Jon

El turó sobresortia de la densa massa boscosa, elevant-se solitari i sobtat, amb el cim exposat pel vent i visible des de moltes llegües de distància. Segons deien els exploradors, els salvatges l’anomenaven el Puny dels Primers Homes. «Sembla realment un puny», va pensar en Jon Neu, «que s’hagués obert pas a cops entre la terra i el bosc, amb els vessants nus de colors bruns, en forma d’artells de pedra».

Va enfilar cap al cim amb Lord Mormont i els oficials, deixant el Fantasma a baix, entre els arbres. El llop fer havia fugit endavant tres vegades mentre pujaven, i dos cops havia tornat de mala gana responent al xiulet d’en Jon. La tercera vegada, el Lord Comandant havia perdut la paciència i li havia etzibat:

—Deixa’l anar, noi. Vull arribar al cim abans que es faci fosc. Ja buscaràs el llop després.

El camí era dret i pedregós; el cim estava coronat per un mur de pedra de l’altura del pit d’un home fet de roques caigudes. Van haver de desviar-se en cercle cap a l’oest, fins que van trobar un pas prou ample perquè hi passessin els cavalls.

—És un bon lloc, Thoren —va proclamar el Vell Ós quan a la fi van arribar al cim—. No es pot demanar gran cosa més. Acamparem aquí per esperar el Mitjamà.

El Lord Comandant va aixecar la cama per baixar del cavall i va fer marxar el corb que tenia a l’espatlla. L’ocell es va enlairar protestant amb una grallada forta.

Des de dalt del turó la vista era impressionant, però el que més va atraure la mirada d’en Jon va ser l’anell de pedra, els blocs grisos i gastats amb clapes blanques de líquens i barbes de molsa verda. Es deia que el Puny havia estat un fort circular dels primers homes, a l’Era de l’Alba.

—Un lloc antic, fortificat —va dir en Thoren Smallwood.

—Antic! —va grallar el corb d’en Mormont volant sorollosament en cercles sobre els seus caps—. Antic, antic, antic!

—Calla! —va remugar en Mormont adreçant-se a l’ocell.

El Vell Ós era massa orgullós per admetre que estava cansat, però a en Jon no se li escapava. L’esforç de seguir aquells joves li pesava.

—Aquest cim seria molt fàcil de defensar, si calgués —va assenyalar en Thoren, mentre resseguia el cercle de pedres, amb el cavall als talons i la capa ribetejada de pell de marta, ondulant.

—Sí, ens servirà. —El Vell Ós va aixecar una mà al vent i el corb se li va plantar sobre l’avantbraç i es va posar a gratar-li la cota de malla negra amb les urpes.

—Com ho farem per l’aigua, senyor? —li va demanar en Jon.

—Al peu del turó hem travessat un rierol.

—Tindrem una bona pujada, per anar a buscar aigua —va apuntar en Jon—, i fora de l’anell de pedra.

—Et fa mandra pujar un turó, xicot? —va preguntar en Thoren.

—No trobarem cap altre lloc tan ben protegit —va comentar Lord Mormont—. Pujarem aigua i ens assegurarem de tenir provisions.

En Jon va entendre que no valia la pena discutir. Havien donat l’ordre, i els germans de la Guàrdia de la Nit van acampar darrere del cercle de pedra que havien aixecat els primers homes. Les tendes negres van sorgir com bolets després d’una pluja, i les flassades i estores van cobrir aquell terra nu. Els majordoms van lligar els cavalls formant fileres llargues i els van donar menjar i beure. Els guardaboscos van agafar les destrals en la llum minvant del vespre per recollir prou llenya per passar la nit, i una colla de constructors es van posar a desbrossar, cavar latrines i deslligar els feixos d’estaques, endurides al foc.

—Abans no es faci fosc, vull veure rases i estaques a totes les obertures del cercle —havia ordenat el Vell Ós.

Una vegada va haver muntat la tenda del Lord Comandant i atès els cavalls, en Jon Neu va baixar turó avall a buscar el Fantasma. El llop fer se li va apropar de seguida, silenciosament. En Jon caminava a grans gambades sota els arbres, xiulant i cridant, sol enmig del bosc, aixafant pinyes i fulles seques, i al cap d’un moment el gran llop fer blanc estava caminant al seu costat, nivi com la boira del matí.

Però en arribar al cercle de pedra, el Fantasma es va plantar. Va fer una passa per ensumar amb cautela l’obertura a la paret de pedra i va recular, com si no li agradés el que havia ensumat. En Jon va intentar agafar-lo per la pell del clatell, pujar-lo al coll i entrar-lo a pes de braços dins el cercle, però no va ser fàcil: el llop pesava tant com ell i tenia molta més força.

—Fantasma, què et passa?

Mai no l’havia vist tan neguitós com ara. Al final, en Jon el va deixar estar.

—Com vulguis —li va dir—. Vés a caçar.

Els seus ulls rogencs el van observar mentre es ficava dins el cercle de pedres molsoses.

Estarien segurs, allà dins. Des del turó, la vista dominava tot l’entorn. Els vessants nord i oest eren molt escarpats; només la cara est oferia un pendent més suau. Malgrat tot, quan va caure la nit i la foscor es va escolar entre els arbres, la sensació de neguit que tenia en Jon es va agreujar. «Això és el bosc Encantat», es va dir. «Potser hi ha fantasmes, els esperits dels primers homes. Antigament això era casa seva».

—Para de comportar-te com una criatura —es va dir.

Es va enfilar en un munt de roques i va contemplar com es ponia el sol. La llum brillava com or batut sobre la superfície de l’Aigualletosa allà on girava cap al sud. Aigües amunt, el terreny era més abrupte, i el bosc espès deixava pas a una successió de turons rocosos, nus, que s’elevaven drets i agrestos cap al nord i l’oest. A l’horitzó, les muntanyes s’estenien com una gran ombra, carena rere carena, retrocedint en la llunyania blavosa, amb els pics punxeguts, coberts per neus perpètues. Fins i tot des de tan lluny semblaven immenses, gèlides i inhòspites.

Més a prop, els arbres dominaven el paisatge. Cap al sud i l’est, tot era bosc fins on abastaven els ulls d’en Jon, un enorme entramat de branques i arrels pintats de mil tonalitats de verd, sembrat de taques vermelles allà on un aurià s’havia obert pas apartant els pins o els arbres sentinella, i de pinzellades grogues on els arbres de fulla caduca havien començat a mudar de color. Quan bufava el vent, sentia els cruixits i fru-frus de branques que eren més velles que ell. Un miler de fulles ballaven, i un instant el bosc va semblar un profund mar verd, agitat per la tempesta, picat, etern i insondable.

«No fa pel Fantasma quedar-se sol allà baix», pensava en Jon. Sota aquell mar hi podia haver qualsevol cosa movent-se, avançant sigil·losament cap al cercle de pedres en la foscor del bosc, ocult pels arbres. Qualsevol cosa. Com ho podrien saber ells? En Jon es va quedar allà dret una bona estona, fins que el sol es va amagar darrere la serralada de muntanyes, i al bosc es va instal·lar la foscor.

—Jon? —va cridar en Samwell Tarly mirant amunt—. M’ha semblat que eres tu. Va tot bé?

—Sí, més o menys. —Amb un bot, en Jon va ser a terra—. Com ha anat, avui?

—Bé, ha anat bé. De debò.

En Jon no pensava compartir la seva inquietud amb el seu amic, no pas ara que en Samwell Tarly començava a recuperar el valor.

—El Vell Ós vol que esperem aquí en Qhorin Mitjamà i els homes de la Torre de l’Ombra.

—Sembla una plaça forta —va comentar en Sam—. Un fort anular dels primers homes. Creus que van lliurar-hi batalles?

—Sens dubte. Val més que preparis un ocell. En Mormont voldrà informar.

—Tant de bo els pogués enviar tots. No suporten estar engabiats.

—Tu tampoc ho suportaries, si poguessis volar.

—Si pogués volar, ja seria al Castell Negre cruspint-me un pastís de porc —va dir en Sam.

En Jon li va donar un copet a l’espatlla amb la mà cremada. Van tornar junts pel mig del campament. A tot arreu s’encenien fogueres, i damunt dels seus caps començaven a sortir els estels. La llarga cua vermella de la Torxa de Mormont brillava tant com la lluna. En Jon va sentir els corbs abans de veure’ls. Alguns cridaven el seu nom. Quan es tractava de fer soroll, aquelles aus no tenien gens de vergonya.

«Ells també ho noten».

—Val més que me’n vagi a veure el Vell Ós —va dir—. Ell també fa soroll, si no li donen menjar.

Va trobar en Mormont enraonant amb en Thoren Smallwood i mitja dotzena d’oficials més.

—Ja et tenim aquí —va dir l’home gran, bruscament—. Porta’ns vi calent, vols? Fa una nit freda.

—Sí, senyor.

En Jon va encendre un foc per cuinar, va demanar un barrilet del vi negre robust preferit d’en Mormont i el va abocar en un pot. El va penjar sobre les flames mentre aplegava els altres ingredients. El Vell Ós era molt exigent pel que feia al vi calent amb espècies: tanta canyella, tanta nou moscada i tanta mel, ni una gota més. Panses, fruites seques, baies assecades i gens de llimona, una heretgia per a la gent del sud. I era estrany, ja que sempre es posava llimona a la cervesa que prenia al matí. El vi havia de ser ben calent, perquè escalfés els homes, insistia el Lord Comandant, però no s’havia de deixar que arrenqués el bull. En Jon tenia un ull posat al pot.

Mentre feinejava sentia les veus que venien de dins de la tenda. En Jarman Buckwell deia:

—El camí més fàcil per pujar als Ullals Gebrats és seguir l’Aigualletosa fins al naixement. Ara bé, si agafem aquest camí, en Rayder s’assabentarà que ens hi atansem, segur com que demà sortirà el sol.

—Podríem anar per l’Escala del Gegant —va proposar Ser Mallador Locke—, o pel pas dels Gemecs, si està obert.

El vi fumejava. En Jon va retirar el pot del foc, va omplir vuit tasses i les va portar a l’interior de la tenda. El Vell Ós tenia els ulls clavats en el rudimentari mapa que en Sam li havia dibuixat la nit que van ser a la Torrassa de Craster. Va agafar una tassa de la safata que portava en Jon i, després de tastar el vi, va fer un cop de cap en senyal d’aprovació. El corb li va saltar al braç.

—Gra! —va grallar—, gra!

Ser Ottyn Wythers va refusar el vi amb un gest.

—Jo no m’endinsaria a les muntanyes —va dir amb una veu prima i cansada—. Els Ullals Gebrats són un lloc molt fred, fins i tot a l’estiu, i ara… Si ens hi atrapés una tempesta…

—No penso aventurar-me a anar pels Ullals Gebrats, si no m’hi veig obligat —va dir en Mormont—. Com nosaltres, els salvatges no poden viure de neu i roca. No trigaran a baixar de les altures i, per a un exèrcit, sigui gran o sigui petit, l’única ruta possible és seguir l’Aigualletosa. Si baixen, aquí ens podem defensar bé, i no ens poden passar de llarg sense que els veiem.

—Potser no voldran passar de llarg. Ells són milers, i nosaltres serem tres-cents quan arribi el Mitjamà. —Ser Mallador va acceptar una tassa d’en Jon.

—Si hem de lluitar, no trobaríem un emplaçament millor que aquest —va declarar en Mormont—. Reforçarem les defenses: pous, pues i espinacs de ferro escampats pels vessants, i totes les escletxes ben tapades, Jarman. Vull els millors ulls com a guaites. Que formin una anella al voltant nostre i al llarg del riu, perquè avisin si algú s’apropa. Que s’amaguin a la capçada dels arbres. I hauríem de començar a portar aigua, també, més de la que necessitem. Cavarem cisternes. Així tindrem els homes ocupats, i més endavant ens poden ser molt útils.

—Els meus exploradors… —va començar a dir en Thoren Smallwood.

—Els teus exploradors es limitaran a vigilar aquest costat del riu fins que arribi el Mitjamà. Després, ja ho veurem. No vull perdre més homes.

—En Mance Rayder podria estar reunint el seu exèrcit a un dia a cavall d’aquí, i nosaltres no ho sabríem —es va queixar l’Smallwood.

—Ja sabem on s’estan aplegant els salvatges —va respondre en Mormont—. Ens ho va dir en Craster. No m’agrada aquell home, però no crec que en això ens enganyés.

—Com tu diguis. —L’Smallwood se’n va anar amb un posat taciturn. Els altres es van acabar el vi i el van seguir, però d’una manera més educada.

—Us porto el sopar, senyor? —va preguntar en Jon.

—Gra! —va cridar el corb. En Mormont no va respondre de seguida; i quan ho va fer, només va dir—: Ha trobat cap presa el teu llop, avui?

—Encara no ha tornat.

—Ens aniria bé una mica de carn. —En Mormont va ficar una mà dins un sac i va donar al corb un grapat de blat de moro—. Creus que m’equivoco mantenint els exploradors a prop?

—No em correspon a mi dir-ho, senyor.

—Et correspon si t’ho pregunten.

—Si els exploradors han d’estar a la vista del Puny, no sé com podran trobar el meu oncle —va reconèixer en Jon.

—No el poden trobar. —El corb picava els grans del palmell del Vell Ós—. Ni amb dos-cents homes ni amb deu mil; aquest país és massa extens. —Quan el corb se’n va haver anat, en Mormont va tombar la mà cap avall.

—No deixareu de buscar-lo, oi?

—El mestre Aemon opina que ets llest.

En Mormont va fer pujar el corb a l’espatlla. L’ocell va inclinar el cap a un costat, amb els ulls lluents. La resposta era allà.

—És… em sembla que és més fàcil que un home en trobi dos-cents que no que dos-cents en trobin un.

El corb va grallar sonorament, però el Vell Ós va somriure a través de la seva barba grisa.

—Tants homes i cavalls deixen un rastre que fins i tot l’Aemon podria seguir. Dalt d’aquest turó, les nostres fogueres es deuen veure des del peu dels Ullals Gebrats i tot. Si en Ben Stark és viu i lliure, vindrà cap aquí, no en tinguis cap dubte.

—Sí —va fer en Jon—, però i si…

—… és mort? —va preguntar en Mormont, amb cura.

En Jon va assentir amb el cap, a contracor.

—Mort —va repetir el corb—. Mort. Mort.

—També pot ser que vingui —va dir el Vell Ós—. Tal com van fer l’Othor i en Jafer Flors. A mi em fa tanta por com a tu, Jon, però hem d’acceptar aquesta possibilitat.

—Mort! —va grallar el corb, estarrufant les plomes de les ales, i amb una veu més forta i estrident—: Mort!

En Mormont va acaronar les plomes negres de l’ocell i va contenir un badall sobtat amb el dors de la mà.

—Em sembla que avui no soparé. Em farà més profit dormir. Desperta’m a trenc d’alba.

—Que dormiu bé, senyor. —En Jon va recollir les copes buides escampades i va sortir. Va sentir rialles distants i el so planyívol de les flautes. Al bell mig del campament cremava una gran foguera i se sentia olor de guisat. El Vell Ós potser no tenia gana, però ell sí. Va anar cap a la foguera.

En Dywen parlava, amb una cullera a la mà.

—Conec aquest bosc tan bé com qualsevol altre, i us asseguro que no em faria res travessar-lo a cavall de nit tot sol. Sentiu l’olor?

En Grenn el mirava de fit a fit amb els ulls ben oberts, però l’Edd el Penes va dir:

—L’únic que ensumo són les tifes de dos-cents cavalls. I aquest guisat que, ara que l’oloro, fa una flaire semblant.

—Mira què et dic jo d’aquesta flaire semblant —va fer en Hake donant copets al seu punyal. Tot rondinant, va omplir el bol d’en Jon.

Era un guisat espès d’ordi, pastanaga i ceba, i de tant en tant un tros de bou salat estovat per la cocció.

—Què ensumes, Dywen? —va preguntar en Grenn.

El guardabosc va llepar la cullera. S’havia tret les dents. Tenia la cara colrada i arrugada, i unes mans abonyegades com arrels velles.

—Em sembla que fa olor… bé… de fred.

—No són només les dents, el que tens de fusta, sinó tot el cap —li va etzibar en Hake—. El fred no fa olor.

«Sí que en fa», va pensar en Jon, recordant aquella nit a les estances del Lord Comandant. «Fa olor de mort». De sobte, li havia passat la gana. Va donar el seu guisat a en Grenn, que feia cara de necessitar un altre sopar per escalfar-se bé per passar la nit.

Bufava un vent fresc quan se’n va anar. Al matí el terra estaria ben gebrat, i les cordes de les tendes quedarien rígides i glaçades. Al fons del pot quedaven uns quants dits de vi especiat. En Jon va afegir llenya al foc i va posar el pot sobre les flames per escalfar-lo. Mentre esperava, va doblegar la mà, prement-la i estirant-la fins que hi va sentir un formigueig. La primera guàrdia ja havia ocupat els seus llocs al perímetre del campament. Al voltant de tot el mur circular, parpellejava la llum de les torxes. Aquella nit no hi havia lluna, però al cel brillaven un miler d’estels.

De la foscor va sorgir un soroll fluix i distant, però inconfusible: l’udol dels llops. Les seves veus s’alçaven i baixaven, com una cançó glacial i solitària. Feien posar els pèls del clatell de punta. A l’altra banda de la foguera, uns ulls vermells el miraven des de les ombres. Centellejaven a la llum de les flames.

—Fantasma! —va fer en Jon, sorprès—. Així que al final has entrat, eh? —El llop blanc solia caçar de nit, així que no esperava tornar-lo a veure fins a la matinada—. No ha anat bé la cacera? —li va preguntar—. Vine. Aquí, Fantasma.

El llop fer va passar per la vora de la foguera, ensumant en Jon, ensumant el vent, encara intranquil. En aquell moment no semblava que busqués carn. «Quan els morts es van posar a caminar, el Fantasma ho va saber. Em va despertar per avisar-me».

En Jon es va aixecar, espantat.

—Hi ha res allà fora? Fantasma, ensumes res? —«En Dywen havia dit que feia olor de fred».

El llop fer es va allunyar amb passes llargues, es va aturar i va mirar enrere. «Vol que el segueixi». Tot posant-se la caputxa de la capa, en Jon es va apartar de les tendes, de l’escalfor de la foguera i de les fileres de cavalls petits i peluts. Un dels cavalls va renillar neguitós quan el Fantasma li va passar pel costat. En Jon el va calmar amb unes paraules i es va parar a acaronar-li el morro. Quan van ser a prop del fort circular, se sentia el vent xiulant en passar per les esquerdes de les roques. Una veu li va cridar l’alto. En Jon es va posar a la llum d’una torxa.

—He d’anar a buscar aigua per al Lord Comandant.

—Vés, doncs —va respondre el guàrdia—. Però afanya’t. —L’home estava tapat sota la capa negra, amb la caputxa ben posada per evitar el vent, i ni tan sols va mirar si portava una galleda.

En Jon es va esquitllar de costat entre dues estaques endurides, i el Fantasma hi va passar per sota. Havien clavat una torxa en una obertura, i les flames feien onejar banderes ataronjades cada vegada que bufava el vent. En Jon la va agafar després de sortir per un forat entre les pedres. El Fantasma va arrencar a córrer pendent avall. En Jon el seguia més a poc a poc, baixant amb la torxa endavant. Els sorolls del campament es van anar apagant darrere seu. Feia una nit negra, i l’aiguavessant era dret, pedregós i irregular. Distreure’s un moment seria una manera segura de trencar-se un turmell… o el coll. «Què faig?», es preguntava mentre avançava camí avall.

Els arbres s’alçaven per sota com guerrers enfundats en escorça i fulles, desplegats en rengleres silencioses, esperant l’ordre d’assaltar el turó. Semblaven negres…, però quan la torxa va passar-hi a tocar, en Jon va entreveure alguna cosa verda. Va sentir el so llunyà d’aigua corrent entre roques. El Fantasma va desaparèixer entre els matolls. En Jon va córrer darrere seu, sentint la crida del rierol i de les fulles que xiuxiuejaven mogudes pel vent. La capa se li enganxava a les branques, i damunt seu, les branques gruixudes s’entrellaçaven i li tapaven els estels.

Va veure el Fantasma que travessava el rierol amb un salt.

—Fantasma! —va cridar—. Vine, ara!

Quan el llop fer va aixecar el cap, els ulls li van brillar, vermells i sinistres, i de la boca li queia aigua, com si bavegés. En aquell moment tenia un aire ferotge, terrible. Un moment després passava pel costat d’en Jon fent un bot i desapareixia com un llamp entre els arbres.

—Fantasma! No, vine! —va cridar, però el llop no li va fer cas. La prima forma blanca va ser engolida per la foscor, i a en Jon només li quedaven dues opcions: tornar a pujar, sol, o continuar.

Va seguir endavant empipat, aguantant la torxa ben baixa per poder veure les pedres que el podien fer entrebancar a cada pas, les gruixudes arrels que semblava com si li agafessin els peus i els forats on un home es podia torçar un turmell. A cada estona tornava a cridar el llop, però el vent nocturn s’arremolinava entre els arbres i s’emportava les paraules. «Això és una bogeria», pensava mentre s’endinsava entre els arbres. Estava a punt de girar cua, i, de sobte, va entreveure una lluïssor blanca al davant, a la dreta, en direcció al turó. Va trotar darrere d’aquella llum, renegant en veu baixa.

Va fer un quart de volta entorn al Puny i va topar amb el llop, però el va tornar a perdre de seguida. Al final es va aturar per agafar alè entre uns matolls, arços i roques caigudes, al peu del turó. Més enllà de la llum de la torxa hi regnava la foscor.

Una remor de fullaraca el va fer girar. En Jon va fer unes passes cap al soroll, trepitjant amb compte entre les pedres i els arços. Darrere d’un arbre caigut, va tornar a veure el Fantasma, que furgava furiosament, apartant la terra amb les potes.

—Què has trobat? —en Jon va abaixar la torxa, il·luminant un munt arrodonit de terra flonja. «Una tomba», va pensar, «però de qui deu ser?».

Es va agenollar i va clavar la torxa a terra, al seu costat. Era una terra tova i sorrenca. En Jon en va agafar un grapat amb les mans. No hi havia pedres ni arrels. Fos el que fos el que hi havia allà, l’hi havien posat feia poc. A tres pams de fondària va tocar una tela. S’esperava un cos, temia trobar un cos, però allò era una altra cosa. Va pitjar sobre la tela i a sota hi va notar dues formes petites i dures. No se sentia cap olor ni es veia cap cuc de terra. El Fantasma va recular i es va asseure sobre les potes del darrere mentre l’observava.

Quan en Jon va haver apartat la terra solta, va quedar a la vista un volum arrodonit d’uns tres pams. Va fer passar els dits pel voltant fins que va tenir el contorn net. En estirar el farcell per treure’l, va notar que el contingut pesava i dringava quan es movia. «Un tresor», va pensar, però les formes no eren de monedes, i el soroll no era de metall. Estava lligat amb una corda llarga gastada. En Jon va desenfundar el punyal i la va tallar, va agafar la tela per les puntes i va estirar. El sac es va buidar, escampant el contingut per terra: era de color fosc i lluent. Va veure una dotzena de ganivets, puntes de llança en forma de fulla i moltes puntes de fletxa. En Jon va agafar una fulla de daga, lleugera com una ploma, negra i lluent, sense empunyadura. La llum de la torxa es reflectia al tall, una línia fina ataronjada que indicava un esmolat perfecte. «Vidredrac. És el que els mestres anomenen obsidiana». El Fantasma havia descobert un antic amagatall dels fills del bosc, que havia estat enterrat durant milers d’anys? El Puny dels Primers Homes era un lloc antic, però…

Sota el vidredrac hi havia un corn de guerra, fet de banya d’ur revestida amb anelles de bronze. En Jon el va tombar per treure’n la terra i en va sortir un grapat de puntes de fletxa, que va deixar caure a terra. Va estirar una punta de la tela que embolicava les armes i la va palpar amb els dits. «És llana bona, gruixuda, teixida doble, i està humida però no podrida». No podia fer gaire temps que era sota terra. I era fosca. La va atansar a la torxa. «Fosca no, negra». Abans d’aixecar-se i espolsar-ho, ja sabia què era: la capa negra d’un germà jurat de la Guàrdia de la Nit.