Catelyn

—Digues al pare que me’n vaig per fer que se senti orgullós de mi. —El seu germà va pujar al cavall, com el gran senyor que era, l’armadura lluent i la capa de color terra i aigua onejant. Una truita de riu d’argent ornava la cimera del seu gran elm, bessona d’una altra pintada a l’escut.

—Sempre ha estat orgullós de tu, Edmure. I t’estima de tot cor. Creu-me.

—Vull donar-n’hi un motiu millor que el simple fet de néixer. —Va fer girar el cavall i va aixecar una mà. Van sonar les trompetes, el tambor va començar a retronar, el pont llevadís va baixar a batzegades i Ser Edmure Tully va guiar els seus homes fora d’Aigüesvives, amb les llances dretes i els estendards voleiant al vent.

«Tinc un exèrcit més gran que el teu, germà», va pensar la Catelyn mentre mirava com se n’anava. «Un exèrcit de dubtes i temors».

Al seu costat, el patiment de la Brienne era gairebé palpable. La Catelyn havia encarregat roba per a ella feta a la seva mida: túniques boniques adients al seu sexe i origen noble, però ella s’estimava més portar peces de cota de malla i de cuir bullit i un cinturó cordat a la cintura. Hauria estat més feliç anant a la guerra amb l’Edmure, sens dubte, però fins i tot muralles tan fortes com les d’Altjardí necessitaven espases que les defensessin. El seu germà s’havia endut tots els homes útils als guals, deixant Ser Desmond Grell a càrrec d’una guarnició integrada per ferits, vells i malalts, juntament amb uns quants escuders i alguns fills de camperols sense gens de preparació que encara eren nens o gairebé. Això, per defensar un castell atapeït de dones i criatures.

Quan els últims soldats a peu de l’Edmure van haver passat per sota del rastell, la Brienne va preguntar:

—Què farem ara, senyora?

—Complir el nostre deure. —La Catelyn va travessar el pati amb posat seriós. «Sempre he complert el meu deure», va pensar. Potser era per això que per al seu senyor pare havia estat la més estimada de tots els fills. Els seus dos germans grans havien mort en la infantesa, així que ella havia estat un fill i alhora una filla per a Lord Hoster fins que va néixer l’Edmure. Aleshores va morir la seva mare, i el seu pare li va dir que a partir de llavors havia de ser la senyora d’Aigüesvives, i també ho havia fet. I quan Lord Hoster la va prometre amb en Brandon Stark, ella li va agrair un espòs tan esplèndid.

«Vaig donar la meva penyora a en Brandon i ni una sola vegada vaig consolar en Petyr quan el van ferir, ni me’n vaig acomiadar quan el pare el va fer fora. I quan van matar en Brandon i el pare em va dir que m’havia de casar amb el seu germà, ho vaig fer de bon grat, per bé que no li havia vist ni la cara fins al dia que ens vam casar. Vaig donar la meva virginitat a aquell desconegut solemne i el vaig deixar anar a la seva guerra, amb el seu rei i amb la dona que portava el seu bastard perquè sempre complia el meu deure».

Les seves passes la van conduir al septe, un temple de pedra sorrenca de set costats situat al mig dels jardins de la seva mare, banyat per la llum de l’arc iris. Estava ple a vessar quan hi van entrar; la Catelyn no era l’única que necessitava resar. Es va agenollar davant la imatge de marbre pintat del Guerrer i va encendre una espelma perfumada per a l’Edmure i una altra per a en Robb, que estava més enllà dels turons. «Protegeix-los i ajuda’ls a aconseguir la victòria», va resar, «i dóna pau a les ànimes dels que morin i consol als qui deixin enrere».

Com que el septó va entrar amb l’encenser i el vidre, mentre ella resava, la Catelyn es va quedar a la celebració. No coneixia aquell septó, un jove seriós, si fa no fa de l’edat de l’Edmure. Va celebrar l’ofici força bé, i la seva veu sonava forta i agradable quan va cantar les lloances als Set. Però la Catelyn enyorava els tons aflautats i trèmuls del septó Osmynd, mort feia molt de temps. L’Osmynd hauria escoltat pacientment el relat del que havia vist i sentit al pavelló d’en Renly; potser també hauria sabut què significava, i li hauria dit què havia de fer per enterrar les ombres que l’encalçaven en els seus somnis. «L’Osmynd, el pare, l’oncle Brynden i el vell mestre Kym sempre semblava que ho sabien tot, però ara estic sola i, em fa l’efecte que no sé res, ni tan sols quin és el meu deure. Com el puc complir si no sé de què es tracta?».

Quan es va aixecar, la Catelyn tenia els genolls adolorits, però no se sentia més orientada. Potser a la nit aniria al bosc dels déus, a resar als déus d’en Ned, també. Eren més antics que els Set.

Un cop a fora, va sentir música d’una altra mena. En Rymund el Rimador estava assegut al costat de la taverna enmig d’una rotllana de públic; la seva veu profunda entonava la cançó de Lord Dermond al Prat Sagnant:

La Brienne es va aturar un moment a escoltar, amb les espatlles, amples, caigudes i els braços, gruixuts, plegats al pit. Una colla de nens esparracats va passar corrent, cridant i picant-se amb bastons. «Per què a la canalla els agrada tant jugar a fer la guerra?». Potser la resposta era en Rymund, va pensar la Catelyn. La veu del joglar va pujar de to cap al final de la cançó:

—Val més lluitar que esperar —va dir la Brienne—. Quan lluites no et sents tan impotent. Tens una espasa i un cavall, de vegades una destral i tot. Si portes armadura és difícil que algú et fereixi.

—Hi ha cavallers que moren lluitant —va recordar la Catelyn.

La Brienne la va mirar amb aquells ulls blaus tan grans i bonics.

—Igual com hi ha dones que moren al part. Però ningú no els dedica una cançó.

—Els fills són una altra classe de batalla. —La Catelyn va començar a caminar—. Una batalla sense estendards ni corns de guerra, però no menys aferrissada. Estar embarassada, donar a llum… La vostra mare us devia parlar del dolor…

—No vaig conèixer la meva mare —va dir la Brienne—. El meu pare tenia dames… una dama diferent cada any, però…

—Elles no eren dames —va apuntar la Catelyn—. Per més dolorós que sigui un part, Brienne, el que ve després encara és més difícil. De vegades em sento com si m’esquincessin. Voldria ser cinc dones alhora, una per a cada fill, per poder protegir-los a tots.

—I qui us protegeix a vós, senyora?

—Bé, els homes de la meva casa —va contestar amb un somriure lànguid i cansat—. O això em va ensenyar la meva senyora mare. El meu pare, el meu germà, el meu oncle, el meu marit em protegeixen… Però mentre estiguin lluny, suposo que haureu d’ocupar el seu lloc, Brienne.

—Ho intentaré, senyora —va dir inclinant el cap.

Aquell mateix dia, més tard, el mestre Vyman li va portar una carta. La Catelyn el va rebre de seguida, esperant que fossin notícies d’en Robb o de Ser Rodrik, d’Hivèrnia, però va resultar que el missatge era d’un tal Lord Meadows, que s’anomenava a si mateix castlà de Rompent de Tempestes. Anava adreçada al seu pare, al seu germà, al seu fill «o a qui defensi Aigüesvives». Ser Cortnay Penrose era mort, segons escrivia l’home, i Rompent de Tempestes havia obert les portes a l’Stannis Baratheon, l’hereu veritable i legítim. La guarnició del castell havia retut les espases a la seva causa, des del primer fins a l’últim home, i ningú no havia patit cap mal.

—Llevat d’en Cortnay Penrose —va murmurar la Catelyn. No l’havia vist mai en persona, però la seva mort li va doldre—. En Robb n’hauria d’estar al corrent de seguida —va dir—. Sabem on és?

—Segons les últimes notícies, marxava cap al Penyal, la seu de la Casa Westerling —va respondre el mestre Vyman—. Si envio un corb a Marcacendra, és possible que puguin fer-li arribar un genet.

—Feu-ho.

Quan el mestre se’n va haver anat, la Catelyn va tornar a llegir la carta.

—Lord Meadows no diu res del bastard d’en Robert —va confiar a la Brienne—. Suposo que va lliurar el nen amb tota la fortalesa, però confesso que no entenc per què l’Stannis hi tenia tant d’interès.

—Potser li feia por que el nen no reclamés el tron.

—Un bastard reclamant el tron? No, hi ha alguna altra cosa… Com és, aquest vailet?

—Té set o vuit anys, és molt maco, amb els cabells negres i uns ulls d’un blau viu. Molts visitants el prenien pel fill d’en Renly.

—I en Renly s’assemblava a en Robert —la Catelyn va començar a entendre-ho—. L’Stannis vol exhibir el fill bastard del seu germà davant del regne, a fi que el poble hi pugui veure en Robert i es pregunti per què en Joffrey no s’hi assembla gens.

—I això seria important?

—Els que fan costat a l’Stannis dirien que és una prova. I els que estan amb en Joffrey afirmarien que no significa res.

Els mateixos fills de la Catelyn tenien més dels Tully que no dels Stark. L’Arya era l’única que tenia les faccions d’en Ned. «I en Jon Neu, però ell no és meu». Va pensar en la mare d’en Jon, aquell amor secret i misteriós del qual el seu marit no li va parlar mai. «Deu enyorar en Ned tant com jo? O bé l’odiava per haver abandonat el seu llit per venir al meu? Deu resar pel seu fill com jo he resat pels meus?».

Eren pensaments molestos i fútils. Si en Jon era fill de l’Ashara Dayne de Fort Estel, com es murmurava, la dama feia temps que era morta; si no era ella, la Catelyn no tenia ni idea de qui podia ser la seva mare o d’on podia estar. I tant li era. En Ned se n’havia anat, i els seus amors i secrets havien mort amb ell.

Malgrat tot, la va sorprendre altre cop l’estranya manera com es comportaven els homes quan es tractava dels seus bastards. En Ned sempre havia estat extremament protector amb en Jon, i Ser Cortnay Penrose havia donat la seva vida per aquell Edric Storm; en canvi, en Roose Bolton tenia menys consideració pel seu fill bord que per un dels seus gossos, segons es desprenia del to fred d’aquella carta tan estranya que l’Edmure havia rebut encara no feia tres dies. Li deia que havia travessat el Trident i avançava cap a Harrenhal seguint les seves ordres. «Un castell ben fortificat i amb una bona guarnició, però Sa Altesa el tindrà, encara que hagi de matar tota ànima vivent del seu interior per aconseguir-lo». Esperava que Sa Altesa l’hi tingués en compte, per compensar els crims del seu fill bastard, a qui Ser Rodrik Cassel havia executat. «Un destí que sens dubte mereixia», havia escrit en Bolton. «La sang tacada sempre és traïdora, i en Ramsay era un home murri, avariciós i cruel. M’alegro d’haver-me’n desfet. Els fills legítims que la meva jove esposa m’ha promès no haurien estat mai segurs mentre ell hagués viscut».

El so d’unes passes apressades van foragitar els pensaments malsans del seu cap. L’escuder de Ser Desmond va entrar a corre-cuita a la sala, sense alè, i es va agenollar.

—Senyora… Lannister… A l’altra banda del riu…

—Recupera l’alè, noi, i explica-m’ho amb calma.

—Una columna d’homes amb armadura —va informar el noi quan va recuperar l’alè—. A l’altra banda del Forca Roja. Els seus estendards porten un unicorn morat sota el lleó dels Lannister.

«Un fill de Lord Brax». Una vegada, Ser Brax havia anat a Aigüesvives quan ella era petita per proposar en matrimoni un dels seus fills amb ella o amb la Lysa. Potser era aquell fill qui dirigia l’atac, va pensar la Catelyn.

Quan va pujar als merlets a veure Ser Desmond, ell li va comentar que els Lannister s’havien posat en marxa des del sud-est sota un gran desplegament d’estendards.

—Aquests només són uns quants genets destacats —li va assegurar—. El gruix de l’exèrcit de Lord Tywin és molt més al sud. Aquí no correm perill.

Al sud del Forca Roja s’estenia una ampla planúria. Des de la torre de vigilància la Catelyn dominava un territori de moltes llegües, però només el gual més proper era a la vista. L’Edmure havia confiat la seva defensa a Lord Jason Mallister, i també la de tres guals més, aigües amunt. Els genets dels Lannister s’apinyaven a prop de l’aigua, indecisos, amb els estendards carmesins i platejats onejant al vent.

—No són més de cinquanta, senyora —va calcular Ser Desmond.

La Catelyn va contemplar com els genets s’estiraven formant una llarga filera. Els homes de Lord Jason els esperaven per rebre’ls darrere les roques, l’herba i els penyals. Un toc de trompeta va fer avançar els genets amb pas feixuc, travessant el corrent d’aigua. La vista era esplèndida: armadures lluents, estendards onejant i el sol centellejant a les puntes de les llances.

—Ara —va sentir que deia fluixet la Brienne.

Costava distingir el que va passar a continuació, però els renills dels cavalls arribaven forts, malgrat la distància i, a baix, la Catelyn va sentir el fragor més apagat de l’acer contra l’acer. Tot d’una va desaparèixer un estendard, quan l’aigua va arrossegar el genet, i, al cap de poc, el primer mort va passar per davant de les muralles, portat pel corrent. Aleshores els Lannister ja s’havien retirat enmig de la confusió. La Catelyn va observar com tornaven a formar, enraonaven una estona i se’n tornaven al galop per on havien vingut. Els homes de les muralles els insultaven a crits, encara que ja eren massa lluny per sentir-los.

Ser Desmond es va picar la panxa.

—Tant de bo ho hagués pogut veure Lord Hoster. Hauria ballat d’alegria.

—Em temo que al pare se li han acabat els balls —va dir la Catelyn—, i aquesta lluita tot just ha començat. Els Lannister tornaran, i Lord Tywin té el doble de soldats que el meu germà.

—Ni que n’hagués tingut deu vegades més, no li hauria servit de res —va afirmar Ser Desmond—. La riba oest del Forca Roja és més alta que la riba est, senyora, i està coberta de bosc. Els nostres arquers estan ben amagats i tenen un espai obert per disparar… I si ens obrissin una bretxa, l’Edmure tindrà en reserva els seus millors cavallers, disposats a anar allà on més els necessitin. El riu els aturarà.

—Reso perquè tingueu raó —va dir, solemnement, la Catelyn.

Aquella nit van tornar. Ella havia donat ordre que la despertessin si l’enemic atacava de nou, i una bona estona després de la mitjanit, una serventa li va tocar suaument l’espatlla. La Catelyn es va incorporar de seguida.

—Què passa?

—Tornen a ser al gual, senyora.

Embolicada amb una bata, la Catelyn va pujar a dalt de la torre. Des d’allà es veia l’entorn per sobre de les muralles, i el riu on es lliurava la batalla, il·luminat per la lluna. Els defensors havien encès fogueres a la riba del riu, i els Lannister potser van pensar que els trobarien enlluernats o que no els esperarien. En aquest cas, era una bogeria. La foscor era, com a màxim, un aliat poc segur. Quan van ser dins el riu, amb l’aigua fins al pit, alguns homes van caure en clots amagats i s’enfonsaven dins l’aigua, mentre altres s’entrebancaven amb les pedres o es clavaven espinacs de ferro als peus. Els arquers d’en Mallister van llançar una pluja de fletxes enceses, que van travessar el riu xiulant, una imatge d’una estranya bellesa des de lluny. Un home, travessat per dotze fletxes, amb la roba en flames, ballava i giravoltava amb l’aigua fins als genolls, fins que al final va caure i se’l va endur el corrent. Quan el cos va passar gronxant-se sobre l’aigua per davant d’Aigüesvives, tant les fletxes com la seva vida s’havien apagat.

«Una victòria petita», va pensar la Catelyn quan la lluita va haver acabat, i els enemics que havien sobreviscut es van escapolir en la foscor de la nit, «però victòria al cap i a la fi». Tot baixant per l’escala de caragol de la torre, la Catelyn va preguntar a la Brienne què pensava.

—Això ha estat un toc amb la punta del dit de Lord Tywin, senyora —va dir la noia—. Ens està posant a prova, buscant un punt feble, un pas desprotegit. Si no en troba cap, tancarà el puny i intentarà obrir-ne un. —La Brienne va encorbar les espatlles—. Això és el que jo faria. Si fos ell. —Va acostar la mà a l’empunyadura de l’espasa i li va donar un copet, com per assegurar-se que era allà.

«Que els déus ens ajudin, doncs», va pensar la Catelyn. Fos com fos, ella no hi podia fer res. La batalla del riu era feina de l’Edmure. La seva batalla era dins el castell.

L’endemà al matí, mentre esmorzava, va anar a buscar l’ancià majordom del seu pare, l’Utherydes Wayn.

—Digueu que portin una gerra de vi a Ser Cleos. El vull interrogar aviat, i vull que tingui la llengua ben fluixa.

—Com ordeneu, senyora.

Al cap de poc va arribar un genet amb l’àliga dels Mallister cosida al pit, que portava un missatge de Lord Jason, en què informava d’una altra escaramussa i una altra victòria. Ser Flement Brax havia intentat obrir un altre pas en un gual situat sis llegües més al sud. Aquesta vegada els Lannister duien unes llances més curtes i havien avançat travessant el riu a peu, però les fletxes dels arquers d’en Mallister havien descrit un arc en l’aire, caient sobre els seus escuts, mentre els escorpins que l’Edmure havia muntat a l’altra riba del riu llançaven roques entre els homes, esbotzant la formació.

—Van deixar una dotzena de morts dins l’aigua; només dos van arribar a la vora, i ens en vam ocupar de seguida —va explicar el genet. També els va parlar d’escaramusses riu amunt, on Lord Karyl Vance defensava els guals—. Aquestes ofensives també han estat aturades, amb un cost elevat per als enemics.

«Potser l’Edmure l’ha encertat més del que m’imaginava», va pensar la Catelyn. «Tots els seus senyors creien que els seus plans de batalla tenien sentit; com és que jo estava tan cega? El meu germà no és el noi que jo recordava, i en Robb tampoc».

Va esperar fins al vespre per anar a veure Ser Cleos, pensant que, com més tard hi anés, més begut estaria. En entrar a la cel·la de la torre, Ser Cleos es va deixar caure als seus genolls.

—Senyora, jo no sabia res de cap fugida. El Gnom va dir que un Lannister ha de portar una escorta dels Lannister, juro pel meu honor de cavaller que…

—Alceu-vos, senyor. —La Catelyn va seure—. Sé que cap nét d’en Walder Frey trencaria un jurament. —«Tret que això li servís per a algun propòsit»—. El meu germà m’ha dit que heu portat les condicions per a un pacte de pau.

—Així és.

Ser Cleos es va posar dempeus, i la Catelyn es va alegrar de veure que tentinejava.

—Digueu —li va ordenar.

Ell va exposar les condicions, i la Catelyn va arrufar les celles. L’Edmure tenia raó; eren unes condicions del tot inacceptables, llevat que…

—En Lannister ens lliurarà l’Arya i la Sansa a canvi del seu germà?

—Sí. Estava assegut al Tron de Ferro i ho va jurar.

—Davant de testimonis?

—Davant de tota la cort, senyora. I també dels déus. Ho vaig explicar a Ser Edmure, però em va dir que no era possible, que Sa Altesa en Robb mai ho consentiria.

—Us va dir la veritat. —La Catelyn ni tan sols podia dir que en Robb s’equivocava. L’Arya i la Sansa eren nenes, mentre que el Matareis, viu i lliure, era més perillós que cap altre home del regne. Allò no portava enlloc—. Heu vist les meves filles? Les tracten bé?

—Jo… sí, semblaven… —Ser Cleos dubtava.

«S’està rumiant una mentida», va comprendre la Catelyn, «però el vi l’ha atordit».

—Ser Cleos —va dir amb fredor—, vau perdre la protecció de l’estendard de la pau quan els vostres homes ens van intentar trair. Mentiu-me i us penjarem a les muralles, al costat d’ells. Creieu-me. Us ho preguntaré una altra vegada: vau veure les meves filles?

L’home tenia el front moll de suor.

—Vaig veure la Sansa a la cort, el dia que en Tyrion em va exposar les condicions per a la pau. Estava molt maca, senyora. Potser una mica blanca. Bé, feia mala cara.

«La Sansa, però no l’Arya». Allò podia significar qualsevol cosa. L’Arya sempre havia estat més rebel. Potser la Cersei no la volia exhibir a la cort per por del que pogués dir o fer. Potser la tenien tancada per seguretat. «O potser l’han mort». La Catelyn va apartar aquell pensament.

—Heu parlat de les condicions d’en Tyrion… però la Cersei és la Reina Regent.

—En Tyrion parlava per tots dos. La reina no hi era. Em van dir que no es trobava bé.

—És curiós. —A la Catelyn li va venir al cap aquella terrible travessa per les Muntanyes de la Lluna i la manera com en Tyrion Lannister havia atret aquell mercenari perquè passés de servir la Catelyn a servir-lo a ell. «El nan es passa de llest». No s’imaginava com havia pogut sobreviure en aquell camí elevat després que la Lysa el fes fora de la Vall, però tampoc li estranyava gaire. «Si més no, no va prendre part en l’assassinat d’en Ned. I va sortir a defensar-me quan els homes dels clans ens van atacar. Si em pogués refiar de la seva paraula…».

Va girar els palmells enlaire per mirar-se les cicatrius dels dits. «Les marques dels seus punyals», va recordar. «El seu punyal a la mà de l’assassí que havia pagat perquè li obrís el coll a en Bran». Encara que el nan ho negués, òbviament. Fins i tot quan la Lysa el va tancar en una de les cel·les de Cel i el va amenaçar amb la seva porta de la lluna, ell ho continuava negant.

—Mentia —va dir, aixecant-se d’una revolada—. Tots els Lannister són uns mentiders, i el nan és el pitjor de tots. L’assassí anava armat amb el seu propi punyal.

—Jo no sé res de… —va mussitar Ser Cleos, mirant-la de fit a fit.

—Vós no sabeu res —va convenir, sortint ràpidament de la cel·la.

La Brienne va caminar al seu costat sense dir res. «Per a ella és més senzill», va pensar la Catelyn amb una fiblada d’enveja. En això, era com un home. Per als homes la resposta era sempre la mateixa, i mai no es trobava més enllà de l’espasa que tenien més a prop. En canvi, a una dona, a una mare, li costava molt més trobar el camí.

Va sopar tard a la Gran Sala, amb la guarnició, per encoratjar-los tant com pogués. En Rymund el Rimador va cantar durant tot l’àpat, de manera que no li va caldre parlar. Va cloure l’actuació amb la cançó que havia compost sobre la victòria d’en Robb a Cruïlla de Bous. «I les estrelles de la nit eren els ulls dels seus llops, i el mateix vent va ser la seva cançó». Entre estrofa i estrofa, en Rymund tirava el cap enrere i udolava, i, cap al final, la meitat de la sala ja udolava amb ell, fins i tot en Desmond Grell, que havia begut força. Les seves veus ressonaven a les bigues.

«Que cantin, si això els fa sentir més valents», va pensar la Catelyn, fent girar una copa de plata entre els dits.

—Quan era petita, al Fort del Capvespre sempre hi havia un joglar —va xiuxiuejar la Brienne—. Em vaig aprendre totes les cançons de memòria.

—La Sansa també se les sabia, tot i que pocs joglars es prenien la molèstia de fer el llarg viatge a Hivèrnia. —«Li vaig dir que a la cort del rei hi hauria joglars. Li vaig dir que sentiria tota mena de músiques, que el seu pare li buscaria un mestre que li ensenyaria a tocar l’arpa. Oh, déus, perdoneu-me…».

—Recordo una dona —va dir la Brienne— que va venir d’algun lloc de l’altra banda del mar Estret. No sé ni en quina llengua cantava, però la seva veu era tan bonica com ella. Tenia els ulls del color de les prunes i una cintura tan estreta que el pare la podia agafar entre les mans. Les seves mans eren gairebé tan grans com les meves. —Va tancar els dits llargs, com per amagar-los.

—Cantàveu per al vostre pare? —va preguntar la Catelyn.

La Brienne va fer que no amb el cap, amb els ulls clavats al pa sobre el qual tenia el menjar, com si busqués una resposta a la salsa.

—I per a Lord Renly?

La noia es va enrojolar.

—Mai, jo… el seu bufó de vegades em feia bromes cruels i jo…

—Algun dia heu de cantar per a mi.

—Jo… si us plau, no tinc bona veu. —La Brienne es va apartar de la taula—. Disculpeu-me, senyora. Em doneu permís per retirar-me?

La Catelyn va assentir amb el cap. La noia alta i matussera va sortir de la sala a grans gambades, quasi desapercebuda entre el sarau. «Que els déus l’acompanyin», va pensar la Catelyn mentre es tornava a encarar sense gana al plat.

Va ser tres dies més tard quan es va produir el cop que la Brienne havia predit, i fins cinc dies després no en van saber res. La Catelyn estava asseguda amb el seu pare i, llavors, va arribar un missatger de l’Edmure. L’home duia l’armadura abonyegada, les botes polsoses i la sobrevesta estripada, però amb la mirada que va fer en agenollar-se, la Catelyn en va tenir prou per saber que les notícies eren bones.

—Victòria, senyora!

Li va lliurar la carta de l’Edmure.

A la Catelyn li tremolava la mà quan va trencar el segell.

Lord Tywin havia intentat travessar per la força per uns dotze guals, li escrivia el seu germà, però ells havien aturat totes les envestides. Lord Lefford s’havia ofegat; el Cavaller Crakehall, anomenat el Porc Senglar, havia caigut presoner; Ser Addam Marbrand s’havia vist obligat a retirar-se tres vegades…, però la batalla més acarnissada s’havia lliurat a Molí de Pedra, on Ser Gregor Clegane dirigia l’assalt. Havien caigut tants homes que els seus cavalls, morts, formaven una presa al riu. Al final, la Muntanya i un grapat dels seus millors homes havien aconseguit arribar a la riba oest, però l’Edmure els havia llançat la seva reserva, que els va esclafar. Ells havien girat cua, ferits i derrotats. El mateix Ser Gregor havia perdut el cavall i, quan sortia del Forca Roja estabornit amb una desena de ferides sagnant, li havia caigut al damunt una pluja de fletxes i pedres.

«No travessaran, Cat», havia gargotejat l’Edmure. «Lord Tywin es dirigeix cap al sud-est. Potser és una maniobra, o una retirada de debò, però tant se val. No travessaran».

Ser Desmond Grell es va entusiasmar.

—Oh, tant de bo hi hagués estat —va exclamar el vell cavaller quan la Catelyn li va llegir la carta—. On és aquell ximple d’en Rymund? N’ha de fer una cançó, pels déus, fins i tot l’Edmure la voldrà escoltar. El molí que va moldre la Muntanya, gairebé podria fer la lletra jo mateix, si tingués dots de cantant.

—Jo no escoltaré cap cançó fins que la lluita s’hagi acabat —va dir la Catelyn, en un to massa sec.

Però va permetre que Ser Desmond fes córrer la veu, i va estar d’acord quan l’home va proposar d’obrir uns quants barrils en honor de Molí de Pedra. A Aigüesvives els ànims estaven molt decaiguts. A tots els aniria bé beure una mica i recuperar les esperances.

Aquella nit, el castell va ressonar amb els sorolls de la celebració. «Aigüesvives!», cridaven els pagesos, i també «Tully! Tully!». Havien arribat espantats i indefensos, i el seu germà els havia permès entrar, quan la majoria dels senyors els haurien tancat les portes. Les seves veus entraven a través de les finestres i es filtraven per sota de les gruixudes portes de sequoia. En Rymund tocava l’arpa, acompanyat per un parell de tambors i un jove amb una caramella. La Catelyn escoltava les rialles de les nenes i les converses acalorades dels nois que el seu germà havia deixat com a guarnició. Eren uns sons agradables…, però no l’emocionaven. No podia compartir la seva felicitat.

A les estances del seu pare va trobar un llibre de mapes voluminós i enquadernat amb pell i el va obrir per les planúries travessades per rius. Els seus ulls van trobar el camí del Forca Roja i el van resseguir a la llum trèmula de l’espelma. «Es dirigeix al sud-est», va pensar. Segurament ja havien arribat a la capçalera de l’Aigüesnegres.

Va tancar el llibre encara més intranquil·la que abans. Els déus els havien concedit victòria rere victòria. A Molí de Pedra, a Cruïlla de Bous, a la batalla dels Campaments, al bosc dels Murmuris…

«Si guanyem, per què tinc tanta por?».