Tyrion

—Ja no dormo com quan era jove —va dir el Gran Mestre Pycelle, per disculpar-se per aquella reunió a punta de dia—. Prefereixo llevar-me, encara que el món estigui a les fosques, que quedar-me al llit neguitós, donant voltes a les tasques pendents —va dir, tot i que les parpelles inflades feien que semblés mig adormit.

A les airejades cambres de sota de la corbera, la seva serventa els va oferir ous durs, prunes cuites i farinetes, mentre en Pycelle pontificava.

—En aquests temps tan tristos, amb tanta gent afamada, crec que és el meu deure parar una taula austera.

—Encomiable —va reconèixer en Tyrion, partint un gran ou morè que li recordava excessivament la calba del Gran Mestre—. Jo ho veig diferent. Si hi ha menjar, menjo, per si de cas demà no n’hi ha. —Va somriure—. Digueu-me, els vostres corbs també matinen?

En Pycelle es va acariciar la barba blanca que li penjava sobre el pit.

—Ja ho podeu ben dir. Demano que portin ploma i tinta quan acabem de menjar?

—No caldrà. —En Tyrion va deixar les cartes a la taula, al costat de les farinetes. Eren dos pergamins idèntics, ben enrotllats i segellats amb cera a les dues puntes—. Feu sortir la serventa, perquè puguem parlar.

—Deixa’ns sols, noia —va ordenar en Pycelle. La serventa es va afanyar a sortir de la cambra—. Què em dèieu de les cartes?

—Per lliurar en mà a en Doran Martell, príncep de Dorne. —En Tyrion va pelar la closca de l’ou, i hi va fer una mossegada. Li faltava sal—. Una carta amb dues còpies. Envieu els vostres ocells més veloços; es tracta d’un assumpte de summa importància.

—Les enviaré tan bon punt acabem de desdejunar.

—Envieu-les ara. Les prunes no corren perill, i el regne sí. Lord Renly ve amb el seu exèrcit pel camí de les Roses, i ningú no sap quan salparan de Rocadrac les naus de Lord Stannis.

—Si el senyor ho desitja… —va dir en Pycelle, parpellejant.

—Ho desitja.

—Sóc aquí per servir-vos. —El mestre es va posar dret i la cadena del seu orde va dringar. Era un collar feixuc, que consistia en una dotzena de cadenes de mestre enllaçades i adornades amb pedres precioses. A en Tyrion li va semblar que tenia més baules d’or, plata i platí que d’altres metalls inferiors.

En Pycelle es bellugava amb tanta lentitud que en Tyrion va tenir temps d’acabar-se l’ou i tastar les cireres (massa fetes i aigualides per al seu gust) abans que el so d’unes ales el fes aixecar. Va albirar el corb negre contra el cel de l’albada i es va dirigir ràpidament cap al laberint de prestatges que hi havia a l’altra punta de l’estança.

El mestre tenia una col·lecció de medecines impressionant: dotzenes de pots segellats amb cera, centenars de flascons amb taps, i moltes ampolletes de vidre blanc, moltes gerres plenes d’herbes seques, i tots els recipients estaven ben etiquetats, amb la cal·ligrafia pulcra d’en Pycelle. «Un cervell molt organitzat», va cavil·lar en Tyrion. I era cert, un cop es desxifrava el sistema de classificació era evident que cada poció tenia el seu lloc. «I quines coses més interessants». Va veure dolçsomni i ombra nocturna, llet de cascall, les llàgrimes de Lys, amanita grisa en pols, matallops, i dansa demoníaca, verí de basilisc, ullcec, sang de vídua…

De puntetes i estirant-se, va abastar un petit flascó polsegós del prestatge de dalt. En va llegir l’etiqueta, va somriure i se’l va guardar a la màniga.

Quan ja tornava a estar assegut a taula pelant un altre ou, el Gran Mestre Pycelle va baixar per l’escala a poc a poc.

—Ja està, senyor. —El vell va seure—. Aquestes coses… val més fer-les com més aviat millor, ja ho crec que sí. Dieu que es tracta d’un assumpte de summa importància?

—Ah, sí.

Les farinetes eren massa espesses per al gust d’en Tyrion, i hauria volgut posar-hi mantega i mel. La veritat era que últimament era difícil trobar mantega i mel a Port Reial, tot i que Lord Gyles en tenia una bona provisió al castell. La meitat dels aliments que consumien procedien de les seves terres o de les de Lady Tanda. Rosby i Stokeworth eren a prop de la ciutat, al nord, i la guerra encara no hi havia arribat.

—El príncep de Dorne, eh? Em permeteu preguntar…?

—Val més que no.

—Com vulgueu. —La curiositat d’en Pycelle estava tan madura que en Tyrion gairebé la podia degustar—. Potser… el Consell del Rei…

En Tyrion va picar la vora del bol amb la cullera de fusta.

—El Consell existeix per aconsellar el rei, mestre.

—Sí —va convenir en Pycelle—, i el rei…

—És un noi de tretze anys. Jo parlo per ell.

—I tant que sí. És clar. Sou la Mà del Rei. Tanmateix… la vostra gentil germana, la nostra Reina Regent…

—… ja porta una càrrega molt gran a les seves encantadores i blanques espatlles. No vull afegir-hi una altra càrrega. I vós? —En Tyrion va decantar el cap i va mirar el Gran Mestre inquisitivament.

En Pycelle va mirar el plat de menjar. Els ulls desaparellats d’en Tyrion, un de verd i un de negre, l’esgarrifaven. El nan ho sabia i se n’aprofitava.

—Ah —va murmurar el vell mirant les prunes—. Sens dubte teniu raó, senyor. És molt considerat per part vostra… alleujar-la d’aquesta… càrrega.

—Així sóc jo. —En Tyrion va tornar a concentrar-se en les farinetes, que no li agradaven—. Considerat. Al capdavall, la Cersei és la meva germana.

—I una dona, a més a més —va afegir el Gran Mestre Pycelle—. Una dona fora del corrent, i tot i això… no és fàcil ocupar-se de tots els assumptes del reialme, si tenim en compte la fragilitat del seu sexe…

«Ui, sí, és una delicada colometa, que ho preguntin a l’Eddard Stark».

—M’alegra que hi estigueu d’acord. I us agraeixo l’hospitalitat de la vostra taula. Però tinc un dia de bojos. —Va baixar de la cadira—. Tingueu la bondat d’informar-me tan bon punt rebem resposta de Dorne.

—Com ordeneu, senyor.

—I només a mi.

—Ah, sí… i tant.

La mà tacada d’en Pycelle s’agafava la barba com un home que s’ofega s’agafaria a una corda. Això va alegrar el cor d’en Tyrion.

«Un», va pensar. Va caminar gronxant-se cap al pati de baix, i les cames atrofiades li rondinaven a cada graó. El sol ja estava alt i el castell es despertava. Els guàrdies patrullaven les muralles, i els cavallers i els homes d’armes s’entrenaven amb armes esmussades. A prop, en Bronn s’estava assegut a la vora d’un pou. Un parell de criades molt boniques van passar davant seu carregant un cistell de vímet entre les dues, però el mercenari no les va ni mirar.

—Bronn, et deixo per inútil. —En Tyrion va assenyalar les noies—. Amb aquest panorama davant, i l’únic que t’interessa és una colla de bèsties que fan soroll amb les armes.

—Hi ha molts bordells a la ciutat on puc canviar una moneda de coure per tot l’entrecuix que vulgui —va contestar en Bronn—, però un dia la meva vida dependrà de si m’he mirat bé aquests bèsties o no. —Es va posar dret—. Qui és el nano de la sobrevesta blava de quadres amb els tres ulls pintats a l’escut?

—Un cavaller sense terres. Es fa dir Tallad. Per què?

—És el millor de tots. Però mi-te’l, cau en una rutina, i sempre ataca amb els mateixos cops i pel mateix ordre. —Va somriure—. El dia que s’enfronti amb mi, això serà la seva perdició.

—Ha jurat lleialtat a en Joffrey. No crec que s’enfronti amb tu.

Van travessar el pati, i en Bronn va ajustar les seves passes a les d’en Tyrion. Últimament el mercenari gairebé semblava respectable. Duia els cabells negres nets i pentinats, s’havia afaitat i portava el plastró negre dels oficials de la Guàrdia de la Ciutat. Sobre les espatlles duia la capa color escarlata dels Lannister, amb dibuixos de mans daurades. En Tyrion l’hi havia regalat quan el va nomenar capità de la seva guàrdia personal.

—Quants peticionaris tenim, avui?

—Uns trenta —va contestar en Bronn—. La majoria amb queixes o perquè volen demanar alguna cosa, com sempre. La vostra mascota ha tornat.

—Lady Tanda? —Se li va escapar un gemec.

—El seu patge. Us ha tornat a convidar a sopar. Diu que servirà cérvol, i oques farcides amb salsa de móres i…

—… i la seva filla —va acabar en Tyrion, fastiguejat. Des que havia arribat a la Fortalesa Roja, Lady Tanda l’assetjava, armada amb un arsenal interminable de pastissos de llamprea, porcs senglars i estofats gustosos. Se li havia ficat al cap que un senyor menor nan seria el consort ideal per a la seva filla Lollys, una noia grossa, flonja i una mica beneita, que es deia que encara era donzella als trenta-tres anys—. Digue-li que lamento no poder assistir-hi.

—Que no t’agrada l’oca farcida? —va dir en Bronn, somrient amb malícia.

—Per què no te la menges tu i et cases amb la noia? O millor encara, que hi vagi en Shagga.

—En Shagga és més probable que es cruspís la donzella i es casés amb l’oca —va observar en Bronn—. En tot cas, la Lollys pesa més que ell.

—Això és veritat —va reconèixer en Tyrion, mentre passaven sota l’ombra d’una passera coberta entre dues torres—. Qui més em demana?

El mercenari es va posar seriós.

—Hi ha un prestamista de Braavos que porta uns papers molt complicats i sol·licita veure el rei pel pagament d’un préstec.

—Com si en Joff sabés comptar més de vint. Envia’l al Ditpetit, que ja trobarà la manera de treure-se’l de sobre. Què més?

—Un senyor menor del Trident diu que els homes del vostre pare li van cremar la fortalesa, van violar la seva dona i van matar els seus pagesos.

—Crec que d’això en diuen guerra. —En Tyrion ensumava l’obra d’en Gregor Clegane, o la de Ser Amory Lorch o qualsevol dels perdiguers infernals preferits del seu pare, els qohoriencs—. Què vol d’en Joffrey?

—Més pagesos —va dir en Bronn—. Ha caminat fins aquí per entonar la cançoneta de la seva lleialtat i suplicar una compensació.

—Faré un forat per rebre’l demà. —Tant si era lleial de debò com si només estava desesperat, un senyor del riu al seu favor li podia ser útil.

—Procura que li donin una cambra còmoda i un àpat calent. Envia-li també un parell de botes, de les bones, cortesia del rei Joffrey.

Una mostra de generositat no feia mai mal. En Bronn va fer que sí amb el cap.

—També hi ha una munió de forners, carnissers i verdulaires que volen parlar amb tu.

—L’última vegada ja els vaig dir que no tenia res per donar-los.

A Port Reial el menjar només entrava amb comptagotes, i la major part es reservava per al castell i la guarnició. Els preus de les hortalisses, la farina i la fruita havien pujat bojament i en Tyrion no volia ni pensar en quina mena de carn anava a parar a les cassoles de les parades del Cau de Puces. Esperava que fos peix. Encara els quedava el riu i el mar…, si més no fins que arribessin les naus de Lord Stannis.

—Volen protecció. Anit una gentada va rostir un flequer al seu forn. Deien que cobrava el pa massa car.

—I és veritat?

—Ja no està en condicions de negar-ho.

—Després no se’l devien menjar, espero.

—Que jo sàpiga, no.

—Al pròxim se’l cruspiran —va dir en Tyrion amb tristesa—. Els dono la protecció que puc. Els capes daurades…

—Afirmen que hi havia capes daurades entre la multitud —va intervenir en Bronn—. Demanen parlar amb el rei en persona.

—Idiotes. —En Tyrion els havia acomiadat amb excuses, el seu nebot els acomiadaria amb fuetades i llances. Estava temptat de deixar que passés…, però no, no ho podia fer. Tard o d’hora, algun enemic atacaria Port Reial, i l’última cosa que els convenia era tenir traïdors amb ganes de venjança dins de la ciutat—. Digue’ls que el rei Joffrey comparteix els seus temors i farà tot el que pugui per ells.

—Volen pa, no promeses.

—Si avui els dono pa, demà en tindré el doble a la porta. Què més?

—Un germà negre que ve del Mur. El majordom diu que porta una espècie de mà podrida dins d’un flascó.

—M’estranya que no se l’hagi cruspit algú. Suposo que l’hauria de rebre. No deu ser pas en Yoren, per casualitat?

—No, és un cavaller. Un tal Thorne.

—Ser Alliser Thorne? —De tots els germans negres que havia conegut al Mur, Ser Alliser Thorne era el que menys li havia agradat. Era un home amargat, malèvol i amb un concepte exagerat de la pròpia vàlua—. Ben mirat, no em ve gens de gust veure Ser Alliser ara mateix. Busca-li una cel·la còmoda on no hagin canviat la palla del jaç des de fa un any i deixem que la seva mà es podreixi una mica més.

En Bronn va fer una riallada i se’n va anar per complir les ordres, mentre en Tyrion pujava l’escala de caragol amb dificultat. Quan travessava el pati exterior coixejant, va sentir que s’apujava el rastell. La seva germana i un gran grup esperaven davant la porta.

Muntada en el seu palafrè blanc, la Cersei estava imponent, com una deessa vestida de verd.

—Germà —va saludar, sense afecte.

La reina no estava contenta amb la manera com havia tractat en Janos Slynt.

—Altesa. —En Tyrion va fer una reverència cortesa—. Aquest matí estàs preciosa. —Portava una corona d’or i una capa d’ermini, i tenia tot un seguici muntat a cavall darrere seu. Ser Boros Blount de la Guàrdia Reial, amb l’armadura blanca i la ganyota enrabiada de sempre; Ser Balon Swann, amb l’arc penjat de la sella amb incrustacions de plata; Lord Gyles Rosby, respirant amb més dificultat que mai; Hallyne el Piromàntic, del Gremi dels Alquimistes, i el nou favorit de la reina, el seu cosí Ser Lancel Lannister, escuder del seu difunt espòs i nomenat cavaller per ordre de la vídua. També l’acompanyaven en Vylarr i vint guàrdies—. On vas, germana? —va preguntar en Tyrion.

—Vaig a fer una ronda per les portes per inspeccionar els nous escorpins i les bombardes. No vull que la gent es pensi que tots som tan indiferents a la defensa de la ciutat com tu. —La Cersei el va mirar de fit a fit amb els seus ulls de color verd clar, impactants fins i tot quan mostraven menyspreu—. M’han informat que en Renly Baratheon s’ha posat en marxa i ha sortit d’Altjardí. Avança pel camí de les Roses, juntament amb totes les seves tropes.

—En Varys em va fer el mateix informe.

—Podria arribar amb la lluna plena.

—Amb la gansoneria que gasta, no —va assegurar en Tyrion—. Celebra un festí cada nit en un castell diferent, i es reuneix amb els cortesans a totes les cruïlles que passa.

—I cada dia s’apleguen més homes sota el seu estendard. Diuen que el seu exèrcit ja té cent mil soldats.

—És molt, no es pot negar.

—Té la força de Rompent de Tempestes i Altjardí darrere, imbècil —va saltar la Cersei—. Tots els banderers d’en Tyrell menys els Redwyn, i això gràcies a mi. Mentre retingui aquells bessons marcats de verola, Lord Paxter es quedarà quiet al Verger i es considerarà afortunat de no haver de participar.

—Llàstima que el Cavaller de les Flors se t’escapolís dels dits. De totes maneres, no som l’únic problema que té en Renly. El nostre pare a Harrenhal, en Robb Stark a Aigüesvives…, si jo fos d’ell no faria el que ell fa. Avançaria, mostraria el meu poder davant de tot el regne, esperaria, vigilaria. Em prendria temps i deixaria que els meus rivals s’enfrontessin entre ells. Si l’Stark ens derrota, el sud caurà en mans d’en Renly com un regal dels déus, sense que hagi de perdre ni un sol home. I si el resultat és un altre, ens podrà caure a sobre mentre ens estem recuperant.

No va aconseguir calmar la Cersei.

—Vull que ordenis al nostre pare que porti el seu exèrcit a Port Reial.

«Que per a l’únic que serviria seria per fer-te sentir segura».

—Des de quan puc donar ordres al nostre pare?

—I quan penses alliberar en Jaime? —va continuar la seva germana, sense fer-li cas—. Val per cent com tu.

—Et prego que ho diguis a Lady Stark. —En Tyrion la va mirar amb un somriure maliciós—. No en tenim cent com jo per bescanviar-los per en Jaime.

—El nostre pare es devia beure l’enteniment quan et va enviar aquí. Dir que ets inútil és poc.

La reina va sacsejar les regnes i va fer mitja volta al seu palafrè. Va sortir per la porta al trot, amb la capa d’ermini voleiant a l’esquena. El seu seguici es va afanyar a seguir-la.

El cert era que en Renly Baratheon no preocupava a en Tyrion ni la meitat que el seu germà Stannis. El poble estimava en Renly, però ell no havia guiat mai un exèrcit a la guerra. L’Stannis era diferent: dur, fred, inexorable. Tant de bo sabés què passava a Rocadrac…, però cap dels pescadors que havia pagat per espiar a l’illa havia tornat, i fins i tot els informadors que l’eunuc assegurava tenir a la mateixa cort de l’Stannis havien estat anguniosament silenciosos. Però a prop de les seves ribes s’havien vist els cascos de ratlles de les galeres lysenes de guerra, i en Varys tenia informes que deien que capitans mercenaris de Myr s’havien posat al servei de Rocadrac.

«Si l’Stannis ataca per mar mentre el seu germà Renly intenta enderrocar les nostres portes, no tardaran a exhibir el cap d’en Joffrey en una pica. I el pitjor és que la meva estarà al costat». Era una idea depriment. Havia de fer plans per portar la Shae fora de la ciutat, on estigués segura, per si el pitjor es feia realitat.

Es va trobar en Podrick Payne davant de portes de les seves estances, amb la mirada clavada a terra.

—És a dins —va anunciar, mirant el cinyell d’en Tyrion—. Allà dins, senyor. Perdó.

—Mira’m, Pod. —En Tyrion va sospirar—. Em posa malalt que parlis amb el meu tapall, sobretot quan no en porto. Encara que em miris a la cara no et tornaràs nan, que no s’encomana. A veure, qui m’espera dins de les meves estances?

—Lord Ditpetit. —En Podrick havia aconseguit mirar-lo a la cara un instant, però ja tornava a abaixar el cap—. Vull dir Lord Petyr. Lord Baelish. El mestre de la moneda.

—Tal com ho dius, qualsevol diria que a dins hi ha una gentada.

El noi es va encongir com si hagués rebut una bastonada i en Tyrion es va sentir absurdament culpable.

Lord Petyr estava assegut al festejador, lànguid i elegant amb el gipó apelfat de color pruna i la capa de seda groga, i amb una mà enguantada sobre el genoll.

—El rei està lluitant amb les llebres amb la ballesta —va dir—. De moment, guanyen les llebres. Veniu a veure-ho.

En Tyrion va haver de posar-se de puntetes per veure-ho. A baix hi havia una llebre morta; una altra bellugava les llargues orelles, agonitzant i amb una sageta clavada al costat. Arreu es veien més sagetes, clavades a la terra com brins de palla que una tempesta hagués escampat.

—Ara! —va cridar en Joff.

L’home va deixar anar la llebre que tenia agafada a les mans i l’animal va començar a saltar. En Joffrey va estirar el disparador de la ballesta. La sageta va fallar per tres pams. La llebre es va quedar quieta sobre les potes de darrere, amb el nassarró tremolós com si ensumés el rei. En Joff va deixar anar un renec i va tornar a tensar la corda, però molt abans que acabés, l’animal ja s’havia esfumat.

—Una altra! —L’encarregat de les llebres va ficar les mans a la conillera. L’animal següent va ser com una estela marronosa sobre les pedres del pati, i el tret precipitat d’en Joffrey va estar a punt d’encertar Ser Preston a l’entrecuix.

—T’agrada la llebre a la cassola, noi? —va preguntar el Ditpetit a en Podrick Payne, tot girant-se.

—Per menjar, senyor? —En Pod va clavar els ulls a les botes del visitant, un calçat ben fet de cuir tenyit de vermell i adornat amb filigranes negres.

—Inverteix en cassoles —va aconsellar el Ditpetit—. D’aquí a poc tindrem una invasió de llebres al castell. Menjarem llebre tres vegades al dia.

—Val més això que rates en broqueta —va dir en Tyrion—. Et pots retirar, Pod. Si no és que Lord Petyr vol prendre alguna cosa…

—No, gràcies. —El Ditpetit va somriure divertit—. Es diu que el que beu amb el nan, es desperta al Mur. Tinc la pell massa blanca per vestir de negre.

«No temeu, senyor», va pensar en Tyrion. «No és precisament el Mur el que us reservo». Es va asseure en una cadira alta amb coixins.

—Avui esteu molt elegant, senyor.

—M’ofeneu. Sempre procuro estar elegant.

—És nou, aquest gipó?

—Sí, sou molt observador.

—Pruna i groc. Són els colors de la vostra casa?

—No. Però t’acabes cansant de portar sempre els mateixos colors; almenys jo me’n canso.

—El ganivet també és una meravella.

—Sí? —La mirada del Ditpetit era enriolada. Va desembeinar el ganivet i li va fer un cop d’ull sense gaire interès, com si fos la primera vegada que el veia—. Acer valyrià i mànec d’osdedrac. Un pèl vulgar, trobo. Si us agrada, és vostre.

—Meu? —En Tyrion el va mirar amb intensitat—. No. Meu no ho és. No ho ha estat mai.

«Ho sap, el malparit insolent ho sap. Ho sap i sap que jo ho sé, i es pensa que no li puc fer res».

Si alguna vegada un home s’havia fet una armadura d’or havia estat en Petyr Baelish, i no en Jaime Lannister. La famosa armadura d’en Jaime era d’acer daurat i prou; en canvi, el Ditpetit… en Tyrion havia descobert quatre coses sobre l’encantador Petyr. Coses inquietants.

Feia deu anys, en Jon Arryn li havia atorgat una sinecura menor a les duanes, on Lord Petyr de seguida es va distingir aconseguint recaptar tres vegades més que cap altre recaptador reial. En Robert era un malgastador prodigiós. Un home com en Petyr Baelish, que tenia el do de fer néixer un dragó d’or fregant-ne dos, era molt valuós per a la seva Mà. Al cap de tres anys d’arribar a la cort ja era mestre de la moneda i tenia un lloc al Consell Privat. Actualment, els ingressos de la corona eren deu vegades més elevats que en temps del seu atribolat predecessor…, si bé els deutes de la corona també s’havien incrementat. En Petyr Baelish era un malabarista de primera.

I també era molt intel·ligent. No es limitava a recaptar l’or i deixar-lo a la cambra del tresor, no. Pagava els deutes del rei amb promeses i posava l’or del rei a treballar. Comprava carros, tendes, naus, cases… Comprava cereals quan hi havia collites abundoses i venia pa quan començava a escassejar. Comprava llana al nord, lli al sud i puntes a Lys. Emmagatzemava les teles, les transportava, les tenyia, les venia. Els dragons d’or creixien i es multiplicaven, i el Ditpetit els prestava i els recuperava amb uns quants plançons.

I, mentrestant, també anava situant homes seus a llocs importants. Els Guardians de les Claus eren seus. Ell havia nomenat el Comptador Reial i el Contrast Reial, que marcava els pesos i les mesures, i també els oficials al capdavant de les tres seques. Nou de cada deu capitans de port, recaptadors d’impostos, agents de duanes, agents tèxtils, cobradors, fabricants de vins… eren lleials al Ditpetit. Eren majoritàriament homes de poc llinatge: fills de mercaders, de senyors menors, de vegades fins i tot forasters, però, pels resultats que obtenien, molt més capacitats que els seus nobles predecessors.

A ningú li havia passat pel cap qüestionar els seus nomenaments. Per què? El Ditpetit no era un perill per a ningú. Era espavilat, somrient, cordial, amic de tots, sempre capaç de trobar l’or que li demanés el rei o la Mà, i com que no procedia d’una nissaga destacada, només estava un graó per sobre d’un cavaller sense terres. No s’havia de témer res d’ell. No tenia banderers per convocar; no tenia ni exèrcit ni gran fortalesa; no tenia possessions importants, ni perspectives de fer un gran casament.

«Però gosaria tocar-lo?», va pensar en Tyrion. «Encara que sigui un traïdor». No tenia gens clar que pogués, i menys ara, en plena guerra. Amb el temps podria substituir els homes del Ditpetit en posicions clau per altres que li fossin lleials, però…

Es van sentir crits al pati.

—Ah, Sa Altesa ha mort una llebre —va observar Lord Baelish.

—Una llebre molt lenta, sens dubte —va convenir en Tyrion—. Senyor, tinc entès que, mentre vau ser pupil a Aigüesvives, teníeu una relació molt estreta amb els Tully.

—Es podria dir que sí. Sobretot amb les nenes.

—Com d’estreta?

—Jo les vaig desflorar. Us sembla prou estreta?

Va dir la mentida —perquè en Tyrion estava força segur que era mentida— amb tanta naturalitat que qualsevol se l’hauria cregut. Potser la que va mentir va ser la Catelyn Stark, sobre com va perdre la virginitat i sobre el punyal. Com més gran es feia, més conscient era en Tyrion que no hi havia res senzill i poques coses eren veritat.

—Les filles de Lord Hoster no m’aprecien gens —va explicar—. Dubto que escoltessin cap proposta que vingués de mi. En canvi, venint de vós, les mateixes paraules els sonarien més dolces.

—Això dependria de les paraules. Si penseu oferir la Sansa a canvi del vostre germà, no em feu perdre el temps. En Joffrey no prescindirà de la seva joguina i Lady Catelyn no és prou beneita per canviar el Matareis per una nena.

—També compto tenir l’Arya. Tinc homes que la busquen.

—Buscar no és el mateix que trobar.

—Ho tindré present, senyor. En tot cas, a qui esperava que féssiu canviar d’opinió és a Lady Lysa. Per a ella tinc una oferta més llaminera.

—La Lysa és més tractable que la Catelyn, això és veritat…, però també és més poruga, i tinc entès que us detesta.

—Ella creu que en té bons motius. Mentre vaig ser el seu hoste al Niu d’Àligues, va insistir que jo havia mort el seu espòs i no volia escoltar les meves negatives. —Es va inclinar endavant—. Però si li lliuro l’autèntic assassí d’en Jon Arryn, potser canviarà l’opinió que té de mi.

—L’autèntic assassí? —Allò va fer que el Ditpetit s’incorporés una mica—. Confesso que m’heu despertat la curiositat. A qui proposeu?

—Sóc generós amb els meus amics —va dir en Tyrion, somrient—. La Lysa Arryn ho hauria d’entendre.

—Voleu la seva amistat o les seves espases?

—Totes dues coses.

El Ditpetit es va acariciar la barbeta pulcra.

—La Lysa té molts maldecaps. Els clans estan llançant atacs a les Muntanyes de la Lluna; són més que mai i estan més ben armats.

—Sí, és preocupant —va dir en Tyrion Lannister, que els havia proporcionat les armes—. Jo podria ajudar-la en aquest sentit. Amb una paraula meva…

—I a ella què li costaria aquesta paraula?

—Vull que Lady Lysa i el seu fill reconeguin en Joffrey com a rei, li jurin lleialtat i…

—… i combati contra els Stark i els Tully? —El Ditpetit va brandar el cap—. Aquesta és la pedra amb què ensopegareu sempre, Lannister. La Lysa mai no enviarà els seus cavallers contra Aigüesvives.

—Ni jo li demanaria que ho fes. Ja tenim prou enemics. Utilitzaria les seves forces contra Lord Renly o contra Lord Stannis, si és que surt de Rocadrac. A canvi, tindria justícia per a en Jon Arryn i pau a la Vall. Fins i tot nomenaré aquell nen esgarrifós Guardià de l’Orient, com el seu pare. —«El vull veure volar», va dir una veueta infantil al seu cap—. I, per tancar el tracte, li donaré la meva neboda.

Va tenir el plaer de veure una expressió de sincera sorpresa als ulls verds grisencs d’en Petyr Baelish.

—La Myrcella?

—Quan arribi a l’edat, es podrà esposar amb el petit Lord Robert. Fins llavors, serà la pupil·la de Lady Lysa al Niu d’Àligues.

—Què opina d’aquest pla Sa Altesa la reina? —En Tyrion va arronsar les espatlles, i el Ditpetit es va trencar de riure—. Ja m’ho semblava. Sou un homenet perillós, Lannister. Sí, li podria entonar la cançoneta a la Lysa. —Una altra vegada el somriure murri, la mirada maliciosa—. Si ho volgués.

En Tyrion va esperar, convençut que el Ditpetit no suportaria un silenci gaire llarg.

—Què? —va continuar Lord Petyr, sense immutar-se—. Què hi ha per a mi?

—Harrenhal.

Va ser interessant veure-li la cara. El pare de Lord Petyr havia estat el menor dels senyors menors, el seu avi un cavaller sense terres; per naixement, només tenia unes quantes fanecades de pedra a la costa assotada pel vent dels Dits. Harrenhal era una de les prunes més sucoses dels Set Regnes, amb terres extenses, riques i fèrtils, i un castell tan formidable com el de qualsevol reialme… i més gran encara que el d’Aigüesvives, on en Petyr Baelish havia estat acollit per la Casa Tully, i d’on va ser expulsat precipitadament quan va gosar posar els ulls sobre la filla de Lord Hoster.

El Ditpetit es va entretenir a col·locar-se els plecs de la capa, però en Tyrion ja havia vist el llampec de cobdícia en aquells ulls murris de gat. «Ja el tinc», va pensar.

—Harrenhal està maleït —va dir Lord Petyr, finalment, intentant fer veu d’avorriment.

—Doncs, tireu-lo a terra i construïu-vos un altre castell que us plagui més. Recursos no us en faltaran. Penso nomenar-vos senyor feudal del Trident. Els senyors del riu han demostrat que no són de fiar. Us hauran de jurar lleialtat si volen conservar les terres.

—Fins i tot els Tully?

—Si en queda cap de viu quan això acabi…

El Ditpetit era com una criatura que acabés de mossegar una bresca d’amagat. Intentava veure on eren les abelles, però la mel era massa dolça.

—Harrenhal, amb totes les seves terres i els ingressos —va murmurar—. De cop em convertiria en un dels senyors més grans del regne. No pretenc ser ingrat, senyor, però per què?

—Vau servir bé la meva germana en el tràngol de la successió.

—Com en Janos Slynt. Que va rebre fa poc aquest mateix castell, Harrenhal… i se li va prendre de seguida que va deixar de ser útil.

—M’heu enxampat, senyor. —En Tyrion va riure—. Què voleu que us digui? Us necessito per convèncer Lady Lysa. A en Janos Slynt no el necessitava. —Va arronsar les espatlles—. Prefereixo veure-us a vós a Harrenhal que en Renly assegut al Tron de Ferro. Més senzill no pot ser.

—Ja ho crec. Us adoneu que potser m’he de tornar a allitar amb Lady Lysa perquè consenti aquest matrimoni?

—No tinc cap dubte que estareu a l’altura de la missió.

—Una vegada vaig dir a en Ned Stark que si et trobaves despullat al costat d’una dona lletja, l’únic que podies fer era tancar els ulls i anar per feina. —El Ditpetit va ajuntar els palpissos dels dits i va fitar els ulls desaparellats d’en Tyrion—. Deixeu-me quinze dies per resoldre alguns assumptes i preparar una nau que em porti a Port Gavina.

—Em sembla molt bé.

—Ha estat un matí molt agradable, Lannister —va dir el Ditpetit, tot aixecant-se—. I profitós… per a tots dos, espero.

Va fer una reverència i es va girar per sortir, amb un remolí de seda groga.

«Dos», va pensar en Tyrion.

Va pujar al dormitori per esperar en Varys, que no tardaria a aparèixer. Segurament al vespre. Potser quan sortís la lluna, però esperava que no. Tenia ganes de veure la Shae.

Es va endur una sorpresa agradable quan en Galt dels Corbs de Pedra li va dir una hora més tard que l’home empolvorat demanava per veure’l.

—Sou molt cruel —va recriminar-li l’eunuc— amb el pobre Gran Mestre, que es mor de curiositat. No suporta els secrets.

—Sou un corb que diu a la gralla que és negra? O us estimaríeu més no saber què he proposat a en Doran Martell?

—Potser els meus ocellets ja m’ho han explicat —va respondre en Varys, amb moltes rialletes.

—Què dieu, ara! —Allò sí que ho volia sentir—. Parleu.

—Fins ara els homes de Dorne s’han mantingut al marge d’aquesta guerra. En Doran Martell ha cridat els seus banderers, però no ha anat més enllà. El seu odi per la Casa Lannister és conegut de tothom i l’opinió general és que s’unirà a Lord Renly. Vós voldríeu dissuadir-lo de fer-ho.

—Fins ara, és evident —va comentar en Tyrion.

—L’única incògnita és què li podeu haver ofert a canvi de la seva aliança. El príncep és un sentimental i encara plora la pèrdua de la seva germana Elia i els seus estimats infants.

—El meu pare em va dir una vegada que un senyor no permet mai que els sentiments s’interposin en el camí de la seva ambició… I ara que Lord Janos ha vestit el negre, tenim un seient lliure al Consell Privat.

—Un seient al Consell no és una oferta menyspreable —va reconèixer en Varys—, però n’hi deu haver prou amb això perquè un home orgullós oblidi l’assassinat de la seva germana?

—Per què l’hauria d’oblidar? —va preguntar en Tyrion, somrient—. Li he promès lliurar-li els assassins de la seva germana, vius o morts, com ho prefereixi. Quan s’acabi la guerra, és clar.

—Els meus ocellets m’expliquen —va dir en Varys, mirant-lo de biaix— que la princesa Elia va cridar… cert nom… quan la van anar a buscar.

—Si ho sap tothom, encara és un secret? —Tothom sabia que en Gregor Clegane havia mort l’Elia i el seu nadó. Es deia que havia violat la princesa amb la sang i el cervell del seu fill encara a les mans.

—Aquest secret és el servent més fidel del vostre pare.

—El meu pare serà el primer a dir-vos que cinquanta mil homes de Dorne valen més que un gos rabiós.

—I si el príncep exigeix la sang del senyor que va donar l’ordre? —va preguntar en Varys, mentre s’acaronava la galta empolvorada—. A més de la del que la va executar?

—En Robert Baratheon encapçalava la revolta. En definitiva, totes les ordres procedien d’ell.

—En Robert no era a Port Reial.

—En Doran Martell, tampoc.

—Bé. Sang per al seu orgull, un seient per a la seva ambició. Or i terres, no cal ni dir-ho. Una oferta llaminera…, però les llaminadures es poden enverinar. Si jo fos el príncep, exigiria una cosa més abans d’acceptar aquesta bresca. Una garantia de bona voluntat, una salvaguarda contra la traïció. —En Varys va fer el seu somriure més llefiscós—. Quin dels dos li donareu?

—Ja ho sabeu, oi? —va dir en Tyrion, sospirant.

—Ja que ho dieu… sí. En Tommen. No podeu oferir la Myrcella a en Doran Martell i a la Lysa Arryn alhora.

—Recordeu-me que no jugui a les endevinalles amb vós. Feu trampes.

—El príncep Tommen és un bon noi.

—Si l’aparto de la Cersei i d’en Joffrey quan encara és petit, potser arribarà a ser un bon home.

—I un bon rei?

—El rei és en Joffrey.

—I en Tommen l’hereu, si Sa Altesa patís algun mal. En Tommen, que té tan bon caràcter, i que és… tan tractable.

—Teniu una ment desconfiada, Varys.

—M’ho prenc com un compliment, senyor. En tot cas, el príncep Doran no serà insensible al gran honor que li feu. Un moviment molt hàbil…, però té un petit defecte.

—Que es diu Cersei? —va dir el nan, rient.

—De què serveix l’art de la política contra l’amor d’una mare pel dolç fruit del seu ventre? Potser, per la glòria de la seva casa i la seguretat del regne, es podria convèncer la reina perquè s’allunyés d’en Tommen o de la Myrcella. Però de tots dos? De cap manera.

—El que la Cersei no sàpiga no li farà mal.

—I si Sa Altesa descobrís les vostres intencions abans que els plans estiguessin madurs?

—Home —va dir en Tyrion—, aleshores sabria que l’home que l’hi ha explicat és el meu enemic.

I quan en Varys va riure, en Tyrion va pensar: «Tres».