Bran

La Meera es movia en cercles cautelosament, amb la xarxa penjant a la mà esquerra i la fina fitora de tres pues preparada a la dreta. L’Estiu la seguia amb els seus ulls daurats, fent voltes amb la cua ben dreta. Observant, sempre observant…

—Iaa! —va cridar la noia i la fitora va sortir disparada. El llop es va esquitllar a l’esquerra i va fer un bot endavant abans que ella estirés la fitora. La Meera va llançar la xarxa, que es va desplegar davant seu. L’Estiu va anar de cap a la xarxa, la va arrossegar i va topar amb el pit de la Meera, fent-la caure enrere. La fitora se li va escapar giravoltant. L’herba humida va amortir la caiguda, però la Meera va deixar anar un «uf!», gairebé sense alè, amb el llop estès al damunt.

—Has perdut! —va cridar en Bran.

—Guanya ella —va protestar en Jojen, el seu germà—. L’Estiu està enredat a la xarxa.

En Bran va veure que tenia raó. L’Estiu grunyia i es rebolcava dins la xarxa tot intentant desempallegar-se’n, però encara s’hi enredava més. I tampoc no podia mossegar.

—Deixa’l anar.

Encara rient, la noia dels Reed va agafar el llop i la xarxa a pes i els va fer rodolar. L’Estiu va grinyolar, espernegant contra la xarxa que el lligava. La Meera es va agenollar, va desfer un nus: va estirar una punta, va remenar hàbilment ací i allà i tot d’un plegat el llop es va veure lliure.

—Vine, Estiu! —En Bran li va estendre els braços—. Compte! —va avisar un instant abans que el llop se li llancés al damunt. El va agafar amb totes les seves forces mentre el llop el tombava sobre l’herba. Van forcejar i rodolar arrapats l’un a l’altre; el llop grunyia i clapia, i el noi reia. Al final, va ser en Bran qui va quedar a sobre, amb el llop fer brut de fang sota seu.

—Ets un bon llop —va dir esbufegant. L’Estiu li va llepar l’orella.

—No s’enrabia mai? —va preguntar la Meera, brandant el cap.

—Amb mi no. —En Bran va agafar el llop per les orelles; la bèstia va intentar escapolir-se’n amb una estrebada, però només jugava—. De vegades, m’estripa la roba, però mai m’ha fet sang.

—A tu no, vols dir. Però si hagués travessat la xarxa…

—Tampoc no t’hauria fet mal. Sap que em caus bé.

Tots els altres senyors i cavallers ja feia un dia o dos que se n’havien anat de la festa de la collita, però els Reed s’havien quedat i s’havien fet companys inseparables d’en Bran. En Jojen era tan solemne que la Dida Vella li deia avi xic, i a en Bran la Meera li recordava la seva germana Arya. No li feia res embrutar-se, i corria, lluitava i disparava tan bé com un noi. Això sí, era més gran que l’Arya, tenia gairebé setze anys, era una dona. Tots dos eren més grans que en Bran, tot i que finalment havia arribat i passat el seu novè dia del nom. Però ells mai el tractaven com un nen.

—Tant de bo fóssiu els nostres pupils, en comptes dels Walder. —Es va arrossegar cap a l’arbre més proper. Resultava impropi mirar com es bellugava, però quan la Meera se li va acostar per aixecar-lo, ell li va dir—: No, no m’ajudis. —Es va tombar d’esquena a terra i es va empènyer amb els braços a recules, fins que va quedar assegut d’esquena al tronc d’un freixe alt—. Veus com puc? Ja t’ho he dit. —L’Estiu es va ajeure i va posar el cap a la falda d’en Bran—. No havia vist mai ningú que lluités amb una xarxa —va dir a la Meera, mentre gratava el front del llop fer, entre les orelles—. Te’n va ensenyar el teu mestre d’armes?

—Va ser el pare. A Aiguagrisa no tenim cavallers. Ni mestre d’armes, ni mestre.

—Qui us cuida els corbs?

—Els corbs no saben trobar Guaita d’Aiguagrisa —va respondre la Meera somrient—, igual que els nostres enemics.

—Com és això?

—Perquè es mou —li va dir.

En Bran no havia sentit a parlar mai d’un castell que es mogués. La va mirar dubtant, però no hauria sabut dir si la noia feia broma o no.

—M’agradaria veure-ho. Creus que el vostre pare em permetria visitar-vos quan hagi acabat la guerra?

—Estarem molt contents de rebre’t, príncep, ara o més endavant.

—Ara? —En Bran havia passat tota la seva vida a Hivèrnia. Es moria de ganes de veure llocs llunyans—. Ho podria demanar a Ser Rodrik quan torni. —El vell cavaller estava a l’est, intentant resoldre els problemes de la zona. El bastard d’en Roose Bolton els havia provocat emportant-se Lady Hornwood quan va tornar de la festa de la collita; s’hi va casar aquella mateixa nit, malgrat que era prou jove per ser el seu fill. Llavors Lord Manderly havia pres el castell de la dama, segons va deixar escrit, per protegir les possessions dels Hornwood dels Bolton. Però Ser Rodrik es va enfurismar gairebé tant amb ell com amb el bastard—. Ser Rodrik potser m’hi deixarà anar. El mestre Luwin no em deixaria de cap manera.

En Jojen Reed, que el mirava solemnement assegut amb les cames encreuades sota un aurià, va dir:

—Seria molt bo que sortissis d’Hivèrnia, Bran.

—Sí, oi?

—Sí, i val més aviat que tard.

—El meu germà és verdvident —va assenyalar la Meera—. Somia coses que no han passat, i que de vegades passen.

—No tan sols de vegades, Meera. —Es van fer una ullada; la d’ell trista, i la d’ella desafiadora.

—Digue’m què passarà —va demanar en Bran.

—T’ho diré —va accedir en Jojen— si em parles dels teus somnis.

El bosc dels déus es va quedar en silenci. En Bran sentia el fru-fru de les fulles i el xipolleig distant de les basses calentes de Hodor. Va pensar en l’home daurat i el corb de tres ulls, va recordar com espetegaven els ossos entre les seves barres i el gust com de coure de la sang.

—Jo no somio. El mestre Luwin em dóna beuratges per dormir.

—Et van bé?

—De vegades.

—Tot Hivèrnia sap que et despertes de nit cridant i suant, Bran —va dir la Meera—. Les dones en parlen al pou, i els guàrdies a la seva sala.

—Digue’ns què t’espanta tant —va fer en Jojen.

—No vull. De tota manera, només són somnis. El mestre Luwin diu que els somnis poden significar alguna cosa o no.

—El meu germà somia igual que altres nois, i aquests somnis poden significar qualsevol cosa —va insistir la Meera—, però els somnis verds són diferents.

Els ulls d’en Jojen eren del color de la molsa, i quan et mirava de vegades semblava com si veiés una altra cosa. Com aleshores.

—He somiat en un llop alat que estava lligat a terra amb cadenes de pedra grisa —va explicar—. Era un somni verd, per això he sabut que era veritat. Un corb intentava trencar les cadenes amb el bec, però la pedra era massa dura, i el bec només en feia saltar esquerdills.

—Tenia tres ulls, el corb?

En Jojen va fer que sí amb el cap.

L’Estiu va aixecar el cap de la falda d’en Bran i va clavar els ulls en el vailet brut de fang, amb els ulls de color daurat fosc.

—De petit vaig estar a punt de morir de la febre d’Aiguagrisa. Va ser llavors quan em va venir a veure el corb.

—A mi em va venir a veure després de la caiguda —va deixar anar en Bran—. Vaig estar adormit molt de temps. Em va dir que havia de volar o morir, i aleshores em vaig despertar, però m’havia trencat l’esquena, de manera que no podia volar.

—Sí que pots, si vols. —La Meera va recollir la xarxa, va desfer els últims nusos i la va doblegar en plecs amples.

—Tu ets el llop alat, Bran —li va anunciar en Jojen—. No n’estava segur quan vam arribar, però ara sí. El corb ens ha fet venir per trencar les teves cadenes.

—És a Aiguagrisa, el corb?

—No, és al nord.

—Al Mur? —En Bran sempre havia volgut veure el Mur. En Jon, el seu germà bord, hi era, formava part de la Guàrdia de la Nit.

—Més enllà del Mur. —La Meera Reed es va penjar la xarxa al cinturó—. Quan en Jojen va explicar al nostre senyor pare el que havia somiat, ens va fer venir a Hivèrnia.

—Com puc trencar les cadenes, Jojen? —li va preguntar en Bran.

—Obre l’ull.

—Els tinc oberts. No ho veus?

—En tens dos d’oberts. —En Jojen els va assenyalar—. Un, dos.

—Només en tinc dos.

—En tens tres. El corb et va donar el tercer, però no l’obres. —Parlava a poc a poc i fluix—. Amb dos ulls em veus la cara. Amb tres em podries veure el cor. Amb dos pots veure aquell roure d’allà. Amb tres veuries el gla del qual va néixer i la soca que serà algun dia. Amb dos no veus més enllà de les muralles. Amb tres abastaries fins al mar de l’Estiu en direcció al sud i fins més enllà del Mur cap al nord.

L’Estiu es va aixecar.

—No necessito veure fins tan lluny —va fer en Bran, amb un somriure neguitós—. Estic cansat de parlar de corbs. Parlem de llops. O de llangardaixos lleó. N’has caçat mai, Meera? Per aquí no n’hi ha.

La Meera va recollir la fitora d’entre els matolls.

—Viuen dins l’aigua. En rieres i aiguamolls fondos…

—Has somiat en un llangardaix lleó? —la va interrompre en Jojen.

—No, ja t’ho he dit, no vull…

—Has somiat en un llop?

—No t’he d’explicar els meus somnis —va protestar en Bran, que es començava a empipar—. Sóc el príncep. Sóc l’Stark d’Hivèrnia.

—Era l’Estiu?

—Calla.

—La nit de la festa de la collita vas somiar que eres l’Estiu i que estaves al bosc dels déus, oi que sí?

—Prou! —va cridar en Bran.

L’Estiu es va esmunyir cap a l’aurià, ensenyant les seves dents blanques, però en Jojen Reed no en va fer cas.

—Quan vaig tocar l’Estiu, et vaig sentir a tu dins seu, igual com hi ets ara.

—No pot ser. Jo era al llit, dormia.

—Eres al bosc dels déus, i eres tot gris.

—Només va ser un malson…

—Et vaig notar —va insistir en Jojen, ara dret—. Et vaig sentir caure. És això el que et fa por, la caiguda?

«La caiguda», va pensar en Bran, «i l’home daurat, el germà de la reina, també em fa por, però sobretot la caiguda». Malgrat tot, no ho va dir. Com l’hi podia dir? No ho havia pogut explicar a Ser Rodrik ni al mestre Luwin, i tampoc no ho podia dir als Reed. Si no en parlava, potser se n’oblidaria. Mai no ho volia recordar. Potser ni tan sols seria un record de debò.

—Caus cada nit, Bran? —li va preguntar en Jojen amb veu fluixa.

De la gola de l’Estiu va pujar un gruny greu, i no era per jugar. Va avançar amb posat irat, tot ell dents i ulls encesos. La Meera es va interposar entre el llop i el seu germà, amb la fitora a la mà.

—Fes-lo recular, Bran.

—És en Jojen, que el fa enrabiar.

La Meera va preparar la xarxa.

—És la teva ira, Bran —va dir el seu germà—. La teva por.

—No ho és. Jo no sóc un llop. —En els seus somnis de llop, però, de nit havia udolat amb ells i havia tastat la sang.

—Una part de tu és l’Estiu, i una part de l’Estiu ets tu. I ho saps prou bé, Bran.

L’Estiu es va llençar endavant, però la Meera li va tallar el pas, amenaçant-lo amb la fitora. El llop va girar cap a un costat, descrivint un cercle, i es va quedar a l’aguait. La Meera se li va encarar.

—Crida’l, Bran.

—Estiu! —va cridar en Bran—. Aquí, Estiu! —Es va picar amb el palmell sobre la cuixa. A la mà va sentir un formigueig, però la seva cama morta no va notar res.

El llop fer va tornar a envestir, i novament la Meera li va ensenyar la fitora. L’Estiu la va esquivar i va continuar movent-se en cercles. Es va sentir un soroll dins un arbust, i del darrere de l’aurià va sortir furtivament una figura prima i negra, ensenyant les dents. Feia una olor forta; el seu germà havia ensumat la seva ira. En Bran va notar com se li aixecaven els pèls del clatell. La Meera es va quedar al costat del seu germà, amb un llop a cada costat.

—Bran, digue’ls que se’n vagin.

—No puc!

—Jojen, enfila’t a l’arbre.

—No cal. Avui no és el dia que he de morir.

—Enfila-t’hi! —li va cridar, i el seu germà es va emparrar al tronc de l’aurià, fent servir el relleu de la seva cara com a preses on agafar-se. Els llops fers van tancar el cercle. La Meera va deixar anar l’arpó i la xarxa i d’un bot es va agafar a una branca que tenia sobre el cap. En balancejar-se per pujar tot el cos a la branca, les mandíbules dels llops es van tancar, buides, sota els seus turmells. L’Estiu es va asseure sobre les potes del darrere udolant, mentre el Peludet mossegava la xarxa i l’estirava amb les dents.

Fins a aquell precís moment, en Bran no es va recordar que no estaven sols. Va fer botzina posant-se les mans davant de la boca i va cridar:

—Hodor! Hodor! —Estava molt espantat, i també una mica avergonyit—. No faran mal a en Hodor —va assegurar als seus amics, emparrats a l’arbre.

Al cap d’uns moments van sentir una taral·la sense música. En Hodor va arribar mig vestit i esquitxat de fang, venia de les basses calentes, però en Bran mai no s’havia alegrat tant de veure’l.

—Hodor, ajuda’m! Fes fora els llops. Fes-los fora tots.

En Hodor ho va fer tot content, aixecant els braços, picant a terra amb els seus peus enormes i cridant «Hodor, Hodor» mentre corria primer cap a un llop i després cap a l’altre. El Peludet va ser el primer a fugir, retrocedint furtivament cap als matolls amb un últim gruny. Quan l’Estiu en va tenir prou, va tornar cap a en Bran i es va ajeure al seu costat.

En tocar terra, la Meera es va afanyar a recuperar la fitora i la xarxa. En Jojen no va perdre de vista l’Estiu ni un sol moment.

—Ja tornarem a parlar —els va prometre en Bran.

«Han estat els llops, no jo». No entenia per què s’havien enrabiat tant. «Potser el mestre Luwin tenia raó quan els va tancar al bosc dels déus».

—Hodor —va dir—, porta’m amb el mestre Luwin.

La torrassa del mestre, situada sota la corbera, era un dels llocs preferits d’en Bran. En Luwin era un desendreçat incorregible, però aquell garbuix de llibres, rotlles de pergamí i ampolles a en Bran li resultava tan familiar i reconfortant com la seva closca calba i les mànigues penjants de l’ampla túnica grisa que portava. També li agradaven els corbs.

Va trobar en Luwin assegut al seu tamboret alt, escrivint. Com que Ser Rodrik era fora, tot el govern del castell requeia a les seves espatlles.

—Príncep —va dir quan en Hodor va entrar—, avui arribeu d’hora a estudi.

El mestre dedicava unes quantes hores al dia a fer classes a en Bran, en Rickon i els Walder Frey.

—Hodor, no et moguis. —En Bran es va agafar a un canelobre de la paret amb totes dues mans per aguantar el seu cos a pols i sortir de la cistella. Durant un moment va quedar penjat pels braços, fins que en Hodor li va acostar una cadira.

—La Meera diu que el seu germà té el do de la verdvidència.

El mestre Luwin es va gratar un costat del nas amb la ploma d’escriure.

—Ella ho sap?

En Bran va fer que sí amb el cap.

—Em vas dir que els nens del bosc tenien el do de la verdvidència. Me’n recordo.

—Alguns afirmaven tenir aquest poder. Als seus homes savis els anomenaven verdvidents.

—Era màgia?

—Se’n pot dir així, a falta d’una paraula millor. De fet, tan sols és una forma de coneixement diferent.

—Què era?

En Luwin va deixar anar la ploma.

—Ningú no ho sap del cert, Bran. Els nens van desaparèixer del món, i també la seva saviesa. Pensem que allò va tenir a veure amb les cares dels arbres. Els primers homes creien que els verdvidents hi veien a través dels ulls dels aurians, i per això talaven els arbres allà on lluitaven contra els nens. Segons sembla, els verdvidents també tenien poders sobre els animals del bosc i les aus dels arbres. Fins i tot sobre els peixos. El noi dels Reed afirma tenir aquests poders?

—No. No ho crec. Però la Meera diu que els seus somnis de vegades es fan realitat.

—Tots tenim somnis que alguna vegada es fan realitat. Tu vas somiar que el teu senyor pare era a les criptes abans de saber que havia mort, te’n recordes?

—En Rickon també ho va somiar. Vam tenir el mateix somni.

—En pots dir verdvidència, si vols…, però pensa també en les desenes de milers de somnis que tu i en Rickon heu tingut que no s’han fet realitat. Per casualitat recordes el que us vaig ensenyar sobre el collar de baules que portem tots els mestres?

En Bran va rumiar una estona, intentant recordar-ho.

—Cada mestre forja la seva cadena a la Ciutadella d’Antiga. És una cadena perquè jures servir, i és feta de diferents metalls perquè serveixes el regne, i al regne hi ha diferents tipus de persones. Cada vegada que aprens alguna cosa, reps una baula. La de ferro negre és per ensinistrar els corbs; la de plata, per guarir; l’or, per a les sumes i els números. No les recordo totes.

En Luwin es va passar un dit pel collar i el va fer girar, poquet a poquet. Tenia el coll gruixut, per ser un home baix, i la cadena li quedava ajustada; però, estirant-la unes quantes vegades, va fer tota la volta.

—Aquesta és d’acer valyrià —va dir quan va tenir la baula d’un metall gris fosc a sobre de la nou del coll—. Sols un mestre de cada cent porta aquesta baula. Significa que he estudiat el que la Ciutadella anomena misteris majors… o màgia, a falta d’una paraula millor. Una recerca fascinant, però no gaire útil, motiu pel qual tan pocs mestres s’hi consagren.

»Tots els que estudien els misteris majors tard o d’hora proven de fer algun encanteri. Jo també vaig cedir a la temptació, ho confesso. Bé, era jovenet, i quin noi no desitja secretament descobrir poders ocults en la seva pròpia persona? Dels meus intents, no en vaig treure gran cosa més que els centenars de nois que ho van provar abans que jo i els centenars que ho han intentat després. Em dol dir-ho, però la màgia no funciona.

—Però de vegades, sí —va protestar en Bran—. Vaig tenir aquell somni i en Rickon també. I a l’est hi ha mags i bruixots…

—Hi ha homes que diuen que ho són —el va corregir el mestre Luwin—. A la Ciutadella tenia un amic que sabia treure’t una rosa de l’orella, però no és que fos més bon mag que jo. Ah, naturalment, hi ha moltes coses que nosaltres no comprenem. Els anys passen, centenars, milers d’anys…, però en tota una vida un home només veu uns quants estius i uns quants hiverns. Mirem les muntanyes i diem que són eternes, i ho semblen, però en el decurs del temps, les muntanyes creixen i s’abaixen, els cursos dels rius canvien, les estrelles cauen del cel i les grans ciutats s’enfonsen sota el mar. Fins i tot pensem que els déus moren. Tot canvia.

»Potser en altres temps la màgia va ser una força poderosa que va deixar de ser-ho. El poc que en queda tan sols és la voluta de fum que roman suspesa quan una gran foguera s’apaga, i fins i tot aquesta voluta es desfà. Valyria era l’última brasa, però ja no hi és. Ja no queden dracs, els gegants són morts i els fills del bosc han caigut en l’oblit, juntament amb tota la seva saviesa.

»No, príncep meu. En Jojen Reed potser ha tingut un somni o dos que s’han fet realitat, però no té el do de la verdvidència. Cap home viu té aquest poder.

En Bran ho va explicar a la Meera Reed quan ella el va anar a veure al vespre. Ell estava assegut al festejador observant com s’encenien els llums.

—Em sap greu el que ha passat amb els llops. L’Estiu no hauria d’haver intentat fer mal a en Jojen, però ell tampoc no hauria d’haver dit tot allò sobre els meus somnis. El corb em va enganyar, quan em va dir que jo podria volar, i el teu germà també mentia.

—O potser el teu mestre està equivocat.

—No. Fins i tot el meu pare es refiava dels seus consells.

—El teu pare l’escoltava, no ho dubto, però al final decidia per si mateix. Bran, em deixes que t’expliqui un somni que va tenir en Jojen de tu i dels teus germans pupils?

—Els Walder no són germans meus.

La Meera no en va fer cas.

—Tu seies a taula per sopar, però en comptes d’un servent, qui et portava el menjar era el mestre Luwin. Et servia el tall del rostit destinat al rei; la carn era poc feta, sagnava, però feia una olor apetitosa, i a tothom li feia venir salivera. La carn que va servir als Frey era passada, grisa i morta. Tot i això, a ells els agradava més el seu sopar que a vosaltres el vostre.

—No ho entenc.

—El meu germà diu que ja ho entendràs. Quan ho entenguis, ja en parlarem.

Aquell vespre, a en Bran gairebé li feia por seure a taula per sopar, però una vegada allà, el que li van posar al davant era pastís de colomí. Van servir el mateix a tothom, i el vailet no va veure res d’estrany en el menjar que van servir als Walder. «El mestre Luwin és qui té raó, en això», es va dir. A Hivèrnia no havia de passar res de dolent, per més que en Jojen digués. En Bran es va sentir alleujat… i també decebut. Si hi hagués màgia, qualsevol cosa seria possible. Els fantasmes podrien caminar, els arbres podrien parlar i els nens esguerrats podrien arribar a ser cavallers.

—Però no n’hi ha —va dir en veu alta en la foscor, dins el llit—. No hi ha màgia, i les històries només són històries.

I ell mai no caminaria, ni volaria, ni seria un cavaller.