Sansa

La sala del tron era un mar de joies, pells i roba de colors llampants. Els senyors i les dames omplien la part del darrere de la sala, drets sota els alts finestrals, i s’empenyien com les peixateres del port.

Aquell dia, els habitants de la cort d’en Joffrey havien fet un gran esforç per superar-se els uns als altres. En Jalabhar Xho anava tot vestit de plomes, d’una forma tan fantàstica i extravagant que semblava a punt d’envolar-se. La corona de cristall del Septó Suprem omplia l’aire d’arcs iris cada cop que movia el cap. A la taula del Consell, la reina Cersei resplendia en un vestit de fil d’or, acoltellat de vellut de color de vi, mentre al seu costat en Varys feia compliments i llagotejava abillat amb un brocat lila. El Noi Lluna i Ser Dontos duien roba bigarrada nova, neta com un matí de primavera. Fins i tot Lady Tanda i les seves filles feien goig, amb vestits a joc de seda turquesa i vaires, i Lord Gyles tossia en un quadrat de seda escarlata, amb vius de puntes daurades. El rei Joffrey seia per damunt de tots ells, entre les espases i les punxes del Tron de Ferro. La roba que duia era de brocat carmesí, amb un mantell negre amb robins incrustats i la pesada corona d’or al cap.

La Sansa es va obrir pas entre una munió de cavallers, escuders i ciutadans benestants fins a arribar al davant de la galeria, just quan una trompetada anunciava l’arribada de Lord Tywin Lannister.

Va recórrer tota la sala muntat en el seu cavall de guerra i en va baixar davant del Tron de Ferro. La Sansa mai no havia vist una armadura com aquella: era tota d’acer vermell brunyit, amb riques incrustacions de filigrana d’or. Els vairescuts tenien forma de sol, els ulls del lleó rugent que coronava l’elm eren dos robins i dues lleones, una a cada espatlla, aguantaven una capa de fil d’or tan llarga i pesada que cobria la gropa del seu destrer. Fins i tot l’armadura del cavall era daurada, i les gualdrapes eren de brillant seda carmesina, amb el lleó dels Lannister.

El senyor de Roca Casterly era una figura tan impressionant que tothom es va quedar parat quan el destrer va fer una cagarada just als peus del tron. En Joffrey va haver d’evitar-la amb molt de compte, quan va baixar a abraçar el seu avi i proclamar-lo Salvador de la Ciutat. La Sansa es va tapar la boca amb la mà per dissimular un somriure nerviós.

Amb gran ostentació, en Joff va demanar al seu avi que es fes càrrec de governar el reialme i Lord Tywin va acceptar solemnement la responsabilitat «fins a la majoria d’edat de la Vostra Altesa». Aleshores, uns escuders li van treure l’armadura i en Joff li va posar la cadena que identificava la Mà del Rei al voltant del coll. Lord Tywin va seure a la taula del Consell, al costat de la reina. Quan es van haver endut el destrer i netejat el seu homenatge, la Cersei va fer un gest perquè continuessin les cerimònies.

Un toc de trompetes de bronze rebia cadascun dels herois quan passaven per les grans portes de roure. Els heralds en proclamaven el nom i les gestes perquè tothom ho sentís, i els nobles cavallers i les dames d’alt llinatge els aclamaven amb el mateix entusiasme que la gentalla en una baralla de galls. El lloc d’honor va ser per a en Mace Tyrell, senyor d’Altjardí, un home abans fornit que s’havia engreixat però encara era ben plantat. El van seguir els seus fills: Ser Loras i el seu germà gran, Ser Garlan el Galant. Tots tres anaven vestits igual, amb vellut verd enrivetat de marta gibelina.

El rei va tornar a baixar del tron per rebre’ls, cosa que era un gran honor. Al voltant del coll de cadascun va posar una cadena de roses treballades amb or groc, d’on penjava un disc daurat, amb el lleó dels Lannister destacat amb robins.

—Les roses sostenen el lleó, com el poder d’Altjardí sosté el reialme —va proclamar en Joffrey—. Si hi ha algun do que em vulgueu demanar, feu-ho i us serà concedit.

«I ara és el moment», va pensar la Sansa.

—Altesa —va dir Ser Loras—, us suplico l’honor de servir a la vostra Guàrdia Reial, per defensar-vos dels vostres enemics.

En Joffrey va ajudar el Cavaller de les Flors a aixecar-se i li va fer un petó a la galta.

—Concedit, germà.

—No hi ha plaer més gran que servir Sa Altesa Reial —va dir Lord Tyrell acotant el cap—. Si em considereu digne de formar part del vostre consell, no trobareu ningú més fidel i sincer.

En Joff va posar una mà a l’espatlla de Lord Tyrell i, quan es va aixecar, li va fer un petó.

—Us concedeixo el vostre desig.

Ser Garlan Tyrell, cinc anys més gran que Ser Loras, era una versió més alta i amb barba del seu famós germà petit. Era més ample de pit i d’espatlles i, si bé tenia un rostre prou atractiu, li mancava la bellesa enlluernadora de Ser Loras.

—Altesa —va dir en Garlan quan el rei se li va acostar—, tinc una germana donzella, la Margaery, l’alegria de la nostra casa. Es va esposar amb en Renly Baratheon, com ja sabeu, però Lord Renly va marxar a la guerra abans de poder consumar el matrimoni, i per tant ella encara és innocent. La Margaery ha sentit a parlar de la vostra saviesa, el vostre valor i la vostra cavallerositat, i us ha arribat a estimar de lluny. Us prego que la feu venir, que preneu la seva mà en matrimoni i que uniu la vostra casa a la meva per sempre més.

El rei Joffrey va fingir sorpresa.

—Ser Garlan, la bellesa de la vostra germana és famosa arreu dels Set Regnes, però estic promès a una altra. Un rei ha de mantenir la paraula donada.

La reina Cersei es va alçar amb remor de faldilles.

—Altesa, segons el parer del vostre Consell Privat, no seria correcte ni assenyat que us caséssiu amb la filla d’un home decapitat per traïció, una noia el germà de la qual ara mateix es rebel·la obertament contra el tron. Senyor, els vostres consellers us supliquen, pel bé del vostre reialme, que us oblideu de la Sansa Stark. Lady Margaery serà una reina molt més adient per a vós.

Com una canilla de gossos ben ensenyats, els senyors i les dames de la sala van començar a cridar entusiasmats:

—Margaery! —exclamaven—. Doneu-nos la Margaery! No volem reines traïdores! Tyrell! Tyrell!

En Joffrey va aixecar una mà.

—Voldria escoltar els desitjos del meu poble, mare, però vaig fer una promesa sagrada.

El Septó Suprem va fer un pas endavant.

—Altesa, els déus consideren el prometatge un jurament solemne, però el vostre pare, el rei Robert, beneït sigui el seu record, va fer aquest pacte abans que els Stark d’Hivèrnia revelessin la seva falsedat. Els seus crims contra el reialme us alliberen de qualsevol promesa que pugueu haver fet. Pel que fa a la Fe, no existeix cap contracte matrimonial vàlid entre vós i la Sansa Stark.

Un tumult d’aclamacions va omplir la sala del tron i els crits de «Margaery, Margaery» van esclatar tot al voltant de la Sansa. Ella es va inclinar cap endavant, aferrant amb força la barana de fusta de la galeria. Sabia què havia de passar a continuació, però encara tenia por del que pogués dir en Joffrey, temia que es negués a alliberar-la fins i tot ara, que en depenia tot el seu regne. Tenia la sensació de tornar a ser als graons de marbre de davant del Gran Septe de Baelor, esperant que el seu príncep fos clement amb el pare, i sentint en canvi com ordenava a l’Ilyn Payne que li tallés el cap. «Si us plau», va pregar ardentment, «feu que ho digui, que ho digui».

Lord Tywin mirava el seu nét. En Joff li va dedicar una breu mirada sorruda, va bellugar els peus i va ajudar Ser Garlan Tyrell a aixecar-se.

—Els déus són bondadosos, i sóc lliure de fer el que em dicta el cor. Em casaré de bon grat amb la vostra dolça germana —va declarar, i va fer un petó a la galta barbuda de Ser Garlan, entre les aclamacions de tota la sala.

La Sansa es va sentir estranyament marejada. «Sóc lliure». Notava els ulls clavats en ella. «No he de somriure», es va recordar. La reina l’havia avisada: sentís el que sentís, havia de mostrar a tothom un gran dolor.

—No permetré que ningú humiliï el meu fill —va dir la Cersei—. Ho has entès?

—Sí. Però si no he de ser reina, què serà de mi?

—Això encara està per decidir. De moment, restaràs aquí a la cort, com a pupil·la nostra.

—Vull tornar a casa.

Allò va irritar la reina.

—A hores d’ara ja ho hauries d’haver après, ningú no aconsegueix el que vol.

«Però jo sí», va pensar la Sansa. «M’he lliurat d’en Joffrey. No li hauré de fer petons, ni lliurar-li la meva virginitat, ni donar-li fills. Tot això li tocarà a la Margaery Tyrell, pobra noia».

Quan les aclamacions es van acabar, el senyor d’Altjardí seia a la taula del Consell i els seus fills s’havien afegit als altres senyors menors i cavallers al peu dels finestrals. La Sansa va intentar semblar trista i abandonada mentre cridaven els altres herois de la batalla de l’Aigüesnegres per atorgar-los la seva recompensa.

En Paxter Redwyne, senyor del Verger, va travessar la sala amb els seus fills Horror i Baves, a banda i banda; el primer coixejava a causa d’una ferida rebuda durant la batalla. Els va seguir Lord Mathis Rowan, que duia un gipó blanc com la neu, amb un gran arbre brodat al pit amb fil d’or; Lord Randyll Tarly, prim i una mica calb, amb un muntant dins d’una beina enjoiada a l’esquena; Ser Kevan Lannister, un home rabassut i una mica calb, amb la barba ben retallada; Ser Addam Marbrand, amb els cabells de color de coure que li queien damunt de les espatlles, i els grans senyors occidentals Lydden, Crakehall i Brax.

Després els va tocar a quatre persones de llinatge més baix, que havien destacat en la lluita: el cavaller borni Ser Philip Foote, que havia mort Lord Bryce Caron; el genet lliure Lothor Brune, que s’havia obert pas entre mig centenar d’homes d’armes dels Fossoway, per capturar Ser Jon de la poma verda i matar Ser Bryan i Ser Edwyd de la poma vermella, amb la qual cosa s’havia guanyat el sobrenom de Lothor Menjapomes; en Willit, un vell home d’armes al servei de Ser Harys Swyft, que havia tret el seu senyor de sota el cavall moribund i l’havia defensat d’una dotzena d’atacants; i en Josmyn Peckledon, un escuder amb els primers pèls a la barba que havia mort dos cavallers, ferit un tercer i capturat dos més, tot i que no podia tenir més de catorze anys. A en Willit, el van portar en una llitera, de tan greus com eren les seves ferides.

Ser Kevan s’havia assegut al costat del seu germà, Lord Tywin. Quan els heralds van haver acabat de narrar les gestes d’aquests herois, es va aixecar.

—És el desig de Sa Altesa que aquests homes siguin recompensats pel seu valor. Per ordre seva, des d’ara Ser Philip serà Lord Philip de la Casa Foote, i se li atorgaran totes les terres, drets i rendes de la Casa Caron. En Lothor Brune ascendeix al rang de cavaller, i se li concediran terres i una fortalesa a les terres dels rius, a la fi de la guerra. A en Josmyn Peckledon, el rei li atorga una espasa i armadura, podrà triar el cavall de guerra que desitgi dels estables reials, i serà nomenat cavaller quan arribi a la majoria d’edat. I, finalment, al soldat Willit, una llança amb ornaments de plata a l’asta, un ausberg de malla acabat de forjar i un elm sencer amb visera. A més, els fills del soldat entraran al servei de la Casa Lannister a Roca Casterly, el gran com a escuder i el petit com a patge, amb l’oportunitat d’aspirar al títol de cavaller si serveixen bé i fidelment. A tot això, la Mà del Rei i el Consell Privat hi accedeixen.

A continuació, van rebre honors els capitans de les naus de guerra reials Vent Salvatge, Príncep Aemon i Fletxa del Riu, juntament amb alguns oficials de la Gràcia dels Déus, la Llança, la Dama de Seda i l’Ariet. Pel que la Sansa va entendre, el seu gran èxit havia estat sobreviure a la batalla del riu, cosa de la qual pocs podien presumir. En Hallyne el Piromàntic i els mestres del Gremi d’Alquimistes també van rebre l’agraïment reial, i a en Hallyne li van atorgar el títol de lord, si bé la Sansa es va fixar que no l’acompanyaven ni terres ni castells, amb la qual cosa l’alquimista tenia de senyor el mateix que en Varys. El títol que es va concedir a Ser Lancel Lannister era molt més significatiu. En Joffrey li va atorgar les terres, el castell i els drets de la Casa Darry, l’últim senyor de la qual, un nen, havia mort durant els combats a les terres dels rius, «sense deixar cap hereu legítim de la sang dels Darry, només un cosí bastard».

Ser Lancel no es va presentar davant del rei per rebre el títol; es deia que la ferida rebuda li podria costar un braç i, fins i tot, la vida. Es deia que el Gnom també agonitzava, d’un tall terrible al cap.

Quan l’herald va cridar Lord Petyr Baelish, aquest va avançar tot vestit amb tons roses i morats, i amb un estampat d’ocells mim a la capa. La Sansa el va veure somriure quan es va agenollar davant del Tron de Ferro. «Sembla molt satisfet». No havia sentit a dir que el Ditpetit hagués fet res especialment heroic durant la batalla, però semblava que el recompensarien igualment. Ser Kevan es va tornar a posar dret.

—És desig de Sa Altesa Reial que el seu fidel conseller Petyr Baelish sigui recompensat pels seus serveis a la corona i al regne. Es fa saber que es concedeix a Lord Baelish el castell de Harrenhal amb totes les terres i rendes que l’acompanyen, perquè hi estableixi la seva seu i, des d’allà, governi com a Lord Sobirà del Trident. En Petyr Baelish i els seus fills i néts posseiran i gaudiran d’aquests honors fins a la fi dels temps, i tots els senyors del Trident li retran homenatge com a senyor natural. La Mà del Rei i el Consell Privat hi accedeixen.

El Ditpetit, agenollat, va alçar els ulls cap al rei Joffrey.

—Us ho agraeixo humilment, Altesa. Suposo que això vol dir que hauré de posar-me a encarregar uns quants fills i néts.

En Joffrey va riure, i amb ell tota la cort. «Lord Sobirà del Trident», va pensar la Sansa, «i a més senyor de Harrenhal». No entenia per què allò el feia tan feliç: eren uns honors tan buits com el títol concedit a en Hallyne el Piromàntic. Harrenhal era un indret maleït, tothom ho sabia, i ara ni tan sols estava a les mans dels Lannister. A més, els senyors del Trident havien jurat fidelitat a Aigüesvives i la Casa Tully, i al Rei al Nord; mai no acceptarien el Ditpetit com a senyor. «Tret que els hi obliguin. Tret que el meu germà, el meu oncle i el meu avi siguin tots derrotats i morts». Aquesta idea va neguitejar la Sansa, però es va dir que era una ximpleta. «En Robb sempre els ha vençut. També vencerà Lord Baelish, si cal».

Aquell dia es van armar més de sis-cents cavallers. Havien vetllat les armes al Gran Septe de Baelor tota la nit i aquell matí havien travessat la ciutat descalços per demostrar que tenien un cor humil. Aleshores es van apropar vestits amb camises de llana sense tenyir per rebre l’ordre de cavalleria de mans de la Guàrdia Reial. Van trigar molt, perquè només hi havia tres germans de les Espases Blanques per armar-los. En Mandon Moore havia mort en la batalla, el Gos havia desaparegut, l’Aerys Oakheart era a Dorne amb la princesa Myrcella i en Jaime Lannister era presoner d’en Robb, de manera que la Guàrdia Reial havia quedat reduïda a en Balon Swann, en Meryn Trant i l’Osmund Kettleblack. Un cop armats, els homes s’alçaven, es cordaven el cinyell amb l’espasa i es col·locaven a sota els finestrals. Alguns tenien els peus ensangonats d’haver travessat la ciutat, però es dreçaven igualment orgullosos, o això va semblar a la Sansa.

Quan tots els nous cavallers van haver rebut el títol, la sala començava a estar inquieta, i en Joffrey més que ningú. Alguns dels assistents de la galeria havien començat a desaparèixer discretament, però els notables de baix a la sala estaven atrapats, no podien sortir sense el permís del rei. Si s’havia de jutjar per com es bellugava dalt del Tron de Ferro, en Joff els l’hauria concedit de bon grat, però encara quedava molta feina per fer. Perquè ara havia arribat el torn de l’altra cara de la moneda, i van fer entrar els presoners.

En aquell grup també hi havia grans senyors i nobles cavallers: el vell i adust Lord Celtigar, el Cranc Vermell; Ser Bonifer el Bo; Lord Estermont, encara més ancià que en Celtigar; Lord Varner, que va coixejar al llarg de tota la sala amb un genoll destrossat, sense acceptar l’ajuda de ningú; Ser Mark Mullendore, amb la cara grisa i el braç esquerre tallat a l’altura del colze; el ferotge Ronnet el Roig de Perxa de Griu; Ser Dermot del bosc de la Pluja; Lord Willum i els seus fills, Josua i Elyas; Ser Jon Fossoway; Ser Timon el Rascaespases; Aurane, el bastard de Marcaderiva; Lord Staedmon, anomenat l’Escanyapenics, i centenars d’altres.

Els que havien canviat de bàndol durant la batalla només havien de jurar fidelitat a en Joffrey, però als que havien lluitat amb l’Stannis fins a la derrota final els van obligar a parlar. Les paraules decidien el seu destí. Si suplicaven el perdó per les seves traïcions i prometien servir-lo fidelment des d’aleshores, en Joffrey els acollia de nou sota la pau del rei i els retornava totes les terres i els drets. Tanmateix, uns quants van continuar desafiant-lo.

—No et pensis que amb això s’ha acabat, noi —el va avisar un d’ells, el fill bord d’algun Florent—. El Senyor de la Llum protegeix el rei Stannis, ara i sempre. Ni les vostres espases ni els vostres complots no us salvaran quan arribi la seva hora.

—Ara mateix us ha arribat la vostra.

En Joffrey va fer un gest a Ser Ilyn Payne perquè s’emportés aquell home i li tallés el cap. Però amb prou feines l’havien acabat d’arrossegar fora de la sala quan un cavaller d’aspecte solemne, amb un cor ardent a la sobrevesta, va cridar:

—L’Stannis és el rei legítim! Un monstre seu al Tron de Ferro, una abominació nascuda d’un incest!

—Calleu! —va bramar Ser Kevan Lannister. Però el cavaller va alçar encara més la veu:

—En Joffrey és el cuc negre que es menja el cor del reialme! El seu pare és la foscor, i la seva mare, la mort! Destruïu-lo, abans no us corrompi a tots! Destruïu-los a tots, la reina puta i el rei cuc, el nan infame i l’aranya que murmura, les flors falses! Salveu-vos! —Un dels capes daurades va fer caure l’home a terra, però ell va continuar cridant—. Vindrà el foc expurgador! El rei Stannis tornarà!

—Jo sóc el rei! —va dir en Joffrey tot aixecant-se de cop—. Mateu-lo! Mateu-lo ara mateix! Us ho ordeno. —Va abaixar bruscament la mà, un gest tallant i ple de fúria… i va xisclar de dolor quan va fregar amb el braç un dels ullals d’acer esmolat que l’envoltaven. El brocat carmesí brillant de la màniga es va mullar de sang i es va tornar de color vermell més fosc—. Mare! —va gemegar.

Amb tots els ulls clavats en el rei, l’home del terra va aconseguir apoderar-se de la llança d’un dels capes daurades i la va fer servir per tornar-se a posar dret.

—El tron el rebutja! —va exclamar—. No és rei!

La Cersei va córrer cap al tron, però Lord Tywin va restar immòbil com una pedra. Només va haver d’aixecar un dit i Ser Meryn Trant va avançar amb l’espasa desembeinada. La fi va ser ràpida i brutal. Els capes daurades van agafar el cavaller pels braços.

—No és rei! —va repetir, mentre Ser Meryn li travessava el pit amb l’espasa.

En Joff es va llançar als braços de la seva mare. Tres mestres s’hi van acostar corrents i el van fer sortir per la Porta del Rei. Aleshores, tothom es va posar a enraonar alhora. Quan els capes daurades van arrossegar el mort fora de la sala, va deixar un rastre de sang molt vermella al terra de pedra. Lord Baelish es tocava la barba, mentre en Varys li murmurava alguna cosa a cau d’orella. «Ens donaran permís per retirar-nos?», pensava la Sansa. Encara esperava un grup de presoners, per jurar fidelitat o per cridar malediccions, qui ho sabia?

—Continuem. —Lord Tywin s’havia posat dret i parlava amb una veu forta i clara, que va apagar tots els murmuris—. Els qui vulguin demanar perdó per les seves traïcions ho poden fer. No tolerarem més ximpleries. —Es va dirigir al Tron de Ferro i es va asseure en un graó, a tot just tres peus de terra.

La llum que entrava dels finestrals ja minvava quan la sessió va arribar al final. La Sansa va baixar de la galeria esgotada i sense forces. Es preguntava si en Joffrey s’havia fet gaire mal. «Diuen que el Tron de Ferro pot ser perillós i cruel amb els que no estan destinats a seure-hi».

Quan va tornar a estar segura a les seves cambres, es va tapar la cara amb un coixí per ofegar un xisclet de joia. «Oh, els déus són bondadosos, ho ha fet, m’ha rebutjat davant de tothom». Quan una criada li va pujar el sopar, gairebé li va fer un petó. Hi havia pa calent i mantega acabada de fer, una espessa sopa de bou, capó amb pastanagues i préssecs amb mel. «Fins i tot el menjar té més bon gust», va pensar.

Quan es va fer fosc, es va tirar una capa i va anar al bosc dels déus. Ser Osmund Kettleblack feia guàrdia al pont llevadís amb l’armadura blanca. La Sansa va fer tot el que va poder per semblar molt desgraciada quan li va desitjar bona nit. Per la malícia amb què la va mirar, va deduir que no havia estat del tot convincent.

En Dontos l’esperava entre les fulles, a la llum de la lluna.

—Per què feu aquesta cara tan trista? —li va preguntar alegrement la Sansa—. Éreu allà, ja ho heu sentit. En Joff m’ha rebutjat, s’ha acabat, ja no…

—Oh, Jonquil, pobra Jonquil meva, no ho enteneu —va dir l’home, i li va agafar la mà—. Que s’ha acabat? Tot just han començat.

A la Sansa li va caure l’ànima als peus.

—Què voleu dir?

—La reina mai no us deixarà marxar, mai. Sou un ostatge massa valuós. I en Joffrey… bonica, encara és el rei. Si us vol al seu llit us hi tindrà, només que ara el que plantarà al vostre ventre seran bastards, i no fills legítims.

—No —va dir la Sansa, astorada—. M’ha deixat, ha…

Ser Dontos li va estampar un petó bavós a l’orella.

—Sigueu valenta. Vaig jurar que us portaria a casa i ara ho puc fer. El dia ha estat designat.

—Quan? —va preguntar la Sansa—. Quan marxarem?

—La nit del casament d’en Joffrey. Després de banquet. Ja està tot arranjat. La Fortalesa Roja estarà plena de gent de fora. La meitat dels cortesans estaran borratxos i l’altra meitat estarà ajudant en Joffrey a allitar-se amb la núvia. Ningú es recordarà de vós durant una estona, i la confusió serà la nostra aliada.

—Encara falta una lluna per al casament. La Margaery Tyrell és a Altjardí, tot just l’han enviat a buscar.

—Heu esperat molt temps, tingueu una mica més de paciència. Teniu, això és per a vós. —Ser Dontos va remenar a la bossa i en va treure una teranyina platejada, que li va quedar penjada dels dits rabassuts.

Era un ret de plata per als cabells, amb uns fils tan fins i delicats que, quan la Sansa la va agafar, li va semblar lleugera com una alenada. Allà on dos fils s’encreuaven hi havia petites gemmes, tan fosques que absorbien la llum de la lluna.

—Què són aquestes pedres?

—Ametistes negres d’Asshai. De les més rares, que a la llum del dia són de color morat fosc.

—És preciosa —va dir la Sansa, i va pensar: «Però el que necessito és un vaixell, no un ret».

—Més preciosa del que us penseu, dolça nena. És màgica, ja ho veureu. Teniu a les mans la justícia, la venjança pel vostre pare. —En Dontos se li va acostar i la va tornar a besar—. La vostra llar.

Xoc de reis
coberta.xhtml
sinopsi.xhtml
titol.xhtml
info.xhtml
dedicatoria.xhtml
mapa1.xhtml
mapa2.xhtml
mapa3.xhtml
mapa4.xhtml
capitol01.xhtml
capitol02.xhtml
capitol03.xhtml
capitol04.xhtml
capitol05.xhtml
capitol06.xhtml
capitol07.xhtml
capitol08.xhtml
capitol09.xhtml
capitol10.xhtml
capitol11.xhtml
capitol12.xhtml
capitol13.xhtml
capitol14.xhtml
capitol15.xhtml
capitol16.xhtml
capitol17.xhtml
capitol18.xhtml
capitol19.xhtml
capitol20.xhtml
capitol21.xhtml
capitol22.xhtml
capitol23.xhtml
capitol24.xhtml
capitol25.xhtml
capitol26.xhtml
capitol27.xhtml
capitol28.xhtml
capitol29.xhtml
capitol30.xhtml
capitol31.xhtml
capitol32.xhtml
capitol33.xhtml
capitol34.xhtml
capitol35.xhtml
capitol36.xhtml
capitol37.xhtml
capitol38.xhtml
capitol39.xhtml
capitol40.xhtml
capitol41.xhtml
capitol42.xhtml
capitol43.xhtml
capitol44.xhtml
capitol45.xhtml
capitol46.xhtml
capitol47.xhtml
capitol48.xhtml
capitol49.xhtml
capitol50.xhtml
capitol51.xhtml
capitol52.xhtml
capitol53.xhtml
capitol54.xhtml
capitol55.xhtml
capitol56.xhtml
capitol57.xhtml
capitol58.xhtml
capitol59.xhtml
capitol60.xhtml
capitol61.xhtml
capitol62.xhtml
capitol63.xhtml
capitol64.xhtml
capitol65.xhtml
capitol66.xhtml
capitol67.xhtml
capitol68.xhtml
capitol69.xhtml
capitol70.xhtml
apendix.xhtml
apendix01.xhtml
apendix02.xhtml
apendix03.xhtml
apendix04.xhtml
apendix05.xhtml
apendix06.xhtml
apendix07.xhtml
apendix08.xhtml
apendix09.xhtml
apendix10.xhtml
apendix11.xhtml
apendix12.xhtml
apendix13.xhtml
agraiments.xhtml
correccions.xhtml
autor.xhtml