15

En Dalmau va sentir el diagnòstic del metge que havien fet cridar. Estava rabiós pel dolor que sentia perquè la seva mare havia impedit que li subministressin un calmant que contingués morfina. «És millor que pateixi —s’hi va oposar la dona— que no pas que se li desperti el gust de la droga». Tenia una dent trencada pel mig i dues que li ballaven a les genives. «Aguantaran —pronosticà el doctor—. No puc descartar alguna lesió a la mandíbula, el temps ho dirà, tot i que jo diria que no. Sí que té contusions més o menys considerables —va dir mentre observava el septe nasal trencat—, però es recuperarà sense cap problema».

El metge li va recomanar que descansés i va rondinar brandant les mans davant de tota la gent que es concentrava al pis, indicant que era impossible que el seu pacient descansés amb tant d’enrenou, així que els uns i els altres van traslladar en Dalmau al que havia estat el seu llit, que l’Emma li va cedir tornant amb la Júlia al de la Josefina. Allà, en la foscor i el silenci, que de mica en mica es van anar apoderant de la casa, i en l’absoluta quietud que intentava mantenir per evitar les fiblades de dolor, van esclatar les emocions. L’havien torturat perquè volien saber on eren les relíquies de sant Innocenci, amb el senyor Manel sempre present fins que el caos desfermat amb l’incendi havia envaït l’edifici. Però ell no va confessar. Els ventallots i els cops de puny li van rememorar els que havia rebut a la barriada de Pequín, i li feia més por la fúria de Don Ricardo que la d’aquells policies. Aleshores li va venir al pensament la Maravilles; un dia el recollia al carrer i el rescatava d’una mort pràcticament segura, i un altre l’entregava a les autoritats. També el va enganyar quan ell li donava diners perquè busqués l’Emma, n’estava convençut. Aquella trinxeraire era imprevisible, com tota la patuleia de pidolaires morts de gana i analfabets que eren incapaços d’actuar amb coherència. No n’hi havia cap que fos de fiar.

Estirat al llit, en Dalmau va reviure el xivarri que havien causat aquells joves bàrbars a la caserna. Després el van treure d’allà, atordit i malferit, i el van obligar a córrer. Aleshores reconegué l’Emma al seu costat. Va intentar parlar-hi, però s’havia quedat sense alè. Un cop a casa, algú li explicà que l’Emma havia organitzat tota aquella ràtzia per alliberar-lo. Davant d’aquesta revelació, la sang li va córrer rabent per les venes, colpejant rítmicament les zones lesionades del cos. Va notar com li bombejava al nas trencat, a la boca, a les contusions de la cara, un dolor sord i persistent que es va sumar al que va sentir quan l’Emma va entrar a la casa i se li va esvair qualsevol il·lusió.

La va entreveure amb els joves bàrbars que entraven i sortien del pis, ple de gom a gom, veïns i curiosos que s’hi colaven a la descarada; fins i tot hi havia el jutge de guàrdia, que s’hi havia presentat de la mà de l’advocat Fuster. L’Emma es bellugava entre tots acompanyada de qui en Dalmau va saber després que es tractava d’un líder republicà: altiu, jove i ben plantat, probablement atractiu per a les dones, que l’agafava de la mà o de la cintura, la magrejava, la petonejava, o li xiuxiuejava cosetes a l’orella i després reia estúpidament amb els presents. Al cap d’una estona, un cop saludats els uns i els altres, es van acostar on ell seia, i l’Emma l’hi va presentar: «Et presento en Joaquín Truchero —va anunciar—. El meu cap».

—Dona, potser soc una mica més que el teu cap! —va fer broma l’al·ludit, alhora que li donava un copet al cul amb el palmell de la mà.

L’Emma no es va queixar; va aguantar impertèrrita.

La Josefina va fer una ganyota.

El bombeig que en Dalmau sentia a les ferides es va aturar en sec. No va sentir el que li deia en Truchero. Va mantenir els ulls clavats en l’Emma, que va aguantar la seva mirada acusadora amb la mateixa fredor que havia demostrat moments abans amb el republicà.

—És cert? —va sentir en Dalmau que li preguntava en Joaquín Truchero.

«Què?». «A què es referia?».

—No sé de què… —va fer en Dalmau.

—L’Emma m’ha dit que ens pintaràs uns quadres per a la Casa del Poble —l’interrompé en Truchero davant del desconcert evident d’en Dalmau—. Moltes gràcies.

En Vicenç, el capitost dels joves bàrbars, que s’havia acostat en sentir allò dels quadres, també hi va intervenir:

—L’Emma ens ho va prometre si t’alliberàvem.

En Dalmau va tornar a mirar l’Emma, que va arrufar els llavis com si li demanés que ratifiqués la promesa. Acabava de veure com li tocaven el cul, i totes les seves expectatives s’havien esfondrat amb la mateixa rapidesa amb què havien renascut. No obstant això, no va ser capaç de contradir-la en públic, de deixar-la com una mentidera fins i tot davant d’aquell bavós que la magrejava, de manera que va assentir.

Aquella mateixa nit, ajagut al llit, immòbil, en Dalmau va decidir abandonar al més aviat possible aquella casa: dos dies, com a molt tres; no es veia amb ànims de compartir espais amb l’Emma, passar-hi arran, sentir-la parlar, respirar-ne l’olor…

Mentre es recuperava de la pallissa, el jutge va interrogar en Demetri, el paleta de la societat obrera que sabia que en Dalmau havia estat a l’obra la nit del robatori a la casa del senyor Manel. També va interrogar en Joan Soler, el capatàs, que va ratificar la declaració del seu empleat. Un cop va haver declarat, en Joan va aprofitar per anar a visitar en Dalmau i comunicar-li amb recança que a la Casa Batlló ja no hi tenia feina. La qüestió era que en Gaudí, l’arquitecte de Déu, més devot fins i tot que el Totpoderós, no s’ho havia pensat dues vegades quan va sentir per boca del senyor Manel la història del robatori de les relíquies de sant Innocenci i les sospites que queien sobre el seu antic protegit, de manera que va ordenar-ne el comiat sense dubtar-ho ni un segon. «Em sap molt de greu», li havia dit el capatàs. En Dalmau se’l va creure. El mateix que el jutge va haver de fer amb l’Emília, la mestressa de l’hostal, a qui també havia cridat a declarar.

—Vol dir que van compartir…? —El jutge va estendre els dits índexs de les mans i els va colpejar repetidament de costat, com si no gosés repetir el que la dona li acabava d’explicar.

—Això mateix —va saltar la vella anarquista. En Fuster va refugiar la mirada en un dels racons del despatx judicial; sabia què vindria a continuació—. El llit. Vam compartir el llit; no n’hi havia cap més lliure. Junts, senyor jutge. I al noi li va agradar, ja ho crec que sí. Jo ja soc vella i eixuta per… perquè algú em munti com un salvatge… —va dir. El jutge li va demanar silenci amb un gest, no obstant això ella va continuar amb el seu paper—: però encara tinc traça perquè un home s’ho passi bé.

L’Emília va tancar una de les mans deixant un forat al mig i la va fer anar amunt i avall, tal com ho faria per masturbar un home.

—Ja n’hi ha prou! —va bramar el magistrat.

No hi havia cap prova que apuntés en Dalmau Sala com a lladre de les relíquies, va concloure el jutge. La simple coincidència que hagués pintat un retrat de qui després s’havia ofert als agents de la policia per ajudar-los a obtenir la devolució del crucifix ni demostrava ni comportava cap relació amb el robatori. A més, era estrany que no s’hagués utilitzat la força per irrompre a la casa. El senyor Manel va reconèixer que en Dalmau no havia disposat mai de les claus del seu pis. Ningú no recordava que hi hagués duplicats, de manera que el jutge s’inclinava a pensar que el robatori era obra de professionals més que d’un home de les condicions d’en Dalmau. Finalment, per les proves practicades s’arribava a la conclusió que en Dalmau havia passat tota la nit al pis de l’Emília, per tant no procedia imposar cap mesura contra ell. Pel que feia al maltractament que en Dalmau havia rebut a la caserna, els guàrdies municipals van defensar per unanimitat que el detingut havia intentat escapar, que havia reaccionat contra ells amb violència i l’havien hagut de reduir per la força.

I tot va quedar en allò, fins i tot per als assaltants bàrbars a qui ningú no es va atrevir a denunciar, ni tan sols els policies, per les possibles represàlies. L’únic que bramava i es queixava era el senyor Manel Bello, que continuava convençut que en Dalmau li havia robat el seu bé més preuat i que es va tornar a venjar en la mare de qui havia estat el seu protegit, aconseguint que li enretiressin l’ajut que li proporcionava l’Església. El primer divendres després que el senyor Manel reconegués l’autor del quadre que penjava darrere de l’obès de Pequín, a la Josefina li van impedir l’accés al claustre de Santa Anna, allà on els donaven cupons per al pa, l’arròs i les mongetes. La dona ni tan sols va replicar quan el mossèn li va exigir amb males maneres que li tornés la targeta de pobra, intentant humiliar-la davant del centenar de desvalguts que anaven a buscar-hi caritat.

—Has mentit, miserable! —l’increpà—. Tu no ets cristiana. Ets una anarquista, una atea, una sacrílega.

—Sí. Soc tot això —va reconèixer ella estripant el carnet de cristiana pobra.

L’habitació que en Dalmau havia llogat al carrer de Sepúlveda, al barri de Sant Antoni, en un edifici de renda construït a la catalana a finals del segle anterior, era àmplia i assolellada, orientada al sud-est. En Dalmau no havia tingut mai tant d’espai per a ell sol, i encara menys amb finestra al carrer. Un llit amb un matalàs tou, un armari, una taula d’estudi amb una cadira, una altra on reposava un aiguamans que la senyora Magdalena, la dispesera, sempre mantenia ple d’aigua clara, formaven el mobiliari al qual en Dalmau havia afegit un cavallet en el qual encara no havia gosat posar cap tela.

Quan va marxar de casa la seva mare, al cap d’una setmana encara no, amb el nas tort i la dent trencada, amb una barba incipient entre les crostes, però prou recuperat, l’Emma li va recordar el compromís que tenia de pintar uns quadres per a la Casa del Poble.

—Ja no pinto —va afirmar ell; ara no li calia guardar les formes, estaven en família.

—Doncs hauràs de recuperar aquesta pràctica —va replicar ella amb el posat seriós—. És el que vaig prometre a la gent que et va salvar… i que tu vas ratificar.

—M’havien estomacat —es va excusar en Dalmau malgrat que tenia molt present el moment a què es referia ella—. No recordo el que dius. A més, no crec que pugui pintar res —insistí ell en defensa seva.

—Com que no pots? —intervingué la mare quan no s’ho esperava cap dels dos—. Abans ho feies. Pintaves bé, molt bé. Et van donar un premi! Treballa i pinta.

Els dies que en Dalmau va estar convalescent, en Joan, el capatàs de les obres de la Casa Batlló, el va anar a visitar dues vegades, en una d’elles per recomanar-li que provés sort al taller d’un mosaïcista italià que col·laborava amb els grans arquitectes del moment i que aquells dies ho feia per a Domènech i Montaner a les noves obres del Palau de la Música Catalana, amb la primera pedra ja posada: el 23 d’abril, dia de Sant Jordi, patró de Catalunya.

—Sé que l’italià busca gent com tu, amb les teves qualitats. Ha acceptat una feina important i necessita mans. Ets una bona persona —s’avançà a la mirada interrogadora d’en Dalmau—. Ningú no t’acusa de res, no crec que tinguis problemes en aquest sentit.

En Dalmau coneixia l’italià, només hi havia un mosaïcista a Barcelona amb taller propi, prou bo per col·laborar amb Domènech i Montaner i els altres arquitectes modernistes: Mario Maragliano. Amb tot, en aquell moment no va donar gaire importància al consell del capatàs; la sang li bullia només de pensar en les mans agafades de l’Emma i en Truchero.

La Josefina era conscient que el seu fill havia d’oblidar l’Emma i se’n va convèncer mentre cosia: havia de passar pàgina amb ella i per fer-ho havia de tornar a triomfar, a trobar-se a si mateix en el que l’apassionava, en contra del que fins aleshores havia pensat de la pintura i de la desgràcia que havia suposat per a la vida d’en Dalmau. No podia continuar sent un obrer mediocre amb l’únic objectiu a la vida de reparar els errors comesos de resultes de l’alcohol i la morfina. Com a mínim ho havia d’intentar!

—Pinta! —l’exhortà la Josefina el dia que en Dalmau, amb presses per allunyar-se de l’Emma, s’havia acomiadat de casa la seva mare per traslladar-se a la nova habitació de dispesa.

No obstant això, cap dels esbossos no satisfeia en Dalmau, i els dibuixos s’amuntegaven sobre la taula d’estudi.

«Pinta!». L’exigència de la seva mare el perseguia cada vegada que descartava un nou esbós. No podia: no hi havia cap treball que el complagués prou. Feia dibuixos vulgars; ni tan sols els imaginava traslladats a un quadre. Era una sensació semblant a la viscuda aquells dies que intentava fixar en un simple paper la mirada altiva de l’Úrsula. En aquells moments ho havia solucionat; potser una punxadeta… o potser només una copa d’absenta seria suficient per recuperar aquella voràgine creativa. «Un vinet!», es plantejava sovint. Quan les temptacions l’assaltaven, tancava els punys i es picava les cuixes suplicant al dolor que l’arrossegués una altra vegada als carrers, com el miserable que havia estat, o que el transportés a Pequín, a la barraca on va viure aquella humiliació tan gran abans de superar el vici. «Quan trigaràs a tornar a emborratxar-te o a punxar-te després de la disculpa?», li havia preguntat l’Emma el dia que es van trobar quan feia poc que havia sortit de l’infern.

Amb el repte que li feia tremolar les mans, en Dalmau agafava un altre full i s’entestava a fer-hi uns traços, que veia toscos, sense que aconseguís foragitar mai del tot la imatge de l’Emma.

—Oblida-la, fill —li aconsellà també la seva mare el dia que va marxar de casa.

Ho havia de fer. Enrere quedaven les relacions de joventut. L’Emma l’havia abandonat, encara que potser va ser ell qui ho va provocar. Però quina importància tenia ara tot plegat? Després es va embolicar amb el paleta, amb qui va tenir la Júlia, i ara semblava que fos més que una simple treballadora per a aquell republicà arrogant que li picava el cul com si en fes una proclama. Va estripar en mil bocins l’enèsim full de paper i va fer cap a casa la seva mare encara que ja fos de nit.

—Jo no em vaig comprometre mai a pintar res per a la Casa del Poble dels republicans.

Ho va etzibar després d’una salutació freda a totes dues dones, que, al costat de la nena, sopaven plàcidament al pis del carrer de Bertrellans. La porta era oberta, com sempre, de manera que el replà de l’escala semblava una extensió del pis. L’Emma va fer un bot. La Josefina va inclinar el cap, més intrigada que sorpresa.

—No, això és veritat —va reconèixer l’Emma girant-se en rodó, sense aixecar el cul de la cadira, tot i enfrontar-se a en Dalmau, que estava dret a un pas d’elles—. Ho vaig fer jo en nom teu. Ho vaig haver de fer perquè t’alliberessin. Te’n recordes? T’havien tancat i et torturaven.

—I t’ho agraeixo —l’interrompé en Dalmau—. Però això no vol dir que hagi de pintar tres quadres.

—Que desagraït, aleshores —va replicar l’Emma amb gravetat.

En Dalmau es va sentir molest amb l’acritud de la noia. Sí, l’havia alliberat, però si l’havien fet presoner havia estat per ajudar-les, a la seva mare i a ella, a la petita Júlia, per treure’ls del damunt l’amenaça de l’Anastasi. Ell tenia tota la culpa del que havia passat. Ell era el que s’havia salvat d’anar a l’exèrcit per caure després en la droga i despertar la ira del senyor Manel amb la mort de l’Úrsula. Ningú no era culpable del que els havia passat, però tampoc no semblava just que l’Emma no li reconegués cap mèrit. Ella, que continuava vivint a la casa, amb la seva mare!

—Em van tancar perquè us vaig ajudar —li etzibà—. Per robar la creu i alliberar-vos de l’Anastasi.

—Jo no et vaig demanar que ho fessis.

—Doncs estem en paus: jo tampoc no et vaig demanar que m’alliberessis —li va retreure. L’Emma va fer una ganyota—. Les nostres relacions sempre han estat carregades de malentesos.

No va esperar cap resposta; va fer un petó a la seva mare, aclaparada per la duresa de la disputa, i es va permetre robar-li un bocí de carn que tenia al plat.

—Que bona —va comentar mentre esborrifava els cabells a la Júlia.

La nena va respondre amb una rialla cristal·lina capaç d’eliminar qualsevol tensió. En Dalmau no va deixar temps perquè això passés: es va acomiadar per confondre’s en la penombra del replà. L’estómac, contret des que havia pres la decisió d’enfrontar-se a l’Emma, s’havia distès de cop. La fam l’envestí i una explosió de saliva li esclatà a la boca. Encara arribava a temps de sopar al Restaurant d’Obrers de Santa Madrona, un menjador social.

Tots els antics racons del barri de Sant Antoni per on transitava camí del taller del mestre italià, i que fins aleshores s’havia estimat més esquivar perquè li portaven records dolorosos i inquietants, es van convertir a partir d’aquella nit en senzilles referències sense cap més connotació que la d’una història ja superada al costat de l’Emma: Can Bertran, que prosperava com a fonda, sempre atapeïda d’obrers. Un dia hi hauria d’anar a dinar i així seria la prova definitiva de la catarsi que estava vivint. El col·legi dels Escolapis. La presó d’Amàlia. L’immoble on vivia l’Emma amb l’oncle i els cosins. El mercat de Sant Antoni, on havien mort la Montserrat.

El taller de Mario Maragliano era a l’Eixample de Barcelona, als baixos d’un edifici del carrer de Girona, per sobre del carrer de la Diputació, i s’estenia per gran part de l’interior d’illa. A diferència de la fàbrica de ceràmica d’en Manel Bello, el taller de l’italià era de caire més artesanal, amb un forn d’estil àrab, de cúpula voltada però de gran capacitat, alimentat amb llenya i amb la caldera soterrada, de manera que la cambra de cocció quedava a nivell del terra del pati interior, que compartia espai amb assecadores, basses, magatzem i piles d’argila, tot atapeït en un mateix solar i distribuït una mica anàrquicament. Al taller hi treballaven una vintena de persones, moltes de les quals, com en Dalmau, ho feien a la planta baixa, a les taules de dibuix i composició.

Maragliano, un home d’uns quaranta anys que havia après l’ofici a Gènova, des d’on es va traslladar a Barcelona ja amb el reconeixement i la consideració de mestre en mosaics romans i bizantins, coneixia en Dalmau. Havia vist l’obra que havia fet amb el senyor Manel i apreciava els seus treballs en ceràmica; per tant, no va tenir cap dubte a contractar-lo. El primer dia van xerrar una bona estona, el genovès amb el deix d’aquella sonoritat gairebé musical de la seva llengua mare, però van evitar parlar de política ni van esmentar l’episodi d’en Dalmau amb la Guàrdia Municipal.

—L’Església i els Llucs tenen una gran influència en el mercat —va dir el mestre, com si així excusés aquella omissió.

—Em consta —ratificà per la seva banda en Dalmau, amb l’esbós d’un somriure als llavis encara botits i morats.

El mosaïcista treballava en força obres, tant a Barcelona com fora —tenia obert taller a Madrid— i amb Domènech i Montaner ho havia fet a la Casa Lleó i Morera, i ara al Palau de la Música Catalana al costat d’un altre dels grans mosaïcistes de l’època: Lluís Bru. Maragliano era conscient de la capacitat i la bona feina que podia desenvolupar el seu nou ceramista i l’equiparava amb els primers oficials, però no el va voler elevar per damunt dels treballadors de què ja disposava. A més, en Dalmau, que sens dubte dominava el dibuix i la ceràmica, encara s’havia de familiaritzar amb una altra de les arts que distingien el taller de l’italià: el mosaic.

—Llàstima que no sigui l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau —va comentar en Dalmau referint-se a l’obra que també dirigia Domènech i Montaner a Barcelona—. Allà hi ha molta més feina per a un taller com el seu.

—Sí —va reconèixer l’italià—. L’hospital és certament una gran obra, immensa, però el Palau… Saps quina superfície ocupa l’hospital? —En Dalmau va fer que no amb el cap—. Més de tres-cents mil metres quadrats. En Lluís s’està lluint als pavellons, pot fer-ho amb una obra magna que certament dona molta feina als artistes com nosaltres. Ara bé, saps quina superfície ocupa el Palau de la Música? —No va caldre que en Dalmau tornés a dir que no; el seu gest va ser suficient—. No arriba als mil cinc-cents metres quadrats, i això en una parcel·la irregular, enclavada entre carrerons d’un dels barris més antics de la ciutat. Ni tan sols tindrà perspectiva, enxubat com ho estarà entre edificacions. Si des de les finestres de l’edifici del davant gairebé es podria tocar la façana! El vianant es trobarà de morros amb el Palau! Tres-cents mil metres contra mil cinc-cents. I en aquests mil cinc-cents, deficients, mal disposats, Domènech i Montaner pretén recollir l’esperit de la música a través de l’arquitectura; vol exterioritzar la tradició catalana dels cants corals que promou l’Orfeó, que a la vegada és la institució popular impulsora de l’obra; també vol assolir el cim del modernisme, que en l’arquitectura d’aquesta ciutat es troba en el seu zenit si bé en altres llocs ja l’han superat unes altres tendències artístiques, però, sobretot, vol oferir un espai al poble en què la gent senzilla i humil gaudeixi i visqui la música; d’aquí també la seva ubicació. Conec els plans de l’arquitecte. Potser l’hospital és una obra colossal, sí, serà una meravella, però mira bé el que et dic: la posteritat recordarà Domènech i Montaner pel Palau de la Música, i nosaltres hi haurem col·laborat.

Colze a colze amb els altres treballadors, assegut amb ells en taules llargues, cobert amb un guardapols blau esblaimat que li anava balder, però que li va transmetre una serenor semblant a la que sentia al capdamunt del llom del drac de la Casa Batlló, en Dalmau va començar a treballar en la fabricació i el tall, tècnica que desconeixia completament, de les tessel·les de ceràmica que recobririen les columnes, sostres i façanes del Palau obeint els dissenys del mateix Domènech, a l’espera que poguessin muntar-se en obra, compaginant els seus treballs amb els de la construcció sense que mosaïcistes i paletes es fessin nosa. Veient els plànols i els dissenys, no va trigar a entendre que, a diferència de la Casa Lleó i Morera, i fins i tot del nou hospital, tal com va comentar Maragliano, Domènech i Montaner tenia prevista una efusió de peces de ceràmica, mosaics i trencadís, que al costat de les aportacions d’altres arts industrials, escultura, ebenisteria, vidrieria o forja, crearien un edifici únic al món.

I, de la mateixa manera que compartia taula de treball amb el personal del taller, en Dalmau també va començar a compartir amb ells oci i diversió. Comptava amb un bon jornal i per tant disposava de diners; no tenia cap obligació tret del seu propi manteniment, que continuava sent frugal, el pagament de l’habitació, i uns diners que anava estalviant per comprar una nova màquina de cosir a la seva mare, que s’havia negat que la continués ajudant econòmicament.

—L’Emma té un bon sou —li va dir—, ens arriba per a totes tres, i jo encara faig alguns calerons cosint. Aprofita-ho i arregla la teva vida, fill.

No li va voler dir a la Josefina l’esforç que feia per estalviar la quantitat suficient per comprar aquella màquina de cosir. Un company del taller de mosaics li aconsellà que anés al Mont de Pietat a demanar un préstec per adquirir-la sense haver d’esperar, però quan va saber qui eren les persones que dirigien la institució va desistir-hi per no topar-hi els amics del senyor Manel. També es va plantejar demanar un préstec a qualsevol persona de tota la mà de gent que s’anunciava als diaris oferint diners, però allò implicava subscriure préstecs usurers que de vegades arribaven a pujar fins al deu per cent diari de la quantitat que li deixarien. En Dalmau no volia caure en aquell cercle viciós que atrapava gran part dels obrers pressionats per la necessitat. Ja estava bé estalviar mes a mes, va concloure.

I, mentrestant, en Dalmau sentia riure i tornava a riure. Va gaudir d’activitats senzilles, populars: festes que s’organitzaven a barris amb diversitat d’espectacles al carrer; envelats públics on es ballava amb alegria; trobades a tavernes, bromes, discussions i partides de daus o de cartes en què, per ignorància, en Dalmau no s’atrevia a jugar o a apostar; de tant en tant anava al cinema, al circ, al teatre o al frontó. Va redescobrir la ciutat de la seva infància: concursos d’hípica al parc; exposicions de flors i plantes; concerts de bandes civils i militars a diferents punts de la ciutat; cors populars; concursos de balls regionals; processons, comparses, fogueres, i una cosa que no havia vist de petit: curses de cotxes. A Barcelona hi havia aleshores gairebé dos-cents vehicles que, de sobte, retrunyien pels carrers i deixaven al seu pas una estela de fum blavós i pudent, quan no algun ferit que no havia tingut l’oportunitat d’allunyar-se a temps.

Alguns d’aquests cotxes van ser els que van competir en el rècord del quilòmetre en línia recta, al costat de bicicletes i motocicletes, a més a més de corredors a peu, al carrer de les Corts, entre els carrers d’Entença i Muntaner, animats per una banda de música i multitud de persones al llarg del recorregut, entre els quals hi havia en Dalmau, alguns dels seus companys de taller i altres amics. L’automòbil vencedor va culminar el recorregut en cinquanta-un segons, una marca només trenta segons per sota de la bicicleta guanyadora en la seva competició, i molt per damunt de la motocicleta que es va endur el premi en la seva categoria.

Els diumenges, un cop ja havia passat una bona estona amb els amics, en Dalmau havia agafat el costum de convidar a dinar la seva mare i, amb ella agafada de bracet, passejaven fins a la fonda que haguessin triat. Mentre degustaven el menú, xerraven i s’explicaven tot allò de què no havien parlat en els anys de vida d’en Dalmau.

El diumenge 26 d’abril de 1906, Lerroux inaugurava la planta baixa de la Casa del Poble, un edifici, encara en obres, situat a la cantonada dels carrers d’Aragó i de Casanova. La zona més important d’aquella planta es corresponia amb una gran sala amb un escenari i dues galeries dobles a banda i banda, que estava destinada a fer-hi tota mena de mítings polítics dels republicans, representacions teatrals i audicions, i, amb caràcter general, es feia servir de restaurant.

L’Emma feia una setmana que hi treballava sense descans, només parava dues hores a les nits. Els dos primers dies els va aprofitar per anar corrents a veure la Júlia, el tercer dia ja va avisar la Josefina que fins que no aconseguissin posar en marxa aquell monstre, li seria difícil tornar; com a mínim allà buscava un racó per jeure i aprofitava la poca estona que tenia per descansar. Netejar, comprar gènere, ordenar i comprovar la vaixella, els coberts i els gots, les paelles, els pots i les olles; ocupar-se de la llenya i el carbó per a les cuines de ferro i de la terra d’escudelles. En definitiva, posar-ho tot en marxa. L’Emma no va decebre en Fèlix, el cap de cuina, com no ho havia fet durant l’època que, per indicació d’en Truchero, havia col·laborat en la construcció de la casa; recordava bé el seu aprenentatge i les experiències a Can Bertran. Per sota d’en Fèlix, dos cuiners de primera en dirigien quatre de segona, entre els quals hi havia l’Emma i una altra dona, l’Engràcia, uns deu anys més gran que ella. Tots ells, al seu torn, podien donar ordres a un exèrcit de mossos de cuina i cambrers. Les cuines eren grans, amb molts fogons, en consonància amb la grandària de la sala, on podien seure perfectament cinc-cents obrers, a qui s’havia de servir com calia, comensals, com van arribar a comprovar l’Emma i els seus companys, que se sentien amos i senyors del local, de manera que exigien el que no s’haurien atrevit a demanar en una fonda. Molts d’ells havien col·laborat de franc a aixecar l’edifici després de les seves respectives jornades de feina, i la resta n’eren socis, allò era casa seva: La Casa del Poble! «Els obrers tindran aquí un baluard dels seus drets», anuncià Lerroux al discurs d’inauguració, i oi tant si els exigien.

El banquet d’aquell 26 d’abril es va servir en una sala plena de punta a punta, decorada amb garlandes i banderes espanyoles i franceses, i amenitzada pel Cor del Poble, que va interpretar cançons catalanes i espanyoles, a més de «La Marsellesa», l’himne revolucionari que es va victorejar amb passió i que es va haver de repetir diverses vegades. El dinar va ser el típic de les festes tradicionals que es menjava a les cases catalanes que s’ho podien permetre: canelons, xató, pollastre rostit i fricandó; crema catalana i mató, de postres; aigua i vi negre amb els àpats principals, per passar després al vi bo i els dolços, i als licors i els cafès. L’Emma va tenir certa curiositat per si hi apareixia en Maties, el dels pollastres, però el negoci era massa gran per intentar col·locar la seva reduïda mercaderia de baixa qualitat; en qualsevol cas, li hauria agradat veure qui acompanyava en aquell moment el vell esdentegat.

En Fèlix li encarregà que s’ocupés de preparar el xató, una amanida típica de la costa catalana que feia relativament poc que era coneguda des de mitjan del segle anterior, i de la qual s’atribuïen la paternitat Sitges, Vilanova i la Geltrú i el Vendrell. Els ingredients bàsics eren l’escarola, la tonyina i el bacallà esqueixats i dessalats, les anxoves i les olives negres. Tot plegat s’amania amb una salsa feta amb nyores, ametlles i avellanes torrades, pa, all, sal, oli d’oliva i vinagre. Fins aquí tots els pares del xató semblava que coincidissin, tret d’alguna discrepància respecte a la fruita seca, però les discussions a la cuina de la Casa del Poble van arribar a ser gairebé virulentes quan cadascun dels cuiners, inclosos els de segona, va voler dir-hi la seva i ho va fer sobre els altres aliments i condiments que s’havien d’incloure a la salsa.

—Bitxo —va dir un—. Ha de portar bitxo.

—Què dius, ara! Això mai —va replicar un altre.

—I el pa s’ha de fregir —va apuntar el primer.

—No… —el van contradir—. S’ha de torrar.

I fins i tot n’hi va haver un tercer que va insistir que s’havia d’utilitzar només la molla del pa amarada de vinagre. Cebes, tomàquets escalivats i més anxoves a la salsa.

Amb el bacallà i la tonyina dessalats prèviament, l’Emma s’esperava al costat dels morters per afegir definitivament els components de la salsa i que els mossos de cuina comencessin a picar-los. No es coneixia amb detall aquell plat i era divertit sentir-los defensar aferrissadament les seves postures: sobre el xató existia una veritable disputa entre els pretesos creadors i no hi havia taula que, després d’una bona amanida com aquella, i després d’alabar-la educadament, no esmentés amb subtilesa què hi faltava… o què hi sobrava. I no cal dir que, com en tota controvèrsia, en alguns casos els ànims s’encenien. I en aquest punt es trobaven a la cuina quan en Fèlix li picà l’ullet.

—Xató a l’estil de la Casa del Poble! —va cridar l’Emma fent callar tothom—. Vinga, tothom fora del meu taulell! Jo decidiré.

Ho va fer, memoritzant bé les seves decisions per a pròximes ocasions, tot i que sempre vigilava de reüll els altres, que es queixaven ostensiblement o feien un somriure segons la tria d’ella. L’Emma es va divertir a costa d’ells, sospesant els ingredients que havien estat objecte de discussió per considerar-los una estona i, en acabat, descartar-los o incloure’ls a la salsa.

El xató va agradar. Molt, com els canelons i tot l’àpat. Lerroux va demanar als cuiners i mossos de cuina que sortissin a la sala per felicitar-los i dedicar-los l’aplaudiment de mig miler de comensals. L’Emma i algun dels altres havien tret el nas durant el banquet, sobretot quan una coral d’estudiants valencians va tornar a cantar «La Marsellesa». Com sempre, a l’Emma se li va posar la pell de gallina en sentir amb passió l’himne de la llibertat i la revolució.

En aquest cas, però, l’equip que comandava en Fèlix es va esmunyir entre les taules per arribar com més a prop millor de Lerroux i els seus col·laboradors. El polític va lloar a viva veu el menjar, va proposar un brindis, i la gent es va aixecar per alçar les copes per ells. Just davant d’ella, dues taules més enllà, l’Emma es va fixar en en Joaquín Truchero. Darrerament es veien poc, cosa que va estranyar l’Emma, i durant l’última setmana, arran de la inauguració, ni tan sols ho havien fet. Ara ho entenia, en Truchero havia trobat una altra companyia: una rosseta prima, pàl·lida, etèria, estil fada, amb un vestit de tirants que li penjava lànguidament d’unes espatlles escardalenques, i que no brindava cap als cuiners sinó cap al seu acompanyant; els braços de tots dos, que subjectaven les copes, estaven entrellaçats, i després de beure es van fer un llarg petó a la boca completament aliens a l’homenatge dedicat als cuiners.

Entre els clams i els aplaudiments que van seguir al brindis, l’Emma va tremolar de ràbia. No n’hi havia dit res! Devia fer més d’un any de la seva relació i sabia que en Truchero havia mantingut contacte amb altres dones. Però no li havia importat. Tampoc no li despertava cap gelosia aquella rossa esllanguida, però aquella presentació pública no era sinó una clatellada al seu orgull i, el més important, la mostra visible que acabava de perdre la persona que li donava suport dins el partit i en les seves estructures, i això sí que l’amoïnava.

—Com acostuma a passar, ets l’última de saber que ja no ets la puteta d’aquell penques —li va dir a cau d’orella l’Engràcia, sense amagar la satisfacció en el to de veu—. A què atribueixes, sinó, tanta rialleta, interès en el teu plat, i picadetes d’ull a la cuina? De debò creus que a cap d’ells els importa una merda el xató que facis o deixis de fer? Pràcticament tots estan pendents de veure qui és el primer que et clava un bon clau en algun racó.

L’Emma es va girar virulentament cap a l’Engràcia, però la dona no va donar cap importància a aquell gest irat.

—Benvinguda al grup de les repudiades —va afegir.

—Repudiada?

—Que no veus com et miren tots? —Per un moment, entre aplaudiments i crits, l’Emma va tenir la sensació de veure que requeien sobre ella les mirades de molts dels presents; va sentir-se torbada—. Sense rancúnies —la despertà l’Engràcia—, totes hem passat per situacions semblants.

—Jo només volia treballar per un jornal digne.

L’Engràcia es va posar a riure.

—No saps quantes obreres compaginen les feines amb la prostitució per treure’s un sobresou. Els seus marits ho saben, i, si no ho saben, s’ho imaginen, però en qualsevol cas, ho toleren. No saps que hi ha un prostíbul on totes les putes treballen de dia de carnisseres? És el nostre destí, noia. No et lamentis. Aprofita-ho tu que encara pots. Tanca els ulls, prem el cul… i després et rentes bé i te n’oblides.

Totes dues es van mirar. Els aplaudiments s’havien acabat: la gent xerrava a peu dret i posava el punt final al banquet. En Truchero reia i magrejava sense cap vergonya la jove rossa, tal com li havia fet a ella en nombroses ocasions. Va sentir fàstic de si mateixa en veure’s reflectida en aquella noia.

—No te’ls miris amb aquesta cara —li aconsellà l’Engràcia—. No val la pena. Ja has aconseguit el que volies: una feina i un jornal. Sense rancúnies —va repetir—, entesos? Ens hem d’ajudar entre totes.

L’Emma va assentir, pensativa, i va estrènyer la mà que li oferia la companya.

L’Emma es va lliurar a la feina més que cap dels seus companys. No va tornar a parlar amb en Truchero, tot i que la Fraternitat propera a la Universitat es va traslladar a la Casa del Poble, i de tant en tant es trobaven. La Josefina es va convertir en una veritable àvia per a la Júlia, de qui tenia cura i a qui portava amunt i avall.

—No cusi tant —li demanà l’Emma—. Amb el que jo guanyo ens arriba per viure a totes tres. Gaudeixi de la nena; ella l’adora.

D’altra banda, quan podia s’afegia a la lluita obrera i anticlerical. Barcelona continuava vivint una crisi que destrossava les famílies i estenia les malalties i la mort entre els necessitats. La falta de feina continuava a l’alça en tots els oficis. Aquell mateix mes d’abril en què Lerroux es vanagloriava d’inaugurar la Casa del Poble, un terratrèmol sacsejava la ciutat californiana de San Francisco i n’esfondrava gran part dels edificis. Quan es va saber la notícia, els efectes devastadors del terratrèmol i els incendis posteriors, es va formar una cua interminable de paletes i fusters a la porta del consolat dels Estats Units per emigrar-hi a la recerca de feina.

L’1 de maig, els anarquistes van proposar una vaga general per reivindicar les vuit hores de jornada laboral que la gran majoria dels sectors havien aconseguit. «Cada dos obrers que aturin l’activitat un cop complertes les vuit hores, en comptes de les dotze que treballen, crearan un lloc de treball per a un company desocupat», defensaven els llibertaris, que tenien preparats actes terroristes per a aquell dia. Ni l’argument va fer forat en uns obrers envoltats d’esquirols que ambicionaven els seus llocs de feina, ni els treballadors es van afegir a l’aturada ni es va produir cap atemptat. La vaga va resultar un fracàs i els anarquistes es van veure abocats a un ostracisme polític pitjor que el que havien viscut després de la vaga general del 1902.

Sempre quedava la lluita contra l’Església. I els joves bàrbars. I els mítings polítics en què s’enfrontaven els uns amb els altres. Però l’Emma percebia que la seva situació personal no era la mateixa que feia dues setmanes encara no, quan els bàrbars l’aclamaven i la respectaven gairebé amb veneració. Ara, n’hi havia que se li insinuaven descaradament, se li acostaven i s’hi refregaven. En alguna escaramussa va arribar a notar com li tocaven el cul, o com l’agafaven d’on fos a la mínima que podien. A les cuines de la Casa del Poble no era diferent. Se sentia assetjada. Així que es girava enxampava algun mosso, cambrer o cuiner amb els ulls injectats de desig clavats als pits, als malucs o a les natges. Es tapava tant com podia, però no aconseguia ocultar el seu cos voluptuós.

—Hauràs de triar —la va sorprendre una nit l’Engràcia.

Les dues dones vivien a prop i feien el camí a casa plegades.

—Què vols dir?

—Que mentre no tinguis un home, t’assetjaran. I segur que hi haurà algú que anirà més enllà. I a partir d’això…

L’Emma va recordar aquell mateix consell, potser no tan alarmista, en boca de la Dora, la seva companya de llit abans d’anar-se’n a viure amb l’Antoni. Es devia haver acabat casant amb el barreter? «Mala peça al teler tenia la Dora amb els pèls de conill», va pensar amb un somriure.

—De què rius? —li va preguntar l’Engràcia—. Jo de tu no riuria. No saps què expliquen de tu?

—A què et refereixes?

—Que entre el que explicava en Truchero, omplint-se la boca parlant de tu, entre el que s’han imaginat els altres i el que hi han anat afegint tots plegats a mesura que la bola es feia més i més grossa, ets com una deessa de l’amor, llibertina, accessible, fàcil, oberta a qualsevol experiència per immunda que sigui. No saps quants homes diuen que han estat amb tu.

—Estúpids! —els insultà l’Emma, burlant-se’n, tot i que no podia evitar sentir un ram de còlera que li regirà l’estómac.

—Sí, però a tota aquesta colla d’estúpids els agrada presumir de les seves conquestes, reals o fictícies. Tu, mentre vas estar amb en Truchero, vas ser intocable, però ell encara no havia fet el primer petó a aquesta rossa esquelètica amb qui es passeja ara, que ja corria el rumor que t’havien muntat dos paios.

La bilis, amarga, corrosiva, s’instal·là a la boca de l’Emma. Va intentar que l’Engràcia no s’adonés del malestar que li havien provocat aquelles paraules. Era conscient que entregant-se a en Truchero havia donat peu a tots aquells comentaris. Ho havia pensat mil vegades en la foscor de la nit, però sempre arribava a la mateixa conclusió: havia de tirar endavant, mantenir la seva filla, i si per aconseguir-ho havia d’utilitzar el seu cos, ho faria. Amb tot, no podia evitar el dolor i la humiliació d’estar en boca de tothom, com una meuca qualsevol.

—I tu, com t’ho fas? —li preguntà a l’Engràcia.

La dona, ja superats els trenta anys, encara feia gala de certs encants, potser una mica passats —els parts, la feina dura, el marit—, però atractius per a tota aquella trepa que, a casa seva, tan sols esperaven trobar el llast del cansament, les poques ganes de viure, la desídia i la indiferència.

—En Manel… —va contestar deixant caure el nom.

—Sí.

L’Emma va alçar el cap.

—Un dels primers cuiners.

—Ho sé.

—És casat, millor per a mi, però una mamada aquí, un clau de tant en tant, una cosa ràpida, un pim pam, sense necessitat de treure’m la faldilla, i feina feta. Ja no se m’acosta ningú.

L’Emma va recordar el venedor de pollastres i aquell matalasser de qui finalment va aconseguir fugir. I l’administrador de la casa del passadís, on vivien la Pura i l’Emília. Realment, la convivència amb el paleta li havia proporcionat tranquil·litat i, ho havia de reconèixer, també la relació amb en Truchero. Quina merda era tot plegat en aquell món d’homes!

—Lluito al costat dels joves bàrbars —va deixar anar de cop i volta—. Em barallo pel partit. Rebento manifestacions i mítings; ho faig amb violència, arriscant la meva integritat. He aconseguit una bona feina. No pot ser que per mantenir-la m’hagi d’entregar a un altre fill de puta. Necessito aquesta feina, Engràcia. La meva filla…, la Josefina, la seva àvia… Aquest treball és el que ens assegura el pa —es va lamentar poc abans que se separessin els seus camins, una cap al carrer de Bertrellans, l’altra en direcció al mar, al carrer dels Escudellers, on vivia—. Els homes són tots plegats uns malparits.

L’Engràcia es va aturar. L’Emma també.

—No. No tots són així. N’hi ha que són bons, però és un grup reduït. Avui dia, com t’he dit, tu ets un trofeu: guapa, atractiva, jove, sola… i, segons expliquen, una gran amant. Molts d’aquests mossos que et miren no s’atrevirien a posar-te la mà al damunt, però això no vol dir que no ho desitgin. Ara bé, hi ha molts altres homes que són arrogants, canalles, que han de demostrar constantment la seva masculinitat i el poder. Homes! Sembla que l’univers només es bellugui al compàs de tota aquesta tropa de cabrons, com si hi insuflessin potència amb els seus panteixos i ejaculacions. Si et pares a pensar-hi, en aquesta ciutat les nenes es comencen a prostituir als deu anys. N’hi ha a carretades. Ho demostra la gran quantitat que acaben a cases d’acollida, però és que, a més, totes ho sabem, no és cap secret. Quina mena d’animal pot follar amb criatures que tot just els creixen els pits?

—Homes —va xiuxiuejar l’Emma en la nit.

—Saps quants judicis s’han fet a Barcelona per violació de dones l’any passat? M’ho va explicar un funcionari dels jutjats del partit. Tu quants diries?

—Doncs no ho sé. Hi ha violacions cada dia.

—Un! Un únic judici per violació d’una dona. En una ciutat com Barcelona, on les nenes es prostitueixen amb deu anys. Un únic judici per violació! Aquest és el nostre destí, Emma, el que han ideat per a nosaltres tots aquests homes que ens dirigeixen i que ni tan sols no ens permeten votar. Un únic judici! Pensa-hi bé.

Els mals presagis de l’Engràcia no van trigar a complir-se. L’altre cuiner de primera, de nom Expedito, un home obès, sempre suat, repulsiu, va aprofitar el seu rang per apropar-se a ella en un moment en què es trobaven sols en un dels patis que donaven a la cuina. La va atacar per darrere, encastant-li la panxa a l’esquena i abraçant-la fins a tocar-li els pits amb les mans. L’Emma es va regirar. «Quieta —li ordenava l’altre mentre forcejava amb ella per tenir-la ben agafada—. Quieta… fera».

—Deixa’m anar, fill de puta!

L’Emma no aconseguia alliberar-se del braç d’aquell home corpulent. Només podia cridar, demanar ajut.

—Algú t’ha de domesticar, lleona —li escopia a l’orella en aquell moment l’Expedito. Mentrestant, amb la mà li premia encara més el pit, i amb l’altra li recorria el ventre—. Vull que em facis el mateix que li feies a en Truchero quan eres la seva puta; vull que facis tot el que diuen que fas tan bé.

El crit d’auxili es va encallar a la gola de l’Emma. Ho va tenir clar: allà només era una puta, l’amant d’en Truchero i la bagassa imaginària d’un grapat de fanfarrons.

Era el mateix que pensaven aquells bàrbars que abans la reverenciaven. Qui l’ajudaria? El cuiner ja li clavava els dits a l’entrecuix, panteixant, del tot equivocat perquè concebia les cabòries de l’Emma com si se li hagués entregat.

—Així m’agrada. Aquesta ha de ser l’actitud d’una puta —va xiuxiuejar intentant apujar-li les faldilles, confiat.

L’Emma va notar la seva presència al darrere, però no el penis perquè la panxa n’impedia el contacte amb les natges. El que sí li arribava era l’alè sufocat de l’home just al clatell. No s’ho va pensar dues vegades. Va abaixar el cap per agafar impuls i el va aixecar amb totes les forces que li va proporcionar la ràbia que esclatava dins seu.

Un cop sec, violent. Un esclafit: el nas de l’Expedito que s’havia rebentat. L’Emma es va alliberar de l’home, que tossia i sagnava com un porc. Va escopir a terra i, tremolant, insensible al seu propi dolor a la part posterior del cap, va buscar refugi al rebost de la carn.

D’ençà d’aquell dia, les mirades lascives es van transformar en gèlides i fugisseres. Ningú no la va tornar a molestar i, no obstant això, l’Emma vivia en una tensió permanent, angoixada, en un ambient d’espera; conscients tots que alguna cosa havia de passar. Es bellugava amb recel, sempre alerta. Caminava pels carrers apressadament, girant-se per comprovar que no la seguia ningú encara que els carrers fossin transitats. No aconseguia aclucar l’ull. Va parlar amb l’Engràcia.

—Tu has pres la teva decisió —li contestà la cuinera.

—No ens havíem d’ajudar entre totes? —inquirí l’Emma, sorpresa per la fredor de la resposta.

—I ho vaig fer. Et vaig advertir del que passaria. Tu has començat la guerra. No m’hi emboliquis, tinc un marit mig sonat i fills que haig d’alimentar.

L’Emma l’hi va explicar tot a la Josefina.

—Ens en sortirem, filla —l’animà la dona després d’aconsellar-li que no cedís—. Que tu i jo n’hem vist de tots colors.

La Josefina no li va retreure la relació que tenia amb en Truchero. «Els homes són com les bèsties», va sentenciar abans de començar a recordar experiències, pròpies algunes, tan desconegudes com sorprenents per a l’Emma, quan no alienes. «Però de què viurem?», va pensar l’Emma davant d’aquell discurs. De les quatre peces de roba blanca que la Josefina cosia a mà? Del jornal d’en Dalmau, si acceptaven que els donés alguna cosa? «A més, encara que canviés de feina, em respectarien?». Li va costar fer un somriure a la Josefina quan la dona va haver acabat de parlar.

—Ho arreglaré —li va prometre l’Emma—. M’he entregat al partit. No m’ho poden fer, això!

La primera vegada van ser uns macarrons a la italiana. Als obrers els agradaven molt i era un plat consistent i que alimentava. L’Emma s’hi va aplicar. Va bullir la pasta i la va reservar, en aigua freda. Després va fer la salsa: ceba i petits daus de pernil salat sofregits amb llard i una fulla de llorer. Quan va veure que la ceba començava a rossejar-se, hi va afegir els alls i tomàquet ben triturat, i al cap d’uns quants minuts hi afegí un bon raig de brou. Després d’uns minuts més de cocció, va abocar la salsa als macarrons. Un cop preparats, va servir les primeres comandes que van arribar de la sala als plats, i les va escalfar al forn cobertes amb una ració generosa de formatge ratllat.

Treballava preparant noves racions de macarrons amb el seu corresponent formatge, quan el cap dels cambrers va entrar a la cuina escridassant-la:

—Això és repugnant! —I va llançar els tres primers plats que s’havien servit sobre el taulell on treballava l’Emma—. Què collons hi has posat, noia?

L’Emma va arronsar les espatlles amb la mirada clavada en els plats i els macarrons escampats per damunt de la seva zona de treball. Els havia tastat i eren exquisits.

—Això no hi ha qui s’ho mengi! —insistí l’altre—. Una mica més i m’emporto una cleca.

—Què passa? —va intervenir en Fèlix, que havia vingut al costat de l’Emma.

—Tasta això —li va dir el cambrer amb expressió de fàstic.

Ho van fer a la vegada l’Emma i el cap de cuina. Tots dos van escopir els macarrons alhora: estaven rancis, com podrits.

—Algú… —L’Emma va pentinar amb la mirada la cuina. Alguns l’hi van aguantar, com l’Expedito, amb el somriure contingut; uns altres la van evitar—. Algú hi ha llançat alguna cosa…

—Qui i per què? —inquirí en Fèlix.

L’Emma no va gosar contestar. «Quan ho deuen haver fet?», pensava. Una simple ampolleta de qualsevol producte corrosiu a l’olla, la bilis dels animals que extreien a l’escorxador, en un moment en què ella estava despistada.

—No acusis sense proves, noia —va sentir que li recriminava en Fèlix—. Això és responsabilitat teva, i de ningú més. El llard devia estar ranci i ni te n’has adonat.

—Estava bé —replicà ella.

El cap de cuines va fer com si l’espantés amb una de les mans.

—Traieu aquest plat del menú! —va cridar a ningú en particular—. I a tu —va afegir dirigint-se a l’Emma i assenyalant amb desgrat l’olla de macarrons—, et descomptaré del jornal aquestes pèrdues. I si torna a passar…

Es va repetir. L’Emma pensava que podria controlar la situació i estar sempre atenta. Les cuines eren com un món amb vida pròpia, incontrolable: moviment constant, ordres, errors, discussions, foc, olors… Van ser un fideus a la cassola. També els van tornar, també la van escridassar, i excuses, mirades, i silencis. I els fideus que tenien gust de rata morta.

—Ja t’ho vaig advertir —esgrimí en Fèlix—. Et vaig dir que si tornava a passar perdries la feina.

L’Emma el va deixar amb la paraula a la boca i va abandonar de seguida la cuina. Al darrere sentia els crits del seu cap als fogons, que l’enviava al carrer. En Truchero no la va rebre. En Romero, el seu secretari, la va tractar amb condescendència, com si fos una criatura. «Tu també te n’has anat al llit amb mi?», li vomità ella davant de la seva actitud. L’expressió de l’apocat administratiu la va convèncer que sí, que ell era un dels que difonien les mentides de les quals li havia parlat l’Engràcia.

—S’ha de ser idiota… —l’increpà l’Emma—. Tu mai no podries ni apropar-te a una dona com jo. No ets prou home. Ja l’hi pots dir al teu superior.

—Què m’ha de dir? —En Truchero va treure el cap per darrere el secretari.

L’Emma el va mirar amb ràbia.

—Que si no m’ajudes tu, recorreré a Lerroux en persona o a qui calgui perquè sàpiguen què passa a les cuines.

—El que passa ara mateix a les cuines… és que tu no saps cuinar. Van ser uns macarrons, oi? —li etzibà en Truchero. L’Emma es va sobresaltar. Estava al corrent de l’incident dels macarrons—. I avui en quin plat l’has espifiada, eh? —El líder republicà va deixar passar uns segons durant els quals l’Emma va entendre que l’havia vençut, de manera que es va preparar per acusar el cop de les paraules següents—: Aquest és el teu problema, Emma, i cap altre. L’hi podràs mamar a en Lerroux i a tots els dirigents d’aquest partit, que si no saps cuinar, no et voldran a la cuina, perquè allà qui mana és en Fèlix. Si t’esforces en altres feinetes… qui ho sap, potser et nomenaran puta oficial del partit. Aleshores tornaràs aquí perquè alegris el dia a en Romero.

—Cabrons! —va bramar ella.

La ràbia amb què va insultar els dos homes va desaparèixer, però, així que es va girar i se’n va allunyar dues passes. Va lluitar per no desfer-se en plors. En Truchero li havia aconseguit aquell lloc de treball i no l’hi havia pres quan l’havia substituït per la rossa, però tampoc no estava disposat a donar-li un cop de mà. Ni l’Expedito ni cap dels que treballava a les cuines i havien arruïnat els seus plats podien aportar-li més que la protecció que li havien advertit la Dora i l’Engràcia. No necessitava la protecció de cap home! Una cosa era entregar-se amb l’objectiu de buscar el millor per a la seva filla, i una altra de molt diferent era convertir-se en la prostituta d’algú que no li donava res, algú que només tenia el recurs de fer-li xantatge i exposar-la a perdre el que tant li havia costat d’aconseguir. Però en Truchero no s’equivocava: ningú, ni en Lerroux ni cap dirigent no la mantindria en aquella feina en contra de l’opinió d’en Fèlix, que l’acabava d’acomiadar. I mentre se n’anava amb aquesta diatriba al cap, va topar amb la paret. Després va abandonar la Casa del Poble i va esperar amagada entre les vies del tren que es fes fosc i que la cuina tanqués. Va seguir el grup de cuiners que havien plegat de treballar fins que es van anar dispersant.

—Saps que no he estat jo —va prorrompre després d’interceptar en Fèlix, que ja caminava sol, al barri vell de Barcelona.

El cap de cuines va arrufar els llavis, va fer que no amb el cap i va obrir les mans en un gest d’impotència.

Es van mirar un instant.

—Em sap greu —va balbucejar ella en repetides ocasions.

L’home va sospirar.

—Jo només vull que les meves cuines funcionin, Emma. La meva família depèn d’això i res ni ningú posarà en perill el benestar de la meva gent. No vull saber res del que passa entre vosaltres, de les picabaralles que tingueu ni dels vostres desitjos. No és problema meu. Ho has entès? —El cuiner la va observar. L’Emma assentia amb el cap, la barbeta trèmula, aguantant les llàgrimes. En Fèlix es va compadir d’ella—. Tens una altra oportunitat —li oferí—. Arregla el que hagis d’arreglar perquè no n’hi haurà més.

El cap de cuina va continuar el seu camí, i els sons de la nit van assaltar l’Emma, que es va encongir sota un cel negre, sense estrelles. Un corrent d’aire, qui sap si simples ràfegues de la brisa marina, es va convertir en la gèlida ventada amb què la ciutat hostil li clavava una bufetada a la cara. Aleshores va esclatar a plorar, i les tremolors que la desemparança i la soledat li van causar se li van arrapar al cor i van foragitar un son que aquella nit no va arribar a trobar.