Bran

Les cendres queien com neu tova i grisa.

Trepitjant pinassa seca i fulles marrons, va anar fins a la vora del bosc, on els pins eren més escassos. Podia veure els grans munts de roques-home, enllà dels camps, retallats contra les flames que giravoltaven. Bufava un vent calent, carregat d’olor de sang i carn cremada, tan forta que li va venir salivera.

Però mentre una olor el cridava endavant, altres l’alertaven que retrocedís. Va ensumar el fum que surava en l’aire. «Homes, molts homes, molts cavalls, i foc, foc, foc». No hi havia cap olor més perillosa, ni tan sols l’olor dura i freda del ferro, el material de les urpes d’home i de la pell dura. El fum i la cendra li molestaven els ulls, i al cel va veure una gran serp alada que rugia un riu de flames. Li va ensenyar les dents, però aleshores la serp ja havia desaparegut. Darrere els cingles, les fogueres altes es menjaven els estels.

Els focs van espetegar tota la nit, i una vegada hi va haver un gran bramul i un daltabaix que va fer saltar la terra sota els peus. Els gossos van bordar i gemegar i els cavalls van xisclar de terror. Els udols van estremir tota la nit: eren els udols de la bandada d’homes, gemecs de por i crits salvatges, rialles i xiscles. No hi havia cap animal tan sorollós com l’home. Va parar l’orella i va escoltar, mentre el seu germà grunyia amb cada soroll. Rondaven per sota dels arbres mentre un vent amb olor de pi empenyia les cendres i les brases pel cel. Amb el temps, les flames van començar a disminuir, i després van desaparèixer. Aquell matí el sol va sortir gris i fumat.

No va ser fins aleshores que va sortir d’entre els arbres i va travessar lentament els camps. El seu germà l’acompanyava, atret per l’olor de sang i mort. Van caminar silenciosament pels caus que els homes havien construït amb fusta, herba i fang. N’hi havia molts i molts de cremats, i molts i molts d’ensorrats. Altres s’aguantaven drets com abans. Però enlloc no van veure ni ensumar cap home viu. Els corbs cobrien els cossos i saltaven xisclant en l’aire quan el seu germà i ell se’ls acostaven. Els gossos salvatges fugien furtivament davant seu.

Sota els grans cingles grisos, un cavall moria sorollosament: s’esforçava per aixecar-se sobre una pota trencada i xisclava quan queia. El seu germà va donar voltes al seu voltant i després li va obrir el coll, mentre el cavall llançava coces sense força i posava els ulls en blanc. Quan es va apropar a la carcassa, el seu germà li va llançar una mossegada i va tirar les orelles enrere, i ell li va donar un cop amb una pota del davant i el va mossegar a la cama. Van lluitar entre l’herba, el fang i la cendra caiguda al costat del cavall mort, fins que el seu germà es va posar panxa enlaire en senyal de submissió, amb la cua entre les cames. Una altra mossegada al coll descobert; aleshores va menjar i va deixar que el seu germà mengés, i li va llepar la sang del pelatge negre.

Aleshores ja notava l’atracció de l’indret fosc, la casa de murmuris on tots els homes eren cecs. En notava els dits freds. L’olor pedregosa li xiuxiuejava al nas. Es va resistir a l’atracció. No li agradava la foscor. Era llop. Era caçador, assetjava i matava, i el seu lloc era amb els seus germans i germanes a les profunditats del bosc, corrent lliurement sota un cel ple d’estrelles. Va seure damunt les potes del darrere, va alçar el cap i va udolar. «No hi vull anar», cridava. «Sóc llop; no hi vull anar». Però fins i tot així, la foscor es va fer més espessa, fins que li va tapar els ulls, li va omplir el nas i li va tapar les orelles, i no podia veure, ni olorar, ni sentir, ni córrer, i els cingles grisos van desaparèixer, el cavall mort va desaparèixer, el seu germà va desaparèixer, i tot era negre i silenciós, negre i fred, negre i mort, negre…

—Bran —murmurava una veu molt fluixet—. Bran, torna. Ara torna, Bran. Bran…

Va tancar el tercer ull i va obrir els altres dos, els dos de sempre, els dos ulls cecs. A l’indret fosc, tots els homes eren cecs. Però algú l’abraçava. Notava els braços que l’envoltaven, l’escalfor d’un cos arraulit a prop seu. Sentia com en Hodor cantussejava «Hodor, Hodor, Hodor» molt fluixet, per a si mateix.

—Bran? —Era la veu de la Meera—. T’agitaves, feies uns sorolls terribles. Què has vist?

—Hivèrnia. —La llengua era una cosa estranya i gruixuda dins la boca. «Un dia, quan torni, ja no sabré parlar». Era Hivèrnia. Cremava. Feia olor de cavalls, d’acer i de sang. Els han mort a tots, Meera.

Va notar la mà de la noia a la cara, acaronant-li els cabells.

—Estàs tot suat —va dir—. Necessites beure?

—Beure —va assentir. La Meera li va atansar una bóta a la boca, i en Bran va empassar tan de pressa que se li va escapar aigua per les comissures dels llavis. Quan tornava, sempre estava feble i tenia set. I també gana. Va recordar el cavall que agonitzava, el gust de sang a la boca, l’olor de carn cremada en l’aire del matí—. Quant de temps?

—Tres dies —va dir en Jojen. El noi s’havia acostat sense fer soroll, o potser havia estat allà tota l’estona; en aquell món negre i cec, en Bran no ho podia saber—. Patíem per tu.

—Era amb l’Estiu —va dir en Bran.

—Massa temps. Et moriràs de gana. La Meera t’ha deixat caure una mica d’aigua a la gola, i t’hem untat la boca amb mel, però no n’hi ha prou.

—He menjat —va dir en Bran—. Hem caçat un ant, i hem hagut de fer fora un gat arbori que ens el volia robar. —El gat era de color bronze i marró, només la meitat de gros que els llops fers, però molt ferotge. En recordava l’olor d’almesc, i com els havia ensenyat les dents des de la branca del roure.

—El llop ha menjat —va dir en Jojen—. Tu no. Vés amb compte, Bran. Recorda qui ets.

Massa bé, recordava qui era: en Bran el nen, en Bran el trencat. «Val més ser en Bran, l’home bèstia». Tan estrany era que preferís somiar els somnis amb l’Estiu, els somnis de llop? Aquí, en la foscor humida i freda de la tomba, el tercer ull finalment s’havia obert. Ara podia arribar a l’Estiu sempre que volia, i una vegada fins i tot havia tocat el Fantasma i parlat amb en Jon. Però potser només ho havia somiat. No entenia per què ara en Jojen sempre intentava fer-lo tornar. En Bran va fer servir la força dels braços per aixecar-se i quedar assegut.

—He d’explicar a l’Osha el que he vist. És aquí? On ha anat?

—Enlloc, senyor —va respondre la salvatge mateixa—. Ja n’he tingut prou de voltar a les palpentes.

Va sentir el fregadís d’un taló a la roca i va girar el cap vers el soroll, però no va veure res. Li va semblar que podia olorar-la, però no n’estava segur. Tots feien la mateixa pudor, i ell no tenia el nas de l’Estiu per distingir-los.

—Ahir a la nit em vaig pixar al peu d’un rei —va continuar l’Osha—. O potser va ser al matí, qui ho sap? Aleshores dormia, però ara no.

Tots dormien molt, no tan sols en Bran. No tenien res més a fer. Dormir, menjar i tornar a dormir, i de vegades xerrar una mica…, però no gaire, i només amb murmuris, per estar segurs. L’Osha hauria preferit que no parlessin mai, però no hi havia manera de fer callar en Rickon, o d’impedir que en Hodor murmurés constantment «Hodor, Hodor, Hodor» tot sol.

—Osha —va dir en Bran—, he vist que Hivèrnia cremava. —A la seva esquerra, sentia la respiració suau d’en Rickon.

—Era un somni —va dir l’Osha.

—Era un somni de llop —va dir en Bran—. També he sentit l’olor. No hi ha res que faci la mateixa olor que el foc, o la sang.

—La sang de qui?

—Homes, cavalls, gossos, tothom. Hem d’anar a mirar.

—Aquesta pell magra és l’única que tinc —va dir l’Osha—. Si aquell príncep calamar m’enxampa, m’arrencarà la de l’esquena a fuetades.

La mà de la Meera va trobar la d’en Bran en la foscor i li va estrènyer els dits.

—Si tens por, hi aniré jo.

En Bran va sentir uns dits que remenaven alguna cosa de pell, i tot seguit el soroll de l’acer i la pedra foguera. Un altre cop. Va saltar una espurna, va prendre. L’Osha va bufar suaument. Va despertar una flama llarga i pàl·lida, que s’estirava enlaire com una nena que es posa de puntetes. El rostre de l’Osha surava al damunt. Va tocar la flama amb l’extrem d’una torxa. En Bran va haver d’aclucar els ulls quan la brea va començar a cremar. La llum va despertar en Rickon, que es va asseure tot badallant.

Quan les ombres es van moure, per un instant va semblar que els morts també s’alçaven. La Lyanna i en Brandon, Lord Rickard Stark, el seu pare, Lord Edwyle, el pare d’aquest, Lord Willam i el seu germà Artos l’Implacable, Lord Donnor, Lord Beron i Lord Rodwell, Lord Jonnel el borni, Lord Barth, Lord Brandon i Lord Cregan, que havia lluitat contra el Cavaller Drac. Seien als seus setials de pedra amb llops de pedra als peus. Allà era on havien anat quan l’escalfor havia abandonat el cos; allò era la fosca sala dels morts, on els vius no s’atrevien a entrar.

I a la boca de la tomba buida que esperava Lord Eddard Stark, a sota del seu imponent retrat de granit, els sis fugitius es van arrupir al voltant de les minses reserves de pa, aigua i carn assecada.

—Ens queda ben poc —va murmurar l’Osha, tot mirant les provisions—. En qualsevol cas, aviat hauria de pujar a robar menjar, o ens hauríem de menjar en Hodor.

—Hodor —va dir en Hodor fent-li un gran somriure.

—Allà dalt, deu ser de dia o de nit? —va voler saber—. N’he perdut completament el compte.

—De dia —li va dir en Bran—, però està fosc per culpa del fum.

—El senyor n’està segur?

Sense moure el cos trencat, en va sortir igualment, i durant uns instants hi va veure doble. Allà hi havia l’Osha amb la torxa a la mà, i la Meera, en Jojen i en Hodor, i les dues rengleres d’alts pilars de granit i senyors morts feia molt de temps que es perdien en la foscor…, però també hi havia Hivèrnia, grisa i plena de fum, amb les enormes portes de roure i ferro retorçades i socarrades, i el pont llevadís convertit en un embolic de cadenes trencades i taulons desapareguts. Al fossat hi suraven cossos, illes per als corbs.

—Segur —va afirmar.

—Doncs, m’arriscaré a fer-hi una mirada —va dir l’Osha després de reflexionar una estona—. Però us vull a tots ben a prop. Meera, agafa el cove d’en Bran.

—Tornem a casa? —va preguntar entusiasmat en Rickon—. Vull el meu cavall. I vull pastissets de poma, i mantega, i mel, i el Pelut. Anem amb el Peludet?

—Sí —li va prometre en Bran—, però t’has d’estar sense fer soroll.

La Meera va lligar el cove de vímet a l’esquena d’en Hodor i va ajudar a pujar-hi en Bran, passant les cames inútils pel forat. En Bran tenia una sensació estranya a la panxa. Sabia què els esperava a dalt, però no per això tenia menys por. Quan es van posar en marxa, es va girar a mirar el seu pare per última vegada, i li va semblar veure un toc de tristor als ulls de Lord Eddard, com si no volgués que marxessin. «Hem de marxar», va pensar. «Ha arribat l’hora».

L’Osha duia la seva llança llarga de roure en una mà i la torxa a l’altra. Una espasa sense beina li penjava de l’esquena, una de les últimes que duien el senyal d’en Mikken. L’havia forjada per a la tomba de Lord Eddard, perquè el seu fantasma pogués descansar. Però amb en Mikken mort i els homes de ferro vigilant l’armeria, havia estat difícil resistir la temptació d’un bon acer, encara que signifiqués robar una tomba. La Meera s’havia fet seva l’espasa de Lord Rickard, si bé es queixava que pesava massa. En Brandon va agafar la de l’oncle que es deia com ell, al qual no havia conegut mai. Sabia que no serviria de gran cosa en un combat, però igualment se sentia més a gust amb una espasa a la mà.

Però només era un joc, i en Bran ho sabia.

Les seves passes ressonaven per les criptes cavernoses. Les ombres del darrere es van empassar el seu pare i les del davant es van retirar per revelar altres estàtues; aquestes no eren simples lords, sinó els antics Reis al Nord. Al front duien corones de pedra. En Torrhen Stark, el Rei que es Prostrà. L’Edwyn, el Rei de la Primavera. En Theon Stark, el Llop Afamat. En Brandon l’Incendiari i en Brandon el Navegant. En Jorah i en Jonos, en Brandon el Dolent, en Walton el Rei de la Lluna, l’Edderion el Nuvi, l’Eyron, en Benjen el Dolç i en Benjen l’Amarg, el rei Edrick Barbanevada. Tenien rostres forts i severs, i alguns d’ells havien fet coses terribles, però tots eren Stark, i en Bran coneixia les històries de tots. Mai no havia tingut por de les criptes: formaven part de casa seva i de qui era ell, i sempre havia sabut que un dia també reposaria allà.

Però ara no n’estava tan segur. «Si pujo, tornaré a baixar algun dia? On aniré quan em mori?».

—Espereu —va dir l’Osha quan van arribar a l’escala de caragol de pedra que duia a la superfície i baixava als nivells més profunds on reis encara més antics seien als seus trons foscos. Va passar la torxa a la Meera—. Pujaré a les palpentes. —Van sentir una estona el so de les seves passes, però es va anar fent més i més fluix fins que va desaparèixer.

—Hodor —va dir en Hodor, nerviós.

En Bran s’havia repetit a si mateix un centenar de vegades com odiava amagar-se allà baix en la foscor, quantes ganes tenia de tornar a veure el sol, de cavalcar sota el vent i la pluja. Però ara que havia arribat el moment, tenia por. En la foscor s’havia sentit segur: quan no podies ni trobar la teva pròpia mà davant la cara, era fàcil creure que cap enemic tampoc no et podria trobar. I els senyors de pedra li havien donat valor. Encara que no els pogués veure, sabia que eren allà.

Va semblar que passava molt temps abans de tornar a sentir res. En Bran començava a tenir por que hagués passat alguna cosa a l’Osha. El seu germà es recaragolava, inquiet.

—Vull tornar a casa! —va dir, en veu alta.

—Hodor —va dir en Hodor, fent anar el cap amunt i avall.

Llavors van tornar a sentir les passes, cada cop més fortes, i al cap d’uns minuts l’Osha va tornar a sortir a la llum, molt seriosa.

—Alguna cosa bloqueja la porta. No la puc moure.

—En Hodor pot moure qualsevol cosa —va dir en Bran.

L’Osha va fer una mirada de valoració a l’enorme mosso de quadra.

—Potser sí. Au, anem.

Les escales eren estretes i havien de pujar d’un en un. L’Osha anava al davant. Darrere hi anava en Hodor, amb en Bran ben ajupit a l’esquena per no donar-se cops de cap amb el sostre. Els seguia la Meera amb la torxa i en Jojen anava al darrere, amb en Rickon agafat de la mà. Pujaven fent voltes i més voltes, cada cop més amunt. En Bran va creure que ja sentia pudor de fum, però podria ser només de la torxa.

La porta de les criptes estava feta d’avedoll. Era vella i pesant, i estava inclinada respecte al terra. Només s’hi podia acostar una persona alhora. L’Osha va tornar a intentar obrir-la quan hi va arribar, però en Bran va veure que no cedia gens.

—Que ho provi en Hodor.

Primer van haver de treure en Bran del cove, perquè no quedés aixafat. La Meera es va posar a la gatzoneta a l’escala al seu costat, passant-li un braç protector per l’espatlla, mentre l’Osha i en Hodor canviaven de lloc.

—Obre la porta, Hodor —va dir en Bran.

L’enorme mosso de quadra va posar les dues mans obertes damunt la porta, va empènyer i va grunyir.

—Hodor? —Va donar un cop de puny a la porta, i aquesta ni tan sols va tremolar una mica—. Hodor.

—Fes servir l’esquena —el va instar en Bran—. I les cames.

En Hodor es va girar, es va posar d’esquena a la porta i va empènyer. Va tornar a empènyer. I encara un altre cop.

—Hodor!

Va posar un peu en un graó més alt, de manera que quedava ajupit sota la porta inclinada, i va intentar aixecar-se. Aquest cop la fusta va grinyolar i cruixir.

—Hodor!

L’altre peu va pujar un graó i en Hodor va separar les cames, va fer força i es va posar dret. La cara se li va posar vermella i en Bran va veure com els tendons del coll s’inflaven per l’esforç d’aixecar el pes que tenia damunt.

—Hodor, Hodor, Hodor, Hodor, Hodor, Hodor!

De dalt, els va arribar una remor sorda. Llavors, de sobte, la porta es va obrir de cop i un raig de llum va caure damunt la cara d’en Bran, que es va quedar cec una estona. Una altra empenta va provocar un soroll de pedres en moviment, i després el pas va quedar obert. L’Osha va treure la llança per l’obertura i després va sortir, i en Rickon es va esmunyir entre les cames de la Meera per seguir-la. En Hodor va obrir completament la porta i va sortir a la superfície. Els Reed van haver de pujar en Bran pels últims graons.

El cel era de color gris pàl·lid, i hi havia remolins de fum tot al seu voltant. Eren a sota de la Primera Torrassa, o el que en quedava. Tot un costat de l’edifici s’havia ensorrat. Hi havia pedres i gàrgoles trencades escampades pel pati. «Han caigut al mateix lloc que jo», va pensar en Bran en veure-les. Algunes gàrgoles s’havien trencat en tants bocins que el van fer preguntar-se com era que encara era viu. A prop d’ells, uns quants corbs picotejaven un cos esclafat sota les pedres, però estava de bocaterrosa i en Bran no sabia qui era.

Feia centenars d’anys que la Primera Torrassa no es feia servir, però ara era més una closca buida que mai. Els terres de l’interior s’havien cremat, com totes les bigues. Allà on la paret havia caigut, podien veure l’interior de les cambres, fins i tot la comuna. Però a darrere seu encara s’alçava la torre trencada, no més cremada que abans. El fum feia tossir en Jojen Reed.

—Porteu-me a casa! —va exigir en Rickon—. Vull anar a casa!

En Hodor picava de peus fent cercles.

—Hodor —gemegava amb un fil de veu.

Estaven drets molt junts, completament envoltats de ruïna i mort.

—Hem fet prou soroll per despertar un drac —va dir l’Osha—, però no ha vingut ningú. El castell és mort i cremat, igual com en el somni d’en Bran, però val més que… —Es va interrompre bruscament en sentir un soroll al darrere, i es va girar amb la llança a punt.

Dues formes esveltes van sortir de darrere la torre trencada, avançant lentament entre la runa.

—Pelut! —va cridar alegrement en Rickon, i el llop fer va anar fent salts cap a ell. L’Estiu es va apropar més a poc a poc, va fregar el braç d’en Bran amb el cap i li va llepar la cara.

—Hauríem de marxar —va dir en Jojen—. Tanta mort atraurà altres llops a més de l’Estiu i el Peludet, i no tots de quatre potes.

—Sí, no trigaran gaire —va assentir l’Osha—, però necessitem menjar i pot ser que algú hagi sobreviscut. Anem tots junts. Meera, aixeca l’escut i protegeix-nos l’esquena.

Van necessitar la resta del matí per recórrer lentament el castell. Els grans murs de granit aguantaven drets, ennegrits pel foc en algun punt però intactes. A l’interior, tot era mort i destrucció. Les portes de la Gran Sala estaven calcinades i fumejaven, i a dins les bigues havien cedit i tot el sostre havia caigut a terra. Els vidres grocs i verds dels hivernacles estaven destrossats, i havien arrencat dels arbres les fruites i les flors o els havien deixat perquè els matés el fred. Dels estables, de fusta i amb sostre de palla, només en quedaven cendres, brases i cavalls morts. En Bran va pensar en la seva Ballarina i li van venir ganes de plorar. Hi havia un gran bassal fumejant sota la Torre de la Biblioteca, i un doll d’aigua calenta sortia d’una esquerda a la paret. El pont entre la Torre de la Campana i la corbera havia caigut al pati de sota, i la torre del mestre Luwin ja no existia. Van veure una resplendor vermella somorta a les finestres estretes del celler de sota de la torrassa principal, i un altre foc que encara cremava en un magatzem.

L’Osha cridava en veu baixa per entre el fum mentre avançaven, però ningú no va respondre. Van veure un gos rosegant un cadàver, però va fugir quan va sentir les olors dels llops; a la resta els havien mort a les gosseres. En Bran va reconèixer en Tym Carapicada, tot i que algú li havia clavat una destral a la cara. Un cos calcinat, davant l’esquelet de cendra del septe de la Mare, seia amb els braços aixecats i els punys tancats amb força, com per colpejar qualsevol que s’atrevís a acostar-s’hi.

—Si els déus són bondadosos —va dir l’Osha en veu baixa i furiosa—, els Altres s’enduran els que han fet això.

—Ha estat en Theon —va dir en Bran, amb ràbia.

—No. Mira. —La salvatge va assenyalar amb la llança a l’altra banda del pati—. Aquest és un dels seus homes de ferro. I allà n’hi ha un altre. I aquest és el destrer d’en Greyjoy, el veus? El negre amb les fletxes clavades. —Es va moure entre els morts, amb les celles arrufades—. I aquest és en Lorren el Negre. —Havia rebut tantes ferides, i tan greus, que ara tenia la barba de color marró vermellós—. Se’n va emportar uns quants, aquest. —L’Osha va girar un cadàver amb el peu—. Hi ha un blasó. Un homenet, tot vermell.

—L’home escorxat del Fort del Terror —va dir en Bran. L’Estiu va udolar i es va allunyar corrents.

—El bosc dels déus. —La Meera Reed va córrer darrere el llop fer, amb l’escut i la fitora a punt. La resta els van seguir, avançant amb compte entre el fum i les pedres caigudes. A sota els arbres l’aire era més net. Alguns pins de la vora del bosc s’havien socarrimat, però més endins la terra humida i la fusta verda havien vençut les flames.

—La fusta viva té poder —va dir en Jojen Reed, gairebé com si hagués sabut en què pensava en Bran—, un poder tan fort com el foc.

A la vora de l’estany negre, a l’empara de l’arbre cor, el mestre Luwin jeia amb la panxa a terra. Un rastre de sang feia ziga-zagues per les fulles humides, mostrant per on s’havia arrossegat. L’Estiu estava dret al seu costat i, al principi, en Bran es va pensar que era mort, però quan la Meera li va tocar el coll, el mestre va gemegar.

—Hodor? —va dir tristament en Hodor—. Hodor?

Van donar la volta a en Luwin amb delicadesa. Tenia els ulls i els cabells grisos, i la túnica que duia també havia estat grisa, però ara era més fosca per tota la sang que havia absorbit.

—Bran —va dir fluixet, quan el va veure assegut dalt de l’esquena d’en Hodor—. I en Rickon també. —Va somriure—. Els déus són bondadosos. Ho sabia…

—Ho sabíeu? —va dir en Bran sense entendre’l.

—Les cames, me’n vaig adonar… La roba coincidia, però els músculs de les cames… pobre nen… —Va tossir, i li va sortir sang de dins—. Vau desaparèixer… al bosc… però com?

—No vam marxar mai —va dir en Bran—. Bé, només fins a la vora del bosc, i aleshores vam girar cua. Vaig enviar els llops perquè deixessin un rastre, però ens vam amagar a la tomba del pare.

—Les criptes —va mig riure en Luwin, amb escuma ensangonada als llavis. Quan el mestre va intentar moure’s, va fer un esbufec agut de dolor.

Els ulls d’en Bran es van omplir de llàgrimes. Si un home es feia mal, se’l portava al mestre, però què es podia fer quan el mestre s’havia fet mal?

—Haurem de fer una llitera per transportar-lo —va dir l’Osha.

—No cal —va dir en Luwin—. M’estic morint, dona.

—No pots —va dir en Rickon, amb ràbia—. No, no pots. —Al seu costat, el Peludet va grunyir ensenyant les dents.

—Silenci, nen —va fer el mestre, amb un somriure—. Ara calla, sóc molt més gran que tu. Em puc… morir quan vulgui.

—Hodor, baixa —va dir en Bran. En Hodor es va agenollar al costat del mestre.

—Escolta —va dir en Luwin a l’Osha—, els prínceps… els hereus d’en Robb. No… junts no… m’entens?

—Sí —va dir la salvatge recolzant-se en la llança—. Separats és més segur. Però on els puc portar? Havia pensat que potser aquells Cerwyn…

El mestre Luwin va fer que no amb el cap, tot i que era evident quin gran esforç li suposava.

—El jove Cerwyn és mort. Ser Rodrik, Leobald Tallhart, Lady Hornwood… tots morts. Boscpregon ha caigut, també Fossat Cailin, aviat la Fortalesa Torrhen. Homes de ferro a la Costa Pedregosa. A l’est, el Bastard de Bolton.

—Cap a on, doncs? —va preguntar l’Osha.

—Port Blanc… els Umber… no ho sé… guerra per tot arreu^†… Cada home contra el seu veí, i l’hivern s’acosta… Quina bogeria, quina bogeria desgraciada i absurda… —El mestre Luwin va aixecar la mà i va agafar l’avantbraç d’en Bran, tancant els dits amb la força de la desesperació—. Ara has de ser fort. Fort.

—Ho seré —va dir en Bran, tot i que era molt difícil. «Han mort Ser Rodrik, i el mestre Luwin, a tots, a tots…».

—Bé —va dir el mestre—. Ets un bon noi. Ets… el fill del teu pare, Bran. Ara vés-te’n.

L’Osha va contemplar l’aurià que s’alçava damunt seu, la cara vermella gravada al tronc clar.

—I abandonar-vos a mercè dels déus?

—Et prego… —El mestre va empassar saliva—. Una… una mica d’aigua, i… un altre favor. Si poguessis…

—Sí. —Es va girar cap a la Meera—. Emporteu-vos els nens.

El Jojen i la Meera es van endur en Rickon entre els dos. En Hodor els va seguir. Les branques baixes fuetejaven la cara d’en Bran mentre s’obrien pas entre el arbres, i les fulles li eixugaven les llàgrimes. Al cap d’un moment l’Osha va anar amb ells al pati. No va dir ni una paraula del mestre Luwin.

—En Hodor s’ha de quedar amb en Bran, per fer-li de cames —va dir la salvatge amb energia—. Jo m’enduré en Rickon.

—Nosaltres anirem amb en Bran —va dir en Jojen Reed.

—Sí, ja m’ho pensava —va dir l’Osha—. Crec que provaré per la Porta d’Orient, i seguiré el camí Reial un temps.

—Nosaltres anirem per la Porta del Caçador —va dir la Meera.

—Hodor —va dir en Hodor.

Primer es van aturar a les cuines. L’Osha va trobar uns quants pans socarrimats que encara es podien menjar, i fins i tot una au rostida, que va partir per la meitat. La Meera va desenterrar un pot de mel i un gran sac de pomes. Es van acomiadar a fora. En Rickon va plorar i es va agafar a la cama d’en Hodor fins que l’Osha li va donar un cop amb el pal de la llança. Aleshores la va seguir força de pressa. El Peludet els va anar al darrere. L’últim que va veure en Bran va ser la cua del llop fer que desapareixia darrere la torre trencada.

El rastell de ferro que tancava la Porta del Caçador havia quedat tan retorçat per l’escalfor que només s’aixecava un parell de pams. Es van haver d’esmunyir per sota de les punxes, d’un en un.

—Anirem amb el vostre senyor pare? —va preguntar en Bran mentre passaven el pont llevadís entre les muralles—. A Guaita d’Aiguagrisa?

La Meera va mirar el seu germà i va esperar la resposta.

—El nostre camí va cap al nord —va anunciar en Jojen.

En entrar al bosc dels Llops, en Bran es va girar dins del cove per veure per última vegada el castell que havia estat la seva vida. Encara s’alçaven columnes de fum cap al cel gris, però no més de les que podrien haver sortit de les xemeneies d’Hivèrnia una tarda freda de tardor. Hi havia taques de sutge al voltant d’algunes espitlleres, i de tant en tant es veia una esquerda o un merlet caigut a les muralles, però de lluny no semblava gaire important. Darrere els murs, les teulades dels edificis i les torres encara s’alçaven com havien fet durant centenars d’anys, i costava de veure que havien saquejat i cremat el castell. «La pedra és forta», es va dir en Bran, «les arrels dels arbres van molt endins, i, a sota la terra, els Reis de l’Hivern seuen als seus trons». Mentre ells existissin, Hivèrnia existiria. No estava morta, només trencada. «Com jo», va pensar. «Jo tampoc estic mort».