Arya

A Hivèrnia l’anomenaven «Arya Caradecavall» i es pensava que no hi podia haver res pitjor, però allò era abans que l’orfe Lommy Mansverdes li posés el malnom de «Nyanyos».

La veritat era que, si es tocava el cap, se’l notava abonyegat. Quan en Yoren l’havia arrossegat a aquell carreró, es pensava que la mataria, però el vell sorrut només la va agafar fort mentre amb la daga li tallava els flocs de cabells embullats i enganxosos. Recordava com la brisa s’havia endut els grapats de cabells castanys bruts, lliscant sobre les pedres de terra, cap al septe on havia mort el seu pare.

—M’enduré uns quants homes i nois de la ciutat —va rondinar en Yoren, mentre l’acer esmolat esgarrapava el cap de l’Arya—. Estigue’t quiet, nen.

Quan va acabar, a l’Arya amb prou feines li quedaven uns flocs desiguals al cuir cabellut.

Li va dir que, des d’aquell moment i fins que arribés a Hivèrnia, seria l’Arry, un orfe.

—No costarà gaire sortir per la porta de la ciutat, però el camí són figues d’un altre paner. El trajecte és llarg i la companyia poc recomanable. Aquesta vegada tinc trenta homes i nens, tots destinats al Mur, i no creguis que s’assemblen gens al teu germà bastard. —La va sacsejar per les espatlles—. Lord Eddard em va deixar escollir el que volgués de les masmorres, i no vaig trobar cap jove senyor. D’aquest grup, la meitat et lliurarien a la reina, a canvi de l’indult i potser unes monedes de plata, en menys del que es tarda a escopir. L’altra meitat faria el mateix, només que abans et violarien. O sigui que no parlis amb ningú, i pixa sempre entre els arbres, quan estiguis sola. Això serà el més difícil, fer pipí, per tant no beguis gaire.

Tal com havia dit en Yoren, sortir de Port Reial no va ser difícil. Els guàrdies Lannister que vigilaven la porta detenien a tothom, però en Yoren els va cridar a tots pel seu nom i els van fer gestos perquè passessin amb els seus carros. Ningú no es va fixar en l’Arya. Buscaven una nena noble, filla de la Mà del Rei, no un noiet esprimatxat amb els cabells mal tallats. L’Arya no va mirar enrere. Desitjava amb totes les seves forces que l’Aigüesnegres pugés i escombrés tota la ciutat, des del Cau de Puces fins a la Fortalesa Roja i el Gran Septe, tot, i també a tots, sobretot al príncep Joffrey i la seva mare. Però sabia que no seria així, i a més la Sansa continuava a la ciutat i també se l’enduria a ella. Recordant-la, l’Arya s’ho va pensar millor i va canviar el seu desig pel d’arribar a Hivèrnia.

Però en Yoren s’equivocava patint per com faria pipí l’Arya. Això no era el més difícil. El més difícil eren en Lommy Mansverdes i el Pastís Calent, tots dos orfes. En Yoren els havia recollit al carrer prometent-los menjar per omplir la panxa i sabates per calçar-se. Als altres els havia tret de les masmorres.

—La Guàrdia necessita homes nous —els va dir abans de marxar—, però s’haurà de conformar amb vosaltres.

En Yoren també havia recollit homes de les masmorres: lladres, caçadors furtius, violadors i gent d’aquesta mena. Els pitjors eren els tres que havia trobat a les cel·les negres. Fins i tot a ell li devien fer por, perquè els tenia a la part de darrere d’un carro, amb grillons a les mans i als peus, i jurava que anirien així fins al Mur. Un d’ells no tenia nas, només un forat a la cara, perquè l’hi havien tallat; i un altre era gras i calb, tenia les dents punxegudes, nafres supurants a les galtes i uns ulls que no semblaven humans.

Van sortir amb cinc carros de Port Reial, carregats de vitualles per al Mur; pells i farcells de roba, barres de ferro cru, una gàbia de corbs, llibres, paper i tinta, un farcell de fullamarga, gerres d’oli i petits cofres de medecines i espècies. Parelles de cavalls de tir estiraven els carros, i en Yoren havia comprat dos corsers i mitja dotzena d’ases per als nens. A l’Arya li hauria agradat més un cavall de veritat, però anar al llom d’un ase era millor que viatjar en un carro.

Els homes no li feien cas, però no va tenir tanta sort amb els nens. Era dos anys més jove que el més jove dels orfes, més petita i més prima, i en Lommy i el Pastís Calent es prenien el seu silenci com un senyal que estava espantada o era estúpida o sorda.

—Mira quina espasa té el Nyanyos —va dir en Lommy un matí, durant la lenta marxa entre horts i camps de blat. Abans que l’enxampessin robant era aprenent de tintorer i tenia taques verdes als braços fins als colzes. Quan reia, bramava com els ases que muntaven—. D’on deu haver tret una espasa una rata de femer com el Nyanyos?

L’Arya es va mossegar el llavi, hostil. Veia la part de darrere de la capa descolorida d’en Yoren davant dels carros, però estava decidida a no demanar ajuda.

—Potser és un petit escuder —va comentar el Pastís Calent. La seva mare era fornera abans de morir i el noi empenyia el carret tot el dia pels carrers, cridant: «Pastissos calents! Pastissos calents!»—. Això mateix, deu ser l’escuder d’algun senyor.

—Sí home, un escuder, mi-te’l. Què t’hi jugues que no és una espasa de veritat. Deu ser de joguina, de llauna.

—És d’acer forjat en castell, imbècil —va saltar l’Arya, tot girant-se a la sella per mirar-los—, i val més que calleu.

No suportava que es burlessin de l’Agulla.

Els dos orfes es trencaven de riure.

—I d’on has tret una espasa així, Bonyegut? —va preguntar el Pastís Calent.

—Nyanyos —el va corregir en Lommy—. Segur que l’ha robat.

—No és veritat! —va cridar l’Arya.

En Jon Neu li havia donat l’Agulla. Havia d’aguantar que li diguessin Nyanyos, però no permetria que ningú acusés en Jon de lladre.

—Doncs, si l’ha robat, nosaltres l’hi podem prendre —va dir el Pastís Calent—. Com que no és seva… A mi m’aniria molt bé una espasa així.

—Vinga —el va esperonar en Lommy—, pren-li, a veure si t’atreveixes.

El Pastís Calent va clavar els talons a l’ase per fer-lo avançar.

—Ei, Nyanyos, dóna’m l’espasa. —Tenia els cabells del color de la palla, i la cara grassa tota cremada pel sol i pelada—. Que tu no la saps fer servir.

«Sí que en sé», podria haver dit l’Arya. «Vaig matar un noi, un noi com vosaltres, li vaig clavar a la panxa i va morir, i a tu també et mataré si no em deixes en pau». Però no va gosar. En Yoren no sabia el que havia fet al mosso de quadra, i no sabia com reaccionaria si ho sabés. Estava segura que alguns dels altres homes també eren assassins, com ara els tres que anaven carregats de cadenes, però la reina no els buscava, o sigui que no era el mateix.

—Mira quina cara fa —va bramar en Lommy Mansverdes—. Ara plorarà. Que ploraràs, Nyanyos?

La nit anterior l’Arya havia plorat en somnis, pensant en el seu pare. Al matí s’havia despertat amb els ulls vermells i secs. No hauria pogut vessar una sola llàgrima més encara que l’hi anés la vida.

—Es pixarà als pantalons —va comentar el Pastís Calent.

—Deixeu-lo en pau —va intervenir el noi amb els cabells negres embullats que muntava al seu darrere.

En Lommy l’hi havia posat «Toro», per l’elm amb banyes que tenia i que es passava el dia polint però no es posava mai. En Lommy no gosava ficar-se amb el Toro. Era alt i gros per a la seva edat, amb el pit ample i uns braços que semblaven molt forts.

—Val més que donis l’espasa al Pastís Calent, Arry —va dir en Lommy—. El Pastís Calent la vol. Una vegada va matar un noi a cops de peu. Farà el mateix amb tu, n’estic segur.

—El vaig tirar a terra i li vaig donar cops de peu als ous i no vaig parar de clavar-li cops fins que el vaig matar —es va vantar el Pastís Calent—. El vaig fer miques. Tenia els ous destrossats, plens de sang, i la cigala ben negra. O sigui que dóna’m l’espasa.

—Et puc donar aquesta —va dir l’Arya, per no barallar-se, i es va treure l’espasa d’entrenament del cinyell.

—Això només és un bastó —va dir el Pastís Calent.

Es va acostar amb l’ase i va estirar la mà cap a l’empunyadura de l’Agulla.

L’espasa de fusta de l’Arya va xiular i va anar a estavellar-se contra la gropa de l’ase del noi. L’animal va bramar, es va encabritar i va tirar a terra el Pastís Calent. L’Arya va desmuntar d’un bot i va punxar el noi a la panxa quan intentava asseure’s; va tornar a caure, amb un esbufec. El cop següent li va anar a la cara, i el nas va petar com una branca que es trenca. Li va començar a sagnar. El Pastís Calent va cridar i l’Arya es va girar cap a en Lommy Mansverdes, que continuava sobre l’ase, bocabadat.

—Tu també vols provar l’espasa? —va cridar la nena.

Es veu que no, perquè es va posar les mans tenyides de verd davant la cara i va cridar que el deixés en pau.

—Darrere teu! —va cridar el Toro.

L’Arya es va girar. El Pastís Calent estava de genolls, amb una pedra gran a la mà. Va deixar que la tirés i va apartar el cap per esquivar-la. Llavors, se li va abraonar a sobre. El noi va alçar una mà i ella l’hi va colpejar, després el va colpejar a la galta i al genoll. El noi la va intentar agafar, però l’Arya va dansar cap a un costat i li va clavar un cop al clatell. El noi va caure, es va aixecar i se li va abraonar fent tentines, amb la cara vermellosa plena de terra i de sang. L’Arya va adoptar la posició de ballarina de l’aigua i va esperar. Quan el va tenir a una distància convenient, li va llançar una estocada entre les cames, amb tanta força que si l’espasa de fusta hagués tingut punta li hauria sortit per les natges.

Quan en Yoren va aconseguir apartar-la del noi, el Pastís Calent estava espatarrat amb els calçons bruts i pudents, sanglotant, mentre l’Arya no parava de colpejar-lo.

—Prou —va rugir el germà negre, arrencant-li l’espasa de fusta dels dits—, el vols matar o què? —Quan en Lommy i alguns altres es van posar a xisclar, el vell els va mirar—. Calleu o us tancaré la boca jo mateix. Si es torna a repetir, us lligaré darrere els carros i us arrossegaré fins al Mur. —Va escopir—. I això va per tu més que per ningú, Arry. Vine amb mi, nano. Ara mateix.

Tots la miraven, fins i tot els tres encadenats i emmanillats al darrere del carro. El gras va carrisquejar les dents i va bufar cap a ella, però l’Arya no en va fer cas.

El vell la va dur arrossegant a fora del camí, cap a un bosquet, maleint i renegant tota l’estona.

—Si tingués dos dits de seny, t’hauria deixat a Port Reial. Em sents, nano? —Sempre pronunciava aquella paraula amb brusquedat, com una fuetada, potser per assegurar-se que ella el sentia—. Descorda’t els calçons i abaixa-te’ls. Vinga, que aquí no et veu ningú. Fes-ho. —L’Arya va obeir de mala gana—. Posa’t allà, contra aquell roure. Així, sí. —La nena es va abraçar al tronc i va prémer la cara contra la fusta aspra—. Ara crida. Que cridis fort.

«No cridaré», va pensar l’Arya amb tossuderia, però quan en Yoren li va pegar a les cuixes nues amb l’espasa de fusta, el crit se li va escapar de totes maneres.

—Et penses que això fa mal? —va dir ell—. Ara ho veuràs. —El bastó va baixar xiulant i l’Arya va tornar a cridar, aferrant-se al tronc per no caure—. Un més. —Ella es va tensar, mossegant-se el llavi i arrugant la cara quan va sentir que baixava. El cop la va fer saltar i udolar. «No ploraré», va pensar, «no puc plorar. Sóc una Stark d’Hivèrnia, el nostre blasó és el llop fer; els llops fers no ploren». Sentia un filet de sang que li baixava per la cama esquerra. Tenia les cuixes i les natges enceses de dolor—. Ara em pots escoltar un moment —va dir en Yoren—. Cada vegada que empunyis aquell bastó contra un dels teus germans, rebràs el doble del que has donat, entesos? Ara, tapa’t.

«No són els meus germans», va pensar l’Arya mentre s’ajupia per apujar-se els calçons, però era prou llesta per no dir-ho en veu alta. Les mans li tremolaven quan intentava cordar-se el cinturó i els cordons.

En Yoren la mirava.

—Et fa mal?

«Tranquil·la com les aigües en calma», es va dir, com li havia ensenyat en Syrio Forel.

—Una mica.

—Al nano dels pastissos li fa més mal —va escopir—. No va ser ell qui va matar el teu pare, criatura, i tampoc no ho va fer aquell lladre d’en Lommy. Per més que els peguis, no tornarà.

—Ja ho sé —va murmurar l’Arya, sorruda.

—Doncs això és el que no saps. No havia d’anar així. Estava preparat per marxar, amb els carros a punt i carregats i em ve a buscar un home amb un noi, una bossa de monedes i un missatge, que no cal que sàpigues de qui. Em va dir que Lord Eddard vestiria el negre, que l’esperés, que vindria amb mi. Per què et creus que era a la plaça? Però alguna cosa es va torçar.

—En Joffrey —va dir l’Arya, esbufegant—. L’haurien de matar.

—Algú el matarà, però no seré jo, i tu tampoc. —En Yoren li va llançar l’espasa de fusta—. Agafa fullamarga dels carros —va dir, tot tornant al camí—. Si la mastegues, et calmarà el dolor.

La va calmar, una mica, tot i que el gust era horrorós i feia que la seva saliva semblés sang. Tot i aixó, va caminar el que quedava del dia, i l’endemà, i l’endemà, perquè estava massa adolorida per muntar l’ase. El Pastís Calent estava pitjor que ella; en Yoren va haver d’apartar uns barrils perquè es pogués estirar al darrere d’un carro sobre uns sacs d’ordi, i gemegava cada vegada que el carro topava amb un roc. En Lommy Mansverdes no s’havia fet mal, però es mantenia tan lluny de l’Arya com podia.

—Cada vegada que el mires, s’esgarrifa —va dir el Toro a la nena, que caminava al costat de l’ase.

Ella no va dir res. Li semblava més segur no parlar amb ningú.

Aquella nit es va ajeure al terra dur sobre la seva manta fina i va mirar el gran cometa vermell. El cometa era esplèndid i esfereïdor alhora. El Toro en deia l’Espasa Roja perquè li semblava una espasa, amb la fulla encara al roig de la forja. Si l’Arya aclucava els ulls també podia veure l’espasa, però a ella no li semblava una espasa nova, era la Gel, la gran espasa del seu pare, tota d’acer valyrià ondulant, i el vermell era la sang de Lord Eddard a la fulla després que Ser Ilyn, el Justícia del Rei, li tallés el cap. En Yoren no l’havia deixat mirar, però a ella igualment li semblava que el cometa era com hauria quedat la Gel, després.

Quan es va adormir finalment, va somiar en casa seva. El camí Reial passava a prop d’Hivèrnia camí del Mur, i en Yoren li havia promès deixar-la allà sense que ningú s’assabentés que havia viatjat amb ells. Es moria de ganes de tornar a veure la seva mare, i en Robb, en Bran, en Rickon… però era en Jon Neu el que més enyorava. Li hauria agradat poder passar primer pel Mur, abans d’anar a Hivèrnia, perquè en Jon li acaronés els cabells i li digués «germaneta». Ella li diria «T’he trobat a faltar» i ell també ho diria alhora, com sempre deien les coses quan estaven junts. Això li hauria agradat. Això li hauria agradat més que res al món.