Davos

El fum dels déus que cremaven enfosquia l’aire matinal.

Ara estaven tots en flames: la Donzella i la Mare, el Guerrer i el Ferrer, l’Anciana dels ulls de perla i el Pare amb la barba daurada. Fins i tot el Desconegut, tallat perquè semblés més animal que humà. La fusta seca i les innombrables capes de pintura i vernís cremaven amb una llum ferotge i afamada. La calor vibrava en l’aire gèlid; darrere seu, les gàrgoles i els dracs de pedra de les muralles del castell semblaven borrosos, com si en Davos els veiés a través d’un vel de llàgrimes.

«O com si les bèsties tremolessin, s’esgarrifessin…».

—És anguniós —va dir l’Allard, però almenys va tenir la sensatesa de fer-ho en veu baixa.

En Dale va murmurar que sí.

—Silenci —va dir—. Recordeu on sou.

Els seus fills eren bons homes, però joves, i l’Allard era especialment impetuós.

«Si hagués continuat fent contraban, l’Allard hauria acabat al Mur. L’Stannis li va estalviar aquest destí i és una cosa més que li dec…».

Centenars de persones s’havien congregat davant la porta del castell per presenciar la crema dels Set. L’ambient empudegava. Fins i tot als soldats els costava mantenir-se impassibles davant d’aquella ofensa als déus que havien venerat tota la vida.

La dona roja va caminar al voltant de la foguera tres vegades, recitant oracions: una vegada en la llengua d’Asshai; una altra, en valyrià culte; i una altra, en la llengua comuna. En Davos només va entendre l’última.

—R’hllor, vine a nosaltres en la nostra foscor —deia—. Senyor de la Llum, t’oferim aquests falsos déus en sacrifici, aquests set que són un, i aquest un, l’enemic. Emporta-te’ls i envia’ns la teva llum, perquè la nit és fosca i plena de terrors.

La reina Selyse repetia totes les paraules. Al seu costat, l’Stannis ho observava impassible, amb la mandíbula rígida com la pedra sota l’ombra negra blavosa d’una barba molt curta. S’havia guarnit amb roba molt més engalanada que de costum, com quan anava al septe.

El septe de Rocadrac havia estat construït al lloc on l’Aegon el Conqueridor es va agenollar per pregar la nit abans de fer-se a la mar. Això no l’havia salvat dels homes de la reina, que van trabucar els altars, van tirar les estàtues a terra i van destrossar els vitralls amb les atxes. El septó Barre els va maleir, però no hi podia fer res; en canvi, Ser Hubard Rambton va portar els seus tres fills al septe per defensar els seus déus. Els Rambton van matar quatre homes de la reina abans que els altres els reduïssin. Després d’allò, en Guncer Sunglass, el més pacífic i religiós dels senyors, va dir a l’Stannis que no podia continuar donant suport a les seves pretensions a la corona. Ara compartia una cel·la sufocant amb el septó i els dos fills supervivents de Ser Hubard. Els altres senyors havien après la lliçó ràpidament.

Els déus no havien significat mai gran cosa per a en Davos el contrabandista, tot i que com molts homes havia fet ofrenes al Guerrer abans de la batalla, al Ferrer quan avarava una nau, i a la Mare quan la seva esposa portava un infant a dins. Es va marejar veient com cremaven, però no sols pel fum.

«El mestre Cressen l’hauria aturat». El vell havia desafiat el Senyor de la Llum i s’havia mort per la seva irreverència, o això era el que deien els rumors. En Davos coneixia la veritat. Havia vist com el mestre vessava alguna cosa a la copa de vi. «Verí. Què, si no? Es va beure una copa de mort per alliberar l’Stannis de la Melisandre, però el seu déu havia protegit la dona». Només per això hauria mort encantat la dona roja. Però quines possibilitats tenia de fer una cosa en què un mestre de la Ciutadella havia fracassat? Només era un contrabandista pujat de categoria, Davos del Cau de Puces, el Cavaller de la Ceba.

Els déus que cremaven projectaven una llum preciosa, embolicats en túniques de flames vibrants, vermelles, taronges i grogues. Una vegada, el septó Barre havia dit a en Davos que estaven tallats en la fusta dels pals dels vaixells que van portar els primers Targaryen de Valyria. Al llarg dels segles els havien pintat i repintat, sobredaurat, platejat i incrustat amb joies.

—La seva bellesa els farà més plaents als ulls de R’hllor —va assegurar la Melisandre quan va dir a l’Stannis que els baixessin i els traguessin del castell.

La Donzella estava entravessada sobre el Guerrer, amb els braços oberts com si el volgués abraçar. La Mare semblava gairebé tremolar sota les flames que li llepaven la cara. Li havien clavat una espasa al cor, i l’empunyadura de cuir cremava vivament. El Pare, el primer a caure, estava a sota. En Davos va veure com la mà del Desconegut s’arrugava i s’arronsava a mesura que els déus s’ennegrien i queien, un per un, reduïts a una brasa. A prop d’ell, Lord Celtigar tenia atacs de tos i es tapava la cara arrugada amb un mocador de fil amb crancs vermells brodats. Els myriencs s’explicaven acudits i s’escalfaven amb el foc, però el jove Lord Bar Emmon tenia la cara tacada i Lord Velaryon mirava més aviat el rei que el gran incendi.

En Davos hauria donat alguna cosa per saber què pensava, però algú com en Velaryon no confiaria mai en ell. El Senyor de les Marees era de la sang de l’antiga Valyria, i la seva casa havia proporcionat tres esposes per a prínceps Targaryen. En Davos Seaworth feia pudor de peix i de cebes. El mateix que altres senyors menors. No podia confiar en cap d’ells, ni ells el convidaven als seus consells privats. També menyspreaven els seus fills.

«Però els meus néts participaran a les justes amb ells, i un dia la seva sang es barrejarà amb la meva en matrimoni. Amb el temps la meva petita nau negra onejarà tan amunt com el cavallet de mar d’en Velaryon o els crancs vermells d’en Celtigar».

Això si l’Stannis aconseguia el tron. Si no…

«Tot el que sóc ho dec a ell». L’Stannis l’havia ascendit a cavaller. Li havia donat un lloc d’honor a la seva taula, una galera de guerra per navegar en lloc del seu esquif de contrabandista. En Dale i l’Allard també capitanejaven galeres, en Maric era el cap dels remers de la Fúria, en Matthos servia el seu pare a la Betha Negra, i el rei havia acceptat en Dovan com a escuder reial. Algun dia seria cavaller, igual que els dos petits. La Marya era mestressa d’una petita fortalesa al cap de la Ira, amb criats que la tractaven com una gran dama, i en Davos podia caçar cérvols en boscos que li pertanyien. Tot això l’hi havia donat l’Stannis Baratheon, a canvi d’unes quantes falanges dels dits.

«El que em va fer va ser just. Havia vulnerat les lleis del rei tota la vida. S’ha guanyat la meva lleialtat». En Davos va tocar la bosseta que duia penjada del coll. Els dits li donaven sort, i ara en necessitava. «Com tots. Lord Stannis més que ningú».

Les flames groguenques llepaven el cel gris. El fum fosc s’alçava, retorçant-se i enroscant-se. Quan el vent l’empenyia cap a ells, els homes parpellejaven i es fregaven els ulls. L’Allard va apartar la vista, tossint i renegant.

«És un tast del que està per venir», va pensar en Davos. Molts més cremarien abans que s’acabés aquella guerra.

La Melisandre anava guarnida de dalt a baix amb seda escarlata i vellut de color sang, amb els ulls tan vermells com el gran robí que lluïa al coll, que semblava cremar, també.

—Està escrit als antics llibres d’Asshai que arribarà un dia després d’un llarg estiu, un dia que les estrelles sagnaran i l’alè gèlid de la fosca descendirà sobre el món. En aquesta hora terrible, un guerrer traurà del foc una espasa flamejant. I aquesta espasa serà Portadora de la Llum, l’Espasa Roja dels Herois, i el que la brandi serà l’Azor Ahai renascut, i la fosca fugirà al seu pas. —Va alçar la veu perquè les seves paraules arribessin a tots els congregats—. L’Azor Ahai, estimat d’en R’hllor! El Guerrer de la Llum, el Fill del Foc! Avança’t, la teva espasa t’espera! Avança’t i pren-la a la teva mà!

L’Stannis Baratheon va avançar com un soldat marxant cap a la batalla. Els seus escuders es van preparar per ajudar-lo. En Davos va veure com el seu fill Devan posava a la mà del rei un guant llarg embuatat. El noi portava un gipó de color crema amb un cor flamejant brodat al pit. En Bryen Farring portava una roba semblant i en aquells moments lligava una capa rígida de cuir al coll de Sa Altesa. Darrere seu, se sentien drings de campanes.

—Sota el mar, el fum s’alça en bombolles, i les flames cremen verdes, blaves i negres —cantava el Caratacada en alguna banda—. Ho sé, ho sé, he, he, he.

El rei va avançar cap al foc amb les dents serrades, sempre mantenint la capa de cuir davant perquè les flames no el cremessin. Es va dirigir directament a la Mare, va agafar l’espasa amb la mà embuatada i la va arrencar de la fusta ardent amb una estrebada. Va retrocedir amb l’espasa aixecada; les flames de color verd jade s’arremolinaven al llarg de l’acer roig. Els guàrdies van córrer a apagar les brases que s’havien enganxat a la roba del rei.

—Una espasa de foc! —va cridar la reina Selyse. Ser Axell Florent i la resta dels homes de la reina es van afegir al crit—. Una espasa de foc! Crema! Crema! Una espasa de foc!

La Melisandre va alçar les mans per sobre del cap.

—Contempleu! Se’ns va prometre un senyal i ara el tenim davant! Contempleu la Portadora de la Llum! L’Azor Ahai ha tornat a nosaltres! Salve, Guerrer de la Llum! Salve, Fill del Foc!

La resposta va ser una cridòria desigual, just en el moment en què el guant de l’Stannis semblava fumejar. El rei va deixar anar un renec, va clavar l’espasa a la terra molla i es va picar la mà contra la cama per apagar les flames.

—Senyor, dóna’ns la teva llum! —va entonar la Melisandre.

—Perquè la nit és fosca i plena de terrors —van contestar la Selyse i els seus homes.

«Hauria de recitar les oracions, jo també?», va dubtar en Davos. «És tant el que li dec a l’Stannis? I aquest déu flamejant, és el seu déu?». Li picaven els dits tallats.

L’Stannis es va treure el guant i el va deixar caure a terra. Els déus de la pira amb prou feines es reconeixien. Al Ferrer li va caure el cap amb un núvol de cendres i brases. La Melisandre cantava en la llengua d’Asshai, en un to que pujava i baixava com les marees. L’Stannis es va descordar la capa de cuir socarrimada i va escoltar en silenci. La Portadora de Llum, clavada a terra, encara brillava, ardent, però les flames minvaven i morien.

Quan el càntic es va acabar, dels déus només en quedava la fusta carbonitzada, i al rei se li havia acabat la paciència. Va agafar la reina pel colze i la va acompanyar a Rocadrac, sense recollir la Portadora de Llum. La dona roja es va aturar un instant per observar com en Devan i en Bryen Farring s’agenollaven i embolicaven l’espasa cremada i ennegrida amb la capa de cuir del rei.

«L’Espasa Roja dels Herois sembla un ferro vell», va pensar en Davos.

Un grup de senyors es va quedar parlant en veu baixa, apartats de l’escalfor del foc. En veure que en Davos els observava, van callar.

«Si l’Stannis caigués, m’eliminarien sense pensar-s’ho dues vegades». Tampoc formava part dels homes de la reina, aquell grup de cavallers ambiciosos i senyors menors que s’havien lliurat a aquest Senyor de la Llum per guanyar-se el favor i la protecció de Lady… no, de la reina Selyse.

El foc ja agonitzava quan la Melisandre i els escuders van marxar amb la valuosa espasa. En Davos i els seus fills es van afegir a la multitud que es dirigia avall, cap a la platja i els vaixells que esperaven.

—En Devan ho ha fet molt bé —va dir, mentre caminaven.

—Sí, ha agafat el guant sense que li caigués —va respondre en Dale, i l’Allard va assentir—. Aquest dibuix que portava en Devan al gipó, el cor flamejant… què era? El blasó dels Baratheon és un cérvol coronat.

—Un senyor pot tenir més d’un blasó —va dir en Davos.

—Un vaixell negre i una ceba, pare? —va preguntar en Dale, somrient.

L’Allard va clavar una puntada de peu a una pedra.

—Que els Altres s’enduguin la nostra ceba… i també aquest cor flamejant. No ha estat bé, això de cremar els Set.

—Des de quan ets tan devot? —va preguntar en Davos—. Què en sap, de déus, el fill d’un contrabandista?

—Sóc fill d’un cavaller, pare. Si tu no ho recordes, com vols que ho recordin ells?

—Fill d’un cavaller, però no cavaller —va puntualitzar en Davos—. No ho seràs mai, si fiques el nas on no et demanen. L’Stannis és el sobirà legítim, no ens correspon a nosaltres qüestionar el que fa. Nosaltres dirigim les seves naus i complim les seves ordres. I res més.

—Ja que parlem d’això, pare —va dir en Dale—, no m’agraden els barrils d’aigua que m’han donat per a l’Espectre. Són de pi verd; si el viatge s’allarga una mica, l’aigua es farà malbé.

—Igual que els que m’han donat per a la Lady Marya —va dir l’Allard—. Els homes de la reina s’han quedat amb tota la fusta seca.

—Ho diré al rei —va prometre en Davos.

Era preferible que la notícia li arribés a través d’ell que de l’Allard. Els seus fills eren bons guerrers i millors mariners, però no sabien com parlar als senyors.

«Van néixer plebeus, com jo, però no els agrada recordar-ho. Quan miren el nostre estendard, només hi veuen un vaixell negre amb grans veles al vent. Tanquen els ulls a la ceba».

En Davos no havia vist mai el port tan ple. Tots els molls estaven plens de mariners, que carregaven vitualles, i a totes les fondes hi havia soldats bevent, jugant als daus o buscant prostitutes… en va, ja que l’Stannis no permetia que treballessin a la seva illa. Al llarg de la costa s’arrengleraven les naus: galeres de combat i barques de pesca, carraques robustes i coques panxudes. Els millors atracadors els ocupaven les naus més grans: la nau insígnia de l’Stannis, la Fúria, es gronxava entre la Lord Steffon i la Cérvol del Mar; l’embarcació amb el casc platejat de Lord Velaryon anomenada Orgull de Marcaderiva i les seves tres germanes, l’ornamentada Arpa Roja, de Lord Celtigar, i l’enorme Peix Espasa, amb una proa llarga de ferro. Ancorada més lluny de la riba, hi havia la gran Valyria, d’en Salladhor Saan, entre els cascos ratllats de dues dotzenes de galeres lysenes més petites.

Hi havia una fonda petita atrotinada al final del moll de pedra, on la Betha Negra, l’Espectre i la Lady Marya compartien amarrament amb una altra mitja dotzena de galeres, de cent rems o menys. En Davos tenia set. Es va acomiadar dels seus fills i se’n va anar a la fonda. A l’entrada hi havia una gàrgola a la gatzoneta que li arribava a la cintura. Estava tan erosionada per la pluja i la sal que gairebé tenia les faccions esborrades. Però era una vella amiga d’en Davos i li va passar la mà pel cap.

—Sort —va murmurar.

A l’altra punta de la sorollosa sala comuna, en Salladhor Saan menjava raïm d’un bol de fusta. En veure en Davos, li va fer gestos perquè s’apropés.

—Veniu a seure amb mi, Ser Cavaller. Agafeu un gra de raïm. Agafeu-ne dos. Són dolços com la mel.

El lysè era un home esvelt i somrient, que es vestia amb una extravagància que era llegendària a ambdós cantons del mar Estret. Aquell dia la seva roba era de fil de plata, amb mànigues acampanades tan llargues que els extrems s’arrossegaven per terra. Els botons eren micos de jade tallats i sobre els escassos rínxols de cabells blancs lluïa una alegre gorra verda decorada amb un ventall de plomes de paó.

En Davos va passar entre les taules i va agafar una cadira al seu costat. Abans de ser cavaller, sovint havia comprat càrregues a en Salladhor Saan. El lysè també es dedicava al contraban, tot i que alhora era comerciant, banquer, un famós pirata, i s’anomenava a si mateix príncep del mar Estret.

«Quan un pirata s’enriqueix prou, el fan príncep». Havia estat en Davos qui havia anat a Lys a reclutar el vell rufià per a la causa de Lord Stannis.

—No heu anat a veure com es cremaven els déus, senyor? —va preguntar.

—Els sacerdots rojos tenen un gran temple a Lys. Es passen el dia cremant coses, i plorant-li al seu R’hllor. M’avorreixen amb tant d’incendi. Amb una mica de sort aviat el rei Stannis també se n’avorrirà. —Semblava que no li importés gens que algú el pogués sentir, i continuava menjant-se el raïm, traient les llavors cap al llavi i recollint-les amb els dits—. La meva Au de Mil Colors va arribar ahir, senyor meu. No és una nau de guerra, no; és una nau mercant i va fer una parada a Port Reial. Segur que no voleu menjar una mica de raïm? Diuen que a la ciutat els nens estan passant fam.

Va remenar el raïm davant d’en Davos i va somriure.

—El que necessito és cervesa, i notícies.

—Els homes de Westeros sempre amb tantes presses —es va queixar en Salladhor Saan—. I què en traieu, si es pot saber? El que corre per la vida, corre cap a la mort. —Va fer un rot—. El senyor de Roca Casterly ha enviat el seu fill nan perquè posi ordre a Port Reial. Potser es pensa que és tan lleig que espantarà els atacants, eh? O que ens morirem de riure quan el Gnom comenci a fer tombarelles pels merlets, aneu a saber. El nan s’ha tret de sobre el ruc que comandava els capes daurades i hi ha posat un cavaller amb una mà de ferro.

Va agafar un raïm i el va prémer entre l’índex i el polze fins que la pell va rebentar. El suc se li va escolar entre els dits.

Una criada va anar cap a ells entre les taules, repartint calbots als homes que la grapejaven. En Davos va demanar una gerra de cervesa i es va girar de nou cap a en Saan.

—Com són les defenses de la ciutat?

—Les muralles son altes i fortes, però amb quins homes les protegiran? —El lysè va arronsar les espatlles—. Estan obrint boques i construint bombardes, sí, però els homes de les capes daurades són massa pocs i estan massa verds, i no n’hi ha més. Un atac ràpid, com un falcó que baixa en picat sobre una llebre, i la gran ciutat seria nostra. Només ens calen vents a favor que ens inflin les veles perquè el vostre rei es pugui asseure demà a la nit al seu Tron de Ferro. Podrem vestir el nan de coloraines i punxar-li les natges amb les llances perquè balli per a nosaltres. I el vostre pietós rei em podria regalar la bella reina Cersei perquè m’escalfés el llit una nit. Fa molt que estic lluny de les meves esposes, i tot per servir-lo.

—Pirata —va contestar en Davos—. No teniu esposes, només concubines, i se us ha pagat bé per cada dia i cada vaixell.

—Només amb promeses —va rondinar en Salladhor Saan—. Senyor meu, el que jo vull és or, no paraules sobre paper.

Es va ficar un raïm a la boca.

—Tindreu tot l’or que us correspongui quan ens apoderem del tresor de Port Reial. No hi ha home als Set Regnes més honrat que l’Stannis Baratheon. Complirà la seva paraula.

«El món no té remei», pensava mentre parlava, «quan els contrabandistes plebeus han de defensar l’honor dels reis».

—És el que m’ha dit mil vegades. I jo dic que ho fem. Ni aquest raïm podria estar més madur que aquella ciutat, amic meu.

Va tornar la minyona amb la cervesa i en Davos li va donar una moneda de coure.

—Pot ser que aconseguíssim prendre Port Reial, com dieu —va convenir, tot alçant la gerra—. Però quant de temps la podríem defensar? Sabem que en Tywin Lannister és a Harrenhal amb un gran exèrcit i Lord Renly…

—Ah, sí, el germà petit —va dir en Salladhor Saan—. Això no fa bona pinta, amic meu. El rei Renly s’està movent. Ai, perdó, aquí se l’ha d’anomenar Lord Renly. Amb tants reis com hi ha ara, se m’escapa el títol sense voler. El germà Renly ha sortit d’Altjardí amb la seva jove i formosa reina, els seus senyors coberts de flors, els seus brillants cavallers i un poderós exèrcit a peu. Avança pel vostre camí de les Roses cap a la mateixa ciutat de què parlàvem.

—I s’ha endut la seva promesa?

—No em va dir per què. —L’home va arronsar les espatlles—. Potser no es vol allunyar ni una sola nit del càlid cau que hi ha entre les seves cuixes. O potser està molt segur de la seva victòria.

—El rei ho ha de saber.

—Ja me n’he encarregat, bon ser. Tot i que quan Sa Altesa arrufa les celles d’una manera quan em veu que em fa por presentar-me davant d’ell. Creieu que li agradaria més si portés una camisa de pèl i no somrigués mai? Doncs no ho penso fer. Sóc una persona honrada, haurà de suportar les meves sedes i brocats. O m’enduré els meus vaixells a un lloc on m’apreciïn més. L’espasa no era Portadora de Llum, amic meu.

Aquell canvi sobtat de tema va inquietar en Davos.

—L’espasa?

—Una espasa extreta del foc, sí. La gent m’explica coses; ho deu fer el meu somriure encantador. De què li servirà a l’Stannis una espasa cremada?

—Una espasa cremant —va corregir en Davos.

—Cremada —va insistir en Salladhor Saan—, i ja podeu donar gràcies, amic. Coneixeu la llegenda de la forja de la Portadora de Llum? Us l’explicaré. Hi havia una vegada que la foscor s’havia escampat per tot el món. Per enfrontar-s’hi, l’heroi havia de tenir una espasa d’heroi, sí, una fulla com no s’havia vist mai. Així que durant trenta dies i trenta nits, l’Azor Ahai va treballar al temple sense parar, forjant una espasa als focs sagrats. Escalfava, picava, plegava, escalfava, picava, plegava… i així fins que va tenir feta l’espasa. Però quan la va ficar a l’aigua per temperar l’acer es va fer miques.

»Com que era un heroi, no podia arronsar les espatlles i anar a buscar un raïm tan bo com aquest, o sigui que va tornar a començar. La segona vegada va tardar cinquanta dies i cinquanta nits, i l’espasa semblava encara millor que la primera. L’Azor Ahai va capturar un lleó, per temperar la fulla clavant-la al cor roig de la fera, però una vegada més l’acer es va partir. La seva tribulació va ser gran, i la seva pena encara ho va ser més perquè va saber el que havia de fer.

»Cent dies i cent nits va treballar en la tercera espasa, i brillava blanca i ardent als focs sagrats; va fer cridar la seva esposa. “Nissa Nissa”, li va dir, perquè era així com es deia, “despulla el teu pit i sàpigues que t’estimo per sobre de tot el que hi ha en aquest món”. Ella ho va fer, no sé per què, i l’Azor Ahai va clavar l’espasa fumejant a través del seu cor palpitant. Es diu que el crit d’aflicció i d’èxtasi de la Nissa Nissa va obrir una esquerda a la cara de la lluna, però la seva ànima, la seva força i el seu valor van passar a l’espasa. Aquesta és la llegenda de la forja de la Portadora de Llum, l’Espasa Roja dels Herois.

»Ara enteneu el que vull dir? Doneu gràcies perquè el que Sa Altesa va treure del foc no fos més que una espasa cremada. Un excés de llum pot fer mal als ulls, amic meu, i el foc crema. —En Salladhor Saan es va acabar l’últim gra de raïm i va fer petar els llavis—. Quan creieu que ens ordenarà salpar, el rei?

—Crec que aviat —va dir en Davos—. Si és la voluntat del seu déu.

—El seu déu, amic meu? No el vostre? On és el déu de Ser Davos Seaworth, cavaller del vaixell de la ceba?

En Davos va fer un glop de cervesa per guanyar temps.

«La fonda està plena de gom a gom, i tu no ets en Salladhor Saan», va recordar. «Vigila el que dius».

—El rei Stannis és el meu déu. Ell em va fer i em va beneir amb la seva confiança.

—Me’n recordaré. —En Salladhor Saan es va posar dret—. Amb el vostre permís. Els raïms m’han obert la gana i el sopar m’espera a la meva Valyria. Carn de be picada amb pebre, i gavina rostida farcida amb xampinyons i fonoll i ceba. Aviat menjarem plegats a Port Reial, oi? A la Fortalesa Roja ho celebrarem, mentre el nan canta una alegre melodia. Quan parleu amb Lord Stannis, comenteu-li si us plau que em deurà trenta mil dragons més quan la lluna es torni negra. M’hauria d’haver donat aquells déus a mi. Eren massa bonics per cremar-los, i n’hauria tret un bon preu a Pentos o a Myr. En fi, si em deixa la reina Cersei una nit, el perdonaré.

El lysè va donar un copet a l’esquena a en Davos i va travessar la fonda com si fos seva.

Ser Davos Seaworth es va quedar una bona estona a la fonda, amb la gerra davant, pensarós. Feia un any i mig que havia estat a Port Reial amb l’Stannis, amb motiu del torneig que va organitzar el rei Robert per celebrar el dia del nom del príncep Joffrey. Recordava el sacerdot roig Thoros de Myr i l’espasa flamejant, que brandava al combat cos a cos. Feia un espectacle molt pintoresc, amb la túnica roja al vent, mentre la seva espasa brillava amb flames verdoses, però tothom sabia que no era màgia. Al final el foc se li havia apagat i en Yohn Bronze Royce li havia aixafat el cervell amb un cop de mall normal i corrent.

«Però una espasa de foc de veritat seria una cosa meravellosa. Ara que, a aquest preu…». Quan pensava en la Nissa Nissa, se la imaginava com la seva Marya: una dona grassoneta i de bon caràcter, amb els pits caiguts i un somriure bondadós, la millor dona del món. Es va intentar imaginar clavant-li una espasa, i es va esgarrifar. «No estic fet de la fusta dels herois», va decidir. Si aquest era el preu d’una espasa màgica, era més del que estava disposat a pagar.

En Davos es va acabar la cervesa, va apartar la gerra i va sortir de la fonda. A fora va donar un copet al cap de la gàrgola i va murmurar: «Sort». Els faria falta a tots.

Feia estona que s’havia fet fosc quan en Devan va arribar a la Betha Negra estirant les regnes d’un palafrè blanc com la neu.

—Pare meu —va anunciar—, Sa Altesa ordena que us presenteu a la Cambra de la Taula Pintada. Hi heu d’anar a cavall i immediatament.

Li va agradar veure en Devan tan esplèndid amb el seu abillament d’escuder, però l’ordre el va posar nerviós. «Ens ordenarà que salpem?», va pensar. En Salladhor Saan no era l’únic capità que creia que Port Reial estava a punt per a un atac, però un contrabandista ha de cultivar la paciència. «No tenim possibilitats de victòria. Ho vaig dir al mestre Cressen, el dia que vaig tornar a Rocadrac, i no ha canviat res. Som massa pocs, i els nostres enemics són massa nombrosos. Si enfonsem els rems a l’aigua, morirem». Tot i això, va muntar a cavall.

Quan en Davos va arribar a Tambor de Pedra, una dotzena de cavallers d’alt llinatge i grans banderers marxaven. Lord Celtigar i Lord Velaryon el van saludar amb un sec cop de cap i van continuar endavant mentre que altres el van ignorar i prou. En canvi, Ser Axell Florent es va parar a enraonar amb ell.

L’oncle de la reina Selyse era un home com un barril, amb els braços gruixuts i les cames garrelles. Tenia les orelles prominents dels Florent, fins i tot més grosses que les de la seva neboda. Els pèls gruixuts que li sortien de les orelles no li impedien sentir pràcticament tot el que es deia al castell. Feia deu anys que Ser Axell servia com a castlà de Rocadrac mentre l’Stannis ocupava un lloc al Consell d’en Robert a Port Reial, però últimament s’havia convertit en el més destacat dels homes de la reina.

—Ser Davos, com sempre és una alegria veure-us —va dir.

—El plaer és meu, senyor.

—Aquest matí m’he fixat en vós. Els déus falsos han cremat amb una llum alegre, no trobeu?

—Han cremat amb una llum brillant.

En Davos no es refiava d’aquell home, per més cortès que fos. La Casa Florent havia pres partit per en Renly.

—Lady Melisandre diu que, de vegades, R’hllor permet als seus servents fidels entrellucar el futur en les flames. Aquest matí, quan contemplava les flames m’ha semblat que veia una dotzena de ballarines precioses, donzelles guarnides amb sedes grogues que dansaven davant d’un gran rei. Crec que va ser una visió vertadera, ser. Un indici de la glòria que espera a Sa Altesa després de prendre Port Reial i el tron, que és legítimament seu.

«A l’Stannis no li van gens aquests balls», va pensar en Davos, però no va gosar ofendre l’oncle de la reina.

—Jo només he vist foc —va dir—, però el fum em feia plorar els ulls. M’haureu de disculpar, ser, el rei m’espera.

Es va allunyar, estranyat que Ser Axell hagués volgut parlar amb ell. «És un home de la reina, i jo ho sóc del rei».

L’Stannis estava assegut a la Taula Pintada amb el mestre Pylos al costat i una pila desordenada de papers al davant.

—Ser —va dir el rei quan va entrar en Davos—, veniu a fer un cop d’ull a aquesta carta.

En Davos va obeir i va triar un paper a l’atzar.

—És molt bonica, Altesa, però em temo que no puc llegir les paraules.

En Davos podia desxifrar mapes i cartes tan bé com qualsevol, però les lletres i altres escriptures estaven més enllà dels seus coneixements. «Sort que el meu Devan ha après les lletres, i els petits Steffon i Stannis també».

—Me n’havia oblidat —va dir el rei, amb una arrufada de celles irritada—. Pylos, llegeix-li.

—Altesa. —El mestre va agafar un dels pergamins i es va escurar la gola—. «Tothom em coneix com el fill legítim d’Steffon Baratheon, Senyor de Rompent de Tempestes, i de la seva esposa Cassana de la Casa Estermont. Per l’honor de la meva Casa, declaro que el meu estimat germà Robert, el nostre difunt rei, va morir sense deixar hereus legítims. El nen Joffrey, el nen Tommen i la nena Myrcella són abominacions nascudes de l’incest entre Cersei Lannister i el seu germà Jaime el Matareis. Per dret de llinatge i sang, reclamo per a mi el Tron de Ferro dels Set Regnes de Westeros. Que tots els homes honrats em declarin la seva lleialtat. Escrit a la Llum del Senyor, sota la signatura i el segell de Stannis de la Casa Baratheon, el primer del seu nom, Rei dels àndals, els rhoynar i els primers homes i Senyor dels Set Regnes».

En Pylos va deixar el pergamí sobre la taula.

—Val més que posis Ser Jaime el Matareis —va dir l’Stannis, amb el front arrufat—. Malgrat tot, continua sent un cavaller. I tampoc crec que haguem de dir que en Robert era el meu estimat germà. M’estimava l’imprescindible, como jo a ell.

—És una cortesia inofensiva, Altesa —va explicar en Pylos.

—És una mentida. Esborra-ho. —L’Stannis va mirar en Davos—. El mestre diu que ja tenim cent disset corbs preparats. Els utilitzaré tots. Cent disset corbs portaran cent disset còpies de la meva carta a tots els racons del regne, des del Verger fins al Mur. Pot ser que un centenar sobrevisquin a les tempestes, els falcons i les sagetes. Si és així, un centenar de mestres llegiran les meves paraules a un centenar de senyors en un centenar de sales i dormitoris… i després el més probable és que llancin les cartes a la foguera i jurin guardar silenci. Aquests grans senyors estimen en Joffrey, o en Renly o en Robb Stark. Jo sóc el seu rei legítim, però si em poden rebutjar, ho faran. Per això et necessito.

—Estic a les vostres ordres, Altesa. Com sempre.

L’Stannis va fer que sí.

—Vull que salpis cap al nord amb la Betha Negra, en direcció a Port Gavina, els Dits, les Tres Germanes i fins i tot el cap de la Ira. El teu fill Dale anirà al sud amb l’Espectre, passat el cap de la Ira i el Braç Trencat, seguint la costa de Dorne, fins al Verger. Cada un de vosaltres portarà un cofre de cartes i en lliurarà una a cada port, a cada població i a cada llogaret de pescadors. Claveu-les a les portes dels septes i les fondes, perquè les llegeixin tots els que sàpiguen llegir.

—En seran molt pocs —va comentar en Davos.

—Ser Davos té raó, Altesa —va dir el mestre Pylos—. Seria millor que les cartes es llegissin en veu alta.

—Millor, però més perillós —va insistir l’Stannis—. El que diuen no serà ben rebut.

—Doneu-me cavallers que els llegeixin —va proposar en Davos—. Això serà més efectiu que res del que jo pugui dir.

La idea va satisfer l’Stannis.

—Us donaré aquests homes, sí. Tinc cent cavallers que prefereixen llegir que combatre. Sigues franc quan puguis i caut quan sigui necessari. Empra tots els trucs de contrabandista que coneguis, les veles negres, les cales ocultes, el que calgui. Si veus que et quedes sense cartes, captura uns quants septons perquè te’n facin més còpies. També tinc intenció de fer servir el teu segon fill. Ell agafarà la Lady Marya i travessarà el mar Estret, fins a Braavos i les altres Ciutats Lliures, per lliurar les cartes als homes que les governen. El món coneixerà els meus drets i la infàmia de la Cersei.

«Els ho pots dir», pensava en Davos, «però, et creuran?». Va mirar el mestre Pylos, pensarós. El rei se’n va adonar.

—Mestre, val més que continueu escrivint. Necessitarem moltes cartes, i aviat.

—Com ordeneu.

El mestre Pylos va fer una reverència i es va retirar. El rei va esperar que estigués fora per parlar.

—Davos, què és el que em volies dir que no gosaves en presència del meu mestre?

—En Pylos és un bon home, Altesa, però no puc veure la cadena al seu coll sense sentir aflicció per la mort del mestre Cressen.

—És culpa seva que es morís el vell? —L’Stannis va mirar el foc—. No volia que en Cressen assistís a aquell banquet. M’havia fet enrabiar, sí, m’havia donat mals consells, però no volia que es morís. Esperava que tingués uns anys més de pau i tranquil·litat. S’ho havia guanyat, s’ho mereixia, però… —Va serrar les dents.—… però es va morir. I en Pylos em serveix amb eficàcia.

—En Pylos no és important. La carta…, què en pensen els vostres senyors? És el que voldria saber.

L’Stannis va esbufegar.

—En Celtigar la va qualificar d’admirable. Si li ensenyés el contingut del meu orinal també el qualificaria d’admirable. Els altres feien cops de cap com una bandada d’oques. Tots menys en Velaryin, que em va dir que l’acer decidiria el conflicte, no quatre mots en un pergamí. Com si jo no ho sabés. Que els Altres s’enduguin els meus senyors, vull saber què n’opines tu.

—Les vostres paraules són contundents i fortes.

—I certes.

—I certes. Però no en teniu proves, d’aquest incest. No en teniu més que fa un any.

—Hi ha alguna prova a Rompent de Tempestes. El bastard d’en Robert. El que va engendrar la nit de les meves noces. Al mateix llit que havien preparat per a mi i la meva esposa. La Delena era una Florent i era donzella quan ell la va prendre, de manera que en Robert va reconèixer l’infant. Li van posar Edric Tempesta. Diuen que és la viva imatge del meu germà. Si els homes el veiessin, i després tornessin a veure en Joffrey i en Tommen, no podrien evitar fer-se preguntes.

—Però com el poden veure si és a Rompent de Tempestes?

L’Stannis va picar amb els dits sobre la Taula Pintada.

—És una dificultat. Una de moltes. —Va alçar el cap—. Tens més coses a dir sobre la carta. Digue-les, doncs. No et vaig fer cavaller perquè aprenguessis a expressar-te amb compliments sense sentit. Per això ja tinc els meus senyors. Digues el que hagis de dir, Davos.

En Davos va abaixar el cap.

—Al final hi ha una frase. Com feia? «Escrit a la Llum del Senyor…».

—Sí. —La mandíbula del rei es va posar tensa.

—Al vostre poble no li agradaran aquestes paraules.

—Com no t’han agradat a tu? —va preguntar l’Stannis bruscament.

—Si en comptes d’això diguéssiu: «Escrit davant els ulls dels déus i els homes», o bé, «Per la gràcia dels déus antics i nous…».

—Te m’has tornat pietós de cop, contrabandista?

—Això és el que us hauria de preguntar a vós, Altesa?

—Ara què passa? Sembla que t’agradi tan poc el meu nou déu com el meu nou mestre.

—No conec aquest Senyor de la Llum —va reconèixer en Davos—, però sí que coneixia els déus que han cremat aquest matí. El Ferrer ha salvaguardat els meus vaixells, i la Mare m’ha donat set fills sans i bons.

—La teva dona t’ha donat set fills sans i bons. Li ofereixes oracions, potser? El que hem cremat aquest matí era fusta.

—Potser sí —va continuar en Davos—, però quan jo era petit al Cau de Puces i pidolava monedes de coure, de vegades els septons em donaven menjar.

—Ara sóc jo qui et dóna menjar.

—M’heu donat un lloc d’honor a la vostra taula. I a canvi, jo us dono la veritat. El vostre poble no us estimarà si li preneu els déus que sempre ha adorat i n’hi doneu un que té un nom que ni tan sols saben pronunciar.

—R’hllor! —va exclamar l’Stannis aixecant-se de sobte—. Per què ho troben tan difícil? Que no m’estimaran, dius? I quan m’han estimat? Com puc perdre una cosa que no he tingut mai? —Va anar cap a la finestra meridional per mirar el mar il·luminat per la lluna—. Vaig deixar de creure en déus el dia que vaig veure que l’Orgull del Vent s’enfonsava a la badia. Vaig jurar que mai no veneraria uns déus tan monstruosos per deixar que els meus pares s’ofeguessin. A Port Reial, el Septó Suprem no parava de dir que tota justícia i bondat emana dels Set, però jo només he vist aquestes qualitats en els homes.

—Si no creieu en déus…

—… per què els canvio per aquest déu nou? —L’Stannis va acabar la frase per ell—. Jo també m’ho he preguntat. Dels déus, en sé ben poca cosa i m’importen ben poc, però la sacerdotessa roja té poder.

«Sí, però quin poder?».

—En Cressen era savi.

—Creia en la seva saviesa i en els teus ardits, i de què em van servir, contrabandista? Els reis de la tempesta et van fer tornar amb les mans buides. Vaig anar a ells a suplicar i es van mofar de mi. Doncs, s’han acabat les súpliques i s’han acabat les mofes. El Tron de Ferro és meu per dret, però com m’ho faré per prendre’l? Hi ha quatre reis al reialme, i tres d’ells tenen més homes i més or que jo. Tinc naus… i la tinc a ella. La dona roja. Sabies que la meitat dels meus cavallers temen fins i tot pronunciar el seu nom? Si no pot fer res més, una sortílega que pot inspirar tant de temor en homes fets i drets no es pot desdenyar. Un home atemorit és un home vençut. I potser pot fer més coses. Ho penso descobrir.

»Quan era petit vaig trobar un falcó perdiguer femella ferit i la vaig cuidar fins que es va refer. Li vaig posar Ala Altiva. Se’m posava a l’espatlla, volava per les estances sempre darrere meu i menjava de la meva mà, però no s’envolava. Vaig provar de portar-la a caçar, però mai no volava més amunt de les capçades dels arbres. En Robert en deia Ala Tova. Ell tenia un grifó, que anomenava Tro, que no perdia mai una presa. Un dia, Ser Harbert, el nostre oncle avi, em va dir que provés amb una altra au. Que amb l’Ala Altiva estava fent el ridícul, va dir, i tenia raó. —L’Stannis Baratheon es va apartar de la finestra, i dels fantasmes que poblaven el mar meridional—. Els Set no m’han donat ni un trist pardal. Ha arribat l’hora que provi amb un altre falcó, Davos. Un falcó roig.