Daenerys

A les muralles de Qarth, alguns homes feien sonar gongs per anunciar la seva arribada, mentre altres tocaven uns curiosos corns que envoltaven els seus cossos com grans serps de bronze. De la ciutat va sorgir una columna de camells, els seus guàrdies d’honor. Els genets portaven cota d’escates de coure i elms en forma de musell, amb ullals de coure i unes plomes negres llargues de seda, i muntaven sobre unes selles amb robins i granats encastats. Els camells anaven guarnits amb flassades de cent colors diferents.

—Qarth és la ciutat més gran que mai ha existit i que mai existirà —li havia dit en Pyat Pree quan estaven entre els ossos de Vaes Tolorro—. És el centre del món, la porta entre el nord i el sud, el pont entre l’est i l’oest, més antiga que el record de cap home i tan magnífica que en Saathos el Savi en va apartar els ulls quan la va mirar per primera vegada, perquè sabia que a partir d’aquell moment tot el que veiés li semblaria insignificant i lleig en comparació.

La Dany no es va prendre les elogioses paraules del bruixot al peu de la lletra, però la magnificència de la gran ciutat era innegable. Tres grans muralles encerclaven Qarth, profusament decorades amb gravats. L’exterior era de gres rogenc, de trenta peus d’alçària i ornada amb animals: serps reptant, milans voladors i peixos que nedaven, intercalats amb llops de les immensitats desolades, zevalls llistats i elefants monstruosos. El mur central, de quaranta peus d’alçària, era de granit gris animat amb escenes bèl·liques: el xoc d’una espasa amb un escut i una llança, fletxes que volaven, herois que lluitaven, nadons esquarterats i pires amb cossos morts. La muralla interior feia cinquanta peus i era de marbre negre, amb gravats que van fer pujar els colors a la Dany, fins que es va dir que era una bleda. No era una donzella; si podia mirar les escenes esfereïdores de la muralla grisa, per què havia d’apartar els ulls de les imatges d’homes i dones donant-se plaer?

Les portes exteriors estaven folrades amb coure, les del mig amb ferro i les de dins tenien ulls daurats encastats. Totes es van anar obrint quan la Dany s’hi atansava. Va entrar sobre la plata a la ciutat i els nens van sortir corrent per escampar flors davant d’ella. Portaven sandàlies daurades i pintura lluent, res més.

Tots els colors que faltaven a Vaes Tolorro s’havien congregat a Qarth; al voltant de la Daenerys s’apinyaven uns edificis fabulosos, com sortits d’un somni, de tons roses, liles i ocres. Va passar per sota d’un arc de bronze en forma de dues serps que s’aparellaven, amb les escates fetes de delicades làmines de jade, obsidiana i lapislàtzuli. Unes torres esveltes s’elevaven més enlaire que cap de les que havia vist mai la Dany, i a totes les places brollaven elaborades fonts, amb grifs, dracs i mantícores esculpides.

Els qarthiencs omplien els carrers i miraven des d’uns balcons lleugers que semblaven massa fràgils per suportar-ne el pes. Eren una gent alta de pell blanca, abillats amb peces de lli, brocat i pell de tigre, i als ulls de la Dany tots semblaven senyors o dames. Les dones portaven uns vestits llargs que deixaven un pit nu, i els homes preferien unes faldilles de seda amb denes cosides. La Dany se sentia malgirbada i bàrbara passant davant d’ells, amb aquella túnica de pell de lleó i el Drogon negre en una espatlla. Els dothrakis anomenaven els qarthiencs homes de llet perquè eren molt blancs, i Khal Drogo havia somiat el dia que podria saquejar les grans ciutats de l’est. La Dany va fer un cop d’ull als seus genets de sang, els ulls ametllats dels quals no reflectien en absolut els seus pensaments. «No veuen res més que el botí?», va pensar. «Els devem semblar d’allò més salvatges, a aquests qarthiencs».

En Pyat Pree va conduir el seu petit khalasar cap al centre d’un pòrtic, on els antics herois de la ciutat estaven representats en una mida que triplicava el natural, sobre columnes de marbre blanc i verd. Van travessar un basar dins d’un edifici d’aspecte cavernós, amb una gelosia al sostre que acollia un miler d’ocells de colors vistosos. Per damunt de les parades, a les parets esglaonades creixien arbres i plantes de flor, i a sota semblava com si tot el que els déus havien posat a la terra es vengués allà.

La seva plata es va espantar quan el príncep mercader Xaro Xhoan Daxos va apressar el pas per acostar-se-li. Havia observat que els cavalls no suportaven tenir camells a prop.

—Si veieu alguna cosa que desitgeu, oh, la més bonica de les dones, només heu de dir-ho i serà vostra —va cridar en Xaro des de dalt de la seva ornamentada sella embanyada.

—Tot Qarth és seu, no necessita bagatel·les —va replicar en Pyat Pree, de llavis blaus, des de l’altra banda—. Serà tal com vaig prometre, khaleesi. Acompanyeu-me a la Casa dels Immortals, i beureu de la veritat i la saviesa.

—Creus que ha d’anar al teu Palau de Pols quan jo li puc donar llum del sol, aigua fresca i sedes per dormir? —va dir en Xaro al bruixot—. Els Tretze posaran una corona de jade negra i òpals de foc sobre el seu preciós cap.

—L’únic palau que anhelo és el castell roig de Port Reial, senyor Pyat. —La Dany no es refiava del bruixot. La maegi Mirri Maz Duur l’havia fet recelar d’aquells que practicaven la bruixeria—. I si els grans de Qarth em volen fer regals, Xaro, que m’ofereixin vaixells i espases per recuperar el que és legítimament meu.

Els llavis blaus d’en Pyat es van inclinar amunt, en un graciós somriure.

—Serà com vós ordeneu, khaleesi. —Va continuar endavant, balancejant-se amb el moviment del camell, amb les túniques brodades voleiant al darrere.

—La jove reina és més assenyada del que semblaria per l’edat —va dir en Xaro Xhoan Daxos, en veu baixa, des de la seva alta muntura—. A Qarth tenim una dita: la casa d’un bruixot és feta d’ossos i mentides.

—Així, per què els homes abaixen la veu quan parlen dels bruixots de Qarth? A tot l’Orient es té un gran respecte pel seu poder i la seva saviesa.

—En altres temps van ser molt poderosos —va coincidir en Xaro—, però ara són més ridículs que els soldats vells que fanfarronegen de les seves proeses, quan ja fa molt temps que han perdut les forces i la destresa. Llegeixen aquells rotlles de pergamí esmicolat, beuen matís-del-capvespre fins que els llavis se’ls tornen blaus i insinuen tenir uns poders temibles, però són closques buides comparats amb els d’abans. T’aviso que els obsequis d’en Pyat Pree es convertiran en pols a les teves mans. —Va fer tastar el fuet al camell i aquest va apressar el pas.

—El corb diu negra a la gralla —va mussitar Ser Jorah en la llengua comuna de Westeros. El cavaller exiliat muntava a la seva dreta, com sempre. Per fer l’entrada a Qarth s’havia tret la vestimenta dothraki per vestir-se amb la plata, la cota de malla i la llana dels Set Regnes, de l’altra punta de món—. I faríeu bé d’evitar tant l’un com l’altre, Altesa.

—Aquests homes m’ajudaran a recuperar la meva corona —va dir—. En Xaro té unes riqueses immenses, i en Pyat Pree…

—… aspira al poder —va afegir el cavaller bruscament. Sota aquella sobrevesta verd fosc, l’ós de la Casa Mormont s’alçava sobre les potes del darrere, negre i ferotge. En Jorah tenia un aspecte igualment ferotge quan mirava amb mala cara la munió de gent que omplia el basar—. Jo no m’estaria aquí gaire estona, senyora reina. D’aquest indret no m’agrada ni l’olor.

—Potser són els camells, el que ensumeu. —La Dany va somriure—. Jo diria que els qarthiencs fan prou bona olor.

—Les bones olors de vegades serveixen per tapar les repugnants.

«El meu gran ós», va pensar la Dany, «sóc la seva reina, però sempre seré el seu cadell també, i sempre em protegirà». Allò la feia sentir segura, i alhora trista. Hauria volgut poder estimar-lo millor del que ho feia.

En Xaro Xhoan Daxos havia ofert a la Dany l’hospitalitat de casa seva mentre fos a la ciutat. Ella s’esperava alguna cosa imponent, però no un palau més gran que molts dels mercats de la ciutat. «Fa que la mansió del magíster Illyrio de Pentos sembli una cort de porcs», va pensar. En Xaro li va jurar que la seva llar podia acollir còmodament tota la seva gent i també els seus cavalls; de fet, se’ls va empassar. A ella li van assignar tota una ala, on tindria els seus propis jardins, un estany de marbre per banyar-se, una torre d’endevinació i un laberint de bruixot. Els esclaus l’atendrien en tot el que necessités. A les seves cambres privades, els terres eren de marbre verd, i unes draperies de sedes de colors, que brillaven a cada alenada d’aire, decoraven les parets.

—Sou massa generós —va dir a en Xaro Xhoan Daxos.

—No hi ha regals massa grans per a la Mare de Dracs. —En Xaro era un home lànguid i elegant, calb i amb un nas en forma de bec amb robins, òpals i escates de jade encastats—. Demà tindreu un banquet amb paó i llengua d’alosa i sentireu música digna de les dones més formoses. Els Tretze es presentaran davant de vós per retre-us homenatge, i també tots els grans de Qarth.

«Tots els grans de Qarth vindran a veure els meus dracs», va pensar la Dany, però va donar gràcies a en Xaro abans de fer-lo retirar. En Pyat Pree també se’n va anar, prometent-li que demanaria audiència als Immortals.

—Un honor tan poc freqüent com la neu a l’estiu.

Abans de sortir va besar els peus nus de la Dany amb els seus llavis blaus i li va lliurar un obsequi, un flascó d’ungüent que, segons li va assegurar, li permetria veure els esperits de l’aire. L’última dels tres il·lustres a anar-se’n va ser la Quaithe de l’Ombra.

D’ella, la Dany sols va rebre un advertiment.

—Aneu amb compte —va dir la dona de la màscara de laca vermella.

—Amb qui?

—Amb tothom. La gent vindrà nit i dia a veure la meravella que ha tornat a néixer al món, i quan la vegin la desitjaran, perquè els dracs són foc convertit en carn, i el foc és poder.

Quan la Quaithe va ser fora, Ser Jorah va dir:

—Té raó, senyora reina… tot i que no m’agrada gaire més que els altres.

—No l’entenc. —En Pyat i en Xaro havien cobert la Dany de promeses des de l’instant que havien vist els seus dracs, alhora que es declaraven servents lleials en tot. En canvi, de la Quaithe només n’havia obtingut unes paraules críptiques. I l’amoïnava no haver vist mai la cara d’aquella dona. «Pensa en la Mirri Maz Duur», es va dir. «Recorda la traïció». Es va girar cap els seus genets de sang—: Mentre siguem aquí, mantindrem la nostra pròpia guàrdia. Procureu que ningú entri a aquesta ala del palau sense el meu permís, i assegureu-vos que els dracs sempre estiguin ben vigilats.

—Així es farà, khaleesi —va dir l’Aggo.

—Tan sols hem vist les zones de Qarth que en Pyat Pree volia que veiéssim —va continuar—. Rakharo, continua recorrent tota la ciutat i digue’m què hi has trobat. Emporta’t homes bons, i també dones, perquè entrin als llocs que estiguin prohibits als homes.

—El que em digueu, jo ho faig, sang de la meva sang —va dir en Rakharo.

—Ser Jorah, busqueu els molls i fixeu-vos en quina mena de naus hi ha amarrades. Ha passat gairebé mig any d’ençà que em van arribar notícies dels Set Regnes. Potser els déus han guiat cap aquí algun bon capità de Westeros amb un vaixell que ens porti a casa.

—Això no seria pas una sort —va dir el cavaller arrufant les celles—. L’Usurpador us matarà, segur com que demà sortirà el sol. —En Mormont es va ficar els polzes dins del cinturó—. El meu lloc és aquí, al vostre costat.

—En Jhogo també em pot protegir. Vós parleu més idiomes que els meus genets de sang i els dothrakis desconfien del mar tant com dels qui hi naveguen. Només vós em podeu servir en això. Passegeu entre els vaixells i parleu amb els mariners, esbrineu d’on són i cap a on van, i quina mena d’home és el seu capità.

—Com vós digueu, senyora reina. —L’exiliat va fer que sí amb el cap, reticent.

Quan tots els homes van haver marxat, les donzelles li van treure les peces de seda que portava, brutes del viatge, i la Dany es va dirigir amb passes silencioses a l’estany de marbre, situat a l’ombra d’un pòrtic. L’aigua era deliciosament fresca, i hi nedaven uns peixets daurats diminuts que li van començar a rosegar suaument la pell, fent-li pessigolles. Era molt agradable aclucar els ulls i surar, sabent que podia descansar tant com volgués. Hauria volgut saber si a la Fortalesa Roja de l’Aegon hi devia haver un estany com aquell, i jardins fragants plens d’espígol i menta. «N’hi deu haver, segur. En Viserys sempre deia que els Set Regnes eren més bonics que cap altre lloc del món».

Quan va pensar en casa seva es va amoïnar. Si el seu sol i estrelles hagués viscut, hauria guiat el seu khalasar per l’aigua enverinada i hauria derrotat els seus enemics, però la seva força havia abandonat el món. Li quedaven els seus genets de sang, que li havien jurat fidelitat de per vida i estaven ben ensinistrats per matar, però només a la manera dels senyors dels cavalls. Els dothrakis saquejaven ciutats i assolaven regnes, no els governaven. La Dany no tenia la intenció de reduir Port Reial a unes ruïnes calcinades plenes de fantasmes inquiets. Ja s’havia empassat massa llàgrimes. «Vull embellir el meu regne, omplir-lo d’homes grassos, noies boniques i vailets riallers. Vull que el meu poble somrigui quan em vegi passar a cavall, igual com en Viserys deia que somreien en veure el meu pare».

Però per fer-ho, l’havia de conquerir.

«L’Usurpador et matarà, segur com que demà sortirà el sol», havia dit en Mormont. En Robert havia mort el seu valent germà Rhaegar, i un dels seus sicaris havia travessat el mar dothraki per enverinar-la a ella i al seu fill no nat. Deien que en Robert Baratheon era fort com un brau i intrèpid en la batalla, un home a qui res no agradava tant com la guerra. I tenia al seu costat els grans senyors que el seu germà havia anomenat gossos de l’Usurpador, l’Eddard Stark, d’ulls freds i cor glaçat, i els daurats Lannister, pare i fill, tan rics i poderosos com traïdors.

Com podia derrotar aquells homes? Quan Khal Drogo era viu, els homes tremolaven i li feien obsequis per aplacar la seva ira. Si no l’hi arribaven obsequis prenia les seves ciutats, riqueses, esposes i tot el que trobava. Però el seu khalasar era ingent, mentre que el d’ella era exigu. La seva gent l’havia seguit quan va travessar el desert roig perseguint el seu cometa, i també la seguiria si travessava l’aigua enverinada, però no serien suficients en nombre. Potser ni tan sols no tindria prou dracs. En Viserys creia que el regne s’alçaria pel seu rei legítim… Però en Viserys havia estat un ximple, i els ximples creuen en ximpleries.

Els dubtes li van provocar un calfred. Tot d’una, va notar l’aigua massa freda, i els peixets que li rosegaven la pell ara li feien nosa. La Dany es va posar dreta i va sortir de l’estany.

—Irri! —va cridar—. Jhiqui!

Mentre les donzelles l’eixugaven i l’embolicaven amb una bata de seda gruixuda, li van venir al pensament els tres homes que la buscaven a la Ciutat dels Ossos. «L’Estel Sagnant em va guiar a Qarth amb un propòsit. Aquí trobaré el que necessito, si tinc prou força per endur-me el que m’ofereixin i prou saviesa per evitar paranys i ardits. Si els déus volen que conquereixi, ells proveiran, em faran arribar un senyal, i si no… si no…».

Era el capvespre i la Dany donava menjar als dracs, quan l’Irri es va presentar apartant les cortines de seda per dir-li que Ser Jorah havia tornat dels molls… i no havia vingut sol.

—Fes-lo venir, amb qui sigui que hagi portat —va dir encuriosida.

Quan van entrar, la Dany estava asseguda sobre una pila de coixins, envoltada pels dracs. L’home que l’acompanyava duia una capa verda, plomes grogues i tenia la pell negra com l’atzabeja polida.

—Altesa —va anunciar el cavaller—, porto a la vostra presència en Quhuru Mo, capità de la Vent de Canyella, d’Arbres Alts.

—És un gran honor per a mi, Altesa —va dir l’home negre clavant un genoll a terra, no en la llengua de les illes de l’Estiu, que la Dany no parlava, sinó en el líquid valyrià de les Nou Ciutats Lliures.

—L’honor és meu, Quhuru Mo —va fer la Dany en la mateixa llengua—. Veniu de les illes de l’Estiu?

—És així, Altesa, però abans, fa encara no mig any, vam fer escala a Antiga. D’allà us porto un obsequi extraordinari.

—Un obsequi?

—Es tracta d’una notícia. Mare de Dracs, Filla de la Tempesta, us ben asseguro que en Robert Baratheon és mort.

A fora de les muralles queia el crepuscle sobre Qarth, però dins el cor de la Dany havia sortit el sol.

—Mort? —va repetir. A la seva falda, el negre Drogon va xiular i de la boca en va pujar un fum rosat, com un vel—. N’esteu segur? L’Usurpador és mort?

—En corre la veu a Antiga, a Dorne, a Lys i a tots els altres ports on hem fet escala.

«Em va enviar un vi enverinat, però jo sóc viva i ell se n’ha anat».

—Quina mena de mort ha tingut? —Sobre la seva espatlla, el Viserion va agitar l’aire batent les ales de color crema.

—Destrossat per un ós monstruós mentre caçava al bosc Reial, això és el que vaig sentir a Antiga. Altres diuen que el va trair la reina, el seu germà o Lord Stark, que era la seva Mà. Ara bé, totes les històries coincideixen en una cosa: el rei Robert és mort i enterrat.

La Dany mai no havia vist el rostre de l’Usurpador, però pocs dies havien passat que no hi hagués pensat. Havia tingut al damunt la seva gran ombra des del mateix dia que va néixer, quan, enmig de sang i tempestes, va arribar a un món on ja no hi havia un lloc per a ella. I ara aquell foraster d’eben havia dissipat l’ombra.

—Ara el Tron de Ferro l’ocupa el noi —va dir Ser Jorah.

—Regna el rei Joffrey —va coincidir en Quhuru Mo—, però governen els Lannister. Els germans d’en Robert han fugit de Port Reial. Segons es diu, volen reclamar la corona. I ha caigut la Mà, Lord Stark, que era amic del rei Robert. L’han agafat pres per traïció.

—En Ned Stark un traïdor? —va dir Ser Jorah, fent una bufada—. No pot ser de cap manera. És més fàcil que torni el Llarg Estiu que no pas que en Ned taqui el seu preuat honor.

—Quin honor li quedava? —va replicar la Dany—. Havia traït el seu veritable rei, igual que aquests Lannister. —L’alegrava sentir que els gossos de l’Usurpador es barallaven entre ells, per bé que no li estranyava. Havia passat el mateix quan en Drogo va morir, i el seu gran khalasar es va esmicolar—. El meu germà Viserys també és mort, era el rei legítim —va dir a l’illenc—. Khal Drogo, el meu marit, el va matar amb una corona d’or fos.

Hauria estat més assenyat el seu germà si hagués sabut que la venjança que anhelava la tenia tan a l’abast?

—El meu condol, Mare de Dracs, per vós i pel sagnant Westeros, privat del seu legítim rei.

Sota els dits càlids de la Dany, el verd Rhaegal mirava de fit a fit el foraster amb ulls d’or fos. Va obrir la boca i les seves dents van brillar com agulles negres.

—Quan torna a Westeros el vostre vaixell, capità?

—Em temo que no abans d’un any o més. Des d’aquí, la Vent de Canyella navegarà rumb a l’est, seguint la ruta del comerç pel mar de Jade.

—D’acord —va fer la Dany, decebuda—. Aleshores us desitjo bons vents i tractes profitosos. M’heu fet un regal molt valuós.

—Em sento generosament recompensat, gran reina.

—Com és? —Les seves paraules l’havien deixat perplexa.

—He vist dracs —va dir amb ulls brillants.

—I algun dia en veureu més, espero —va dir la Dany amb una rialla—. Veniu a veure’m a Port Reial quan ocupi el tron del meu pare i tindreu una gran recompensa.

L’home de les illes de l’Estiu li va prometre que hi aniria i la va besar lleument als dits abans d’anar-se’n. La Jhiqui el va acompanyar cap a fora i Ser Jorah Mormont es va quedar.

—Khaleesi —va dir el cavaller quan els dos homes van ser fora—, jo no parlaria tan obertament dels meus plans, si fos de vós. Aquest home els pot anar esbombant a tot arreu on vagi.

—Que ho faci —va dir ella—. Que tot el món conegui les meves intencions. L’Usurpador és mort, tant se val, ara.

—No totes les històries dels mariners són certes —la va prevenir Ser Jorah—, i encara que en Robert sigui mort de debò, el seu fill ocupa el seu tron. En realitat, res no ha canviat.

—Sí, tot ha canviat. —La Dany es va aixecar d’una revolada. Els dracs es van apartar, tot cridant i obrint les ales. Amb uns quants cops d’ala, el Drogon es va posar sobre l’arcada de la porta. Els altres es van escampar pel terra, arrossegant la punta de les ales pel marbre—. Abans, els Set Regnes eren com el khalasar del meu Drogo: cent mil units en un per la seva fortalesa. Ara estan dispersos, tal com va passar amb els khalasar quan el meu khal va morir.

—Els nobles sempre han lluitat. Digueu-me qui ha guanyat i us diré què significa. Khaleesi, els Set Regnes no us cauran a les mans com préssecs madurs. Necessitareu una flota, or, exèrcits, aliances…

—Ja ho sé, tot això. —Li va agafar les mans entre les seves i va mirar aquells ulls foscos que desconfiaven. «De vegades em veu com una nena que ha de protegir, i de vegades com una dona amb qui voldria anar al llit, però no sé pas si mai em veu com la seva reina»—. No sóc la nena espantada que vau trobar a Pentos. És veritat que només he viscut quinze dies del nom, però sóc tan vella com les ancianes del dosh khaleen i tan jove com els meus dracs, Jorah. He donat a llum un fill, he cremat un khal i he travessat el desert roig i el mar dothraki. La meva sang és la del drac.

—També ho era la del vostre germà —va dir obstinat.

—Jo no sóc en Viserys.

—No —va admetre—. Vós sou més com en Rhaegar, diria, però fins i tot en Rhaegar es podia matar. En Robert ho va demostrar al Trident, amb una atxa i res més. Fins i tot els dracs poden morir.

—Els dracs moren. —La Dany es va posar de puntetes per fer-li un suau petó a la galta sense afaitar—. I els que maten dracs també.