat i una fúria que portava la Josefina a veure-hi reflectida la Montserrat dels darrers dies, quan el patiment que va sofrir a la presó va arribar a entelar-li la prudència. Ara era l’Emma la que suportava uns abusos que la Josefina s’ensumava que eren semblants als de la seva filla, un maltractament que la humiliava com a dona; una opressió malaltissa de la qual només es podia alliberar demostrant la força que tenia als carrers, en la defensa tumultuària d’aquells principis que niaven al seu esperit des de molt petita. L’anarquisme i la lluita obrera havien robat a la Josefina un espòs i una filla. Quins altres sacrificis li exigiria la vida? Va inspirar fondo: el cos li pesava. Va respirar de nou; li costava fer-ho en aquell ambient pútrid. Va tossir. Era la seva pròpia lluita, la del seu marit, la dels seus fills. Seria ella, va mirar d’animar-se, la vella anarquista, qui s’ocuparia de la Júlia si a l’Emma li passava res.

I mentre la Josefina pitjava el pedal de la màquina de cosir per treure’s els mals presagis del cap, l’Emma clavava cops de puny, empentes, esgarrapades, mossegades i puntades de peu. Va fer mal a unes quantes dones, però també la van ferir a ella: va acabar amb els artells pelats, blaus i esgarrapades, la roba estripada i els cabells tan bruts i enredats que semblava impossible que mai més hi pogués tornar a passar cap pinta. Tanmateix, va poder tornar al carrer de Bertrellans pel seu propi peu, a diferència d’una munió de ferits que van col·lapsar hospitals i dispensaris municipals.

La Josefina la va curar, com havia fet altres vegades que tornava d’alguna càrrega contra religiosos o polítics: àrnica a les contusions i aigua fènica a les ferides obertes. En aquesta ocasió, l’Emma estava exultant: «No es pot imaginar el que ha estat», comentava entre gemecs, mentre l’altra mirava d’estroncar la sang que li sortia d’una cella. «Una autèntica batalla. Duríssima! Una bogeria! No m’afigurava pas que aquelles rosegaaltars poguessin ser tan fortes». Després reia i es tornava a queixar. La petita Júlia, la seva filla, era la seva vida, sens dubte, però quan la Josefina la sentia defensar la seva lluita, orgullosa, i enaltir la causa obrera contra tots aquells que intentaven menystenir els seus drets, sobretot l’Església i els religiosos, s’adonava que l’esperit de l’Emma renaixia. «No volen que els humils prosperem —afegia indignada la jove—, només volen que ens conformem amb la nostra sort, que ens sotmetem a aquesta condició sense qüestionar la injustícia que porta els nostres fills a morir de gana!». La causa del poble era el que inoculava passió a la seva vida. Sí, la Júlia li proporcionava afecte, amor i alegria, però a més a més d’això, l’Emma necessitava entusiasme, frenesí, fins i tot violència, per sentir-se una mica més a prop de la dona que havia deixat abandonada en aquella cuina indecent de la Casa del Poble. Dia a dia, la Josefina copsava com, al compàs de la misèria i la pobresa dels seus iguals, creixia l’odi a l’interior de l’Emma envers els qui volien veure’ls convertits en esclaus, en lloc de permetre’ls ser persones lliures.

Pocs dies després, quan l’Emma va tornar ja fosc, la Josefina li va comentar la notícia que li havia donat el seu fill:

—En Dalmau està pintant un dels quadres que et deu.

L’Emma, quieta al marc de la porta de l’habitació de la Josefina, la va observar. La dona somreia, ufana. Tenia la màquina de cosir al costat de la finestra, al lloc de sempre. No semblava que hagués canviat res, tret de la nena de tres anys, que ara dormia, estirada tan llarga com era, al llit de la Josefina. Cada dia es repetia aquella situació: la Júlia s’adormia allà mentre la Josefina cosia perquè la seva mare, quan tornés de treballar, la portés al llit que compartien totes dues a l’antiga habitació d’en Dalmau, la que no tenia finestres. La nena, endormiscada, amb els ulls mig oberts, somreia un instant en notar l’abraçada i els petons de la mare i es tornava a quedar adormida al seu propi llit, ja que havien venut a un drapaire el bressol on ja no cabia.

Avui l’Emma va esperar un moment a despertar la seva filla. No volia tenir cap mena de relació amb en Dalmau. No li interessaven els seus quadres. En contra del que ella s’imaginava, en Dalmau havia superat l’addicció a la morfina. Treballava al Palau de la Música amb la seva ceràmica, ara concretament en els mosaics; havia tornat a pintar, amb tant d’art que els seus enemics havien fet desaparèixer un quadre seu. Si hagués estat dolent, no l’haurien llençat a les escombraries, es deia l’Emma. L’haurien deixat exposat allà perquè els crítics el denigressin i el públic es burlés de la seva obra mentre el mestre i el seu cercle xalaven escarnint-lo. Havia tingut una relació amb una bona noia, encara que abocada al fracàs, atès que ella era una catòlica convençuda, com afirmava la Josefina i com va sostenir una vegada més en comentar-li que havien trencat, que la noia, Gregòria li semblava que es deia, no estava disposada a prescindir del seu credo per seguir en Dalmau.

I ella, l’Emma, com s’enfrontaria a aquest Dalmau ressorgit de la droga i del llot dels carrers de Barcelona? Era una simple cuinera que conservava la feina gràcies als favors sexuals que proporcionava a un cuiner de primera, obès i sempre amarat de suor. Sí, podia parlar a en Dalmau de la seva filla, la Júlia, sense explicar-li que lliurava el seu cos i aquella honra de la qual només podien fer gala les burgeses riques, per la petita, i fins i tot per la seva mare, la d’en Dalmau, la Josefina, i dir a crits que no se’n penedia, i que quan s’enfonsava en l’abisme de la tristesa i la tenallaven els remordiments i la culpa, es barallava amb aquests sentiments, clamant que era una bona dona, algú que es deixava la vida per la petita. Però tot això no gosava explicar-ho a cap home, ni tan sols a en Dalmau. Les putes, les treballadores que, com ella, es lliuraven als homes esporàdicament o periòdicament, també ho feien per la seva gent, pels fills, pels marits, per la família. Cap d’elles no era rica, cap no trobava en el sexe altra cosa que humiliació i quatre pessetes, potser només alguns cèntims, que ràpidament gastaven en menjar, roba o medicaments, i no per aquesta bona causa deixaven de ser tractades com a vulgars prostitutes. En Dalmau seria capaç d’entendre-ho, si l’hi explicava? Quantes vegades, des que per primera vegada va permetre que li aixequessin la faldilla, tancada en un dels rebosts de la Casa del Poble, amb els ulls tancats i prement punys i dents, havia pensat en aquella criada a qui havien violat a la casa on prestava serveis? No recordava com es deia, però sí el nom del senyor, aquest el tenia gravat al cap: el senyor Marcel·lí. I ella l’havia menyspreada per no denunciar-lo!

Es va sentir bruta. La veu se li va trencar abans de respondre a les paraules de la Josefina:

—No en vull saber res, dels quadres del seu fill. La Josefina es va estremir, va parar de trastejar amb la màquina de cosir i es va fixar en la manera com l’Emma es refugiava en la seva filla. Una dona capaç d’arriscar la vida per la lluita obrera, una dona capaç de lliurar el seu cos per atendre els altres… no s’atrevia a enfrontar-se a en Dalmau? Aquella postura era incoherent. Amb tot el que havia succeït i el temps que ja feia d’allò, l’Emma hauria de ser insensible als actes o a la presència d’en Dalmau, fins i tot a la seva opinió. La Josefina, sense voler, va somriure, pensant que potser quedava una mica del caliu d’aquell meravellós amor juvenil que els havia unit anys enrere.

—Bona nit —la va acomiadar.

En Dalmau es va aturar bruscament just quan sortia del portal de casa de la senyora Magdalena i posava un peu al carrer.

—Tu?! —va cridar l’home, fent que els vianants giressin el cap en direcció a ells.

La Maravilles l’esperava un xic apartada de la vorera per on circulava la gent que, així i tot, l’evitava. Havien passat dos anys llargs d’ençà de l’última vegada que havia vist la trinxeraire, i la noia encara estava més demacrada. En Dalmau va calcular l’edat que devia tenir: l’havia dibuixat el 1902, aquell any no se li esborraria mai del cap, ja que va ser l’any que va morir la Montserrat. Aleshores la Maravilles no va saber dir-li si tenia vuit o deu anys, cosa que suposava que en aquell moment en devia tenir entre tretze i quinze, i no havia crescut ni un parell de centímetres. Era com una nina vella, bruta i trencada; feia angúnia.

—Com t’atreveixes a venir a buscar-me??! —va tornar a cridar en Dalmau, amb el mateix resultat: la gent va girar el cap per mirar-los a ell i la captaire.

—T’he d’explicar una cosa que he sabut —va respondre la Maravilles.

En Dalmau es va aturar a dues passes de la trinxeraire, alçant les mans endavant imperiosament.

—Explicar? Tu? Què em vols explicar? Em vas trair. Em vas lliurar a la policia! No en vull saber res, de tu.

—Jo no et vaig trair —el va interrompre ella—. No sé de què em parles.

—De la policia! —va exclamar en Dalmau. La Maravilles va brandar el cap—. Del matí que em van detenir a la caserna de la Concepció. —La noia continuava fent que no amb el cap, amb els llavis premuts i les celles, quasi inexistents, alçades en senyal de sorpresa—. Tu i el teu germà!

En Dalmau va donar una ullada al voltant, a veure si veia en Delfí.

—Es va morir —es va limitar a afirmar la Maravilles—. Tuberculosi.

—Ah… Eh… Em sap greu. Però vosaltres dos em vau preparar aquella trampa per cobrar el rescat que havia ofert en Manel Bello.

—No, això no és veritat. Nosaltres no et vam trair. No ho hauríem fet mai, això.

Ell va bufar. Era com quan ella i el seu germà el portaven a veure dones que afirmaven que eren l’Emma. Els faltava un bull, a aquell parell, va concloure fent un altre esbufec.

—Què és el que has sabut? —va transigir al final, amb desconfiança.

Ella va allargar la mà, bruta, embolicada amb retalls negres malgrat la calor que feia aquell mes de juny. En Dalmau es va ficar la seva a la butxaca.

—Les portes de les esglésies són un bon lloc per demanar almoina —va començar a dir mentre l’altre examinava els diners—. Molta gent parla quan surt de missa.

En Dalmau la va acuitar amb la mà.

La Gregòria havia revelat els projectes del quadre que tenia en ment: l’església, el foc, les gàrgoles que cobraven vida, capellans fugint, altres fornicant, el Papa sodomitzat, Déu sotmès pel dimoni… Eren moltes idees, a penes esbossades, a les quals la noia havia tingut accés mentre ell preparava un cafè perquè ella tingués temps de vestir-se abans no l’enxampés la senyora Magdalena. «Desgraciat!», havia escrit ella en un d’aquells dibuixos a tall de comiat. En Dalmau no va donar importància a l’insult, convençut que es devia al seu rebuig, però ara s’adonava que la Gregòria havia examinat els esbossos sobre els quals pensava desenvolupar el quadre. La Maravilles li va explicar que la gent clamava contra ell. «A l’església de la Barceloneta», va contestar a les preguntes d’en Dalmau, que volia assegurar-se que per una raó o altra, aquella noia no l’estigués ensarronant una altra vegada.

—Que quina església? I jo què sé! Totes són iguals. Alguna cosa del port… Sant no sé què del port.

En Dalmau va assentir: Sant Miquel del Port, a la parròquia de la Gregòria.

—Doncs allà hi ha força gent que et vol fer mal abans no pintis aquest quadre —el va avisar la trinxeraire—. Canvia d’habitació —li va aconsellar tot seguit—, perquè saben on vius.

En Dalmau li va pagar. La Maravilles es va escapolir entre la gent i es va fer fonedissa rere un carro petit estirat per un ruc encara més menut. En Dalmau es va quedar mirant com aquella ombra fugissera es movia amb cautela entre els vianants i es va preguntar quant de temps trigaria a tornar a tenir-ne notícies, i si seria per bé o per mal.

Per a decepció de la senyora Magdalena, es va mudar a una altra habitació del tercer i últim pis d’un edifici vell i intricat, situat en una travessia del carrer de Sant Pere Més Alt, a prop del Palau de la Música Catalana. L’advertència de la Maravilles va reforçar una decisió que ja havia pres feia temps: no podia pintar el quadre en aquella casa. No li convenia tenir a prop cap dels xarlatans de les escales de l’església de Sant Miquel; la mateixa senyora Magdalena li estriparia el llenç i el faria fora de casa seva. «Vull viure més a prop d’on treballo», es va excusar amb la dona, sense donar-li cap oportunitat de discutir, i, a l’instant, la va sorprendre fent-li un petó a la galta.

Realment volia viure més a prop del Palau de la Música, proximitat que li permetia anar i tornar a la seva nova habitació en pocs minuts, sense perdre ni un sol instant en altres afers. En això es va convertir la seva vida: treballar en un edifici que dia a dia, a mesura que els diversos arts i oficis prosperaven, anava guanyant en sumptuositat, per després córrer a tancar-se en una habitació miserable, l’únic avantatge de la qual era que s’obria a una terrassa on les dones estenien la roba, i que permetia l’entrada de l’escassa claror que, com passava a la Barcelona antiga, aconseguia davallar fins a aquells carrerons.

El mestre Maragliano es va plànyer pel que havia passat amb El taller dels mosaics, però poca cosa més: els Llucs li donaven molta feina, i no convenia enemistar-s’hi. «Hi ha gent que són miserables», es va permetre afegir. N’hi havia tanta que, al final de l’Exposició Internacional de Belles Arts, la ciutat no va adquirir cap dels quadres dels mestres impressionistes francesos. Els membres del jurat no van arribar a oferir per aquelles obres ni una cinquena o sisena part del valor en què estaven taxades, oferta que va ser rebutjada de ple pel marxant que les havia cedit per a l’exposició, que en una carta adreçada al mateix Pirozzini, que també havia reduït el valor de l’obra d’en Dalmau a gairebé una quarta part, es va permetre de qualificar l’oferta de «ridícula i insultant». La mesquinesa de quatre creguts va deixar els museus de Barcelona sense el que hauria estat una mostra de pintura d’un dels moviments més importants de la història de l’art.

I al mateix temps presenciava com s’iniciava el muntatge de la immensa claraboia al sostre de l’auditori i del grup escultòric que, a tall de mascaró de proa d’un vaixell, havia de rematar la cantonada de les dues façanes de l’edifici, en Dalmau treballava en el quadre que volia regalar a l’Emma i a la Casa del Poble. Amb la Gregòria no hi enraonava, cosa que havia causat un cisma entre el personal del taller: la majoria estaven de part de la noia, que havia plorat davant de tothom que s’havia mostrat disposat a escoltar les seves queixes; un parell d’operaris estaven amb en Dalmau, i els altres es mantenien aliens al conflicte.

Els mals presagis de la Maravilles no es van arribar a complir. En Dalmau va ser caut durant els primers dies del trasllat; seria molt fàcil per als catòlics que «li volien fer mal», en paraules de la trinxeraire, esperar que sortís del Palau i seguir-lo fins al nou domicili. Tanmateix, van passar les setmanes, i com que no va copsar res de sospitós, en Dalmau va abaixar la guàrdia. I al Palau de la Música Catalana gaudia veient créixer la màgia dels colors, les formes i els materials, participant-hi, i també gaudia a casa, on dibuixava i dibuixava abans d’atrevir-se a fer la primera pinzellada. Va esbossar alguna de les veïnes que anaven a estendre la roba i a plegar-la. Dones treballadores que entraven a la seva habitació per la porta que donava a la terrassa: un joc, una diversió, un entreteniment, potser l’únic de què gaudirien abans de tornar a casa seva i afrontar la resta d’un dia probablement gris, trist i desventurat. Va fer l’amor amb dues d’elles, la Neus i la Marta, més grans que ell, d’entre trenta i trenta-cinc anys, va calcular, totes dues mares de diversos fills, casades i obreres. Totes dues treballaven a les filatures de cotó, però a fàbriques diferents, ubicades en aquell mateix barri de Sant Pere, de tradició a la indústria tèxtil, encara que en aquells temps els burgesos traslladaven les seves grans instal·lacions fora d’aquell entramat urbà medieval.

En totes les ocasions, van ser relacions gairebé desapassionades per part de totes dues dones, com si per a elles fos molt més important enganyar el marit, la seva família, o la simple infracció de les normes, que no l’escàs plaer sexual que n’obtenien. La mentida semblava que les feia revifar; lluitaven contra si mateixes, més que contra l’entorn. «Només em vull sentir diferent un instant, com si no fos jo, entens?», li va confessar una, un dia que en Dalmau es va preocupar davant d’una excessiva passivitat. «Així, no t’ho passes bé?», li va preguntar ell amb ingenuïtat. «Sí, sí —va procurar tranquil·litzar-lo ella—, només que d’una altra manera, potser. No et fa res, oi?». Ell va estar temptat de dir-li que sí, que li importava, i recriminar-li que una dona era alguna cosa més que una gossa que es queda quieta i submisa mentre el mascle la munta, però quin dret hi tenia? En lloc de dir-l’hi, li va oferir un got de vi negre, que va servir d’una gerra que, d’ençà que les coneixia, tenia a punt per a la Neus i la Marta, encara que també per a alguna altra, més púdica, que només s’esquitllava a casa seva per xerrar una estona i admirar els seus dibuixos. Ell també bevia, sense altra precaució que no fos el no excedir-se. El seu esperit ja no necessitava drogues; se sentia ple, eufòric. En canvi, el seu aspecte físic semblava haver-se forjat amb foc a Pequín, ja que no havia canviat: continuava sent igual de prim, i la barba i els cabells, llargs, li clarejaven; continuava tenint la cara xuclada, malgrat que, per satisfacció de la mare, el color groguenc amb què la droga li havia tenyit la pell havia canviat per un to més sa. En qualsevol cas, en Dalmau es va desprendre del celibat al qual tan estúpidament s’havia lliurat per la seva relació amb la Gregòria, i amb aquelles satisfaccions com a únic entreteniment durant els dies laborals de la setmana, va decidir d’enfrontar-se al llenç blanc que esperava la seva mà.

I va pintar, cada dia, cada minut que no dedicava al Palau de la Música, excepte els diumenges, en què va reprendre el costum d’anar a passejar i a dinar amb la seva mare i la Júlia, després de la temporada amb la Gregòria en què alguns diumenges, molts més del que ho hauria hagut de fer, tal com ara es retreia, hi havia faltat.

Va ser un d’aquells diumenges, ja en el mes d’octubre del 1907, que en Dalmau, ajudat per un parell de nanos, fills de la Marta, es va presentar al pis del carrer de Bertrellans amb un quadre de prop de metre per metre i mig de llargada, embolicat amb un llençol vell. L’Emma no hi era: els diumenges treballava a preu fet a la Casa del Poble. Van deixar el quadre repenjat al capçal del seu llit.

—Cap nota? —es va estranyar la mare quan el va veure sortir de l’habitació.

Ell va inclinar el cap a un costat.

—Que li regalen gaires quadres? —se’n va burlar.

La Josefina fa ver un gest alçant una mà.

—Vostè ja farà prou de nota —va afegir.

Tant els diaris afins a Lerroux com els de la corda de Solidaritat Catalana, els conservadors o els reialistes, es van ocupar d’enardir l’ambient previ al dia de la inauguració completa de la Casa del Poble, amb tots els pisos ja acabats, en què el quadre d’en Dalmau es mostraria en públic en un espai privilegiat del saló que servia de restaurant, teatre i centre de reunions i de mítings. Lerroux necessitava recuperar protagonisme davant dels obrers i la classe política. L’havien expulsat del seu partit, la Unió Republicana, per un atemptat contra Francesc Cambó, candidat catalanista a les eleccions d’abril d’aquell any, executat per activistes a les seves ordres després d’una disputa uns dies abans entre els catalanistes i els republicans radicals en què havia mort un obrer lerrouxista d’un tret de pistola. Tanmateix, l’atemptat contra Cambó, que va resultar ferit de bala al tòrax, va mobilitzar els votants, aconseguint que Solidaritat, una amalgama de partits d’ideals en alguns casos antagònics, que rebien el suport de l’Església, arrasessin a les eleccions de l’abril del 1907.

Lerroux, enfortit a la Casa del Poble i en les múltiples fraternitats que havia anat constituint i promocionant, al capdavant d’un exèrcit de líders joves, extremistes, seguidors incondicionals, va continuar comptant, malgrat tot, amb el suport de la massa obrera, de manera que va proposar la formació d’un nou partit republicà, radical, ateu, socialista i revolucionari.

La societat catalana es va dividir. Solidaritat va trobar en el català, la seva llengua i la seva cultura, la circumstància que els hauria d’unir. Es va enarborar la bandera del catalanisme contra els símbols castellans, com podien ser les corrides de braus o els cafès teatre. Va créixer el menyspreu envers els obrers; l’obrer català havia de basar la seva vida en la feina i l’estalvi, no en la revolució, la reivindicació o la vaga, afirmaven els de Solidaritat, i els enfrontaments arribaven a nivells tan personals com els atacs a les dones. Si els de Solidaritat titllaven de brutes les lerrouxistes, les feministes republicanes deien que les de l’altre sector eren unes ximpletes i ignorants, i els negaven la condició de dones per rebaixar-les a la de simples femelles.

La crisi econòmica atiava odis, recels i enfrontaments. Les vagues gairebé havien desaparegut, i les poques que es convocaven —el 1907, tan sols una vintena—, fracassaven: els obrers eren substituïts per esquirols, que encara resultaven més econòmics que ells. La falta de resposta per part de sindicats i societats d’oficis va atorgar als empresaris un poder absolut que van plasmar en reglaments tirànics, pels quals es regien les condicions laborals a les seves fàbriques. Les jornades de feina continuaven sent inhumanes, alhora que l’atur creixia. Aquell any, el vint per cent dels teixidors, una massa salarial important, no tenien feina, igual que el cinquanta per cent dels sabaters o el vint-i-cinc per cents dels adobers.

Tota aquesta confrontació es dirimia no solament als carrers, sinó també a la premsa. Lerroux, apartat de la Unió Republicana i mancat de poder sobre el diari que ell mateix havia creat, El Progreso, per publicar els seus articles sensacionalistes i demagògics, va recórrer als diaris que dirigien aquells líders joves que havien mamat la seva fúria. La Rebeldía, El Descamisado, el setmanari La Kábila i, fins i tot, la revista feminista El Gladiador, van ser els òrgans d’expressió d’un republicanisme radical, aliè a aquell catalanisme que defensava l’Església.

Les coses estaven així quan l’Emma va començar a complir la promesa que havia fet en l’alliberament d’en Dalmau, i va portar a la Casa del Poble aquell quadre tan agressiu i irrespectuós amb l’Església; l’hi va dur en el moment àlgid de l’enfrontament entre Lerroux i els seus obrers amb la resta del món. El líder republicà va decidir de mostrar-lo als mitjans per crear controvèrsia prèviament a la inauguració, de manera que, de la nit al dia, en Dalmau es va convertir en el capitost d’una aferrissada lluita política, social i religiosa, creador d’una obra que, al seu torn, va ser elevada a icona de la confrontació. Crítics, periodistes i polítics van discutir a través de la premsa. Una multitud indignada calant foc a una església que ja cremava per un costat. Les gàrgoles que tant atreien en Dalmau, transformades en monstres que empaitaven uns religiosos a la fuga carregats de tresors. Molts van buscar el model entre els temples de Barcelona i no el van trobar. Els diaris extremistes van lloar la imatge. «Assenyala el camí al poble: destruir l’Església». «Endavant!», acabaven animant els radicals. «Intolerable!», protestaven els conservadors. «Ofensiu!», «Blasfem!». En una cantonada del quadre, un home agafat a una gran creu de plata igual que la que contenia les relíquies de sant Innocenci era sodomitzat per una cabra de banyes immenses i recargolades. El rostre de l’home quedava mig tapat rere la creu, però les patilles espesses que li baixaven per les galtes i s’ajuntaven amb el bigoti evocaven, sense cap mena de dubte, en Manel Bello, el mestre ceramista. «En Dalmau Sala va ser deixeble seu durant anys», va argumentar un articulista. «Qui millor que ell pot conèixer els seus vicis?».

Encara no s’havia procedit a l’acte d’inauguració oficial que ja es van produir incidents a les portes de la Casa del Poble; diversos grups la van apedregar més d’una vegada, i uns quants cops es van barallar amb els obrers que hi havia a dins. En Lerroux va enardir els seus seguidors i va mantenir la tensió entorn del quadre d’en Dalmau. Era la seva tàctica: insults i blasfèmies; promoure baralles; articles controvertits i sempre exagerats; batusses violentes amb els carlistes defensors de la fe i de l’Església; assalts a mítings, a celebracions religioses o, fins i tot, a reunions festives, com els balls de sardanes. Amb totes aquelles actuacions, el republicà consolidava una identitat específica: la lluita contra els rics i els burgesos. I amb aquest fi reunia els descontents i els exclosos de la societat entorn de la violència i l’agressió i creava un moviment obrer imparable sota el seu control i lideratge.

Va ser l’últim diumenge d’octubre del 1907. El gran saló de la Casa del Poble estava atapeït, no només de la gent que hi havia anat expressament a presenciar la inauguració, sinó també de gran part de la gran quantitat de socis que feien ús de les instal·lacions en un dia festiu per als afortunats que gaudien d’aquell dret i havien decidit afegir-se a la celebració. En Dalmau, dret a la primera galeria, on s’ubicava el pianista, just per sobre dels caps de la gent que abarrotaven la sala, va sentir el mateix neguit que havia experimentat el dia de l’obertura de l’Exposició Internacional de Belles Arts. Malgrat totes les crítiques que s’havien escrit ja sobre el seu quadre, necessitava comprovar als rostres d’aquelles persones l’impacte de la seva obra. Res no havia de distreure l’atenció dels presents, encara que probablement la qualitat artística de la seva obra es veuria atropellada per les emocions, els interessos o la lluita obrera.

Va mirar a la dreta i va veure l’Emma. Va arrufar els llavis, com si amb aquest gest es volgués queixar per ser allà esperant en Lerroux i els seus líders, i ella li va contestar amb un somriure forçat. Estava radiant i atractiva. La Josefina havia allargat les nits de feina per fer-li el conjunt que ara duia: una faldilla de tub de color blau marí que li arribava als turmells, deixant els peus a la vista, i una brusa blanca molt escotada que dissimulava el lli tosc amb què estava teixida sota infinitat de precioses puntes de seda de diversos colors que la Josefina hi havia cosit a sobre. Els adorns els havia demanat prestats a l’empleada d’una botiga on, de tant en tant, feia alguna feina. Al principi la dona s’hi havia negat, ja que aquelles blondes valien molts diners, i si no les hi tornava, o si es feien malbé, les hauria de pagar. Tanmateix, va canviar de parer quan la Josefina li va revelar per a què les volia. «El meu home i jo hi volem anar, el dia que presentin en públic aquell quadre!», va dir exultant. Les sabates també les va demanar prestades, a una veïna, però el que més va agradar a totes dues dones va ser la cotilla, que la Josefina havia adaptat no tan sols a l’escot de la camisa, sinó que també l’havia afluixat i buidat per la part que comprimia els pits. «Diuen que a França ja ni en porten», va dir per defensar els arranjaments. «Ara fan servir… sostenidors, una sola peça de tela amb tirants, que es lliga per darrere i subjecta els pits». Totes dues van acabar rient. Abillada així, elegant, amb les corbes marcades sota la roba i els pits alliberats d’una cotilla opressora, gronxant-se amb subtilesa a cada moviment, l’Emma semblava una deessa per sobre de la plebs. Això no obstant, se la veia neguitosa, angoixada, mirava d’una banda a l’altra, girant els ulls mecànicament, amb brusquedat; canviava de postura, s’agafava les mans davant del ventre o les amagava ràpidament a l’esquena, sense parar de bellugar-se.

D’ençà que en Dalmau li havia deixat el quadre repenjat a la capçalera del llit, ella l’havia evitat; totes les gestions amb els republicans i la seva donació a la Casa del Poble li arribaven per mitjà de la mare d’ell. Malgrat tot, pensar que l’Emma treballava en una cosa creada per ell li va fer reviure mil sentiments que havien quedat atrapats en l’oblit. Per què no podien ni tan sols recuperar l’amistat? Quedava molt enrere la mort de la Montserrat i les culpes… si havien arribat a existir, així com les discussions i aquells maleïts nus que no va arribar a saber mai qui li havia robat. Tots dos havien patit experiències traumàtiques: ell, l’addicció a la morfina; ella, la mort del seu marit. Ara vivia amb la seva mare! Els quedava tota una vida per viure; ella devia tenir vint-i-quatre anys, i ell dos més. Un corrent d’intens afecte va recórrer el cos d’en Dalmau de cap a peus. La va tornar a mirar i es va adonar que ella continuava nerviosa.

—Em fa por que ningú no miri el quadre —es va atrevir a dir-li.

L’Emma va tenir un ensurt i va fer mala cara. En Dalmau va dubtar de si continuar, però va decidir que sí:

—Tothom es fixarà en tu, els serà igual el que hagi fet jo. Estàs preciosa.

L’Emma es va quedar sorpresa. Feia molt de temps que ningú no li tirava floretes. Treballava a les cuines, i allà, la seva feminitat havia arribat a desaparèixer en una mena de pacte tàcit, un silenci còmplice entre tots els que s’hi movien: tots estaven al corrent de la seva submissió a l’Expedito, i ningú no la importunava, però tampoc no l’adulaven. A fora de les cuines… potser algun comentari més obscè que no seductor quan passava pels carrers de Barcelona. I justament havia de ser en Dalmau, qui l’afalagués! Va dubtar de si confessar-li que allà mateix, als seus peus, hi havia una cosa semblant a un home que des de feia quasi dos anys s’aprofitava d’ella d’una manera fastigosa i repugnant, perquè, obès, asmàtic i xop de suor, l’obligava a practicar unes perversions amb les quals es creia que s’atansava al plaer que no assolia d’una manera natural. Què hi diria ell? Es va penedir d’haver-se deixat portar per l’entusiasme de la Josefina. Ara hauria de dur posat el davantal de cuinera… No! Ni tan sols hauria d’ocupar el seu lloc.

—Imbècil —va abocar tota la frustració en en Dalmau.

—Guapa! —va replicar ell. L’Emma va fer un so gutural—. Per què estàs tan nerviosa? —va insistir—. Hauries d’estar acostumada a enraonar amb la gent. La Mestra, m’han dit que et deien, oi?

Què més li devien haver dit…? Potser que molts dels que eren allà la consideraven una puta, la meuca d’un dels cuiners, quan no eren ells mateixos els que mentien gallejant en públic d’haver gaudit dels seus favors. I ara l’exposaven vestida d’aquella manera, com una mercaderia, per sobre d’una multitud d’homes, molts dels quals no li treien els ulls de sobre. Els veia xiuxiuejar, assenyalar-la i fer broma entre ells. Alguns li picaven l’ullet en el moment que les seves mirades es trobaven; altres li llançaven petons. Havia sentit dir que en alguns prostíbuls les prostitutes desfilaven davant dels clients fins que aquests les escollien. Es va imaginar els sentiments d’aquelles dones.

—Crec que Lerroux —va continuar en Dalmau— espera que t’adrecis al públic. Hi ha moltes dones.

També l’hi havia comunicat en Romero, el secretari d’en Truchero: «Hauràs de dir alguna cosa. Prepara unes paraules breus».

Amb el neguit gratant-li la gola, la gent va irrompre en aplaudiments: Lerroux i tot el seu seguici avançaven en fila per la galeria, aplaudint i saludant els seus. Van arribar fins on els esperaven l’Emma i en Dalmau, i el líder republicà els va saludar: va estrènyer la mà a en Dalmau i va fer dos petons a l’Emma, molt celebrats. Lerroux va animar en Dalmau a descobrir el seu quadre davant dels obrers que omplien el local de gom a gom. Ell va voler cedir l’honor, i el republicà va estirar un cordó que va fer que la tela que cobria el llenç caigués a terra. Els assistents van callar davant de l’església en flames, un silenci que es va anar trencant en rumors fins que la concurrència va esclatar en aplaudiments i aclamacions. En Dalmau es va oblidar d’examinar les seves cares, tenia posada tota l’atenció fixament en l’Emma, en aquell rostre bell que tant va arribar a estimar un dia, i que havia enyorat molts més. Ella havia vist el quadre, però penjat allà, amb la gent ovacionant-lo, adquiria tota una altra dimensió. L’havien pintat per a ells, per a la causa, i aquella comunió elevava l’obra fins i tot per sobre de l’art, com si s’hagués convertit en un projecte universal. En Dalmau ho va percebre igual que l’Emma, a qui queia una llàgrima per la galta, que es va eixugar de seguida, tan bon punt es va adonar que en Dalmau l’observava. Tant se valia: ell també plorava. En aquell moment, en Lerroux es va interposar entre ells dos, els va agafar de la mà i els va obligar a alçar els braços amb ell. Els víctors es van refermar mentre ell sacsejava els braços enlaire, llavors els va deixar anar i va demanar silenci a la concurrència. Va parlar de l’Emma. La Mestra. «La recordeu?». Una cridòria va trencar el silenci. Doncs havia estat gràcies a ella, els va dir, que la Casa del Poble ara tenia aquell quadre meravellós; ella l’hi havia portat, i també s’havia compromès a aportar-n’hi dos més, que formarien un conjunt que havia de recordar obstinadament als republicans, allà mateix, on menjaven i es divertien, on sentien els discursos i discutien de política, quina era la seva última missió: «Destruir l’Església!». Va afalagar en Dalmau fins a fer-se enfadós.

—I no ens cobra les obres; ens les regala —va confessar a l’audiència, que va replicar amb un rumor que es va anar estenent per tot el saló—. És el pintor dels obrers! L’artista del poble! —El públic va tornar a esclatar en aplaudiments—. Els republicans li estarem agraïts eternament. Aquí té la seva família. Tu també, Mestra; accepta’m com aquell pare que va ser executat injustament pels nostres enemics. Jo et protegiré. Te’n dono la paraula davant de tots els camarades. No us faltarà res per part nostra. Estem en deute amb vosaltres. Mireu aquest quadre! —va exigir llavors a la gent, mantenint-se un instant en silenci—. Joves bàrbars! —els va cridar després buscant-los entre la gent que hi havia reunida. Molts van alçar la mà i van fer un udol—. Entreu a sac en la civilització decadent i miserable d’aquest país sense ventura —els va arengar—. Destruïu els seus temples! —va afegir assenyalant amb insistència el quadre d’en Dalmau—. Destruïu els seus sants! —Els aplaudiments i víctors ara s’havien convertit en insults i crits de guerra—. Alceu el vel a les novícies i eleveu-les a la categoria de mares per civilitzar l’espècie!

Ara es van sentir riallades, i fins i tot els ànims dels reunits. «Violeu-les!». «Cardeu-hi!». «Passeu-vos-les per la pedra!». «Desvirgueu-les!».

Lerroux va continuar amb aquella arenga explosiva.

—Assalteu els registres. Cremeu tots els títols de propietat. Destruïu l’organització social dels rics i els burgesos. Recluteu un exèrcit de proletaris perquè el món tremoli. Ara segueix tu —va animar l’Emma, agafant-la d’una mà i atansant-la a la vora de la galeria.

—Escopiu als capellans…! —va començar dient ella.

No va poder continuar. Just aleshores van sonar uns trets a les portes de la Casa del Poble, i unes quantres pedres van trencar els vidres de les finestres. Els carlistes i membres de Solidaritat volien assaltar la Fraternitat Republicana després de sentir les invectives de Lerroux contra la religió i les monges. Dins del saló hi havia famílies senceres, amb nens petits; allò no era un míting polític. Els joves bàrbars, juntament amb la majoria dels obrers i algunes de les seves dones, van córrer a defensar la gent i el seu territori. L’Emma va saltar d’alegria i s’hi va afegir, cridant com una esperitada.

—La camisa… —la va avisar la Josefina, a primera fila, quan la jove va passar pel costat d’ella i de la Júlia sense fer-los gens de cas.

La dona va fer que no amb el cap, pensant que aquelles puntes valien molts diners. Malgrat tot, aviat se’n va oblidar. Va alçar la nena fins a la galeria.

—Vigila-la —va demanar al seu fill.

—Què vol fer, mare? —es va amoïnar en Dalmau—. No vol pas sortir, oi?

Igual que l’Emma, la Josefina va desaparèixer entre la gent que encara era a la sala, però no se’n va anar al carrer, a l’esplanada que s’obria entre la façana de la Casa del Poble i la via del tren de Madrid, on es lliurava una batalla campal. El que va fer va ser dirigir-se cap la porta de doble batent que comunicava la sala amb les cuines. A dins, la gent treballava preparant el menjar del diumenge.

—Aquí no hi pot entrar, senyora —la va amonestar un cambrer.

—Sí que puc —va oposar ella, deixant-lo parat.

—Vol dir? —va insistir l’home.

—L’Expedito. Busco l’Expedito. —La Josefina va resseguir la cuina amb la mirada, atordida pel caos que hi regnava. Expedito. Aquell era el nom que l’Emma escopia una vegada i una altra quan tenia malsons—. Qui és?

—Aquell —va contestar el cambrer, assenyalant el cuiner obès xop de suor que, amb molt d’esforç, manipulava i esquarterava el costellam d’un bou damunt del marbre, armat amb un ganivet i una destral de grans dimensions. La Josefina va fer un sospir—. Compte amb aquell home —li va aconsellar el cambrer, veient que ella se n’hi anava amb pas decidit.

Va travessar la cuina, atraient les mirades d’ajudants de cuina i cuiners. Els crits i els sorolls van minvar. Fins i tot l’Expedito es va girar abans que la Josefina arribés on era ell.

—Expedito? —va preguntar ella igualment, quan va ser al seu costat.

L’home suava copiosament. Encara tenia el ganivet a la mà, i estava tacat tot ell de sang i esquitxat de miques de carn i ossos de les costelles.

—Qui és vostè? Què vol?

En Fèlix, el cap de cuiners, s’hi va atansar.

—Et vull recordar el que ha dit en Lerroux de l’Emma —va xiuxiuejar la Josefina. La simple menció de Lerroux va fer posar tens el cuiner—. Ha dit que és el seu pare. Que substitueix el que li van matar a Montjuïc. I que la protegeix. Que la protegeix. Ho entens? I n’ha donat paraula. En públic. Saps què vol dir això, desgraciat, fill de la gran puta? —va dir entre dents.

El rostre del cuiner, enrogit per l’esforç de partir el costellam, encara va pujar de to. L’home va estrènyer els dits al voltant del mànec del ganivet i el va alçar. En Fèlix va fer el gest d’interposar-se entre ells, però la Josefina el va aturar amb un gest.

—No té els collons que cal tenir —va tranquil·litzar al cap de cuines; llavors li va clavar els ulls, cansats, fins al fons de tot d’aquell ésser abjecte que tenia al davant—. Soc la mare del pintor d’aquell quadre que tant ha agradat als teus caps i als diaris, i que tant ha ofès beates i rosegaaltars; la mare del pintor que n’ha de regalar dos més a aquesta casa, i t’aviso que si poses un dit sobre l’Emma, si ni tan sols goses adreçar-li la paraula, ni arribaran els altres dos quadres ni es quedarà el que ja és aquí. Ho entens? Tu perdràs la feina, i tu te n’aniràs amb ell —va afegir mirant el cap de cuines—, per consentir-ho. M’he expressat amb prou claredat?

—No tornarà a passar —va prometre en Fèlix.

—Els republicans estan en deute amb l’Emma i amb el meu fill. Això ha dit en Lerroux, el gran Lerroux! Recordeu-ho sempre. Tots plegats —va afegir, reptant a tots els que en aquell moment eren a la cuina—, recordeu-ho.

Dit això, en va sortir. «Bravo», va sentir que xiuxiuejava en passar el mateix cambrer que havia intentat impedir-li l’entrada, i que encara era al costat de les portes batents. Va arribar fins a on estava penjat el quadre del seu fill. En Dalmau no hi era, però la Júlia sí: jugava amb altres nens a terra, sota la vigilància d’algunes mares. La petita la va veure i va somriure, però ni s’hi va atansar ni va deixar de jugar.

—Saben on és el meu fill? —va preguntar la Josefina a les dones.

—El pintor? —va inquirir una d’elles.

—Ens ha deixat la nena, i abans no poguéssim dir res ha sortit corrents, a barallar-se. Els homes sembla que no saben fer altra cosa que beure, jugar, buscar brega i…

—Ell també sap pintar —la va interrompre una tercera.

La Josefina escoltava amb la mirada posada a l’exterior de la Casa del Poble, on s’amuntegaven uns quants que presenciaven la trifulga; no va reconèixer en Dalmau en cap d’ells. Devia ser fora. Va témer per ell, i se li va encongir l’estómac, ja que sabia que lluitar no era el seu fort. Tot i això, va acabar somrient: el seu pare n’estaria orgullós, tant com ella. No va voler treure-hi el cap. Es va limitar a esperar, com la majoria de les altres dones, observant com jugaven els nens a terra.

Al cap d’una estona la batussa es va acabar, i joves bàrbars i obrers van tornar a la sala, molts contusionats o ferits. «Els carlistes n’han sortit més malparats», es consolaven entre ells. «Els hem clavat una bona allisada!». «Corrien com aquells capellans del quadre», se’n va burlar un altre, assenyalant el quadre d’en Dalmau. «Per anar a donar-se pel cul entre ells!». Les riallades van tornar a envair l’espai. La Josefina, i fins i tot la petita Júlia, finalitzada la diversió, esperaven l’Emma i en Dalmau. Van entrar, ella panteixant i escabellada, aparentment il·lesa. En Dalmau la seguia ranquejant entre els joves bàrbars que van entrar com un tropell, la majoria rient, com en Dalmau, que rebutjava la seva ajuda.

La Josefina va inspirar fort i va exhalar l’aire amb un llarg sospir. Llavors es va fixar en la camisa de l’Emma, bruta, esquinçada, sense ni una sola de les blondes que l’adornaven, amb la cotilla a la vista. Hauria de fer servir les cent cinquanta pessetes del quadre, que encara conservava estalviades, per poder reposar totes aquelles puntes, es va plànyer, quan l’Emma, que encara era lluny, la va clissar entre la gent, va buscar entre els plecs de la faldilla i va alçar la mà per damunt del cap dels que l’envoltaven arborant la peça brodada, intacta.