14

El robatori del reliquiari de sant Innocenci va tenir una repercussió excepcional a Barcelona. L’alcalde, el capità general i fins i tot el cardenal i el bisbe de la ciutat es van interessar personalment per l’afer i el van convertir en la missió prioritària de les forces de seguretat municipals. Des de dalt de tot de la bastida que cobria el llom ondulant i lluent del drac que coronava la Casa Batlló, en Dalmau contemplava els moviments dels policies, els periodistes, els tafaners i els cotxes de cavalls que anaven i venien a casa del senyor Manel.

—Què deu passar-hi? —va preguntar un dels paletes.

—Ni idea —va respondre ell.

L’endemà, la noticia sortia publicada a tots els diaris de la ciutat. Els conservadors, com El Diario de Barcelona, El Correo Catalán, La Vanguardia o El Noticiero Universal, qualificaven l’espoli en una franja d’opinió que es movia entre el simple robatori per motius econòmics fins a l’insult a la comunitat cristiana a través d’un sacrilegi intolerable. Per la seva banda, la premsa republicana, com El Diluvio o La Publicidad, l’òrgan de difusió de Lerroux, el més implacable i cruent en la seva campanya anticlerical, La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa es burlaven del robatori amb tota mena d’articles satírics i vinyetes sarcàstiques, en algunes de les quals es podia veure el fantasma de sant Innocenci entrant d’amagat a casa del mestre, el qual, després de sobrevolar el llit on dormia la senyora Cèlia, recuperava els seus ossos i fugia deixant darrere seu un riu de riallades que sobresaltaven i despertaven el matrimoni, o una família esprimatxada i morta de fam que feia servir les relíquies per donar gust a una olla amb aigua bullent en la qual només flotaven quatre peles de patata. En el que sí que van coincidir tots, conservadors, regionalistes, liberals o republicans, va ser a ressaltar la quantiosa recompensa que havia ofert públicament el cèlebre industrial ceramista Manel Bello per recuperar la creu i les relíquies: deu mil pessetes d’or, unes monedes que ja no s’encunyaven i que la gent atresorava, entre ells la senyora Cèlia, que va recriminar al seu marit la recompensa que havia ofert, i més tenint en compte que aquells objectes acabarien sent llegats a la catedral després de la seva mort.

—Lliuraria el meu patrimoni íntegre, incloent-hi la fàbrica i tot, per poder recuperar les relíquies de sant Innocenci —va replicar el senyor Manel en un to tan seriós que va fer acoquinar la seva dona.

La pressió de les autoritats va donar lloc a la mobilització de la Guàrdia Civil i la Guàrdia Municipal, que van dur a terme batudes indiscriminades a totes les cases on els constava que es venien objectes robats. D’altra banda, els diners promesos van excitar tots aquells que traficaven a Barcelona o que mantenien contactes amb l’hampa, des dels grans traficants fins a simples quincallaires. Es van disparar els rumors i una munió de brètols van anar a fer cua a les portes de casa del senyor Manel assegurant que tenien indicis i pistes que permetrien recuperar les relíquies. Moltes esglésies van organitzar rogatives públiques per la ràpida aparició de les restes de sant Innocenci sanes i estàlvies, sense haver estat profanades, alhora que endevines, magues i bruixes oferien els seus serveis al senyor Manel o eren entrevistades als diaris, on defensaven tota mena de teories sobre el robatori, cada una més estrafolària que l’altra, des de dir que altres sants havien pres com a ostatge sant Innocenci a causa de lluites de poder intestines al més enllà, fins a una suposada aliança entre el sant i el dimoni per la qual aquest hauria enterrat les relíquies en algun lloc de la ciutat i sobre les quals creixeria un arbre maleït que enfonsaria les arrels directament fins a l’infern. En les tensions per aconseguir el poder al cel cap ciutadà no s’hi va poder immiscir, però hi va haver qui es va dedicar a excavar allà on clissava que havien remenat el terra recentment tot cercant aquells bocins d’os que tanta adversitat havien de portar a Barcelona, si, efectivament, se segellava el pacte demoníac.

Barcelona en pes discutia i especulava entorn de les relíquies. A les tavernes i les fondes s’escoltava amb atenció el qui llegia els diaris en veu alta; a l’alberg del carrer del Cid, el robatori va ser tema de conversa durant diverses nits, i qui més qui menys tenia la seva pròpia opinió sobre el tema. Mentrestant, des del seu punt privilegiat d’observació, en Dalmau veia amb neguit les baralles a les portes de casa del senyor Manel, el desplegament de policies i les conseqüències imprevisibles del seu delicte. Com era habitual en ell, Don Ricardo, escarxofat a la butaca, amb les cames tapades sota una flassada malgrat la calidesa del temps, havia regatejat sense clemència el preu de la creu.

—És una peça molt difícil de col·locar —es queixà—. Qui ha de voler els ossos d’un sant, si no és l’Església? I com l’he de vendre a l’Església? Em detindran.

—I tota la plata i les pedres precioses que du encastades? —va inquirir en Dalmau.

—Quantes en vols veure, de pedres d’aquestes? —El tractant obès va furgar feixugament en una de les butxaques i en va treure uns quants diamants en brut—. De gemmes sense treballar en sobren, pintor. Avui la gent vol joies modernistes. Tu hi entens en això, oi? Pedres precioses brillants i ben tallades, encastades en or, en figures de dones, a les ales d’una libèl·lula o a la cua d’un paó.

Don Ricardo va alçar enlaire amb sornegueria aquelles mans molsudes, tot movent-les per burlar-se de la nova moda, mentre en Dalmau efectivament recordava les joies creades per Lluís Masriera, en què el disseny predominava fins i tot per sobre de les gemmes i els altres materials preciosos, sempre cercant el valor artístic de la peça. El nou estil modernista, seguidor de l’art nouveau encapçalat per l’orfebre francès René Lalique, es nodria del naturalisme i el simbolisme, i es basava en el color, la pedreria variada, l’ús de perles i marfil i, sobretot, de l’esmalt translúcid, i tot plegat, generalment, muntat en or. Fauna exòtica, flors, ocells, rèptils, cignes, cigonyes, insectes, dracs i animals fantàstics, o la figura femenina estilitzada, etèria i delicada: fades i princeses, però a diferència de l’ús que en podien fer altres orfebres com els francesos, a Barcelona mai no la presentaven nua, seguint els preceptes dels artistes catòlics adscrits al cercle dels Llucs, al qual pertanyia Masriera, argenter, excel·lent pintor, escriptor, director de teatre, escenògraf i actor, un intel·lectual culte, artista complet, igual que els grans arquitectes o els pintors modernistes.

En Dalmau va visionar totes aquelles joies mentalment i les va comparar amb la tosca creu de plata treballada que ara estava repenjada contra una mampara, amb uns simples clots on estaven encastats els robins i les altres gemmes sense treballar. Al seu rostre s’hi va reflectir la decepció, i en aquell moment el tractant obès va saber que la victòria era seva.

—Et faré un favor, pintor —va cridar l’atenció d’en Dalmau, llavors—. Quina quantitat has de menester?

Des del seu bastió al capdamunt de la Casa Batlló, en Dalmau es va preguntar si la policia devia haver detingut Don Ricardo i, en cas que sí, si l’home el delataria. Va alçar la vista al cel, atès que l’estómac se li va encongir i li va provocar un lleu mareig que no podia permetre’s estant enfilat en un tauló a sobre del llom del drac de Gaudí.

Don Ricardo no havia estat detingut. L’home tenia prou policies i autoritats subornades per escapar-se’n, però sí que va rebre’n una visita, obligada, atès que era un dels principals traficants de Barcelona. Deu mil pessetes en or van atiar la seva cobdícia. Si restava les mil tres-centes en bitllets de cent pessetes, gastats i matxucats, pagades a en Dalmau, el benefici en un breu lapse de temps era espectacular.

—Jo no tinc res a veure amb aquest afer —va adduir a la parella de policies que eren drets davant de la butaca—. Vostès ja saben que el meu negoci és net, que no compro mai mercaderia de procedència… dubtosa.

El rictus que va aparèixer al rostre d’aquells dos funcionaris que suportaven la humiliació d’escoltar a peu dret un delinqüent escarxofat al mig d’una barraca miserable, bastida directament damunt la sorra de la platja i plena com un ou d’objectes robats, va ser prou expressiu perquè Don Ricardo fingís que se sentia ofès i que hi insistís.

—Que potser en dubten? Puc acreditar que soc propietari de tot el que veuen.

—D’acord, d’acord —el va interrompre un dels policies, un que duia un cigarret penjat permanentment als llavis, encès o apagat, cosa que no semblava importar-li gaire—. Aleshores, com sap això de la creu?

—Jo sé moltes coses —va replicar el tractant amb duresa—. Sé coses fins i tot de vostè —va dir assenyalant el policia que l’havia tallat—. Vol que les hi expliqui? —L’altre va fer que no amb el cap—. Doncs també estic informat sobre la creu, i la podria recuperar de mans de qui l’ha robada.

L’endemà, d’amagat, amb discreció a fi d’evitar la premsa i no pressionar el traficant obès, com li havien recomanat els policies que hi havien enraonat i que van tornar a Pequín per acompanyar-lo, el mateix senyor Manel Bello es va desplaçar amb un cotxe de punt i es va personar a la barraca situada davant del mar.

—Deixi’ns parlar a nosaltres —va repetir al senyor Manel el policia del cigarret, mentre entraven a la barraca i esquivaven els mobles, objectes, tota mena de trastos, gossos que lladraven i nens que corrien per dins.

Uns quants esbirros, apostats entre l’aparent desordre, vigilaven els qui acabaven d’arribar.

Don Ricardo els va rebre com sempre: assegut a la butaca, amb la flassada sobre les cames i embolcallat amb el fum que perdia la xemeneia de la calefacció, que aquell matí havia posat tan forta com podia per crear un ambient hostil, atesa l’agradable temperatura que regnava aquell dia assolellat a la costa mediterrània.

—Bon dia, Don Ricardo —el va saludar el policia que acabava d’enraonar amb el mestre, i que es va convertir en el portaveu del grup—, li presento el senyor Manel Bello, el ciutadà a qui han robat la creu de la qual vostè potser sap alguna cosa.

El traficant va fer un gest amb el cap en direcció al senyor Manel, que es fregava els ulls a causa de la coïssor que li feia el fum.

—Diuen que està disposat a pagar deu mil pessetes en or per recuperar aquella creu? —li va preguntar Don Ricardo, que ho volia sentir de boca del mateix mestre, sense preocupar-se gens de veure’l tan incòmode.

—Així és —va afirmar el senyor Manel.

—Una actitud que l’honra —el va afalagar el traficant—. No tota la gent, per molt religiosa que sigui…

—Abreugem —el va interrompre el policia, conscient de la mala estona que estava passant el mestre—. Quin procediment planteja per tornar aquesta relíquia?

—Jo no torno res. La tornaria el qui l’ha robada. Jo només faria de mitjancer per bona voluntat. No estaria bé que Barcelona perdés unes relíquies tan importants com aquestes —va ironitzar.

—I? —va insistir el policia.

—Doncs m’imagino que la persona que ara té la creu o algú en qui aquesta persona confia la podria dipositar en alguna església, a Santa Maria del Mar, per exemple, a prop del mar, com aquestes barraques, i quan els capellans d’aquella església confirmessin que tenen les relíquies, el senyor —va concretar fent un gest cap al senyor Manel—, que estaria amb vostès i els meus homes en un altre indret, lliuraria els diners perquè jo els fes arribar a aquella persona.

—Li sembla bé? —va inquirir el policia, adreçant-se al mestre.

—Vostès són els professionals —s’hi va conformar l’home, una mica recuperat, malgrat que tenia els ulls irritats, injectats de sang.

—Quan ho faríem? —va preguntar el policia.

—Quan vostès vulguin. Jo ja n’he parlat amb…

—En Dalmau!

El crit va esclatar a la barraca. Policies i traficants es van girar cap al mestre, que estava quiet amb la mirada clavada en el quadre de l’obès que hi havia penjat a la paret de darrere seu.

—En Dalmau —va repetir el senyor Manel, atansant-se al traficant fins a encarar-s’hi.

Els diversos esbirros que controlaven la trobada van tancar de seguida el cercle entorn dels visitants i el seu cap, uns quants amb la mà ja a l’esquena, cercant l’arma. Alguns objectes van caure a terra, creant encara més desconcert, i els gossos es van posar a bordar una altra vegada.

—Quiets. Tranquils —van intentar calmar els ànims els policies, ensenyant les mans obertes.

Els sequaços de Don Ricardo es van aturar en sec en sentir l’ordre, i els que tenien les mans al darrere les van mantenir amagades.

—Què vol dir, senyor Bello? —el va interrogar el policia que fins llavors havia portat la iniciativa.

—Doncs això —va etzibar el senyor Manel, esverat, assenyalant el quadre amb un dit tremolós—, que aquest retrat l’ha pintat en Dalmau Sala, l’aprenent que va… Assassinar la meva filla Úrsula! Deu ser viu, deu estar amagat. Les ha robades ell, les relíquies de sant Innocenci. Ara lligo caps!

—És veritat? —va intervenir l’altre policia.

—Veritat? El què? —va inquirir tranquil·lament Don Ricardo, que es va arrepapar encara més a la butaca, distingint-se amb aquesta actitud de l’esverament del mestre—. Aquest quadre el va pintar un rodamon que em va demanar ajuda.

—En Dalmau! És la seva signatura! —el va interrompre el senyor Manel.

—Ignoro si es deia Dalmau o Pere. Jo li deia «pintor», simplement. Per aquí no preguntem gaire pels noms, oi que no, nois? —Alguns esbirros van assentir, i d’altres es van posar a riure—. El paio necessitava diners, i jo n’hi vaig donar a canvi del retrat. És bo, oi?

El traficant va fer el gest de tombar-se per admirar el quadre, però el coll no se li va girar prou i va renunciar a l’intent mentre maleïa entre dents aquell rosegaaltars perquè havia reconegut l’autor del retrat. Va decidir no arriscar-se ara a tornar les relíquies a fi que ningú no el pogués relacionar amb el robatori. Seria més laboriós i arriscat, però a qualsevol altre país, a França o a Itàlia, per exemple, en trauria més diners del que oferia aquell missaire de les patilles.

—Si aquell pintor —va continuar dient— és el que ha robat les relíquies o no, jo no l’hi sabria pas dir, però el que sí que els diré és que en aquest cas a mi no em necessiten per a res. S’hauran d’aclarir amb… Com ha dit que es diu? Això: amb en Dalmau —va afegir quan un dels policies li va apuntar el nom.

—Aquest tal Dalmau és el que havia de tornar la creu a través seu? —va inquirir el policia del cigarret.

—No.

—Però si no sabia com es deia… —el va voler ensarronar l’altre policia.

—Però sé que no era el meu pintor —es va defensar el traficant amb un somriure—. Jo diria que si ha estat el pintor qui ha robat les relíquies, se les hauran d’haver amb ell.

—Aleshores… el qui els hi va oferir perquè fes de mitjancer en la devolució…?

Don Ricardo va arronsar les espatlles. El mestre seguia la conversa de l’un a l’altre, sense deixar de mirar el retrat de reüll.

—L’home es deu haver equivocat. És una mica gran.

—Ja… —se’n va burlar un dels policies.

—I té idea d’on pot ser aquest tal Dalmau, el seu pintor…? —va demanar l’altre.

—Aquí tampoc no preguntem d’on ve la gent ni a on va —ara el to de veu de Don Ricardo va ser tallant—. Bé, sembla que no tenim res més a dir-nos. Si no els interessa cap peça. —El traficant els va oferir la mercaderia estenent una mà endavant, es va esperar tot just un segon i, davant del silenci del mestre i dels policies, els va acomiadar—: És una llàstima que no haguem pogut fer negocis. Tu —va ordenar a un dels esbirros—, acompanya’ls.

—Així doncs… —va reaccionar el senyor Manel—, i les relíquies de sant Innocenci?

—Demani-les a aquest tal…

—Dalmau —el va ajudar ara un dels seus homes en notar que el seu cap vacil·lava.

—Aquest. Un plaer, senyors.

El senyor Manel va dubtar abans de sortir de la barraca, però els policies, atents als esbirros del traficant, li van assenyalar la porta amb gest imperiós.

—Ha perdut definitivament les relíquies —li va comunicar el del cigarret tan bon punt van ser fora.

—Què vol dir?

—Que ha parlat més del compte, senyor Bello —li va retreure.

—Les ha robat en Dalmau! —va exclamar el senyor Manel, alhora que concloïa que el molt canalla era viu, quan ell l’havia donat per mort.

—És possible. I les ha venut al gros. És evident que es coneixen. Per això mateix no apareixeran mai per aquí. El traficant no permetrà que ningú el relacioni amb en Dalmau, si no és pel retrat.

—Doncs… doncs escorcollin la barraca! Facin venir la Guàrdia Civil! Trobin sant Innocenci!

—Es pensa que aquest lladre té la creu aquí? No la trobaria ni tot l’exèrcit.

—Parlaré amb el capità general!

Cap dels policies no va badar boca, mentre el mestre continuava cridant i pujava al cotxe de cavalls que els esperava. En aquell moment, a l’interior de la barraca, Don Ricardo enraonava amb els seus homes.

—Busqueu aquella trinxeraire, la Maravilles, i digueu-li que avisi el pintor que el van a buscar. Aquell xicot em cau bé. El retrat és molt bo. I, per si de cas, encara que no crec que s’atreveixin a venir a Pequín, emporteu-vos d’aquí tot el que ens pugui incriminar. Haurem d’esperar un quant temps, fins que tots aquests beats s’hagin oblidat de les relíquies i enterrin aquest sant Innocenci d’una vegada per sempre. Que ja seria hora, collons!

Don Ricardo va riure del seu propi acudit abans d’alçar i moure la mà per indicar als seus homes que anessin per feina.

—Et busca la gent de Don Ricardo.

El missatge va arribar a la Maravilles el mateix dia que el traficant en va donar l’ordre. No importava gaire a quin lloc de Barcelona es trobés la noia; existien certes persones al món de la delinqüència, un d’ells Don Ricardo, els requeriments del qual cremaven a la boca de lladres, estafadors, pidolaires i trinxeraires. Sols entre aquests darrers hi havia prop de deu mil nens i nenes que rondaven pels carrers.

La Maravilles i en Delfí van córrer a Pequín, van escoltar Don Ricardo i van tornar a Barcelona abans que el capatàs de les obres de la Casa Batlló donés per acabada la jornada. La Maravilles sabia que hi treballava en Dalmau. També sabia on dormia i on menjava, i el pitjor de tot: on vivia la puta que s’havia casat amb el paleta. La trinxeraire no el volia matar —en realitat, no s’havia aturat mai a pensar per quin motiu havia espantat aquell perxeró—, però quan va succeir l’accident, la Maravilles va suposar que l’Emma desapareixeria de la vida d’en Dalmau i, en comptes d’això, la molt porca s’havia colat a casa de la seva mare. I ell l’havia vista, i tornava a parlar-li, i ja no hi havia cap paleta que l’hi pogués impedir.

—Tu el vas matar —se’n burlava en Delfí.

El seu germà li va dir i repetir mil cops que es tragués del cap d’una vegada el pintor i tot el que l’envoltava, i durant una temporada la Maravilles ho va fer i no es va atansar més a en Dalmau, per bé que el continuava vigilant. Ara l’esperava a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de la Diputació, al xamfrà de la Casa Lleó i Morera de Domènech i Montaner, per on passava en Dalmau en aquella rutina diària que el portava al menjador per a obrers de Santa Madrona.

—No tinc més diners —va avisar en Dalmau la parella de trinxeraires tan bon punt va veure que se li atansaven.

Llavors es va quedar confós. No feia gaire, de l’última vegada que s’havien trobat: el dia que se’n va anar de Pequín, i tanmateix aquella canalla no creixien, al contrari, fins i tot li va fer l’efecte que encara s’enxiquien a causa de la misèria, i que com més anava, més escanyolits, bruts, prims i xuclats estaven.

—Tinc un encàrrec de Don Ricardo —va anunciar la Maravilles quan va ser al seu costat.

La trinxeraire li va explicar la visita del mestre i dels dos policies a Pequín. «Dos policies!», va recalcar el seu germà. A en Dalmau allò no el va sorprendre: Don Ricardo no deixaria escapar la recompensa de deu mil pessetes en or.

—I li ha donat la creu?

—Quina creu? Com vols que l’hi doni? Si Don Ricardo no té aquella creu que busca el teu mestre.

—Ja no és el meu mestre.

—Però ho era.

Ell va fer un esbufec: no servia de res discutir amb una trinxeraire.

—Així, quin encàrrec m’has de donar?

—Doncs que el teu mestre ha vist el retrat que vas fer a Don Ricardo i de seguida s’ha posat a cridar com un boig que eres tu qui li havia robat la creu.

En Dalmau va notar una onada de suor freda que se li escampava per tot el cos.

—Don Ricardo diu que vagis amb compte, que et buscaran.

En Dalmau es va pensar que la conversa acabava aquí, es va acomiadar i va agrair a la Maravilles el missatge. Va fer esclafir la llengua quan li va repetir que no tenia diners per donar-los, i just quan feia el gest de continuar endavant, la noia va afegir un altre advertiment:

—També m’ha dit que tinguis la boca tancada. Que t’aprecia, però que si xerres més del compte, les passaràs més magres que amb la droga. Ho entens? —li va preguntar. Ell va assentir—. Ho has entès?

—A què treu cap, tant insistir? —va replicar ell.

—Don Ricardo m’ha dit que ho fes, que m’assegurés bé que haguessis entès el missatge.

—Digue-li que sí, que ho he entès perfectament, i que no passi ànsia: no tindrà cap problema.

Aquella nit li va costar agafar el son a l’alberg. Amb l’ajuda del seu germà Tomàs i de l’advocat Fuster, havia pres alguna mesura per evitar que el poguessin acusar del delicte que tots dos el van obligar a confessar després que els demanés ajuda amb el document que necessitava per liquidar el deute de l’Anastasi.

—Qui em podria relacionar amb el robatori? —va plantejar en veu alta en Dalmau—. No em va veure ningú.

—Sovint, les proves que apareixen durant la investigació dels delictes provenen de simples coincidències o de les situacions més insòlites que et puguis imaginar —li va respondre l’advocat.

Si el detenien per algun motiu, van concloure tots tres, no podria justificar on havia dormit la nit del robatori; a l’alberg portaven un control estricte dels hostes. Per això, un cop resolt el tema de l’Anastasi, i quan el pagès va haver sortit de casa de la Josefina juntament amb la seva família, es van dirigir a una fonda, on la gent dormia fins i tot a terra, els llits calents es compartien i no hi havia ni un moment en què no estiguessin ocupats, de vegades per prostitutes que es venien entre els nombrosos clients. La mestressa de la fonda, l’Emília, una vella amiga dels anarquistes, no els va demanar gaires explicacions quan en Tomàs va assenyalar el seu germà, que era al seu costat, i li va suggerir que aquella nit havia dormit al seu establiment.

—Sap què, senyor policia? —va dir la dona de broma—. Sap per què estic segura que aquell home va dormir aquí? —La vella, encartonada, va fer una pausa que va servir perquè en Tomàs i l’advocat es miressin i fessin un somriure; la coneixien bé—. Perquè ho va fer amb mi! —va afirmar amb una simpàtica nota de luxúria en unes ganyotes que li van desfer totes les arrugues, com si se li esquerdessin—. Que potser no t’agradaria? —va escometre a en Dalmau, veient la cara que feia.

—Sí, és clar —el va ajudar en Tomàs.

—Sí, sí —es va veure obligat a repetir ell, davant la mirada que li va llançar el seu germà.

—Ah! —va dir la mestressa de la fonda, com si li perdonés aquella falta de decisió.

Els faltava trobar una raó plausible per la qual en Dalmau hagués dormit en una fonda pudent, en lloc d’anar a l’alberg amb banys per als obrers, va comentar en Fuster, ja al carrer, després d’haver donat un grapat de monedes a la mestressa.

—Això és fàcil —va contestar en Dalmau—. Em vaig haver de quedar fins més tard a l’obra. Quan en vaig sortir ja passaven de les nou de la nit, i no vaig poder anar a l’alberg perquè no permeten entrar-hi a partir de les nou.

—Algú podria testificar que et vas quedar a l’obra fins més tard? —va inquirir el lletrat.

—Sí, i tant —va afirmar ell.

—I aquell perdonavides a qui vau pagar vuit-centes pessetes —va intervenir en Tomàs—, no podria delatar en Dalmau? És una mica sospitós que just el dia abans que en Dalmau li tornés els diners, algú hagués robat les relíquies del senyor Bello, el mateix que li havia embargat els béns.

—Sí que podria —va respondre en Fuster—. Ara bé, el document que li vaig fer signar no incloïa cap pagament ni cap quantitat; simplement hi deia que renunciava a qualsevol crèdit en contra de la Josefina o en Dalmau perquè reconeixia que no havia estat culpa seva l’embargament i tot això. A través d’aquell pinxo ningú no podria relacionar les quantitats; ni tan sols hi ha cap mena de constància d’un pagament. Quant a la resta, és a dir, les cinc-centes pessetes per liquidar definitivament el deute al jutjat, vaig pensar el mateix que tu. Aquells diners anirien a parar a en Bello, de manera que aquest sí que al·legaria aquesta casualitat, la del pagament d’en Dalmau o de la mare d’una quantitat important per a uns treballadors, just al moment que li han robat la punyetera creu. Seria revelador.

—Així què? —el va acuitar en Tomàs.

—Tinc els diners guardats. Els jutjats són terriblement lents. Trigaran molt a subhastar els béns i les gallines, que a aquestes altures ja es deuen haver mort o se les deu haver menjat algú —va dir de broma—, i, per tant, encara queda molt fins que es conegui la quantitat definitiva del deute. Ja hi haurà temps per pagar, fins i tot mitjançant uns pagaments a terminis d’import baix, com si ens costés pagar-ho. D’aquesta manera ningú no podrà sospitar.

Malgrat aquelles prevencions, el matí va enxampar en Dalmau arrossegant les cames i l’esperit en direcció a la Casa Batlló després de l’insuportable entreson en què havia passat la nit, fent voltes i voltes al catre, mig endormiscat uns minuts i despertant-se de seguida, suant i atribolat. Es feia de dia, i al passeig de Gràcia la vida començava a néixer amb el soroll i l’enrenou de criades i empleats, pidolaires i venedors ambulants i traginers amb els carros i les mules, alguns amb presses, anant amunt i avall, altres movent-se amb parsimònia, com si s’esperessin a despertar-se amb el dia. Els crits dels carboners i dels forners rivalitzaven amb els grinyols dels tramvies que circulaven plens a vessar de passatgers, alguns enfilats al sostre. I a això s’hi sumava el terrabastall del tren de Madrid, que ja circulava, una mica més enllà, pel forat del carrer d’Aragó.

I entre tot aquell brogit a en Dalmau li va semblar sentir… No! No podia ser! La veu aguda d’un d’aquells infants que venien diaris a les cantonades dels carrers li va barrinar el cap i li va baixar fins a les plantes dels peus, deixant al seu pas un desassossec que el va marejar i el va obligar a buscar suport en un dels plataners.

—Descobert el lladre de les relíquies! —Repenjat a l’arbre, en Dalmau va sentir de nou els crits del nen. Com més fort cridés, com més exagerés els titulars, més diaris vendria, i just aquell marrec, el que estava en una de les cantonades amb més afluència de possibles lectors de Barcelona, sabia com cridar l’atenció—. El ceramista Manel Bello denuncia a la policia el seu aprenent: Dalmau Sala!

En Dalmau va tremolar veient com al nen li prenien els diaris de les mans. Es va sentir observat. Va donar una ullada al seu voltant: res. Potser alguna mirada perduda, indiferent. «La policia busca el lladre!». Es va redreçar i es va separar un pas de l’arbre, simulant estar tranquil. «El ceramista Bello ofereix una recompensa de cent pessetes per a qualsevol informació que porti al seu parador».

—Fill de puta! —va mormolar en Dalmau davant de la nova proclama—, fill de puta! Cabró fastigós!

Lladre? Si el senyor Manel no s’hagués venjat en la seva mare, ell no s’hauria vist obligat a robar-li res. Només hauria recuperat les mil tres-centes pessetes perquè la seva mare i l’Emma visquessin en pau, sense la violència i les amenaces constants de l’Anastasi, i amb l’embargament judicial pagat del tot, inclosos interessos i costes, quan l’advocat Fuster acabés de pagar aquelles cinc-centes pessetes. Ell, per la seva banda, amb la seva feina, considerava que havia tornat amb escreix el préstec que li havia fet el senyor Manel per deslliurar-se del servei militar; el molt cabró ho hauria d’haver tingut en compte, això: les seves creacions l’havien fet molt més ric del que ho era abans. No podia ser, doncs, una simple qüestió de diners. Era una venjança personal, baixa i miserable per part d’un burgès benestant en una costurera humil i ja gran, com la seva mare. Però malgrat tots aquests arguments que en Dalmau espigolava mentalment, la gent continuava comprant diaris. Molts li passaven pel costat, sense parar esment en la seva presència, absorts en la notícia o discutint. Li va semblar veure un dibuix de la seva cara de mida gran, al mig de la portada. Al mestre no li devia haver costat gaire retratar-lo; hi tenia traça. Va procurar calmar-se: era quasi impossible que amb l’aspecte que tenia ara el reconeguessin. Però què passaria amb aquells amb qui havia tingut contacte recentment? Els paletes de la Casa Batlló, els obrers de l’alberg i els del menjador de santa Madrona, el personal de l’asil del Parc… Cap no l’havia relacionat amb el Dalmau Sala que treballava al taller del senyor Manel Bello, però ara el coneixien. Per cent pessetes, molts ja devien ser a les casernes de la policia. Havien sentit la notícia a les tavernes i a les fondes de boca dels que sabien llegir. Maleït fos el dia que va pintar el retrat del traficant! Si el senyor Manel no l’hagués reconegut, mai no s’hauria arribat a imaginar que era ell qui li havia robat la creu, ja que encara estaria convençut que s’havia mort.

En Dalmau va sentir les campanes de les esglésies que tocaven les set del matí. Feia tard a l’obra. Va riure amb ironia envers si mateix quan va adonar-se que ara ja era igual. No es podia presentar a treballar, encara que s’hi va atansar, com si aquella casa revolucionària en estil i concepció el pogués acollir, però amb la precaució d’entrar-hi pel costat contrari al passeig de Gràcia. A les portes del baixador modernista del tren que s’alçava al carrer d’Aragó, sols un edifici per sobre de la Casa Batlló, uns quants nens carregats de diaris, que esquivaven els cotxes de cavalls i els seus cotxers, barrejats entre venedors, vagabunds i viatgers, competien entre ells a crits, cada un més clamorós i estrident que l’altre per atreure i robar un client al del costat. «Dalmau Sala». «Relíquies». «Lladre». «Policia». Tenien prevista la coartada per a la nit del robatori, però davant dels brams dels venedors, que impactaven en en Dalmau talment com si fossin bales, tota ella li va semblar ingènua, ridícula. Qui donaria crèdit al conte d’una nit de passió entre ell i una vella encarcarada i eixuta? De sobte se li va ensorrar tota la confiança, l’estómac se li va encongir i, instintivament, es va arrambar tant com va poder a la paret de l’edifici, i es va quedar esparverat, blanc i arronsat, veient l’escena que tenia lloc a l’altre costat del passeig, on el capatàs i uns quants paletes deliberaven amb dos guàrdies municipals.

Va saber que l’havien delatat. Un xicot que havia estat company seu, el recordava, en Genari, va assenyalar enlaire, cap al llom del drac, sens dubte explicant als guàrdies on treballava. Ingènuament, en Dalmau va desviar la mirada cap al capdamunt de la bastida. En Genari mai no li havia semblat mala persona; potser no havia estat ell, el delator.

—Si et quedes aquí, t’arrestaran de seguida. Sembles un mort, rígid i ben blanc, que algú ha deixat repenjat a la paret perquè els de l’Ajuntament el fiquin dins d’una caixa de pi —va dir rient la Maravilles. La trinxeraire estava plantada davant d’en Dalmau, bruta com sempre. Ell no li havia sentit dir mai una frase tan llarga. No recordava que hagués arribat a encadenar mai tantes paraules seguides. La va veure neguitosa. Li volia preguntar pel seu germà Delfí, inseparable, però ella se li va avançar—: Vine, segueix-me. T’amagaré fins que decideixis què vols fer.

—A Pequín? —va inquirir en Dalmau.

—Allà no et volen ni veure. Val més que no t’hi atansis. Segueix-me —va insistir, i el va acuitar amb gestos imperatius.

Els guàrdies municipals continuaven discutint amb el capatàs i els altres paletes. En Dalmau va seguir les passes de la trinxeraire; seria la segona vegada que el salvava, o potser més, pensant en totes aquelles nits que va arribar a caure al carrer, drogat, i que ni tan sols recordava. Van trencar cap a la dreta pel carrer d’Aragó, caminant per l’espai estret que s’obria entre el mur de contenció del túnel a cel obert per on circulava el tren i les façanes de les cases.

—On anem? —li va preguntar en Dalmau des de darrere, caminant en fila.

—A un lloc segur. No et preocupis.

Van superar diverses illes de cases, i a la cantonada del carrer del Bruc, mentre en Dalmau mirava a l’esquerra, cap al mercat i l’església de la Concepció, va aparèixer un grup de guàrdies municipals que estaven amagats darrere de l’últim edifici, i se li van abraonar violentament. En Dalmau no va tenir la més petita oportunitat de reaccionar.

—Dalmau Sala! —va sentir de boca d’un que li va clavar un cop a l’estómac amb la punta de la porra.

—Quedes detingut —el va informar un altre, que va aprofitar que en Dalmau es doblegava del mal, amb la respiració tallada, per estirar-li els cabells cap enrere i emmanillar-lo amb les mans a l’esquena.

Van transcórrer escassos segons, i quan en Dalmau va poder recuperar la respiració, es va trobar emmanillat i escortat per un parell de guàrdies que el subjectaven pels braços. No entenia què havia passat. Els guàrdies havien sortit de darrere de la cantonada, com si l’esperessin, i això només podia significar…

—M’has traït! —va recriminar a la Maravilles, que estava un xic apartada de la batussa.

La noia va arrufar els llavis i va arronsar les espatlles, aquest segon gest quasi imperceptible a sota de les diverses capes de roba i retalls lligats que la cobrien, i que desentonaven amb els vestits lleugers i de colors vius que començaven a omplir la ciutat.

—Al final t’haurien detingut —es va excusar la trinxeraire—. Ho va dir en Delfí. Només havien d’esperar que anessis a veure la teva mare o la puta aquella…

En Dalmau es va girar tan bruscament en sentir l’insult envers l’Emma que va estar a punt de desfer-se dels guàrdies, els quals van respondre augmentant la força amb què ara gairebé l’arrossegaven cap a la caserna de la Concepció.

—Saps que t’haurien detingut —va continuar dient-li la Maravilles, intentant seguir el pas dels guàrdies—. En Delfí diu que és el que hauria passat.

L’últim que va sentir en Dalmau després que l’obliguessin a entrar a empentes a la caserna va ser la Maravilles reclamant les cent pessetes de recompensa.

—T’hauràs d’esperar que arribi el ceramista —li va cridar un dels policies—. Ja han anat a avisar-lo.

—Han detingut el paio que va robar la creu amb aquells ossos.

El comentari el va fer un xicot de no més de setze anys que s’acabava d’unir al grup de joves bàrbars que s’esperaven al carrer, davant d’una església els parroquians de la qual volien assetjar en el moment que entressin al temple. L’Emma gairebé no va sentir les respostes que es van atropellar a les boques de la quinzena d’activistes de carrer que conformaven l’escamot. «Llàstima». «Els tenia ben posats, el paio». «Tant de bo hagi profanat aquells ossos». «És el que hauríem de fer tots: robar les putes creus de tota la ciutat». «Uf, n’hi ha que són molt grosses!». Aquella queixa va suscitar algunes rialles, més bromes, burles i insults a l’Església i els religiosos.

—On està detingut? —va preguntar l’Emma enmig d’aquella cridòria, que es va apagar en gran mesura davant l’interès que va mostrar la noia.

Molts se li van girar de cara. En el poc temps que feia que era allà d’ençà que havia deixat el cafè de la Fraternitat, esperant que obrissin la Casa del Poble i les cuines, una obra que controlava gairebé a diari, l’Emma havia superat el paper de simple enllaç per convertir-se en una de les dirigents dels joves bàrbars. No li va costar: la Mestra no va tenir cap problema a ser reconeguda com a líder dins d’aquells escamots radicals dels barris obrers d’entre setze i vint-i-cinc anys, que Lerroux utilitzava com a milícia contra els grups opositors i l’Església. La majoria l’havien escoltat amb passió en els multitudinaris mítings republicans; els més joves, i algun de no tan jove, en van quedar encisats: guapa, voluptuosa, ardent, lluitadora, oradora, òrfena d’una víctima de Montjuïc, màrtir ella mateixa… Molts la van convertir en objecte de les seves fantasies, de manera que tan bon punt la veien entrar a les tavernes i les fraternitats on es reunien, un bon nombre d’ells es rendien incondicionalment als seus desitjos.

—No tinc intenció d’ocupar els vostres llocs —va dir per tranquil·litzar els capitans que fins llavors dirigien aquelles guerrilles urbanes—; considereu-me un enllaç amb els caps.

Des de llavors els havia acompanyat com una més quan anaven a rebentar multitud de casaments, batejos i funerals catòlics, irrompent en esglésies i cementiris, insultant i vexant els capellans, alhora que cridaven els ciutadans a revoltar-se contra la religió.

—Aquell capellà —cridava l’Emma, assenyalant l’oficiant i adreçant-se al nuvi, tan empipat com espantat davant de la irrupció en el seu casament d’un grup d’energúmens— coneixerà els pecats de la teva dona i tu ni te n’assabentaràs! I la perdonarà a canvi de quatre oracions… I potser una mamada al mateix confessionari! I tu no sabràs mai si t’ha estat infidel, o si ha hagut de robar o prostituir-se pel pa dels seus fills, perquè no en parlareu, perquè no hi haurà confiança entre vosaltres, perquè els teus problemes i els seus es ventilaran a l’església, a la teva esquena, davant la gran mentida que és aquell déu i els seus sequaços, no davant teu, que ets el seu company i hauries de ser el seu puntal. No ho entens?

Aleshores arribava la policia i s’escapaven abans que els detinguessin, després d’haver llançat canelobres, trinxat les flors i la decoració, i proferit quatre blasfèmies. Celebraven graellades de carn al costat de les esglésies algun dels molts dies de dejuni preceptiu, muntaven processons civils per Setmana Santa, i també anaven als mítings dels partidaris polítics de l’oposició o a les reunions de les societats conservadores, i s’hi colaven per boicotejar-los. Allò era més perillós, ja que els altres es defensaven, de manera que hi solien anar en grups nombrosos. Aleshores entraven en escena bastons, navalles i, fins i tot, alguna pistola, motiu pel qual l’Emma va exigir a en Truchero que li lliurés una de les armes d’un arsenal que havia arribat de França. «No em tornaràs a posar una mà a sobre fins que no tingui una d’aquelles pistoles», el va amenaçar, a tall d’ultimàtum. Ell no va trigar a cobrar-se el preu al cap de pocs dies, una vegada li va haver donat una Browning semiautomàtica model 1903 fabricada a Bèlgica, que l’Emma no havia arribat mai a disparar, malgrat que ell prou que n’hi havia ensenyat, però sempre la portava a sobre durant les ràtzies violentes amb els joves bàrbars, fins que la Josefina se’n va assabentar i l’hi va impedir, al·legant que si la feia servir o si la detenien i la portava, el delicte seria molt més greu.

—És a la caserna de la Concepció —va respondre el xicot que havia donat la notícia de la detenció d’en Dalmau.

L’Emma va sospirar i es va acomiadar dels joves brandant el cap.

—On vas?

—Què penses fer?

Les preguntes es van succeir.

—No ho sé —va contestar ella—. Aniré a la caserna. No ho sé, però en tot cas, això no és assumpte vostre… Vull dir… —va corregir el to de veu— que no és un assumpte del partit, ni té res a veure amb els nostres objectius.

—És amic teu, el detingut? —va inquirir un de la colla.

L’Emma va fer que sí amb el cap.

—Va ser el meu xicot —va afegir després—. Vam tenir tanta relació que ara visc a casa de la seva mare.

—No seria la primera vegada que ajudem un amic fora de les hores de feina —va deixar anar un tercer, provocant un cor de riallades, i fins i tot algun comentari breu que rememorava aquelles accions. «Te’n recordes…?», es va sentir de boca de més d’un.

—Us ho agraeixo, però insisteixo que no us voldria causar problemes per un assumpte personal.

—És un tipus que ha robat una creu amb relíquies a un dels principals rosegaaltars de la ciutat —va intervenir en Vicenç, el jove capità de l’escamot—, i que ara està detingut a la caserna que els burgesos rics fan servir per coartar les llibertats dels obrers. Per què dius que és un assumpte particular? Església, sants, policia, burgesos… No tenim altres enemics! A aquest amic teu li hauríem de fer un monument per un robatori que tant ha fotut els catòlics. T’hi acompanyem!

L’Emma no va creure convenient defensar la suposada innocència d’en Dalmau davant d’uns companys que, durant l’instant que va trigar a prendre aquella decisió, es van afegir exaltats a les paraules del seu capità.

—No sé si li haurem de fer un monument —va dir quan ja l’empenyien de camí a la caserna, superats els dubtes sobre l’autoria d’en Dalmau, que va decidir oblidar i deixar com estaven—, però el que sé del cert és que si el poguéssim alliberar, seria ell qui pintaria quadres per a la Casa del Poble.

—Això és el que vols? Alliberar-lo de la caserna de la Concepció? —li va preguntar en Vicenç, que caminava al seu costat.

—Sí. No ho sé… Suposo —va dubtar la noia.

—Seria el lloc indicat, perquè una vegada l’hagin traslladat a la presó Model o a Montjuïc, ja serà impossible fer-ho.

El record de Montjuïc i de les tortures que havia patit el seu pare van fer tremolar l’Emma. En Vicenç aparentment va entendre els seus temors quan ella es va endarrerir, com confosa.

—Sí —li va dir—, allà li pot passar qualsevol cosa, al teu amic.

—L’hem de treure d’allà —va asseverar l’Emma amb contundència, refent-se.

—A dins de la caserna —va apuntar en Vicenç— no hi deu haver més de cinc guàrdies.

L’Emma va assentir. Coneixia els números: la guàrdia municipal de Barcelona estava formada per gairebé un miler d’efectius que treballaven per torns de vuit hores, cosa que deixava cada torn amb un personal de poc més de tres-cents guàrdies, els quals, a la seva vegada, es repartien entre les vint-i-tres casernes qui hi havia disseminades per la ciutat. Això significava una mitjana de deu guàrdies per caserna. Si a aquests deu es restaven els que devien estar de servei recorrent a cavall o a peu els carrers i controlant els barris, i els malalts, preveure que la guarnició que hi havia a l’interior pogués ser de cinc efectius semblava força probable.

—Nosaltres som molts més —es va vantar en Vicenç, alhora que cridava un parell de joves, que se li van atansar, van escoltar amb atenció les seves instruccions i van sortir corrent del grup.

El capitost d’aquell contingent de joves bàrbars va continuar donant ordres a uns i altres fins que van arribar a la caserna de la Concepció, on els membres del grup es van distribuir pels carrers tal com els havia indicat en Vicenç, que no volia que la policia s’adonés de la seva presència fins que els dos primers no haguessin assaltat l’església de la Concepció, ubicada just a l’illa de cases contigua.

L’Emma i en Vicenç, apostats al muret que protegia el subterrani per on circulava el tren a Madrid, davant de la caserna, van esperar observant-lo: era un gran edifici municipal que compartia l’alcaldia de barri amb les dependències de la caserna de la Guàrdia. L’immoble, de tres pisos, havia estat construït a finals del segle anterior seguint les tendències medievals que tan en vigor estaven en aquell moment. El portal estava format per tres arcades que ocupaven tota la línia de la façana. Un sol policia, més atent al que passava a dins que a fora, al carrer, estava repenjat en una de les reixes, d’esquena a ells.

A la fi va arribar un sagristà corrent i es va adreçar al guàrdia que era al costat de les reixes, a qui va parlar atropelladament, gesticulant i assenyalant tota l’estona en direcció a l’església de la Concepció.

—Sembla que els nostres han fet bé la feina —va xiuxiuejar en Vicenç a l’Emma.

—I ara? —va preguntar ella.

—Espera’t.

Al cap d’un instant dos policies van sortir de la caserna per seguir el sagristà.

—Ja n’hi ha menys —va mussitar en Vicenç.

Va indicar als altres joves bàrbars que tiressin el pla endavant, i l’Emma va veure que tres d’ells entraven a dins, confonent-se amb els ciutadans que feien gestions administratives a les oficines municipals. El guàrdia de la porta ja ni tan sols vigilava, anava amunt i avall, de la porta a les dependències policials i tornava. No els va costar gaire als tres xicots agafar una paperera, que van omplir amb un parell de lligalls de paper, la van amagar rere una columna i hi van calar foc. Al cap de pocs segons allò ja produïa una fumera considerable. Dos dels joves van sortir de darrere de la columna cridant «Foc!», mentre l’altre el continuava alimentant amb més paper.

—No s’encendrà tot l’edifici? —va preguntar l’Emma.

—No —la va tranquil·litzar en Vicenç alhora que feia un senyal a la resta dels joves perquè hi entressin—. Només és una paperera que es pot apagar amb un cubell d’aigua, i és en un lloc on no hi ha altres objectes que es puguin encendre. La idea és produir molt fum i fer estendre el pànic, no es tracta de causar cap mortaldat.

I el pànic, tal com havia previst el capitost, va arribar en cosa de segons. Els joves cridaven com si estiguessin aterrits, instigant la gent a fugir. El fum s’anava estenent. Es van multiplicar les corredisses, les empentes i els crits de por. Els guàrdies van sortir de la caserna, situada a l’ala de l’edifici oposat a les oficines, i van trobar un caos absolut. Just en aquell moment, una desena de joves bàrbars es van esquitllar cap a l’interior de les dependències policials. En Vicenç tenia raó: entre les sortides d’uns i altres, allà dins només hi quedaven dos policies que vigilaven un home emmanillat amb ferides a la cara, que li sagnaven, al qual tenien assegut darrere d’una taula. Al seu costat hi havia un altre home vestit de negre, de patilles grosses i espesses que se li ajuntaven amb el bigoti.

Els joves van aprofitar l’efecte sorpresa. Uns quants es van abalançar sobre els policies i el senyor Manel fins que tots tres van anar a parar a terra. Els altres van agafar en Dalmau a pes de braços i se’l van endur a fora. Al cap d’uns segons, després d’esquivar funcionaris i curiosos que des de fora veien com el fum ja s’escampava, tots corrien pel carrer d’Aragó en direcció al parc. Entre la munió de gent, el senyor Manel exigia a crits als guàrdies que perseguissin els assaltants, però els agents estaven més interessats a comprovar els danys que havia patit l’edifici, amb el foc ja apagat, que no a empaitar una colla de revolucionaris.

El senyor Manel no parava de cridar amb el braç alçat enlaire i una mirada furibunda, un cop perdut el rastre d’en Dalmau. La seva obsessió li va impedir adonar-se que un parell de trinxeraires li pispaven la cartera i el rellotge que duia penjat d’una cadena a l’armilla, i s’escapolien entre la gernació, convençuts que el botí era superior a les cent pessetes que el ceramista, amb males maneres, s’havia negat a pagar-los.