Jon

El pas dels Gemecs estava a les fosques. Els grans flancs de pedra de les muntanyes tapaven el sol la major part del dia, per tant cavalcaven entre les ombres, i l’alè dels homes i els cavalls formava núvols de vapor en l’aire fred. Uns dits d’aigua glaçats degotaven de les acumulacions de neu del damunt, per formar petits bassals gelats, que cruixien i es trencaven sota els cascos dels cavalls. De vegades veien unes herbes escasses lluitant per créixer en una esquerda de la roca, o una clapa de liquen de color clar, però no hi havia prats, i ja havien pujat per damunt dels arbres.

El sender, tan costerut com estret, pujava constantment en ziga-zaga. Als punts on el pas era tan angost que els exploradors havien d’avançar d’un en un, l’Escuder Dalbridge anava al davant, escodrinyant els cims, amb l’arc sempre a les mans. Es deia que tenia la millor vista de tota la Guàrdia de la Nit.

El Fantasma caminava inquiet al costat d’en Jon. De tant en tant, s’aturava i es girava, amb les orelles alerta, com si sentís alguna cosa al seu darrere. En Jon no creia que els gatombres ataquessin homes vius, tret que s’estiguessin morint de gana, però tot i això va deslligar l’Urpallarga dins la beina.

Un arc de pedra grisa excavat pel vent indicava el punt més alt del pas. Allà el camí s’eixamplava i començava el llarg descens cap a la vall de l’Aigualletosa. En Qhorin va decidir que descansarien allà fins que les ombres tornessin a créixer.

—Les ombres són bones amigues dels homes de negre —va dir.

En Jon ho entenia. Hauria estat molt agradable cavalcar una estona a la llum del dia, deixar que el fort sol de la muntanya els impregnés les capes i els tragués el fred del moll dels ossos, però era massa arriscat. Allà on hi havia hagut tres sentinelles, n’hi podia haver més, esperant per donar el toc d’alerta.

El Serpdelapedra es va arrupir sota la capa de pell esparracada i es va adormir gairebé immediatament. En Jon va compartir amb el Fantasma la seva carn salada, mentre l’Ebben i l’Escuder Dalbridge donaven menjar als cavalls. En Qhorin Mitjamà seia amb l’esquena repenjada en una roca i esmolava el tall de l’espasa amb passades llargues i lentes. En Jon va observar l’explorador una estona i després va reunir el valor per parlar amb ell.

—Senyor —va dir—, mai no m’heu preguntat com va anar. Amb la noia.

—Jo no sóc el senyor de ningú, Jon Neu. —En Qhorin feia lliscar la pedra per l’acer amb la mà de dos dits.

—Em va dir que, si fugia amb ella, en Mance em rebria bé.

—El que et va dir era veritat.

—Fins i tot va afirmar que érem parents. Em va explicar una història…

—… d’en Bael el Bard i la rosa d’Hivèrnia. M’ho ha dit el Serpdelapedra. Resulta que conec la cançó. En Mance la solia cantar, quan tornava d’una exploració. Era un apassionat de la música dels salvatges. Sí, i també de les dones.

—El vas conèixer?

—Tothom el coneixia —va dir amb veu trista.

«Eren amics a més de germans», va comprendre en Jon, «i ara són enemics jurats».

—Per què va desertar?

—Per una mossa, diuen alguns. Per una corona, opinen uns altres. —En Qhorin va provar el tall de l’espasa amb el tou del polze—. A en Mance li agradaven les dones, això segur, i és cert que no era un home que doblegués el genoll fàcilment. Però no va ser únicament per això. S’estimava més les terres salvatges que el Mur. Ho duia a la sang. Era un salvatge de naixement, capturat de nen quan van passar per l’espasa uns assaltants. Quan va marxar de la Torre de l’Ombra simplement tornava a casa.

—Era bon explorador?

—Era el millor —va dir el Mitjamà—, i també el pitjor. Només idiotes com en Thoren Smallwood menyspreen els salvatges. Són igual de valents que nosaltres, Jon. Igual de forts, ràpids o llestos. Però no tenen disciplina. S’anomenen a si mateixos el poble lliure, i cadascun d’ells es considera tan bo com un rei i més savi que un mestre. En Mance era igual. Mai no va aprendre a obeir.

—Jo tampoc —va dir en Jon en veu baixa.

Li va semblar que els ulls grisos i sagaços d’en Qhorin el traspassaven completament.

—Així, doncs, la vas deixar marxar? —No semblava gens sorprès.

—Ho sabies?

—Ara sí. Explica’m per què li vas perdonar la vida.

Costava d’expressar amb paraules.

—El pare mai no va tenir botxí. Deia que tenia el deure de mirar als ulls els homes que matava i escoltar-ne les últimes paraules. I quan vaig mirar als ulls de la Ygritte, jo… —En Jon es va quedar mirant-se les mans, sense saber com continuar—. Sé que era la nostra enemiga, però no hi vaig veure mal.

—Tampoc l’hauries vist en els altres dos.

—Era la seva vida o la nostra —va dir en Jon—. Si ens haguessin vist, si haguessin fet sonar el corn…

—Els salvatges ens haurien perseguit i ens haurien mort, és cert.

—Però ara el Serpdelapedra té el corn, i ens hem endut el coltell i la destral de la Ygritte. Està darrere nostre, a peu, desarmada…

—I no és probable que sigui una amenaça —va assentir en Qhorin—. Si l’hagués necessitat morta, l’hauria deixat amb l’Ebben, o ho hauria fet jo mateix.

—Llavors, per què m’ho vas ordenar a mi?

—Jo no t’ho vaig ordenar. Et vaig dir que fessis el que calgués, i et vaig deixar decidir què calia fer. —En Qhorin es va aixecar i va tornar l’espasa a la beina—. Si vull algú per escalar una muntanya, crido el Serpdelapedra. Si necessito clavar una fletxa a l’ull d’un enemic a l’altra banda d’un camp de batalla i fa vent, crido l’Escuder Dalbridge. L’Ebben és capaç de fer que qualsevol home reveli els seus secrets. Per comandar els homes, els has de conèixer, Jon Neu. Ara et conec millor que aquest matí.

—I si l’hagués mort? —va preguntar en Jon.

—Doncs, estaria morta, i jo et coneixeria millor que abans. Però ja n’hi ha prou de parlar. Hauries d’estar dormint. Tenim moltes llegües per recórrer i perills per afrontar. Necessitaràs totes les teves forces.

En Jon no esperava adormir-se fàcilment, però sabia que el Mitjamà tenia raó. Va trobar un racó arrecerat del vent, sota un sortint de roca, i es va treure la capa per fer-la servir de manta.

—Fantasma —el va cridar—. Vine amb mi.

Sempre dormia millor amb el gran llop blanc al costat; la seva olor el confortava i n’agraïa l’escalfor de l’abundant pelatge clar. Aquest cop, però, el Fantasma tot just el va mirar. Després es va girar, va fer una volta als cavalls i va desaparèixer en un tres i no res. «Vol anar a caçar», va pensar en Jon. Potser per aquelles muntanyes hi havia cabres. Alguna cosa havien de menjar els gatombres.

—Almenys no intentis caçar un gat —va murmurar. Allò era perillós, fins i tot per a un llop fer. Es va embolicar amb la capa i es va estirar sota la roca.

Quan va tancar els ulls, va somiar en llops fers. N’hi havia cinc, tot i que haurien d’haver estat sis, i estaven dispersats, separats els uns dels altres. Es va sentir incomplet, amb un buit profund i dolorós. El bosc era immens i fred, i ells eren molt petits, i s’havien perdut. Els seus germans eren en algun lloc allà fora, i també la seva germana, però n’havia perdut el rastre. Es va asseure, va aixecar al cap al cel cada cop més fosc i el seu crit va ressonar per tot el bosc: un so llarg, trist i solitari. Mentre en desapareixien els últims ecos, va escoltar atentament, esperant una resposta, però només va sentir els sospirs de la neu que queia.

—Jon?

La crida venia de darrere seu, més suau que un xiuxiueig, però forta alhora. Hi podia haver un crit silenciós? Va girar el cap, cercant el seu germà, esperant entreveure una forma grisa i esvelta movent-se entre els arbres, però no hi havia res, només…

Un aurià.

Semblava brotar de la roca viva: les arrels blanquinoses i retorçades sortien d’una miríada de fissures i esquerdes, primes com un cabell. Era un arbre esvelt comparat amb altres aurians que havia vist, i jove, però creixia davant els seus ulls, amb branques cada cop més gruixudes que s’allargaven cap al cel. Amb cautela, va fer la volta al tronc blanc fins que va arribar a la cara. El van mirar uns ulls vermells. Eren uns ulls ferotges, però s’alegraven de veure’l. L’aurià tenia el rostre del seu germà. Sempre havia tingut tres ulls, el seu germà?

—No sempre —va respondre el crit silenciós—. Només des del corb.

Va ensumar l’escorça, que feia olor de llop, d’arbre i de nen, però darrere d’aquestes hi havia altres aromes, l’olor intensa i marró de la terra calenta, la grisa i dura de la pedra i una altra cosa, una cosa terrible. Era la mort, ho sabia. Ensumava la mort. Va recular, amb el pelatge eriçat, i va ensenyar les dents.

—No tinguis por, m’agrada aquesta foscor. Ningú no et pot veure, però tu els pots veure a ells. Però primer has d’obrir els ulls. Ho veus? Així. —I l’arbre es va inclinar i el va tocar.

I de sobte tornava a ser a les muntanyes, dret a la vora d’un gran precipici, amb les potes profundament enfonsades en un tou de neu. Davant seu el pas dels Gemecs s’obria al buit, i a sota seu hi havia una llarga vall en forma de ve baixa, estesa com un tapís, brillant amb tots els colors d’un vespre de tardor.

Un immens mur de gel blanc blavós tapava un extrem de la vall, encaixat entre les muntanyes com si les hagués apartat per fer-se lloc, i durant un instant va pensar que el somni l’havia portat de tornada al Castell Negre. Aleshores es va adonar que el que veia era un riu de gel de milers de peus d’alçària. A sota d’aquell penya-segat, fred i resplendent, hi havia un gran llac, amb aigües de color cobalt intens, on es reflectien els pics coberts de neu que l’envoltaven. Aleshores va veure que a la vall hi havia homes: molts homes, milers, un enorme exèrcit. Alguns feien grans forats a la terra mig glaçada, mentre altres s’entrenaven per a la guerra. Va mirar com un gran eixam de genets carregava contra una muralla d’escuts, dalt de cavalls, petits com formigues. El soroll de la falsa batalla era un fregadís de fulles d’acer que a vegades li arribava empès pel vent. El campament no estava planificat: no va veure cap trinxera, ni estaques esmolades, ni fileres ordenades de cavalls. Els toscos refugis de fang i les tendes de pells brotaven a l’atzar, com una granissada a la cara de la terra. Va veure piles de fenc mal amuntegat, va sentir l’olor de cabres i ovelles, cavalls i porcs, i una munió de gossos. Un miler de fogueres per cuinar deixaven anar fils de fum fosc.

«Això no és un exèrcit, ni tampoc una ciutat. És tot un poble que s’ha reunit».

A l’altra banda del llac allargat, un dels pujolets es va moure. El va observar més atentament i va veure que no era terra, sinó un ésser viu, un animal pelut, que es movia pesadament, amb una serp per nas i uns ullals més grossos que els del senglar més gros de la història. El seu genet també era enorme i tenia una forma estranya, amb les cames i els malucs massa gruixuts per ser un home.

Llavors una sobtada ràfega de fred li va posar els pèls de punta, i l’aire es va estremir amb el soroll d’unes ales. Mentre alçava els ulls als cims de gel blanc damunt seu, una ombra va caure en picat del cel. Un xiscle agut va tallar l’aire. Va entreveure unes ales esteses de color gris blavós, que tapaven el sol…

—Fantasma! —va cridar en Jon, asseient-se de cop. Encara notava les urpes, el dolor—. Fantasma, vine aquí!

Va aparèixer l’Ebben, que el va agafar i el va sacsejar.

—Calla! Vols que els salvatges se’ns tirin al damunt? Què et passa, noi?

—Ha estat un somni —va dir en Jon, amb veu feble—. Jo era el Fantasma, estava dalt d’una muntanya, a la vora d’un precipici, mirant un riu glaçat que hi havia a sota, i alguna cosa m’atacava. Un ocell… una àliga, em sembla…

—Jo sempre somio en dones guapes —va dir, somrient, l’Escuder Dalbridge—. Tant de bo somiés més sovint.

—Un riu glaçat, dius? —En Qhorin va anar al seu costat.

—L’Aigualletosa surt d’un gran llac al peu d’una glacera —va comentar el Serpdelapedra.

—Hi havia un arbre amb la cara del meu germà. Els salvatges… n’hi havia milers, no sabia que n’existissin tants al món. I gegants muntats en mamuts.

Per com havia canviat la llum, en Jon va calcular que havia dormit quatre o cinc hores. El cap li feia mal i també el clatell, allà on les urpes s’havien clavat dolorosament. «Però això ha passat en el somni».

—Explica’m tot el que recordis, des del principi fins al final —va dir en Qhorin Mitjamà.

—Només era un somni —va dir en Jon, sense entendre res.

—Un somni de llop —va afegir el Mitjamà—. En Craster va explicar al Lord Comandant que els salvatges s’estaven aplegant a la font de l’Aigualletosa. Pot ser que hi hagis somiat per això. O podria ser que haguessis vist el que ens espera, d’aquí a unes quantes hores. Explica-m’ho.

Encara que el fet d’explicar aquelles coses a en Qhorin i als altres exploradors el feia sentir una mica estúpid, va fer el que li ordenaven. Però cap germà negre no es va riure d’ell. Quan va haver acabat, ni tan sols l’Escuder Dalbridge somreia.

—Mudapells? —va dir molt seriós l’Ebben, tot mirant el Mitjamà. «Es refereix a l’àliga?», va dubtar en Jon. «O a mi?». Els mudapells i els huargs eren coses de les històries de la Dida Vella, no del món on havia viscut tota la vida. Però allà, en aquells territoris desconeguts de roca i gel, salvatges i desolats, no costava de creure.

—S’aixequen els vents freds. És el que en Mormont temia. En Benjen Stark també ho va notar. Hi ha morts que caminen i els arbres tornen a tenir ulls. Per què no hi hauria d’haver huargs i gegants?

—Això vol dir que els meus somnis també són reals? —va preguntar l’Escuder Dalbridge—. Lord Neu es pot quedar els mamuts; jo vull les meves dones.

—Des que era una criatura he servit la Guàrdia, i he explorat tan lluny com el que més —va dir l’Ebben—. He vist els ossos de gegants, i he sentit moltes històries estranyes, i res més. Els vull veure amb els meus propis ulls.

—Vigila que no et vegin ells a tu, Ebben —va advertir el Serpdelapedra.

El Fantasma no va aparèixer quan es van tornar a posar en marxa. Les ombres ja cobrien el terra del pas, i el sol s’enfonsava pels escarpats cims bessons de les enormes muntanyes que els exploradors anomenaven Puntaforca. «Si el somni era veritat…». Es va espantar només de pensar-hi. Podia ser que l’àliga hagués ferit el Fantasma, o l’hagués fet caure pel precipici? I què passava amb l’aurià amb la cara del seu germà, que feia olor de mort i de foscor?

L’últim raig de sol va desaparèixer darrere els cims del Puntaforca. El capvespre va omplir el pas dels Gemecs. Va semblar que el fred arribava gairebé immediatament. Ja no pujaven. De fet, el terreny havia començat a baixar, però de moment el pendent no era gaire marcat. De tant en tant hi havia esquerdes, pedres trencades i piles de roques. «Aviat es farà fosc, i encara no hi ha ni rastre del Fantasma». L’angúnia destrossava en Jon, però no s’atrevia a cridar el llop fer com hauria volgut. Potser alguna altra cosa també escoltava.

—Qhorin —el va cridar l’Escuder Dalbridge en veu baixa—. Allà; mira!.

L’àliga s’havia posat en una espira de roca molt per damunt d’ells, retallada contra el cel del capvespre. «Hem vist altres àligues», va pensar en Jon. «Aquesta no ha de ser per força la del meu somni».

De tota manera, l’Ebben li hauria tirat una fletxa, però l’escuder el va aturar.

—Queda fora de l’abast de l’arc.

—No m’agrada que ens vigili.

—Ni a mi tampoc —va dir l’escuder, arronsant les espatlles—, però no ho pots evitar. Són ganes de malgastar una bona fletxa.

En Qhorin, assegut a la sella, va observar l’àliga una bona estona.

—Continuem —va dir finalment. Els exploradors van prosseguir el descens.

«Fantasma», volia cridar en Jon, «on ets?».

Estava a punt de seguir en Qhorin i els altres quan va entreveure alguna cosa blanca enemig de dues roques. «Una clapa de neu vella», va pensar, fins que va veure que es movia. Va saltar immediatament del cavall. Es va agenollar, i el Fantasma va aixecar el cap. Tenia el coll humit i brillant, però no va fer cap soroll quan en Jon es va treure un guant i el va tocar. Les urpes havien obert un camí sagnant pel pelatge i la carn, però l’ocell no li havia pogut trencar el coll.

En Qhorin Mitjamà estava dret darrere seu.

—Està molt malament?

Com si volgués respondre, el Fantasma va fer un esforç per posar-se dret.

—Aquest llop és fort —va assegurar l’explorador—. Ebben, aigua. Serpdelapedra, deixa’m la bota de vi. Aguanta’l bé, Jon.

Entre tots van rentar la sang coagulada del pèl del llop fer. El Fantasma es va debatre i va ensenyar les dents quan en Qhorin va abocar vi als talls rojos irregulars que l’àliga li havia deixat, però en Jon el va envoltar amb els braços i li va parlar a cau d’orella per calmar-lo, i aviat el llop es va tranquil·litzar. Quan van haver estripat un tros de la capa d’en Jon per embenar les ferides, ja era del tot fosc. Només un polsim d’estrelles permetia distingir el negre del cel del de la pedra.

—Continuem? —va preguntar el Serpdelapedra.

En Qhorin va pujar al rossí.

—No, tornem enrere.

—Enrere? —En Jon es va quedar sorprès.

—Les àligues tenen més bona vista que els homes. Ens han vist. Per tant, ara sortim corrents.

El Mitjamà es va embolicar la cara amb una llarga bufanda negra i va pujar a la sella. Els altres exploradors van intercanviar mirades, però a cap no se li va acudir discutir-ho. D’un en un, van muntar i van girar cap a casa.

—Vine, Fantasma —el va cridar en Jon, i el llop fer el va seguir, avançant com una ombra pàl·lida en la nit.

Van cavalcar tota la nit, passant a les palpentes per les giragonses del pas i els trossos de terreny accidentat. El vent va agafar força. De vegades la foscor era tan intensa que desmuntaven i avançaven a peu; cada home, guiant el seu cavall. En un moment donat, l’Ebben va suggerir que unes quantes torxes els podrien anar bé. Però en Qhorin va dir «Res de foc», i així es va quedar. Van arribar al pont de pedra del cim i, de nou, van començar el descens. En la foscor, un gatombra va xisclar de ràbia; la veu va rebotar per les roques i va semblar que una dotzena de gats més li responien. Una vegada en Jon va pensar que havia vist un parell d’ulls brillants en un sortint damunt seu, grossos com llunes plenes.

En la negror d’abans de l’alba, es van aturar per deixar beure els cavalls i donar-los un grapat de civada i una mica de palla.

—No som lluny del lloc on van morir els salvatges —va dir en Qhorin—. Des d’allà, un home en pot retenir un centenar. Si és l’home adequat. —Va mirar l’Escuder Dalbridge.

L’escuder va assentir amb el cap.

—Deixeu-me tantes fletxes com pugueu, germans. —Va acaronar l’arc—. I procureu que el meu cavall tingui una poma quan arribeu a casa. Se l’ha guanyat, pobret.

«Es queda aquí per morir», va comprendre en Jon.

En Qhorin va agafar amb força l’avantbraç de l’escuder amb una mà enguantada.

—Si l’àliga baixa a mirar-te…

—… li creixeran unes quantes plomes noves.

L’últim que en Jon va veure de l’Escuder Dalbridge va ser l’esquena que s’enfilava pel sender cap als cims.

Quan es va fer de dia, en Jon va mirar el cel sense núvols i va veure un punt que es movia enmig del blau. L’Ebben també el va veure, i va renegar, però en Qhorin li va dir que callés.

—Escolteu.

En Jon va aguantar la respiració, i ho va sentir. Molt lluny, darrere seu, la crida d’un corn de caça ressonava per les muntanyes.

—Ja vénen —va dir en Qhorin.