Arya

L’Arya es va enfilar a la branca més alta i des d’allà va poder veure les xemeneies que sobresortien entre els arbres. Les teulades de palla s’amuntegaven a la vora del llac i del rierol que hi desembocava, i un moll de fusta s’endinsava en l’aigua, al costat d’una construcció llarga i baixa amb la teulada de pissarra.

Es va estirar una mica més fins que la branca va començar a torçar-se sota el seu pes. Al moll no hi havia barques amarrades, però va veure que d’algunes xemeneies sortien unes fines rosques de fum, a més de part d’un carro amagat rere un estable.

«Allà hi ha algú». L’Arya es va mossegar el llavi. Els altres llocs que havien vist estaven tots buits i arrasats, tant si eren cases de pagès com llogarets, castells, septes o graners. Si podia cremar, els Lannister ho havien incendiat; si podia morir, l’havien mort. Fins i tot havien calat foc als boscos sempre que havien pogut, tot i que les fulles encara estaven verdes i humides arran de les últimes pluges i els incendis no s’havien escampat.

—Haurien cremat el llac si haguessin pogut —havia dit en Gendry.

L’Arya sabia que tenia raó. La nit que van fugir, les flames de la ciutat incendiada es reflectien a l’aigua amb tanta lluentor que semblava que el llac estigués cremant.

Quan a la fi van arreplegar el valor suficient per tornar a les ruïnes l’endemà a la nit, només hi van trobar pedres ennegrides, les parets d’algunes cases i cadàvers. En alguns punts, de les cendres sortien encara filets de fum. El Pastís Calent els va suplicar que no hi tornessin, i en Lommy els va dir idiotes i els va assegurar que Ser Amory els agafaria i els mataria a ells també, però quan van arribar al fort feia temps que en Lorch i els seus homes se n’havien anat. Es van trobar les portes esfondrades, les muralles parcialment enderrocades i l’interior infestat de cadàvers. En Gendry en va tenir prou amb un cop d’ull.

—Els han mort tots —va dir—. I després van arribar els gossos.

—O els llops.

—Llops, gossos, tant se val. No hi podem fer res.

Però l’Arya es va negar a marxar fins que no trobessin en Yoren. Es repetia que no el podien haver mort, que era massa fort, massa resistent, i a més era un germà de la Guàrdia de la Nit. És el que va dir a en Gendry mentre cercaven entre els cadàvers.

La destralada que l’havia mort li havia partit el crani en dos, però la gran barba embullada era inconfusible, com la roba, apedaçada i bruta i tan descolorida que era més grisa que negra. Ser Amory Lorch havia pensat tan poc a enterrar els cadàvers dels seus morts com els dels seus enemics, i hi havia quatre homes d’armes Lannister caiguts a prop d’en Yoren. L’Arya hauria volgut saber quants homes havien calgut per matar-lo.

«M’havia de portar a casa», va pensar, mentre cavava una tomba per al vell. Hi havia massa morts per enterrar-los a tots, però va insistir perquè almenys en Yoren reposés amb dignitat. «Em va prometre que em portaria sana i estàlvia a Hivèrnia». Una part d’ella volia plorar. L’altra part li volia clavar quatre guitzes.

Va ser en Gendry qui va recordar la casa forta del senyor i els tres que en Yoren havia enviat a defensar-la. També havia estat atacada, però la torre rodona només tenia una entrada, a l’altura del segon pis, i s’hi arribava per una escala de mà. Quan la van recollir des de dins, els homes de Ser Amory no hi van poder pujar. Els Lannister havien amuntegat llenya al peu de la torre per calar-hi foc, però la pedra no cremava, i en Lorch no tenia paciència per assetjar-los fins que es morissin de gana. En Cutjack va obrir la porta en sentir els crits d’en Gendry, i quan en Kurz va dir que valia més que continuessin cap al nord que recular, l’Arya s’havia aferrat a l’esperança que encara podia tornar a Hivèrnia.

Aquell llogaret no era Hivèrnia, això segur, però aquelles teulades de palla prometien escalfor i refugi, potser fins i tot menjar si s’arriscaven a aproximar-s’hi. «Si no és que el que hi ha allà és en Lorch. Tenia cavalls i avança més de pressa que nosaltres». Es va estar una bona estona observant des de l’arbre, esperant veure alguna cosa: un home, un cavall, un estendard, alguna cosa que li servís. Va copsar moviments unes quantes vegades, però les construccions eren massa lluny per estar-ne del tot segura. Una vegada va sentir clarament el renill d’un cavall.

L’aire estava ple d’ocells, sobretot corbs. En la llunyania, semblaven mosques que volessin en cercles sobre les teulades de palla. A l’est, Ull dels Déus era una làmina blava picada pel sol que omplia la meitat del món. Alguns dies, mentre avançaven a poc a poc per la riba fangosa (en Gendry no volia ni sentir a parlar de camins i fins i tot el Pastís Calent i en Lommy ho trobaven encertat), l’Arya sentia com si el llac la cridés. Hauria volgut submergir-se en aquelles aigües blaves i quietes, tornar a sentir-se neta, nedar, xipollejar, estirar-se al sol… Però no gosava treure’s la roba amb els altres a prop, ni tan sols rentar-la. Al vespre s’asseia en una roca i ficava els peus a l’aigua fresca. Havia acabat per llençar les sabates, trencades i mig podrides. Al començament li costava caminar descalça, però les butllofes es van rebentar, els talls es van curar i la planta del peu es va endurir com el cuir. Era agradable sentir el fang entre els dits, i li agradava la sensació de la terra sota els peus quan caminava.

Des d’allà dalt, arribava a veure un illot boscós al nord-est. A uns cent peus de la costa, tres cignes negres lliscaven sobre l’aigua, molt serens… ningú els havia dit que hi havia guerra, i a ells tant els eren les cases cremades i els homes esquarterats. Els va mirar amb enyorament. Una part d’ella volia ser un cigne. L’altra part volia menjar-se els cignes. Havia desdejunat uns glans aixafats i un grapat d’insectes. Els insectes no estaven malament quan t’hi acostumaves. Els cucs eren pitjors, però no tan dolents com el mal de ventre després de dies sense menjar. Trobar insectes era fàcil, només havies de girar una pedra amb el peu. L’Arya s’havia menjat un insecte quan era petita, només per fer esgarrifar la Sansa, i no li havia fet por tornar-ne a menjar. A la Mostela tampoc li havia fet por, però el Pastís Calent va vomitar la panerola que va intentar menjar-se, i en Lommy i en Gendry ni ho van provar. El dia abans en Gendry havia caçat una granota i se la va partir amb en Lommy, i pocs dies abans el Pastís Calent va trobar móres i va deixar l’arbust pelat, però fonamentalment havien sobreviscut amb aigua i glans. En Kurz els havia ensenyat a aixafar-los amb una pedra per fer una espècie de pasta. Tenia un mal gust horrorós.

L’Arya va desitjar que el caçador furtiu no hagués mort. Ell coneixia més bé el bosc que tots els altres junts, però quan ficaven l’escala de mà a la torrassa una fletxa se li havia clavat a l’espatlla. En Tarper li va tapar la ferida amb fang i molsa del llac, i durant un parell de dies en Kurz va dir que era una ferida de no res, encara que se li estigués tornant negra la pell del coll i li haguessin sortit unes taques vermelles rabioses a la barbeta i al pit. Un matí no va tenir forces per aixecar-se i l’endemà estava mort.

El van enterrar sota una pila de pedres, i en Cutjack es va quedar la seva espasa i el corn de caça, mentre en Tarber s’apoderava de l’arc, les botes i el ganivet.

Quan se’n van anar, s’ho van endur tot. Al començament, els altres es van pensar que havien sortit a caçar i que no tardarien a tornar amb menjar per a tots. Però van esperar i esperar, fins que en Gendry va ordenar que es posessin en marxa. Segurament en Tarber i en Cutjack havien decidit que tenien més possibilitats sense la càrrega d’un ramat d’orfes. Probablement, tenien raó, però això no impedia que l’Arya els odiés de tot cor.

Sota l’arbre, el Pastís Calent bordava com un gos. En Kurz els havia dit que utilitzessin sons d’animals per comunicar-se entre ells. Els va dir que era un vell truc de caçadors furtius, però es va morir abans de poder ensenyar-los a fer-ho bé. Les imitacions d’ocells del Pastís Calent eren penoses. El gos el feia millor, però no gaire.

L’Arya va saltar de la branca alta a una de més baixa, estirant les mans per mantenir l’equilibri. «Una ballarina de l’aigua no cau mai». Lleugera, amb els dits dels peus enroscats a la branca, va fer unes quantes passes, va saltar a una branca més gran de baix a partir d’aquí, es va gronxar d’una branca a l’altra entre el garbuix de fulles, fins que va arribar al tronc. L’escorça era aspra sota els seus dits, contra els seus peus. Va baixar molt de pressa, saltant els últims sis peus i va caure a terra rodolant.

—Has estat a dalt una bona estona —va dir en Gendry, tot oferint-li una mà per aixecar-se—. Què has vist?

—Un poble molt petit de pescadors cap al nord, seguint la riba. Vint-i-sis teulades de palla i una de pissarra. Les he comptades. He vist un tros de carro. Hi ha algú.

En sentir la seva veu, la Mostela va sortir furtivament dels arbustos. Era en Lommy qui li havia posat el malnom. Deia que semblava una mostela, que no era veritat, però no podien continuar dient-li nena ploranera, ara que havia parat de plorar. Tenia la boca bruta. L’Arya esperava que no hagués tornat a menjar fang.

—Has vist persones? —va preguntar en Gendry.

—Teulades més que res —va reconèixer l’Arya—, però d’algunes xemeneies sortia fum i he sentit un cavall.

La Mostela se li va agafar fort a una cama. Ara li havia agafat per fer això.

—Si hi ha gent, hi ha menjar —va dir el Pastís Calent massa fort. En Gendry no parava de dir-li que parlés més baix, però no hi havia manera—. Potser ens en donaran una mica.

—I potser ens maten —va dir en Gendry.

—Si ens rendim, no —va proposar el Pastís Calent.

—Parles com en Lommy.

En Lommy Mansverdes estava assegut entre dues arrels gruixudes, al peu d’un roure. La nit de la batalla, una llança li havia travessat el panxell esquerre. Al començament podia caminar a peu coix, repenjant-se en en Gendry, però ja no podia ni fer això. Havien tallat branques d’arbres per fer una llitera, però així encara avançaven més a poc a poc, i cada vegada que el sacsejaven, gemegava.

—Ens hem de rendir —va dir—. Això és el que hauria d’haver fet en Yoren. Hauria hagut d’obrir la porta, com li van ordenar.

L’Arya estava tipa de sentir dir a en Lommy que en Yoren hauria d’haver-se rendit. Era de l’única cosa que parlava quan el portaven a la llitera. D’això, de la seva cama i de la panxa buida.

El Pastís Calent hi estava d’acord.

—Van dir a en Yoren que obrís la porta, li van dir que era en nom del rei. Si et diuen una cosa en nom del rei, has d’obeir. Tot va ser per culpa d’aquell vell pudent. Si s’hagués rendit, ens haurien deixat en pau.

—Els cavallers i els senyors es fan presoners els uns als altres i paguen rescats, però els és igual que la gent com nosaltres es rendeixi o no —va dir en Gendry amb mala cara. Va mirar l’Arya—. Què més has vist?

—Si és un poble de pescadors, segur que ens vendran peix —va dir el Pastís Calent.

Al llac abundaven els peixos, però no tenien res per pescar-los. L’Arya havia intentat agafar-los amb les mans, com havia vist fer a en Koss, però els peixos eren més ràpids que els coloms i l’aigua feia males passades als ulls.

—No sé si ens vendran peix. —L’Arya va estirar els cabells embullats de la Mostela i va pensar que els hi havia de tallar—. Hi ha molts corbs a la vora de l’aigua. Hi ha alguna cosa morta.

—Peix, que l’aigua ha arrossegat cap a la platja —va dir el Pastís Calent—. Si se’l mengen els corbs, nosaltres també.

—Podríem caçar uns corbs i menjar-nos-els —va apuntar en Lommy—. Podríem fer foc i rostir-los, com si fossin pollastres.

En Gendry feia por quan arrufava les celles. Li havia crescut la barba, espessa i negra com el bruc.

—He dit que res de fogueres.

—En Lommy té gana —va somicar el Pastís Calent—. I jo també.

—Tots tenim gana —va dir l’Arya.

—No, tu no. —En Lommy va escopir a un costat—. Menjacucs.

—Et vaig dir que et buscaria cucs, si en volies.

—Si no fos per la cama, caçaria uns quants porcs senglars —va dir en Lommy amb cara de fàstic.

—Uns quants porcs senglars —va repetir ella mofant-se—. Per caçar porcs senglars calen llances especials, cavalls, gossos i homes que els facin sortir dels caus.

El seu pare havia caçat porcs senglars al bosc dels Llops amb en Robb i en Jon. Una vegada també s’hi va endur en Bran, però a l’Arya no, tot i que era més gran. La septa Mordane li va dir que caçar porcs senglars no era propi d’una dama, i la mare només va dir que quan fos més gran tindria el seu falcó. Ja era més gran però, si tingués un falcó, se’l menjaria.

—Què en saps, tu, de caçar porcs senglars? —va preguntar el Pastís Calent.

—Més que tu.

En Gendry no estava d’humor per sentir-los.

—Calleu, tots dos. Necessito pensar en el que farem.

Quan pensava sempre semblava que patís, com si li fes un mal horrorós.

—Rendim-nos —va dir en Lommy.

—T’he dit que no em repetissis més això de rendir-nos. Ni tan sols sabem qui hi ha allà. Potser podem robar alguna cosa per menjar.

—Si no fos per la cama, en Lommy podria robar-la —va intervenir el Pastís Calent—. A la ciutat era lladre.

—Un lladre molt dolent —va apuntar l’Arya—, o no l’haurien enxampat.

En Gendry va mirar el sol amb els ulls aclucats.

—Quan es pongui el sol serà el millor moment per aproximar-nos furtivament. Quan es faci fosc, aniré a explorar.

—No, hi aniré jo —va dir l’Arya—. Tu ets massa sorollós.

—Hi anirem tots dos —va dir en Gendry amb una expressió a la cara que l’Arya començava a conèixer.

—Hi hauria d’anar l’Arry —va protestar en Lommy—. És més lleuger que tu.

—He dit que hi aniríem tots dos.

—Però… i si no torneu? El Pastís Calent no em pot portar tot sol, ja ho sabeu…

—I hi ha llops —va dir el Pastís Calent—. Anit els vaig sentir, quan estava de guàrdia. Semblaven a prop.

L’Arya també els havia sentit. Estava dormint a les branques d’un om, però els udols l’havien despertat. S’havia estat desperta ben bé una hora, escoltant, amb esgarrifances a l’espinada.

—I tu no ens deixes ni encendre foc per espantar-los —va rondinar el Pastís Calent—. No hi ha dret, ens abandoneu als llops.

—No us abandona ningú —va saltar en Gendry, fastiguejat—. Si vénen llops, en Lommy té una llança i tu estaràs amb ell. Només anem a fer un cop d’ull, i prou. Tornarem.

—Siguin qui siguin, us hauríeu de rendir —va somicar en Lommy—. Necessito una poció per a la cama, em fa molt mal!

—Si veiem alguna poció per a cames, te la portarem —va dir en Gendry—. Arry, som-hi. Vull que ens hi apropem abans que es pongui el sol. Pastís Calent, vigila la Mostela. No vull que ens segueixi.

—L’última vegada em va donar una puntada de peu.

—Les que et donaré jo com no la vigilis!

Sense esperar que respongués, en Gendry es va posar l’elm d’acer i se’n va anar.

L’Arya va haver de córrer per no quedar-se enrere. En Gendry era cinc anys més gran, i un peu més alt de llargada de cama. Va estar callat una estona, i caminava entre els arbres amb una expressió furiosa a la cara. Feia massa soroll, però al final es va aturar.

—Crec que en Lommy es morirà.

L’Arya no se’n va sorprendre gaire. En Kurz havia mort de la ferida, i era molt més fort que en Lommy. Sempre que a l’Arya li tocava ajudar a carregar-lo, notava que tenia la pell molt calenta i que la cama li pudia.

—Potser si trobéssim un mestre…

—Els mestres només es troben als castells, i encara que en trobéssim un, no s’embrutaria les mans amb un com en Lommy.

En Gendry es va ajupir per esquivar una branca baixa.

—Això no és veritat.

L’Arya estava segura que el mestre Luwin ajudaria qualsevol que el necessités.

—Es morirà, i quan es mori, millor per als altres. L’hauríem d’abandonar, com diu ell. Si els ferits fóssim tu o jo, ell ens abandonaria. Ho saps perfectament. —Van baixar per un pendent pronunciat d’una fondalada i van pujar per l’altre costat, agafant-se a les arrels per enfilar-se—. Estic tip de carregar-lo i estic tip de sentir-li parlar de rendir-nos. Si s’aguantés dret li trencaria les dents a cops de puny. En Lommy no serveix de res a ningú. I la nena ploranera, tampoc.

—Deixa la Mostela en pau. Té por i gana, i ja està. —L’Arya va mirar enrere però, per variar, la nena no els seguia. El Pastís Calent la devia tenir agafada, com havia ordenat en Gendry.

—No serveix per a res —va repetir en Gendry amb tossuderia—. Ella, el Pastís Calent i en Lommy ens endarrereixen i per culpa d’ells ens mataran. De tot el grup, ets l’única que vals per a alguna cosa. Encara que siguis una noia.

L’Arya es va quedar clavada.

—No sóc una noia!

—I tant que sí. Et penses que sóc idiota com ells o què?

—No, més idiota. La Guàrdia de la Nit no agafa noies, tothom ho sap.

—És veritat. No sé per què et va portar en Yoren, però alguna raó devia tenir. Continues sent una noia.

—Que no!

—Doncs, treu-te la cigala i pixa. Apa.

—No necessito pixar. Si en tingués ganes, ho faria.

—Mentida. No te la pots treure, perquè no en tens. Quan érem trenta, no m’hi havia fixat, però sempre te’n vas al bosc a fer un riu. No veus pas que el Pastís Calent ho faci, o jo. Si no ets una noia, deus ser un eunuc.

—Tu sí que ets un eunuc.

—Ja saps que no. —En Gendry va somriure—. Vols que me la tregui i t’ho demostri? No m’he d’amagar de res.

—Sí, alguna cosa amagues —va esclatar l’Arya, desesperada per evitar el tema de la cigala que no tenia—. Aquells capes daurades de la fonda et buscaven a tu i no ens vols dir per què.

—Ja m’agradaria saber-ho. Crec que en Yoren ho sabia, però no m’ho va voler dir. Però, i tu què? Per què et pensaves que et buscaven a tu?

L’Arya es va mossegar el llavi. Recordava el que havia dit en Yoren el dia que li va tallar els cabells: «D’aquesta colla, la meitat et lliurarien a la reina en menys del que es tarda a escopir, a canvi de l’indult i unes monedes de plata, amb sort. L’altra meitat, primer et violarien». Només en Gendry era diferent, perquè la reina també el buscava.

—Si t’ho explico, m’ho expliques —va dir amb cautela.

—Tant de bo ho sabés, Arry… Et dius així de veritat o tens nom de noia?

L’Arya va mirar les arrels entortolligades que hi havia als seus peus. Sabia que s’havia acabat fingir. En Gendry ho sabia i ella no tenia res dins dels pantalons per convèncer-lo del contrari. Podia treure l’Agulla i matar-lo allà mateix, o confiar-hi. No estava segura de poder-lo matar, encara que volgués; ell també tenia una espasa i era molt més fort que ella. L’única sortida que li quedava era explicar la veritat.

—En Lommy i el Pastís Calent no ho han de saber —va dir.

—No ho sabran —va jurar el noi—. No pas per mi.

—Arya. —El va mirar als ulls—. Em dic Arya. De la Casa Stark.

—De la Casa… —Va callar un moment abans de dir—: La Mà del Rei es deia Stark. El que van matar per traïció.

—No era un traïdor. Era el meu pare.

—O sigui que per això et pensaves… —va dir en Gendry amb els ulls esbatanats.

—En Yoren em portava a casa, a Hivèrnia —va reconèixer l’Arya.

—Aleshores… ets de família noble, i… i seràs una dama…

L’Arya es va mirar els parracs i els peus descalços, plens de durícies i ferides. Es va fixar en la brutícia que tenia sota les ungles, les crostes dels colzes i les esgarrapades a les mans.

«Ni la septa Mordane em coneixeria. La Sansa potser sí, però faria veure que no».

—La meva mare és una dama, i la meva germana també, però jo no ho he estat mai.

—I tant que sí. Eres filla d’un senyor i vivies en un castell, oi? I tu… que els déus m’ajudin, mai no… —De cop, en Gendry semblava insegur, gairebé espantat—. Tot allò d’abans de les cigales, no ho hauria d’haver dit. I he pixat davant teu… us demano perdó, senyora.

—Vols parar! —va esbufegar l’Arya. Es burlava d’ella?

—Sé com m’he de comportar, senyora —va continuar en Gendry, amb la tossuderia de sempre—. Sempre que venien noies nobles a l’obrador amb els seus pares, el mestre em deia que m’havia d’agenollar i parlar només quan s’adrecessin a mi, i tractar-les de senyora.

—Si em comences a tractar de senyora, fins i tot el Pastís Calent se n’adonarà. I val més que continuïs pixant com sempre.

—Com ordeni la senyora.

L’Arya li va clavar una empenta al pit amb les dues mans. En Gendry va ensopegar amb una pedra i va caure de cul.

—Quina mena de noia noble ets? —va dir rient.

—D’aquesta mena. —Li va clavar el peu al costat, però a ell encara el va fer riure més—. Pots riure tant com vulguis. Me’n vaig a veure qui hi ha al poble. —El sol ja s’havia amagat rere els arbres; el vespre s’imposaria de seguida. Per variar, va ser en Gendry el que va haver de córrer darrere seu—. Que sents aquesta olor? —va preguntar la nena.

—Peix podrit? —va contestar ell, ensumant.

—Saps que no ho és.

—Val més que vigilem. Jo aniré per l’oest, a veure si hi ha un camí. N’hi ha d’haver un, si has vist un carro. Tu vés per la vora del llac. Si necessites ajuda, borda.

—Quina bestiesa. Si necessito ajuda, demanaré ajuda a crits. —Va marxar de pressa, silenciosa sobre l’herba amb els peus descalços. Quan va mirar per sobre l’espatlla, ell l’observava amb aquella expressió de patiment a la cara que significava que estava pensant. «Què t’hi jugues que pensa que no hauria de deixar anar la senyora a robar menjar!». L’Arya estava segura que, a partir d’ara, en Gendry es comportaria com un beneit.

Com més s’aproximava al poble, la pudor es va fer més forta. A ella no li semblava pudor de peix podrit. Aquella ferum era més agra, més fètida. Va arronsar el nas.

Quan els arbres van començar a escassejar, es va arrossegar pel sotabosc, silenciosa com una ombra. Cada poques passes es parava a escoltar. La tercera vegada, va sentir cavalls, i una veu d’home. I la pudor es va fer més forta. «Fa pudor de mort, vet aquí». Ja l’havia sentit, aquella olor, amb en Yoren i els altres.

Al sud del poble creixia una bardissa espessa. Quan hi va arribar, les llargues ombres del capvespre començaven a desaparèixer, i les primeres lluernes sortien. Va veure les teulades de palla per sobre la bardissa. Es va arrossegar per terra, fins que va trobar un clot i s’hi va ficar de bocaterrosa, ben amagada fins que va veure d’on venia aquella olor.

A la vora de les aigües tranquil·les d’Ull dels Déus s’havia muntat un llarg patíbul de fusta verda, en el qual estaven penjades unes coses que havien estat humanes, amb els peus encadenats, mentre els corbs espicossaven la carn i voleiaven de cadàver en cadàver. Per cada corb hi havia un centenar de mosques. Quan va bufar vent procedent del llac, el cadàver més proper es va girar com si volgués mirar-la. Els corbs se li havien menjat la major part de la cara, i una altra feristela també l’havia devorat, una de molt més gran. Tenia el pit i el coll esquinçats, i del ventre obert brollaven entranyes d’un verd lluent i parracs de carn. Li havien arrencat un braç, del qual l’Arya va entrellucar els ossos mossegats i espicossats a poques passes. Ja no els quedava carn.

Es va obligar a mirar l’home del costat, i després el següent, i el següent, sense parar de repetir-se que era dura com una pedra. Eren cadàvers, tan destrossats i podrits que va tardar una mica a adonar-se que, abans de penjar-los, els havien despullat. No semblaven persones despullades; de fet, no semblaven persones. Els corbs els havien arrencat els ulls, de vegades tota la cara. Del sisè de la filera només en quedava una cama, encara penjada de les cadenes, que es gronxaven al vent.

«La por fa talls més fondos que les espases». Els morts no podien fer-li mal, però qui els havia mort, sí. Més enllà del patíbul, dos homes amb cota de malla es repenjaven en les seves llances davant de l’edifici allargat que hi havia a prop de l’aigua, el de la teulada de pissarra. Havien clavat al terra enfangat un parell de perxes llargues, i de cada una en penjava un estendard. Un semblava vermell i l’altre més clar, potser blanc o groc, però penjaven inerts per la falta de vent i, amb la foscor del crepuscle, no podia estar segura que el vermell fos l’escarlata dels Lannister. «No necessito veure el lleó, si ja veig els morts. Qui poden ser, sinó Lannister?».

Aleshores es va sentir un crit.

Els dos llancers es van girar de seguida i va aparèixer un altre home, empenyent un captiu. Ja era massa fosc per distingir les cares, però el presoner portava un elm brillant d’acer en veure les banyes, l’Arya va saber que era en Gendry. «Idiota, idiota, idiota, idiota!», va pensar. Si l’hagués tingut al costat li hauria tornat a clavar una bona guitza.

Els guàrdies parlaven en veu alta, però estaven massa lluny per sentir què deien, i més encara amb els gralls i els batecs d’ales dels corbs. Un dels llancers va treure l’elm a en Gendry i li va fer una pregunta, però no li devia agradar la resposta, perquè li va tornar a pegar a la cara amb l’ast de la llança i el va fer caure. El que l’havia capturat el va picar amb la bota, mentre el segon llancer s’emprovava l’elm en forma de cap de toro. En acabat, el van fer aixecar i el van empènyer cap al magatzem. Quan van obrir les gruixudes portes de fusta, un nen petit va sortir a tota velocitat, però un dels guàrdies el va agafar pel braç i el va obligar a entrar de nou. A l’Arya li van arribar sons de sanglots que procedien de dins i, després, un crit tan llarg i adolorit que es va haver de mossegar els llavis.

Els guàrdies van empènyer en Gendry i el nen a dins i van barrar les portes. En aquell moment, va bufar una brisa procedent del llac i els estendards es van bellugar i onejar. El de l’ast més alt era, com l’Arya ja es temia, el lleó daurat. A l’altre, tres formes negres esveltes corrien en un camp groc mantegós. Li semblava que eren gossos. L’Arya havia vist abans aquells gossos, però no sabia on.

Tant li feia. L’únic que importava era que havien agafat presoner en Gendry. L’havia de treure d’allà, encara que fos caparrut i idiota. Desconeixia si els soldats sabrien que la reina l’estava buscant.

Un dels guàrdies es va treure l’elm i es va posar el d’en Gendry. L’Arya es va enfurir, però sabia que no podia fer res per impedir-ho. Li semblava sentir més crits procedents del magatzem sense finestres, esmorteïts pels murs de pedra, però no n’estava segura.

L’Arya es va estar allà el temps suficient per veure el canvi de guàrdia i, després, molt més. Els homes anaven i venien. Van portar els cavalls a abeurar al riu. Una partida de caça va tornar del bosc, amb un cérvol penjat d’un ast. Els va observar mentre el netejaven i l’escorxaven i després encenien una foguera per rostir-lo a l’altre cantó del riu. L’olor de la carn rostida es va afegir a la ferum dels cadàvers. L’estómac buit li rugia i estava a punt de vomitar. La perspectiva del sopar va fer que uns altres homes sortissin de les cases; gairebé tots duien cotes de malla o plastrons de cuir. Quan van tenir el cérvol rostit, en van tallar els millors trossos i els van portar a una de les cases.

L’Arya va pensar que a la nit es podria acostar d’amagat i alliberar en Gendry, però els guàrdies van encendre torxes amb les flames de la foguera. Un escuder va portar carn i pa als dos guàrdies que hi havia davant del magatzem, i més tard se’ls van afegir dos homes més. Es van començar a passar una bóta de vi. Quan se la van acabar, els altres se’n van anar, però els dos guàrdies del començament es van quedar, repenjats en les seves llances.

Quan a la fi es va decidir a sortir de sota el bruc per endinsar-se en la foscor del bosc, l’Arya tenia les cames i els braços encarcarats, i la nit era negra, fora dels escadussers moments en què uns tímids raigs de lluna es filtraven entre els núvols.

«Silenciosa com una ombra», es va dir mentre avançava entre els arbres. No gosava córrer en la foscor, per por d’ensopegar amb alguna arrel, o de perdre’s. A la seva esquerra, Ull dels Déus llepava les ribes amb onades calmoses. A la seva dreta, la brisa sospirava entre les branques i les fulles cruixien i es gronxaven. I, en la llunyania, se sentia l’udol dels llops.

En Lommy i el Pastís Calent gairebé s’ho van fer a sobre quan l’Arya va sortir de sobte dels arbres, per darrere seu.

—Silenci —va dir, alhora que agafava la Mostela amb un braç, quan la nena va córrer cap a ella.

—Ja ens pensàvem que ens havíeu abandonat —va dir el Pastís Calent amb els ulls esbatanats. Tenia l’espasa curta en una mà, la que en Yoren havia pres a un capa daurada—. Tenia por que fossis un llop.

—On és el Toro? —va preguntar en Lommy.

—L’han agafat —va dir l’Arya en veu baixa—. L’hem d’alliberar. Pastís Calent, tu m’ajudaràs. Ens acostarem d’amagat, matarem els guàrdies i després jo obriré la porta.

El Pastís Calent i en Lommy es van mirar.

—Quants són?

—No els he pogut comptar —va reconèixer l’Arya—. Vint, pel cap baix, però a la porta només n’hi ha dos.

El Pastís Calent semblava a punt de plorar.

—No podem enfrontar-nos amb vint soldats.

—Només cal que te n’encarreguis d’un. Jo m’encarregaré de l’altre i traurem en Gendry i correrem.

—Ens hauríem de rendir —va dir en Lommy—. Anar-hi i rendir-nos.

L’Arya va fer que no amb el cap, tossuda.

—Doncs deixa’l estar, Arry —va suplicar en Lommy—. No saben que existim. Si ens amaguem, se n’aniran, ho saps perfectament. No és culpa nostra que hagin capturat en Gendry.

—Ets imbècil, Lommy —va dir l’Arya enrabiada—. Si no traiem en Gendry, el que et moriràs seràs tu. Qui vols que et carregui?

—Tu i el Pastís Calent.

—Tota l’estona, sense que ningú ens rellevi? No ens en sortirem. En Gendry era el que tenia força. Però mira, tant se me’n dóna el que diguis, perquè penso tornar a buscar-lo. —Va mirar el Pastís Calent—. Véns?

El Pastís Calent va mirar en Lommy, l’Arya, i una altra vegada en Lommy.

—D’acord —va dir, de mala gana—. Lommy, vigila la Mostela, que no se t’escapi.

Va agafar la nena per la mà i la va acostar més a ell.

—I si vénen llops?

—Rendeix-te —va proposar l’Arya.

Els va semblar que tardaven hores a trobar el camí per tornar al poblet. El Pastís Calent no parava d’ensopegar i perdre’s, i l’Arya l’havia d’esperar sovint, fins i tot havia de recular de tant en tant. Va acabar per portar-lo agafat per la mà i guiar-lo entre els arbres.

—Calla i segueix-me —va ordenar. No van tardar a albirar en la llunyania la claror de les fogueres del poble al cel—. Hi ha cadàvers penjats a l’altre costat del bruc, però no t’espantis, recorda que la por fa talls més fondos que les espases. Hem de ser molt lents i silenciosos.

El Pastís Calent va fer que sí. L’Arya va ser la primera de passar per sota el bruc i el va esperar a l’altre costat, asseguda a la gatzoneta. El Pastís Calent va sortir molt pàl·lid i esbufegant, amb la cara i els braços plens d’esgarrapades sagnants. Anava a dir alguna cosa, però l’Arya li va posar un dit als llavis. Es van arrossegar sobre mans i genolls al llarg del patíbul, per sota els cadàvers que es gronxaven. El noi no va aixecar el cap ni una sola vegada, ni va fer el més petit soroll. Fins que un corb se li va posar a l’esquena i va deixar anar un esbufec.

—Qui hi ha? —va cridar de sobte una veu en la foscor.

—Em rendeixo! —El Pastís Calent es va posar dret d’un bot i, quan va llençar l’espasa, una dotzena de corbs es van alçar dels cadàvers grallant amb indignació. L’Arya va agafar el noi de la cama i va intentar obligar-lo a ajupir-se, però el noi es va alliberar i va arrencar a córrer, bellugant els braços—. Em rendeixo, em rendeixo!

L’Arya es va aixecar de cop i va agafar l’Agulla, però estava envoltada d’homes. Va llançar una estocada al més proper, que la va parar amb el braç protegit amb acer, i un altre la va fer caure a terra i encara un altre la va obligar a deixar anar l’espasa. Quan va intentar mossegar-lo, les seves dents van topar amb una cota de malla freda i bruta.

—Uau, quina fera —va dir l’home, rient.

El cop del seu puny cuirassat va estar a punt d’arrencar el cap a l’Arya. Es va quedar ajaguda, a terra, mentre parlaven d’ella, però no entenia què deien. Li xiulaven les orelles. Quan va intentar arrossegar-se, la terra es va bellugar. «M’han pres l’Agulla». La vergonya era pitjor que el dolor, i això que el dolor era molt fort. En Jon li havia regalat aquella espasa. En Syrio li havia ensenyat a utilitzar-la.

A l’últim, algú la va agafar pel davant del gipó i la va obligar a incorporar-se i posar-se de genolls. El Pastís Calent també estava de genolls, davant de l’home més alt que l’Arya havia vist en la vida, un monstre sortit de les rondalles de la Dida Vella. No havia vist d’on havia sortit aquell gegant. Al gipó groc descolorit que portava es veien tres gossos negres que corrien, i la cara de l’home era tan dura com si l’haguessin esculpit en pedra. De sobte, l’Arya va recordar on havia vist abans aquells gossos. La nit del torneig a Port Reial, quan tots els cavallers van penjar els seus escuts davant dels pavellons.

—Aquest és el germà del gos —havia dit la Sansa quan van passar pel costat dels gossos negres en un camp groc—. Encara és més alt que en Hodor, ja ho veuràs. L’anomenen la Muntanya que Cavalca.

L’Arya va abaixar el cap, sense ser del tot conscient del que passava. El Pastís Calent s’estava rendint una mica més.

—Ens guiaràs fins als altres —va dir la Muntanya abans d’anar-se’n.

A continuació, la van obligar a caminar més enllà dels morts del patíbul, mentre el Pastís Calent deia als seus captors que, si no li feien mal, els prepararia pastissos i panades. Els acompanyaven quatre homes, un amb una torxa, un altre amb una espasa llarga i els altres dos amb llances.

En Lommy continuava on l’havien deixat, al peu del roure.

—Em rendeixo —va cridar, de seguida que els va veure. Va tirar la llança a terra i va alçar les mans, tacades de verd pels vells tints—. Em rendeixo, si us plau.

L’home de la torxa va buscar entre els arbres.

—Ets l’últim? El forner diu que també hi havia una nena.

—Se m’ha escapat quan us ha sentit venir —va dir en Lommy—. Heu fet molt soroll.

«Corre, Mostela», va pensar l’Arya. «Corre tan lluny com puguis, i amaga’t i no tornis mai més».

—Digue’ns on podem trobar el fill de puta d’en Dondarrion i t’hauràs guanyat un àpat calent.

—Qui? —va preguntar en Lommy, despistat.

—Ja t’ho deia, jo, que aquests no saben més que aquelles putes del poble. Una pèrdua de temps.

—Et passa res a la cama, noi? —va preguntar un dels llancers, aproximant-se a en Lommy.

—Estic ferit.

—Pots caminar? —Semblava amoïnat.

—No —va dir en Lommy—. M’heu de portar.

—De veritat? —Va aixecar la llança com si res i va travessar el coll del noi. En Lommy ni tan sols va tenir temps de tornar-se a rendir. Es va estremir una vegada i va morir. Quan l’home va treure la llança, la sang va brollar com una cascada fosca—. Que el portem, diu? —va murmurar, amb una rialleta.