Theon

Dormia, i al cap d’un moment, estava despert.

La Kyra s’arraulia al seu costat, amb un braç repenjat lleugerament en el seu i els pits fregant-li l’esquena. Sentia la respiració de la noia, suau i regular. Estaven embolicats amb el llençol. Era negra nit. El dormitori estava fosc i en silenci.

«Què passa? He sentit alguna cosa? O algú?».

El vent sospirava dèbilment als porticons. Vagament, al lluny, va sentir l’udol d’un gat en zel. Res més. «A dormir, Greyjoy», es va dir. «El castell està tranquil, i has apostat guàrdies. Davant la teva porta, a l’entrada del castell, a l’armeria…».

Hauria pogut atribuir-ho a un malson, però no recordava haver somiat. La Kyra l’havia deixat esgotat. Fins que en Theon l’havia fet venir, havia passat tota la vida, divuit anys, a la ciutat d’hivern, sense posar mai ni un peu a l’interior del castell. Va arribar a ell humida i frisosa, àgil com una mostela, i no es podia negar que hi havia un cert picant afegit en el fet de cardar amb una vulgar mossa de taverna al llit de Lord Eddard Stark.

La noia va murmurar mig adormida, quan en Theon va lliscar per sota del seu braç i es va llevar. Encara quedaven unes quantes brases enceses a la llar de foc. En Wex dormia a terra, als peus del llit, ben embolicat amb la capa i aliè a la resta del món. Res no es movia. En Theon va anar fins a la finestra i va obrir completament els porticons. La nit el va tocar amb els seus dits freds, i se li va posar la pell de gallina. Es va recolzar a l’ampit de pedra i va contemplar les torres fosques, els patis buits, el cel negre i més estrelles de les que un home podria comptar, ni que visqués cent anys. Una mitja lluna flotava damunt la Torre de la Campana i es reflectia al sostre dels hivernacles. No va sentir cap alarma, ni cap veu, ni tan sols una petjada.

«No passa res, Greyjoy. Sents quin silenci? Hauries d’estar boig d’alegria. Has pres Hivèrnia amb menys de trenta homes, una gesta digna d’una cançó». En Theon es va girar cap al llit. Faria girar d’esquena la Kyra i hi tornaria a cardar, allò faria desaparèixer aquells fantasmes. Els esbufecs i les rialletes de la noia serien una bona manera de trencar el silenci.

Es va aturar. S’havia acostumat tant als udols dels llops fers que ara pràcticament no els sentia…, però alguna part d’ell, un instint de caçador, en va sentir l’absència.

L’Urzen, un home musculós amb un escut rodó penjat a l’esquena, feia guàrdia a la porta.

—Els llops han callat —li va dir en Theon—. Vés a mirar què fan, i torna de seguida.

La idea que els llops fers es podien haver escapat li causava una mala sensació a l’estómac. Va recordar el dia que els salvatges havien atacat en Bran al bosc dels Llops. L’Estiu i el Vent Gris els havien destrossat.

Va donar un copet a en Wex amb la punta de la bota, i el noi es va asseure mentre es fregava els ulls.

—Comprova que en Bran Stark i el seu germanet són al llit, i afanya’t.

—Senyor? —El va cridar la Kyra mig adormida.

—Torna’t a adormir, això no és cosa teva.

En Theon es va servir una copa de vi i se la va beure tota. No parava d’escoltar, esperant sentir un udol. «Massa pocs homes», va pensar amb amargor. «Tinc massa pocs homes. Si l’Asha no ve…».

En Wex va ser el primer a tornar, fent que no amb el cap. Entre renecs, en Theon va trobar els calçons i la túnica a terra, on els havia deixat caure quan s’apressava a anar al llit amb la Kyra. Damunt la túnica, es va posar un justacòs de cuir amb tatxes de ferro, i es va penjar una espasa llarga i un punyal del cinturó. Tenia els cabells tan embullats com les branques d’un bosc, però hi havia altres preocupacions més importants. L’Urzen ja havia tornat.

—Els llops no hi són.

En Theon es va dir que havia d’actuar de manera freda i serena, com Lord Eddard.

—Desperteu tot el castell —va dir—. Feu-los sortir al pati, a tots, i veurem qui falta. I digues a en Lorren que faci una ronda per les portes. Wex, vine amb mi.

Li hauria agradat saber si l’Stygg ja havia arribat a Mota de Boscpregon. No era tan bon genet com afirmava —entre els homes de ferro no n’hi havia cap que muntés realment bé—, però havia tingut temps de sobres. Podria ser que l’Asha ja anés cap allà. «I si s’assabenta que he perdut els Stark…». Valia més no pensar-hi.

El dormitori d’en Bran estava buit, igual com el d’en Rickon, una mica més avall. En Theon es va maleir a si mateix. Hauria d’haver-los fet vigilar, però havia decidit que era més important tenir homes patrullant a les muralles i protegint les portes que no fent de mainaderes d’un parell de nens, un d’ells esguerrat.

Va sentir sanglots a fora; els seus homes treien del llit la gent del castell i els obligaven a sortir tots al pati. «Ja els donaré jo motius per sanglotar. Els he tractat amb amabilitat, i així és com m’ho paguen». Si fins i tot havia fet assotar severament dos dels seus propis homes que havien violat la noia de les gosseres, per demostrar-los que pensava ser just. «Però encara em culpen de la violació. I de tota la resta». Li semblava injust. En Mikken s’havia fet matar tot sol per parlar massa, igual que en Benfred. Pel que fa a en Chayle, havia d’entregar algú al Déu Ofegat, era el que els seus homes esperaven.

—No tinc res en contra teu —va dir al septó abans que el tiressin al pou—, però tu i els teus déus ja no hi teniu lloc, aquí.

Es podria pensar que els altres donarien gràcies que no els haguessin triat a ells, però no. Desconeixia quants estaven implicats en el complot contra ell.

L’Urzen va tornar, acompanyat d’en Lorren el Negre.

—La Porta del Caçador —va dir en Lorren—. Val més que vinguis a veure-ho.

La Porta del Caçador estava convenientment situada, a prop de les cuines i les gosseres. Donava directament als camps i als boscos, cosa que permetia als genets entrar i sortir sense passar per la ciutat d’hivern, i per tant era la preferida per sortir a caçar.

—Qui hi havia de guàrdia? —va preguntar en Theon.

—En Drennan i el Guenyo.

En Drennan era un dels que havien violat la Palla.

—Si han deixat fugir els nens, us juro que aquest cop perdran alguna cosa més que una mica de pell de l’esquena.

—No cal que juris res —va dir secament en Lorren el Negre.

I era veritat. Van trobar el Guenyo surant de bocaterrosa al fossat, amb els budells a la deriva darrere seu com un niu de serps blanquinoses. A en Drennan el van trobar estès i mig despullat a la torre d’entrada, a l’agradable cambreta des d’on feien funcionar el pont llevadís. Li havien fet un tall al coll d’orella a orella. Una túnica esparracada li tapava les cicatrius a mig curar de l’esquena, però van trobar les botes entre la palla del terra, i tenia els calçons arrugats a l’altura dels peus. Hi havia un tros de formatge en una tauleta a prop de la porta, al costat d’una gerra buida. I també dues copes.

En Theon en va agafar una i va olorar el pòsit de vi del fons.

—El Guenyo havia de fer guàrdia dalt de la muralla, oi?

—Sí —va dir en Lorren.

En Theon va tirar la copa a la llar de foc.

—Diria que en Drennan s’estava abaixant els calçons per clavar-l’hi a la dona, però la dona li va clavar el ganivet a ell. El seu ganivet de formatge, sembla. Que algú trobi una pica i pesqui l’altre idiota del fossat.

L’altre idiota estava molt pitjor que en Drennan. Quan en Lorren el Negre el va treure de l’aigua, van veure que li havien arrencat un braç a l’altura del colze, li faltava mig coll i tenia un forat desigual al lloc del melic i l’entrecuix. Quan en Lorren va estirar, la pica li va foradar els budells. La pudor era terrible.

—Els llops fers —va dir en Theon—. Segurament, tots dos.

Fastiguejat, va tornar al pont llevadís. Hivèrnia estava envoltada de dues enormes muralles de granit, amb un ample fossat al mig. La muralla exterior feia vuitanta peus d’alçària, i la interior més de cent. Per manca d’homes, en Theon s’havia vist obligat a abandonar les defenses exteriors i situar els sentinelles a les muralles interiors, més altes. No es volia arriscar a tenir-los a l’altra banda del fossat, en cas que la gent del castell es revoltés en contra d’ell.

«Han hagut de ser dos o més», va decidir. «Mentre la dona distreia en Drennan, els altres han deixat anar els llops».

En Theon va demanar una torxa i va ser primer a pujar dalt de la muralla. Movia la flama cap avall, davant seu, buscant… allà. A la part interior del mur, i a l’ample espai entre dos merlets.

—Sang —va afirmar—, mal netejada. Diria que la dona ha mort en Drennan i ha baixat el pont llevadís. El Guenyo ha sentit el soroll de les cadenes, ha anat a mirar i ha arribat fins aquí. Han tirat el cos al fossat per entre els merlets, perquè no el trobés un altre sentinella.

L’Urzen va recórrer els murs amb la mirada.

—Les altres torres de guaita no són gaire lluny. Veig torxes enceses…

—Torxes, però no guàrdies —va dir de mal humor en Theon—. Hivèrnia té més torres que jo homes.

—Quatre guàrdies a la porta principal —va dir en Lorren el Negre—, i cinc fent la ronda de les muralles, a més del Guenyo.

—Si hagués fet sonar el corn… —va dir l’Urzen.

«Tinc una colla d’idiotes al meu servei».

—Intenta imaginar-te que ets tu qui està aquí dalt, Urzen. Fa fred i tot és fosc. Fa hores que fas la ronda vigilant les muralles, desitjant que s’acabi el teu torn de guàrdia. Llavors sents un soroll i vas cap a la porta, i de sobte veus uns ulls al capdamunt de l’escala, verds i daurats a la llum de la torxa. Dues ombres vénen corrents cap a tu, més de pressa del que et pots imaginar. Entreveus unes dents, comences a abaixar la llança, i se’t tiren al damunt i t’obren la panxa, estripant el cuir com si fos roba prima. —Va empènyer l’Urzen amb força—. Ara estàs d’esquena a terra, amb els budells a fora, i un t’ha posat les dents al voltant del coll. —En Theon va agafar el coll magre de l’home, va tancar els dits i va somriure—. I ara, digues, durant tot això, en quin moment t’atures a bufar el coi de corn? —Va apartar bruscament l’Urzen, que va ensopegar d’esquena amb un merlet. Es fregava el coll. «Hauria d’haver fet matar aquelles dues bèsties el dia que vam conquerir el castell», va pensar amb ràbia. «Els havia vist matar, sabia com eren de perillosos».

—Els hem de perseguir —va dir en Lorren el Negre.

—A les fosques, no. —A en Theon no li feia gens de gràcia la idea de perseguir llops fers pel bosc i de nit; els caçadors es podien convertir fàcilment en caçats—. Esperarem que es faci de dia. Mentrestant, val més que vagi a parlar amb els meus fidels súbdits.

A baix, al pati, havien empès contra la paret una massa inquieta d’homes, dones i nens. A molts no els havien donat temps per vestir-se; es tapaven amb mantes de llana o s’arraulien, despullats, embolicats amb capes i cobrellits. Una dotzena d’homes de ferro els encerclava, amb torxes a una mà i armes a l’altra. El vent bufava a ràfegues, i la llum taronja vacil·lant es reflectia dèbilment als elms d’acer, les barbes espesses i els ulls severs.

En Theon va repassar la renglera de presoners, estudiant-ne les cares. Totes li semblaven culpables.

—Quants en falten?

—Sis. —El Pudent se li va apropar pel darrere; feia olor de sabó i els cabells llargs se li movien amb el vent—. Els dos Stark, el noi dels pantans i la seva germana, el retardat de les quadres i la teva dona salvatge.

L’Osha. Havia sospitat d’ella des del moment que havia vist la segona copa. «Hauria d’haver sabut que no hi podia confiar. És tan antinatural com l’Asha. Fins i tot els noms s’assemblen».

—Algú ha mirat a les quadres?

—L’Aggar diu que no hi falta cap cavall.

—La Ballarina encara és al seu compartiment?

—La Ballarina? —El Pudent va arrufar les celles—. L’Aggar diu que tots els cavalls són allà. Només hi falta el retardat.

«Així, doncs, van a peu». Era la millor notícia que sentia des que s’havia despertat. Segur que en Bran aniria amb el cove, a l’esquena d’en Hodor. L’Osha hauria de dur en Rickon a coll; les cametes del nen no podrien arribar gaire lluny. En Theon confiava a tornar-los a tenir ben aviat a les seves mans.

—En Bran i en Rickon s’han escapat —va dir a la gent del castell, mirant-los als ulls—. Qui sap on han anat? —Ningú va respondre—. No podrien haver fugit sense ajuda —va continuar en Theon—. Sense menjar, sense roba, sense armes. —Havia tancat amb pany i clau totes les espases i destrals d’Hivèrnia, però segur que n’hi havien amagat alguna—. Vull els noms de tots els qui els han ajudat. I de tots els que han fet els ulls grossos. —Només se sentia el vent—. De seguida que es faci de dia, tinc intenció de fer-los tornar. —Es va mirar els polzes, ficats al cinyell—. Necessito caçadors. Qui vol una bona pell de llop per abrigar-se aquest hivern? Gage? —El cuiner sempre l’havia saludat alegrement quan tornava de caçar, i li preguntava si havia dut alguna cosa especial per a la taula, però ara no tenia res a dir. En Theon va tornar a repassar la filera, rebuscant als rostres el més petit senyal de culpabilitat—. El bosc no és lloc per a un invàlid. I en Rickon, que encara és petit, quant de temps durarà, allà? Dida, imagina’t la por que deu passar. —La vella s’havia passat deu anys xerrotejant amb ell, li havia explicat incomptables històries, però ara se’l mirava amb la boca oberta com si fos un desconegut—. Podria haver mort tots els homes i lliurat les dones als meus soldats perquè en gaudissin, però en canvi us he protegit. És així com m’ho agraïu? —En Joseth, que havia tingut cura dels seus cavalls; en Farlen, que li havia ensenyat tot el que sabia de gossos; la dona d’en Barth el cerveser, que havia estat la primera amb qui havia anat al llit… tots ells evitaven mirar-lo als ulls. «M’odien», va descobrir. El Pudent se li va acostar.

—Arrenqueu-los la pell —li va dir, amb els gruixuts llavis brillants—. Lord Bolton sempre deia que un home despullat té pocs secrets, però un home escorxat no en té cap.

En Theon sabia que l’home escorxat era el blasó de la Casa Bolton; antigament, alguns senyors d’aquella casa fins i tot havien arribat a fer servir de capa la pell d’enemics morts. Uns quants Stark havien acabat així. En teoria, tot allò s’havia acabat feia mil anys, quan els Bolton havien esdevingut vassalls d’Hivèrnia. «O això diuen, però els antics costums costen d’esborrar, prou que ho sé».

—No s’escorxarà ningú al nord mentre jo governi a Hivèrnia —va dir en Theon en veu alta. «Sóc l’únic que us protegeix de la gent com ell», volia cridar-los. No els ho podia dir de forma tan evident, però potser alguns eren prou llestos per copsar el missatge.

El cel començava a tornar-se gris per damunt de les muralles. No podia faltar gaire per a l’alba.

—Joseth, ensella el Rialler i un cavall per a tu. Murch, Gariss, Tym Carapicada, vosaltres també veniu. —En Murch i en Gariss eren els millors caçadors del castell, i en Tym era un bon arquer—. Aggar, Nasvermell, Gelmarr, Pudent, Wex. —Necessitava els seus homes perquè li cobrissin l’esquena—. Farlen, m’enduré gossos, i vull que tu te n’encarreguis.

El mestre de les gosseres, de cabells grisos, va plegar els braços.

—I per què hauria de perseguir els meus senyors legítims, que a més són nens petits?

En Theon s’hi va acostar.

—Ara jo sóc el teu senyor legítim, i l’home que garanteix la seguretat de la Palla. —Va veure morir el desafiament als ulls d’en Farlen.

—Sí, senyor.

En Theon va fer un pas enrere i va mirar qui més podia afegir al grup.

—Mestre Luwin —va anunciar.

—Jo no entenc gens de caça.

«No, però no em refio prou de vós per deixar-vos sol al castell».

—Doncs, ja és hora que n’aprengueu.

—Deixeu-me venir a mi també. Vull la capa de pell de llop. —Un nen, no més gran que en Bran, va fer un pas endavant. En Theon va necessitar un moment per recordar-lo—. He anat a caçar moltes vegades —va dir en Walder Frey—. Cérvols vermells i ants, i fins i tot senglar.

—Va anar a una cacera de senglars amb el seu pare, però mai no el van deixar acostar-se a la presa —va dir rient el seu cosí.

En Theon el va mirar, indecís.

—Vine, si vols, però si no pots seguir el nostre ritme, no et pensis que et faré de mainadera tota l’estona. —Es va girar cap a en Lorren el Negre—. Hivèrnia és teva mentre jo sigui fora. Si no tornem, fes-ne el que vulguis. —«Això els hauria de fer pregar com uns desgraciats perquè tingui èxit».

Es van reunir al costat de la Porta del Caçador, quan els primers rajos de sol acaronaven amb llum pàl·lida el cim de la Torre de la Campana. L’alè se’ls gelava en l’aire fred del matí. En Gelmarr havia agafat una destral de mànec llarg, per poder ferir els llops abans no arribessin a tocar-lo. La fulla era prou pesada per matar amb un sol cop. L’Aggar duia gamberes d’acer. El Pudent va arribar carregat amb una llança de caçar senglars i un sac de bugadera, ple a vessar de qui sap què. En Theon portava l’arc; no necessitava res més. Una vegada havia salvat la vida d’en Bran amb una fletxa. Esperava no haver de prendre-l’hi amb una altra però, si no hi havia més remei, ho faria.

Onze homes, dos nois i una dotzena de gossos van passar el fossat. A l’altra banda del mur exterior, era fàcil seguir els rastres a la terra tova: les empremtes de les potes dels llops, les pesades petjades d’en Hodor, els senyals menys profunds dels peus dels dos Reed. Un cop a sota els arbres, el terra pedregós i les fulles caigudes feien més difícil seguir les petjades, però la gossa castanya d’en Farlen ja els havia trobat el rastre. La resta dels gossos els seguien de prop, amb els perdiguers que ensumaven i bordaven i un parell de mastins monstruosos al darrere del tot. La mida i la ferocitat d’aquells gossos podien marcar la diferència davant d’un llop fer acorralat.

Hauria pensat que, probablement, l’Osha aniria cap al sud per trobar Ser Rodrik, però la pista duia cap al nord-nord-oest, al cor del bosc dels Llops. A en Theon no li va fer gens de gràcia. Seria una ironia cruel si els Stark es dirigien a Mota de Boscpregon i anaven a parar directament a mans de l’Asha. «Abans, morts», va pensar amargament. «Val més que et considerin cruel que no estúpid».

Hi havia fils de boira pàl·lida estesos entre els arbres. Allà, els sentinelles i els pins soldats creixien molt junts, i no hi havia res més fosc i llòbrec que un bosc de fulla perenne. El terra era desigual, i les agulles caigudes ocultaven el terra tou de torba; era un terreny traïdor per als cavalls i, per tant, havien d’anar a poc a poc. «Però no tan a poc a poc com un home transportant un invàlid, o una bruixa ossuda amb un nen de quatre anys a coll». Es va obligar a tenir paciència. Els atraparia abans no es fes de nit.

El mestre Luwin va trotar cap a ell, mentre seguien un sender al llarg de la vora d’un barranc.

—Fins ara, la cacera no és gens diferent de cavalcar pel bosc, senyor.

—En algunes coses s’assemblen —va dir somrient en Theon—. Però, en la caça, al final hi ha sang.

—Ha de ser així? Aquesta fugida ha estat una gran estupidesa, però no tindreu compassió? Els nens que estem buscant s’han criat com germans vostres.

—L’únic Stark que va actuar com un germà amb mi va ser en Robb, però en Bran i en Rickon són més valuosos vius que morts.

—El mateix es pot dir dels Reed. Fossat Cailin es troba a la vora dels pantans. Si ho vol, Lord Howland pot fer que l’ocupació del vostre oncle sigui un infern, però mentre tingueu els seus hereus s’haurà de frenar.

En Theon no hi havia pensat. De fet, amb prou feines havia pensat en els enfangats, més enllà de fer un parell de mirades a la Meera i preguntar-se si encara era donzella.

—Potser teniu raó. No els matarem si podem evitar-ho.

—Ni tampoc en Hodor, espero. El noi és curt d’enteniment, ja ho sabeu. Fa el que li manen. Quantes vegades ha raspallat el vostre cavall, us ha ensabonat la sella o us ha netejat a fons la cota de malla?

—Si no s’enfronta amb nosaltres, el deixarem lliure. —En Hodor no li interessava gens. Va assenyalar amb el dit—. Però digueu una sola paraula de perdonar la salvatge, i ja podeu morir amb ella. Em va fer un jurament, i s’hi va pixar al damunt.

El mestre va inclinar el cap.

—Jo no disculpo els perjurs. Feu el que hagueu de fer. Us agraeixo la vostra compassió.

«Compassió», va pensar en Theon mentre en Luwin es quedava enrere. «Una maleïda trampa. Massa, i diuen que ets feble; massa poca, i ets un monstre». Però el mestre li havia donat un bon consell, ho sabia. El seu pare només pensava en termes de conquesta però per a què servia prendre un regne si no podies mantenir-lo? La força i la por només podien arribar fins a cert punt. Llàstima que en Ned Stark s’hagués endut les filles al sud; si no ho hagués fet, en Theon podria haver reforçat el domini d’Hivèrnia casant-se amb una de les noies. A més, la Sansa era molt bufona, i segurament ara ja estaria a punt per anar al llit amb el seu marit. Però era a un miler de llegües d’allà, a les mans dels Lannister. Llàstima.

El bosc era cada cop més salvatge. Els pins i els sentinelles van donar lloc a enormes roures foscos. Els arços embullats amagaven forats i barrancs traïdors. Els turons pedregosos pujaven i baixaven. Van passar per una casa de pagès, abandonada i coberta de vegetació, i van donar la volta a una pedrera inundada, en què l’aigua quieta brillava amb un gris d’acer. Quan els gossos es van posar a bordar, en Theon va pensar que els fugitius eren a prop. Va esperonar el Rialler i els va seguir el trot, però el que va trobar només era la carcassa d’un ant jove…, o el que en quedava.

Va desmuntar, per examinar-la de més a prop. Feia poc que l’havien mort, i estava clar que era obra de llops. Els gossos van ensumar frisosos tot al voltant, i un dels mastins va queixalar una cuixa, fins que en Farlen el va obligar a apartar-se a crits. «No han trossejat cap part d’aquest animal», va observar de sobte en Theon. «Els llops han menjat, però les persones, no». Fins i tot si l’Osha no volia arriscar-se a encendre foc, hauria d’haver tallat uns quants bistecs. No tenia sentit deixar que tanta carn bona es podrís.

—Farlen, estàs segur que seguim el rastre correcte? —va preguntar—. Pot ser que els teus gossos segueixin el llop equivocat?

—La meva gossa coneix prou bé l’olor de l’Estiu i el Pelut.

—Així ho espero. Pel teu bé.

Al cap de menys d’una hora, la pista els va portar a un pendent que baixava cap a un rierol fangós, que baixava ple a causa de les pluges recents. Allà, els gossos van perdre el rastre. En Farlen i en Wex van passar el rierol amb els gossos i van tornar fent que no amb el cap mentre els animals anaven amunt i avall per la vora, ensumant.

—Han entrat a l’aigua aquí, senyor, però no veig per on han sortit —va dir el mestre de les gosseres.

En Theon va desmuntar i es va agenollar al costat del rierol. Hi va ficar una mà. L’aigua era freda.

—No es poden haver quedat gaire temps aquí dins —va dir—. Porteu la meitat dels gossos corrent avall. Jo pujaré…

En Wex va picar de mans amb força.

—Què passa? —va dir en Theon.

El mut va assenyalar.

A la vora de l’aigua, la terra estava molla i enfangada. Els rastres que havien deixat els llops es veien clarament.

—Petjades de llop, sí. I què?

En Wex va enfonsar el taló en el fang, i va fer girar el peu a banda i banda. Hi va deixar un senyal profund. En Joseth ho va entendre.

—Un home de la mida d’en Hodor hauria d’haver deixat una marca molt profunda en aquest fang —va dir—. I encara més amb el pes d’un nen a l’esquena. Però els únics senyals de botes que hi ha són nostres. Comproveu-ho vós mateix.

Consternat, en Theon es va adonar que era cert. Els llops havien entrat tots sols a l’aigua tèrbola i crescuda.

—L’Osha es deu haver desviat. Abans de l’ant, segurament. Ha enviat els llops tots sols, esperant que nosaltres els perseguíssim. —Es va girar cap als seus caçadors—. Si vosaltres dos m’heu enredat…

—Aquest és l’únic rastre que hi havia, senyor, ho juro —va dir en Gariss, a la defensiva—. I els llops fers mai no s’haurien separat dels nois. No gaire estona, almenys.

«Exacte», va pensar en Theon. Potser l’Estiu i el Peludet s’havien desviat per anar a caçar, però tard o d’hora tornarien amb en Bran i en Rickon.

—Gariss, Murch, agafeu quatre gossos i torneu enrere, trobeu el lloc on els hem perdut la pista. Aggar, vés amb ells i vigila’ls, no vull que m’enredin. En Farlen i jo seguirem els llops. Feu sonar el corn una vegada, quan els trobeu el rastre. Dues vegades, si aconseguiu veure les bèsties. Quan descobrim on han anat, ens guiaran fins als seus amos.

Es va endur en Wex, el jove Frey i en Gynir Nasvermell per buscar rierol amunt. En Wex i ell anaven per un costat del torrent, el Nasvermell i en Walder Frey per l’altre, amb un parell de gossos cadascun. Els llops podien haver sortit de l’aigua per qualsevol riba. En Theon estava atent a petjades, pistes, branques trencades o qualsevol indici que els llops havien sortit de l’aigua. No li va costar trobat petjades de cérvol, ant i teixó. En Wex va sorprendre una guineu que bevia al torrent i en Walder va fer sortir tres conills del sotabosc, i va aconseguir tocar-ne un amb una fletxa. Van veure els profunds senyals que les urpes d’un ós havien deixat a l’escorça d’un bedoll molt alt. Però ni rastre dels llops fers.

«Una mica més enllà», es deia en Theon. «Després d’aquell roure, després d’aquella pujada, després del gir del torrent següent, segur que trobem alguna cosa». Va insistir molt de temps, quan ja sabia que havia de girar cua, amb una creixent sensació de neguit que li rosegava l’estómac. Ja era migdia quan, de mala gana, va fer girar el Rialler i es va rendir.

D’una manera o altra, l’Osha i els maleïts mocosos se li escapaven. No hauria de ser possible, no a peu, carregant un esguerrat i un nen petit. Cada hora que passava incrementava la possibilitat que la fugida tingués èxit. «Si arriben a un poble…». La gent del nord mai no negaria l’ajuda als fills d’en Ned Stark, els germans d’en Robb. Tindrien muntures per anar més de pressa, menjar. Els homes es barallarien per l’honor de protegir-los. Tot el cony de nord faria pinya al seu voltant.

«Els llops han anat corrent avall, segur que és això». S’aferrava a aquesta idea. «La gossa castanya ensumarà el lloc per on han sortit de l’aigua i els tornarem a perseguir». Però quan es van reunir amb el grup d’en Farlen, una mirada a la cara del mestre de les gosseres va destrossar totes les esperances d’en Theon.

—Aquests gossos només serveixen per a baralles —va dir amb ràbia—. Tant de bo tingués un ós.

—No és culpa dels gossos. —En Farlen estava agenollat entre un mastí i la seva preciosa gossa castanya, amb una mà damunt de cada animal—. L’aigua corrent no conserva cap olor, senyor.

—Els llops han d’haver sortit del rierol en un lloc o altre.

—Això segur. Corrent amunt o corrent avall. Si insistim, trobarem el lloc, però cap a on anem?

—No he sabut mai d’un llop que avancés centenars de passes per dins d’un riu —va dir el Pudent—. Un home potser ho faria, sobretot si sabés que el perseguien. Però, un llop?

De tota manera, en Theon va dubtar. Aquells llops no eren com els altres. «Hauria hagut d’escorxar les maleïdes bèsties».

L’escena es va repetir quan es van trobar amb en Gariss, en Murch i l’Aggar. Els caçadors havien retrocedit fins a mig camí d’Hivèrnia, sense trobar cap pista de l’indret on els Stark s’havien separat dels llops fers. Els gossos d’en Farlen semblaven tan frustrats com els seus amos: ensumaven tristament els arbres i feien petar les dents davant dels altres. En Theon no s’atrevia a donar-se per vençut.

—Tornem al rierol. Hi buscarem una altra vegada. Aquest cop, arribarem tan lluny com calgui.

—No els trobarem —va dir de sobte el jove Frey—. No mentre els menjagranotes vagin amb ells. Els enfangats són uns covards, no lluiten com la gent decent, s’amaguen i fan servir fletxes enverinades. Tu mai no els veus, però ells et veuen. Els que entren a perseguir-los pels pantans es perden i no en surten mai més. Tenen cases que es mouen, fins i tot els castells, com Guaita d’Aiguagrisa. —Nerviós, va mirar la verdor que els encerclava completament—. Podrien ser aquí ara mateix, i escoltar tot el que diem.

En Farlen va riure per demostrar què pensava d’aquella idea.

—Els meus gossos ensumarien qualsevol cosa que hi hagués als arbustos. Els tindrien al damunt abans que et poguessis tirar un pet, noi.

—Els menjagranotes no fan olor de persona —va insistir en Frey—. Fan una pudor com de pantà, com de granotes, arbres i aigua estancada. A les aixelles els creix molsa en lloc de pèl, i poden sobreviure menjant només fang, i respirar aigua pantanosa.

El Theon estava a punt de dir-li on es podia ficar aquells contes de la dida, quan el mestre Luwin va intervenir:

—Les històries diuen que els homes dels pantans van tenir una relació molt estreta amb els fills del bosc, en els temps en què els verdvidents intentaven fer caure el martell de les aigües damunt del Coll. Pot ser que tinguin alguns coneixements secrets.

De sobte, el bosc va semblar força més fosc que feia un moment, com si un núvol s’hagués posat davant del sol. Una cosa era que un nen estúpid es posés a dir ximpleries però, en teoria, els mestres eren homes savis.

—Les úniques criatures que em preocupen són en Bran i en Rickon —va dir en Theon—. Tornem al rierol. De seguida.

De primer, va pensar que no l’obeirien, però, al final, els antics hàbits es van imposar. El van seguir de mala gana, però el van seguir. El jove Frey semblava tant a punt de fugir corrents com els conills que havia espantat abans. En Theon va distribuir els homes a les dues vores del rierol i va seguir el curs d’aigua. Van cavalcar molta estona, lentament i amb compte: desmuntaven per guiar els cavalls en terrenys difícils, feien que els gossos, que no servien per a res, ensumessin tots els arbustos. En un punt on un arbre caigut formava una presa natural, els caçadors van haver de donar la volta a un profund estany verd, però si els llops havien fet el mateix, no en van veure cap petjada ni senyal. Aparentment, els animals s’havien aficionat a nedar. «Quan els atrapi, juro que s’afartaran de nedar. Els oferiré tots dos al Déu Ofegat».

Quan al bosc es va començar a fer fosc, en Theon Greyjoy va saber que havia perdut. O bé els pantanians realment dominaven la màgia dels fills del bosc, o bé l’Osha els havia enganyat amb algun truc dels salvatges. Va fer continuar els homes durant tot el capvespre, però quan l’últim rastre de llum va desaparèixer en Joseth, finalment, va reunir prou valor per dir:

—Això és inútil, senyor. Acabarem deixant coix un cavall, o trencant-nos una cama.

—En Joseth té raó —va dir el mestre Luwin—. No en traurem res, d’anar pel bosc a les palpentes, només amb unes torxes.

En Theon notava el gust de la bilis a la boca, i l’estómac se li havia convertit en un niu de serps, que es retorçaven i es mossegaven. Si tornava a Hivèrnia amb les mans buides i la cua entre les cames, ja podia començar a vestir-se de coloraines i posar-se un barret de bufó, perquè tot el nord es burlaria d’ell. «I quan se n’assabenti el meu pare, i l’Asha…».

—Senyor príncep —va dir el Pudent, apropant-se amb el seu cavall—, podria ser que els Stark no haguessin passat mai per aquí. Si jo fos ells, potser hauria anat cap al nord-est. Amb els Umber. Són bons vassalls dels Stark. Però les seves terres queden molt lluny. Els nens buscaran un refugi més a prop. Jo podria saber on.

—Continua. —En Theon el va mirar amb suspicàcia.

—Sabeu aquell molí vell i aïllat que hi ha a l’Aiguaglà? Ens hi vam aturar quan em portaven presoner a Hivèrnia. La dona del moliner ens va vendre fenc per als cavalls, mentre aquell vell cavaller afalagava els mocosos. Podria ser que els Stark s’amaguessin allà.

En Theon sabia quin molí era. Fins i tot s’havia ficat al llit amb la molinera una o dues vegades. El lloc no tenia res d’especial, ni tampoc la dona.

—Per què allà? Hi ha una dotzena de pobles i cases fortes a la mateixa distància.

Els ulls clars van brillar divertits.

—Per què? Això no es pot saber. Però tinc la sensació que són allà.

Començava a estar fart d’aquelles respostes sornegueres. «Té uns llavis que semblen dos cucs cardant».

—Què vols dir? Si m’has amagat alguna cosa…

—Senyor príncep? —El Pudent va baixar del cavall i va fer un gest a en Theon perquè l’imités. Quant tots dos van ser a peu, va obrir el sac de roba que havia portat d’Hivèrnia—. Mireu això.

Cada vegada costava més veure-s’hi. En Theon va ficar la mà al sac amb impaciència, buscant a les palpentes entre les pells suaus i la llana basta i rasposa. Es va punxar amb una punta esmolada i va tancar els dits al voltant d’una cosa dura i freda. Va treure una agulla en forma de cap de llop, de plata i atzabeja. De sobte ho va entendre. Va tancar el puny.

—Gelmarr —va dir, mentre es preguntava de qui es podia refiar. «De cap d’ells»—. Aggar. Nasvermell. Veniu amb nosaltres. La resta podeu tornar a Hivèrnia amb els gossos. Ja no els necessitaré més. Ara ja sé on s’amaguen en Bran i en Rickon.

—Príncep Theon —li va suplicar el mestre Luwin—, recordareu la vostra promesa? Heu dit que tindríeu compassió.

—De compassió en tenia aquest matí —va dir en Theon. «Val més que et temin que no que es riguin de tu»—. Abans no em fessin enfadar.