Tyrion

Immòbil com una gàrgola, en Tyrion Lannister estava ajupit amb un genoll recolzat en un merlet. Més enllà de la Porta del Fangar i el terreny desolat on abans hi havia el mercat del peix i els molls, semblava que el riu mateix s’hagués incendiat. La meitat de la flota de l’Stannis es cremava, juntament amb gairebé tota la d’en Joffrey. El bes del foc valyrià convertia vaixells orgullosos en pires funeràries i els homes en torxes vivents. L’aire estava ple de fum, fletxes i crits.

Riu avall, els capitans, tant nobles com plebeus, veien com els remolins de mort verda s’acostaven als seus rais, carraques i transbordadors, empesos pel corrent de l’Aigüesnegres. Els llargs rems blancs de les galeres myrienques llampegaven com potes de centpeus embogits esforçant-se per canviar de rumb, però no els va servir per a res. Els centpeus no podien fugir enlloc.

Una dotzena de grans focs cremaven sota les muralles de la ciutat, allà on havien explotat barrils de brea encesa, però comparats amb el foc valyrià només eren espelmes enceses en una casa que es cremava, pendons taronges i escarlates insignificants que onejaven entre l’holocaust de jade. Els núvols baixos reflectien el color del riu incendiat i cobrien el cel de tons verds sempre canviants, fantàsticament bells. «Una bellesa terrible. Com el foc de drac». En Tyrion hauria volgut saber si l’Aegon el Conqueridor s’havia sentit així en sobrevolar el Camp de Foc.

El vent ardent li aixecava la capa escarlata i li colpejava la cara nua, però era incapaç de girar-se. Era vagament conscient dels capes daurades que cridaven d’alegria des de les lladroneres. No tenia veu per afegir-s’hi. Només era mitja victòria. «No n’hi haurà prou».

Va veure com el foc afamat engolia un altre buc vell, que havia omplert fins dalt amb la voluble fruita del rei Aerys. Una font de jade encès va brollar del riu, amb una explosió tan brillant que es va haver de protegir els ulls. Fumerols de trenta i quaranta peus d’alçària ballaven damunt les aigües, xiulant i espetegant. Durant uns moments van tapar tots els crits. Hi havia centenars d’homes dins l’aigua, on s’ofegaven, es cremaven o una mica de cada cosa.

«Els sents xisclar, Stannis? Veus com es cremen? Això és tant obra teva com meva». En algun punt d’aquella munió bellugadissa d’homes al sud de l’Aigüesnegres, l’Stannis també mirava, en Tyrion n’estava segur. Mai no havia compartit la set de batalla del seu germà Robert. Comandaria des del darrere, des de la reserva, de manera semblant al que preferia fer Lord Tywin Lannister. El més probable era que, en aquell moment, estigués muntat en un cavall de batalla, cobert per una brillant armadura, amb la corona damunt del cap. «Una corona d’or vermell, diu en Varys, amb les puntes en forma de flames».

—Les meves naus! —A en Joffrey se li va escapar un gall en cridar des del camí de ronda, on es refugiava darrere els merlets amb els seus guàrdies. La diadema d’or d’un rei li adornava l’elm de combat—. La meva Règia es crema, i la Reina Cersei, i la Lleial. Mireu, aquella d’allà és la Flor del Mar. —Va assenyalar amb l’espasa nova el punt on les flames verdes llepaven el casc daurat de la Flor del Mar i s’enfilaven pels rems. El capità l’havia fet girar riu amunt, però no havia estat prou ràpid per evitar el foc valyrià.

Estava condemnada, i en Tyrion ho sabia. «No hi havia més remei. Si no haguéssim sortit a enfrontar-nos-hi, l’Stannis hauria sospitat que era una trampa». Amb una fletxa es podia apuntar, o amb una espasa, fins i tot amb les pedres de la catapulta, però el foc valyrià tenia voluntat pròpia. Un cop alliberat, els simples mortals no el podien controlar.

—Era inevitable —va dir al seu nebot—. En qualsevol cas, la nostra flota estava perduda.

Fins i tot des de dalt del merlet (era massa baix per veure-hi per damunt del parapet, per tant s’havia fet pujar allà), el foc, el fum i el caos de la batalla li impedien veure què passava riu avall, a sota el castell, però ho havia visualitzat mentalment un miler de vegades. En Bronn hauria fet posar en moviment els bous, de seguida que la nau capitana de l’Stannis hagués passat per sota la Fortalesa Roja; la cadena era terriblement feixuga, i els grans cabrestants giraven lentament, entre cruixits i renou. Tota la flota de l’usurpador hauria passat quan es comencés a veure brillar el metall per sota de l’aigua. Les anelles sorgirien humides i degotants, algunes lluents de fang, primer una i després una altra, una altra, i una altra, fins que tota la gran cadena estigués estesa i tensada. El rei Stannis havia fet remuntar l’Aigüesnegres a la seva flota, però no podrien tornar a baixar.

De tota manera, alguns aconseguien fugir. El corrent d’un riu era una cosa complexa, i el foc valyrià no s’estenia de forma tan regular com havia esperat. Tot el canal principal era ple de flames, però molts homes de Myr s’havien dirigit a la riba sud i semblava que s’escaparien indemnes, i almenys vuit naus havien desembarcat sota les muralles de la ciutat. «Tant és que hagin desembarcat o naufragat, el resultat és el mateix: han col·locat homes a la costa». I encara pitjor, gran part de l’ala sud de les primeres dues línies de batalla enemigues havia pujat molt pel riu i havia quedat lluny de l’infern quan els bucs s’havien incendiat. Calculava que a l’Stannis li quedarien unes trenta o quaranta galeres; més que suficients per fer passar el riu a tot el seu exèrcit, quan recuperessin el valor.

Potser trigarien una mica; fins i tot els més valents perdien els ànims després de veure un miler de companys consumits pel foc valyrià. En Hallyne deia que, a vegades, la substància cremava tant que la carn es fonia com si fos sèu. I tanmateix…

En Tyrion no es feia il·lusions amb els seus homes. «Si sembla que la batalla se’ns gira en contra, ens fallaran, i ens fallaran de mala manera», l’havia advertit en Jacelyn Bywater i, per tant, l’única manera de guanyar era aconseguir que la batalla els fos favorable, des del principi fins al final.

Podia veure unes formes fosques, que es bellugaven per la runa cremada dels molls. «És hora de fer una altra sortida», va pensar. Els homes mai no eren tan vulnerables com en el primer moment, quan trepitjaven terra fent tentines. No havia de donar temps a l’enemic perquè formés a la riba nord. Va baixar com va poder del merlet.

—Digues a Lord Jacelyn que tenim enemics a la ribera —va dir a un dels missatgers que en Bywater li havia assignat. A un altre li va dir—: Felicita Ser Arneld de part meva i demana-li que giri les Putes trenta graus cap a l’oest. —Aquell angle els permetria llançar més lluny, tot i que no tan riu endins.

—La mare em va prometre que podria quedar-me les Putes —va dir en Joffrey.

En Tyrion es va empipar en veure que el rei s’havia tornat a aixecar la visera de l’elm. Sens dubte el noi s’estava bullint sota el pes de tot aquell acer…, però l’última cosa que necessitava era que una sageta perduda es clavés a l’ull del seu nebot. Li va tancar la visera d’un cop.

—Deixeu-lo tancat, Altesa; sou molt valuós per a tots nosaltres. —«I, a més, no voldràs que et desfigurin aquesta cara bonica»—. Les Putes són vostres.

Era un moment tan bo com qualsevol altre; semblava inútil continuar llançant recipients amb foc damunt de vaixells que ja cremaven. En Joff tenia els Homes Banya lligats i despullats a la plaça de sota, amb banyes clavades al cap. Quan els havien portat davant del Tron de Ferro per fer justícia, havia promès que els enviaria l’Stannis. Un home no era tan pesant com una pedra o un barril de brea encesa, i es podia llançar molt més lluny. Alguns capes daurades havien fet apostes sobre si els traïdors volarien fins a l’altre costat de l’Aigüesnegres.

—Afanyeu-vos, Altesa —va dir a en Joffrey—. Ben aviat necessitarem que els trabuquets tornin a tirar pedres. Ni tan sols el foc valyrià crema eternament.

En Joffrey es va afanyar alegrement, escortat per Ser Meryn, però en Tyrion va agafar Ser Osmund pel canell abans no pogués seguir-los.

—Passi el que passi, que estigui segur i que no surti d’allà, ho heu entès?

—A les vostres ordres. —Ser Osmund va somriure afablement.

En Tyrion havia avisat en Trant i en Kettleblack de què els passaria si el rei prenia gens de mal. I en Joffrey tenia una dotzena de capes daurades veterans esperant-lo al peu de l’escala. «Estic protegint aquest maleït bastard tan bé com puc, Cersei», va pensar amargament. «Espero que facis el mateix amb l’Alayaya».

De seguida que en Joff va ser fora, un missatger va pujar esbufegant les escales.

—Senyor, afanyeu-vos! —Es va deixar caure sobre un genoll—. Han desembarcat homes al born, n’hi ha centenars! Porten un ariet cap a la Porta del Rei.

En Tyrion va renegar i va baixar les escales gronxant-se. En Podrick Payne l’esperava a baix amb els cavalls. Va baixar galopant pel carreró del riu, amb en Pod i Ser Mandon Moore seguint-lo de prop. Les cases tancades i barrades estaven cobertes d’ombres verdes, però no hi havia trànsit que els impedís passar: en Tyrion havia ordenat que els carrers romanguessin buits, perquè els defensors poguessin anar ràpidament d’una porta a una altra. Tanmateix, quan van arribar a la Porta del Rei ja va sentir un fort xoc de fusta contra fusta, que el va informar que l’ariet havia començat a treballar. El grinyol de les enormes frontisses sonava com els gemecs d’un gegant moribund. La plaça del portal estava plena de ferits, però també hi va veure rengleres de cavalls, molts d’ells indemnes, i prou mercenaris i capes daurades per formar una columna forta.

—A formar! —va cridar mentre baixava a terra d’un salt. La porta es va bellugar amb l’impacte d’un altre cop—. Qui mana, aquí? És hora que sortiu.

—No.

Una forma es va apartar de l’ombra de la muralla i es va convertir en un home alt, amb armadura de color gris fosc. En Sandor Clegane es va arrencar l’elm amb les dues mans i el va deixar caure a terra. L’acer estava socarrimat i ple de cops, i el gos que ensenyava les dents havia perdut l’orella esquerra. La sang procedent d’un tall, damunt de l’ull esquerre, havia cobert les velles cicatrius de cremades del Gos, i li ocultava mitja cara.

—Sí —s’hi va encarar en Tyrion.

—I una merda. —La respiració d’en Clegane sonava ronca—. Que us bombin.

Un mercenari es va posar al seu costat.

—Ja hem sortit. Tres vegades. La meitat dels nostres homes són morts o ferits. Hi havia foc valyrià per tot arreu^†, els cavalls xisclaven com homes i els homes com cavalls…

—Us pensàveu que us havíem contractat per lluitar en un torneig? Vols que et porti un bon got de llet gelada i un bol de gerds? No? Doncs, puja al teu cony de cavall. Tu també, Gos.

La sang de la cara d’en Clegane era roja i lluent, però se li veia el blanc dels ulls. Va desembeinar l’espasa llarga. «Té por», va comprendre de sobte en Tyrion, astorat. «El Gos té por». Va intentar explicar per què era necessari.

—Estan colpejant la porta amb un ariet, ja els sentiu, hem de dispersar-los.

—Obrim les portes. Quan entrin tots corrents, els envoltem i els matem. —El Gos va clavar la punta de l’espasa a terra i, balancejant-se, es va recolzar al pom—. He perdut la meitat dels meus homes, i també dels cavalls. No penso fer-ne sortir més amb aquest foc.

Ser Mandon Moore es va col·locar al costat d’en Tyrion, immaculat dins la cuirassa esmaltada de blanc.

—La Mà del Rei t’ho ordena.

—Que el bombin, la Mà del Rei. —La cara del Gos, allà on no estava enganxosa de sang, era blanca com la llet—. Porteu-me alguna cosa per beure. —Un oficial dels capes daurades li va allargar una copa. En Clegane va fer un glop, el va escopir i va llençar la copa—. Aigua? A la merda l’aigua. Porteu-me vi.

«Està destrossat». Ara se n’adonava. «La ferida, el foc… no pot més, necessito trobar algú altre, però qui? Ser Mandon?». En Tyrion va mirar els homes i va saber que no funcionaria. La por d’en Clegane els havia afectat. Sense un capitost, també es negarien a sortir, i Ser Mandon… era un home perillós, sí, com li havia dit en Jaime, però no la mena d’home a qui els altres seguien.

En la llunyania, en Tyrion va sentir un altre gran cop. Per damunt de la muralla el cel, cada cop més fosc, s’omplia de raigs de llum verda i taronja. Quant de temps resistiria la porta?

«Això és una bogeria», va pensar, «però millor una bogeria que una derrota. La derrota és la vergonya i la mort».

—Molt bé, jo comandaré la sortida.

Si es pensava que amb allò avergonyiria prou el Gos perquè recuperés el valor, s’havia equivocat. En Clegane només va riure.

—Tu?

—Jo. —En Tyrion els va veure la incredulitat a la cara—. Ser Mandon, vós portareu l’estendard del rei. Pod, l’elm. —El noi es va afanyar a obeir. El Gos es va repenjar en l’espasa plena d’osques i de sang i el va mirar amb aquells ulls tan oberts, amb el blanc clarament visible. Ser Mandon va ajudar en Tyrion a muntar—. Formeu! —va cridar.

El seu gran semental bai duia testera i collar. Els quarts posteriors estaven coberts de seda carmesina, per damunt d’una cota de malla. La sella alta estava sobredaurada. En Podrick Payne li va donar l’elm i el pesat escut de roure, on figurava una mà daurada sobre fons vermell, envoltada de petits lleons daurats. Va fer un cercle amb el cavall, mirant aquell petit grup d’homes. Només uns quants, no més de vint, havien respost a la seva ordre. Seien als cavalls amb uns ulls tan blancs com els del Gos. Va mirar amb menyspreu els altres, els cavallers i mercenaris que havien cavalcat amb en Clegane.

—Diuen que sóc mig home —va dir—. Llavors, vosaltres, què sou?

Allò els va avergonyir prou. Un cavaller va muntar, sense l’elm, i va anar amb els altres. Un parell de mercenaris el van seguir. Després, uns quants més. La Porta del Rei va tornar a tremolar. En uns moments, la força d’en Tyrion s’havia multiplicat per dos. Els havia atrapat. «Si jo lluito, ells han de fer el mateix, o seran menys que nans».

—No em sentireu cridar el nom d’en Joffrey —els va dir—. Tampoc no em sentireu cridar el nom de Roca Casterly. És la vostra ciutat la que l’Stannis vol saquejar, i la vostra porta la que intenta tirar a terra. Així doncs, veniu amb mi i matem aquest fill de puta!

En Tyrion va desembeinar la destral, va fer girar el semental i va trotar cap a la portella. Es pensava que el seguien, però no s’atrevia a mirar.